La bava ens cau, buròcrates llepapalters

La bava ens cau, buròcrates llepapalters…







L’ínclit heroi babilònic, En Gabriel Bibiloni, una autèntica veu del seny il·lustrat, ens ho diu al seu indret sempre obligat…

[Els claudàtors són meus. No puc altre que vilobitir, condemnat. Mon estil vilobitesc per força. L’estil vilobitià per definició vil. (Companys, massa nic, i massa enfellonit.)]

Hi diu: “… a Roma s'ha escenificat un cop més una de les paradoxes més impactants que es posen per davant els nostres ulls: el més declarat enemic i màxim esclafador de les aspiracions de Catalunya [i no cal dir, amb més raó, Catalònia!] és precisament l'estat [d’excepció a manès feixistitzaire] que diu que és el nostre [qui ho diu? Monçònega molt palesa que demana de mantinent greu garrotada], com a mínim el que ens cobra els imposts [ah, ara t’entenc; el dels castelladregots qui ens roben]. El lleteret – així diuen en el meu poble als qui van per la vida creient-se superiors als altres – del president de la federació espanyola [espagacaganyola] de patinatge ha mostrat “xulescament” [això, que em sembla que és xarnec, em sembla que vol dir amb cara de mitjamerda, i doncs, mitjamerdosament, lleteretament] el passaport que els catalans duen damunt [no pas tots ni de bon tros; no pas els qui el duen gavatxós, ni andorrà, ni de moltes altres contrades, no fotéssim, tampoc! No ens volen mai comptar!] amb un gest de voler mostrar qui els mana i domina [vol dir, qui els roba i tortura i pren els drets més bàsics]… No ha dit, però, d'on ve aquest passaport en el cas dels catalans; no ha dit que ve de l'ocupació militar de 1707-1715 que passà el país a sang i foc… El que em sap greu és que el president de la federació catalana ha parlat en [(espagacaganyol)] [en xarnec, pobre federat (federat a on?) catalunyenc massa ignorant] a l'acte… [I no s’ha mort a l’acte, com li hauria passat si déu Jupiteret fos català.] No hi havia cap altra llengua oficial en aquesta reunió [de tètrics pallassets]…? La llengua és un identificador nacional més potent encara que un document administratiu. No veu el senyor Basiana que parlant en [(enemic)] donava la raó al lleteret del passaport…? Si volem defensar davant el món unes aspiracions nacionals hem de començar per identificar-nos correctament: si no es pot parlar en català, hi ha altres llengües (ja que, de moment, no tenim passaport [en tenim, en tenim; el que no tenim és un passaport unit; quina satisfacció si tots poguéssim tindre el català i el del poble amic qui ara ens encobeeix!]).”


——————————————

Me n’adon que amb les meues ximpleries, per comptes de reforçar l’article, l’espatll.

Hi ha molta de senyoreta carrinclona d’ambdós o tres o quatre sexes qui troba repelenc de trobar’s amb certes expressions.

Ah, i tal. Senyoretes carrinclones… D’aqueixes tanmateix una cosa no en faig pas: cas!

Tant mirar prim, i guaiteu on som. Tres cents anys que ens roben. Ens han escurada àdhuc l’ànima. Anant amb compliments arribem on som. Enlloc. I dats pel cul cada jorn i nit de l’any. Les senyoretes carrinclones, això del cul militarment foradat, res no sembla abellir’ls pus.

Del temps que ens traí l’anglès (no traí pas el portuguès, i ara el portuguès fa tres cents anys que gaudeix de la llibertat afegida — si més no — que ja no el lliga al castelladregot massa àvid de pendre allò que no té ni al capdavall tindrà mai encara que es desficiï a insistir que ho té), del temps que ens traí l’anglès, el castelladre ens rosta i em sembla que li ha arribada l’hora no solament que s’engargussi i ennuegui com ara, ans que s’escanyi del tot.

I jo que ho vegi. Moltes gràcies.


—————————————



S’emmiralla el racista castellufa…

El mateix buròcrata bavós amb llibreta de racionament de paper de canfelip…

Content, com si encara li’n quedés cap paperet… Car això se li acaba, pobre desgraciat, el paper de franc — de “franco”, per a ells, és clar.

El seu llibret color de caca és un llibret de racionament de fulls de torcar’s el cul — fins això es racionen (hom em fa avinent), els enyorats del franquisme — ell precisament qui no se l’hauria de racionar gaire, car, vista la cara que fot, de xuclacagarrinetes molt esmerdapanyoles, segur que el fot d’allò pus gros… Em sembla que el fot tan gros i ample i distès que diuen que un camí l’asnà, aquell titelleta ridícul qui els xarnecs tenien abans de director de tortures, se li podia ficar senceret dins el budell buderol — no dic pas sol el pirulinet, com fa el garçó i els altre macarrons vestits de macarró, sinó sencer, ficant-hi la calba d’antuvi i la resta del cosset de cosó molt titelleta… Ecs, mes tant se val…

M’assabent així mateix per d’altres conductes de claveguera que el pobre cara de budell buderol es diu camell-oh pixamerda… Doncs sí que anem ben servits, senyoret xarnec…!

Ai, ai, ai, ai, ai, quin paperet sempre, quin paperet!

Així, volen anar pel món…? Engargussant-se ans ennuegant-se ans escanyant-se amb un cagalló tan eixut, i ferm, i ben parit…, i trempat fins a la barra de ferro del desperta-ferro més ert…?

Doncs sí que fotran goig. Ja els planyc, ja els planyc, ja…

…els…

…planyc!