Així guanyí la capçalera (en acabat de l’urent batalla).

Així guanyí la capçalera (en acabat de l’urent batalla).


Per veure qui era el mascle dominant, l’altre vespre, una mica gats, tota, anava a dir, tota la tribu, mes no arribem pas a tant, diem-ne a tot estirar tot l’esbart — en Cuixplec Marçà, el mestre Llorenç Onzí i jo — ens ho jugàrem a la ruleta russa…

El Mestre Llonze volia dir’n (del bloc) quelcom de bon tros carrincló, com ara “L’onzè manament de la santa puta”. En canvi el jovenot Cuixplec, més capdetronaire que quòndam son padrinot [de qui hereta el lloc], es veu que no en tenia prou amb el “fuck” d’ara — volia dir’n “Fuck, Fuck and Tiddledywinks” — que no està malament, cal convindre-hi.

Tant hi fa; en Marçà i jo ja hi anàvem a mastegots, quan el Mestre, més assenyat, s’aixecà i va recomanar — com hauria recomanat un Balmes o un Verdaguer — un d’aquells missaires dels collons d’òlim, quan els faldilletes del negre, lluent, pudent i fastigós faldillam encara fotien més el nas on ningú no els hi volia — recomanà, dic: “—Xst, repollastres, una mica de criteri, nens; fem-ho a la rutlleta russa.”

—“Rutlleta…?” —Tots ens en n’enfotíem.

—Ja sabeu què vull dir…

I prou que ho sabíem… Doncs ja hi som. Ens ho vam jugar, com dic, a la ruleta russa. Amb el Goril·lí d’àrbitre. (Li’n diem Goril·lí per tres raons — primera: que és diu Avel·lí; segona: que sembla un goril·la; tercera: que sempre giscla pertot arreu, i amb raó: “—Gora, gora! Gora Katalonia askatuta!”)

Tant se val. Vam preparar el revòlver. És un revòlver d’acció ajudada (amb això vull dir que cada cop, per a amanir’n el batallet, n’has d’aixecar l’alçaprem o gallet de dalt) i amb un tamboret rotatori amb els foradets per a sis bales. En vam jaquir dins només dues, a caus oposats… El blocaire supervivent anomenaria el bloc al seu antull, a son pler i albir i baterola i optat, i afecció i fal·lera de carbó i de llepolia… Tantes de ganes tothom!

Així fou doncs com guanyí la capçalera — com el nom que ha de dur és el meu i no pas el de ningú altri.

Murri i garneu que sóc, com els de més del xinesots, me’n recordí, a l’instant precís on començava la cabdal contesa, que, fa uns anys, no gaires, com vivia al Tennessee amb la meua catorzena dona i els divuit fills qui entre els dos — sobretot entre ella i vés a sàpiguer qui — hi teníem monejant i emprenyant per allí, uns veïns, els passà aquesta oldana esdevinença…

En vaig retallar l’article d’agència que en va eixir al diari (i a pler d’indrets d’arreu lo món, car n’era un cabàs), sobre el curiós escunç, però ara no sabria pas trobar’l. Massa esverat amb l’avinentesa.

Tret que me’n record perfectament com diuen que va anar… El cas del Tennessee, vull dir. Anà així.

Hi teníem, a la roulotte veïna, una altra família d’esgarrapats com naltres. Tret que ells eren dos i la dona una de sola. S’entenien força bé. Tothom sap que el secret de l’harmonia humana és la poliàndria. Cada dona tants de mascles com li càpigon, i envant.

Així i tot, na Pol·lyanna Poliandra, com la gallina politana, també feia molts d’ous, i dels ous, fills. Tret que em sembla que se’n cansava… La veia sovint a la botiga de la regataire, on anàvem a comprar pèsols i trumfes, i de camins la fèiem petar una estoneta… I, darrerement, la veia una mica tipota de tot.

També els veïns doncs, un altre vespre més llunyà, on tots plegats anaven beguts o marejats (n’anaven sovint, nogensmenys, i no se’ls ensorraven al cap tragèdies aitan esbombades), es van barallar entre ells. Tots dos mascles enderiats que l’hi volien ficar alhora. La dona, tipa i retipa, al capdavall va dir: “—Ja en tinc prou dels dos. Un ha de fotre el camp. A l’enfony hi sobra gent. Si no fóssiu els dos tan cardaires, home, encara com aquell. Però vull uns dies de descans. Em fa mal cada forat. Un de valtres haurà de pirar, en vull un a tres quarts de quinze o més lluny. Prou! Tretze són tretze. Bah!”

Ai, i va escollir un dels dos gamarussos. I entemada que aquesta era la millor solució. “Tu…!”

El betzol triat, per la bestial dolor acorat, no sabia què fer… “—On aniré, pobret de mi? I us estim tant tan l’un com l’altra! I la canalleta…!”

—Res a pelar-hi. Agafes el patifell i li acopes cap on vulguis. Té, allà ho tens, tot ben amuntegat, salacot, salabret, guitarra, cantimplora, carmanyola, un bon farcell, i au! A pescar i a tocar i a arrodonir les frases a un altre barri. (Que li feia, despietada, la dona.)

Era cançonaire, aquest, el rebutjat. Agafava la canya, se n’anava vora l’estany. Es rumiava una cançó, enxampava qualque barb, tornava, els la cantava mentre coien el peix... Si l’hi aprovaven (la cançó), l’afegia al seu repertori. Se n’anava a Nashville, s’instal·lava a una cantonada, amb un barret cap per avall a terra… En fi…

(L’altre, el triat perquè es quedés, era dibuixant — portava els seus feixets de fulls a les botigues d’art de Memphis — eren dibuixos que feia pels bosquets — tenia un dibuix espacial — espaial, per entendre’ns — en sobresortien les distàncies com qui diu en relleu, com si el paisatge fos vist amb dos o tres o quatre ulls ensems, no pas estampat en pla… Un amic llur tenia una avioneta de sulfatar. Hi deixava pujar sovint el dibuixant. Pels carrers estrets i farcits d’entrebancs i de bonys sobtats de les selves que sulfatava, en avió baix, amb greu perill d’estavellar’s, el dibuixant dibuixava…)

De cop descuit, el cançonaire va dir… “—Prou, plec! La vida perd tot al·licient!” Es va treure el revòlver de la sina i se’l ficà a la boca. Els altres dos es quedaren una mica aturats. Esperant que es decidís a fer’s volar la tapa del crani, el suc, que se’n diu.

L’adolorit i refusat escata-peixos i pessiga-cordes, poèticament i romàntica, disparà. L’espetec del tret desonillà alguns dels infants entre la canalla. La rampelluda bala tanmateix, això féu… Pel fet del retruc del revòlver eixí de gairell. Relliscà damunt les dents de conill del cançonaire, i amb tanta de dissort, llas, que, en rebotre-li d’esbiaix de les dents, com dic, canvià la trajectòria i anà a enfonsar’s al cor de l’altre, del benaurat, del dibuixant.

Tots ens quedàrem com unes mones. Un amb les dents del davant amb prou feines esgarrapades per la bala; l’altre ert amb la bala una mica oscadeta per les dents fatals encauada al cor; la dona penitent, adonant-se’n que déu Jesucrist nostresseyor volia de fet que hagués triat el cantacançons i per això es va carregar el gran dibuixaire… I jo i la meua, amb prou feines vestits, ensenyant com qui diu el cul, qui fórem dels primers d’arribar-hi en sentir la cridòria dels mal desvetllats infants, ella i jo, ja ho dic, incrèduls, amb uns ulls com unes taronges i una boca de pam… Els camins del destí són ben collons inescrutables, prou tenia raó aquell.

Doncs bé, això recordava a l’hora d’aquella letal juguesca que anava a tindre lloc, amb en Cuixplec i amb el Mestre de mortífers companys, i el pàmfil Goril·lí d’àrbitre inuntívol…

Això fiu, doncs — a manguis qui em tocava el tercer… [Aqueixa fou sorteta, també — que amb dues bales al tamboret — i tres capseriganys jugant-hi — a hom li toco de tercer. Només calia pensar que, si el primer s’enduia la primera bala, i el segon la segona, el tercer s’enduia el prèmit sense fotre re. Mes ara som-hi, car…] I ells dos, qui ja havien provada l’arma i premut el gallet, i del canó només n’havia sortit el sorollet de l’absència i el bleix del buidar’s, en un alleujament majestàtic…

Vaig esbiaixar el canó, me’l vaig atansar a l’ull de vidre… Disparí, i efectivament, la bala relliscà de mon ull diamantí i entrà per l’ull del Mestre. Bona nit, Mestre.

“—Aureal esdevinença de molt convenient resultat! Quina bolla!” —féu en Cuixplec, un bri malfiat. Mes en Goril·lí no hi va veure pas infracció, només la mà del destí o l’urpa bruta, unglosa i sanguinolent, de déu… “—Depèn, va dir, de les teues carallots creences…”

Li tocà el torn a en Cuixplec… Llufa…! Uf, respirà…

Em tornà el revòlver a manguis, encara tremolós i suadot… Me’l torní a atansar al gran ull diamantí que tants de serveis m’ha fets… I, si hi veig de cap ull, és d’aquest d’on hi veig més clar…

Tant se val…

Pobre Cuixplec júnior, la bolla li entrà per la boca.

Ballava un grotesc matatxí, jagut mig per terra, el pobre Cuixplec nafrat, servant-se l’esvoranc eixamplat
[“es desdiu a desdò,
amb no-dits, sense dots
de paraula, de to”], mentre dos veïns més trompes que naltres trucaven les ambulàncies [van dir que tothom, cada perdut, s’havia volgut suicidar, en pic encertits, il·luminats pel mam, i que:
(“després de tots aquests anys de pèrdua,
que el món ja s’ha perdut —
de l’any que el pariren que es perd cap a l’infinit —
és una pilota irrecobrívola,
perdudament perduda fora de joc —”) i, deien, i encara rai, rebonys, encara rai si doncs no fot flèndit de casualitat amb cap altre món perdut — pilotes perdudes rai pel guaret inútil del gens ferm firmament — i llavors tot allò aviat fóra la repera del catacrec, i la gatada i el disbarat…!
(“Car no hi ha harmonia al cel —
només hi ha caos —
cul cremat de paella amb foradets —
i, darrere, el foc; només el foc”)] i jo li feia avinent, al riallós i pessigollós Goril·lí, de la mecànica del sortós procediment…

L’ull ha d’ésser de qualitat, això per començar. Segon, has d’aviar el tret d’esquitllèbit, com qui tira a flèndit… — el pinyol eixirà de bòlit, ígnit eòlit que rellisqués per l’alliòlit — esdevé enjòlit, i, òndia, sense traç ni sendèrit, gens idònit, anirà de tomballònits fins que “júlit!” — toco’t on toco’t — en jubilos gens abstèmit, mamant de l’àmec, eubiòtic, eleutèrit.

De l’hospital, si en surten vius — l’un lobotomitzat (posarà més seny!), l’altre esgargamellat (no cridarà tant!) — en sortiran força tocats. Amb llurs atzeps rovellats pel desús. I no cal dir el cervell… I jo senyorejant el bloc l’estoneta, i ara fotent-me’n encara com el malparit qui sé ser…

I, doncs, conya rai, i tant…

Mes ara, ja, encar sacsat pel gàudit, ací signant…,

El Borni Roure Vilòbit, Xinès.

Ep, hò! Sóc un gènit!