Toby, make me some cocoa; we’ll be again in paradise!

Toby, make me some cocoa; we’ll be again in paradise!


Els gavatxs popem jacobinisme. El popem pel pit de la nostra mare en néixer, i pitjor, molt pitjor, el popem a estudi bo i xumant el virot exhaust del mestre qui sempre ens l’endinya amb la mateixa uniformadora xeringada de místiques bajanades pàtries.

André Gide al seu guaitajorns, 7 de gener de 1917.

“Anava a trametre una lletra a en Maurràs, mes me n’estic. L’únic que en treuria és que em contestés quelcom com ara: Estimat Gide, us honora la generositat de defensar l’altre, mes ens sobren les vostres advertències; fem el que fem conscients de totes les conseqüències; allò que trobeu estranyet de part nostra, ondulant com sou, és com som de drets a mantindre la nostra línia; hi ha terrenys que hem d’expropiar, per causa de recta línia, i hi ha persones qui hem d’esclafar. Vós us encanteu amb l’ésser qui esclafem, nosaltres ens encanta el camí dret. Etc.

“Prou en conec la teoria, i de vegades crec que de debò convé per a salvar França. Mes de què serveix salvar-li la vida si en condemnem l’ànima…? I de camins m’envaeix una tristor inexprimible veient com aquell clar mirall de veritat que era França es taca.

“Així i tot, mentrestant, els articles quotidians d’en Maurràs són excel·lents.”

Bestiades així a manta.

És clar que un parell de dies més tard (el 19 de gener) aquesta entrada i aquest retrat tan divertits, mestrívols, d’un gos envescat pel verriny furibund de la femella moguda, incapaç de fer-hi re, gos marieta, com l’amo, i tanmateix també tan eixarmadoret.

“Ahir vespre en Toby es va morir. Em retrec de no haver sabut esbrinar com s’anava migrant a poc a poc. Ara mateix he escrit al carnisser de Criquelot, qui és qui, d’ençà de la mobilització, fa de veterinari, que vingui a veure’ns amb els instruments que calguin per a tallar’l i escatir de què ha mort, car poc m’explic de què. La Mathilde Roberty diu d’un tumor. Fos la malatia que fos, la cosa era força complicada pel fet del seu estat nerviós. Car es tractava del gos més neurastènic que ningú es pogués mai aesmar. Tenia tota mena de fòbies: s’arronsava a parets, tanques i bardisses; no ens venia si el cridàvem sinó pel camí més llarg; si pujava escales, patia de vertigen; no gosava menjar re, altre que si veia que ningú no vigilava. Tot i que li agradava molt el sucre, tantost li’n donaves un bocí el deixava caure a terra i se n’anava al racó a fer-s’hi el màrtir. D’on que fos impossible mai de premiar’l amb re; ineducable, doncs; potser només fent-li passar fam, i encara… Crec que mai no em perdonà la culleradeta de cafè ensucrat que li vaig fer pendre per força, a començos de tindre’l, quan encara no el coneixia i em pensava que el podria ensinistrar. Mes la mínima intenció d’atupar’l ja el feia bròfec, o fotia el camp al diable tantost aixecaves el bastó, o se’t pixava allí mateix. Tampoc no en podies pendre cura. Li volies llevar una paparra de la pell, calia que et fiquessis guants, o, un boç a ell; així i tot, hi he hagut de renunciar manta vegada; i amb la seua mania de rofregar’s per tàpies i parets i a les mates de vora els camins anava recollint tot allò d’allò pitjoret; fins quan el volies pentinar i tot, prou calia que prenguessis totes les precaucions del món, i al capdavall te n’havies de pairar pel que feia als pèls del ventrell. Les vegades que m’ha mossegat com un foll!

“A la vora d’altres gossos, es feia el mogudet, proposant-se a llurs carícies. Tot i que excitat fins al desori per la sentor de la nostra gossa en zel, mai no va reeixir gens a fer-hi mica, ni amb ella ni amb cap altra; com tampoc va reeixir, ni caldria dir-ho, a fer-hi re amb la nostra moixa ja velleta, la qual nogensmenys l’excitava tant com cap gossa; i ella, pel seu cantó, no feia menys, provocant-lo i empaitant-lo com si fos un gat. Quin parell més absurd i esgarrifós! Hores i dies sencers que en Toby li anava darrere.

“A tall de macac, despenia el de més d’un jorn assegut damunt les vèrtebres lumbars, amb les cames i tota la part d’enrere paradoxalment rebregades entre les cames del davant i alhora arborant el virot a l’alçada de cap insígnia i de legió d’honor.

“En Porto-Riche me l’havia ofert en acabat que s’assabentés, de part d’en Copeau, amb qui es feia, que teníem una gossa de la mateixa raça. Segur que se’n volia desempallegar. Pel fet sens dubte d’haver’l vist “a la feina”, l’havia anomenat Josep.

“Ara feia sis setmanes que en Toby rebutjava de menjar. El meu company el mantenia a bocinets de sucre, el qual crec que li aturava la diarrea que al començament era molt abundant. Ens pensàvem que es moriria de migrament, fins que de sobte… Mes ja en parlaré quan li hagin feta l’autòpsia.”

20 de Gener.

“El carnisser no ha vingut, així que hem hagut de colgar en Toby sense haver pogut sàpiguer de què s’havia mort.”

Ah.