Mefistòfil de vult trifront

Never again will I complain Ni em planyc amb tu ni sol. Ni commiser ni compateixc (aquest és un ofici Foll, per al qual no serveixc - hauríeu de robar’m L’amor propi i la dignitat amb què em basteixc), Ni em planyc aitampoc com gèl·lera brètol, Tòtil mitjamerda, de la pega damnada Que em condemna tostemps per dins a dur dol (Això fóra massa ridícul, a part, és clar, que Només ensarrona el ximplet cosó, carrincló, xaronet, Qui, gallina eixalada, sapastrívol a pler, Fa que fuig, il·lús, d’elleix). Plànyer’s, doncs, però no pas en el sentit erroni De sant Benet, ço és, que fóra molt mal fet De criticar el déu qui ens ha encolomades totes Les merdegades de l’ofec. No. No plànyer’s pas, sinó per virtut pròpia, pel seny O esme o consciència qui em vol sencer, gens contagiat, En fortalesa, perquè sabem que no hi ha déu que doni Re i que tot allò que ens esdevé hem de tomar-ho I per dins bastir-nos-en i damunt bastir-nos-hi. Per això. Diu: For five centuries the Turks Had ruled Bulgaria. I ara penseu: després De cinc centúries se’n desempallegaren i reesdevingueren Lliures comcal. Almogàvers bútxares, ferrenys, comencéssim De desvetllar, ca, el ferro novament, Car mai no és prou tard per a tornar-hi. Tornem, tornem-hi, tornem. Tornem, tornem-hi, tornem. A la claror enlluernadora d’aquest concepte, La tria esdevé palesa. La lluita per la llibertat cal mantindre-la tothora I en totes les condicions i menes de facetes. A l’embat del mascaret, a l’oreig dels ximecs O les gotes de sang quan el cos social esclata. Sota la ficta beatitud d’en Serapi quan s’estanca, Oprimit, l’oneig, i ens rodola damunt la falda Qualque cap escapçat, i de la llicorella d’escola, I simpàticament a totes les teulades, pengen, Per tota instrucció, xarons ex-vots molt sanguinolents. Si entre els ullals de l’alà bavallós Mudament s’escarrassen els infants, dos per boca, Vult trifront, triple Mefistòfil qui només Repeteix allò que li ordena de repetir el televisor. Corpuscles al brou, brunz el torn. Remenem, remenem. Amb quin moment de torsió contrària més gloriós No somiem que es girarà al capdavallet la truita! Sortiran de sobte els estilets dissimulats I amb cap punt no adobareu mai més els esvorancs Als polsos de les ídoles: Que mori cada Déu; ullals de pedra escalabornats i els fal·lus Itifàl·lics totalment esmicolats - algú en recull Les relíquies amb un mitjó o amb unes mitges, Dementre, tant acotar’s rere les engrunes, se’ls Veu els grassos tabolls: dones conilles qui els esparvers Adustament ullem d’ençà dels aixoplucs. Guaitem El pedaç celestí clariana amunt. Prou tost Se’ns esbaldregarà damunt el gruat capvespre I llavors atacarem. Preguem perquè mentrestant No se n’estiguin. Li havia demanat que no se N’estigués. No se n’estigo pas, senyora; qui sap Quant valdran aqueixes pedretes durant el temps De les catacumbes i, en acabat, en esdevinença del Restabliment, compteu, les ben poques homologades que Encara hauran sobreviscudes, compteu, déu-n’hi-doneret, Qui-sap-lo, prou podreu, pistrincs i anomenada rai. D’on haig de bravejar un darrer apedrec. N’ixc somrient, gairebé un colós jo mateix. En la llibertat, tot t’ho permet, adu que pugos Coldre un déu, i un déu adés suara descolgat I encara, ecs, gens flairós, pudent de podrit, Un déu assenyaladament enemic i tot: spanish. Car allò que ara només m’estreba els folres, Les pellaixeries de l’ànima, és el teu taboll- Ah, el teu taboll glatidor i grassonet, el Qual, esparver juganer, vull estovar’t ans nocar’t A cops picarolejaires de bec. Com amb escarpells Curosets les pellucalles o llepolies arqueològiques- Car tot està votat tard o d’hora a renèixer, Sobretot en el grotesc espectral on es degeneren Les ombres d’un foc morent, d’un foc morent. Mefistòfil de vult trifront, tot esperit, I tanmateix amb els fronts plens de bonys, Fins a la propera (oi?) em fonc, fonc, nc. Heus-ens: esdevenim el parell de nadons qui Nosaltres sols, ventre-escanyats, amb pler de feinades, Alhora que els arbres mil·lenaris No ens acaben de devorar, encara mig assolim De perbocar. Vull que sàpigos, venus avinent, asalta, adreta, De gençor curulla, eixerida, gentil i benagaia, Qui amb amorosiment i de bon fel vols tractar Els fills, que, si pareixes, és sols d’en tit, de manguis, Doncs, que has parit. S’estava la mare dolorosa Dejús la creu, tota llagrimosa, D’on penjaven els seus fills. Mes encara, mig colgat per l’arbre, li dic: Fuig! No pots fer’m plànyer amb tu, No em planyc amb dingú. “Amb dingú, amb dingú”, sonen a buit, En rebotre a terra, Els meus fruits.