Amb una certa calma (segon lliurament)

Tothom

Tothom va morint-se’m part la vora
Atacs de cor, feridures, càncers, accidents…
Això em referma en l’impressió que sóc immortal.

Fins que qualsevol dia em moriré
D’un atac de cor, de càncer, de feridura, d’accident
I segur que fortificaré amb això
Qualque altre il·lús, ninot favot
(Com adés jo) en la seua pàmfila immortalitat.








Un darrer cop d’ull

Un darrer cop d’ull al paisatge
Una darrer bleix d’alleujament
Una darrera capcinada.

Una darrera copeta
Una darrera ensumada.

Una darrera guerxina
Un darrer badall.

Un darrer esternut
Una darrera mocada
Un darrer rotet
Un darrer petet.

Una darrera gratada del meliquet
Una darrera sacsada al pipinet.

Un darrer escoltar d’espeteguet
Una darrera baleta
Al cervell…






Càncer de virot

Què fer’n, d’aqueix trompitxol espuntegat,
Milotxa, bombitxol esventregat?
Esbufegat gonfanó esfilagarsat
Pit manxoll? Mostatx desmanegat
Moixó empantanegat, trepitjat ans afetgegat
Monstre ajagut, desdentegat…
Cranc verdós amb malignes ulls d’un vermell brut...

Som una besti
Cavall gegantí, esbaldregat, esvellegat, esventegat

No tenim ni llar, ni mendraig ni barrastral.

Escosim arreu, a la percaça de l’indret —
Cap cova on per randes i serrells
De l’oceà sens fi els ximecs i els escatxics.

Exigim, majestàtics... Part en vull!

A les portes, capdemorts febrits
La ful harmonia de l’abominament esfèric dalt
Un grumoll més qui es fon al brou.

Som una besti
Morós, tristot llangardaix subreptici
Amb dèria desesperada de mal.

Pel vessant esquerre, a l’altre cantó més secret
Davallem d’esbiaix, com un cranc
Amb el raor punxent com als temps
De les cosmonaus, quan els horitzons
Havien esdevinguts irrecuperablement verticals.

A baix, silenci de la nit trencat
A les quadres pels malsons dels cavalls.

Lletanies — retrunys i tornaveus quallats
Dels heroics suïcides al port d’Alacant.

Som una besti
Neguitós, esgavellat, empedreït
Cos de suïcida ahontat per tothom
Impalat a la cruïlla, pudor de podrit
Entre el noc de l’adobapells
I les flaires de mirres, i les ferums de xerris
De l’esllavís relliscós.

Drecera a l’atzucac.

Aixarop de bastó de duler malmirrós
Fastiguejat del propi cos quan els festejadors
Se n’emparen, com qui davall la creu
Ve a cardar-hi o, més furtiu, a hi pelar-se-la.

Arqueòlegs qui escandallessin
I llavors escorcollessin entre el trasbals
Descolgat no trobaven tampoc
Cap vaccí contra l’absurd.

Relíquia irrisòria, estella eixumflada
En carrincló bofec.