Habitant de l’Enlloc i el No Re.
Llenques d’espai extraviades. Lleixes de terrenys i muntanyes senceres errabundes, arbitràriament desplaçades. Plaques tectòniques de temps avials i venidors que fortuïtament s’estavellen pertot arreu, sense cap control. Temps molt. Temps fet polseguera, fet farina, on tot ens s’hi banya i s’hi ofega. Banyar’s als pous sense fons curulls de farina ja ho porta, això.
Anacrònics cronòmetres que no saben ni poden escatir de debò què cony mesuren.
Vituperant, els agressius atletes, amb molta d’invectiva, i gens d’argument lògic i com cal, ja hem begut oli. Volem fer pagar la culpa a tothom. Car qui sabia abans ni després l’existència del misteriós habitant de l’enlloc i el no re, el satànic lladre del temps Carlets Rovellat.
Car sí, tinc raó, en Carlets Rovellat, misteriós habitant de l’enlloc i el no re, és el satànic lladre del temps.
Desconnectat d’ell mateix, el temps adés estentori i megalomaníac, ara, desconfit pel lladre excels, brutalment estroncat, es fot tot un embull i entra en caos.
—Algú m’ha pispades hores i hores senceres, èpoques, eres, eons. Això em desespera qui-sap-lo. Jo sempre tan tocat i posat, i ara tot d’una quin espantall esvellegat i esgavellat!
I comença a fotre’s cops de cap a la paret, de tal faisó que s’ascla el crani, i el cervell li vessa per l’escletxa; temps doncs histèric, va de cul ridículament, i tothom qui el temps tiranitzava, ara, alliberats, poc saben què fumbre, tot allò que planejaven de fer no té sentit, amb el temps col·lapsat, tot s’enfosqueix; el futur qui sap quan farà cap, el present s’ha esfumat; tot és prepòster, tot va capgirat, el passat és a punt de caure’ns damunt, re no s’esdevé si fa no fa ordenadament; no saps quan re creix ni decreix; és l’anarquia de l’estona; una estona mai no ha tinguda un espai fermament determinat, però és que ara tant pot durar segles i mil·lennis com acabar-se abans de començar! Re no lliga amb re. El fil dels esdeveniments fineix exactament on comença, o àdhuc abans, qui sap quan.
Tot plegat fotrem goig. Carlets Rovellat ens has ben tocats els collons a totdeu, malparit!
Ens has tolta tota dignitat — encar que fos falsa, idealitzada, un artefacte artificial d’aquell fabulista incansable, el cervell.
S’esqueia com sembla que sempre si fa no fa s’escau que quèiem en la mateixa frustració.
I ara tu ens fas caure al pou abismal definitiu. Ens crèiem únics i la gran cosa, i som inconcrets i repetits en un nombre incomprensiblement indeterminat, una indiscriminada monstruosa quantitat, i quant a ésser re, no, home, no, ni això, mínima cosa, i minúscula, nyicris, naquis, nul·la. I au.
Una infame petita misèria perduda de més a més en un temps perdut, inexistent ara, tan diferent de com el crèiem abans, ordenat i meticulós, infal·lible.
I res a recobrar als romanents dels naufraigs, femers sense cap vàlua. Cap èxtasi recòndit que, descobert, s’espelleix i s’esbatana com cap ou màgic, amb el gènit dintre i tot.
La Mort mateixa es tornava orba. Oi que mata a la babalà? Molt més que no abans i tot. La sobtes sovint filustrant per les finestres, bo i cargolant les òrbites, miòpicament, com si pogués distingir les diferents prosàpies, vull dir, prosopopeies... Qui fotés cara de vell, de malalt, de condemnat, de malaurat, en un mot, qui li toqués o no de passar per la pedra, però, no dic pas que mai ho endevinés gaire, però és que ara no gens, vós, no gens.
Tot ens amenaça. Univers sense les imaginàries crosses del temps. Filferros espinosos i sanguíferes plantes ens salten pertot al davant. Retrògrads mecanismes de conseqüències fatals. Una ariditat astoradora. Ens hem transformats d’espetec en famoses efígies de paper amb una ànima d’espelma encesa, cascú com fanal de sant Jaume, que es crema tot sol.
Sacrificats a la insignificança. La nostra pell de xagrí, fins ara tan ritualment entarquimada amb els guardons de la sang i la merda de les batalles quotidianes, s’ha anada, disparadament i obliteradament, escarransint fins que no és sinó indestriable minúcia, pitjor, una buida insinuació totalment invàlida i fora de lloc.
Tota similitud amb allò que fórem o lleixàrem d’ésser, és insignificant coincidència. Cap ànima no ens habita ni trau pinyol quan s’excita. I un estrany brogit que prové de rere cascun dels horitzons ens acabala, vull dir, què dic, al contrari, ens aclapara, ja no sé què m’empatoll... ens esgalabra... ens trau de polleguera... dels traus de la corretja... dels raïls de la corriola... dels galzes per on roden els coixinets dels cortinatges...
Quins cortinatges? Se’ns acaba...? Se’ns acaba... la funció...?
(...)
Tots hi volíem figurar.
Tots hi volíem figurar, figurins i figurants d’una figuració idiota, pecs individus massificats, pegues generacions, pegues societats, amb tot de nocions, insignificants en la realitat, que tanmateix imbuïen pegament amb pecs significats, i així, tot era enganyifa convenient per als porucs poderosos qui l’havien pagada, poderosos sempre amb por de perdre el poder, i amb allò la vida, l’únic que de debò era allò en el qual creien.
I milions de generacions de no ningús agressius rancuniosos disgustats qui ens havien precedits i els qui ens seguirien, per poc que durés l’estada a l’esfèrula condemnada, havent-se idiotament pensats figurar gaire, i cap no ha estat ni podia haver estat re. Un altre massa pec idiota qui fugaçment passava avall.
I les pegues nocions buides que s’havien anat empassades, honor, glòria, dignitat, justícia, patriotisme, devoció, etc. merdegades sense cap rel arrelada a la crua realitat.
I així fou com el capellà Carlets Rovellat instituí la seua església, assenyaladament, l’Església de la Pintura a l’Oli.
No pas que hi gaudís de gaires parroquians, però això rai, fidels rai, els quatre carallots.
Cada parroquià esdevingut molt afeccionat pintor a l’oli, això també. Un bon punt a afegir. Artístics, collons, i tant.
Els havia sermonejat el primer dia, on els parroquians no eren sinó com dic quatre gats, que guaitessin les imatges a les parets, on, per comptes de les fastigoses ídoles qui hi havia abans, amb desgraciats creuclavats i d’altres imbècils havent-se cregut que eren la gran cosa, fills de déu i coses absurdes així, és a dir, trists datspelcul figurants molt figuratius, eren quadres aquest cop pintats pel capellà Carlets personalment i privada.
No soc dels qui enganyen, nois. Totes les carrinclones i esborronadores falòrnies dels capellans malparits o tocats del bolet, no hi ha cap enteniment com cal que pugui creure-se’n borrall. I eu som un hom sensat, així que... La veritat per endavant. I au.
I si et vols veure l’ànima te l’hauràs de pintar a l’oli. I qualsevol altra falòrnia repugnant, idèntic procés.
Guaiteu-vos-les per les parets altrament pelades del recinte.
Les resurreccions. Els paradisos, els purgatoris, els llimbs, els inferns, els déus, els àngels... Totes aquelles carallotades, pebrotades, ximpleries, puerilitats tan irrisòries, pintades a l’oli per servidor. Boniques, ca?
Estic segur que molts, o millor tots, dels meus perfectament triats parroquians, qui anomenarem Pintors a l’Oli amb totes les de la llei, ho podreu fer tan bé o de fet molt millor que no jo. Molt de mèrit, vosaltres, oi que sí, nois? Apa som-hi!
I per a engrescar-nos-hi encar pus, això farem, cada any... Un concurs de la pintura de l’ànima... Del cos refet en carn i ossos de la resurrecció... De la vida a l’infern dels gratuïtament putejats damnats, etc... Cascuna de les innombrables bestieses d’aquest coll inventades pels cretins d’adés s’hi valdrà per a pintar-la a l’oli! I així existirà de veritat. I totes les altres religions es fotran fotre, per falses!
I el guanyador de la pintura més generalment votada pel ‘parroquianat’ sencer, la parròquia en pes, esdevindrà doncs el pintor a l’oli de l’any. I l’aplaudirem. I li farem un esplèndid àpat de celebració que li dedicarem, i au. Tots contents. I tal dia fotrà un altre any d’inutilitat manifesta. Com no pot ésser altre en aquest món de merda perdut entre l’enlloc i el no re.
I ep, això serà tota la nostra missa ni cerimònia ni capdeconyada ritual de la nostra religió de riure. Un plaer, companys.
Ah, i que no som prou, diran. Ei, som selectes, respondrem si ens vaga.
Car allò que no voldríem mai dels mais és heretgets. A la nostra sacra església de la pintura a l’oli només s’hi fan devots de la lògica, de l’entenimentada deducció d’allò que ens dona l’atzarosa matèria constatable...
Qui malpensi de nosaltres l’olorarem de seguida, tenim l’instint de la troballa del traïdor ben esmolat; l’ominós atans de les lúgubres hipòtesis i suposicions del maleït infiltrat seran de mantinent estroncades. Hom li fot qualque forquillada, quatre pollegons a l’ull, i si s’escau, davant tothom per al seu avergonyiment, puntada als set sets mal apedaçats al seu cul dels pantalons. I apa!
I de sobte, què...?
Mentre el capellà Carlets feia el sermó inaugural... Un asteroide de mida monstruosa percudeix, dalt al cel de veritat, la lluna... Patacada i estrompada.
Brutal patacada que rep el satèl·lit i estrompada que es fot damunt la Terra. Malament rai.
Les molt lliscadisses colisses del global terratrèmol s’ho enduen tot part davant.
Udolen de dolor les llambordes àdhuc, i tots els insignificants indígenes llencem feixucs epítets al cel que ens cau damunt. El cel, giny de malignitat provada, sempre ens l’havíem guaitat amb recel. I sempre n’havíem reculat. I teníem raó. Malparit de merda.
I ara...? Res. Els quatre sobrevivents anàvem a les palpentes, capficats per l’estat deplorable de les nostres gargamelles on borborigmaven i gargarejaven els gargotejants aiguabarreigs de calçobres i amiants, i ploms i mercuris en pols, i els irrisòriament irracionals rebuigs, radioactius i d’altres, desenterrats pels impactes que feien l’esfèrula bisecta o pitjor, això no ho sabíem del cert, car només, palpebrejant difícilment, ens adonàvem del tall sens fi aparent on cuidàvem estimbar’ns, car érem, com dic, no pas gaire lluny del límit de la nostra meitat de la si fa no fa hemisfèrica Terra on encar subsistíem, cagats de por.
Quin sap on parava l’altra meitat. Ni si podíem anomenar-la Terra Dos... Nosaltres essent Terra U, és clar... Ni si allò no fora pas una altra bona excusa perquè mig món no continués volent anorrear l’altre mig món, com sempre s’ha esdevingut a la lamentable història d’aquella condemnada terra ocupada pels rapaços assassins ‘conqueridors’ dels territoris d’altri.
Car allò de voler figurar més que no els altres, mentrestant no essent cascú al capdavall altre que una llufa instantània de vida fútil, ha estat l’atot inexistent, i el privatiu anhel, i en fi la ridícula al·lucinació, de l’estúpida molt presumida espècie.
No pas, tant se val, que tot això, és clar, vulgui aitampoc dir re.
(...)
Coll dret sota la dalla.
Aprés tantes d’‘heroïcitats’ durant l’anorreament d’un altre poble, maleïts repulsius colons de l’avarícia incontrolable, el capellà Carlets havia estat designat per a ‘celebrar’ una missa de desgreuge per tots els morts col·laterals.
No es pot ésser ‘heroic’ (i ‘marcial’ i ‘honorable’ i ‘patriota’), és clar, sense cometre assassinats a tort i a dret, i mortaldats generalitzades.
En el seu sermó el capellà Carlets ho accentua: «Tot això el nostre déu és clar que ho comprèn i encar pus quan veu que li fotem una missa de desgreuge tan sonada com aquesta, pobre imbècil, saps? I damunt amb l’assistència de mantes d’autoritats degudament uniformades i amb totes les medalletes i cintetes de datspelcul que tant no amen de portar sobre, els desgraciats, i au, i així que, ben complaguts, diguéssim ‘amén’, i apa.»
Un greu atac d’ennuegament l’agafa a continuació com si llur déu no n’estigués del tot content, amb l’apagadota cerimònia. És clar que en Carlets, no essent gens místic, ho fa pagar, no pas a cap ira de cap déu inexistent, ans a una gargamella perennement irritada en aquella atmosfera terminalment enverinada, on els ‘salvadors de la pàtria’ no ha convertida l’esfèrula, només per a embutxacar’s encar més de ‘profits’ en llurs depredacions patriòtiques i forasteres.
Xocant la mà a qualcuns dels molt porfírics malparits paràsits uniformats qui el feliciten per la missa dita, tot i que, segurament clapant, no han sentit re del que deia, el capellà Carlets, astorat, veu un vehicle que, aparentment sense frens, esbotzant isnellament calitges i lleganyes, se’ls abalança acceleradament sobre!
És un vehicle de l’exèrcit menat per qui sap quin altre anarquista de més de dretes encar, i en Carlets, capellà de cervell pneumàtic, d’una revolada, agafa quatre o cinc generals i els empeny, heroicament, davant seu, de tal faisó que, engavanyat terriblement pels cossos inserts davant ses rodes, el vehicle assassí veu estroncada la seua empenta, mentre és clar que el capellà llest i llambresc fot el camp cagant ostes.
Ara, quan tot el perill s’ha esvaït, fot el capellà una ganyota de fàstic. Car segur que el sol·liciten per a una altra missa solemnial, ara en honor a l’heroïcitat última dels sacrificats generals qui s’estimaren més espitxar-la que no veure un sacre representant de l’església que sempre ha condonades i beneïdes, i sobretot fortament esperonades, tota mena d’atrocitats bèl·liques contra enemics indefensos o inermes, i de tota manera més petits, i sobretot dels quals poder’n robar tant com tant militars com esglésies, com sobretot els plutòcrates qui els paguen, fossin capaços d’extreure, i això bé anorreant-los definitivament, bé fent-ne esclaus despullats de tot bé ni futur.
Quina missa més sonada. Fotreu goig, merdosos uniformats, el capellà Rovellat us hi sotjarà i us fitarà amb ulls telecinètics, i us cagareu a les calcetes, car tampoc no sabreu a quina guerra d’auto-anihilació no us fotrà aquest cop fer cap, marxant ridículament com en Bum-Bum.
Tant se val. Tocatardanament, torna a sortir del seu amagatall el capellà adés fonedís. Era, esperant que tot s’amansís, assegut rere un massís cartell d’anuncis vora la carretera.
«Cervells Pneumàtics — Demaneu que us els instal·lin! Llenceu a les escombraries els vostres gastats estantissos ultra-pecs cervells de l’antigor, fiqueu-vos-en de nous i garantits per a qui-sap-lo llargues temporades!»
Hi havia, molt augmentadament i acoloridament fotografiats, una noieta i el seu avortó, ambdós ben feliços, amb ulls espurnejants i llavis somrients, i amb un crani obert i dues meitats de cervell, a mig col·locar cascú, relluents com si fossin noves de trinca.
El capellà Carlets Rovellat ha trobat, sortós ell, uns quants de gerdons silvestres entre la llicorella de rere l’anunci, i a pleret, ben tranquil, es veu que es reconciliava amb la idea de veure’s obligat a dir una altra missa davant aquella mena de merda humana.
Amb tendra galivança, es diu: «És clar, és clar! Rovell — rovellat.» I bada els ulls com si al lluny hi filustrés, magnificat, el títol d’una gran obra (de teatre o de llibre o del que sigui): «El capellà Rovellat és com la miraculosa punta de llança del beat Aquil·les, que amb el seu rovell guareix la nafra que havia feta! Tot de cares molt merescudes lloances per a ell!»
Car frustrat en la seua feina de porcairol d’un ramat de porcs imbècils qui creuen en espectres i resurreccions, i milers de bestieses semblants, s’ha d’agafar a allò que aprengué a distància del seu guru U Nu. Ço és, esdevindre si fa no fot budista o maoista de tant en tant, i immergir’s llavors, xopar’s, a la filosofia zen.
Car segur que per causes impredictibles tothom rep tard o d’hora, i ell per què n’hauria d’ésser exempt?
Dit i fet, el vanitós mestretites, xarlatà inveterat, qui sovint desafia amb impertinents sermons els seus mesells, idiotament ensinistrats, parroquians, no pas que no l’assalti de cops el típic remordiment de l’escombriaire irascible qui s’enduu, en lloc d’ésser prou òrfic i seràfic, com manen les regles de l’escombraire exemplar, s’ho enduu, dic, tot a la seua màquina trituradora, gats, gossos, bústies, canalla, xanguet, massa prenyat i emprenyat, i llavors se n’ha de penedir tot solet d’una faisó que fa feredat i tot, i així, espontàniament, se’n recorda de qui és en realitat, un sant home virtualment a tota mercè ni virtud dedicat.
I llavors s’asseu damunt cap pedra adient i s’hi aclofa com cap contorsionista al repòs, i arrenca a riure com se’n riu el torrent prenyat de la duad quan va saltant alegrement les roques del barranc, i allò el distén i, asserenat, pot tornar als seus dubtosos consols d’inversemblants remembrances, on s’inclouen encar d’altres aventures de l’insigne boletaire Carlets.
Car predestinat pel seu nom mateix, sempre s’havia vist, en efecte, de minyonet amunt, com a potencial boletaire eximi. I recollia ben aviat receptes que incloguessin ensems carlets i rovellons.
Tot això on ha passat? Ni boletaire ni escombriaire ni cap altra sensacional indiscutible figura amb betzols satèl·lits a betzef, irreversiblement barallats durant tot el seu regnat perpetu, i ell impertèrrit, immune, surant... Res d’això, ans què? Un altre humil afegitó dins l’horda hòrrea d’hòrreus capellans ateus. Saps què? Bon profit.
La vida és despietada i tota batalla per a la pau interior és fútil; la fam mateixa t’encamina a vies insospitades; tot és casualitat; l’esdevindre’s dels dies se t’acarnissa i t’afetgega amb tries clandestines i sovint molt perilloses.
Fascinat pel caos astorador de la trontollant totalitat de l’ésser a l’univers traïdor, no et jaqueixes vèncer per la pobretat ni per la inquietud, i esdevens, contraatacant, faceciós i tu mateix sense pietat...
I aleshores, com desconfeixes els ignars, els ignars, sense ni adornar-se’n, se’t van marcint, sumits al brou de la destrucció inherent d’un cos caducat, i t’abandones a la son, car per què tornar-hi?
Vida falsa, com tota altra vida, i au, anar fent, coll dret sota la dalla, fins al bleix darrer que et re-duu al no re, d’on no hauries mai d’haver estat malignament extret.
(...)
U i nu.
Surt del seu darrer amagatall, el capellà Rovellat amb un branquilló de la pau a cascuna de les seues dues estranyes mans. Un branquilló de boix, un altre de grèvol, i au.
Per què dic mans estranyes?
Si voleu detalls, com ara, ‘I els dits del peu en són també...?’
O, ‘I per on passen els deu (o vint?) vasos espermatòfors...? Pels braços...? Coll avall...’
Us haureu de llegir el seu llibre (una autohagiografia anomenada «Revelacions d’un Triat per la Natura»), escrit segons ell mateix, tot just haver comptat el dotzè dels seus anyets.
Particularment, el capítol cinquè, que es diu, «5 dits, 5 vits; 1 vit 1 dit», on ens presenta els afolls monstruosos com tants no en neixen al món, com a «Triats per la Natura» per a fer «Grans Coses».
I ell doncs un ‘triat’. Amb cinc vits a cada mà per comptes de dits, i per comptes de vit a la carranxa un dit pròpiament assenyalador.
En relació als seus cinc vits cal dir que, més tard, a l’agre de la seua carrera clerical, un fotimer de parroquianes seues, especialment caldes, asseguraven i sovint juraven ‘per la mort de llurs mares’» que les mans del mossèn esdevenien gegantines, amb dits enormíssims, majestàtics, nus de capciró i sense ungles, i ara orfes d’aquelles bonicoies cassoletes, tan encantadores, de les pells dels prepucis, ara destrempadets, dalt de tot de cada dit-vit, ‘didalets delicats que t’impel·leixen devotament a xarrupar’ls tendrament quan t’ofereixen l’hostieta’.
Havent après sobretot del famós guru U Nu. Qui fou entre d’altres coses el cap de Birmània, i sobretot el re-creador d’una esperança clara per a l’individu sol i nu... Sol i nu, i rabejant-se nogensmenys al cràter de les laves enfurismades de l’existència.
Com en mant de sermó no hi predicava en Carlets, així mateix n’U Nu al seu temps, el temps de la infantesa molt influenciable del minyonet.
Així, dels dos podria ésser la coneguda divisa de n’Aristip: «Vivamus, dum licet esse, bene.»
«Visquéssim bé mentre ens sigui llegut, i quant a la resta, tot i que irremeiablement en doina, ja ens està prou bé.» Car, exacte, quin remei? Què hi pots fer? Re, home, re!
Hom es vol com és, u i nu davant les forces malignes del malintencionat univers.
Ans no néixer i tot, va l’embrió covant túrgids greuges contra l’existent que l’ha fet ésser. Oceànica rancúnia contra els qui caigueren al parany de la reproducció interminable i l’engendraren, malparits, sense ni saber on s’embarcaven, i sobretot quin altre pobre desgraciat no creaven.
Quant a això, tres punts:
u) Perquè el món sigui món, cal l’exterminació de totes les dones.
dos) Car no hi ha crim pitjor al món.
tres) Parir un humà és parir una altra terriblement malaurada «ànima en pena»! Un ésser pensant — perdut enmig d’un caos universal — i condemnat a saber-se no re d’ençà del començament — bo només per a patir durant una estona d’estada — amenaçat constantment per tota mena de perills de tortura — i anorreament.
Més extractes del seu llibret....
Els fastigosos gregaris es moren massivament. Els meravellosament egocèntrics egregis ho fotem molt més modestament, individu a individu, exactament com cal.
U i nu és allò que cal en tota situació, sobretot quan et veus ultrat per les ininterrompudes malifetes dels sempre maldestrament electes. Massa corruixat, i intemperant, entres en quarantena...
Et vols sobtadament exclòs d’aquell món de gànguils eixelebrats i de reialmes bords. Neteges sèdulament les segurament ara massa brutes lents dels teus ulls-telescopis i, quiromàntic dels firmaments, comptes un per un els consuetudinaris teuladins a les teulades sempiternes dels mai no esmentats, tots novells, planetes, trenats com bessons-besats (vielliebchen) al voltant d’atuïts, esmorteïts, apagadets, estels ignots. D’aquells no pas agressius, i que doncs no t’enlluernen ni t’eixorben.
Allò et tranquil·litza, perduts els ulls de l’ànima als no res més llunyans, com quan per comptes de cardar, poses a clapar plàcidament ton piu al niu.
I au.
(...)
Merament una xerraire despulla.
Adolescent de la primera volada, tot de sobte entres en la molta (o la fosa) existencial, on per tot cantó ni trajecte on et vegis viure, la continuació només pot ésser desesperació o mort, i allò et destarota, i la depressió se’t cruspeix, i esdevens destrossat fantasma, i com et refaràs, o et refaràs mai més...?
Àton, es vol suïcidar per inanició. No comprèn, no pot comprendre encar, que els qui es perden ells mateixos són els perduts també per als qui el perden. Mancats, sense ni adonar-se’n, massa subjectius, massa embolicats en ells mateixos, no reciproquen l’afecte que altri els porta. Allò no pinta gens bé.
Morós, neguitós, melangiós, vegetes fins que no descobreixes un bon matí clarós que una de dues, cal reviure, o morir d’una puta vegada. Ets nu i u, i en Nu i U et reviscola, amb el seu budisme optimista, i amb els seus estoics, i epicuris, i sobretots els teodorans, qui et diuen que els déus són cagarrines mentals, que tots els mots altisonants són invents dels cleptòcrates perquè continuïs ben ruc, i que tota educació ‘nacional’ són falòrnies per als carns de canó, i que cap dels crims dels quals els cleptòcrates voldrien acusar’t no són crims mentre ningú t’hi enxampi ‘cometent-los’.
I que doncs ‘Cum sciamus nos morituros esse, quare non vivamus’ Com ens hem de morir per força, per què no ens n’aprofitaríem de l’estona on som vius de la manera més egoista possible?
Mentre hi ha vida, visquéssim. I el que cal no és pas viure gaire, sinó amb prou satisfacció. ‘Non ut diu vivamus curandum est, sed ut satis.’
Ens emmalalteix allò del qual vivim. ‘Ex his aegrotamus, quibus vivimus.’ Espavilem’ns-e amb allò que ens fotem al pap.
I per què capficar-t’hi tant? El passat, passat rau, i només és bo remenar’l de lluny en lluny quan és si fa no fot prou plaent. I el futur no existeix, són especulacions de datpelcul.
I així anar fent. Recordéssim que en Carlets Rovellat el teníem amb el piu al niu, en endormiscada sessió d’amor tàntrica...
I de sobte s’ofegava. Ca seua espetegava per tots cantons. Passaven pels voltants els cavalls boigs del terratrèmol.
L’anell l’estrenyia massa; era un anell amb un topazi que era el clítoris...
Son artrític vit-dit s’hi mor, s’hi mor... Li passen per l’esment polígons i cicloides a pler... Ja hi som. Sòpit viatge de res a re. Arribem tautòcrons a l’infinit enlloc, tots els enganyats de l’esfèrula asfixiada.
S’ha despertat a la clínica. S’ha vestit i ha davallat al taulell de baix a demanar-hi l’alta. Li diu a la matrona, Quant us dec?
—Vejam. Vuitanta-dues infermeres us han atès...
—Vuitanta-dues? Una clínica tan miserable...
—En tenim cinc. Però cal comptar les pujades i baixades de les cinc. Els nostres comptables no s’equivoquen mai. De més a més, no podeu sortir. Veig que us han estès un certificat de defunció. Feu bondat i asseieu-vos ben tranquil. Ara vindran els...
—Què desvarieu? Que no ho veieu que soc ben viu?
—Sou merament una despulla qui parla. N’hem vistes munts. Ara vindran els dos forçuts infermers especialitzats i us embotiran a la caixa, i us sebolliran al cementiri del costat. Dit i fet, i au.
Es despertà caminant. S’aturà a la Placeta dels Jocs. S’hi celebraven dos campionats simultanis. Un de go i un altre d’escacs. En Carlets els volgué guanyar tots dos. Es posà els seus guants de cirurgià, de tal faisó que els seus deu dits semblava que portaven condons, i es ficà a bellugar peces. Es creia ple de benastrugances. La sort l’ajudaria...
Va perdre les dues partides, però. Ja passa.
Romangué fins a la fi i els campions s’escau que eren, com ell, dos ‘triats per la natura’. El de go era un nan tot esguerrat, amb cames i braços no pas més grossos que quatre escuradents. El campió d’escacs gaudia segurament d’un cabal genètic extra-espacial. La seua cara especialment cridava l’atenció. Era oval i un sol ull enorme, negre com un pou, li ocupava tota la meitat de dalt; la meitat de sota era blanca i nua com un bocí d’alabastre. Ni orelles ni oronells no li veies part d’enlloc. En canvi, les orelles eren força grosses, amb antenes o palps o circells que se li bellugaven constantment. Segurament eren ells els que li respiraven i el nodrien.
Fet i fet, un parell d’homes ben estranys.
Es despertà i li semblà que ja havia viscut prou. Els seus deu dits-vits se li havien escorreguts ensems. Deu orgasmes simultanis. Allò qui ho sobreviu? Maleïts somnis eròtics!
Al cementiri on els infermers l’havien sebollit, peus seus amunt, una estranya acàcia ràpidament hi creixia. Aquell fora tot son llegat, un llegat doncs llegat a la posteritat qui l’ignoraria fins a l’hora de tallar aquell sinistre arbre de mal averany, una acàcia sense fulles, només amb verinoses punxes.
El món, quin batibull. S’aixecà amb un mal de cap de caldeu.
(...)
Certes escaiences on es veia recentment implicat el cosmòleg Carlets mentre es repentinava el bigot.
Hom es tria l’univers més convenient per a ell, i au.
Enèrgic, gairebé epilèptic, infligeix una excel·lent cascada de detectables plagues a l’ànima de l’enemic només mai concebut per a emprenyar’l; són nafres espirituals, de les que fan més mal que no pas les superficials.
Mentrestant, amb conclusiu coratge, l’univers es forma segons l’exacte patró que concep el seu magí. Addicte a ses instruccions, esdevé elàstic i espera, bo i oscil·lant tanmateix sense impaciència, son dictamen; quan el rep es nua perfectament, com beutat a la seua barra perpendicular en l’ideal escenari, al voltant de l’esquema que llavors li implanta.
S’esdevé aleshores, sense ni com ve ni com va, una sòrdida combinació d’axions contrincants que exacerba l’erupció al fins ara enigmàtic cor de l’univers; l’esclat infinit que produeix no el sent ningú, car tota altra cosa sentent prou l’ha espitxada per força abans.
Abans havia tingut lloc la guerra sense pietat entre el sempre exploratori esquelet armat amb dalla rovellada, qui llunàtic implora prou falaguer i cerimoniós les fosques forces interplanetàries que el recolzin a ultrança, i el molt hàbil cosmòleg, íntim de rius i estanys amb peixos i sense a sinistres i escabrosos cossos perduts entre els grumolls galàctics de molt nocives atmosferes, qui, candidat a l’enlluernat escrutini dels subversius detectors de genis, troba nogensmenys nuclis clandestins de matèria la qual no es voldria pas anorreada per la incompetència d’un univers malparit a collons.
Tota la panòplia subatòmica parteix en croada contra la contaminació que tant no destorba llurs interaccions; unides, les subpartícules exhibeixen la corpulència i la bausia de l’escurçó qui barganya de ferm fins que no resol cada dilema d’incompatibilitats radicals, i neteja l’espai d’una puta vegada. L’escombraria de la incomprensibilitat universal ha estada abstreta vers indrets prohibits enllà dels límits que ens concerneixen. El nostre univers roman net, i els altres que es fotin i esclatin tantes de voltes com vulguin.
El nostre, perfectament endollat als nostres exclusius desigs d’hienes supervivents, no empitjorarà mai sinó mediocrement, i no caurà aitampoc al cistellet de les testes toltes d’espetec fins que l’obsés oblit no ens haurà trobats, en la distància, simpàtics d’allò més.
Tret que en acabat de l’erupció al cor de l’univers, tot s’agreujava a rabents acceleracions, era palès que la plaga també havia fet forat al nostre cor mateix. Anàvem plegats de davallada, combregant mentrestant amb mots de vana xerrameca, i sabíem que cap prec no serviria mai de re.
Peti qui peti, a tota esdevinença, rebecs, decidírem tanmateix de plantar’ns molt precàriamenta lloc. Cap de naltres no es mou d’on és ni a fum de sabatots.
Som catalans, cridàrem. No serem moguts.
I fementit responia equivocadament l’eco, No poc, no poc...
Els Sols als cels, companys, són innombrables. Si no trobem lloc on no ens treguin, trobem’ns-e pel món infinit lloc on ningú no pugui fructificar-hi. La nostra allunyadament renovellada ‘aranykor’ (edat d’or) serà ara segura pels segles dels segles, i hi teixirem, com aranyes amb tot l’espai i el temps d’una pau inexpugnable, una teranyina instantàniament mortal per a tothom altri.
En Carlets es tornà a guaitar al mirall. Perfecte.
Va sortir al carrer, elegant com un dandi Patorrat. Algunes xiquetes el xiularen i tot. Que estarrufat ell llavors, tot i que pretengué no fer’n cas.
(...)
L’ostiària dels destins.
Es veu que no gaires dies abans de morir, en Fitz va gicar escrit si fa no fa que... Et mors, i què...? «Tota la merdegada al teu cervell, au, llençada al pou del no re per la gran puta qui és l’ostiària dels destins.»
L’ostiària dels destins, és a dir, la portera que t’obr les portes del
Reialme de l’Enlloc. Reialme que coneixes perfectament perquè ja t’hi has passada una eternitat, és a dir, un temps infinit, i ara, perquè es veu que te n’hi enyoraves massa, l’ostiària se’t compadia i t’obria la porta perquè hi fessis una altra estadeta de no re, és a dir, una altra eternitat de temps infinit, de mai no acabar’s.
I hom, carallot com és, s’hi capfica una mica. I es demana...
I si, un pic mort en Fitz, i acceptat per l’ostiària, s’hi trobés urta a urta, és a dir, cara a cara, i suposéssim que en fes fàstics, i, massa orgullós, s’encaminés pel reialme sense més assistència, i es trobés més tard, en una sorpresa encar més grossa... Assenyaladament, que els cretins d’adés haguessin hagut raó amb llurs bestieses i...
Car segons un dels dogmes més bestials ni vel·leïtosos dels cretins, a l’hora (?) de la resurrecció (?), hom recobra (?) la carn que li pertany (???...).
Llavors, hom es demana, dic, com l’ostiària dels destins, és a dir, la puta Mort, la qual sempre ha presumida d’una ossamenta magnífica, d’un esquelet tot plegat d’allò més robust, i ferreny i indefallent, i és clar que no gens esguerrada, quin paper de ruc, en Fitz, eh...? Si aleshores, havent ella recobrada la carnota adient que li mancava, mes que hom desava per a l’ocasió qui sap on ni a quin màgic frigorífic al fantàstic Reialme de l’Enlloc, i resultés doncs que l’ostiària misteriosa, la senyora Mort, era una esplèndida beutat, la millor mai no vista a cap dels mons dels mants de firmaments ultra-generosos de tants d’universos com collons no deuen penjar per l’Enlloc de Pertot Arreu, i una dona doncs qui es revelava ésser la Deessa única i incomparable, bioluminescent i esplendorosa, la qui es féu cardar absolutament per tothom a l’hora on moriren*, i qui ara tu, en Fitz, refusares, per incrèdul i vanitós, ni en volgueres saber re de re, i qui, per comptes de tu, jo, el capellà Carlets, sumit en el plaer instantani de l’anoesi (de la incomprensió total de re, tot i que prou sentint-ho a la pell, com qualsevol altra negra i insignificant cuqueta de sis o vuit potes, o més), jo, dic, qui sempre l’havia colta i adorada, i sovint molt devotament li escrivia, per comptes d’insults, ardus poemes d’àrdua amor, m’hi retia sense reserves de cap mena ni una, pobrissó de manguis, ja em veieu...
Un benaurat, un com se’n diu? Un altre beat beatífic...
Qui frueix ni gaudeix prou gloriosament... de tots els avantatges ima... imaginables... i amb el goig que hi experimenta... en el rabeig constant i incessant... on bombolleja el paradís... efer... efervescent...
Oidà!
[* Cert que els divins d’òlim, quòndam i enjondre, escrigueren erròniament que era la Mort qui es fotia tothom sense excepcions, però és clar que és el contrari, encar que sembli a primer esguard un bri il·lògic. És cada mort que es fot la Mort, la qual no pas per no re és la puta Única, i en conseqüència la Màxima puta. Màxima en tots els aspectes, beutat sense parió i miraculosa! Quan es vol fotre algú, segons li abelleixi, ho té fàcil, se l’enduu a l’Altre Món, que és el seu món, i se’l carda ben cardat. I el cardat content com un gínjol, i ja no torna pas mai més al Món d’Abans. Ningú no hi torna ni hi ha tornat mai, no! Massa merdós per comparança, vós! I per això mateix tothom qui sap una mica com va tot això de les vides pòstumes, típicament i proverbialment «se’n fot del mort i del qui el vetlla».]
(...)
Fent com sempre el paperet.
El mediocre meteoròleg afeccionat, Carlets Rovellat, era a la cuina de ca seua preparant-s’hi el sopar, quan, absurdament i convidada per no ningú, una horda de gent estranya l’envaí. Penetraren alhora, i atapeïda com un sol cos, una gernació d’idiotes per la porta de darrere, la porta que comunicava aquella part del jardinet amb la cuina.
Eren (els invasors) es veu que matemàtics, car mentre enraonaven, i mentre anaven menjant-se la teca d’en Carlets, tant la cuita com la sense coure, semblaven alfarrassar i escaujar magnituds i perifèries, i escales logarítmiques i mòduls, i longituds i meridians, i tot plegat un munt de críptiques abstraccions numèriques que a en Carlets mai no li havien fetes gens de gràcia; li semblaven fútils, i li brunzien i zumzejaven per les orelles, passant-li de llarg com atordits borinots.
Els matemàtiques feien unes pudors d’aquelles que et trobes als cementiris massa atapeïts. No pas que en Carlets fos gaire nassut, mes cert que endevinava el temps que faria l’endemà bo i ensumant l’aire de la nit abans. Ço que llavors comunicava, per telèfon, directament a la ràdio local, on oferien les seues grotesques prediccions que prou sovint coincidien l’endemà amb la realitat, d’on que no pas poc oients l’afalaguessin amb felicitacions que els locutors repetien de cops perquè tothom a llur migrada audiència se’n sentís satisfet.
Volgué, entre tant de matemàtic golut i distret, aquella nit, en Carlets tastar quelcom d’allò del seu a la cuina, però els dos o tres glops de brou que pogué assolir de dur’s al pap li semblaren ben amargs.
Se’n recordà llavors d’una vegada, la primera i única, que havia feta una ‘conquesta’. La noia l’havia convidat a sopar la nit de l’endemà. I es prometia ell que assajaria de fer allò que tothom en deia ‘l’amor’ amb ella, tret que abans calia sopar.
La noia arribà amb una cassola fumejant. «Je viens de vous faire un cassoulet que vous vous en lécherez les babines» havia dit. I a ell li vingué immediatament la basca. Una basca insuperable.
Abans la cassola no fes cap a taula, en Carlets es deia que malauradament ja la podia ensumar de lluny, que de fet ja l’ensumava quan encar la noia la devia tindre damunt els fogons, i la pudor que fotia el marejava, una pudor densa i insidiosa de caldera infernal on bullien les més abjectes abominacions — gripaus, salamandres, xerris, i cagallons d’os, i ossos i pelleringues de carronyes desenterrades del cementiri, potser, qui sap, dels mateixos matemàtics qui més tard, anys avall, és a dir, avui mateix, no vindrien a emprenyar’l a la cuina de ca seua i tot.
No cal dir que foté el camp d’aquell pis fent espetegar renecs i sense haver tastada la porqueria, ni haver’s cardada mica la diabòlica i estúpida fava, i amb allò les seues cites romàntiques s’acabaren com qui diu abans de començar. D’ençà d’aleshores, ell, ‘més val sol i amb bona mà que no mal acompanyat i patint de mals estranys’. Allò de les dones i les ‘amors’, ho lleixarem per als sermons, que com tothom sap són fets de ficcions i acudits pescats a la babalà. Els cretins qui s’ho escolten, o ho fan veure, tant se val, tot els va bé per a empapatxar’s ben empapatxats. S’empassarien, com s’empassen, qualsevol altra execrable gasòfia.
Ara que no pas que els poguessis, ni que volguessis, engargullar mai amb idees que els engreixessin els enteniments. Uns enteniments els llurs ‘inengreixables’.
En aquells instants entrà d’una revolada a la cuina un missatge. El missatge, un vailet xoll una mica esbufegat, anuncià, «Cartinguts senyors de la ‘Matemàtica que és Clau Infal·lible de totes les Explicacions Universals’, s’escau finalment que el vostre Teatre d’Elevadíssimes Disquisicions ha estat oficialment mès i emès, a cops d’ignominiosa escombra, en perfecte ordre i a la vostra libèrrima Disposició.»
En sentir allò, es desplaçà l’horda invasora fora de ca seua com un fètid eixam de tips tèrmits qui no trobés més fusta per a rosegar ni corcar.
Quan tancà en Carlets la porta de la cuina, una forta tronada esclatà i temé que l’horda reculés i cerqués aixopluc de bell nou a la cuina.
Cercà, a manca d’armes de massiva eliminació, qualque instrument asimètric i ensopegà a un racó de l’armariet-rebost amb una falç per al jardinet de darrere, la qual aixecà ben esmolada, una estoneta extasiat, sota la seducció de seus raigs encesos que prometien fictes alliberaments a manta.
Molt gint i amb tota cura, s’aplicà, amb l’ajut d’un mirallet de mà, tot de nefasts cosmètics al visatge, que el pintessin doncs, en tota sa cruesa, calamitós de campionat.
Aleshores, de més a més, amb inversemblant habilitat i rapiditat, ell qui se sabia capgirar de pell com de jaca; i així si amb la primera on era negra és vermella, i amb la segona on era blava és groga, es revelà al capdavall ésser un ens malèfic molt perillós.
Matemàtic qui el filustrés, matemàtic qui es cagava, tots els nombres i dimensions al seu cervell revelant-se-li ésser, més que no pas cap avantatge, una mancança, una inutilitat manifesta, un embaràs, una nosa... Ço que en Carlets sempre havia sostingut.
Cap esclau (o rastre) de matemàtic no l’envaí, però, aquest cop, i amb allò, a les fosques, s’adormia esperant-los, i els trons minvaven fora, i com en d’altres moments desvagats, on sovint insisteix, ceballut, a esbrinar mentalment com es dirien els seus epígons si mai hagués reeixit a crear qualque novell sistema filosòfic d’import universal.
Si es dirien com, doncs...? ‘Carletans’...? ‘Rovellatins’...?
S’eixoriví amb un ensurt, i com cada cop, amb el cap una mica més alleugerit, es tornava a dir que li caldria viure una altra vida per a (tot allò) escatir-ho del cert. No pas que valgués gens la pena, és clar.
I ai, per a llavors què? Que sobre no fos pas que descobrís, per a agreujar una mica més el seu martiri anímic, que qualque usurpador li prenia les idees i les signava amb el seu nom de falsari criminal. I fos, aquell dolent, àvol, element, famós per a la curta eternitat on els humans de la seua raça foren vius enlloc... Al vast avern del pertot...
En fi, quin paperet tot plegat, Carlets!
Sí ves, el mateix paperet de sempre, car què t’hi esperaries, gamarús, en un món, com dic, infernal? Un món sense possibilitat de cap esperança? Au bah, marrec, bah.
Es tragué el llapis verd de la butxaca i encengué un llum al taulell, i escrigué la idea addicional que li rodava durant el petit son que l’havia ensopit suara. Hi deia, si fa no fa:
«Cartinguts germans. (Lletra d’agre comiat.)
«Sabeu què us dic que la mal·leabilitat de la raça, companys, fa feredat – cascú pensant-se únic i tanmateix segueix les modes més sapastres mai calculades per a humiliar la puta densa massa.
«Tothom seguint el protocol
Tot això em descol... em descol-
Loca de valent i... em dol
I re no em duu a bon consol
Que no s’escaigui fort de col-
Lidir amb eixa fal... fal... fal...
Lera de control tot personal.
«Amb el rictus del qui ha patit un ictus o pitjor, us puc anunciar avui que refús de continuar enganyant-vos... No pas que mai m’hagi cregut de ferm que, al fons del fons, fóssiu tan rucs de creure’us re del que us deia. Si no m’ho creia ni jo, home! La veritat...»
S’aixecà i estripà el paperet.
La veritat — quina mentida!
(...)
Al circ.
Es veu que hi ha a l’abrupta crosta d’aquest o l’altre univers cicatrius antigues que de trast en trast, atzarosament, es baden a un buit abís sens fons; si hi caus o t’hi escoles es veu que ixes a allò que en diuen espai mort o ‘intra-univèrsic’.
Doncs bé, l’altre matí em va passar a mi. Engolit d’un glop per la negror absoluta, davallí sens aturador.
Amb joia manifesta que qui sap d’on la trec, la buidor em persuadeix a persistir davallant fins a tocar fons, sense pensar gota que no n’hi hagi, perquè atès que tot n’ha, n’ha també de tindre allò (la buida buidor del buit).
I llavors... Qui ho havia de dir? A baix de tot hi havia un cercle amb sauló grogós al terra, voltat per bancs circulars perquè s’hi asseguessin els espectadors nou-arribats, amb tot plegat cobert per un gran tendal. Era palesament un circ. L’uixer del circ veus que va disfressat còmicament d’escuradents, tot i que deu pesar pel cap baix una tona.
Hom se n’adonava de seguida que érem rebuigs. Que enlloc cap escombriaire del més-enllà, per baix qui fos, no se’ns enduia ni enduria pas. I molt més greu. Que la mateixa Mort havia refusat d’endur-se’ns. Que ella, o qui sap (tot i que no crec pas) si qualque altre interventor, qualcú o quelcom també encarregat del manteniment del pou sens fons — i alhora evidentment amb fons (amb fons per a nosaltres, els del circ) — ens condemnava a una eternitat d’infàmia irrefragable.
No prou vàlids per a la darrera benedicció de la compassiva Mort, havíem de continuar patint en una inextingible existència.
Érem monstres irredimibles, fenòmens ensorrats, espasmòdicament debatent-se amb tot d’entecs, de flagells, i plagues i gams, de claveguera, vells i nous, irresolubles.
Monstres tanmateix amb instints adotzenats, amb tant de temps i amb tant poc d’espai, què hi faríem altrament per a distreure’ns...?
Ens distrèiem amb el circ. El circ dels flòrids fecunds hiperbòlics afolls, i els aterridors esguerrats, i les sinistres monstruositats, tots plegats és clar que rebutjats, repudiats, àdhuc del Reialme del No Re i de l’Enlloc, on gairebé tothom altri es veu que hi ha cabuda. Reialme gloriós i paradisíac en la pau irreductible del son ininterromput de tots els temps i espais, esplèndid indret on cap malura ni maldat mai no t’escomet... Mai, mai...
Amb el tarannà d’una fura, i unes antigues creences per a cagar-s’hi, el llagoter arribista Dicky-Dicky fa de molt repapiejaire mestre de cerimònies.
A la pista, cascú nu i cru, i passat i claupassat, com els qui ens guaiten, tant els cavalls com els elefants com els lleons hi som carronyes virolades, qualcunes de les quals ens reinstal·lem nosaltres mateixes els vessats, molt moscallosos, budellams amb alçaprems fets amb teranyines de formes estranyes i força arbitràries, teixides contemporàniament per bruixes esdentegades qui taral·legem alhora, xafalloses i papissotes, còmiques cançons obscenes, i les quals, amb allò, ens fem aplaudir i victorejar per triats segments entre els diferents llivells dels inestables bancs en embut que volten l’arena de baix on treballem, gaudint-hi prou o fent-ho veure, car som a hores de llavors, per als formidables temps que corren, perfectes professionals.
Hi ha llocs entre el públic amb fonts o focs de flasca dissidència, però ens en fotem, és quelcom inevitable. Desenganya-te’n, desil·ludeix-te’n, desdecep-te’n. Enlloc no et trobaràs, ni al carrincloníssim circ de l’ultrafons, entre el viltenible tropell més maltractat de cap món, cap aprovació unànime.
Els atrotinats encarregats de l’ordre a l’inescapolible reducte circense, prou voldrien corregir els avalotadors, extingir’n les manifestacions, mes amb quin dret? Ningú no te’n reconeix cap.
Tothom hi som condemnats, a la mateixa immortalitat dels rebuigs qui mai no es podran desfer del tot de llur fastigós estat, per molta de passió que hi fiquin ni a autordestruir’s. Debades. Debades amb escreix, germà, per moltes de vegades que ho provis, dissortat!
Malaguanyat! La pitjor maledicció és no voler acceptar’t com ets. Ets el pitjor dels maleïts a l’existència. L’immortal sempre com més anem més desmanegat.
Sort en tens d’aquest tan ridícul circ. Un circ que no tanca ni tancarà mai. Sessió contínua per a l’eternitat. Car prou et cal distreure’t, noi, ja t’ho he dit, sense perdre un instant d’absència de distracció, i amb això, llavors, doncs, ai, caient en el perill del capficament per a analitzar la deplorable situació. La pitjor condició de totes les possibles que mai podria tocar a ningú. La desesperació conseqüent no serveix de re. Condició extremadament lamentable per als segles del segles, segles sens fi.
Merda, no hi vull ni pensar més. Què em fots fer...? On és el numeret següent...? Que surtin, que surtin! Que surtin a escena les ‘zòmbies’ mòmies ensenyant cuixa, collons, tu, som-hi, au bah!
Au bah, au bah!
Et quelle aubaine!
Fa?
(...)
