Aquestes nits

 

NITS

Nit del dotze.

Cada dia és el darrer.

Quotidianament el trajecte fineix.

Cada episodi és el darrer i el més substancial de la teua existència. Els episodis anteriors són, a tot estrebar, (dolça?) matèria d’enyor.

Som-hi. A la terrassa, força de temps que no m’hi trobava. En unes lleixes hi han abandonats un parell de paquets amb una desena de DVDs cascú, d’una antiga sèrie que em sembla que es deia «The Kennedys». També hi ha una cassoleta blanca amb ous bruns i blancs. Dubt que encara siguin bons. Llavors, part de terra, esbarriades, hi uns quants de grapats d’ametlles. Recollia les ametlles en un pot de vidre i la dona m’ho retreia. Ho devia trobar brut. Li deia que ja les netejaria, si calgués, i les torraria, això rai.

Ara era al carrer, i hi ha, aturat, un bon automòbil negre; hi ha dins un home gras, amb cara de malalt, ben vestit, també de negre, i escolta, i probablement guaita, a l’aparell de desxifrar DVDs de l’automòbil, precisament un dels discs de la sèrie que no feia gaire trobava a la terrassa. Dret, vora la finestra estant, a l’altre costat d’on l’home seu al volant, li dic, «Quina casualitat! Justament havia trobada, sencera, crec, la mateixa antiga sèrie! Què em dieu? Us plau? Val la pena?» El pobre home pateix massa. Massa fotut, no té ni esme de contestar’m, tot i que reconeix la meua presència. Potser l’hauria de dur a urgències, però com?

M’he ficat a la petita sala de cinema i no sé ni què hi vull veure. I tantost no soc dins me n’adon així mateix que hi ha més gent qui s’asseu d’esquena a la pantalla que no pas davant. Xerren molt entre ells, fan un cas omís del que diuen els actors, dels quals llurs veus, comparades a les del públic, no destaquen pas gens. De la cadira de braços on m’assec amb prou feines si soc capaç d’assabentar’m de re del film. M’he canviat de posició i ara hi tinc l’esquena d’un grandassot. Encara hi veig menys de teca davant; només, si de cas el seu clatell. M’assec doncs cap al darrere de la sala, d’esquena a la pantalla. Potser és més interessant de veure l’actualitat, el present, l’ara mateix, la gent qui són amb mi, que no pas un esdeveniment molt anterior, enllaunat, i que qui sap quants d’episodis no emmagatzema ni el temps transcorregut durant l’emmagatzemament. Ara mateix, se m’asseia una parella granada, l’home al costat meu, la dona a la cadira de braços del passadís. Són grassets. L’home feixuc, d’un cert embalum. Porten un infant molt jovenet, qui deu ésser un net llur. L’instal·len damunt una tauleta que hi ha per comptes d’un altre seient davant d’ells. L’infant s’ha aixecat i es belluga massa perillosament. Tinc por que no caigui de la tauleta. Mentrestant, l’home del costat fa estona que m’acarona la mà esquerra amb la seua dreta. La meua mà és molt prima i molt més petita que no la seua, que és, com dic, grassoneta i flonja. Al capdavall, m’excús, i li retir amb la mà dreta la seua dreta que m’empresonava l’esquerra. L’excusa és per a salvar al darrer instant l’infant, el qual porta un biberó ple d’aigua que sacsa salvatgement, de tal faisó que escatxiga pertot, i pitjor, em fa que es fotrà imminentment una castanya. L’assec al meu seient, i me’n vaig a cercar’n un altre. O potser no. Potser ja me’n vaig del tot. Sí, i tant. El carrer i l’espectacle que presenta m’esperen, amables, sempre.

(...)

Nit del tretze.

Un humà al capdavall és un altre cos accidental ple d’il·lusions que no és solament un altre cos, que és quelcom més, sovint molt més, de vegades massa, fins a la bogeria ardent de les vanitats més descordades.

Tots els quin infringim els tabús som artistes.

Fracassats. Al cap dels anys, el gastador trajecte vers la mort s’encarrega de fer’ns fracassar.

I tanmateix hi insistim. Quelcom ens hi empeny.

Som titelles sense remei, impel·lits per l’enigmàtic impuls artístic del dimoni persistent del breu interludi que en diem vida.

Insistent dimoni qui de trast en trast netejaria la persistència de la boira al meu crani abandonat a sos lleures banals.

Per què atènyer l’allunyat? Prou feines tens a atènyer allò proper. Que hom romangui volenters al femer indistingible és allò entenimentat de fer, i tanmateix la vida vol el seu òbol. L’òbol de la teua fútil contribució.

Estranya contesa on una fètida despulla és asseguda enmig del plató. La patètica fètida despulla era jo i la contesa consistia en la lluita grecoromana entre dues personalitats de les arts esdevinguts per causes del pas maleït del temps en espantalls. Caparrut, hom, malgrat les xacres, s’aferra a la vida, tot i que a la seua edat periclita esborronadorament, amb gairebé tots els òrgans espatllats. El guanyador era aquell qui assolia d’amorrar el contrincant als mitjons fètids de la despulla. Les lluites eren èpiques a despit de la irrellevància dels darrers batecs als cossos grotescs dels lluitadors. El triomfador s’enduia com a trofeu, per al seu record, un dels fètids mitjons de la despulla. L’altre mitjó anava al perdedor. Els dos eixien d’escena somrients.

Llavors, amb prou feines matinava i encar caminava en la foscor pel camí de sirga quan, d’un revolt, vaig veure, perfilat per les primeres tímides clarors de l’alba, un home poderós qui davant meu se m’atansava amb qualque eina llarga penjant d’una de ses mans; si jo no en veia a contrallum sinó una imponent silueta, ell em devia distingir àdhuc el visatge, un visatge no gens hostil, ans hospitalari, d’un afable homenet no gran cosa, ningú al capdavall qui presentés cap mena de perill.

I tanmateix, quan érem força pròxims, i em feia a un costat perquè passés, se m’abalançà damunt, desant-se l’eina contundent a la corretja, i engrapant-me els dos canells amb ses dues mans molt vigoroses. No forcejàrem pas gaire; no li calgué emprar la seua eina per a atuir’m o àdhuc matar’m, únicament se m’endugué a sacsades, gairebé sollevat, fins a la seua barca que raïa acostada a la riba de riu tot fosc i silent.

Se m’enduia en Caront vers mon darrer infern. Me’n record que, rancuniós, remugava. Em vaig entendre bocins. «Duc tothom a bon port, i no hi puc romandre; la feina és constant; sempre soc lluny, a mig camí, i ben a prop del bon port de totes les felicitats de l’oblit; i mai no m’és permès d’aterrar-hi personalment; quina condemna més cruel la meua; i si mai s’escaigués que el meu destí canviés d’orientació, si contingències diverses i ignots parers fins ara irreconciliables s’acordessin a atorgar’m permís per endinsar’m al paradís infernal de tots els benaurats morts (ara bé, només pel fet que s’acabaven els viatgers), què m’hi trobaré? Tot hi haurà estat segurament irrecobrablement deteriorat... En tot cas, prou me l’imagín; trist panorama de qui fa cap massa tard... Hi soc una desferra abandonada a la desolació... A la desesperació... Només em mancava aqueixa. L’esquer del viure ha fugit, cuc vivaç, en la immensitat de l’oceà del viure on ja no m’hi tornaré a banyar.»

(...)

Nit del catorze.

Era com ara covar còdols. Inútil.

La dona em passa un article retallat d’un full de diari de color rosa. No hi entenc l’argument de cap manera. Consternació. Tot se’m confon.

«Els catalans què...? S’autoimmolaven. S’estimaven més el foc que la llibertat.»

Em sé a frec de feridura. La visió se m’enterboleix, se’m disgrega, deforma; les lletres ballen soles, tota matèria es distreu pel seu costat, a la babalà. El cervell no em rutlla. A les palpentes, trontollant, m’immergia en la foscor total. Hi esperava, sense gaires esperances, la tornada de la llum.

Quan serà l’hora del nou assaonament? La rompuda propvinent? Quines noves monedes, sivelles, armes, no desenterrarem? Quins nous elms, ossos, cranis? Quina vella bomba adormida que tocada per la rella ens esclata i ens esborra definitivament tots els records...?

De la lleixa damunt la llar (el faldar), en voler-m’hi repenjar, en faig caure dues copetes de licor de vidre color blau; espeteguen a terra; trencades en mil bocins; ara, incapaç, orb, romanc aterrit pels peus nus de la canalla quan pujaran d’esgambi i em vindran a demanar el berenar. Calamitat total. Vida malaguanyada. Buidor abassegadora.

(...)

Nit del quinze.

El foc del viure se m’esmorteeix, i m’ensum que ben aviat se m’apaga del tot.

Sols soc un ou sol

Qui alhora et nou i absol.

He tornat a Brussel·les. Immergit llargament a la tèbia piscina de sempre, adés com solia, me n’adon avui que hi he perdudes les ulleres; en trob unes quantes esbarriades al fons, tret que cap no són les meues.

Posseït pel paper que em cal fer i, havent perdudes les ulleres, ni d’eines ni de l’ormeig del mecànic no me’n puc servir. No puc pas ésser garatgista sense veure bé ni les eines ni les màquines que em cal adobar. Al lloc hi esdevinc aliè. Una nosa, una excrescència.

M’hi trauen sense gaire cerimònia. De mos lleus precs ni se’n xauten ni en fan cas.

Orfe, sense l’ormeig de mecànic, he degut passar per casa on he pres, per comptes, l’ormeig més simple de pescador de canya.

M’atansava al riu. La nit hi queia. Viatge impulsiu vers la foscor i la companyia de l’aigua que corr i els peixos qui callen. Compassiu i ple de tendresa envers jo mateix em declar. Cap agror a la vida re no arranja.

Soc dempeus vora el riu i no m’esver ni m’esparver gens si sent tot d’una que de bracet se’m juny, amè, un espectre. És l’espectre de mon enyorada mare, qui sempre, fins ara, jorn darrer, sempre he invocada en instants de pànic. Sempre m’ha defensat de tota por salvatge.

«Mama, mama, gràcies.» Em prem el braç. La seua galta s’atansa a la meua. Escalfor d’amor inestroncable.

(...)

Matí de l’endemà.

Un peix amb ulleres penjava de la llinya. Eren les meues. Miracle de ma mare, ara que soc pràcticament mort, i hi veig mentalment més clar. Em tornen fragments de poemes que m’havia apresos de jove i que amb la deterioració perpetrada per l’ancianitat havia perduts. No assolia de rembre’s, i ara, oidà, presentats en safata. Inversemblant.

«L’alliberares, fill...?»

«És clar, mama, i prou degudament agraït.»

«Ben fet. Som-hi. Anem.»

(...)

Nit del setze.

En acabat de centúries d’insomni, el virus de la vida s’adormia, satisfet de tota la misèria portada als adés vivents d’aquell planeta que al començament semblava prou suculent, i llavors, anòmal, s’embalbeix, declina, s’agreuja, entra en irreversible anormalitat. Incapaç d’ajornar el col·lapse, esdevé closca buida, xorca.

Tot s’escola a una acceleració que et talla el bleix.

Al solemne amfiteatre que és la pedrera, un sol decrèpit excavador allibera del dur sol mantes de bestioles qui ixen de la roca amb un indomtable esperit guerrer. Llavors, l’ancià amb tantes d’afeccions geriàtriques se n’ha anat, satisfet, i s’ha perdut per la glacera fins que, postrat, gita tota resistència darrere, i havent caigut tot rebregat, es metamorfosa lentament ell mateix en pedra. Espontani i obsolet alhora monument de fantasia.

Dementre que a l’horitzó, amb prou feines perceptible, enllà del parpelleig del Sol morent damunt el glaç aparentment infinit, el tren.

El tren va reblert, clafert de gent. L’atapeïment de persones encén pertot arreu petits focus d’irritació que es resolen sovint amb crits i desdenys, i amb força d’injusts insults. De més a més, es veu que ningú mai no davalla enlloc; al contrari, cada cop hi puja més viatgers, de més en més esparracats, flairosos; hom sospita que ple de paràsits. I llavors, això rai. El núvol de pols (no pas de sorra, com en cap tempesta al desert), de pols grisa i miasmàtica, vescosa, ho enfosqueix tot al davant. La màquina i el tren sencer es veuen empassats pel núvol de pols untuosa.

Dins el tren tothom callem; aviat ningú no hi veu de cap ull; romanem empedreïts; confiem que el núvol, cap vent providencial se l’endugui ben lluny; per comptes de què, la foscor esdevé absoluta. És la fi del viatge per al tren condemnat per les circumstàncies, la present situació, la novella contingència. Un rovell novell rosta tot objecte metàl·lic; tota carn es disgrega. Sinistre, rere el negre espès tel atmosfèric, un tro retruny, monstruós; ressona llargament fins que no es degenera en un patètic ofec i llavors en uns darrers roncs garranyics de ranera. Què ha degut dir? Crec que ha dit «bona nit».

(...)

Nit del disset.

«L’ull estampat a la ullera petita del meu telescopi,» diu l’anònim astrònom, «és la pedra angular de tota la idiota estructura al fons enganyós del cel. En efecte, és palès que aquell defectuós caricaturesc artefacte anomenat univers, malament rai. Si trac l’ull de la ullera, l’eixelebradament mal bastit ni fornit fatídic cadafal s’ensorra tot sol en el tedi infinit del no re.»

Amb això, feia acte de presència i la dona, entre la gentada, deia, «Ep, ací el tenim. El meu marit!».

Immediatament, un home fort, quadrat, de bona mida, i a la millor edat dels quaranta o cinquanta, se m’atansa, efusiu, eruptiu, i em pren la mà i em besa la galta amb un petó sorollós i diu, «Gràcies, marit!». I tothom respon amb mormols de pregona aprovació.

Romanc a les escapces, tot parat. Per què aquella comèdia...? Soc molt adust, incapaç de gaires demostracions emocionals, i, empegueït, somric... I dic, «Gràcies, gràcies. Veig que soc estimat. De sobte ingràvid, mon cor cansat bat molt més suaument. Mercès, mercès a tothom», i en callar i recular cap enfora, me n’adon que hi ha àdhuc inicis de llàgrimes als ulls d’unes quantes de les dones.

Què era allò? I em semblava caure-hi... I si potser fos que...

En efecte, em demanava si el dolç espectacle es gestava en l’acceptació per la societat en general del somni que revelí d’esquitllentes als poderosos sobre com hauríem de regir la societat perquè es salvés del daltabaix on, desentenimentats, molt sòpitament ni estúpida no ens menàvem.

Calia dividir els homes (la gent en general) entre volpells i ardits.

Tria cabdal entre els coratjosos i els descoratjats. Entre els higiènics i els indigents. Els anèmics i els enèrgics. Els devastats i els florents. Els degenerats i els ben parits. Els tocats i els equilibrats...

Els miquetes i els ponderosos. Els eteris i carnuts. Els infectes i els sans. Els emboirats i els clars. Els nihilistes i els pleners...

L’afligit i l’eixerit. El fluix i el fort. El tou i el dur. L’imaginatiu i el botxí. L’intranscendent i el fonamental... El qui s’estireganya il·limitadament (com el carallot qui soc ara mateix) i el qui va al gra i prou.

Calia esbrinar fil per randa quins somnis no ens entrevenien a cascú, nits tranquil·les o angoixades.

Aquells qui somiaven valentament, sobrant tot obstacle per a reeixir a atènyer l’objectiu, els posàvem a la banda dels fautors, dels encertats.

Els qui ens somiàvem sempre estroncats en els nostres afers (per simples i consuetudinaris que fossin aqueixes empreses), i mai no assolíem doncs la fita que, indecisos, ens proposàvem tanmateix d’atènyer, tothora perduts a mig camí o enfonsats en cap sobtat abís tenebrós i insalvable; tots els covards condemnats al fracàs més estrepitós, fora! Distribuïts a la banda dels lacais, els muts.

Tots els deprimits, i depressius (i depriments), els descoratjats, els desconsolats, els pessimistes, els esfereïts del viure, els esglaiats, posseïts per l’esperit de la mort...

Tots els desconhortats (llur cosmogonia, el més perillós i repulsiu tètric teatre), és ben fàcil: castrats, capats, llur cabal genètic desmanegat, retut inhàbil; impedits de tota reproducció. Llur maleïda desesperació tolta arran, estroncada d’arrel.

Car calia fer un món només parit per la gent d’immens coratge, gent qui va endavant, apitrant fort; un món optimista, ardit, virtuós, mai esdevingut fofo, neguitós, malaltís, ans agraït a la natura, i company preferit de la natura, sensible a la vida de cada ésser creat de forma natural, sense intervenció nostra, altra que la del control dels elements violents, siguin animals, plantes, esdeveniments meteorològics... Tant se val. Tot allò nociu, depriment, fora! Extirpat.

Calia efectivament comprendre el paisatge. «Escolta què et diu exactament l’arbre i l’insecte. Escateix així quins parers serven, quines són llurs teories pel que fa i pertany verament a la vida? A la mort? I de tot això quina és la part més pertinent, important, més interessant, essencial... I àdhuc esperançadora, doncs, si pot ésser, ca?»

D’ací que m’estimessin els qui em coneixien. Car els valents volien un món valent. L’home fort abillat amb pell de lleopard, un dels nous distribuïdors entre els rebutjats volpells desarmats i els acceptats ardits conqueridors de l’harmonia terrestre, em petonejava amb virulència perquè el meu malson havia resolt com trobar, ni que només fos temporalment, una sortida al present desgavell universal.

La immarcescible pusil·lanimitat dels devots a l’escabrós autoodi, als fastiguejats per la vida, als ultrats per l’absurd, lívids i sotmesos, rosegats pel pànic inextricable, ofensius en llurs tronades ideologies de vençut, de perdedor, amb idees (feixugues com el plom verinós) que ens voldrien escanyats, ofegats, elidits abans d’hora, ara mateix si fos possible, ells, els dolents, els podrits de l’esperit malalt, massivament, ensems, tots plegats, sense excepció, sense perdó, sense més rebomboris, ells, els pusil·lànimes derrotistes els únics elidits d’empertostemps!

«Magnífica solució... De moment.»

Així veia la cosa, amb l’ull enfonsat al pou esgarrifós del cel, l’anònim astrònom, esdevingut, amb ajut de l’ull tot-penetrant, en arqueòleg de les mortes ruïnoses constel·lacions. On el meu malson era una de les lluïssors estroboscòpiques que de cops es manifestaven sobtadament al fons de les més tempestuoses penombres que encar feien la viu-viu, en un caliu aparentment inextingible, al cul de l’infinit.

(...)

Nit del divuit.

Plàcidament entrava al mut flonjo aldarull de la necròpoli, i em sé no pas gran cosa, una apòfisi, una excrescència, i em disfressava, sense cap mena de treball, en un insignificant, un zero, i em depenyia de tebi del tot, a favor alhora de ningú i de tothom, i hi era com si no hi fos.

El meu vehicle era un cistell portat a l’esquena per un altre cadàver en descomposició.

La població havíem estratègicament emergits a causa de la inundació. Tots els alardons i antostes esbotzats pel furiós corrent. La necròpoli sencera submergida pel diluvi que engreixava el torrent i el curullava fins a rompre’n tots contorns que fins ara l’havien definit. Li donaven un altre aspecte, catastròfic. Esdevenia un torrent sense personalitat. Un torrent anihilat. Indistingible. S’havia escorregut, ganut i t0t-destructiu com s’escorr bestialment vers el no re el temps mateix. Tot era ara ras cohesiu d’aigua morta, que de cops bombollejava tampoc sense cap raó. Car no hi havia dessota re qui respirés. Tots érem morts, i sovint d’èpoques molt reculades. No en feia poques, de centúries, que abandonàvem tota il·lusió. Dèries de capgràs i de capgròs... I de cap de suro ridículament apassionat. Fora falòrnies de cap ni gros ni gras, gris de densa boira. Potser que l’airegessis una mica, el teu cap dens, saps? Agafa’t per la pelleringa de rere el coll i trau-te enjondre, i allibera-te’n d’una vegada, de l’estúpid fanatisme del viure.

Al capdavall, ets mort. Sigues doncs un mort com cal. Neutre fins a la benaurança, la felicitat...

Tot en tot, nogensmenys, com dic, l’aiguat brutal no ens convenia gens. L’endemà mateix la necròpoli, el nostre equip, havia de jugar contra l’equip de la necròpoli de més a la vora, no gaire lluny. Un rival mil·lenari i dels més forts. I jo, qui d’ençà del meu cistell penjat a l’esquena del gegantí cadàver pudent podia assenyalar clarament les instruccions d’estratègia de l’equip reunit, car prou per això n’era l’entrenador, em neguitejava força el contratemps.

Així i tot, els trobava prou preparats, els jugadors seleccionats. Dic jugadors, però és clar que no podem parlar ni de mascles ni de femelles. Els morts, d’allò que primer no ens alliberem és del maleït sexe, invenció mortal, font de moltes de malalties físiques, i de pràcticament totes les mentals.

Així doncs, si un dels més dissortats individus a l’univers, vull dir, un humà dels qui encar pateixen el flagell, la passa, del viure, es demanés si la contesa entre equips de les necròpolis locals és entre dones o entre homes, que es desenganyi. Això de la maligna nosa del sexe, feliçment se’ns fon en un tres i no res, tantost traspassats. Si els cossos més musculats ni irascibles tanmateix ja s’esllavissen irreversiblement i ivaçosa devers la magresa màxima, l’esfumament, la desaparició total, què hom s’imagini un element tan feble, i llefiscós i tou, un perllongament d’un budell excretori (una petita infame claveguera) particularment tendre i fastigós.

El collonut del fantasmagòric encontre propvinent, per èpic ni nefari que fos, és no acabaria pas amb cap mort. La sang no arribaria (quina sang? exsangües tots plegats) al torrent enfollit.

I que a la fi allò desfeta o victòria, el que calia era que, desdentegat i tot, amb veu de baríton i amb profunditat, la meua anàlisi posterior, fos un altre pervers poca-solta pastitx dels meus.

Tots els mort, així alliçonats, cap d’ells gaire ressentit, s’haurà lànguidament de conformar. No volem pas mai del món afegir dolors ‘morals’ a les físiques. Amb les físiques tothom n’hauríem de tindre prou.

Cadàvers nàufrags davallaven, com corcs furtius i clandestins, i saltaires pel torrent arbitrari, i als de la meua tribu els urgia a rembre’n els més ferms. Els faríem jugar a la pròxima. Un dia o altre guanyaríem convencionalment, sense estratègies ni reprensibles trampetes d’estrateg massa monòton. «Nois, noies, ja em perdonareu. Qui fa allò que pot, no està obligat a més», com deia, encar viu, mon pare.

I ara una postil·la, abans no em fugi del magí. Els nauseabundament miserables vivents són culpables d’haver comès el pitjor crim. Perpetraren el tort imperdonable de néixer. De més a més no sé pas si se n’adonen (vull dir, els de més; alguns pocs d’imaginatius evidentment que sí), però llur pregona infelicitat els ve del fet que no siguin sinó uns pobres exiliats de llur país nadiu i enyorat. La vida és una efímera molt incòmoda contingència. La mort dura per sempre. Aqueix és el lloc on pertanys, el teu lloc segur, del qual, això rai, mai ningú te’n fotrà fora. Al capdavall, prou pots. La teua perenne autèntica residència et rebrà aviat braços oberts.

Abolida tot d’una, per qualque truc o altre del destí, la ruc contingència del tènue aflat del viure, et veus restablert a l’autenticitat de l’antiga i futura immanència, permanència. Lleixares d’ésser el que provisionalment i molt inestablement no fores, per a tornar a ésser el teu tu real.

(...)

Nit del dinou.

Als imaginatius ens és donada la facultat d’albirar el futur, i el futur darrer és sempre l’arrabassament de la Mort.

La casa que havíem comprada, els vells qui hi vivien abans gradualment n’havien abandonades la major part de les vastes estances. En desembarassar-les de tantes d’andròmines ni noses abassegades, és a dir, en fer netes les més apartades cambres, descobríem de casualitat una porteta insignificant que tanmateix menava, per un llarg corredor aparentment subaquàtic (o si més no il·luminat per una tova tremolosa llum blava), a una altra casa d’un carreró allunyat i diferent.

Desembocàrem, en la nova casa buida, a una estança nua, semblant a un torre de bones proporcions, amb quatre murs negres que s’elevaven fins qui sap on, fins al cel, diries, car prou que no n’albiraves pas cap sostre.

Fou aleshores quan començàrem de sentir un càntic cumulatiu, com si, a mesura que les veus esdevenien més clares, més d’angelets s’afegissin al càntic.

Car érem enjòlit. Una vigorosa aspiració ens feia prendre un suau vol amunt. A tall de gentils aloses romaníem, suràvem, a lloc, fins que aparentment l’aspiració no esdevenia més determinada i urgent, i llavors pujàvem més de presseta, enduts pels glops de succió d’un cel golut.

Així que ascendíem, l’escuma que ens voltava s’espesseïa al nostre voltant, com si un oneig en retrocés ens transportés suaument al bell mig de l’oceà del cel.

Babauament complaguts, ens diguérem en pensament, «Somni profètic».

Dementre que, benauradament amorfs, ens esvaíem profunditats avall, o amunt, fins a desaparèixer-hi, com en pou d’oblit que penetrés una eterna neu...

Fou llavors que la veu pedantesca ens esquerdà agrament el frugal terapèutic viatge.

Diu, «Mos fins oronells ensumen certs nefands verins a la roent atmosfera de la vostra inhabitual sofraja. I no pas que sigui, crec, ni epidèrmic ni adventici, ans quelcom de molt més seriós i immanent, endinsat, anava a dir equidistant. A grans trets, hi percep eteris marcadors d’entre l’amnèsia i la follia».

El metge, tafaner, havia enfonsat el nas a la meua zona poplítia, i qui sap què hi albirava ni s’hi ensumava.

Llavors, finit l’escorcoll i aplicats tots els vaccins, tant els escaients com els que no n’eren gens, vulnerable venerable, m’enviava a passejar, més mal assaonat que quan no hi anava.

Erràtic al carrer, esdevenia alhora ubic i impermanent, i només em solaçaven jocs i orquestracions gramaticals que em passaven alegrement per l’esment. Afeccionat a les proeses del verb, escarnia el paisatge, que filustrava amb prou feines, i exalçava a canvi la troballa del bon mot, filigranat amb irreprimible gloriosa gràcia.

I així anar fent.

(...)

Nit de vent del vint.

«Totes les creences s’equivalen — falòrnies urbi et orbi.»

En auster arxiconegut paisatge de costeruts abonyecs, l’astoradora sorpresa de tornar a veure, al cap d’un pilot d’anys, transformada en misteriosa ultraterrenal beutat, altament higiènica, elegantíssima, abillada tota de blanc, passar, i sé que no ens reconeix. Ni un sol esguard no ens guanyàvem. És tanmateix la mateixa belluguet, el mateix cul de mal seure, la mateixa pocavergonya xicoteta qui portava la inapreciable imatge que la padrina de sa mare havia heretada de la padrina de la seua padrina, i qui sap de quants de quant de més lluny, antecessors enfonsat en els temps més primitiu, i ella, fent la ximpleta, saltironant amb vigoria, i llençant rudement amunt i avall la figura, al capdavall li queia entre les roques i se li feia innombrables bocins.

Havíem apressat el pas, com qui fuig, no fos cas que algú ens encolomés el crim diguem-ne cultural, o pus tost el tort religiós o moral, o el que sigui, o el greu mancament contra els poders diguem-ne celestials, si voleu, tant se val.

Estranyament, fou aleshores, on la punyent imatge s’esmicolava, quan les esgarrifoses esgarrifances, les rèpliques sísmiques, no començaren, insistents, i no pas que fossin perifèriques; era com si l’epicentre mateix naixia justament on paràvem.

Hom ens demanarà potser què té d’estrany un altre local terratrèmol al grandiloqüent Caucas, on la vanitat de la rancuniosa natura sol manifestar’s d’aqueixa sulfurada manera...

Tindrà raó l’anònim qüestionador. Només fem notar la coincidència entre l’esbucament de l’estàtua i la commoció de la terra. Quin diàleg eteri, electromagnètic (qui sap si quàntic i tot), es duien el tresor, robat al remot adés a la terra, en forma d’icona màgica, i el fet que mans sapastres i distretes d’un dels intrusos humans, el trenqués de tal faisó que coercís la mateixa mare terra, horroritzada, a rancurar-se’n, a plànyer-se’n, amb un estremiment d’enuig crescut?

Romancejàvem i ens rabejàvem al llit; ens posseïa una mandra terrible; quines feinades per a aixecar’ns!

Hom gaudeix (balb i flàccid, i amb els talons alçats damunt coixins al fons del llit) del cald repòs, mentre evoca ensonyat les tristes fal·làcies cregudes durant la seua jovenesa, i ara demostrades totalment idiotes, i així, lleixant córrer la imaginació, havíem caigut de casualitat en aquella escena de la beutat perfecta, immaculada, sense adulteracions ni defectes, i potser era, ella, tornada carn, l’exemplar imatge qui es rompé.

Metamorfosi enigmàtica. La imatge sacra feta carn en la persona de qui la trencà? Quin talòs d’entre tots els talossos visionaris de la història ho havia predit? Al contrari, els carallots ‘il·luminats’ sempre condemnaven els pecadors al càstig, sovint esbojarradament cruel, i no pas al premi, al guardó, la benedicció, el benifet, d’esdevindre sagrat un mateix (i ací hi ha la ironia) justament l’iconoclasta, el qui no respectava la representació de la divinitat? Qui s’ho hauria pensat? Univers de rareses, vós. Hom s’ho pot esperar tot. Àdhuc allò més lluny d’osques. Tira-t’hi a l’atzar, això rai, sempre l’endevinaràs. I tothom feliç. Això és el que cal. No fotéssim, i tant. Benaurança universal. Tothom tenim raó ensems. Alhora tocats per la gràcia. Quina gràcia! Albíxeres. Exalçats fins al mai més.

(...)

Nit del vint-i-u.

Tot ens qui viu és veu constret a esdevenir víctima del propi cos, traïdor imperdonable.

«Som espurnetes; tantost enceses, foses.»

Els gests harmònics de la bella virginal Partènope, qui es passejava intocable i immarcescible entre els turons eixorcs, em retornaven a l’organitzat senderi de la infantesa, on al garatge-taller de mon pare, destriava troballes sovint minúscules, mes sempre emblemàtiques, d’asteroides metàl·lics, en un implacable aprenentatge de la corprenedora ombrívola natura de l’ininterromput univers, el qual, aparentment, tantost efervescent, aprés cap novella ignició, amb els sofres i els fòsfors pels voltants duts, amb el vaivé incessant del remenar, a l’incert vertigen, assajava tota mena de variacions químiques, fèrries i carbòniques, i amb goig conreava particularitats de creació com més anava més estrambòtiques, com, fiblat per qualque pregona amargor existencial, es projectava fos i, bavós i esbufegant, s’acarnissava, abans de morir per a tornar a néixer, amb totes les més o menys monstruoses bestioles de inventades, i no cal dir, amb els diferents anecdòtics escenaris on transitòriament havien trobat, les pobrissones, precari aixopluc.

És com ara si l’univers mateix depengués d’un rellotge que compta sense descans un objecte mental fantàstic (un noema), apellat per algunes espècies extraviades per l’univers ‘temps’, i quan se li acaba el temps atorgat (o quan el rellotge mateix s’espatlla d’ell mateix!), el rellotge mateix comença de fer figa, i crida l’alarma, i se suïcida, i au, tot plegat plega en un devessall inaturable vers el no re, d’on, amb impunitat, la llau de la recreada matèria torna, al cap dels eons innombrables, a tombar un tombant per a tornar a vessar avall, on tota pèrdua d’ans és ara guany.

Les garranyigaires maquinacions del meu magí han tractat, d’ençà de nyec, de comprendre-ho, i encar hi treballa, de pus en pus despagat. De cops que em crec haver trobada una solució, amb quin desmai no se’m desfila la il·lusió, victòria pírrica, i aprés, és clar, tristor, la corrosiva escorxada cronologia del meu cos que engega fútilment a remugar, «Vaporosa, se t’escola l’hora; ja quasi només fas la viu-viu, segmentat en inestable esquelet; atia el foc de l’enteniment amb els estris menys rovellats de la raó. O faràs cala buida fins al darrer segon, o no t’assabentaràs ni si era possible de reeixir-hi, ni que fos molt superficialment».

Instantanis, ens distreuen seriosament els sinuosos trànsits dels diversos ens qui ens acompanyen. En tot un ventall de llivells, les aventures abracadabrants de les bestioles més serenes en la dissort que no som els proveïts més o menys del flagell anomenant ‘consciència’.

Quina sana enveja a gràcia celestial de l’agró en la seua pacient quietud. O la de la llúdriga empaitant i enxampant xanguet quan cal. Els renocs dels carismàtics rèptils a l’aiguamort. Els inqüestionables queixals dels sobtats secrets felins en la celístia... L’elusiu papalloneig al pampolatge. La fesomia del pop vivaç i savi desapareix en un perfecte enjogassat camuflatge; tantost hi és com no hi és. I què me’n dius del dolç pessigolleig amb el qual, perspicu, no t’alerta l’escarabat ‘melolont’ qui se’t ficava pels sacsons i els replecs?

Érem enlloc, i d’enlloc n’eixíem percudits. «On creus que anirem a raure?», ens demanàvem, inquiets.

Maledicció. No pas en aquest conreu de sinistre laboratori clafert de cuques rares, on probablement som la més rara, i on cada altra espècie de cuca ens arruca per la nostra incapacitat de raure-hi, altrament que en enemistat constant, i en constant autoodi, i en habitual precarietat, morositat, ferum i nul·litat... Per no dir-les més grosses. Gruixos inabastables d’enraonies segreguem sempre i pertot. I tot plegat a fi de què?

«Tu has resolt mai de debò re quant a la teua provinença? Al teu fat? Al misteri horrorós de la teua estada? I no em vinguis amb embuts. No em diguis ara que no hi ha re a escatir. Que el mirall per a nosaltres són les espècies més avançades, les quals és clar que d’aqueixos ximplets neguits, cap idea no en tenen. En aquest cas, per què som tan mal fets? Per què al repel·lent bacinet del crani ens hi moneja la consciència?»

Inexplicable. Casualitats. Dissort immensa, malviatge!

«Torna’m les claus. No me les prenguis mai més. Vull tornar a casa.»

(...)

Nit del vint-i-dos.

Entre els dos esdeveniments més importants (cabdals, inevitables) per a l’individu, ço és, quan l’empenyen al món, i quan l’en trauen, resulta que el petit fragment de vida que t’hi ha tocat se’t fragmenta en innombrables fragments. No et servirà de re fer l’idiota fanàtic qui vol, altrament que anecdòtica, cap justificada unitat entre els fragments. Per això que tu, home lògic i assenyat, només frueixis amb... (i trobis significat en...) els fragments, i no mai en les falses unitats o conglomeracions de fragments lligats i relligats tan fal·laciosament.

En el curs vital, esporàdicament apareixen de cops emanacions inexplicables d’extremada malignitat que et porten a violències inesperades. Ets com aquelles plantes carnívores qui semblen mai no haver occida cap mosca, i tot d’una, trac!, se’t tanquen damunt la víctima!

Fou quan prenia comiat que la família entera se’m declarava de boja amor. «No ens desertis, estimat! Ens vols orfes i naufragats en contrada inhospitalària. Qui som sense tu? No te’n vagis, no ens fugis!»

La malaurada filla gran, amb trets de goluda saltarel·la, se’m llençava com pantera a mossegar’m. Calia evitar de totes que m’obrís cap plaga tòxica al vult amb què vaig disfressat pel món. No hi hauria enlloc preciós ungüent que m’embroqués llavors l’infecte abonyec. Tothom em reconeixeria per la imatge del dimoni.

A tornajornals, com a darrer recurs, i amb bestial enuig, li adreçava al cos una llau de garrotades, proliferació de pinyacs que tanmateix rep amb cobejança. I ara, amb allò, els altres, gelosos i envejosos, en volen tastar tants pel cap baix com ella no en tasta. Amb llurs cranis i visatges esberlen graons de l’escalinata, safareigs asclen, esbotzen panys, enceten la façana. Com més reben, més tornen, ebris, per a més rebre’n.

Calia partir. Gran dissort. Hi ha pertot pestilents amors que, amb ganivet i sense, totjorn t’occeixen.

(...)

Nit del vint-i-tres.

En un emplaçament arqueològic, sota les hiperbòliques ombrel·les contra el Solell catastròfic, dementre que «rossolen pels vessants penyores i monedes/ d’inoïdes civilitzacions», ens fotografiàvem fent veure que rostàvem, d’aperitiu, copròlits de dinosaures, i que aprés mastegàvem, amb prou treballs, certs novament descoberts enganxifosos petits meteorits aparentment encar vivents i fimbradissos. I donàvem a entendre que ens crèiem, segurament erròniament, que amb allò adquiríem estranys superpoders. Tèrbol colós cascú dels molt colts temps mitològics.

Érem ridículs en el nostre entusiasme de trobadors de tresors inimaginables.

Clos el jorn, damunt el vellut molsós al caient del penya-segat era el perillós indret on clapàvem. Si cap dels nostres arpelluts malsons permanents no se’ns llençaven damunt ens atacaven i escanyaven, som solien, enmig de la més tenebrosa nit, confiàvem que amb els braços esbojarrats per l’esglai, belleu no assoliríem d’estimbar’ls. Un cos el nostre llavors carregat amb una nosa corrosiva menys. Alleujat i agraït.

Hi havia el perill que els somnàmbuls entre nosaltres fossin abduïts per l’espantall de la Mort, qui aprofitava, com sempre que pot, les circumstàncies. Tant se val, érem valents i ens hi arriscàvem. De fet, ens hi aveníem; i cada nit, per a despitar els qui, reticents, remugaven, els més ardits, emfàtics com el prestigiós llevat a la mesella massa, ens hi atansàvem més i més de prop, a frec d’un fil del tombant del precipici. Un fall abrupte que fotia feredat. Car ens sabíem culpables. Només el culpable ordeix, l’innocent mai. I calia que el sacrifici calgut s’escaigués tard o d’hora. Situació delicada. Sense sacrifici no hi ha succés. Tota la imperdible empresa se n’anava en orris. Passant relliscosament per malla. Com ara sebollits per sobtat terratrèmol que tot s’ho tornava a empassar. Ningú no sabria de la nostra heroïcitat. Una xiripa com ara providencial. Admirabilíssima. Cap altre emplaçament arqueològic al llarg de les centúries podia donar cap rampeu al nostre. Fórem gloriosos durant un estès, extens, període. Què més pots demanar a la vida? Sojorn maleït que cal que enduris. No hi ha alternativa. Ton nom cal reverberi al firmament dels constel·lats. Mafnífic.

(...)

Nit del vint-i-quatre.

Incisius ens immiscim al cercle dels inadmesos. Sinuosos ens insinuem fins a les cuines. Bracegem entre clarors i penombres pels cantons, i ens atansem, sense que els cocs se n’adonessin, als fogons on olles i cassoles xauxinen i xiuxiuegen, i xampurregen elles amb elles. Tastem d’esquitllentes brous i estofats. Els trobem oportuns i adequats, sense exageracions. No pas re de l’altre món, qualsevol caramasera del veïnat segurament hi reeixia millor amb quatre tendrums, ossos i rosegons.

Sempre gens ni mica obstructius, lliscàvem encar entre ombres. Penetràvem cambres. Els nostres dits, com circells encuriosits, furgaven, erudits, calaixos. Tot ho catalogàvem mentalment. La irritació creixia. Tanta d’hipocresia. Tant de tort i mancament. Tanta de comèdia podrida. Els pecadors pagarien. Esbatanàvem les finestres transformats en vent furient. La insultant ventegada titllava cada objecte ni imatge, ni paperot, ni afegitó ni paralipomen, de garbuix sense importància, i ho trametia tot a can pistraus. La despesa ulterior fora monumental, sobretot ara que permetíem el llamp calar-hi foc, i l’aiguat que entrava a glops inaugurar arreu tolls grassos. Qui prendria avantatge? Aigua o foc? El fum? Un fum que nou, deleteri, qui pretén respirar-hi. Tothom emigra. Massa maror dintre.

A hores de llavors, nosaltres rai. Ens ho esguardàvem tot de fora estant, lluny i enfilats als arbres. I somreien, acomplerts. Vós direu. Una altra fita memorable que ens apuntàvem als ratats memoràndums d’un cervell incertament curull. Quan ens escapcessin, com no mancarien de fotre una nit o altra, tot es vessava en un infecte putrefacte batibull. Cascú son destí. Qui pretengui saber què fa, ment.

(...)

Nit del vint-i-cinc.

Lobotomitzat, només servia per a esbudellar carronyes. Amb quina bavosa joia no ho feia! Precoç, em convencia, amb els plerofòrics (o sia, totalment segurs que tenien raó), que havia nascut per a la feina. Especialista indispensable, de qui se n’evaporaven, i tothom se n’havia d’adonar d’una hora lluny, les més pures ni escletes de les essències caníbals.

Cert que el treball no era tan fàcil. Bona part de l’estona l’havies de balafiar espantant competidors carronyaires del teu plat cru. Adips, hienes, voltors... «Allò era meu i de ningú més», protestava; ningú no m’ho robaria pas, i si m’ho robaven, això rai, esbudellava en un tres i no res cap altre dels infames impostors qui, espuris, semblen vius, i són morts. N’hi ha a gavadals; si en plogués, en plouria a bots i barrals.

L’esbudellat exhibeix la genuïna matèria que el construeix. Hom s’hi extasiava. Cada quadre dels espaterrants prodigis viscerals, dels bigarrats prolapses a betzef, dels acolorits ferments i vegetacions perfectament repulsius — com les mosques mateixes arraïmades davant meu, i pessigollejant-me el nas — quadre tot plegat que podríem potser clarament anomenar «La Mort en esclatants colors». Era meravellosament abstracte, i alhora orgànic i espectral, i cabia només al meu fascinant museu, on ni fortors ni enlluernaments no jaquien traça. Res no podia verament esborneiar el meu cervell meravellosament incomplet, adaptat a la funció calguda d’una faisó excepcional.

Érem, els de la nostra envejable jeia, com qui diu, ja transformats en marbre, els de l’única privativa petita esfera on ens congregàvem, molt minoritaris, els ens acomplerts verament, i amb escreix, constrets per les circumstàncies a atènyer en vida la perfecció.

Paròdicament, havíem estat, en vida prèvia i descartada, depressius i pessimistes, immersos de continu en un núvol tenebrós que sovint se’ns tornava, de tant negre, orb. I allò feia por, una por insostenible. La Mort — com un gnom geperut qui se’ns pengés constantment a l’esquena i ens burxés un cor que feia fervents gargarismes de ranera, i regurgitacions i borborigmes d’agonia — s’adelitava, macabra, a enfonsar’ns, amb la forca de la desesperació, a l’infern pòstum de les triomfals letals horrors. Enmig del tumult tempestuós d’un cos que periclitava irremeiablement, ecoiques elegies sentíem d’un món, d’una totalitat, que se n’anava ràpidament a l’extinció.

A trenc d’esbalçar’ns fall avall, ens tornàvem a veure nadons incircumcisos embolicats en tuls blaus, fastiguejats tanmateix per les nauseabundes fragàncies ininterrompudes d’estranys ens assassins, esfinxs amb ulleres amb mànec i amb simples binocles, qui, expectants, ens voltaven, bo i embotint’ns-e per un trau a la cara repel·lents beuratges ensucrats.

Ningú no trobava conhort a sa dissort. Ni ells ni nosaltres, condemnats tots plegats a la mateixa dissolució en el perpetu no re, negats al vòrtex del mai més.

La malaurada frustració del viure es veu que només s’arreglava i resolia amb l’abolició, amb sublim desdeny, de la roent nosa qui ens impedia d’ésser prou coratjosos, i acceptar llavors doncs el fat amb prou prosopopeia, és a dir, amb l’acte compulsiu de l’execració i l’ablació dels podrits pinyols cerebrals on el discerniment massa primmirat ni llepafils no es refugiava, emprenyador, i ens omplia, amb ses disquisicions pastoses, petrificats pels ulls de basilisc de la Mort ubiqua i sempre present, d’atrocitats i d’estupors, de les ordalies insuportables i pèrfids pandemòniums de molt angoixoses pors ferals — pors inextricables de l’ara, de l’abans i del després.

Unànime com l’oceà, la púrria insolent qui rebutjava que els esbudellés, m’escridassaven i assetjaven, volien fer-me trossos petits com tímids entrepans, i llavors deglutir’m, perquè de mi no en romangués memòria. Zombis desgraciats, poc sabien amb qui se les heien (ni heuen).

Res no em fa por. Ni feredat ni basarda. Soc invulnerable. Ja em mataren en néixer. A part que m’empedreeix el mateix exercici heroic de l’esbudellar-vos sense arrest. Soc artístic en el treball. Entre pantomimes i sortilegis us destraleig a lloure i de les faisons més estètiques, amb ductilitat i subtils latències, amb bisells i el·lipsis, i sense ambigüitats ni dubitacions, infligint talls de campionat en la benastrugança i benaurança de les bones aures de la primavera, al lleure sense enfarfecs del camp lliure. Ningú no us adobava amb millor gràcia. I per a reblar-ho ben reblat, guaiteu-me, us em cruspeixc, erecte, la cirereta del vostre cor inic. El cor maleït i infidel que en un darrer estirabot us fotia al clot. Ni temps tinguéreu d’acomiadar-vos de cap sequaç. Prou podeu, al capdavall; en acabat que hom se us cruspís, esdeveníeu insubstancials. Exempts de més enigmàtiques follies, atenyíeu la indiferència. Sou matèria, cristal·litzada sollada infanteria qui obtusament pel firmament batalla, com peces d’escacs de l’eterna partida entre els caos contrincants a un univers pertorbat per una creació sense cap solta ni volta.

Tornem-hi. Bon profit.

(...)

Nit del vint-i-sis.

M’era donat de veure’m minyó, i mon padrí era un vellard més dels qui s’asseien a la plaça, i quan el saludava em donava uns quants de cacauets que es treia de la butxaca, i l’endemà mateix el vellard era jo, i els cacauets em feien mal i cap net no em saludava, i em fotia molt d’haver de veure un món que acceleradament es desgastava, que corria esbojarradament vers la depressió, el desconsol, el desastre, la desaparició.

Nits de malsons on tantes de vides prèvies no em passen rabents de llarg, lleixant enrere un gust amarg d’insatisfacció, de mal acompliment, de fallida immensa.

Impensable de poder recordar cascuna de les identitats de vides prèvies. Els fol·licles que les entretenien s’han anat eixugant, són bacius, una pelleringueta eixarreïda. Al contrari de les impossibles flors d’amarant, s’han pansits ràpidament sense remei.

I mira que m’ho deia. «Ama allò que t’ha tocat. Una vida, la teua, que no hauries de voler canviada per re altre. ‘Una vegada nat, abraça’t a ton fat.’ O esdevindràs ben tost fastiguejat, desesperadament volent-te altri, és a dir, pensant-te haver-la cagat del començament. I què en trauràs? Un inextingible odi propi.»

No hi havia res a fer.

Content i a córrer. Fins que no trobí una solució transitòria (ventissa, provisional, com no poden sinó ésser-ne totes).

«Obeeix ulls clucs la deessa.»

Pidolant engrunes d’esperança, la imatge se m’apareixia. Rere el vel blau cel, sos ulls (uns ulls com els del mussol, que semblen no haver ops de mai parpellejar) fits en els meus, la deessa s’imposava.

Pensaves. «Ulls tètrics que et devoren l’ànima.»

Obstinats com el seglar, vull dir, el senglar, qui on fica la banya l’hi manté, mos ulls de titella fetillat esguardaven clarament, al fons de sos ulls, el delirant espectacle de les estranyes conductes de les diferents creatures. Els intricats dissenys de les plantes i bolets al·lucinatoris, dels animals estranys, amb closques i sense, de la costa, o dels altres humans, llurs tropismes i moviments automàtics, llurs estímuls d’unió i de separació posats en joc, llurs tàctiques per a surar, peti qui peti, i doncs no acabar al fons del fons...

I comprenia on era que casava, com a individu qui es vol mantingut en prou equilibri en un tan difícil i perillós laberint, on tants d’altres ignominiosos sicofantes titelles fetillats llencen ignars llagots a la deessa en un ritme redundant i amb veus d’espinguet.

Llagots llençats a la babalà. Tota persona qui no fos deessa els trobaria massa obvis, obscens, exagerats, ofensius. De fet, mefítiques injúries, calúmnies.

Amb una susceptibilitat d’escorxat, em malfiava dels catòlics aplaudiments de tota la cort, aquelles ovacions disbauxades, mes en realitat no podia impedir (l’impuls era més fort que no jo) fer com qualsevol altre. Les mateixes genuflexions filials, fraternals; ullprès com tothom. Sense pes al pit.

«Totes les xinxes al teu llit.»

Tota responsabilitat (i doncs culpabilitat) per al qui (malauradament per a ell) mana. Nosaltres rai.

Érem legió. L’invent feia forrolla. Sempre n’havia feta. Me n’adonava. No era pas descobridor de re. «Sempre arribaràs tard.»

Rere re, re. Re de nou. Tot conegut.

I que cada dia sigui el darrer què importa? Si vas impol·lut? Lliure de tot pecat, mancament, aberració — responsabilitat, sí.

Hi has reflexionat prou. La deessa... Beutat? Lletjor? Quina cara glauca fa rere el vel blau cel?

I, també, quina... Quina cara ens deu portar avui la Mort?

En aquest camí desert, al trencant d’un revolt, on rauen, palplantats, els quatre tentacles de la creu (jou consuetudinari), tot d’una veig que ve davant meu, que se m’atansa, una negra grassa (una negrassa de negressa?); sembla ferotge, fa uns gests de boja... Va armada?

Va armada...?

No abjuraré pas de re. Per què voldria ajornar un fet ineluctable?

Entoma, noi, la bombolla de l’ésser. L’heus i et fa un pet. Buida. Dins no hi ha mai re.

Tu rai.

Tutelat per l’autoritat màxima.

Extàtic, no deleges altre que allò (la rosàcia mentida) que et promet.

(...)

Nit del vint-i-set.