Àlbum blau...

 

Deambulant enfre embalums, desembarumava l’àlbum blau.

Carles Reig.

En una altra ramalada de bogeria.

Es persuadeix en extàtic monòleg que la imminent processó per al seu enterrament, és per al seu espectacular triomf públic.

Vanitat la seua grotescament, monstruosament, lírica.

No sé pas perquè s’ha pensat sempre estupendament (i estúpidament) baronívol. Diminut i esfèric, es declara tanmateix multum in parvo, com si fos l’encarregat de molts d’afers reeixits de tota mena menats alhora, i no pas solament romàntics, tret que, és clar, l’únic que carrega són romanços.

El veus caminar, i camina com noieta qui corregués amb la faldilla massa estreta.

Gens reticent quant a ses imaginades proeses, sovint massa cordial i tot, víctima, es diu, displicent, d’un altre empatx eròtic, que se succeïx naturalment a l’enfit luxuriós de no fa gaire.

I s’acusa llavors àdhuc, només per a presumir, d’una nauseabunda feblesa d’esquàlid pervers greument gamat qui continua tanmateix, molt impudentment, infectant totes les altres dones qui es carda.

No és estrany veure’l amb un ull de vellut. O amb un ganivet penjant-li a l’abdomen. No té el seny complit, es pixa a taula, i es caga al llit. No n’hi ha pas pocs qui voldríem fer’l passar avall, per a depurar’n el barri. Massa d’altres fòssils com ell hi fluctuen, tronats, arnats pollosos, pallassos, pels tombants.

Camí de l’escorxador on feineges, els albires pel carrer, i potser els adreces, amb tibantor, un ditirambe, ple, part darrere, de menyspreança.

La teua frustració davant l’erm d’inanitats anhedòniques que sents arreu, arribes al magatzem de les matances, on entortolligats et rauen els ostatges, i etzibes, a tort i a dret, cops de sabres, amb sibilants bramuls o amb irritants xiulets de diapasó espatllat, i lliures, a la fi de l’exercici espiritual, munts d’hiperbòliques destrosses. Llurs carns han esdevinguts parracs inaprofitables, teca exclusiva per a zoològics.

Apaivagues amb prou feines els deler constant de sortir al carrer, amb el sabre a punt, i fer-hi carxena, com a dins l’escorxador mateix, amb tant d’oprimit, de penjat, de minvat, de toia, o d’estoic, o de joguina de les circumstàncies, de cocotte amb ombrel·la, de cuc oblic, de mite, d’ídola i de pal·ladi, i d’orfe geperut i abjecte, de teratoma amb tentacles i ullals, de viciós amb el vici hormonal de seu soliloqui clandestí, i el seu verb massa eloqüent, incomprensible, alhora concret i abstracte.

Apegaloses melodies de blasmes universals les teues; t’entrevenen el crani, fins que la febre de la revenja que consistents insinuen, t’obsedeix i et desafia estrènuament a l’acompliment.

Les maleïdes llavors creixen i esdevenen tangibles, i et consumeixen i t’envileixen, i et petgen repetidament i feixuga fins que la massa cerebral és fangós aiguamort on sura la gasòfia. El xafardeig, les cabòries, la rancúnia, hi són peixos morts que empastifen l’ambient i el fan irrespirable.

T’ofegues si no occeixes descordat. Les escleròtiques et regalimen sangs. Revulsius tremolins et solquen la corpenta. Martelleigs suspectes al cor et reblen els claus rovellats del coratge.

Amb quina elació ni entusiasme no surts a l’ataca. Aquella metàl·lic nosa plou a les goles de mants de passavolants. Llur empegueïment quan els cau el cap escapçat part de terra fora immancable raó de mofa i gresca generals.

Jaqueixes la teua empremta en la societat. T’has ben guanyada la fama, heroic escorxador que els murs del robust edifici de les constants execucions ni estronquen ni obstaculitzen, pertinaços i impertinents, la teua sacra voluntat. I aleshores castigues arreu i pertot, com cal, com sempre ha calgut.

Ens en recordarem tota la vida. Tindràs estàtues a tots els establiments on la sagrada història místicament no es mitifica i es duu als núvols de la glòria immarcescible.

Ben fet, campió qui estabilitzares, quan s’afluixava, l’ordre degudament inflexible de la civilització, ço és, de la nostra societat.

(...)

L’executor Ravaillac li tocava avui d’ésser executat.

Com esparpall de brúfols, amb quin baveig d’anticipació no sortim a l’atac el sometent, ço és, el comitè armat del comtat, congriat íntegrament per parells d’erastesos i d’eròmens (de granats amants i jovenívols amats) (com qui diu, per comptes d’Apol·los i Dafnes, només hi som Eustaquis i Ananies).

Els cavalls, qui abans entretinguts volíem fer tres o quatre cosetes alhora, sense saber ben bé quines, ara, com a l’auditori del conservatori del poble, els oients cridats per la ferma batuta a escoltar terriblement, hi anem tots, unànimes i dedicats, com talps enlluernats, a l’horrorosa feina que hom, a cops d’esperó i d’estrep si cal, ens encomanen ni encarreguem d’acomplir.

L’esparagme, o mort per estireganyament bestial de les quatre potes del condemnat alhora, tindrà lloc indefectiblement a les tres passades migdia i no volem fer-hi tard.

Hi arribem amb prou feines a temps.

Transició sobtada de la fàtua atmosfera que ara es rabeja en el verí de la tronada. Recíprocs, franquets de séquia, així com falenes, canaris i tèrmits, tanquem la barraca. No volem, prolèptics, saber re del que vindrà. Ens ensumem el desastre.

Plouen òrgans humans i no trobem aixopluc altre que sota l’arbre dels penjats. El Sol s’ha apagat. Tot se n’anava a la merda.

Amb una fesomia de cristal·lina opacitat, el dilapidat aristòcrata dels gasosos sacsons força ressagat féu cap a l’espectacle. S’encabí com pogué a la soca de l’elm mort i amb prou desesme, aparentment distès i relaxat, es ficà, amb un mocador de cap groc i vermell, a polir i febrir els seus esperons. Mentre ho feia, amb arrítmia i trontolls rai, el gep semblava orbitar-li l’esquena, a tall d’inestable satèl·lit qui tothora cuidés d’espetegar-li damunt com esfèrula de ferro.

Tots els xitxarel·los amb prou feines havent superada la dura pubertat temíem que no esclatessin alhora, ell i el satèl·lit, i tornés llavors a ploure òrgans. Com si fos arribada l’hora promesa pels diversos messies de les sapastres disseccions ensems de tots els vius i els morts.

A pleret, el comitè armat es dispersava. El cel satànic era encès com un xoriç. Un xoriç amb llardons fets de xinxetes que et cogués i t’estripés part de dins només si te’l miraves. Que se’l mirés sa mare, ens dèiem, els ulls a terra, i sense fer cap mena de xivarri.

Davant el sopar, tots vomitàrem. Els gossos hi férem festa. Ens diguérem, això rai. Allò que no mata, engreixa, i desgraciat del cuc qui se’ns fot a la panxa. Tot ho llepàrem ben net, i, cínics, en acabat, de cua d’ull, ens esguardàrem els malalts. Els sabíem inics i no en donàvem cinc cèntims.

Els malalts, mentrestant, esvaïts i sense gaires forces, amb sanglots que trencaven el cor de les espectadores més sensibles, i xarrupant amb el nas com si patíssim de coriza, ens atansàvem als rebosts i hi calàvem foc. Els nostres cobermòrums llavors eren palesos. La prohibició de tot aliment. Per això ficàvem a cada porta el cartell que n’interdeia l’entrada. «Defès», feia el cartell. I emigràrem vers els prats i els boscs. I als estanys, i als rius i a les fonts i als oceans, colze a colze, amb les cusques nàiades hi nedàrem, i, per llurs eixarms seduïts, hi prosperàrem, immersos de moment al luxe enlluernador dels cívics reialmes submarins.

Fou llavors que sonà l’abell, o l’orquestra entomològica i, encantats per la melodia, com el fabulós ocell verd qui féu niu a la piscina, penitents pagàrem. Pagàrem amb la pèrdua progressiva dels òrgans inútils, començant per braços i cames.

Car qui tot cobeja, tot ho perd, tard o d’hora, i per sempre.

La tempesta ens trencava l’escaquer. Totes les peces hi anàvem de bòlit. Joc indecent, socis i sòcies, aquest de viure. Fas un vaitot i la partida s’esvaeix en la buidor de la fi sobtada.

(...)

Tot hi és de xanxa. Hom s’obstina de continuar jugant fins que ineluctablement hi perd bous i esquelles.

Tant se val, doncs. Tornéssim, socis, al saucy parany que, perillosament, tant no ens atrau.

Amb lúcida pupil·la viréssim doncs ara vers els dúctils plecs de la bresca que tastem. Dens aixarop de cony. È come il burro! Dolça mantega de mel.

Mentre somies despert repenjat a la soca del faig, fas moixaines a les suaus troballes dels bosc, els bons bolets al cistellet, i no pas a les cuixes ni natges de la princeseta bosquetana qui et sedueix quan es banya a l’estanyol amb el luxuriós abandó de qui es banya a la banyera.

Les bombolles que fa bo i nedant ens fan fruir com el xampany qui ens bevem imaginàriament com sumptuós magnats o com magnets qui aferrissats ens cardem fèrries espícules.

Sovint, tots solets, emboscats als munts de boll, ens immolem a l’era, amb el descarat visatge al cel. Cel sempre mut, tret quan s’emprenya com un imbècil i s’obsedeix a fotre’ns-ho tot damunt davall.

Masturbacions èpiques les nostres que desafien els déus. Els quals, llurs carrinclones bateroles, quin mal ens poden fotre si no hi creiem?

Èpoques aquestes inversemblantment atrofiades, els presagis no són gens bons. Apareguts pels sots i les esquerdes de pertot arreu degenerats, gens perspicaços, nadons d’estifollats tarannàs. Es foten a xerrar a la babalà amb desesperant levitat, i de qüestions de les quals mai no n’han sentit a enraonar ni a discutir-hi amb prou sindèresi. Són com les faves xafarderes, ràncies pàries qui no se n’entenen de re, i nogensmenys no saben pas callar.

Per què no els escoltem una estoneta?

(...)

Autobiografia.

Hom no s’amaga de re; si peca (que no pas que pequi!), peca per un excés d’exhibicionisme.

Tota la ficció que escric és en realitat la realitat, la ‘veritat’; conta, amb tots els ets i uts, la meua vida. Passada la ficció, no hi ha re més. Tot és ficció en el viure. T’ho pots prendre a la valenta; error terrible. O t’ho prens com cal, sense escarafalls, sempre inútils.

Totes les ximpleries que diuen i pensen els meus personatges (i sense els meus personatges, no pas que tingués mai re a dir) (jo com a persona, més em valdria d’ésser mut; amb això viuria més feliç, no em caldria altra excusa), doncs això, tot allò que diuen i pensen, és clar que soc jo qui les diu i pensa. I com més ximples són, més ximple soc.

(No diré pas que totes les bestieses que fan sigui així mateix jo qui les faci, car n’hi ha, entre ells, de molt més valents, és a dir, d’idiotes, que no pas jo, qui soc un cagat qui gairebé qualsevol ‘acció’ troba massa idiota de fer-la.)

Només hi ha una ‘visió’ — la meua. I això és tot. S’ha acabat.

És natural. Per què allò pensat, imaginat, empescat, hauria d’ésser menys que allò més o menys fet? Quina vida més merdeta la meua si hi hagués d’excloure tot allò empescat, ideat, rumiat, trobat!

Mes ‘autèntiques’ idiotes realitzacions, és a dir, mos ‘fets, fetes i proeses’ — excloses doncs les pensades, i com més exagerades més exloses — no omplirien ni mig full. En canvi, ampla vida la meua si hi incloc somnis, somieigs, idees, manies, invents...

Per als pertinaços imaginatius, la vida, com dic, és molt més ampla, n’estic segur, que no pas per als mancats d’imaginació, per als quals m’imagín que deu ésser molt més estrictament estreta, dogmàtica, restringida, és a dir, una trista vida de no re. Una pena de vida.

Una pena de vida en pena, depesa doncs en una pena més grossa que no la pena dels imaginatius, ni encar que siguin propensos a la depressió, és a dir, a imaginar sobretot penes.

Crec que tot això és prou evident. Tret que qui exclouria que m’errés de mig a mig? No pas jo.

(...)

Mama, perdona! Quin mal fill! M’esmenaran a l’asil inquisitorial i n’eixiré tot nou.

Prop on descarreguen les escombraries, em trobí part de terra un godomassí. L’endinyí al primer cony que, passavolant, guipí. Cony molt adient, cau tenebrós, fragorós. Preternaturals panteixos de la part de la pacient. Ses trenes voleiaven en folls vaivens. Son goll perspicu bategava com periscopi. Son cos, adés un forn de rancures i complantes, ara quina complaença la seua en el delitós conflicte! Babuïna bandarra, aquella andròmina que se li obria vagina endins com ombrel·la de goma, i la trametia a crisis i desficis que em pensava que se li escapçava un fetus imaginat i tot, o que la freixures li feien figa... La figa, però, límpida com patena, li bleixava com cràter de flabel·liformes vores. Son clit li esdevenia monyó pugnaç, amb el qual son esperit esvalotat es valia per a menar la revolta. Mentrestant, hom mateix, esguerrat, agotzonat ans arrupit, ragut pel fred, qui es creia que potser amb aquella manifestació exòtica del desig en la més descordada disbauxa l’escalfaria gaire, se n’assabentava ara, defraudat, que no pas. Que havia fet un mal bargany. Allò el lleixava, ah llas, indiferent. Orgasmes fets a jova, a través l’excitació amb bigarrats objectes de traus banals, era un ersatz, o succedani, un placebo, sense cap efectivitat, ni afectiva ni induïda, ni per simpatia ni per dedició de l’esperit a una imatge o ídola sense cap encant.

Pateixes d’un esfereïdor dèficit de fetitxisme, em deia, aparentment esbalaït, el metge de capçalera. Caldrà ficar-hi remei, mes com? Ja em rellegiré els tractats adients. A veure, noi, si et restablim a la normalitat dels qui som com cal. Si això no, malament rai. Condemnat a una vida sonsa. I vida és un dir. Car qui no és prou fetitxista és ateu, i els ateus són condemnats a mort, aital com es mereixen. Oi cavà que no et vols veure en eix horrorós destret? Ai, carallot, on has anat a caure? Què dirien tos pares si se hom els revelés fil per randa? Com els has sortit de bord! T’haurem d’educar, de menar de bell nou pel bon camí. Crec que recomanaré que et tractin a l’asil dels magnífics electroxocs i els òptims comes insulínics.

...

I després? Puntada al cul i a córrer.

D’ençà de llavors tots els conys són per a manguis panys enferritjats. Fàcilment entr en pànic. Em manca la paciència del monòton manyà.

Espontani, el dúctil elàstic mosaic color de llord safrà pitj i petj, bròfec, i honestament abolit, del bordell m’expulsen.

Enllà de les bardisses, hi romanc d’espantall, nits gèlides, àlgides, observant dels estels els col·lapses.

Arrapat a les brèndoles de la gàbia, implor la inflor del fred. Que l’infern aclapari i desconcerti.

Melangiós enyor. Abans dels inquisitorials càstigs que em corroïren l’ànima, anant a estudi a trenc d’aurora, tens i estantís davant l’aparador, badava amb el misteri inaccessible de les ‘tòfones glaçades’. Què fora allò? Rovell als llambrots, en tastava, eteri, el sucre. Anys de bonança, ara espellifada, usada, gastada, esgavellada i esvellegada, on, obedient, no tornes.

(...)

Hi prenia tan sols un enciamet.

Hi prenia només un enciamet. Amb poc en tinc prou. Soc una humil ànima nàquissa.

Era a un raconet, ben amagadet, car mai no m’ha agradat haver de menjar vora ningú, no fos cas que m’ho prenguessin, o volguessin si més no tastar-hi. Ja ens coneixem.

S’esqueia que m’havia afegit al repàs que donen en acabat de l’enterrament.

Anava de dol pel suïcidi del botifler despietadament embarassat i maltractat per l’enemic, qui, per comptes de premiar el pobre extraviat caragirat, el tractava a baqueta.

Hom s’acomiadava de la vídua senil i, contraintuïtivament, li incrustava al maluc un pessiguet d’afecció.

Ai, què has fet, miserable! En culls un cataclisme. Collita sangosa se’n segueix. Els sotracs són agressius d’allò més. Volen els plats, les posts. Surten les armes. Espeteguen els trets. Infiltrats entre els dolents, hi havia partidaris d’ambdues bandes. S’entre-occien tranquil·lament.

Amb allò, la vídua cridanera, m’arrapa per la bragueta i se m’enduu a la seua cambra. Una cambra blindada, vós. Em guareix (o pus tost em fa guarir per la infermera qui la guarda) l’esgarrapada que ella mateix no m’acaba de fer a mitja galta.

Com sap que faig de poeta, em demana, al peu del llit, que li recomani què fer que la consoli mica. Li dic que, és clar, que no hi ha re que consoli tant de les tràgiques desgràcies de la vida com de confegir poemes, sobretot si són en fina prosa. Fets amb cura i atenció, amb inspiració i complaença, et rescaten de la fastigosa feixuguesa mundanal, adotzenada, trivial i carrinclona. Tants de neguits i de cabòries al món banal, no s’hi pot altrament viure. No cal ésser gaire perspicu per a adonar-se’n, d’allò, oi, que és prou diàfan. L’oblit de la pesantor de l’existència mentre et construeixes un món ideal és el remei idoni.

Li contava l’avinentesa on havia d’empenyorar el darrer llençol que m’abillava, ço és, la meua fastigosa mortalla. I com en acabat tornava, nu com un cuc, a nit colgada, al racó hipogeu on sota l’hibisc hi visc.

Com amb papers trobats a les papereres i bocins de llapis trobats part de terra prop les escoles, a les palpentes, amb majúscules i un branquilló més o menys dret que em fa de regle, vaig alineant frases. Línies mestres dignes de perenne recordança. I com amb allò ni fred ni gana no em roseguen.

M’admira la senyora (la infermera sembla fotre-se’n, deu ésser atea i cínica; no sé pas per què no me la tramet a pastar fang; pels voltants, només hi emprenya).

Li recoman així mateix el reig bord, pres amb moderació. Car sense qualque ajut de les muses químiques, no és pas tothom qui vol que pugui fer mai gol. Això dels versos i les frases imperibles, s’ha de saber sempre afinar, refinar, copel·lar...

Si confegeixes a jova, et surten pans com hòsties. La inspiració se’n malfia, dels destralers qui treballen a preu fet. No apareix (ella) sinó a qui l’invoca ni convoca amb reverència, paciència, i prou devoció, convençut del seu poder infal·lible.

I amb un cervell net i blanc com paper de vàter abans no l’empres, potser alhora perfumat amb sentors d’essències psicodèliques, llavors, si li fas el pes, si no et troba mentalment naquis, o advers a l’equilibri elocutiu, t’hi empelta verges idees prenys de possibilitats verbals.

Et comença el vers i tu l’enllesteixes. I te’n comença un de nou qui s’hi concatena, i tu, amb els matisos que calguin, hi forneixes la resta. I així anar fent.

Fins que feliç t’hi encalles. Ara entres al molt merescut lleure. T’adorms acomplit, ço és, havent complit. Quina satisfacció. Has pagada la remçó. Ets lliure. La musa s’ha treta una altra nosa. Te l’encomanava. I ara també pot clapar vora teu, escalfant-te, apaivagada.

Demà serà un altre dia. I qui sap què et porta amb el garranyic de la seua politja rovellada. Potser qualque beutat vídua, a la qual, degudament geperut i xeringat, et sotmets, i qui àrduament ardida, i amb prou zel poètic, et troba que li fas mig peça.

I et convida aquella altra nit, ja no dic pas al llit, a la glorieta del jardí, a guipar-hi líricament celísties, estels, llunes... esferes astrals efímeres com bombolles de sabó... heures qui lleument cruixen mentre grimpen... talla-robes, mortifuigs, tardígrads, cerastes, serenes, quimeres... espatangoides, sitatungues i bantengs... varietat d’efemeròpters... ametàbols amb dits enfigassats... centcames, amebes... tot de nocturnes iniquitats amb sorolls amèlics d’oficleides, de rossecs d’impermanents lliurees pertanyents a pelfudes falenes...

I vídua poètica i poeta orfe a poc a poc, amb tant de lirisme ubèrrim i eclògic, s’endropeixen als bressols cascú dels braços de l’altre...

I ens enfredorim, i demana l’assenyada logística dels bons estrategs que, com cucs prènsils, encar enramats, tornéssim al niu. Fita com qui diu atesa, sense socors altre que el mutu i recíproc, un darrer tomb i som a casa, palau altívol, altament acollidor.

Que bé que hom hi respira! I hi som som sols, aimia! Cap botxí titellaire, règeu, sever, no ens titlla de tocatardans ni ens repta molla. Recordeu, el marit és mort. Ja ens calia.

Moble de quatre petges, andròmina amorosa, quadrúpede animaló, pugem els esglaons de gruix considerable, vint-i-tants i escaig, sense comptar els replans.

Un feix de pisos, els nombres dels quals escrits amb gruix blanc a les parets negres de nit closa. Trobem el tàlem...

El romanent s’escriu sol, madona. No us calen pas crosses. Cavà...?

(...)

«El crani és una cripta amb tot de mòmies.»

Enmig de l’extermini, arreu hi ragen recitals de renecs, obscenitats a doll, i un batibull d’ordres i contraordres, les de més espúries i arbitràries.

Després, els heroics assassins s’arrosseguen penosament, com ara sanguinyoles massa tipes de sang.

Qui els persuadeix que depredin i matin indiscriminadament? Ve llur odi assassí de llurs pròpies entranyes o per ideològic adoctrinament? La doctrina cretina de la conversió vulguis no vulguis a llur molt abjecte credo, és a dir, el credo dels infectes, del maleïts infectes qui, perquè els infectaven, cal que infectin també totdeu, no hi ha re al món de més nociu.

Què tenen d’altre? El treball rutinari els ve gros, els anquilosa, com anquilosa tothom. Quant als lleures, els són extenuants; l’aprensió llavors els tenalla.

Més val guerrejar — com els propagandistes qui en trauran tot el profit d’altra banda no manen (i sempre han manat) de continu. Guerrejar, és a dir, morir, matar... vaporosos, negligits, anònims.

Car és massa acollonidor de viure si fa no fa lliure.

Esdevenir doncs no pas qui rep l’angoixa, ans l’esplèndid flagell qui tothom desola. La guerra és el llevat que et rehabilita; nat de nou, atlètic i tot, ja no contemples el no re que t’espera, la fosquedat eterna.

Die einsicht in des nichts, de moment s’estronca.

Ben arrambat al cosmos, n’escoltes, gens estugós, quin brou s’hi cou. Res no et fa fàstic i menys les morts, les maripens (d’altri).

—Zona d’esquerdes on els conreus raïen

Bruixots de la brutícia qui matem o esguerrem

I gens no ens en xautem si qualcú àdhuc

Il·lès lleixem (feina ajornada).

—Víctimes del xaronisme ambient

Molt estufats de vana passió

Orbs obeïm a la invitació

De l’espasmòdica eliminació.

—(Amb l’equanimitat de la cornella

Escandall l’horitzó d’ençà de la cornisa

Mentre romp el canó al so de cornamuses.

—Inspeccion el recapte que s’hi conserva.

N’escric acuradament cada conversa.

Soc salamandra qui emprenya la serventa.)

Surant ran de terra, brunzeixen borinors de melolonts, escarabats qui dormim, i ronquem i somiem, volant.

Atès que, àpters, els sorges a sou clapem a l’estiribel, entre murmuris de líquens i d’armes (sarbatanes i simitarres), prou esborifats i ultracuidats, amb tants d’afalacs com ens adreçàvem mútuament després de la indubtable i desequilibrada victòria (érem hordes incomptables contra quatre gats indefensos), no volem tampoc filustrar gaire francament i de front un firmament del qual qui en tragui trellat, prou que el planyem (heretget qui rebrà i no pas poc).

Allò (voler entendre-hi re) deu portar a la follia. No pas per a nosaltres, convençuts d’heure la raó d’avançada, segons apreníem de ben nyecs, dogmes incontrovertibles.

En canvi, enyorem insomnes el ritme del bastó del pastor. Preguem per què en romangui cap. Ens escanya la por que no ens en resti cap; que ja ningú no resti per a anorrear. Què faríem desvagats? Deperir lamentablement, és clar. Qui ho païa? No hi tenim, entre els nítols indesxifrables, prou pedreny, vull dir, cap grier prou fort. Si més no per a viure gens sense cap objectiu d’extinció a la vista...

Ens aixecàvem de nit i calàvem foc al bosc.

Destructors, isoteus. Arboricides, silvicides, bàrbars, la gran foguera ens esborrava les cabòries. Allò sí que ens fa contents...

Això és viure. Clarors, clarors...

Clarors, calors, clamors...

Colors.

(...)

Incapaços (de romandre desvagats).

Indret vicissitudinari, esguardaven els estels.

La por còsmica els atuïa.

Els calia com sempre fer abstracció de tota existència altra que la del mai no extingit del tot enemic, ficció inventada pels tot-cobejosos propagandistes qui els dogmatitzaren a pleret.

El dogmatisme els assassina els cervells. Ja els poden llençar. No els serveixen de re.

La prova, que no se’n serveixen pas. Quin entrebanc en temps de guerra un cervell sa i doncs pensant, no fotéssim!

La guerra. Infinita Destrucció — Infinita Distrucció.

Què vol dir ‘infinit’?

Un colló de gros. Un altre mot per a dir ‘molt’.

Molt de què?

Del que sigui. A mi què m’expliques?

—El crani és una cripta amb tot de mòmies

Carallots mestres-tites podrits per idees fixes

Que es dissolen en l’entropia dels mals consells

Que amollen a discreció.

—De debò res no existeix.

Tot és idiota fantasia.

—Què hi havia ans no hi hagués re?

No re.

—Què hi haurà després?

No re.

—On era el temps ans no comencés?

Enlloc.

—On mai no anirà?

Enlloc.

—Què vol dir eternament recomençar?

Re-acabar.

—Eternament?

No ho sé.

La nit s’esfumava. Hom s’aixecava ple de fúria assassina. Calia matar, matar, matar.

—Morir?

Si s’esqueia.

Tot menys perdre’s pels laberints horrorosos de l’entendre re.

Hora de l’exhibicionisme, nois! Els herois són cridats a fer-se veure, tan carrinclonament com sempre! Som-hi, valents!

Amb imprudència, amb arravatament, insolents. Amb desori, amb esverament, a tall de rosegadors d’intranquil·litat perenne i suïcida.

Som els senyors de l’esfèrula. Els directors únics a la gàbia rodolant eternament a les engires de l’infern.

—L’univers és nostre!

Inclòs l’infern?

Per què no? Afegim-nos-el. Petita torna.

Espigolant espòndils pels rostolls de les esquenes dels asservits. Prou s’ho mereixen. Massa poc.

Això és ésser heroic. Existir com cal. Inexistentment.

Som-hi, doncs, som-hi, tant se val, aür, a una! Nafrem, nafrem, del dret i de gairell! Sang i budells!

Ningú no em guanya a repelós, i fastigós, i malparit! Faig torts a tort i a dret! Que saltin fetges, melses, freixures, cervells. Merda d’humans qui hi són de massa! A mort, a mort!

Que bé que dormirem anit!

Sense anitis de morenes ni restrenyiments. Car qui bé mata, bé paeix. Per això som al món. Som-hi, guerrers! Menjar beure ficar treure. El món és perfectament ben fet. Fet a mida per a nosaltres, els únics amb dret a gaudir-ne fins a les acaballes. Fet!

(...)

Preludi al darrer traspàs.

Hi libàvem espondaicament, i en fruíem a betzef. Les espones totes rebregades dels conys de les beutats condemnades eren com els cantonets o voretes accidentalment fesos de rics calzes ara curulls de licors marejadors.

Supersticiosos com tots els ésser superiors qui exhibim públicament la nostra vàlua incommensurable, no en vessàvem goteta. I si en vessàvem per distracció cap miqueta ens en signàvem com amb aigüeta beneita.

Sota els roquets hi dúiem tots la ‘Sacra Constitució’ per a no caure mai en errades en cas imprecís de dubte. Hom no es guia mai per sa capacitat de raonament, ans, és clar, per allò que dicta el text fet llei.

I com al llibret sagrat hi diu que tota beutat és bondat, xarrupàvem fins al solatge el suc envigoridor dels calzes condemnats. Car al fons de l’ésser és clar que no hi havia enlloc ningú més bo (ni bell) que nosaltres, tots plegats els de la nostra magníficament impenetrable secta, i prou.

De lluny en lluny, hom arroplega de part de terra, entre ruïnes de jàsseres i cairats damunt davall, un calze amb un cantó fes, amb el qual calze, degudament en acabat enlluentit, i amb bombons i nilons a la butxaca, d’afegitó, i així mateix després d’apariar una miqueta el cantó fes amb un ribot rom també trobat pels voltants, ix a flirtejar per eròtics verals. Troba senyoretes als xamfrans i els llença ferotges amoretes, i son cos oscil·la amb il·lusòries ficcions de ventisses copulacions, fins que se’ls abraona de veritat, i s’esperona a l’agre de l’atac veneri, Burxa, manel! És ara o mai!

I gens tocatardà li toca d’ejacular distretament.

I uns coneguts t’aplaudeixen. I et troben com cal, i et diuen, Jo també, tot el que és pretesament irracional (supersticions, religions, honors, morals) té el meu vist-i-plau; allò que en diuen racional (mentides només d’ateus i infidels) sols em mereix l’anatema.

Hom vetlla en hores de respit i sílfides el visiten. Quan l’entesa és més ardent, un cirurgià amb pinçanàs irromp a escena i et trenca la visió amb fort opressives prediccions de gams esfereïdors. El tramets a pastar fang. No se’n vol anar. Se t’arrapa als calçotets. T’arrenca l’aparell genitori sencer. Malament rai. Les sílfides, fastiguejades, toquen el dos. El cirurgià se’t menja l’aparell. Era ell el pitjor gam esfereïdor. Era ell el cranc voraç. Per què el jaquies que se t’atansés? Les maleïdes sílfides t’havien distret massa, còmplices del furtiu antropòfag, llurs probòscides xucladores en acció barrant-te tota via ni vista antiprocel·lària a l’aposemàtic ominós exterior.

Empaitant-lo amb l’espasa, caic obcònic, de barret. Farem goig. Veient el món a l’inrevés. Ni cap ni peus.

Absurdament, a bursades, com ara bèstia afligida d’aigüerols, tot torna a mare.

Com qui es desperta d’un somni tenaç, reprens la via vers el mateix enlloc de sempre com si re no s’hagues esdevingut, car, havent-se ja esdevingut, el dubte s’instal·la encontinent. Dubtes, dic, que fos veritat el seu pas. Amb quines seqüeles t’ha oscat? N’estàs segur- segur que eixes escares provenen d’aquell cas? Tot és tan imprecís. Res mai prou clar.

Quin enfit de possibilitats davant!

I darrere?

Darrere re de fiar.

Re no et sap greu?

Cap recança, no. A què trauria cap?

Orbament esclafat per camió bomba qui porta una barreja de corpentes vers l’aclofament final del cementiri, d’on neix tot d’una un doll furiós de font de lava qui em bateja com a fortuït molt gloriós viàtic. Remut, rescatat, rabit, robat.

Al paradís, vull dir, al Valhal·la, cançons pàtries, marxes marcials, i buits baladreigs i jactàncies rai. Només hi cabem marcats guerrers i bèl·liques valquíries.

Tret que és clar tot això és fantasia inexistent. Que si t’enterren viu només vols esgarrapar la terra per a mirar de sobreeixir la capa de brutícia que t’asfixia.

Ara, quan ets mort, bona nit.

Per què creus ara, amb en Cató, que, «Ningú no fot més com quan no fot re, ni es troba menys sol com quan més sol no és»...?

Potser per això. Perquè la comèdia macabra del viure, quan ets en estreta companyia, sobretot de sorges tan rucs com tu, ni fas ni vius. Mates i cagues i menges, això també, però sense adonar-te’n, només xerrant pels descosits, és a dir, balafiant la puta estona, car xerrar (discutir, bromejar, torturar, injuriar) et trau el discórrer sobre la teua situació existencial. I llavors no existeixes, altre que com a peó del mal tirant els daus de la dissort per a l’innocent, com si fossis tan infame i tan cruel com el déu qui dius que t’empara. Para’t i pensa-hi.

(...)

Trista resurrecció del personatge.

«S’assaja amb noses

Els obstacles es multipliquen

Les presons no es tanquen

Les bústies ens mortifiquen

Som els ostatges de la crueltat

Les ments quelcom maquinen

Estesos draps mal rentats.»

...

La repetició suposa la repartició dels horitzons segons la reputació adquirida.

Amb aquella recapitulació, la redistribució dels papers és inevitable.

La representació esdevé re-prestació que paguem amb la penyora del desgast.

Qui dia passa tot això que deu.

Ressuscites fins que els cabals orgànics no et duren.

...

Cel i oceà presenten a escena la mateixa fosca blavor dels verdancs.

Pell abusada de l’esfèrula.

Colpidor hi era l’engarjolament de les orbes falenes qui, a risc d’auto-denunciar-se i perdre-hi la vida, s’abandonaven a adventícies confidències, en les quals s’abraonaven ardides amb la rel de l’enderroc moral on es veien salaçment inserides.

Al cim del ventall de possibilitats d’exploració, trobaven, un si no és cofoies, que el préstec llegat per la situació i les estrictes condicions al seu ús gratuïtament adherides pels prestadors, no els valien per a re, i, socràtiques, s’aprestaven al suplici o al suïcidi.

Quan el moribund pincerna et duia la ceguda, degudament entuixegat peries.

Què se n’havia fet dels teus comparses? N’hi havia cap que plorés gens? O és que, àdhuc, mitòmans et negaven? Se t’afiguraven amb més mèrits? Amb quin substrat de vulgar i epidíctica eloqüència no convertien la plebs amb llurs discurs traïdor? Hi haurà en acabat gaire baralla? Suspesos en romanem, tret que abans una pausa còmica, per amor a la distensió dels nervis, fa?

...

No gaire lluny diatribes mudes entre albardans.

El mim primer fa de pare (o d’oncle o de bon pedòfil) qui serveix al mim segon (qui fa d’infantó innocent) un pastí ben gros (espectacular, amb crema dins i nata sobre).

El primer fa al segon, amb gests, Oi que em permetràs de tastar’l?

Se segon muscleja, somrient, anticipant que hi farà un mos exigu.

I tanmateix, sense voler-ho, el mim primer, amb un mos ínfim molt demostratiu, només amb la punta de les dents del davant, per dissort la resta del pastís segueix. Li penja molt còmicament de la boca. No sap què fer? Què faríeu vós? Fer-vos-el caure de la boca al plat? Maleducat! Us l’heu d’empassar sencer. Al plateret del pastís només hi roman una miqueta de nata.

El segon dels mims es fica a fer el ploricó. El públic espeteguem barroerament a riure.

El teu company del cor, qui et fa de coprotagonista, pren el relleu i els contava una anècdota.

Un pobre dimoni passava tranquil·lament, quan sentí un humà qui aparentment bescantava un altre humà tractant-lo de dimoni. «Aquell dimoni d’home!», deia.

El pobre dimoni va pensar, ‘Tornem-los la pedreta’ i, quan en bescantava, mentalment o entre amics, un altre dimoni, deia, amb molta més raó, «Aquell humà de dimoni!».

El riure d’un únic espectador potser distret sonava a fals.

...

Romandrem a la sala per a la represa.

El teatre sona a buit.

Quina pena més grossa veure ressuscitar ningú!

Te n’imagines, per exemple, la immensa fortor? Les rares tumefaccions? Els paràsits? Els paranys d’infecció a les carns?

Xalests aniríem, vós. Faríem goig.

Qui s’hi vol posar?

...

Tothom ha tocat pirandó.

(...)

Pell prodigiosament putejada de la mare.

Vida fada, recony, vós, la meua, sense avinenteses d’esdevenir altre que allò per al qual fui nascut. El cos és mon destí, cavà que ja ho he dit pler de vegades? Tot allò que faig ve decidit pels qui darrere meu m’anaren pastant. Cascú dels qui em precediren hi afegiren a la pasta el llevat, o l’ingredient si fa no fa modificador, qualque contingent engruna o altra de què sé jo, d'instint, de tirada, d’idea, de tarannà...

Fill de pirates i de servents, d’esclaus i de violadors, no tinc més remei que d’ésser com soc, i de creure el que crec, tot i que m’erri de mig a mig. Poc hi puc fer re més, fora d'anar contra natura, si volgués apartar’m del que soc. M’arrap i em sopluig a la fe (o mentideta) que em manté. Què hi farem. I qui no n’estigui content que es foti.

Sovint, desertor de l’irreal, faig intrusió a l’altre reialme, el de la realitat nua i crua, sobretot crua. Enfonsat a l’abís.

De minyó, sempre m’interessaren les pedretes. És així com esdevinguí mineralogista. Expert en conseqüència en l’empre de la dinamita. Res no t’empedreeix tant com fer-ne ús. La irrupció sobtada al ventre de la mare terra és per a ella una gimnàstica fantàstica. El tabú rampant de la seua impenetrabilitat totalment anorreat. Com hi gaudeixes. Com una bèstia intoxicada.

La pràctica de la salvatge violació constant de la mare enfosqueix totes les proves i els assaigs que mai poguessis elaborar a recer dels gens higienics laboratoris.

A la natura, subreptici, et mous a lloure part d’arreu, judiques la implantació del terreny que vols agredir, i estableixes una diagnosi prou segura per a llençar-t’hi amb tots els terribles elements de què disposes.

Als llocs més impensables, tràgicament, a onades vigoroses, hi trenques, ubic, i, al trenc més gros, hi efectues llavors una immersió abassegadora.

Hi mines sense compliments ni romanços, i per hipogeus laberints espaordidors, com seràfic colomí sifilític, hi imposes la sínia infatigable de la teua iniqua extracció.

No hi ha delicte pitjor. La santa mare terra, repetidament estuprada, perd sos nimbes o gambuixos, i sos lliris i ses lires, i, per a escàndol de tot el sistema planetari, no és altre ara que una altra pobra prostituta infecta.

Egocèntrics, com cal, li robem cada tresor que la garneua ens amagava. Tot mineral, i tot oli, i metall rar, que contingui, ja l’has vist prou, putarrona! Et faràs ben fotre!

Hom assoleix en un tres i no res de jaquir-la bo i podrint-se en la vergonya.

I com rèiem, nois, esguardant enrere, fugint en horda llambresca, mentre dels cràters per nosaltres inaugurats, focs furients infructuosament no ens ruixaven.

Ineptes espines ens reptàvem mentre escapàvem. Inútilment, car estrenu les desemmotllàvem amb divertit emprenyament. Anem armats amb tota mena de malèfica màquina ni mamotrecte, i au, envant, valents, que no ha estat re.

Som el darrer flagell universal, i no saps com n’estem, d’amples, d’ésser els darrers. Quina honor! Aprés nosaltres, tot ben net. Que hi recomenci, si en sap, la comèdia! Llavors esparses perdudes pel firmament, rai, que no els en mancaran. Amunt, doncs, i ja us ho fotreu, hà!

Jaquim enrere la plebs corrent i banal qui, miseriosos, de dol, incoherents, incorren llavors en les perversions més patètiques amb les irrespirables escombraries que els llegàvem. A hores d’aleshores, però, naltres rai, vós. Partírem en coets enjondre, a paradisos llaurats durant eons on robàvem, com borinots recacejant opulents pol·linis, la mare i tots sos fills tan grotescs, lleigs i mesells.

La mare, sos borborigmes d’enfitat ogre maligne, ara que la buidàvem, fot un darrer rot de ranera, i plega de viure. Aviat, aviat... I com riurem d’allà dalt, o baix, o d’on sigui. Au bah!

(...)

Monejant amb els pentacles.

Les rajoles del terra, llur dibuix és el pentacle, i per això tot allò que hi invoques, cerca per territoris fantàstics de màgicament a personificar-s’hi. I llavors et diuen que veus fosforescents visions.

Si, a tall de rus, expel·leixes l’expressió, Que el dimoni se m’emporti si... El teu dimoni encontinent ho aprofita per a mirar de raptar’t, i per això et sents estrebat per cada membre, i quin paper que no fots llavors, com atacat per mil atacs de fort espasmòdiques epilèpsies, i pestilències, i ‘tak dàlie’, malalties diverses a betzef.

Per sort, sovint el teu dimoni (com tu mateix) és força anèmic i, de més a més, un pollós caquergue (gens bon treballador) i sos espectrals gemecs, quan tracta d’endur-se’n al seu infern particular, fan creure a la gent (els quals són tots uns albercocs qui no entenen re) que com un boig parles en llengües estrambòtiques, i et cerquen a la coroneta la flameta del colomí cagat, i quan no la veuen, fan signes profilàctics, i et declaren ‘anatema!’ i ‘endimoniat!’, i ja pots córrer, carallot, car si t’enxampaven, malament rai, pobret de tu!

Fúnebre tornada a la intempèrie. Cel entelat. Ulls tremolencs. Et fa l’efecte que veus el llop pertot arreu. Un llop amb ullals sangosos. Invoques el minervenc mussol apotropaic. No apareix pas. Ai infaust! No ets pas damunt cap pentacle, no sé pas si te n’adones. Ets entre llimacs qui se t’esguarden amb un cert discerniment. Què deuen pensar de tu? T’hi ficaràs? No t’hi ficaràs?

On?

A la tomba oberta enmig d’enlloc, no gaire lluny de l’arbre mort, dit ‘Dels Penjats’.

Colpit per la llum repetitiva del far, hi anorrees el reu qui hi fou, ara convertit en pols, i aixeques els ulls fins al llivell més ras, més ran de terra, de tal faisó que l’enlluernament que ve del moll, amb la pedra tombal de visera, no et fereix.

Se t’atansen carnívors en forma de quadrúpedes, hienes, gossos, fennecs, mangostes... «Tites, tites», els dius, greu insult que les irrita encar pus. És clar que l’escletxa per on els espies és mínima i qui volgués esmunyir-s’hi, s’arriscava a rebre la feixuga llosa al cap. Et rabeges en llurs ganyols d’ira. Ets pus tost malparit, de temptar’ls tan múrriament.

Una orgia de regurgitacions, la llur, quan et vilipendien a tornajornals. Se l’hauran d’espinyar. Si volen que s’entre-cruspeixin, car aquella nit no et tasten pas.

Un pic tanques, t’emboliques en la blana desolació, i hi exerceixes tots tos drets d’escleta solitud. Delitosa contribució a l’estat de la qüestió anti-existencial. Una altra de les selectes fites assolides en el teu programa d’allunyament progressiu de tota dolor dita ‘espiritual’. Felicitacions.

Deu ésser el matí i escoseixes per l’esquerda l’horitzó davant teu. Cap tita s’hi escarota. I l’escarit far ha callat. S’hi veu. Solell alt.

Et sap greu que fins ara no t’has nodrit sinó per insinuacions d’ambigus testimonis. Reconeix que no entens re, ni saps com desenvitricollar la maleïda realitat que se t’ensulsia damunt a cada pas.

Un dinar fastuós rostint crancs. Les meues incursions són com ara abruptes sortides, erupcions impensades, que no reben cap plaent acolliment de la part de cap altra cuca viva. Si la cuca és grossa i perillosa, soc vora la tomba i només em cal saltar-hi.

D’humà no n’has vist cap al cap de mesos. Quina sort, bèl·lues sanguinàries, d’oblic assassí esguard. Sense excloure’n els auto-declarats ‘savis’ i llurs verins de merda.

I llavors, d’ençà del sendemà que te’n felicitaves, amb quina fugacitat, com ivaçosa empusa, no s’esvaeix i reapareix, bo i més a prou teu amb cada aparició, la imatge d’un home somrient, mostatxut, amb gorra i jaqueta blaves, i un abric castanya força esvellegadet, qui porta una destral rovellada que vol segurament engreixar amb carn viva i sang.

Sota els somriures, ses dents masteguen llàgrimes.

Què li has fet? Per què la freda cruel rancúnia que li demana revenja? Quin embolic! De nit, aprofitant una de ses absències, t’esconilles lluny de ton niu i t’enfiles per les muntanyes.

Totes tes aventures s’esdevenen llavors a la intimitat esborronadora de ton crani envaït per monstres qui et surten de trascantó. Allò no va ni amb rodes. Caldrà prendre una resolució. Ferma. Què me’n dius de...

Estimbar’t cingle avall? Negar’t al torrent? Emprendre el vol a tall d’oc?

Per què no? Qui pogués ésser en Simbad, i fer-se prendre i donar pel cul per l’ocell Roc! I veure’s dut a un llivell novell amb niu inhabitat! Fàcil fora, vós! A cap cràter escaient, amb escalfors adients per a fer-s’hi ous ferrats de gavots i somorgollaires gens entestats a vigilar’ls a totes hores.

L’home de l’abric esvellegat es deu creure al reialme de les Síndries, on les llàgrimes són nèctars. Sempre el veus fent el mateix paper. Plorant, somrient, mastegant, assestant a tort i dret destralades. És un destraler certificat qui només apareix per a fotre cop de destral a un coll o altre. Fins ara no ha estat mai el meu. Sempre troba un ens o altre davant meu abans. M’he fet voltar d’espantalls qui belluguen la cua. Te n’escapça sovint un o altre. Hom s’hi acostuma.

Es diu, diu, Soberg. Deu ésser un nom nòrdic. És borni. No te n’havies adonat fins avui que se t’atansava massa. T’havies trobat cloc-piu aqueixes darreres setmanes i no renovellaves l’exèrcit d’espantalls. El llos sangós de la destral rovellada et passà xiulant ran d’antitragus.

Quin dimoni d’home! Paràsit! No et jaquirà mai tranquil. Potser que maquinis amb determinació, per a un dia d’aqueixos d’ara mateix, el termini de la seua darrera aparició.

Com deia que es deia? Soberg. Et construeixes amb branquillons ben enfonsats un pentacle i l’invoques. «Soberg, Soberg! Per què no vens, home? Et vull ensenyar això.»

No te’n fot cap cas. Un cas com un cabàs. Et gica a l’estacada, i esperant-lo amb candeletes, amb el parany parat.

I ara pateixes. Quina en deu maquinar a tornajornals? Vaivé. Sempre va així. Ara tu, ara jo. I qui es mori primer, més tranquil...

Però pateixes, això tampoc no ho pots negar. D’on et caurà el cop? La seua nova aparició serà la darrera? Car de cop sobte t’haurà escapçat.

Haver badat massa. Trobant-me apaivagat en veure que s’absentava tan llongament, sense dir ni bèstia què fots ací; pensant-me’l doncs mort, esfumat, cremat com més carbó a l’infern particular del seu reialme apellat Sobergueria.

Un parany tan collonut que no li parava! Hauria caigut de cap cràter avall, això segur, sobretot amb l’ull borni foradat.

I ara?

Amb la por que pot reaparèixer a qualsevol instant. No tindràs pau enlloc de l’esfèrula. Gàbia massa nàquissa. Ansietat. Hordes. Bombardeigs. La por. La por. No. Enlloc on amagar’t.

Que vingui la nit de totes les nits.

(...)

Línies escrites amb fang damunt les lloses.

—M’estic tornant prim, primet, primet, cada cop més, fins a l’extinció, per manca de matèria, com un fil blanc endut pel ventijol.

—De zero a zero, el camí era curt. Immòbil, sense moure’t, romanent a lloc i prou, hi has arribat. No podies sinó arribar-hi. El camí mateix era zero. Cercle tancat. La resta collonades, insubstancialitats, esteticismes.

—Com diu el savi, «Més val la tranquil·litat que ve de l’estalviar-te de discutir, que el buit plaer que en trauries de guanyar la contesa». Al cap i a la fi, ningú no té mai raó en re ni de re.

—L’única sinceritat és la dels esquelets.

—Tot allò que diem que les coses són és quelcom dit, cosa dita, i prou. No vol pas dir que sigui veritat. On tu hi fiques un mot, un altre te n’hi fica un altre, i tot ha canviat. El món canvia segons la definició que rep. I qui diu el món, diu tota altra cosa ni concepte. Al fons, és palès que res no vol dir re. I que només compta per a tu allò per al qual t’has despès prou com ara per a trobar-hi un definició que trobes adequada. És a la dir, la ‘veritat’ te l’has de trobar tu mateix, i això solament en el cas que t’interessi gaire de trobar-la. En general, la recerca de la ‘veritat’ és un balafiament de l’estona, tret que de cops et plau íntimament de trobar-hi una definició que et fa content. No pas que pretenguis que la teua és la ‘bona’, prou saps que fora d’idiota que ho pensessis.

—Ídoles sinistres àvols aboleixen tot els altres tòtems, no fos cas que se’ls emancipessis, i els fotessin la competència. Entre demoníacs poders, cal parar sempre molt de compte. Les fòbies hi abunden. Ai pobrissó, per molt alt que no raguis, de sobte et trobes suplantat i banalment al sot!

—Els demoníacs poders, pèssims espècimens en llarga convalescència. Sempre a trenc d’enderroc. Els collonets per corbata. Ara, és divertit defora veure’ls com s’espedacen. Tranquils com tórtores, o tintorers, els plebeus auto-ensinistrats en fruïm (no diguis pas que no) com d’un excel·lent espectacle.

—Les veritats no es poden dir. Si de cas potser una aproximació a cap ‘veritat’ la trobaríem, qui sap, en fulls esparsos i perduts. Fulls rebregats de llibres prohibits.

—Hi ha pensament més malèfic que el divulgat pels cretins? Amb l’acte de confessió, per exemple, se t’immisceixen al pensament, i te’l roben i te’l buiden, i te l’omplen d’infern i confusió. Tot cretí és condemnat a l’infern i la confusió del viure en un món ja prou infernal i confús per si sol com per a, sobre, afegir-hi llur merdosíssima doctrina.

—Qui posseeix un forat de carn més o menys calda no pot pas presumir de re davant el qui posseeix a lloure un bocí de pa i un tros de formatge. L’honor sollada a causa de la pèrdua d’un forat no és sinó una merdeta de pèrdua si ho comparàvem amb la vera tragèdia de la dignitat perduda a causa de forta carpanta o ofegadora set insadollables per causa d’extrema pobretat. És de ximples no endevinar on rauen les prioritats, o de morir per bestieses i no pas de set i fam. Allò concret s’ho val. L’abstracte és fum qui nou. Qui persegueix ors i propietats, com qui persegueix forats, assoleix buidor. Qui va peixat, va content i se sap plaure sol. No li calen endergues ni mareigs.

—Símptomes pertot i sempre de desencant persistent. Gros damnatge se’n segueix.

(...)

Partint gens a desgrat.

Condemnat a haver de sentir pertot la reaccionària banalitat del discórrer pels descosits sobre els carrinclons enigmes del món, t’agenolles impúdic davant les vaques del prat, trobes que llur retòrica és tan interessant, que els sucs de les herbes que els ragen de les comissures són tan flairosos, com l’última i irremissible fallida dels brutals colonialistes qui tant no es rabejaren amenaçant i assassinant els indígenes, els quals ara, empesos per les immenses multituds generades allí baix, els envaeixen sense possibilitat de sortir-se’n altre que amb l’anorreament, quan és clar que els anorreats seran ells, car el pes de les forces multitudinàries ha canviat, i ara són ells, els nous invasors, qui, cruels, us aniran robant fins que no us romandrà ni el més primet buf de vida; massa poc.

Amb bonhomia pòstuma, després d’aquell duel hilarant on la teua pistola resultà ésser de joguina, pensaves, tot morint-te, que

quina aixecada de camisa, vós!

I t’enriolaves entotsoladament.

Amb ulls de palpebres a mitja llum, ulls que somien incessants, t’havies llevat encar a mig quest i a mig trempar, avençant doncs instintiu pels rengs del tofut laberint on les sors a cada cantonada, mig nues, aixecant-se els uniformes, i gratant-se descaradament el cony, t’esperonaven vers el clímax de la sortida. M’havia de presentar a un duel on m’havien convocat per no cap raó. Es veu que havia comès no sé pas quin pecat d’idolatria. Carallots.

Sí ves, et deies, coses que passen.

I t’aprestaves, patètica tasca, a desafiar-te, a aquelles hores barbàriques, tan dejorn al matí, amb el capellà més ortodox que no havien trobat per les rodalies. Això rai, no els costà gens, n’hi havia a carretades. Tots amb la petulància del babuí qui pretén posseir exclusivament la ‘veritat’, és a dir, la pitjor mentida. La part més enorme, gairebé exhaustiva, de la població, en són, babuïns petulants, capellans ortodoxos, xurma incorregible. Merda de món de crèduls datspelcul.

Món que s’acabava. Tornem-hi, massa poc.

A frec de putrefacció, quina banal anagnòrisi no et reprèn? La palesa del ‘Es veu que ja has durat prou’. I au, avall, avall...

Un pic mort, t’aclapara la catarsi. L’oblit hi és suculent. Tots tos records, ja pots vantar-te’n, són com escatxics que els embornals (que tot ho foraden com ratat formatge) s’enduen sense retorn clavegueres avall.

Pregons embornals torrencials, de qui els ximecs et taquen com si fossin càustics, i et marquen, com paelles per a castanyes, la pell de la biografia, que se t’escola sense remei pels pouets en forma de memòries mal formades i molt fugisseres. Estrany colador, o ja pus tost embut o tremuja, per on s’espitxa rabent l’incert ens qui et pensaves il·lusament d’ésser.

Embornals de llavis i genives que riuen i assagen de dir re. I ostenten ferramentes sanguinàries. Els sents? Els sents? Què et diuen?

Passeu-ho bé? Passeu-ho bé?

I et demanes, bo i fonent-te, On? Quan?

On?

Quan?

On m’ho passaré bé? Quan m’ho passaré bé?

Degoteig d’ànima despesa et respon. Plom que es desfà definitivament. Ploc ploc ploc...

(...)

Lluís tretzè el Traïdor (o Tot tron és pútrida cagadora).

Meteòric com la imatge de l’emaciat estranger al mirall, qui, maliciós i pertorbat, inspecciona d’un cop d’ull com rau la situació, per si de cas res s’ha mogut gaire, em passa per l’esment la idea que qui usurpa, fill de son filldeputa de pare, el poder, i l’empra, ridícul espantall, per a trair’ns, quan declaràvem amb sobirà aplom la nostra república, només es mereix que l’assassini. I amb l’acumulació dels mitjans necessaris per a acomplir l’estrenu fet és com despenc a lloure el lleure de ma vida.

Jo qui soc de sempre l’enemic de tota màquina, m’he fet amic de certes andròmines metàl·liques que, adormides sota les lloses d’aquells fastigosos edificis que en diuen catedrals, es despertaran tot d’una, i enfonsaran les lloses perquè els sots creats s’obrin alhora com cràters d’infern, i això, és clar, quan més inversemblantment imbècil no serà la repulsiva cerimònia.

La pols del safrà roent els rosegarà despietadament totes les obertures, i així la merdosa sencera cúria i la totalitat de la repel·lent congregació cortesana periran unànimes i ensems.

I tot això sense gens de soroll ni polseguera, dos dels flagells que sempre he avorrits amb totes les forces. Sols si de cas un agrós malagradós fumet en puja mentre eternament (eternament!) es cremen, i couen, i no sé pas si àdhuc (ecs!) es rosteixen.

I adeptes al règim les irrisòries ploramiques! Quines vomitives processons de restitució de la perduda honor! Per a pixar-s’hi.

«Llàgrimes ploc», diu la grotesca gàrgola del melangiós àngel del cel, cada cop que llença cap esguard displicent vers aquells desgraciats simis engabiats davall seu.

Què hi foten els simis? Malaurats! Trossos d’estront! Amb quin gran escarniment no es prenen l’escassa vida! Amb això es distreuen, abassegant piràmides. Piràmides de cranis, sobretot. Absurd!

L’existència mateixa dels simis, nafra que no es tanca, gàbia infectada, necròtica, extremunciada.

No en parlarem més. Res. No hi ha tutia. No hi ha opopònac. Poble infamant, que es morin de fam.

Mentre jo, absort, abstrús, estruç, absent, abstret, rai... havent fugit de la pestilència que són la hoi pol·loi, la xurma, la plebs, els lumpen, de degenerats de tot gènere... de tanta d’interminable simiesca canina escombraria... romanc sull i de passeig... atipant-me ara i adés d’un sumptuós, opim, tec o altre... segons les saons... d’agrassons, raïms, nabius, gerdons, mores, maduixes, avajons... algues i bolets... escarabats, cucs, larves, llagosts, cigales, saltarel·les... Magnífic! Inexhaurible! I un so satíric de cítares t’ho acompanya.

Sents veus monstruoses. Són les veus dels horrorosos monstres de laboratori apellats ‘gossos’. Flagell dels més immensos. Com anorrear-los per a la pau dels pocs estorts qui romanem encar? No ens rancuràvem pas mica, al contrari, si cap passa ivaçosa vingués a eliminar-nos-els tots plegats sense excepció.

Laboratoris a la feina sou cridats. El mal que heu fet, és per a vosaltres d’estòrcer-ens-en. O només serviu per a fer mal?

El gossos, mentrestant, no pas que hi hagi cap perill. Soc incaçable. A re no em guanyarien. Soc inensumable. Inguipable. Immenjable. Inassolible.

Inensumable, sense pudir a re. Entonéssim doncs un sentit peà mormolat als lleials oronells — oh heroics foradets qui respireu el darrer aire encar mig net que no roman enlloc de l’extremadament cagada gàbia. Merda infinita que cap simi no ha sabut mai netejar. Solladura sobre solladura, i sobre solladura, solladura — això és tot el que mai han sabut fotre. Embrutits i embrutidors fins al moll. Un absolut mal bargany, fill meu, t’ho miris com t’ho miris.

(...)

L’infant qui presentava símptomes inequívocs d’apofal·lació (d’haver perdut bon bocí del vit per mossegada del seu amant molt devot) ara cicatritzada, conquereix nogensmenys tota una molt perversa coalescència de falòrnies.

—I doncs que has après aquest matí a catecisme?

—Doncs veuràs, papa, això. Que la porta del cel és un esfínter.

—Ah sí?

—Sí. Un esfínter que es tanca i s’obr, i mai millor dit, a la babalà.

—Ah, a la babalà.

—I els estronts qui hi volem entrar, difícil, difícil, ui, difícil.

—Difícil?

—Els de més dels estronts hi patim, en el procés, una esgarrifadora fragmentació; l’esfínter se’ns tanca a mig accedir-hi, i au, ja ho veus, mig estront mig endins, i mig estront mig enfora, i això a part els fragments que ens en romanen adherits al mateix celestial esfínter.

—Doncs sí que farem goig!

—Oi? Li ho volia comentar al capellà, però és tan malparit que em fot por que em condemni a la ‘tortura terrenal de l’infernal esfínter’, com en diu ell.

—Quin poca-vergonya, també, aquell!

—Oi? Oi?

—No et pensis pas que no els conec. També he estat infant, no te n’oblidis.

—Subjecte a les mateixes tortures metafísiques, vols dir?

—O pitjors, pitjors. El nostre ens deia, confidencialment, de vegades, que sos lúgubres budells, quan eren sobris, vivien horroritzats. Se salvarien...? No es salvarien...? Per això se li empiocaven tan sovint. I per això havien anat els clergues tota la vida tan de cul. Calia comprendre’ls, i compadir’ls, i donar’ls força bones caritats, pobrissons.

—Garneus, els orcs personatges.

—Què hi vols fer?

—Maleïts invasors, d’on deuen sortir? No sé pas de quin maligne planeta no ens fan cap!

—El pecat fou nostre, d’haver nascut.

—Pretendràs que no hi tenies res a veure, papa...

—Home! Quan hom és jove, la natura et para travetes i...

—La natura és molt puta, ella també...

—Com ta mare, noi, què hi vols fer?

—Una santa dona. Puta sí, però quins pastissos de xocolata no ens fa, cavà?

—S’ha de reconèixer.

—D’allò milloret al món.

—I la millor de les dones, universalment parlant, fillet. Fent de puta, col·labora al peculi familiar, i fent pastissos ens afalaga l’apetit. Què vols més?

—La millor de les mares... Se’m mullen els ulls...

—I a mi, a mi... Dins de tot, hem fet sort a la vida, no diguis.

—I tant, papa, i tant. Consola’t, consola’t...

—I tu, minyó, i tu...

—Apa, apa... Ja anirem fent...

—Ja anirem fent, i tant, i tant...

—La nit perpètua serà llarga... Mentrestant...

—Tu ho has dit. Mentrestant, entoma.

—I au.

(...)

A la cruïlla enverinada.

És una cruïlla enverinada, senyoret. Cascun dels pollegons, n’acabeu vaporitzat.

Com pot ésser? Forca de cinc pollegons i cap no es prou bo?

En menys de mig segon, tant vós com tot allò que hom hagués mai pogut haver noció que existís pel veïnatge, és a dir, que depengués del Solell, vaporitzat, senyoret, com dic, l’instant mateix on aquest decideix d’esdevindre sobtadament supernova (!).

Supernova!

S’occeix elleix com l’occident sencer s’occeix cada vesprada.

Per què viure condemnat en aquest món condemnat? No és això massa de condemna? Un excés bestial. Ara, a qui fotre-li la culpa? N’hi ha per a tornar-se boig i morir rient. No és l’única solució?

Malaguanyada rialla, senyoret. «Nam risu inepto res ineptior nulla est.»

Tu ho deus saber,

«Car res no hi ha de més ruc que un riure ruc en ruca hora.»

A qui dius ruc?

El destí de cascú a l’univers penja d’un fil. Tots hi som delicadament sargits amb fil blanc. Un pedaç cascú de naltres totalment insignificant, afegits (perquè sí!) a un cul que creix sense atur, de tal faisó que va tothora espedaçat. Els pedaços caiem irremissiblement, malgrat els fútils intents de romandre cosidets...

I tot allò altre? Les idiotes fal·leres del parèixer? Les cobejances? Les gelosies? Les feridores indiferències? Les nues hostilitats? Els assassinats incessants?

Els mecanismes d’immunitat absolutament compromesos... Els sorolls de les trepanacions...

També, també. Encar me’n record. Sempre me’n recordaré.

Sempre? ‘Sempre’ no vol dir re.

I les relíquies de xocolata? En un exercici de pareidolia en desfèiem i hi endevinàvem el futur al cul de la tassa...

Les formes de la xocolata sempre us duien, senyoret, a mons ideals.

Mons ideals, mons ideals, quina raó que tens! Enyor. Retorn als mons ideals de la infantesa. Són els únics mons que es valen un all! Tots els altres, els de ‘veritat’ (ja ho sé, ‘veritat’ no vol dir re), són una irredimible merda.

Molt bé. I doncs, amb la cruïlla, què fem, senyoret?

Què vols que féssim? Anar enrere, sempre enrere, enrere, enrere... Única fi.

És a dir, únic inici.

Tant se val. Una cosa o altra. Amunt els muls, noi.

Amunt, amunt.

Tornem-hi.

(...)

Na Messalina i en Burxeta.

La qui a casa porta el pòndol, estàtica com estàtua emmurriada, expressant tothora una aversió tan histèrica que amb l’esguard t’espatlla, pots fer carota d’innocència, amb crueltat et cala, et travessa, amb ulls fits com garfis d’àncores, el vernissos escabrosos juxtaposats a l’enfony més pregon de l’ànima on hi deses els monumentals desigs que exposa als catorze vents de l’odi més palès.

Et volies marbre i esdevens neu. Amb guants suavíssims de sol·licitud, assidu assages d’ablanir la seua tèrbola impassible passivitat.

Et desconfeix com ha desconfit sempre tot trofeu que li has portat. L’acèrrim esborronador esguard arrelat entre les baranes espinoses del seu perímetre infrangible aboleix els teus esponjosos horitzons. T’ha abreujat fins que els fleixos del teu ens no espeteguen, saltant pels aires, apotèoticament trencats en escruix en no abraçar ja re.

Laberintí sures fet miasmes de pols. Fa centúries que perderes tota reputació d’individu, ets candela despesa del tot, ets cel·luloide cremat.

Amb quina emoció de propvinent alliberament no albires com s’atansa acceleradament el crepuscle d’un món aviat totalment inhabitat! Comences a veure fugir, embarassats profundament, cascun dels sobergs sempre estressats carnívors qui sempre se te’n foteren molt grollerament. Ridículs subjectes, adés presumptuosos, carrinclonament crescuts, guerrers, ara esdevinguts agemolits nans mutants, molt noguts per l’oceànic pànic coral, universal, de qui les exclamacions d’horror davant la instantània obliteració retrunyen llongament pels túnels totalment foscs del mai més.

No seràs pas tu qui molt sòbriament els aconhortaràs. Prou feina tens a estòrcer’t finalment de la qui t’ha tingut segrestat i estrangulat, amb l’esmeril dels seus dits, durant centúries, esclau sacrificat, amb plaer inoblidable, a obeir encontinent cascun de sos superflus capricis.

Car no es pot negar que t’hi rabejares al principi com putxinel·li, adés en posició fetal i fecal, embrionària, i llavors manta de vegada ressuscitat per a un nou acte d’amorfa fidelitat, llepant llapons a exhilarants escletxes que et duen a l’esment els urticants vescs rectals de les Pasífaes Cal·lipígies d’estatuesca memòria...

I t’esmes aleshores fent com fefaent fervent paleontòleg qui, amb dedicat delit, acrobàtic escorcollés matrius d’ossamentes amb vagues adherències en interioritats suspectes, que, si les esbrinés tanmateix com cal, segurament li desllorigarien el dilema de quina nomenclatura assignar-li, fins que, llas, la impolida puel·la qui amb la llengua esponcellaries no et fotia guitza i et duia a frec d’enterrament.

«Ic! ic!» vas cridant, esdevingut curt de gambals de nafrat cervell, sumit al daltabaix higiènic amb tantes d’altres adotzenades carronyes singlotant pels soterranis, minotaures de garangoles, d’embornals, de clavegueres, vandàlics bocs de qui l’escalfament esdevé magna amarga frustració; la magnitud de llur detumescència testimonia l’actual futilitat de tota fertilitat; ambigu esfondrament vers l'extinció; cap cony no vessarà mai més plançons; ventres passats i traspassats pel doble llos de les acerbes llengües de les ja de lluny xorques cosines, i un òrgan, les esperances escatològiques del qual han esdevingudes doncs tan fàcilment fungibles!

Tu qui so una de les més orques persones existents, l’escàndol t’empaità sempre tant se val on fotessis cap. Érets el típic satiriàtic, cínic satíric, antipàtic, amb la fal·lera disparada vers l’asimètrica disbauxa, on érets qui feia gruar les nòmades del teu harem; hi érets sempre l’amant de servei qui refusava de fer el seu servei.

No pas, com en la realitat, ai, totalment acollonit davant la femna fatal amb el teu cap de mort a la sagnia del seu braç esquerre.

Aquella maleïda dona, quina femna! Femna de gran formositat, amb fam de fama, rai; es creu deessa, i sos lil·liputencs còmplices adoradors, vesper esquerdat, avesats a rebre tota mena de torts ni trasbalsos. Rats marrits qui se li reten amb rots morruts.

Astènic galdós vesper, elegíacament sedegós rere la gran seua cagada, salivating after her shitload of dung, massa inútilment aqueferats, cap d’ells volent ésser tanmateix jaquit de banda, madly toiling, lest the last on the list lusts after all’s lost.

Res no t’engeloseix, et llepes les nafres als enfonys on les foscors són relatives; quinqués, foguerons, robustes espelmes, suats rovells de noctiluques, te n’endolceixen l’atzabeja d’oblivió que les negrors angoixoses de la nit perenne no suscitarien.

T’és vijares que adormit, mentre cavalques coixins, essent un virtuós pel que fa a emprar justament les tendències dels anolis per al camuflatge, bo i copsant llavors remots atots, tenint-ho tot ben compassat, sabent-te tots els mots de pas... bèstia feréstega de sobte t’ha engrapats els ous! Cinc esperons si fa no fa cilíndrics te’ls perforen i arrenquen enmig d’estranyes commiseracions molt portentoses de part d’un chor normalment prou circumspecte. Fulgurant rebuig et ruixa de dalt a baix. Tes escates ctenoides envides saben evitar que ton ànima esdevingui xopa i de crúor presa. Balb i covant, un poderós escalf, un xubec se t’apodera. Febre letal. Tot fa fendi. I avall que no ha estat. Allò ta mort fou. I prou.

Cendres se t’enduu, amb son glavi odiós, a tall de ventall irós, l’oratge, i la pesta i sos flagells afins ha anorreat ton llevat, amb el qual haguessis mai pogut incrustar’t en rasts i rasts de xacrosos descendents amb instints de cuïcs mig escanyats per anar alhora tot arreu i enlloc, amb incomptables mocions, i a cremadent.

Cap esclató de rebec mocós, amb tots aqueixos anys darrere, i a través vastes edats, que prou t’ho esperaves. Desaparèixer a l’orba cruïlla de les zero eixides. Eixim homòdroms tota la patuleia. Ja ens tocava, vós. Fi.

(...)

Hom ho ha fet tan bé com hom ha pogut.

Hom s’ha trobat totjorn com ara afetgegat dins un món abstrús. No hi ha entès re. I no s’hi ha cregut mai cap de les absurdes explanacions que els set-savis i els mestre-tites (els idiotes saberuts i els tothosaus) han molt vanitosament avençades. Hom ha continuat doncs tota sa puta vida ignarament perdut a un món abstrús amb absurds explicadors de merda. Un panorama infinitament merdós. I endavant. Què d’altre?

De més a més, amb els gens tot espatllats, mercès a la feina dels bares destralers als laboratoris, essent ara com sempre l’anarquia dels incontrolats la tirania dels idiotes, hom farà goig.

Gust perpètuament amarg, quan hom ha de tastar per força l’ambient, ara que tot se n’ha anat a perir parteres. Tot pertot hi són camps cremats i genocidis perfectament definits i degudament finits. Cada cop som menys els qui hauríem volgut re entendre.

Pertot arreu, seriosament enfellonits emmurriats pedagogs, a tall de tòtems, se’ns tornen inescrutables predicadors, aleshores lliurant sermons a la babalà, aital com els brollen dels collons.

Els cretins pelegrins qui cap cas els en fotien, segueixen llavors els xerris de les boníssimes cabres; així trobaran les millors dreceres, per a arribar, a la fi, al palter màxim, la gran caguerada.

Davant, hi preguen, idòlatres, com esborneiats cavalls qui escarnissin les veus i les estúpides meditacions dels lloros.

Troben mefistofèlic el perímetre de l’estratosfera, bifurcada sovint en opacs sinistres defectes de l’aire, com si corbins indiscrets hi romanguessin, surant arbitràriament, ara i adés, com ara a fortuïtes sacsades.

Prop la llacuna morta, hi grull elegíaca la grua, i empra llavors d’altres perduts trescs d’abelles qui llanguiren, llongament nogudes pels verins emmagatzemats a les corol·les.

La Gran Merda Coronada rep amb tebior el gruix dels ramellets oferts; ni que ho fes amb ira assassina; tant se val; és massa carismàtic perquè cap dels devots mica s’ofengui; i encar mercès que no se’t carregava; ella rai, prou tenia sempre qui li emmantegaria els pans; torna-te’n doncs, cretí carallot, per on has vingut; tampoc no li calies ni li has calgut anc per a res de re, un pic t’ha ben buidades les butxaques i l’antiga inútil virior d’un cos ara aitan malmès.

Polimorf, es metamorfosa davant quisvulla qui ha triat per a acollonir a mort; es fon davant hom, i es reconstrueix gairebé alhora en bestiota tota diferent, i la mortalla que l’abillava originalment, a tall de pell de camaleó molt més especialitzada, se li torna si fa no fa prou escaient per a cada novella forma, i és llavors doncs adient uniforme de drac, o de guàrdia urbà, de muricec gegantesc, o d’àrbitre, de rei, o d’un altre idiota hipnotitzador qui, amb ominoses cadències psitacistes, decreta que t’adormis i obeeixis, o ja que et moris d’espetec. Car calgueres per a tot el que havies de caldre. I hi ets de massa.

Triomf discernible del qui assumeix que les polivalències als miralls on els polimorfs enemics no es disfressen és irrompible. Qui sap doncs que les autoritats cobejoses sempre seran les mateixes. Probablement dimonis combinatoris qui se t’infiltren furtius al crani, i et sabotegen el cervell, i et castiguen, o fan que et castiguis tu mateix, si et desvies de solc que et condemnen de trepitjar. Solc que mena, ja ho saps, a l’enlloc opac d’un laberint encar més fosc i tancat. Ningú en surt, ni incòlume, ni nafrat.

Vists per prismes novel·lescs, tos ulls d’urçols vigilants, concisos com els gaiatells, de qui els tremolins assenyalen que els turmells dels nuvis qui es negaren en el naufraig del vaixell on celebraren el casament entraven novellament en acció, poden concentrar’s en un detall particularment flagrant. Hom hi fita. Què hi galiva?

Cap novetat. Matances incessants. Genocidis continus. Tants de cadàvers. Ningú no els tornarà mai més a despertar. Tanta de carnussa i de carnassa que la terra s’engoleix, i transforma en energia que s’evapora i fuig disposada a destruir encar pus l’univers.

Hom se n’adona perfectament que tota acció genera anarquia, és a dir, transformació en energia perduda amb què l’entropia s’engreixa i acreix. Més valdria ni moure’s.

Car al capdavall, què és hom? Ficte individu, ninot, a qui, saltironant si fa no fa filosòficament entre miratges de gebres i rous, i de cruanys i brases, hom li va fument fer la ballaruga, unes piruetes d’allò més ximpletament ni perdudament inútils, i en un confús, del tot inaprehensible, simulacre. Una repulsiva farsa.

Porositat osmòtica entre el ventríloc i el seu ninot. Qui mana qui? Qui imposa a l’altre l’envitricollat banal raonament de la pròpia ventissa pensa?

Hom (el ninot) observava pàmfilament, al pati del veí, els fútils moviments sense solta ni volta dels diminuts bessonets i llur gosset. Els tres anaven perduts en un món incomprensible. Què hi fotien? Què hi fotien? Per què aquell càstig? I aleshores hom hi queia. Vivien a l’instant, a l’ara mateix. Tot és ara. I allò que fou i allò que serà s’equivalen, línies nascudes de les rels d’abscisses i ordenades que, esdevingudes immediatament asímptotes en el temps, no assenyalen tampoc re. Passat i futur els dos bessons, amb el gos de penjoll absurd, qui alhora s’emmirallen i es perden infinitament en la ignorància pròpia i d’altri.

Tot allò que s’esdevé, si t’atures a contemplar-ho, no són sinó instants observats instantàniament per ulls sempre anònims, que podrien ésser tant els d’hom com els del gosset. Per a cap dels quals tot allò no vol dir re. La ràpidament passatgera manifestació d’un instant que s’esborra tot sol tantost copsat.

Els instants s’escapoleixen sense jaquir traça. Ves-los darrere amb un flabiol i un tamborí emprenyant. Si de cas un fràgil ròssec qualque instant diguem-ne fort jaqueix de cops, a qualsevol raconet oblidat del sensori; empremta incerta, quelcom tothora leri-leri de desaparèixer definitivament, a mercè de l’atac irreprimible del novell instant, fort i fluix, pel qual el palimpsest que representat perilla d’alterar’s de tal faisó que serà irrecognoscible de llavors endavant. Esborrat a l’instant propvinent on l’instant novell osta l’antic i es disposa a substituir’l, si més no en part.

Tots els instants són efímers, s’escolen instantàniament al pou inescandallable de l’oblit. Tantost el fet fet, s’oblitera tot sol, com si no l’haguessis fet mai. De què serveix doncs viure? De fer com els bessons i el gosset? Trampejant-la sense ni com ve ni com va, despenent l’estoneta a la babalà. Aquells tres hi eren com ell. La diferència si de cas era que encar no havien adquirit, cap dels tres, aquell parany suïcida que en diuen ‘consciència’, és a dir, allò que t’individualitza, perquè, així ensarronat, t’escarrassessis fútilment encadenat als instants que se succeeixen per a la teua peremptòria tortura indeturable (altre que quan se t’acabi la precària corda).

Hom escriu exclusivament per a fixar instants. Per què? Hom suposa, potser erròniament, que el temps vindrà... Més tard, si hom ha sobreviscut mica, quan les facultats minven i minven, i no poden sinó minvar... On emprarà els instants novells per a rabejar’s en certs instants de llonga data ara escolats. Així hom s’entreté. Innòcuament, fins a l’instant mestre. El de l’extinció, és clar.

Abans del fet darrer, però, i per no cap raó discernible, ridícules dones ‘pietoses’ li portaven flors i hom, fort malagradós, els deia, I d’això què en fotré? Què en fotré?, i n’hi havia de totes menes, varietat rai, entre les dones qui partien ploramicant i xarrupant mocs, i les qui renegant esclataven com boges de mal tancar... I hom hi musclejava, gens concernit, i continuava, somiós, d’escombrar avall avall... I segurament pensava, putes merdoses, hipòcrites devotes pietoses bruixes, et porten flors com si ja ets mort, i cada dia fos tots sants. I més tard, de bell nou en llur forma real de guls, i vampires, i aranyes, robaran el teu cadàver, i t’escorxaven, bavoses, per a afegir ta saborosa pell de drac a llur brou. Et puja la basca, ecs. Brou de consistència espermàtica, com l’oceà mateix, i de moc de llimac, tret que molt pitjor, de moc bruixa fanoca, moc infecte, contagiós, letal.

Coratjoses com procel·làrids, filant fils beix de semen assecat, o pentinant-se cabells d’itri, les modistetes d’un vòrtex oceànic o altre, amnèsiques com embrions de tendres tendrums, s’aixequen, com boira de la llacuna, i esborren dels mapes i cròniques totes les vàcues eulògies, t’etziben quatre mastegots si la histèria luxuriosa et pren, i t’apliquen, orella dreta endins, mentre et sedueixen, cianur. Et veuen com allò que has esdevingut. Un simi monstruós, de malson. Una altra imatge horrorosa de xaró camafeu reial o religiós.

Hom sent enraonar ara velles bugaderes i troba que no deuen anar gaire lluny d’osques, en tot cas molt menys que no van els deleteris mefítics colèrics grans teòrics qui teoritzen i ens terroritzen amb llurs inferns presents i, encar pitjor, els ulteriors.

A tots ops, de llurs sovint força remarcables converses hom n’extreu bons sucs, sòlids, tangibles, tastívols. Hom en roman astorat. Se n’entenen efectivament molt millor, es veu, d’allò que de debò no és viure en encadenament sens fi, d’extincions a repetició, de mort contínua, baula rere baula, eternament.

Res no resta tal qual, el foll entortolligament de tentacles, circells, llampecs, no sap pas cessar. I llavors al·ludeixen sovint a la mà closa de la mort qui tot ho engruna, i les microscòpiques engrunes mateixes que no serveixen sinó per a apilar condemnats a ésser a llur torn engrunats fins al darrer còsmic sospir, fart, el cosmos, llavors, de tanta i tanta d’engruna ultracuidada qui es creu amb dret de fer engrunes que faran engrunes condemnades a engrunar’s. Quin paperet tot plegat tothom!

I si, aparentment contradictòriament, en avinentesa de furient tempesta que sobtadament esclata prop, es signen o fan signes apotropaics contra el llamps assassins, hom creu que aitambé ho encerten. Car cal ésser supersticiós segons les situacions. Tots els jugadors som supersticiosos. Tots els qui vivim, si en som prou conscients, som jugadors. Ens hi juguem la vida. Què altre tenim?

A la família apreníem, d’ençà de nats, a viure creuclavats. Érem conscients que, tard o d’hora, l’imperi ens creuclavaria, car pertanyíem a la raça maleïda dels irredempts. I així doncs els pares ens creuclavaven cada jorn una mica més d’estona. Era com ara un joc, un joc tanmateix força educatiu. A l’hora del ver creuclavament, potser reeixíem, resistents avesats, de sobreviure passades les hores d’extrema vigilància, i els nostres militants ens podrien, qui sap, rembre viu enmig de la fosca inclement espaordidora nit.

Tot camí mena a Mort. Amb el sudari escumejant, com coet que s’enlairés del fons de l’oceà espermàtic, nau que s’enfonsà i ara, exorcitzada, ressuscitava, llençada amunt de ben lluny, duta pels aires, com el ruc proverbial vantat i extolt pel qui el duu a la fira i te’l vendria, hom es presenta davant son assassí de fa poques setmanes. Hom veu el malastruc tot escaguissat i allò l’adelita. L’engrapa i se l’enduu a les aigües negres. Voluptuosament, l’enfonsa al malson. Com enfonsat al malson, el rossinyol xiula tot desguitarrat, així el malastruc quan s’ennuega i en nega repetidament a les aigües negres de tots els perills, amb serps i caimans i diferents carnívors, candirus, piranyes, morenes, qui el mig degluteixen i, claferts de repugnància, llavors el regurgiten. El malastruc es penedeix d’haver-me mort. No n’hi ha prou. No n’hi ha mai prou. Que pateixi l’amunt i avall del malson on se’l mengen aparicions terrorífiques fins a la fi dels temps, uns temps on les transformacions, ço és, les entropies, no cessaran pas ni cap ni una de les salvadores imaginàries politges de cap abrupte pescador visionari l’apujaran, a tesa nafrat, i el menaran a l’asil de la jungla salvatge on amb déu i ajuda, i sobretot cames ajudeu-me, assajarà d’eixir. D’eixir, però, d’on? I cap on? D’on? Cap on? D’on? Cap on...? Mai no ho escatiràs. El malson dura fins a la fi.

Poble de llanuts qui us preneu per ramat i us jaquiu menar pel malparit en cap i sos gossos de saigs i sicaris, patireu... patireu el mateix fat que el ramat oví... en acabat que hom us ton, vers l’escorxador us duen.

Torna-te’n al llit. I adorm-t’hi, si pots.

(...)

La processó m’anava grossa.

Delectació en la benaurança de les coincidències. La filustrava i el rellotge marcava exactament l’hora catalana de les onze i onze, i sabia doncs que aquella, la més magnífica, formosa, i tocada i posada, em diria que hò i tant! La primera al món. Segurament la definitiva. L’única. La triada! Li ho vaig demanar directament, no pas anc frenat per la impertinència de cap tabú al món, Cardaríeu amb mi, donzella?

I ara! Quin poca-substància! De quin forat no traus la tarota, cuc estranyot?

Amb prou lleure, seré caporal del nostre exèrcit. Venjarem, intrèpids i impertèrrits, per res anc intimidats, totes les indignitats i les injúries, i les impudències i petulàncies, i els torts i greuges, rebuts de part del volpell carrincló merdós enemic; ja ho sé que una mosca no fa estiu, però és que amb l’afegida vigoria que la fermesa adquirida cardant amb vós, capitana, no m’investeix l’esperit, seré no pas mosca, ans eixam sencer, i l’enemic només de guipar’m, malament rai per a ell, ja ens en roman esmeperdut i cagat sense remei, hò, i espera’t.

Hò i espera’t, dic, car, escaients i episòdics, passaven segurament llavors pel carrer veedors i vereders, i frares i lladres, i els uixers dels oficials edificis contigus, cascú amb son feix de neguits i de rogalls, malicosos, convalescents, amb malalties que els condemnaven encontinent al taüt, i cofats, oimés, amb lligadures feixugues i lletgíssimes, i me n’adonava que no hi havia enlloc element tan elegant i bemparit com eu. Així que cosa feta.

Que la verge immaculada m’hagués sortit amb una absurda negativa, no urtava ni sobtava pas gens els meus sentiments d’exímia superioritat. No la blasmaria pas, ni ara ni de mantinent, no voldria pas causar-li la lletgesa fortuïta dels sanglots i els xarrups de nas.

Amb el que li he dit avui, de nits hi pensarà, i se la pelarà pensant-hi, i qualssevol d’aqueixos jorns venidors de prop, em caurà a la falda com fruit avinent a la queixalada. Només em caldrà ésser present davant o engir seu durant aqueixa crítica climatèrica setmaneta.

Som-hi doncs, sense cap por. Roman tranquil i parsimoniós, i esperant pla que caigui.

I llavors, ui, l’esdeveniment inesperat.

Incandescent minyona, se’m ret en somnis, i sé que he guanyada la batalla... ai... i ella la guerra contra la vida, car roncat com un lladre, de sobte la perdia. Un esguerro determinant entre les rebeques entranyes, els dissectors n’esbrinaran entre els distinguos.

He volgut apuntar’m al seu enterrament, mes hom me n’ostava com si de sa mort n’hagués estat de debò culpable. Com s’assabenten de re qualsque persones? Semblen pecs part fora, mes part de dintre quelcom els treballa i els fa endevinar de xiripa veritats que hom voldria ocultes. Un excés d’orgasmes se n’ensumaven, crec, que fora l’origen del mal funcionament dels nítols atesos de la beutat meravellosa.

Portaré dol i serà el meu nou uniforme. Mosca endolada d’exèrcit indeturable. Brunzint severament, ponderoses absoltes, l’en voltaré la carronya i hi pondré ouets, i aquella serà la nostra imbatible descendència. Tothom hi guanya. Victòria rere victòria. Guerrers indestructibles. Honor i glòria. Tot casa.

(...)

Situació estranya.

Lànguid gojat captiu pels ulls de gat de l’odalisca.

Fins que ella, lleixant de contemplar figuracions mentals, pràcticament s’esvaeix de por davant l’afoll tantost no el percep, hi focalitza.

La pèrfida formiga de la jactància puja als rictus fastigosos del lleig visatge de l’esguerrat i malgirbat gojat qui és vol conqueridor.

Una altra circumstància força depriment, el gojat qui es voldria fornicador exemplar d’esquitllèbit la toca a indret selecte, i l’esgarrapa als ulls. L’odalisca està avesada als pagerols barroers, als maldestres grips de mala jeia, i allò d’esgarrapar’ls els ulls amb ungles punxegudes sempre rutlla. El maleït atrevit, amb la sang que l’eixorba, col·lideix pertot i s’estrompa. Quan començarà de veure-hi de cap ull, l’odalisca s’haurà fosa. I encar rai que no l’ha capat o foradat al cor amb l’estilet que duu a la camalliga. Així que l’afollat gojat prou pot i tot, al capdavall.

Un feixuc soliloqui se segueix on el nafrat es presenta tràgicament al públic a tall d'un altre Èdip. Ens vol fer creure que l’odalisca era sa mare? Al món del teatre, i als altres mons, tot és possible.

En tot cas qui sap, car hom se’n desentén. D’altres distraccions miraculosament, com sempre, benastruc, prou se li apareixen.

Esgarrifaós de fred o de feblesa davant l’aspresa d’una atmosfera adversa quan surt de l’establiment.

Aviat, goig o gaudi de covar al llit els dos ouets, de sempre emmanillats sota el mateix habitual espotzim pansidot.

Ara vindrà la son, i amb la son, amb sort, el son. I amb el son els somnis on les meravelles se m’estendran apetitoses com damunt taulell verd sota tendal groc.

Evidentment, el silenci és essencial per a la nit, on les extrapolacions oníriques s’han d'exposar, i perquè llurs sorolls i llurs ritmes, i delitoses poètiques cançons, siguin originals, eixides de l’excels teatre del cervell, i no pas alienes, sorgides dels cacofònics acoltelladors estrèpits de la casa o del carrer.

Rebomboris que retrunyen pels murs del crani on plouen granotes i vidres rodons que esclaten en mil bocins.

Allò deu ésser un malson. No pas un somni delitós com els que tant de cops no t’alegren la nit.

Abjuració de tot despotisme ni intransigència. El somni ha d’ésser amorós, amb tot el respecte adreçat a l’odalisca qui se t’ha retuta i t’amoixa com si ets son nyec molt estimadet.

Contumaç, l’espotzim, diamantí i tumefacte, transforma l’amorf matalàs en cos de deessa immillorable. Ultratjat matalàs s’hi torna, es defensa, batalla fort, es cuirassa ferm. La cosa s’anima. Qui sap qui en sortirà a la fi vencedor, espotzim o matalàs.

Per comptes, el matalàs s’ha tornar codonyat de dàtils. Plaer de somorgollar-s’hi, i, alquímic, transmutar’l. El codonyat esdevé mató. Amb allò l’alliberament. Un altre somni s’instal·la a la cua del tramès enjondre, a l’enlloc de l’entre-somni, llimbs eteris on un altre cosmos assoleix la perfecció de l’eternament estable.

Un cert melangiós desvari irromp al meu més íntim tendre sensori. Cap gaiatell no es jaqueix arrapar enmig de la vasta tenebror. Una desagradable mollesa et tenalla. Un pastós desafecte per tot plegat. Hora d’esbatanar els ulls a l’esclatant claror de la bombeta del costat. Obre-hi un llibre qualsevol. Que parteixin a cal veí aqueixes carregoses idees negres.

Per quin anòmal solc no t’aventures? Ensopiment letal. Hi perdràs la forta salut que gastes.

El full que llegia s’empatollava amb els escurçons amagats als clots del camp de golf, d’on quan volies treure’n la piloteta, la mossada et glaçava. Ximecs o capellans de llangardaix qui llavors se t’adreça, si fa no fot clerical. Els esfèrics fràgils rellotges dels pixallits ballen una masurca al compàs del ventijol. No en trauràs l’entrellat. Erigeixes seguidament una piràmide de fragmentàries subtils fantasmagories.

T’ensopeixes massa. Apagues el llum. Tornem-hi. Ranqueja, vermell, un lloro, i em recita el mateix poema pel cap baix vint-i-tres vegades a l’orella dreta. Me l’aprenc. Vull recordar-me’n quan em llevi.

Crec que és el Capità Sílex, el psítac del pirata amb la gamba de fusta. Veig que son bec blau gaudeix d’una ferramenta de tauró. El seu esquelet massís, com el d'un avió que travessés, fulminant i perenne, d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra; em sembla que era l’Eufrates, o un altre riu cabalós i si fa no fa històric.

Fotia esplèndid ventallot al vil avial intrús, vull dir, aviari, és clar. Avial no ho sé. Potser també. Ara res no em recita ningú a cap orella.

Empegat amb pega. M’empaita la mala sort. Duu la forma d'una hetera. Una hetera tota arnada. Repapieja. Ses passades glòries rememora. Tots ens hi hem de veure, si no l’espitxem abans.

Xipolleja atlètic amb la impertinència de l'intrigant. Qui? Fatxendeja per baix el gojat cacoètic, adés esgarrapat als ulls.

Vinc boterut, havent clapat tau-tau, diu.

Meditació blava la meua on hom se n’adona que, com a les perpètues generacions espontànies de les passions, on tantost una evaporada, brolla la novella, com deia l’altre, se n’adona, hom, dic, que no pot tampoc servar al cap sinó un sol mot. Que si no l’escriu immediatament, un altre mot vindrà que el trametrà a sacsar-se-la per a l’eternitat. O potser es posa un mocador de cap blau al cap o un mocador de coll blau al coll, o un cel blau al cel, per a recordar-se’n del mot blau. Situació estranya. Frustració molt coent. Has oblidat un mot que era el bàsic, que era la blau, vull dir, la clau que tot ho desllorigava. Més val plegar abans de mai més aixecar’s. Qui, o pus tost què, et salvarà? Un altre mot bàsic. On? Quin? On?

Enlloc. Groc. Cloc.

(...)

Eixivernes exiliat.

Viatge a l’estupefacció, conspicuïtat de la ubiqua brutícia; amb predisposició vers cap altre subjecte d’erudició; cansament intel·lectual, hom pren volenters vies que es diverteixen del solc habitual, i sucumbeix, quan l’autumne s’acarnissa i àdhuc les estàtues tremolins les solquen, a l’encant de la cova que duu vers els estanys hipogeus, on rauen, esblanqueïdes, diverses espècies singulars qui observes, tanmateix obstaculitzat per les teues intrínseques limitacions físiques; memòria estretíssima, cop d’ull càndid de defectuós enfocament i amb lletoses nubècules, informació tot plegat fictícia; als propileus del temple antic, prop del coliseu que rugeix, salamandres tibant els tènars; que se les sacsin, els dius, les begudes burelles, els aixarops de xufles, amb allò ja són més riques que no he estat mai; hom no es grata la butxaca que quan li pruu massa la gana, i llavors, molt abstinent, només endrapa pa; aigua per a deglutir’n, rai, a la cova com ara hi plou, murs d’incessants gerds regalims; triomfals, prou hem pogut els troglodites de totes les glorioses eres ni edats, sense comptar els dels celebèrrims eons, els quals memorables rai; els estudiem a estudi de ben patufets; estratègies d’afiliació i fidelització; tot mesurat pel sistema, tot i la inestabilitat indesarrelable de les folles partícules adjacents i primordials; derivació d’un algoritme farsant per natura, d’una ànima falsa, potser àdhuc àvol; tota guerra la tenim guanyada si les nostres ambicions són tan mínimes que no val la pena ni de començar-la, ni que l’ofensa i l’agressió de l’enemic imbècil siguin tan greus que hom s’hi caga de tan ridícules com són; els llits en canvi obeeixen com cal a totes les propietats de la física fonamental, i les coixineres i els llençols hi son blanquíssims tothora, miracle de la netedat natural de la cova, estalviada pels pitjors elements existents enjondre; dimensions desconegudes deuen conviure amb nosaltres, sense que ens n’assabentéssim; sovint inexplicables esdeveniments s’escauen d’escaure’s, i tots en romanem a les escapces, fins que l’oblit dut a la cua d’un novell esdeveniment no esborra el passat; ben fet, car qui voldria abassegar a l’enteniment tantes de rareses neguitejadores; delitós exili, cada estació de l’any hauria d’ésser autumne, on els triats esperits apellats hipocondríacs ens fiquem com qui diu a eixivernar; als fabulosament pròspers talla-robes, els aristòcrates entre els cavernícoles, ens amusa la noció que cada punt de la nostra vida sigui de retorn totalment vedat, cada punt com qui diu el darrer, fantàstica organització del col·lapse corporal ordit i tramat per la fletxa de temps, amb les agulles teixint exclusivament sempre endavant; fins que tot per força no se’n va al bordell; quin bordell? el de la cantonada, amb les descoratjades i descoratjadores bagasses tàrtares privades de cap trau al cos; són noies amb trenes rosses, llavis blaus, galtes verdes, barbes cendroses, dents de senglar, un espectacle impressionant, hom hi gaudeix, hi frueix, hi orgasma, vull dir, hi orgasmeix, i tot ocasionalment; no surten gaire de llur racó i hom tem que no enxampin re nosocomial, ni, visitades per cap set-ciències dels qui no saben merda, iatrogènic; per això de tant en tant hom les trau a passejar fins al cementiri, a llegir-hi inspirats epitafis i a ensumar-hi bolets subterranis, les eduls flors que conreem; sense horitzons llunyans, cal dir que totes hem esdevingudes curtes de vista; amb prou feines si esquivem la fèrria andròmina accelerada, el macabre afòtic tren, amb les nimfes, els dofins, les sirenes, a les finestres, rient-se’ns i fent-nos la figa, crec; corren vers l’oceà de més avall, recentment inundat; una culpable premonició ens fa témer per llur destrucció en un accident a les muntanyes, on la velocitat d’un tren tan trontollaire segurament farà despendre’s roques, penyals, cims; millor que davalléssiu si mai no s’atura a cap estació, tant se val la contrada; l’exili és sempre millor que no la mort, una desaparició ficta contra una altra de molt real; sobri de solemnitat, amb dits balbs i intricats, m’he tintades les dents amb el vermell de les bledes-rave, al cresp clar de l’aigua de l’estanyol m’emmirall per a veure si faig gaire por, esdevingut un carnívor perillós; el nas enmig del visatge hi és un còdol estrany, espiraloide, no gaire dissimilar de la meua tita; és el nas d’un bufó, potser és una mena de conquilla; i ara de cua d’ull te n’adones, abjectament prostrat durant prepòsteres centúries, fonent-se als fonaments, l’estàtua del geòleg o espeleòleg qui s’emmirallava al cresp clar de l’estanyol perd sa immobilitat, ha esdevingut esborneiadorament transfigurat en goril·la, no sé d’on trau sa sobtada ferotgia, hom alhora indiscretament i discreta s’ho demana; i per a súmmum d’inconsistències consumeix, mòrbid, carns, allò ens plantifica, estults, un pam de nas als visatges; ulls esbatanats, com esfèrules satel·litzades; un bou sencer, allò que els esplugaires en diem un bou brau blau bla, d’on l’ha tret?; la comunitat engelosida, per què?; qualcú qui ha gosat trencar els tabús, això compta, deu compar, potser en veure’m de més grosses; els osteòpates curosos i curiosos en comptàvem les costelles (quan dorm); aquella estàtua no era gaire ben feta, no era d’home gaire temprat ni trempat; era una mica un gargot, i allò que devia pensar, quatre bobanys i a córrer, car no trobaves ni que son crani fos sinó tot boterut; el cor de l’esferoidal gàbia on vivim crema més fort que no pas el Solell de fora mateix; això vol dir, com més avall no t’endinses a l’espluga menys de fred no sents; ennegrits, neulits, geriàtrics, de migrada estatura, els qui hi vivim tocant-tocant, al foc extraordinari del pinyol, els qui com qui diu el fiquem tothora en setge, som els vehicles espatllats amb els quals tanmateix l’espècie, sense gaire pèrdua, no perdura; marquem la fortuïta natura que ens envolta amb allò més incongru i apegalós que als annals hi trobem, de l’horror contínua que hom infereix que és allò que els forans en deuen dir encar ‘història’, de la qual n’escapçàvem doncs totes les idiotes efemèrides, les immensament carrinclones fites segons les han percebudes i potser àdhuc encar les perceben els dogmàtics imbècils apellats ‘nacionalistes’; que com les marquem? amb marques que abscondim en forats tubulars a les roques on les foscors imperen impassables; quisvulla que anc les trobi, en traurà estella, assumim; i l’espècie hi farà bon paper, si més no molt més que no fotria pas ara, amb totes les brutalitats i les bestieses comeses i cregudes per una plebs mortalment enverinada pels militars i religiosos, malastrucs malparits tots plegats; cada cop que cap d’ells se’n feia l’estella, només calia que mesuressis el reguitzell de processons i eulògies que la despulla no rebia per a alfarrassar llavors a quin grau d’iniquitat i de nequícia el personatge no arribava; menyspreables obsessius rèquiems i falòrnies d’una enigmàtica i xarona qualitat que intenten infructuosament de desafiar l’obscena tirania cronològica, arramiment patètic que només duu a l’increment d’idiotesa ambient; vel·leïtós papalloneig incessant per viaranys de retroactives tendències, com presos en un llaç sens fi, et duen on has arrencat i arremès, s’inverteixen, es capgiren, i avençant, avençant, no te n’adonaves, distret, que no has avençat enlloc, sempre ets on ets, desferra irrevocable; intolerables objectes, qualsque dels sèduls memorialistes, molt dedicats a la tasca durant centúries, són ara esdevinguts espècimens per a taxidermista; ei, per què no admets que, vellard de solemnitat, tinyós i sarnós, ets llur botí, corrompudes sardòniques cuquetes qui se’t van cruspint sense remei; ouets qui entre llivells de bruta pell s’espelleixen, d’on els pollets foten el camp enmig de la nit, estrènua defecció en la foscor, qui sap on aniran a parar; duus als turmells i als punys ronyosos joiells de fetillera per si de cas, així, potser fetillats, els prospectius nou-vinguts, ans no fotessin més mal, ja se’t morien dins la closca; qui, com un déu, afalacs exigeixi, tinguis per segur que no és sinó una maligna merda, i els dels cretins el més gros, creba-li els ulls si pots, fot-li tot el mal que puguis; del seu pútrid recer se t’atansa, la seua lletja i fastigosa aparença s’engrosseix enormement i ominosa, ens ombreja com si se’ns volgués menjar, ignorar’l, no existeix sinó com a monstre exorcitzat pels datspelcul qui han ops de sotmetre’s a una carrinclona ficció o altra; en canvi, mentre amb decrepitud de granats arnats rèptils, tos dits, superflus supins carallots, tremolencs subversius clostridis, acaronen d’esquitllentes closes glabres vulves, rares gaubances entre desassossecs, amb berils i tulipes hom irriga i renovella les molt preuades infidelitats, almoines que et desengavanyen, que t’estorcen de les tenalles d’una devoció estranguladora; l’aflat de la creació t’impel·leix vers les inabastables alçades termodinàmiques, i ton nanotub, ses minúscules vibracions anuncien que astoradors fenòmens són a frec de caure i endreçar-se llargs com són, electrons estireganyats com agulletes de coníferes, guaixos guaixats de ton ànima, com hi gaudirem tots plegats, ens arraïmem per a testimoniar-ho, no ens en volem perdre detall; amb guix que s’escrostona i es desfà plorós a les regalimoses llosardes hi ha escrits els precaris capítols de la crònica verídica de ta passada trajectòria pel laberint mai resolt i d’omesos espiralls, on hom prou fou nat ja atrapat; es veu que quan era hora de cagar’t a un lloc o altre, no se’n trobaren de millors, malament rai, si n’hi ha de pitjors encar, on anirem com a alternativa?; on anirem? on anirem? trasbalsats entre grinyols clandestins on remots encontres es conjuminen en trams morts de l’edat on les nafres no es guareixen i tos òrgans pateixen metàl·liques desavinences i se’t desarrelen i t’aboleixen; tota creença és bestiesa, cap escrutini que t’ix del crani és prou bo, ja no hi perceps amb cap dels senys, tot et fa figa, i tornes a ésser la figaflor del començament on tothom et tocava, tant el cul com l’ànima com el cervell, i mai re ja no rutllà com hagués potser calgut, ai pobrissó, bona nit, vols que t’ajudi a pelar la banana, oi que no pots? no, no pots, porta, porta, ja t’has confessat? aniràs a l'infern, saps? a l’infern, a l’infern.

(...)

Omès com cal de tota crònica.

Em trob sempre omès de la crònica de cada orb mariner de baixamar en coalició amb els pèrfids i oblics mantenidors de biblioteques, jo qui fui qui travessà els oceans estratosfèrics i els hipogeus, a ínclites tongades i mantes de vegades, sense fer-me veure gens, només pel plaer de descobrir noves rutes vers l’enlloc. Qui millor sabé descriure amb sagacitat excelsa les intricades peculiaritats de l’aberració que en diem ‘vida’, és a dir, la pega narració fantàstica dels esdeveniments patits, sense cap culpa ni volició, per part de l’animal de feble pell qui som, animal perdut irremissiblement pel món. El borni desentrella tot d’incongruències d’upa, car només hi veu d’un ull, i no es confon de pla d’observació, sense haver doncs de resoldre cap problema de paral·laxi abans mateix de fixar’s en el punt en qüestió, per això sempre sé què dic, o en tot cas, allò que dic s’apropa més que no allò dit per altri a allò que de debò és i no és. Soc qui destria tot d’al·legòriques abstraccions antinòmiques, com ara peus de cabra contra peus de porc, i endevina on rau el pinyol o centre de gravetat, i sap cada aromàtica llet de quina mena de mamífer no ha pervingut. Sempre a l’ombra he romàs, recalcitrant a tota crítica, i sobretot a la de certes cosmètiques llumeneres qui, com grotescs gegantins muricecs, se t’enduen a sinistres reialmes de dissort on cristal·litzen tota mena de fal·làcies i falsedats, i d’invents angoixants que només afegeixen merda a la merda on ja som, prou malastrucs, de tothora xauxinar. I això rai. Les bruixes als supermercats no solament et rapten les criatures, fan impossible que trobis mai re, no pas solament fresc, que no trobis a la fi re al teu cabàs, tot i que et semblava anar-lo omplint, amb esforços rai per a trobar re a les lleixes que semblaven buidar-se soles, i al capdavall anaves a la caixa, i la caixa era tancada, i els llums del supermercat s’apagaven, i era l’hora de plegar, i abandonaves el cabàs buit, i amb prou feines t’esquitllaves fora abans les portes no t’esclafessin, i respiraves l’aire fresc, i era com si el malson s’havia acabat, això també, només fins a la pròxima vegada que t’atansaràs al supermercat, qualsevol supermercat, on les bruixes et robaran la canalla i et buidaran el sac, i hauràs de menjar, solitari, i sense casa ni família, les escombraries que vas trobant pels racons, un de més entre els rats nocturns. Tothom fa més o menys teatre, bo i collint prunes agres, prunes que portaran al cor la llavor d’allò que més tard n’emanarà, és a dir, un altre actor, un altre tu. Qui coneix, a part hom mateix quan hi habita, les genuïnes limitacions de cada estança que ocupem a cada instant? És una estança que ens reté i ens restreny, de la qual no sortim sinó, sense ni adonar-nos-en, tan fàcilment, quan a l’instant següent som aparentment el mateix d’abans, i tanmateix ja un altre, aquell qui ara viu a una altra estança, sovint, les de més de les vegades, a una estança molt semblant, gairebé bessona a l’estança de l’ara desconegut tu qui ocupava la seua pròpia, i de vegades, però, molt rarament, és una estança tota diferent, com havent passat d’estança de vida a estança de mort, o si fa no fa, sense cap mena d’intencionalitat de ta part, víctima cada instant del dubtós destí, de l’inaturable esdevenir, inaturable altre que amb la pèrdua de vida, on el múltiple animal qui fores no és. Psicopàtic cosmos, itifàl·lic son ceptre et va burxant com si fos ast i et volgués rostir a qualsevol dels innombrables inferns que cova, traïdor. Impossible d’ignorar la seua presència sempre abassegadorament hostil i malignant. Malparit cosmos de merda, qui pogués esborrar-lo d’una puntada als collons! Hordes de Sols es conxorxen per a, pertot arreu, ficar-hi boïgues, cosmos traucat com paella; què hi filustres pels forats? Hi filustr astres, arnes, préssecs, rodoneses. Lluentors de tota mida amb òrbites desmanegades entre abissos de fosca buidor. Eterna nit d’esglais. Hom se’n fa càrrec, condemnat a portar perennement per collar aquesta roda de molí de l’existència. Hom no negligeix tampoc d’esmentar la por, la vanitosa por que sempre se m’imposa i em vol desconfit i estantís, com indeleble gargot ple de merda i vermina, qui només si veu córrer pel seu costat la deessa resplendent guanya espontàniament netedat i higiene; altrament, canviot melangiós i balb, guaiteu-vos-el fent la competència als repugnants gossos de vora els escorxadors, amb la seua coixinera sangosa recollint rebutjats animalons amb la passa, llebres, conills, gallines, pudents. Coixinera que li servirà aviat de mortalla. Hom titlla de balafiaments inefables tots els estralls i destralades que veu on sos peus es coents rabegen i on sos ulls amb recança descansen quan al cel s’adrecen. Un cel que a ningú fa la gara-gara. Un cel boig, un cel enrabiat, un cel repulsiu, ple de merda i vermina, amb la passa, un cel que ningú qui no fos un maleït hipòcrita mai vantaria ni aprovaria, aberració iningerible, productor del pitjor fàstic. En realitat (realitat?), al món qui no és megalòman, qui no és un cavaller errant sotmès a l’ideal de la pròpia entronització, qui no anticipa tothora prodigiosos episodis on arriscant tota mena de versemblança s’endurà triomfant el més preuat ni preat trofeu, és un pobre zombi immers en l’escalfor putrefactiva de la morbiditat, i qui, segons el seu tarannà d’esclau i crestó qui sempre fa bonda, segueix fil per randa les direccions donades vers la imminent molt merescuda seua extinció. Amb elegants abillaments que tendrament l’emboliquen, l’heroic megalòman per comptes comet sovint la follia d’ésser massa decent. Mes més tard es refà, torna amb més briu i vigoria i, irós, desfà l’immerescut afavorit d'abans. De fet, reconeix-ho, distret pel fang apegalós de ràncies centúries, el teu vaixell esguerrat només farà cap on podrà, mai on voldràs, tret que no vulguis (no és pas mala idea!) no arribar enlloc. En aquest darrer cas, no cal que et moguis. Enlloc ja hi ets. Potser és de savis ésser tan megalòman que penses que el lloc on ets només pot ésser el millor, i que enlloc no hi seràs tan collonudament. Congratula-te’n! Llavors reps una invitació. Assisteix si et plau a l’aplec dels esperits. Jaqueix en entrar la teua despulla penjada al penjabarrets. Als esperits ens repel.leix tot allò físic. No hi volem saber re, som metafísics. Només enraonem de metafísica, és a dir, d’allò que no existeix. Món absurd, habitat per follets ben boigs, titelles eixelebrats, gargots, gàrgoles. Tu mateix un altre grotesc dibuix mal dibuixat, rebuig, xurria, derelicte, traumatitzat, retrunyint tot percudit amb les ombrívoles onades en platja abandonada. Afoll sense ambicions de néixer, amb un palès desdeny per l’existència, car a què trau a cap existir per a no existir? No hi ha pitjor crueltat. Tota mena de penes i afliccions, i angoixes escruixidores. Laments d’espectre. Muricecs de setí rodant per les torrelles del castell que s’estén fins a les lleixes clafertes d’atrotinats antics objectes al terrabastall damunt la quadra. Mons diferents, en forma de capses si fa no fa senceres de jocs de putxinel·lis repartidors de garrotades. Imiteu-nos i us salvareu. Sebolleix-te fins als flancs en fangs i llegeix-te els còmics plorosos filacteris que, enllordant-s’hi, se t’hi dobleguen perquè els puguis llegir millor. ‘Per les gracietes de déu cada orgasme et resol un enigma’. ‘Per què put la puput?’ Te l’has pelada prou reeixidament? ‘Perquè, rigorosament virtuosa, fa niu al capdamunt del femer.’ Tra-là! Tot resolt. ‘Els Sols als cels són els ulls d’ambre electrificat de monstres invisiblement blaus, congelats en gelees d’escates i denticles de bullits peixos solars’ Força desencantat respon, ‘Si t’ho creu, m’ho crec.’ I au. Fe, fe, fe. Amb això, una felicitat de benaurat triat i escollit, segura, no et fot? Prou pots, marrà. Al subtil cataclisme de tot plegat, hi exultes, amb reviscolats vestigis d’antigues flames d’infant encar no gens conscienciat, animaló, cadell juganer, il·lusionat, agraït bestialment amb qualsevol petit guardó, tastet, favor. Ignorant el destí que t’aguaita, gegantí, amenaçador, anorreador, esclafador, trepitjador, sanguinari, carnisser. En càpsula estratosfèrica aprofundeix sense cap por dins cap constel·lació, com si els estels fossin papallones; no et vegis pas constret solament a tempteigs fallits, ni a eixorcs espeternecs siderals, ans, de retruc, per si era poc, com en cap correguda de bous de poble presumptuós, ves-hi amb les banyes davant, i ferint, bornant amb tota l’endevinadora magnitud, tota la insospitable certitud, que hom immediatament et foradarà el cul si no reïxes de travessar doncs l’indret a tota llet, perfectament ensinistrat lletraferit excels qui sap passar d’ésser cap simple esbós de matusser nadó, parit per bruixa amb perruca de ratats asfòdels i amples i pènduls bigots amb el permanent encant de les rels adventícies de certes plantes molt verinoses, a cosmonauta estort qui va botant, d’allò més isnell i llambresc, reptilià, per les properes i distants galàxies. Tremolenques, amb esclatants blancors de pell de llebrós, les galàxies temen ésser caminades pels màgics esclops esborradors de tota matèria, i doncs de mons i de cosmos sencers, que, als nihilistes, anihiladors, peus, tu et plaus de portar, bestiota única, autor, encofurnat en bordells inextricables de repugnants transaccions, de mants i mants illegibles llibrets. La teua irresistible repulsió envers tota mena d’envitricoll et mena ineluctablement a anorrear universos. Voldries, si més no en vida teua, una certa inassolible perfecció. Massa d’universos, massa de conflagracions finals i inicials (i sant tornem-hi), i sobretot massa d’envitricollades masses, massa de matèries, de substàncies, conxorxes, atributs, accidents, teories, dogmes, energies, temps, espais, finituds, d’eternitats, d’infinituds, d’efimereïtats, de merdegades rai, merdegades sens fi. Les urpes diabòliques i miraculoses de la deessa aranya qui teixí la xarxa envitricollada de tot aquest màximament rebutjable envitricoll, se’t retran a les teues injuncions i segurament començaran llavors de desentranyar l’horrorosa tela, cruspint-se-la, galàxia a galàxia, com neules banyades a la tassa de la riallosa llet. I així, esmorzant o sopant plàcidament, escapoleix-te i escarneix els idil·lis de certs escarabats qui entren cranis pels viaranys de les orelles, i hi viuen llargues vides benaurades, com a paràsits amorosos, i casa’t amb qualque dama escaient de l’última galàxia que resti dempeus, i, de paràsit amorós al crani de la misteriosa matèria primigènia, tos idil·lis matrimonials vius-los llavors, no fa, per què no, què voldries de millor? La fi de l’atroç terrorífica visió és l’omissió de l’existent — tot l’existent, a part de tu, si més no per un moment encar. Resistint, resistint encar, com peu de cabra endurant i endurant contra les amargues onades incessants i successives del maleït invasor. Volíem continuar essent allò que som i fórem, i, constantment hostilitzats, no ens ho permetien en nom d’una absurd esperit d’agressió desencadenat al llarg dels segles. Mentrestant, espectador a ta finestra, que tot doncs peti i desaparegui, i que només romangui la taula on prens plàcidament (amb ella o sense) el sobri nodriment. A la closca on visc (amb ella encar?) (sol, sol!) (tots vivim sols), hi veig de continu dos signes escrits i il·luminats en vermell. «Exit» i «Tixe». I així és com els interpret, «Eixíssim en Silenci». I això és viure per a mi. Anar eixint sense dir re. Fondre’m silenciosament, com el Noguera-Ribagorçana es fon al Segre. (Com en romania encantat, havent agafat la bicicleta i arribant-m’hi des de casa qualque diumenge de matí!) (Allò era la meua missa amb la bondat enganyosa i ocasional de la natura.) Canviar de condició, de viu a mort. En situació normal de mig podrit a normalment totalment podrit. En un terrabarreig tanmateix pausat, sense enfolliments, sense escarafalls, suaument. Ningú no naix per pròpia voluntat. Tots els existents d’ara i mai fórem obligats a fer-ho, esclaus de la despietada natura. I ara que som vius la mateixa natura vol que siguem anorreats, transformats tranquil·lament en fems, i no gaire més tard en partícules de no re, alhora inertes i nerviosament enfollides. Qui ho entén? No hi ha res a entendre, diu? Qui ho diu, carallot? Qui? Qui? No m’ensarronareu pas. És clar que cal! Res d’altre no cal més que d’entendre-ho. Au bah.

(...)

Em fou donat, tot i que no hi fiu cap paper, d’ésser testimoni de l’irrellevant episodi amb el bare resurrecte anorreat per la rossa del vehicle blau cel.

Resurrecte, hi torna a haver quelcom de viu filigranat al negre mur dels esparsos escarits mots dits a llunyanes tongades molt mudament.

Propens a no significar res de re, els contorns de la filigrana s’esvaeixen com ara enduts pels forats del sedàs, com fina farina damunt el taulell negre on es pasten efímeres les figures dels mots foscament mormolats.

Espectre crivellat de recances, al·lucinació garbellada pels traus penedits de la boira, és ell i sa tràgica melòdica mort, oh desaparegut segador de la falç i la dalla indefectibles! Les dues armes que sempre fins ara he emprades d’escuradents mai rovellats.

Jardiner molt competent, expert en mandràgores que embalbeixen les fàtues sangs de certes vídues prestes al luxuriós ultratge. Hi passarem per sobre, no som gent gens adepta a aquell exercici immensament repel·lent, la unió íntima dels cossos, fàstic xipollejant en fàstic, burxats forats plens de merdes.

Després de la croada contra nosaltres, maleït nombre gairebé infinit de croades menades pels cobejosos pitjors lladres i assassins de la història, un eclipsi interminable se’ns instal·là damunt, al qual seguí una inexorable desolació que demanava l’aparició espectral d’un altre Prometeu, car quin embull generalitzat, quina embrolla de minúcies i vernissos que calia aclarir!

Resurrecte, neix doncs del negre mur a la paret. Caldria saber, amb guix, o amb la punta d’un ganivet, o amb un esquerdill de sílex, amb qualsevol objecte agut, agudament escriure’n a qualque part els mots amb prou feines sentits que el personatge il·luminador no ens mormola per a la nostra il·lustració, degudament sedecs que som de coneixement.

Abillat amb esvellecs florits i atrofiats trobats al celler, esdevé qualsevol nit un paperina de prestigi, grandiloqüent i histèric, i es poses a vendre posicions extravagants. Els més miserables i els més rics, sempre de tronc (la Mútua dels Malparits), li les compren senceres. Farà carrera en la branca política de les folles ambicions.

Ens ha traït l’espectre resurrecte. Inensinistrable, rebec fins al pinyol, selvàtic, només va a la seua, i allò enamora els desgraciats. I els bavosos neòfits de sempre. Es treu déus de la màniga, déus que li parlen a l’orella, i sempre favor dels assassins, els lladres, i els datspelcul més explotats.

Amb soli sollat de sílfide, sense solta ni volta (hom el sent si s’arrupeix per les parets; hom hi sent de pertot, ben anònim i no ningú i arronsadet, tot gènere d’impertinències, insolències, indecències, inconveniències...), te’n desgrana de verdes i madures, tant en privat com en públic, i els calers li ragen sense atur, com serena pluja de rerevera.

Hi hem enviada la rossa mortífera. Esplugaire qui escorcolla les esplugues més lúgubres ni perilloses, les esplugues amb endèmics gams i amb les solgudes microscòpiques bandes enemigues, i és clar, els macroscòpics amagats predadors arrencant-hi a queixalades carns i tendrums de la carcassa de cada presa presa, el cerca i troba pel carrer, i se li apareix, menant el seu caríssim immens vehicle blau cel, i sap ell que està perdut, i guanya temps dient-li que li cal entrar per a retre-hi la cartera amb els calers i els documents. Ella no se’l creurà pas mai. Entra darrere i l’assassina enmig de les escales. Al tretzè, catorzè i quinzè esglaons, arrupidament estès, son cadavre sagna, menjat ben aviat per cuques i àcars variats, infecciosos residents a la catifa vermella del seu edifici presumit.

La rossa mortífera, incendiària, incandescent, roent, nimfòmana sovint amb prou lleure remenant, amb ses fastigoses urpes, detritus de funeral, menuts de ses disgustades víctimes, menuts mal cuits que són com ara les fètides vísceres llençades per als gossos de l’escorxador, regalima llavors la perfumada química de la depravació i l’empedreïment i el barbarisme, què dic, quan? Quan posa setge doncs a les repel·lents anatomies, als incestuosos carns i ossos dels fatídicament damnats cossos; les morts que materialitza són per a ella meteòriques hilarants interrupcions de la barroca carrera de cada molt meritòriament mort mort. Pop! i passi-ho bé.

De ben petita, alfarrassava, introspectivament pesant-la, l’anacrònicament intricada astronomia d’un cel horrorós; no en pot donar cap credibilitat; el fulcre se li trenca instantani; un dels plats va massa carregat d’ineptes anàrquics salvatgeries i brutalitats; l’altre va massa mancat d’estètica, duu massa poca traça, i no fa gens de gràcia.

Abocada a l’absurd i la irresponsabilitat totals, les assumeix i la violència i la irresponsabilitat de l’univers se li encomanen. L’univers irresponsable la violència l’embolica i el xopa absolutament, per tots els racons, sense que se n’escapi cap ni un. Fora d’imbècil, de babau, de badoc, de ninot, pensa, de voler anar-hi en contra per cap costat. Pertot arreu, ingènua, la barbaritat et sortia de trascantó i t’anorreava. Per què no anorrear tu mateixa tant com calgui i per al teu profit? Mort per mort, més val mort matant. I això mentre l’energia enduri, aguanti.

És clar nogensmenys que per cada bare resurrecte anorreat, del no re mateix de l’anorreament n’ha de ressorgir, ressuscitar, un altre si més no. Els bares resurrectes no s’acabaran mai mentre món sigui món. Cap rossa mortífera anc en donarà l’abast, anc en perdrà la feina. La roda rodarà mentre el món mateix rodi, absurd en l’absurda insignificant immensitat d’un firmament horrorós. I prou, fins a la fi del fil.

(...)

«Ci-gît Gisèle» o Del foc al foc.

«Ullem l’univers i ens condemnem.

Com més ens hi endinsem, més horrorós el sabem.

Com més en sabem, més n’embogim.»

Ostatges en un luxe d’agonies, no hauríem d’haver ullat altre que el teulat, la teca, el sexe.

Un horitzó molt repel·lent de disbauxes i sacrilegis, amb botxins i èxtasis, llunàtics i prostitutes, bruixes i ombrel·les, sentors i raors, marbres i ivoris, colzes, peus, llençols, flassades, quan es desvetlla.

Elevats propincs globulars genolls, entre els dos s’hi fica. No. Hi fica, fecal, el cap.

Cap de baldufa, el fica com adés cavallot sarraí es ficava a cap espluga on els troglodites hi raïen a tall de rèptils en grupuscles amb vincles si fa no fa familiars, i sos ulls, fiten i es fixen, com garfis, al propi molt sumptuós baldufari (o ses) i hi allarga els dits i li sembla garbellar-hi cap truculenta teranyina sense aranya resident.

On ha passada la propietària, on s’oculta, a quin altre foradet?

Es recaceja arreu i no s'hi troba re, ni cap paparra ni tartrany, ni llimac ni sanguinyola, ni tritó ni... Dec ésser verge, es diu, amb força raó, pobrissó.

Sent estridents ecos de satèl·lits menats per abominables cràpules, sotmesos a al·lucinacions estipendiàries, a escandalosos atacs de megalomania, i roents dolors el fenen, li migparteixen el crani.

Qui sap si poma o pera,

Mortalment verinós

El fruit del saber n’era.

Tot és por i infern. No pas por de cap infern, car tot és infern. Por simplement de viure, d’ésser ací, engabiat, sense altra sortida que el foc, sempre el foc.

El foc ho és tot. Qui m’ho deia? N’Anaximandre. I més tard n’Heràclit. Amb allò que ells sabien, ja n’hauria d’haver tingut mai prou.

Desgraciat qui soc, no m’aturí on molt entenimentadament no s’aturaren. I ara penant; penant ridículament, carrinclona. Com un ninot en capsa arnada. De qualque estúpid xaruc joc que es descompon. Em desconec.

Els prims trets que em distingien s’erosionen i esborren tots sols. Temptats pel temps es reten, eruptius, a la ruïna. Esdevinc absent, irrecognoscible. Empallassat, espantallós, clownificat, enalbardit, engargolit, emmonstreït. Un enderroc en persona.

Aital com apareixies, desapareixies, creat pel foc, cruspit pel foc, per les centúries de les centúries. Abrupte fortuït eclipsi, en vòrtex o torniol espectacular l’humil epopeia, totes ses rels desancorades, sos ressorts fets rugues rovellades sense cap força, s’hi enfonsa. Duta vehementment enjondre, terra incògnita, cràter avall, entre laves.

La teua intuïció t’ho deia i t’entristies aparentment sense cap raó. No tornaran mai més els estiueigs amb les colrades bigarrades irisades sibil·les, i part de terra, al prat, els agostins, i els polls i puces de les palles i herbes amb ramats, i els hortets amb prunes i nous que semblaven mentre hi érets tan permanents, i es revelaven ésser ràpidament fungibles, com ara les falenes a les flames.

«Ci-gît Gisèle», hi deia la llosa, antiga nàiada, «Qui nedà gloriosa entre mes cames.» Cames que s’han tornades xanques corcades. No m’ofegaré sinó a l’aire mort de la font podrida on et cogueres.

(...)

Home amagat.

Com ara mastodòntics núvols de terror, se t’atansen a cada cantonada les hordes totalitàries integrades per botxins molt bavosament afeccionats a llurs avesats càstigs i tortures selectes i assortits. Malastrugances rai. Ens empetiteixen denses asfixiants premonicions d’esglais ferotges.

Dogmàtics, religiosos, alienats, trastocats sense remei. Per què fotre’n cap cas? Com deia l’altre, totes les polítiques i polítics, «sorollades i emprenyaments ridículs que no signifiquen ni merda». Tu silenci, i feina en la foscor.

Obtumescent i cataplèctic (molt entenimentadament, fent-te el mut i el mort).

Altrament, no treus el nas enlloc, no fos cas que cap llamp ferotge t’hi tombés, en forma d’objecte tallant o que esclata, manejat per mà enemiga.

Mai implicat en cap conxorxa. Les conxorxes per als criminals que comanden el poder. Ran la voreta del aclucalls que portes, se’t desplega l’horror contínua de la humanitat traïdora, víctima de les pulsions assassines que la natura li imposa.

Home amagat, ullprès pel nou país que descobreixes d’ençà de cada amagatall, sempre furtiu, fugint... Sense coartades, ací hi ha el perill. No pots mai demostrar la impossibilitat de ta presència a l’indret de cada crim.

Probablement llavors érets immers en el teu catàrtic exercici diari de tanatopsi, és a dir, meditaves, assegut a tall de flor de lotus (padmasana), bo i observant com la mort treballava a cop d’incansable dalla. O, davant per davant, les tumescents dríades, hermètiques i nacrades com petxines, se’t compadien amb luciditat i semblaven plorar-te. O els lluquets, les llums misterioses, de les noctiluques qui ran les platges escarneixen alhora les veus del gegantí magnetitzador mel·liflu qui al ventijol t’ensopeix amb ses onades de son, s’encenien i t’estintolaven, bo i empenyent-te amb llurs càntics anodins l’espinada. O potser, irritant i sòrdid, et sotmeties a la humiliant degradació del buidar els budells, i et torcaves el paracolpi, massa sollat per causa de polikhèsia, o sobreabundància de merda durant el procés de la cagada. Tot això, sempre soliu, com els ho expliques? No t’entendrien mai, i et jutjaven, o ni això, i com se te n’aprofitaven!

Et botxinejaven i t’anorreaven doncs per cap raó, com sempre han solgudes de fotre les humanitats bojament agressives. Sempre la mateix trista història.

Salvatjades ragen sense aturador, com mana la natura de cada animal nat en gàbia condemnada.

(...)

Carmanyola, cantimplora, i les llavors i els pinyols.

I amb allò, endavant, lliure com ocell

O xanguet davallant pel flumissell,

Fins al parany de l’Estany Adormit

On la Serp de la Nit hi fa el seu llit.

...

Espigolant i bagotant despenc

A pa, i raïm, un mes de tardor.

L’hivern el dorms, un os molt repelenc

Fins que torni amb la primavera l’ardor.

D’ulls obnubilats a ulls enlluernats,

De món fuliginós a món clarós.

...

Amb les butxaques plenes de llavors

I pinyols, amb il·lusió de nou nat,

Maniàtic del ritme, pertot on vaig passant

Pinyols, llavors, assidu en vaig plantant.

Conyius adients els que les monges de l’asil, on ens sotmetien a electroxocs i comes insulínics, havent-se’n pensada una de bona, no ens ho presentaven, per als no gaire interessats a passar el rosari, i especialment per als orbs. Objecte molt millorat. Les denes ens les oferien feses d’acord perfecte, es veia, amb els conyius impúbers de les damisel·les. Amb allò, no calia llavors voler acaronar desesperadament els de les veres verges. Amb les esquerades, enconades, pedretes del rosari n’hi havia ben prou. Humils, nosaltres. I de retruc amb menys d’entecs o contagis.

Calia servar ben desossada la maquinària de la depravitat, ben emasculat el mecanisme del caos passional, obsessiu, cobejós, imposat per la porca podrida natura.

Altrament, el virió madur del virus qui t’enverina adquireix la forma de les tenalles, i amb allò et tenalla fins que t’ofegues.

Abans quan caminàvem, en vida prèvia obsoleta, per les costes, al calze de l’oceà se’ns hi exacerbaven les onades; volia l’oceà vessar-se’ns sobre. Per això ens el bevíem sencer abans no ens negués.

Per quin inescrutable antic greuge espinós fiblat, el venjatiu oceà ens volgué confits? Com gelea omnipotent se’ns llençava per a confitar’ns tots plegats, amb escafandre o sense.

La impertinència! Per circumval·lacions remotes ens li atansàrem, altament sedecs, i com cabassos defectuosos, traucats pel cul, com qui s’amorra a mugrons, ens l’escuràrem.

I després ens recava d’haver pres el bon camí, el que no menava a cap emoció ni aventura, ans al tedi. Cercàrem doncs, i les trobàrem, d’altres cabòries que ens ocupessin. Entretemps, na Suleika, l’odalisca dura, greu i crua, ens dugué a mantes de disputes, encetà mantes trifulgues...

L’insolent inic gojat qui sotmet a l’abús les neus exsangües. Caldria acoblar’l a cap costell i exposar’l nocturnament a la inexorable intempèrie. Els injuriats núvols nivosos en prendrien revenja. Asseguts als millors seients a les negrors del cel, li descarregarien, de dret i de biaix, munts i munts de cóps petris, de tal faisó que esdevenia ninot de casta neu qui oculta el sangós sapastre interfecte.

Temps arriben on veuràs de vegades troncs sense cap, i tot seguit millor arreglats, amb un cap aliè (i d’aliè), empeltat. Millor, gairebé cargolat, car amb quina facilitat no te’n podem ficar ara un altre! Un cap nou. O a l’inrevés, podem cargolar el teu cap a un no pas tan espatllat tronc com el teu, o àdhuc un cos nou de trinca i tot!

Trobant anòmales totes les lloances, hom, sinistre vianant sublimat en amputat convicte, asceta i rancuniós, nogut per tota simpatia que hom li adreci ni ofereixi, amb l’aspresa de l’atroç voltor, rudement no s’hi avé, no, no pas, gens, a cap mena d’homenatge, ni hermètic ni planer, ni a cap servitud íntima ni pública, que hom volgués retre-li, candorosament subversiu, enraonant en violàcies bombolles de vent. Els líquids focs subterranis nats en copròlits tornats cruanys, se li tornen a la boca trofeus de càustica discrepància

«Equanimitat, home,» hom li mormola per a calmar’l, «conjectura que...»

«Només conjectur amb els meus bíceps,» respon, mostrant els llampants ullals, calcinats com nenúfars sumptuaris, i febrits com els estalvis d’esmalt de damunt la taula, i les càndies faces dels nans de ceràmica que semblen perpetrar, plens de facècies, maleses.

La sediciosa fortuna de la distribució arbitrària de les idees crea obres mestres, genials d’allò pus. Amb la pertinacitat del foll diamant qui tot ho marcaria indeleblement, l’enteniment, bo i treballant sense restriccions, em duu a eminents encants, vinguts aparentment d’enlloc, que fora del pitjor desagraït de no apreciar’n degudament el sublim poètic espectacle.

Passà el ramat i el sempre succint xerri els delatava. Anaven enlloc? Probablement a l’escorxador, on ens encaminàvem també tots.

M’aturí un instant al marge. S’hi rau tan agradablement, al marge!Com qui hi marga entre agraïdes margues, hom s’hi rabeja, contemplant solemnement, com bernat pescaire, el zel boig que fiquen tantes de coses (objectes i subjectes) per a assolir fins ridículs. L’espectacle ara és alhora penós i irrisori.

Al món tot canvia, i res.

I lleví el nas enlaire. Respirable, encar.

(...)

Estada a la llunyana platja, amb l’Oceà i el Solell d’enemics molt pacients; només t’assesten punyalada quan són plenament segurs d’anorrear’t.

Oceans de llets o d’espermes. Tot allò que hi naix pot menjar-se’t.

«Ja t'has acabada la lleteta, manyaguet, minyonet de la mare?»

Hom et petoneja als malucs, a les natges netes, a la cigaleta.

El teu sensori s’eixoriveix. El teu magí s’exacerba, i et veu d’eunuc molt feliç. El teu intel·lecte o enteniment entén que tot allò és un simulacre. Que et despertaràs a l’hora exacta on el monstre se’t cruspeix.

Impertorbable la matrona Suleika ens mortifica. Desmanecs de gelosia entre els faldilletes. Amb un gest la diablessa obliga els majestàtics immensos negres flabellaires qui li feien aire i li esfereïen els rantells amb ventallots de plomes d’estruços, se us abalancin. Cops de mànecs a betzef. Ens castiguen com si som jònecs poca-vergonyes, qui no es jaquissin torejar.

La Torre de les Hores assenyalava, ensems retrunyint i remorosa, la de plegar.

Punits, tornem a la feina. Suleika, gegantina, es fa cardar per no sé pas quants dels flabellaires. Allò provoca... Tot és somou. Els terratrèmols, amb els Etnes dels voltants, tots ensems es fiquen a tremolar, i titànics a sotsobrar-ho tot, el paisatge entra en vertigen, els edificis s’ensorren. La porta del serrall s’esfondra damunt els guardians. Els faldilletes fugim. Si ens enxampaven ens eixorbaven.

I llavors l’Oceà vomita tota la flota dels invasors. Naufragats, esclafats per les molt feixugues plaques de metall de llurs vaixells. Espectacle delitós. Ens hi masturbaríem si gaudíem encar de carallets.

Tota fi del món s’ha d’aprofitar fins al solatge més pregon. Tots els secrets que ens neguitejaven, ara els descobrim. Morirem trempats i trempant, si gaudíem amb què, ja ho he dit, tant se val, metafòricament també val. Tot val. És la fi del món. Una fi del món de les més bufones. No fot? Fa.

(...)

Quimet i Quelet Reig i Morell. Els crims dels Qrim.

Flagel·lant-se la pixa i remenant-se’n les cireres, hom sent tapissos de timons trepitjats per peus apressats. Encant trencat. Un torrat qui et treu de polleguera. Fent dissabte, el mates. Estiueig criminal.

Brèndoles espurnegen a les ambicioses entrades dels palaus dels vellutats tudons. Tot semblava tranquil. I la nit se’ns estimbava, i, a dolls, els estels queien al gerd cresp de l’oceà i l’escalfaven. Aviat bulliria. El cresp pla es congriaria en horroroses muntanyes de lava, i remaríem en va.

Remàvem debades. Els qui ens empaitaven ens guanyaven terreny. Les braguetes de l’Oceà s’esbatanaven. N’eixien trombes monstruoses. Tot fora tost engolit, inclosos els qui volien fer’ns la pell si ens assolien. Em sembla que allò ens duia a exultacions ben merescudes, tot i el perill imminent d’esdevenir gargots tot esborrats.

Ouataires, les heteres venen a trencar-nos-els tots. Suleika, la capitana, ens vol de més a més escapçar. Fa col·lecció de caps, i al cap d’estona, de cranis. Els fa febrir, és a dir, enlluentir, per esclaus glabres.

Al sanctum sanctorum, sota la fèrula de la capitana, les cortesanes patim qui-sap-lo, vós. Romans a l’aguait l’estona entera, no saps pas mai on la simitarra se t’abat i pel coll t’arrana. Un cap de menys. On aniràs sense?

Flums i esplugues escàpols ens acullen. Aigües miraculoses dels estanys abruptes. Recobrem els ulls i albirem la multiplicació esvalotada de les llunes pugnaces. Ens sabem benastrucs, tot i botxinejats en mantes d’avinenteses i de luctuoses circumstàncies.

Sobrevisquérem únics. Amb unció en fruïm. Mèrits esllenegats, vida de cendres successives, fets n’havíem per a allò, i millor. I tanmateix hom s’acontenta. Hom s’acontenta sempre. Poca cosa és millor que no cap cosa. Existència bat la no existència, vint-i-tres a catorze.

Esbalaïments. Emancipacions. Sant tornem-hi. Cadenes, denes, baules. Sorolls metàl·lics t’eixorden. Sensacions de repetició angoixosa. Neguit de no arribar sinó al principi. Destarotat, descordat, inici. Bord inici. Inici fals. Afoll, aquesta vegada afollat d’entrada. Entrant sortint. Sense recomençament. Via errada. Exclòs. Ostat. Fora.

Se’t freguen damunt els peus emmerdats, car esdevingueres en néixer estora d’entrada i sortida. I en els daltabaixos i els rebomboris, les cafarnaüms, de les falses alarmes, que s’escauen de més en més sovint, voles pels infectes aires tot esvellegat. Acabes tost a les escombraries. Vida usual, i som-hi.

Els dos bessons clandestins, per abissals endreçúries, trobeu-los ara. Se us perderen subterranis per submarines coves. Subversius súbdits sebollits pel terra remot de l’oceà lletós. Terra remot que no és ermot de terra morta. Hi fem créixer plançons insòlits. I totes ens hi ponen.

I ara? Millor encar. L’amor s’hi posa. Sirenes casolanes, tria’n. Entre les quals ella, Suleika, esfinx i hamadríada, prostituta. Luxúries banals. Tenaç verriny, zelós desig de foradament, penetració. Nimfes que rumbegen perles. I nacrades conquilles rodones qui et fan pam-i-pipa. Hom les prem com pius de timbres, alarmes.

El so és massa estrident. A la confessió t’aprestes. Admets haver morta ta segona muller quan torrat anaves. Estiu xafogós. Els llençols hi són rajades somrients, clafertes de fiblons i verins letals. Situació tot en tot, ara, de lluny, força adorada.

Somnolents, clapem a escar; l’un vetlla, fetillat; l’altre, meravellat, delerós ronca. Tèrbola perdiu amb una parpella aixecada, ull cremallot. Destí i atzar, la baralla és dura, i dura fins a la mateixa fi. Els poders immortals de la causalitat ens engalipen sovint. Deliberadament prevaricadors. I el lloc nadiu, el niu pairal, és sempiternalment en precària condició. Molts d’invasors amb batiscafs negres gruen (i amb quina repulsiva voracitat!) fer-se'n els déus molt malastrucs, bocs de banyes boges qui ho enderrocaven, espatllaven, espanyaven, tot. Babuïns rabiüts qui tot ho espanyaven. Tronant i llampegant, esterrossant-ho tot, respectant no re, tot ho espanyaven. Espanyant, què d’altre saben fotre?

Així que calia mirar-s’hi. A part que de bellugar el cul pel món en coneixíem els límits. Cada cop que ens transportàvem enjondre, en ardides incursions en molt desgraciat territori enemic, grinyols de totes sorts de menyspreus ens acullen a guisa de torta benvinguda. Quina notorietat ignorada ens emanava d’unes figures de gran vitalitat, això també, mes que només malden a fondre’s, sense influir-hi molla, a l’escampall que llavors el paisatge, com qui, displicent, n’assortís els detalls decoratius, trobés o no trobés escaient de presentar al públic passiu qui esdeveníem?

(...)

Si no saps català, ves-te’n a cagar.

Era amb el fill plantant arbres, quan pel tarter del davant vèiem dones captaires, totes esparracades, malaltes de passes indescriptibles en llurs horroroses manifestacions, i darrere hi davallaven els integrants empastifats d’un escamot d’irregulars pertanyents a l’exèrcit enemic, i me n’adonava que allò no presagiava sinó mort i destrucció. Fora de llur terreny envaïen el nostre. Desesperació se n’hauria de seguir. I si doncs no allò, heroisme. Probablement mortificació i sacrifici.

Precisament li havia anat contant al fill que tots els arbres i vegetals i herbes, i per extensió tant se val qui, som com som a causa del terreny on creixem. Si el terreny és falaguer ens hi fem i hi surem meravellosament, mes si el terreny és dolent, o ens és advers, ni que fóssim fets de la millor pasta, no anàvem enlloc sinó a misèria, escarransiment i perdició. Per això no hauríem de poder jutjar de ningú abans de donar-li les mateixes possibilitats de creixement.

«Sàpigues que tots prosperem amb terra i saó propícies i adequades. La més miserable ‘mala herba’, només és ‘mala’ per a segons qui, no pas per a ella mateixa, és clar, la qual, en un bon environament, esdevindrà esponerosa i magnífica, admirable. Això vol dir que el mateix infant en bon ambient o mal ambient es desenvolupa segons s’hi trobi prou bé o malament. I serà doncs bo o dolent, raonable o desenraonat d’acord amb la bondat amb què hom el tracta. Cal doncs trobar per a cascú el seu bon indret. L’indret favorable, prou falaguer, per a la seua prosperitat.»

Érem al clot per al proper arbre i dos dels qui devien si fa no fa manar a l’escamot se’ns atansaren, fusells a punt i per endavant.

—Ens haureu d’allotjar.

—Tots plegats? Quants sou?

—Tots els qui hi capiguem.

—I nosaltres?

—Hi sou de massa. Hi podeu lleixar les dones joves. Que ens serveixin.

—I nosaltres, dic.

—Comenceu a córrer.

Amb el tràmec li trencava el crani. L’altre, amb el fusell al ventre del fill, disparava. El fill queia desfet. El tràmec ensangonat trencava el crani de l’assassí. Fugia saltant de clot a clot. Arribava a la masia i feia que tothom s’escapolís pels mitjans que trobés. Els gossos els deslligava i els atiava contra els pudents invasors.

De la teoria a la pràctica, quines distàncies! Quines distàncies, vós.

No seré pas un altre il·lús del progrés; al contrari, la meua teleologia és de regrés, si us plau. Els invasors, siguin del signe que siguin, sempre han volgut imposar ‘unitat’, és a dir, anorreament de l’envaït.

Quant al fill, cal saber que pertot a l’univers existeix els sideral tabú contra la ‘necroforesi’, és a dir, això es tradueix en el precepte molt entenimentat que cal lleixar sempre el mort on rau, allí és on son ànima ha triat de pertànyer per a l’eternitat.

Maleïdes revolucions d’espellifats crèduls i sense llums! Veia passar de lluny, tombat rere els penyals, pron per les carenes, els carros amb els fusells sota grinyolant molt malament de tant de pes com no duien. Dins els tombarells, els frisosos captius, vilipendiats pels abjectes passants, botiflers de merda, feien via vers la plaça on l’execució hauria lloc.

No és pas, és clar, que hom eludeixi el daltabaix i el redundant xivarri duts per l’arcaica feixuga boira portada pels nous esbiaixats aiatol·làs, però és clar que assenyadament no pot tampoc anar-hi amb cap vaitot ni catxa quan els fòssils de l’estrafolària imposició de llur ‘unitat’ genocida són milions, i els adventicis resistents som quatre gats, qui embolicats d’esplèndides bromeres, amb prou feines si reeixim de persuadir a la clandestina endurança, pescant ça i lla com qui diu en aigües tèrboles, els menys supersticiosos i els menys emmetzinats per les ‘progressives’ bajanades ambient, enraonant-los de l’inversemblant triomf cada cop més infal·liblement ni cronològicament atansat, dient-los que només cal romandre a l’aguait per a l’hora segura on el sostre del cel no s’esbalci i tots plegats re-encetéssim la proesa on reconqueríem la terra que sempre ens ha pertanguda. Una terra que malgrat les avorricions i blasmes dels cagats qui conspícuament i molt nocivament es reteren i es passaren, d’esclaus llepa-soles de marcials merdoses botes, als massius escamots de lladres i assassins, repel·lents de suardes, paràsits i malalties, empeguntats amb vells tendrums, i amb brutícies innombrables, i armats fins a la repleció amb pròtesis explosives d’anorreament total, si hom en difereix l’enfrontament darrer només és esperant que la pluja els sigui adversa perquè el poble petit, de més en més escarransit, ja no els garanteixi l’ociosa garneua gelosa explotativa ocupació, i hom iniciï, una mica pertot, el torcebraç de la retribució llongament deguda.

Tots els llufes qui volgueren prosperar en el règim foraster de l’enemic anorreador es desfan en molt fastigoses fortors. Recordeu, repugnants, que enlloc com als ascensors hi abundaven, infeccioses, les llufes. Tots els qui pujàreu al si de l’enemic ara pagareu, i pagareu sense contemplacions.

(...)

Duel.

Pertot arreu, empudegant el sofert paisatge, esparpalls d’hordes i tropes qui estupren i anorreen les disperses poblacions. D’esquena als pillatges i les atrocitats, guspirejava, indiferent, l’oceà, i com magnet, t’atrau els ulls i se te’ls menjaria per gaire que hi badessis. És com el mateix ull d’ambre, és a dir, elèctric, del Solell, tret que multiplicat en petites mostres incomptables.

T’has trobada una dona morta, i et treus amb dos ditets l’adminicle de la litúrgia sexual i assages d’endinyar-li el minúscul ceptre pel broc prim de primer, i pel gros aprés, ah llas, infructuosament.

D’on se segueix ara, de part teua, un altre lúgubre monòleg, amb barroers manlleus de poetes diversos, dels qui omnívor llegires quan en època rúfola i de guerra t’emmalaltires, i emprenies viatges i viratges simbòlics i ardents pels vessants de les muntanyes de llibres acadèmics qui a l’abandonada immensa biblioteca de vora ca vostra somiaves sovint que et queien damunt i et sebollien de viu en viu, i malgrat el zel que hi foties per a alliberar-te’n se't cruspien també sense més embuts ni compliments ni sentiments, llibres inflexibles, inexorables, imperdonables, durs com cariàtides qui estrafessin les rialles de les bruixes qui sempre t’havien hostilitzat, de petitet, torturant-re i tractant-te el ravenet, l’adminicle, com bobò a llepar, xuclar, mossegar i mastegar, adés amb prou lleure, adés tot d’una furiosament i ensangonada, embogides de sobte, com ara tocades pel llamp.

En aquell instant àlgid, però, la morta obre els ulls ambres ennuvolats per les membranes nictitants, i gràvida, i rígida, i frígida i maligna, avia un udol qui acolloneix l’univers perdent-se pel firmament infinitesimal a velocitats com més anem més animals.

Romanc com un mussol fetillat fitant la morta de l’udol que rompé els set o vuit cels de çassús. Et volies potser cardar una làmia? Probablement. Sempre has estat un pobre ruc. Un ruc, i un camell, pel geperut qui ets. O un estruç, com l’estruç qui soc. O un soc, o una soca, o un talòs. Això rai. Un estaquirot amb faldilletes. Què hi farem?

Viciosos i aviciats, embolicats amb alienes banderes que ens afigurem que són repel·lents mortalles, apareixen, com ara rere vidres de baixes finestres, els intrusos, bruts i inclassificables. L’esglai que ens endúiem. Ens violaven l’espai. Com els trauríem, toldríem, ostàvem?

Què és una làmia? Crec que ho tenia après d’allò milloret i ara veig que pràcticament, com gaire tota altra cosa, ho oblidava. Eren anys on la saó del cervell era apropiada per a l’apropiació de coneixements altrament interdits per l’ortodòxia. Ara m’he tornat més ruc i complaent que no era abans. Deu ésser l’edat, i les maleïdes invasions incessants. Massa gastat, balafiat, claupassat. Massa fatigat, amb l’ànima a les últimes, un espectre desnerit d’allò que fou.

Les làmies eren les donotes qui, menudall de no re, xuclant-me la xeremia, em robaren tota essència de l’os de l’esquelet, d’ací el gep i l’esguerro qui soc, tan ben plantat, això no obstant, que no devia ésser, ep, i sense suc ossi, ja ho veus tu, un escarransidot monstre lletgíssim, amant de làmies, a les quals claves estaques al cor, quan se t’adormien de tedi, en acabat que no reeixies de cardar-te-les, i elles, en sentir l’estaca al cor, obrien els ulls entelats, sense gaire força màgica ja, i aviaven el crit sideral que trencava en escruix tots els horitzons. Allò els calia. Feies ben fet.

Amb l’estellada estaca al pit, llavors, pengim-penjam damunt la tomba oberta, el mortalment nafrat espectre de la làmia aquella es tragué el rellotge, i el gratà, i el rellotge s’obrí i rajà com una aixeta. Tret que rajava hores. Tot pertot arreu canviava ara a acceleracions de més en més accelerades. El cel, el paisatge, el planeta. Era com ara si el tren on érem viatgés a la velocitat de la llum, o àdhuc a l’altra, la de l’ultrallum. A l’ultrallum, els mil·lennis s’esvalotaven i s'entrecavallaven, i les galàxies s’aglomeraven i es fonien en el mateix bleix, i l’univers esclata i es refà, nou de trinca, totalment diferent en l’estoneta que fas el rotet, massa tip i marejat per tanta de follia vertiginosa al firmament sencer, un firmament no gens ferm, moll com formatge fresc, dibuixant efímeres blancors sense cap ni centener.

Com aturaràs la bogeria dels universos fugitius? Et traus l’adminicle i amb aquella trista arma molt seriosament l’arrameixes. L’arrameixes a un duel! Introspectiu i estrenu, l’arrameixes, i ella respon!

Es fot en guàrdia, amb l’estaca (que regalima sang negra i fumosa) per espasa, i tu, el teu adminicle, quina pena no fot al costat! Com t’ho fotràs, carallot?

M’ho fotré com sempre m’ho he fotut. Teixint una teranyina de jocs de mans i esguards furtius, i aviant d’esquitllentes veus ventrals qui tothom distreuen, car provenen d’indrets simultanis i impossibles. No sabíeu que era ventríloc, eh, ma làmia? Doncs ara ja ho sabeu!

On soc? Qui soc? Soc a la vostra esquena? Surant damunt el vostre suc, justament a frec de la la vostra vulnerable fontanel·la? Rebreu mon adminicle verinós a quina de les dues orelles? O oronells? O ulls de falcó pelegrí amb les membranes nictitants sobtadament esbotzades?

L’espectre s’enfonsa a la tomba oberta i es tapa amb la llosa que pesa, crec, tones i tones. La força de la làmia és inescandallable. El món s’atura a mig refer’s. Tothom és lleig com jo. Fet a mitges. Triomf del qui, ardit, fa front al fat advers i el venç.

Les atrocitats de la guerra s’han d’aprofitar. Forat pelut qui guipis, l’adminicle insereix-hi. Recomanació filosòfica molt recomanada per qui us la recomana, sobrevivents de temps impensables.

(...)

Aquest xiquet és una guixa de mal coure.

Lluna de gener al perigeu. Silent mitjanit. El fred ha glaçades les neus i les veus, i m’ha gebrades celles i pestanyes, i els pèls del nas. Petits caramells s’hi formaven que m’enceten els llavis.

Geòleg i espeleòleg afeccionat, investigador de les terres i els sòlids que foraden l’univers incomprensible, esgarrifat per la múltiple simultània eflorescència d’inèdites i ivaçoses fórmules i algoritmes volant lliurement pels espais, i ensems per la fragilitat de tot esdeveniment per elles atiat i aviat, aparentment cardinal, i que tanmateix es desenvolupa a tall de pampallugueig, tantost encès com apagat, ho enviava enfurit sovint tot a rodar, i em feia castigar per les despietades autoritats, començant per la més vil i claferta de rancúnia, la paterna.

Així, em veia suprimit de la família i tramès enjondre, per terres ignotes, i per oasis de dol, tot i amb prou feines els meus dotze anys.

Criat a la dula, rebel per natura, expulsat de casa enmig del gener, enfredorit, de nit, al cul fosc de l’atzucac, m’arribaven dels dalts exuberants logorrees d’idiotes tirants i dèspotes sense escrúpols qui intimidaven el balb mesell ignorant públic amb llurs collonades i ejaculacions gonorreiques.

Romania enfosquit en aquell illot de tranquil·litat i sobretot d'escalfor, per minsoia que fos. Era una escalforeta deguda a l’aire mort del carreró tancat, on davallaven restes d’efervescents frisances, de sospirs rere paravents tendres, de sanglots de plors perpetus, de les angúnies superlativament estripades dels desemparats, de les ardors de les injúries i renecs familiars.

Deien algunes de les veus, Aquest fleix o cinyell em cenyeix massa, m’asfixii, m’ofeg! No sé què em fas portar! Se m’esborrona la saba quan he de traginar aquest jou cada vegada més feixuc. El meu càrrec és d’ordinari, amunt i avall el jorn sencer, per a arribar a casa, fluix com anyell, sense cap urc, i sobre veure’s tractat de banyut, i de vidu efectiu, i vols que m’arronsi i ho jaqueixi córrer, no fos cas que la família corregués cap risc, i et deus creure font de tota sagacitat, però una nit d’aqueixes no m’hi avindré, pararé boig i en faré una de grossa, i m’hauran de tancar, i què menjareu, llavors, tu i la canalla?

Sentia l’indigent qui s’atansava. Fluix de molles, espetegava de part de baix, i ja pensava anar-me’n, degudament desplaçat. Potser (segurament) n’ocupava el seu lloc habitual. Era un homenet amb el nas tallat del lladre, i una veuarra irritada de gaig.

Com va el bestiar? — em demana; deu voler dir els paràsits.

Tot bé, preciós, preciós, sense complantes... — no podia parlar gaire; tinc la llengua balba; tinc la impressió que si la treia era com la dul·la, tota umflada (la dul·la és un sac inflable a la gola del dromedari mascle qui, quan es troba en zel pot, el pot umflar desmesuradament, i exhibir boca enfora per a impressionar la femella).

Això em dona ànims a l’ànima i m’anima de valent, home, veus?

Content; bé...

Te’n vas?

És clar.

Ajorna l’avarada; amb el bot tot traucat, no aniries enlloc.

No us volia ésser destorb.

Al contrari. Com més serem, menys de fred endurarem. No t’espantis. El fet que em sacsi els trofeus de l’entrecuix no té cap altre significat que el més elemental, que haig de pixar. Ho faig sempre tantost no arrib al niu. Els gats de l’atzucac no ho aprecien gaire. Has tastat mai gat d’atzucac rostit a les brases? No? Com vius, doncs? Supòs que si fa no fa com jo. Mantenint amb prou feines estrebadet el fil esfilagarsat de la vida. Bagotant pels agres munts i espigolant pels rostolls, segons les saons, i sempre esplugant i espeluncant entre escombraries. On ets? On ets...? Tu!

L’havia jaquit a mig empatollar-s’hi. Al carrer obert fragments òptics se m’obrien entre les opacitats nocturnes. Reprenia l’ignot itinerari. Que esperava que no fos calvari. El matí encar trigaria, mandrós, amant de la demora. On paraven les ambrosies del vespre? Quan havia recollida, a la bardissa que separava la fàbrica de lones, tota una butxacada de cireretes de pastor?

Un foc d’encenalls, que no hi donaria? Encar millor. Si gosava atansar’m on els matussers vigilants de les obres cremaven bigues mortes dins un bidó foradat. Ni l’angoixa ni l’ideari no m’ho permetien. Un minyó de dolenta ‘casa bona’, segur que, tan tendret, el rostien d’amagatotis, sense ops ni d’haver’l d’espellar, com s’esqueia amb el gat sacrificat del massa xerraire captaire d’ofici.

El fred tenebrós fa que tots mos membres diguem-ne extemporanis o fora d’òrbita (mans, braços, cames, orelles, probòscide, titolassa) es creguin inhumans. Sense pertinença. Inhumans i inhumats a deshora. Anacrònics, apòstates, anapèstics, pòstums. Mos vestits ensems esdevingueren mortalla. Erupcions neurals em causen terratrèmols de calfreds i tremolins; la pell se’m tornava catifa elèctrica delerosa de novelles més altes alades atmosferes. Aviat hi serem.

Peans mormol al retorn de la trivialitat vital que adés, en benaurades èpoques ara a trenc d’oblit, menava, sobtadament interrompudes per l’odiós dictador de torn, a la saó mon pare, banyut i irritat, desencantat de la vida, sense suc, soporífic, envejós de la meua inaccessible saviesa i els ociosos trempats episodis on esdevinc campió qui incidentalment, a part d’encaterinar esborneiades donzelles, absorbeix concisament i fil per randa tota noció enciclopèdica que troba, mentre ell roman ruc i enganyat, creient encar en les malignes doctrines del règim imposat pels invasors.

El meu cos havia estat un vaixell sumptuós, d’una excel·lent absència, libèrrim peó, com qui diu, cos d’anguila o llamprea qui de tota dolor ni gam, mocós, s’esmuny.

Em discutien ecfràstiques, com si soc obra d’art, les bagassetes plenes de cabretes qui guardaven ramats, i les no menys parasitades pipiolis dels bordells, i àdhuc, menys llegues, les floristes dins llurs envidrats reialmes vellutats.

I ara? Desconfit, estifollat, enfremunat, nefrític, artrític, esguerrat, nascut no pas de canal vaginal ni amb vidiella harmoniosament mancomunada, ans de les canals del pestilent clavegueram i amb no cap altra línia de comunicació que amb els rats esgarrapats i les serps subversives, genis insensats de la subterrània clandestinitat sempre d’inútil tumultuosa conxorxa i infame apodíctica potineria.

Hi trobava, però, llampants, àgates i maragdes, tots sens falta amb rafes màgics enmig, com els molt llepables que comuniquen roseta i cony a les més esplèndides de les sanes femelles. Amb allò, entrava, gitat, en orgies de regurgitacions, en els com ara borborigmes d’enfitats malignes ogres, i em veia, fantàstic, rebent al cul cops de xurriaques mentre, fit a fit, m’hipnotitzaven els ulls de la llepada deessa, un ull la roseta, l’altre el cony, que em penetraven de mig a mig, i em desfeien, em fonien, apegalós aixarop glauc, groguenc.

D’allí, amb la mateixa facilitat, d’estranquis entrava, vacu, pels malsons espàstics. Els dics de l’espai petaven i el buit abissal de l’univers se’m vessava sobre, a cascades prodigioses de no re, una substància insubstancial que no sols m’anorreava, anorreava ensems tot altre ‘re’ existent. I allò era estrany, i alhora em revelava la intranscendent irreal realitat. Res no és concret, em deia, re no roman. Vius en absència, desencavallat, desencallat, perdut. Efímera espurneta. On aniràs?

Em retrobava l’endemà, al mateix indret, el vell mariner desnarigat. Tornàvem a enraonar de vaixells mal ancorats, que en la tempestuosa procel·losa nit es desencavallaven, desencallaven, es perdien pel glauc fosc oceà de no re, efímeres espurnetes. Carraques derelictes, on aniran? On aniran?

Saps què? Jaquim’ns-e de falòrnies.

Jaquim’ns-e de bestieses i bajanades.

Tots hauríem de fer sempre bondat.

Així no ens traurien de casa.

Vius, som sempre esclaus.

Només serem lliures, morts.

Tots els idealismes són fumets de femers.

Veig que ens entenem.

Dos indígenes indigents qui hem apresa la lliçó.

Ah llas, massa tard?

Tu encar podries...

Vols dir...?

Per què no...?

Per què no? Si, abans de lliurar l’esperit als aires, com a objecte del tot redhibitori, el carrer em tornava ranquejant als despietats qui m’expulsaven per repropi, i si fa no fa, sense gaires ganes, em reprenien, i a poc a poc m’hi establís, podries passar pel cancell d’enrere, i, vell conegut, t’omplia els butxacons aquest cop amb teca no gens adulterada...

A totes deus dir el mateix...

No, no; per aquestes!

Ja et faré cas.

Fes-me’n.

Nit on les oneroses tenebres trivials ens els englotien...

(...)

Flor blava.

Vaig néixer amb la flor al cul.

Una llarga vida la meua sense guerres ni flagells.

Sense passar mai penúria.

Gaudint d’allò milloret sense haver fet mai res de re.

Una vida de lleure i tranquil·litat.

I tanmateix sovint amb atacs d’insuportable tristor.

El món essent món, és a dir, transitori, ventís, fungible...

Les merdegadetes que m’ha pogut oferir perquè en gaudís

Tampoc no foren la gran cosa.

Mai no em van fer perdre el cap.

La flor amb la qual vaig néixer era decididament blava.

Ve-t’ho ací.

(...)

N’estic fins als marros!

La bàrbara voluda, els gregaris, enfollit ramat, en llur molt promiscu anonimat, havent perduda tota individualitat, es tornen salvatges. Cal mai no perdre-s’hi. Cal, egregi, servar l’enteniment i esquitllar-se’n rabent. Bo per a la salut, i per a la protecció d’allò tan fràgil apellat ‘vida’. No et fotis mai en repel·lents fangars. Aïlla’t. Ió lliure, lluny de tota turbulència. Respira’n llavors l’aire net del teu soliu voltant.

Per això, tenint en compte el tarannà de l’ambigu individu qui so, basardós, morós i melangiós en el meu sacre aïllament, que tot de sobte em saltessin sobre, pops i sípies i calamars, sobergs i contumaços, llisquents, fotent tota mena d’escarafalls, d’antuvi em sorprenia fort.

Fou llavors però que vaig veure entre la gentada, on la cosa s’espatllava, car la capacitat personal d’odi es veia incrementada en cadascú pel nombre dels qui li feien costat, el ros esprimatxat qui, davant de tot, era el qui semblava que m’acusés més fort, com a testimoni ocular, deia, al qual, és clar, s’hi afegien molt d’altres, abans temorosos de mentir tan a cara descoberta, mes ara, que l’acusació era encetada, som-hi, vós, amb tota crueltat, especialment les velles ronyoses, i els homes suposadament baronívols, antics combatents molt cagats, reblant el clau al cos del crucificat (crucificat perquè sí, banalment, com és solgut; un de més, i au).

Per això, deia, m’era enormement sorprenent que, en el meu passeig solitari pel prat, vora l’oceà indiferent, se’m fotessin tots damunt i m’acusessin, a mi (a mi!) d’haver violades dues petites.

N’estic fins al marros! — vaig cridar, amb xardor extrema, estrepitós.

I vaig dreçar el dit contra-acusador i el vaig adreçar al ros merdós. Murderer! Murderer! — vaig cridar, amb immens aplom, més fort encar.

Van aturar per un instant llur libidinal hostilitat; estaven una mica desconcertats. Que l’acusat acusés, allò era de pel·lícula. Interessant.

I, cridant més fort encar que no pas les velles més boges qui demanaven que hom em linxés allí mateix sense més compliments, vaig continuar desdient els inventats testimonis, tergiversant llurs declaracions, dient-los que oi que deien que el violador era ros, i jo no n’era pas ni pensaments, ans qualcú de cabells ben negres i àdhuc calbejant ja una mica i tot?

I cada cop que el ros volia replicar. Murderer! Murderer! — retrunyien totpoderosos els meus esgarips.

Qui més crida té raó. Aviat, un dels homes més seriosos del veïnatge, demanà la paraula.

Sí — digué —. Molts de fornits patriòtics ciutadans havien, es veu, presenciat com l’estranger violava les minyonetes, i és clar, valents i ardits com eren, mentre veien l’inerme estranger violar i violar, ells què feien? Nyigo-nyago, nyago-nyigo, oi? Devien tocar el violí mentrestant!

Allò distenia la situació. Molts dels agressors es ficaven a mig riure.

L’escanyolit rossot volia dir quelcom.

Murderer! Murderer! — esgaripí, assenyalant-lo amb el dit ben dret.

Murderer! Murderer! — feien alhora molts d’entre la mesella ecoica multitud.

Se l’enduien els de la bòfia. Vers la punició deguda.

Ratolinet qui volia aprofitar la situació i erigir’s en protagonista. Massa viu. Son projecte maquiavèl·lic foté llufa. Les velles boges volien que el linxessin allí mateix.

Tindràs, un desenllaç de llast: llençat per la borda perquè tothom altri es pensi, il·lús, que així va més lleuger — li deia a cau d’orellassa un dels bòfies.

I segurament ja sabien (els bòfies garneus) si fa no fa quins dels irresolts assassinats seguidament no li encolomarien.

En tot cas, em tindrien de testimoni, assedegat i sense falta ni defecte, sotmès a la rectitud de mon tarannà molt sever. Bo i assenyalant-lo amb l’ert ditot d’idiota monomaniàtic.

Murderer! Murderer!

Car havia gosat acusar’m, ni que fos veritat el meu crim. Que no pas que ho fos gaire, és clar.

(...)

A la percaça dels il·lusos qui m’empaitaven.

El mateix maleït ramat, o un de paregut, s’havia arreplegat al xamfrà. Em cridaven ensems, a l’uníson, festejant, Jump! Jump! Jump!

Em passejava pels terrats, rere un qualsevol dels meus molt subtils crims, i es veu que a baix n’hi havia qui em detectaven. I se’n delien i en bavejaven per a veure’m caure.

Encar millor, em veien de suïcida potencial. Quin goig! Insistien que saltés. Allò era un chor multitudinari.

Aviat tota la congregació hi era, devots; emparats per la companyia, volien veure’m esclafat al paviment; per a ells un molt digne espectacle.

Malaguanyada bomba que no duc! Veuríem llavors qui saltaria! — em deia, o que si més no em vingués una bona pixera.

Els carrers que s’arribaven al xamfrà s’omplien de gentussa, s’atapeïen d’adelerats... Més llunyet, a les cruïlles, el tràfic s’estroncava. Xiulaven pertot arreu els bòfies. M’havia de fer fonedís; la nit tancada encar trigaria. A part que portaven focus per a millor veure’m com em feia malbé. Espectacle assegurat.

Desapareguí per qualque celobert. Entrí a cap cuina, on una vella estossegava mentre trastejava. Se’m pensà lladre, i s’acolloní. L’assuaugí, l’apaivaguí.

Padrina! — Li deia —. Tants d’anys sense veure-us! — I l’abraçava, alhora desarmant-la del ganivetàs amb què el volia capar, o pitjor.

Pujaven a sorollades eixordadores uns quants dels qui m’empaitaven per tots els edificis dels voltants. Despullí la vella. La desí al rebost. Amb la seua roba i sa perruca esgavellada me’n disfressava.

Enfonsaren la porta els bòfies malparits. Us ha entrat un lladre, mestressa?

Els ataconava, desdentegadament, a cops d’escombra, i veu de bruixa. Poques-vergonya, osta, osta. Osta de casa meua!

Fotien el camp fotent-se’n. Me n’anava tranquil·lament a clapar. Cap a la matinada, esguardava per la finestra. Ningú. Nit de fred fort, es veu que a poc a poc tothom pirava. La voluda infecta. La bòfia fava.

Sempre m’he promès que si en reconec cap, dels qui em volien que saltés, cap rossot esprimatxat a primera fila i dels més cridaners, el caçaria amb els calçotets a mitja cama.

Soc revenjaire, i pacient, de mena.

(...)

Un foc que en la nit freda tot ho crema.

No et penedeixis mai de re. Qui es penedeix d’un crim acomplit, veu la via lliure vers un novell crim, i així anar fent. Cada crim miserables pellucalles per al capellà intern o extern. Un cop de bec i endavant.

El qui es penedeix de re és per natura un malparit del qual t’has de malfiar, car hi tornarà, i si pot ésser pitjor manera.

Els qui es confessen als ridículs poders de merda, els suposats poders eclesials, són els botxins més cruels – en acabat de la confessió, es veuen permesos a noves i millors tortures. Sempre absolts per dolents que siguin els mals que perpetrin, llurs tortures seran molt ignominiosament assegurades, ad infinitum.

Els torturadors, llur divisa: «Sempre i ubics.»

Mentrestant, entre nosaltres els rasos...

Etzibàrem alguns fit esguard a l’atotada que dúiem envers els torturadors capitans, i ens n’adonàrem que amb allò, pel nombre dels qui érem, per la nostra ferotgia i saber fer, pel nostre armament, totalment trumfaríem si...

Els capitans, els maleïts tribuns qui ens emmotllen a desgrat nostre i sobre se’ns acarnissen, tothom amb insígnies i medalletes de merda, amb un pam de nas, i els pixats al ventre. Sorpresos per la rebel·lió dels rasos. Esquerps, mal esquerats, per a tota honra nostra.

Som hordes de desertors destinats a ésser executats si ens enxampaven. Ens deien, «Desalt a qui s’enfuig! La contesa és sagrada; l’anorreament de l’enemic, la comesa més obligada que hem d’acomplir.»

I ara farem que ens ho creurem. Tret que l’enemic sou vosaltres, els qui ens enxamparíeu, enxampats. Enxampats a mig cagar els qui ens manaríeu i ens menaríeu com maleïts moltons a mort.

Direm que som quiliastes i farem que creiem, per contra, amb un destí de domini absolut per part nostra, per part dels rasos. Per sempre! Trobem, amb tota la raó, que les horrors dels món, les màfies més perverses, són l’exèrcit i l’església, amb les carrinclones i molt assassines falòrnies de llurs imposicions.

No hi ha gens d’honor ni de dignitat sinó al cor pur de l’apòstata i el desertor. Els rasos ho arrasàrem tot al vell món perversament enverinat durant mil·lennis.

Ningú no creixerà més d’un dit que ningú altre. El ras qui passés el rasant general, fora encontinent arranat.

Fora noses trigonomètriques! Nosaltres, els rasos, som plans! Plans! Tots mesurem exactament el mateix, en tota mena de barems.

Si manàvem els qui mai no manàrem re, el món potser no serà destruït. Única esperança.

Anorrear tothom qui sobresortiria ni un mil·límetre de les decretades facultats per a tothom, això ens assegura la destrucció preliminar de tot sistema de valors, i sobretot de tota idea de superioritat ni rang ni escalafó, i encar més críticament, de cap mena d’armament. Qui abassegui cap armament que no sigui eina de treball per a la manutenció de ben ésser general, serà anorreat de mantinent.

El nostre és un món sense enemics ni odis a mort. Només els tires-i-arronses de l’adotzenat comerç quotidià i casolà seran ben vists, si més no tolerats. Tots som educats i menats pel bon camí de la igualtat molt primmirada. Impossible de sortir de polleguera ni de la bona via marcada. A tots ens són assignats els mateixos avantatges. Hom gaudeix del món, sense temences. Hom respira de gust, sense amenaces. És a dir, sense invasions, sense violacions, sense agressions. La terra és harmoniosa, i l’univers rutlla com cap rellotge que mai no s’espatlla. Car els rasos no ens barregem mai a empastifar les lleis de la natura. La natura mana, i no pas nosaltres. Nosaltres ni manem ni obeïm. Existim a lloure, que ja és prou. Ací se’n acaba la malignat, és a dir, l’ambició.

...

Aquest era si fa no fa mon insidiós soliloqui, mentre tot al voltant meu els desgraciats qui encar servaven cap esperança feien volenters estranys bagatges per als oasis inexistents on s’adreçarien, malalts, condemnats.

Atès que ningú no arribaria enlloc, era d’idiotes subscriure’s a cap afany de futur possible. L’odi i l’aversió entre enemics, ens havia desconfits tots plegats; els dos perennes bàndols, del tot enclins a anorrear l’altre, s’anorreaven recíprocament. És clar, com era previsible. Ja era hora.

Tèrbols i amb crosses, els darrers moribunds feien valises.

Sentint-los feinejar inútilment, em venien alhora esgarrifances de pietat i de riota.

Calia en canvi ésser entenimentat i imitar la perdiu, perduda, qui torç el coll, acluca l’ull, i sucumbeix amb tota dignitat.

Esgarrapaven aleshores a la porta els dimonis de l’agonia. La meua inaccessibilitat els irritava. Esgarrapaven més fort.

Sentia llurs raneres, que empitjoraven amb el pas dels minuts transcendentals. Els meus símptomes eren de mort imminent. Cap possibilitat que reïxin a connectar-se’m mentre soc encar viu.

No em rosegareu pas de viu en viu!

Amb quin despit es veien incapaços! No enfonsarien pas l’últim reducte on el darrer dels homes de seny mantingué fins a la fi, intactes, ses quatre ànimes, o esperits. L’esperit somiador, l’entenedor, i el del sensori i el del magí!

Únic heroi de veritat possible, pren comiat de tot plegat.

(...)