incert guaitajorns d'en Qlar Qrim, Qatalà

incert guaitajorns d'en Qlar Qrim, Qatalà
els estiracordetes també hi som: Iu Oblit, Vit Boïl, Obi Vlit.

dijous, de desembre 24, 2020

Sargint la boïga [l]



(Mentre eutrapèlics soparíem
Tocava el violí la mort
.)

Els massa decents convidats, mes sobretot els desvergonyits intrusos, els cacoètics autoconvidats, hom se’ls ensumava amb fam, i per això sense permís havien començat de parar la taula, quan he fet cap al menjador, i amb bones paraules, els he dit que malament, vós, que calia fer-ho com ma mare d’antuvi, i llavors la dona, m’havien prou dit de fer. Que les dones en saben més, de tot, però sobretot d’organitzar el món econòmic, i que sota les estovalles hi anava, de primer, l’encerat, i, humilment, davant la carota desplaguda sobretot dels datspelcul intrusius autoconvidats, he tret tot el que havien instal·lat d’ençà de l’estatger, el bufet i la credença, i he col·locat l’encerat, i damunt hi he recol·locades les estovalles, i ara de cua d’ull, mentre ho feia, me n’adonava que un filldeputa intrús autoconvidat estampava, d’esquitllèbit i rient part dessota el nas, la bota damunt el meu pastís de xocolata, i hi refregava la sola de la bota, i m’he tombat, emprenyat, probablement més emprenyat que mai no he estat, i li estroncava la repel·lent rialleta, i cridava, estentori, Fora, fora de casa meua! Fora, malparit, fora! No vull escoltar raons! Fora, que et dic que fora, osta, fot el camp, arruix, ara mateix!

I he agafat el pastís trepitjat, un pastís de xocolata meravellós, que m’havia costat hores i hores a la cuina per a acabar de perfer i del qual doncs orgullós rai, i l’he estavellat damunt la taula. Prou! — continuava cridant, senyor novament a casa meua —. No hi ha àpat, no hi ha convit; tothom als collons, tot a la merda; s’ha acabat!

I alguns dels intrusos autoconvidats, ara impressionats, no tan tifes ni desgraciats, i amb menys putes penques, ara veient que potser calia respectar’m més que no s’havien imaginat, que hi anava potser amb molt justificada violència, s’han atansat i han volgut disculpar llur amic, segurament el més graciós de la contemptible colleta, és a dir, el més repugnant; un datpelcul força musculós, i, sobre, abillat a la bofiesca, o uniformat a la militaroide o nazi.

Disculpeu-lo, mestre, ho ha degut fer de per riure, sense mala intenció, és molt plagueta quan...
Les seues pítimes de pitof típic...
El duen a les bestieses tòpiques...

Res! A la merda, he dit! Fora de casa meua, fora, fora! Quantes vegades ho hauré de dir? Fora!


Al capdavall, els convidats de debò, veient la meua resolució inesberlable, s’han animat a fer’m costat, han oberta la porta, han començat d’armar’s amb ganivets curts i llargs, i forques i forquilles, i amb bocins de plats i vidres de gots trencats, i els intrusos han començat de desfilar, el primer el meu hostilitzat, el qual ha vist que, una mica més, i l’hauria matat, tan emprenyat i vehement no hi anava, vós, i tant, com us ho dic, encar ara pensar-hi m’esborrona d’odi i em fa cremar la sang.

(...)

(Botiflers mentals.)

Ai no, collons, mala sort! Tombava una cantonada i m’ensopegava amb l’horror de la manifestació d’una ingènua bonhomiosa voluda policroma, qui, amb aires d’esperança, il·lusió i festeta, és a dir, com ara inermes ximplets titelles, perfectes fats objectes per al sobtat desencant, i per a la més esbojarrada agressió del despietat secular xarnec enemic, anaven cantant, compassadets, favetes, «No som violents, no no no! Només hi som per a rebre i a entomar, bah bah bah!»

Reculava repel·lit, malalt de fàstic, per llur inútil sacrifici i llur pudent estupiditat infinita, pobres botiflers mentals!

Mentre la brutalitat genocida dels canfelipútrids no se n’amaga gens, i els fot, a tort i a dret, amb extrema violència, sense que els calgui ni dissimular, i és clar que d’allò pus impunement, els fot, dic, tota mena de garrotades i de mastegots, i els encoloma afusellaments i bombes a balquena, i pler de coltellades a l’esquena, i a doll descordat tot de raigs d’abominable criminalitat, els botiflers mentals continuen somiant truites, i, això sí, armats de floretes, d’això discuteixen bonament, de quines altres encar millors maneres d’amorosir’ls, i es fiquen a conjuminar ensems i molt perversament quines altres floretes potser no foren al capdavall més de llur gust per a llavors, molt humilment, oferir-los-les.

Assassinats i escarnufats, directes a l’extinció, maleïts innocents il·lusos qui il·lusoris, cada camí que els esbocinen a cops de baionetes, sospiren que, «Ai quina pega la nostra, oi, tu, aquest camí!» I que segurament el camí vinent els invasors pararan més de compte a foradar’ls i a exterminar’ls tant i tant.

Mentre els botxins els martiritzen, i ataconen i anorreen, car... «Oi que fa l’efecte — discuteixen — que es veu que no els fa prou patxoqueta, als canfelipútrids, pobrissons, ni els clavellets ni les rosetes, i que potser s’estimaven més asafètides i porrasses, o purpuris amarants, o créixens o gladiols... Les possibilitats és clar que són ben amples, car hi ha una immensitat de floretes existents, n’hi ha per a tots els tasts, i mentre siguem vius, car amb cada intent de genocidi menys esdevenim, com es natural, tant se val, mentre encar que només siguem quatre o cinc, potser algun dia l’endevinarem! Cal que continuem oferint-los-en, floretes, floretes, fins que no en trobem cap que no els faci força goig, i vegin així si som bons noiets, i com en conseqüència ens mereixem molt bonament l’immens regalet de la independència! Som-hi, som-hi, triem, triem, floretes, floretes! Més floretes, això cal! Encar hi som a temps. No és veritat...? Al·lò? Al·lò? Quants som? On som? Qui hi ha...? Ja ens han eliminat...? Del tot...? Doncs sí que farem goig! Malaguanyat!»

(...)

(«Catalonia infelix», com deia aquell.)

I de la petita, què en fem, senyor metge?
I què té, ara?
Home, xe, el conyet, que diu que tant li pruu.
I se’l grata?
Home, xe, se’l grata, però menys.
Què voleu dir?
Que és molt mandrosa, xe, i s’estimaria més que l’hi gratessin els altres.
I no hi ha voluntaris...?
Doncs no. Ni sos germanets, ni els oncles, ni els padrins... Xe, ningú de la família!
És greu, això.
Xe, i tant.
Doncs quin drama, vós, quina tragèdia! És gros, xe, és gros!
Oi, doctor? Prou li ho deia a aquesta. Veuràs què diu el doctor, veuràs. Car aquesta l’objurgueix, vull dir, objurga, i àdhuc li fot qualque clatellot, i li dic, xe, així no, així la faràs créixer tota torta.
No és un bon remei, no; cal anar-hi amb suavitat, això dels conyets és molt... Molt delicat. Digueu-me, i cap dels llogaters ocasionals no...?
Ni un! Xe, és desesperant.
O dels convidats a les festes...? I els parents de visita...? Cap d’ells no es prestaria a...?
Tampoc, tampoc. Insolidaris, ni un no vol plevir-s’hi!
Fa mesos que me n’adon. Per dissort, no sou pas els únics. L’enyorada tradició local, l’obsequiosa, molt manyaga, mecànica nostrada del bon gratar conyets de minyonetes, s’està perdent pertot; a can pistraus la sacra perpètua memòria de la dolça grata trigonomètrica titil·lació dels tendres pruents conyets! Ai, ai, farem goig! Pobre poble nostre!
Xe, és el que li dic a aquesta! Quina degeneració les noves generacions!
Malament, malament; quina tristor!
I així doncs no li recepteu...?
Què voleu que li recepti! Si no se’l vol gratar com cal! I els altres fem tots plegats l’orni!
Em sembla que es diu el sorn.
Mani?
Fer el sorn.
El pagès?
Això. Sort que encar ens entenem, xe.
Sort, ves, potser, si voleu dir-ne així...
Esteu tot deprimit, doctor! Hauríeu de prendre alguna coseta... Voleu que aquesta us porti qualque concocció seua, d’aquelles de les bones? Fan miracles, com a medecina, vós!
Xe, no cal, no cal.

(...)

(El quadre de l’amorós indret.)

No sabia pas que la dona tingués una bessona idèntica. No crec que d’antuvi, quan ens casàrem, ho sabés ni ella. Fou més tard que se n’assabentà. No puc dir com ni quan, si gaire en acabat que ens caséssim, o al cap d’uns quants anys. Jo no me n’assabentí fins al cap de més de quatre decennis. Ahir, com qui diu.

Me’n recordava aquell cop fa tants d’anys quan vaig sentir ma mare que deia a la família. Tants de romanços per a aconseguir la independència i aquest Domènec nostre ell rai, qui s’ha independitzat tot sol. Em sentia orgullós rere la porta. Això era abans d’anar-me’n; ja m’havia acomiadat de tothom; segurament que la mama creia que ja havia partit. I orgullós n’estava perquè em pensava que la mama es referia al fet que m’havia molt reeixidament exiliat, i que així no em calia neguitejar, i que m’era encar més fàcil de no haver mai de consumir ni llegir ni guaitar ni sentir mai re que vingués del fastigós forat del cul que era la maleïda contrada dels invasors, ni d’haver de veure ni sentir mai re que estigués escrit o dit en el repulsiu papissot algaraví dels invasors.

Ara, més tard, al tren, és que clar me n’adonava que no, que ma mare volia dir que ara era lliure del pes onerós de la dona, és a dir, que ara era vidu. Cert que, en vida de la dona, ella i ma mare mai no s’entengueren, una animadversió mútua.

Vidu, però. Això. I llavors m’havia ficat a capficar-m’hi. Tornat a casa, el fet em neguitejava.

La dona va morir en circumstàncies ben estranyes. La dona tenia un cotxet vermell i l’aparcava sempre a l’indret al costat de ca nostra que ella sovint en deia “l’amorós indret”. Era un lloc bonic pel paisatge que s’hi veia i pel local a través d’on aquest paisatge d’horitzó deliciós no es veia. Era una mena de sòlid edicle o quiosc ran de l’estimball, restes segurament d’una antiga veranda d’una luxosa propietat ara ensorrada, i hi albiraves les muntanyes al cap d’arrere, i davant hi veies tota aquella esponerosa estesa vall d’arbres sempre verds.

Doncs bé; s’escaigué que, una nit, la dona, tornant d’una de les seues enigmàtiques aventures, per comptes d’aparcar el seu cotxet a l’indret amorós, l’aparcà al costat, on no hi havia el parapet del quiosc, ni és clar que el parell de belles clàssiques columnes, entre les quals, quan t’aparcaves al bon lloc, t’era gloriosament donat de poder esguardar el meravellós paisatge davant teu; meravellós àdhuc (o encar més) quan les negres ominoses nuvolades, i llavors llurs procel·loses activitats, no eren a llur més espaordidor i tumultuós.

Els anys s’escolaren, la mare havia noranta-quatre anys, i ben xiroia, jo ja havia fets els setanta-tres, no gaire sereny, i un vespre esguardava la televisió, i qui hi veig? La dona! La dona a la seua residència exemplar, de multimilionària (en dòlars), casada, ull viu, car deia el periodista, que casada amb l’eximi polític, de feia gairebé cinquanta anys! Vaig pensar, impossible! Si fos viva, hauria estat casada amb mi tots aquest anys que aquest boig diu. I llavors he pensat que devia ésser que veia una doble de la dona, car al capdavall, si llegeixes la literatura del món, te n’adones que de dobles n’hi ha haguts sempre, i àdhuc a mi m’ha passat que gent s’ha confosa i m’han pres (sense encertar-la mai), ara per un intel·lectual o un llibreter, ara per un malfactor qui caldria penjar, ara per un repel·lent espieta de la secreta i tot. I ho anava a lleixar córrer. Car, al capdavall, oi que havia vist el cadàver de la dona, qui la policia m’havia demanat d’identificar, l’endemà, en acabat de l’accident nocturn, el cotxe tot fet malbé al cul del pronunciat esbalçader, però sense incendiar’s, i la dona dins, amb el ventre i el pit enfonsats, mes amb el cap gairebé intacte...?

Tret que llavors la càmera del periodista ha enfocada una paret d’aquella mansió tan magnífica de l’excels polític multimilionari (amb molt de diamant i de gemma arreu de la propietària, i de seda i domàs pels voltants i seients, i de marbre i ambre...), i, entre els quadres, segurament signats pels noms més cars, hi havia, inconfusible, el quadre de l’amorós indret! El quiosc nostre, amb les columnes clàssiques, amb el paisatge sublim! (La dona el devia haver fet pintar ran de cap fotografia seua privada, car se l’estimava tant, l’indret, i l’enyor fa fer coses... L’estrany que, amb les seues males arts, no hagués, durant tots aquells lustres, assajat de fotre’m fora la caseta, per a recobrar l’indret.)

Llavors ho comprenia. La dona, havent descoberta (qui sap com) l’existència de la seua bessona (adoptada d’infant per una família diferent de la qui degué adoptar-la a ella), i havent-se adonat que la seua bessona era casada amb un rucàs, vull dir, un ricàs, tan poderós, ell, tan fot-l’hi-fot-l’hi, tan què ho sé, tan tant, i tan grasset i rossot i boiant, vós! (Res a veure amb servidoret, tirant a humil i pobret, i a anònim, i a cadavèric i a negret, i per descomptat tant d’allò que en deien “sense futur”.) Doncs de debò, això, qui sap, tot ben comptat i debatut, un bon dia precís, de fictes compres, es feia la trobadissa, feia veure que s’estranyava immensament en veure’s emmirallada, s’identificava, donava l’edat, cridava quina casualitat, som bessones, se n’anaven a enraonar a una xocolateria, la convidava a visitar ca seua i el seu marit (el marit de la bessona trobant-se “providencialment” de molt important viatge diplomàtic a l’estranger), rodava força per camins extraviats bo i esperant que es fes de nit, i llavors, arribada l’hora fosca, potser pretenent patir de nictalopia o quelcom així, dient-li a la bessona si li faria re de conduir ara que arribarien, car l’enlluernaven massa els llums dels cotxes contraris, i que la dirigiria sense erra, i l’altra, encar il·lusionada amb la trobada, no sé si una miqueta beguda i tot,* és clar que molt volentera...

[*Tot i que el de l’autòpsia (qui ara que hi pens em va tornar uns anells que mai no havia vists abans, tret que amb joiells i andròmines insignificants mai no m’hi havia interessat), a part que no va trobar re de sospitós, tampoc no va pas dir que la morta anés diguem-ne alcoholitzada.]

Molt volentera, dic, doncs, la bessona, i pren el volant, i la dona s’asseu al seient de la vora, amb les dues bosses a la falda, i ja, bo i arribant, a l’hora d’aparcar, la dona l’adreça, no pas al quiosc parapetat, ep, ans al lloc sense mur ni defensa, i li diu, No, a la caseta, no! Al costat, al costat! Fica’l ací, fort, ara, no hi ha perill, i un instant abans el vehicle no s’estimbi, agafant la bossa de l’altra i lleixant-hi la seua, i obrint la porta i saltant a terra, i girant cua, i corrent avall, cap al centre, i cap a cap cabina de telèfons, i telefonant un taxi, i fent-se dur al lloc on l’altra havia dit que havia lleixat el seu cotxe, no gaire lluny del centre comercial, i agafant el cotxe, i presentant-se a casa de l’altra, i dient al servei bona nit, i assabentant-se’n de tot com rutllava a la mansió durant uns quants de molt sortosos dies, i esperant el retorn del seu marit, el qual de sospitar, ella ja força familiaritzada amb les circumstàncies, i ell amb els mareigs de l’ofici, i badoc de natural, massa ocupat amb el tripijocs polítics, és a dir, avariciosos i abassegadors, doncs re. Mentre jo, com un gamarús, la plorava al cementiri.

M’he ficat a riure. Car, oi! Com som, els humans! Hi ha re més ridícul que la comèdia humana? Res a fer-hi, vós. Les incessants dolenteries que ens cardem els uns als altres. I en acabat tan tranquils. Anant fent. Fins que, abans de tocar el dos de per de bo, no ens vagi tocant de rebre’n de novelles, o de no poder estar-nos-en d’etzibar’n de les nostres a d’altri. Quin desastre!

(...)

(Els temps ardus són per als ardits de viure’ls.)

De botigaire en veïnatge rude, s’ha fotut a ploure fort, i dos advocats joves del barri s’han refugiats dintre la botiga. En Nicolau Corcó i en Quim Gros i Prim, un amb visatge de negre, l’altre amb visatge de xarnec; de sobte, la pluja forta, motivada per cap rauxa de vent, s’obliqua i esbiaixa i espetega als vidres, i entra pels forats al vidre suposadament intrencable de la botiga, són forats força grossets, arrodonits, fets per matacans i per bales llençats per la taülalla del barri, la típica vandàlica bretolalla de gueto traït. En Nicolau, el negre, ruixat de pluja, com en Quim, ambdós reculant; i en Nicolau, doncs, ara, bo i parlant dels forats, i espolsant-se la pluja del seu elegant complet blau fosc, ves que diu, Això és cosa dels negres, i en Quim, amb el seu accent xarnec, afegeix, I dels xarnecs, i, de darrere el taulell estant, jo, n’Argeric Urlac, aprofitant el meu visatge de moro — esdevingut moro doncs, car són coses sabudes per tothom que «Qui N’ha El Visatge, N’És» o «Si en tens els trets, re no t’ho trau» — allí hi soc, ficant-hi la cullera, I dels moros, ben ferm dic. I som-hi, ells i jo ja hi som, amb tota la raó, elucubrant-hi, dient, Els negres, els xarnecs i els moros, la ignorància els mena a l’autodestrucció i a l’autoodi; tot el que fan, per ignorància supina, ho fan contra ells mateixos; per comptes d’amassar forces i d’organitzar’s a fi de bé i de progrés, tot ho foten malbé, i sobretot, és clar, on s’escauen, precisament, que viuen, els ninots!

La nostra disquisició es veu interrompuda per la irrupció a la botiga d’una vella escarransida qui sacsa salvatgement el paraigua. És una clienta virtual, i l’atenc, com a totes, amb innombrables mostres de gentilesa i cortesia. Breument, em llev el fes i tot, per a exposar-li el meu cap degudament xollat a la xinxola.

Em demana llavors un pa que no duc. Li dic si s’ha llegit el títol de la botiga, «Queviures essencials», essencials, és a dir, re que sigui luxós, ni doncs insalubre, sucrós i verinós. Ni greixós ni enganxifós. El pa que duc és un pa natural, complet, i tot el que venc és bo per a la salut i a preu de cost, en benefici de la comunitat, per això doncs que tot el meu profit sigui el plaer i la satisfacció d’ajudar el barri, i d’ací que, mercès a la generositat de la bona batllessa, el local no el pagui, sigui cedit per la municipalitat, ni que jo, és clar, no cobri per la meua feina ni un ral. Encar que és cert que la teca, sempre natural, subvencionada. Li dic que els temps ardus són per als ardits de viure’ls.

Em diu que en realitat només compra a ca meua per caritat. Li dic que mal fet. Que la caritat se l’ha de fer ella mateix, menjant només cosa sana, és a dir, queviures essencials. I ara la pluja minva i els advocats se’n van, no pas abans d’haver’m comprat un pa cascú que llavors regalen a la vella, la qual fuig més contenta que un gínjol.

I llavors no hi ha ningú a la botiga, i trec rere el taulell el llibre que llegia i ho faig, assegut, esperant clients o bales i matacans.

(...)

(Colofó amb petxines i angelets.)

Trobada prop l’estadi amb n’Urlac, n’Argeric, bru polimat, i molt respectat agonòteta en temps de pugilats. Àrbitre molt seriós qui judica amb tota justícia (en les seues conteses no havent-hi mai frau!), vigilant de molt a prop que se les fotin com déu mana cap parell de llampants espantalls: esplet de sangs i mocs damunt la lona. Fa el bru, gratant-se la clepsa glabra: «Prou ben pagat, vós; tot fa brou.»

Els orelluts de la flota omplen l’arena, es deleixen per ensumar carronyes. Els braus, llurs banyes no gens esmolades, ja ixen arruïnats. «Òspita, vull dir, òspima, tu! Àdhuc l’horitzó ens surt avui tot reeixit. Lligams de sang i carnús entre els lleganys de ponent.»

En plena atonida tauroctonia, unànime crit de goig, el tauròbol atès enmig del ventrell, llombrígol amunt. «La seua supervivència en tèrbol embornal!»

D’altres, qui ho llegirem potser l’endemà, exalçarem les virtuts dels datspelcul, en cantarem Sursums Cordes amb fort sarcasme.

Se m’entén la dona sobretot amb economistes i planificadors, gent d’upa en les finances mundials, benefactors universals, i jo què voleu? Més content que no un xaiet amb picarols nous de trinca. Si tingués diners (els té tots ella, com correspon, i cal, i prou ops és), prou sabria on ficar’ls!

Vós i jo rai, qui hem encertant casant’ns-ens amb excelses dones excel·lentment banyaficaires, no fa? I tant. Nats amb la flor al cul, els cuguços, ja us dic; els altres, és a dir, els PPCs (els Pobres Pleonèxics Cardadors), ens fan la feina més dura, i més bruta, i fastigosa, ecs, i amb allò, en acabat, som els qui tenim les dones més tranquil·les i menys emprenyadores.

Eixarmat connubi, vós, no digueu.

La meua la tinc tan plàcida i agraïda que m’agombola i amanyaga com si soc un infantó. Evitant el meu nom potser massa rebec, m’anomena a variats hipocorístics, cohipònims (la majoria) de “cor” o d’“estimat”.

Ho diu a virolades entortolligades cintes de ritmes oblics. Fa:

«Banyera Nevera Baldric!
Espasa Samarra Melic!
Pipioli! Amb un raor! El perill!
Es rabeja! Tan lletget! A l’espill!
Opsimàtic Coprostàtic Eixidiu!
Eubiòtic Dacriorreic Eixabuït!
Cusc Quitze Onocoets!
Afracte Efedre Gripauets!

Oi? No fa? No digueu que no són noms simpàtics!

[*Pleonèxics: Cobejosos; Opsimàtic: tardà a aprendre; Coprostàtic: en bassiot de merda; Eubiòtic: viu bé; Dacriorreic: de llàgrima fàcil; Eixabuït: atabuixat; Cusc: tímid; Quitze: ronsejaire; Onocoets: els qui són mig ase mig bacó; Afracte: indefens; Efedre: un reserva en un equip.]

Per airoses lluents marbrades mosquees, per pedregosos viaranys longilinis, de perspectives que es fonen als fons, colcant com capità tronat en cavall vell o bicicleta atrotinada, o ja arribat a humils platges familiars, o a petitons enyorats interiors íntims, entre l’escalforeta dels estimats..., el meu trajecte, sempre soliu i per força concentrat en la meua sola ipseïtat, no és gens diferent del d’aqueixa gralla qui diries idèntica a les altres de l’esbart garlaire damunt el prat i a les branques dels arbres nus d’hivern, i tanmateix no pas, no, no és idèntica a ningú; ella és única, com jo, no hi pot (ni puc) fer altre, alhora civilitzada, ço és, social, i alhora separada, ço és, individualitzada, perduda en ella mateixa, exacte a la faisó com jo mateix doncs soc sempre perdut en mi mateix, essent qui soc, i prou, vulguis no vulguis, sense possibilitat de fugir’m, condemnat a conviure’m, i així fins a la fi.

Fotent què? Re. Filant la meua ficció. Car oi que tot n’és? Ficció del passat. Del futur. Ficció de tota història. De tota vida. Ficció, ço és, invent, i justificació un cop el fet és fet. Només (ep, i encar!) el present de l’ara mateix val re, i al capdavall què val? No re.

Tota concepció del món només pot ésser solipsista. Àdhuc, tot i reconeixent la presència d’altri, el seu món és de fet inaccessible. Tu al teu món, jo al meu. No hi ha — no hi pot haver — intercanvi de gàbies. Gàbia de son cos, cascú, feta de vidre si fa no fa opac. Cascú doncs tancat a la seua (gàbia), on, un a un, tots morirem (ens morim), mai estorts.

Tant se val. Anéssim fent, cavà? Car què altre resta? Gralla de grallera vós i jo, peça cascú de vast trencaclosques, cascú col·locant-se a lloc, sense creure-s’ho, només per a fer-ho, car com romans sense fer re...? T’hi veus. Mort d’inanició al cap d’encar menys que no et toca de viure i de veure el paisatge. Així que...

Per exemple, ai, vós, ara us ho dic. Tot d’una, sense solta ni volta, tot allò ligni esdevé lúcid (lluminós) i igni. Qui hi perd els temps escàs?

Una bona tasca on esdevenia mestre. Em sentiu encar?

Li dic, «Com em plau, de cops, fitar’t el cony hores i hores!» Li dic, quasi plorós, «Soc un gat; puc romandre hores senceres sense moure’m guaitant el trau, bo i esperant, coratjós, pas a pas, quin ratolinet no hi surt.»

I ella, parrupant (fent ronc-ronc) com moixa acaronada.

Acomodant-nos-hi, no pas? Un cop trobat l’indret de menys atac forà, on fórem millor?

Ni per què re de nou, si encontinent el nou ja és vell? En canvi, el vell, com més vell, més durador, i doncs útil. Fa el pes.

La impressió del vernís vellutat de l’ocre automòbil de l’amada a la pell de la meua mà, quan tancava la porta i li deia adeu, era tan dolça que ara em feia l’efecte que acaronava l’aire fresc d’aquell matí preciós d’estiu.

Llarg trajecte (ho sembla), i el meu (el seu!) cotxe sempre darrere, ben a tocar del precedent, fins que tothom sembla haver frenat. Tothom aturat, doncs, i pler qui s’han ficats a la vora i davallen de llurs vehicles (policroms) i es fiquen a badar, cap alt, vers les platges del cel.

Tot i que no crec que vaig enlloc, he triat de no aturar’m ni badar. Per què? A la meua edat, ja ho he vist tot. He continuat conduint, doncs, tret que molt més lentament, tanmateix temorós (qui sap) que allò que la gentada observa no sigui la fosa definitiva del Solell, car cert que el cel, encar més blau (morat) que no mai, prou sembli tremolar amb llum incerta. Volia, dubtós, potser aturar’m finalment, mes me n’adon que em trob davant els jardins que rauen davant el palau dels odiats “veterans”, i compte infinit, doncs, i no gos pas aparcar-hi, no fos cas que pensessin que hi duc (al vehicle) cap bomba o altra.

Sabeu? Sovint encar em pessigollegen la consciència (estranya imaginada entitat!) les sospitoses circumstàncies de la mort de la meua dona.

Tots els seus druts, massa cansats de cardar-se-la com estellons espletats a mort. Tanta de virior, tanta de meravella, i au, allò sòlit: tot s’esvaeix en un buf. Tant que semblava haver-hi arreu, i, rere, no hi ha re de re.

Hipèrbatons, ficar’n un ou m’agrada. A vós no?

Què creieu que guaitaven, coll amunt? Una conspiració al cel, entre divins, diguéssim, amb un mafiós en cap i tota la seua fastigosa capelleta de datspelcul, meretrius mercenàries, àngels merdacaners, estiracordetes santificats, pecs botxins, llords profetes, ensotanats escarabats, tot de dimonis i follets, aparicions miraculoses, calaixos i calaixos d’aqueixa mateixa pútida buidarada, llurs palpebres solcades pels llamps que deuen néixer’ls dels ulls nebulosos. Traus d’encesa carn, en guanya la pira flama.

Rere els murs escrostonats, on les pobres pedòfiles romanem llargues hores, dies, mesos, dècades, centúries, a l’aguait, amb les ungles que ens creixen fins que esgarrapem fútilment — harpies maculades, fins als queixals corcats prenys d’insatisfaccions — els encar pus gruixuts murs escrostonats dels gens higiènics taüts.

Sots cel advers, mentre em cau el moc, i em pix a la sabata, i no m’hi veig de cap ull, i repapiej, i carranquej, tanmateix (què hi fa? som-hi!), així i tot, au, bah, amunt, i envant, i apa, que vaig (no pas?) (encar més) lluny.

Caminava, amb amble d’ànec, doncs sots la pluja degudament emparaïguat, quan a l’espotzim (la virolla) m’hi espetega un llamp; l’esclat que féu, collons, m’esterrossa i em duu a tres quarts de quinze.

Remembra, li dic, el jorn on, llavors, em vas trobar. Semblava un gos totalment perdut, sense collar (ambdós sentits), sense sentit de l’orientació, sense parla, sense enteniment, sense saviesa ni coratge, i em vas dir, «Oi que t’ho ha fet un boldró salvatge d’amorfs belgues? És quelcom que m’esdevingué adés a mi aitambé, em violaren els tretze o catorze

Tret que al tit només (llas!) només l’havia violat un llamp.

Si “viure és cavalcar la pròpia mort” — com digué fa centúries un molt romàntic poeta de disset anys (és deia Jo i era exactament, és a dir, en tots els aspectes, físics i mentals, com fui) — aleshores rai, que “hom la cavalqui amb esperons o sense” només depèn del tarannà del viu qui sa mort cavalca, i l’espai llavors que li sembla que “vol potser recórrer”.

Tots aqueixos dissortats amunt i avall. Quins poixeules cucs al cul pateixen, els quals els neguitegen tant i tan incessants que no es plauen mai al lloc on són, i han el boig deler de sempre ésser enjondre, com ara al Nepal*, o a cap altre cau merdós del món, quan en realitat som sempre a la mateixa gàbia (us en recordeu?), i si, on som, no sabem fer-nos-hi un raconet, malament rai, enlloc no trobarem pas altre que la mateixa rosegadora horror.

[*Al Nepal, o a cap altre cau merdós del món, amb religions, és a dir, nocions falses, tan imbècils les unes com les altres — la metempsicosi, vós? la resurrecció? l’ànima? déus al cel? els inferns? els paradisos...? — quines bestieses! Quin cap pot concebre perversitats tan greus que no estigui ja fet malbé pels cucs de l’estupiditat terminal...?]

Llavors, pels volts de les antigues festes agràries (pageses) que ara en diuen per exemple nadal, cada bon minyó rep, com a joguineta, un ben esmoladot escalpel perquè dissequin (viviseccionin!) llavors, de cop-sobte, llurs mòrbides padrines, qui, als braços dels angelets del cel, els dormien i els roncaven a la vora. Quin quadre a cada caseta de molt brètol burgès! Molts virolats llits d’incipients boquers (maellers) ja pròpiament mèdics i antropofagòfils!

Sangloten les sangs arterials que els ixen a glops dels molt precisos talls del començament. Una mica més tard, els talls són fets a la babalà.

Per què no aprofites l’avinentesa i te la peles ara mateix, bon minyó? Solució a tot neguit! Tota avinentesa escau!

Meteòric raspall t’estrijola a repèl.

Li dic, «La ciència moderna, Manela, hom ens decep, hom vol fer-nos-ho passar per art. Quina enganyifa, Manela! Em trob avui, com veus, molt satíric amb la inexistent veritat empescada pels falorniaires qui se n’empesquen, amb pijames, entre fumets, tot somiant truites

«Qui fam ha, truites somia», diràs.

Enllà de mèdols i peirons, per un instant em retrobava al desert.

L’ull negre qui relluu com planeta misteriós de gaig blau tot estès bocaterrosa al Sol et fita, no fos cas que tot de sobte no esdevinguessis també esparver. Instantanis joiells, els ulls del mussol dissecat tocats pels raigs del Sol (morent).

Ocellets canors qui venen a suïcidar’s als vidres llambrants de les meus finestres trufaires, enganyoses i bares, que mostren doncs falsos cels amb esclatants Solells.

Els dos Sols paral·lels, les catastròfiques abraçades dels estels. Com si ara un Sol roman tot quiet a l’aigua, i l’altre es belluga al cel tot nerviós, mogut per un oneig tot anguniat.

Retrunyen encar, pertot el desert, els renecs a l’oasi enverinat.

En esguard d’u qui escunça de què llangueix, mai defallí. Us ho deia? Perseverí.

«Mentre érem a ca nostra, on érets tu?» Quantes de vegades us ho sentíeu de petit?

Em sap greu si, encertat, ja ho encetava adés. Bandoleret érets qui pels diferents llivells de la terra emprens aquest precís viatge, en el confort de l’abundància, amarat d’amarant i de joia, alleujat que totes les teues necessitats (tos ops!) eren només d’aire net i de visurat episodi, anècdota.

Vespre fosc, monja i capellà, amb tanta de roba negra, ja es tocaven tanmateix molt lúbricament. Llavors, de matinada, anaren a frec de penya-segat i s’agafaven de la maneta i es volgueren suïcidar, car quin remei. Adotzenats martiris, tal com la doctrina mana. Els guipava de no gaire lluny, i no m’esperava pas que al capdavall ho fessin, mes ho feren, i tanmateix, miratge, vós! (o gratulls, vós!) (o més escaientment: miracle, vós!), les innombrables, lúbriques i sinistres robotes negres se’ls umflaren ans eixeixamplaren enormement, i els esmorteïen la doble caiguda, fins que aterraren amb no pas tampoc gaire espetec, les cuixes i el cony pelut de la monja exposats, car és clar que no portava calces, i el capellà tampoc.

Cada cigala (la del capellà encar pus) és un comediant amb un ull (que es pot tornar alhora boca!), i prou que ens abelleix bontròs, ens abelleix un ou i pus, de veure els entra-i-surts dels comediants a l’escena del viure. No hi ha espectacle més sublim, vós.

Cardaven el mort i la morta, tret que la morta era la mort, i la mort (tothom ho sap) li saben greu els orgasmes: i els propis encar més greu li saben, i de cap que en té en surten les grans mortaldats que ens prepara, ai pobrets!

(...)

Immòbil no anant enlloc
Enfeinat a no fer re
M’he trobat un arbre ple
De pruna nous i albercoc.

(...)

Quan era a frec de mort, la dona em féu un present que em tornà a vida. Se’m ficà a cardar amb un seu amant molt poderós just a la voreta on em moria...

Collons, allò com em ressuscità! Allò em desembussava les essències energètiques, la vitalitat ectoplasmàtica se’m disparava amb força inaturable. Descàrregues involuntàries a borbolls!

De debò! Viratons de mercuri isqueren inversemblantment repetitius ençà del massiu llançador de curare que de sobte duia a la carranxa, i els visatges de vint-i-tantes femelles es veien esclatadorament banyats i alhora astoradorament duts enrere pel maleït impacte dels impulsius viratons, llurs ardents grumolls d’argent viu, com ara fluids tramesos a molt altes velocitats, les feien recular fins que s’estavellaven al mur de darrere i tot. Què us diré? Calia ésser-hi!

Orgasmes els llurs i els meus que ens metamorfosaven en colossals mítics hiperherois de l’antigor! El resultat, industrialment fantàstic!

D’ençà d’aleshores, el present molt altruista que aquell jorn no em féu la dona, me l’ha fet i fotut en acabat sovint, àdhuc quan de malalt no n’estic gaire (o molt i molt rarament gens i tot!), i no cal dir sempre amb druts seus extremadament potents, mentre alhora, pel meu encès magí, les evocacions gloriosament pornogràfiques suren esponeroses — escaient contrapunt als crits d’orgasme de la molt forçudament cardada, generosíssima, dona meua — qui els déus d’amunt i d’avall conservin eternament — car revera que això no s’hauria d’acabar mai — ella cardant al meu costat amb meravellosos mascles esdevinguts naturalment els únics legítims...

I jo, sobreïxent de briu i braó, virior i vim, efervescents, i és clar que bombant-ne el pit, el més sortós i benaurat dels cuguços de l’immens, bensenes infinit, univers cuguç.

(...)

Per desert xafogós de perduda cinglera
Espitregat i amb urc, sens boterut bastó
Amb ciri encès com qui és en processó
Nuosa nuesa que l’ara espera
Duc el coll al piló, perquè l’executor
Amb ull boirós i cor tot polseguera
Un nas sagnós i queixals de tauró
Tan bé com sap: de faisó barroera
El sacrifici faci obscè autòmat
Qui el capellà obeeix, ço és, l’axiòmat.

Estimball avall roda el meu meló
Banyut i derisori i embruta l’episodi
L’aüc del pelicà i ja som a l’exodi
On no hi cap cap desori tornant a la presó.

(...)

(Ullprès pel greu col·loqui entre llamprees, no m’era llegut d’extraviar l’esguard.)

Els tramvies de Brussel·les, tothom ho sap, són minúsculs; màxim tres pams d’alt; són d’un color vermell encès, i dins només hi poden pujar gnoms; els gnoms són com llimones, mateixa mida, mateixa color (això quan són joves; quan són vells, la color se’ls ha tornada glauca, lletosa); el terra per on les vies del tramvia no corren, com el terra de pertot a Brussel·les, i el cel mateix, i els murs de tots els edificis, és ocre, un ocre viu; el Sol, si mai vol treure el nas, hi és rovellat; els llibres tots corruptes i robats; els gàngsters i els ocupants als panteons; als xibius xampanys; les noies truges; els nois budells mal escurats; als bars apòzemes d’estranquis; als llits orquestres de pets; als rònecs bressols maragdines maduixes; cols, porros, escurçoneres, llurs llefiscositats com les llefiscoses noses mai no gens propícies que hom ni s’avergonyeix d’haver i que encontinent engoleix; les gimnastes de vult histèric i trets tintats de brut; les lleis ni cal dir de l’embut; tot plegat, joc brut; re al capdavall ni vist ni conegut...

Amb tiquets invàlids, amb els escrúpols d’un orangutan, als tramvies hi he pujat ben arrupidet sovint; les mateixes malalties hi pateixes com quan hom et fica en presó, on és clar que t’injecten, a tall de patriòtic vaccí, amb el pitjor militarístic gatxull i religiós vòmit; i t’hi és donat de sentir-hi de tot, les víctimes i llurs fàtues declaracions d’ultratomba, per exemple, i així, contínuament, doncs, quelcom de molt idiota, com cada mite mai empescat; ah, i a part de les cacofòniques recances individuals, l’eudemònica dialèctica dels agònics desdentegats, on a cada cau buit a les genives hi resideix un altre gnom ressentit, escarit, esmerlit, apoplèctic, ferit, i estentòriament escarnidor de son veí, i de cops, és divertit, n’hi ha cap qui, moribund, entra en trànsit, i s’escridassa dient pler d’heretgies antinazis i renecs, en correcta rebel·lió contra els infectes jerarques i podrits patriarques.

Amb un clatell ben coent i colpit, hom ens manava que abjuréssim l’eixut al camp, i la fam a casa, i l’infanticidi i el genocidi i d’altres malures semblants, mes que mai no ho féssim amb l’enveja i la revenja, car eren els motors de la prosperitat.

A l’altre bec de l’espectre, el bec pèssim, on als profits fenomenals de les verges més promíscues, s’afegeixen, de cada clan clandestí, les proliferacions expeditives, i dels irrellevant pollosos pallussos llurs epifàniques obscenes frenètiques melodramàtiques estentòries bèl·liques abruptes titàniques opinions.

Car a cada iconoclasta cal canviar-li massa sovint els bolquers.

Al rerefons de l’ancià i irracional univers, una bastida infinitament enfonsada s’aixeca on, serè, davant totes les còsmiques calamitats, un rellotge al puny, un altre al cor, no s’hi ens inhibeix n’Appi, ara transformada en n’Agneseta. De virtuós llop aïllat a conca i poetessa, i ens diu, en discurs reialment artificiós, que ja participava en xocolatades d’ençà de l’úter estant, que fou nada ran l’odi d’un pastisser pel cony d’una desequilibrada al manicomi municipal, qui posava incessants qüestions, com cap nen massa carallotet, i que com amb tots els altres infants merdosos, qüestions i respostes, tot plegat eren bestieses.

Parlant de perles, llegeixc a qualque lloc, encar assegut al tramvia, que afeblits individus de qualque col·lectivitat fòssil o altra rebutjaven, indignes, alhora ofensius i ofenosos, d’estar-se’n per sempre pus, verinós heretatge, de les inútils urnes, per les autoritats esporàdiques clafertes per llei de calç viva; triaven per comptes de cremar’s les esberlades urpes bo i volent extreure’n píndoles incògnites.

Amb sana espontaneïtat de punyal de capolador, els saigs i batllius corresponents, avui despullats de llurs plomalls de circ apoplècticament distòpic, contundents i ben d’hora, malden insomnes per a aplicar robustes letals batusses que sedueixin més tard, d’amagatotis, els bavosos abjectes epipleròtics espectadors nocturns, ara desvetllats, i imaginant-se coratjosos, només mancaria, com els mateixos punxuts agressors, als quals hom amb tota justícia en garanteix, per descomptat i des de la direcció, depènyer’n cada musell propi a estelats monuments d’esbombat futur.

Notòriament sanguinari malson ultratjós que cap anecdòtic remordiment tampoc no despertarà als magins desfermats de cap dels excel·lents depravats, obtusa gossamenta qui llavors en llepen, furients, a les pantalles, els escurims.

Al bogatell entre dos badalls de dissipació, sis gnoms enxocolatats, un altre enllordat Silè cascú vist en escorç, els sis diferentment encauats a sengles melangiosos músculs gingivals, abassega, marsupial, pirotècnics xiulets. Cap d’ells qui no posseeixi un tarannà raspós, aspriu, i qui no llenci a tot instant, sibilant, dràstics ultimàtums, o proposi fosques estratègies d’imminències indecents, amb pler d’incoherències doncs de mag afamegat, tot plegat uns i altres totalment ablamats amb il·lusions d’abominació emblemàtica. Mentre els cofois passatgers, arraconats a les golfes del son, absents idòlatres sense blasme, habituats a les sublims banalitats de la benaurança, han perduda tota intuïció que els duria belleu al bessó de la cosa.

Amb això, tombats en una orgia de fantasies... Espera, cop de colze: Bandarra, m’interromps; a tu ningú no t’interromp quan dorms.

Enmig de la plaça on les cerveses sobreïxen, el Pou dels Desigs gruava nostres pistrincs. Davallant del tramvia, hom hi llençava per comptes, ben sovint, sense amagar-se’n gaire, la pistola de l’assassí; ensems, d’altres, un pèl abans de no esdevindre assassins d’ells mateixos, hi llençaven ara mateix llurs besnets panxa amunt, és clar que parcialment rosegats (un tastet o dos).

Glop rere glop, sense ofec, el pou tot s’ho empassa; absurdament estridents, flors i cors hi espeteguen, en caure, com obusos de ferro forjat; peons de dol inquiets malden, alats, i vehements com oracles, d’abocar-hi contemporànies i pretèrites odissees massa aviat tornades cendres vestigials, formes nebuloses paregudes als paquiderms; allò aparentment embussaria els aqüeductes.

Tothom qui, guiats llavors per aitals portents, potinegessin per les resclosides clavegueres s’endurien, però, vívids esgarips i fugirien com espantalls orats, grillats, abrandats, apocalíptics, davant les col·lisions i els sotracs d’aquell macrocosmos espatllat; hi veien, carranquejant i a tentines, succedanis impertèrrits, aplecs d’asteriscs que aporten nul·les explanacions, lloses inapel·lables, ocioses magnituds d’enfangats col·lapses, eixos a tort i a dret, maquinotes abandonades al pànic, i no trobaven altre embó que el de la instantània espontània explosió de tots els gasos nocius.

Per a tornat al carrer, és clar que mai no pas totalment sencer.

(...)

(Mestre segur d’enyorades banderes, persistiré a l’alou.)

Érem sis, i fets cap a la cruïlla (on si la cruïlla hagués tingudes tres branques, és clar que ens hauríem distribuïts per parells i la història no hauria segurament estat gaire diferent), tombàrem tres per tres a costat i costat, en estètica simetria, vaccinant-nos així contra cap conclusió errònia; sabíem que quelcom de fosc i repulsiu aguaitava d’amagat a una de les dues branques que el reveléssim per a fotre’ns l’esglai letal que ens dugués al sot. Sabut és (car qui us parla us parla) que el nostre grupuscle afortunat arriba a la fi sense més ensurts. Mes, i l’altre...?

Érem tres i insidiosament ens rosegaven, individualment i col·lectiva, els teguments cerebrals i digestius les recances. Ens armàrem llavors amb ciències i filosofies; rebutjàrem tota passió per la por, i ens adjuntàrem per comptes amb el desdeny envers tota màgia; som vius perquè som vius, i ells morts perquè moriren; toca a qui toca, hom diu, i té collons raó.

A part que prou podien ells, qui havien descobert el molt sinistre quelcom letal i esborronador; nosaltres només ens l’imaginàvem; les nostres imaginacions, si més no la meua, afavorien l’arcaic, l’arcà arcaic, qualque bestiota cosina nostra, matemàticament hermafrodítica, amb alhora un enorme penis serpentí i metzinós i una pronunciada vulva famèlica amb queixals de tauró; amb pell d’hipopòtam o belleu de cocodril, i, pitjor, molt pitjor, un discurs sacerdotal.

Dels tres babuïns qui restàrem, s’escau que sigui l’únic amb avantpassats capaços d’afigurar’s que els perversos calzes peluts a l’entrecuix de certes espècies s’ho cruspeixen tot i cru; així que, mai no m’he atansat ni de lluny a beure el màgic raget que regala de certs calzes, tot i que hi ha trastocats babuïns qui en cantin les lloances; malatraçats rai, pobrissons; te’ls trobes sovint fets un carnús mig devorat a cap sulla llunyana cantonada.

No em plau de plànyer’m; ara, és cert que em refrega a repèl un dels tres veïns; és un perniciós saurí massa arrogant qui troba sang on no hi ha cap nafra, i rels (en realitat, tret que ho ignora, micelis) on no hi rau cap planta; creu així mateix que l’esplèndid esport del mastegar cal esguardar’l amb lent (o monocle, o ullera) moblada per una cascada de mètodes empírics, quan jo crec que l’important és pair; el desconfeix veure’m ensumar flors que floreixen als marges del meu hortet, quan ell treballa a millorar’s, diu, l’organisme; un organisme millorat és clar que desentonaria al fons del paisatge; només triomfa l’organisme fos al rerefons; exemple, el meu.

Amb trets establerts en temps remots, em confonc al diorama; trobar-m’hi és tan difícil que els de més dels predadors opten per millors (més vistoses!) víctimes. I de rere estant, en recacej les mandíbules: són barres fluorescents adaptades a empassar’s poblacions senceres; atansar-s’hi, ni amb vareta màgica de saurí, fora suïcida.

Ara som dos i, mutatis mutandis, et ceteris paribus, la inexorabilitat de l’obliteració personal fa que veure’ns recíprocament sigui ara sempre òpticament atzarós. Si ell és viu, soc mort? Si és mort, soc viu? Pel fet que només ens veiem molt de lluny en lluny i sempre de molt lluny, qui sap.

Em sembla que un d’aqueixos dies, m’atansaré a la vella cruïlla i prendré la branca que prengueren els tres qui mai no tornaren enlloc. Desapareixeré llavors per cap porta deliciosament paradisíaca? No és pas solament que ho dubti, és que n’estic segur que cap porta no és solament mai paradisíaca, és que no duu mai tampoc sinó al mateix atzucac on cal triar entre dues portes. La porta del progrés devers el no re del no re i la porta del progrés devers el no re del re. La convergència de les dues branques de la cruïlla es troba doncs a qualque punt de l’infinit. Tot això pensat per un babuí qui somia despert a l’ombra d’un roure de tronc gruixut com el coll de n’Atles.

Mes ara els perceb en la llunyària, ramats d’innombrables bestiotes amb budells degenerats i violents engonals i illades. Sobiranament camuflat, passaran de llarg...? No crec pas. Ja m’ho deia que, al capdavall, tostemps coincideixen les dues branques de la mateixa cruïlla. Car babuí, bona nit.

(...)

(Pretensiós babuí, pouant al seu rebost de respostes aptes, et dirà ara per què cony existeixes.)

—Per què existim?
—No t’hi capfiquis, capdecony. L’única raó per què existim és perquè existim.
—Però... però... per què...?
—Perquè existim.
—Però per què! Per què!
—Perquè cua, és clar!

(...)

(Hola, bon dia, soc en Bis Bos, un babuí qualsevol.)

Festejava amb una babuïneta qui es deia Bis Bas i es va tornar boja, pobrissona, i jo gairebé me’n vaig tornar, o potser me n’he tornat i tot, i un cineasta volgué filmar el seu cas i es tornà boig, i tothom qui mai ha vist el seu film s’ha tornat boig; no n’hi havia, tot comptat i debatut, per a menys; vós direu, un film on tant el bo com el dolent, com el jutge qui llavors els va haver de jutjar i decidir qui fos qui, eren idèntics — els tres eren idèntics babuïns, vós — idèntics en tot, inclòs el codi genètic — i es deien amb el mateix nom — els tres es deien o es feien dir (car l’impostor, fos qui fos, potser al començament es deia quelcom d’altre), es deien, doncs, dic, Gros Bis, i els tres personatges en acabat eren interpretats pel mateix actor, el qual acabà així mateix boig. (A propòsit, com hom podia suposar, a la fi el film ha esdevingut un film maleït, i roman ara hermèticament desat qui sap on per manament de les més bròfegues i ferotges autoritats.)

Tots els personatges del film, com els de la nostra diguem-ne realitat, què altre que pàries espaordits, i tothora desesperats per la magnitud de certs fenòmens aparentment només explicables per insinuacions al·legòriques que tanmateix els desconcerten, i les potències intel·lectuals i àdhuc respiratòries, incloses la de saber flairar d’on ve el nou mastegot que malda per a caure’ns tantost, a tomb mateix de revolt, ens duen de corcoll, bo i tractant al mateix temps de recordar què deia de prou consolatori cap bon filòsof, el bon d’en Xopi, per exemple, quelcom com ara que el trencaclosques del viure és irresoluble; que tota qüestió de pes rau a l’aire, que cascú ni re és cap objecte impossible de conèixer d’una faisó prou intel·ligible; per exemple, l’escurçó perennement reblant la seua arcaica panòplia de flagrants proeses, com te l’expliques si ni ell mateix no se sabria explicar? La seua posició idèntica a la teua; llençat al món i amb un enteniment determinat que el duu a fer el que fot, i prou. I al capdavall, oi, tant se val, car re no explica de debò re. I què hi fa que tot sigui idèntic a si mateix? Una idea és quelcom que es forma imaginàriament al cervell*; no té cap existència en la realitat; la seua sola realitat és imaginària; qui doncs es lleixa guiar per la idea, si és pròpia, s’enganya tot sol, i si és la d’altri, ço és, la de qualsevol totalitari massa segur del que creu que diu, encar pitjor, és clar, car llavors esdevé qualque mena o altre d’esclau ple d’injectada malignitat aliena. I tot friable, d’una fragilitat moribunda.

[*Idea (grec) i Forma (llatí) són el mateix.]

Sí ves, vós. Som-hi.

S’escau doncs que na Bis Bas digué adeu-siau a son pare, qui llegia vora la finestra. Pare, me’n vaig a la ferreteria a comprar, segons el que tinguin, claus o bitocs, car me n’adonava que els meus ara no s’avenen prou a les prestatgeries que em faig a un racó de la cambra.

Ara, quan na Bis Bas era dins la ferreteria, cercant bitocs o claus escaients, es trobà son pare. Pare! Què fas! Com t’ho feies? Has fet cap tan ràpid! Què compres?

Ah filla, respon son pare, un... un... un tallaungles, el meu és tot esmussat.

Paga la filla, i tornen a casa amb el cotxet d’ella, i arribant a casa veuen un home a l’hort de son pare. Fa el pare del cotxet: Qui és aquest impostor a l’hort?

Mana? Qui? Ah!
Saps què, filla? Potser és un monstre assassí qui es fa passar per mi mateix! Tapa’t la piga íntima i demana-li si ho sap, ell, on és!
Quina piga?
Com, quina? La més íntima, aquella que només un pare pot saber on rau!
Vols dir la que tinc al llavi dret del dallò?
I és clar, és clar!


Tret que la filla només se n’adonarà al cap de tres o quatre dies, quan era torcant-se al vàter, que la piga de debò era ara al llavi esquerre del dallonses. Massa tard. Car ara no sap quin dels dos homes és son pare. I jo encar menys que ningú. Els veig els dos, i sé que un és acusat d’haver assassinat, fent-se el metge, tot un vilatge de vint-i-tres habitants, i l’altre és un pobre babuí burgès, assidu treballador, sempre complidor de les lleis.

L’epicaricac, el reconsagrat criminal qui féu de metge al vilatge, guanyant-se amb falsedats la confiança dels vilatans, els emmalaltia tots i, un per un, els escanyava amb nues mans, molt cruelment, al llit. L’epicari, en canvi, el bon pare, un home afable i patidor, sempre es sacrificà pel bé de la família i del poble en general.

Em roda el cap quan els veig. Quin dels dos homes és l’impostor? Em diu la Bis Bas, tota magra i nerviosa, i plorosa i desesperada: Cada vegada que mon pare m’abraça, quina esgarrifaó, Bis Bos!

Quin dels dos pares?
No ho sé! No ho sé! Pararé boja
.

Protagonistes i extres, comparses i tècnics, tothom, irresoluts davant la insolubilitat de tot plegat, tard o d’hora, ens abandonàvem, com dic, a la darrera desesperació de la bogeria. Car re no hi ha de mai resolt als vitals enigmes, reconeguem-ho. Misteris sense solució. Cap solta ni volta possible als envitricolls de l’existència. Tot resultat sempre inconclusiu. Hom s’embolicava; el cap, fervent, se li entortolligava. Quan hom s’aturava a rumiar-hi, n’hi havia per a allò i per a molt pitjor.

Crec que no pas solament jo, crec que tots els homes de bé al film de la vida ens hauríem sentits usurpadors del pare ideal, legítim, d’allò que en diuen “platònic”, i que, posats en aquell trencacolls, hauríem abdicat encontinent, si haguéssim només sabut com i on. Només el monstre assassí, el més fals dels homes, part de fora tan “normal”, mes a l’interior bullint de ressentiments i greuges sense cap mena de base, no se’l veia que sentís cap remordiment, ni rosec, ni recança.

Oh, i ara ve allò del jutge, el jutge Gros Bis, idèntic tant al monstre com al bon jan. És evident que fer de jutge és el treball més maleït de tots els mai inventats.

Quan, i cal dir que en acabat de bestials tortures, havent-lo repulsius rufians estiracordetes escaldat, socarrimat, escalivat, i dut nu i sense guants per infinits deserts de gebre i glaç, i enllaminit-lo llavors amb apàtics simpàtics oasis, els quals, tantost hi arribava, eren esborrats... Quan un dels dos Grossos Bisos s’ha vist doncs condemnat, na Bis Bas ja ha perduda la xaveta completament. I tanmateix ha volguda assistir a l’execució. L’hi acompanyava, al primer reng.

Cau la destral del botxí i del piló rodola el cap d’en Gros Bis fins no pas gaire lluny dels peus de na Bis Bas. Els ulls del mort se li claven als ulls. I llavors, ai, els llavis del cap escapçat vet ací que diuen, roncs, amb un to de lleuger retret, el nom de petiteta de na Bis Bas: Bixet!

Un nom, ull viu, que l’altre no devia haver sentit mai. I allò, conèixer que segurament ha dut son pare a la mort més injusta i injuriosa, li fa el rodar el cap a ella, tret que l’altre, qui amb visatge immensament satisfet ha assistit a la nostra vora a la vil execució, ha sentit el nom, i ara el sap, i com provarà ella que ell, el monstre qui l’esgarrifa, no és qui diu ésser...? El cap em rodava a mi. Vaig caure esvaït. No sé si encar m’he recuperat; els infermers del manicomi em guaiten sovint amb una tangible agror, ara anguniosos, ara escèptics; i si m’esguard a l’espill, no m’hi veig, hi veig encar un altre Gros Bis, emfàtic, pessigollejat a l’aixella com ara per cap altra aranyeta menèmora, joiosament saltaire, i alhora insinuant-se’m, el monstre reflectit, tan adepte a l’enganyifa, el malparit.

(...)

(Res no és re en esguard de l’eternitat.)

La seua gosseta es deia Mol·li i era una gosseta qui, tantost no em veia, venia a saludar’m molt afectuosament, i ella, una noia d’encar no pas els vint anys, de vult fresc com gerdó, i alçada força elevada, i forma sublim, llavors la volia reptar (la gosseta) i alhora volia excusar-se’m, i jo li deia que No re, no re, i només pensava a poder-me-la cardar, mes com li ho diria?

Al capdavall, filla, només ens portem uns cinquanta-quatre anys; què són cinquanta-quatre anyets en esguard de l’eternitat?

I llavors la Mol·li, aquell altre dia, més tard, tot i que la cridava, ni cas.

Confús, m’havia confós de gosseta.

Li deia doncs de Mol·li, Mol·li, i qui em va contestar fou una vella molt vella, i li dic Com és que la gosseta no em fa gens de cas, avui, tan amics que som sempre. La vella de més de noranta anys em diu no es diu pas Mol·li...

Es diu Glòria, la gosseta; en canvi, la Mol·li soc jo.
Ah vós us dieu Mol·li i la vostra gosseta es diu Glòria; em deman ara si la noieta de vint anys qui té la gosseta qui es diu Mol·li es diu ella Glòria, faria gràcia.
No sé què us empatolleu, mes què són vint anyets de diferència en esguard de l’eternitat?


I em feia l’ullet, i se m’insinuava clarament, i diu Som-hi? I m’obre la porta de casa, i hi entrem, la Glòria i jo, i ella, i ei, ja hi fórem.

Meravellós.

(...)

(Visitant amarg.)

En acabat de rentar’m el cap, havia pujat al terrat a eixugar’m els cabells al Sol, quan me n’adon que a un altre terrat, cinc cases més avall, hi ha una dida jove jugant amb un marrec; sense pensar-m’ho mica, enfilant-me per teulades i terrats, hi vaig i em faig conèixer a la dideta, i s’escau de sobte que el seu funest infant, qui en vida prèvia fou gos, se’m llença damunt a llepar’m fastigosament, i la dideda el renya, i li dic que sí ves. I llavors ja no fem cap cas del marrec emprenyador, i ens fiquem a festejar d’una faisó és clar que molt mòdica.

Me li declar meravellat. I em diu meravellat de què. I li dic de tot. D’aquest Sol tan lluent, d’aquest cel tan blau, d’aquesta frescor seua, del món en general, dels miracles de la polifacètica tot-creadora natura, de la nostra dolça llengua, encar més dolça, llas, antany, no trobeu? I dels viatges a la lluna, i que cal dar a en Llucià el que és d’en Llucià, qui viatjà arreu abans no ningú, i amb més fantasia, i doncs amb més de veritat. I a l’infern, vós, cal no oblidar-ho. Curiós indret. Millors meravelles que en aquest, segons sembla. Ho sé perquè hi dugué el meu amic en Mènip Lanòmal a fer un volt (i un bol), per l’infern, vull dir, i en tornà meravellat. Sabeu què altre apuntà en Llucià, i hi tocà net, al blanc de la rodella, i es pot aplicar a tota autoritat actual per merdoseta que sigui? Va dir que què és un ric (o un poderós, un suprem sacerdot, per exemple) (o un altre fill de déu, no em féssiu riure) sense els seus sicaris aplegapets...? Un pobre home sense llustre; li cal més al ric aquell qui el raspalla que no al raspallaire el sempre efímerament poderós, car a aquest darrer (l’aplegapets) només li cal fotre un cop d’ull al voltant, i sempre en trobarà, un altre nou ric, o nou dictador o redemptor o cap de tropa (amb els seus malastrucs vel·leïtosos armats addictes del moment) disposat i sedegós que hom el raspalli i llepaculegi a tentipotenti i pus.

I parlem llavors dels aldarulls a Berlín el cinquanta-tres, i que sempre és tanmateix bo de cantar les meravelles, i l’emmeravellament d’un mateix, no trobeu? I que com digué el gran Brecht, sempre és temps per a cantar, i sobretot és en els temps foscs i maleïts on cal cantar encar més fort.

I li dic que ai, que se m’havia escapada justament ara una noció encar més meravellosa que li volia dir, i em diu, que no em capfiqui, que quan menys hi pensi, em tornarà, i li dic que ai, llas, mai més no tornen pas tan meravellosament com hom les havia concebudes al començament, les meravelloses nocions, i que de tota faisó si aqueixa em tornés, segurament l’eixarm del moment s’hauria perdut, i al mateix temps, on fóreu, vós, oh, visió meravellosa, oh miracle, oh aparició, oh al·lucinació mai més tan perfecta, i li dic si sap el mot d’en Berlioz, conqueridor simfònic, qui diu que quin suplici i quin desesper, vós, els causats per la pèrdua de l’encadenament màgic de certes idees que per distracció i sobretot per manca de temps se’ns escapoleixen d’empertostemps.

I li dic que quin immens invent, el de les cadires, no trobeu? Trons, trones, cadires de braços, cadires d’esguerrat, cadires portàtils, cadires cagadora... Cadires per a cada ús i per a cada cul! I potser he dit “cul” massa de cops, que veig que fa ara un vult de consternació, i vull reptar’m durament davant seu, tractant-me belleu de colossalment ingrat, i que soc com el vell entomòleg qui es plany, ara, d’haver estat tan maleït de més jove, i doncs pervertit, anormal, obscè, obsés i atuït, i se sincera amargament i diu recony, si sabessis com em reca ara, a les últimes, d’haver estat en vida prèvia un tan imbècil assassí de falenes i papallons, i oceànic em somorgoll en un engranatge aberrantment arquitectural de punyents injúries, i que malaguanyada cilindropúntia que no tenim a l’abast, car altrament m’hi llençava sobre, castigat; castigat per les apotropaiques pertinaces punxes de la cilindropúntia, punxant-me als indrets més essencials, talismà molt calgut que prou m’havia mancat suara, no trobeu?

I, bo i veient-la cada cop més fosca i lletjota, vull canviar de segment de viatge, botant, transient, cap a un de més propici i rialler, i li dic si se’n recorda dels clàssics infeliços còmics personatges de l’històric tràgic passat immediat? El Pecetes i la Campanera? El Paer en Cap i la Mercera de les Sederies, tan semblant, ella, a la Sofia Lorèn: li donava un rampeu perfecte i parlava un romà, vull dir, un barceloní encantador, no trobeu? I féssim pujar a l’escenari l’home o la dona amb el vit de ruc, l’incombustible Tirèsies, el Clitoromègal, o al contrari, na Clitoromegàlica Tirèsies, qui es veu que va dir a Lanòmal, segons he sentit, que no hi ha com ésser normalet i sense més ambicions depravades i al capdavall inservibles en una vida tan curta i esclava, i com l’encertava per a nosaltres, no creieu? Gent de bé i moderadament instruïda i amb perspectives o expectatives salubres i prou assenyades, oi?

I fou aleshores, quan li anava a dir el meu nom, em dic n’Ícar Òbiter, per cert, i a mi també m’abelleix pler de parar l’orella a les lloses, escoltant els morts com desbarren; els heu sentit, a tall d’en Tirèsies mateix, el bon lesbià, ell, d’exclamar’s ep, esborra’m les borres que em barren els ulls! Poètic. Ah, i, de fet, el vostre, de nom, si fóssiu tan amable, senyoreta... Fou aleshores, dic, que, de cop i volta, l’oblidat marrec llefiscós se m’ha llençat tot de sobte molt repulsivament damunt; damunt l’astoradot visatge!

Al mateix temps, la dideda s’ha tornada horrorosa làmia, i amb esgaldinys esborronadors, dona exuberantment moguda, se’ns atansa! Ajut, socors, vaig dient, el repulsiu llepaire m’ofega! m’escanya! se m’ha ficat gorja endins! És com si ara hec una serp pitó a la tràquea, una monstruosa mosca fastigosa qui no em deixar bleixar, cap figa borda qui em creix i creix a l’esòfag, al pit, ara a frec d’esclatar!

I la làmia, enorme nu cuc enfigassós, ens empeny parapet avall, un parapet ben sòlid, digne del benigne meravellós arquitecte, en Neró, qui reféu la capital, i els lladres aristòcrates (allò que en diuen els maleïts elets de les maleïdes “elits”) tanmateix no volgueren pagar el renovellament meravellós, i molt malignament el feren caure, i la idea em fascina un instant, tret que encar em transfixa més alhora l’esguard penetrant de la quimèrica marraca, i esmeperdut també davant la vaginal violència, bo emulant l’alosa, l’alosa tocada de l’ala (i em dic Ícar, Ícar, que caus, que caus), romanc enjòlit un instant ans d’estimbar’ns, ans no ens enfonsem a l’abís, jo i el repugnant paràsit, i caiem...

Caiem, la vescosa gàrgola infantil i, doncs, jo, qui (del mocós titella) en vaig violat i prenys, i així, oi vós, ja ho veieu, de quina meravellosa manera no s’haurà trobada llavors de retop protagonista ella, la làmia, la dideta transformada en gorgona furient, l’heroïna d’aquell cas fortuït, catastròfic, luctuós, on el criminal és clar que seré jo, el nou boig, i no pas la làmia, oh no, no, la làmia no, pobrissona, patidora, banyada de llagrimetes tan avinents, llagrimetes de verge trepitjadeta a l’ull de poll, per si fora poc. Un fet divers normal i corrent, un més dels negligibles fets que no haurien de durar tampoc gaire, o gens, però que per la beutat, la formosor, de la gerda noieta, potser esdevé vàlid per a ésser reportat en publicacions i pantalles durant un parell de dies, ella santament llagrimejant, com dic, tan estoica, tan ardida, tan tafarrera (sexy) àdhuc, vós!

Pel que fa al meu cos tombant banzim-banzam, ara ja no sé si al capdarrer espetegava damunt l’asfalt o els asfòdels; el cas és que soc portador d’una babèlica piràmide de commocions cerebrals. (Del llefiscós marrec no en dic re; belleu, qui sap, paït, fou convertit en femta, o el confongueren per fetus afollat quan m’operaren, i fou llençat a les escombraries. Sic transit els emprenyadors.)

Tant se val, i ara? Ara ací em veieu. Em trob i no em trob per corredors i escales tot blancs, amb estranyes perennes banyes que em pengen de l’occípit, balandrim-balandram, com elèctrodes, vós, o quelcom semblant. I on puc anar que hom no em vigili amb ulls de medusa irada? Ara us ho dic. Enlloc.

Ja puc voler escapolir’m, sicaris rai, sicaris m’enxampen i m’etziben metzines a tort i a dret; són sàfiques (sàdiques) infermeres múrries qui van armades amb gotejants xeringues, i bútxares bardaixos infermers, forçuts i rabassuts, amb dobles (gruixudes) corretges a les urpes. Tot de bates blanques qui sempre m’espien, sempre darrere meu, sotjant, fitant. Transfixió que m’ancora com papalló o falena assassinat.

I si davallava furtivament les escales? Inútil conat, tu. Dalt de tot, rere la cantonada, allà són, expectants, sempre avinents a saltar’m de cop-descuit sobre. Ja faig ben goig. Sí ves.

(...)

Cap comentari:

No hi al món re més repugnant que un botifler - i en desitgem, és clar, l'anorreament

No hi al món re més repugnant que un botifler - i en desitgem, és clar, l'anorreament
Els quatre bons elements de la República Catalana dels Països Catalans

gits del guit per als quatre gats pus aguts

en Qrim son incert guaitajorns

Qlar Qrim, Qatalà

Qlar Qrim, Qatalà
Eleuteri Mut-i-Nu, son cap de cascall