Entrada destacada

Recordeu, si us plau. Alguns dels llibres formats d’extractes d’aquest dietari, hom se’ls pot desar, si així li rota, i de franc, anant a aqueixa adreça.

Recordeu, si us plau. Alguns dels llibres formats d’extractes d’aquest dietari, hom se’ls pot desar, si així li rota, i de f...

Dietari execrable

<a href="http://archive.org/details/@cr_morell/">Dietari execrable</a>
  • http://archive.org/details/@cr_morell
  • dijous, de febrer 28, 2019

    7 i 4/5





    —Quin bell tarannà i quina pronúncia meravellosa i quin lèxic exacte, i sobretot tot plegat quina parla inoblidable, del tot tan òptimament emprada, tan eufònicament mesurada, ai, i tan ultratjosament diferent de la dels de més habitants (carrinclons mesells bordadors pel que fa a llur abandonat, pobríssim, garlar) d’aquella capital botiflera, els del poeta nonagenari qui (beneït jo, pobre de mi, per quina delitosa fantasia hipnopòmpica feta realitat) em convidava a dinar al restaurant vora ca seua, pujant la dolça carena arbrada guaitant l’ampla badia.
    —Em deia, en aquella somiada avinentesa, que certs diumenges li feia patxoca de poder enraonar una miqueta amb poetes joves, de qui els tènues prometedors assaigs ell copsava que podien contenir petites fulgències.
    —Crec que hi he anat amb un mainatge fort penetrant (se li veu als ulls intel·ligents), el qual, probablement (no dic pas que ho fos segur segur, dic només que m’ho semblava), és fill meu, car el duc al costat tota l’estona, tant quan som asseguts a taula com bo i sortint del tranquil restaurant.
    —Així, en acabat d’haver despeses un parell d’horetes (per a mi) històriques, bo i escoltant el molt deny poeta, qui a les portes molt imminents de la mort encara servava l’esperança de fer, per a la superlativa causa nostra, diguem-ne una aproximació de deixeble no pas completament bord i gord (xorc), i qui, per la seua generositat, àdhuc em permetia sense reptar’m que amollés qui sap si gaire escaientment qualque parer meu en la conversa, com ara si érem col·legues ambdós molt capaços, en esguard al diguem-ne cabal cultural universal, me n’estava (molt a desgrat íntim) d’assenyalar a mon fill certes eufòrbies qui creixien, segurament a propòsit, com a decoració campestre, gairebé a la porta del restaurant del qual eixíem, ço és, les lleterasses, les més benignes lleteroles, i, fora de categoria, i enyorant els conills albins de la meua infantesa, els lletsons, sense, com dic, gosar tanmateix dir re de tan presumit ni tifeta, no fos cas que el geni present hagués oblidades o desades al mal calaix les fineses de les classificacions botàniques, i es cregués, com m’havia cregut jo fins ahir mateix, que eufòrbies i el·lèbors anessin en tàndem, de bracet, i fou aleshores, ai, que el gloriós aede, volent, vinclant-se, també mostrar-li (a l’estudiós vailet) unes fulles molt flairoses de menta, ja no es pogué aixecar. S’havia enfonsat, repenjat d’esquena al mur, i no el vaig poder ajudar a llevar-se; el seu braç era molt més poderós que no el meu, i tanmateix, tot i la vigoria servada fins a edat tan provecta, la senectut, millor, la senescència, ara finalment l’ensorrava, el desconfia, l’anorreava (desesperadament, per a mi) allí mateix on érem.
    —Em tombí per a fer avinent al mainatge que entrés a demanar ajut i vaig veure que qui m’esguardava, no sé pas del cert si gaire compadidament, eren els ulls vermells d’un majestuós conill albí, gros com un os polar, ciclopi, impàvid, paorós, i amb les altes orelles totes alertades de qui vol copsar al vol els darrers agònics prenyadíssims mots mormolats per cap figura verament cabdal, cap semideu magistral, cap etern molt gruat ans colt miratge que se t’imprimeix inesborrable, de per de bo, a la consciència, com s’imprimeix, retroactivament avial, a la consciència de tot poble qui renaix com alat angèlic llanut dinosaure qui retornés, triomfant, a l’agre immemorial...
    —De fet, crec que, tant sorrat d’emocions, així mateix jo queia en pregona defallior. No sé pas llavors qui, ni si ningú, ens plegava, tant a ell com a mi.

    (/=\)

    —I ara, qui ho hauria dit, segon jorn seguit de ressonàncies immarcescibles...
    —L’endemà, com dic, en canvi, ací so, vivint l’instant, i davallant, i esdevenint alegrement hipogeu, i ara agafant el metro, el qual és d’una certa bona qualitat i on em puc asseure en lloc ben triat (un seient separat on, com en balancí, hom es pot suaument gronxar), so encontinent i benauradament de camí. De camí cap on? Cap on dec anar; ara me’n recordaré, segurament.
    —Mentrestant, gentades pugen i baixen a estacions intermèdies i diferents entretocs i interrelacions s’estableixen entre els viatgers, inclòs per a mi el petó vora la boca d’una bonhomiosa negra carregada d’infants i molt popuda i falaguera, i de més a més, per una d’aquelles bondats de la casualitat, tot i les munions qui s’intercanvien, he pogut conservar el meu seient preferent sense que em calgués lliurar’l a ningú amb més drets o necessitats.
    —Tret que és clar no sembli pas que arribi mai a la meua estació, car de fet encara no he sabut esbrinar a quina haig de davallar. No sé per què, però com més anem més em fa l’efecte que no m’haig d’aturar fins a la fi.
    —És una mica estrany, nogensmenys, d’adonar’s que amb la multiplicació de les estacions jaquides enrere, el vagó on so es vagi fent malbé notòriament. I el públic mateix ha baixat gradualment de categoria; ara només hi pugen i romanen, escadussers, entre d’altres totalment acabats, de físics abatuts, rosegats terminalment per malalties i vicis, homes forts i amenaçadors; tots plegats, fluixos i forts, foscs i toscs, bruns i bruts, llors i llords.
    —Tant se val. Un dels homes forts i foscs m’ha desallotjat ben fàcilment del balancí, i ara he romàs dret i sense saber on ficar’m. I me n’he adonat alhora que al vagó, que tampoc no sembla anar enlloc, pler de portes laterals hi han aparegudes; segur que hi eren abans, tret que, per causa del fet que esguardés preferentment la gentada, i l’obstacle mateix de la gentada, no les hagués vistes o no les hagués pogudes veure fins ara.
    —Són portes, quan esbrinant-me de més a més lleixat de banda, he gosat al capdavall d’anar obrint-ne, que només duen a indrets profligats, arruïnats; són petites cambres on cada instrument i moble i objecte s’ha vist qui sap de quants d’anys agredit i trencat.
    —Tornant finalment a l’espai principal del vagó, em veig aquest cop l’únic passatger. He esguardat, dret i sull i sense moure’m, cap a totes bandes... I ningú no m’acompanya. No.
    —Tot sol i pelat, doncs, i entre les portes amb els continguts xemicats i mig podrits, i tampoc tot plegat no anant enlloc, tot i que de cops notis (tret que no sigui la imaginació) com si la cosa es bellugués sobre vies potser irregulars.
    —I llavors potser has pesades figues, mes ara com ara et desvetlles tot d’una, i sents veus llunyanes, i obres els ulls, i veus eixir de rere i de sota els mobles desfets que vessen de qualcunes de les portes mig badades uns quants de soldats blancs vestits de camuflatge i força armats. I sents que diuen, raucs, declarar’s atrapats. On provaries de demanar’ls que et donessin si us plau referències sobre el lloc i l’instant, mes no sembla que ni et vegin, car per molt que estosseguis ni facis cap signe tampoc no et fan cap cas. I ara recacegen entorn i obren capsetes encastades a les parets on deu haver-hi interruptors i circuits cabdals i hi monegen amb dits espantats...
    —I de tant en tant, de sobte semblen atacar amb porres negres voltants de cos, propi o aliè. I ara un dels soldats se m’ha llençat amb la porra i me l’enfonsa a l’engonal. I allò fa força mal. I ara em sembla que comprenc què s’empatollen quan grunyen entre dents. Diuen lluitar contra invasors invisibles, eteris, quelcom que anomenen “gars”, gars grocs; i “gars” comprenc al cap d’estona que deu anar per garfis-arxi-ruptors, i que la coloració d’allò invisible deu veure-la només la porra. Els ulls de les porres se n’adonen de la multiplicació dels invasors. Ben tost els cossos de tothom envaïts pels gars grocs, i d’ací els cops de porra, no solament contra el meu cos envaït, també, ells amb ells, contra els cossos dels companys, porres sàvies que acabaran jaquint’ns-e ben baldats.
    —I no sé pas si ni gens vius a la dubtosa arribada.

    (/=\)

    —No conec altre fat que el de sempre perdre, i llavors, beatíficament i benaurada, perdre’m.
    —Havent, bravament i nogensmenys molt cusca, reconegut la formidable desconfita suara soferta, me n’haig d’anar a esgarriar’m, i com més lluny millor.
    —Tothora, en tota discussió, i com més ridícula amb més esclat, indiscutiblement posat en vergonyosa vençó, romanc en acabat eixorellat.
    —Car dialècticament absolutament batut, i amb totes les de la carrinclona llei, com dic. Ficat en evidència, alhora que estrepitosament desfet per les molt poderoses raons de la dogmàtica autoritat. Hà!
    —Fotent llavors doncs cada vegada el camp, i au, som-hi, xiquet, amunt, camp enllà, on l’aire (respira’n!) és net i fresc.
    —Haig d’anar-me’n a escampar la boira, uf, i això rai, alleujat, allerat, llambresc, si fa no fa ivaçós, isnell; això sí, ai, fent-me el geperudet, l’abatudet, recós i contorbat.
    —No m’haig de plànyer pas. Prou hom, el vencedor (els vencedors), m’ha (m’han) demostrat a bastament i palesament, carallot, que no en sé gens, i de re.
    —Ara, per tant, endavant, toca perdre’s. Vés-te’n a plorar (riallós) la molt greu desfeta.
    —Com el meu secret heroi, l’estrenu Marieta Culcagat, com ens xalem llavors amb la benastruga avinentesa que ens toqui girar cua, i amb la cua entre les cames, sempre deixat amb el cul pudent enlaire, hàgim de desfilar, hàgim sortosament, extàtica, de tocar el dos...
    —Hò i tant, fora, tu, fora! Tresca, tira! Via, via! Aquí què se’ns perdia?
    —Re de bo.

    (/=\)

    —Vida invivible de qui viu als aiguamorts
    Sense cels ni vols d’ocs
    A cient de la futilitat de cap llambrec enlloc
    Que no sigui l’entorn immediat:
    Massius gossos negres i ossos blancs
    Mòrbida futilitat
    Flagells de serps incomptables
    Qui com gruixudes sogues blanques
    Se t’emboliquessin i no et lleixessin bellugar
    Altrament que a còmiques estrebades
    I el tigre tigrat de la ferramenta sempre sangosa
    I tu i la teua escombra traient
    Fútilment i perpetu traient la pols
    La pols a l’entrada del cau
    I els cucs i cuques qui se t’amunteguen a la boca
    A xarrupar-hi a abeurar-s’hi
    A tastar-t’hi premonitòriament
    I els robusts rats negres i els monstres sobtats
    Damunt llacors i bromeres
    O mig aflorats ençà d’embromats atapeïments
    Boques enormes xup-xups de xarops
    Xauxineigs de cues arestades
    Ah i els ulls vermells estacats a durs visatges criminals
    Dels llunyans ominosos humans
    Tots de negre i amb llur instint salvatge esmolat
    Com si encar trepitgessin quitrans a llur percaça
    A la percaça dels escapats.

    (/=\)

    —Avui res de ras. Al contrari, havent trobat cap recer prou escalfadet, i doncs adormint-m’hi angèlic, sense saber-ho, ai, indret privat, ni haver’n abans escatida, per obstaculitzacions naturals, com ara eren la foscor absoluta de la nit i la densa pluja mentre caminava per enlloc, la prohibició expressa de raure-hi, llavors, en matinar, tanmateix, amb les clarors i clarícies filtrant-se per les clarianes, i doncs llevar’m i veure’m davant els quatre o cinc seriosos buròcrates rere un taulell, prou que em temés que em cauria allò pitjor, quan, tot d’una, pum, de sobte enjogassats, llencen amunt la paperassa, els patracols que espapissaven, els fal·laços formularis, les preteses pòlisses, els tufejants baldufaris, i qui-sap-les les perjures imputacions, i em diuen, riallers, que escampi, que foti el camp, au, que no ha estat re, cap plat trencat.
    —Tothom s’asseu a taula i rep un bon tall de pastís de mel.
    Cascú son destí, fem plegats, si fa no fa musclejant.
    —Saps què et dic? Fou llavors, bonhomiosament esguardant enrere de cua d’ull, que m’absentí definitivament del cald indret, l’ideal mendraig al cementiri on hom es veu que havia col·locat el forn on els jovials (encara se me’n deuen riure ara!), els trempats funcionaris, no cremaven cada jorn de bon matí bells assortiments de ben descansats cadàvers.

    (/=\)

    —Me n’adon que tan vellard so ara com ho fou l’amable prostituta qui em desminyonà.
    —Per què doncs, en harmònica simetria potser deguda, cap gerda verge de cap als vint anyets no se m’atansa també tímidament que la desminyoni?
    —Món injust, vós.
    —Les dones sempre guanyen.

    (/=\)

    —So qui infant li corria darrere
    Demanant-li un autògraf.

    —De sobte girà cua
    M’entaferrava un mastegot sonor.

    —Queia desconfit damunt la sorra
    Als divins peus nus de la deessa.

    —Havia menjat mon visatge platja.

    —Mastegot m’acaroní de palmària
    Umflària i correguí a admirar-me’l.

    —Amb il·lusió pugí les escales.

    —M’esguardí a cap mirallot del carrer
    I albíxeres car duia un ull vellutat.

    —Allò era prou millor que no cap autògraf!

    —Com l’hi faries signar l’obra d’art...?

    —Decep-te’n gamarús! Qui sap qui la resguarda.
    Tant a l’abast mai més no l’has.

    —Penyora de deessa com el conservaràs?

    —No me’n trauré mai més l’entec
    Mai més deixaré d’estar’n fascinat
    Astruc ull gloriosament embruixat
    De qui les astronòmiques visions són impúdiques
    Divinament impúdiques.

    —Cada matí en aixecar’m m’endiny
    Subrogatori a l’ull un mastegot.

    —I hi veig de bell nou l’avial paradís
    Enmig de cels ara albs ara falbs
    I festius estels i peus gegantins
    D’ungles fosforescents
    Que amb el meu cap com amb pilota juguen.

    (/=\)

    —He despeses hom diria que hores, dies, mesos, en aquest vàter públic, fosc i gairebé vast, on hi ha un safareig, una cagadora, i una galleda d’aquelles que permeten que hom hi emboteixi una baieta al capdavall d’un pal i hi suqui i l’hi escorri.
    —Ara que, havent crec que acabat, em disposava a sortir, he oberta la porta i m’hi he trobada una dona molt ben feta, una miqueta grassoneta, completament despullada, delerosa de ficar’s al vàter a cagar-hi, i en aquell mateix instant me n’he adonat que oblidava desempallegar’m del que cagava. Quina vergonya que ho descobrís aquella magnífica femella!
    —Per això immediatament, Entschuldigung! que dic, i he tancada la porta i m’he tornat a endinsar al vàter ombrívol i he començat a esguardar-hi el trist, enigmàtic, complicat, panorama.
    —Car veiéssim on som. Què cagava i on? Cagava dos palters enormes i, segurament per les meues molt lògiques raons, no els cagava pas a la tassa ni al safareig; els cagava a la galleda.
    —I ara com dic me’ls esguard amb atenció, el palterot a l’esquerra, el palteràs a la dreta. Són verament majúsculs, densos, piramidals. Estronts formidables, amuntegats meravellosament. Babels de màxima categoria, sensacionals. I veig que, si de càpiguer hi cabran, amb prou feines, mes els hi encabiré, això no obstant, en acabat, tant la bunera del safareig, com així mateix el forat serpentí de la tassa faran fatxida, seran incapaços, impotents...
    —No, no els veig pas amb prou gola ni amplada ni goludam per a poder-se’ls empassar.
    —I ací és on m’haig de capficar esfereïdorament.
    Com fer-la passar? Com fer passar tota aqueixa doble monstruosa merda? La merda de tots aquests anys que despenia cagant?
    —Aquest és el maleït dilema. Que només em resoldrà la mort.
    —Un dia d’aquests hauran d’enfonsar la porta i què s’hi trobaran? Només de pensar-hi em voldria morir.
    —Encar un cop ha romàs ben palesat que no puc viure amb el comú. Ara que ben mirat mai de fet no vivia de debò al món dels altres, només a les desfiles, on llur món molt més sòlid i doncs mentider no començava d’esfilagarsar’s, de desfer’s, de desnuar’s, i es tornava tènue, s’extenuava, esdevenia nu, tan nu, s’evaporava, com invisible mefítica fetor, com polsim de fugitiu angelet, adés, en somnis, tan petoner ni petaner.
    —Prou, resolt; no n’hi ha d’altra. Em cal anar, quiti i esclet, per cabal, ben lluny, em cal ésser enjondre, enjondre. Massa repugnant, som-hi, a muntanya, entre eternes soledats. Egregi, com totjorn.
    —A fer-hi què?
    —Què altre? Cagar-hi a lloure, amb els altres simples ínfims animals de bé?
    —Pobre d’idees... Epilític, monòton mol·lusc, amb goig tenaç, lentament terebrant, arrapat al lacòlit, al gep molsut de qualque fiter amb una berla fonda, un bon bei amb un niu d’abelles dintre; amorrat a la bresca, llavicollat al cony del rusc, veient passar de biaix els núvols i els ocells. Res, res.
    —Bah, i ni això. Al capdavall massa pusil·lànime. Gens àfob, no. Miserable natura de merda. Imprans, nudibranqui, escarot, mútic, afracte, estacat, hi despendria l’estona cagat de por. Car l’horrible basarda que et deuen fotre a l’atzereta, com qui diu al costell, i entre llaus i tempestes, i en les bares nits fantàstiques, i cuit pel Sol, les ombres angunioses dels afamegats voltors, els becs de les àligues, les urpes dels úrsids, els ullals dels llops, les serps de l’abominable Abraxes, els trets dels lleganyosos caçadors, tanta de maligna bestiota qui t’ulla i ronda, per a heure’t, i tu exposat, exhibit, a l’estiribel, a cop de queix de qualssevol, no pas com ara, confós en la ronyosa voluda ciutadana, la boja busnada gregària, tothora tan infantilment afal·lerada amb rucades, a betzef enfonsada en falòrnies, aqueferada rere buidors i fal·làcies (posicions, possessions, nissagues, triomfs), enfaristolada per nefandes beceroles que la volen estretament i perenne vigilada per estratosfèriques babarotes i d’altres birimboies de carrinclonet esglai, on, aprofita-te’n, tu, un carallot més, t’hi pots fondre impunement en el sacre anonimat, si fa no fa segur sinuós i poc pudent entre l’inútil formigueig.
    —El millor gest és sempre estar-se’n, la millor acció pedratornar-te. No em bellugaré. Se n’anirà encendrada la beutat nua. Aquesta porta esdevindrà tard o d’hora marbre. Dins, jo i la merda ens compenetrarem. Perfectament.
    —O trobaré un forat de rata, cap finestrella o regató on regalimar-m’hi...? Tant se val. Tot es resol no fent-hi re. Adiàfor. Els misteris, llurs diferents llivells de durabilitat, això rai, amb el temps prou es desllorigaran (com aquell qui diu) sols.

    (/=\)

    —Era sol a casa i he aprofitat per a ficar’m a la comuna. Era doncs tranquil·lament assegut a la tassa del vàter, quan he sentit amb esgarrifaó que hom obria la porta. Veus nombroses envaeixen l’espai. Llavors me n’he recordat. La dona m’havia dit que es proposava de fer una festa de bateig. Volia batejar la nova tassa del vàter, reemplaçada ahir, i que m’havia expressament interdit d’emprar fins l’hora del bateig. No me’n recordava fins ara, massa tard. Només he tingut temps de descollar la bombeta perquè hom no em descobrís a plena llum en aquella posició tan compromesa. I ara algú entra a reculons dins la comuna. És una dona qui duu un vestit molt lleuger, grogós, estampat amb tombes i magnòlies. Continua xerrant molt enjogassadament tot i reculant cap on so. Vol encendre el llum, però no se li encén i es caga en remuc en mant de déu, alhora que per la llum que entra de la sala, veig que el vestit se li colla al cos esvelt, àgil, meravellós, i que sense tancar la porta ja s’aixeca les faldilles; sota el vestit lleuger no hi duu cap mena de roba. Ara que s’asseia a batejar la tassa entra en contacte amb mi i fa un ai, un petit panteix d’esglai, i abans no comenci de cridar el personal em reconeix.
    Ni et mogos ni et remogos ni remugos! — amenaça. I se m’asseu damunt i comença de defecar amb expressions (vull dir, exclamacions) molt joioses de bateig acomplert. La gent de la sala aplaudeix rudement, barroera. Ara que ha acabat no li cal torcar’s, és clar, atansa el cul a la meua llengua i prou sé el meu deure. Ix i la sents enraonar amb els convidats. Me n’adon que amb les parts pudendes ara clafertes de la seua femta, nogensmenys estic furiosament trempant. Potser m’escorreria i tot, si no fos que quelcom de mantinent em destremparà completament.
    —Què ha degut dir’ls perquè ara, un darrere l’altre, els personatges qui són amb ella (qui crec que en conec més d’un, homes forçuts, pels braçots dels quals no hi ha deguda passar la (meua) dona pas poques de vegades, i les gegantesques pintes de cap a llurs engonals no han degudes pas poc tampoc de pentinar-li el pentenill amb brillantines de denses lleterades) no entrin ara doncs a la comuna i se’m pixin damunt, i amb l’excusa d’abaixar en acabat la tapa, no m’entaferrin cascun un majúscul cop de barra al cap?
    —Els ha dit una mica cacofònica i redundant que so negligible, que so espectral, que hi so sempre absent per molt present que il·lusament em pensi, i que fessin doncs com si no hi fos, i que al capdavall pensi el que pensi qui se’n curaria un all? —No m’estranyaria gens, car prou la conec, ella també.
    —He romàs el romanent de la festa del bateig sol i pudent, i molt adoloridament abonyegat per les robustes barrades, i, no cal dir, múltiplement, excessivament, batejat. I allò, pansidament, m’ha dut a l’esment l’altre bateig reculat immensament en la distància d’un temps esclafat irremissiblement sota capes i capes d’erosions massives, de duads sens fi que el sebolliren rere no res acumulats, davall taules rases apilades a l’atzar, com si entre l’existent i l’inexistent, cap diferència: frèvoles memòries esborrades pels continus atacs. Palimpsests reduïts repetidament a cendres de volcans nats de sobte i sense cap altra raó que la de néixer per l’espetec de químiques tòrpidament contràries, inconscientment rivals.
    —(...)

    (/=\)

    A l’hora atziaga del bateig/
    Amb els trets del dimoni nat tan lleig/
    El capellanufota mateix/
    Entre llatinòrums que buixeix/
    Flatulent i amb bleix de clavegueram/
    Prou assajava vilment d’escanyar’m
    .

    (/=\)

    Encar una darrera impotència.
    —Ans de sebollir’m de qualsevol manera, amb un drapot brut mig embolicat al cos nu, i au, so conscient que en això i tot faré fallida. Per això em volia aixecar i corregir’ls els paperots.
    —Els oblics enterramorts no miraven prim, tantost foradaven el terra dur com em clavaven (per sapastreria?) qualque cop de pala, i els paperots marejats pel vent a la mà del balb parrot del cementiri semblaven allunyar’s del meu abast, i com més anàvem, pitjor.
    —Els volia assolir en un darrer esforç. En volia, com dic, esmenar les dades i la data de la meua defunció. Tants d’errors finals, quin nyap definitiu!
    —Car tot als papers hi era fals. No n’endevinaven cap. No n’encerteu ni una! (que dic, mut).
    —L’indret de la meua mort (un sobtat atzucac entre hermètiques portes blanques), l’objecte que em travessava el cor (un tornavís d’assassí en sèrie a l’aguait dels qui solen badoquejar i perdre’s), i, no cal dir, el meu nom, la meua edat, el meu gènere... Aquells paperots, entapissats rigorosament d’abstruses bestiades.
    —Quan la terra ha començada de caure’m damunt, ho he jaquit anar. Per què matar-s’hi?
    —Ja s’ho fotran, matussers.

    (/=\)

    —Amb el sexe ambigu i gentils maneres
    Em ficaren a un internat per a nenes.
    —Hi entrí al curs més baix i ai vós les grans com les admirava.
    —Aviat endeviní on eren els amagatalls
    On desaven els paperets de llurs missatges clandestins.
    Eren dibuixets obscens que mai gosí trastocar
    Mes que tantost els llençaven estripats i rebregats en lloc dissimulat
    Desplegava i reunia per a assabentar’m de l’única realitat.
    —Els miralls de l’internat eren estranys
    En el sentit que no ens tornaven mai les nostres imatges
    Ho mostraven tot tret la persona
    Com si allò fos una lliçó d’humilitat:
    De la pregona irrealitat de la nostra existència.
    —També més endavant vaig descobrir el secret essencial
    D’alguna de les més grandetes qui pobretes
    Volien fer desaparèixer desesperadament
    Els drapets ensangonats de llurs primeres menstruacions.
    —(Les noies essent encontinent expulsades
    Al primer senyal astorador de menstru
    D’aquell paradís on les il·lusions ens servaven vives.)
    —Els els pispava perquè ningú els els descobrís
    I els els rentava assidu perquè misteriosament
    Poguessin recobrar’ls tots nets l’endemà
    No fos cas que mai llavors les eixutes inspectores no els els exigissin.
    —Així retardí el traïdor abocament al fred de l’infern
    De les admirables condeixebles
    Qui si un jorn en l’escalforeta curullaven d’il·lusions
    A manès la nit horrorosa del món despullat se’ls llençava damunt.
    —(Ai ploroses cert que si tot el que apreneu al viu de la vida
    Què n’heu de fotre en acabat
    Si més no mentre innocentment anàveu fent oi que us divertíreu?
    Quins maleïts els qui us empenyien a la tortura del defora!)
    (...)
    —Quant a jo mateix pel fet que sense taca de menstru
    Mai no m’expulsaven les seques inquisidores
    Encara hi fora al dolç internat per a nenes
    Si no fos que prou assabentat i ja un pèl ujat
    Nit de tempesta (ala-estès com aquell qui diu)
    Finestra avall no m’envolés decidit a res.

    (/=\)

    —Regirant en casa aliena
    M’he trobat dins una capsa
    Un rat molt gros i gras
    Qui em pensava que no fos i tot de goma
    Mes era de fet viu i maligne
    I em somreia queixalut amb menyspreu i amenaça.
    —D’on que d’espetec no tanqués la capsa
    Abans el malparit no em saltés al nas.
    —La capsa que tancava era una vulgar capsa de sabates
    No pas cap caixa de fusta ni forta
    D’on que la por no m’agafés que (ell volent-ho)
    El rat no en sortís tot d’una disparat
    D’on és clar que esperitat fotés jo el camp
    Ara això també discorrent tot fonent-me
    Sobre l’enigmàtica color de lluent carbassa
    Que a tall de pollastre rostit
    De la carn blanca del qual hom sovint no veus fer entrepans
    No lluïa doncs aquell rat gegantí destrament encapsulat
    I qui verinós m’havia llençats com dic
    Estranys esguards jotfot d’esquírria enorme.

    (/=\)

    La seua cara esdevé sobtat volcà.
    —La destrempadota pistola, fins ara mateix romasa frustrat ostatge de la dona toixa, és trobada, sota el matalàs de la mare ruca, per l’infant mocós i verinós.
    —La pistola tot d’una com trempa! Oi que li manca estona per a descarregar letal lleterada?
    —Prem el gallet l’infant ximplet a un pam de distància de sa fava de mare qui se n’adona massa tard de la joguina a les mans del pudent marrec.
    —Ix el tret i espetega a la cara de l’eruptiva dona. Volcà rabiós.

    (/=\)

    —Veus els braços d’aquell bon pagès qui al tros planta plançons?
    No són dos braços; són dues serps, i es nodreixen de llets.
    Si se li esguerrés un braç, ço és, si una serp se li espatllés
    Expedita l’altra la mossegava i masegava fins que no la guarís.
    —Quin espectacle llavors més amorós, gens despitós!
    —I quan ambdues xuclen al vit les llets de la guarició?
    Ara sí que el cor se’t fon! Quina meravellosa devoció!
    Quina simbiosi més superba ni doblement bífida, vós!

    (/=\)

    A l’armariet del rovellats.
    —En aquell gamadiu convent o residència on m’havien tramès de jovenet abans no m’admetessin a l’estudi de les matèries, hi havia aquella uixera qui fa anar tothom de cul, tothora dominant i imperant, i de qui la voluntat doncs sempre s’imposa sense discussions. Et vol idíl·lic, idòlatra, acollonit, arrossegat, apotropaic, supersticiós, i intimidat de totes totes.
    —La veus? Te la imagines? La deessa indiscutible. Una d’aquelles repel·lents, autoritàries, dictatorials, maelleres, militaroides, tiràniques, mares superiors, repetides infinitament per tants d’asfixiants locals closos, on llur aberrant deler de domini i de control no rep cap mena de rebuig de part de ningú, massa enjovats i ataconats tothom, massa esporuguits, com dic, de les catastròfiques conseqüències que cap intent de rebel·lió per ínfim que fos no comportaria.
    —I llavors hi hagué aquell jorn benaurat on, la carallot havent sentit un sorollet i esmant-se enxampar-hi algú en flagrant delicte, volgué obrir d’una revolada la porta de l’armariet dels mals endreços, i representeu-vos-em la seua corglaçadora perplexitat quan s’hi va guipar copiada manta de vegada, i en un amuntegament horriblement desordenat!
    —Ara queia del ruc, ara copsava qui era de debò, i copsava així mateix on anaven a parar totes les uixeres anteriors, de les quals ella era la vera clavada, replicada, imatge.
    —Damunt davall, tots els seus jo-mateix hi romanien en diferents estadis de rovell i de deterioració. I capia (hò i més) que ella mateixa no fora doncs prou aviat sinó una altra de tantes de les seues rèpliques, esdevinguda obsoleta; un titella pastat als altres, un de més, idèntic a ella mateixa, ara espatllat i desmanegat, descartat per sempre pus, i el qual, inútilment i lenta, i a l’ombra, en la foscor i en la pudor de resclum de l’armariet, no es va polsegosament rovellant, ferralla infecta.
    —No era allò doncs cap amuntegament d’alter-egos; eren ipse-egos; eren de fet facsímils seus; eren màquines com dic idèntiques, copiades, replicades, sortides eternament de la mateixa fàbrica, amb tots els mateixos brutals detalls físics i el mateix caràcter sempre d’uixera imperiosa i abjecta, d’ésser aberrant i corromput; un combinat mecànic estàndard, doncs, amb un tarannà típic de bòfia maligna, assassina, cruel, sense cor ni coratge...
    —I què féu la uixera llavors? Tancà la porta d’una espetegada, i sense veure-hi de cap ull, començà a manar i a dictaminar.
    —És a dir, no féu altre que esdevenir encara més malparidament agressiva, punitiva, esbojarrada en la seua crueltat, just exacte com quan cap bòfia se n’adona, traucat part de dins, se n’adona, dic, de la seua esborronadora buidedat, de l’embalbiment, vacuïtat, absència, d’esperit, i creu llavors, encara més rancuniós, que tanta de buidor no la pot omplir sinó amb més i més sang d’altri, sobretot d’innocent, i de distret i d’inofensiu passavolant.

    (/=\)

    —A uix clos, en règim absolutista, la uixera uixeressa despòtica regna. I de sobte, ella sense ni assabentar-se’n, comença de fer figa, el seu mecanisme periclita, s’esguerra, es gangrena, toca el dos, acceleradament. Com més anem més remor no fa de trencat, de cosa que no rutlla, pregonament esbordellat, xorca oradura, rellotgeria caiguda en desori, desús i deshora.
    —I sents alhora un altre sorollet, molt més lleu i fi, harmònic, prosòdic, de màquina ben reeixida que parrupa feliçment. Deu ésser que l’autòmat següent, la rèplica seua copiada en tot a ella mateixa i a totes les qui la precediren, deu trobar’s com qui diu rere la porta, mossegant i mastegant nerviosament el mos, xautant-se’n de valent per a aparèixer a escena, amanida a entrar en acció de mantinent, presta a aprofitar l’avinentesa. Triomfant i aplaudida tantost la claupassadota vellarda no es vegi irremissiblement llençada, i per sempre pus, a l’armariet dels rovellats.
    —Ens n’adonàrem, els deixebles més botxinejats i àdhuc els més fluixets d’eixos i tot, que la paia malament rai, organisme desorganitzat, carranquejant carraca de forrellats i engranatges enferritjats, batibull tecnològic per llei interna metòdicament mes en oblit, i que no, que enlloc no apareixeria cap pare pedaç qui allò mai ho apariés.
    —Carrincle derelicte, nau com qui diu ja feta amb fusta fesa i corcada perquè el naufraig prou s’escaigui amb l’onzena onada, la uixera la filustraves palesament flaquejar, repapiejar, mancar-li un bull pel cap baix, que no hi era ben bé tota, i això sobretot quan va començar de transposar les inicials de cada mot.
    —Es veu que a la maquinària més íntima qualque piu o altre li relliscava lleugerament, i es descomptava de trau al carruatge del coixinet adient, i així doncs cada començament de mot la seua ànima mecànica triava automàticament la mala lletra; per comptes de la lletra bona, hi ficava la que venia en acabat, la propera tirant cap avall.
    —El gallet, o el senyal electrònic, o qui sap què, havent fet un primer fatídic saltiró; i au, ara trametent-ho tot a fer la mà; tot de bòlit, interiorment, tot en doina, de mal borràs, a la biorxa, vós. Els cubs de les beceroles desrengats, els tipus d’impremta amb l’empremta ranca, sempre maliciosament empesos pels de darrere, mancant l’osca; i tot plegat doncs damunt davall, davant darrere, l’inici d’un caos generalitzat.
    —Així, ja ho explicaré, si el mot calia que comencés amb una “a”, ella el canviava sense poder-hi fer altre, sense ni heure-hi esment, per una “b”.
    —“Anéssim a aixecar alguns arguments” es tornava “Bnéssim b bixecar blguns brguments”. O “Ximples xurimangaires xumen xarops” “Aimples aurimangaires aumen aarops”. Irrisori.
    —Parlant de “bledes”, ens deia de “cledes”. I volia, tretze són tretze, sota pena major ni tortura intricadota, que de les bledes en diguéssim cledes. I, és clar, de les cledes dledes; i així anar fent; mes tant se val, lleixem-ho córrer, prou se’ns entén.
    —(...)
    [—Faré un incís, car, amb allò de les bledes, em deia personalment que era com si tornàvem (com de fet ens hi fan tornar cíclicament) als anys on els escarransits i repulsius mestres castrenses canfelipútrids volien que de les pobres bledes en diguéssim quelcom de massa impossiblement bàrbar, monstruós, com ara, ecs, vós, “aferga”.
    Aferga!
    —És clar que ens hi engargusséssim, i llavors, de càstig, més d’un havíem de tornar a rebre de valent, amb mètodes salvatges, de feixista, de xarnec; jo mateix, infantó de cinc anys, un cigarret encès que el fètid malparit m’apagava al bell mig de la llengua. (Maleïdes bledes, ja us dic, qui en menjarà mai pus! No pas! Abstén-te’n de per vida, ca?)]
    —(...)
    —I llavors, tornant amb la mare superiora, en acabat de cap neguitosa, angoixadora, silent, trigança, de tal faisó que prostètics panys inguinals ens haguéssim mentalment de plantificar els qui ens pixàvem o cagàvem a les calces per manca de poder distreure-la, on la terror sobtadament s’instal·lava, ella, dic, es fotia potser a parlar de qualque puta “verge” màgicament prenys, i si volia dir que resplendia com si fos plena d’electrons, i en lloava la lluïssor o la lluor...
    —Tret que, per comptes d’electrons, en digués flectrons, que podria ésser quelcom o altre si fa no fa venidor de flectre (on flectre fora potser un plectre que es flectís massa?), i de lluor en deia muó, i muó sí que no podia pas venir d’enlloc, tret que vingués de vaca... Sobretot que, ep, per casualitat, aquells electrons escaientment obesos i àdhuc ells sí prenyats (els muons), carall sí en mancaven encara, d’anys, que hom no se’ls empesqués.
    —(...)
    Sa santedat, què vol dir muó?
    —Rè wol eí nuó? Ouó wol eí puó!
    —Puó?
    —Tí! Quó! Ruó wol eí suor!
    —Suor! Uf! Gràcies, sa santedat!


    (/=\)

    —Guaitàvem l’heroi qui, bo i de tornada d’Antares, havia caigut com un plom; el seu vaixell interestel·lar durant milles i milles de buit espai estimbant-se com blau lluent afuat roc balç avall. Tots els qui esguardàvem les pantalles, el món sencer, servàvem el bleix, amb el cor a la gola. I començàvem àdhuc de llagrimejar. Car l’ensulsiada fora la fi d’un mite colt per tothom. Un heroi tan admirable, tan atlètic, impecable mentalment i física, qualcú fet i fet totalment imperfectible; codonys, vós, el més admirat de tots, robust i llambresc, com dic, de figura adorable, i d’intel·ligència única, tan viu d’idees; jove, vell, i savi, incomparable, i justament...
    —Sanglotàvem, justament en haver enllestida aital inimaginablement reeixida proesa, ara, oh, no, ja ho veieu, destí amarguíssim, anant-se a estavellar irremissiblement en qualque malastruc racó de món; quin batzac estratosfèric, vós, quin estrall més dolorós, de retrunys planetaris, segurament perennes.
    —I llavors quin prodigi de canvi sobtat, quin alleujament universal; la nau, tot just travessada l’atmosfera, s’estabilitza i pren l’horitzontal, i ara entra al món, i com jubilem, món afortunat, i què fa...?
    —Meravellós pilot, es fica enjòlit, angèlica, a rodar al voltant del capitoli, les sempre serioses columnes del qual semblen tot d’una miraculosament enriolades, i ara se sent la seua veu per tots els altaveus de tots els aparells de l’esfera, i què ens diu...?
    —Ens tramet un missatge cabdal, per a tots, diu, per a tothom sense excepció, car prou tots som fills del mateix Sol, i tots som prou a la mateixa gàbia, i que tots plegats no fem sinó una sola nació, i doncs que poséssim, codonys, companys, seny, i que estiguéssim disposats d’una vegada per totes a mai més matar’ns els uns als altres, sobretot per tota mena d’irrisòries falòrnies, de vacus catralls, ja em perdonareu, d’abjectes datpelculades, com fins ara, car calia romandre poble únic, sols contra els enemics, fossin gegantins o d’allò més nans, eixits per nefasta casualitat de les forces aleatòries de l’univers i de les malignes matèries allí incloses, qui mai ens volguessin, a dretes o per defecte, anorreats, quan llavors escollí justament l’insolent atzar que ella, la meua parella, amb qui romaníem de bracet, tan emocionats com la resta, es planyés desesperadament que una abella es despenjava del tell on ens ombràvem i l’havia fiblada al cap.
    —On (atès que tampoc, tota la vida, jo també no n’havia sofertes pas poques, de xeringades, per part d’esfexos, i vespes i abelles, eixams sencers, i què, re; allò pruu i s’umfla una miqueta, i au), tant se val, per això, davant la seua desesperació eixelebrada i els seus escarafalls, que em fiqués a riure com un ninot.
    Per què te’n rius? — que, ronca, em reprenia ella, amb vult tràgic, un instant ans d’espitxar-la, car de mantinent molt angoixadament s’ofegava, pobrissona, i s’esbaldregava, com bou acorat, allí mateix, d’una maleïda, letal, reacció anafilàctica.
    —On que de celebrar la màgica tornada del meu admiradíssim heroi llavors ja no pas gaire. Amb cara de pallassot, retirava, i me n’adonava, trist, que hi havia gent del voltant qui m’ullava un pèl desconfiada, com si ja hi trobaven un primer traïdor contra la finalment establerta total solidaritat terrícola.
    Veiéssiu, per què aquell infame carallot arraconat rere l’arbre llampat es fotria ara a voler deslluir l’esclat de la triomfant, clamorosa, unanimitat humana? Descregut de merda! Què subverteix? Esclafem-lo!

    (/=\)

    —Esllomat se m’enduia l’ambulància. Sempre he volgut descansar en hospital. Hom et porta aquells menjars tan ben escollits, i les infermeres et tracten amb tant d’afecte. L’hospital per a mi és el paradís.
    —És que la dona m’havia donat vint-i-cinc cèntims per al metro i m’havia enviat a l’altra banda de vila a recollir-hi el pianet.
    —El pianet que es veu que havia comprat als encants, ço és, de subhastes, dient una mica més que no el veí, era de fet un pianot. Un pianot tot pintat de blanc, molt antic, d’aquells plantats a terra, armats de ferro. Una feixuguíssima andròmina d’aquelles que costa tant de desempallegar-se’n.
    —Com se’n fotia tothom pel carrer mentre l’arrossegava. Un altre damnat de l’avern tot vestit de plom. Qui sap les tones, pobrissó de manguis. No hi arribaré mai.
    —Al capdavall, entrant al metro, la dona dels bitllets fa barrila amb el meu “paquetet” i em dona àdhuc qualsque preses de la seua xocolata per a apujar’m les forces, diu, car prou que em veu per a aital desferra desneridot rai.
    —Ens en riem no pas poc, jo amb careta de ruc, és clar. I efectivament, és la seua amabilitat més que no pas la seua xocolata, la que em dona de debò forces, d’aital faisó que ara empenyc el pianot amb més animació, sense comptar, ai, amb les escales. Per dissort, el penós trastot se m’escapa i quin terrabastall, quin xurriburri, esglaiador d’allò pus, vós!
    —I les cridòries dels envestits. Horrífiques. Atapeïts de gent que anaven els ardus esglaons de les escales cap a l’infern de les vies, el pianot-panjandrum, el mamotrecte, com juggernaut, o papu, o tarasca, o butoni, o mucamuc, pitjor, com marraco desbocat, avall avall, com qui diu, pel carrer Cavallers, i tot ho trepitja, arreu s’estavella, els morts un pilot: pel cap baix vint o trenta.
    —Engreixat de greix i sang dels recents cadàvers, ara, el malparit aparell es bellugava amb més alegria. I jo duent-lo, calvari endavant.
    —Tret que, carallot, en acabat hi caic, fer’l entrar al vagó serà un suplici, a part que tot d’una sé que els ronyons fa estona que m’havien petat i fins ara, amb el fort de l’acció, no me n’adonava. El mal a la ronyonada és insostenible.
    —I en arribar, si mai arribés (a l’estació nostra, vull dir), com en pujaria les escales? Quants de morts més no es cobrava aquell fòtil tràgic, aquella maquinota infernal?
    —D’on, llampat pels déus de la inspiració, quina empescada, vós. Ara mateix que veia davallar les botes dels bombers, els apotecaris, els pseudometges, la bòfia... I tot ple de sangota que ja vaig, i que amb prou feines si em puc moure, de mal a pelvis, a malucs i a espinada, aprofitant doncs la confusió, m’he afegit als morts i moribunds, m’hi he barrejat, un més entre les víctimes de l’esbojarrada esfinx.
    —No pas que cacés bolets, senyoreta, ni era cercant part de terra apotropaics ous (o ossos) d’en Xiva, com certs devots qui al cel sien (vull dir, que al cel són, segurament); era només bonament tractant d’arribar a la feina a l’hora, i de sobte el càstig dels olímpics se m’abat, i encara sort de sorts que so mig viu, com veieu. Quina deessa m’hi vol de bé? A l’olimp, vull dir. On no em sorprendria gens que algun llunyà jorn vós mateix, senyoreta, no féssiu cap, atesa la vostra bondat i aquest ou ferrat amb pastanagues i aquest bocí de torronet de mel ambrada que no em porteu, sense oblidar l’essencial got de lleteta, mercès!
    —Això, ja us ho ben dic, és el paradís. Un dels millors paradisos inventats, jotflic, ni pels trilobits. Qui hi pogués restar el romanent i tot!

    (/=\)

    —El tercer o quart dia que romanc al paradís, i la senyoreta em diu que han identificat “l’homenot del genocida pianot blanc, el catafracte embalum qui teclejà prematur tantes d’absoltes”.
    —Ah sí? Qui? Qui?
    —Un pobre desgraciat, és clar! I que segurament, de tan desgraciat, “es suïcidava en un atac sobtat de pietat pròpia”, amb “l’estúpida malaptesa de fer-ho entre la pàmfila gentada”.
    —Amb allò, em faig amb les notícies que puc. Girant full o ullant imatges, me n’assabentí, del cas, de bon tros, o en tot cas de tot això...
    —Que el dissortat criminal havia estat un molt mal pagat treballador d’un immens negoci monopolista, l’edifici del qual era tan portentós que comptava amb trenta mil tres centes vuitanta-cinc finestres. (No ho sé, potser com solen fer els indigents periodistes, per a vendre més torcaculs, exageraven.) Tant se val, a tota esdevinença el treballador aqueix només servia per a netejar-les, les finestres, sense descans, cada jorn i nit de l’any, car tantost acabava de netejar la trenta mil tres centes vuitanta-cinquena prou li tocava recomençar amb la primera, tret que...
    —La nit d’un cap d’any fatídic, pitjor, faduc, en descobrí, en un racó de l’edifici monstruós, dues de “noves”, ço és, de més velles, d’antigues, perdudes en l’antigor, les quals semblava, de tan polsegoses, que feia anys i panys, centúries, que hom no n’havia rentat ni un bocinet. Potser provenien dels temps prehistòrics, on hom no coneixia pas ni l’art de rentar-ne, ni qui sap si l’art de fer vidres i tot. A tots ops eren unes finestres més petites i més estretes que no pas totes les altres, i els barroers vidres en duien no pas solament un pam de brutícia, ço és, pols, estalzí, cagades d’ocells, teranyines, nius de muricecs, i així anar fent, ans no permetien, es veu, que les travessés pràcticament mica de claror.
    —Què féu el bon neteja-vidres? Intrigat, emportat per una misteriosa fal·lera, es ficà a netejar com un desesperat. A pleret li fou donat de mig filustrar endins. Ragut per la curiositat, estampà l’ull a un indret del vidre on havia treballat hores i hores maldant per a toldre-hi el rebec engrut. Allò que hi veié no fou sinó escalaborns molt primitius del quadre. Decretà que es tractava d’una finestra perifèrica, i es ficà amb tota l’embranzida a llaurar l’altra. La segona li aportà el premi. Ja érem ben bé endinsats a l’endemà i la claror s’havia feta. I ara la imatge es dibuixava a l’interior glaçat. Al·lucinava el bon operador?
    —Qui érem en aquella cambra oblidada? Hi érem jo i les dues cosinetes. Les nostres sengles padrines havien mortes no feia tampoc gaire l’una un dia de reis i l’altra un de nadal, i els presents se’ns donaven com ara estrenes de cap d’any. I aquell cap d’any tan llunyà on obrírem els paquets i ens retiràrem a gaudir’n la novetat a aquella cambra dels mals endreços, i ens hi tancàrem, es veu, es deia el neteja-vidres, que ja no n’eixírem mai més.
    —Que què hi feien, ell de petitet, i les dues petites mòmies, fruint de valent de l’any nou i de les bones coses que els portava, mentre la totalitat del món dormien pregonament, escorxant el gat, en acabat de la llarga revetlla...?
    —Els tres cosins s’havien aixecat duran la nit i s’amagaven amb els paquetets al lloc més inaccessible, a aquell sostremort on ningú mai no es perdia. Ai, i com jugaven, com jugaven! Jugaven llavors i jugaven l’eternitat sencera. Tret que...
    —L’eternitat, l’eternitat... Això t’eixuga, això t’eixuga completament... Les dues jovenetes eren mortes i fetes carronya, fetes immòbil apergaminat esquelet, i jo... I jo...?
    —Fou llavors que el dissortat neteja-vidres, massa esglaiat de gairebé veure-s’hi també en aquell tragitiu estat, perdé l’equilibri i s’estimbà. S’estimbà aproximadament cent cinquanta pisos avall. Es va trencar pertot arreu. Cap os sa. Potser només el crani, que romangué quasi intacte. Hom el menava al paradís on l’arraconen mesos i mesos a l’enfonyall dels impossibles, i on intermitents les angelicals infermeres el refonen, el refan, i l’empresa, els farts i goluts propietaris del monolític palau administratiu, massa esplèndids, no fotem, li confereixen molt esbombadament una mísera pensió amb la qual malviure pel que li romangui, que tothom suputa que tot plegat serà no re.
    —Per les imatges que en veig, cal reconèixer que se m’assemblava a bastança, com si som idèntics, ambdós el mateix aspecte típic de perenne perdedor marginal, pitjor, abissal; cascú un altre norris, desrengat, capat i tristot. Dos caps del mateix bestiar dut resignadament a estossinar.
    —Com més me l’esguard, més m’hi reconec, més reconec que devem ésser el mateix. M’hi identific, com tothom l’ha identificat, sobretot la dona dels bitllets a la porta del metro, qui hi puja de peus, que aquell és el malastruc de l’aparell obscenament grotesc i imbellugable, l’arrossegador estrenu d’aquella mena de submarí fora d’element, sense potes ni rodes, segur, vós, per aquestes! I ho pot garantir, autenticar, sense cap mena de dubte, no solament pel posat inconfusible de desconfit que tragina, mort i tot, el mesquí difunt, o per les ungles amb les restes de pintura blanca que se li veuen d’una hora lluny, ans, sobretot, amb la prova que a la butxaca del malaguanyat assassí generalitzat hi ragui encara una de les tres o quatre preses de la xocolata que li donava, i recacegin-li la ferramenta, volen? Oi que hi romanen residus a la ferramenta de la presa o les preses que s’ha cruspides...?
    —Àdhuc la senyoreta ho remarca, L’home mort del pianot blanc i vós, com bessons, i que veig que es moren, punyeterets gormands, per la mateixa xocolata.

    (/=\)

    —Rere rauran cosines
    Amblès cuixes gens primes.
    —De batabà tesbrines
    Llurs conyets fet zestrall
    For thibat ton batall.
    —Oin tel zoboès
    Totsè nanae norris.
    —Pels quiet volen confès
    Icà linfer net torris
    Enlloc permolt cacorris
    Novàs perdut brivall:
    Cau zescale zavall
    Al zous thifot zun tall
    Iet romp zosso za pler.
    —Cendra et zal cendrer.

    (/=\)

    —De totes les fins romàntiques de dos amants ensems, la fi més romàntica que he coneguda és la següent. Així és com periren ells dos, en Josuè Sabatella i en Grac Llimerols, sense cap dolor ni angoixa, al bell mig, al sancta sanctòrum com qui diu, de la descàrrega d’escombraries. Es veu que un capvespre fosc de cruel hivern, enfredorits, trobaren un femer fumoset; s’hi enfilaren i s’hi abrigaren, i amb l’escalforeta i abraçadets, àdhuc tremparen i cardaren, i cardant, a pleret anaren enfonsant-se al clot, i el sulfuret d’hidrogen, és clar, els embolicava com caritatiu piadós embolicament de mòmia, com mortalla amable, d’on que hom no els trobés morts fins al cap d’uns dies.

    (/=\)

    —Ara es pot dir. Aqueix Sabatella havia estat, de més jove, abans doncs no esdevingués un altre pòtol esparracadet com tots nosaltres, un bon i ben nodrit atleta. Havia conegut al seu ambient d’inútils i esforçats paladins un tal Aristarc Verdura, qui s’esqueia d’ésser majordom dels halters del rei. Pretengué en Sabatella fer-se amic d’en Verdura. Àdhuc arribaren a intimar sexualment. Llavors, a poc a poc, en Sabatella, confidències de coixí, anà pouant i extraient els secrets del seu amant. Aprengué d’ensabonar i de fer reverències com els altres desgraciats cortesans. També es féu convidar d’estranquis al gimnàs del rei. Estudià i es desà ben desades a la closca les consignes per a les diverses avinenteses fins passant part davant les diferents guàrdies de palau ja no li eixien d’esme, i observà acuradament on amagaven les claus. Un bon dia en Josuè drogà n’Aristarc, i el deixà que dormís la droga al llit. Es disfressà de majordom d’halters i entrà al gimnàs amb tota familiaritat com si ell no fos ell, com si fos l’altre. Arribà el rei al gimnàs; un rei repugnant, presumit i pudent, com tots els reis, i de més a més molt merdetes i escanyolit, borbònic, degenerat, i en demanar els halters amb rotllanes de ferro prim, de quatre quilets pel cap alt a cada bec de barra, en Sabatella li encolomava sengles rotllanes de cent i mig. Llavors en Sabatella apujà ell com si fos un escuradents la feixuga barra i l’oferí al rei tot estiradot part de terra. El rei, amb un feble bleix d’esglai, encontinent deixà caure la barra, la qual, molt escaientment, el guillotinà de mig a mig. En Sabatella fugí del gimnàs com si li calgués anar a la comuna, i fet i fet, giravoltant per cantonades de palau, ja en foté el camp. Mentrestant, el pobre Aristarc, llepabaves professional, en despertar’s tot sol, tornà a casa seua, on àvols inspectors de la bòfia l’esperaven entre les ombres bo i disfressats de gossos rabiüts. En acabat de fer’l patir de valent, sense dir-li ni les raons, el pelaren allí mateix per tal d’estalviar’s ulteriorment cap pantomima judiciària.

    (/=\)

    —Quant a en Grac Llimerols crec que posseïa, entre d’altres atributs brillants d’allò pus, la, la com se’n diu, la facultat que caracteritza els ubics. Vull dir, te’l trobaves al lloc més impensat. Fossis on fossis sovint hi era. El cop més sonat fou quan jo tornava d’un centre d’estudis privat, molt llunyà, diguem cap a migdia, amb un Sol que espetegava, i duia a l’esquena el caixot tot carregat de les molt serioses i prosopopeiques merdes acadèmiques, de tal manera que les merdes gairebé sobreeixien del caixot i àdhuc en rebia els escatxics al clatell, i tot d’una com n’anava, d’ujat, tractant de pujar amb la bicicleta una pujada abrupta d’allò pus, i fou aleshores que un camionàs esbufegós em féu perdre l’equilibri i au, cau el caixot, cau la bicicleta i caic.
    —I caic tan malastrugament, vós, que ara em veig penjant a frec de fotre-me-la avall, i de prou lluny, tentinejant a caire de frau, i els blocs de marbre mal destralejats que eren arrenglerats ran de carretera, els grenys irregulars on pensava arrapar’m per a no relliscar cap al forat immens de baix, no eren sinó soques d’arbres arrencades i pintades de blanc, i si t’hi agafaves, ai malaurat, es bellugaven perillosament i s’haurien despreses i se t’haurien afegides de llast, avall, com un plom, devers aquell avern de frau ja prou enlluernadora de blanc i de ciment mig pres. S’esqueia (hò i més) que el camió gegantesc que apuntava el seu canó enorme vers el fons de la fondalada per a omplir’l encara més de ciment fresc ofegava, amb la seua sorollada, els meus crits de socors. Tanta de blancor, pensava, potser hi construiran qui sap si un altre Taj Mahal i tot. Mentrestant me n’adonava que per comptes d’arrapar-m’hi, em calia empènyer fort i devers la carretera qualsque de les soques blanques, o ja queia (o quèiem), i el ciment em sebollia i m’esborrava definitivament.
    —Fou aleshores, ep, on un braç prim, tot de tendons, em salvà de l’esfereïdor daltabaix.
    —D’on surts (li dic a en Grac Llimerol), caigueres de cap aeroplà?
    —En caiguí (fa), però no pas avui.
    —Doncs de la lluna. De campar-te-la pels alous selènics on els selenites molt epicaricacs els panxots qui es deuen fotre, veient com en som, de barroers i matricides, els diguem-ne terrícoles. Cagaires i pitjor, destructors generalitzats, del niu on covem, pouataires de verins, cleptòcrates de la mare, qui ja grinyola apocalípticament d’agonia. Addictes al fútil consum ostentós, només per a provocar infamement l’enveja d’altri. Astoradora nul·litat, fètid ramat de fats i fatus, sense cap gràcia i tan buidament tifes, oi cavà?
    —No és pas ell qualcú qui faci gaire cas a rucs exabruptes d’aquella mena. M’assenyala per comptes aquell cotxet verd (no pas verd ampolla, verd paraigua, molt més claret) d’on ara emergien, ells també prou xiroiets, els infants adés hipotèticament segrestats.
    —Segrestats segons perjuraven els risibles i carrinclons babuïns qui amb llurs xarons jutipiris titellencs de banals putxinel·lis i sanguinaris guinyols empastifaven, a través finestres de carrers per on, carregat amb el caixot o no, de cops tampoc no passes, les pantalles enceses dels ignorants qui les guipaven embadalits.
    —Et convidava molt cusquet, prístin i a ca meua, a te i galetes; i a la canalleta a galetes i llet —li deia ara—, si no fos que, com em veus, no em trob sinó enlloc i prou brut de merda. D’acadèmic. La catipèn, cavà? No pas tanta com en fot la dels de la bòfia, és clar. Mes deunhidoneret. Els de la bòfia, ja ho saps, excrements que surten sempre carbassa; virulents a collons, ni per a femar gens no serveixen...
    —Mes ara, com adés ell, tu callaves, i a mitja explicació, car, sorprès bon tros, adonant-te com te n’adonaves que, segurament més fascinador que mai no et creies, oidà!
    —Ensems et venien damunt les catàrtiques minyonetes, les sis amb cabellets blaus i vestidets blancs, i, tira peixet, mills encar, veies que totes flairosetes i afectuosetes se t’encastaven a les cuixes, en acabat que, només percebre-les, tot d’una, tu tan íntimament satisfet...
    —Car els sis sonets que maldaves per enllestir, màgicament, per concatenació afortunada d’acunços cerebrals, elles lligaven a la perfecció!
    —Els sis sonets penjats, irresolts, mancant-los als sis un o dos versos finals, molt estratègics, doncs, cabdals. Els sis sonets que confegies mentalment mentre pujaves l’espadada pujada amb la malaguanyada bicicleta de l’aparatós accident, au, ep, doncs com dic, les fetilleretes quatre o cinc o sis o set suposadament segrestades, d’espetec, què feien? Astrals, sílfides d’inspiració, te’ls afixaven benauradament a l’esment.
    Els triatletes llurs jupetins grocs!
    —(Cridava una, i les altres en cridaven d’altres de perfectament escaients, i això aparentment a la babalà.)
    Pigmeu safrà opalitzat pel Sol!
    —Latrines de valkíries llurs peristàltics hímens!
    —Muó a l’ozó pontífexs al sabó!

    —(Com el gran heroi en Carallot d’Antares, creies tot d’una comprendre-ho tot. Que tot lligava. Observaves al descobert l’univers merdós. Ai, de debò: xicotelles màgiques!)
    Embrió fòssil monòton es dissol!
    —(Justa la fusta, famosa; el vers m’hi va d’allò milloret.)
    —(...)
    —I et somiaves sobrevivent d’innombrables retorns. I et deies, a cua de cervell, som-hi, doncs, que tot torni a començar, i tants de milions de cops com no calgui. Això rai. No em mouré pas, amb candeletes esperant... Que qui ens guarirà dels fil·lidis i flagels d’adelerat arqueà? Co zautònom, vull dir, cos autònom, afligit de cenestèsies contradictòries, sovint prou en simbiosi còsmica, allerat per l’amabilitat de l’animalitat, trobant entre els bambús d’aquell altre conglomerat planetari cornucòpies diverses, prou suraré. Com en aquest trobes astruc entre els panicals múrgoles, en aquell, l’exacte, l’adequat, millor, l’idoni, no pas miscel·lanis sofres càustics, ans l’anagnòrisi erògena que et vol emmirallat en sublim estany de fidedigne paradís.
    —Cagadubtes! Que quan vindrà el bo a tomb? Que no n’hi haurà cap de debò convenient que et permetés aqueixa petita llibertat, vull dir, disbauxa? Mai?
    —Que a quin altre univers adient no s’escaurà perfectament que, nacrat, anacrònic, embriac de goig, tricrom i sense geps, cada sibil·la no et pots fotre amb rude rebel·lia? Despulla qui oscil·la i vacil·la repetidament planxada pel teu ferret molt roent. Sempre la mateixa fava als vòlvuls de cascun dels sis tortells. I elles llurs fruïcions agraïdes transformades en amusadors mussitats gens esmussats entretocs de muses?
    —Cert que, com papallones entre assolellades flors, les noietes qui, adés entotsolades ens esguardàvem al mirall, ens hi xalàvem solcats els maginets per totes les ximpleries del món, i no ens adonàvem ni a quin univers no havíem anades a raure suara.
    —(No els ho diguis. Adoneu-vos-en: —Si l’infern és repetició infinita, l’univers mateix és sempre l’infern.)
    —(Qui so encar? Què hi diu, llosa asclada? —Naix pet i peix, i mor poètic, de joia curull, cardant-se les sis muses ni de bon tros encar mica núbils.)
    —En l’endemig, quanta de naixença contundent no atapeeixes sorneguer a la lleixa dels cossos no gens volguts? Culs de babuïns, nassos de mandrils, vasts masseters que masteguen durs tendrums mentre voltors dimorfs alhora clericals i carronyaires sens vergonya bramen carrinclons himnes esportius en gespes xaronament verdes?
    Què hi feia a Mònegue àgraf granot?
    —(Aviava llavors la darrera.)
    —Sac i peres, noia sisena! Que content no em fas! Els sis sonets resolts!

    (/=\)

    —(...)
    —Grac! Grac Llimerols! I les xicoies, i les xicoies?
    —Quines xicoies...?

    (/=\)

    —Havia estat construint un poema que em semblava immens, cabdal, collonut. Tret que, desesperat, m’hi mancava el darrer vers. Havia romàs el dia sencer al llit, enfredorit, sense haver tastat re, i ara s’atansava la puta nit i encar romania dejú, d’idees sobretot. El vers, el vers, se m’esquitllava sempre dels dits, relliscós com cagalló de follet ventís. Al cap d’estona, ens colgava, plena de fel, la nit. Panxuda, la dona vingué a gitar’s. Se’m llençà nua al costat. Havia vinguda satisfeta, tipa, i somreia, potser una mica trompa i tot. Li vaig ullar aquell ventre tot blanc. Platxeriós, comencí amb el llapis a dibuixar-hi lleument, com qui assaja d’escriure-hi el darrer vers maleït. A la seua pell, que el traç del llapis solcava en rosa, s’hi aixecaven cuscs tremolins. El cresp oceànic de la seua panxa de trast en trast un oneig el sacsava. Es veu que li feia pessigolles amb el carbonet de la punta del llapis. I de sobte, ai, un espasme letal. Letal per a ella. Al seu ventre blanc on hi escrivia de per riure el vers mancant, el llapis s’hi havia enfonsat gairebé sencer. Brollador vermell. Sangada al llit.
    —“M’has mort, m’has mort,” amb un fil de veu, dona qui es rebrega com paper cremat. “No, no, em pensava que només et feia pessigolles,” esverat. “Pessigolles mortals,” el darrer que digué.
    You’ve killed me.
    —But I was only tickling you.
    —Tickled to death. Ha ha
    .
    —Quelcom o qualcú trucava a la porta. Trucs ominosos que em maten d’esglai.
    Mà morta mà morta truca a la porta.
    —Em suavitzen tentacles innocus... qui em neixen com pensaments de carícies. Brises de bes de flor.
    Cos assassí presenta-te’m ací!
    —Congriat en l’ambre de quallada sang, al sostre creia veure-hi, reflectit de quin toll roent de fresca lava, ara que çassús el Sol esclatava, el vers: el vers!
    —La nua beutat qui potser encar romania plantada fora, ara fora tota arronyacada, cor-rosegada pels aspres elements suscitats per tantes de malaguanyades revolucions al voltant d’astres qui amb els eons s’esmorteïen com flames d’espelmes sense prou ble.
    —Ara que l’espitxava, ullava avall. Çajús els arbres rebrollaven en la viva vermellor. Se m’encenia alhora el ble amb el foc conyal de l’ecplèctica meravellosa morta.
    Somiós Dionís, que l’araig perduri!

    (/=\)

    —Segons sents dir de trast en trast en Colom era tan tanoca que, nat només amb un sol ou, se l’acabà trencant, fent malbé completament. Desgraciat. És cosa coneguda arreu: una altra rucada de les que t’ensenyaven, em sembla, que de ben marrec i tot.
    —Que com se’l va aixafar i destrossar d’aquella manera tan definitiva...?
    —Doncs de vegades hi he pensat. Potser se la pelava massa bàrbarament, i crec!. I plaf!. L’ou a parir parteres, fa?
    —Doncs no; era massa betzol per a que li passés pel caparró de pelar-se-la. Més imbècil que cap dels tres mil bilions d’organismes qui em rauen de gatzara pels budells. Almenys ells saben què hi han vingut a fotre, al món.
    —Tant se val. Després, últimament, s’ha anat sabent. Els investigadors, els tècnics en la qüestió, s’hi ficaven de ferm i... —Es veu que és que volia canviar-se’l de lloc. Volia, capdecony datpelcul, posar-se’l “en ariet”, com diuen els historiadors especialistes qui com dic escatien la veritat, ço és, el volia que li apuntés cap endavant, no pas cap avall; el volia que li fes com si li trempés, car amb la seua pobra xil·la ni a trempar com els altres noiets, el tros d’ase, no havia encara après.
    —Bestieta, com tot bon cretí, tant monejar-hi, se l’esclafà.
    —Doncs bé.
    —Com un altre Colom històric, i sobretot histèric, hi havia també el merdissaire Ferran Monacal qui es veu que havia sentida l’expressió “tread on eggs” (feta servir per a dir “potser que vagis amb peus de plom” o “belleu que paressis ara compte a fer com cal”, com un qui “caminés damunt ous”, “per por de fer cap error potser fatal”), i, fatalment equivocat, ell es cregué, estaquirot, que no es tractés pas de qualque bona figura de ioga, i atès que no podia, per manca de pèmpins, llogar cap dona primeta que li ho fes, provà de fer-s’ho ell mateix, trepitjar’s els ous, amb la malastrugança concomitant que acabà esguerrat i amb l’escrot regalimant-li lletja truita.


    (/=\)

    gits del guit per als quatre gats pus aguts

    en Qrim son incert guaitajorns