escorrialles de lleterada mínima [2]

[—A tests texts.
—Tot això sorprès a ostracons.]

(...)

—A qui al·ludeix tan al·lusiu?
—Al piu, sempre al·ludeix al piu.

(...)

—Puntada al cul aprenent inhàbil.
—Que se’n vagi àvol on anar vol.

(...)

—M’han nat tigre.
—Fora falòrnies d’hipocresies ni dissimulacions.
—Quan tinc gana, tinc gana.

(...)

—Li petonejava el cul.
—D’òscul obscè a cap os sa.

(...)

—M’han nat efeb amb prou feines apandre.
—Tothom em vol fotre pel cul.

(...)

—Vel·leïtats d’escriptoret merdós.
—Vel·leïtats d’escriptoret merdós
tothom en llegir’m tombava d’esquena
ventre en foc cervell encès cor febrós
punyalet en mà cartutxera plena.
—Tant de caire còmic com seriós
mos escrits omplirien a balquena
els alvèols d’un món tot tragitós
de goigs inoïts i idees d’estrena.
—Mes amb mà de mort truca ara l’hivern
a l’hora de guixar el darrer quadern.
—Romans rellegint-te insegur i dubtós...
què collons has anat ficant a escena?
—Tot això no val cap glapit de gos
fent restret com jo una altra tifa obscena.

(...)

—Hom es fa passar per més ruc que encara ja no és.
—D’on les responsabilitats escanyadores minven qui-sap-lo.
—Car prou que com més ruc, més jaquit de banda, i doncs més, molt més, tranquil.

(...)

—Doncs sí. S’escau que em trobava editant els gens d’uns degenerats, quan en Xeic Coques, magnífic ballarí búlgar, desencapollat, entrà al laboratori. Romangué estoneta estupefacte; romanguí serè.
—Només quan bec sóc de la conya.
—Com, per qüestions de píndoles per a la sang, ja no puc beure, mai més de conya no sóc.
—Per això no li dic que es reencapolli, que jo, això de jugar-hi, prou; d’on no n’hi ha no en raja; se n’adona sense paraules.
—Quin paper, amb la cara pagues, s’exclama, atxul·lat.
—Jo ni cas. Cal dir que se’n va anar de xeflis i barrila i al bar esclatà qualque baralla o altra entre brètols i embriacs, i una ampolla vingué volant i se li estavellà al clatell. De sobte, entrava en seny ell també.
—Entrades en seny, glòries cantables.

(...)

—Arribà al capdarrer la vellarra als noranta i em diu, Ara que ningú ja no vol furgar’m el pou, pots furgar-me’l tu. Li dic, Carallot, amb què? I abaixant-me els calçotets pot veure si vol com el meu cercapous és tan escarransit i rovellat que, comptat que pogués ficar-se-li al pou, no hi feia altre que trencar-s’hi en mil bocins. Mai no l’emprí, com vols que comenci ara? Mai no em permeteres de cercar-t’hi, i ara s’ha fet malbé del tot. Use it or lose it. Fes-lo anar o ja el pots llençar. No em serveix de re, ni per a saber quina l’hora és, o quina calor fa; ni termòmetre ni gnòmon no se’m tornà, com sempre aspirí que se’m tornés. I tu ara voldries que et furgués, pobrissó, en pou anfractuós. Can’t do. No way. Fotríem goig! Diu, Ni mai, merdós; sempre he sabut que no servies ni per a això. Prou trobaré quelcom o altre. Aquest cactus llarguerut que tens a la finestra de dalt? Responc, esfereïdet, No! Per la mort de déu, tingues compassió, pobre cactus, quin mal t’ha fet?
—Pobre car amic, quina revenja, la malparida. Del seu pou funest no en sortia sinó migpartit i tot escarit, sense espines ni verdors; moribund, grogot. Ara sí que m’ha acabat de capar doncs! Ell qui fou mon sol carall trempat i ara com rau? Assassinat. Amic, amic, li dic, plorant, cactus emèrit qui tant amí, sense tu qui sóc, ni merda! I ella se’n riu, de lluny, rialla nazi, de qui el pou fou tètric ergàstul massa concorregut adés per molt pampanes condemnats, ara tots morts, per això volia ficar-m’hi, i quan va veure que era incapaç de fer-m’hi entrar, mon amatent substitut, el magnífic quilomètric cactus de tota una vida, molt despietada s’hi cardà.
—Injustícia, t’ho pots témer, injustícia, t’ha de tocar, com a tothom, al cap dels anys, tard o d’hora, destí inajornable, incontrovertible, més segur que figues seques, vós.

(...)

—En ma tronada senectut...
—Retroballes amb molts de mos molt colts entranyables atributs: caralloteria, capdeconyada, datpelculisme, i tothora...
—Tothora.
—El clatellot llanut.

(...)

—Sempre tan estalviador
horror al balafi.
—Ous aixafats paròdia d’home.

(...)

—Ou impàvid — el zero.
—Ho conté tot — re.

(...)

—Algú de l’Associació de Pàmfils anomenada Adopt an Artist es veu que em va veure pel carrer, tot esparracat i, en un paperot que m’havia tret de la butxaca, apuntant-m’hi amb un escapoló de llapis ratat i rautat uns versets qui la sobtada inspiració no em duia, angèlic i eteri entre els sorolls i els fums pudents de la ciutat, i em va convidar a pujar a un taxi. És clar que no me’n fiava gens. Tot d’una estic segur que em volen segrestar per a dur’m a cap clínica a fotre’m els ronyons i els collons i ja no sé què més que tingués si fa no fa, a les meues edats, encara ferms. Li dic que se’n vagi a pastar fang, però l’home, amb levita i barret pla de lacai de casa rica, amb aspecte sinistre, de colgamorts o de carboner, sobri, prehistòric, ple de rugues i berrugues, de fètid aflat, escardalenc i amb una crossa, s’encén ara com l’esca, i em diu malmirent...
—Sàpigues, sòmines, desagraït betzol, catiu barroer, que, sanglotant rere paravents, la madura beutat, fent-se picar sovint per verinosa serp i entrant doncs llavors en molt perllongat orgasme, idees inspirades li’n venien que haurien fetes, un cop aplicades per la plebs, si la plebs mai hagués poguda ésser mica ben intencionada, un món meravellós. La fimícola plebs, llas, de ben intencionada res. La plebs, a la qual tu, gèl·lera, atzeru, xeuba, pec ceballot, i com tu mateix prou demostres amb el teu tarannà sospitós i esquerp, tan pregonament no pertanys, encara que et pensis únic i alat, la fimícola plebs desagraïda rai.
—Zoroastrià per excel·lència, iconoclasta de referència als templets de foc que arreu hauré, prou d’estranquis, creats, on, amb les cendres dels morts, lleixiu en faig per a fer bugada i net dels pecats de l’haver mai massa volgut, dilueix-te’m, anacrònic. Confita’t el regalet, i desa’t, carallot, tu i la teua cara d’òsties, capdetrons. Et penses que no et conec. Tu i la teua puta musa, com els editors de tot pèl, m’ho espatllaríeu tot.
—Contemporanis improvisats, prodigiós tomàquet, ella i jo figurarem per sempre pus a la literatura patriòtica, ni que fos en nota a peu de full, mentre tu, què, empestiferat, pollós marginat, taujà mal encarriladet ja d’ençà de patufet, encara, tan granat, escarnint existencialment calandretes i escaterets com un ninot, enamorat de corbs, cornelles, garses i gralles, amb qui discuteixes, en buides queixalades de vent, d’ontològiques veritats i genètiques descobertes i còsmics enigmes, mentre et nodreixes de rosades i pètals caiguts, i et disfresses com les sípies, i ensumes esfínters de lúcids estellons de qui els caralls d’or, els caralls forts, et pixen xampany. Què com sé tot això? Et penses que no seguim els usatges, gamarús, tòfol, cap de tartana, minguet! T’espiàvem, amb telescopis com vagaves, vagament dialèctic, estaquirot de tu, recitatiu, no sé si dir-ne gaire eloqüent ni retòric, arengant, insípid areng, pels comellars solius. Astorat orador, creient-te qui sap si cap hierode de pa sucat amb merda, reconeix que cap bestiola ni feristela no et fa el més mínim cas!
—Encara t’empatolles, pallús? No fa prou hores que me n’he anat!
—Sóc jo qui se t’acomiada, taül! Vés-te’n a podrir al teu cau insalubre on tost t’hem de trobar rostat pels teus amics, els rats.
—A la merda, cabàs! I li dius a la teua medusa, la teua mostassa, vull dir, com se’n diu, mecenes, la teua plepa de mecenes sense idea del que és el món ni el palès orgull del creador, li dius, li dius... Li dius que, si no puc ésser el millor, seré el pitjor, això rai, beneit. Així que...
—Tret que el lacai no em deixà acabar el discurs. Com el llimac, ell qui n’anava vestit; com el llimac, dic, qui amb els ulls ensuma, i amb les dents comet l’acte dolorós d’apofal·lació, on l’entortolligat fal·lus del seu company, amb qui cardava, li cal tallar amb les dents, em tallà la llengua, figurativament, ep, l’obscena llengua, dic, fent-me callar i amb els seus dos ulls, semblants a foscs abissos sens fi de narius de monstruós cetaci, em clavà a lloc amb mocs que li n’eixien com arpons de llefiscositats indesencastables.
—Vaig romandre plantat a lloc, només sotmès als íntims sondrolls de la impotent rancúnia. Tinc consciència que l’estirat subaltern m’ha fet un tort atramentós, i tanmateix quelcom em colla a terra — més que no pas el seu fètid salivam, la seua cara horrorosa, crec.
—Car s’havia tornat collons tan lleig! El seu odi furiós envers meu el disfressava de cagalló amb ulls de drac i goles de foc; tota la merda de dins li sortia defora per cràters irritats. Mesmeritzat, anava a engolfar-m’hi com puput qui en femer bo i fugint es cabussa, quan sonaren cap enllà les campanetes del segon acte.

(...)

—Abrupte com en Pirre, m’immiscí entre els entrants i em fotí d’estranquis al teatre. No pas que no em sabés els noms dels actors; l’únic que calia — que els identifiques rere llurs façanes i màsqueres, com qui teratòleg entre àncores, es fica a identificar testacis antediluvians.
—M’interessava sobretot el paper del mort.
—Coneixia l’obreta perquè l’havia llegida. Consistia en un primer acte on sols tenies coneixement d’una munió d’assistents a una festa, la qual a pleret anava esdevenint més i més descordada, degut a les begudes, les drogues, les musiques, l’ambient de pus en pus foll.
—Tot anava com anava. Converses a betzef, si fa no fa lligades, cabdell més o menys esfilagarsat. Converses incessants entre els festejadors qui es barrejaven, i en deien de totes les colors — remarques iròniques, profundes, lleugeres, veroses, fosques, sinistres, còmiques — la gamma, l’espectre.
—També, inclòs, qualque soliloqui, de tall hamletià, soliloqui al tàrtar.
—Ragut pel càncer, romanc a l’aguait. Empíric, les xifres escauig. Quan em rondi per la neulella, remenant sos esquers com putarra qui el cul remenés, la simitarra li enfons.
—El segon acte era el del cru desenllaç.

(...)

—Els seu cos vesper.
—Fiquí-li un ditet al foradet del culet, n’ix una vespa boja, i ai quin mal, car amb quina obsedida delectació la panxeta la vespa no em fibla del dit pocavergonyeta.
—No ho faré mai més.
—Tret que en acabat, mentre clapava, múrriament i secretívola, li ficava la mà al cony i, ai collons que quaranta-dues vespes n’ixen furients a fiblar’m.
—Maleït, em veus córrer encara ara!

(...)

—Les velles ronyoses i els pútrids carrinclons passaven rosari amb la mateixa distreta assiduïtat com jo em repassava els collons pel sòlit forat a la butxaca.

(...)

—A estudi passàvem el rosari
no pas amb denes
amb els collonets.
—Cada estació amb els d’un nou alumnet.
—Muntes cimbells
rosegadors espectres onanistes.
—Follies mortalles
ignomínia sínia
i que escrigui la mort la darrera línia.

(...)

—Menjava menstrus com els altres monstres.
—I d’amagatotis guaitava pixar milions i milions de dones i romania esglaiat per llur pobre sentit de direcció. Llurs pixarrades eixien caòtiques entre plecs i plecs, i els raigs es multiplicaven a la font i els escatxics i les regateres, i cap no sabia concentrar’s en cap únic fitó.
—I allò m’explanava millor que no cap babau professor per què les dones sempre pixen fora de test, ço és, perquè l’erren totjorn de mig a mig.

(...)

—Us ho dic per experiència. Mai no us caseu amb ningú de qui els germans siguin fatxendes, musculats i emprenedors, abocats al viure i a la correguda.
—De quina no me n’escapolia l’altre dia! Era a la platja del riu fort, impetuós i cabalós i com no hi trobava, a la platja, entre els escadussers xibius força concorreguts i les colles sota les ombrel·les, cap clot ni amagatall on pogués arrecerar’m per a pixar-hi, em vaig ficar al riu a fer-ho.
—Un cop dins, amb el jorn força avançat i l’aigua escalfada pel Sol, m’hi trobava tan bé que en acabat de la pixarrada, m’he ficat a nedar, directe enmig el riu, pausadament, corrent avall. De sobte un ensurt. Un cos s’eleva com si fos cap dofí d’aquells qui foten aquells bots. És un cos de dona qui, impel·lit, venç completament el cresp suau de l’aigua. Sé que és una dona perquè va completament nua i raguda. I elevant-se totalment part damunt el cresp, com dic, ja veig ara que per tal de fotre cop a cap pilota de les que li tiren els seus dos germanots tan forçuts com ella i tan raguts, sé que és una dona, dic, perquè li veig l’esquerda entre les cuixes, i no pas cap piuet ni penjoll. De fet aquells tres germans ja els havia calats abans a la platja, fent-se veure com si eren els reis del riu. Es veu que sempre hi són, o molt sovint, els tres amb llurs estrenus exercicis de musculatura. Ben cairats els tres i gairebé idèntics en llur figures hercúlies, tret que si els dos mascles, si més no avui quan els havia vist fora de l’aigua, encara portaven els calçotets, ella anava conilla; blavosa la veia, potser untada amb una pomada blava, dic jo, qui sap, si que per a protegir’s del Sol. No els admirava gens; la gent tifa i presumida sempre m’ha fotut fàstic. Tot i que cert que hi havia pler de badocs pel voltants qui seguien més o menys meravellats llurs acrobàtics moviments. —Me n’havia anat molt més amunt de la platja, a un indret més tranquil. I llavors m’havia vinguda pixera i, com dic, per això em ficava a l’aigua, per a pixar-hi (o pitjor!), com tothom.
—I ara me’ls tornava a trobar inesperadament, els tres germans excessivament demostratius. Els esquivava nedant finament, sense fer soroll, tan lluny com puc, repel·lit per les pudors gimnàstiques que exhalaven. I m’he pensat que ja podia tornar enmig del riu, quan l’aparició torna a aparèixer’m. És ella, la blava raguda atlètica pudentota donota. Em diu, conilla, fent bots de llefiscós dofí, em diu, dic, que ha revista la meua vida i que només hi mancava ella.
—J’ai revue ta vie et il n’y manquait que moi.
—Dic, Quoi?
—I m’ho ha repetit cinquanta vegades, en melodramàtica cantilena, amb els seus dos germans sempre entrepanant-la, una a cada costat, una mica fotetes, fotent-hi de chor. J’ai revue ta vie et il n’y manquait que moi. J’ai revue ta vie et il n’y manquait que moi.
—Per a desviar una mica com qui diu l’accent del compromís aquell on em veia tot d’una immergit, ella dient-me que ha revisitat el meu passat i ha trobat que només hi mancava ella perquè el meu passat fos...
—Fos què? Perfecte? Impol·lut? Ni puta!
—Només per a donar’m estona de pair la cosa, de tractar de comprendre-la una mica, els faig, els dic, Per què tan raguts? No pas que no els escaigui, eh? Però per quina raó, si no els sap greu? Coses de salut?
—Els raguts anem a la correguda, em responen, amb un cert urc d’atleta superior. Els raguts anem a la correguda.
—Ah, que faig. I he pensat, Jo, pelut, no vaig enlloc. I prou crec que només enlloc s’hi troba hom si fa no fa com cal i prou fi.
—Mentrestant, ella qui amb empentes aparta els germans i em continua dient, confidencialment i potser seriosa, T’hi he mancat. T’hi he mancat. Però ara ho arreglarem. Amb mi a la teua vida, tot t’hauria anat collonut.
—Me la guaitava força impedit, enlluernat i marejat pels emmirallaments de l’aigua i les seues fetors de girafa, i doncs encara la veia més desproporcionada, massa boteruda i poderosa, gegantina, umfladota de músculs. I em deia, No em fotràs pas, serpeta; malament rai si queia al teu bàrbar bertrol; em veig lligat a aquesta dona de per vida, i bora nit i bona hora, se m’ha acabada la llibertat, sobretot amb aqueixos dos germanots seus. I pensava, No et casis mai amb cap dona qui té germans, o en tot cas, germanots tan exagerats. Et roben els llibres. T’envaeixen i vénen a “arreglar-t’ho”, és a dir, a espatllar-t’ho, tot. I ja no tens estona de calma ni de reflexió.
—I li dic, Home, això rai, i tant, molt bé, però potser me n’aniré nedant contracorrent; així, com vós vèieu el meu passat nedant avall, jo clissaré mica del meu futur nedant amunt. No fos cas que féssim cap equivocació majúscula corrent massa, no fa? Veurem així si és bona idea això que dieu que només vós m’hi mancàveu, i molt cerimoniosament i assenyada ens unim o no; ep, no pas que no us em cregui, però per a encertir-se’n, oi? Oi? Què costa? Unes quantes braçades i tornaré. Au!
—I feia per a anar-me’n, i em diu, escandalitzada, Nedar contracorrent! Impossible! Al riu de la vida, hà! Ni els meus germans ni jo, tan forçuts i olímpics i poderosos, no ho hem pogut fer, i voldràs fer-ho tu, pelut i desnerit! No em facis riure!
—I dic, Home, ho provaré, ho provaré...
—I sota llurs esguards he fet com si ho provés, com si nedés cap al meu esdevenidor, tothora esbiaixant-me cap a la riba platjosa, on hi hagués més concurrència, on tingués més testimonis, no fos cas que encara vinguessin a agredir’m. I quan esclataven llurs rialles, veient-me tan incapaç, m’he aixecat d’una revolada, i, pelut i tot, jotflic, com he corregut! Arribava al cotxe i fotia el camp cagant pets. Cap a caseta, al raconet tranquil, vós.
—Riu de la vida — merda! No hi tornaré mai més.

(...)

—Com dic, de tots els personatges, aquell en el qual em volia centrar, ran d’haver llegida l’obra, era el del mort. Volia veure com esdevenia pou de tot verí, com es podria per a podrir-ho tot.
—El mort és un personatge qui, al començament és viu, però que mai no diu re; de sobte, no gaire en acabat d’haver començada l’acció, en la festa que dic, que s’escau de nit en un pati amb fanals, prop una piscina, hom el saluda sovint, de tal faisó que a l’espectador el nom se li clava, més que més que es diu Muça, com el moro.
—Llavors, un cop desaparegut, tothom encara xerrant i bevent i fent barrila, fent veure que s’hi xalen força, i com més anem més fort, hom, molt passatgerament, de lluny en lluny, com de casualitat, sembla trobar’l a mancar, i l’anomena.
—L’anomena sense parar-s’hi gens, sense fer-ne gaire cas, així com així.

(...)

—Tota la peça és la festa.
—Les converses toquen tots els caires i escaires. Hom enraona pels descosits, i en diu de bones, de dolentes, de poètiques, de salvatges.
—Xampany al teu esclop; me’l bec de glop a glop!
—Mon càncer mon cavall, no faig altre que cavalcar’l; el cavalc darrer desert endins, fins que s’exhaureixi i, exhaurit, l’espitxi, o ens exhauríssim ensems, i alhora lliuréssim el darrer ai; en tot cas, ell, sobreviure, gens; potser al capdavall no sobrevivim ni un ni l’altre, mes ell, som-hi, sens cap recurs ni un, ell condemnat segur; jo encara qui sap, oi?
—Aixeca els empesats estors, que veiéssim què hi coves. Oi que li put el cony com si s’hi afetgegava cap esquerdada llauna de bacora?
—Temprat pels llamps, per la vorera de la bordeta, exponencial escarnia l’udol dels peixos, qui al riu s’hi podrien rabents.
—S’afanyen forçuts camàlics, amb argues gegantins, a pujar, peça a peça, la seua molt feixuga llenceria fina — peces molt fines que pesen tones — a cop de maça, cal fer més ample el finestral perquè les assimili — t’he dit que la meua dona és grasseta?

(...)

—Amb abominacions de gata maula
Qui pertot arreu on caga s’hi deixa la merda
M’han atipat fins que no puc dir fava.
—Mes parúlides se’m larvaven en larves
Sota el dens conopeu del repapieig.
—Respirava a pler enmig l’hivern la frescor de la lluna
Mos lleus llur joia en allunyar’s de la ruïna.
—Multituds enrabiades moltonejaven pels carrers
Vora cap mort rierol vora cap molí abandonat
Relliscoses llotades em volien negre.
—Tot i que reparava a no derrapar gaire
Vaig caure a l’abís irreparable d’un cony
Tendre volcà en estètica carcassa
De pler d’impuritats no em cremes i de franc gairebé.

(...)

—Durant la festa, doncs, ara i adés hom anomena en Muça. Sempre faceciosament, exagerada, allevant-li els pitjors, i més obscens, pecats.
—On s’ha ficat en Muça?
—T’hi vols jugar que li ha tornada a vindre la diarrea?
—Incestuós fill de forner, qui sap si, insidiós, s’ha amagat rere cap mata, o a cap racó polsegós, a cardar’s sa puta mare, com sol; saps què? Ponentins de merda; de ponent ni vent ni gent, tu.
—Aquell Muça és ui, llefiscós. Llefiscós com un llimac en vaselina. Es fot, conegut, es fut, com cap fora, vull dir, es fot, com cap fura, gens turbulent, sense cap enuig, al foradet més estret, i t’entra o surt, sense que la teua percepció, per aguda que fos, el copsés. Quants de cops no l’han embotit, tu, al sanatori, i ni que l’embotissin al sanitari — això rai, sempre t’ix tot impecable per cap altre descomptat canonet de claveguera.

(...)

—La faisó com desapareix d’entre els barrilaires, car entre els espectadors sempre hi és present, al fons de la piscina, és de les més banals.
—Entre els qui festegen, n’hi ha un, anònim, qui, sense ni adonar-se’n, fot un cop de colze a en Muça, i en Muça, amb l’empenta, cau a la piscina, no pas sense abans haver’s fotut un cop a un caire de ciment, d’on que, amb el crani asclat, s’enfonsi — i au, ara roman tot al llarg de l’espectacle al fons de la piscina, il·luminada en blau al començament, mes, a poc a poc, esdevenint, mentre en Muça es dessagna, tota vermella — i ara que en Muça es podreix, de color bruna, com si hi covés una immensa merda.
—El mort, en l’acte accelerat d’anar-se podrint, s’assembla de pus en pus — com prou m’havia temut! — al lacai qui suara no em volia fitxar com si jo fos un altre artista d’aquells qui es venen a qui els compra — cal dir, de més a més, que el mort anava vestit amb levita de xofer, justament com el geperut merdacaner qui, retallat a l’horitzó sagnós, tan agressivament no m’havia volgut fatídicament adscriure a la colla traïdora dels comprats.

(...)

—Se’n fotien, els qui feien boja gatzara, del soldat qui, tornat de la guerra sense ous ni cigala per causa de bomba, li’n plantificaren per comptes, els esventats cirurgians militars, els d’un altre soldat qui acabava de morir intacte.
—Relativament content tornava a casa, el soldat refet. Tret que, cada cop que carda, és el mort el qui s’enduu tots els orgasmes. Del mort, els seus companys o veïns de tomba se li planyen, Escolta, tu, que dormim el son etern, collons!
—Només quan el mutilat apedaçat s’haurà mort, els morts vora el mort adés robat de cigala podran descansar en pau.
—Tret que no es morirà mai; tothom qui és eternament a la percaça de l’orgasme, no es moren mai. No es moren mai fins que no el troben, l’orgasme.
—L’orgasme és el sant greal.
—El sant greal, ou de vidre, on hi ha la lleterada exímia.
—Ou de vidre on rau la lleterada de tota la creació. Com diem els xinesos (fa un dels actors qui, és clar, no n’és gens), de l’ou de vidre, l’univers!

(...)

—D’en Panku mort, la seua sang foren els rius i mars; els seus cabells i pèls, boscs i prats; la suor, la pluja; l’aflat, el vent; la veu, el tro...
—Ses puces, els humans.
—Aquesta és l’única història vàlida de l’univers.
—Un ou.
—Un ou qui es romp, pel mig si fa no fot.
—La mitja closca diguem-ne del damunt, amb part de la clara, el cel; la del davall, amb part de la clara, diguem-ne la terra.
—Panku, el primer ésser es formà del rovell més rovellat.
—A mesura que en Panku cresqué, el cel anà pujant i la terra eixamplant.
—Al cap d’un colló de temps, en Panku, sí ves, l’espitxa; cau esterrossat, i així es corromp.
—L’ou del cap se li ascla; se li migparteix com adés l’ou de l’univers.
—Ara una meitat de l’ou del cap d’en Panku mort es torna el Sol, l’altra la lluna.
—Escriviu-me’n, en xinès, una molt millor, més assenyada, bíblia, on l’horror de l’ésser no sigui tan cruel com ens han volgut fer creure els malignes clergues de tota disfressa repel·lent.

(...)

—Piscina del mort — de la mort. A la darrera escena, esclatant, esfereïdora, tothom s’hi llençarà enjogassat, trompa, riallós.
—De totes les boques, la mateixa esborronada esborronadora veu, l’abassegador crit existencial.
—El darrer esgarip que sentirem; el darrer que sentirem; no sentirem mai més re.
—Ou pudent, ou fet malbé.
—Ou buit — ala esborrada.

(...)

—No volguí eixir al carrer fins que no havia vist l’actor mort. El teló havia caigut.
—Sóc el darrer espectador a existir sota la capa de la melangiosa lluna. En un triomf domèstic de la tecnologia del zero afetgegat de matèria fosca i llavors hostilitzat fins que no esclati en energia il·limitada, gloriosament i molt reeixida assolia d’enlairar-se enllà d’aquell planeta podrit.
—Profètic fuselatge qui, com capoll qui salvatgement esgaripa, s’endinsa dins el no re de l’espai negre i infinit, l’escena ara m’encaterinava.
—Penjat com muricec pels nerviüts perpanys imaginaris de la buada del firmament, en una altra de les meues sòlites implosions d’ultratjós coratge, m’arrenquí de soca-rel a l’elegíac enyor que altrament m’hauria anorreat.
—Ah melangia del viatge que mai no s’acabarà!
—Tret que tot d’una et fots a pensar — greu caguerada, llampant error! Car al capdavall la pitjor temptació és de creure’s que hom compta — ets creus que comptes, et creus que ets.
—Et dius — al cor del zero rac secret mecanisme batzegós bategós d’intricacitat, complexitat, indesxifrable. I et descoratges, és clar.
—No en trauré pas l’entrellat, per eons que travessi, enderiat.
—Torna-te’n a l’abans on els zeros eren uns. I, sobretot, on, infant-cosa, és a dir, nombre incògnit, sense responsabilitats ni atributs, et podies amorrar impunement als culs molt peluts i doncs molt flairosos de les padrines.
—Com més peluts, més flairosos, més famosament flairosos, marejadors, astoradors... I, senyoret de la casa, minyones t’agafaven i t’estampaven la careta a llurs carranxes i pitreres suades.

(...)

—Ventall m’apar l’univers, qui es tanca en zero i s’obre justament només fins on els ulls m’esguarden, i si els ulls se’m tanquen, es tanca en zero el ventall de l’univers.
—I, amb gelosia d’astrònom, l’estesa equimòtica del ventall d’avui, espai espès, vull que coalescent sucumbeixi a la projecció del record que enyor. Llimerols de ficta façana qui tapeu el corrent de fons, foneu-vos-em, si us plau, que reaparegui el paisatge exactament comptat dels anys esperançats.

(...)

—Solcs i cavallons s’estenien arbitraris i m’entrebancaven, i es bellugaven serpentins i em canviaven de continu la perspectiva.
—La casa, doncs, on aniria sempre és tan lluny com sempre; no m’hi sé pas atansar; amples murs de temples dels anys de les picors i murs primets amb inútils anuncis carrinclons m’oclouen l’objectiu, i m’haig de bellugar entre el bellugueig per tal de poder tornar a veure la casa sempre llunyana on tanmateix voldria fer cap fins que...
—Heus-la, vós, qui treu el nas de bell nou entre els geomètrics camps catalònics per on deu encara raure, a un lloc o altre, el bon caminet dreturer qui dreturer hi mena!
—Rere un cartell gegantí prendré nogensmenys un bri de repòs. A la runa, un pergamí mig cagadet, per l’airet pessigollejat, em fa la rialleta. Belleu m’aixecaré a rembre’l.

(...)

—Mes ara que m’aixecava me n’adon que la cama del camarlenc hi duu la taqueta adient. Amb això em guiaré, no em cal pas millor mapa que el de la casualitat.

(...)

—El pergamí parlava de nombres afetgegats en xifres, car al capdavall què altre hi hauria mai de trobar enlloc un matemàtic com ell qui els tràmpols del cel imprevist s’escaiguessin de mai dur de bòlit a la babalà...? [Ah cel inferm de sobtades atzaroses ventegueres baterolaires... (o potser batzerolaires si amb la benzina del zero, i com dic per baterola, atzeroles hi atzerolessis pel butzam batzoler del cel esbotzat).]
—Llegim-lo, vols?

(...)

—Són, els nombres fonamentals, fonamentals? Només sé que els nombres em salvaven la vida.
—Em fotia algú puntada al cul, i ara, mentre anava caminant, em vaig ensopegar amb la barraqueta de l’exèrcit. “Be a hero!” — anunciaven.
—I vaig pensar — què hi fot al món, pobre de mi? Sense noia, sense sou, sense cap traça a fotre re (només una miqueta de poeta, però amb això la gent se’n frega el cul).
—Si no serveixes doncs per a re, abans deien fes-te mestre o capellà, i ara diem fes-te soldat!
—I soldat m’he fet. M’he apuntat de voluntari per a la guerra constant — sempre en tenim una o altra, la mateixa a indrets diferents, car al capdavall l’única indústria que ens rutlla sempre és la de la màquina mortífera, la de fer armes per a matar més i més gent. M’han donat un paperot que haig de fer validar a una altra oficina, on passaré el “físic” i m’avaluaran si tinc mig gram de cervell sencer, no fos cas que en acabat que m’armin no giri l’arma contra “els meus”, és a dir, contra ells mateixos, els assassins.
—Ara, doncs, mentre vaig caminant cap a l’oficina, encara al mateix indret on la barraqueta no era estratègicament ni malèficament plantada, em trobava per terra una ploma argentada, tota lluent, estil estilogràfica.
—Tot i que tenia por que no passaria les proves físiques, mercès a la meua ploma no passava la prova mental. Car era una ploma que no volia escriure noms (ni lletres), només volia escriure nombres!

(...)

—Les fórmules matemàtiques a través de les quals cada paisatge i cada plat de nodriment no es resolen, sempre mostren nombres que no quadren. Per això cada paisatge — àdhuc el més harmònic i poètic, sobretot vist a l’hora solitària on cauen les boires i les carenes esdevenen suaument purpúries — cada paisatge, dic, com cada plat (per saborós i ben distribuït que sigui pel que fa als seus ingredients doncs molt compatibles), quan els tornes a veure, a sentir, a tocar, a tastar... no casen mai amb els d’abans — on hi havia un nap, hi ha ara un all; on una poma, un cigró; i on el turó es vinclava geperudet cap a l’esquerra, amb mates de farigola i romaní, ara un penya-segat rebec ha aparegut, torturat amb rels de roures centenaris.
—Els nombres submergits, subjacents, estructurals, els nombres qui rauen part davall de part davall, caòtics, sincopadament i sovint, t’ho alteraven tot.

(...)

—En acabat, merda rai. Car fer-se gran què és sinó esdevenir pols i cendra i tindre-ho tot prohibit?
—Abans tot era ou ple, ara l’ou és un zero balmat — closca buida, amb ni rovell ni clara, només amb lletja escarida pols.
—Com esborraves, doncs, en anar-te’n, sol-i-vern, el zero del món!
—Treu el cap per la finestra al firmament alternatiu; rep novell furtiu oreig qui et deixondeix, et desentenebreix, t’aclareix les idees. T’espolsa la polseguera del pes depressiu, massa feixuc, de l’eternitat. I canta’t libèl·lula (saps?) qui, per esbarzers i ortigues, silfs i silvans esborraves amb l’ala.

(...)

—The numbers don’t jell, cantava un dels actors.
—The numbers that (in secret submerged chambers) undergird the very landscapes — albeit beautiful, poetical, even and ever so harmonic in this witching hour — wherein we roam, as the numbers that undergird the nourishing and daintily prepared dishes — and all those complicated but so evenly and deliciously balanced foods — those numbers fail to tally.
—They are in no way as they probably should, mathematically speaking; in patches and snatches, they are chaotic, unsound, and thus the resultant figures must prove always uncertain, so that when one again looks at the same landscapes and at the same concoctions, the images — and everything that the images entail — the feel, the touch, the taste — have been irretrievably altered.

(...)

—I un altre, per enormes remordiments entrevingut, feixuc comentava, entre els festius comentaris sense càrrega, que tot esdeveniment...
—Tot esdeveniment carregat positivament tard o d’hora s’ha descarregat totalment — on hi havia un nombre positiu qualsevol, hi ha encontinent un zero.
—Car l’univers és ou asclat, gàbia rovellada — tot s’hi escola, fa malbé — no saps ja si és rebost o podrimener.

(...)

—Només el viatge al somni duu cap guardó — el guardó del record durable, mai feridor.
—Em sobrevenen les mateixes imatges, els mateixos aparts, o eutrapèlics dirs, que em marcaren els tels anímics.
—Ni retinc ni em revénen, ni me’n sosvinc ni em sosvenen, ni les sostinc ni em sostenen, d’altres sosvinences mig esvaïdes.
—Tòrrid enquadrament i bla xafardeig se m’afonen sense jaquir bombolla pou de l’oblit avall. En esclat entròpic, han esdevinguts de mantinent corcaments, sotracs, afolls, eixarreïdes gelees de momificades verges, res.

(...)

—M’he aixecat havent somiat el lloc de ma naixença. Ara fa més de cinquanta anys que no hi sóc, i tanmateix la imatge de la casa i la de les cases veïnes, tot i que eren traslladades a l’esdevenidor, només havien canviades de forma molt subtil — tot hi era com abans del present on les abandoní, adu doncs el camp del davant, on havia ja vist (i ho havia sentit com una gran pèrdua de llibertat: horitzó robat, plantes i vies i muntanyes volatilitzades, devorades, llas, pel ciment, el maó, el vidre i la brutícia de l’amuntegament caní i humà), hi havia ja vist, abans d’anar-me’n, amarg i desconfit, que hi construïen fort i més fort — i ara aquell camp d’eixamplament de mires i de pit, de consciència i de benanança, tornava a ésser-hi un camp llaurat de sègol on els bigarrats esbarts espigolaven i els núvols, els vents i els infants ara i adés lliuraven llurs anecdòtiques batalles — i tanmateix, com dic, encara, les cases, sobretot la caseta de l’estanc de na Pepeta Grossa (qui acabà ultracentenària, tot i que tota la vida, i sempre la coneguí de vella, semblava a les darreries, botida i nana, de mala carn i ranca, i pens ara que qui sap si encara hi és, asseguda rere el taulell ratat, llepant-se els dits barrufets i boteruts bo i escartejant segells), les cases, doncs, i sobretot la seua, hom les havia reformades de maneres que mai no havia vistes dels anys que hi vaig viure ni, per descomptat, en fotografia (car qui me la trametria si com dic fa més de mig segle que hi manc i poc hi conec prou íntimament ningú?) — parl tot plegat, doncs, d’uns canvis estructurals molt subtils soferts per un grapat d’edificis que foren el rovell de l’ou del meu món enyorat de la infantesa, hi vivien els meus amics i em coneixia cada pis on entrava amb reverència abans d’endinsar’m a la penombra i anar directe a l’indret on el company desava curosament els seus volums d’antics llibres de ninots, o més recents quaderns d’aventures, on m’enfonsava indiscriminadament a viure-hi més o aitan intensament com a fora a l’hora del joc més o menys calculat o esbojarrat; enraon, però, doncs, d’uns retocs, unes millores, unes neteges, que només puc imaginar que hom hagués volgut sotmetre aquells edificis a servar, com aquell qui diu constrènyer’ls a una rentada general de l’aspecte per tal d’adaptar’ls al pas del temps (un procés lògic de l’intel·lecte, no fa?), anava a dir adaptar’ls a l’increment del tràfec, amb aitanta de gent nova, i, encara més, del trànsit desgastador, ara cal suposar que molt més atapeït, escolant-se per la carretera del davant, entre el camp conreat i les façanes, tret que ara me n’adon que en tota l’estona del meu somni, que em fa que s’esqueia cap al migdia, no solament no hi ha passat ningú (i potser m’hi hauria agradat veure’m passar: un altre eu possible i incanviat, dreturer, treballador, saludant la vella, constant, etern, comcal), ans no hi ha passat aitampoc ni un sol vehicle, tret d’una mena de moteta coberta amb una llauna més que no re carbassa, si fa no fa ovalada, plena de prestatges part de dins per a permetre’n qualque altra mena de transport casolà de mercaderies poc feixugues — el tricicle virolat s’ha aturat silenciosament, ullprenedorament, davant l’estanc, hi duia de bell nou qui sap si les nyèbits decoracions de nadal o els sòlits simples focs artificials per a çon Joan, piuletes, palles, trons, o les regalimoses i polsegoses llepolies per a les palmes de rams, o els sobrets d’estampetes i de sants de guerra i de romans, poca cosa sempre — capsetes de pedretes d’encenedor, tiretes d’agulles d’estendre la roba, rodets de fils de cosir, caixetes de llumins, feixets de pòlisses, estris engomats, ninots, caretes, qui sap.
—I tant se val; el cas és que, en deixondir’m, gairebé immediatament he comprès que aquella apaivagadora visió no era la realitat del món més lògic, esmorteït, rutinari i perillós de l’estat anímic que en diem vigília, o eixoriviment, fins i tot vigilància, vull dir, quan el cap o el cervell ha perduda la benaurada espectacular mortalla del son. És clar, m’hauria estranyat moltíssim (de fet n’acabaria fet bocins, sense saber ja a quin món rac) que, aitantost agafant un avió i llavors plantant-me novament a la ciutat inexistent de la meua infantesa (ara la ciutat impostora, esdevinguda espúria pel verí corruptor del temps), trobés que reconec aquells topants, o, adu bo i reconeixent-ne si més no alguns, me’ls trobés ni mica com els acabava de viure. No, de cap manera; la coincidència és de totes totes inescaient, no pot en absolut escaure’s. I prou.
—El somni t’imagina un univers paral·lel, sense altra vigència, llas, que a l’alberg meravellós part de dintre el teu crani; ah, si es pogués transcendir i fer-se sòlid, cavà, què més voldríem! La vida esdevinguda art, somni de ventafocs on la mort arriba en carbassa i et duu a l’ultramon de les delícies on tot es fon en enflongit somriure, en astruga pau... per a renéixer, estort del temps, ara diví. Tot hi és perfet: cal veure el somni com el súmmum de l’art a l’instant on s’esdevé; cada somni el millor, més animador, concert, l’exposició més cor-robadora, el tractat més il·luminador, el teatre més ben fet, cap conferenciant de seny pus esmolat, els bocins de cinema on la satisfacció del tot-hi-colla t’envaeix, epítoms filosòfics, res més esclaridor, tots els quòdlibets existencials planament ans sucosament resolts, lletradura cabdal — a quin altre llibre, il·lús, la trobaràs, clàssics instantanis ans irrepetívols, joies úniques i efímeres de l’art, eximplis definitius, paràboles de construccions, ah, inefables, paradís tot plegat subreptíciament o plenament visitat. Ausades, és al somni i prou on l’estranya matèria del temps sembla voler revelar qualsque indicis de secret.
—I això pot confondre qualsevol, jaquir’l així com aquell qui diu cap-rodós, cama ací cama allà, a frec de descoberta essencial (Ja ho tinc, ara respir!) o altrament si caic no caic precipici avall de la desraó (Qui sóc; no: qui m’és?) — l’alternativa és despodrir’s o podrir’s, estòrcer’s del tenallament ineluctívol de la corrupció o afegir-hi a gratcient: t’angelitzes pels mitjans a l’abast, assenyaladament el somieig de l’esperit, o li fas la farina blana al temps per l’accelerament putrefactiu de la carn — la presó no és fugívola sinó per entre les brèndoles de les diferents realitats; torna’t fum balsàmic i construeix sempre enllà, enjondre, on les tanques no són altre, ben remotament avall, que fusta qui ivaçosament es corca.
—Com les de tota bona història novella, les premisses, de fet els prolegòmens, de cada somni són d’allò més atractius i enllepolidors; en acabat, és clar, justament com la vida viscuda, l’arruixat descabdellament de la resolució és catastròfic — no pas tràgic necessàriament, mes sempre catastròfic — i desil·lusionador, penjat, filós, fluix, lluny d’osques, feblet, sense embranzida, morent, abrupte, curt-tallat. A l’inici, el bell bot rabent de l’innat a la fórmula pel rost viarany de l’ascensió òrfica: màgic, vós! Adés, però, sobtadament, sense adonar-te’n, leri-leri al llos del raor fas equilibris pels meandres dels aiguamorts hipnagògics: a força de despullar’t, robes carrinclones ostades, desendoll de les passions carnals, desempallec de la brutícia, larva corporal amb fàstic lleixada enrere, esdevens filagarsa de buit, i ja aviat no-res. Per això t’arrapes al norai del somni, al món oníric de les formes plaents, de la plàstica il·lògica, del tot delitosament comcal i entès. La inaturívola ambivalència et duu al rodament de cap: a fe ni saps on pares. Hom o quelcom t’eixoriveix i un regust viscut et regala per l’ésser — ets enganxifós com una (pusil·l)ànima òrfena; entre el sofre qui s’espesseeix i l’airecel qui es fon, marejadament et debats. I, retocat, més espatllat, o ara noliejant unces nocionals inèdites, si primfilem ets nou, t’has adherit a un ésser qui no és pas del tot aquell d’anit — millor, pitjor, no ho dic.
—Això m’he ficat a pensar, encara aireferit, sota els efectes tremolencs de la visió d’un intimíssim referent refet. Hi ha, consirava, hi ha animals, és clar, però també persones poc discernidores, inclosos els de més dels infants, qui confonen sovint com van dades i llavors prenen per veres les imatges imaginades del somni, és a dir, poc distingeixen entre allò esdevingut materialment, de carn i ossos com aquell qui diu, i allò altre fet del fum fugisser del son. Llurs processos lògics es revelen nàquissos, subdesenvolupats, poc farien prou el pes, bé pel fet que llurs processadors anímics — cervell i companyia — són fets naturalment així — cas dels animals qui d’un jorn a l’endemà se’t llencen eixelebradament a trossejar’t segurament perquè durant la darrera migdiada et somiaven no pas gens amic — bé per causa d’immaduresa — els infants — bé al capdavall per motiu de malaltia neurològica — certs adults si fa no fa llunàtics qui tothom algun camí s’ha hagut d’ensopegar, llas, i molt esglaiadorament.
—Per això de camins no saps per on esquitllar’t, et trobes que aquell gos qui fins ara et tractava d’allò milloret ara et gruny o adu t’abuixeix tantost t’ensumava i fins se t’arraparia al coll amb una darrera queixalada letal, i hi ha canalla maleïda qui sense que els hajos provocat ni pensaments de sobte malrecorden el malson on aitant de mal no els volies que ara doncs te’n fan de les més grosses, i de quines barbaritats no t’acusen — i tothom qui tingo estudiants comprendrà immediatament de què enraon.
—La gàbia, per a fugir’n cal un (sobre)salt d’allò més universal. El temps indivisívol és el parany concret i localitzat que, si doncs no vols romandre-hi empantanegat d’empertostemps, sols pots esquivar d’espetec — i únicament tot d’una, totalment i d’espetec, car com dic és un tot absolut, i d’un tot aitan malèfic, totalitari i massís només pots esmunyir-te’n amb un canvi radical: robes el cos al parany i sobtadament t’hi trobes fora; és una qüestió total: d’ésser-hi o no. T’hi has d’esconillar amb un arrencament escruixidor de l’ànima. I prou. Et vas podrint amb els anys dementre que alfarrasses l’evasió i, ensems, pels corredors laberintins i els túnels perduts, les bròfegues andròmines no van aumon; molt de xup-xup, escalfament de motors rai, mes alhora les locomotrius no es mouen, les portes prou s’obren i tanquen, la gent prou va amunt i avall, cap tren, emperò, no inicia el bellugueig que cal de debò; adu, de sobte, tot l’enrenou cessa, s’aturen totes les complicades maniobres, aitanta de fúria, aitant de soroll i d’anticipació, i de fet no res; es veu que qualque giny menor o màquina adjutora, no gens central, esdevenia massa animat, rodava i grinyolava a tot estrop, i nyec, que accidentalment ens ha esclafats uns quants operatius, per sobre d’operaris.
—I ara…? D’aquesta estació subterrània ningú no n’ix viu. I tanmateix la gernació (no pas a boldrons si fa no fot familiars, pus tost a glops d’individu esgarriat, gros i petit) continua afluint-hi. Qui pogués ésser tornat a la superfície, instant zero, ans tota aqueixa enfangadora, enfonsadora, conjuminació no hagués començada d’engranar’s! Llas, massa tard, trencant-te el front a les rajoles esquerdades, estalzinoses, del túnel. Néixer a la mort, ans que el parany del temps no t’atrapés, esquitllant-te-li’n, pam de nas…!
—Delit de somieig, quan saps que hi ha un altre món, entrellucat pel somni: un món lliure de la corrupció i el podrimener amb què el temps aquest no infecta, irremissiblement. Voldries perdre-t’hi, elevadament, mai pus redavallar a la merda.

(...)

—Ahir, doncs, tornant de la universitat on imparteixc classes de grec (el grec dels grecs obsolets, i assenyaladament de llurs ridícules tragèdies i el boig jurqueig que s’hi assereix; de tot el qual faig olímpicament abstracció per a fixar’m en l’esparsa saviesa dels ostracons), cap a l’hora baixa del vespre on correm a prendre el te que ens escalfo i ens revifo el viu-viu de l’animeta, i s’esqueia, pel fred i el rúfol i la foscor incipient de l’hivern, que els carrerons fósson força deserts, justament quan tombava prop de casa (un parell de travesseretes més i ja l’hauria atesa), de trascantó surt a esverar’m el vidriaire esquerp qui he vist de cops, ell i la seua escala, amunt i avall entre les casetes atapeïdes, sovint remugant paraulotes o estossegant com un moribund, i ara què vol, molt enfellonit, fent continent de llençar-se’m damunt tantost no em veu, sort que de moment sense gaire esme, com ara si la idea d’agredir’m no l’hagués envaït sinó a contracor, tret que de seguida l’el·lipsi se li ompl, i se li ompl pel que sembla de fel i de rancúnia, i de falsos greuges endenyats durant agres llargs malcovaments, d’on engrapant pel canó una ampolla grossa de sidra que s’ajup a rembre de part de terra, on no és pas la sola runa que hi rau, i llavors, redreçant-se amb ulls fumegosos del foc que deu treure pels queixals, l’escula d’un batzac a la cantonada i, trencada i raent, me la burxa cap als ulls, i cap al coll quan em faig arrere maldant per evitar’l, alhora que esqueixadament li deman, Què vols? què et pruu? — i ell esgaripant em contesta que encara li dec no sé quant del darrer lliurament de “merda” — de merda…? — deu vúlguer dir qualque mena o altra d’estupefaent fastigós, és clar.
—I ara com li expliques que ho ha somiat…? S’enfal·lereix a heure’t amb un bocinot tallant d’ampolla que de bòlit et va burxant davant els ulls, i tu voldries desencantar’l amb captinguts raonaments, potser adu primfilar-hi i febrir’ls fins que l’enlluernésson, on, finalment, ple de sàvia pietat, regirés la bròfega captinença, com qui diu dedins defora, com un mitjó, i, d’idiota i condemnat, es tornés un altre escèptic membre equilibrat de la societat, no pas un contrapès pudent i espellifat, sinó un ben untat coixinet qui també sapigués treure’n, com cal, mesurada nyapa.
—Fóra per a pixar-s’hi de riure, si doncs no fos per la poixèvola situació. Alhora, d’afegitó, em ve a l’esment el paperot que devem fotre dos sexagenaris bo i barallant-se a mort en un carreró foscant i atrotinat — repel·lents, rai. Deia ridícules tragèdies, i ja ho veus a quin altre cove no m’he fet enxampar.
—Ves, probablement durant un instant de lluc il·luminat, que pensés que jo fos “the serial killer for the neighborhood” — i allò d’heure’m i porta’m al quarter dels pudents com ara cap trofeu, devia donar-li un tast d’èxit espiritual que déu-n’hi-do el poder drogaire de la cosa.
—Era un home sempre reprimit i alhora obsedit per la carn. Netejava finestres i darrere hi havia vists molts de morents, desfent-se en grumolls de carn podrida. Amb quina arbitrarietat de cirurgià sapastre o carnisser bavós no em ganivetejaria ara!
—Com despertar’l del malson on jo, l’assassí qui entrevé de nits barris de putes, i durant els jorns els pobres “museus” provincials amb monstres guardats en gerres per sapastres cirurgians d’antany, li faig de víctima del seu fet heroic…?
—La meua dona mateixa havia cregut si no fóra jo mateix aquell boig malparit qui esquarterava bagassetes. Cada nit me n’anava, sense donar cap explicació, fosc com la nit mateixa, silent, inconcret, sense un ral a la butxaca, vestit amb roba vella, caminant milles i milles, fins la matinada. A fer-hi què. No ho diré pas, com no li ho deia.
—En caigué malalta. Tot el neguit rosegant-la. Veient-se com les bagasses fetes xixines, ella mateixa somiant-se triturada per l’assassí nocturn, el qual sospita també que potser no sóc. Es veu teca de diariot — “she was freaking nervous about it, about the idea of becoming any forlorn dawn also herself some undistinct heap of mincemeat — grub for tabloids, a little more blasted plasted shit for next morning’s bumpf”.
—I llavors, de sobte, la veig somrient. Massa segura d’elleixa. Com ara si ha perduda la por, i ja no es resigna al seu paper de xagna, de víctima. Al contrari, com si es preparés a la revenja abans del fet — i doncs, planejant acuradament la meua mort per bare ganivetada…
—Fotríem goig. El neguit ara era meu. Com esperava que els pudents trobessin també l’assassí en sèrie… El netejavidres i el professor un instant durant somiàvem el mateix, portant l’assassí sangós a coll-i-be amunt, cap a la glòria de l’heroi.
—No va passar res. M’enfugia corrent, endinsant-me esbufegadament a la foscor del cansament, com en els somnis més vívids de la nit.

(...)

—Divendres. Matí d’escombraires. Encantat els ull des la finestrella estant. N’Ostentós i en Sumptuós aturen llurs esgarrifadors vehicles a boca de veïnat.
—Ei, xoca-la, en Sumpt!
—Què fotem, doncs, n’Ost!
—La fan petar una estoneta, bo i alhora embarrancant el fluix dels altres vehicles aventurats de bon matí. Al capdavall es fan adéu i cascú, per equivocació, puja al monstre de l’altre. N’Ost, qui era el conductor de l’autobusot que recull la canalla qui va a estudi, s’ha ficat a la cabina del camionot de les escombraries. En Sumpt, qui menava l’esborronador tarararat que amuntega i atapeeix els repugnants rebuigs jaquits per cada casa a la vorera, ara mena a la insabuda l’aparell de l’altre, groga carcaixa xucla-infantons, la qual és clar ara omple de tota l’oradura i orqueria que va trobant si fa no fot embolicada o emperada a frec d’embornal, caire de vorera, àpex d’estintol i aresta de cantonada.
—Vingo o no a tomb, ambdues ferotges baluernes amb prou expeditesa, adés pel mateix costat, ara per l’oposat — ironies complaents de la coincidència (tothom feliç, ja ho he dit) — n’Ost s’atura davant cada boldró d’infantons i arrengleradets els convida somrient que es fàçon cruspir pel cul de metàl·lica ans d’esmolada ferramenta del molt pudent camió bestial.
—Tothom content. Les escombraries descarreguen educadament a escola. La quitxalla, és a dir, l’esgarrifós aiguabarreig de cossos triturats que en roman, va a raure a la descàrrega d’immundícies. O alternativament, vós, tant se val, tant hi fot, depèn si hom se n’adona i es refà o no, l’escola rep els romanents de molts d’infants esclafats en escruix, i el bruticier de foravila rep les gairebé incòlumes brutícies.
—Ça com lla, que no fos dit, el lent podriment poc pren lleure, compassadament l’aperduament infinit poc s’interromp. Caldria un sacseig de proporcions — no fa? — còsmiques — oh, mons altres, altres mons que hi sou! Que hi sou!
—On sou? Qui sou? I com escalar-hi, acusmàtic…?

(...)

—Car som encar al mateix jorn, conscient dels nimbes fosforescents de boira davant els ulls dels veïns de mendraig, la meua rialleta nerviosa els allunya malfiats devers els darrers confins de l’enclòs, fins que qui ha de fugir’n sóc man — no fos cas que encara rebés de valent — i, en acabat, m’hi trob tant a desgrat i balder.
—Doncs, de mendraig a mendraig (tret que als de més els ve gros el nom de mendraig, car prou que no són refugis ni prou consistents ni prou enfonyats i segurs, no són sisvol fets d’obra; són uns minsos, frèvols aixoplucs apedaçats amb quatre vidres precàriament estintolats, amb esquinçalls d’anuncis servant-los si fa no fot a lloc els treps i les esquerdes), per comptes d’esperar-hi l’autobús blindat sempre massa curull, amb el terra brut de qui sap quins rabiüts excrements i la fi maleïda del viatge perennement enlaire, sense pujar al capdavall a cap dels esverats vehicles, faig cap, per selves de cuirs esbotzats i ferros rovellats, als darrers i més escarransits circells de la societat, on m’embolic fins que no sé pas com sortir’n, pudor enganxifosa de carns d’egipcianes de totes les edats — i, amb visatge horrorosament esgarrifat, quin mareig, quin empegueïment, per quin desig d’elidir’m aclaparadorament sobrat!
—Vull fer’m escàs, com si ni existís, i tanmateix m’espeteguen per la patidora pell l’enveja i la malícia, l’odi virulent, i en tot cas no pas menys virulent que entre les altres lleixes de la societat. Voldria fondre’m, que la selva hi fos novament primigènia i mos infants fósson de bell nou de tendra amorfa edat on els calgués l’amorosa conducció a través d’aitanta de fulla verinosa i de sauri gens llefec i de calàpet astorador i d’insecte espectacular.
—Tant se val, llivell vedat, a l’embús flonjo constret, camí de retorn barrat, prou feines tinc a conduir’m cap a la invisibilitat del pou sobtat; tota muntanya penosament pujada té enmig un forat d’oblit.
—Sóc rel corcada. Mai més relluc puc impel·lir. Em jaquiran no pas gens vist fins que el proper terratrèmol no esclato i el daltabaix m’exposi. Quan ja he dit prou, glaçat.

(...)

—Davall dels cels canviants, sondrollats de continu pel pas dels avions de guerra, em parava sovint davant les escales dels hospitals, sobtat per les disbauxes i barriles que hi tenien lloc. El que al començament em pensava que eren ampolles de llets trencades i vessades, veia en acabat que eren ampolles de licors i de sèrums i de sangs, i d’excrements i òrgans descongelats, tots fets malbé.
—De les cridòries i desendreçats alarits, i per les formes com veia a través qualsque finestres com anaven de nues les infermeres, i com fugien, mai no pas del tot hàbils, els esborronats malalts, endevinava que hom hi endegava tostemps operacions sovint innecessàries, els cirurgians mateixos sempre abillats amb les més grotesques, malèfiques, robes de bufó i albardà, de mòmia ressuscitada, de llop rabiüt, de vampir, de monstre carrincló.

(...)

—We are the human bananas with chicken lips — canten els hospitalers, amb llavis de pollastre, dansant la raspa. I etziben a tort i a dret, i tant si ve a tomb com no, tot de comentaris vitriòlics pel que fa a la condició dels malalts, tost traslladats a cadàver — se’ls parteixen i reparteixen com qui parteix peres — de camins amicalment, de camins enfellonits rai. Acollonits pel vent pudent de llurs bates de dervix, atrapats entre llençols ensangonats, els infants piocs s’amagarien, tot esgarrifats, desesperats pel que senten a la pell, i pel que veuen i oeixen.
—Per les finestres ragen mitjons bruts — i llavors peus maltolts, escruixits, i nervis, ossos, sangs, entranyes, molt vescosos sucs.
—Pel fet que no vull trobar-me’ls, els mesells netejadors de cambres qui llencen finestres avall tot allò per què ja no troben més utilitat, m’enfil heures amunt, sempre evitant les escales.
—Què et xapesques…? — per tota resposta, si llavors, havent penetrat per cap alta finestrota, mai deman si n’hi ha encara cap de viu entre els meus malalts del matí — què t’empatolles...? — com si ni em coneixen, com si hi sóc de pus.
—Rodant les sales, tots els qui inerts em fiten avui, l’endemà seran morts.

(...)

—Tornat al carrer, hauria de ficar els punts sobre les is. Hauria d’assajar d’aturar aquest cap qui em roda indecís.
—Car tant de mort inútil. Mascles ensinistrables rai, d’aparells segurament encar competents. Tothom qui hauria pogut jeure amb la meua dona, per a apaivagar-la, en aquelles nits de neguit sens fi. La meua dona, amb el xifarot a punt.
—S’hi pas per la porta d’algú trempant, em dic, Imatge única. Esperançat, l’hi encabiríem.

(...)

—Finalment — passats els qui berenen de tranuita, els qui tenen problemes pescant, i llavors cagant, per culpa de les arestes empassades a les fosques.
—I ara, ostat, fugint com cap ombra de les gernacions nocturnes, més i més complicades, quan els nafrats esventen llurs nafres i l’aigua manca, adu la bruta.
—Mentre allà baix, on les llums somortes de la ciutat amb prou feina arriben, minyones en traginen, galledes abonyegades curulles, i les mestresses s’ajeuen amb bosses blaves d’aigua calda per al llit erm de marit.
—Hò, ja hi sóc, a les muntanyes indecents on descarreguen els camions de les escombraries i on els bocins esbargits de la nostra filla rauen xemicats com llavors de carn qui s’eixumflen i creixen en monstres alats.

(...)

—Ah, les noietes boniques, negretes, cremades pels Solells més flamants de la nit, com regiren i escorcollen entre els rebuigs! Amb el que troben, es decoren allí mateix, il·luminades per les pudents fogueres; amb els cassigalls i arnats drapots que recobren es vesteixen de fantasia, rampoines llampants, i amb els metalls i les ceràmiques i els plàstics emboïgats es reconstrueixen els habitacles on viuen — tresors de pobre en capseta, i elles la perla per a netejar.
—Tot el que altri descarta, per a un hom o altre troba tanmateix finalitat. Per què són tan boniques les noietes qui recacegen entre els detritus…? Primetes, negretes, brutetes, pudents... mes, ep, boniques i xiroies rai. Em fa que per això les bandegen als suburbis infectes. Per llur joia monstruosa — tractant de sebollir-les amb les onades incessants d’escombraries — la ciutat un oceà de rebuig i els suburbis la platja on la xúrria s’estavella, inclosos els cossos dels hospitals, els cossos dels autobusos, els cossos de l’aprofitament.

(...)

—Per rosts relliscosos barrancs, damunt i a frec d’avencs, fraus, pregons portussos, amunt i avall, precipitós, cercant de tornar a trobar la casa on introduiríem els nous iniciats, entre els quals un fill meu és el més decidit, tot i que encoratjaria els altres, negrets i blanquets, dient-los que comprenia la dificultat de la cosa, mes que prou calia llençar-s’hi sense por, tanmateix com ell, qui, com veien, si al començament no l’acompanyava gens l’èxit, gradualment s’acostumava a les intricades complexitats de la cosa, i semblava reeixir-hi.
—No tant per com ho dius com per com ho fas, els dic; la qüestió és ficar-s’hi, apitrant, per molt que el cor no se us vulgui en l’empresa, esbojarrat, crebar.
—Més tard, hauríem els introductors de netejar a força de mans, agenollats damunt les fredes rajoles, amb fregalls i sabons naturals, ben a fons, tota la casa perquè els nous iniciats fossin pròpiament afegits, sang jove, nova, al nostre excels boldró d’assabentats dels fòssils ans ambrats secrets.

(...)

—No voldria pas fer tard, més que més que, ple de fang i greix de moto com vaig, m’hauré encara de purificar de valent abans de poder netejar re.
—I ara, tot d’una, salvat de caure daltabaix.
—Salvat de caure daltabaix, i tant. Pel soroll estrepitós de la catàstrofe al fons del precipici on m’anava a estimbar.
—Ara, indefens, espiava de no gaire lluny estant els dignitaris i els sòlits llepaculs dels mitjans com s’explicaven feixugament ells amb ells el penya-segat per on el tren havia caigut causant un pilot de víctimes, quan jo mateix, a l’altre costat de la roca penjada, havia relliscat i queia daltabaix al buit.
—Quina por, havia començat de cridar prou tímidament ajut. Moriré esclafat. Estic glaçat, no em sé apujar, em penjaven una cama i el peu de l’altra.
—Hi havia haguda bona gent qui de l’altre costat de la roca m’havien dit que l’equilibri era al meu favor, que només em calia agafar quelcom darrere a l’esquena, allargant els braços, temptejant amb les mans, mes jo n’era incapaç, incapaç de moure’m, incapaç de trobar re.
—Al capdavall, una mà grassoneta m’estirà. Era un antic atleta, ara força abandonat de cos, el qual havia tinguda la iniciativa de fer això, de voltar la immensa roca part darrere, per ço d’atènyer’m i llavors atendre’m i no pas perdre l’estona xerrotejant i donant inútils consells a algú glaçat de por, salivant, ells, els consellers, de veure al capdavall el marcat de mort relliscar daltabaix cap a l’espetec i el xemicament.
—Ara li havia donades les gràcies efusivament i li demanava tot empegueït que manés, que estaria content de correspondre’l en el que volgués.
—Li dic, Sabeu què, esdevingueu, si voleu, un dels iniciats, sense preparacions ni re; prou sé que us ho valeu; li diré a la dona que féssim a casa una festa celebrant el rescat — i, a honor vostra, si doncs no us sap greu — d’on us preguem, sobre, que porteu, si així us lleu, tots els amics vostres que us sembli doncs bé de dur.

(...)

—Va arribar amb una gernació de jovent sorollós; ballaren tot el vespre, tota la nit, tota la matinada, bona part del matí; cap al nou migdia la casa es buidava d’espectres...
—Al vespre del segon dia, retuts, la dona i jo poguérem encertir’ns dels terrabastalls causats pels gaudents i ens ficàrem les mans al cap.
—El pitjor era la sala de banys; tant la banyera com la tassa del canfelip eren totalment embussats de gegantins cagallons.
—Gens malastrucs, car al capdavall jo tenia la meua vida, i ella encara em tenia a mi, acordàrem de prendre’ns-ho amb filosofia — amb pales i galledes, duguérem, ballant als mateixos ritmes que els cagaires ballaires d’adés, les galledes curulles de cagallons cap a l’hort de part darrere.

(...)

—Fou magnífic com cresqueren els bròquils en acabat; les dones que en compraren alguns saquets, després ens tornaren compliments i tot, i ens demanaven si en tindríem més. Cert que eren tan bons, els bròquils, que decidírem, aquest camí sense arriscar la vida, la primavera propvinent de tornar a convidar l’atleta grassonet i el seu nombrós seguici per ço de celebrar aquest cop el cap d’any del feliç esdeveniment, no pas el de l’accident de tren on centenars periren esclafats, ans el del meu rescat, de despenjar’m, al mateix indret, i no voler que caigués daltabaix, car, manoi, oi, de quin catacrec no m’estalviava, i car prou calia, és clar, estar’n encara agraït, i pels llargs anys que em romanguessin de bona salut.
—De fet, no sé si m’és llegut de revelar’l del tot, aquest és un dels fòssils ambrats secrets que particularment dispens als iniciats...
—L’agraïment ha d’ésser constant, i aitan durador com la vida mateixa, i que només allò llongament primparat, roman — roman en positiu relleu, gravat, llegible, palès.

(...)

—Fica en ordre el teu petit raconet — and the rest will follow.
—A pleret, tot se t’endreça al voltant.

(...)

—S’escolen les hores com s’escola l’escola.
I què ens diu el mestre? El mestre no ens diu re.
S’escolà com l’escolà, s’escolà en bombolles.

(...)

—Que lentes les hores mentre l’univers creixia
Cada hora era un segle cada segle un món
Mes ara l’univers s’escarranseix, s’escurcen les hores
Van les hores de menys en menys
Una hora és un segon, un mil·lenni un bleix.

(...)

—I’d like to be under the canopy
of many pussies unquenchable
in its dark garden shade
inhaling the odoriferous breeze.

(...)

—Què hi faig al jardí de conys sens fi?
A l’oreig nemorós entre ombres fluixes
I sentors fantàstiques sots el conopeu
De tendrums encesos i pèls que ferumegen
Delitosament perdut en un bosc de cuixes
On vaig creixent bolet arrapadet
Fal·lus impúdic d’ous diabòlics?

(...)

—Hi faig d’heroic grimpador de mels
Bresques altíssimes
Penya-segats precipitats
Rodaments de cap
Caigudes toves
Edèn t’hi trobes.

(...)

—Sóc poètic simètric ver bell
Sóc bell ver simètric poètic
La barreja es barreja poèticament simètrica vera bella
Bellament vera simètrica poètica.

(...)

—Finalment feia en Frasi el maligne al reial capdecony Busiri, Si sacrificàvem a déu tots els forasters qui vénen a emprenyar, l’eixut que patim s’acabarà.
—I ara, collons, maleïts, les pluges incessants ho colgaven tot.
—Per què, Frasi merdós, no li dius al rei que per a revertir el dictat del déu tan llépol de sang, no li sacrifiquem tots els oriünds i així ens torna a dur la puta sequedat on tanmateix només els pobres perien de set?
—Som-hi. Els oriünds sacrificats, l’eixut tornava.
—I ara qui ens romania, en Frasi set-ciències?
—Doncs els aborígens, és clar. Aquest déu nostre es veu que ens vol tots morts.
—Sacrifiquem sempre per a tornar a l’abans. De la merda d’avui a la d’ahir.
—I llavors, quan només restem tu i jo, en Frasi? T’hauré de sacrificar, o em sacrificaràs?

(...)

—Qui se’n fia, malparits datspelcul?
—I si sacrificàvem els Frasis i els Busiris abans no començaven de fotre’ns a tots? És a dir, i si sacrificàvem tots els qui volen sacrificar re a un déu tan malèfic com l’inventat?

(...)