Cony-i-cul-i-cultura [1]

Cony-i-cul-i-cultura (1)



—Prec pregària preguera.

—Cony no us m’allunyeu, car sense vós sóc orfe
Cony no em despinyoleu, sense vós sóc corfa
Cony no em desformatgeu, o esdevinc caca amorfa.

Us em vull constitutiu, sempre viu, cuca d’estiu
Crossa al piu, als llavis nyaufats lenitiu
Al sifó escanyat detersiu, poll no gens punitiu
Puça de cony qui amb les ungles urpiu
Llémena de qui la banya colpiu
I agraït es banya a llàgrimes vaginals si us ajupiu.

Ai cony, cony delitós i tant de vós no m’hi vull
Al cap un zoo, un aquari, un herbari, m’hi bull
En llep el gatxull, poc hi faré mai tribull
Fidel ermità qui etern sojorna al vostre cucurull
És cuc d’esquer al vostre bec o ham i a l’ull pixós, marfull.

Llum o llàntia o fanal us l’entel amb polsim de falena
Llum excitant del llum vermell que arreu em mena
Cony lluminós, cel de porpres on tot mascle hi fa ofrena.

Lluert de cony per a sempre lluertejar-hi
Llúdria de cony per a sempre rabejar-hi
Llúpol de cony per a sempre bombollejar-hi.

Lluerna de cony per a sempre semaforejar-hi
Llustrí de cony per a sempre mirallejar-hi
Llúpia de cony per a sempre formiguejar-hi.
Llúcera de cony per a sempre enfondir-hi
Lluïssor de cony per a sempre lluir-hi
Llumener de cony i vetllar-n’hi incessant el cementiri.


~0~0~


—De jove, en el meus pelegrinatges himalaiencs, vestit amb quatre cassigalls i duent quatre rals estalviats a la butxaca, me n’adonava un dia que, qui sap si una mica sorprenentment, en aquella contrada ningú no s’amagava molla per a cagar.
—Per què ens n’amagaríem; és que els animals se n’amaguen? Prou és quelcom tan natural, volgut dels déus.
—Així, tantost hom desitjava fer-ho, es culivava a la vora del camí, o damunt una séquia o un forat o el que fos, a camp ras, o enmig del camí, i hi cagava i au. Només els més llests anaven a cagar a l’hort. N’hi havia qui amb les articulacions massa encarcarades o amb el recte massa divertit, o qui sap àdhuc si per un comprensible excés de galvana, ni a la gatzoneta no es fotia, cagava si fa no fa dempeus, s’arregussava les faldilles, car part de per allí tothom enfaldillat, i au, cul avall — que ragi, que ragi — que ragi, bons rajas — que ragi, bons rajis — xurmes i togats, saps què et dic, tothom, som-hi, tant se val, avall, cascú el seu present jaquit enrere per als constants descendents.
—Cagaires en natura, doncs, a tesa, arreu que passegessis el llambrec. Amb una curiosa excepció, però! Car no pas el santó local; el santó, em deien, no cagava mai; i si mai cagués, doncs quin miracle allò no fóra, vós!
—Els clergues de tota birreta prou els conec, camandulaires de merda; no n’hi ha cap que no visqui de la falòrnia; per això, un bon jorn de fort botorn que l’enxampava sol, totdéu fotent la migdiada i també ell, al capdamunt del seu replà, al peu del qual oferiments de teca i floretes rai (palterades no pas, però), l’engrapava pel coll i li deia, M’han dit que no cagues, ets un monstre? Perquè si ets un monstre extraterrestre, sóc de l’agència imperial que els controla i els anorrea en un tres i no res; si em dius que no cagues, si em dius que n’ets un, ja t’he torçut el coll com cap bastonet ressec.
—Ai, foraster, pobrissó, que lluny d’osques no pares. Si en toquessis cap, belleu encara t’hi clissàvem a l’eidòlon cap ascla d’esperança. A part que extraterrestres, alienígenes, tanoca, tots en som prou; de la traucada paella del cel ens filtràvem com llunàtics microbis, i no hi ha déu ni enlloc ni entremons qui no hagi transmigrat abans; transmigràrem, i qui sap què fórem i on? Car tot és una rifa. Cada xinxa de xinxam, ni arna d’urna amb escurçons, ni vermina de catifa, i cada rantell ni cuïc, ni cada puça ni cabra ni antifa, ni cada mosca de flagell qui en copel·la de manganell en terra d’enemic no s’esclafa, ni cap altre zombi bajà ni taujà ressuscitat d’enyifa, tothom qui voli o rondi ni arreu no empastifi, tothom, tothom — cascú duu l’ànima d’altri — altri qui fou altre — com ara tirà, o tiró, o califa — o bomber o banquer o tifa — o de qui sap de quin altre desfici entre l’infinit fotimer d’oficis.
—Tot plegat quin patafi, no hi ha pas qui s’hi agafi. Prou talòs qui mai d’aquest gasofi gens en filosofi.
—Al contrari, la religió irrefragable d’incessants catèrvoles a pèrdua d’horitzó. O, abans d’arribar, no has après re als films i llibres del teu continent, amb tots aquells misteriosos, esotèrics, banzims i banzams que han lloc entre les molsudes masses d’enigmàtics orientals? Com ara que lacònics i tàcits rai, els apostrategs enraonem poc, i si mai ho fem, és doncs, molt apropiadament, a batzegades molt carregades de sentits. Un primer tastet per a tu de la saviesa dels nostres hermètics savis, llurs irrebatibles creences... “Tot és connectat — els déus de la pluja i la merda de iac.” Si amb això no te’ns agenolles, esmeperdut, i (somicós ans sanglotant i tot) de tot atreviment no et penedeixes... molt mal turista ens ets, i no sé pas i tot ni si t’hi volem!
—Mentrestant ningú no m’ha aclarit cadascuna de les truges del clergat quan l’espitxen, de què foten, vull dir, llurs ànimes quina mena de cossos no comoneixen ni ocupen?
—Doncs ja ho veus, fàcil: pugem de grau, i, encara amb més aplom ni circumspecció, no perpetuem el mateix tric-trac, i recontem la vella contalla, el conegut reguitzell d’oldanes falòrnies, aitant per a novelles com per a avesades bretolalles i bertrolades, els fem el nas de cera, i, com dic, del cel paella, i els pintem la cigonya, i els venem garses per perdius, i els donem figues per llanternes, i els fem veure el que no hi ha; i ells, els plepes i tanasis, tan contents; ells, al cel de les oques, com més els n’engavatxis, ni afetgeguis ni empapussis, més feliços, saps? Les antigues camàndules, embrocacions ni cataplasmes més calmants per a les penoses ànimes. Caritatius!
—Caritatius: fent pujar més els sucs que les perdius. Tothom perdent-hi, sobretot els ragatxos enganyats, qui ni viuen ara ni viuran mai.
—Ets del morro fort, d’aquells qui “perquè no volen beure a galet es moren de set”, com diem els savis del nostre ram; de l’aigua, és clar.
—Savis, savis. Savis per la part de mon cul!
—Ara t’escolt, ara et faig cas; guaita’m les orelles pel cap baix com se m’eixoriveixen!
—Dic, Què?
—Diu, Xst, xst, que et dic que ens entendrem. Només cal que abaixis els fums, mentre som en família, capdefiga, figaflor. Que no se sàpiga, cavà? No fotessis tu també de sicofanta qui es planta ell mateix la bleda al clatell; car què? Alçuraries la puta plebs? De debò vols que rebem tots? A part, beneit, que només em cal fer nyec-nyec amb un dit, i mos saigs, mos thugs, mos rajputs, mos morros-de-vaques, eh que em comprens, mos ben formats, disciplinats, escolans, o si t’ho estimes més, mos deixuplinats deixebles, plaf, te’n surten de totes les esquerdes, se t’abalancen com eixam de simis amb ales, i, zim-zam, raors qui passen rabents com per túnels d’entreson, i ja t’han escapçat que ni te n’adones; fas, una miqueta més tard, cap esternut, i veus astorat que et rodola el cap pels peus com pilota de soccer, i et dius, abans de caure-hi, Cony que aqueixa pilota amb carota de gripau banyut i el cap de capdecollons que sovint veig al mirall, tot u! Saps què? Passa a veure’m aquesta nit mèdols de matinada, que com dic, prou que ens entendrem. Ara guilla, o guaita’m els dits, quin pessigolleig...
—Nit arribada, m’havia just cardada a la llum de la lluna damunt l’argila mateixa una altra dona granada — la Rita, es deia, totes se’n deien — una de les més assídues adoradores del santó, de figa perfecta — i una figa, com saben els entesos, per a ésser perfecta, com bé prou diu el nostre clàssic, cal que sigui, “ben clivellada; secallona (ço és, que, de tan sucrosa, és ben apegalosa); i com més picada de pardals, millor”, i a fe que botida i badada, i sucosa, i, meuca avesada com aquella altra Rita ja no era, de sans inveterats costums d’ajeure’s damunt la primera pols i d’aixecar les cames figa patent, doncs què? Que, pardals — pardals rai — pardals, si n’hi passaren, legions — pardals, i si hi picaren, nuvolades, invasions, epidèmies. Cony el seu doncs dels més perfectes aumon.
—El meu amic, el santó, no era gaire lluny, ajagut i becant a la mateixa argila, de pèl a pèl, embolicat en la nit blau fosc.
—En sentir-me que me li atansava, es va ficar a guaitar al cel les insignificants constel·lacions, féu hum-hum com si hi hagués clissat qui sap quina mandanga, i em va convidar a jeure al seu costat. La nit d’estiu era suau.
—De figues, golut, veig que te’n fots a carrells, com si ens visitessis, no pas tant per la saviesa irrefutable que impartim, ans...
—Irrefutable saviesa, o com qui diu, més segura que figues seques, hà!
—Que ens véns, dic, més que no pas per l’apodíctica saviesa que impartim, per (o àdhuc només per...) la qualitat i varietat de les nostres figues, i no cal dir llur bon preu — ei, per a un infiltrat de l’imperi com tu, com qui diu de franc.
—Sóc molt figasseret, cert. No pas vós? Potser per això que no cagueu prou? Aneu infernalment restret?
—Carallot, no és pas que no cagui, és clar, t’ho pots pensar; a tu no t’embacinaré pas; ara, ha-hà, un agent de l’imperi disfressat, collons, pàmfil, això qui s’ho creu, caganiu? Saps qui ets, un altre viu, com jo. Em fa... em fa que fores, amb la bona, apropiada, instrucció, un passable santó; si vols, m’esdevens deixeble i tot. Només cal que amb la saviesa que t’impartiré et deixis, com qualsevol altre bon minyó de bona casta, ço és, de pell blanqueta i suaueta, batejar... batejar la font del kundalini... amb el més pistó dels panyiscalins, l’oli de l’ànima, el licor ungidor, teúrgic, urgent i túrgid, l’elixir vitalitzant...
—Acopa el bec, mec, que el tit t’ho trasllada. Vols dir: a cops de lleterada...
—Que et jaquissis, aitan sovint com calgués, amb l’essència teriantròpica, instruir el sacre bateig a la deu o aiguaneix del kundalini.
—Parla clar, collons, ninot. L’eix i aiguaneix del kundalini! L’elixir de les essències! Si parlessis clar, potser les bestieses que dius tampoc no foren tan “místiques”. Per què no dius que, com a tots els santons, t’abelleix sovint d’anar donant la gent pel cul?
—Home, el que diem ho diem amb més gràcia. Som molt més finets.
—Aitan finets que us cagueu a lloure pels carrers.
—Res, home, un dels nostres costums més simpàtics. Oi que no ens en veus gens contrits...? L’únic si de cas que podria saber’ns greu, als savis, és que no tinguem la parròquia millor ensinistrada; com te n’has adonat, els més llests rai, que caguen a l’hort; la resta, ai.
—I els savis? O caguen els savis?
—Oi que en voldries cinc cèntims? No estàs pas encara prou preparat per a rebre’n els arcans. Ai bleda, les lliçons que et manquen perquè hom mai acordés d’impartir-te un ocult principi tan cabdal!
—Com tots els clergues, disbauxats albardans.
—El darrer empelt amb què ens pots empastifar és que som desdibuixats.
—Eh? Disbauxats, he dit, disbauxats.
—Ah, home, i tant! Disbauxats, això rai. I amb això encara et faig més miroies, que no? Què hi dius? Te m’apuntes de tiró o no?
—L’oferta és temptadora... per la part dels ous.
—De debò que no t’anima mica? És potser l’esverament davant la novetat. Oh-oh, la por, la ponereta... No trau ni el nasset el pardal? Pobret de tu, força criptògam encara, que no? Amb el xiulet mig esborrat; de l’ànec ni el mànec, com qui diu.
—Bona vista tens... No sabia pas que les devotes meuques també et portessin col·liris.
—Sóc de l’escola del mateix déu o dimoni negre-i-vermell, qui, en vida de mortal, sempre escorcollava entre brians, llúpies i abscessos, letàlides àdhuc, i hi escandallava, insadollable, i li era llavors sovint vijares que hi veia tènues verjures que indicaven viaranys de progrés de l’ànima devers un cos de més qualitat...
—Tots psicòtics, collons. Ha-hà, metempsicòtics... Metempsicòtics, que és molt pitjor! I on te la metem, la nova psicosi, preciós? Te la metem per l’uix d’on ix ni neix la font del kundalini?.
—Molt te’n fots, capfluix, sicofàntic fracassat, i, si m’entressis d’alumne, et veig, vint o trenta anys a l’esdevenidor, entre els més fanàtics dels predicadors, car si t’ensumessis de debò els avantatges de la sinecura... I sobretot, ramats d’adeptes rai... I a tu, ben inexpert encara... a tu, el goig que, segur com figues comptades, vull dir, com figues seques, el goig que segur que et farien, aitantes de fonts dels kundalinis enlaire, disposades en reguitzell i tot. Car al capdavall, sincerem-nos, a tu les cireres... Oi que més val, i de lluny, remenar cireres que no figues? A part que prou em fa... em fa que, sota la disfressa (imperial, hà!) de figasser empedreït, ets força raïmer; del ram dels raïms, o dels ous, com en dius tu. Un d’aquells qui, segons diem els savis d’aqueixos altrament no gens incongrus verals, un d’aquells, dic, qui mitja figa mig raïm, no fa? Fet i fet, tot en tot, prou fiable, diria que et veig, prometedor; com dic, com qui diu, de pasta de santó.
—Saps què? M’estàs marejant. Tira, tira, ja m’ho pensaré.
—No crec pas que tinguis ni prou paciència ni prou temps, per a pensar. Massa anar rere les figues. Car, si t’haguessis parat a pensar-hi, ni que només fos dos minuts, tu qui et creus, betzol, tan perspicaç, prou te n’hauries adonat. Tret que potser, com dic, no et roman mai prou estona, ardu figueraler qui ets, després d’anar cercant pels paners d’altri noves figues i bordissots, i, en acabat, amb el cercar afegit al trobar, i al temps que veig que despens llavors enfilant figues madures (i en aquest cas ben fet que fas, les figues tabolles diuen que no fan de bon pair), fins que al capdavall no t’esfigasses i caus mig mort, i ton cóp o llecadora, com dic que prou veig, recargoladet i inhibit, i uncirostre i vergonyós, que ni el bec musti d’un rossinyol mut.
—No deu ensumar figa sabatera ni moixa ni sema d’aquelles que aitantes de dentetes ni salivera no li foten.
—Trempar és natural; et tinc al costat, mon pipioli, com més anem més enamorat, i guaita com estic trempant, a sacsades, com cuc agrimensor, mesurapasses.
—Atura, vols? Com collons passàvem del cagar al trempar? Te’m desvies del tema. For the record, em dius que cagues a cor què vols.
—A cor què vull, mes, a diferència de la plebs ignara, sóc qui, sol, ho ha de fer (llas!) d’amagat de tothom; l’únic al món qui se n’amaga; l’únic al meu món, vull dir, com cada altre camandulaire, vull dir, com cada altre santó, al seu.
—I si no això...
—Si això no, els qui creuen en les meues ximpleries de iogues i pregàries i transcendències i meditacions i reencarnacions, i mutacions, i immersions en la divinitat, i qui sap la collonada...
—Sense oblidar les puerils ximpleries que, exclusivament per als turistes, no professes, convertides, segons tu mateix, per màgies de pallús, en savieses.
—Doncs això: mos fanocs ma merda arreplegarien, i es farien mal per a arreplegar-la aitan devotament entre tots plegats, i hi hauria morts i disminució de la parròquia, a part, sobretot, que a mi, com a tothom amb dos dits de front, m’agrada cagar tranquil.
—Oh, com m’atxul·les, doncs! Els teus parroquians no pas gens diferents dels cretins de cap on vinc, qui arrepleguen relíquies d’altres santons, i “profetes” i “messies”, i, si en trobessin les merdes, segur que en pujaven a l’indret esglésies, tret que totes les esglésies d’arreu ja no siguin, de fet, “elevades” justament damunt les “sortosament ni miraculosa” trobades caguerades; que no siguin, de fet, que segurament ho són, sinó caguerades de pedra.
—Òspima, manel! Tan ben alliçonat... Ja m’ets, com qui diu, macip instruït, força avençat per al paper de segon a bord.
—Bord ja en só nat.
—Bord a bord, doncs; i qui no n’és? Quòdlibets d’aqueixos, on en raffole à foison. Tu, però, rai; només cal que segueixis al peu de la lletra les didascàlies que t’aniré descabdellant, i el paper de comparsa d’excepció és teu. —Com qui diu, gairebé a punt per a l’orde dels preveres.
—Or whatever. Ara, via fora, no val a fotre el ruc. Amb el paper de ruc de moment en tens prou. És a dir, tot el que saps, t’ho deses ben desat a l’escarsella, i aviat acabaràs mestre; ep, després que t’hagis deixat batejar... t’hagis deixat donar pel cul com cal, i el temps convingut. De bordet, cap neguit; no en fotrem cap. Som-hi?
—Segur, i com ara plouen naps, o, si això no, ja ho saps què.
—Aigua de figues i no re, tot el mateix, company. Les dones et donen figues per bigues.
—Tot el que les dones em donin, nyam. Jove i trempat, tanta de femella arreu, el que hi plou és truites, vós, figues en cofí!
—No fotràs mai carrera.
—Mercès per l’oracle, paperina. Ara, saps què? Alliçonat rai, hi subscric. Ara, pots pujar-hi dempeus i trepitjar-hi, al cup, debades, com qui volgués fer-hi vi (resaigües!) de figues, que, t’ho ben dic, al santó del poble del costat, que se’n vagi a la merda, ja no li demanaré re.
—Ben fet, pobrissó, car tan vellet no en toca aitampoc gaires.
—Ja m’ho explicaràs. Uh-ah. Quina son, tu!
—Jeu-me al costadet.
—I com ara plouen... I un be negre, ximplet!
—Tu t’ho perds!
—Convençut. Quin catequista més acomplert, ni els mormons!


~0~0~


—Prec pregària figuera.

—Pesava figues sota ampla figuera
un castellà carrabiner;

passà en Perot Petarrera
capellà pedani a la Pegatera
diu: me’n fotré unes quantes sisquere;

va pujar a la figuera
i tantes de figues no es foté
que una gran caguera li vingué;

deixava anar majúscul palter
que ofega el castellà carrabiner:
l’ocupant transformat en ocupat;

s’aixeca el tot cagat espanyat espatllat
i escanyat-se fot trets a tort i a dret...
i es cobra dalt la figuera l’esquenadret;

cau de la figuera el capellà de la caguera
i s’esclafa damunt el maleït foraster;

d’un tret dos “pardals” com fa la dita
dos pardals de malaverany;

són totes figues d’Afrodita
les figues d’aquella figuera
que hom ara adora tot l’any
amb orgies de marmanyera;

visca la figa i visca la tita
els xarnecs són tots claveguera
o (escaient!) canfelip o llongany;

i els capellans...
els capellans tots a malguany!


~0~0~


—Una dona conilla, en qualque cambra fosca, fosqueta, perquè hi esdevingui molt més impúdica, d’on que t’hi animis, i assagis doncs de ficar-hi ditets.
—Mes, ai, Eladi, si per dissort no assolíeu d’endevinar-li el to, i li ficàveu el dit al trast equivocat!
—Allò s’ha tornat de cop i volta can seixanta!
—Quin instrument més desmanegat ni esgavellat! Ni estrident ni discordant! Ni quina avinentesa totalment desguitarrada!
—La cacofonia bojal, bacó qui hom estossina, pitjor, what a genius for braying, crideu aquells altres rucs inharmònics de fútils clergues, car allò sóc esgarips de constreta, coercida, extremunció!
—Quins riscs de córrer, pobrets de nosaltres. Més valdria que ens hi fiquéssim sempre a colles, car allò, un home sol, oi, vós, què hi pot?
—Magres possibilitats que n’ixi mai mica viu.
—En tot cas, si n’ix, ho fot més triturat ni fet malbé que si, llençat com sac de trumfes lloques, el tornen al carrer d’ençà de cap sitja on els adotzenats inquisidors prou que s’hi rabejaren, els malparits.


~0~0~


—Per què es tapen tant les dones els forats?
—Com diem els japonesos, per la mateixa raó que als diccionaris s’hi amaguen els poemes.
—Car els poemes són els moradets sucosets peludets foradets dels diccionaris.
—Així mateix les dones.
—Ho fan perquè els els pensis (com més amagats més gruats!) exquisits.
—(I llavors, atxul·lat, tot sol t’has decebut, ensarronat. Te n’adones massa tard? Nàquissos trau i mot? Ni un ni l’altre no foten prou el pes? Això rai. El prestatge dels diccionaris, com el món mateix, és vast.)


~0~0~


—Tarchus Greens, dead.
—Era pensant davant el full, assegut a la taula davant la finestra, quan he sentides veus.
—Els paquets que, ja devia fer cinc o sis hores, hom havia lleixats davant la porta, no sé pas per a qui, si per a casa nostra, o per a cap dels veïns, encara eren fora; tres o quatre els veia perfectament, sota la meua finestra; eren cartrons de totes mides, n’hi havia un parell de força grossos, d’altres de mitjans, devia haver-ne també de petits, i qui sap quants d’altres fora del meu camp de visió, car fet i fet la meua finestra no era situada tan a prop de la porta de baix com això; raïa en part de biaix a l’entrada.
—Les veus, dites en to d’urgència i no gaire fortes, m’han distret, i he començat a fer-ne cas. He comprès que es tractava d’una colla de dos o tres lladres d’aquells qui ronden pels veïnatges, esguardant amunt i avall si hi ha davant les cases paquets que ningú de moment no ha reclamats, perquè segurament, els de dins, no se n’han assabentat que hi són, o perquè, encara a la feina, o al mercat, o a cal metge, o què ho sé, els qui hi viuen, encara no han tornat i doncs a casa no hi ha ningú, i ells, els lladres, se n’aprofiten i, amb una arrencada, s’ho enduen. Una camioneta els espera i es fonen en un tres i no res.
—Aleshores l’he vist. Era un negre jove, de cap als trenta anys, grassonet, molt mudat, de la manera xarona que tenen sovint els humils de mudar-se, cridanerament, amb una camisa verda, una corbata vermella, una jaqueta beix, els pantalons negres, sense barret. I l’he vist que sortia dessota la meua finestra carregat amb tres grossos paquets de color verd clar, arrodonits en forma no diré pas de mòmies, de guitarres. Llavors m’he demanat si tots els paquets no eren per a la formació de qualque petita orquestra o banda; amb bateries, petits pianos, violins, i què ho sé, així anar fent. Algun boldró de jovent qui s’ha fet enviar els instruments a aquesta adreça, o cap mestre nou de musica, o alguna persona recentment retirada qui té la folla idea d’esdevindre un home-orquestra, qui sap.
—Tot és que en aquell moment m’he aixecat de davant la taula, i els he volgut fer veure que algú hi era present, i testimoni de llur crim; només per a fer-los-en avinent i doncs esperonar-los a desistir i a continuar llur camí, i a provar llurs indubtables habilitats potser a qualsevol altra adreça. I per això, doncs, amb el llapis amb el qual rumiava davant el full de paper amb la meua historieta tot just embastada, he picat als vidres de la finestra, alhora que cridava, Sir, sir!
—No sé pas si el pobre lladre grassonet, carregat amb aquells tres guitarrots gruixuts i segurament feixucs, ha sentit el picaroleig del llapis percudint els vidres, o fins i tot si ha sentits els Sir, sir! un pèl arrogants que li etzibava com un carallot, la qüestió que enmig de la carretera del davant, l’hi he vist perfectament, s’ha aturat de sobte, i ha caigut com un plom cap endavant, bocaterrosa, i he vist com el seu cap, el cantó esquerre del seu cap, s’estampava al terra de la carretera, i com els tres paquets verd clar s’estavellaven i s’esbarriaven, i, del cap del caigut n’havien sortit disparats de la boca tot un anyoc dispers de petits glaçons, o potser eren dents, tota una estesa, i que del seu front, o de la seua orella amagada, en rajava sang, i que ell tot plegat no es bellugava gens.
—No dic pas que fos jo, amb el meu llapis i amb el sir de no re, qui encengués l’atac al cor o al cervell que el ficaren al clot, no crec pas fossin ni gaire eficaços ni prou afirmatius per a causar cap esglai letal com aquell, mes qui sap. O és que tot fou casualitat.
—La qüestió que tot seguit he sentides corredisses sota la finestra, i he sentit, i un instant vist i tot de cua d’ull, un vehicle blanc que partia a tota llet.
—Enmig de la carreta, mort, romania, inútilment mudat, el lladre grassonet.
—El lladre grassonet belleu sorprès pel meu llapis, mes a tots ops sorprès per la mort.
—Sí ves. Tornava doncs al full, tret que enlloc d’escriure-hi el que hi rumiava abans, hi escrivia això.
—Tret que és clar que el títol és espuri, com se’n diu, fals. Car el ver nom del mort no l’aprendré fins que el vegi escrit, si l’hi veig, al diari local de demà.


~0~0~


—Quan era a l’asil d’orats — a can Pigem, en dèiem — mireu si hi era boig, que el pitjor no hi eren pas les descàrregues dels electroxocs, d’on te’n despertaves sense saber qui érets ni on; ni tampoc els comes insulínics, on, a cop de sucres, et precipitaven abís d’inexistència amunt, perquè, delirant i lligat al llit de ferro amb corretjams d’ase, al capdavall, amb sort, no tornessis al món dels vius; ni encara, després, la cua que havies de fer, darrere els altres folls més o menys pacificats, per a buidar el gibrellet ple de pixats i merda...
—El pitjor, allò molt més aterridor, venia en acabat, quan calia passar pel barber.
—El barber era un homenet qui venia de fora, xaruc, raquític, arrugat com una pansa; patia de la malaltia de Pàrkinson i li tremolava tant el puny de la mà amb la qual manejava el raor, que cada boig, tothom qui li passés pel davant, fet i fet nafradot rai. De fet, que en sortissis tot ple de tallades a la galta, rai; el pitjor era que no et tallés cap, com se’n diu, cap caròtide, o jugular.
—Doncs, com dic, ja ho veieu si n’era, de boig, que en visitar-me els pares per als meus divuit anys, i demanar-me què voldria, els demanés una maquineta de raure la barba d’aquelles que no feia gaire que havien sortides, millor que no pas les elèctriques, és a dir, les que ara ja venien amb pila, amb bateria — l’elèctrica, és clar, me l’haurien prohibida els de la clínica, com tot el que fos possiblement instrument de suïcidi, d’ací que cap dels boigs tinguéssim dret a raor — ni, encara menys, a raó sense er, és clar, no fotem.
—I així, doncs, com veiu, boig, rai, però potser no tant.
—Atès que, sortir-ne, en sortia sencer.


~0~0~


—Com sabeu, Eladi, vaig viure durant més de vint anys, com qui diu a dispesa, a un dels barris més rics dels afores de la capital de l’imperi, una vila políticament claferta de material humà de la més alzinada qualitat, gent preparada a betzef.
—Cada matí anava a la feina, set jorns per setmana, al restaurant on feia de cambrer, i tornava a casa al vespre; i els dijous tard, mentre caminava cap a casa, donava un cop d’ull als sacs d’escombraries davant les cases dels veïns propers i llunyans, els dijous al vespre, car els camions de les escombraries passaven els divendres ben dematí.
—De tant en tant, hi veies, amuntegat davant una casa o altra, sacs i capses i cartrons plens de llibres, i de papers i d’objectes descartats pels hereus o marmessors d’algú qui no feia gaire que s’havia mort.
—La capital de l’imperi, podeu comptar, tota mena de gent important retirada; antics diplomàtics, analistes, criptògrafs i criptòlegs, espies, generals, assassins d’estat, colpistes; com dic, alts oficials, tota guisa d’entesos en agricultura, indústria, rutes, oceans, cels; i, sobre, un fotimer de caps i sotscaps de departaments i aparells governamentals, de divisions (tant ben conegudes com ben secretes) de l’administració.
—Doncs bé; altes hores de la nit, les dues, tres, de la matinada, sortia de casa i anava a apoderar-me de les bosses i cartrons. Carregat, no em calia en acabat pujar a les cambres de dalt de cap casalici imponent, car allò meu era poca cosa ran de terra, que llogava un petit apartament annex d’un sol piset, allò que alguns en deien la caseta de la sogra.
—Feia una selecció de les meues troballes. Desava tot allò que m’ensumava que el mort més no havia colt. Tota aquella gent diplomàtica i d’alts oficis eren, és clar, pregonament educats. I havien aprofitats els anys consecutius a llur retir per a dedicar-se a ple temps a allò que més els hagués agradat de fer a part llur feina per a la pàtria, tasca obligada, pels motius que sigui, o feien diguem-ne allò que haurien volgut fer, d’ofici vital, si abans no s’haguessin vists cridats, mercès a llurs virtuts especials, o qui sap a què, al servei nacional. I per això t’hi trobaves llibres d’estranyes edicions en les llengües més llunyanes, i documents i passaports i permisos expedits per països que no en feia pas pocs, d’anys, que havien desaparegut dels mapes, i t’hi ensopegaves trasllats d’autors obscurs d’indrets perduts, i notes de classes, a universitats i a refugis confidencials a llocs hipogeus o incògnits, donades a contingents i boldrons de futurs savis exclusius en les matèries més secretes o especialitzades, a part, com dic, de certs objectes d’aquells que sempre et trobes que algú estima com a fetitx o amulet, com ara condecoracions, medalles, fragments de monuments extingits, material autografiat de passades figures científiques, militars, estadístiques, acadèmiques...
—Tot això ho anava abassegant, ben endreçadet.
—Llavors també a mi em va tocar el retir. Em vaig traslladar al nord, a la capital cultural, a un barri no gens car, de gent modesta, prop una de les carreteres principals, no gaire lluny d’una de les darreres estacions de metro d’aquella llarguíssima línia. I amb les meues cosetes aplegades durant aquells gairebé sis lustres, al cap de deu anys més, després d’anar visitant mantes botiguetes, la de l’entranyable antiquari Casimir, per exemple, on sempre m’enamoraven i astoraven les petites descobertes que hi feia, d’objectes sobretot transformables, llums en forma de follets que amb quatre tombs de rosca es tornaven diorames de pregoneses infinites on el món del futur hi feia patxoca d’allò més, o petits ossets de plàstic que es convertien en gegantins samurais, o tritonets qui esdevenien, si els sabies manipular, enormes pterosaures, i sempre l’enginy dels enginyosos em deixava tan feliç que me’n tornava al metro com qui diu saltironant; doncs bé, com dic, després d’anar visitant botiguetes d’aquelles, a soterranis d’esglésies, a garatges, a asils per a orfes, a pistes de liceu, i àdhuc a cases particulars, on les vendes d’ocasió eren fetes regularment o excepcionalment, vaig decidir també d’obrir la meua botigueta; no pas cada dia, és clar, car allò hauria estat negoci amb cara i ulls, i doncs malament rai les taxes; l’obria de tant en tant, potser un cap de setmana sí, un altre no, o mirant el temps que feia, i si de cas s’esqueien que fossin dies de festa o no.
—Car el fet de viure prop la carretera hi ajudava qui-sap-lo. Amb un cartellet a fora que hi deia, Avui, venda d’ocasió. Sempre hi havia algú, entre la gentada en cotxe, qui s’hi aturava, a veure què hi havia. La majoria per a adonar-se’n que “no hi tenia re”. Mes, a pleret, amb comptagotes, heus-los, els exquisits qui em descobriren.
—Els exquisits, els entesos, els interessats en coses interessants, qui queien de cul davant la riquesa del que hi venia, i a quin preu. Cada article, cinc dolarets. Sovint me’n volien donar molt més. No s’ho podien creure. Trasllats no pas assequibles enlloc més; qüerns poètics, científics, tècnics, de croquis de la natura o de les màquines de l’esdevenidor; elucubracions filosòfiques o poètiques; exposicions de tàctiques i estratègies genials; documents únics, introbables, o de molt esquifida circulació, de molt privat museu, de molt secreta buada, com qui diu.
—Mes què hi voleu. No hi era pas per a fer cap profit crematístic. No sóc pas gens dels qui adstupeixen; dels qui es deleixen pels calers. No. Al contrari, l’activitat mateixa em feia feliç. Rembre i ressuscitar (alhora reciclar i re-suscitar), vet ací les dues funcions que sempre m’han inspirat. Company de l’aprofitament i el recobrament. I enemic rai de tot balafi, vós.
—Res, home, aquella era la meua missió, i prou. Que allò de debò valuós, com ara aquelles petites mostres de l’enginy dels més enginyosos, visqués encara alguns anys de pus.
—Per què altre servia, direu? Home, amb sort, més que de cambrer, amb aquells mèrits meus, de cuiner, no fa? Us convidaria a sopar i tot, si sabés que us aveníeu a jamai visitar-me, punyeter.


~0~0~


—In the immortal words of my mother when little and scared I wondered what happened if I died.
—Si et mors t’enterrarem!


~0~0~


—Ara que tothom s’ha tornat “rebel”, i et rebel·les contra la rebel·lia, malament rai.
—De tot arreu te’n cauen.
—Carxots, ignomínies, bales?


~0~0~


—Coi, coiot.
—Qui fos coiot! — delejant em deia.
—Car caminant veia un coiot mossegar els tendres culets d’unes noietes qui juguen a saltar la cordeta.

(...)

—Delejant m’ho deia.
—Què deleges, foll? Vers quina meravella d’astre ignorat no m’adreç...
—Astre ignorat on sóc el coiot de referència, aquell qui mossega en exclusiva tendres culets de noietes?
—Qui fos coiot! — m’ho deia, delejant; delejant, m’ho deia.

(...)

—Sóc el coiot qui mossegava els culs
De noies tendres qui juguen a corda
Sóc l’inspector qui declarava nuls
Els baluards contra l’atans de l’horda

Amb les dents òrbites pinta a les natges
Empelts d’esplai a la part més llorda
I a crits i renecs fa l’orella sorda
Si hi va de bo com qui fereix formatges

Sóc el ganut qui del suc se’n recorda
Del gruixut àpat, l’opípar fartum
Sóc l’ogre qui fresca ensuma ferum
De carn tendra de noieta a la corda

Sóc qui amb la llengua als melics cercles marca
Qui simpatitza amb tota bilorda
Que és al sifó que més avall s’aparca
I hi tasta i els llavis penja a la borda
Fins que assuauja totes ses mancances

Sóc llampresa o broma o rèmora borda
Qui tip i tot mai no vol fer vacances
Amorrat al cul de nena a la corda.

(...)

—Sols volguessin veure que no és sinó bona voluntat de part meua, que allò que sembla sospitós no és altre que deler de fer-ho millor.
—Se’m malfien perquè faig les coses d’amagat massa bé, amb massa de llisquent eficàcia, massa com cal.
—Imbueix-te coiot i demana’t la raó per què et fugen.
—Mossegar culets — on veus el tort?
—You could be rabid!
—So could they! Who’s taking the bigger risks here? I’m trying to bite all the tiny dear lovely asses! All! No vile discrimination here. Chances are one among so many (of them little asses) is not as sound as that, while they don’t get, if even that, but a single passing rushing peck.
—But they don’t bite you.
—Why don’t they? Are they dead? Are they dead to the universal biting drive? For only the dead don’t bite!
—Desig de mossada — hom se’l reprimeix perquè el cos, injuriat, sols vulgui revenjar-se de l’ànima — ço és, de la raó — ço és, del seny — cruel paràsit.
—Cruel paràsit!
—Torna-te’n, capcot, fracassat coiot, amb les dents, ai, encara una mica més esmussades.


~0~0~


—Sortint del metro, un home de la meua edat, de la meua alçada, del meu tarannà modest, em diu, molt educadament, a propòsit de no re, que té una plaga al peu.
—Una plaga? dic.
—Una plaga, una plaga, diu.
—I la plaga és deguda potser a quina malaltia; una malaltia amb un nom ben grec, belleu?
—A cap malaltia, és una plaga espontània i prou; i sense nom de fonts; no; malauradament, diu.
—Una plaga sense singularitats, ohne Eigenschaften, dic.
—Ve-li, ve-li, anònima, anònima, diu.
—Dieses Geschwür ohne Eigenschaften gehört dem Mann mit sittsamen Gebärden, dic, em sembla.
—Com vulgueu, diu, molt amable.
—Doncs sabeu què, en tot cas, és mon desig que aqueixa plaga vostra, qui al peu, barement i d’incògnit, no se us aferrissa, foti el camp pel mateix camí de l’enlloc d’on ha vingut, i això prou tost, com qui diu a manès, i que prou tost així mateix s’hagi doncs per sempre pus reunit amb la inexistència que la seua mateixa manca de nom, ni la seua absència d’origen ni de missió, ja no implica, dic, si fa no fa.
—I intervé llavors, fent-se el graciós, sense cap gràcia, un foraster qui ens escoltava, el marquès de Pixallonga, reconec, àlies el Carallot Coronat, al qual ni cal dir que ni el desconegut ni jo no en fotem cap cas, com si no hi fos. Una plaga, segons el consens del boldró mèdic, sense prou seny per a fer-se encara batejar, oi?
—Un dels seus aduladors, amarinat com sempre entre la gent més gossa del món, és clar, li diu, gairebé escandalitzat, Senyoria, no l’han reconegut! Consoli’s, consoli’s, deuen ésser gent grollera, pagerola, feréstega, bròfega, de llogarret muntanyà, incivilitzat, vull dir, no prou cretinitzat; els mancaments, els pecats!
—Fou llavors que, sol, allerat, sense pus compromisos urbans, tot d’una ja no em deixí anar, davallant les escalinates cap a l’escullera, saltant llambrescament de replà a replà, de cinc en cinc esglaons, doncs, i, ni sé per què, tan content, gairebé esclatant de benaurança, vós.


~0~0~


—Més virtuts del cagar.
—Si dic re (pitjor si ho escric!), prou me n’adon ara de quin model tot plegat no prové.
—Cert. Mos escrits, sobretot, miralls de mes lectures.
—Durant els anys de formació de mon esperit — mon sensori, mon enteniment i mon magí — l’únic interessant que mai podia atènyer per a llegir, amb no cap llibre de debò a casa, i a les llibreries dels carrers només escombraria feixista i eclesiàstica, gasòfia permesa amb la vènia suïcida de bisbes i generals de qui els cervells amb prou feines d’escarabat merder, ja us podeu esmar els fems.
—L’únic interessant per a llegir te’l trobaves només quan anaves a cagar.
—Els papers per a torcar-te el cul eren retalls de publicacions trobades per mon pare a les papereres del carrers dels rics. Eren bocins si fa no fa quadrats de fulls de diaris d’escàndols i de crims, penjats a un croc mig rovellat vora el forat de la comuna.
—I doncs, és clar, totes les historietes ni cròniques que s’hi contaven començaven justament enlloc i s’acabaven en punxa. O en rebies el desllorigador — i, ai, la moral — sense abans haver-ne mai sabut el planteig ni el perquè ni el desenvolupament de l’acció que ho demanés. O encara només hi havies la part del mig, on no sabies en acabat d’on venia ni on anava l’envitricoll — el començament i el final molt apropiadament convertits ja en torcada merda.
—Per això escric com escric. I àdhuc dic com dic. Sense cap ni peus. O només amb cap. O només amb peus.
—O sols amb un tros de tronc, sense rels ni branques, com qui diu, a fragments més o més llongs o amples.
—Com qui diu, a fragments, a rolls i galaubes, com la vida mateixa.
—La vida, fragments.
—Quina explicació més escaient, no trobeu?


~0~0~


—Cuniculicultura.
—Li penja inútil el peçol, mentre hom és prou betzol de servar la llàntia perquè els adúlters — la muller i el drut — fotin llur fet sense perbocs i tanmateix amb llum.
—Cuguç consentent qui, mut, i taquígraf, exhortava els sostres, mentre la vermina gastrointestinal, llurs ariets, li percudien l’estómac, i al ventrell els budells, sobretot entorn l’apèndix. Tossaven tots plegats com si són eager deathwatches, massa fervents rellotgets de la mort.
—Sanglotava de goigs i gaubances la muller amb els embats del drut, gall fer de cua forcada qui a la taigà del cony demostra a betzef el seu instint de brega.
—Què més t’abelleix ara? — hom es diu, i somia dempeus en la follia de la sangonera qui xiulant s’atansa a les tombes miscel·lànies i hi voldria xuclar sang de mort, de qui el malson de mort és veure-se’n, i xuclat encara per sangonera pòstuma.
—Ets el mort? ets la sangonera? — hom es demana. I els sostres què responen? Llurs blancors de pantalla on les imatges del son de son magí no es projecten ajudades per la llum del llum que ell mateix no serva, només l’encoratgen a millors, més tètriques, idees.
—Els conills llurs gàbies que els huracans arrencaven dels corrals de la seua infància i s’enduien a volar com coets de marcians fins que no s’estavellaven a cap mur burell amb una violència escruixidora, els conills, llurs somriures se li encomanen, fins que de bell nou crits de desfermada femella no l’arruquen d’ençà del llit.
—Què bades, ruc! Enduus-te el llum, que no ho veus que volem clapar?
—Hom doncs bufa, silent, la llàntia i, nu, enfredolit, s’esmuny, avenc avall, dimoniet amb la cua entre cuixes, devers on l’escalfor no s’alça.


~0~0~


—Molt me n’entenc, de química; me n’entenc tant que de petit (vull dir, fins cap als vint-i-tants anys), molt nerviós, tan nerviós que, cagar, gens — i restret, doncs, força — la mama, llavors, em va comprar uns supositoris de mantega de cacau, perquè m’ajudessin — i m’ajudaven, m’ajudaven rai, m’ajudaven qui-sap-lo — i, allò, veure-ho — veureu-ho — prou m’ho pensava — oi? — entès en química, bo en l’assignatura — tret que tot plegat, què em sé, potser confonia les fórmules i llurs transformacions, amb les equacions i llurs equivalències — o amb les cadències en musica — la qüestió, què ho sé — que m’empescava, viu de manguis, els supositoris de merda — me’n feia de cagalló — la mateixa forma si fa no fa que els de la farmàcia, els ficava una miqueta damunt el glaç de la nevera — veureu-ho, oi? — comprendreu que encara no eren dies de refrigeradors ni, com se’n diu, de frigorífics — i quan havien la consistència de supositori diguem-ne professional, me’ls embotia — me’ls embotia, amunt, supositoris de merda, per tal de... — d’és clar, de cagar mantega; mantega, no pas de caca, de cacau — ja ho veieu que intel·ligent — i que fracassat, car sempre he cagada merda, mai mantega — greu desil·lusió, el món una cagada — conseqüència, corol·lari, el món una cagada, una cagada — a re no hi ha remei — això no ho esmena ni un altre Mussolini — al contrari, segur que encara ho espatlla — químic de merda.


~0~0~


—Havia somiat que la meua collonada era com un alvocat i que una dona s’atansava amb un ganivet i que me’l tallava per la meitat.
—El seu ganivet punxegut, de cuina, havia un mànec negre; el meu alvocat a la carranxa era grosset, mitjà, i havia un color verd fosc, de mamba — com la meua mamba.
—Aprés haver-me’l tallat per la meitat, i l’acció m’havia fet força mal, el pitjor era ara que el pinyol queia a terra, i en caure-hi i estavellar-s’hi, es fenia com la closca d’un ou, i en sortia un homenet esguerradet qui s’envolava com un muricec i s’afegia, tan lleig, tan grotesc, ell, com una gàrgola de pedra més, o com una curiosa carassa de guix, o com un dimoni d’obra, o diabòlic sant d’església de cretí, d’un vermell cridaner, servant la mènsula que serva el balcó, on de petit espiava converses i llofrava escots.
—L’homenet merdeta, miquetes, esguerradet, fastigós, brut, repel·lent, era, evidentment, la meua animeta, el monstre minúscul qui duc al cos i qui sempre, ai, m’ha menat de mal borràs.
—Drapetòmana animeta amb cos d’escarransit afoll, sempre el seu foll desig de fotre el camp, de trametre-ho tot a la fotranca, i d’espitxar-se-la cap enjondre, on diuen que els uhmans...
—Són nets nobles cults rics lliures desvetllats... i què més?
—Ah sí, uns maleïts mentiders.


~0~0~


—Era admirant astoradament la magníficament coreografiada dansa dels lloros multicolors damunt un fil elèctric per la finestra del garatge reconvertit en supermercat, decorat molt finament, amb papallones en pedreria, mes sobretot amb unes parets uniformement empaperades amb un tema cinematogràfic amb colors pastels dels anys vint del segle vint, amb la mateixa imatge realçada en discrets quadres, allò era bon gust, vós, i sobretot amb gens de propaganda enlloc, altre que en els productes mateixos exposats a les lleixes dels corredors.
—Ens saludàrem.
—Què fotem.
—Què fotem.
—El coneixia de cardar-se’m la dona. Feia anys que no ens vèiem. No hi havia pensat més. Un de tants dels qui hi passaren.
—De mills en mills?
—De pits en pits!
—Encara se’n recordava de la faceciosa qüestió (i jo, automàtic, de la no menys ximple resposta) de la comèdia que ens menàvem anys enrere quan li obria la porta de casa. Vam riure una miqueta, rialletes desabusades, com se’n diu, esmussades; rialletes de desencantats, d’empedreïts, de massa foguejats, dels qui som de tornada.
—Llucàvem cap a llevant, jo nan higiènic, ell ressentit colós. Havíem sortits plegats i sense haver comprat re, i ens havíem encaminat a l’estadi de l’alta escola de la vora. M’havia dit, T’ho espinzellaré amb quatre mots, quan li havia demanat Què se n’havia fet, d’ell; que la seua sobtada desapareixença ara feia un grapat d’anys, tant la dona com jo havíem naturalment suputat que s’havia mort.
—A l’estadi, a les grades de fusta pintades d’un blau viu, no s’hi asseia ningú més que ell i jo. Llucant devers llevant, enraonàvem.
—Fui cridat urgentment back west. No vaig tindre temps ni de trucar la teua dona, féu.
—Pobrissona, fiu.
—Mos tres germans volien la meua aprovació, la meua signatura, per a internar la nostra mare; massa repapiejar, saps? I teníem por que, amb les facultats minvades, no balafiés la fortuna, que de tota manera, com és natural, els quatre gruàvem, o en gruàvem el mos que ens pertocava; prou l’havíem esperada amb candeletes d’ençà que esdevingué, sense mai haver pencat en la seua vida, vídua del nostre pare, qui al cel sia, i qui es matà a la feina, i li deixà no pas poca matèria, diguem-ne, capital i immobiliari rai, si em vols creure, féu.
—Et crec, et crec, fiu, capcinant com granota.
—La portàrem, amb tots els papers, a un casal d’aqueixos que recullen vells moribunds. La directora, una blanca primota, escarransidota, ens presumeix que llur local és dels millors ni més eficients que no hi ha per les rodalies; ens diu, Reciclem la totalitat dels cossos força sovint i ràpida.
—Prou podeu!
—La mare amb molt mala cara, et pots pensar.
—Com si ho estic veient, fiu, llofrant enfellonits, nics ni inics tàvecs.
—Les mans lligades darrere. I, muda, amb uns ulls de fúria que ens fiten com si ens volien cremar les ànimes.
—De pits en pits!
—Tret que, més tard, entre els pacients...
—Els pacients, ço és, els qui pateixen, fiu, llengut.
—Entre els pacient, ma mare, l’única, molt puta, polítropa, suspicaç; i molt observadora, observadora rai.
—Hm, the observed servant the observer, faig.
—Se n’adona que les negres, vull dir, les quatre operadores qui feinegen per a la directora, les qui canvien els llençols, netegen els morts, les qui van amunt i avall amb moixines i bolquers, i duen el menjar i les potingues als allitats, en fi, les qui vigilen i controlen la vida de tots els malastrucs estadants; doncs se n’adona ma mare, putarra rai, que les negres sovint hi fiquen, pels racons i les arestes, sobretot a la cuina-menjador, un producte exprés per a exterminar cucs i cuques, els grills, els ratolins, les formigues i els escarabats, qui, molt atrets a les cases dels suburbis on les crostes, les molles, i pellucalles rai, rauen per terra amb tanta de gent desdentegada i maldestra i oblidadissa, i, pitjor, les quatre negres, elles mateixes tan porques, car és clar que tot el menjar bo que porten els visitants per als vells se’ls anaven fotent elles, ma mare, dic, força observadora, i sabent molt de química.
—Com jo! — faig.
—Se n’adona ben aviat dels costums de les quatre fartanes, cap de les quatre fent, cascuna, dic, no pas menys de quatre-centes lliures, amb el cul de cada bo per a dues-centes lliures ells sols; veu la mare, la garneua, que, de nits, cada nit, es foten, copeta a copeta, amorrades al televisor, tres-quarts d’ampolla de whisky per cap; per dissort, la blanca escarransida, aquella mena de voltor albí de maleïda directora, es veu que no beu mai re, ni aigua, segurament que no se’n fia de re, d’aquella casa, maniàtica qui deu ésser, creaky cunt, que no se li n’encomani cap malaltia, i, de tota manera, rai, car només s’hi deixa caure molt adventíciament, sempre per a introduir un nou client.
—Pel mètode maièutic, m’hi jugaria, faig.
—Què? — fa.
—El cap que em vola, perdona’m, fiu.
—Doncs això, féu.
—Me’l mirava amb cara d’encoratjar-lo, mes ell semblava perdut en cabòries, capficat en qui sap quins moviments tectònics del paisatge del seu ponent nadiu. Animava jo, del fons de la meua insignificança, a la graderia blau marí de l’estadi col·legial, Així que molt afeccionades al mam, les quatre truges custòdies a l’asil matern, eh, tu?
—I tant. Segurament per a endormiscar, esmussar, el ròssec, el remordiment nocturn, i al capdavall així dormir mills, vull dir, millor; amb la beguda, prou, rai, sense que els calguin doncs els repugnants estupefaents que administren vulguis no vulguis als vells perquè les deixin tranquil·les mentre guaiten, a la televisió, la merda de concursos que hi foten. Doncs això, un jorn assolellat, que tothom surt al jardí, les truges, com dius, i els vellarres, la mare segurament addueix pixera o caguera, s’esmuny com un llamp a la cuina-menjador, trau la capsa amb el producte exterminador i en vessa el contingut gairebé sencer a l’ampolla de whisky encetada, on en roman encara més de la meitat, i això vol dir que, sort de les sorts, n’hi haurà si més no un parell de copetes per cap; per cap de negra, vull dir; en acabat, torna al jardí fent-se la qui repapieja encara pitjor que no mai, i au, a passar la resta de la plaent jornada. Nit vinguda, i havent pretès prendre’s com qualque robot malmès i neulit el verí quotidià, només li cal esperar que les hores dels pecs concursos vagin fastigosament desfilant, i que, trompes, i pitjors que trompes, les truges se’n vagin al llit, i així som, fins que, al cap d’estona, passats els concursos i tot, la mare deu espiar, i ja ha vistes les quatre truges ensorrades, vessades de qualsevol manera de les cadires damunt el terra llord, les quatre mortes o sense coneixement. Ma mare qui deu furgar llavors per les butxaques fins que no troba les claus de la porta, les finestres totes reixades com a les presons, i seguit escapolint-se com un espectre enmig la nit. Ella que sí, xano-xano, que s’arriba llavors a casa nostra, a casa d’ella fins no feia quatre dies, i, miracles de l’enginy, encara en té la clau, ningú no ha pensat a confiscar-li’n la còpia, o en tot cas, no sé pas com, quan l’escorcollaren, tot entrant al cau final, no la podia passar d’estranquis, potser, dic jo, ficant-se-la a la boca, i pretenent-se passatgerament bojament afònica, com se’n diu, sense veu, o prou tocada del bolet, fent-se la mig ferida, per a tot plegat veure’s balbuça; no dic si se l’amagava vagina o recte amunt, car al capdavall qui sap on quòndam les bacones ficaven els llardosos dits.
—Tot d’una un tomb quasi eròtic en la narració? Could you be more disgusting? — plagueta de manguis, vós.
—Gràcies a déu..., féu, seriós, estranyament corprès.
—I a tots els sants i àngels intercessors, encara faig.
—Gràcies a déu que era de viatge back east, més que no res per a aclarir negocis que havia deixats penjats quan anava back west, mes sobretot, és clar, per ganes que em moria de veure la teua dona.
—La meua dona, de qui el magnífic, ínclit, estrenu, drut se’n pleveix a lloure, quítiament, faig.
—What? — fa.
—Re, rucades. No et volia pas interrompre.
—Gràcies a déu que (jo) no hi era. Ma mare ha entrat a casa i ha anat a la cuina, i, amb el punyal d’esbocinar la carn, nyec, nyec, nyec, ha mort, l’un darrere l’altre, cascú al seu llit, segant-los pel coll el cap amb un sol tall, els tres dels meus frares, vull dir, germans, i segurament que es pensa que m’ha mort també a mi, car amb un dels frares, qui s’escau d’ésser marieta i ella no ho sap, perquè si ho hagués sabut mentre era “viva”, l’hauria desheretat, vora seu, dic, hi dorm el seu amant, el qual ella convençuda, dic jo, que sóc jo; i doncs, també el despatxa amb un tall sec, escapçat, i au. Doncs bé, som-hi, i tant. Feina feta. Perfecte. I ara... I ara que ha morts els quatre fills, doncs, com dic, ma mare, què fa?
—Què fa, què fa? — faig.
—No ho sé perquè no hi era; com saps, era a l’avió que em duia back west; tenia un ganes boges de fotre’m la teua dona — fa.
—Gràcies, home, i no pas a déu, a tu.
—Mes diria que, claferta de sang, se n’ha tornat al carrer, ma mare, i la qüestió que, passant pel pont, potser volia llençar-hi daltabaix el punyal, com el nas d’en Gògoll, o potser llençar-s’hi també ella, per tal d’així fugir la justícia, tret que (potser, dic jo) la memòria de la malèfica directora aigualida, vull dir, teetotaler, abstinent, encara estàlvia, la feia dubtar, i allò de l’aigua, de sobte, ecs; en tot cas, això rai, gràcies a déu, un vehicle policíac fent cruising, navegant a la babalà, cercant cap escaiença per a fer mal, l’ha filustrada, li ha llençada la llum enlluernadora dels fars plens, i veient-la armada amb el punyal i banyada de sang, sense més qüestions, segons llur estil, s’han trets els uzis, i els dos bòfies ensems, cridant com energúmens, han descarregat, i au, l’han omplerta de bales, com si fos negra, i en paus; fait accompli, joyeuse prouesse.
—Una mort heroica; se’n cantaran sonates, vull dir, balades, faig.
—En arribar a l’aeroport, rebia la trucada d’un conegut veí nostre. “Tos frares tots tres morts, ta mare morta, torna immediatament.” Amb el cor feixuc i amarg de no haver pogut jeure amb la teua dona, perdona, noi, he agafat l’avió de tornada. M’hi he trobat que ho heretava tot.
—Prou pots!
—Cert que al casal dels moribunds condemnats, la bòfia, ella, hi trobava un paperot on ma mare desheretava els quatre fills, mes quin cas volies que els notaris oficials en fessin, d’aquell paperot i escrit per una assassina folla? Cap ni un. Al cap de menys de quatre mesos, tots els ets i uts provats i aprovats, totes les propietats i totes les diguem-ne riqueses que hauria d’haver compartides amb mos germans, per a mi solet. Comprendràs que llavors, les ganes de vindre a cardar-me la teua dona, ja em perdonaràs, amb tantes d’anades i vingudes, se m’haguessin esvaïdes una miqueta.
—Comprenc, comprenc, perdonat, fiu.
—A part que, a l’avió, en el precipitat viatge de tornada, tractant de pair tantes de calamitats alhora, pensava que déu m’havia castigat, féu.
—Segur, déu, faig.
—Massa d’adulteri, massa de cardar-me les dones del proïsme nyicris i merdoset, del proïsme sotmès i cagat, fa.
—Gràcies per la descripció, i l’anàlisi tan professional ni pregona, faig.
—Ja li ha pujat la mosca al nas, em dic, fa.
—A mi? — fiu.
—No; a tu? no em facis riure; a déu, féu.
—És clar, la mosca còsmica a la tarota infinita, comprenc, fiu.
—Allò era que déu m’adverteix, havent morts de càstig tots mos germans, que ara vigili, o prou que em toca, imminent, a manguis, fa.
—Tu com amb el Job aquell; bufa ostietes, quin déu el vostre més intel·ligent, faig.
—Mes, alhora, oi que comprens que la teua dona, més que no pas una adúltera pròdiga, vull dir, com se’n diu, promíscua, es declarava llavors al meu sensori com una mena de verge salvadora; és el viatge cap a ella que em salvava la vida; i em regenerava, i comprendràs que amb allò, una persona esdevinguda sacra, les ganes de fotre-me-la se m’apaivaguessin qui-sap-lo, bontròs, féu.
—Una dona exemplar, santíssima, sempre m’ho he ensumat, fiu.
—Doncs ja ho veus, fa.
—I la directora? La directora del casal, el voltor albí qui en deies, ella, rai, oi?
—No n’he sentit a xamullar mai més re; amb la sort de l’herba maligna, segurament que àdhuc expandint el negoci, llogant quatre altres truges fartanes i au; vells rai, cada dia més; esplet inacabable!
—I tu, heretant-ho tot, i amb la casa, la piscina, els cotxes, la platja, el sol, el bon temps, la bona vida, tantes de noies colrades qui voldrien un bocinet del teu pastís, tots aqueixos anys, premi de déu, i merescut, faig.
—No pas que me n’hagués oblidat totalment, de vosaltres. Prou em veus avui ací, fa.
—Això em demanava, què hi véns a pelar?
—Home, hom es fa gran, ca? I li vénen ganes de refer una mica els ponts, de reconstituir memòries; són les típiques nostàlgies, els enyors, que, quan hom es fa gran, sovint el posseeixen, i doncs...
—I tant, i tant, faig.
—I la teua dona, creus que voldrà veure’m?
—La dona qui sap on para! — faig.
—Ah, divorciats, i ara qui sap on, fugida, instal·lada qui sap, oi, ben lluny? — fa, fent cara de moro trist; i tan pansit, pobrissó — pansit tot ell — et sa grosse bite avec.
—Què? No; morta, vidu, faig.
—Morta!
—Exactament!
—Quin cop per a tu! I et sobreposes? Em dius com et va de debò, home!
—Te’n facis mica. Jo rai. D’ençà que és morta, de mills en mills, fiu, espolsant-me els massa rudes copets a l’esquena.
—Oh? — féu, ara com un estaquirot.
—Restàrem silents una estoneta, cascun destriant, al seu enteniment, les pròpies fal·leres, salivant-hi els pinyols dels propis desficis.
—No sé pas si m’entabanaràs — em deia — amb aquest posat d’enze teu; que no fos fingit; en tot cas, prou vigilaré que no em segueixis.
—Car és clar que amb la dona havíem canviada d’adreça, sinó la caparrada amb el meu joc, la meua aposta, no hauria mai reeixit; al contrari, el cangueli; el cangueli, no fos cas que amb allò hagués comès ara cap mortífer bunyol. Calma’t, però. La llufa que li penges, Oi que el fet que ell m’hagi pescat en aquest supermercat només és degut a, com se’n diu, a qualque vagareig de les circumstàncies? I que no es flaira pas que vivim enjondre? Que només m’hi troba per casualitat? O potser m’estic arriscant a la doble revenja, la d’ell, la d’ella? Quins neguits. Tan collonut que no és sempre tallar ras!
—Llucàvem cap a ponent, on el sol s’ajeia. A les grades, el blau s’havia bon tros enfosquit; havia perdut vivor; els esglaonaments portaven dol en llargues cintes. Dol, i aquest cop, per a qui?
—Volia fer memòria. Dels morts.
—Memòria? Mes sobretot del per què hi era, tan lluny de casa. Ah sí. La dona m’havia enviat a comprar, per tal d’afegir als queviures per a l’endemà, on oferia una festa a un conegut seu íntim nou, certa llepolia — khatxapuri, ხაჭაპური — que només sabíem localitzar en aquest magatzem. Llavors, vaig fer un salt; cuita-corrents, em vaig acomiadar.
—És tard i vol ploure, tu — fiu.
—Davallava les grades de dol a botets, d’on que, geperudet, de les fustes en sentís el batzim-batzam, i dels pistrincs a la butxaca el dil·ling-dil·ling, i dels ouets el joiós dring-dring. Car content n’estava, un munt.
—El drut antiquat no féu cap paper; romangué assegut; m’havia fet, prou marridament ni caduca, només un flasc, fluixet, adéu amb la mà...
—Ja ho veus tu, noi. Així cauen els més grans ni vigorosos monuments, irreparablement rosegats pels inexorables elements, fent-me el filòsof, eixint de l’estadi, com dic, filosòfic, em faig.


~0~0~


—Bernat pudent, anit un dels emprenyadors uhmans m’ha enxampat.
Em passejava tranquil·lament per un desert blanc de paret quan un got bocaample s’ha abatut damunt meu. He sentit un buit al meu voltant, i he volgut bellugar-me, mes, anés on anés, la boca del vidre em tancava hermèticament tota eixida.
Tot d’una, la vora de la boca del got m’ha empès amb força, de baix a dalt, i el got s’ha vinclat cul avall, i he perdut peu.
Volia estendre les ales, mes ja era massa tard; queia daltabaix, mig alaestès, i, au, que al cul del got m’he estavellat.
L’uhmà ha plantat el got al taulell del rentamans, davant el mirall, i damunt la boca del got hi ha col·locat un gros volum verd.
Llavors l’uhmà ha fotut el camp; ha apagat el llum de la sala de banys, i he sentit que es fonia enllà, a la seua cambra, on un llum ha romàs encès una estona, per a després també apagar-se.
En la foscor, com un altre Atles al món dels bernats pudents, heroicament, he volgut portar el gros volum damunt la meua esquena, amb la idea de bellugar-lo ni que només fos una miqueta.
Debades.
Pitjor que no en Sísif mateix; en Sísif rai, hauria mogut el volum, i au, fora; a l’aire lliure, a empènyer-hi, collonudament, roques.
I entre les roques, la roca d’en Prometeu, amb les àligues, exòtiques conegudes meues, qui mai no es rebaixarien elles a fer-me cap mal, i qui arriben xiroies, cada matí, bon dia, bon dia, a atipar-se-me-li del bon fetge sucós.
Ei, tot allò, comparat amb això meu, festes!
Com les que hauria fetes jo, si mai fotia el camp d’aquella mortífera gàbia.
(...)
M’he falcat mil vegades amb les potetes del darrere, i amb totes les forces, les meues amples espatlles han volgudes sollevar aquell cosmos, mes alhora que les potetes em relliscaven damunt el vidre, espatlles i esquena em flaquejaven, i aquell pes continuava inamovible.
Amb fúria i desesperació, m’he petat mil vegades més, confiava que la pudor que sovint no em defensa es filtrés per qualque mena de capil·lar escletxa, i, despertat per la irrespirable verinosa fortor, potser l’uhmà, molt emprenyat i fastiguejat, no triés de llençar-me per la finestra, on la llibertat m’hauria obertes benauradament les ales, i segurament hauria recalat a qualque faitissa branca de bon arbre acollidor, on llavors, com dic, festa rai, després d’aquelles malaurades ordalies d’ara.
Ah beneït retorn al consol a saldo de consoldes i salsufragis! Fungibles hores delectables escoltant els xafardeigs i sacrilegis dels abellots cascant-se-la entre els cascalls. Cascun pretenent haver-se cardada la regina!
Com enyores, Bernadet, alhora que penques frenèticament, els benifets del defora!
Pencar rai, pencar fins a l’exhaustió. Mes què?
Res.
I la fatiga em té baldat, i m’enfonsava al cul del got, banyat en pudors i suors de desfeta.
(...)
Llavors el cel, el cel esdevé clar, una certa llum s’esmuny, i el mirall, el mirall la reflecteix, i els ulls, els ulls se’m baden al nou jorn, i l’esperança, l’esperança retorna.
I me n’adonava que el volum, reflectit al mirall, es diu iranoiccid aled analatac augnell.
És allò japonès? Hi reconec el genitiu “no”.
Què deuria dir, doncs, la frase? Com l’interpretes, Bernat, tu qui en saps, de tot, tant!
Home, admès, macarrònic, el meu japonès, macarrònic...
Si fa no fa, valent, si fa no fa!
Occit per la ira que li causa veure l’anyell atacat analment?
Os pedrera! Tragèdia d’upa, vós! No pas?
(...)
Anyell innocent, com m’hi emmirallava!
Bernat pudent innocent, sotmès a les pitjors tortures pels maleïts impietosos animalots uhmans.
(...)
O calla, potser ho estic llegint malament.
Ah! Ves si n’ets, de carallet, Bernat!
Home, diccionari de la llengua catalana! Tot un món, efectivament!
Milions de milions de milions de mots i conceptes reunits durant milions de milions de milions de vides!
Allò sí que és pitjor, vull dir, millor, molt millor, que no n’Atles mateix.
El meu món, el món que vull portar, és un mon molt més ple i feixuc i conseqüent i important i cabdal i a frec d’ésser perfecte i tot, que no pas el seu mesquí univers de no res, per comparació!
Infinites tones de ciència esotèrica, el meu. Infinites tones aplegades en un món més gegantí, gairebé impossible de concebre.
Prou podria! Prou podré, històric, ni que només ho assagi! Això sol es val mil epopeies!
Car al capdavall qui sóc? Efímer no ningú.
No ens fotéssim massa l’ultracuidat, tu. De millors, o en tot cas de si fa no fa, prou en castiguen cada dia els envejosos déus dels borinots. Qui els desafiés, per ell fotria, dissortat.
Diguéssim que amb prou feines si li arrib a la sola de la sabata a mon cosí el bernat doblement acoltellat a l’esquena, en Cosmopepla, qui, ni dislèctic, i contràriament al seu nom, tampoc no és pas ell el plepa del cosmos. Prou en trobaríem ramats i ramats de pitjors.
(...)
I tanmateix, tant se val, afanyem-nos-hi, sense por, un cop més, som-hi.
Tornem-hi ran del darrer clot mateix!
Un esforç encara; encara un esforç, doncs!
Encara un esforç, Bernat! Per tots els bernats de la teua pàtria d’heroics pudents!
Afegitó d’ègides de bronze, æs triplex si hi reeixies; endavant; i què dic triple, sèxtuple!
Au, au, bah; encara, encara; som-hi, som-hi, som-hi...
Amunt!!!
(...)
Malparit uhmà qui mai no es va aixecar del llit!
Decrèpit!
Carcassa!
Carronya!
S’hi va collons deure morir!
(...)
Quants de dies, mort de merda, m’hi tindràs oblidat?
(...)
Quants de dies...
I ja no puc sollevar ni l’ànima...
Ni puc...
Ni puc ascendir, cagades amunt, el vidre...
El vidre molt més relliscós del got...
Del got...
Buit.


~0~0~


—Orb futbolista qui el Sol abrusà.

—Aurat heroi qui com l’hereu d’Herodes
Amb xamosia de xaman ens xores
Els cors sencers i ja no anem ni amb rodes.
Ens atueixen les xamboses hores
A daus tombats a tall de tes de tores.*
Tossim, tossem, enlloc no t’acomodes
Cos abusat qui amb ben poc broc t’acores.
Perdem les banyes bornant a pagodes.
Tot és fat bla balb calb, i per l’escaire
Se’ns filtra el gol ni qui hi clissa ara gaire
Per a saber quin és si el set o vuit.
Hom s’esgarrapa el cap i l’ull gelcuit
Veu afegits ficats a la xamberga:
Nou, deu, paralipòmena i parerga.

[*Kocked down by the serendipitous hours
Dice cast — you’ve drunk your tea of wolf’s bane’s flowers.]


~0~0~


—L’home de l’impermeable bru.
—Camina tots aquests mesos perdut pels carrers l’home de l’impermeable bru.
—Torna a casa ara que deu ésser l’hora i en puja al terrat i esguarda cap amunt un cel burell. I hi roman hores senceres.
—Aquest hivern se li va morir la filla. Aquella nena rosseta qui corria pels corredors i cridava de joia, i sabia recitar poemes.
—Tornarà l’oreneta? Tornarà l’oreneta dels records qui la seua filla cada primavera acaronava?
—Torna l’oreneta, i l’home de l’impermeable bru l’esguarda evolucionar com segura barca pel cel burell.
—On és la teua filla? sent l’home de l’impermeable bru que la segura oreneta el qüestiona, preocupada.
—La meua filla és morta, la rosseta qui corria pels corredors i recitava poemes i cridava de joia.
—Em reconeixes, oreneta?
—Et reconec, home trist de l’impermeable bru. I puc veure en tu ondulacions esfilagarsades de la imatge de la teua filla qui tant no estimí, i poc flairar en tu ròssecs, recances, cendres, de la seua meravellosa flaire. I roman quiet que et besaré els llavis com besí cada primavera els de la teua dolça filla tan estimada.
—Llàgrimes de remot agraïment neixen als ulls de l’home de l’impermeable bru, ara que l’oreneta l’ha reconegut.
—I ambdós homenatgen amb el dolç record la nena rossa qui cridava de joia corrent pels corredors i recitava densos poemes que a tall de prismes amb la rara llum pler de significats no projectaven pels exòtics aires de l’empiri.


~0~0~


L’home de l’impermeable bru porta les butxaques plenes de crostetes per als coloms.
Prismes de somiades truites esbarrien la policroma llum de la compassió damunt el seu secret salvatge parc zoològic.
Com arbre mil·lenari cuida caure entre trèmolos d’horroritzada fauna.
Severa dolor psíquica davant la prepòstera hipèrbole de trobar-se l’esbart sencer assassinat part de terra com eixam de flitades mosques.
Cada incongru òbit seqüenciat en esclaus o aups, en espores o verjures, de conseqüents estructures on les minúscules trajectòries de la mort el persuadeixen que cap psicòpata empedreït sense d’altres conflictes s’ha cregut prou únic ni diví que omet o negligeix l’astorament mortal que llur absència no ens causarà als lúcids.
Geòmetra en conjectura ressaltats els pentacles màgics que en llur agonia els coloms no li afaiçonaren perquè hi trobés la mística finestra que el duria entre estalzins cronològics en capdefiblons jades devers l’esplet protoplasmàtic on en ombrel·les atòmiques tot no es regenera.
El troben amb la cara tota groga del qui perdia a mig camí del cel el quest.
Sota el iaixmac de seda negre del sudari hi amenaça del seu triomf la joiosa rialla.
Car ara per vies celestials d’arcs de beneïts escatxics hi és àngel enjòlit.
El seu impermeable bru d’iridescents tonalitats gens no desdiu dels dels altres integrants del seu vívid esbart, estort entre els exòtics aires de l’empiri.


~0~0~


—Del que enlloc no s’esdevé no en trec mai l’entrellat.
—La dona granada i la minyoneta impúber m’havien allerats llurs favors, mes ara se les enduien, no sé pas si a cremar-les a cap foguera, o a emmenar-les, amb honors rai, dalt de tot de cap tribuna a omplir-les de condecoracions ni medalles a tesa.
—A tots ops, darrere la gentada, i — tocant-me com sempre em toca, ço que és altament emprenyador, penes de l’ésser massa curt de mida, segurament — tocant-me, dic, allí plantat, d’haver d’allongar el coll debades darrere un altre tanoca tros de quòniam d’homenot altíssim qui mai no se’m mourà — i si mai, per cap miracle, es mogués, un altre de tan o més altot se’m fotia igualment davant — no en trauré pas l’entrellat.
—És que mai en treus d’enlloc ni de re? (No, impossible. Així som fets, i així és fet, incompatible, aquesta merda de món dels collons. Perquè no hi entenguis mai re.)
—Tant se val; temps enyorat; no feia gaire — gens — ahir mateix encara hi érem, manxant de valent — a ambdues ensems els clavava l’espínula i en gaudíem els tres esmeperdudament, gambant i cardant, i jaient i cardant, i cardant i cardant, i la dona granada em fornia exquisits nodriments, i la xicoteta m’amoixava a dojo, i se m’asseia a la cara perquè la tastés a gratcient.
—La felicitat era perfectament instal·lada entre estanys i bosquets, i assolellades comalades i espectaculars serralades on, amb els cabrits i els astors, incessants ens deportàvem.
—Mes, llas, s’escaigué que un brot epizoòtic aleshores tongués de l’inflamat podridot cuir del món pentenills, i borrallons i borrissols, de poblacions a balquena — poblacions d’animals de tota pota, inclosos els bípedes més bèsties, els uhmans.
—I s’hi instal·lava el llong hivern de la postumitat.
—Aneu, aneu!
—Aneu, aneu, amb despit faig a la neu — i la neu, que cau amb despit, poc s’esvaïa, ans queia amb més esquírria, demolidora, disgustada, ofenosa, perforant.
—Cada volva, filaberquí que m’anul·laria el cervell amb blancors de buidors irreversibles.
—Únic supervivent, qui tot i que ha comprès, que tot sacrifici, tot martiri, tot dolor dedicat o devot, són malignes i infernals, i que, a l’inrevés, tot plaer, tot benésser, tota benaurança, són paradisíacs, m’he ficat nogensmenys a la feina.
—La qual, veureu...
—Ni impossibilitats de Sísif ni de tantes d’altres falòrnies dels molt mascles impotents.
—Trobeu-m’hi agenolladet, posició sempre més escaient per a manguis.
—Filustreu-m’hi agenolladet, molt doneta i primmiradet.
—Amb l’ampolleta del vernís negret per a les ungles i el minúscul pinzellet corresponent...
—Eternament...
—Eternament emboniquint...
—Eternament emboniquint la mateixa infinita carretera.
—Somiant quan les emboniquia, època divina, alhora la minyoneta impúber i la seua delitosa imago.


~0~0~


—En la quietud cantarà el cucut.
—El sergent Güendolí Harmonia i el ras Sterculí Pifre, parlant en llur algaraví cagot, li diuen qui sap les immundícies. No en copsava borrall. Els diu en Marcel Timoneda, pastor a la serra de Barravés, —Que sí, senyor i que no, senyor, anant amb l’ona de l’interrogant – si li sembla acusatori diu no, si li sembla inquisitiu diu hò.
—Ara li han pres l’encenedor i l’han ficat vora la morta.
—Els dos guàrdies “civils” se l’han endut a la foguereta. Els tres i els dos gossos, el gos criminal dels fètids guàrdies rurals i el gos bo del pastor, tots cinc s’esguarden encantats el caliu. Sotja els cruanys ambrats en Marcel i reveu amb estridències de nervis qui només enceten pampallugues als ulls i al cervell, aquella terrible atzagaiada perpetrada pels guàrdies civils Güendolí i Sterculí. Al buf asfixiant de les ones roents de les seues cabòries, el pastor Timoneda esdevé nogensmenys bon mag (que és com ara dir un mig déu; un taumaturg, eh?). Com qui no ho vol, llença a les brases unes herbetes, i el fumet al·lucinogènic de qui les filigranes es transformen en xerricants falcons veus-lo surar.
—I ara? I ara res, o, a tots ops, no gran cosa. Els falcons, ara silents, eixorbaven el gos assassí i írrit qui doncs orb es perdia enllà endins, en la densa foscor. El gos rat i lícit del pastor, destre en la pràctica del fumet esqueixat, romania urbà, congruent i en línia. Llavors, el plugim nucleic bleïdor, els ulls dels pudents d’il·lusions omplien. Els satisfets invasors, ja tan confiats, mudadets se’n tornaven a missa i a merdegades d’aqueixes sense escorta i tot, només acompanyats amb les dones repugnants i les filles putes. I aquest era llur paradís, on també s’hi morien.
—Ni s’encomanava a ningú ni de ningú s’acomiadava, el prim bru pastoret, car no era de mena satíric ni cínic. Era com cal. No cap beduí sardònic dels idiosincràtics torts qui, balancejant la closca, esquerdada per un somriure oblic, cru i maltempser i amb ungles retràctils, cendres de mòmia d’urna enigmàtica, mosques trites i de matallops el suc, a l’aixarop t’hi barreja, per a enigmàtic oferir-te’l perquè te’n beguis cap vas, i més tard així en hermètic xibiu pugui recontar la fada proesa.
—Recollí l’encenedor, escampà suaument la boira, sense atiar cap inestabilitat il·lògica, com si mai no hi fos, relliscós tritó qui mai no diu gaire ni es fica en mal lloc. L’endemà passava la ratlla. Mai més ni gall ni gallina no se’n cantà.
—I el seu ramat? direu. Al carrincle crepuscle se’t perden, sense bàcul ni càlcul.


~0~0~


—Temple o prostíbul — tot el mateix.
—Na Cassandra Tastavins, tots li fèiem la farina blana.
—O te’n predeia de fotudes rai. Més et valia que no et predís mai re; no te’n predigués, vull dir, de cap mena de gènere.
—Trompats i entrompats i fotent-nos trompades, com qui diu la colíem, cascú volent ésser-ne el primer, o a tots ops el més vist de prop, que se n’adonés, la puta miop, qui era qui més ni millor no la peubesava.
—Mon enteniment, papagai engabiat, d’ulls crebats, només processava, a l’hora de l’adorament, no pas idees, escarabats.
—Allí era, a un raconet, fent-me l’humil, i tanmateix petulant com caragol qui treu les banyes, presumint-ne tant i més que no aquells altres mitgesmerda qui anaven pel templet marcant de pit... abans no es fotien la gran morrada.
—Jo qui amb el meu piupiu de papagai, corrompuda haig manta femella, davant na Cassandra, fictament merdetes rai; que, a desgrat de sa curtedat de vista, se n’adonés que era especial, que no era pas que no la colgués ni reverís d’allò més abjectament, ans que ho feia amb prou circumspecció, ço és, amb el degut respecte, i més.
—Sempre els ho deia: les femelles de tota edat, llur tresor els rau entre les cuixes, i només el meu cercapous pot remenar-hi per a trobar-hi en acabat allò més preciós. I en convencia plecs i plecs. Llavors els queia com esparver. Il était temps d’en cueillir les lauriers.
—Mes, ara que era grandet, i la por de morir m’arrapava la gola, prou em calia virar de rumb.
—Amb na Cassandra, doncs, no pas, amb ella no gens. Gens de fer el perdis entrecuidat ni el cardaire xungo i farfant; amb ella, el com se’n diu, el fariseu penedidet, rere la columneta, l’únic entre tots més fals i presumit, tan fals i presumit que la falsedat i la presumpció li sobreïxen per tots els foradets i per això s’ha d’amagar, que hom vegi bé que s’amaga, fent-se l’humil, quan d’humilitat no gens, encara menys que no el més vanitós dels bavosencs postulants.
—I em veia?
—Doncs i tant!
—Em féu un signe amb la mà, i amb la mateixa mà féu fugir el romanent arraïmat de rucs, que ja vindrien l’endemà amb llurs preances i guitarretes.
—Me li atansí arrossegant-m’hi com cuquet culbellugós.
—Confiava que fos aquell jorn on finalment no m’asclaria el crani. Oh que hauria llavors set feliç, que ella hagués seta tan bona de voler-me maçolar la clepsa rodona i glabra, rostada i lluent, amb tanta de força que en fes dos o tres bocins! Com el meu destí era llavors estalvi!
—Car na Cassandra Tastavins, el seu ceptre de quasi-deessa eren unes tenebres o batzoles amb les quals maçolava, amb allò allerant-li favors protectius, el pàmfil adorador qui ella triés, molt generosament, de maçolar. Ehem. Només n’Agrippa Gratameló no volia que hom el rapés ni encara menys que hom el maçolés; en deia, sacríleg, de falòrnies i matràfoles a tots els nostres cultes i coltes i adoraments i èxtasis. Endevinà ella llavors que n’Agrippa acabaria estimbat cràter avall del volcà dels fumets morats.
—I com l’encertava, vós!
—Aquesta és la imatge, glaçada al cel cendrós. Caient, n’Agrippa, amb el seu vestit llarg blau que, estàtic, oneja al vent i a l’alè del volcà i a l’acceleració de la caiguda. N’Agrippa, el seu cap xollat a la xinxola, i pregonament asclat, i sagnant sang verda; sang verda, car molt em fa que hom per oprobi, abans, prou espinava el perjur. I doncs, ara, n’Agrippa inert, caient eternament, amb els seus dos baguls cilíndrics de color siena penjats enmig del cel; a l’esquerra, cúbic, mig cluc, fonent-se en negre el somort vermell de no devia fer sinó un instant, pres a mig parpellejar, com dic, l’ull; l’ull del Sol, negre com escarabat, cúbic, mig cluc. N’Agrippa i els seus dos baguls, daltabaix del penya-segat, cràter avall cap a la bocana del volcà dels fumets embrunits; tot el conjunt enjòlit, immòbil, en la perenne imatge.
—Prop na Cassandra, veig adelitat que les seues matraques s’han tornades tisores i que ella mateixa és la virginal Àtropos i que doncs em tallarà, vastament displicent, la pixa.
—Als budells de la mosquea, ella i jo, unànimes, dos lèmurs zelosos convertit en rajoletes d’esmalt llefiscós i que sota els inquisitius detergents de milers de centúries més endavant renaixem esporàdics.
—Havíem pertanguts, segons totes les versemblances, a qualque culte estranyament dissociatiu, de l’illa blava de Fuckoften, on fornicacions i d’altres envitricolls clandestins, tothora rai.
—A cal forense, vull dir, a ca l’entès, s’afebleixen les teories. Aquell ceptre apàtic, oi que a embranzides fotia sotracs? I el rabit adorador als peus de l’adorada, ullant el seu plec imponent, la seua ascla potent, cony qui l’entitelleix i astora esmeperdudament, consona amb cròtals?
—Tàndem de masoquistes sotmesos al vertigen de qualque novell aparell que espinyola sense erra cireres. Ran no res en desvelarem les concupiscències, cimbells esbadellats als quals furtem els secrets, com adés descongelàrem els pingüins, i en descobrírem pler d’incriminatòries particularitats. Amb petulància de papallons de bell nou els formiguejaran els becs, i fent abstracció de la dramatúrgia que brollarà amb el recobrament de l’aflat, ens confessaran, quecs com peix qui pon a freturosos fresos en freses frenètiques, suputem, qui sap, llurs cor-robadors pseudònims.
—Qui en sap el pseudònim, en sap el món.
—Ja ho sé que ets un hipòcrita, Climent, em diu a cau d’orella na Cassandra.
—El seu alè cald put a lleterada. Ara se m’obren els ulls. La vídua Cassandra Tastavins, ma dama, en què somiava?
—La Tastavins, fent cara d’haver assaborits no feia pas gaire, fort de mocs salats i avinagrats, sucs de medul·la.
—La seua careta de ratolinet, de boc, d’escorpí, rellucant amunt i avall, com si té por d’alguna cosa — la sempre imminent irrupció de la bòfia?
—Mon infància durant, havíem a casa un kea femella apellat Juno; Juno, com la màxima deessa. Era mon orgull, mos amics com m’envejaven; el parlar de na Juno era el més brut, en realitat, deliciosament obscè, imaginable. És clar que, els déus, llurs descordades tremperes ni carderes, no hi ha signe més insigne que els distingeixi.
—Saps què? Tants d’hams que em planta la voluptuosa, què collons triguem? No me’n calien pas tants. Sempre a la pingueressa per a qüestions de l’amour.
—Puix que em vol la vull. Só del tot transfigurat, jo qui em rabejava en llibertat. No vullau qui no us vulla, i si no us vol, no la vullau.
—Xingaire de carrau, tant se val, tant se val, i fiquem-l’hi pel trau.


~0~0~


—Chuck and his bitch.
—A l’entrada del museu, la gran sorpresa!
—Gegantí encara, el seu antic amant, qui em veu i el veig, i ens reconeixem immediatament, i em saluda efusivament, em despentina, em fot un clatellotet afectuós...
—Climent! — em diu, tan bellament mudat i elegant, com sempre, campió.
—Txoc! — que li dic, nan esguerrat, geperut, ressagat, lleig, mongòlic, maleït retardat, negret, d’allò pus malgirbat, un cassigallot al seu costat.
—Sense dir res més, em gita a banda, i s’abraona damunt la dona, l’abraça, la besa pregonament a la boca, li enfonsa la llengua fins als lleus o més avall.
—Allí entre la gentada, empegueïdet com cap xarneguet qui no hi entengués futil·la, mes de fet rumiant-me-la ferma, Quina casualitat! Vint-i-tants anys que no en sabíem re. La dona i ell, joves professionals a la mateixa agència secreta, i de sobte en Txoc qui desapareix. No sabem si desertava o si l’eliminaven o si el destinaven a quin indret misteriós per a quina missió per a la qual l’hermetisme impera. Amb els anys, els seus substituts al llit de la dona, legió; de faisó tal que ni ens en recordàvem, de la seua existència.
—Mes en acabat hi caic, Ha degut haver tornat de l’extrema missió qui sap ara els dies que no fa, i per qui sap quina escaiença ha degut llegir que la dona hi exposava avui, ella i els altres vuit artistes cal·ligràfico-poètics.
—“Els coneguts artistes poètico-cal·ligràfics, en Nasi Çapuça, n’Edgar Capça, n’Eusàpia Aixeta, en Lactanci Allipebre, en Dickson Cuntdaughter, n’Aggie McCracken, en Potgi de Gutxi, i, darrera mes no pas per això menys important, al contrari, na Bitx Encruïlla (la meua olímpica dona!), exposen en conjunt a les catorze sales del pis de baix del MIAI, el Museu dels Immortals per a les Arts Il·limitades, d’on el vernissatge, amb la presència dels artistes encara vius, hom a encedulat (programat) públicament que tingués lloc demà mateix (ço és, avui) a les vuit del vespre” — crec que si fa no fa hi deia, en part, el mateix article a mantes publicacions d’interès general no esbombat.
—Després del petó, és a dir, en acabat que ell, al cap d’una hora, no tragués l’àncora, l’escandall, el cercapous, de la seua llengua d’escurar els nítols de la dona, ella, muda, sense veure-hi de cap ull, massa trasbalsada d’encontrades emocions, guiada pel gosset pigall que benauradament li esdevinc, ha entrat al museu.
—Hi entra com si entrés entre els marbres a cap església; és clara que els taulells marbrats hi són arrenglerats una pica pertot, a tall de banc antic, amb tintes en tinters, centrats i enfonsats als taulells, amb tintes de totes menes, invisible, negra, blava, bruna, vermella, tinters en reguitzell, i ella, d’esme, hi suca, suca els dits en tinta, com si molt reverent s’anés a senyar, tret que al darrer instant es repensa, i es fica (potser pitjor que senyar’s i tot), encara sense pensar-hi, els dits a la boca; ganyota de fàstic.
—Amb allò, s’asseu a un dels seients de marbre beix, i sembla que a pleret se sobreposa de l’esglai sofert a l’entrada del MIAI. Me li assec, amb molt de compte, a la voreta; esperant ordres.
—Al cap d’estoneta que deu rumiar la cosa, respira a fons, em diu, Vés i crida’l, i llavors eclipsa’t, però, de lluny estant, estigues atent per si em cals per a re.
—Així, doncs, que el vaig a cercar. En Txoc encara és fora, sota el luxós, lluminós, ràfec.
—Com pinten, Climent? — em fa, eixarmant, magnètic, encantador, com sempre; des lluny, molta franquesa entre naltres. Com qui diu, vells amics. Em va enxampar, durant una època on venia a cardar’s diàriament la dona, em va enxampar fent dolenteries amb la gossa de la veïna. Una gossa joveneta, de fi i lluent pelatge negre. Una gossa moguda, i ves que s’esqueia que en aquell moment li ficava el dit amunt i avall dins la rosada fufa, alhora que molt afeccionadament me la pelava. Em va enxampar, em va enxampar. Em va enxampar burxant la festejadissa gosseta, qui, agraïda i amb ulls amorosos, em ventava ses feromones. Potser m’hauria estimat més que em ventés fitoncides. Els fitoncides són les feromones dels arbres, tret que si les feromones desvetllen excitació, els fitoncides serenor. Tret, encara, que quan hom va aitan calent, i sobreïx de verriny, no mira prim.
—Em va enxampar i, en veure’m, enxampat, tan esporuguit ni angoixat, amb cara de mona, em va tranquil·litzar, magnànim, catàrtic. M’atzufava un dels seus cordials, indulgents, clatellotets. Allò em tornava el bleix. Damunt, m’emboteix al butxacó de la camisa un parell de bitllets grossos. Els anys que no feia que no els veia ni pintats, bitllets d’aquell gàlib. Car calers, aquells dies, la dona no pas que me’n donés gaires; gens, més exactament. En Txoc em deia, amb veu de baix, que amb allò anés al bordell de ca la Tastavins i me n’hi entretingués amb cap marfanta, ni que fos només un parell d’horetes, i, vejats miracle, que llavors tots els mals de mancament la sessió prou em guariria. Tret que me’ls vaig gastar en llibres. Per a coses de l’amor, amb la gosseta jo ja en tenia prou; en canvi, llibres, freturant-ne, sempre amb la por que no n’he llegits prou. Hom abans de morir me n’ha regalades, llibreries senceres. Hom, entre els lectors, es demana si en vull més? Responc, Prou prou. Gladly. Çudavòltsvie. Gerne. Grazie!
—Na Bitx diu que hi vagis.
—Creus que em reprendrà?
—Qui sap cap on es decanta, Txoc — et torna a prendre — o et repta de valent, et reprèn esborronadorament. Avui, des que et guipà que no va a l’hora. És asseguda al fons a l’esquerra — em despentina una mica més (tènue plaer de sos tentacles, com si remenessin el morter que enforteix ma confiança), i se n’hi va apitrant.
—Els vaig ullant d’esquitllentes. La discussió, tot i que molt urbana, sembla força fervent.
—La dona es mig tomba; fa petar el dits cap on sóc. Hi vaig esperitat.
—Escriu! — comanda. I en Txoc mai no l’he vist tan astorat. Li pesen segurament els anys.
—Em trec de l’infern paperet i llapis.
—Li agrada fer’s la poètica, la geomètrica, l’enigmàtica; amb els fins dàtils, la cal·lígrafa. De sobte, inspirada, atenció.
—I jo a l’eco. Amanuense i àdhuc marmessor de les fugisseres inspiracions, que després plasmarà, o no, en tètrics pergamins, d’estètica, segons certs crítics, no gens comuna.
—Escric:

—Que fàcil de pujar al terrat per la façana
que difícil davallar-ne
altrament que arrapat com fissurel·la.

Amant llunyà
et deman que lluquis
abarrotada de barretets la façana.

Car veure l’abís de cara
des tan lluny amunt estant
només mena al vertigen de l’estavellada.

Camí despès no es pot refer
embrancat en cruïlles d’aumon
l’argent viu del vell xaloc
alhora el simi màgic apedrega
i l’estruç il·lús.

—Desconfit, se m’aixeca en Txoc. Prou desolat, com si tampoc no hi entén re.
—L’acompanyava a l’eixida, condolent-me’n pler. Se m’allunya, incert; ídol caigut, mutilat, mes nogensmenys tostemps prou clàssic.
—Quan ens abraçàvem en el sentit comiat, notava la seua peça d’artilleria sota una aixella. Baldament no l’empri ara pas per a fer’s volar el cervell. Que n’extermini, si de cas, de molts pitjors que no pas ell, inics agents clandestins qui voldrien minar l’alt edifici de la nostra quasi-perfecta societat d’equilibris tàntrics...
—Escric:

—Pires piràmides foramidades
Espirals perses — palters fets paraules
Persones totes en taules parades
Cruspint-se pe(d)res amb cares de paules.


~0~0~