Jakarta ‘86 — perkara belakang — [cinquè full]

Jakarta ‘86 — perkara belakang — [5]


—Sóc el beta qui l’alfa serveix.
—Per manament de la dona, sóc qui com el bord canic nabokovià no fa; el canic merdoset qui (amb quin èxtasi ni amb quina passió!) no frueix, pobrissó, bo i rebolcant-se... pitjor, adeleradament rabejant-s’hi, en la gran caguerada just cagada per cap alt, meravellós, molt vigorós, gossot de raça.
—Bella imatge. Acurada hò i més.


~0~0~


—As the cathead man drilled her, my sucking lips became the humble wumble. Wumble to his wimble too.
—Mos llavis tou mandrí qui, aspirant, neteja ferritja, rebuigs i romanalles de la perforació perfecta. Li netegen el filaberquí i tot.


~0~0~


—Si la meitat dels homs n’eixexageren la grandària, l’altra meitat n’eixexagerem l’escassedat.
—Cusc verecund humil...
—Sempre el darrer dels mil.


~0~0~


—Coneixeu les preuades “zones de frec” just enllestit el torb passional...
—L’arester, ço és, el rosari de l’espinada, passat amb ungles brutes d’àvol bruixot.
—L’enter carriscle com xilòfon percudit pels martells insistents del cardar.
—Amb mes llàgrimes de goig amb deler hi embrocava, si mai doncs no em fos permès.


~0~0~


—Em dic mentides i me les crec, perquè sóc molt simpàtic i convincent amb mi mateix, fort modest, esvaívol, fantasmal; gens ultracuidat, doncs, ni tafarra ni proterviós; molt hipocritiquet i narcisista, això també, i el que em dic, encara que no ho sembli, en posar’m de protagonista, m’afalaga.
—Subjectivitzada, tota mentida assumida, resolta, esdevé tangible, disponible, a l’abast, palesa pels prestatges del magatzem mental, el rebost il·lusori de l’ésser.


~0~0~


—Sospesant el mot en tots els seus aspectes abans de metre’l a l’escrit, això és poètic optat, o si més no intenció, intent.
—Sospeseu la frase: L’insidiós entusiasme dels fanàtics.
—Oi? Oi? In-si-theus en-theus-i-asma-e dels fana-àtics? Ah quin fàstic! Esgarrifós! Fanum, fana, temple, temples. Theus, déu. Tres vegades boigs.
—Triplement en-ganyats, mal en-seny-ats, gens a-seny-ats.


~0~0~


—Mon cap l’escriny on el mot que cerc s’enfonya, i hi furg i hi escodriny amb afany i enginy, si cal fins que no la diny.


~0~0~


—Les paraules llur pes.
—Gràvides de pler de senys, sentits. Cal doncs sospesar-les per tal d’entendre allò dit, escrit. Cada paraula que enduri l’assaig de torsió, o el moment de força.
—Car sovint hi ha tants de visos per a un sol mot. Consirem-ne el biaix o l’anfracte etimològic, el d’ús corrent i l’erudit, i el del joc intersil·làbic, el d’aproximació amb un mot semblant, el de fals parentiu, el de la personal associació de cascú... (Enraonant de falses relacions, insidious anyone? Tants de mots a la gatzoneta rere esbarzers? Camufladament, disfressadament, emboscats, fa?)
—Hom s’apropia d’allò suggerit pel suggerent. Hom s’ho fa seu pensant-s’ho propi. Hom hi albira el que hi albira, hi fos o no.
—Inert i ert, hom roman a lloc, els ulls de l’enteniment esbrinant, escatint, quines seqüències ni saons no s’atansen, quines escaiences, quins traus ni osques als daus. De què tot plegat té gaires agalius... de tempesta, de bon temps, d’anihilament, de glòria...?


~0~0~


—El banyut és el cornut. I el cornut és arrelut, caparrut, bangkang. I sobretot prou ha dues banyes. Cada banya tira vers son cantó.
—Tot el que el cornut diu, fa, pensa, és de doble tall, tendència, sentit. Es mou en l’ambigüitat. Una banya dient hò, l’altra demà m’afaitaràs.
—Cada banya a la seua, indeed.
—Si l’una fa veure que compleix amb les carrinclones convencions, l’altra, si cal d’amagat i silent i de sotamà, no fa mai allò que cal fer d’acord amb els absurds ucasos de la tronada civilització, de la societat tan inútilment estricta.


~0~0~


—Secretament i marginal, contradictori i rebel, el cornut qui se n’entén no s’ajusta a allò que la societat voldria que fos fil per randa.
—S’estima més el contrari encara que de cara al públic li calgui molt de dissimular part darrere la repulsiva vulgaritat de la façana moral.
—Ell va acomplint la seua tasca callada d’independent.
—Ell totjorn per insospitats corrents salpant.
—Surant sallant solcant per aires aigües terres de paràmetres diferents, alternatius, paral·lels, sota perspectives gens comunes.
—Per a l’estrany heroi tothora figa fent tant la moralitat imperant, com l’adoctrinament, el dirigisme i el moltonisme, l’eixamenament, ambients.
—I au.


~0~0~


—Sóc esclau de la dona; ara, el que no seré mai serà esclau dels gèns. Dels gèns no me’n fii gens. Les gents qui se’n fien, de cervell no gens. Car, per què esdevindre vehicle desbocat cap a l’estavellament ineluctable de la mort, vehicle noliejat vulguis no vulguis per uns minúsculs éssers maleïts qui només et parasiten perquè els duguis envant, sempre endavant, sense altre fi ni raó?
—Sóc esclau de la dona, mes només fins a un cert punt de secreció de trempera sempre presta, sense atènyer mai l’ulterior premi, que sempre em denegaré, car aquesta és la meua adoptada voluntat, i ningú no hi pot fer re. Car els gèns (quan els escric, els escric amb accent greu, sabeu? car prou són greus, molt més greus, que llur homòfon gens — millor no ésser re que no pas esclau de repulsius sapròfits, ca? esclau o vehicle per a llurs abominables intents, objectius, fitons, que no crec pas que sàpiguen ni ells quins deuen poder ésser, no fa? esclau o vehicle, tant se val, el mateix càrrec amb la mateixa abjecta càrrega), els gèns, deia, no són els meus mestres.
—Sense gèns, qui sóc? No res! I amb ells? Pitjor, sóc llur esclau sense cap voluntat i faig llur desig, llur manament. Tret que si doncs no els ho faig, si me n’estic, s’han de fer fotre, car com es defensaran? Matant-me, mes ni que no em matessin em moriria igualment. Així que per què obeir’ls?
—Els carallots qui els obeeixen parint pler de fills són molt més esclaus que no pas jo fotent de garneu esclau d’una dona esclava dels deuetons repel·lents apellats gèns qui la fan parir i cardar amb esclaus com ella (els druts negats de seny) perquè entre tots fotin fills, i fills, i fills, vehicles condemnats a morir i podrir’s perquè els malignes gèns qui els parasiten (per a entendre’ns, mena del conegut nociu invasor xarnec del qual no pots desempallegar-te’n mai), només perquè els paràsits, dic, surin al temps una miqueta més.
—Ecs!


~0~0~


—Orb ens de molts fet qui cau, cau i cau.

—Qui só ni sé, ni si só re, ni si,
si fos, què fos, car no crec pas que ser
és re que pot ser dit del cert i ver;
i si doncs dic que no, o fins que sí,

o que qui sap, no és pas que dic re sa
ni és clar menys sa, ans sols que dic el dit,
i dit el dit, què àls puc fer de clar
ni fosc? Clucs faig els ulls i em colg al llit.

—Car no per dir que ets, ja ets, ans cal,
cal, cal molt més; cal pel cap baix fer net
amb tot el mal que et ve de cop i pet

i cert que sols ets viu quan pel cap alt
ets pell i mors, i doncs quan dius prou visc
(un jo qui em crec) i bah! que al no re llisc.

(...)

—[Si “al no re llisc”, vol dir que fui; o és tot
dir el dit i au, fer el joc amb mot i mot?
Só hom? serp? talp? Sé sols que caic al sot
i em coc al foc i, orb, em neg al got.

—Sé sols que só un grup de gèns gens bons
qui sols hi és a fer’s ben lluny, tan lluny
com sap ni pot, grup qui el jo qui em pens muny,
ens orb ple i buit, qui cau i cou, i els trons

i els llamps, cap cas! Va fent a fi de re,
a fi de fer, i au, i cau als sots,
i diu prou pots, i fa pecs jocs de mots.

—Orb ens de molts ja fet, tot i que es romp
al temps que es fa. I per què em vol? No em té
al cor; tots junts, ni som, bah, ni no som.]


~0~0~


—Som-hi.
—En el firmament enjòlit on estortament i experta em moc sobrevolant, trampejava les situacions, les escaiences, els adversos cops de dau.


~0~0~


—És clar que cornut, en llatí, també es diu d’algú més viu, garneu, avisat, finament intel·ligent, que no els altres...
—Ell rai. Prou és fa fer la feina per altri — la feina pitjor, més enutjosa, de tindre la dona ben amansida.
—Car com més passional la dona més toca patir. Passió i patir van ensems. Com impassibles i pacients anem els intel·ligents, ço és, els tranquils.


~0~0~


—La passió i el patiment es combaten amb la impassibilitat i la paciència.
—Pacient, impassible, veus totes les passions dels dissortats patidors despendre’s en llur vida d’idiota plena de so i fúria significant no re.


~0~0~


—Cert que hom té els màrtirs per a qualcuna cosa.
—Els màrtirs, ço és, els collonets, perquè de trast en trast hom molt sexualment ans humiliant, no te’ls aixafi a puntades.


~0~0~


—Llavors els qui no som capaços de fotre ningú, ens fotem tots sols.
—Ço és, si no pots fer mal a altri (és a dir, si no el pots controlar, influir, fer-li fer de trast en trast el que de debò no vol), et perjudiques a tu mateix, et fas fer allò que teòricament va contra teu.


~0~0~


—Feia dies que li veia el forat sense moixó dins.
—Sense moixó el forat és un forat molt trist.
—Si aviat no hi vénen moixons prou el veig moribund.
—Tites tites tites...!


~0~0~


—Dic als druts, molt múrriament, sabeu?
—Ja em perdonareu, mes crec modestament que sempre cal pensar bilocular, ca?
—Car per què acontentar’s amb un sol trau si a la carranxa que voleu un parell n’hi ha?
—Hi va de pobret qui pensa unilocular; només el cinquanta per cent del territori sap explorar, ni inocular ni flocular.


~0~0~


—O de fet tot és molt irònic.
—El cornut en realitat és l’escornat, per a més irrisió.
—Com més la dona carda amb d’altres, menys n’hi ha per a mi, els corns dels Vers Homes m’escornen — escornen el cuguç, cada cop més capat, emasculat.


~0~0~


—Una de les clàssiques faisons de dir bufar o fer sonar el corn (de caça), és inflare cornu. Inflare, ca?
—Doncs bé. Us puc ben dir que veure o millor (molt millor!) tocar el corn umflat del Ver Home qui se us carda regularment la dona, és, per al bon cuguç com cal, caure en la pus pregona admiració.
—Allò és trempera, vós!
—I d’ací doncs podrien vindre les banyes dels cuguços.
—De les trempamentes perumflades dels druts qui se’ls carden les dones.
—Les dones, ara doncs sí, verament satisfetes.
—A elles hom els endolla la banya umflada, i a naltres, escornats, ens en surten pel front “afrontat” les (presumptament destrempades, mes en realitat ben trempadetes) romanalles, les ombres, els residus, els afterthoughts, els puixconsirs, els regusts.


~0~0~


—Si li demanàveu a la dona per què tant d’afany de lliurar’s a tant de Ver Home, us diria certament que per “amor al sexe”.
—Car allò l’ompl.
—Allò, i no pas les tendres, tovetes, incapacitats de la femelleta.


~0~0~


—La femmelette, au sujet du sexe...
—Elle n’y a pas accès.


~0~0~


—Els més durs dels druts em fan empassar el que llurs futarres no ragen.
—Sovint, diríeu, la mateixa lleterada mel·líflua ans verinosa que els ullals de l’escurçó emprenyat ja no llencen. —Gargalls sobtats, recurrents, rasposos, anorreadors.


~0~0~


—Els druts; n’hi ha d’amables qui només et tantalitzen.
—Te’n fan dentetes.
—A la fi, els de més relinqueixen.
—Tria, fes, pobre carallet.
—Your choice. Pren-lo com degota encara a la peniana font, l’opopònac, o pren-lo quan lent vessa del greal d’entre la deessa els amples pernils.
—Tasts de delitós deliqui, de delicades delícies.


~0~0~


—Noietes com ara paganes estatuesques opulents deesses...
—Esquer de forca; prou les coneixem; i elles s’hi coneixen, innatament.
—Posem’ns-hi isnellament gel, glaç, vós. No fos cas. Atrapats.


~0~0~


—Les dones llurs forats.
—Dóna’ls un ditet se’t prenen tot lo braç.
—Conegut.


~0~0~


—Les dones saben amagar molt bé el que no tenen.
—Tota mena de robetes, perfums, potingues, andarivells, per a desviar, per a amagar un forat exactament com el teu, marrec, un forat merdós.
—I d’afegitó, per a més martiri, un altre de no gaire millor, pixegós.
—I prou.
—Tant d’aire de misteri per a tan poca revelació! Un altre fanatisme desumflat, una altra religió panxa enlaire.
—Quina enganyifa, quin desengany!
—De tant que et prometia i, sots tant de faldillam engavanyador, què hi rau?
—Una absència, una mancança, un no hi ha re.


~0~0~


—Saps què? Que et donin pel cul.
—Mateixa funció.


~0~0~


—Quina noia fresca i verda
li creix userda a l’esquerda
i als meus ulls hi floreix merda.


~0~0~


—De jovenet veia que hi havia noies qui eren molt “pures”... —Tret que cagaven la mateixa merda; en realitat una merda molt més pudent que no pas les “impures”.
—Hà! Diu en Molière, Les dones semblen ésser prou més castes de part d’orella que no pas de cap altra part del cos.


~0~0~


—Ella no. Pura, gens, gràcies a “déu”.
—La vaig conèixer quan encara era molt jove; jo era estudiant, molt tímid, i em moria de ganes de cardar ni que fos només un cop i d’esquitllentes; ella encara no tenia edat per a ésser universitària, però la seua anomenada de paia fàcil, qui cardava amb tothom, la voltava com un núvol de paradís; m’hi vaig atansar com qui diu com un gosset desitjós d’ésser atupat; ella va veure tot seguit que era un masoquista, i va deure pensar, no pas que sigui més manipulativa ella que en realitat no sóc jo, però és natural que pensés que amb un masoquista a disposició allò millorava la cosa. Sempre em podia fer servir per a quelcom o altre, per a esmunyir’s d’un compromís, per exemple. Ara, deixar’m cardar, no pas. Deixava cardar tothom, però no pas el masoquista, és clar. I el masoquista, què voleu, ineluctablement, com més ella em negava l’accés més li anava al darrere, com més m’humilia més m’atrau, sotmet, esclavitza. I com més em puneix, més hi he gaudit; no hi ha millor guardó que el mastegot que ve d’ella directament o per procuració del drut majestuós qui se la carda. I tot això fins ara, same pattern, re no ha canviat en tots aqueixos anys, tret segurament que la dominació s’ha anada tornant encara més desvergonyidament declarada.


~0~0~


—Car qui fóra tan il·lús, oi, Eleuteri? Cap dona no va enlloc en el món corporatiu si doncs abans no jeu amb pler d’alts mecs, ok?


~0~0~


—La dona, exemple perfecte de gossa, d’allò que en diem gossa, vós.
—Sí ves.
—Aixeca la cua i ensenya el cul i te’l remena i te’l refrega al nas, i quan t’hi atanses tan confiat i trempat, i sobretot tan desesperadament trempant, abaixa la cua i es fot l’estretíssima i no et permet de penetrar-la per re del món.


~0~0~


—Escolteu, “putativament amputat per reputada puta aprés molt breu disputa, anorc, mon orfe corc a l’entreforc mai no suputa que pot gosar tornar’s erta batuta, d’inútil s’autoimputa, i jamai no pas altre que pixats esputa”.
—Em diu amb molt malgènit, que, d’ençà d’aquell dia on l’ofenguí, davant ella, en privat, no puc caminar altre que de jonollons; esguardeu-me’n si voleu a ambdós genolls els sengles corretjosos calls, les espesses codolenques durícies; feu-vos-en creus (cavà?); és això pell de genoll o cuir de paquiderm ben adobat?; doncs això rai, ça com lla, poc m’hi calen pas genolleres ni tovalloles ni flassades ni coixins; puc anar de penitent d’ací al Poal — i del Poal al pol — i de pol a pol; només amb els genolls, amunt i avall; segurament (oi?) rècordman del món.


~0~0~


—Per als bajans ignars capellans, cada trempada ha estat, de temps antic ençà, “banya del diable”.
—Banyes, banyes! Quina por!


~0~0~ —Els nans lleigs qui la fem tan petitoneta no ens hem d’avergonyir de re; nans lleigs de titoleta negligible des dels inicis dels temps hem dominat el món en totes les esferes; entre els noms coneguts, el Buda, el gotz, panxarrut, Buda, no se la sabia mai trobar sota la butza; i el Crist, com tots els circumcidats, i com més joves pitjor, la titola se’ls descoratja, per què créixer mica si tot el que sobresurt t’ho tolen, pobra titoleta! El Mafumet tothom se li’n fum — volia mostrar-la i només li’n sortia fum, com ara si per un geni fetillat, i les dones se li’n fumien, i per això va dictar les barbaritats que dictà contra les femelles, i que al paradís paies de mentides, nines robotitzades, programades perquè no se’n riguin de la cigala més fumosa, ni de les dels altres moros tan ridiculets, paies d’aqueixes de riure, rai. De les de debò, cap! Cap! Les dones no són animalot de cel. De zel, i tant, mes no pas de cel; de cel, mai, mai! No són pagans, els desgraciadets profetes de les “grans” religions, hà!
—El Buda, en Moisès, el Crist i en Mafumet, tots la fotien minúscula, gairebé inconspícua, a un se li perdia entre sacsons, a l’altre entre pollosos pudents pèls.
—Més tard, tothom sap com anaven mancats de teca sota les faldilletes en Marc Antoni i el Cèsar, i n’Heliogàbal i en Raimon Berenguer; ara afegim-hi així mateix els antics més sonats guerrers, els Hanníbals i Alexandres... i en Genguis i en Tamerlà; i el menyspreable Nicolau Eimeric...
—Ep, i aquell bon altre qui ningú no sap d’on collons feia cap, en Colom, no fotem, centímetre i mig, ell — ho diuen les cròniques genuïnes (les no falsejades, oi, car la història, tots ho sabem, mentides arreu rai), les cròniques genuïnes sí que saben d’on ve, en Colom dels ous, de la contrada dels nans lleig, de Lleignàndia.
—En les ciències literàries, hi ensopeguem de seguida els “gegantins” Ciceró, en Kafka i en Balzac, en Freud i n’Espriu, tots cinc de pitxolina viltenible; i, no cal dir, milions de polítics, tots al sac — de què els vindria la buida ambició sinó de la manca que troben que es troben quan cerquen que es cerquen i troben i no troben que no troben ni s’hi troben re o pràcticament a l’indret on caldria si fa no fa trobar-hi potser quelcom de més de pes; doncs bé, entre aquests darrers destaquem-hi els nans Napoleó i Hitler, l’emperaire del Japó (la fotia invisible, vós!), i així anar fent, fins els grans homes nans d’ara mateix, en Sarkozy, en Pujol*... [(*afegitó recent:) ep, i a la Marina Lepèn no pas aitampoc que lipèn-gi gaire més...!]
—L’atzep, el pipinet, el carallet, de cada gegant a cada poble és tan gros (petit!) com el nas de qui el porta i guaita carranxa de gegant enllà per la dissimulada reixeta. De fet és tan gros (o petit) com el clítoris de la geganta.
—Dèiem abans: Qui és el més capdecony?
—El qui porta la geganta.
—Tot cuguç (personatge per excel·lència folklòric) és també típicament capdecony, car d’una manera o altra porta a coll i de franc, per afecció, la geganta.


~0~0~


—Com més devot el sotmès, més assegurada dalt al seu plint es troba la dominant deessa, de qui la fortitud i autoritat així reforçades asseguren el sotmès en la seua deguda submissió. Es reforcen recíprocament, en un corrent d’energia inestroncable.


~0~0~


—Pels cops rebuts pixava sang
en feien fàstics dona i drut

—on buidarà el pixum de fang
aquest boig nan tot geperut?

—s’han demanat i sots llur rang
no s’han dignat l’anacolut
d’haver ordenat a tall de gang
que me’l begués com un vermut.


~0~0~


—“I heu pensat que tot plegat potser us enganya? Que potser us diu que carda pels descosits perquè sap que així és com esteu més content i com fileu més fi. I potser en realitat no carda gens. Cardar és cansat, cardar treu gràcia a la vida; hom podria fer un milió de millors empreses que no perdre el temps i l’humor cardant, i encara pitjor, pels descosits!”
—Ameu avui ésser cruel, ja ho veig. De mala jeia us heu aixecat.


~0~0~


—Sense avisar, la deessa constantment reconstrueix el panorama on et mouries. Per xo t’hi entrebanques tant; per xo sembles tan caquergue, matusser.


~0~0~ —Sempre he encoratjats els afers amorosos de la deessa. Per qualque mística reverberació, tan identificat em sent al que desitja, els seus triomfs sexuals eren els meus. Mes, en realitat, allò que més pregonament, gairebé amagadament, volia era que trobés algú amb qui cregués que la meua presència hi era de massa, i ho espatllava tot, i doncs que ran d’allò decidís d’una puta vegada de fotre’m fora, m’acomiadés, és a dir, em lliurés la llibertat! Car segurament això he anhelat més que no re durant tots aqueixos anys: ésser lliure; lliure, mes acomplert, gràvid de la imprescindible experiència d’haver viscut sota el jou sever d’una deessa, quelcom (un grau!) que ara m’ancora a un digne sofert passat que al seu torn estintola el madur interessant lliure seriós personatge qui molt merescudament no he esdevingut.
—Tret que per a la deessa sempre (o gairebé — i llavors, fillets, la seua destructora ràbia, amaguem-nos tots), sempre li era un annex útil, un lacai amanós i fidel, i de franc, i així, a través de tots els afers, cap afer no havent quallat prou per a treure’m de nosa supèrflua, em té desat; m’ha guardat, m’ha guardat d’amatent cuguç de servei, endogalat.
—Per a mi, covard, volpell, cagadet, estàtic, inert, la llibertat no es guanya; si de cas, tard o d’hora s’adquireix amb la santa paciència del bon noiet. I si mai no fa cap, si l’esdevinença mai no s’escau, si l’escaiença es fa l’estreta, vull dir, si la llibertat no es vol jaquir caure, doncs, ei, què hi farem. La qüestió és anar fent. Si la corda no peta per un cantó, eventualment petarà per l’altre. Mes petar, petarà. A hores d’ara tant de bo ho faci com sóc mort o aitan vellet que per a re no em calgui.


~0~0~


—El cuguç de ma guisa, pateix (no en pateix gens; de fet, hi gaudeix, “patint-ne”) d’astenolàgnia (ço és, si mai l’humilien, és llavors quan pus ni millor no trempa).


~0~0~


—Es veu que furgant-hi amb la mà xona endins, al drut de torn de la dona se li perdia entre el moc l’anell de noces. Ambdós fort rient, amb dos dits de cercapous assoleix ell de rembre’l de les relliscoses anfractuositats conyenques. I aleshores una pensada.
—Saps què?
—I em crida. Crida el lacai qui els sóc, sempre de servei, fora l’uix, és clar, trempant entre penombres.
—No fos cas que enmig dels exercicis espirituals corporis de la dona, no els calgués mon assistència de devot eunuc, i per xo que em tinguin, com dic, ran d’uix, tret que tampoc no massa, no pas a tocar de full, ni clavant-hi l’orella, i menys encar l’ull.
—Ara m’endins, capcot, humil. Com me’ls sóc davant, prest a rebre les instruccions, o en tot cas a rebre i prou, el drut em diu...
—Vine!
—D’una estrebada, em tramet pantalons i calçotets avall rai, ran els turmells. I m’engrapa la tita; o cal dir, millor, allò que de la titeta em penja, ço és, la pelleringa i prou. Car la titeta ella mateixa, prou que de por desapareixia. Un esbós i gràcies, diríeu, d’estalactita mínima.
—Què és això! (Drut escandalitzat.) —Trempa! (Mana.) (I encara se’m destrempa més. Si la tinc amagada a qualque indret del baix ventre, em puja ara a mitja tràquea.)
—Ara hi posarem remei, intervé avesada la dona, deixa’m fer, vols?
—I comença d’aporrinar’m i a reptar’m amb els insults que més m’empetiteixen i humilien, i alhora m’està fotent un gec de mastegots i puntades, sobretot a l’absent marrera. Amb el drut rient i afegint-s’hi.
—I, sòlit miracle, és clar, la xil·leta em reneix i creix. Arribada a la seua màxima extensió...
—Això és tot? Primet com ben curtet ditet, son carallet! (L’home ho troba còmicament admirable.)
—I me l’engrapa graponer i m’hi enfila l’anell de noces. Tu ens el guardes fins que enllestim. I ara arruix, capdecony!
—En pararàs ben compte!
—Hi té un ditet per carall, hauria de tindre-hi deu carallots per dits a les mans!
—Així m’havien de trobar al cap d’hores on emergirien. Si sabíeu però ambtant el delitós suplici!


~0~0~


—Les dones dels homes qui se’m carden la dona, m’ho fan pagar tot a mi. Per ésser un marit tan poc marit, aitan fleuma aquiescent, enganyat, cuguç, calçasses, merdós, i feliç.
—Si podien em mataven, com fotrien els mafiosos qui em veuen de destorb.
—Unes doncs perquè no pos prou entrebancs a la llibertat de la dona, els altres perquè sóc un entrebanc per a llurs designis de possessió única.
—El cas pitjor el del mafiós Gianpietro, napolità.
—Gianpietro i la màfia, vós!
—Cuidà escunçar’m com li escunçà a n’Aristarc Verdura — mort per haver’n el fill, per a casar’s amb la DS... —Com quan el mestre sempre em tenia a la vora, i em feia dormir en els viatges al seu llit, i llet a les natges rai, i la dona del mestre em volia mort. Sabeu que dinava a ca d’ells? Un cop la vella m’enverinava i tot amb una botifarra negra emmetzinada, però allò havia un gust no pas de fastigosa botifarra negra cuita amb suc de tomàquet i oli ranci afegit, ans d’amargor de mala ametlla, de pinyol de préssec, i la vaig llençar a l’estufa quan ningú no em veia.


~0~0~


—Dona galant com cap, la “meua”, com sabeu, Eleuteri. I tanmateix un cop li n’esdevingué una de ben peluda.
—Es veu que ella i el seu drut de torn eren a l’hotel enmig d’una altra apassionada estreta.
—Compreneu? Perdó per la lírica, prou desplaçada.
—Era la dona a l’hotel, cardant amb un peix gros d’una certa edat, i tot d’una el mec fa qüec, estreba la pota; i la dona dient-li Què tens, què tens? no pots?
—No podia pas, no; el pobre se li havia mort; d’un atac de cor; massa sol·licitat, es veu; massa de passió i d’ofec; l’estreta massa estreta, que diguéssim.
—La dona em truca immediatament. Vine a l’hotel Tal. Puja a la cambra Tal Altra. Digues a baix al taulell que ets l’invitat del director Machin. Em trucaran i faré veure que sóc ell. Puja corrents.
—Quan sóc a dalt, m’explica què haig de fer.
—Ella es vesteix i fot el camp; s’esquitlla de l’hotel com ombra fugaç.
—Seguint les seues instruccions, ara m’he despullat. M’he tacat el cul amb l’aigueta del bec de la xil·la del director. He trucat llavors esfereït la policia.
—La policia en acabat de fotre la investigació i haver’m torrat a qüestions molt íntimes, truquen la dona del director, una dona amb molt de mal gènit, la qual feia aquells dies de presentadora a la televisió, i es creia doncs la gran cosa.
—Collons de déu, aquesta és nova; no sabia pas que l’home era marieta, fa ella, de nom Loretta (o Chiaretta?), amb el neguit i el fàstic enlletgint-la.
—Doncs ja ho veu, senyora, que la bòfia respon, musclejant.
—I jo, ploramicós, Si us plau, no reveli re a la meua dona. No sap pas l’escàndol que fotria; és una dona de molt mal gènit — (hà!).
—Car la dona es temia que la Chiaretta (o la Loretta) fos la qui puteta remenés tota la merdeta, i ara les tornes anaven vers l’altre cantó; la qui tem l’escàndol és doncs la dona del peix gros; car que el marit et foti banyes amb una dona principal és una cosa, i que te les foti amb un marieta (i sobre mesquinet i carrincló com jo, un no ningú irrisori) doncs és molt diferent.
—La bòfia trucant la “meua” dona. La dona venint fent-se veure l’emprenyada. M’atacona davant tothom. I al capdavall, molt generosa, ens perdona a tots plegats. Diu que se n’estarà, que muts i a la gàbia tothom, i així l’escàndol no taca ningú, ni ella, l’agreujada DS, ni al peix gros, ni a l’ara molt agraïda presentadora. Per a manguis, re, cap cas, com si no hi sóc. Ase dels cops.
—Tot s’acabà així, doncs. Amb mi detingut fins que resolguessin que sí, que l’home l’havia espitxada cardant. Cardant-se’m cul amunt, per a ésser precís.
—Sí ves, col·latari d’encara un altre premi. És una titlla nova que m’atorguen, d’un coloret pregonament rosat.


~0~0~


—La dona es depenyia altament irada així mateix.
—Li digué a la fava Chiaretta I pensar que, ruc de mi, els havia presentats un vespre de tempesta a l’aeroport quan tant el vostre home com jo tornàvem de missions diferents, llargs viatges, ausades, i havíem conversat, i mon marit m’hi esperava obedientment; els malparits es devien enamorar aquell dia lúgubre, dramàtic, entre llamps i ventegades. Com s’ho duien amagat, eh?
—Listen, dear, a bolt from the blue.
—Tot romangué capgirat i doncs aquell cop re no s’esdevingué de greu. El mort al clot i els altres tornar a la feina, i au; ningú no hi ha de ficar el nas; afers privats. Sòlit granet del mateix banal rosari.
—Tothom enganyat i content. Els cops que s’esdevé!


~0~0~


—Llenceria fina.
—Palesament, les normes de la seducció ho volen: cada home té preferències pel que fa a la roba interior que ha de portar (o no pas!) la dona amb qui carda. Per això amb cada nou drut, amb cada nou amant de categoria, de tasts exquisits, la dona se’n compra d’adients i noves. Robes íntimes per a l’instant sublim on el ver hom me la roba i la desroba.
—I se m’enduu, se m’emporta al magatzem perquè l’ajudi a triar-la, la llenceria fina, no pas, és clar (ep!), perquè jo em pugui mai comparar a un ésser superior com és per força el seu nou amant, ans a tall de companya, de copine, d’amigueta lletja, escarransideta i cassigall, amigueta còmplice, qui, sense ambages ni enveges, ans molt admiradora seua, prou li dirà què li escau de debò i què se li avé, o no.
—“La lingerie selon l’amant” vós.
—Lligacames, faixetes, mitges i mitjons, calces foradades, leotards estripats, tota mena d’estil ni fantasia — cada mascle les seues fixacions — sedes, tuls, cotons, llustrines...
—Faixetes, cintetes, camalligues amb les marcel·les que arrapen la gira de dalt la fina mitja de niló... Garter clips, belts, straps...
—Per a mi és clar que no s’ha de disfressar de re — en tinc prou (i massa!) (el cor em bat a frec d’esclat) amb la natural perfecció (entelèquia) de la deessa dominant, devot als seus peus, obedient.


~0~0~


—Un altre ítem que s’emprova com som de compres als magatzems de roba íntima i cosetes de dona...
—El choker (el ras-du-cou), el ran al coll, collaret arrapadís, serrat al coll, lleugerament escanyador.
—Em mostrava aquell joiell escanyacolls i em deia si li esqueia, i em vaig aventurar a respondre molt humilment (molt, tret que no prou!) que potser li esqueia a ella més que no a totes les altres dones pel fet que era tan magníficament dominant, mes que, de fet, aquella mena de meravellós collaret esqueia en general a totes les dones, car, als ulls del mascle de debò, per qui sap quina avial o àdhuc racial remembrança, per quina subjacent apercepció innata, refigurava l’arquetípica, mítica, mà del guerrer violador, o del violador i prou, qui va mig escanyant la víctima, la xagna, mentre se la fot...
—Al coll de les dones, el collaret refigurava la mà del violador o del ver home qui ofegava la sotmesa femella mentre se la cardava... Gorjut estupre. Gola de dalt, gola de baix, per ariets curullades. Les dones, holotúries, amb bec i bec tips de vits.
—Et va escanyant mentre se’t carda de valent, amb furor inescandallable (embalat, gosí tutejar qui m’escoltés, car ara el rogle de dones qui bavejaven pel voltant anava creixent), no fos cas que gosessis fotre-li un cop de jonoll als collons.
—Un cop així? — qüestionà ella, esmicolant-me’ls, i agafant-me alhora pel coll amb la seua mà d’amazona.
—Imagineu-vos.
—Agònic tremolí de mesquina plomadeta xagna tenallada ara per les urpes ultrabaronívoles de la ferotge aligot...
—I la claca de conys rajaires com gaudia girientorn entre rialles de mènada roent.


~0~0~


—Ai els quatre maleïts plepes malastrucs de la lliga del bon mot!
—Qui, tantost com són sols, se la pelen amb qualque llorda camalliga...
—I adés es beuen la virosa lleterada que suara havien fotuda al got!


~0~0~


—[bells conyets a amagar

bells conyets a amagar
que la xil·la va a caçar;
de nit i de dia
foc a l’establia

quan s’apagarà?
potser passat-demà.]


~0~0~


—No he llegit mai enlloc (vós sí?) que les dones casades canviessin de “llenceria íntima” d’acord amb l’amant amb el qual anessin llavors – i sense que le cocu se n’adonés. (I no és pas perquè hagi llegit poc sobre aqueixa matèria. I tanmateix – no dic que ningú no l’hagi tocat – però el cas és que deu ser rar.)


~0~0~


—El que sí he llegit sovintot és allò de “la porte arrière”... Com la dona del cocu, tot i que potser no li faci gaire gràcia (altre que en estat de fantasia) de deixar-se-la ficar per la porte arrière, l’uix d’arrere, en sotmetre’s a l’amant i permetre-li aquell atac de domini (de mascle alfa), en realitat aleshores la dona en pren plaer, car veu que l’amant s’hi xala d’allò més i, sobretot si la dona està casada amb un cocu (al qual naturalment no permetria mai que entrés per l’uix culà, car davant del cuguç és ella la dominant), donar-se d’aquesta manera a l’amant dominant la satisfà, en posar-la a un rol “més natural”, on el mascle domina i decideix quina porta prendre.
—Re natural no és llord, diu en Virgili, turpis non est quia per naturam venit, mes què collons sap, cavà? El que duu la natura no és pas llord ni fastigós? Com ara la merda, la infecció, l’ofec, el podriment, la mort, cavà, ninot?
—Tant hi fot; aqueixa és la ficció.
—La dona dominant (casada amb un cuguç) també necessita canviar de rol. Per això tria amants poderosos qui la prenen naturalment part darrere, tot i que llur “membre” (o “clau”) per a entrar a la porta és invariablement enorme (comparat amb el del cuguç, amb un membre generalment exigu, o en tot cas molt part dessota de la norma).
—Amb allò de la lingerie... “l’accès aussi à la porte arrière pout tout le monde”, amb tota altra mena de penetració també interdita al cocu... van ser dos dels temes mestres que em van treure de cop i volta de les brases de la indecisió sobre el paper que des el pur començament no em tocava fer.


~0~0~


—Tots els llibres que tinc són pispats, lilats. De jovenet, cada vegada que la dona se n’anava a cardar amb algú, em ficava tan nervioset, els nervis només me’ls calmava anar-me’n d’expedició a pispar llibres. En tinc ara milers i milers.
—En acabat, sovint pelant-me-la ja en tenia prou. Havia arribat un moment que els llibres no sabia on desar’ls.


~0~0~


—El sol cop quan d’ésser “poli” és bo!
—Si a part de llurs lleterades, els amants de la dona, mentre els les llepava, m’haguessin encomanades màgicament, per la via genètica de llur suc més generatiu, les llengües que parlaven, enraonava pràcticament totes les llengües hagudes i per a haver. Car la dona, més que poliàndrica, panàndrica; se’ls carda de tota mena, sempre que siguin prou forts. I jo aleshores polifònic poliglot, quin afegitó de sort!
—Do de llengües, vós. Bon llepaire bon parlaire. Per l’aire les entomes, paraules que tastes.


~0~0~


—Em diu la dona: Si n’haguessis, et diria que collat pels collons prou t’hec. J’aurais dit que je te tenais par les couilles, si tu en eusses jamais eu.
—Mes com de collons, cap enlloc, en lloc de pels collons, em té collat pel coll. Endogalat capó, sens ous i sens sous.
—Sí ves, va com va!


~0~0~


—Servent sense paga; mai ni un ral a la butxaca i tothora vedat de flairar cap altre cony, sense permís d’emprendre cap acció no pas d’antuvi aprovada, rutlla la vida com font de muntanya.


~0~0~


—Car, com als escacs, la reina (la deessa) fa i ha tota mena de lliures moviments, mentre el pàmfil reietó (el cuguç) roman estàtic, casolà, tot acollonidet a un raconet. Quan la reina s’enroca, li diu, fot el camp, calçasses, jaqueix-me fer!


~0~0~


—Ara ho entens!

—Sota la banal superfície rau estès l’entrellat secret
gammes de vives colors xifrades
disposades en quadrets
rere les quals s’amaguen
les lleis de la deessa.

—Somnis geomètrics
món per mà d’ella exactament regulat
res no hi manca de sentit
tot hi és volgut per la seua autoritat:
cada acte escaiença relació parament...

—Lògic desnuament
per a qui viure ha volgut.


~0~0~


—En Baudelaire també va conèixer la “meua” Minerva

—Per vasts erms plens de cendra i estalzí,
No pas estant-me del món maleir,
Fastiguejat i pensant si no em cal
D’una vegada clavar’m el punyal,

—Veig que em baixa damunt enmig del jorn
Ple de brum un gros núvol fosc i sorn,
On viatgen pler d’ardents homenics
Semblants a nans endimoniats i inics.

—Els del cercle viciós s’han ficat
A fitar’m com amb els boigs fa el ramat,
I en sentia riures i xiuxiueigs
Com si sóc el pitjor dels monstres lleigs.

—Au quin paper que fot el pobre mec,
D’angoixat filòsof prest al gemec,
Amb l’esguard perdut, els cabells volant...
Qui se’l creurà, panxacontent farsant!

—Ell qui només pateix per a fer’s veure,
Artista de l’anar ficant i treure;
Voler enganyar tothom amb els seus planys
Perquè se l’escoltin els torsimanys,

—Qui de debò interpretem la natura,
Alhora que ens n’enveja l’estatura.

—Amb l’urc meu (que cap eixam de dimonis,
Per molt que fotin crits i cabermonis,
Pot esclafar), callant girava cua,
Altiu i sobirà, si a la corrua

—No hi ha (crim obscè que enlluerna el Sol!)
La reina per qui mon cor vol i dol,
Qui amb ells se me’n reia... i encar damunt
Molt meuca a llocs bruts els toca en conjunt.


~0~0~


—De vegades, hom m’ha felicitat per algun dels meus fills, com si jo hi hagués res a veure.
—Quan els ho dic, Moi? Res a pelar-hi, escolteu!
—S’ho prenen de conya, o com si em faig molt el modest.
—Potser no ho saben, o pretenen d’ignorar-ho, que la dona no m’ha jaquit ficar-la-hi mai.


~0~0~


—Banyarrí, si et plau que la dona et foti banyes, fes-te una mica el repelós de tant en tant, perquè es cregui que encara potser no t’ha del tot sotmès, car sàpigues que et fot banyes sobretot per a sotmetre’t i dominar’t. El sexe, com totes les dones intel·ligents saben, el sexe denegat al marit i ofert lliurement als druts triats, rutlla millor, en la submissió de l’home, que qualsevol altre mitjà, incloses les garrotades.
—Saps què? Altrament afluixarà i en perdràs la immensa amenitat... que les seues delitoses cardades adúlteres no et menen. Si te li presentes absolutament dominat, ja no tindrà necessitat de fotre’t més banyes per a sotmetre’t, i tot això, dic, que et perdries — la benaurança que t’encomana quan havent-te fotut més banyes amb qualque nou magnífic drut suara afegit, encara sobreïx de rara acomplerta felicitat.
—Et veu sota el seu peu com gomosa merdegada qui ets, has estat, i sempre seràs, i allò la fica de bon humor.
—D’on pau te’n revé balsàmica rai.


~0~0~


—No pas el nyec, l’estront!
—En escaiença de la dona donant a llum. El metge em diu: “Agafa, carallot, agafa!”
—Tot seguit em fot un bolet. Car confós, anava a agafar el nadó, quan, és clar, el metge volia que agafés l’enorme bru cagalló que eixia concomitantment pel canó jussà.
—Prou em coneix. Prou “tinc” fills de gairebé totes les races.


~0~0~


—Per al cuguç de referència, abundància de banyes prou equival o banyes de l’abundància.


~0~0~


—Es diu ella mateixa lloba; sóc una lloba, diu, i un pic amb l’estre ja no hi veig de cap ull, m’obr al més fort i lleig, el primer Silè qui no em vulgo; tret que veure-hi, rai; potser no hi veu de cap ull al cap, mes prou hi veu amb els pregons ulls profusament enllagrimats dels amples antípodes.


~0~0~


—Abans d’haver cardat, els “savis” sabatots de la peudebancada sempre a tret, et veuen ridículament “poètic” perquè mai no has cardat…!
—Quan hagis cardat sabràs allò que és bo, i et passaran totes les manies, capgròs…!
—De fet, no hi té res a veure, una cosa amb l’altra.
—En acabat d’haver’t “cardat” mig món — [i segons pretenen els merdosos enfaldillats de la carrinclona falòrnia, aquell babau home de palla apellat “Jesús” digué (sí ves, un disbarat més) que ja qui es guaita cap femella amb ull lúbric és com si se l’havia cardada de per de bo] — i doncs, amb cada os aixafat pel mentalment escórrer’t massa, en assídua (i salvatge) sessió de massatge a la dona qui, si manca ella d’amant amanós, gloriós has a tret d’avesada mà... encar et sents tan “poètic”, si doncs no adu pus.
—La sàvia prestidigitació damunt el cos de la divina ret el prestigi miraculós de mant d’orgasme.
—Poètic, tot, en escreix. Així que...!


~0~0~


—Ara ve la primavera
que és com dir la gran trempera.

—Ara ve el feixuc estiu
que és com dir que els sua el niu.

—Ara ve nova tardor
el segon trau com guardó.

—Ara ve el rebec hivern
enfonsem-hi el tercer pern.


~0~0~


—Banyes, de fet, orelles de ruc.
—Cada vit trempat dóna un rampeu a una banya (si més no les banyes més conegudes i menys recargolades, les dels bous, les de les vaques) — si fa no fa mateixa duresa, mateix angle, amplada, llargària, etc.
—I cada cop de banya donat al cony de la teua dona t’ha de sortir per l’intel·lecte, car prou l’has d’haver assimilada; i de l’intel·lecte al front, ni un pas.


~0~0~


—Banyut, potser els primers a qui era llegut ficar banyes (els senyors) duien careta de dimoni, amb banyes, per a no pas fer-se reconèixer exactament pels pobletans — era un “senyor”, mes quin exactament el qui venia de trast a trast a llaurar la dona de mestre de qui-sap-quin-ofici?


~0~0~