Qrim Qatalà CXV

[Extrets de l’estada al món rutilant on se’m barallen manifest oblit i anamnesi groga]


Mestre Z es demana per què existeix (i a la gàbia de qui)


[Mestre Z a l’atans de la mort, collonets per corbatí.]

—Tots som rius de minsa vida i tots morim a la mar de la mort — tot raja avall, i au, fa n’Heràclit.
—I l’imperi de la mort — és infinit.
—I l’única veritat és que tot comença en mort — i n’acaba.
—Asseu-te o jeu, i no facis altre que contemplar el temps escolar-se — tantost et bellugues, se t’esmuny el temps com llebre esventada — llebre qui probablement jamai més no t’ensopeguis — en rosegaire enyor (quin altre remei) llavors pansint-te.
—I ara oblida-te’n — i sense mai flectir recorda-te’n que te n’has oblidat.
—Tens la impressió que no hi ets tot — on perdies el tros que et completava? — te n’enyores sovint — vagament un vaga idea et formigueja que... — mes no, segurament no — no.
—Ets un triomfador i ton triomf triomfa pertot — arreu triomfals es passegen tos triomfs, i no reïxen mai cap de tos mals reeiximents a trobar enlloc ni eixiu ni eixidiu.
—El públic com si no hi fos.
—Enraonant en quiliàstic, en escatològic, no te’n surts pas millor que en les hipnopòmpiques figures del pregon mareig d’on si fa no fa no en tornes d’escorxar-hi el gat.
—Amb aclucalls i catatònic, ixes de l’amargós somnífer tan superflu com quan te n’enfonsaves.
—Surar surar, no suraràs mai — símptomes corrosius, qui se’n desix?


~0~0~


Musiques d’insecte


Se n’era i no n’era que en aquell complex de grans magatzems, recentment moltes de fallides haguessin provocat que força botigues fossin abandonades.

Doncs bé. Avui mateix pujant les escales cap a la llibreria abandonada on adés sovint portava els meus llibrets a vendre, veig que ja en davalla gent amb un llibre o altre naturalment pispat. Ningú se n’amaga. I ara que sóc dalt encara més gent. Tothom hi tria i hi roba llibres i llibretes i postals i d’altre recapte d’escriptori, mes ai! que ningú no toca ni un dels meus llibrets apilats, cada pileta encara embolicada en el seu embolcall de plàstic transparent. Haig de vèncer la temptació de robar-ne un dels meus jo mateix, mes no, me n’estic, fóra massa humiliant.

Moderadament cofoi d’aquell acte de conscient acceptació del propi trist fat i conscient de la fàcil privació a què m’he sotmès, bo i estant-me d’acollir-me a l’estintolament deceptiu de la meua vanitat, allò m’ha distret fins a tal punt que trig prou a adonar-me’n que estic levitant. Modestament levitant, mes levitant nogensmenys, vós.

Veig doncs que sóc l’únic que ho pot fer. O en tot cas que ho fa, que gosa fer-ho, sortós. I au endavant, gairebé xiroi. Levit llambresc, sense fer cap mena d’enrenou, no gens pretensiós, just pam, pam i mig del terra emmoquetat amunt, amunt i avall pels corredors subterranis on desemboquen botigues i grans magatzems. Fins que, tot imperceptiblement levitant, m’he ficat encara a una altra botiga abandonada amb la porta també esbotzada un bon tros. Dins hi ha dos minyons damunt la pols bo i jugant-hi amb joguines robades. No porten ni un fil de roba, i me n’adon, de sobte un brinet excitat jo mateix, que llurs cigaletes totes ertes els romanen. Minyons trempaires i enjogassats, ai que tinc por, tot d’una, que ningú m’hi enxampi i m’acusi d’abusacanalla; per xo, vós, vull tornar-me’n cames ajudeu-me, oblidant-me de levitar i tot durant una estoneta mentre vaig girant cua, fins que me n’adon de cua d’ull que entre les cosetes afanades hi tenen també una bosseta d’ametlles que sé verinoses — car poc que són ametlles d’ametller; són (m’és palès, car prou m’hi conec) aquelles menes d’ametlles que t’hi trobes si trenques el pinyol dels préssecs. I els dic delicadament de no pas prendre’n. Els ho explic amb miraments rai, mentre em desficii, pobret de mi, per tocar-los ni que fos una miqueta les cigaletes trempadetes. Prou me n’estic, tanmateix!

I ara que els convencia que no s’enverinessin, i, tot dient-los adéu, besunyant-me carallotament de tocar-los (com qui diu per equivocació, molt d’esquitllèbit!) els rígids piuets, no pas aitampoc amb la palma de la mà dreta, just amb el dors, i ben satisfet, gairebé levitant de bell nou, me’n tornava cap a fora, cap als corredors on més que no pas levitar-hi, l’excés d’excitació o aneu a saber què, em fa fer-ho a mitges, com qui tentinegés o s’hi trobés ensopecs invisibles. N’he degut perdre momentàniament l’habilitat o potser és que estic massa fatigat. Un moment em creia encara si fa no fa levitant, a una distància del terra molt disminuïda, mes en realitat no avençava gens. Carranquejava gairebé a lloc; levitar no levitava gens.

I ara ho veig: és que tinc el taló de la sabata esquerra enganxat a un set de la moqueta per bocins força atrotinada d’aquest corredor marginal. D’on que per comptes de levitar gens, últimament l’únic que fes fos, com dic, d’arrossegar els peus.

M’he assegut feixugament a una de les taules que hi havia gairebé allí mateix i que hom acabava justament de vacar; el seient encara cald i tot del cul d’altri, grassonet. Sóc vora una altra taula on rauen tres personatges de caire diguem-ne, si voleu, militar, dels qui ordeixen com sempre pilots d’enormes crims, això sí, del tot legals.

Pel fet que vaig, com de costum, pelat de diners, em fotran segurament de seguida fora. Tret que per fortuna dos marrecs d’aspecte mafiós no s’escaigui que vinguin a asseure’s a les altres dues cadires buides de la “meua” mateixa taula. Els demanaré molt comcal i convenient, qui sap si un pèl elegíac, que em convidin si volen si més no ni que sigui a un got d’aigua fresca.

Dit i fet. Mentre ells ordeixen per llur part crims menys legals i molt més petits que no els dels mitjamerdencs veïns, i poc que me n’entenc gaire, de crims, tot i que no escric pas llibrets que parlant-ne, bo i copiant si fa no fa el que n’he sentit en taules com aquesta d’ací i aqueixes d’enjondre, sense comprendre ben bé el que escric, mes prou essent del tot veritable, bevent ara doncs la meua aigua, m’he ficat a consirar en el fet que sigui capaç tanmateix de levitar, ni que sigui mínimament, i que no vegi mai ningú altri imitant-me. Cert que no es deu notar gaire, que levit, car mai ningú no s’ha aturat a remarcar-ho, mes el cas és que ho faig, i ningú altri enlloc assolint-ho ni poc ni gaire.

D’antuvi em semblava veure tothom surant, i jo el contrari, enfonsant-me més i més avall. Abans doncs em creia que la meua incapacitat per a surar procedia pel fet, com dic, de ni tindre mai mica de pistrincs. Car els meus llibrets no pas que m’hagin donat mai ni un cèntim per a viure; al contrari, em costa diners de publicar-los; només en public cap quan he recollits prou cèntims trobats ci i lla o guanyats fent feines ridícules; me’ls public doncs de la tronada butxaca pagant-los.

Em pensava doncs que del fet que anés sempre escarrutxat, sense un sou, vingués el fet més deplorable que fos sempre incapaç, com dic, escolteu, de surar gens. Mes vet ací que un jorn assolellat en un parc remot rere un arbre inconspicu, amenitzat mon crim amb etèries musiques d’insecte, jo seguint els passos codificats, vull dir, coreografiats, ran una conversa oïda d’estranquis que tingueren dos altres marrecs d’aspecte mafiós, oidà manoi que m’hi trobí un paquetet còngruament emmerdat tot part de fora amb autèntica merda, que part de dintre contenia nogensmenys un bon feix de bitllets!

I què en faig? Dels dinerets? Què volíeu que en fes? Potser vós ho sabríeu; no pas jo, llas; més encallat encara que no la rateta qui escombrava l’escaleta.

A part que, dels bitllets, n’agafava tres o quatre dels grossos i me n’anava corrents que em publiquessin el darrer llibret, edició molt augmentada, per comptes d’una petita pila, tres munts gegantins. D’exemplar tampoc no crec que en vengués en acabat cap; sòlit escunç, vós, com sabeu.

I ara què en faig, dels altres bitllets, car llibret no en tinc de moment concebut cap altre?

No sabia com fer-ho. Què fa hom amb els diners. Surar? Jo ni surava ni sabia què fer-ne. Com devia rutllar allò de la modernitat, on tothom es veu que, com qui hi neda, progressa endavant...?

Sí ves! Llavors vaig aprendre íntimament, diguem-ne que el cor mateix m’ho va dir, la veritat com una casa que, si era així, naquis del tot, que si no feia doncs mai prou el pes, era per qüestió com qui diu innata, de caràcter, de tarannà, intrínseca, substancial, pròpia, essencial, vet ací, que així és com sóc, i au. Inadaptable, mena de lleig peix abissal, guiat pel propi míser llumet que duc per barret; levitant, això sí, de cops, escadusserament i estranya, sense avís, de cop sobte, a pam, pam i mig, del terra ruïnós. Tret que fos sols que m’ho imaginés. O ho somiés. I ara recordant-me’n cregués que fos també veritat. Que ho és, vós, que ho és; poc que en tinc cap dubte: ho és, puix que m’ho crec.

Ho sóc: levitaire. A estones perdudes, sobtades, inconcebibles, inesperades, poètiques, il·luminades, inspirades, on els llibrets es fan sols. I no he enganyat mai ningú. Cap llibret no he venut, cap llibret meu ningú enlloc no ha pispat. I aquell matí que us dic, ni jo no en pispí un. Mes toquí-hi dos vitets dretets com cueta de gatet... d’on la bava se’m congria només de consirar-hi.

Si hagués gosat menys subreptici entomar-los els delitosos apendicles i fer-los-els dansar qualque veloç tarantel·leta, com ampolletes de xampany massa sacsades, d’on taps i defes, i estapolanys i tomanyins, espetegosets se n’enlairaven, i en tastava beneït les bromeretes, potser, qui sap, encara amb el record dolçament en levitava.

Tornem-hi: sí ves; recar-me de no haver gosat fer-ho? I tant!


~0~0~


Què en faré del dineret?


Potser per qualque mena de boja baterola pujaré al prostíbul car.

Més car que no em pensava!

M’he tocada la butxaca... Malament rai.

Mentrestant havia pogut sentir com proposaven llurs preferències alguns dels clients abans meu.

Me n’agradaria una de molt patriòtica religiosa casolana hissant la bandera sense bragues i pregant molt devotament amb el cul cagat — deia el militar.

Mes tots en són — molt tocats i posats.

En conec alguns de vista — tots eminències — el farmacèutic el polític el carnisser el propietari el metge qui sempre s’atura a inspeccionar-te les parts...

Tothom molt dignes i amables i naturals i civilitzats.

No n’hi ha prou no n’hi ha prou — em diuen a una oficineta amb la porta oberta.

Agafava doncs la porta i avall.

Me’n vaig tranquil·lament sense que ningú no m’hagi tractat de re desagradable.

Alhora que hi sóc escales avall també han sortides dues prostitutes.

Una de jove i elàstica l’altra feixuga madura ambdues molt extremades.

Xerren de coses de dones... de compres de modes de com eren de ronyoses ni de males bues algunes...

De com un cert home del qual no en reconec el nom és a les portes de la mort.

Baixant baixant hem agafada segurament els tres plegats la mala porta.

Me n’adonava que en devia haver unes quantes d’amagades si de per cas calia fugir...
o evitar la topada o la trobada entre dues personalitats molt honestes molt respectades socialment
(mes enemistades o que fossin oponents polítics)
o policies i alts graduats i bisbes i coses d’aqueixes d’importància qui-sap-la...

Senyors casts distingits familiars molt honorables...
Llurs petites disbauxes i perversions millor romanent d’empertostemps a les fosques.

Hem anat a parar a un soterrani on un corredor com els corredors dels hospitals amb portes que s’obren només d’un costat mena molt lluny...

A una finestra polsegosa i enteranyinada amb reixes que només surt a un forat fosc.

La vella se’n tornava amunt no fiant-se’n gens.

La jove diu que roman amb mi que faig cara d’eixerit.

Ara continuem perduts pel sinistre corredor que s’embranca ci i lla.

La jove diu Lost! That’s a rat’s hole.

Li dic Well all rats know how to get out of rat’s holes.

But I’m a girl!

Well girls get out of holes too — (oh sorry! sorry!)

Ella se’n riu del meu empegueïment.

I de sobte endavant per un altre corredor molt semblant al primer que no duia enlloc hem trobada la sortida.

Aquest corredor s’obre al capdavall cap al darrere d’uns grans magatzems.

Saltem el darrere d’un taulell baix ple de quincalleria i ja hi som entre la gent del magatzem
a barrejar-nos-hi separats per un somriure.

Ah curt idil·li quina felicitat!

Em feia l’efecte i tot que levitava, carallot qui sóc.


~0~0~


He vingut a aquest món rònec només a vendre-hi l’or. Tot el que he anat trobant aquests darrers seixanta setanta anys per clavegueres escombraries tombes i castells embruixats.

Què compt tindre-hi? Insígnies medalles anells afiblalls fermalls teixells creus esvàstiques...

Sacsa-hi!

Res! Cap soroll.

He tornat a vindre-hi al capdavall amb totes buides les butxaques.

Ni pols.


~0~0~


Orolcatram


Et colc t’am t’idolatr t’ador
or

T’ador t’am t’idolatr et colc
olc

Et colc t’am t’ador t’idolatr
atr

T’idolatr t’ador et colc t’am
am.


~0~0~


Mariner marieta he tornat de moltes guerres content d’ésser de bell nou a terra ferma. Ah les modes i les carns tendres! M’he posat a caminar a la mateixa vorera on dos jovencells, vestits només de florejada gasa rosa, discuteixen pausadament de coses tan importants! Quantes de vegades ens hem creuats amunt i avall de la vorera, i llur conversa, els petits fragments que en cops, si em semblen interessants! I llurs ratolinets com bransolegen a llurs carranxes! Ah jovencells, com us m’estic escorrent!


~0~0~


—Ah bon dia, ha ha!

L’eunuc Cataloni. Llargues se les sap, per força. Per això ha sobreviscut. Com qui es depeny foll perquè no el tanquin, i així fa creure que “creu”, com cap altre datpelcul corrent i alienat, al·lucinat i pec, robòtic i formiguenc, infantilitzat, menat pel nas, deixuplinat pels atrotinats clergues del cervell ètic, raquític, emmerdat, cretinitzat per llurs dèries de ximplet...

O pels rics manaies sarcàsticament esclavitzat.

Així ell.

Fent-se el m’ho crec-m’ho crec.

Fins, si mai s’escau que estort no esdevé, que no li caldrà ja més depènyer-se foll.

Veuríem llavors de debò qui és.


~0~0~


Només el peix mort davalla sempre amb el corrent — diu una dita o altra.

Mes de vegades és el peix més viu el qui davalla amb el corrent, car oi que cal pretendre ésser mort si el qui et voldria “pescar” només ha ulls per al peix viu?


~0~0~


L’avi Carlets s’esguardava el cos — sí, sempre el mateix, una mica més abonyegat, un mica més fet malbé, però no, sempre el mateix cos, el mateix esquelet, les mateixes cames, el mateix neguit d’anar fent i au.

Ara, si el cos és el mateix, el desgraciat qui hi ha dins sempre és altri; no el reconec mai; les pors són semblants, els cobermòrums també, les enrònies, les dèries, els deliris, les pegues il·lusions d’il·lús, les desesperacions de desesperat, tot això semblant, però el personatge, no; el personatge gens.

Qui collons és?

Qualque rèplica sempre, només genuïna el que dura un instant...

I l’instant escorregut, fals; fals, fals; no em puc creure re de mi mateix; només el cos; el cos sí, el cos hò, el cos rai, una mica més cardat, una mica més merdós, però qui l’habita, ah no, aquell no, aquell qui sigui em fa l’efecte que és un estranger qui s’hi infiltrava, mig estrafolla, mig lladregot; poc en faré gens cas; au, vés-te’n a trucar al cos de la vora, capdecony; t’estic apuntant amb l’escopeta, saps?

—L’ou, bon dia.

—L’ou.

—Vinc...

—Fot-te-la enllà. Get thee elsewhere. Res a pelar-hi ací. Not interested.

I envant.


~0~0~


Amb els deu dits rosegats — tres o quatre gairebé rostats fins als artells de dalt (els qui hom empraria per a mastegotejar el pugnaç contrincant)... Tornem-hi. Amb els dits d’ambdues mans rosegats per haver monejat amb àcid, ara puc fer’m arreu l’heroi científic qui per la seua ciència, pobrissó, patir-hi rai. I puc doncs visitar laboratoris a doll (hom m’hi rep com si hi pertanyc) i discutir-hi amb científics de tot pèl (car els sóc si fa no fa col·lega, fa?). No dic que els caigui a tots perfectament. Quan tomb cua sé que força d’ells em diuen de miss Monyons, sí ves, perquè m’abelleix bon tros passejar’m pels corredors de laboratoris i museus bellugant el cul i aixecant els avantbracets, amb els braços ben collats a les costelletes com si m’hi amagués molt empegueïdorets pitets...


~0~0~


Bany de multituds?


Cares de goma — admiradors — llurs cares enganxifoses — cossos de cautxú... se t’enganxen pertot.

Has de córrer a rentar-te.


~0~0~


Funesta fungibilitat dels fils;
cada titella al cap de son fil balla,
i com més balla, o amb més estils,
es gasta amb l’ús i sent l’última dalla;

dalla que el fil li talla i l’amortalla,
a tall de fus dujant-se-li subtils
les filagarses, fent-lo endevinalla
que rai encerten fins els més puerils.

Se li rompia, pobret, la gansalla
que el vol cosit al món com els pernils
qui dels trebols pengen com cap troballa

que se’t despenja si amb talls massa hostils
massa sovint rep ans d’ésser recialla...
Sòlita història on no riurem, humils.


~0~0~


Tot hi és literatura


Se’m banya el cap, somorgollat del tot, en literatura.
Tot el que se m’hi barreja: nocions irreals, fictes, hipòcrites, fal·laces, de ninot.
No em crec ni l’espectacle ni els actes que hi faig, i trob que la meua actuació és sempre falsa, nàquissa, pobra, mentidera — repugnant.


~0~0~


Sense esperons qui en fereixin la ronya


Muntes la mula de la mort...
o la mula de la mort et munta?

Tant se val.

Ensems aneu vers el mateix canyet.


~0~0~


Expulsió dels innombrables disbauxats qui t’enfarfeguen la casa — cal netejar-la de dalt a baix tres cops seguits — només hi deixes romandre l’altre — pàl·lid, mig blau, sempre al llit, somiant...


~0~0~


Sóc qui s’enfila greu a altes finestres i més alts racons a desallotjar-hi dalt de tot, a caus d’arquivolta i a ascles de dovelles i carcanyols, àvols cuques de verí — tot perquè senyoretes i senyores, i mammotreptes i histèrics i d’altres fluixets assortits enfollits de bòfies, vull dir, de fòbies, es puguin veure, quan per llur casal es passegen, estalvis de sobtats esfereïments sobretot nocturns, quan les ombres de les primes potes o les ales en serra s’allargassen grotescament i duen doncs pors primigènies.

De cops me’n record mentre neteig quan era mestre i senyor del castell, i tothom em respectava i s’esperava amb candeletes que els ordenés i acuncés com si fossin inútils figuretes de plom, i ara... Ara, d’ocre servent, hom ni em pretén conèixer... sinó quan cal tot d’una treure de bell nou d’alçades i d’inferns repatànies enfonsades o atrevides cuques si fa no fa malignes, com dic.

Tret que tot plegat és una condició la present de lluny preferible a l’antiga.

Tota la meua responsabilitat ara, no pas de manar, ans de servir en solitària feina que tothom altri tem. Ah meravellosa vida on la major part del temps em pertany exclusivament. Estona a estona atrapada com cuca rere cuca qui hom estudia amb ull amatent.

I els esperits hostils de l’indret ara rai. Se me’n foten totalment, no me’n sent gens atès; ni molla no em concerneixen, ca? Vet ací on també la llibertat.


~0~0~


Brosses


Jovenot carallot, un cop vaig portar una histèrica jovencella amb la qual, a manca de millor, aquells dies no em veia, de visita, entre tarongerars assolellats, a cals mos llunyans oncles de Borriana.

La histèrica jovencella encantada amb el paisatge i amb la gent. Tret que a la mínima ventegadeta, qualque molt maligna brossa reeixia a metre-se-li a un ull o altre de la cara. I llavors, ai mare meua, els maleïts escarafalls! I els crits i les pors i les exigències. I doncs l’havíem de dur, renegant íntimament mon cosí i jo, a ca l’oftalmòleg, un paio car a collons, que li tragués de l’ull la puta invisible imaginada brossa. I allò en quatre dies que hi fórem s’esdevingué tres cops!

No li n’entren gaires a l’ull del cony! — dictaminà la tieta Nati.

I la raó que duia, jotflic. Car al cap de poc que partírem peres i ella prou trobà un altre mec, la jovencella histèrica les histèries se li fongueren, car aquest mec l’hi embotia es veu cada cinc minuts, al bon indret, d’on que mai més doncs no es planyés ella de brosses a cap dels ulls de la cara, havent el del cony ben atapeïdet ans afetgegadet amb les brosses calgudes.

Cert que com afegí la tieta Cardant prou tots els mals rai que se t’esvaeixen.

Apreneu-ne doncs, minyons. És més cansat, mes surt més a compte, sabeu?


~0~0~


Juny 26, 1990


El dia on perí en Pedrolo
és el dia on furient m’envolo
cap a catedrals de fel.

Sense guia qui em convoco
a cada per d’oradura m’aboco
i a tota cuca tolc el tel.

Ara esperaré el dia que em toco
no pas desesperat mentre em moco
del qui despullà pèl a pèl:

Tant de botifler exposat evoco
qui per molt que encara s’enroco
no és altre que venut “rebel”.

“Rebel” merdós qui els de casa violo
m’hi cago rodó com fa en Pedrolo
i els rebutjo amb tot el zel.

Vil acastellanat qui el meló esmolo
per a dir’s (en enemic!) “rebel·lolo”
cal extirpar’l de soca-rel.


~0~0~


Era el gità qui tocava el pià;
érets luxúria qui al pià es gità
perquè l’orgia bullia i pia
sonava l’alta boja melodia
que amenitzava la nocturna por
d’on no sortíeu per cap camí bo.

Éreu cardant damunt el meu pià
i dissonant i amb certa melangia
encar gitava com marcida flor
pètal per pètal les notes de pia
pena mon trist pià de trencat so.

I s’acabà l’orgia i ets com un moc
que no em puc treure i enyores ton boc
de qui no pas el mocador no sóc.


~0~0~


Oh les múltiples boneses


Oh les múltiples boneses del vindre emasculat!

També i tot n’Hèrakles n’Òmfal l’en torna:
veu que sens ous cap llord borinot
al niu virginal l’hi botzina ara.

Bleixes i et saps mestre de l’Ésser al Món Plantat
no pas per èmfasis mal-vinguts de falses hormones
martiritzadament tothora empeltat.

Mestre de l’Ésser al Món Plantat
vas-hi soliu i amb peu pausat
d’assenyat precursor qui roman a l’aguait.

Preparatius per al darrer viatge
de cap obstacle pensant-te ostatge
als nou minuts el primer gol estampes.

El linier l’ha anul·lat
xarxes t’enxampen
el dit abaixat amb el qual suara assenyalaves el centre.

No crec que et surti pas gens de fum
de cap ni un dels queixals.

Només muscleges ja refotent lo camp.

Només hi vinc — dius — a netejar de brossa
(l’empesa despesa de la maltempsada)
les vies i els marges on l’acció es desclou
...o l’espectacle.


~0~0~


Som els estoics — perquè re no s’equival, tot s’equival / perquè tenim por de tot, no tenim por de re / perquè tot ho trobem interessant, tot ho trobem indiferent / perquè capim l’instant, capim l’etern / perquè ens sabem vius, ens sabem morts.


~0~0~


Espantalls de la mediterrània

orfes d’anonimat (tots teniu àvia).


~0~0~


Si els dius la veritat els neix l’odi (Terenci)


Ens espetega l’animadversió com una mina eruptiva induïda pel més lleu airejol;

ectoplasmes de fúria ens fugen dels repetitius aiguamorts de la pell
qui esdevindrà despulla perquè les fonts de l’odi crebin amb més força;

espontanis raigs d’acrimònia ens brollen instintius devers l’odiat
qui voldríem mort instantani ans fet barreja esclafada i llençada
entre les brutícies més infamants...

Si calléssiu d’una puta vegada, maleïts papissots!


~0~0~


Popem, popem! s’esgargamellen els embacinats qui us embacinarien.
Mes tot el que popeu, encastelladrida púrria, tot el que popeu és la mateixa merda xarnega de sempre.
I el que supuratius en secreteu, pitjor.


~0~0~


Sabateig


Que tot el que ens tortura ni sotmet rebi doncs contumeliós
sabateig

Bategem-ho amb sabates

Sabatejant sabotegem de faisó o.k.!

Llencem sabates a les tines dels vins ensangonats dels mariscals
llencem sabates al cor de les màquines infernals
llencem-ne a les calderes auríferes dels tirans
on s’escauen borborígmiques les reunions i parlaments dels qui legislen venuts
llencem-ne pertot on la bromera pestilent de les lleis marcials no bombollegi
d’on l’oprobi ni la viltat no surin a ofegar’ns...


~0~0~


Si em faig de nits on em pruu mai de fer’m, i lli m’hi trob el nan qui cerc, dic Sort que tinc, car nan amb gep prou rai duu sort.

És un nan groc amb vult molt lleig; per nas un cuc; tot os és rel, i el sac del cos té grops per ulls.

Ni amb zel de tronc el nan no creix.

Me li tomb per a fer-hi el traç. Em trac el xi i al seu gep hi osc mon nom. Em diu ell que si compr l’u, i l’u, i el cinc, i el set, i el nou, el sis, el vuit, trec el lot gros i sóc ric.

“U u cinc set nou sis vuit” prou que surt, i faig salts i salts d’urc i...


~0~0~


O com diu amb immensa raó l’esgarrapat boldronaire resident:

Pler de pler
li palp lo polp
Oh pol ple!
Pèl pla!
Pal!
Plor!


~0~0~


Apelleu-me impúdica, capitans


El polp al glabre colp palpava’m entre maquinacions d’eunuc dement.

Disgust immens d’aquella borda intimitat. Tot d’una, el jutge coll-torçut allargava la llengua, enastat en fàl·liques porcellanes, d’on les berles i els fragments li obliteraven els mobles de mitjanit.

Mos llavis híspids se n’esclafien, tot regalimant tebis sucres rítmicament ensalivats. Sembles, li faig, llamàntol histriònicament esguerrat.

A l’ampit del vehicle, en la foscor i l’absència de l’enlloc de malson on ens havíem confortablement amagats, relluïen atlètiques qualsque mosquetes de llum. Jutge estossinat, s’exclamaven amb revulsió, tot clicant instantànies tangencials de l’escena del crim.

Ombres de petrificades salsitxes vellutades plovien palpables.

—M’admetré il·literada, mes és evident (només cal demanar-ho als savis estercoraris, pagant-ne els peatges i duanes deguts) que una concatenació de naufraigs afligeixen arreu els panteons, d’on que ahir (com segurament avui se n’envolaran) se n’envolessin fesos ans escalabornats esperons d’estàtues ducals i d’allò rai l’aristocràtiques, i, en ambigus trontolls, que furtius s’introduïssin a caus escollits. El del jutge s’hi esqueia com sabeu, en aquelles hostils endreçúries soliues, d’ésser-hi adient d’allò pus.

—Foscs verals d’absències tangibles, faunes hi reveig; cluca en reveig, corrues; corrues de faunes itifàl·lics, pràcticament eteris en llur fàcil anar amunt i avall, i esbiaixadament, d’improvís, per les espesses selves; eteris, dic – fantàstic, llur cos sencer – imperceptibles, tret dels fal·lus, llurs fal·lus tot trempats; els fal·lus no pas, els fal·lus no gens eteris; els fal·lus sòlids com marbres rosats.

—M’apellareu impúdica, capitans, mes quan veus llençat amb violència per les folles onades del destí el bocí més esmolat del cimbell androgin qui incestuós et seduïa, i el veus llavors místicament ans miraculosa introduir’s al cul del masoquista qui et demanava de martiritzadament sodomitzar’l amb els paral·lels gegantins cargols rovellats que estintolaven les arruïnades vies del tren veí, ossificat per sempre més en la seua fantasmal ivaçosa fugida cap a l’infinitament entortolligat horitzó del mai pus, esdevens magnament insurgent, et vols meravellosa acròbata de circ celestial flanquejada per un parell d’eriçats simis ignars a qui les xifres espanten. Tinc, capitans, avui gairebé tants com vuit anys.


~0~0~


Em reben tan malament que me’n torn de seguida
infants família negocis cendres
tot ha esdevingut “important” per a ells

totes mes amistats d’adés ruïnes

rebut amb malestar

runes silenci

tants de negocis neguits societat educació família
tantes de “coses importants” que continuen de semblar-me
una merda.


~0~0~


Sóc l’home del gran cigalot
cap trompa d’elefant aumon
m’arriba a mitja cigala.

Si el colló dret és ceballot
l’esquerre el senyor Ramon
podia emprar’l de mangala.


~0~0~


L’espectre Ramonet


Ocells
en magatzem
entre els llibres apilats
roseguen la fusta
i ploren
i escriuen en l’aire tot volant
la historieta
dels dos ornitorincs
xipollejant
rabejant-s’hi
a la basseta…


~0~0~


Teatret del suïcida


Els ulls se’m creuen ocells
i els creixen plomes

L’opacitat causada per les plomes
esdevé indret d’encant
on l’idil·li s’envola.


~0~0~


Element Eusebi.

El coneguí de ben jovenet i ja tenia dèries d’immortalitat, aquell element d’Eusebi.

Aquell element d’Eusebi va saber trobar un nou element que anomenà Eusebi — no sé exactament on cau ni rau, vull dir, als indrets de l’escaquer tan ben conjuminat d’en Mendelèiev, la taula periòdica dels elements que en diuen. Segurament entre la casella noranta-nou i la tres-cents trenta-tres. Ara, tant se val, allò que importa és que l’element EUS (l’element eusebi, doncs, com aquell element d’Eusebi mateix) és immortal mentre (i pertot on) la humana raça no vagi raent.

N’hagué de dir EUS, doncs, perquè EU ja era ocupat. Al lloc 63 hi havia l’europi que em sembla que no serveix per a res.

Al contrari de l’eusebi, que serveix, es veu, per a tot.


~0~0~


Me’n vaig anar al pont damunt el Segre
hi davallava ondulant l’aigua clara...
m’hi llençaré...?

Conciliatoris
els buits xarrupen suburbis
n’alleugen les ànsies.

Arribes a Pardinyes on aviat la dinyes.

Hi vas amb una sabata i una espardenya
mes de deixar’t viure ma dama Mort no es denya.


~0~0~


El son on mors


Kleobis i Bíton eren forts com bous; com hagueren portada en carro llur mare dalt de tot al temple alzinat, ells estrebant, enjovats, davant, llur mare demanava als déus en acabat el millor guardó per als fills, a qui el gran sacrifici pels pedregosos viaranys, que pujaven en angle esfereïdor i sempre doncs tots plegats a frec de caure angoixós penya-segat avall, feia suara estossegar a mort i ja treien fetge i freixura.

Els déus consideren que no hi ha de millor per a cap humà com caure de son en el son on mors.

D’ací que açò allerin als germans, que s’adormin, i dormint, morin. Miracle.


~0~0~


Miracle


Ah, pollinaire; el pollí que em vas vendre l’altre dia se m’ha mort; em sembla que me’l vas vendre malalt; m’hauràs d’indemnitzar... o... replevir-me’l... o...

Globus misteriosament provocat pel pagès. Esclat de tempesta. Tocats pel llamp?

En pinacle daurat, la deessa!

Samfaines i vermuts!

El xic i el dolent s’uneixen... amb un bes?


~0~0~


Fira dels cossos


Vinclat damunt la gleva, els faixats ronyons demanant treva
“em cago en déu” va dir el pagès
i li va caure un llamp al cap.


~0~0~


Lasst uns folgen, Gertrud


És agradable recordar (plaent-s’hi) petites esdevinences
— d’ahir, d’abans-d’ahir i de demà —
ocorregudes suara en el benésser

És agradable anar en tren
És agradable recobrar pans que d’altres troben massa vells i menjar-ne pessic a pessic
És agradable en bonhomia xanxejar una miqueta amb els amics
És agradable de jeure amb la dona d’altri
És agradable pagar per la llet amb canvi, centimet a centimet, i equivocant-nos-en, damunt el taulell, tant el vailet com jo, sense treure’n gaire al capdavall l’aigua clara, i al capdarrer tant se val, no ve pas aitampoc ni de centimet ni sentiment
És agradable a tota edat — de zero a l’infinit — de jugar amb aqueixa joguina — i que hom t’hi jugui — que se’n diu sexe
És agradable seure al Sol i compondre un poema afable tot saludant la gent qui entra i surt del cafè a la platja.


~0~0~


Acteó L’Ull


En Dalí, en Guasc, en Muntanyà i eu sallàvem pels hiperespais a trenta trilions pus que no pas la merdosa velocitat de la llum; el nostre coet escuat es deia, i cap de naltres poc patia pel nom d’on hagués d’antuvi aparegut ni a quin magí desesperadament abraonat amb les obscures ciències, Manifest Groc; cert que ens assaltessin sovint al·lucinacions de vides pretèrites, futures i, no cal dir, alternatives, tret que mai no en fotíem gaire cas; anàvem a cert astre de certa galàxia totalment oposada a l’altra on es veu que érem no fotia tampoc gaire, i tampoc no ens ensopegàvem enlloc amb cap igni o despès roc en orri, escarot; prou assolíem cada cop eludir’l, esquitllar’ns-en; isnells, asimptòtics, relliscant com símfil o miriàpode damunt el regalim llefiscós ran cada humida altra pedra, just amb minses fregatel·les n’havíem prou per a esbrandir’ns devers el molt més lluny; nostres peus de granots es falcaven a esquerdes o amb els dits desunglats als ònixs dels traus de rude solc dels geps de gegantines fissurel·les ens repenjàvem efímers, i així empesos repartíem, llavors mai per cap estrat d’òrbita, ni el més atansat, no pas presos, ans doncs força accelerats, i estrafèiem, al començament unànimes, les albíxeres, els aürs i els crits de visca dels astrofísics devots de Moloc qui centúries ha oblidàvem a les bases, tret que en acabat, pansida la novetat, ni cas aitampoc no em fotíem, de tantes d’afegides groguenques velocitats ni mons manifestament calcats dels d’adés... Car ens n’habituàvem, ens hi fèiem, com a tot i a tothom tothom prou cal que s’hi faci, se n’habituï; al capdavall, vós, se n’ugi, palès.


~0~0~


Perquè vull riure; perquè tinc jorns melangiosos, agafava el corser i colcava fins als límits del desert on hi ha el fort de la vella qui ven gelats — hi ven els barcelona que vénen afetgegats dins acolorit gobelet, i hi ven els pèrsics que vénen rodons embolicadets amb papers lluents — són tots plegats gelats que es fonen tantost els obres o desemboliques, i encara que et moros de set, no pots mai ni tastar’n un pessiguet, i t’has de ficar a riure encara que sigos el pitjor i més malcarat dels bandits. Tret que a mi no me’ls ven, a mi me’ls dóna de franc. Que per què? Perquè no en fa pocs, d’anys, que ens coneixem, i perquè una vegada li vaig donar la idea que si venia algú amb males intencions li dongués no pas un altre gelat de vent com dóna a tothom qui en demanen perquè al capdavall volen riure, no, que al malparit li dongués un gelat explosiu, que sempre en tingo desats dos o tres, amagats entre els pèrsics i els barcelones, i que si algú en lloc de riure es fot a maleir i a amenaçar i a enfellonir’s, que li dongo acollonidament el gelat explosiu, perquè li esclato al cap i del miserable maleït sense humor no en romango traça.


~0~0~


Ningú no hi guanya amb l’espera


Patint jo fort de trempera
ella patint de cardera
ens trobem a vora l’era:
com fou abans ara era!

Cardada llarga i entera
d’aquelles que creen era.

Ningú no hi guanya amb l’espera.

Car cardant-hi com la fera
qui perforava l’esfera
d’on tot esclat s’esponera
fosa ja la polseguera
re no surt de polleguera.

Si presoner i presonera
fórem de dèria estrangera
ara riem gent sincera
qui no queia a la ratera.

Hom amb millor s’enquimera.


~0~0~


En convuls silenci les anagnòrisis
d’intercanviades pròtesis
als mateixos orígens i cognoms
no us menen.


~0~0~


Se m’escarranseix l’ombra esfereïdament
en culpava el Solell
mes era mon cos, que es degenerava esventadament.


~0~0~


Tot el que escric desescric
palimpsest mal esborrat
hi filustr el temps antic
per ascles de subratllat.


~0~0~


Arreu les dones guaitaven
el 69
allunar al televisor
mentre els guaitava per la finestra
faldilles amunt
mentre badaven
la molt millor lluna
del cony.


~0~0~


Et localitzava l’ànima, manoi!

Se’t penjava al recte
a frec de forat.

Cada cop on cagaves
se te n’anava en merda...

Fins que (sortosament!)
(prou pots!)
te n’has buidat.


~0~0~


A la feina segur que no hi arribaré mai
m’he perdut 33 vegades amb el cotxe blanc
que he abandonat per a anar-me’n caminant
pels mateixos sempre desconeguts paisatges urbans.

Ara perdent-me doncs a peu pels carrerons
amb fonts a les cantonades i mercadets sobtats pels racons
on les dones de llargues faldilles blanques i negres davantals
compren els esmorzars.

Laberints de carrerons boteruts on s’ajusten els llambordins
i les portes de metall s’obren cap a abruptes atzucacs
amb anuncis no gens estripats per als campionats
de tennis i de boxa just passats o molt atansats.

I més et val tot plegat tornar-te’n a casa si en saps
a casa on la dona potser ja haurà tornada de ca l’amant
i voldrà veure el tennis al televisor.

És allargada al llit marcada pels quatre cantons
pels embats amorosos suara patits
el cony delitós encara encès i alhora apagat.

Quin desig boig que et permetés també llavors de cardar!
Mes només et mana de col·locar el televisor
així o aixà per a la millor recepció.

I com li n’estàs d’agraït que et digui en acabat
que tens permès de fer-li agenollat al seu davant
un lent massatge als peus
mentre va esguardant en Borís Becker i en Yannick Noah.

Quan t’haurà acomiadat vés-te’n al recambró
i vora la finestra esguarda-hi prop la finestra
dins els sobre blau fosc els acolorits segells
que la Unió Çoviètica dedicava fins ara a la Creu Roja.

Els tens tots i els esbrines i hi esbrines sobretot
aquell amb petits dibuixos de certs jugadors
del Barça força emblemàtics Ribelles Segarra Gençana
Olivella Fuster Vergers Flotats...


~0~0~


Quan tothom toca a festa, jo toc el dos;
si m’encofurn al clos, al cóm fic la cresta.


~0~0~


S’escau que ja nasquí amb la testa glabra;
Em dic, si us lleu, n’Artús d’Abracadabra;
Cal creure doncs que ja a l’úter massa
Me l’escrostí – la llevadora, tassa
De til·la a l’altra mà, m’estreba fort
Pel vitet trempat, i mon pare, el fort
N’Uter, pendragó d’arreu i Cornualla,
Amb mal gènit, de poc no me la talla.


~0~0~


Ai que matusser t’has tornat fillet!
Fiques els peus a taula hi vesses la llet.
No entens cap de les paraules que hom et diu.
Escues el moix com el prens “a tergo”.
Per comptes de “doncs” ens omples de “ergo”.
Confons la cena amb caguerada de perdiu.
I postergues totdéu a inferns de caganiu.


~0~0~


Viuràs enfeinat
en feines de cremallera

les dents aniràs posant
o les dents se t’aniran posant
perquè les posis

i tu tancant-hi
tancant-la
o la cremallera tancant-se
tancant-te

estesa il·limitada
on acurat hi ets
dent a dent col·locant-la
tancant-se tancant-la

ets dins fora
ets fora dins
tocant-te tocant-la
dent a dent
dent a dent
vermella.


~0~0~


Sóc una cuca qui troba un forat
i ara hi rosega amb assidu delit...
Sóc qui en fa ensems rebost comuna i llit
i espiell d’on veure-se’n retratat.


~0~0~


Seqüència directa


1)

Volíem que ens seleccionessin tant se valia
entres els més lleigs o els més bonics
que ens seleccionessin d’una cosa o altra
per això tots hi participàvem
i ens empenyíem
i ens volíem inscriure d’existents.


2)

Easily processed the multitudes
eagerly pushing all
then inside the small stifling room
where a few of us managed to squeeze in
the machine breaks down
grating to a halt.

So now anxiously waiting for somebody somewhat knowledgeable
an assistant a supervisor a mechanic of sorts...

After a few more hours
while the regular officer decamps
help arrives in the shape of a shapely lady.

After a while
tinkering here and there
she has mended nothing.

So, carefully closing the door after herself
squeezing by the sweaty obediently aligned costumers
she goes away also.

A few more hours must pass
slowly we realize we are on our own
silently or with nary a murmur we trickle out
we leave behind the little asphyxiating room...
facing what...?

Nobody left.
Empty interminable corridors.
Utterly lost.


3)

With parched eyes and throbbing gagging throat

What a strange shitty place
fostered and bolstered by a burning orb
keen on exploding or imploding
and at any rate going nuclear and amok

Doom-encrusted dirty black holes
threatening to swallow the pitiful works

Tiny ribbons of half-alive matter
thuggishly intent on cutting your throat...


4)

Per les carreteres s’anorreen els ressagats
màquines assassines qui retrocedeixen cegues
per a endur-se minyonets qui n’acabaven aixafats
gargots de sangs i ossos.


5)

Tortuoses escales avall cap a la foscor dels trens
t’hi esmunys mentre dones se’t pengen als braços
car qui altre les guiaria?
i si te’n deseixies cauen i qui les replegaria?
i quan fessin cap els trens qui les hi menaria?


6)

Paisatges descordats els sobres lleuger d’equipatge
ni t’ofegues als rius embogits
ni als fangs de l’esllavissada t’enfonses
ni a les neus traïdorenques t’encalles
i saltes els cràters roents
finalment a cims quiets enfilat
per a descobrir-hi noves terres d’horitzons clarejants.


~0~0~


Apareguda de l’Astre Ventís


Quan l’espúria deessa dels cabells de foc va aparèixer gloriosament emmarcada pel marc de la porta
L’home amb qui aquells dies jeia li cantava enguitarrat l’Apareguda de l’Astre
Però ella em mirava i em somreia directament a mi.

Quan vàrem anar a nedar totes les altres dones l’envejaven i demostraven per això una natació molt més vigorosa que prometia una vigoria doncs al llit de caire brutal i tot
Però ella només em somreia mentre nedàvem xipollejant sovint com no gaire destres aneguets.

Quan les vacances s’acabaren li calgué tornar-se’n a la pàtria i com havia d’escriure a algú em va escriure a mi en quatre fulls atapeïts
I en dir jo a l’home amb qui aquells dies havia jagut que guaités qui m’havia escrit em va arrabassar la llarga lletra tot ensalvatgit i amb esquírria i se me la va endur
I vaig romandre amb un pas de nas.

Què m’hi devies dir Ventissa Apareguda d’Astre Resplendent?

Les altres dones feien veure que s’entristien per compte meu però només els feia veure amb un gest de resignació que què hi farem
És clar amb això ni de cap d’elles tampoc no en vaig tastar mai les brutalitats sexuals
Sempre vaig ésser qui beneí els aparellaments dels altres i després n’ensumava els flairosos resultats tot fent amorosament els llits.

Feia ambtant tres dies que me n’oblidava d’haver menjat gens.


~0~0~


Mentre davant els indis molt devots hi pregaven
Me n’anava darrere el tòtem
i agotnat invisible amb tres o quatre empentes de budell...
Gros hi cagava.


~0~0~


Orinals amb lliure albir


Mon amic, savi de garatge, em demostra avui la seua darrera empescada. Quin geni, ell, vós. Són orinals. Són orinals que fornits d’ales helicoïdals ell els fa volar. Els fa volar, però, no pas on vol. On volen. Volen on volen, els orinals. Lliure albir a collons el llur. Els orinals. Els orinals plens, és clar, del que hom sol a metre-hi, als orinals. I qui sap on van, doncs. I on aterren. I on es buiden. Al cap de qui, diguéssim, molt embarretat, coronat; o durant quina cerimònia molt ampul·losa, repugnant. Com més repulsius, els ritus, és a dir, dignes, honorables, morals, com en diuen els maleïts carrinclons assassins qui hi assisteixen; o en ocasió de quina molt sacra guerra. De quin solemne enterrament. Quin repel·lent casament reial. Quina presentació de medalles a inquisidors i botxins selectes o assortits. Tant se val, qualsevol celebració llorda rai, collons. Allí s’aboquen, i tant; ells rai. Són creacions. Són creacions amb lliure albir.


~0~0~


Bona nit!


I de totes les paraules perdudes
en faig
un infinitament llarg poema
de silenci.


~0~0~


Sobtats enllumenaments a l’enteniment


N’enraonàvem a l’hora d’esmorzar. Hi havia la dona i son pare, i el televisor hi era encès tot i que el volum el teníem fluixet. I li deia a la dona que em caldrien diners per a comprar crema per a la carranxa del petit, al qual anit havia oblidat de canviar-li els bolquers abans de ficar-lo al llit. Massa ujats tots plegats, un jorn tan trafegós, quèiem retuts; i la calor que feia, havíem begut molt, i devia el petit tindre doncs la carranxa tota irritadeta. Alhora lliurava a la dona el paquetet clos de fotos que havíem recollit el petit i jo a cal fotògraf, una de la miríada de tasques absorbents que la dona ens havia dit el matí d’ahir d’anar acomplint durant el jorn.

I llavors ella, esclatant, vull dir, radiant, ens contava la bona nova de la seua nova feina. Que ara, ens deia, faria de meretriu. Que allò donava molt més. Que doncs suraríem millor. Que només calia esperar que la seua clientela engrossís. I llavors oidà, minyons, prou podrem.

Mes demanant-li jo llavors que quants de paios nous es faria per dia bo i meretriuecant, ens conta que qui sap, que al començament entre dos o tres, i més endavant entre sis i set, i que tots bons pagadors rai, i selectes, de les altes capes de la societat, car ella alhora entre les pus caretes rai.

I aleshores, mentre ella i son pare continuaven comentant les novetats, esdevenia mut, i un bri marrit i tot, enfonsat en feixucs consirs, alfarrassant les creixents probabilitats que, amb tants de transitoris druts nous, no em toqués prou aviat d’anar atrapant qualsque malalties afegides; milers de morbs potencials s’aixecaven com boires de verí a assetjar’m, tous supuratius morbs d’aquells, llas, dels quals desencastar-te’n ja mai. I de seguida m’ha vingut a l’esment (per un d’aquells enllumenaments sobtats a l’enteniment que prou sovint patim les ànimes poètiques) el mot feltxir — i amb el verb feltxir, per associació sònica diguem-ne, em ve el verb (i el mot, i l’acció) fletxerir... Ambdós, és clar, ja ho he apuntat moltes de vegades, derivats de “to felch” i “felching”... i de “fletcherizing” i “to fletcherize”. El primer (feltxir) volent dir, al meu magí si més no, l’acció de xarrupar la lleterada d’altri al cul o al cony de la dona, i el segon, fletxerir, l’acció d’haver de mastegar (per motius de salut) quaranta-dues vegades seguides, em sembla, si fa no fa, cada mossada que facis a l’hora de menjar per tal, és clar, com dic, de tot plegat pair-ho bé.

I en aquell instant, doncs, tot mastegant com qui mastega tatxes, o guixes de mal coure, o ceballudament endurits xiclets, els deia, a la dona i a son pare, mentre esmorzàvem davant el televisor fluixet, i el nyec, pobrissó, segurament tot escaldadet, encara clapava a la cambra del costat, aitan ujat dels tropells del dia abans, que ens calgué anar amunt i avall sota aquell balb Solell, de tal faisó que al capdavall, mea culpíssima culpa, recances ara rai, oblidava de canviar-li els bolquers abans de ficar-lo al llit, i els deia, doncs, dic, Ara he començat a fletxerir tot el que em fic a la boca; he llegit que diuen els millors com se’n diu, els millors especialistes de la digestió, els millors panxòlegs, que, si tot ço que t’hi fiques, ho mastegues quaranta-dos cops seguits pel cap baix, és segur que paeixes el menjar molt millor i que no pateixes al capdavall cap de les innombrables malalties del païdor, ni agror a l’estómac, ni úlceres als budells, ni cap dels càncers i gams i entecs assortits amb noms peluts rai, i remeis encara de pitjor trobar. I fan cara de rucs segurament emmirallant la meua. Mes la qüestió és que ja ho he dit, i que qui dubtaria que ver d’allò pus no hi vaig, i sincer i cor-obert... I crèdul, i embacinat? Tothom calibrant al rerefons del consirer que manies rai, i que aqueixa darrera, tard o d’hora, també “se m’esvairia”, discràtic volent-me tostemps jo que sí, carallot queixamiques, quan, de fet, la meua salut rai lo fèrria, vós.

Mes tant se val, car, amb tot allò, de debò què conjuminava, pobre de mi? Doncs que quan la dona, qualque nit, tot tornant de la feina, em digués ineluctablement de feltxir-la, és a dir, de fer-li nets a xarrups cul i cony de les lleterades dipositades pels necessaris, molt regraciables, clients, cada glop de lleterada aliena que amb llengua, dents i llavis no assolís de rembre, de descolgar-li’n (amb tota cura, això hò!) de cap dels botxinejats orificis, faré veure que el masteg quantes n’he dites? Seixanta-tantes vegades! De tal manera, vós, que segurament se m’adormirà d’avorriment, d’ujament, de son, retudeta en acabat de tant de pencar, i llavors, tantost la sentiré roncar, clac, amb somort espeteguet, d’amagatotis escopinaré el glop fastigós, segurament entecat de qui sap els horrorosos microbis, i em trauré de la butxaca l’ampolleta d’aigua oxigenada i en faré discretament un glopet i en gargaritzaré de valent, i per comptes de llengua ni re, pel cony i cul de la dona hi passaré un mocador mulladet, ei, i que cap altra malaltia l’agafi sa mare, saps què?


~0~0~