Entrada destacada

Recordeu, si us plau. Alguns dels llibres formats d’extractes d’aquest dietari, hom se’ls pot desar, si així li rota, i de franc, anant a aqueixa adreça.

Recordeu, si us plau. Alguns dels llibres formats d’extractes d’aquest dietari, hom se’ls pot desar, si així li rota, i de f...

Dietari execrable

<a href="http://archive.org/details/@cr_morell/">Dietari execrable</a>
  • http://archive.org/details/@cr_morell
  • dilluns, de març 24, 2014

    Anant fent 111




    Setmana alemanya


    De cap a la feina de sobte la carretera blocada
    els treballadors de la construcció vial es declaraven en vaga salvatge
    la barricada que han aixecada consisteix en roques gegantines
    a part la runa és clar.

    Lleixava el cotxe a la vora i he fet cap a l’oficina no pas a demanar raons
    a assabentar’m de llurs greuges i què fer després
    no fos cas que hi hagués alternatives ca?

    No em tracten gens bé
    em fan anar de rodes a pilans i no en trec res de net.

    Tornat al cotxe te’l trobes
    massa poc! no val a badar!
    te’l trobes completament canibalitzat desmantellat vandalitzat
    els brètols al voltant tots rient.

    No sé per què hi he entrat si al vehicle ja no hi tinc ni rodes
    (segurament per a retre-hi els papers).

    Veig que per comptes del seient hi emplastraven una vella tassa de vàter
    esquerdada empastifada pudent.

    Els papers han volats.

    Al cofre hi portava un televisor pla que manllevava anit a un amic
    perquè volia veure-hi demà un partit
    i el televisor també ha fugit.

    Tornant a l’oficina dels pencaires en vaga hi veig el meu televisor engegat
    els dic que me l’enduré encara que sigui a peu
    em diuen tu mateix mes para compte que t’hi pots quedar
    alta tensió saps?

    i me n’adon que els fils que l’endollen estan tots despullats
    me’n vaig doncs esporret
    se’l poden confitar
    ja veig que avui m’he llevat amb el piu del fosc astre donant-me pel cul.

    Arribant d’esquitllentes al magatzem el patró tanmateix m’enxampa
    em repta de valent
    llavors m’ha tramès a acabar de penjar els cartellets
    tenim una setmana alemanya
    a german week eine deutsche woche.

    Mentre sóc penjant els cartells
    una dona qui porta a la vora una filleta d’uns vuit anys
    em demana si sóc doncs alemany
    li dic que no però que prou el parl tot i que no pas tan bé com voldria
    manca de pràctica sap?
    tant se val diu vejam...

    Aber ich kann es lesen ich denke ohne ausserordentlichen schwierigkeiten...

    Good enough look during your luch hour come and see us

    i em dóna en un paperet l’adreça de ca llur:
    no gaire llur del magatzem
    prou hi aniré caminant
    danke danke que els dic pensant-me qui sap què
    carallot.

    A l’hora de dinar hi faig doncs cap
    i em reben molt amicalment
    prou puc.

    M’ensenyen el paisatge miniatura que hi tenen muntat
    un paisatge idíl·lic del camp alemany.

    I la dona em diu bitte you put deines schwänzches in diesem löchelchen ja?
    what? I don’t understand

    no em sembla pas haver-ho sentit prou bé
    vol el meu titot enfilat en aqueix forat?
    sie wollen meine dinge in diesem kleine loche?
    yes you go under the table und deine tiny weewee stick it up hier ok?


    Home ho trobes estrany
    mes què hi farem
    la dona és ferma rai
    i qui sap qui sap...
    de més verdes en maduren
    tot i que a mi no me n’han madurades mai gaires
    i tant que a les novel·les tot prou sembla rutllar tan suaument
    amb tothom cardant pels descosits...

    Tant se val som-hi
    m’ajec doncs somrient damunt un banc que hi tenen sota la taula
    i amb les faldilles de les estovalles que m’ho tapen tot
    tret llurs delitosos peuets...
    trec jo que sí bon noi la titoleta pel foradet:
    al paisatge miniatura de dalt hi deu fer bonic
    hi deu semblar un palleret.

    I ara llurs rialletes de conill m’excitaven qui-sap-lo
    i encara més un massatget que hom em fa a la cigaleta
    amb qualque mena d’aixaropet
    ai filla quin toc més pervers
    com titil·la ma titola!


    I he pensat que allò era el que volien:
    veure una muntanyeta nevada...
    nevada amb la meua lleteradeta.

    I el massatget era ara amb un líquid tot fred...
    mes de sobte he sentit gratar un llumí...

    I el que hi volien no era pas cap cim nevat...

    Hi volien un volcà en erupció
    i es veu que allò que m’hi untaven
    era qualque alcà o parafina
    i ara mon titot s’anava carbonitzant isnellament!

    I com he fotut el camp vós!

    Dídac esventa’t
    o romans quiti del que cal
    sense adminicles ni atributs!


    I com se’n reien elles
    i encara em veuríeu córrer ara
    servant-me aquell carbó fumejant
    aquell cruany llambrent
    i amb el mal que feia vós
    ui ui ui ui ui!
    no hi vull ni pensar!



    ~0~0~


    Jocs duts a perperir


    Xit Dídac xit xitava i mormolava la veu de la temptadriu
    mentre la seua mà cargolava i descargolava ma titola.

    I heus que aleshores obr els ulls
    i no somiava pas no!

    La titola m’havia caiguda damunt els llençols
    i la dona volia tornar-me-la a arrelar si fa no fa a lloc.

    Arrelar dic car cert que se li veien petites rels al capdavall
    i no n’estava gens esfereït
    com si hi estic acostumat
    vull dir que em caigui la titola i calgui tornar-me-la a arrelar.

    Si fins i tot tinc prou presència d’ànim de saludar amb una capcinada en Gastó
    l’amant corrent de la dona.

    Tret que també tinc consciència de l’àvol presència d’una tercera persona:
    la dona d’en Gastó!

    No pas que la conegui personalment
    però pel soroll d’emprenyada que fa m’ensum que ha d’ésser ella:
    renyant malparidament i abusivament els dos o tres petits seus
    fotent totes llurs joguines daltabaix
    quina dona més poc ensenyada a viure
    tervagant de merda
    collons!


    El terrabastall de les joguines esfondrades m’ha degut eixorivir
    no pas les curoses manipulacions de la dona
    sempre tan avinent amatent i generosa amb mi.

    Ahir mateix tot estudiant sentia la remor sospitosa
    als vidres de la finestra
    del que em pensava que fos un altre bernat pudent
    i m’havia aixecat a ostar’l
    mes me n’adonava llavors que no:
    que era una vespa enfurismada.

    Una vespa qui s’amagava entre els cactus de la finestra
    i la por que em fan els fiblons de les vespes xanes!

    Demanava ajut
    i la dona heroica s’hi atansava amb un punxó per a desallotjar-la
    i jo darrere tremolant
    amb un got de plàstic transparent
    per a enxampar la puta bestiola tantost es fotés a reposar a l’ampit.

    Ço que al capdarrer fou fet:
    la vespa al got
    el got finestra avall d’espetec
    i la dona i jo rient i bleixant alleujadament
    uf tu uf!

    I ara recollint recollint bocí a bocí de cactus desprès per l’impacte del punxó
    (el punxó que servia per a esverar la vespa)
    tot parant compte ara de no clavar-me’n cap punxa
    servant-ne cada bocí fàl·lic amb un parell de papers...

    I heus llavors que per simpatia...!
    per simpatia la titola també se’m desprèn.

    Com m’he ficat a patir:
    Ai que ens equivocarem!

    A la carranxa m’hi arrelaré un bocí de cactus
    amb les petites rels pessigollejant-li el cul
    i replantaré a cap torreta per comptes
    a l’ampit amb els altres bocins
    mon vit descartat!

    Diu la dona:
    no home no
    ja vigilarem en Gastó i jo que no et torni a passar
    .

    Tret que prou és palès que ha tornat a passar:
    aquest cop catastròficament!

    Tot per culpa d’aquella bàrbara energúmena
    qui ha descobert que el seu home i la meua dona s’entenien
    i no hi està gens convençuda que sigui millor per a ella...
    ni per a l’harmonia universal.

    Tot ho espatlla
    esparpellant a la babalà els jocs...

    Els jocs amorosos d’en Gastó i la dona.

    Ai
    i ara no podré pelar-me-l’hi mai més
    jamais plus de branlette en pensant à eux
    pendant qu’ils sont ardents à la besogne

    perquè aquella altra bona relació també s’haurà
    esberlada estroncada kaputt capada...

    Maleïda pallussa ignorant!

    Gent així més els valdria morir’s!


    ~0~0~


    Trencant-m’hi les banyes


    Després d’haver confessades a la meua dona les meues tendències pedòfiles, l’alleujament d’una amagada tensió em feia volàtil com llavor alada o com brosseta d’espora esperançada de caure en bell indret agrer. Fructífer, l’endemà del perdó em ficava a la feina.

    Reflexiu, m’esderneguí aleshores a resoldre aquell nou cornut sofisma. Si en degenerat exordi esdevinc ara flagrant filantròpic qui en exhilarant pantomima apoplèctic ho diu tot... ja em puc metre en naftalina desat en cap fosc calaix de cap racó oblidat... car què faré ara?

    Si no sóc subversiu, em migr, declín, caic en sequedat, desapassionat, sense esquer ni ham qui se’m belluguin al nas; orfe, llas, d’amors clandestins, anònims i fantàstics: intel·lectuals.

    Esdevinc, en canvi, obedient als poders estultificants, un altre estront qui, ambulant a la tirallonga en línies preestablertes, se somia humà o si pus no antropomòrfic, i doncs bell i animat amb ànima i tot. Tot plegat, xifra insensible qui... [mes ací anava segurament a continuar filosofant aitan feixugament com solc, quan tot d’una féu cap la dona amb un martell a la mà... immediatament em temia que no vingués a asclar’m lo cap... me l’amagava amb els braços com ara cap simi matusser...]

    —Silf, penjava un quadret i he perdut el clau... Vés si el trobes... I al mateix temps no espiïs pel foradet que vull tapar amb el quadret precisament... A l’altra banda d’envà hi ha el canfelip d’un estudi de minyonetes de sis set vuit anys... [em va dir, enfontent-se-me’n grollerament rai...]

    I ara ja em té novament pels ouets. I eu, au. Fotent l’emili, el cambrer bavós, sempre sèdul i somrient, encara de jonollons cercant qualque clau minúscul, bensenes inexistent altre que al seu molt garneu esment...

    —Ah, ja l’he trobat, amor meua, mon únic tresor [li dic bo i mostrant-l’hi...]

    —No sé pas si és aquest. M’han caiguts tots cinc, i només em feia prou goig el darrer... Tornem-hi, Silf, que no ha estat re... [i amb generosa mà esbarria invisibles llavors tot a l’ample de la cambra...]

    Mentre sóc cercant els quatre evangèlics clauets per terra, oïa un soroll estrany que venia del pis de dalt on la dona havia pujada. Por rai ara, pobrissó. Se m’hi suïcidava la dona amb un cop de cap amb el martell, desesperada de sàpiguer que té un homenic somiós (hò, això rai, mes, llas...!), tret que somiós de molt criminals somnis pedòfils...?

    M’aixequí de terra amb un clauent ara, per l’esglai, clavat a cada mà, car timorat les cloïa amb els sengles esmoladets clauets a dins. I alhora reflectia, amb histèria de foll hagiografiat, estigmatitzat: —Ah, a quin infern ni nou martiri no em re-menes ara, Sílfide?

    Pugí els esglaons de sis en sis. Dalt al replà tanmateix m’aturí. Dins la cambra del suïcidi, hom hi oïa veus. Ah, quin descans, tanmateix! La dona cardant amb un seu amant! Uf... Per això em tenien cercant clauets pel terra de baix... I ell, beneïts benaurats, clavant per dalt. Vida serena, com cal.

    A la cuina, xiulant gentilment, molt menys reconsagrat que no suara, em desinfectí els palmells. En acabat, si fa no fa vestit, en forcí la finestrella i m’hi esmunyí.

    Al carrer hi corria, allerat, anàrquic, joiós, com pudegós gosset escàpol, adu bordant juganerament a d’altres quissos per salades minyonetes duts — i, en veure’m, acceleradament enduts. Velles curtes de vistes, així com qualque hom desconegut a qui la barretina torta belleu li vedava de copsar-me del tot, em somriuen, car és palès per a tothom qui no hi guipa gaire com en sóc, de bonhomiós.

    Al parc, m’assec vora n’Absent Tobies, un dels geronts; sempre ens hem entès; afectàvem d’haver esguard només per als estarrufadets ocellets i els espinescents eriçons, les delicades haques i els reganyosos gats, a qui oferíem crostetes i pellucalles rai, mes en realitat només hi érem per a enjogassar nostres molt ujats ulls d’ancians otacusts (diria oimés ulls de provectes opopetres, mes de nits poc s’hi veu prou, per a aqueixa activitat tan primmirada!), bo i endevinant doncs a les carranxetes de les xiquetetes qui davallaven pels grataculs o es baldaven als esgronxadors, sota llurs calcetes virolades, les balsàmiques meravelles de llurs imperfectibles conyets; ah penombres flairoses que extorquien sota nostres xamellots estesos a les faldes — per a no haver fred, mes en realitat per a trempar-hi grollers d’allò pus sense que cap mare, ni pitjor, pare brutal, se n’adonés — hi extorquien, dic, trempamentes gegantines, com ara intrusos caps de fibló sinteritzats, ceramitzats, fosos i forjats, petrificats en porpra faiança, i que haurien prou servits, millor que no cap altra giripiga o panacea empedreïda per a cap palmària fornicació en madur úter gràvid, de godomassí escollit a la mateixa Deessa de l’Empiri — triés de dir-se com volgués, tant se val, Àrtemis, Ixtar; Isis, Maria; Mazu, Mwt, Tlaçolteotl; Rea, Aruru, Euterpe; Demèter, Minerva; Hera, Gorgona; Kali, Valkíria... — d’infern o paradís... çajús entre els safrans... entre els safirs de çassús... en la lletosa sufusió de çains... tot en tot, tot altre sàtir substituint!

    Si es feia de nit, i restàvem sols, ens ficàvem a llagrimejar.

    Tot torcant-nos ensems llàgrimes i lleterades amb rudes paperots, ens lamentem a cor-què-vols.

    —I’ll never know what is having my prick sucked off or fucking an ass... The real humiliation being that my wife does that and everything else imaginable with all her lovers... Only me she forbids access to... [belleu fa ell].

    —Even her numberless lovers pity me, but not her, never her, no...! I’m serving them the meals, washing the dishes, smiling all the way while they keep on frolicking... She is shouting by night as she lies with him... And I’m afraid her children might wake up with the screams of her exaggerated orgasms... [que dec respondre].

    I sabem que som com som per les dones que tenim. O belleu les tenim perquè així som? La qüestió: que prou hi ha d’haver de tot! I per què no pas desgraciats com nosaltres? És que no som de déu...?

    Negats d’accés a dona vera, accedim a doneta, no pas gens feta encara, per via d’imaginat deler.

    —I què me’n dius de les celebritats acusades del mateix “crim”? Els cineastes? Els músics? Els escriptors? Els humans mitjanament inventius?

    —Els batètics acusadors: llurs falses memòries de grandallàs inútil qui per cabal se suposa agredit d’infant. Així justifica la seua esfereïdora mediocritat comparat a son major.

    —L’excusa (l’estratagema letal) dels damnats subnormals per tal d’aixafar aquell qui per intel·ligència els avergonyiria.

    —Els subnormals en intel·ligència (és a dir, un 90% de la població d’aquest dissortat planeta) encontinent s’han llençats com gossos (és a dir, servilment) a cruspir-se un altre home qui pensa.

    —Un home qui pensa és allò que fa més por al subnormal – car l’avergonyeix i alhora li descobreix que no hi ha enlloc mendraig ni amagatall...

    —Ni recer ni aixopluc...

    —Que tota carrinclona ombrel·la contra el fat de la destrucció del si mateix, o el jo, sempre (inestable), és de fantasia: que néixer és caure al bertrol, colpit pels elements descordats de l’univers, on hom corr el risc continu d’imminent anihilament.

    —La paia tenia tretze anys! Tretze anys, no fotem! Quants d’adults tenen l’enteniment d’una noia de tretze anys! Com més endoctrinada la gent, més ruc! Això vol dir que als tretze anys una noia és molt més intel·ligent que no la majoria de les crèdules mullers qui s’han anades empassant sense engargús ni ennuec les fastigoses falòrnies dels gossos morals — i això durant anys i panys de llibres, diaris, ràdios, televisions, on només hi vomiten propagandistes i predicadors! Els de la bòfia ubíqua, els de la bòfia íntima, els de la bòfia incorporada, els de déu!

    —El déu bòfia resident; escurçó qui el cervell es veu obligat a estrènyer perquè vagi destil·lant el seu verí.

    —El déu doncs més espieta que no cap pedòfil cagadet i passiu com vós ni jo, n’Absent.

    —L’única mancança d’en com es deia, en Popo...

    —En Popo Lanski.

    —Aquest. Son únic error fou de no anar vestit de capellà. Una mera equivocació sartorial, en va dir el clàssic.

    —I ni que ella hagués tinguts sis set vuit anys, vós!

    —És clar, car...

    —Car els infants innocents! Hà! Hà! Quina guineu més pudent! Els infants no pas endoctrinats (és a dir, violats pels “educadors” si fa no fot eclesiàstics, amb llurs dolls escanyadors d’extractes de claveguera molt corrosius per a la matèria cerebral), els infants lliures són els més “criminals” del món. Els més criminals en el bon sentit – llurs “crims” són constants contra totes les doctrines putrefractes segregades pels gossos infectes de la moralitat.

    —Cony, per qui ens prenen! Tots prou hem estats infants! Sabem com érem... i sabem (si no ens autodecebem!) de qui és la culpa que ara siguem una altra merdeta qui ha de penjar com cascàrria o paparra als pèls ratats de les gossades rabioses sempre atrafegades a mossegar i occir la gent lliure.

    —Però només és culpa nostra – no és culpa de ningú més que ara siguem una merda, escolteu, vós, no pas?

    —Home, una mica de les dones amb les quals ens casem i qui en acabat no ens permeten cap accés, mentre els druts hi són a tot estrop, manxant-hi desesperadament i tothora.

    —I les pròstates se’ns inflamen com balons estratosfèrics.

    —Vam anar un cop al proctòleg perquè li vaig dir a la dona que quan me la pelava les minses lleterades eren sobretot no pas de llet, de sang. I el prostatòleg que diu: I aquest darrer mes, per exemple, quants de cops que heu cardat? I ensems diem... La dona diu: vuitanta! I eu, alhora: zero! I la dona, davant el metjarra qui semblava fort estranyat, li comença d’explicar: És que som una parella molt lliure de costums. Fa el metjorri, comprensiu: Ah, moderns. I ella: Hò; ens donem mútua (o es diu recíproca?) llibertat. Eu amb llibertat de cardar amb un nombre il·limitat de druts; ell amb llibertat d’imaginar-nos-en mentre ho fem, i així al mateix temps pelar-se-la fins a la sang, carallot.

    —Mes ens hi casàvem i les adorem, molt uxoris, taxativament.

    —Per això no ens caldria pas anar a cercar víctimes “culpables” de la nostra insignificança i del nostre autoodi.

    —Fóra inconcebible, i a tots ops el súmmum de l’absurditat, i del còmic més ridícul i carrincló, que per comptes d’ell (en Boi Vilt, per exemple, el més veterà) trucant-me, l’endemà que ens casàrem mateix — i ella encara no m’havia pas jaquit fer-li re...

    —És clar, és clar, típic.

    —I dient-me, mentre per totes noces sóc a endreçar papers, espais, possessions... tot encontinent canviat... i exclusivament adscrit ara al seu nom, el nom de la deessa...

    —Tot lliga!

    —I dient-me, doncs, en Vilt, que: Li dius a la teua dona que vindré avui a les quatre; i eu agraint-li-ho de tot cor, i tractant-lo de vós... Hà! Fóra el súmmum de la incongruïtat, dic, si fos eu qui tractant-lo de tu, el truqués, fins i tot ara, vint anys després, dient-li, Li dius a la teua dona que es prepari que vinc a les dues, i ell agraint-m’ho, ca? Ha-ha-hà! Hi ha nivells; hi ha alfes i betes; hi ha druts i cuguços; hi ha superiors i inferiors.

    —I nosaltres som de segona, i s’ha acabat.

    —Tan repugnants ni mesquins que ningú no ens vol donar ni pel sac.

    —És clar, cascú on pertany. No ocuparàs pas el territori enemic (fa el manament); no fos cas que... bella harmonia es trenqués... que tothom hi prengués mal... i el pitjor parat tu, és clar.

    —Per què balafiar la mateixa saliva cada vegada, vós? Tot és culpa nostra i prou. Per haver-nos jaquit endoctrinar pels gossos i llurs sequaços de la propaganda, i per haver-nos apuntat a llur horda pútrida de destrucció d’enteniments!

    —La culpa dels capellans (disfressats del que sigui), com sempre!

    Descansats, amargament acomiadats, ell a cop de crossa, jo a cop d’artrític (o belleu adormit) genoll, divergents, ens en tornem.

    He fet doncs cap a casa, i justament sentia les portes de dalt... Era l’home qui se n’anava...

    Em vaig llençar per terra amb un llibre obert, bo i fent paper de despreocupat.

    Ell va aparèixer. Era en Vilt, en Boi Vilt, un dels més assidus cardaires de la dona.

    —Ep, Silf [que em diu...]

    —Buona sera, signor Vilt [que el responc...] M’heu enxampat estudiant les barracudes.

    —Les barracudes, eh? Doncs sí que et vols instruït.

    —Sabíeu que, com les mofetes, les barracudes pixen un maligne verí...? Qui s’hi atansava, oi?

    —Ni qui hi feia cap juguesca veient qui pixava més lluny dels dos!

    —Ja ho sé. Sempre hi haurà graus, senyor Vilt. Vós a dalt, eu davall, servint-vos i regraciant-vos totes les gràcies, és clar! Ara, hè! Doncs, ja ho veieu, bensenes que direu que pensar fa de rucs, o que, a tots ops, com en el meu cas, prou és cosa de rucs, pensar rucades. Ara, com m’he quedat llegint-ho! Jo qui em pensava que les peixos no pixaven, senyor Vilt!

    —Buf! És cosa sabuda per tothom. Sàpiguis que de jovenot em graduí també d’ictiòleg.

    —D’ictiòleg? Com mon germà!

    —També se’t carda la dona? [xanxejà, senyorívol, anant-se’n].

    No em va lleixar respondre-li (li hauria respost que hò i tant).

    Com a qui li cau el nas i se l’ha de recollir i tornar a emplastrar, em recollia de per terra, carcassa arnada on m’havia anat convertint amb la conversa amb mon senyor del moment.

    Aixecat, m’espolsava. Som-hi [que em dic]. Car ara ho havia de tornar a endreçar tot. En Boi Vilt, com tots els altres amants de la deessa, tret que ell potser una mica més, essent com és, com dic, el més veterà, amb la poca estona que érem enraonant ho destarotava tot.

    On les cortines eren escorregudes, les descorria; si descorregudes, les escorria. Les finestres ajustades o badades, les cloïa; les closes les badava... Tot el que era damunt, ell ho volia davall; tot el de baix, a dalt. El d’enrere, envant; si davant, darrere. Si mai quelcom era de gairell sinistrors, ho esbiaixava dextrors; i si tort, dret; si dret, tort. I així anar fent.

    Quin home més enginyós, tanmateix!

    Oi que era en Vilt... No; no era ell; què m’empatoll...? Ell no hauria permès mai la dona amb quatre druts ensems... No; fou un altre, un estranger. Un finès, oi que sí? Com es deia? Se m’aparegué a la cuina, ben de nit, després d’una disbauxa de la dona amb quatre o cinc amants més, com dic, i hi rentava plats i gots, i tota una plètora de plàteres, i justament hi tenia entre les cuixes (era l’estiu i anava lleugeret de roba) una de les plàteres més grosses, rodona, de coure, lluent, i m’hi ficava de valent, i la fregava com qui la volgués febrir, perquè relluís com a nova, o millor, i comentà en Rossthiof (ara hi caic!), comentà: Ei, Silf! Ets l’exemple perfecte per a il·lustrar la imatge popular que en diuen de: “cagar una pèndola”, per a indicar de “fer quelcom que és collons difícil”, amb aquesta pèndola pèndula com pèndol de rellotge d’època que et penja a l’entrecuix... t’hi penja per comptes de prou saps què, i que tots estems convençuts que, si en tens cap, ni un, petitonet rai!

    Li ho vaig agrair calorosament, i li vaig implorar si podia fer quelcom per a ell. Amanir-li què...? Amanir-me-ne-l’hi? Car... m’hi só ficat prou bé...? Però em sembla que cercava un canfelip i s’havia equivocat i durant un segon havia tret el nas a la cuina... i ningú tampoc no s’espera pas mai, és clar, a veure què els dic. Pse, qui se’n curaria d’això que baveig. No pas cap alfa, vós. Només un altre beta en fotria cap cas, ai, beneit!

    Beneit del cabàs... ple de llufes, hè. Ara que... això rai, hom s’hi fa; hom es fa a tot.

    La qüestió que ara, noi, prou de cabòries delicioses. Fiquem-hi les banyes, tu!

    Ja li has fet el sopar a la deessa? Excel·leix-ne, s’ho mereix!

    Som-hi. I llavors, mentre la deessa endrapa, fill meu, feinota rai. Haig de pujar a fer neteja, canviar els llençols, fer el llit... Acunçar la cambra, netejar les cambres de bany, rentar peces interiors fràgils a mà, rostar ben rostades les banyeres... i tot ben curosament, no fos cas que la dona se m’enfellonís en acabat pus que no caldria, ca!

    ~0~0~


    Biografieta del primeret
    o del segonet o terceret
    o de qui es guaitava al mirallet



    Un cop hi havia un senyoret
    i s’afanyava comcaleret...

    i uns cirurgians diplomadets
    l’en feren molts de trossets...

    i de cada trosset espontaniamentet
    se’n feia (de senyoret) un de novet
    qui creixia tant com l’originalet!

    I tots llavors anaven en cotxet
    i pujaven al mateix trenet...

    mes el trenet n’era el dolentet
    i en davallaven equanimets...

    i a la freda andana resignadets
    n’esperaven...
    n’esperaven...

    I n’esperaven...

    N’esperaven el properet!


    ~0~0~


    Les irreals oh meuques!


    Hi ha gent més irreals que no són els jugadors del Vila-real?

    Ixen a jugar vestits a la xaronota femelleta —

    embolicats en els cassigalls més repugnants del món —

    de balladora de repulsiu flamenc-oh!
    d’infame mitjamerdeta torer-oh!


    i alhora els penja a cascú del nas una canyeta de pescar
    amb ham esmolat i tot
    i cuc cul-bellugós.

    I per comptes de tocar pilota
    foten — ben a la xamberga — els pitjors papers
    de les tràgiques més tràgiques
    del més carrincló món teatral.

    Són na Medea n’Antígona na Fedra na Salomé...
    i n’hi ha per a cagar-s’hi.

    Quines esgarriafaós,
    quin espectacle més vergonyós!

    Enlloc no hi vèieu pitjors ni pus sapastres actrius!

    Els espectadors decidíem al capdavall d’apedregar’ls.

    Aneu’s-en amb les canyes al camp a pescar!

    Als més avergonyits i doncs als més assenyats
    reeixia d’atansar-me’ls a recomanar’ls a cau d’orella
    d’amagat de llur ignorant propietari (feixista fastigós)...

    Abandoneu aquest ofici d’irrealitat.
    —Poc escau a ningú.
    —Esdevinguéssiu reals.
    —Als rierols hi manquen gent com cal.
    —El xanguet us hi espera enjogassat!



    ~0~0~


    mestre Castanyes


    tantost s’ha mort...

    quin tip de rialles!
    cascú s’hi avé molt de grat!


    hem falsejats doncs tots els seus papers

    i els hi hem ficada musica

    i tot el que era seu és ara nostre

    ah goig! fruïm-ne, gaudim-ne...
    xalem’ns-en de valent...!


    on no hi havia sinó tediosa documentació inútil...

    tot hi és cançó!


    (...)


    a l’hora de desarrelar’ns-en
    s’obren els pous

    leri-leri hi som
    abraonant’ns-e als perímetres incerts

    rialles dels qui s’apresten a ajudar’ns!

    en aquest planeta lleuger...
    caure-hi i no caure-hi...
    és si fa no fa el mateix!


    (...)


    érem un esbart de Nessos
    papallones amb vel·leïtats subversives
    intractables marietes

    al galliner
    infectàvem com centaures les granotes dels esquirols

    platxerioses formiguetes
    desfilàvem en acabat

    precaris macaris
    riallosos conills

    mofetes ben pixades

    mentre ignominiosament urpats
    els ocells perits
    queien a platea

    traïdors rats sempre maleïts.


    (...)


    palafrè qui et vodries paladí
    abans prou et caldria conquerir
    el castell de na Dama Venus

    pujaràs al Puig de la Deessa
    i al Congost Angoixós
    entre dos grossos cogullons
    relativament tous tanmateix
    com gegantins pans de pessic...

    troba-t’hi dues portes:
    l’una forta... l’altra fluixa

    via fora! recorda-te’n ara
    si mai vols cavaller esdevenir

    la inversa és la que mana!

    pensa-hi bé! la porta forta
    me la porta fluixa!

    la porta fluixa me la porta forta!


    la porta fluixa rellisca en mel

    la porta forta és tota merda

    no la caguessis doncs pas...

    o per sempre pus palafrè
    replegafems romandràs.


    (...)


    i veies a la omniscient Viquipèdia
    que dels fideus grossets
    tortets amb un foradet enmig
    hom en deia... fideus perla

    i tu hi dius... i una merla!

    car si són fideus amb forat
    poc són fideus... són fidees!

    i és així com et vénen les idees

    i hi recordes les deesses atees

    les Atenees occint Pentiselees...

    cardant-se rellotges les Rees...

    o per què perdre’s en teodicees
    i falòrnies de mosquees...?

    els mites et foten vindre diarrees:
    n’Enees qui de sa mare en fa gelees...
    n’Odisseu i ses plebees odissees
    pertot arreu entomant gonorrees...

    als Olimps les assemblees maniquees
    iguals a les de les Seus Europees
    i a Krèmlins Capitolis... pous de pudents brees
    on els polítics de ments més pigmees
    encenen odis amb nom de panacees...

    ni t’empatolles amb divinitats farisees
    ni mai els pecs qui les colen no gens prees

    això fots en canvi: cols i naps conrees
    puges aviram... bens... i Amaltees
    i pesques en placers i marees
    tant llucets... com raps pops i llamprees

    i crees línies amb laves hipogees
    on anorrees capdeconys en lliurees:
    borinots de buròcrates amb seborres:
    tots els qui et duen apnees... cefalees... corees...

    car no ets poeta d’avui... n’ets de bellees
    de riquees... vellees... perees... feblees...
    tota mena de quatrecentistes bonees

    això també però: sense les fotees
    sense les fictes farmacopees
    de les tràgiques: Clitemnestres i Medees
    qui sempre trobes putes boges catamees

    poeta ets qui aprofites les avinentees
    sempre per a parir noves idees

    i quan s’escau cruspir’s... no pas els fideus
    ans com dic... bensé... les molt més adients fidees.


    (...)


    Penèlope molt tènuament abillada només de puntes negres
    enfollí — vuit vegades seguides —

    s’esfonsava cada cop al clot de falses sorres
    davant la pagoda

    Penèlope es pensava beutat
    es pensava ídola
    es pensava idíl·lica

    es pensava prenys cada cop que cap hom se l’esguardava

    i es veia eixarmant
    i es veia hormonal
    i comprenia al seu enteniment
    que tot vit s’esguerrava solet ensumant-la

    i doncs sovint xisclava que:

    mon marit la gelosia el mata
    i gelós tothom mata
    ...

    i s’abraçava llavors a un espantall nauseabund
    i endegaven tal tençó que àdhuc els músculs glutis de l’atmosfera
    es relaxaven

    i estepes arenys i serralades s’omplien de ploguda merda.


    (...)


    Rotllà, ets un capdecony!

    a cap cap no cap
    d’anar de cap de colla
    de cap colla
    cap a collar
    a cap coll
    trascolat de cap a cap
    cap cap de colla
    de cap colla de lladres
    de coll de muntanya on
    atrapat
    t’apedreguen de dalt.


    (...)


    a més a més d’assassinar a pleret
    el dictador es preava de sàpiguer parlar

    rere telons
    el presumpte gran retòric
    es masturbava la tràquea
    perquè d’espetec li eixís
    la brillant lleterada
    del verb.


    (...)


    parlava el dictador i tots el volien assassinar
    i jo els acompanyava en el sentiment
    mes em mancava cap pistola

    n’hauria manllevada cap

    (era jove i hauria gosat emprar-la
    no pas com ells...
    per certa estranya prevenció paralitzats)

    tret que ningú no se’n fiava

    no era encara ningú prou provat

    esperarien massa
    i esdevindria com ells: un cagat

    un cagat amb molts d’afanys
    d’assassinar el dictador
    mes al capdavall tampoc no fotent fava.


    (...)


    el títol al diari no el veia prou bé:
    era en alemany? en anglès?

    quelcom sobre la pluja àcida...
    ist gelb...?
    is golden...?
    plou or...?


    fora tot era meravellosament rovellat:
    les pells dels passants llurs hàbits
    les façanes els vehicles voreres i paviments
    persianes finestrons...

    cada detall un groc de rovell se l’anava delitosament menjant

    per la pluja àcida
    tot esdevenia ràpidament ferralla

    escultura de pobre s’ha tornat el món

    i mon sensori encara mig despert
    formigueta moribunda qui mentalment la recorr.


    (...) en museu lluentíssim
    de vasts corredors i molt amples sales
    no hi ha mai traces d’allò que els esgarriats carrinclons en diuen “art”

    qui hi voldria cap d’aquelles xarones representacions
    quan hom pot exposar-hi els súmmums artístics de la natura?

    el buit i el silenci, vós!

    ah quina delícia! ah quin goig immens!
    quina perfecta imbricació
    compenetració
    amb l’excel·lència de l’acomplert!


    (...)


    tot s’escunçà tan acceleradament
    com ara si mos eritròcits tot d’una embenzinats
    ensems es declaressin leucèmics

    era pixant damunt la regala
    i devia haver-hi pixat més estona que no em creia

    car com havia començat el rajolí
    tot el vaixell rutllava fi d’allò pus
    mes ara tombant-me veig que el daltabaix s’instal·lava total

    ja ho veus tu ara quin bugat
    de vaixell modèlic exemplar quasi perfecte
    ormejat ans amarinat amb els millors ormeigs ni mariners
    i sestejant en harmonia
    passàvem a garbuix generalitzat
    i tot hi rau damunt davall
    tot hi és flix
    i en vulguis de duges a la babalà i de botafions descordats
    i de calabrots i obencs abatuts entre els vòmits

    els escadussers mariners qui albir
    els veig fort entrompats:
    els de més aclofats damunt les eixàrcies esvalotades
    d’altres potser sense coneixement
    amb mig cos fora borda

    el timoner ha jaquida anar la roda de governall
    i hi té repenjada a un racó una dona nua pàl·lida
    lligada i emmordassada amb cinta adhesiva blava

    què haig de fer?
    sempre he estat capità molt liberal
    un capità qui condona moltíssim

    somric als mariners marejats i somric al timoner malhumorat
    i me n’adon de cua d’ull que alguns dels mariners pets i tot
    fan sapastrement i furtiva acció d’estrebar a lloc el drap encerat
    que mig tapa el contenidor enfonsat fins a la sentina
    i tot per a assajar d’impedir’m que hi guipi avall

    somrient tot amical
    prou esperant-me’n qualcuna de grossa rai
    m’he atansat al drap i n’he aixecat un cantonet

    al fons del contenidor quina orgia d’oficials i rosses molt fermes
    totdéu nu i cardant i ni cal dir pitofs rai

    considerat com sóc somriguí llavors
    i encara solidari i companyívol em llencí a afegir-m’hi

    som-hi doncs bequetegem-hi amb la beguda
    i tastéssim si s’escau àdhuc cony de rossota cuixafranca

    mes què ens plou de dalt?
    amb vults plens d’odi el timoner i d’altres
    ens apedreguen amb coixins impregnats de licors
    o potser benzines
    i ara hi llencen també anyocs de flames

    foc foc!
    ah que ens rostirem!


    un capità qui els fui tan bo i complaent i còmplice àdhuc
    i així t’ho paguen

    així t’ho paguen.


    (...)


    som-hi, pel dret!

    ací arriba el destraler destralejant amb la seua destral

    us neteja el pati en un tres i no res

    amagueu estudiants i soldats
    amagueu la canalla
    amagueu els vells asseguts

    tot ho neteja amb quatre destralades

    així es dóna per pagat: amb els tresors
    que troba entre les brutícies que a cops de destral
    tramet a la foguerada

    no li digueu re i re no us dirà

    només hi ve a destralejar.


    (...)


    Ara que ja hi som


    Ara que tothom té a ca seua
    les fórmules i colors
    per a crear universos...

    Sense dir-ho als veïns
    (massa enfeinats en llurs còsmiques creacions
    — llas! tan diguem-ne idèntiques entre elles — )
    decidia que
    a la barreja
    m’hi sobrava
    el carbassa.


    ~0~0~


    Cefalòpode


    Carnestoltes...?
    Em disfressaré de cefalòpode!


    A les diverses branques de les profuses banyes
    que el front et banyen
    tot de guants... i mitjons t’hi empalmaves...

    I a la boca un embut
    perquè tothom se n’assabentin
    muts:

    Ai aquell!

    Cefalòpode crèdul
    sòlit banyut
    s’ho empassa bé prou tot
    com cal.


    ~0~0~


    Ocell estrany


    Peonant després d’un llarg viatge per esbufegades estratosferes
    m’esguardava en un tollet aquell forat...
    aquell forat...
    aquell oldà preocupant forat aparegut enmig del ventre...
    i em demanava d’on vingués.

    Em digueren bèsties de part de terra de “melic”.

    Melic...?
    Quina malaltia deu ésser aqueixa, que em dic?

    El forat... a poc a poc se m’engoleix...?
    És abís...?
    És infern...?
    És pou d’involució, d’eversió, d’autodevorament?
    D’involució, d’esfondrament de part d’enmig avall sens fi?
    Xuclat llavors sencer...
    pel xuclador tenebrós...
    que em neix de cop sobte al ventrell...?

    És la marca inexorable...
    inesborrable de la mort...?

    Qui sóc, qui sóc?


    ~0~0~


    Ocell


    Si mort el vol
    la mort qui el vol
    vol que li mori el vol

    i si el vol mor...

    la historieta s’ha acabat.


    ~0~0~


    N’Erle Jardí i n’Eulàlia Lanugen al jardí de les criptògames i els suplicis


    Freqüentàvem els ambients més plausiblement contaminats.

    Trobàvem mentrestant irrisòries les larvàries palinòdies qui amb diapasons odiosos ens adreçaren els molt pegament entusiastes moralistes.

    A padellassos d’àmfores, de búrnies, d’orinals, hi rostem els llords romanents, les feus, les morques, les vinasses, les eixarreïdes medalles d’excrements.

    Amb lucidesa de llimac, de qui les glàndules anals persistentment vilipendiaven els indrets on les xarlatanesques societats ignominiosament i mòrbida “alternaven”, bo i jaquint-hi doncs mocs omnipresents qui per llurs virtuosos exutoris rajaven, tant na Lanugen com en Jardí trencaven llavors subtilment els angles infrangibles i s’instal·laven, no gens resipiscents, a causar rares estupors als amants qui cerquessin lluny de les crueltats còsmiques, a racons florals, espinosos aixoplucs.

    Concloïen aleshores, els amants frustrats, es veu, que a la matriu se’ls eriçaven massa de lligams o tentacles qui vel·leïtosos i intercanviats els escanyaven fins a graus o esglaons d’ofec irreversible. I se’n tornaven en porreta, ara ells jaquint enrere llefiscoses regateres.

    Tret que en aquella saó, no pas els amants, ans nosaltres, per comptes d’amoroses estereotipades harmonies, ens hi ensopegàvem els sòlits botxins.

    Érem al carrer del Mur Oclús i hi havia als voltants d’una de les taules rodones un rogle de llogrers qui s’expandia. N’Eulàlia, més avesada que no eu en societat (i en societot), m’ho feia avinent d’una faisó molt subtil, gairebé ventríloqua:

    —Tracta, Jardí, de no esguardar-te’ls amb massa d’odi. Els maleïts llogrers fan semblant d’ésser molt oberts a les circumstàncies, mes hi tenen llogats tot d’assassins escondits qui et clissen encontinent si massa d’odi no curulles, sobretot part dels ulls, d’on que, enmig de ton son, en acabat, no et víngon, a fer’t bocins, al tou d’una nit qualsevol, quan potser somiaes en suaus paradisos llunyans i traus qui-sap-lo virginals.

    Així que també n’Erle se n’estigué, d’esguardar amb gens d’odi els repulsius llogrers tots mudats, i en canvi, mocós, de cua d’ull, volgué localitzar on fossin els llogats assassins. Va rebre un cop de colze de na Lanugen.

    —Què fots! Ullar els assassins és el pitjor. T’assassinen a lloc! Pel carrer s’hi ha d’anar com llimac i prou. Tot humil. I llavors, re, au; qui vulgo en acabat relliscar en tos mocs molt virosos de rancúnia, per ell fotrà. Tu, xino-xanet, prou seràs ja lluny.

    Continuaren pujant i davallant per carrers insultants.

    Na Lanugen remembrà experiències d’adés. I quan en Jardí li demanava si calia envejar llogrers i assassins, tota la casta de lladres ni fastigós arroplec de canfelipútrids i botxins, ella un tremolí de muda rialla sardònica l’allargà, ondulà.

    —Carallot! Tot el que foten, fer mal al proïsme. I et penses que allò els ompl! Ah, la vessa, la lassitud! No els conec pas prou! Fan llurs feinetes fastigoses i... En acabat, què? Estranya buidor del botxí... Haver espellat un altre supliciat — la gran cosa, buf! Llenqueta de pell a llenqueta de pell, d’antuvi fa gràcia, mes al capdavall així mateix hom se n’uja pler. Com de tot. Ep, i cap pensament per a l’escorxat — per a la seua perllongada mort atroç — la seua neguitejant rosegadora càustica desesperació d’un futur d’immens patiment abans no se li abati — lluny, lluny, interminablement lluny! — l’alleujament fonamental, el requitament enyorat, el relleu beneït, de la molt gruada, massa lenta, agraïdíssima, generosa, mort. Mes ells, centrats en si mateixos, quin altre esdevenidor que el d’anar fotent, fotent, fotent... Hi ha molt de suïcidi entre la rucal, impudent, botxinaó, Jardí; res a envejar-hi, no.

    En Jardí voldria segurament dir quelcom fortet, com ara:

    —N’Eulàlia, buidor de botxí, l’ompl amb verí!

    Mes recallà. Ara passaven per qualque zona molt freda. Els naixien penellons al nas. Guaitaven els horts del costat. Aquells enciams no se’n resquitarien mai. El fred gèlid pujava de l’abís del costat. Tot de taüts asclats i estellats qui hom hi havia llençats daltabaix a la babalà raïen ara en fastigosa oblivió. Qualsque cadàvers gaiament semblaven saludar amb vaivens de mans sovint esquelètiques. Potser, il·lusament metempsicòtics, acollien llurs noves versions o s’acomiadaven de les caduques.

    —Per què voldria ningú nou envolupament de carn? Potser s’esmen que aquest cop llur carn no serà supliciada pels llogrers i llurs assassins llogats? Més els valdria voler néixer a un altre món.

    —Carallot! — hi tornà, avial, paleontòloga, na Lanugen.

    I ara li féu avinent que quin altre món llurs òrfenes psiques volia collons que ensopeguessin. Que despendrien eons atzarosament saltant-se galàxies, romanent belleu un instant en aquest món o altre, com qui diu, anant tastant-los, i tots són sempre pitjors, ço és, com més t’allunyes de l’indret on fores concebut d’origen, més degenerat t’hi trobes, car les condicions et són encar pus enemigues, els suplicis de crueltats més impròpiament elaborades, per ments completament incompatibles.

    —No hi ha res a fotre. Sucumbeixes a la fascinació del nou, i rere el nou, hi ha l’antic disfressat de nou, tret que disfressat de nou vell renovellat, ço és, al capdavall molt més agressiu.

    El fum i la boira, feixugament pudents, qui pujaven de l’abís dels morts il·lusament esperançats i llançadors doncs de saluts i comiats, s’anava esvaint mentre els dos llimacs pausadament avançàvem.

    Li volia dir a n’Eulàlia com trobava sempre entusiasmant — que allò era com qui rep injeccions efusives — de desertar. No hi ha res tan divertit ni omplidor de glòria com sàpiguer’s desertor, li hauria dit, mes el seu posat em descoratjava — tenia les faiçons enceses i tenses — devia ésser aquell atac quotidià qui ella patia — de sobte s’enutjava — trobava que tot era oceà antinòmic — que algú de qui el cos és fet de carn no pot altre que sofrir suplicis — que no hi ha eixida enllà de la molt tortuosa de la mort — i allò l’enfellonia qui-sap-lo.

    Tenia por que la ira no la denunciés. Ella tan comcal, ara em tocava a mi fer-ne el paper.

    —Sóc llimac mundà i etnogràfic, Eulàlia! — sordament esgaripí; i rubriquí l’exabrupte genialment ballant, tot reixinxolat, ert i trempaire, balancejant-me només amb el bec més mínim de la cua.

    Amb la presumpció de l’estruç, dansava un dels llimacs i la seua boca semblava forat de cul. L’altre llimac pledejà que aturés l’exhibició, que cridaven l’atenció, tot i que eren ja lluny del carrer dels llogrers, i tanmateix, qui sap, qualcun de llurs assassins franctiradors encar, espiant de cap terrat, un pèl més escopòfil, amb ulls de caragol sobrant abrupte passamà de barana, no els podia tot plegat metrallar i tallar-los pel mig.

    No fou sinó en acabat de qualsque hores que, lluny dels ulls ferotges dels otacusts armats, ens arrossegàvem els dos llimacs enamorats amb prou més lleure, alleujats, a lloure, lleugers. Cal·ligràfics ens arrossegàvem, sinistres, repulsius, meravellosos, i la nostra humanitat, vull dir, animalitat, relluïa ben allossada; ambdós com ara ben agusats llossos d’estilets, llimaquejant tranquil·lament, i enllimaquint alhora amb aups lluents les esparveradores rutes qui exploratoris inauguràvem. Les llambrències dels criptogràfics esclaus qui llambrescs lleixàvem damunt molses a culs de comes i a líquens de quers a tucs i clapers haurien fetes les delícies dels hermeneutes pus remotament enjòlit, o si més no dels pus exegètics dels elfs.

    Enraonaren més assenyadament ara dels estereotips. Privilegiaren els vots qui afegien ciment a l’entesa. Les espirals de llurs frases s’entrellaçaven, científiques. Dobles hèlixs se seguien dolçament imperatives. Llurs cossos de llimacs àdhuc s’entortolligaren, a tall de tríbades qui s’encamallen. O com dits de peus de deessa per qualque molt estètic valg hàl·lux suaument encavallats. Com es compenetraven, vós! Tot greuge esborrat: torts mutus d’adés, ara, per virtut de la coevolució, esdevenien evanescents quimeres mai no actualitzades del tot.

    Travessaven en aquella saó el reialme dels xipòtols — hi enllordaven amb més profusió belleu degut a les anfractuositats del soler. Al reialme dels decadents la vigilància dels botxins hi era absent. Aür i albíxeres llençaven, tàcits — sempre tàcits. Eren encar en llur el·lipsoide abraçada, en el roent de llur engranatge d’interpenetració, que no se n’adonaren que havien adquirit un ostatge. N’Èdip Ça-serres, un dels xipòtols, romania entravancat — indemne nogensmenys entre llurs cossos.

    Me’n vaig admirar. Generalment tothom qui rellisqués a la deletèria llacor qui jaquíem darrere es desconjuminava, es desfeia, àdhuc fonia entre pregones dolors. Tret que aquells mesquins androides acostumats a tanta de degenerada ni mefítica putrefacció, n’havien, es veu, esdevinguts immunes. Avantatges de la marginalització extremada.

    Desconsolats per l’aleatòria interrupció de l’intercanvi d’electròlits entre ella i jo, ens desllorigàrem.

    D’entredents, n’Èdip Ça-serres es desallotjava qualque repulsiva desfila qui li irrités les genives. Que no fos menjaire de llimacs! D’aqueixos desesperats se’n por esperar qualsevol barbaritat. Cert que és tanmateix patètic consol saber que tothom, tard o d’hora, això rai, menjats per qualque contemporani o altre. Car prou que només hi som per a entremenjar’ns.

    —Els contemporanis per què hi fórem sinó només per a entrecardar’ns, ambulants sexes absoluts...? — es foté l’elènquic l’apergaminat inestètic, escolant-se, retòric, entre els llepissosos sollaments.

    S’arcava, fellona, n’Eulàlia, per a deseixir-se’n, i li escopinava a ganyes, oronells, ulls i orelles dinasties patògenes. Ses rèpliques sempre han estades de simfònica valquíria; en condicions semblants li he sentit proferir, abans d’esqueixar l’enemic, que: —Havia eixit d’una crisàlide de ciment amb un fal·lus fet de glaç, esmolat com llos de xi.

    Mes aquest cop, gairebé petrificada, l’aclofat pútid estruç, amb urpes com cisells, era ell qui me li oscava el ventre, esdevingut estadi on pels giravolts ensangonats s’hi esperonaven els carros de la rancúnia.

    —Mos besavis, tots cirurgians d’alta volada — féu aquell flagell de litigis i estupres, horrorós desjecte, fètid xarxó.

    —Qui no pateix, no gaudeix — afegí.

    Na Lanugen objectà. Èpoques d’incredulitat invocà per a substreure’s de la presència del pòtol.

    —Faig abstracció de tu, perpetu entremetedor qui entremès s’entremet, i qui, ginecòfob i misogin, fins es pretendria, per a ses fastigoses besunyes de l’instant, ginòlatra i tot, car prou el mecanisme de tes abjectes, bútxares, aptituds no el tinc pas poc après!

    Si hagués gosat àdhuc eu hi afegia el canut verset qui fot: Fuig de captaires, sedecs, i folls / no en vulguis ni empentes ni sorolls. Mes recallí, car qui em sap si vergonyós: un munt. I a més a més qui hi só a poixolar. Nogensmenys allò rai, car el punt mut no durava gens. Guaita-te-la!

    Bacils de química més càustica llavors jaquia n’Eulàlia anar, d’on que el pòtol criminós fos hissat per la descàrrega fins a tenebres de què fóra gratuït ara elucubrar. Tret que no morí n’Èdip com haurien potser morts els seus congèneres menys amfibològics.

    Quin episodi més hermètic, per comptes elucubrí, car, tot d’una, convençut de tindre abraçada només n’Eulàlia, abraçava com aquell qui diu aquell empallec d’esparracat tribulet. L’entrejoc de llurs essències materials, semblaven, al·lomàtiques, d’haver-se entreinfluït, de tal faisó que ella pudia com ell, i ell, enjòlit entre aures enigmàtiques, als fons viscerals de qualque distòpica estratosfera o altra, regalimava segurament suquets d’encantadora llimaga.

    Vaig rebutjar-la en acabat de prendre un cert luxe d’embranzides i, ara que ella emprenia doncs un vol no pas pròpiament gens volgut, desencallat, en aquell instant, en Ça-serres tombà del cel, com urna de cendres assortides qui hom hagués sobtadament capgirada. Cap per avall se m’abatia aquella abominació de llord enjòdol o taparot, com mena de drac qui volés. Simbòlicament, em vaig treure del butxacó per a ficar-me’ls els guants de ferre per a aturar-ne l’ensopegada. No volia tampoc esdevindre part de terra estany o toll enganxifós, amb tota mon emblemàtica substància transsubstanciada al·legadament en únicament moc. Som molt més els llimacs que no només moc, collons!

    Es blegà com llapis elàstic doncs n’Erle Jardí ara que rebia la potencialment esclatant caiguda de l’Ícar de pa sucat. No fos cas que m’esclafés, saps?

    L’arraix dels xipòtols s’incorporà llambresc com tascó qui torna a osca. Amb el tascó entremès els dos llimacs simpàticament foren impel·lits de bell nou a entrecreuar-se. Permutaren novament llurs electròlits. Ah benaurança. Tots plegats romangueren uns moments aenzats ans atrapats pel ficte esquer de l’espuri arcà.

    —Ens te n’oblides? — li retreien ensems els seus lloctinents.

    Es tombà, sortilegi romput, eixarm cancel·lat, sobtadament n’Èdip Ça-serres. Els seus segons, en Prepuci Boix i Biaix, i en Nèlson Llúdria, en volien part, del que fos.

    —En voleu part, mes de què? — els demanà, molt morós —. Vciò zabül, vciò zabül.

    Llurs geps oposats dinàmics pampalluguejaren. Ombrívols oponents se’ns encaraven. N’Èdip canvià de paper: ara, com apàtic crestó, semblava caricatura. Xipòtols agitanats, llurs esotèrics costums havien jaquits d’estimular la nostra curiositat. A part que es ficaren tots tres per un forat; davallaven a sòlites tenebres hipogees. Com ara per encant, havien desapareguts. Adreçat vübül.

    —Fora noses — va dir na Lanugen.

    I així, els dos ambulants monyons antipàtics tanmateix refèiem via. Al cap d’hores i hores d’aventura, espontanis, per un altre cau contingent, escaient i escaients, davant nostre, eixien els tres oblidats, plausiblement envolupats aquest cop de plomes.

    —Xe, què fotem? Xe, què fotem? — digué en Boix, o l’altre.

    I refilaven a l’uníson odes (a la perseverança), peans (per als obdurats), ovacions (als dominants), (als daurats persistents) ditirambes. Xerricaven ans grinyolaven com gronces i galfons enferritjats.

    En romaníem en benaurança i passivitat força ortodoxes. Ah com escunçàvem que amb llurs cacofònics sons acuncessin els caos dels empiris i dels no gens tastívols oceans!

    I així, ja doncs no pas empudegats ni enflagellits per les condemnades arreludes opinions contràries, ens espesseíem, narcòtics, com si algú ens hagués presos per grossos cigalots i fes continent que amb nosaltres se la pelés. Ah delitós orgasme peremptori!

    Mes ai que, absurds, brutals i perillosos, tot cantant diguem-ne encar angèlicament, per comptes de gronxar-nos com ens gronxaren, ni d’arrapar-nos i sacsar-nos com si els fóssim llurs vits molt trempats, ens escanyaven a mort! Nosaltres qui ens forjàrem fins no feia pas gaire ni molla un esdevenidor si fa no fa viable; i tot de sobte, ja ho veus, nyec, fent l’ànec; irremissiblement. Ah clínica tragèdia del nostre escarransiment ivaçós!

    —Esmola els queixals, Lanugen!

    —Treu els ullals, Jardinet!

    Llur salut molt verinosa triomfà nogensmenys. No patíssim, ca? Encontinent queixalaren els dits dels grollers qui els volien coure com salsitxes per a sopar. Els ascendents estrats de llurs admirables sonoritats causaren escalonats estralls als minúsculs cervells de llurs notoris notables aristocràtics atacants. Col·lectivament els jaquiren anar. Com fellones enfollides locomotrius, els llimacs, umflats com cuirassades veixigues de peix espinós, els trepitjaven ans vulneraven de ferm i ni cal dir que al capdavall no en garantien pas el pas a l’endemà, ni que subsistissin doncs molla en acabat; al contrari, vós; premien encar a tot estrop.

    Reeixírem a horroritzar els excarcerats de fresc. Com fotien el camp! Sense remei s’emportaven, encastades a l’enverinada carn, tot un ric somni de les nostres regenerables goles ni ferramentes. Absolts, quasi feliços, portem nosaltres en canvi, com ones lluents als consagrats vaixells dels nostres cossos, relíquies d’en Prepuci (molt convenients, no fa?), d’en Nèlson, de n’Èdip. Som com ara caixes de les eines on se’ns desen, no pas armes, ans bocinets prou faitissos de les nostres víctimes.

    Per virtut de la nostra molt perversa plasticitat fenotípica, ausades tan únicament típica, quan som a les portes de la puta mort, la badiella cap a la resurrecció se’ns umfla ans eixeixampla com llagost massa tip, a frec d’esclatar, a caire de crebar, i up, ens neixen fiblons de virulències incorregibles! Empelts accelerats ens forneixen de cop-sobte tota mena de molt aguada protuberància, o esmolat punxó i burxa o fànera. Esdeveníem epigenèticament ni fenotípica cuirassades botides botelles, bel·larmins curulls de verí, amb nanses qui són els nostres obscens cranis de voltors irats i barbuts, d’on incisius voris letals reguardosos no creixen a...

    No creixen a mossegâ-us — terminà n’Eulàlia la frase de l’escoliasta qui ara es fongué, menys de banyes qui ambres embolcallarien, com embrió fantàstic cruspit en plistocèniques estepes per vasts simposis aviaris amb nombrosos virolats exemplars de becs assats queixaluts.

    I així, complaguts, novament emmetxats, encadellats, capiculats, n’Eulàlia i eu secretàrem ensems densos suquets qui haurien dut qualsevol cirurgià ni rèprobe sinecurat a inaturables follies i forfets. Nauseabund somàtic gresol de totes les barreges dels anacrònics alquimistes fracassats. Ens hauríem guanyats el menyspreu i desdeny dels mateixos rovellats penells per poc que s’hagués llavors girat cap bleix d’airet.

    Les persuasives infraestructures de la coprostasi on ens rabejàvem tots plegats, les lletanies d’atzarosos contagis, els espectres d’hemorràgies sobtades, el triomf dels flagells qui per centúries ans mil·lennis duien tothom si fa no fa viu a apassionades rapsòdies de defecacions transformades pels ambres dels temps en obres mestres, pus les èpiques calamitats qui cap subterfugi d’hàbil pecorel·la no reeixia així mateix poc a esquivar, ens dissimulaven prou bé. Pertanyíem a l’època.

    Solemnes es repliquen els trons i les tribus contemporànies les veiem de jonollons a clarianes estocàstiques pagar penyores i estendre-hi tabús. De tarannà ultratjós tant ella com eu (som com na Gabriel·la i na Daniel·la qui tostemps fotien molta de cagarel·la... fins que cap molt orc llamp no les constel·la), circells de voraç vegetació projectem devers llur arcaic niu: zum-zums de zim-zams d’antenes amb lents molt subjectives ni gasteròpodes al cucurell se’ls abaten com fiblades de rabiüts muricecs. Ningú no en circumval·larà l’ominós escanyament.

    Com ballarines en gàbia, o insectes deglutits qui als panteons dels estómacs es debaten, els íncoles... cap probabilitat que cap de llurs devotes contorsions els extreguin del tost tot assolat paisatge condemnat.

    Coincidien seguidament a proferir pòstumes necrològiques d’hostil criteri. Cap temptació a catalogar amb banals eufemistes els ara ignis extingits. Serfs eren d’un règim qui només generarien jutipiris i peripècies de fàstic amb urses artrítiques al vult del menys genial dels agnotòlegs.

    —Confesséssim sense meandres ni reticències que tot acollonit adorador ha estat tothora fitó del corruix inherent a l’incorrupte qui corromp amb rovellada irrupció tot allò que cronològicament ni síncrona se li fragmenta pels encontorns.

    Poc podíem sofrir que d’altres nus es consideressin pus irremuda femta que ja no érem nosaltres. Al cresp de les nostres pells llivells d’especulatives concoccions bombollejaven fatídicament com llúpies angoixades, fenòmens qui adquirien foramurs embalums insans si genuflectes com carretons curulls de fems escollien de presentar-se d’altres massa ignares poblacions.

    Llimaga i llimac en acabat de llur succés immaculat damunt les gespes d’acer i els vans llenços cronomètrics on les amenaçadores pedres d’esmolar de llurs enginys han reeixides massa sovint d’asclar abissos on s’incoen ans cristal·litzen fèrtils incidents, s’entrecosiren catàrtics bo i injectant-se recíprocs litúrgics litargiris i alhora, gens letàrgics, coevoluïren encar en equivalents ressuscitacions on l’ull qui adés musava s’amusa ara amb les exacerbacions de flames i torniols — ull sagaç i ornitològic de llisquent otacust estigmatitzat per les successives repudiacions, intemperades, contemptuoses, rebudes a tort i a dret, mes que per cap llum interior tanmateix llavors il·lusionat tria de veure el cantó refulgent de l’avolesa, d’on (que diguéssim que), així inspirats, que prenguessin nostres ànimes ànims i es tombessin al capdavall a pujar així mateix al meteor ascendent de les imminents draconianes decisions de qui la infal·lible efectivitat d’on episodis ni vicissituds d’alta iridescència es vertebraven es despleguessin com plomes de comiat, avinents directores de tot fat propvinent.

    Acòlits mutus, establíem sincronitzats l’itinerari. Col·lisions de trens entre els trens qui ens passaren pel cap, d’on idees rai se’n deseixiren com xàldigues i esclats.

    —Som a frec de disseminar’ns en ions d’absència infinita i fórem prou rucs de no despertar’ns! — recompongué n’Eulàlia.

    I eu, escrupolosament analític a la perifèria, m’adheria al corol·lari. —Aprofitem-ho — hauria dit, si hagués nogensmenys sabut què.

    —Pit i fora. Lleus neuròtiques crispacions quàntiques als camps electromagnètics, com ara el gravitó, qui hi és perquè la gravetat rutllo; i com ara l’umflató, sense el qual l’univers no hauria pogut esdevindre idiota bombolla; així mateix és només mercès al coratjó qui ens orbita el magí allò que a naltres, els indestorçuts, ens és permès de continuar vivint, i no pas ja empalar'ns a la primera espina — conclogué, cosmòloga.

    Quin lliurador més curull de nocions que na Lanugen no em serveix! Volia doncs anar-ho processant... mes llas! Com a tothom, em mancaria el temps, car... Tot d’una amb cert emètic per bare escolopendra xeringat, en benaurada oblivió no caic.

    Desmanegadament s’everteix ell com pollós estrenyecaps; l’ectropi o eversió que dic n’ha fet vòmit embolicat pel paltruu. Capgirat com mitjó brut. Sintètic trapella, bombolles de cianur t’has empassades qui ara rotes com si ton fur ignominiós fos tot construït amb cagarrines. Tàvecs i borinots se t’atansen a plantar-hi, escolàstics, els ous.

    —Recorda-te’n, recorda-te’n. Ens entrellimàem i a l’agre del llimar’ns, metempsicòtics, sinal·lagmàtics, elènquics, ens intercanviàem papers: et desenfemellies alhora que m’esmascleixc; reesdevingut tu mascle i retornada eu a la femineïtat, tant se val, car mentrestant a pleret hi hem jaquida per la lluent regatera gernacions de llimalla, gemmes qui tost desclouran en elàstic reguitzell. En un mot, ans no et moros, saps que has complert.

    En Jardí lleixava budells pel pedruscall. —Sóc escriny de tot segriny; sóc buirac buit, baldric essivellat, ègida arnada. Sóc deliqüescència epigònica, erístic bicèfal, mortalla eloqüent. Sóc monjoia encesa, abstracte fum; glop vacu, vigorós malson; gàrgola, autobús, bulb, malencònic afoll; embussada badiella, proesa indeclarada, patatxap a la biorxa, gargall abissal, peix cluc; xisclaire mut.

    Na Lanugen l’amoixava. —Corrent amunt com esperma rebel nítols esotèrics rosegàrem fins no jaquir’n sinó monòtons residus. Tota nostra roent corrosiva escriptura era taüt, tragèdia inoblidable, selecte suïcidi, escollida escuma qui s’evadeix tot esvaint-se sense estampar ni esclau ni aup a cap infraestructura mental. Ni ens aveníem mai ni cal dir a cap escandalós respit. Víctimes d’inconsistents galivances subterrànies, ensofrats oprimits i presoners els abandonàem a jocundes fluctuacions, arrebossats en boges dicotomies, perquè les hostils supersticions els sobreeixísson, ximplets cervells en vana ebullició. Mentre naltres mai no ens estaviàem les essències devers unicitats ni homogeneïtats il·luses. Sempre ens hem sapiguts barreja qui es dissol.

    —Mamut, deliraré. Autobús per les inhospitalàries estepes. I mon bitllet sovint controlat pel que fa a la seua constant validitat, que tanmateix perilla tothora de fondre’s. Ciclomàntic, n’endevín per les rodes que tost m’estimbaré. Tota cohesió a can pistraus. Trama i ordit del meu irrehabilitable ésser, en vil carrisqueig i mesell zel, cascú pel seu cantó de croada per les esfilagarsades tenebres.

    —Esplenètic amorell, epítom de pantomima, te m’empeltaria si... Si sapigués que ton ànima anèmica aleshores es revifa ni rebufa... Per comptes de dur la meua a enverinada fi...

    —Me’n vaig. Lleixa’m d’esquer per a cap august pessimista... Qualque tibat molt cregut apologeta qui em vegi de fal·lus sifilític i d’esquitllèbit vulgo doncs tastar’m.

    —Com riurem, Jardí, com riurem!

    Un altre fracàs, com per a tothom qui es mor. M’hauria volgut no pas de carn, de marbre, car només allò estàtic pot ésser art — plasmat i prou, inamovible; car tot el transitori què val? Efímer goig, res més vulgar.

    Quelcom es bellugava, creixia, reguardós.

    —Quina granotada, Eulàlia! Eclipsi d’horitzó per ramat rere ramat de granotes! Em sembla que se’ns cruspeixen.

    —De viu en viu.

    Sentírem un subtil grinyol. Rosec hesitant furgava la nafra. Gelós esquema que nostres dits balbs mal localitzen.

    —Encén! Encén! — escatainàrem, arquetípics.


    ~0~0~


    gits del guit per als quatre gats pus aguts

    en Qrim son incert guaitajorns