q.q. 102

Com despenc aquest diumenge (24-III-2013)


Matí

Perquè sentia fora ploure fort
previsor he anat cap on el boldró
de botes negres de cautxú
no romanen arraconades

He embotits els peus en el parell
que em semblava més “meu”

Greu error
ara me n’adonava que eren plenes d’aigua

Així
quan he sortit feia un Sol que enamorava
tret que és clar
immergit cada peu en sengles tolls ambulants
només em tocava trepitjar pluja.


(...)


Migdia

(Molt poixèvol
deu tindre mal de queixals!)

Sóc doncs qui treu el lleonet del pis
mentre em mossega una mà
i jo rient força estoic
i a poc a poc alhora substituint
la mà caçada dins la seua ferramenta quasi hermètica

Introduint-hi el mànec de la mangala
per comptes de l’animalet amb cinc tentacles tot magolat

I ara que el tinc fora
li puc alhora etzibar puntada al cul
i fotre el camp corrents cap a casa

(Tant de bo amb les presses
no m’hagi tancat tot sol fora!)


(...)


Vespre

Limfàtic sinovial
simpàtic al·luvial
telepàtic fantasmal
participava a les rialles generals
perquè (quin descans!) tampoc
no tenia res a comunicar
ni a aconsellar
ni a recomanar...

No sé pas de què reien
mes si més no
quan tothom riu (cal aprofitar-ho!)
no m’haig d’amagar que ric

Car quan tothom plora (malament rai!)
o tothom fot el datpelcul bèl·lic
i el merdeta guerrer
això rai que encara ric (encara prou ric, encara ric prou!)
tret que no puc riure amb forta rialla (que és el que cal!)

Haig de fer carota de mig trist
o de mig malhumorat
sense que això vulgui dir (és clar!)
que no els trobi encara més ridículs i carrinclons
que no mai

Ni que part de dins
no me’n foti més estridentment
ni descordada.


~0~0~


A la feble llum que feia l’aigua sardana de geronts


De riuada en riuada els automòbils s’afuen
Tret que de sobte foscor total s’hi esbalça
i ningú no sap on fotre’s.

Les màquines s’aturen i les contradients riuades mecanitzades
són ara riuada de debò i unidireccional
cabalosa torrentada que de tot s’empara i tot ho ratlla arran.

Els supervivents silents surem en l’aigua de qui certs electrons
o àtoms lluminosos la foscor total del cel no anul·len
(tot i que només molt superficialment).

Les ulleres se’m desencasten i ara sallen
cap a una de les voreres on els caminants
dificultosament avencen amb l’aigua a mitja cuixa.

Si cinyell col·lapsat en abís
la carretera s’enfonsava damunt les desferres
i és ara pregon riu atorrentat
les voreres sols són marges inundats.

I les meues ulleres evasives una dona les ha plegades
damunt el cresp onejant i se’n va no gens recosa
havent-me-les doncs preses.

Ei, ei, sorel·la! Les ulleres són meues! Ei!
(mes no sembla pas sentir-me
per ço que hi ned tan fort com puc).

I ara faig cap a la vorera i puc anar-hi amb l’aigua a mitja cuixa
i encalçant la dona l’assoliré
tret que a l’instant on la tocava perquè em tornés les ulleres...

Les ulleres li queien i l’aigua rabent se les enduia qui sap on
Somorgolla-t’hi i què t’hi trobes?
(rajoles oscades de vorera despullada).

Per ço m’atansava a la boca del metro. Endinsa-t’hi.
I a contracorrent de la gentada emergint-ne esbufegada
vaig burxant amb mans orbes a cada vèrtex d’esglaó d’escala.

I del fang no en trec pas poques d’ulleres enfangades
d’ulleres amputades d’ulleres a bocins
ulleres de totes menes graduacions i marques.

Tret que cap no se m’adiu i entre d’altres geronts
esdevinguts invidents o quasi
fent cercles amb les mans enllaçades com ells
a fer el mort em fic.

Panxa enlaire rabejant-me en merda
rebent a ulls plens
la insistent pluja negra.


~0~0~


El problema


He inaugurada per a femelles de totes les edats una Escola de Pixaires per a Femelles. Car és palès que com més aviat n’aprenen més de pressa esdevenen habitants alfa de la terra. Porteu-me-les de tres quatre cinc anyets cap endavant — el que aprendran en aquesta escola els servirà fins a l’hora de la mort, hora molt gloriosa com a dones internacionals de vida acomplerta i segurament sensacional.

El problema és que quan pixeu us espixarreu pertot arreu, us ho diré ben clar. El forat de la pixera cal exposar-lo i ensinistrar-lo a esdevindre piu regulable de mànega explosiva, d’on el raig fervent ix esbojarrat a espetegar just a l’indret desitjat; penseu-hi doll o raig d’ormeig molt especialitzat d’esverçat bomber... raig efervescent adreçat justament al pinyol del foc que cal apagar, com qui apaga l’irritant infern on la natura envejosa us esfonsava, dones, perquè l’ànima, estorta del foc de la vergonya de la pixarrada esbarriada pertot arreu, se us pugui en contrasemble o contràriament elevar a exultacions d’acompliment insobrat.

Un pic amb apresa traça separats tots els plecs que me li fan maleïda nosa, el meat nu fa guerxines al Sol, fa morros a la natura, i amb tot el gènit es dispara. La deu del doll ja treu fumeres de roent intenció i de revenja. I, campió d’inici, el raig ix net, cabalós, llunyà i precís. I cap home no tindrà jamai més injust avantatge en la precisió i la concisió, ni en la monomaniàtica obsedida concentració en el punt a atènyer i doncs sobretot a resoldre.

Exacte, succintament i axiomàtica, problema resolt. Les dones ara parelles als homes en llur precisió... i àdhuc, sabent-ne doncs (havent prou après a la nostra Escola), força superiors en llur git, car prou llurs bufetes molt millor dotades, capaces, sense els entrebancs d’inútils pròstates, i collons, i d’altres objectes feixucs per a la construcció dels mecànics homuncles, obstaculitzant-los el dipòsit, punxant-los i burxant-los els murs de l’hostilitzat contenidor i afectant-los doncs la pressió d’on el flux d’expulsió sempre en pateix.

Veniu-me totes a preu prou baix a aprendre’m com pixar, i doncs a esdevindre deesses qui amb urc trepitgeu el furiós caparró de l’acollonit serpent de la natura ignara. Som-hi, sou-hi, i au.


~0~0~


Sí però no


Sóc com d’altres dels grans cardadors
de qui fama i seriositat enlluernen femelles
algú qui s’ha de cardar quotidianament dues dones diferents

o no n’estic gens content
i m’afigur que ja pleguem
que m’estic morint tot malaltot
i me n’angoixava bon tros
i tost si no hi posava ivaçós remei
vulguis no vulguis la depressió
de viu en viu se’m cruspeix

me’n calen doncs dues de noves
una abans d’esmorzar
l’altra al vespre mig paït el sopar
quan el jorn fa figa i figa prou cal

catorze dones per setmana
diguem-ne que seixanta al mes
diguem-ne que set centes trenta a l’any
diguem-ne que set mil tres centes per dècada
diguem-ne que unes trenta mil aquests darrers quaranta anys

i aqueixes trenta mil fermes donasses
els conys i culs de les quals
assíduament he llaurats i sembrats
totes m’han felicitat

i totes sense excepció
les he pagades d’una faisó o altra
pels serveis prestats

i totes se n’han anades cap a llurs marits
(car només les casades són dones qui valen)
més riques en qui sap els graus i qualitats

i els trenta mil banyuts sabents o ignars
prou que se n’han així mateix beneficiat
qui sap tampoc fins a quins extrems d’experiència
ni de mística finalitat.


~0~0~


Camises groc safrà


Camises groc safrà per a cada escaiença i ocasió.

Camises groc safrà per als jardiners furtius
qui m’assassinen l’olivella perquè parençoses xarones
“japonades” hi usurpin amb roses penjolls.

Camises groc safrà esventegadament alades
quan cal caure de l’alta escala de mà
providencialment damunt la capçana de l’arbre de baix.
(On part de sota calia-hi prou sorprendre els falsos enamorats.)

Camises groc safrà quan cal posar-s’hi fort ferm
i dir “no” als llogaters indesitjables
i pitjor: als reguitzells de captaires de qui el poixeule és estrident
o el nyic-nyic massa subtilment amenaçador.

Camises groc safrà per als penjats qui s’enranceixen
i per als qui ens atansem d’amagatotis
a lloc remot d’aigües fosques
a atènyer-hi d’estranquis gruix de personalitat.

Camises groc safrà per al qui va vestit i despullat.

Camises groc safrà per a les lletres closes de glauca enveja
i per al reflex cloròtic de l’estilet ocult
que et clavarà el maligne nan flavescent
qui rau recondit a l’aguait
afetgegat al buit del taronger corcorcat.

Camises groc safrà tan manyes com mortalla
o exigües com estretet jupetí d’albardà.

Camises groc safrà per als prohoms ictèrics cirròtics
de qui l’ímpetu luti dicta el doll d’imatges on sebollits ens ofeguem.

Camises groc safrà per als fabricants de mortífer humor.
Per al prestidigitador de vòmit màgic al tren embalat.
Per al castigat qui creix en l’esperança de rebre més i més ert.

I per als marcits empesos en cadires de rodes
carregades amb humils evocadors escrostonats tresors
de tota una existència (fugisserament incopsable).

Camises groc safrà per a cada avinentesa i saó.

Camises groc safrà per a cuguços i campions.
Per als anònims i els numerats.
Per als sotmesos i els dominants
els dominats i els insubmisos
els folls els assenyats
els rèptils els alzinats.

Camises groc safrà a tort i a dret
i a dret i a tort
i a qui per dret fa tort
i a qui tort va dret
i per als de dret
vivint dels torts
fets per rectes i guerxats.

Camises groc safrà per a aquest present de faula
i doncs per a tota la groguenca safranosa fauna
de l’endemà d’aquell ahir presentment mig oblidat.

Camises groc.
Camises groc.
Camises groc.
Safrà.


~0~0~


Tothom


Tothom en aixecar’s fa cara de pallàs
Tothom amb trep al nas fa cara de pedaç
Tothom qui marxa al pas fa cara d’infeliç
Tothom molt ple d’encís fa cara de narcís
Tothom qui es caga al pis fa cara de merdós
Tothom religiós fot cara de caspós
Tothom amb les picors fa cara de talòs
Tothom rosegant l’os fa cara de feroç
Tothom no gaire gros fa cara d’inconclús
Tothom ja massa il·lús fa cara d’obtús lluç
Tothom amb els ous nus fa cara de pagès
Tothom no gens entès fa cara de despès
Tothom de mal endreç fa cara d’insuccés
Tothom sense diners fa cara de nogués
Tothom boig pels plaers fa cara d’aixecar’s
Tothom qui és un pallàs fa cara de ben ruc

Tothom a trenc de suc (quan se la pela)
fa cara de mostela...

Tothom molt datpecul (com mul bastonejat)
fa cara de bagul...

Tothom molt enganyat (sobretot per l’estat)
fot cara de soldat

Tothom en anar al llit (amb vit eixorivit)
fa cara de mamut

Tothom qui ensuma el pet fa cara d’anar pet
Tothom qui es pica el pit fa cara de buit pot
Tothom qui rota el rot fot cara d’esternut
Tothom molt malparit fa carona d’astut
I prou tothom tothom s’acarona el taüt.


~0~0~


Pòdex prolix contra tòrax perplex


On ella té el pòdex prolix
(per la cèrvix rondant-li el bòmbix
pel còccix l’hèlix del fènix)
i amb ungles d’ònix
urpes de linx
pòl·lux i hàl·lux en flux
al nàrtex del múrex
(de complex plec inflex)
sèdula es grata àpex i annex
com tecles de tèlex
que es toca amb tics i tox
on se li afegix així el sufix
d’un orgasme ple de sux...

Tinc eu el tòrax perplex
amb de qualque tènia l’escòlex
remenant-m’hi un vòrtex
d’on l’adés fix apèndix
ara em pessigolleja vèrtex
de paltruc tot lax.

Amb l’esòfag no gens ortodox
pler de reflux
calent-m’hi doncs bon dròpax...
podé compost per artífex
qui prou coneix qualque còdex connex
que els alquímics apotecaris astrux
de qui dels cosiments n’isqué mant lux
i de llurs cervells al còrtex i al fòrnix
quant a compondre fàrmax
prou se’n forjaren a anyox...
d’on doncs ell ja en rem looc redox...

O (aquest de fàrmax artífex
picat de l’acuïtat el cúlex)
com perspicu harúspex
o àdhuc conspicu pontífex
qui de debò sap on van ics i hax
i qui com tots els Balzax
coronats d’espernellax
(i ai! de banyes d’òrix)
exacte dictarà l’hàpax
qui esculpit al simbòlic sílex
durà llavors el clímax
de cada acte afix
de “constitucionalíssim” dux...
(ex! merda de generalíssims renox
baldament per camins el·líptix
i omplerts de bitzax i tàbax
fossin trepitjats com cux!)

O encar (aquest artífex de fàrmax)
com molt curós orífex
qui dels conys als nòstox
i àdhuc a borres i cascàrries de culs i melix
amb guants de làtex
i amb fornicari índex
cusc anell unisex
sap col·locar convex
com carboncle o àntrax
que cundescs i marrux
dels concupiscents marrex
arrenca i de goig pler d’aüx...

Ai si doncs mai trobés els escaients opopònax
excel·lents remeis i loox
d’on dic que si en bec prou em relax!

Car tampoc gaudi no dic d’arqueòpterix
qui vola promiscu pels prehistòrix brux...

ni de bens estrenats camàlix
qui tot just descarregaren brex...

no... ni menys (amb crits agònix)
joia d’ella... de qui el pòdex prolix
rep mant de colossal carall com ara làrix:
ert i llis i dret i gros (no pas com mon trist espàdix...)

ans potser només (com els tòpix badox)
just amb benaurança de xaruc sioux
assegut i fumant entre els cadux amix
típic escaujant els fums equívox...

I alhora somiant... somiant en brix...
somiant en brax...
i en brox... en brox... sobretot en brox.


~0~0~


Estadístiques com aqueixes hi podeu pujar dempeus


—Això és molt gros, direu, mes si en Wilt Camarlenc, qui com sabeu era un gegantí jugador de bàsquet qui malgrat el seu nom no la devia tindre gaire estona “wilted”, car bafanejava en llibre escrit i famoset d’haver-se cardades deu mil paies diferents (tothom sap que les paies al món, com abelles qui es delissin tothora per xuclar lleterades a l’estigma de l’estil del pistil als conys bigarrats que en diem flors; les paies al món, dic, doncs sempre immensament atretes a les xil·les gegantines, estigmes d’estil de pistil de flor de carranxa, collons inclosos, i com més gegantines, aqueixes xil·les, millor, així que els basquetbolistes prou poden, no fotem, aprofitats rai), i si, a part en Camarlenc, tenim l’escriptoret Si Mais Non, qui també en llibre escrit i si fa no fa llegit, bafanejava d’haver-se’n cardades, també de paies diferents, trenta mil (les de més pagant, car anava per feina, no tenia prou pati ni estona per a festejar amb floretes i pedretes; arribar i agranar, ell, car escriure volia tants de llibrets com pogués, i si hagués estat tan fàcil, escriure’n tants com culs no s’anava cardant, rai, tret que és clar pel que fa a l’escriure féu naquis; no sé si en va escriure tot plegat tres cents o quatre, i amb prou feines, ja dic), i doncs, tant se val, com dic, si aqueixos dos, i els qui pengen i qui sovint tothom recorda, com ara en Casanova, en Genguis Khan, en Tamerlà, en David i en Salomó del llibret dels cretins (l’única cosa que hom es pot mig creure d’aquell llibret cretí n’és la barbaritat, el retardament mental, la bestialitat i la pornografia), i etc, ei, tots plegats molt fantàstics i llegendaris, i creure-me’n no pas gaire, un bri i a córrer, car jo no hi era pas, ni ganes, car ja sóc prou bé on sóc; aviat, amb totes les tècniques i màquines, i apomixis i brutícies mèdiques semblants, cardar milers de conys artificials d’autòmats molt formoses, amb carns gomoses i flairoses i tot el que vulguis, tret que no pas gens naturals, tinc por que serà tan fàcil que tothom se’n desdirà; que cardi son pare, diran, i això de cardar (i tota la gràcia i tremolí, neguit i sobresalt que tragina) es perdrà, malaguanyats; en fi, la qüestió és una altra, car ara som a l’ara, i s’ha acabat, i la resta és especular espectacularment i banalment, i debades; la qüestió és, dic, que si tots ells bafanejant rai de milers i milions de conys cardats, jo només bafanejaré que la meua dona s’ha cardats cinquanta mil mecs diferents. Apa. I en bafanejaré jo, car prou sóc qui en porta la comptabilitat, la meua dona poc volent perdre temps en numerets, sempre ocupada en coses molt més importants. La meua dona, a part de tindre una força sobrehumana, sap els secrets masoquistes al cor de cada ceba; t’espinya un bulb i t’hi fa sortir, instantànies, tija i flor, i pòl·lens i aromes; et fa, de tot pinyol, només afetgegant-te’l, magnífic arbre fruitós i tendinós i durament brancat, i doncs, i tant... el mateix amb la ceba o pinyolet de la pròstata; home qui veu i mai li fa mica de gràcia, home qui s’enduu a un raconet i home qui viola. S’ha acabat. Me l’agafa pel coll, me’l llença a terra, li fot el dit al cul i, amb una ungla llarga i tibada, molt esmolada, com qui diu en prem el gallet, n’encén l’estopí, me li fot una fiblada bestial a un punt precís a la pròstata, i au, tot creix, eufòric, ubèrrim, torrencial, com palau babilònic, com castell i ziggurat enjòlit qui t’apareix encontinent, colossal, aombrant-te, monument, cenotafi a la masculinitat més enderiada, endimoniada, descomunal, descordada, salvatge, i el carall de l’apol·línia sortosa víctima up, up, up, com supercanó embussat que s’aixequés implorant molt desconsoladament al cel tot moll i rosat, i maldant i jurcant com un boig, sedec, descosit, mocós, cosmonauta, remenant entre galàxies que voldria totes plegades làcties i més làcties, i el pobre mec davall, damunt el qual l’immens fogós celebratori monòlit (anicònic obelisc que tanmateix ella adés il·lustrarà amb sangtraïts i nafres rai) no s’alzinava, ella muntant-me’l, i remuntant-me’l fins que no me’l destrossa, enderroca, desconfeix, tot cardant-se-me’l i recardant-se-me’l. Cinquanta mil en duc de comptats (ep, en xifres rodones, compreneu; sempre es tracta de xifres rodones, quan hom parla d’aqueixa mena de casos); sí, cinquanta mil rodons, dic, doncs, i com qui diu els qui pengen, hauria de dir, car no pas que hagi afluixat gaire, la dona, i la xifra va creixent, qui sap on arribarem, seixanta, setanta, vuitanta, cal ésser optimista, no fa? I tant se val, el cas, nogensmenys, és que de tots aqueixos maleïts afortunats, ací volia fer cap, de totes aqueixes desenes de milers, de tants i tants de beneits beneïts per la seua femellenca molt millor lleterada panaceica de Deessa molt heroica, de trast en trast, de lluny en lluny, malament rai, sempre hi ha un nyap, un anticor, un jafut barroer i desnerit, un merdegós o altre aixecant maror; qualque podrit empudegant la benaurada conjuminació, malparits; doncs bé, aleshores... tantost n’hi ha cap qui se’n plany, que voldria portar-la als tribunals i tot, pel “mal” que li ha fet (“espiritual”, sobretot, els meuques, car no és pas que amb el batzac sobtat a la pròstata que els ficava automàticament en perxa, la dona els l’hagi desumflada in aeternitatis, ca?), doncs llavors, de mantinent, na Minerva avisant-me ans atiant-m’hi, Miliet, en Tal-i-quin o en Qualsevol vol querellar-se’m, capdecony de merda; a l’atac, Miliet, i som-hi, fort, mossega-li l’ull! Au, i no cal que em digui res més. La meua feina, a part la de la comptabilitat, que més que feina és cavallet de distracció, és que el rebotegós aturi en sec els sorollets emprenyadors. Cal deixar viure la gent, i els qui no deixen viure la gent, hi són de massa. No pots tractar amb condescendència i amb fortitud, ni amb paciència i amb floritures les noses que t’entrebanquen l’existència. Hi has d’anar d’espetec, a cop d’esporgadora; cal fer net i envant, sense consternacions ni contemplacions. En realitat, les meues tècniques homeieres són molt pedestres, casolanes, de sibarita i de favorita. Homenet beta, de manoquella flàccida, de carcanyell frugal, de cigronet de carranxa negligible del tot, em puc ficar gairebé pertot arreu sense fer por a ningú. Les dones saben que no gosaré fer re (cap mena d’agressivitat sexual; com a mascle, nul; pitjor que capat; i sempre passiu, fent el paperet, pàmfil, esguardant les brometes del cel, esperant veure si cap nespra més o menys ambrosíaca em cau al bec badoc...) i els homes pitjor, no es senten ni tenen raó de sentir-se gens amenaçats en llurs interessos de portadors dels grans collons, i del tit, re; del tit només se’n foten, o li foten mig d’estranquis (o potser vull dir mig obertament) qualque clatellot o altre (i el tit tothora somrient, deferentment, difidentment, balduferet, esquifit, fotudet...) Barrejar verins variats a mams i mossos dels victimistes fastigosets, llavors, això rai, sempre n’endevines l’avinentesa. Amb això només m’ha calgut fer callar tres mil desagraïts. Renegats. Tornats enemics. La qüestió... que això vol dir que sols un sis per cent d’homes violats mai se’n planyen. Un sis per cent, i som-hi; res; bromeres que cal escumar. Estadístiques com aqueixes hi podeu pujar dempeus; els marits assistents (no sé pas si en som gaires al món, mes amb nosaltres, si mai xerràvem, els de més d’homeis mai no descoberts a hores d’ara prou en foren), els marits estiracordetes, victimaris, còmplices, merdacaners; els bons, uxoris, devots, marits, dic, prou hi posem la titoleta al foc, per a suportar-ne la fiabilitat, consistència, veracitat, àdhuc quasi exactitud, dels nombres que dic. Així que... Què us en sembla? Ja en parlarem.


~0~0~


Otacust i escopòfil a la paret


—Esdevinc simi exasperat, Segimon!
—Pèricles! Què t’ha passat?
—Rovell advers m’afua a xiular, glaçat en concupiscent persistent vaivé... M’he trobat aquest xiulet per terra i em sembla que el covaven escurçons — llas! i no pas nàiades plantígrades, com hauria volgut — o ja pitjor, escorpins, de l’aspra suor de les dures mamelles dels quals el xiulet tant en patia.
—Vejam, vejam... Hum... Romanc-ne quasi extàtic i tot en acabat de la inspecció severa que li endiny, cavà...? Diria, tanmateix, que, això, ni xiulet, ans clàxon, ca?
—Clàxon, Segimon? I creus que me’n daven cap remçó si clamés pertot que el tinc i que estic disposat a tornar’l al seu patró si l’eixauc s’ho val prou?
—Pèricles, on vas! Te’n donaran no re! Manca de lluentor! I fa un so exhaurit! És com qui bufa en xops encenalls, no gens encesos ni àdhuc fumosos doncs. Un so flonget, xaruc; de ranera de qualcú de tota abilió ni baronatge (eretisme, eh?) ja desposseït. Hà, carallot! Sempre somiant! Belleu et creies que perquè t’anunciessis fort, eixams de clients se’t plantaven al nas!
—Llas, doncs, i tornem-hi! Fútil elació! No em fotré mai ric! Tinc tot un arsenal d’estratagemes màgics... Sempre amb els oronells i llurs candeles ran de selectes solcs ni aups, ròssecs ni esclaus ni virastres... i assidu ensumant-hi sens relaxament, i au, tot i que mes troballes m’omplen ans curullen i tot el tagzim, i faig tostemps oimés que se’m divideixin perfectament per nou, no mai al capdavall valen un ou, ni xarbot ni covarot, ni un zero tampoc; mai no en trac guasardó per ínfim que fos. Ep, tant córrer, cap on anem?
—A lleu hi serem; poc em pateixis, gens.
—On, però?
—Al teatre, és clar! I llavors... ah gaubances! El que hom hi veu, i ou, i ensuma, i tasta... a l’ambient del prosceni aquesta nit, i el que en Pèricles sense anàfia i amb la nàpia inserida no hi sent... el perineu li neva de llets delitosament candents...
—Ah, Segimon, de debò?
—Carallot, si sabies...!
—Qui hi veurem doncs?
—La xinxa zòmbia — la mateixa xinxa qui picà sor Eufrònia... Tot hi és ereccions i conspícues encòlpies...
—Encòlpies, oi?
—No ho confonguis, ecs, amb cap eucolpi... No hi anem a veure monges ni que se’ns hi despullessin i amb cap creu amb relíquia inclosa (l’eucolpi) se la pelessin o se n’afaitessin ja el colp (lo cony) ni l’encòlpia o paracolpi (els voltants del zuzú en aquest cas amb la roseta inclosa), de qui filustrar-los-els, ai, ens allevava de minyons tanta de culpa...
—Ui els tacons...! D’antuvi les putes semblaven donar’ns-e xanguet, mes quan ens ho crèiem i ens hi atansàvem gens, ui l’atupada! Llurs xones pitjor que cap consagrat greal dels collons. Qui hi va prou prop, calamarsada de garrotades. Encar en vaig tot esguerrat i malmès, amb cada antic sangprès rosegant-m’hi com rancuniós areng, i açò fins que desrengat no me’n faré l’aresta!
—Fins dinyar-la, dius, efectivament! Zonats, cremats amb cruels llepies fins a la mort; allò no ens ho treu ningú ni re; marcats amb el ferro roent dels queixaluts sexes cruels dels inquisitorials moralistes, maleïts nyeu-nyeus mixorrers, qui ens “educaren”, ço és, ens dugueren al calvari de la lletra “e” — que és un ou tallat pel mig i amb un verinós ham penjant... on hom ens hi pesca per a llavors nodrir’ns del no re qui a l’ou no roman.
—Tant se val. I de quin dels múltiples gèneres s’escau l’obra de mai no ésser?
—Del pus lúcid, és clar! Gènere picant. Hi ensopegues, ofert a l’eixarm, les millors dicotomies del llenguatge gràfic, al·lusiu, que mai no condescendeix a esdevindre particularment obscur ni innovatiu... La peça es diu: “Minerva, m’estic cagant” — elegant sentència que ja es distingeix pel perfum, per la sentor, no gens astringents, que sens esforç empeny...
—Hum... Misteriós femer d’on véns, histèric titella, en eixes serioses centúries de seny no gens complit... Confiaré que s’hi escúnçon pler de decapitacions... com a “Salomé”, tret que en quantitats industrial-armamentístiques... Car òspima tu! M’abelleix talment veure rodar caps! Quan no en roda cap, tot m’és suspecte! Quan en roden, i com més millor, cercles rere cercles... per cap creixen les terapèutiques unces de la meua elació... com pus caps no pas pus barrets, ans pus èxtasis i orgasmes... per a manguis, exacte: el nombre màgic de caps qui han de rodar cada quart d’hora és també nou, ja ho saps.
—Encobeeixes a manta, Pèricles pampana, peques per generós; ara, sense gaires rals, la millor solució fóra que et fessis rodar el cap, tolt arran en l’escalfor del desig, i aprofitant la sang encara viva veure-ho tot rodant i sagnós; altrament, fins que no hauràs empesos untets rai, no te’n toldran pas tants, de colls, en cap espectacle general... Per a aqueixa mena de xou nauseabund hauries d’anar-hi de privat i amb pistrincs en abundor... o hauries de fer-te fer general o polític pel cap baix... De moment i fins que no brandin els senys discordants que anunciaran ton vil òbit... te n’hauràs d’espinyar i enyorar’n llavors als paravents tremolencs del teu magí les truculents projeccions.
—Hi surten vespasianes, si més no!
—Llas, força escarides, i escadusserament oimés hom s’hi fonyega penjolls...
—Doncs collons no sé pas ni si hi vinc... Serà una merda, com sempre. Ecs! O sóc boig... o el que plau al comú em fa un fàstic immens. Segimon, totes aquelles historietes amb quatre sòmines xerrant... i amb escenes glaçades on progressen estantissos o suren estàtics esquelets qui només acabaran bunera avall. Una vegada hi havia un rei qui d’història en sabia molta, merda per a qui se l’escolta!
—I un altra vegada aquell rei tenia el nas vermell, merda per a ell! Ambdós som boigs, Pèricles beneit; qüestió ociosa qui fóra’n pus.
—Bon parell de passerells qui s’humilien ferm davant les deesses de carn.
—Amb meló contús regurgitant cúmuls de bagatel·les, comesos a portar les mateixes ulleres aberrants de l’avorrició i l’agradabilitat, sempre segons diagnosis molt intuïtives, no gens serioses.
—Retreu-me’n el carcellatge, la servitud, mes que fàcil es depènyer’s d’humà i creure’s llavors la ful fal·làcia. Cascú com fou nat l’il·luminaren quant a la seua recobrada anatomia. El naixien obsolet, i tanmateix, obviant opressions intestines de pregona melangia, li deien com s’assemblava (millorat) als seus predecessors, és a dir, a tots els qui abans d’ell no periren. Si aquells no eren intersignes o presagis de mort!
—Cada detall del mateix designi t’infligeix enuig i t’exhaureix amb el mateix ensopit segriny. Mastegant agrella, t’esguardes la pluja incessant. Dèries de suïcidi se’t recolzen forenses, i l’esguard et segrega llavors certes patològiques estructures que influeixen cada individu qui altrament conjunyit se’t voldria.
—Merda, Segimon, que se m’hi amorri més aviat com voraç llampresa... sols l’individu qui dius fos l’actriu més procaç ni salaç de tota la peça.
—Com llavigrossota “peixa”, Pèricles, pertinaç disciplinari; vull dir, com àvid osculant peix femella qui de tota la peixera més d’escates no se’t juramenta a desempallegar’s per a presentar-se’t amb tot desavantatge, quaix esclavatge.
—I no gens indivídua, al capdavall, car, un pic l’actriu escapçada (o la “peixa” esmocada), cel·la per cel·la de cada cèl·lula ensorrada se li desprèn, per a no tornar-la mai més a formar ni informar.
—Ni a deformar ni a etcètera. Ara, ja saps oi que cèl·lula és diminutiu de cel·la?
—Aquesta és la gràcia.
—?
—Tot i tothom una única cèl·lula, i cada cosa i cascú, cel·la de la cèl·lula total amèbica, cel·la que, escapçada, es dissol... Com es dissol, escapçada, la cèl·lula mare...
—Tots aqueixos espuris secrets de la citologia, eh?
—Meiosi, mitosi, partenogènesi... sí. I llavors autòfaga!
—Si autòfaga... autoexcretora, ca? Ameba inacabable! Em rodarà el cap.
—Si et rodés el cap, això rai. Quina troballa! Miracles de la taxidèrmia i dels nocs on hom rendeix pells i membranes, i nassos i tendrums, i els adoba tots plegats en acabat magníficament. Amb el cap arranat, potser ho veuríem al teatre. Minerva, m’estic menjant. Minerva, m’estic cagant. Minerva, t’estic, escopòfil, espiant cardant. Cansada, fastiguejada, et fa tallar el cap per cap amant més carnisser. Com prou li esdevingué a l’obscur novel·lista A.V.
—Aristarc Verdura?
—Ve-li. Ell mateix. Massa curiós. Volent escriure quelcom sobre gelosies, adulteris, dominacions i submissions, conqueriments i rendicions, exclusivitats i servilismes, i de goigs i penes de banyut, i, contràriament, d’epicaricàcies i riotes de mascle alfa, janglant esmeperdudament sobre les cuguçoses dissorts. Doncs el Verdura aleshores, som-hi, tothora otacust, com dic, escoltant i espiant la dona com carda i festeja, i, perquè llavors el pescaven ficant-hi el ventall i la tarota massa sovint mentre més esveradament ni diguem-ne amorosa no s’hi esmerçaven, tips, finalment, ella i el drut goril·lí del moment, molt fogós, d’espetec, l’escurcen d’un cap.
—Oh elizabetà!
—Espera’t; o com li va passar a l’altre novel·lista, A.V.
—L’altre Aristarc Verdura?
—Justa la fusta. No n’hi ha pas pocs! La gent es repeteix — i es repeteix... Tothom som repetits — i ens repetim; i tot el que diem fou dit, i tot el que direm serà redit... I tan únics, i especials, i orinals, i originals que, enganyats, decebuts, no ens volíem!
—Què va passar amb el doble de l’altre, o amb el triple, o el múltiple...?
—L’altre Verdura, semblant, el mateix, igualment fent recerca per a les seues novel·les, ara era fontaner, i refeia i “esmenava” sense que calgués, i espatllava doncs, totes les banyeres i cagadores, i aixetes i eixidius, i canonades de ca seua; i ara era electricista i tots els fils daltabaix i els endolls de bòlit; i ara era capellà, i beneint i encensant i aspergint pels racons, sebollint, batejant, i tractant de violar minyons, i cagant-se al confessionari mentre cap vellarra no l’avorreix a mort; espera’t, i es féu enginyer de ponts i enginyer agrònom, i el seu hort o jardí malament rai, hi naixien rius, plantes carnívores s’entremenjaven; i es féu copròfag i la seua dona al paradís, és clar! Res no estimen tant les dones com que te’ls menjos tothora la merda; prou ho saps, Segimon.
—L’únic que de debò al món no les engresca, certament. Això, i els calers.
—Doncs tot d’una va canviar. Va començar a escriure una novel·leta Si-Mais-Noniana, on el protagonista no era cap inspector magret ni grasset, era assassí. I va començar a estudiar doncs tècniques assassines, i se n’adonà per mantes de malalties que llavors ja el tenien força pioc, que menjar merda gams rai. Camí de Damasc on trepitges merda. Look I don’t recommend eating shit ok?/ I’m the biggest shiteater in the world/ I thought shiteating was the biggest shit ever/ the solution to all kind of shits in life/ Big error! shiteating helps none!/ on the contrary all that shit filled me the worst viruses/ no panacea shit I tell you!/ Look as a consequence of the shit infections/ I lost an eye an ear a nostril/ a tooth a lip a lung a kidney/ a bronchus a ball a finger a toe/ you know what? I won’t eat shit no more/ and neither should you no more no no.
—Instant sinestètic de revelació. La merda ens emmalalteix, i al·legòricament la dona és merda, simple cas de metonímia, o d’aproximació massa palesa; com van dir tots els damnats “pares de totes les esglésies”, marietes amargats, neuròtics, embogits en veure cony i merda alhora a les carranxes de les femelles. No hi ha mèdol ni frontera entre el forat cagaire i el forat de les sangs; massa adjacents, besats; pòdex i paracolpi embessonats. Quin esfereïment, pobres ignorants — i en acabat qui els treu l’enrònia, massa espantadots! Per sempre pus hi veuran el doble signe de l’infern — sangs portallatzèries i cràter cagat!
—And now the deadly shit viruses are coming to get the critical single guys — throat heart brain pancreas... Lastly they come for the only thing makes me unique — my number. My number is up — by shit all covered buried done immerded unreadable.
—El nombre és l’únic que ens distingeix tots els homònims, tots els doblats i redoblats. Sense nombres, fotuda l’hem; sense nombres, ni sabem qui som, ens confonem... tu...? jo...? ell...? Som-hi, ben clars: si tu ets l’u, jo el dos, i au.
—Sí senyor, i aqueix segon novel·lista A.V. — la dona el mata quan vol canviar de copròfag a assassí. Tothom sap que no hi ha assassinat més “perfecte” que el que inventen els novel·listes. Així que la dona ja sap que ha begut oli. I l’emprenyament que agafa llegint allò, l’oda d’odi a la seua merda per part del seu home fins ara tan arec, allò no ho atura cap déu. Dona fins ara dominant qui de sobte vols sotmetre, amaga-te’n, car no hi ha pitjor bèstia desfermada ni folla — diu amb tota la raó l’adverbi, vull dir, el proverbi.
—L’orgasme de l’assassí com assassina és molt superior al del cardaire com s’escorr — tothom qui ho sap, ho sap, això.
—No sé si la seua dona s’hi avesà. Potser encara ronda pelant mecs a tort i a dret.
—El que sabem que féu és plantar el cap arranat a la paret.
—Exacte. Prou falòrnies, amb tota ardidesa l’ha plantat a la paret.
—De quina de les dones de quin dels Aristarcs parlem?
—D’ambdues, de totes, collons. No em vinguis amb merdegadetes metafísiques. Cada dona ho fa si pot.
—Les dones són tan terra a terra, tan poc lliurades als vaivens de l’esperit vesànic del món. No s’ho demanen cap de les dues qui coneixem... com faria algú sensat com jo mateix, qui m’ho deman constantment.
—Què vols que es demanin, baratacançons? Prou feina tenen vivint com animals.
—Sóc jo qui fa el que vol amb el seu cos? O és el cos el que fa el que vol amb mi...? Convivim, coevolucionem, ell i jo, mes cap on...? No gaire lluny, segurament; cap a l’extinció. Fem veure a la fi que érem matèria i antimatèria, destinats (mútuament reconeguts a qualsevol distància) a ensopegar’ns-e justament quan ens calia desaparèixer. Fosos d’empertostemps.
—T’has equivocat d’obreta de teatre, capdecony. Aquesta que anem a veure havíem acordat que és de cardar i riure.
—O si això no pleguem, tens raó.
—Tornem-hi. Boc estaquirot, a qui han arranat el cap, l’Aristarc u, l’Aristarc dos, tots els Aristarcs... Cap sull que llavors ella ha penjat empallat a la paret, com si és (encara millor) el d’un ant de bell banyam o el d’un exòtic bou africà de cornamenta cargolada, ei, o de qualsevol altre animalot de front florit, adés caçat al vol. I en acabat, ara, què li diu? Li diu maligna que: Prou pots, penjat a la paret, Segimon, vull dir, Aristarc! Veus impunement i sense més càstig, tu rai, ja enllà de tot neguit, tots els vers homes... com els am al llit... sovint per tanta de passió destruït.
—Minerva, m’estàs corn-palplantant! M’estàs cornúpeta-fent! Millors títols, efectivament.
—O hi veus tots els assassinats que tants d’orgasmes no em solleven part d’aparell genital... i part d’ànima accelerada cap l’origen roent d’indestriables magmes qui tot ho creen i anihilen ensems.
—Minerva, a mig perdre la llet, m’estàs clavant al cor l’estilet! Vull dir, m’estàs tallant el coll en rodó!
—Fagocitar, defecar, escapçar, cardar, no hi ha millor teatre. Saps què? Una altra caparrada. Si tant m’alta veure rodar iteradament caps com irisats parhelis qui es desprenguessin per a caure’ns a les closques com gambuixos o aurèoles tornassolats, per què no m’estalvii tanta d’eloqüència centenària i el primer infant que vegi d’aspecte brutal (no cal anar gaire lluny, tots el duen, mimètics; prou poc poden evitar-ho, cascun de naltres tan brut i animal com l’animal més brut) i no li sostrec, inepte i clínic, l’abstracte cim per on mai més no plorarà de penes doblement psíquiques i psicòtiques?
—Amb aquella neta sobtada fracció o abrupció acefalofaent ja estorcent-lo idíl·licament de tantes d’ambivalents controvèrsies, esotèriques messions, reticències escandaloses, transgressives dinàmiques, ressentits silencis, evocatius candaulismes, humiliants coltellades, deliqüescents hostilitats, empoixivolidores circumlocucions... Pèricles, ets tot un senyor... feudal.
—Qui amaga o millor recondeix les vídues assassinades al mateix indret secret on hi duu les ballarines robades. Ah escoltant rere la porta els mormols i xiuxiueigs excitants. Segimon, diguéssim Sèsam! que em morfonc. Em deleixc per penetrar-hi.
—Què hi faràs, Pèricles, reiet? Clavats als murs de suro els romanents fosquets de cadascuna de les teues ben desades ballarines. Papallones qui es corromperen a l’aire enverinat. I el forniment de la cel·la dels suplicis, ai, estrictament de bordell del dinou. Xaró!
—Volia escoltar’n secretament les confidències prohibides; dissimulat rere la roba del penja-robes, embolicat en un abric feixuc com mamotrecte, i penjat de qualsevol manera, trempant, apandre, llefiscós. Tàctilment allargant palps per a líricament tocar-hi grotescs ventres anònimament i molt ridiculitzadament bufats.
—Pèricles, quin idealista!
—Amb quina eficaç intel·lectualitat no col·laborarien les nostres vergues i llur verges xonetes aptes per a tot espectacle. Miops i nus, aeronautes pels autòdroms de les altes respostes flairoses i elegants, tot el que les exòtiques dansarines no ens llencen com meandriformes bales, persistents ans autodepreca’ns-e i tot els els tornem, centenàriament eloqüents, teatret fútil de seriós argument. Oh quina merda, Segimon! Ja hi tornem a ésser! Sant tornem-hi, la mateixa merda teatral de la conversa fàtua. Com hem caigut al mateix bertrol?
—No no! És un teatre diferent! Sense censures, carallot, sense censures! En aquest teatre de paret no hi censuren re. Ni el comte Guifre, rei dels Països Catalans d’aleshores, no els és sagrat i en poden dir les veritats. Com s’empescà la molt gloriosa senyera, per exemple. La seua dona...
—La molt formosa Ermessenda, segurament?
—Guinidilda, fàcil de recordar-te’n; només cal que pensis en godomassí o “dildo” i en les guineus, donetes molt múrries pel que fa als estratagemes adúlters que se saben fer anar per al guillot enganyar.
—Guineu-dildo, fet.
—La Guinidilda, segons aquesta altra versió molt més fidel, li fotia banyes contínuament, i en Guifre, és clar, contentíssim espiant-los, otacust i escopòfil ensems, ausades, i ve-t’ho ací que un bon migdia, la Guinidilda enmig d’un altre enfollit orgasme, me li esgarrapa a la natja esquerra de l’amant groguet qui se la carda (potser era un dels mongols mercès a qui, per via catalana, un parell o tres de centúries més tard, d’altres pariren en Genguis Khan mateix i tot), i, esgarrapant-l’hi amb tota la dèria, com dic, a la natja grogueta m’hi inaugura “quatre rius de sang”, i fa en Guifre, escorrent-se, llavors, Collons, doncs ja tinc el penó que guanyarà totes les putes guerres del món! I així va néixer el nostre antiquíssim estendard immortal. No et creguis cap de les rucades que en deien abans, quant al naixement del més esplèndid senyal de l’univers.
—No me les creuré pas. Ja ni me les creia ara, saps? Els qui escriuen d’història em sembla que en saben molta.
—Merda per a qui se’ls escolta, ausades; oh i espera’t, hi pots dir “penetrar” i tot, en aquest teatre de paret, i qualsevol altre dels mots prohibits. Saps que penetrar era un mot que els cagallons castelladres franquistes sempre li censuraven al novel·lista Pedrolo (un novel·lista molt millor que cap dels Verdura, ni cal dir)?
—Qui perdonarà mai els franquistes cagallons? Baldament es morís ara mateix qui mai ho fes.
—I hi pots dir zizí i zuzú! Te n’adones que com les plantes dioiques, els arbres femelles sempre són oberts de cames, vull dir, de branques, en “U”, i els arbres mascles s’enfilen en “I”? El mateix amb el zizí (que assenyala l’òrgan de l’orgasme mascle), amb dues “i” o vits trempats; la primera “i” amb una mica d’aigüeta de lubricant al capciró de la fava, la segona (“í”) ja amb la lleterada que s’enfuig. I el zuzú quelcom força semblant; el cony o zuzú té dues obertures de cames, dues “u”; la primera sense lleterada, la segona amb llet delitosa d’orgasme de dona (“ú”). Adona-te’n que en gavatxet (els gavatxets no són gaire bons en anatomia), a zouzou hi ha, a part del zuzú propi en “u”, la “roseta” en “o”, figurant el forat del cul, mes tot plegat és un zuzú massa complicat, vull dir, confús, i sobretot una mica més pansit, adust, poc gustós (té tastets de merda) — hi manca l’accent de la llet en “ú”. En fi, tant se val, només per a fer-te avinent si és un teatret que s’ho val, i alhora que tot a la natura ho garanteix i certifica: És destí de tot ver home penetrar i de tota vera dona obrir-se de cames i veure’s penetrada, posseïda.
—I això veurem?
—I escoltarem, Pèricles.
—Si tu ho dius...
—Cap reviscolança? Encara capcot i xil·la aflonjat? Sobreposa-t’hi, company... Ah si tinc cap aperitiu per les butxaques? Ni molla.
—Disgustadot, malhumorós, tarannà tarat; el pes massa feixuc de l’escala del firmament i d’altres tarararats que se t’abaten, megalòmans i infinits.
—Quina ràbia; cismàtic cervell, alhora volent’ns-e esfinxs de cor ferri i carrinclonament enlluernats pels furtius il·lustradors qui ens il·luminarien amb llurs cridaneres anatomies sempre reconstituïdes amb escombraries i rebuigs.
—Més val no pensar-hi, com dius; no pas a mig camí.
—No; no anirem enlloc. Xipollejant d’empertostemps al purí; eternament trepitjant gatxull.
—O potser al llit, plens de tristor i d’emprenyament. Reguiny i segriny. Girem cua, doncs. Cap novetat.
—Ah si amb el coltell del nostre enginy sabíem rompre la redubtable teranyina del tedi! Cada batalla es repeteix amb els mateixos morts reciclats! Cada catàstrofe astronòmica amb el mateix esclat carallot.
—Cert; cada univers es resol amb el mateix violí descordadament discordant, garranyics de nyigo-nyigo-nyogui-nyigui-nyago-nyungui.
—Pèricles, sé que ets llunàtic. Prova-m’ho! Comença de fer-ho malbé tot. I tol-me si et plau el cap!
—Astre d’alabastre votat al desastre, la lluna, Segimon; formatge ratat; el firmament clafert del rau-rau dels rats als budells.
—Món afamegat, natura ganuda, cort celestial o de porcs. Tothom es menja tothom; els universos embaulats, menjant-se alhora i cagant-se. Posseït desposseït. Menjar-cagar, únic esdeveniment fastigós, repetit fins al fastig. No n’hi ha cap més. No hi ha res més. Dit i fet, som-hi; de la panòplia et duc la simitarra.
—Duus-me un pom de flors que amb onades d’aromes duré al carçre d’amor.
—Encara hi tens vives les ballarines robades, les assassinades vídues, Pèricles, manyac?
—Viu o mort, re no esdevindrà inhibidor a la titànica pol·linització que s’atansa.
—Per què quan dius “titànic” penses en el banyut més titànic de tots? En n’Hefest, ferrer volcànic, ranc i lletjot, de qui la dona Afrodita és la més sexualment promíscua de totes les deesses de l’olimp; mentre ell pencant de valent als focs rugents de les forges, ella al llit amb els més herculis dels pretendents. Renegant, mastegant tatxes, n’Hefest nefast empescant-se’n de peludes: taules de tres potes, dones autòmats incombustibles, rets irrompibles... I parlant de mites i mitosis, saps que els grecs creien que les gallines en tenien prou per a concebre sentint el crit el gall?
—Otacustes.
—I para compte, volcànic, amb tos massa rebregats llocs comuns, les noies bescuites crec que esdevenen metzines. Cap noia no és un bosc. Feta cendra mai no reneix.
—Segimon, per les orelles i per l’embut del gramòfon, us ix el mateix fum. Ja sé que tot el que dic és tronat. I que cremem part de dins, com més anem més disminuïts. La vida és un lladre icònic; voldríem esmunyir’ns-en i es repeteix contínuament, i el càstig de baquetes és infinit. Amb cada garrotada perdem substància.
—I un llençol amb cada bugada. I amb cada tort que ens fan, un dret. Ah qui em gomboldés al gambuix de la lluna, Pèricles, ara que seré vellet!
—Somies en angelets?
—Decapitats, com tu.
—Endèmic aïllament duu implícit totes aqueixes renyines que ens maneguem. Et faré prometre, Segimon, que, aprés mon vil òbit, mon reliquiari segellat gosaràs plantar com llavor si fa no fot botànica, ho dic bé?
—Irrellevant metàfora, què vols que en tanyi?
—Què vull que tanyi? Sorprèn-me, collons!
—Pèricles, exigent, prou feina tinc estirant lentament la pota per a fotre’m ara a amollar enganxifoses reflexions faves favoides fades.
—Inflexions d’implicacions inescondibles, ço és, injustificables, Segimon. Els qui francs ens donem al vici de la metamorfosi no canviarem mai.
—Destrucció automàtica de cos esventat a l’ésser, fa? Abscís, mínimament, molt, molt mínimament prematur a l’ésser del no ésser. Car l’eternitat és eternament eterna pel bec que vulguis prendre-la. O quina és la bestiola que si l’escurces, amb els dos bocins esdevé doble? Cavall de serp, cavall de faves, espiadimonis, peixet de coure?
—Tartrany.
—Això. I en deuen haver d’altres. Per què no naltres? Doblats o multiplicats potser qualcun de naltres troba la com se’n diu, la felicitat.
—Capdecony; encara anem al teatre?
—A veure-hi cuixa, recordes?
—Re altre no val mai la pena veure.
—Merda, deceptiva mancança! On són els enyorats bandolers d’antanyasses qui agotzonats et gruaven i se t’adherien intrínsecs i molt fidels al marge de l’ombrívol camí per on caminaries per a sortir-t’hi de trascantó i meravellosament simètrics d’un tall sec fer-te’n de tu dos? Allò era enginyeria de vàlida sort. No com ara, que re no val re. Ningú a qui emular, ningú qui et temptarà, ningú qui et niarà, ningú qui de cera et farà i t’atiarà com baldufa, ninot impel·lit qui així s’arrisca a rodar cap al cau sens fi.
—M’espies per les esquerdes els malsons?
—Mana?
—Patètic personatge, ets tu qui em penetres per les poroses bagues soltes dels fils que tramen i ordeixen el carnestoltes inherent on se m’entrellaça cada reluctant catalític, cada crítica i sarcasme, cada pobra diagnosi, cada estret desfici, cada absoluta desconfita, cada enrabiada i abstinència, i plasmodi i ectoplasma, cada espectre i abissal peixot.
—Què vols que hi foti?
—Ets tu, ets tu! Ineluctable vicari de la pega. Subjecte de qui els fragmentaris gènits em duen a naufraig dades i dates, i m’omplen de males herbes el jardí.
—Saps què? Desvarieges. Me’n torn a casa.
—Massa gent tinc a nodrir, m’envaeixen la casa i encara se m’alçuren: com si sóc qui els deu la teca!
—Ja sé que ets molt generós, Pèricles.
—I t’hi veig de capitost, maleït! Em voldríeu fer pagar arsia, bausia, cugucia, regalia; m’envaïu el cau com bruts damnats metecs, i us creieu amb més drets. Algú (tu?) em calava foc a casa; ara em tocava pagar-ho doble, per a reparar-ne estralls i desfetes, vull dir, desfets, i damunt indemnitzant el banc de la hipoteca. Algú altre (tu també?) llençava insults als comandants qui presumien pel carrer de guerrers i de valents, i hom els crits els allevava a un dels balcons de casa meua — multa i presó, i això si doncs no m’afusellen ipsofacte. I em creia, pobrissó, que portar banyes ja era prou pecat, però no; tothom m’ho fa pagar (i tu atiant-los-hi), clavant-me llufes, fotent-me travetes, llençant-me al cap cagallons de gos. I tot em costa deu vegades més. I ara descobriu que ni a casa no hi cab.
—No mengis mai serps abans de jeure. Llur verí duu dubtes. No n’hi ha cap de bona, serps verdes, negres, sanguínies, lànguides... Tria fideus.
—Cert que de cops... quan tot s’omple del caos de l’enfeinament... fins i tot dins casa ”meua” envaïda... sempre prenc el vol part damunt el poti-poti; el batall entre cuixes em va tocant pirandó. Ja us ho fotreu.
—Pèricles, a en Vi Bòlit el vi el fa anar de bòlit — se n’ha anat de casa perquè al menjador abelles han fet niu al pàmpol del llum del sostre, i té por que no el pícon massa; en canvi a mi, que amb una fiblada d’abella ja voldria dir que sóc mort (si no em duen amb ambulància i m’injecten allò que em permet respirar novament en menys d’un minut i mig), em fic a dormir amb la boca badada sota l’arna clenxinada o el rusc parrupant perquè m’hi degoti mel. —Tantost ets conscient del que no voldries fer, pitjor ho fas; part darrere la part conscient, un rau-rau insidiós et rosega les idees; et voldries pur, i tot el que toques, ton toc fa esdevenir podrit... És com cap altre tabú: més vols evitar d’esmentar-lo, i més l’esmentes – com la família qui havia perdut un fill negat al riu mentre hi solcava en canoa era a ca teua sopant i heus que la teua dona, na Hipàcia carallot, no es va poder estar d’esmentar la pel·lícula Lliurament on tot s’esdevé en un riu, amb quatre companys d’excursió ara atacats des dels marges pels una munió de muntanyers locals molt religiosos, és a dir, assassins; va dir: És com a Lliurament tots aquells maleïts ignorants maldant per tal d’humiliar a mort els ciutadans qui els envaeixen el territori salvatge on hi foten de covards caçadors... I, com llavors em vaig ficar a estossegar i ella al capdavall se n’adonà, es va posar a barrejar les imatges: Les dents van armades... de tothom — va dir, i les hipàl·lages hi suraren ans prosperaren llavors com erupcions de papers de colors que escriguessin pel cel romanços irisats.
—“Sitot veiem que el trau de la femta trau humor groga i calda”, arribem al grau inherent del fenomen epistemològic. Quan el teu contemporani esdevé agressiu (dicta el savi), viola’l prosaicament amb mots egregis de progrés acadèmic.
—Esdevinc simi exasperat, Segimon.
—Intuiré que la teua irritació... caldria assessorar-se’n degudament... mes diria que et ve de qualque supressió metafísica de la màquina.
—Quina màquina, malparit?
—Que apaivaga eventualment la feral pirotècnia del pols restret i l’estómac claustrofòbic; la saba contreta, l’aflat dificultós...
—Pensava que de tot això ja no en tenia...
—El nyap anatòmic que succedani i per casualitat guareix tot baticor; l’ultracuidat estront de vàlua intimidant entre les dents del trofeu microcèfal...
—Precisament! Que el meu cap escarransit penjava a la paret, damunt els puçosos mamotrectes dels abrics antics al bordell del dinou, i pensava que havíem acordat que en un oceà de rialles reconeixia les obres mestres del llenguatge cru de les meuques i en un místic paisatge il·limitat de rius de coure i turons somrients, tot hi era autòpsia. Com en taulell de marbre a l’hospital. Amb quin desig de revenja no hi desmantellen els cossos de substàncies somrients!
—I ara et dic que ton cap hi és absent! Hi ets... mes no pas tot... del tot... hi ets menys del cap!
—Abolició matemàtica que al conflent de mon naquis funeral i la venerable obsoleta fèrtil cristal·lina fràgil escala de mà cap a la propera endemesa, les esplèndides constriccions de la superstició (llur demagògica persuasiva eloqüència) comoneixen (conjuren) dels homes i les gallines els orgasmes buits. Cal reconèixer que el teu cap de cavall boig que sovint penja sospitós, de malparit aristòcrata, qui sense cap recança em boicoteja i desafia, als meus malsons, dispara tentacles de pruent distòpia que com abegot intrèpid qui es desix de constel·lació o eixam ominós, corromput, de flagell, esteranyín amb mandrets no gaire subtils fins només jaquir’n un parell que adoper de regnes per a dur’m espectralment i psíquica a la sòbria closca de la tinta i l’ambre gris paradoxals que em protegeixen al capdavall de tota vivisecció. Mon capet atrofiat se n’esquitlla, s’esmuny fang endins, lluny dels becs dels agrons, orvals, bernats pescaires... de la teua ubiqüitat... qui ardus i simultanis se’m fotrien damunt. No somiaré mai més, i amb això, ludió esvaït, no m’emprenyaràs mai més tampoc amb tos ritmes i períodes d’arcabús i d’encenall espontàniament encesos, o d’opulent esquelet qui diu decebut i il·lús que se m’enduu. M’arrel al panteó de la meua suposada individualitat.
—Idòniament, sota la cara enfarinada la regatera se m’inaugura d’una grassa llàgrima de pallasso. Què hi farem, monçònega. Ets tan mort i de tan lluny que ni de tu dol no port. Érets un cap, cert; un cap d’espantall que el foc al bosc i als camps abreujà fins a inconspícua volveta de cendra; te’m bufava lluny del cresp cutani, mecànicament, inconscient, com ara anàfic, no gens ni mica tàctil.
—I amb aquest acurat epigrama no sé si mig enigmàtic mig desconcertant, reconec que a l’objectiu submarí del teatre on anàvem hem fet gairebé cap. Els estímuls induïts, Segimon, ens duran totes les il·lusions que calen als fantasmes perquè llurs sensacions continuïn d’emanar indiluïdes.
—Ah com tremparem, Pèricles! Ara, que no sé si m’hi veig prou competent, amb unes ereccions que nosa faran i tot quan voldré puntuar com cal els maldestres arguments del vague escepticisme amb què tota raó incoherent sé sempre saludar.
—Xst, només citaré breument el que diu la closcatrencaire natura: Tot plaer falleix per la maledicció de l’anticipació.
—Ja no diré res més.
—O encara no veuríem les espitllants coruscants resplendents trajectòries dels precoços vehicles subversius: les xicotelles de cony encara totalment glabre qui parodien als marges seminals de l’escenari barjaules molt procaces.
—Se’m fa el gland aigüeta, Pèricles.
—Borni ploramiques, fica-t’hi un tap. O et diré de rival amb nombre zero, inexistent. Abdicat d’agre fregolià qui rancs paradigmes de nul enginy vol entremetre entre esgarrapades de parèntesi mal cuinat. No sé si te n’adones que ens creix damunt els cossos, no pas pèls ni cabells... herba! I que anem vestits amb terrisses de torreta, de pot per a plantes.
—Em duràs a l’hospital per a la vivisecció? I com sortiré de l’oníric destret? Potser em tornaré a perdre per la branca dedicada a les dones. I després de tornar-hi a veureu sense ni voler milers i milers de conys esventats, exhibits, palpables, i altrament palpats per romancers obstetres, em tornaré a escapolir per una porteta lateral, rere una gran escala de mà que tragín com si hi sóc treballador. Per aquells carrers que no conec, estranys, molt concorreguts, amb la feixuga escala carregat, només tornaré a barrinar com desempallegar-me’n. Quan hauré trobat al capdavall un racó o cantó prou fosc, potser tornaré a abandonar-hi la fèrria andròmina, tret que de bell nou, ja oblic anant-me’n, una mica menys cacofòric, tornaré a esguardar enrere i copsar-hi aquella dona qui ara hi passava acompanyada per dues xiquetes molt petites qui de mantinent s’han adreçades cap a l’escala i s’han ficades a jugar-hi. Ah fiblada, veig novament el mal letal que les petites poden fer-s’hi. Per això tornaré a tornar-hi, quan una de les minúscules personetes ja torna plorant vers sa mare, i abans tot no s’empitjori tornaré doncs a reclamar l’escalota que de mantinent un energumen una mica travalloques d’un taller de la vora ha sortit també per a apropiar-se’n, i tornaré doncs a haver de dir-li que allò pertany a l’hospital i l’hi estic transportant, l’únic que em calia aturar una estoneta a respirar perquè amb el que pesa n’anava esbufegat. Que no es migri gaire que ja me l’enduc. I així és com tornaré a carregar-me’n i a refer el camí cap a la porteta ignorada de l’hospital, branca femelles.
—On pobret de tu tot recomença. Sempre tornaràs a tornar-hi. Al seguer on pul·lulen els conys. A les fonts, en virtut de qualque estímul si fa no fa vital o altre. On els dits esporàdicament ortodoxos dels cirurgians et torcen colls, ulls et tolen, closques i pinyols i esquelets trasconillen i malemmagatzemen com atots oblidats a calaixos pudents com puden les solls.
—I, ajornat espectre, tornaré a ésser l’heroi; punyent triomf de talp qui percep qui ha eixit a la llum, il·lícit pipioli, i embarassadament demana perdó abans de fondre’s ivaçosament a l’abís de bell nou.
—Tot això només si mai et tornen a treure dels calaixos, Venceslau. Vull dir... Com et dius? Com et dius, carallot? El teu cap sense visatge, en blanc... No hi ha escrita aquest cop cap fesomia... Com et llegiré? Qui ets? Qui sóc?
—El qui caga i el cagat, o a l’inrevés.
—Ah és clar!
—Ei tu, ja hi som. Creus que l’espectacle ha recomençat?
—Per força, car encara parlem, Venceslau.
—Com hi toques i retoques, Venceslau.
—M’afalagues, Venceslau.
—No no, Venceslau; la realitat.
—Guaita, guaita, Amfitrió!
—Escolta, escolta, Candaules!
—Cuixa, cuixa, Amfitrió!
—Conys, conys, Candaules, xipolleig de conys!
—Ah...!
—Ah...!
—No hi ha teatret com el teatret de finestra i de paret.
—Cert cert cert cert cert...
—Cert.


~0~0~


itinerari eclipsat


sempre em plau depènyer’m de massa ocupat
i així fugir les gernacions

vaig depassant tothom per llargs corredors d’aeroport
com si tinc les oques a ferrar
i més urgents negocis a enllestir que no ningú

mes és clar un cop fora mala rebuda rai
muda llorda neu i foscor del capvespre tapat
m’aturen la tirada

m’haig de desviar un pèl avergonyit de la gentada
i sull ja no em cal anar tan esventat

ara davallant interminables escales cap als barris morts
sabent també que tampoc no vaig enlloc
m’ho prenc de filòsof despagat
desvagadament concentrant detingudament els tèrbols ulls
en els feixucs trepigs damunt la neu sollada

i si per facècia un boldró de brètols peguissers
taral·lirotejant em roba les sabates

peu nu i sense maleteta, safi, alleugerit
encara correré més fort
per jardinets il·lots (descurats) i les buides fires
i més tard enfonsats claveguerams i fètids fangs

fins que encara no anant tampoc enlloc
xòrrec avall ja no caic
cridant em sembla si a caire de seix
no s’ascla ma clepsa.


~0~0~


Try as they might
the ravages of time
came up empty
stroke just dirt

Couldn’t have me
ravaged as well
as they surely
would’ve wished to

Luckily I had always
been already
ugly
dwarfish
aling
and insane

So that
having been born
fucking old already
how could they
malignant forces
of odious time
uglyfy me further?

Not feasable

Not to me you don’t

In any event
maybe if
gearshifting in reverse?

Not even

Been tried

Same result

Frozen in disastrous amber.


~0~0~


la dona és un gallimarsot
qui quan em fot un mastegot
veig opopetre i taciturn
(llavicosit i ull viu nocturn)
els cinyells de l’antic Saturn
amb d’Hiperió cada ninot
fotent-me guitza amb son coturn

i si m’esmuny com borinot
pertot arreu on m’encofurn
el regueró de xerigot
prou que li crida on tinc el clot

ella fa cap brandant l’assot
(vímet de laburn o viburn)
i part d’ous llavors com espurn
i part de natges com llampurn
amb el cops de la matalot

mentre amb goigs de visigot
feliç tot picat carallot
faig ensems rialles i el bot.

~0~0~