Qrim Qatalà 97

Q. Q. XCVII


Urc de copròfag, i amunt (vull dir, avall)



No se’ns en justificarà pas. Ets com ets, i s’ha acabat. Si tu no fórets tu, no fórets ningú. Tot el que t’alteraria la identitat fóra destorb o verí; tot el que te la “milloraria”, te l’empitjorarà.

(...)

Indeleble temptació dels bolquers ençà, només ens va dir una vegada; a l’orinalet m’amorrava, m’hi arrigolava, enrampat. Presoner de la necessitat fisiològica...

(...)

I ara, embolicat de boira, torna a entrar a aquell xibiu, moblat amb peculiars ormeigs, en Justinià Inraja; n’Irma Groller, mestressa dominant “XL”, extra llarga, és a dir, gegantina, el rep com el vesper rebia ton nas si l’hi ficaves.

Era l’hora oimés on en sortia el dinguilla cassigall d’en Coragre Milserrell, avui ben detergit i escarrutxat, titella esguerrat, ple de blaus i taques de sang que se li esbargeixen com boïgues a través els vestits ben planxats; suara tractat com baldufa ferida pels llamps de les xurriaques de la deessa, amb una ganyota d’urc, més que content amb els seus intrèpids budells, que s’han sabut constrènyer a no jaquir esquitllar-se’ls la merdeta més fina, i qui li feia hola silent molt polidament amb el cap. Ens saludem sovint, es diu en Justinià, admirant l’heroic patidor en Coragre, com m’abelliria atènyer mai el seu molt coratjós grau de patiment sensacional!

En eix planetari de màrtirs, qui més rep més lluu. Com més lluents i emfàtics, com més abusats, més perdurem, més vida abasseguem.

I ara amb l’esguard encara de gairell, es fot cop de cap a la cantonada. En zé zop zaprendre nels topants (ens és ops aprendre’n els topants?), es diu, anant (ara sí, i trempant) darrere la geganta.

I fan cap (amb trep i tot) al delitós indret dels càstigs. La llar roent i els cortinatges feixucs i vermells, de flamejant vellut, fenyen els orcs, àvols i vehements.

Sense avisar, la germana Irma, grollerament, ogressa dominatriu, monja opressiva, me l’estomacava de valent. Quin bon parell no som! es diu, ni quin bon parell no fan la necrofília i la coprofàgia! Ella necrofílica, jo copròfag! Ella em vol mort, jo la vull caca!

Es demana què ha degut menjar avui. Barramunde zam balls, pebrò ti xirivies? (barramundes amb alls, pebrots i xirivies?).

Zam balls, zam balls! respon la geganta, cagant-se-li molt rítmica ni adu harmònica damunt.

Un bé de déu doncs d’estronts estorts cruspits d’espetec, tal com ragen...

Menjant (mastegant-la, assaborint-la) merda, en Justinià es recorda, tot tocat i posat, i elegant, el posat tan digne ni respectuós (sòlid com l’estront més ben format) que sempre no fa (i prou cal fer) tanmateix.

No sóc cap intel·lectual, però prou en faig la cara (amb la cara, pag?). I ara de la merda li’n davallen les escorrialles (solatge, marro, sansa, pinyolada?). Tastem-ne lentament, com en Jafà, i ultrajoiosos, com els feliços espectres de can Crestes, fins a les darreres rerialles.

El llencen, acabada la celestial sessió, com qualque llorda carcassa, via finestra de baix, al boscany adjacent. Mercès, deessa! poc s’oblida nogensmenys d’exclamar-se tot caient (no gens espectacularment).

S’arrossegarà fins a la sèquia. S’hi abocarà com vòmit. Els americans anem fent xup-xup sota capes i capes de merda i falòrnia, enze zil·luminat zen zhi rabegem! (enzes il·luminats, ens hi rabegem...) (en les fades falòrnies de la plutocràcia infantiloide, supersticiosa?).

Esdevenia cuc mig subterrani qui s’avençava furtiu cap al seu automòbil, on l’esperaven vestits nets, i dragees de sentors.

Assegudet, refent el bleix, s’esmava volant, aletejant amb els braços. I amb l’accelerada velocitat del seu vehicle, per inèrcia, es veia levitant, sense que li calgués ni moure un dit. Una eufòria punxeguda l’envaïa; s’esclafia; la hilaritat li sacsava les pedretes del grier, d’on que en parrupés, ventríloc. Quina felicitat, haver menjada tanta de merda de dona domadora!

I és doncs així, somiant dolces truites i menant l’esventada màquina, que, nyac, es va estimbar.

Va treure el cap nafrat pel sostre traucat de l’automòbil. He sobreviscut a la caiguda, es diu, tanmateix paralitzat, cada membre seu inhibit per qualque inefable força insuperable.

Esguardà els voltants calidoscòpics. Espines hi suaven, sagnoses, delitosos nodriments de sabes. Ínfims insectes s’enfeinaven arreu en caços i escamots adelerats. I llurs collites parien inexhauribles. Tant de franc recapte al cresp feracíssim de la gaia mare!

Petitor és solució. Que bé que s’hi deu estar!

Enantiòdrom, si adés assadollat amb tant de moneig, ara es delia per l’estabilitat.

Seré lleial a eix nou amidat ambient; hi entrava per la porta irrefusable de l’atzar qui només engendra bonesa. Som-hi, doncs; ja no m’hi mouré mai més.

Li tornaren petit a petit qualsque facultats.

Eixí colgada nit de l’estricte capoll metàl·lic. Enmig la foscor, inaugurà cusca esfera fulgurant de manyaga solitud, bo i parant-se cap foguereta amb busques trobades a les palpentes i, sense bellugar-se gaire, apropades amb els crocs adolorits de les seues mans.

Tot d’una romangué petrificat, aombrat de potent temença per amor a qualque latent imminent letal perill. A la llum del foc la pell se li tornava ocre, com ara tota envernissada pels microscòpics llustrins del safranet d’Índies. Qualque fera devia ullar-lo amb intencions gastronòmiques. Ai, l’esglai, mare meua! Tot jo sóc galliner follament escarotat per la presència de la pudent guineu!

No sabia ni on ni com ficar-se ni ficar-s’hi. De sobte, un atac molt fort; el pessigolleig a la sina esdevenint-hi arpons de mant de balener zelosament pitjant-hi i estrebant-hi, despietat. M’he mort, es diu, amb el darrer filet de seny. Tret que ja era hora, car vell rai.

I ara re. Fins a l’endemà, cap a migdia. Vet ací quina formosor de Sol no hi llueix. Ni boires ni foscors de dens bosc no ens sollen l’esfera ni l’atmosfera on nedem estàtics, en entesa unànime, o com qui al rabeig de gelees o mels el tenen de llonga data en inabastable rebost desat, marinant-s’hi, o qui sap si amarinat per a un esdevenidor incalculat, ni per a quines gestes insospitades.

Li calia llavors cagar tanta de merda com no s’havia cruspida ara feia unes catorze o quinze hores (setmanes?), merda ben païda doncs; amb el capçat de l’índex esquerrà s’amoixava el trau. Gomboldat, amanyagat, el trau amollaria son adequat xorrèstic sense gaires punxades...

(...)

Ens ho explicà clarament en Justinià Inraja... El copròfag se’ns assegué a la vora, al mateix banc de l’estació on ja érem mig pesant figues fins que no arribés esbufegant la propera locomotriu.

Doncs escolteu, seixanta-quatre anys que faig abans d’ahir mateix, i mai malalt! Una salut fèrria, conseqüència d’un païdor ferri, amb la més vivaç budellenca fauna, és clar, car... Tot zels mal zel ventrels sap (tots els mals el ventre els sap). Els estronts ben formats de cul fiable, vós; bocinets selectes, hom en xarrupa i en pren per començar un petit bocí només, com dic, en indret molt triat, com de qualque gelat molt exquisit i doncs massa car, on et fan pagar per culleradeta un colló pel cap baix. Assaborit amb delectança, tastet a tastet, sense exagerar, sense goludam, mai t’esbaldregues en àvol delit; a l’inrevés: sempre romans en excel·lent delit. Elixir de llarga vida. La prova: els insectes i animals estercoraris... més longeus i vius que no els altres. Recordeu què en deia en Rimbau, en deia torrons, torrons del joliu trau... Venint de budells ferms... plens de bacteris benèfics. Matèria fecal sublimada, de bleda-raves amb fesols a ambrosies nectarines... o si fa no fa. De tota manera, només mos estronts fan pudor, no pas mai els de la deessa, és clar.

Qui sap, escolteu; potser no n’escollia prou bé la cronologia. Quinze o setze setmanes (o setze o disset mesos?), i, fos com fos, ça com lla, mon ferri païdor ha feta la perfecta feina...

(...)

Ens era doncs cagant al mèdol darrere la roca... com l’escuramerdes Evarist se li va plantar aombrat... Quin estront més gros! li digué, us el compr per una dinerada!

Li va vendre l’estront monstruós i l’Evarist se’n va anar espatotxí com un gínjol...

(...)

Tota merda apropiadament reciclada. És eix l’etern retorn pregonament (o superficialment) filosòfic...?

Tret que ara una oldana recança m’heu. Potser no em resignava pas a perdre mon premi. Com diem els catalans, No hi ha mai esquerde zentrhò mi ses merdes (mai esquerdes entre hom i ses merdes... o, segons els clàssics, cascú sos pets troba prou nets). O era curiositat per a veure què en faria l’escuramerdes, amb l’enorme estront qui suara cagat havia, i per xo mateix darrere i subtilment no li aní...?

Tot i que em temia, sabeu? que no fos cap altre escultor i ara me’l banyés qui sap a quina barreja d’impudent alquímia que el fixés per a l’eternitat i el plantés en acabat al capdamunt de qualque plint adient per a vendre’l al museu més despecec. És esdevinença que massa sòlitament obté, en eix temps d’insuls xaronisme on els tasts artístics a llivells tan sotans ni supins degenerats no s’han. Nocions corrompudes del que adés era carronya. Ara hom ho estima espectacle teleològic, èpic. Tothom diu als teatres: El triomf de mos estronts al tron de la cagadora creen l’adhesió, el dret capteny i l’acolliment benvolent de frares i llecs.

O encara, no em feu gaire cas, potser, vagament, li volia dir, que Quina mala premsa no té la merda, cavà?

Cacodimoni, en diuen als dimonis dolents... I als pitjors, més pobrissons, marietes... culcagats!

Evarist, ho hem de canviar! Vós qui sou escuramerdes molt reconegut i segurament premiat als cercles adients, que en sou doncs tan cony-eixedor, vull dir, encara millor, cac-eixedor, en el bon sentit de la coneixença de tota caca (ses textures, sos teguments, l’espectre sencer de ses sensacions), oi que en podríeu escriure un tractat que llavors faríem desenvolupar en pel·lícules d’art i en documentaris i en jocs molt atractius per al jovent...? Xo rai. Clients i adeptes a betzef. Car no va dir en Dalí, i em sembla que també aquell altre tocaboires d’en Freud, que merda i or és tot el mateix? Que és pel que ens delim solament els humans? Els humans de la identitat inviolada, vull dir, és clar! No pas els deturpats per l’adoctrinament de les “educacions nacionals”, és a dir, feixistes, no fotem!

(...)

N’Evarist carregat, en Justinià xacrós, s’arrossegaven, molt provectes tortugues, per viaranys de no gaire ferm peig. On arribaran? On arribarien? On arribaren?

(...)

On arribarem? Hi arribarem mai?

I què hi fan tants de milers de paraigües plegats amuntegats damunt la molsa dels capçaners de les tanques dels jardins davant les cases, entre les branquetes dels arbusts de bardissa i decoratius – arboços, olivelles, azalees, albellatges, arbres d’en Jou, boixos, sanguinyols, esbarzers...? És impossible que d’ahir a avui tanta de gent – mares i padrines, i faldilletes i d’altres capons i lacais, sempre xerraires i xafarders – els haguessin oblidats després del plugim que s’estroncava de sobte perquè el Solell ho assolellés tot mentre acompanyaven la canalla a estudi o als arrests dels autobusos d’escola que, pudents i estridents, els hi menés. Tret que eix enigma l’hauré d’escatir més tard, car veig que l’escuramerdes Evarist s’emboteix al cau sobtat.

(...)

El cau era pou. Hi ha davall un món hipogeu. L’Evarist hi ha desaparegut. En Justinià s’hi llençarà tot i que cada os li faci encara mal.

(...)

Estil bomber, joiosament davallant, de replà en replà, isnell, a trencabranquetes, milles i milles d’escales avall, jaquint-me lliscar pel pal de ferro d’enmig – cert també que tenint qualsque efímeres aventures als replans entre pencaires que hi pugen i davallen flascament i mesella – faré cap a baix de tot, on comencen els barris dels pobres.

I ara què...? L’Evarist enlloc, i jo trobant-m’hi buit i perplex, havent oblidat l’objectiu de tantes de corregudes i de presses vanes.

(...)

Els barris dels pobres nogensmenys són força entretinguts. A poc a poc s’hi distreia badant.

(...)

Passatger de curta durada, atès que hi som, en trauré una cosa o altra.

I ara on m’havia ficat? Enfonsa’t, enfonsa’t, Justinià!

(...)

Per tubs com més anem més interns i tanmateix capaços, balders, li fa l’efecte que esdevenia estront reabsorbit pel forat del cul del món.

(...)

Hauré de renéixer per la boca de qualque creatura creadora, la qui, fos com fos, parí eixa idea tan absurda del viure?

(...)

Més hauria valgut / que mai no haguéssim nascut, havien esgrafiat als folres d’aquells budells d’altres passatgers abans el seu passatge, hom t’hi caga, i tururut.

(...)

Al banc de l’andana, els vells teníem, simultanis, una aversió a la insurrecció dels excrements. Bordant i cagant, els gossos de certes mig podrides “senyores”. Austers, lacònics, ens aixecàrem per a dissipar nostres gènits volcànics.

(...)

Jo també ho jaquia anar, relatava encara el copròfag Justinià, ja no tenia ni l’esquena ni la constitució de ferro; me n’esquitllava.

(...)

Eixida d’indret fosc per llocs més fàcils... No es volia pas trencar res més; car, malgrat la salut fèrria, tampoc no era un infant qui pertot arreu pogués rebotre, boterut.

(...)

Per boca de claveguera, exigu èxode al riu. Més ençà se sobreeixien els recs. Mes, això rai; en acabat de no gaire eixia el Sol; llavors, si el corrent fineix i s’assenten els aiguats, romanen els tolls, i damunt els tolls el boll ara que a les llunyanes eres esventaven. Vaig veure on parava; per un pontet romà em fiu fins a l’altra riba. I els carrers dels benestants, rierols pastorals. I vet ací els paraigües de bell nou emprats.

(...)

I el cagalló de l’Evarist? vàrem demanar.

Mes en Justinià Inraja, disfressat de puritat encara més intransigent, hermètica, insollable, sacsadament articulat elleix com titella esguerrat, de color tot sencer de llepia o xuclet de botri de tentacle, s’havia aixecat a rebre un bisbe o altre de qualque secta cretina o altra. O potser, no pas gaire millor, sa mare. Per la plaça de l’estació les ambulàncies o els bombers o la bòfia, llurs cridòries i estridències, transitaven de bòlit, perillosament.

Prop, la locomotriu feixugament panteixava. Del comboi n’havia davallada, ausades, sa mare, l’actriu.



~0~0~



Ma mare, l’actriu



En arribar a ca meua es treu la mortalla que l’abrigava i orquestra el decor. Com sempre, no s’inhibeix pas a retreure-m’ho tot.

—Endèmic xaronisme — sardònica em diu — com ton pare, tens el gust al cul. Un gust carrincló, de repel·lent rat burocràtic.

Em fa anar de corcoll, fent-me reajustar cada moble, atuell i quadre penjat.

Invicte tanmateix com romanc, ella també, com es cansa de fer-m’ho remoure tot, també s’ajeu, panteixant. S’espassava, esbravat, el vent de grop.

Som-hi. Amb les potes de qualsevol manera, llençada a la xamberga damunt el sofà, ma mare de vuitanta-quatre anys – ara pus tost esquelètica, actriu qui fou a ses joveneses, fenomenal catalana a Hollywood, pleneta i amb escaients volums i magnànimes corbes, i qui sempre es feia cardar davant les càmeres per tota mena de bestiar ungulat (i, en les escenes aquàtiques, per flotes incessants de llisquents cetacis), na Lily Cucumber (que es feia dir de nom d’artista; car de debò es diu Emília Cogombre), ara oblidada del tot al món cinematogràfic especialitzat en cintes de cardar i riure – com és a ca meua, a can son fill gran, l’hereu, vol que aquest compleixi filialment i més, i que tot li sigui servit adequadament. Tot. Vull dir, pernils, alls, cafès... Li tinc en un tres i no res la taula parada opíparament.

—Encara et fas amb la veïna? — vol saber.

—Doncs hò — que responc —. I l’he trucada que passi si vol, perquè ja saps com admira les teues capacitats tel·lúriques, vull dir, teatrals.

—Son marit sempre tan ase del cops?

—Quin remei! Poc hi pot fer res més!

—Els banyuts, com ton pare. Ecs, sempre m’ha fotut fàstic veure’n.

—Per si ve amb ella, t’he preparat el garrot. Per si el vols anar ataconant.

—Ben pensat! Porta-me’l!

He anat a cercar el bastó amb el qual com li rota atupa també en Coragre Milserrell, el qual he emparaulat així mateix perquè aparegui avui. Ell i n’Irma Groller, els llog per a aqueixes sessions on ma mare veu que faig vida “normal”, amb una amant i tot, i, de bon afegitó, un pobre marit desgraciat i dominat per la dona... per la dona, i pel drut (presumptament, jo), i així doncs potser li continuaré fent gràcia i tampoc no em desheretarà del tot.

Qüestió de noms — hom en fa, si doncs no pas el que vol, el que pot. I amb prou diners, rai. L’extra llarga n’Irma Groller, l’ogressa dominant, esdevé (per quan s’escaigui; com ara, doncs) ma veïna d’avinentesa. I cal dir que fa un paper millor que ma mare, n’Emília Cogombre, ni fent de Lily Cucumber, mai no féu. Pel que fa a en Coragre, llogat de marit cuguç, no li cal fer cap paper, o diguéssim que ja fa el paper que sempre fa, el paper concomitant a la seua natura, que en deuen dir els psicòlegs, els com se’n diu, els psiquiatres, el paper d’acollonit i de perenne vençut. A tothom ens convé el paper que fem, o diguéssim, tothom fem el paper que més ens convé. Per això gairebé tot gairebé sempre rutlla tan bé. Si no féssim tots plegats el paperot, malament rai. Tots som aspectabunds — abundants en aspectes, i sempre ens escudem rere el més adient, si en sabem prou. Habilitat per a viure — viabilitat al món — vol dir saber-se’n disfressar amb el més apropiat al moment, el que ens duu justament a la supervivència. (Em direu que cap mèrit el del supervivent — que tot depèn de la sort o dissort dels impactes — que les bales porta-mort xiulen pertot — que les trajectòries dels projectils fan llur via entre tosses i buidors, sense saber de què cony vas disfressat. I jo dic que no... si doncs t’has sabut disfressar abans... d’absent. D’absent, d’absent; d’absent entre les maltempsades.)

Cert que tots els psiquiatres es veuen afectats per la mateixa perversió: la perversió lligamosques, catalogatriu i omni-culpabilitzant que és la perversió dels caràcters repulsius i escanyats. Mes què hi farem. De vegades, també fan servei — el bon servei sobretot de justificar qualsevol boja mania ni crim.

Després que s’ha ben atipat, ma mare se la vol pelar. Se la pela pertot i gairebé a qualsevol instant. Ho fa per la seua salut, i a fe que saludable rai. Ho fa en públic discretament (n’ha après molt últimament), i casolanament ho fa sense cap mena de prevenció... ni decor, doncs, jotfot!

Tret que llavors, en aquesta avinentesa, ai, que no trobava pas el que li calia.

Obriré un incís per a explicar una mica que... Ma mare de ben jove renegà dels homes. És clar, per a qui ha tastat els ungulats i els cetacis, i s’hi ha acostumat, un míser homenet què serà? Na Lily Cucumber es va casar amb mon pare — el “repel·lent rat burocràtic” per antonomàsia — pels seus diners. Mai se n’ha amagat, ni quan mon pare era viu. Mon pare, en Ninian Inraja, jueu, productor cinematogràfic de films “estranyets”, a part de ric i molt viu amb els negocis, era homenet-homenet, geperut, panxut, lletjot i nan. I la devia fer molt petita, la cigala. Els semites, és conegut, els moros i jueus, tenen sempre aquest complex de petitor “where it matters”, de petitor diguem-ne peniana, doncs. La pena ja la duen intrínseca, com deuen dir aquells qui se n’entenen. I per això ja de nyecs, sistemàticament, es fan tallar la pell del gland (el prepuci, sí, em sembla que en diuen) i en provoquen la balanitis i es pensen, il·lusòriament i delusa, que així la cigala els creix. Quin malviure per tan poca cosa! Amb aquell complex d’inferioritat, amb l’enveja constant que porten envers els cretins i tanmateix molt carallots “cristians”, perquè la fan tan “grossa”, sempre s’han armats fins a la coroneta, perquè en alguna cosa s’han de creure superiors. Diuen: La fem petita — guaita’ns la capacitat cerebral, però! O diuen: Tu la fotràs més grossa — mes guaita’ns si som bons terroristes! O com expliquen si fa no fa els molt pecs, sempre al·lucinats, psiquiatres: Per llei de compensació psicològica, els físicament i íntima mal armats, s’armen follament i gegantina per via externa. I això fins a límits suïcides. És evident que els països amb armes atòmiques (de destrucció massiva, en diuen, i no és facècia), és evident que, com més merdetes es veuen, més en tenen. Són països paràsits, inviables, nocius. Compensen la manca d’assegurança anímica, de fortor corporal, d’energia i d’ardidesa — de fortitud que en deia en Llull — de coratge humà... ho compensen (s’ho pensen, desgraciats acollonits!)... ho compensen amb aquelles cigales explosives, esclatants, putrefactes, anihiladores de tot el que viu. Massa fastiguejats i rancuniosos per a viure amb la realitat. Prou són de plànyer, gamarussos, catius!

Deixa’m anar enrere, que no sé on era. Ah, hò, i tant. Ma mare volent-se-la pelar després del ric refrigeri. Va renegar dels homes de ben jove encara, doncs. Amb els ungulats i els cetacis, qui s’hi pot comparar! En acabat, com ja no fa films, què s’hi ficarà? Vull dir, a la font de tota salut, per a estimular-la com cal, al foradot de les injeccions orgàstiques d’energia electromagnètica, o místic-galàctica, o com se’n digui. Tant se val. S’hi fica de tot: les eines de cap de sos coneguts poc la satisfà... ni escarpre d’escultor, ni escalpel de cirurgià, ni ceptre de rei, ni maça de jutge, ni copó d’hòsties de capellà, ni porra de general de la bòfia... Per això, és clar, es fa fer els godomassins custom-made, a mida. Els quals per això se’ls estima tant. Són fets a les dimensions i als contorns i textures — colors, línies, massa, volum, espai... — exactament dissenyats per a son plaer màxim.

I ara doncs no trobava el bon instrument (esturment, caldria dir, en aquest cas, a l’antiga).

—Mais où s’est-il mis mon gode? — i ho regirava tot entre les seues bosses.

N’Irma Groller afluixà la veu per a demanar-me:

—Mon gode, mon gode? Que potser parla de religió, ara?

—No, no; vol dir godemichet, en francès; en català godomassí; es posa com una boja com el perd, com perd el que justament vol en aquell instant, car en té milions, pel cap baix. Hè! Me’n record una vegada, com era ben jovenet, va esvalotar el veïnatge. Mon germà petit i jo ho havíem posat tot a la vorera que s’ho enduguessin l’endemà de matinada els escombriaires. Havíem escoltat un guru a la televisió: Com menys tindràs, més feliç seràs... I de tota manera llegíem existencialistes: Aviat les circumstàncies universals ens fotrien fora d’aquest món, d’aquesta vida, d’aquesta existència vana, efímera, inútil... D’un rampell rampellut, inspirats i purs, doncs, tot ho abocàvem fora. I les coses pròpies primer. Els nostres llibres, musiques, pintures, aparells — jocs electrònics, ràdios, càmeres, instruments — i allò que trobàvem a la cuina i per les cambres — microones (no n’hi havia encara, potser; fogons i fornets, doncs), i neveretes, televisions...

Ma mare arribà en un dels seus Jàguars. Va veure l’estesa davant casa i no en féu gaire cas. Potser, contenta, es pensava que fèiem neteja i tot. Les minyones ploraven, singlots i sanglots a betzef; tret que tenien ordres de no impedir en re les nostres iniciatives de fills d’un ésser superior. Les arrucà, els digué que aparells i atuells, allò rai, i millor, que ja en compraríem de nous. Car aquells dies “nedàvem en l’abundància”, com hom sol a dir.

Ara, com se’n va adonar que també havíem llençades les seues coses, inclosa la seua tauleta de nit... Uf!

Pertot arreu demanant a crits furients de dona ultra moguda a qui el cony plorés raigs llefiscosos de pur roent elixir: —Where’s my dildo? Mon godomassí, mon godomassí!

Va sortir al carrer armada, engegant trets enlaire. —My dildo, where the fuck’s gone? Nobody take anything at all before my dildo appears!

Va acollonir uns mexicans, tres o quatre escamots, uns quinze carallots aprofitats qui s’havien ensumat teca de franc i ja s’ho enduien tot en unes furgonetes, alhora que es barallaven entre ells pels objectes de més vàlua. Com s’escorregueren, vull dir, com es cagaren i se n’anaren corrent!

Som-hi, au; foteren el camp els esparracats mexicans omplint l’aire del verí fumós de llurs vehicles de merda.

Tots els veïns, ambtant, traient el nas. Un nas molt arrufat. Quines maneres per a una aristòcrata com ma mare! La criticaven entredents, i tan encarcarats que, si els hagués vingut aleshores cap pet, potser s’haurien esberlats en mil escalaborns.

Tots plegats (fills, minyones, la Lily Cucumber mateix més ardentment encara) regiràrem amunt i avall tot el que havíem llençat. Finalment el seu godomassí altament preferit al moment aparegué. Esdevinguí l’heroi, car el trobava jo. Em perdonà allí mateix...

Personalment, n’acabava tan agraït, amb ma mare pelant-se-la alegrement, les minyones totes felices, cantussejant, i mon germà petit passat encara a un grau més inferior, que vaig cagar-me llavors en tots els gurus i en totes les religions, tant si sortien a la televisió com no! I vaig dir, molt decidit, i ja mai no m’he desdit:

—Fora, ja hi som! La meua tolerància envers els datspelcul de la superstició és zero d’ara endavant; merda per a la merda de totes les creences asiàtiques: merda per als moros, merda per als jueus, merda per als cretins; merda per als xintoistes, merda per als budistes, merda per als hindús; merda per als del ioga i el taekwondò... i el iugurt, i el jujitsu i el judò... i tota la merda de la merda de la religió! Merda per als freudians, i merda per als junguians, i merda per als adeptes al misticisme, a la metafísica, a la ignorància, a la superstició...! Tolerància zero, tolerància zero per als enemics de la raó! I qui no n’estigui content que es xucli un cagalló...! Que, urobòric, autodonatpelcul i horrorós... que s’amorri al forat del cul pudegós... lluç podrit... li fotrà més profit! Que s’hi amorri i vagi menjant... el que va cagant; no els puc encobeir... em foten perperir... Merda per a tots plegats! Merda per als capellans i tots els escarabats! Merda per a tota la tresca i la verdesca, i la merda i la merdesca d’anacoretes i d’estilites, de bonzes i de faquirs, de bisbes i de santons... de transcendentalistes, i deistes, i maçons i mormons! Merda per a totes les verges, màrtirs, profetes, messies, bruixots...! Merda per a tots els eclesiàstics gargots i ninots... de guix! En tots m’hi cag i m’hi pix! Shit for all and sundry, i merda per a cascun d’aquests animals; tots plegats, caps d’orinal... jo només em crec (mentre em convé) la mona, el caganer... i el tronc de nadal!

—Ah, voilà! — feia estona que havia dit ma mare, i ara se la pelava tan alegrement com aquell altre memorable jorn.

Mes ara, en sentir-me dir que “prou, que ja s’havia acabat, que ja no fotria mai més cap cas de les infames merdoses puerils elucubracions de cap altre repel·lent capdecony metafísic de la puta merdosa mare qui el cagà”, ni de cagar-me, doncs, “en tots aquells gurus i religions de merda dels ous podrits”, digué:

—Pobre de tu! No saps pas les malalties que se’n segueixen...!

—On som? Encara parlem de religió, no fa? — responguí, sense de debò sorprendre’m, car prou sabia que la múrria marfanta ens escoltava tot manxant.

—De religió? No; de la merda! — contrabalançà.

—What! — que dic, molt ofès —. Slander! Difamació! No, senyora; les merdes variòrum són justament les essències sublimades del ver nodriment! L’ambrosia divina de què enraonen els clàssics. La pudor, la pudor... La pudor només és un altre vil truc dels déus sempre malparits i garneus, per a decebre, com sempre, els datspelcul d’humans...

Ma mare, allò l’emprenya. Sempre l’ha emprenyat el meu gust copròfag. Diu que és culpa de mon pare. Una predisposició congènita, una afinitat innata, una tendència genètica ineluctablement actualitzada...

—Prou prova, malastruc, que ets fill de ton pare! Condemnat d’ençà de la concepció mateixa a ésser un merdofílic, vull dir, com se’n diu...

—Copròfil? — apuntà n’Irma.

—Copròfil, copròfil! Aquell pobre pallasset xucla-cagallons i amb cara de rat fins i tot prenyant-me ho féu tot tan mal fet com va poder! I tu, i tu! I tu — em diu, enfellonida ara, èpicament manxant al vòrtex efervescent de son cony amb accelerada embranzida —. Tu sortires pel cul, no pas pel cony... pel forat del cul, sí, senyor! Com certs animalons molt degenerats qui ara no me’n record ni com collons es diuen (també ho haig vist en un programa a la televisió)... El teu cas, perquè ho sàpigues, el teu cas fou molt pelut; l’equip de metges (i n’hi havia d’eminents i tot) se’n fotien creus — quin collons de cas més únic (s’exclamaven), no es deu collons escaure sinó un cop cada catorze segles o així; normalment (féu el més savi) això no saben fer-ho sinó certs insectes i artròpodes... em sembla que digué, o què ho sé jo quins noms va dir, animalons sense importància, negligibles, inútils, excedents... Teca per als altres, sempre sotmesos, cruspits, putejats... O monstruosos, quimèrics, teratògens, patumescs, i molt nocius i queixaluts... Traient foc per les orelles... Matant-te d’un llambrec... Dracs, opinics, manticores, cutibuts, basiliscs...

—Les gallines, oi? — la bona Groller interposà —. Les gallines mateixes. Ponen els ous pel cul. No crec que cony ni en tinguin.

—Ep, és veritat, és veritat! Es veu que sou una persona instruïda, veïna! Què hi feu, maridada amb aquesta merda de bescuit malpixat! Hauríeu de decorar la casa d’un gran savi, d’un gran científic... un d’aquells qui miren el cel i tot... un astròleg, pel cap baix!

—Astrònom, mare.

—Les gallines, vatua! I aquell tros d’ase de la televisió, tan set-ciències i tothosaus, i el capdecollons no hi havia pensat!

—Potser es referia als vivípars i prou — intercalí, molt dolçament.

—Sí, ruc! Ho sabràs millor tu que no vas veure el programa!

—Perdona, tens raó. Si em permets, però, pensant-t’hi una mica, te n’adones que tots els animalots qui ponen ous, les serps, les granotes, els peixos, amb un forat en tenen prou; economia estructural de la natura. Per què dos forats quan amb un n’hi ha prou? El conducte cloacal...

—Tu sí que ets cloacal! Què collons en saps? No és el mateix l’orgasme anal que l’orgasme vaginal; ni punta de comparació; collons la diferència, carallot!

—Hò, és clar; perdona.

—Ah, ara em ve a l’esment... Una de les bestioles anomenades al programa, o potser era un programa diferent... Aquell animalet tan estranyet, quimerut, malparidot... sembla un ànec encara més matusser... ara, que té un nom molt bonic... ai, ja ho diré demà... l’oto-rino-laringòleg! Aquest també caga els fills!

—Vols dir potser el plàtypus, l’ornitorinc?

—Tornem-hi! Ho sabràs millor tu! L’oto-rino-laringòleg i s’ha acabat!

—Perdona; què sé jo, és clar.

—I aquest datpelcul què s’ennuega? Que potser se me’n fot; és ennuec d’escarnuf...? — s’adreçava ara al pobre Coragre Milserrell, qui, malauradament, en un petit hiat entre les exclamacions descordades de ma mare, s’havia esclarit la gola, arrupit a un racó, amb ulls melangiosos fitant el sostre, com quan deu ésser a ca seua i deu esguardar amb sos dos ulls d’ou ferrat celobert amunt, catorze pisos, un petit pany de cel ennuvolat —. On tinc el bastó, Justinià? De quatre potes i a parar l’esquena, quili, banau; de mi te’n fotràs!

S’hi prengué fort, l’atupà de valent, i, acabada la tasca, tothom content novament (sobretot en Coragre).

Perquè no hi havia gaire conversa, vaig tornar-hi pel biaix:

—La confessió, mare, no m’alarma gens, no et pensis.

—Quina confessió? Què cony haig confessat?

—Allò que, molt miraculosament, fui nat pel conducte equivocat...

—Ah, ah. Tret que de miraculós, mira’m el cul. El contrari. Allò fou diabòlic. I un mal! Un suplici que excedí totes les fites! Que no ho havien vist mai, cap de les eminències reunides! Tot pare, el milionari, garrepa escarransit i tot, aquell pic poc hi va... didn’t stint at all, com se’n diu, no va mirar gens prim a despendre’ls; un equip mèdic de quinze o vint. I cap ni un sabent-ne la bona explicació. Vaig ser jo, per via mística, diguéssim (ep, i tothom féu que sí, molt impressionats), vaig ser jo qui va dir... Això és com els dos fills de la Deessa Mare, creadora del que diuen que hi ha i no hi ha. La qui parí el maligne pel forat del cul, i el benigne pel forat del cony... els dos bessons nats ensems per canals diferents i qui, prou ho diu cada religió mai empescada, tot ho rutllen i regulen, tot ho governen, tot, tot, tot... tot absolutament, inclosos doncs els diversos universos, i els hiperespais, i tant se val, vés a sàpiguer, el que pengi enjondre i més avall. Les infermeres, a segon ordre, aplaudiren i tot.

—Jo també hauria aplaudit — féu, falaguera, n’Irma Groller.

—Perquè es veu que discrimineu, veïna! Quina sort ha fet aquest esguerrat de fill meu de tindre-us d’amant!

—Ara — perquè les dues dones no sabien si llavors abraçar-se o no, intervinguí encara —. Quina confessió nogensmenys de pa sucat amb oli, mare! Ui, ui, ui! Què altre em portarà demà l’atzar de la claveguera? Sempre em toca el millor tros del pastís de les malvestats! I... — fiu morrets com si anava a engegar el ploricó — ...i això, has de dir? Què dirà ara la meua amant...?

—Oh, què vols dir? No em diràs que no sabia que érets copròfag? — féu ma mare, escandalitzada, potser amb recança i tot, vull dir, penedint-se d’haver-me fet perdre una druda i un marit cuguç tan convenients.

—Hò, hò, ho sap, ho sap! — he dit, rient de valent.

Tots ens hem ficat a riure, ma mare, la meua “amant” n’Irma, el pobrissó Coragre amb mitja rialleta de conill (el primer cop que l’he vist mai riure!); fins i tot, joiosos retrunyets de les cambres de les minyones, rebotent per permòdols i culs de llàntia, llambrescament ens feien cap. Quina casa més feliç, oidà! On the whole, ausades, a charmed life for everyone involved.

Ma mare, boiant, s’ha ficat a recitar:

—“Oh if only I could re-shit all what I shat across de centuries! — cries a woman lost in the deepest of orgasmic pangs, as time finally ends, and the world with it... the world itself shitted into some dying sun that enters, lucky sun, a dark enormous ouching anus suspended on a sky made also all of brown shit; suddenly depleted of all other shit and now pure as a burnished sheet of steel, the sun shines as the shield of Hector the horsecocked Trojan shone on the assholes of the fallen as he was about to ram them...” Així començava un dels meus films més celebrats, mentre me la pelava amb un enorme godomassí repenjada a la consola del rebedor, abans no sortís a l’orgia desesperada de la fi del món. M’acompanyeu?

S’havia ficat a pelar-se-la amb més ardor.

Tots ens sabem per ella pagats. Vaig fer signe a en Coragre Milserrell i a n’Irma Groller: Cal pelar-se-la tothom; pistrincs hi haurà.

Em traguí la cigalota, i au.



~0~0~



You are so special!



Constel·lacions de solipsistes

Col·leccions d’individualistes

Amorfes multituds de singularitats

Univers sempre uniformat
amb molt d’usuals unicitats

Boldrons indistints de formiguejants voludes
amuntegades en piràmides de morts oblidats
amb tantes d’adotzenades individualitats
qui un cop havien volgut fer-hi tat!

Tan solius i tan massius

Tan lliures i programats!

Cadascú tan privat... i exposat

(...)

Tan diferents tots... i tan ordinaris!

I tanta d’identitat... i abans de donar-te-la et feien respondre a uns qüestionaris

Amb tanta d’integritat... i tanta de sinapsi arbitrària

I tanta de personalitat... (que hom voldria perenne i estàtica i és d’allò més llunàtica)
titella només de l’hormona més rudimentària

De molt famós tothom volent vendre’s... i al taulell no estenent sinó cendres

(...)

Si cascú es grata on li pruu... em diràs que et grataràs... només on re no t’hi incita

No ets heroic ni sense parió... ni escrú ni diví ni dur...
ets tocat com baldufa que l’atzar repetidament atzufa

(...)

Guaitaràs girientorn... (tu... sí... tu!)
tu... miracle mai no imitat que l’univers pren per fita

Arreu hi ha fosses curulles d’altres anònims ninots
de presumpta prosàpia infinita
i ni cal dir de pedigrí de molta de bufa
i un immens incomparable renom que al retruny de l’espai
també s’ha deturpat... en enrunada llufa.



~0~0~



Programes divergents



Tinc una dona hiperbúlica
espartana tirànica tenaç
patològica heroïna
fa llargues llistes de bon matí
tasques que cal acomplir
o tard tampoc no pot pas... ni deixa dormir.

Això em fa tot abúlic
despreocupat filosòfic fal·laç
figurant o paperina
badallant de bon matí
amagant-me amb posat boví
jaient sota el primer pi
ensopit somiós i gos
roncant com qui escorxa el gat
gratant-m’hi pera i pipí.



~0~0~



La felicitat (saps què?) — la felicitat somiaré



Perquè m’emprenyen les multituds aqueferades, uniformades, formiguejants — a deshora tot ho faré.

Quan tothom pencarà — vacances faré.

A tornajornals, quan tothom farà festa — ferotgement i seriosa carburaré.

Ni vivint mil anys (aquest és mon pletge) — mai ni un mal ral no faré.

Tots els trens (que se’n vagin a la merda, vós!) — tots els trens perdré.

Amb cada pèrdua de tren i d’oportunitat — impertinent exultaré.

Amb cada mort veïna — per a riure a riallades — m’amagaré.

En cada inútil vaivé polític — m’hi cagaré.

En tota altra convenció social — això mateix fotré.

Els edificis (i com més majestuosos ni palauescs, més) — com de cremar-me el bec del vit — evitaré.

Tot paperot oficial — el cul me’n torcaré.

Només a solars desolats — niu hi faré.

A muntanya (tret que no pas ni a tres-quarts de quinze de la càlida mar) — sempre seré.

Per amples esteses de nets paisatges — només m’aventuraré.

Si no hi vaig caminant — enlloc tampoc no aniré.

A llords greixos de benzines — mai no m’enfangaré.

De cendres i d’incendis — tostemps me n’allunyaré.

Tothom es tapa la cara — me la descobriré.

Re mai que no m’hagi preparat jo mateix — no menjaré.

A cap ventís ni adventici jouell mon cap mai no es met — car a re ni a ningú no m’enjovaré.

Mai a cap requesta — no respondré.

Ni cap regal dels déus (que se’n vagin on els trens se’n van!) — mai no agrairé.

Tot és sempre resolt abans de començar — al mateix consuet mirall m’emmirallaré.

Quin remei si cada esdevinença somiada llavors cal reviure-la en l’encara més ficta realitat— la coneguda escena repetiré.

Si de bell nou ara mateix s’esdevé — no pas gens me n’esfereiré!

Em sabia el paper — em sabia el paper.

Orgullós de tots mos crims — sempre seré.

Quan tot va damunt davall — i tot és un daltabaix — i es bolquen els volcans — estàtic ans serè m’ho rumiaré.

Serè seré... i tantost mort — m’enterraré.

Llavors ja hauré fugit del tot — d’aquest merder.



~0~0~



De vegades surten cares les facècies del merdetes Micky Merda



Pertot on passa hi passa pelant-se-la per un forat a la butxaca dels pantalons, i empastifa la lleterada als llocs on més de gent hi haurà de ficar la mà – als interruptors i dolles, i aferralls, i nanses d’atuells, i mantins d’ormeigs, i corretgetes de trapa, i pius de pitjar-hi per al semàfor, i empunyadures de bastons de caminar i de cordes de gos, i agafadors als cossis de les escombraries, i manetes de portella de bústia, i alçaprems per a les portes dels automòbils aparcats al seu fatídic pas, i als respatllers de cadires i bancs públics, i a les aixetes de les fonts i els rentamans dels vàters... i, què ho sé jo, pertot, pertot.

I pertot on feineja, el mateix; hi deixa la lleterada empastifada a mànecs, maniples, pàmpols i poms. I regalimant a les peretes, pertot.

L’havien llogat l’altre dia a un palau o altre, i la comtessa mare en morí i tot – de la lleterada, dic.

S’escaigué que la comtessa (diguem-ne) de Búcketoswill – la vídua del príncep (posem) Phílip de Kanphílip, mort ell mateix feia uns anys per un “terrorista” (aquesta essent la versió oficial, és clar, que, com sempre, no té re a veure amb la realitat, car, maleït marieta lasciu i depredador, com tots els prínceps, en Phílip de Kanphílip una vegada es veu que s’excedí, es va altar de cop i volta d’un guàrdia molt ben plantat i fortet i li va embotir tot de sobte, sense avisar, el monocle per l’ullerol del cul, llavors burxant amunt no gens tendrament ni discreta, i això enmig dels quatre turistes i tot, i em sembla que el monocle, croc, es trencà... i el pudent, molt adolorit, es va emprenyar tot d’una i, sense pensar-hi, etzibà un mastegot al príncep, croc, que el pelà en sec).

Tant se val. La qüestió que la comtessa de Búcketoswill, davant convidats molt mudadets, pobrissons, volia baixar les escalinates d’allò més majestuosament... i féu ecs! I s’esguardà horroritzada la mà amb la lleterada d’en Micky Merda... i alhora gotes de lleterada eren al replà, i, sense parar compte, la provecta comtessa, torcant-se a la màniga la mà, relliscà damunt el tollet llefiscós... i amunt va, cap avall, daltabaix, damunt davall, com un titella tot desmanegat, de qualsevol faisó, tota desconfita, croc, croc, croc, fotent-se cop al crani a cada aresta d’esglaó (n’hi havien si fa no fa quaranta-tres, pel cap baix).

Tot el carrinclonet reialme “plorant amargament i desconsolada” durant una setmanota i tot de dol oficial.

(...)

En Pepet, un nebot de la meua dona, un nen molt curtet, va vindre a viure amb nosaltres mentre, durant vuit o nou mesos molt desgraciats, esdevenia l’aprenent de mestre Merda.

No sé si d’electricista en va aprendre gaire; ara, a esdevenir un malparit en va aprendre un colló. Tot el que rebia a la pell ho emmagatzemava per a fer-ho patir a d’altri el dia potser que mig s’autonomitzés. Mentrestant es devia entrenar a casa. A part de perdre el corrent cada dos per tres, pitjor; amb la dona trobàvem aviat, arreu damunt nanses i mànecs, sucs agafallosos de lleterada. I ens moríem de fàstic.

Les bromes porten aigua — deia sovint mon pare (referint-se alhora al doble sentit corrent del mot broma: trufa o facècia, i, llavors també, núvol amb pluja; volent dir, és clar, que, rere la xanxa cruel, algú o altre n’acaba sempre plorant).

A aquell aprenent merdós de malparit li vaig dir un dia on la dona era a cal perruquer que si tornava a trobar cap lleterada enlloc, de nit vindria i distretament li calaria foc al llit.

En Pepet, per comptes de revelar l’amenaça a la dona (d’on encara n’hauria rebut pler, pobre de mi, car ell és “família” i jo qui sóc?), va triar de fer-me’n una de més crespa encara.

L’endemà dematí, lleterada pertot, al pom, a l’aixeta, al mànec mateix de la cafetera on rau el cafè que ara em reescalfaré. Mentre vaig xarrupant a la tassa, estic pensant on trobaré sense fer-me notar gaire el fluid incendiari...

Aquesta era la darrera putadeta d’en Pepet – m’havia enverinat el cafè. Unes gotetes de qualque potinga corrosiva de les que deuen emprar la gent de l’ofici per a adondar electrons o fotons, o com se’n digui, i au... al pot.

D’ací que, aquest cop, doncs, com dic, no fos pas cap comtessa ni príncep ni ningú d’alta nissaga, no... Que aquest cop, doncs, qui es morís, ai, només fos jo.

Aristarc! Aristarc! – feia després, sanglotant de valent i engegant ridícules ganyotes de tràgica grega, la meua dona quan, extremunciat, jo ja agonitzava – no la palmis; no la palmis, si et plau! Em sents, Aristarc! Aristarc! Car collons també, si et mors, qui sostindrà les meues velleses després, capdecony?

Potser en Pepet...? – vaig encara reeixir a confegir, amb un extrem esforç, fotent-me’n alhora per dins molt estrepitosament, content, molt content, de morir-me tan content.

(...)

No gaire hores en acabat d’aqueixa escena major, i algú havia degut convidar en Micky Merda i tot al meu escarransidíssim funeral (així en lloc de tres, feien quatre gats), i els enterramorts i tot esfereïts – i mira que n’han vistes, de brutícies, tret que brutícies com aquelles, ecs! Car, és clar, entre en Micky i en Pepet, les nanses de la meua caixa de pi, ai, ni cal dir, regalimant profusament d’alienes lleterades rai. Això es trobaren, obrers de la pega, ai.

I jo? Doncs sí ves. Això sobre, sí ves – vaig dir-me, em sembla (sí ves) conformat –. O potser amb això amanit.... em podriré... millor. Sí ves! I si doncs no, doncs... ves, sí, què?



~0~0~