qrim 94

Q. Q. XCIV

Opacitat de l’espectre


Si abans l’espectre semblava transparent i no en volia notar la presència, ara és ben opac i present; enantiòdrom, si abans semblava sempre fugir, inaprehensible, ara sembla tothora atansar-se’m – i tant que diria que el tinc a manès amanós, a la vora, faitís.

L’espectre de la mort imminent.

La meua natura és la mateixa — res no ha canviat — no pots mai esmunyir-te del que et dicta aquest òrgan disparat cap enlloc que en diem el cervell. El cervell duu indeleblement imprès el destí del cos qui el porta. Hom neix amb el cervell ficat — i ja incanviable altre que amb el trauma — amb el cop brut o el cop de sang; i la degenerescència de la fi, és clar.

Jo he arribat, a tot estrebar, enmig del camí de la meua vida. I allò que en tot cas trob que dins meu s’ha modificat és que, aquest jo qui rau al meu cervell i la veu del qual em dicta d’ésser qui sóc, de sobte és conscient — en som — d’una presència que abans em semblava intangible, boirosa, intermitent, potser de cops inexistent i tot, i ara doncs s’ha tornat iridescent, i fins i tot enlluernadora, pampalluguejant.

Veig que Montaigne va dir quelcom com ara: qui aprèn de perir, desaprèn de servir. És a dir, que si saps copsar l’essència de la ubiqua mort, ets senyor de la teua llibertat.

Ep, no pas que mai m’hagi plagut mica de servir ningú. I menys els poders instal·lats pel feixisme — bòfia, exèrcit, govern, escola, església, premsa... tota aquella merda i enganyifa; tota aquella falòrnia de la moralitat i la sociabilitat, i l’obligació, i la devoció i l’heroisme i el patriotisme i les jerarquies, i les absurditats del deure imposat, ment envaïda, i el nauseabund sacrifici per corcades efímeres idees, ideologies, i anyocs d’ismes datspelcul... Mes també és veritat que, per fer-me el camí més planer, feia veure que assentia a moltes de les formes de servitud, això sí, sense mai dir re; que assentia doncs passivament, gairebé com si no hi sóc (com si ni hi era tot, hauríeu dit, de vegades). I pecava alhora d’humilitat i d’insolència mentre – fantasies d’adelitat cosmògraf – em veia col·lidint, pels espais superiors, amb d’altres perennitats d’oblit qui, també en el secret de llur closca, esporàdiques desobeïen les règees lleis dels còsmics budells. Tret que llavors se m’obrien els ulls: Si només fos ja gallina, rai (em confessava), car tot plegat al màxim que he assolit d’arribar fins ara és a gallinassa.

Manca de llibertat equival a dolenteria, creia llegir en Sartre. Qui se sap serf (víctima de cap superstició o força atuïdora), només pot concebre maleses, és a dir, barroeries, pasterades, malviure.

Obediència va amb violència, va dir si fa no fa La Boétie. Tota obediència engendra hostilitat i odis, i doncs mastegots, i sang i fetge rai. Car qui obeeix es viola — i qui es viola, no li costa gens de violar. Qui obeeix només pot cometre torts — la seua natura és pitjor (més corrompuda) que qui el fa obeir.

Qui et mana sempre et vol de mal, i com més l’obeeixis, més de mal et voldrà — això no me’n record qui ho va dir, mes a tots ops ho redic.

Cal violència perquè els funcionaris... [els desgraciats qui més obeeixen, i doncs els més cruels dels humans] perquè els funcionaris de la tirania es caguin de por, veia que feia n’Arendt. I si mai responen amb violència, en saps la fragilitat; com més violent esdevé un poder, més fràgil es traeix; car això vol dir que la plebs esclava obeeix (i doncs el suporta) de menys en menys. Poble (o home) desarmat ja l’ha cagat. Qui s’arma amb la mort, no té cap por.

Tot poder es recolza en els obedients. I tard o d’hora tot poder ha de caure. Lo pilar en lo qual lo nostre estat segurament recolzava és derrocat per tu, fortuna adversa! — gemegava en Martorell. [I ell i tots aqueixos de qui en dic re només serven raó si els la don.] Tret tampoc que no és la fortuna, qui trenca cap poder; és el desobedient, ço és, l’home estort.

Fins ara només pretenia doncs de fer veure que obeïa; d’ara endavant, ni això. S’ha acabat collons pretendre. Només obriré la boca per a dir no. Només donaré raó a l’espectre opac de la mort qui tinc al costat — i prou veig molt agraït que amb la falç ben esmolada a frec pessigollós de la meua parrupant nou de coll. No em vinclaré ni per a cordar-me els sabatots.

Amb l’espectre opac sempre al costat, mai no estic sol. Company del cor. (I ara que la nit s’atansa, company, forn i garatge de tendresa, som-hi, sebollim-nos-hi; predestinat tanmateix a l’extinció, amb tu estalvi rere meu, vull dir, la meua cargolada carcassa, fes-me d’espill i pantalla perquè m’hi vegi voluptuós ni que fos durant aquests darrers instants, a l’apogeu sardanapalesc doncs d’aquesta vana història de l’univers on, imperible pèrdua, amb la revolada em duus, mentre, apoteòtics, paral·lels, hi saltem. Per còmplices horitzons de caòtiques arestes, fon-te’m només, si et plau, com del tot m’he fos.) No perdré el temps enraonant amb ningú altre. Només ell és savi com jo. Ell i jo ens entenem, íntims. Fins ens la pelem plegats. La fem de la mateixa mida, i sacsem ensems. Car amb tu tot prop, tampoc quin millor afrodisíac...?

M’ajudes a desembossar el safareig, m’ajudes a canviar els ploms, a escurar els culs dels topins; m’ajudes a raure amb fi raor i maquineta de xollar els sovint intricats plecs als conys de les grasses, colrades, petarrelloses, femelles; em fas molt entretinguda companyia mentre a les tèbies escalades hem d’esperar-les gairebé dalt de tot, a punt de fer el cim sem i som, fent-nos veure els exhaurits, només perquè les esbufegades truges arribin tanmateix primeres i es creguin que fan cap progrés devers una millor, més esvelta, línia.

Ens guanyem la vida sense ensurts, esglais, neguits, malsdecap. Joiosos, anacreòntics, en el bany natural de fulles, núvols, pedres, cuques, bocs, cargols i bolets; gitats ça-sus a la xamberga, gaudim tribulets dels encants d’octàgons, astròlegs, sarcòfags, eunucs; esgambis, vídues; nassos, asils; èpoques, eclipsis, esquellerincs! De l’espectacle de la natura salvatge i, lla baix, dels ridículs civils sotmesos de grat i per força, com titelles forassenyats, als fils inexistents (només imaginats) dels poders impotents, supersticiosament i innecessàriament empescats.

Ah que bé que s’hi està amb tu, amistós espectre opac de la mort. Tu ets informació, entreteniment, enamorament, emoció, èxtasi, efervescència, ritme. Amb tu les nostres necessitats són escasses. Anem fent meravellosament sense cap de les cagades superfluïtats (andròmines i subscripcions i innovacions, i infantilismes i ximpleries rai) que el pudent capitalisme marcidor prova de fer indispensables per als crèduls caps de tartana qui s’hi apunten, i s’esderneguen doncs, i debades, per a assolir i posseir — posseir pols metzinosa i podrida, asfixiant.

Ah espectre molt concret, no gens evanescent! Ajudant-me als safareigs, a la feina tanmateix no gaire cansada de perruqueret de conys, i, sobretot, inestimable gaiata durant l’escalada. I aleshores (al bell i bo de la natura indòmita) les filosòfiques disquisicions; no hi ha hagut mai més assenyat parell!

I tothora ell tan amatent. Pujant i davallant per turons i per viaranys i, pitjor, per avingudes urbanes, m’adverteix de tot perill, i no tinc por de cap perill, car l’únic perill és ell, i ell és el meu molt sòlid company de l’ànima i el meu amic més estret, i se m’endurà al seu reialme de feliç no re quan tot perill s’haurà extingit, o si abans mai el perill esdevenia inendurable.

Mentrestant, resistents, resistirem a tota ingerència de qualsevol dels enemics poders merdosos dels repel·lents alienats brutals plutòcrates, i (armats amb patracols anorrea-ànimes i d’altres verins i armaments anorrea-cossos) llurs infames llepaculs, els merdacaners aplegapets estiracordetes sequaços buròcrates... a qui baldament se’ls rebentés l’inútil cervell ara mateix.

Ell és nodriment espiritual. Raent raent, de les fades vanes adiposes burgeses les boterudes odoríferes carranxes, i la feina és prou compatible, car també molts pocs de conys si fa no fa nets de debò puden — i si puden gaire, això rai; no és pas culpa d’ells mateixos, sinó de certes sabes i certs llevats i bacteris qui hom pot amb prou traça combatre, ell, a cau d’orella, me’n conta de bones, i haig de somriure, i allò encara em fa més agradívol a les clientes. Sobretot si perceben que potser em fan trempar una mica i tot. I és que les bajanes bacones no saben que el que excita un òrgan — principalment el cervell — excita els altres — particularment els reproductius... Per això tot crim fa trempar; robar és erotitzant, i delinquir contra les múltiples lleis sense solta ni volta. I el que em conta és sovint molt apujat. Només ell, la mort, sap tots els secrets, i que rere cada secret no hi ha absolutament res que faci por, cap merdegadeta de tabú.

Entesos, simbiòtics, pertot arreu hi cabem; ens asseiem a la mateixa cadira, caguem al mateix bocal de canfelip, raem el mateix cony, defensem el mateix territori, trenquem el cap del mateix gos insultant amb la mateixa ferotge puntada, fingim les mateixes ficcions, cardem el cap al mateix coixí, arrupidets i calentets com torronets al mateix racó de llit.

I ens aixequem optimistes, vitalistes, cada nou jorn el primer i el darrer alhora. D’embranzida, jo i el bell bessó espectral, resilients com dos jovenívols vímets, som a esmolar les eines, car cada nou dia és un altre Juny clar de conquesta del que de vida no ens roman. A tort i a dret zigzagant, si no podem doncs tallar pel dret, a cops de mandret, tolent tota malesa ni enjòdol ni insignificança.

Car ara sé sempre què fer, amb ell a la vora, tothora estintolant-me, recordant-me a tot instant que només sóc ni puc ésser en aquest instant, i que no puc doncs comptar en cap altre instant, car tot altre instant serà anul·lat si, descregut, no hi crec — i amb tot altre instant, tots els instants mai disponibles.

Quan era sol, no fa gaire, vaig haver de patir la destrucció del balcó de darrere. Es devien pensar que havia sortit a la feina, i els malignes veïns de darrere es posaren sense fer gaire soroll a fer llur excessiva malifeta. De bon principi ni me n’havia adonat. Potser encara dormia, o somiava despert, panteista, confegint qualque llunyana fantasia, mes en acabat quin esglai... Veig el mascle que ja m’ha llençats daltabaix a la seua eixida tots els estenedors i que va descollant els finestrons de llates... Com reaccionar? Si de sobte obr el finestrons de vidre, estic segur de fer-li tanta de por que pot caure cap endarrere amb l’escala de mà i tot, i trencar-se, en espetegar a terra, el coll. Per això no faig res. Només em pos a cridar de rere els vidres. Què feu? Què feu?

I no en fa gens de cas, i per l’altra finestra veig que van desmuntant el balcó, ell i la dona (a un graó més baix) n’arrenquen barrots i rajoles, sistemàticament; davall d’ells, llurs bordes malèfiques filles, despòtiques mènades, ho trepitgen tot, perquè mai no pugui tornar-ho a construir; tota la meua roba abans neta i estesa ara feta cassigalls, i els barrots i llistons i llates fets estelles o tots torts, i la tela metàl·lica, la mosquitera, plena de forats; i llur gos fastigós abuixint com un boig i cagant-se-m’hi pertot arreu. M’han desguarnit ben desguarnit. Se m’emporten, peça per peça, vidres, finestrons, fallebes, barana, permòdols, llosanes, bigues, mainells, remigs, bastiments, i tot ho esclafen a baix, i en faran una foguera, i descansats que es quedaran, quitis de tots els greuges imaginats que els induïa potser perquè estenia la roba i els espatllava la vista, o vés a saber quina altra excusa — qui et vol malament tot vici t’alleva i qualsevol crim suposat prou li n’és (i molt greu) per a fer-te mal.

Estic tot fet malbé, tremolant, espaordit. M’entraran els mosquits, i els lladres assassins, nocturns... Com patia, tot arraulit, agredit. Pensant... Per què no podia tothom ésser com jo? Autònom i savi — sense fotre mai el nas en els afers de cap altre? Tothom ha de tindre grans il·lusions sobre el que és decent i indecent. Desgraciats.

S’ha acabat. Ara que no sóc sol, no tinc por de fer mal a ningú qui només és al món a fer mal — endut per qualque podrida creença a la destrucció del meu tranquil entorn — és a dir, a procurar per si mateix en patiment de tothom altri, o en tot cas meu, sense cap motiu altre que imaginat o induït pels enverinadors dels poders esclafadors. Avui obriria els finestrons i empenyeria el destructor i que es trenqués el cap. I trauríem el pit, el meu espectre i jo, davant qui calgués, assistits per tota la raó del territori envaït, contra qui ens pren la llibertat, qui ens vol vassall. S’ha acabat.

Ara ja, indemnes, sencers, inassolibles, dalt intactes finestres, cims, monòlits, esteles, torratxes, fars, i si s’escau altíssimes voreres, des on l’esfereïdor remot miratge tremolós es fon i desfon, s’esvaeix i reapareix, observem, estalvis, el perenne daltabaix.

Automòbils, a obscens ramats, com bestiar orb per laberints sense eixida... Vist de dalt estant, sempre part damunt la folla barreja, el roí rebombori, el xerec xurriburri. O les matances sense cap ni centener, per idiotades i infantilismes fútils. Passi-ho bé, passi-ho bé.

Valents i equivalents, ara sempre som dos — pràcticament formem un doble; millor, un janus; un argus, omnivident, auto-suficient. Jo i l’espectre molt concret — doblement armats — i ell l’aliat al món més poderós — cascú la rèplica de l’altre — el viu i el mort sirgant ensems — doble potència — eficàcia immillorable — efectivitat multiplicada — i si doncs cal passar a l’acció, això rai, no pas que me n’estic!

Ahir mateix la casualitat cercada i doncs trobada, o diguem-ne l’obstinat destí, em duu a la mateixa cruïlla on no feia sinó quinze nits un escamot de brètols m’atacava, envaïa, em jaquia per mort. Avui un dels qui m’havia encalçat, el més paó del tots, el qui amb més ultracuidança m’acuitava i llavors atiava els altres que em xemiquessin cada os, venia sol, és a dir, venia covard. Em veu, i la por! Ell sol-i-vern, i jo amb l’espectre — tot l’avantatge per al tit! (Ja sé que tens un cervell mal pessigat, amb un plec defectuós que el duu a degotar degenerades falsedats, i que t’empeny doncs a la destralada i a l’anorreament d’altri, només per tal de, massa deficient, debades assajar d’omplir-te; així i tot, te’n dec una de bona; i, no fos cas que després no en tinguessis prou amb la penyora que em lliurares, millor enllestir ton compte d’una vegada.) L’espectre tot d’una l’envesteix i l’in-vesteix — l’enemic ja s’ha cagat. Est meu — li dic, tallant-li el coll.



~0~0~



Àiax urbà


Duc el suïcidi a la màniga
polítrop xi ocult
qui serviria contra les hostils condicions químiques
del corrupte veí
mes així mateix contra la petrificació del meu tòtem

Cal molt de coratge per a reeixir en la il·lustre desfeta
de l’obscur grotesc desenllaç

Faig “ai” i “ecs” alhora al món
disminuït en la pol·lució
amb què les panòplies m’aombren
gegantines com les totalitàries estructures
de les ubiqües cases d’orats

Despagat pos èmfasi en l’arma
la vaig acaronant entre les il·luses voludes
hedonistes sicofantes epitàfiques

Entre les colossals tombes tragicòmiques
les mascarades psiquiàtriques
els àpexs a les atrocitats follament estampats a noves i anuncis
i els enormement geperuts sanatoris
que la vila enfosqueixen...

I oïc a l’oïda íntima psalms
que presos amb la til·la i la camamilla de la indulgència
em persuadeixen de la futilitat mateixa
del nou naufragi

Dècades s’escolaren sense cap altre risc
que el de la sòlita catàstrofe

Epílegs de claveguera
tothom hi raja

Percudia amb la bota als murs esgarrapats
de qualque vell manicomi desolat

Se n’escrostona la base i hi apareix un forat
dret cap a les catacumbes

Prescindint de la gent important sempre traïdora
m’hi ficaré no fos cas amb escafandre
per les bèsties i monstres de goludes ferramentes
qui hi poguessin raure

Us diré el corol·lari:
joguines de circs i ludions hi romanen
esquelets de centúries

Maquinacions paradoxals:
n’esperava l’esglai d’urpes contra mes freixures
mes tot rau polsegós com els antics miracles

Embolicat amb vetes de mòmia
dins la inherent boirina
bad el revers de ma gola
estany estantís perquè extenuat hi caigui
el primer ninot qui hi rellisqui

Cal esdevindre-hi el monstre
si el monstre hi feia altrament fretura.



~0~0~



Pont a l’enfit


Reeixia a travessar el pont
tot i que no anava abillat
foscament ni encarcarada ni diguem-ne lletjament elegant
a l’estil dels més erts burgesos del dinou

Hi anava abilladet amb roba d’allò més plana
camisa i pantalons de colors clares i no gens conspícues

Amb quin no gens dissimulat fàstic no em guaitaven passar
ells amb llurs capells forts i negres i lluents
que els armaven els caps a tall d’esquena de tètric queloni
elles ofegades de mussolines emmusteïdes
i amb ventalls de tremolors frenètics i un enfarfec de penjarelles

I llavors al capdavall llur emmidonament ni emperpalament
tot plegat per què...?

Malament malament
malament rai!

Car cal ésser dissortat i viure decebut i alhora complagut
com tots aquells carallots de rigideses coleòpteres

Quina enganyifa tu!
El desengany s’instal·la en comprovar efectivament
que a l’altra banda (doncs) només hi endrapen llepolies
llaminadures cridaneres i repel·lents
i de colors molt carrinclones

Veure-les (bascós) i te n’atipes – pitjor te n’enfites

Plàteres immenses de dolçors lleus o gomoses
de bescuits i cócs de faisons de cuita i consistències rai
de pastissos de tota mena de llefiscositat

Tot allò en tens prou d’ensumar-ho i ja et sangfons
especialment que ho amaneixen amb aixarops i sucs
enganxifosos apegalosos regalimosos suspectes
i tot plegat amuntegat sense ni com va ni com ve
golafreries amunt i avall a pèrdua d’horitzó
enxampats com cuques en mel

I els elegants llefardosos ni cas
ells rai balbuços papissots
amb dits tot emmerdissats
adeleradament cruspint-ne
devorant-ne salvatgement i ferotge

Au som-hi daltabaix
sucres i cremes a betzef
goluts golafres gormands
fins que curulls els budells no puguin dir ni fava

I enlloc no hi veig...
i enlloc no hi veig la humil molt gustoseta verdureta
que és allò que solament mai no m’alta
car de re altre – i menys de cap pastissot repixós –
no en sóc gens llamenc

Ecs tu!
De què serveixen els ponts cap a l’ambició
sinó per a sempre trobar-t’hi de pitjor?



~0~0~



Penyora de goig


Amb un mirallet retrovisor recobrat de qualque carracota
o mamotrecte derelicte
m’haig fet un altre cop d’ull il·lusionat a l’esquena
reflectida al mirall gros de la sala de banys

Ah beneitó!
Aurança molt excel·lent em circumval·la!

Penyora de goig orgàstic
duc ara a l’escut daurat de l’esquena

Vuit rius de sang
vuit rius de sang molt pregons
augurats ans inaugurats per les molt coltes ungles de la deessa
tigressa
vampiressa
druïdessa del roent miracle que no cessa

Si en acabat m’esguard al mirall gros
ah palès l’urc!

Urc de pertànyer a la nèxia catalana
i doble urc encar de pertànyer a la nèxia molt sortosa

dels empenyorats pels orgasmes de la deessa.



~0~0~



Acteó urbà


Pulcritud de nimfes
de qui les matrius regalen
gotes d’esperma

De verges venjances
si amb ventre de centaure
les veus hipnagògic
gemegant i nues

Meravellosa intrusió:
desxifra’n neurològic
les enfollidores dades

Metamorfosi sobtada
de sobtades banyes

Amb destí de front arbrat
eixies a la civilització:
minvat aborigen
amb el cor oprimit

Plàstica espècie:
els estigmes latents
tot d’una se’t tornaven
brians nafres èczemes llúpies

Amb cop d’ull d’esclau
copses l’enigma

Et nodreixes afí als insectes
al rabeig dels bacteris
que en la flor de la dona
la llavor raïa del bell arquitecte

De sentors enceses
pels punyents coralls
de l’atol intercrural
marítim hi sures

Radi col·lapsat
de flor que se’t tanca

Orquestrats autòmats
ell i la teua dona
com si dansessin amblen

Catastròfiques rialles
al cap se t’engorguen

Alhora esclatats en leucèmies
cérvol i cervell
assidus et sagnen.



~0~0~



Mirallet als ulls


Mon pare ha romàs molt enderiat amb la cosa
em diu entusiasmat que suara aprenia
una altra carallotada de les que diuen sense atur els ximplets mitjans

Diu – òspima tu
amb aquella “tècnica de seducció”
que tenien em sembla que al divuit lasciu!

Responc – “tècniques de seducció” “el divuit lasciu”?
quines guilopades vós!

– No no el galant o la galant
duia penjadet o embotidet dalt la màniga ampla
un mirallet
i si et volia et ficava la reflexió del mirallet als ulls
i tantost guaitaves cap al causant de la garneu intromissió
en rebies d’escreix una guerxina...
molt significativa – fa

– Doncs tot això em sembla ofenós i idiota – irritat hi he afegit

Car era enraonant amb la dansaire lletja
i de sobte rebia la llum molt emprenyadora
d’algú qui s’entretenia a fer-me la rateta als ulls

La lletja ballarina molt encaterinadora
justament em contava les vicissituds molts interessants
de cert ver escunç que recentment doncs li esqueia

I era que correntment portava sa mare a cal psiquiatre
i sa mare una dona és clar amb manies
vol que la filla romangui a un costadet
mentre diu a l’homenet assegut rere la seua taula
els secrets més íntims del seu si-mateix una mica trastocat

Doncs bé
es veu que no fa gaire (potser ahir vespre i tot)
la noia arribava al consultori una pèl més tard
per culpa d’haver hagut de trobar on metre el vehicle
i tantost ha arribat al pis del llicenciat
estranyament l’han duta al despatx adjacent
s’anava a asseure al costat quan ha vist que hi havia algú altre

Aleshores el psiquiatre li ha dit que s’assegués a taula davant d’ell
on normalment s’hi asseia sa mare

L’al·lota ho fa
i el psiquiatre amb la seua veu molt convincent
l’atia a revelar intimitats

La ballarina ho troba sorprenent
i demana jocosa si ara és ella qui cal examinar
i a contrallum (indistint) el metge molt seriós
li diu – contesti si us plau

Així comminada collons la noia no sap què fer
al cap d’estona tanmateix comença d’anar descobrint
tot allò que duu més amagat

De cops un lleu comentari s’aixeca de banda de la dona
qui ara seu apartada al mateix indret on generalment
(si bé a la cambra del costat) s’asseu la noia
mentre sa mare sincerament es jaqueix anar
com qui estén la roba de l’ànima als quatre vents

Se n’adonava llavors que la dona asseguda
era la dona del psiquiatre
abans d’avui sempre silent testimoni de llurs anades i vingudes

L’imponent doctoret fa cada cop callar la dona
amb només una capcinada enèrgica

Tot plegat l’hora de visita s’escola
i la noia se n’adona que ho ha contat pràcticament tot!

És llavors que la dona torna a dir res
diu – nen saps què? és l’hora

Allò fa aixecar les orelles de la involuntària pacient
– nen?

Mes el psiquiatre encén el llum de la taula
i no és pas el psiquiatre
és un marrec de nou o deu anys
qui respon a sa mare – doncs som-hi pleguem!

Pobra noia quin pam de nas!
El fill del psiquiatre i sa mare l’han decebuda de mig a mig!

I ara que foten el camp
(tant mare com mocós complaguts d’allò pus)
i la xicota doncs anava a plànyer-se’n
d’aquell tracte estentòriament i ultratjada
vet ací que fa cap sa pròpia mare – on érets!
fugim fugim!

I se l’enduu a la porta – si sapiguessis –
li diu davallant les escales – ha tractat de violar’m i tot!

– Mare no tant com m’han violat a mi!

Com dic doncs bé
érem en aquesta conversa tan plena d’implicacions
quan l’estrident rateta als ulls
ha trencada la tècnica molt efectiva de seducció
amb què la ballarina lletgeta em tenia al bertrol

M’he disculpat si us plau
i poixeule rai me n’he anat a veure mon pare
qui llavors s’escau que amaneix amb llimona qualque plat o altre

Car era ell qui així m’atreia per a explicar-me
urgentment la seua darrera descoberta
sobre els mirallets a la màniga durant aquell segle o altre
per a encantar el candidat a parella sexual

Sense pensar el betzol que si fos veritat
allò d’aquella tècnica d’atiar a cardar
els llums i les llums que aquells llums feien al divuit
(o tant se val la centúria)
no tenen res a veure amb les llums que t’endinyen els llums d’ara
(tret la llum del Sol és clar que deu ésser si fa no fa)
i de tota manera no és pas a mi que ha de seduir
amb cimbells de l’any de la quica picallosa
que se cerqui un altre pardal
que prou feina tinc amb tractar d’esquitllar-me de l’embruix
de la dansaire lletja
qui robusta em té com barres de ceballuda serp els collons

Un bri avergonyit mon pare s’ha posat a prevaricar
– i si no fos jo?
i si fos cap pubilla amb iots i predis qui et pessigollesés com mosca?
o el rellotge accidental d’un actor marieta molt famós?
o el raor de l’assassí?
o del cirurgià el bisturí?

– Papa papa toca’m els collons vols? – anava a dir
mes me n’estic car allò també sonava a perboc
a part que parlant de tècniques de seducció ca?
quina millor?

Per això només responc –
tergiverses mos símptomes (poc m’hi calen remeis quirúrgics)
només dic que els ulls em fan pampallugues
damunt la roba impol·luta de la dansarina
de veu tan càlida i convincent...
noieta delitosa qui veig que desdenyes perquè és lletgeta
lletgeta i pobreta com som
mes a tots ops poc serà amb cap il·luminació de dubtós origen
que se m’estavella molt agressivament als ulls
que desfarem la fetilleria
al contrari
tot vindrà si fem bondat
i jaquim que el seny treballi
i desimpliqui els plecs
i llavors
fitant l’objecte
s’il·lumini sol

La taral·la que etzibaven els gatzarosos
tant els qui dins discutien fort de foteses rai
com els qui de fora estant engegaven llurs cridòries
sense cap ni peus que llavors se’ns esmunyien per les finestres
ens voltava (aïllats) de soroll molt apte per a les confidències

Tret que (tot mastegant) mon pare només tenia ulls i orelles
per al televisor del racó.



~0~0~



Odisseu urbà


Quan obres la porta la por

En la foscor l’amenaça

Quan t’hi enfonses escales
Escales on cap no mena enlloc

Quan tornes el terra n’és ple
Taronges taronges podrides

La porta et barra tenaç

La clau no t’entra al pany

La teua dona per l’escletxa
Sotmesa rere l’autoritat poderosa
Encara més forta i alta
Que no és ella alta i forta

L’apartament adjacent arreu
Inundat del gatxull
Sobreeixit dels canfelips

Observa pel trau el corredor

–Banyat en fang coprostàtic
Que se t’esmunyiria fins on ets
Si no t’escorreguessis devers
El retorn als abissos sagnants
On d’altres fonts tritllegen.



~0~0~



Avui volia fer un poema...


1) Sobre tots els bars, i cuines, i llibreries,
que en pensiva drecera he travessats
per a anar a l’altre costat...

2) Sobre tots els amics superficials
amb els quals havia pogut emprendre converses significatives
que tanmateix ni reeixien del tot ni al capdavall duien mai enlloc...

3) Sobre totes les fites que he ateses
sense nogensmenys sentir-me’n gaire satisfet...

4) Sobre totes les vegades que he escrit
rhythms, i hymns, en palesos articles
per a remotes revistes d’infants...

5) Sobre els escarsers pistrincs: croats del segle XV i naps d’or,
que he cuidats perdre mig esmunyits en escletxes
i rere papers pintats, granats i amb floretes, en murs escrostonats
de rònegues dispeses, i que llavors tanmateix
recobrava al darrer instant
per a encara servar un niuet d’on anar fent...

6) Sobre el blau intens que em recorre les venes
i que m’empeny constant, blau contra blau, cap a l’altre blau
del cel oceànic...

7) Sobre els avions i les noies, i les dones i les carícies,
i les farines i els trens, i els paisatges i les oldanes construccions,
i els futbols quan xiula el llebeig; i els prats, xeic, i els prats,
brostant-hi i tastant-hi, bressolat per les odoríferes mates,
suaument envejant els pastors,
lepidopteròlegs, vulcanistes, arqueòlegs, folls ermitans...
i les evanescents, dolcíssimes, aloges qui, pentinant-se i harmòniques,
gombolden i acomboien les fonts frescals...

8) Sobre tot allò doncs on em somorgollaré i rabejaré
tantost atès el mateix somni que m’embolcallarà demà.


Somni de vidre, d’espills, de vitralls, de tritlleigs,
de vidrieres, i d’aparadors vidrats
que mostren vidres i més vidres,
i cristalls, i vitrines, i encara atuells i andròmines de vidre,
delicats, cristal·lins, fràgils, exquisits...


Tret que s’hi mou...

Tret que s’hi mou i remou l’origen de la intranquil·litat:
la serp espasmòdica, a estones àdhuc epilèptica,
feta dels meus xerraires avantpassats...

Els meus avantpassats capiculats,
i en ofidi encadellats,
i alhora, ensems, xerraires, xerraires, xerrant...

Xerrant, xerrant, xerraires, xerrant...



~0~0~



Teseu urbà


Tren assolellat per paisatges de guerra tot just despesa
Els pallers els penjats els quadrúpedes depredadors

I ara a ciutat l’embús d’on l’automòbil blau abandonat

I llavors els carrerons estrets on la subversió fermenta

L’edifici esfondrat on latents rauen les armes subterrànies

I el baticor il·lusionat d’ensumada clamorosa llibertat.



~0~0~



En rabent degenerescència s’esbadocaven els missaires


I certs divins empoltronits en trones tronades
trametien llurs espectres
qui amb arguments engrescadors esperonessin
l’entusiasme dels presents

Les assumpcions suscitades en l’esme dels presents
els esperançaven fins que de pansida i escarransidota
llur moral s’engreixava fins a empaitar aèria les mels del triomf

A l’avantguarda dels presents sobretot
la màgia anàrquica gitava el llast
i els peans i les glorificacions adreçades als daurats espectres
pels divins tramesos a titil·lar ans mol·lificar els presents
prosperava i creixia fins a esdevenir la pedra de toc
on els entusiasmes de la resta dels presents
també es volien provar

Allò era un concert sense suc ni bruc
i tanmateix els sords presents s’atiaven mutus devers l’apoteosi
de l’acceptança dels manaments dels espectres muts

Aombrats per la premonició que allò es fondria com espelma
de qui el greix del tot es despèn
els divins coreografien ara
per biaixos de telescopats alabastres
premeditacions d’aparicions encara més miraculoses
tret que fent que botzinin ans brunzin ara amb boniors esborronadores
com les de l’embrió ceptrat a l’olla de la fetillera
i perquè fossin percebuts per les pells esgarrifades

Se’ls escaguitxen com llimacs els membres als creients
de qui els botris d’helmint i cestode bleixen aquàtics
peixos tosos d’escates per filferros eriçats de filferrades
amb què les santimònies dels tautòlegs cerndrien els esmeperduts
perquè puerils ans caòtics terminessin enteranyinats i àrids

S’exhaureix cada mitrat gripau si el sofre
de tants de bavosos sanglots follament vessats
no s’estronca en la sorra i la cendra
l’estalzí i el corquim

Car cada objecte natural els convida al suïcidi
on també seduirien cada escorxat de qui l’escorça s’estén a sos peus
com fúrfur fosforescent de nacres i pampallugueigs
sol·lícits d’angúnies

Se’ls fonen desfets menjats pels gebres corrosius
despresos de llurs propis cossos els sords oients
i ells amb apoptòtica rancúnia en conreen encara
fantasies de plaers pútrids que s’escindeixen
en fúnebres pompes

Amb trets d’esclau atrets com mosques vironeres
per la caguerada
ara bisbètics els bisbes hi ballen
s’hi barallen
hi quallen
hi begallen
encavallen
tomballen
amorrallen
encallen
engargallen
fins que en l’ofec ja no esgaldinyen ni grallen
(julis oidàs hosannes al·leluies albíxeres!)
... callen.



~0~0~