qrim 93

Q. Q. XCIII



Ascensió al reialme del seny


Resisteix tots els setges
(com feren els gibraltarenys
com feren els catalans—
resistiren tots els setges).

Quan a les fúries de la boja enveja
se’ls hauran acabats tots els projectils
i ens llençaran les darreres peces
de llurs àvols màquines
ara fetes a esparsos bocins
podreu ascendir.

Podràs ascendir
als espais infinits
per tal d’assajar de veure
(potser debades)
com està establert
la resta del laberint.


~0~0~


Hem fet el cim, divins, i a la roca hi guixàvem, amb pedra dura, qualque obscenitat que fes referència als genitals de la femella; també, no gens afligits d’iscúries, hi fèiem cascú cap rajolinet que llavors (en confluents devessalls) davallessin cap als abissos dels vessants com cataractes de fang — com en devíem haver espaordits els no pas gaire vius pencaires de les fort arnades valls!

Ja en vèiem els aldarulls per les rues; tothom fugisser i amagant-se com negligit rebuig per ascles de quers i colls d’ampolla de congost; alhora llur hostilitat ens assolia per seqüències, o onades de freqüències saltironants — i ens en rèiem!

Ara amollàrem gargalls qui cinètics guanyaren embranzida; llurs casalots de bordell, de sostres escrostonats i febles envans, atesos per la brutalitat del nostre implacable entusiasme, esdevingueren de cop-sobte candidats a lleigs amuntecs de runa i calçobre robats de tot angle prou pràctic.

Estatuescs, romanguérem enlairats. I ens hi cagàrem — llur poble adient canfelip escalfat pel volcà dels nostres sessos en crisi.

Els envaeix caòtic xiulet de caguerada qui patètica se’ls abat. El públic oblic se n’esquitllaria com de pluja àcida. Amb panteixos rai, degenerats, no hi reeixien pas millor que si fossin estats, ensems, paralítics.

Baronívols, com qui congru escura el xampany, botzinàrem, gegantins, en desemperesir-nos de colossals lassituds, amb badalls huracanats — en vol estripat d’estels mal sargits, llurs rebosts de rancis queviures s’espargeixen enjondre. Els espolsàrem les sitges fins que cap ombra de gra no hi restés; els fregàrem hilarants, amb enjòlits rabents matalassos, cuines i llavis, ferramentes i forquilles, fins que no cap mongeta ni cap altre organisme si fa no fa edul, estil falena o puça, s’hi celés com en atzucac defès o inaccessible.

Quin mal no els fan els ulls! Els esdeveníem defectes espectrals, irreconciliables, irracionals. Volen atènyer’ns com si els som aparicions celestials. No sé pas si per a coldre’ns de prop o per a ja esborrar’ns. Llurs mel·líflues ascensions, cues de desnerits desvagats, en eclèctica atròfia, per les injúries de la maltempsada deixuplinats, se succeeixen en silenci. I sempre fan cala buida, estimbats com refús de desglaç.

Riu-te’n, sabata! diem breument quan trepitgem voluda i patoll amb l’elèctric tremolí de disgust del qui xeringa el petulant camaleó. I amb melangia ens copegem amb els colzes, tot d’una astorats, amb els sensoris embafats.

Car, heus, hem mort tothom. Els atapeïm als pers de les escombraries. Sol·lícits, incoherents (car res no reïx com el fracàs), les xereques multituds quintaessenciades en exhaurit rebuig; carcasses com perbocs, en trèiem orats tastets. Falaguers, els diem ben cuinats. En flascons i neons els afetgeguem, i llavors exposem, en altes lleixes de mal escorcollar.

No ens hi picarem pas els dits. Que tot hi reposi entre setins i joiells, i nilons de finestra, rere gelosies, per on atalaiarem si els interromputs no tornen mai a brollar en qualque grau insospitat.

Establerts, aspirats, implícits, amb dits fet malbé per tantes d’ascensions inútils, en aplec imperdible, ens empentejaríem, no gens polits, cap als abissos de l’esdevenidor sempre tan fat. Tret que no fem altre que guaitar cap avall. No re s’hi mou. Caldrà esperar.


~0~0~


Construeix; assidu construeix ton qas, qlar i qatalà


Per punxegudes estretors de morts esbarzers damunt la neu, els ajudava que s’hi esmunyissin, la vella i la xiqueta, lluny dels llops i els mascles brutals, enzes i agressius. Lluny de llurs urpes i ullals.

La gent poètica construïm. La gent poètica construïm harmonia, i ells (els bestials) només vénen a afegir-hi merda, ensangonada merda. La gent poètica en conjuminàvem llur anorreament molt horrorós.

I ells a les escapces. Com monstres boigs envescats per sucosos esquers, brellats per mirallets de rapte, per agalius d’estupre, de dret... de dret cap a l’indret secret de la matança.

De sobte se’ls acaba la neu en flames afamegades d’infern.

La xiqueta aprenent-ne, suaument embadalida.

I els diem, líricament i mental: Només destruïts sou constructius.


~0~0~


Fent la feina perquè no et calgui d’ésser engolit al formigueig febril de la fàbrica de cadàvers


Com ahir, entre tots els qui som a la cua, només ell i jo, distesos, duem la feina feta. La dona granada i grossa, neguitosa, empedera, suant la gota negra, qui tenim davant, a quatre o cinc passes de cua, la duia gairebé feta, mes prou li n’hi manquen (i n’és conscient) dos o tres detalls. No sap doncs si li permetran, excessius en llur magnanimitat, de tornar-hi demà, o si ja se la quedaran per a afegir-la de mantinent a l’enfebrat formigueig fabril, feta ara un altre psicòtic autòmat qui més tard, tantost mig inservible, serà menjat, a dosis ben adobades, pels qui, supervivents com nosaltres dos, ara xanxejant amablement enmig la cua, i admirats per tots els qui segurament seran condemnats avui mateix, duem, com ahir, la feina perfectament feta.


~0~0~


Esfèrules merdoses [L’única història d’horror]


Pel prat esfèrula de merda que qui sap quin animal ha cagat
I veig que hi viuen tot de cuquets molt enfeinats
I s’hi barallen i filosofen i es neguitegen que són tan importants

Que només ells tenen consciència i que llur déu els empara rai
I que cadascú d’ells és una entitat... entitat... entitat...

S’ho repeteixen interminables... entitat... entitat...
Amb ànima, consciència, destí, futur, finalitat, eternitat!

Quina història d’horror la llur!
No en cal pas altra!

Horror, horror, horror, de petita transitorietat
Entre eternitats d’anorreament mai remut!

Tot el cucam atapeït vivint en esfèrula de merda!
I tots conscients, conscients que es moriran!

Tots conscients de debò, ep!
Tots conscients, sota el prim vernís enganyós,
Que si mai no visqueren
Mai no viuran!

Eternament... eternament... eternament...

Tret que parant l’orella
em pujaven llurs carrinclons crits de desesperació.

Tenim consciència... som únics...
Cadascú de naltres entitat... entitat... entitat...
Destinats a una eternitat a la voreta d’un déu
De qui la deu de bondat ens embolica net!

Quina horror d’història merdosa la llur, assenyaladament!

Temptat i tot de fotre’ls bitzac
I esgrunar’ls la intranscendent cosmologia.

Me n’estic.

Il·lusos merdosos presumptuosos de vanitat
Abracadabrant.

Parlava de valtres?

O dels qui som cucs atapeïts en aquesta altra esfèrula
Horrorosament perduda sense solta ni volta
Per l’infinit.

I cada altra il·lusa pseudo-entitat horrorosament
Destinada ben tost a l’anorreament mai redimit.


~0~0~


Si et fotien anar a petar a cap merda d’església


Ecs!
Pudor de feram i de resclum!
Ferum de fanocam,
de fraram, de capellanum!

Corcat arnat agre florit
cendrós bascós
ofenós ensum
de carnum i de pixum,
de budellam!

Maleïda bomba que no els fotés bum!

Per tot embarum, runam!

Que colgui tant de putam,
que enderroqui tanta patum

envoltada de moscam!

Caguerada de bub-bub
per als mammó, moloc, beelzebub,
i caguerada de garneu colom
a cada test de vidre policrom.

I que de cada ruïna al cim
hi rauqui el corb,
i el verdum entre el corquim,
i s’hi mogui sens destorb
mant de cabrum,
i amb tot aplom mant d’altre eixam,
i també mant d’armat mim
profà fent tant de mom
que el vell aviram acolloneix
de repel·lentíssim fanocam.


~0~0~


qui?


a la cruïlla espiritual de la matèria
on els cosons bosons fan la puta
(s’acoblen amb qui més goig no els fa
i tothora disfressats d’allò que llavors més convingui)
la meua identitat...
uh... la meua individualitat...
uh... la meua ficció que sóc re...
aparegué.

em decebia que potser fos humà i tot
i àdhuc allò que hi ha més exquisit de l’humà
un català!

ah il·lús!
a la mateixa cruïlla dels cosons bosons
em vaig trencar en mil bocins
de cop-sobte
com per catalèptic accident
no gens significant.


~0~0~


pseudo-heroi amb massa de ceballots a la clepsa
em faig d’estranquis a certes cases prohibides
sempre infiltrant-m’hi
ni cal dir mitjançant qualque murrieria
o tripijoc
i llavors
per laberints perillosos
què

doncs que només hi descobria
que tampoc no hi havia re a descobrir.


~0~0~


film d’art al meu cap
inquieta assemblea
d’on se’n desix una dona sense pietat
qui sorneguera occeix
l’espieta dalt la lluerna...

haig de tornar’m a adormir
hipnotitzat pel camafeu de vori que batzega
damunt son pit d’estret negre abillat
per a saber’n la continuació...

ah... ací són de bell nou
inquieta assemblea inquietant
de negre tots i emaciats
amb collars amples com jous...

el que no escatiré jamai serà
qui era aquell carregat de flors
qui empaitava a mort
la dona sense pietat...

la tinc d’esquena on el ganivet se li enfonsarà
i el camafeu no m’hipnotitza
perquè m’hi adormi novament...

d’on que tot s’acabi en secret.


~0~0~


dona qui haig de gomboldar
molt manyagament
i amb paciència lenta
com mel·liflu degoteig

ep... i sense mai cardar-me-la
car ja la tinc prou dependent

aqueixa mena de dona histèrica
neuròtica
bella rai
mes sempre angoixada
per qui sap quina altra enrònia
angúnia
premonició de mort i infern
malsdecap rai si ruc de tu t’hi jaquies envescar

cal dir que sempre entrem per les finestres
ella i jo
car el que fem és delictiu
furtiu
conspiratori
clandestí
entre còmplices conxivats
qui van contra les institucions
que ens volen tots robotitzats

i les portes són vigilades
per milers i milers d’electrònics
denunciatoris
ullots.


~0~0~


enciam


queia de qualque finestra o balcó
endut per l’airet l’enciam

per terra feien goig les quatre fulles d’enciam tallat

m’he arrupit a agafar-les alhora que una granada burgesa
les volia també

el seu marit molt digne es mantenia a la vora

és ma mare que me les dóna, senyora, si us plau
que li dic mentint

no sé si se’n fia gaire mes m’ho permet
i me les enduc tot content

me les amaniré prop la font amb salpetre i verdet

nogensmenys, llas, embrancat en cap illa
entre el trànsit qui d’ambdós costats
rutlla rugint i roent
badant si mai podré travessar
l’enciam em cau a un tollet
tot negre
d’olis de màquina
i brutícies i escopinades
i estalzins i caguerades de gos

en trec les quatre fulles totes olioses
negres
llefiscoses
escaguitxoses
i una de les quatre fulles té forma de mà
negra
de negre assassí

i (guimeranià
o potser xeicsperià
otel·lià)
em fic a fer el discurs
encara agenollat

ah... mà escarransida
que em condemnes a la fam!

dimitida arqueologia del pèndol
aturat del meu ventrell
la neulella fa anys que no em marca
cap hora de teca prou adient

ah... bessons de les despulles eixutes
de la serp remotament anorreada
per la roda del tractor
els meus budells
adés fervents febrosos intermitents
s’oblidaven de sirgar peristàltics
i ara només se somien umflats
pel buf de la inspiració
que el portador portés enllà dels cercles dantescs

que de poeta de mala mort
passés pel canó de fusell de qualque cul de ric
a autor de merdegada
meravellosament pagada
pel burgès sempre xaró i capdecony!

els automobilistes de bòlids bruts i embogits
em deuen veure de símbol boig i religiós
mes que es facin fotre
car qui se’n cura
colla de datspelcul
inútils embacinats
i, sobre, embalats cap enlloc?

a la font
(tantost un respit em permeti guanyar
l’altra vora)
em rentaré les mans
i tornaré a recórrer els carrers
de pausats caminants
burgesos a qui cap feina mai no cal

esperant que em caigui a la puta clepsa
un mica més de mannà.


~0~0~


En Quim Sorolla se la sorollava sense soroll.

En escórrer’s, la lleterada la vessava
a la paleta d’on en acabat,
a cops de ditades pintades, tintades,
en barrejava els colorets
amb què empastifava un nou quadret
que qualque anglès molt datpelcul
comprava per a després escriure’n què,
amb estronts per guixos
i amb molt merdoses lletres doncs,
per al paper de torcar’s l’ull del cul
que es deia
de financial taims.


~0~0~


si sóc capellà marieta
amb un infant a la bragueta
d’hipòcrita no em trac la careta
quan dic que cap dona no és neta

“Les dones són brutes de mena
es caguen als plats i cassoles

menstrus càncers mocs i fills
fluxions secrecions...

osta-les de la cuina
osta-les del llit

dèries dominants de folla fembra
que no s’atansin a la canalla
que treballin a fer ponts carreteres
i a matar l’enemic amb malalties de dona!

em cag en dena
car les dones són brutes de mena!”


~0~0~


Nou esglaons cap al replà aurat d’enlluernades glòries


Axiomatitzant, només us diré que a l’altra Brussel·les, aquells anys on, seduït pels cimbells de l’ascensió a la gràcia, o, en infusió mística, com qui diu, hi perdia el lleixiu, estrebat per forces transcendents, devers el reeixit assoliment del punt dolç de l’arpegi sostingut de la il·luminació, m’hi fotí doncs pler de puelles. Nou, ara que les comptava; nou puelles noves de trinca. Les desminyonava les nou, molt jovenetes (poc diré fins a quin grau, jovenetes; prou conec, ai, les repel·lents, hipòcrites, enrònies de la “societat” d’ara).

Tant se val; som-hi amb les historietes d’amor. Començant, metòdic rai, amb n’Assumpta, de substrat sumeri, qui acceptava de pagar tots els tributs deguts a mon ceptre sotmesa rai, ans prou metamorfosada en flairós triangle sexual estacat pel gest majestuós de la meua eina; cert que ses maixelles eren força xungues, i xuclar, pobrissona, poc en sabia gaire, mes l’enveja que em tenien tots els altres, com em veien impunit, trumfava la seua imperícia de bacteri sense memòria.

La segona n’és, si remembrant reprodueixc a mon esment, en simulacre resistent, la sorprenent esdevinença, la reticent Adelaida Çonguim. Guanyadora, per vague mecanisme, de cap campionat inconseqüentment dansaire, la veia distant, utòpica, quan qualque esteta amb ombrel·la trencava l’hiat mut de la fada celebració i, amb el mànec del seu aparell virolat, me la feia caure, de cos pla, en fossar oblidat. Davallava, únic testimoni, per a emprendre’n la reanimació. Va badar al capdavall els bell ulls i m’objectificava d’individu estructurat d’allò més com cal. Prehistòrics, cardàrem sense més prolegòmens, i el nostre xic-xic ressonava al fossar hirsut com tritlleig de vívids pistrincs perpètuament masturbats en butxacó sedós. La seua sangueta damunt l’herbei traumatitzat gens no emmascarava mon goig, fort palès, car prou mos gemecs atragueren coleòpters lluents, esculpits en àvids joiells, amb galivances, pobrissons, que em trobés en ranera, i que mon esperit fos mig fos, a frec de traspàs, per a llavors devorar’m.

N’Òpal Bontemps n’és la terça. Sempre l’he mesa en pedestal simbòlic. Car si haig de donar una diagnosi sense disfressa, el trau molt magnètic de son culet em fou tan terapèutic que puc sincerar’m que adelerar-m’hi em duia cada cop a desintegració del si-mateix mateix. Sense si-mateix, esdevenia, és clar, exiliat a mons primitius, tribals, benaurats, on no hi cap cap individualització altre que en feble residu de flameta incerta; residu, doncs, sol·lícit solament a l’oprobi de qualque restricció purament animal, com ara el plaer segat del fruit a mig mossar emblat tot d’una per lleig enemic, orfe de cap font de seducció.

La Llucieta apareix després. Fou criminal com pixava rere el colossal monument a les forces destructives dels paràsits ocupants. Per comptes de reptar-la, veure-la pixant atiaren mon matràs a llargàries ans amplades de rang sense paral·lel. Demolia encontinent amb un trepig la taronja que tenia a mig cruspir, mentre era assegut a l’ombra del faig, i me li trac, tot d’una nu i sense impediment, patent, l’esbojarrat cigalot, perquè vegi l’efecte atroç que l’episodi de sa figueta exposada, amb l’estimulant ingredient afegit del tebi rajet, no ha causat. M’exonera d’espetec, se li veu als ulls i al posat, egrègia co-corrompuda minyoneta, qui desminyon amb tota impunitat, bo i cometent, com dic, en la sotmesa innocent, els torts més freqüents ni acadèmics en cas semblant. El combat que segueix rere el monument als maleïts invasors i llur angoixat feixisme de bruts sense horitzó, adquireix un ritme més regular al cap de mantes recíproques escorregudes. Ara ens en rèiem, humils, desenfocats. A l’altra banda de massiu monument, la betzol voluda espectadora, amb els pares de la tot just esponcellada Llucieta inclosos, s’han aglutinats en ciment armat. Verament grotescs ans menyspreables, aquell parell, vull dir, els tancs i avions assassins ara fets pedra, i la busnada restreta de trossos d’ase qui mai s’aturen nogensmenys a reverir-los.

Els plaers de la narració atenyen, pampalluguejants, un punt enlluernador quan fa cap na Bernadeta Fum, cinquena entre les feliçment espellides per mon vit roent. Em tornaré bard entremès, hàbilment adjectivant concisos viatges de turmentós orgasme. Inconcloses abraçades d’opressió creixent cada dissabte on la sotsgraduada em duu flors que altrament el violat paisatge hauria servades com geloses icones de qui les llàgrimes de ros centellejaven amb ineradicable distinció. Aquells lapses jovenívols no afectaven pas el romanent de la descensió cap al floriment més entusiasmat de la nostra col·lusió il·lusionada, la dissecció de la qual ens duria ara a símptomes paroxísmics de paradoxal exotisme, tot i que l’únic que fotéssim fet i fet fos fotre.

Se m’atrofia la insubstancial memòria quan la sisena i setena verges assoleixen de confondre-se’m a l’erosiu cresp de llurs paral·leles recordances. Sé que se’m deien Ambrosia i Girofle (n’Ambrosia Glop i na Girofle Tapdenàs) i que me les devia doncs bitllar si fa no fa alhora. Tanques que la mateixa calç emblanquina les confon, llurs identitats ans semblants reputacions ara molt minvades per al meu segriny. D’on que n’enraoni com si ensems en fessin una. Pàl·lides sota els sostres negres de l’indret on aleshores visc, ambdues fan veure que són al son immergides perquè llurs conys molt menudets potser pagaven ja massa esfereïdor tribut a mos embats desmesurats. Ambdues em mossegaven, l’una pitjor que l’altra, al mateix ou dret que metges llavors, seductors cirurgians qui et prenen per joguina, es veien constrets, deien, de, net, llevar’m.

La nena vuit, abans la darrera, la tinc molt present. Na Sàhara Cru tingué el privilegi de gaudir les primícies de l’ou no pas immolat. Car era ara l’altre un ou hiperbòlic, sobredimensionat, superpotent, ultradesenvolupat. Qui sap per quina meravellosa tecnologia de l’instint vital de mon cos, la qüestió que, on l’altre partia vers el no re etern, el sobrevivent, obsedit, sobreposant-se a la por a la desaparició empeltada, pugnaç augmentava de mida i pes. Poc perdérem nogensmenys estona a especular-ne per quès. Entre els murs del cementir mateix on colgàrem l’ou mort, esmunyint’s-ens dels perillosos sentinelles sepulcrals qui, orfes de tota emoció, en morts batallons les imperibles trinxeres vigilaven, l’esgarriada verge per la tisora del meu altre ou ressuscitat fou feta, part d’himen, fi com pell de ceba, innombrables cassigalls. Els idíl·lics asteroides de la seua virginitat esmicolada impactaren, amb vistoses escares en acabat a les lloses, els miralls apocalíptics on els nostres veïns sebollits negligentment es podrien. Quan, eleta, es duia a la gola el raig gegantí de lleterada indeturable, na Cru em deia haver tingut, mentre s’engargussava de valent, a frec d’anòmala extinció, la vera clau de les galàxies. “Les espectrals partícules del cosmos que afamegadament em duia al pap quan massa generós te m’hi escorries, em convencien, teòricament i matemàtica, que els indicis seminals dins teu incorporats encarnen les inundacions de matèria irrellevant per què cada univers eruptiu en col·lisions de creació es plasma.” Mercès al tit, doncs, na Sàhara serà tost, tantost grandeta, celebritat arreu lloada ans nobelitzada per les seues molt còngrues descobertes còsmiques. Al laboratori dels crits i les narcolèpsies orgàstiques, la quieta ominosa gènesi es covava de la teoria al capdavall provada on, pels grunys de la violència rítmica i els perbocs i vòmits dels grops impassables i embalums repulsius, la naixença dels mons no es perpetra.

Aquella xiqueta en sabia massa; per això, ahontat, de cementir canviava. La noia nou i nova es va dir Tildeta i em féu, d’amagatotis de la vexant família, zenital guerxina com, jaguda al prat, quan eu, qui ja alleujava l’ímpetu de la fugida, cap a espontànies aclimatacions tendia. Eclipsaven sos ulls abortius tots mos remots designis. Amb tàctica directa, ostensiblement trempant i ja degotant saba, coherent m’hi atans. Na Tildeta Astruc, amb esglais de trenes ans embranzides pletòriques, se m’aixeca a rebre’m. M’anuncia fantàstica ans efervescent de molt colt professor seu de bioquímica. Seguit m’envolta d’un vaporós castell enjòlit i inexpugnable d’onades isotòniques on bombollegen, rebels, tot de lloances o preances d’epitafi de mausoleu. Fúnebre, la família roman rígida. Al goll de l’àvia paranoide hi apareixen ascles i llivanyes d’impotència (esguardí enjondre; no volia ara que en desclogués cap falena mortífera i em vingués als ulls). Desencantats veuen com la fascinada xicarrona plega baldric i buirac on hi té entrepà i beguda sense encetar, i el bastonet de caminar, i se’n va a passejar amb manguis. Llavors, ens allunyàvem rai, i ara volia que em quedés a les escapces, allí a l’estaqueta, deixat a l’estacada, vigilant mentre s’entenia amb el promès, mes què voleu, li dic que nyeclis, que si suara li feia cap mercè, prou devia tocar-li fer-me’n a mi... I mostr, fora màniga, l’esmolat raor. A lloc, en clariana, li esbotzava el tel més que content, mentre el seu pipioli promès feia guàrdia entre esbarzers i escorpins. Amb quin estrèpit no gemega l’astruga! Amplament esbocada, diríeu esgüells, espinguets, pinyols i garranyics de sacrifici en rassa, barrejat i massiu. Tant se val. El cas que prims retrunys de l’estètic escàndol es veu que prou n’arriben, a oïda dels mal evocats (tret que en tot cas vulgaríssims en llur xaronisme, fastigosets en llur ridícula inútil rectitud) familiars de la molt de fresc esvorancada. Es draguen de llurs lànguids jócs, desencarxofats, i, pudint a suarda i a agre esbufec, uns quants, si fa no fa, en escadús ja foten cap. Els dic que llurs assumpcions són infundades, que prou patir, car romanc il·lès, i que doncs no m’he fet gens de mal, que els únics qui se’n fotien molla eren el maleït, fraudulent, promès qui adés emprenia un molt àvol atac, barement i traïdorenca, i qui ara nogensmenys allí el tenen, gola-segat i ert, i (una mica tarumba pel cop que damunt li entaferrava d’estranquis) llur nineta, la qual, com veuen, en acabat de tal tràngol, pobrissona, un pèl malmesa rau desmanegadament gitada. Inexhauribles en llur agraïment, profusos m’exalcen. Luxuriós oncle àdhuc vol tots els íntims, més minúsculs, detalls. A la llarga, del parc en conflueixen, boldrons rai... chor punyent de proliferant audiència, a llurs vults de pallús la mateixa molt còmica ansietat... mentre, sense contradictor, al·lucinats, cascú n’aprova la inconcussa prova que els en don, de la luctuosa escaiença, amb l’esborronador violador allí present de cos mort qui molts aprofiten l’avinentesa per a escopinar’l i, guits, magolar’l. Farsa aberrant, començ d’arrencar-me’n, en tot cas (no fos cas) ans la minyona no es regeneri. Ai...! Massa tard. Reemergeix mentre encar hi sóc; malament rai. Tret que se m’atansa, permeant, així mateix a retre-se’m. “És ell qui m’ha salvat!” — argüia, monçoneguera rai, i — “Aniré a la clínica amb ell; de ningú altre pas me’n fii gens.” Per inconsútils avingudes ens fonem, a més boixar-hi i manxar-hi, riallosos, embolcallats de benaurances. I ells, tots plegats, esperxats allà baix, estranyats i amb un pam de nas. Mes quan sóc al bo d’espletar-la, venint d’enlloc una sobtada estrebada s’obté. Ja us ho diré. M’emblava el raor, i en rodó em tolia el pixot. Sense llepolia esponjosa, la noieta amolla facècies i ganyotes. Estotat, no sé què dir. Ni mal no em fa, un tall tan net. Atalaii filosòfic els fragments catastròfics. Aquell sistemàtic genocidi de tots mos ulteriors, ja pòstums, espermatozous, m’esbossa de cop un esdevenidor extàtic. A tornajornals, persuasiu, pervers, bavosament la vantava, tot i que ella, ara a retop molt esgarrifada, regalant sang lluny ja corria. A la clínica me n’hi anava sol, i servant-me (sí ves!) l’entrecuix lamentable.

Ah, i tant, l’altra Brussel·les d’aquells anys jolius, oi cavà? Com em cardava puelles sense recances ni pius-pius carrinclons de cap retret! Qui hi tornés (potser!), si prou mànec li romangués! Ai, gamarús! De bell nou desbocat cap a noves fites de salvament superlatiu, heurístic, prodigiós. Car cert que amb cada himen crebat en mil sanguinolents bocins, em veia pujant per heures místiques arrapades als murs radioactius del sacre castell cap a la finestreta del més crucial, esclatant, descobriment. Sí ves; què hi fotrem!


~0~0~


Els dos Dàrwins entrevinguts per l’ombra fatal


De visita a l’hospital dels moribunds on tirallongues de malalts carranquegen cap a la darrera claveguera entre càntics fúnebres que retrunyen, roncs, al rerefons, tot ens ho guaitem amb circumspecció. Alt parlant, l’invisible guia qui ens fa veure les línies paral·leles de morts imminents, ens diu, amb veu greu, que ens n’adonéssim: Avancen lentament els malalts terminals justament on vosaltres, visitants, avanceu ràpidament. Amb equanimitat rebíem l’arrambatge, tret dels inútils rebels de sempre, emprenyadors.

Un infant repel·lent, amb son pare, d’aspecte brutal, fent-li darrere de paret de contenció, ara ens ensenyen, mal escrits, dos papers complementaris que, victoriosos, pretenen haver arrencats al president o capgròs de l’hospital, mes als papers només hi han xifres maldestres que tampoc ningú no entén. Paperots de malaverany; hi escopinaria damunt, si no fos que el mateix disgust que em provoquen aquell parell de repulsius espècimens qui els serven m’ho impedeix; és la mena de nàusea que no provoca ni gargalls ni saliva.

Passen els cruels infermers carregats. Femtes en àmfores; en oinocous, baixúrries; en orinals, brutícies; en plats i tasses, oradures; a les xeringues, tuixegosos tèrbols garbuixos...

Un dels malalts ni es bellugava; semblava adormit dempeus, dut per l’empenta feble del reguitzell caduc. Què deu pensar un cervell tan podrit?

Els dos Dàrwins dormíem ensems, fets ens únic; més que bessons, imbricats.

–Com deia en Pili, als temps del gran Lucreci...
–En Lucreci, tu, millor poeta mai no inventat; xeic, i tant!
–Com deia, doncs, llavors també en Pili... n’Opili Cuscle Tallarol...
–Bon altre, és clar.
–“L’hom qui es pleveix de fembra maridada, el cuguç a ell a bastament es deu sotmetre e deu regraciar e a taula servir, e a tot el que li mane es deu plegar.”
–Ah.
–Així que ja ho saps. Farina blana al qui tant te la vol que et fa l’honor de cardar-se-te-la a ca teua i tot. Res d’hipòxies ni d’ofecs, doncs, ni d’esglais dramàtics per quiasmes d’esglaons ascendents ni descendents mal acordats.
–No, no.
–Tu tan acollonidet que sembli que et manca un bull, fa?
–Sí, sí.
–Ets un beta; més que no un bull, et manca un “vull”; te’n manquen més, de “vulls”, te’n manquen pler, car com a bon beta no goses prendre cap iniciativa, només respons quan hom et sol·licita, i llavors vergonyoset rai.
–Hò, hò; sempre he depès de la seua generositat; que m’hagi ofert molt menys que als genuïns homes vers – els reguitzells de letons, estonians, georgians... – doncs, ves, home, és clar, és lògic i com cal; cascú al seu lloc; ells (els forts druts) se sabien i se saben servir del que cal (i servir se’n saben un munt, de llurs xeringaires perns; perns, perns adrets de collar femelles)... on jo sóc nat escanyolit d’ànima i d’ànimes, i doncs molt servicial.
–Exacte, exacte. Hò, i més, al contrari: com a un mussol, el vertigen de trobar’t la consort en flagrant delicte, et fa giravoltar el cap a cinc-centes revolucions i mitja per segon.
–Ah, desgavell més delectable, tens raó!
–Oi? No hi ha per a tu revenja més dolça contra la natural raó dels brutals: amar esmeperdudament allò que voldrien que odiessis.
–Sobre, tothom sap que sóc copròfag — copròfag de merdes escollides. Al trau uropigi i sialagog de la meua dona, n’Agripina Vesc, m’hi amorr.
–Ets tan merdeta que ses amigues i tot, quan ixen de disbauxa, et lleixen encarregat de les petites...
–Me left in charge of all the little cunts at their home! The little ones pissing themselves on, so that I can take sweet care of them; the older ones being naughty when I must wake them up to get to school...
–Se’t pixen perquè saps eixugar-les tan delicadament; pel que fa a les pocavergonyetes més granadetes, es fan les mandrosetes a l’hora de llevar’s perquè les hi encoratgis amb estratègics acaronaments.
–Totes les tastava, a tastets molt menuts, llengüeta estreta de recents papil·les a cada instant, i, en les silents foscors, de pupil·les, per a veure’ls figuetes on ficaré molt tímidament ni d’esquitllentes la bífida.
–Dius figuetes, mes no ho són pas pas; una figa esfigassada és ens horrorós de menstrus i entranyes. Vols dir llurs sinuosos colps, llurs sedosos solcs, llurs primers intents d’entalles, encar de molt suaus contorns.
–Què hi farem, el meu cantó groller; mai no el sabia polir. I ara és massa tard.
–Llavors, temps ha, sirgar-hi rai, no pas per tiranys de sirga molt ben fressats, ans per perverses endreçúries i garneues dreceres, i mai no te’n cansaves ni emmalalties.
–Sóc jove, no pas curull de greuges ni pertot de xacres barrat. Antisèptic, hi he surat, fins que...
–Fins que...
–Fins que, ah amarg, tot no s’ha esfondrat. Tots mos previs exabruptes ara em requen qui-sap-lo. Com em faré perdonar?
–Què són aqueixes culpes? Repapieges!
–Ens empaita incessant l’ombra d’una dona eixuta, esquelètica.
–Deu ésser la dama seca. Car ara els anys s’han apilats. Anem al darrer hivern enduts rere l’estendard marcidor de la tardor.
–Què se n’ha fet? Tan ben proporcionada, tan perfecta, com deessa de celestial bordell! I tots els fidels, com estàtua oferta, de carn, volien maurar-li magre i gras.
–Les mans dels vells amants són fulles seques.
–S’estenen voladisses per terra i em sap greu de caminar-hi; no vull trepitjar el fràgil trencadís passat, esdevingut tan dolcet i suau, fungible, delicat, intocable.
–És el vers del gallinaire Apollinaire.
–La tasca del gallinaire és de dur aviram al mercat o al firal.
–Senyal.
–La gallina, ma filogenètica cosina. Mateix destí.
–El senyaler Apollinaire, assenyaladament ans assenyada, diu...
–El senyaler duu el senyal i la senyera.


Senyal


Sotmès a l’esclet Senyal de la Tardor
Són els fruits qui am i no pas gens les flors
Tantost l’he donat em sap greu cap petó
Com del noguer sap el vent el mal a cad’ os

La tardor m’és l’eterna estació mental
Les mans dels amants d’antany n’omplen el sòl
Una esposa em segueix com ombra fatal
Aquest vespre els coloms fan llur darrer vol.


–Coloms, mos cosins germans filogenètics.
–Ja no toquem cuixa; només os rondinaire i enfellonit.
–Abans no li publiquessin el llibre que tot ho fot damunt davall, un dels referents als quals l’editor es fia l’aconsella que: “En Darwin el que hauria de fer és fotre daltabaix tota aqueixa cigalada de l’evolució i concentrar-se al món dels coloms, on excel·leix.”
–Ens havíem enamorat, sota l’embolcall formós, d’una maligna fúria.
–Els coloms, ala-rompudets, tots som massa vellots ni per a assajar d’esvoletegar; com eixalats, no ens romanen forces per a esvalotar-hi gens; i a qui ens planyeríem? Els vells, qui ens fotrà cap cas?
–An ostensibly desiccated broad, her abrupt incursions into our precarious being, provoked by the vicissitudes silently undergone – silently, though not scentlessly (for she stinks) – by her scanty meat, are as the shorn pheasant’s, who implausibly bereft of ecumenical molecules, wades across the collapsed pinnacles of our hierarchical vehicle of a badly swung world, and, dripping ichor, pecks at the haunted eyes of her poor mate now dead of fright; anomalous syntheses overshadow the mirage, where we are beggarly bums cryptically entangled in our own filth, and she, a wreck of a contorted ghoul, jumps us with the obvious malicious intent of eviscerating our punctilious nuclei with the splinters of some lattice she’s found discarded as garbage; where to? I said, and to the raft, to the raft, I answered, as I huddled with myself over the stranded bench; the incident was exploited by the parsimonious lords of the expertise; what’s that intriguing crustacean? they ask, is that a bizarre bernard l’ermite, I mean, a damned hermit crab, only a particularly domestic and staggeringly inclusive one, for is he occupying the carapace of his dead mate? or, wait a second, is the carapace quite dead? she isn’t, is she? she’s the carapace, and is she then the host, or the parasite? what follies does nature perpetrate! see her, even while dying, mightily straddling with her pervasive design her trapped half-strangled haunted prisoner of a doomed husband!
–Quina desferra de paia! I put, malalta, sense carn altre que podrida! I com l’ocell despietat i moribund se’ns menjaria els ulls! I em sembla que s’ha trobat a les escombraries una gelosia de fusta atrotinada de la qual n’ha tret qualque estella amb la qual vol foradar’ns el ventrell. Per això ens allunyem del naufraig que la seua arribada intempestiva no ens duu, bo i arrupint-nos ben arrupidets al rai que s’hauria d’endur el riu dels esdeveniments, i que tanmateix no és altre que aquest banc fermat al terra ressec del pati. I ara faran cap els mèdics experts. I analitzen la closca on ens hem ficats, xufancs decebuts, la closca qui ens escanya de la nostra dona ara esdevinguda boja bruixa antropòfaga.
–Què vol, què vol? Ens vol morts!
–Quin escàndol, mes no m’hi n’obstín pas. D’altra feina tinc.
–Arrapa’t al rai, arrapa’t al rai! Ara tot corr, el corrent corrent se’ns enduu!
–Disbauxa dels elements; la natura ens etziba incessants lleterades de por: aigua folla, fang, vent que tot s’ho enduu.
–Quan haurà passat l’huracà, guaita, papa, que ens ha dut la tempesta! Un gran ocell pescaire de fusta. Ah, és un llum. Mon pare m’ajuda a apariar’l. I funciona!
–Si algú ens ombrava, en preníem greu susany i trobàvem que era doncs greuge, i amb animadversió d’escurçó molt rancuniós llavors ens hi tornàvem amb...
–Mes després vaig caure al pou de l’amor.
–Érem els més ràpids a escola; érem, entre els companys, els més entesos en els afers del menjar.
–Ombreig i matís. Era el rebel qui ningú adondaria, i llavors ella apareix, imatge, miratge, del cel de les més íntimes aspiracions. D’ara endavant, per sa presència dominant ans colossal sempre aombrat.
–Els tam-tams dels cors esventats, esvalotats... T’am, t’am, li anàvem dient.
–L’ham on m’he penjat de barres fins que gens ja no cuejaré. L’am, l’am, m’anava dient, empassant-me el verinós esquer, buderó queixalut qui em rosegarà el paltruu per sempre pus.
–Els jugadors qui hom deshonorava dur per haver perdut, de fet havien guanyat. Els qui adés ens envejaven per casar-nos-hi, ara en rebien més beneficis que no nosaltres.
–Mai no li fotia banyes; totes per a mi; la farta botiguera xinesa cruament m’ensarronaria si mai volia comprar-li un violí; me n’estaré, me n’estaré, em dic, reculant ximpletament.
–El violí on es pixà el gallinaire pensant-se que fos orinal, deus voler dir.
–La caseta més humil, la del pastor, serva la millor vista de la sencera vall. Rere el bosquet de codonyers, pels gaions que en aqueixa coma s’estenen fins al rost del davant, hi cloqueja aviram. Els nostres cosinets allerats, jovenets, ben peixats!
–Visió beatífica, per què no ens hi quedem?

(...)

Per què somriu en Darwin tot desdentegat? Es deu morir ara mateix; quin descans que no l’empaitin pus, ni hagi d’empaitar ja res.

Ara, quin envitricoll! Tant de garbuix, tants d’afers, de falòrnies, de vanitats, tant de buit fer veure, i de passió i de carallotada... i al capdavall, per què...?

Tant se val; ça com lla, tot això m’importa menys que una merda... segurament ningú no se’n recorda a hores d’ara del començament, on, al relat, s’hi deia “un dels malalts ni es bellugava; semblava adormit dempeus, dut per l’empenta feble del reguitzell caduc”; aqueix mort dels collons era jo; em deia (el meu nom era) Aristarc Verdura.

(...)

–Guaiti, Carmeta, aquell boig d’Aristarc que torna a embrancar’s sol; cada dia em fa més por.
–Paciència, senyor Properci, paciència; aviat hi serem. I por de què, bonifaci?
–Que em prengui per altri i m’assassini de nit.
–Quins disbarats de dir, senyor Properci!
–Vós no el coneixeu com el conec. Discuteix esbojarradament amb tot d’espectres qui li brollen del magí. Fa angúnia veure’l tot vermell de ràbia, sovint; tot vermell de ràbia contra algú altre qui porta dins i qui tanmateix veu pels voltants, com mosques qui li rodessin pel cervellot podrit.
–Com exagereu; si no té forces per a aixecar la forquilla!

(...)

Hi havia una certa tibantor entre n’Aristarc Verdura i el seu company de cambra a l’asil de vells mig extremunciats. En Properci Bicicleta era molt poètic (i s’havia après el clàssic Properci, i se’n considerava doble renat, o transmigrat al temps present, o reencarnat com un altre boget d’aquells qui només duen perill per a ells mateixos), i es compadia doncs de les marietes i de qualsevol altre coleòpter, i els acaronava amb dits tremolencs; si mai cap crisopa se li ficava damunt, com en plorava la curta durada al món, i, si veia un pregadéus qui es cruspia una aranya, els versets èpics que aviava, cony, ni aquell altre pobre carallot, n’Homer. Ah! i sempre fotia cara d’ensumar tarongines fins i tot quan les flors que es ficava al serrell pelut dels oronells no era precisament de les que mai fumin gaire bona flaire, com ara els marxívols, o els alls d’ós, o les sarriasses i els malrubins plens de pugó que hom s’ensopegava, amb d’altres matolls facultatius, bo i carranquejant a cop de mangala pels marges del jardí.

Anaven junts, quan en Bicicleta l’aturà: “No, Verdura, te n’estàs. No passarem pas per la porta de l’abeller on l’eixam es deleix per atacar la parra curulla de carrolls d’or. La senyoreta dels raïms ens ho retreia amb reptes qui-sap-lo coents.”

Per tal d’entrar a l’hivernacle hagueren doncs de fer tot un tomb fins atènyer l’altra porta.

De sobte en Bicicleta s’esglaià: “Ah! Entre les baptísies a pler visitades pels borinots i les sarracènies d’oldà rodoladís plat capgirat, hi veig, oh, glòria, les molt ensumables melisses!”

S’ajupí en Bicicleta a trencar’n una fulla per a dur-se-la al nas, quan quelcom se li trencà. L’espinada, potser.

En Verdura s’esventà cap a més a prop de l’ocre edifici, i a crits escardalencs comoní la presència de la infermerota de guàrdia. Na Sibil·la Balb aparegué amb una escombra, no fos cas que els seus jais els hagués envestits, ullals nus, qualque escurçó d’aquells qui jauen traïdorencament ontocom i aleshores et corglacen – corglaçat, esdevens cera, i, tot d’una, una espurna elèctrica rascada a l’esca de l’esfereït cervell se t’encén, i t’encén, llas, i et fon en un tres i no res. D’aquelles malastrugues contingències no li n’havien pas explicades poques, a la clínica on li donaren (a la infermera Balb) el titolet.

–On és l’escurçó, en Verdura?

–L’escurçó? Quin escurçó? Ara, heu fet bé, na Sibil·la, de portar una escombra. Amb el mànec li estintoleu, a en Bicicleta, l’espinada, qui, bo i ajupint-se, el grofollut, a prendre cap fulla de melissa, es veu que li ha fet un pet.

N’Aristarc, d’ençà d’aquella feta, va tindre en Bicicleta bo i fent-li llit al cantó un parell de mesos abans no se li va morir (o viceversa: no se li va morir). On li petava l’espinada li creixia, al malalt, un gep que esdevenia a pleret més i més gras, mentre l’home mateix anava esdevenint esquelètic – és quelcom, es veu, que sol a tindre lloc en casos així – qui sap per quina llei de compensacions.

Ara, comparat amb l’invàlid Properci, n’Aristarc s’hi estava, a l’asil, com qui diu gairebé d’estiueig. Tanmateix, era en Properci Bicicleta (i no pas n’Aristarc Verdura) l’home joliu, l’home xiroi. En contrasemble, davant la mort imminent, l’altre, en Verdura, anava sempre moix i corprès, tremolenc, clafert d’un rar desfici, com enjús pal·li fosc, o paraigua negre entre tenebrors, encaparrat, enderiat amb el cop de balda que el tancaria d’empertostemps fora del món, ai, de la distreta varietat del món i els pilots i escadussos de personatges estranyots qui s’hi esgarrien, enraonaires, il·lusos, plens llurs melons de d’absurdes decepcions, falòrnies. En Properci, en canvi, com dic, boiant, boixant rai; se n’anava a la seua part d’armari, tota bigarrada, claferta d’atifells (mentre la d’en Verdura no contenia sinó paperots molt acunçats d’enrancit record), i de la sincrasi en treia els subtils elements, ingredients, de les seues fantasies. Disfressat de cavaller, o de mosqueter, amb baldric, elm, capell emplomallat, espasa, pedrenyal..., s’esguardava, com era sol, al trèmol, i es recitava poemes heroics; i, si s’esqueia, feia la cort i llençava líriques floretes a la Balb, a la Carmeta, i a les altres minyones (força lletges) com li entraven a dur-li el dinar, a netejar-li el piset o a palpar-li els esfígmics batecs (tan a frec de ja periclitar).

Com venia a ajocar’s, li deia n’Aristarc a en Properci, clavat com gairebé sempre al llit de la vora, si podia aturar de carinar amb les seues versions de literatura, que allò molt retruny en el buit, i que per a soroll feixuc, prou en té prou amb la bonior del defora, amb els insectes de caldéu, i amb els parracs esfereïdors, els estrips esborronadors de les tronades sobtades, i, quan amb això no, amb la xerrameca d’aparells i personal – la mateixa telenovel·la fadíssima i indeturable. (Mes res no diu de les autoritzades veus al seu cap, molt més plenes de senderi, entenedores, habituals.)

El tractava en Bicicleta d’aspriu i de corsecat, i li deia que no fos tan enze, que es moriria més d’hora per culpa de la tensió i el neguit, i que déu-n’hi-doneret la bondat de la natura que ens ofereix a la baldor objectes, ens i meteors a admirar. Responia n’Aristarc que se n’anés a la merda.

–Anima’t, home! Esperarem l’hivern i cercarem a l’estalzí del fumeral restes d’ictiòlits que la fusta de la llenya absorbia del mineral prehistòric i gelosament celava; ah, llavors, llurs enlluernadors espeteguets, les escates pampalluguejants fetes, amb el temps, perla, com ens eixoriviran les vetllades!

–Que callis, si et plau, Bicicleta!

O li explicava els somnis i records (ja no ho sabia ben bé) sempre joiosos.

–...voltant l’hortet, hi havia la terra afetgegada, entre el corriolet, i la terra flonja de l’hortet mateix. Era l’hortolà bonjan qui l’afetgegava amb el seu anar amunt i avall, ara estintolant un pleixell, ara esporgant una mateta, ara cavant amb l’aixadeta, ara collint, ara triant, ara eixonant cap branqueta per tal de treure’n els paràsits minúsculs que li aritjolaven qualque tomaquera o pebrotera.

–El Solell s’aliava al ventijol i ensems feien ballar les suaus ombretes. També els versos d’en Properci (Sisè) li dansaven dolçament per l’enteniment. Els tenia a frec d’esment, i somreia feliçment en aquell migdia havent dinat tan assolellat i net. “De mos sòlits sons, emocionadament, gaudeix-ne, puel·la... (Gaudeat in solito tacta puella sono...)”

–I deia als pardals, o els pardals li deien, car l’embolicava el politeisme (on tota vanitat es fon), que, de sos sòlits sons, íntimament, en tinguessin tot el goig, cars minyons. (“O tu, pagès amic, dels nostres, íntimament, així mateix.” Car els llurs, de piuleigs coneguts i tanmateix sempre novament apaivagadors, es deseixien en meravelloses simfonies d’harmònic ans pausat tritlleig), o això en consirava, confós en el tot d’una existència barrejada al tot...

–Tret que en aquell instant d’apujat liricisme, el llaurador adonós es descabdellà de la presa on el tenia pres la vida inconscient (és a dir, divina) en sentir un esgarip ferotge. Quelcom (o algú) patia. (Alhora en Verdura gemegava d’empegueït corruix i en Bicicleta lleugerament es deseixia del dolç somieig.)

–El bell pagès colrat sentí l’aüc destrempador. Ariol nie lovit mukh. “L’àliga no caça mosques.” Llas, mes caçava el falcó quelcom d’altre, un gatzap, un altre petit mamífer...?

–Elephantus non capit murem (nec aquila muscas), Verdura, “l’elefant no en vol saber re, del ratolí; ni les àligues de les mosques...” Mes, creu-me, Verdura, “amb paciència i saliva l’elefant l’hi ficà a la formiga.” Com diem de pagès els bons hortolans: “Amb ardu afany i de contrarosca l’àliga l’hi endinyà a la mosca...”

I amb això se’n reia guturalment, el maleït nan geperut, tan optimista. “Só esdevingut” – afegia – “só esdevingut mon propi avi, qui déu hajo perdonat.” Car tot torna a lloc. Com l’univers mateix, de tornada inexorable al melic de la divinitat.

Cada vespre, doncs, més deprimit n’Aristarc. Aquell nan i el seu gep, què...? Un nan què... Ah, Ananke – la deessa del destí (la necessitat, hi ha qui tradueix). Tant se val el que facis, n’Ananke t’assassinarà parell, en les mateixes condicions planejades al començament. Les traduccions sempre l’havien marejat. N’Anagke, el nan Nagke (la fatalitat), el fatal nan Agke... Esgaripava: Noms, noms! S’esgargamellava amb: Nans! i Quès! I no en treia l’entrellat. En Properci Bicicleta se l’esguardava ara amb una certa pena, i amb commiseració.

Féu cap la infermera de guàrdia d’aquella quinzena, na Melissa Espinars, i el nan maligne com botà de content.

–Melissa (li mormolà a cau d’orella), si a aquell carallot tot pansit li’n romanien residus, de descrèdit, vull dir, el contrari, malament rai, car em sembla que els ha perduts tots avui. Sabeu que els espectaculars i famosos espectres d’adés se li han tornat poixeules gnoms!

En Verdura els va apercebre, foscants, llunyans. Se li eriçaren les celles, les orelles, les vibrisses.

Sóc en Darwin Sotjaire, res no em passa per alt. Els enfaldillats mammotreptes, els aviciats falorniaires qui afaiçonaven d’amagatotis, com qui diu d’esquitllèbit, gairebé d’estranquis, com si fos l’immens recurs contra tot gam, com qui fes cap panacea o giripiga de preu rai en acabat, la molt malanomenada aigua del carme (el nom bo fóra aigua de melissa), no m’enganyaven pas.

Ja de menudet, coneixedor dels noms de cada planta, reconeixia una mica pertot arreu l’odorant tarongí.

I veia llavors que els voraços cuïcs en fugien — i doncs pel fet que qui fa fugir el dolent és compatible per la seua intrínseca bonesa amb la meua més íntima, ja l’abrací. Me’n ficava rere les orelles, en duia, amulètica, eixarmant, als traus...

L’emprava en acabat per a fer-me’n una infusió i llavors afegir-hi sucre i anís Infernal — beguda renaixent per a l’abans i per a l’en acabat de la correguda — alhora que el misteri de la flairosa begudeta em feia interessant per a tot altre corredor...

Melissa, només cal reconèixer la melissa, qui creix gairebé pertot arreu. Entre tàrrecs i ormins i sajolides, enamorosa s’eixexpandeix.

Agafa’n llavors les fulles tendres del capdamunt — ah, llur molt sentit verd, tendral i lleu — en pessigues la tija amb dues ungles, delicadament i sense nafrar-l’en més avall l’organisme — en fas un te — quan es rofredi, hi afegeixes un cigalonet de vodka, i un polsim de sucret si t’hi abelleix — i som-hi, ja hi som — ficat en ampolleta amb tap de suret — tan calmant i guaridor — sent-lo cantar i de goig somicar — i, sobre, es fa de bon tastar, i et dóna idees que encara et romanen mantes energies.

Pels mig-llocs per on corrs, el xurriburri esbufec-aplaudidaire en roman bocabadat — corrs nu i fas sentor de musculat cavall qui mastegava herba d’olor — tesos com tesos llibants, els teus tendons esbuquen els guixos de llurs encarcaraments, i els homes es posen a trempar i les dones així mateix — i a esmeperdudament fluir de secrecions de sexe molt eixumflat.

Els apar que passa un déu — Hermes, sense dubte, molt misteriós missatger.

(...)

—Guaiteu’s-el, Melissa, com, massa xaruc, s’empatolla sol.

(...)

—Hermes, què em duus? Com desxifraré aqueix text tan críptic? És de bell nou la mateixa darrera lletra del lituà, que ella, traient foc pels queixals, va cremar tantost rebuda?

(...)


Senyal


Ben oliats per olis aliens
Els golfos i pollegueres del seu cony.

L’hi olien amb olis aliens.

I cal dir que ara fa anys
el darrer qui la va oliar
la pernolià.


Car allí s’acabava l’oli, car... ara, cap altre qui ara se te me la cardés, emblema esgarrifador de la mort, calba, esquelètica, plena de xacres, malúries, gams, llúpies teratògenes,.. tota ens te me la desmanegava... laberint sense remei, en fastigós trencaclosques boig, amuntegament irreparable d’ossos trencats que ningú no podrà tornar a collar.

(...)

Festejava, ambtant, l’impotent Properci: De mos sòlits sons gaudeix-ne, Melissa, mentre bicicleteges, emocionada, cap a les llunyedanes remoteses del clivellam oposat. El món s’ascla sovint i per cada ascla hom pot esconillar-s’hi o esmunyir-s’hi, estort i conscient, o físsil i absent...

Na Melissa, basta, fot: What?

I el geperudet joiós i inspirat: Si barregem els versos vers d’en Properci Sisè i la darrera visió d’eix món qui suau se’ns desix... on els sempre tan significatius sexes, de l’amagat ens ofereixen tastets... muntats cama ací cama allà en l’únic mitjà sa (les bicicletes)... i clivelles cosint...

(...)

Se n’adonaren, astorats pel silenci, que l’altre feia estona que callava. El gran crític no criticava ja res. Era mort.

(...)

—Ah, Melissa, pobrissó! Me li permetreu, en colgar’l, refilar-li l’elegia més adient? Properci. Elegies, III, 16, fa?

—Amb por dels gossos, dels bandits, de les peuades fosques, seré tanmateix, per amor a l’amor, prou valent encar.

Al centre de les tenebres de la nit rebia el missatge de l’aimada.

Em diu na Melissa de fer’m sens triga fins a la voreta del riu, a l’entotsolat indret que sabem.

Els garfis dels galifardeus, si sortia en aquesta hora angoixant, no s’abatran, bavosencs, damunt mon cos embasardit...?

Fotré goig, em dic, i per xò me n’estic, si més no dementre que en consir les peludes alternatives.

Això em dic: paira-te’n i salva el cos aquesta pressentida nit, i en canvi endura en acabat els plors i els abaltits esgarips de l’estimada, encara pitjors al cap i a la fi que no pas cap maleita ganivetada de tapat malparit.

Prou me’n record del darrer camí on li fotia la guitza; poc em perdona — un any sencer i tot em té abatudament pregant-li de jaquir’m tornar-li al costat.

A part que qui collons gosarà atacar cap enamorat! Se’m veu d’una hora lluny, que només zel d’ella duc, i que només sóc ric del seu desig, que de re d’altre gens no en tinc enlloc desat — cap pistrinc a la butxaca, cap joiell penjat o celat — sóc com si fos etèria despulla qui el ventijol s’enduu... Lleuger com cassigall qui cap fantasma beneita no ha perdut anant cap a cap altre paradís allunyat...

La natura mateixa ho sap. Podria caminar pels abruptes senderols dels orcs, i re no em nafrava, ca? Per l’ègida de la deessa de l’amor protegit, cada lladre i assaltant roman com rat enlluernat, tremolós al seu forat; els gossos rabiüts fan muts i a la gàbia, espaordits per les torxes de mos ulls encesos pels angelets dels buiracs flairosos i els viratons qui travessen, amb mels, cors. Clots i esbarzers la lluna mateixa s’escridassa a assenyalar’m perquè estalvi me n’esquitlli.

Ausades, massa acollonit, i encantadot i lluny d’osques, qui...? Qui que fos prou brètol gosava tocar’m...?

Fos com fos, això rai. Àdhuc si hom, per cap error malastruc, em mortria, què...?

Aital sacrifici me’l paga ella amb escreix. Car com deu aleshores recar-li el fet! Se m’asseu dolçament a la voreta on la meua llosa diu qui fui — em conta com li va, hi esbarria perfums i flors... Això és vida, vós!

Sols se’n recordés de no plantificar’m a cap cementiriot fressat, on massa de gamarussos i xibecs sovintegin a badoquejar-hi ni a borinotejar-hi...

No, no. Que m’emboliqui amunt, a la terra on les rels del roure rauen, solitari, entre rocs, amb la serp i el llangardaix, i el cargol endormiscat. I el liquen i la molsa, i el niu de l’ocellet.

Anònim, o esmentat només per llurs veus i les d’ella, enyorosa.

I el nom de l’arbre i el meu serà ara el mateix, lluny dels ulls lleganyosos del xurriburri pec qui va passant, pudent, part de baix.

(...)

Tornant de sebollir n’Aristarc, rumiava després en Properci, una mica faceciosament: No se’m morirà mai més.

(...)

L’havien sebollit a bocins. Els metges, pitjors gairebé que no pas aquells infernals malparits de la inquisició canfelipútrida.

L’operaven de cada foradet, i on no hi tenia forats, li’n fotien de nous. I això que ell havia jaquides instruccions que, si mai queia en coma, no vinguessin pas a tocar-li els collons. No em ressusciteu. Gens de cas. Els vells, cap consideració; les monges, o les infermeres, o allò que pebrots siguin aquelles dones fastigoses qui s’agraden de botxinejar els vells qui hom molt rucament els posa sota llur fèrula a les cases de vell, deuen estripar les instruccions. Això si de debò saben llegir – i, si no en saben, ho estripen tot, no fos cas. (No fos cas què. Què em sé. No fos cas que hom les denunciés de maltractes. O no fos cas que el vell hi digués que no volia que ningú se li vengués el cos als metges. Tant se val.) Tant se val, com deia aquell. Car de què serveix plànyer-se’n a misses dites, com qui diu; i al capdavall, què? Tots som cucs de dimensions diverses. Prosperen els dialèctics en la captura d’equacions mistificants que impliquen, en llur foll magí i en els de llurs favots adeptes, dinàmiques fonamentalment vitals (o vés a sàpiguer quina altra merda), tot per tal de no haver de pensar gaire en els foradets a la carn dels cucs sarcòfags. Fastigós condiment. Me n’anava rere una llosa repulsivament gòtica, plantada ben alta, i al caire esmolat hi amollava a gratcient una perbocada gargantuesca. Hi oblidava, hò i més, com si fos a la comuna, el sollat arnès. Car l’afegitó de qui no pas no sóc sempre em sobra.


~0~0~


Sóc jo, Carmeta


Hi entrava del fred i el soroll, i els gossos i els avions, les màquines, l’enlluernament; de tot el fàstic del món... i dins tot hi era silenci i foscoreta, i la flaire de cony em tenia encantat.

De tots els bells mausoleus i cenotafis piramidals, amb els frisos en espiral on els baixos relleus representaven els integrants més importants de cada família, i ni ella ni jo és clar que en cap no hi figuràvem i tanmateix prou dins hi vivíem, n’havíem triat el de l’oncle Jefferson.

En tornar de la merdegada i el nerviosisme del món exterior, feia uns trucs al front de l’oncle Jefferson, qui es féu construir el monument, mes qui després es va perdre a l’oceà, i de dins estant la Carmeta deia: Qui hi ha?

–Sóc jo, Carmeta – que li deia, i per un ressort de dins m’obria una lloseta lateral per on m’esmunyia a respirar molt agraït molt manyagueta domesticitat.

I si hi vivíem felicets, jotfot! Sense reptes ni retrets dels armats i brutals, sense els cadavèrics voltors de negociants, sense els panteixos ofensius i fètids dels espantapardals més enlairats, sense les raneres dels panxuts xeringaires d’embacinadores “notícies”, sense el torniol eixordador al cul de cada abís on pel món cada motor (súmmum del balafi) no et duu, sense les escates als ulls per a no veure-hi la crueltat i la injustícia que tampoc no et jaquirien viure de recança ni de despit, sense la càrrega d’odi envers tothom doncs per a sobreviure en l’afetgegament i el contagi...

–Que bé que s’hi està als teus braços, Carmeta!

–Mon frarot!

–Ma soreta!

–I què m’has dut avui?

–Cebes i naps.

–Collonut.

I aleshores, tot rosegant, repreníem el fil de les nostres narracions. L’única solució (tornem a coincidir en les nostres opinions) hauria estat no haver volgut néixer a l’instant on les forces fatídiques ens llençaven de flix o d’escombraria dins aqueix femer angoixant on, dissortats, hem anat a raure, mes, atès que en la nostra innocència, decebuts, ens jaquírem nogensmenys néixer, el que cal voler, després, és que el fil del destí no sigui gaire ben filat; parques, si us plau, un filet encara més prim i esfilagarsat; o, si voleu, que el vis que ens mig colla a la vida tingui els anfractes més primets i esmolats, i doncs friables, frèjols, frèvols, fràgils. En tot cas, amb la vida de l’oncle en tenim prou.

–Under the azure, over the ramshackle bridge, my paranoiac uncle, among the ranks of destructive clones that expect mysteries from theological pap served hot and disguised as arguments... Vull dir, perdona’m, Carmeta. Heus el cel blau, sedec i despietat, i mon oncle, el còmit, pres de paranoia, damunt el pont destarotat de la nau precipitadament condemnada al naufraig, i, sota seu, encantats, els pàmfils galiots, els rengs d’estaquirots implicats qui adés per força amarinaven la carraca; els soplegava (i alhora n’estrafeia les veus, els tics, de clons destructius, tanmateix dreçats per la por, i ara doncs, tots plegats, esperant les mels de misteris que regalimessin encara de les sòlites falòrnies teològiques novament disfressades d’incopsables raons), els esperonava, dic, a ajornar llurs tasques quirúrgiques, que no s’empleguessin pus a recosir cois ni, amb quatre punts d’espasa, d’embastar veles rifades, o a pastellar baranes i a desdujar obencs i a engalzar més ferms agullots i gòndols al codast, i el diu, mentider, que, per osmosi, ja els pren per col·laboradors i tot, companys del cor, tot i la diferència de classe, i els és pedòtrib (entrenador, massatgista) molt amador, i que doncs, ara que són tots amics, podran tindre masclíssims diàlegs atlètics. I els diu: Escolteu! Prou tost tots morirem, més això rai, car qui neix, mor; qui té començament, té acabament; qui ara és, no és adés; i ni qui adés era, adés serà; qui de no res ve, a no re torna... ep, i així anar fent, mateix reguitzell! I oi que, on érem o no érem, s’hi estava tan bé? Hò, si estava tan bé, sense saber-se existent! Doncs així mateix amb la resurrecció de l’esperit! Albíxeres, no ens sabrem existents, benaurats, entre nimfes i hurís, al reialme dels privilegiats, entre hierofantes, hadrons, marrofins! I glaçons! I fòsfors i quinines! I pèmfigs, vull dir, figues! Figues a betzef! La nau s’enfonsava, Carmeta, ja ho saps. Tret que l’oncle, embacinant a delusions sense solta ni volta els pollosos betzols, el que volia era que s’agenollessin i devers l’ull cruel del cel hi atracessin, molt enderiats, precs idiotes perquè, el déu qui adés els clonava només perquè patissin turments rai, se’ls emmenés, complagut per les formes ignominioses com el colien, a millors cataus, amb llets i tecs, i hurís i efebs, i totes aquelles altres incompreses ximpleries promeses pel qui a cops i verins fins ara els manava, i així, l’oncle, doncs, pel fet, com dic, que es volia fer durar, un pic els tingués tots ajupits, i d’esquena, pogués, furtiu, embotir-se, a tall de closca, un coberticle si fa no fa prou surador, que tenia desat no gaire lluny. Serem arrabassats si preguem prou fort! Per la mà amatent del generosíssim, candorosíssim, molt compassiu criador (criador sobretot de virus virions virolets virolats virulents violents, de virolles viroses, envilents, malvolents, mes... xst, tant se val!)! Arrabassats, arrabassats, us dic! De viu en viu i d’un en un! Ascendents, ascendents! Cap al cel! Paradís demantoide (verd herba), conquerit pels nostres estorts esperits, i àdhuc hi podrem, menfotistes i despececs, jugar al bon golf! I llavors no deia re; i els altres fent reverències a l’ull eixut, impassible i escarransidor, i l’estona s’escolava, i algun clon ja mig calcinat va tombar el full en blanc del seu vult ignar, i va veure, efectivament, que el còmit havia estat arrabassat! Miracle, miracle! – cridava el capdecony; i tots se’n fotien creus. De sobte, és clar, tot anava damunt-davall. El vaixell oblic feia glop-glop. Tots es negaren. L’oncle pitjor. La closca de suro corcat el feia queloni sapastre oblidat damunt la muda estesa oceànica durant unes quantes de llargues hores més. Ai els ois, però. Nàusees molt fragants ens me l’envernissaven abans no s’eixarreís com cagallonet caigut a marge de tassa de cagadora. Aquest és el fat que son buit mausoleu hauria de contar en xiroies vinyetes. I no pas l’esgarrifós curt epitafi que hi hem plantificat dient que l’oncle moria de la passa molt encomanadissa, d’on això sí que és closca o escut que ens protegeix, car hi vivim, distesos, seriosos, hàbils en la tranquil·la continuança, mentre part de dalt, irrisoris, porucs, els bojals pardals qui s’hi migren, mecànics, col·lidint, sotmesos a règims inviables, hà! Si sabessin que enlloc no s’hi està millor que en cenotafi! És clar. Mes moixoni, que ens arriscàvem llavors que coincidissin tots plegats a voler trobar-hi també aixopluc, d’on que immediatament el món fosc i hipogeu esdevenia llur laboratori on emprar ara tots llurs invents letals. No fotrem, Carmeta, mai aquest malbargany. Per això, ja ho saps, muts i a la gàbia, ca?

–Et veig erecte, Casimir.

–La nostra sort, qui sap per quins codis ni correlats, m’empeny sempre a trempar.

–Doncs som-hi; ho aprofitarem.

–I tant.


~0~0~