Q. Q. XCI

Qrim Qatalà XCI

al secret tocom


al secret tocom
enllà de l’atzur
el musell a l’aixella
al rabeig de la xera
ni peixent prop la fera
l’instant oportú
on l’oldà quelcom
que ompl el futur
s’escau meravella
fosc bruixot conjur

m’hi esperava tothom
(sols que em fes cap sobretot ella)

(i ambtant el subtil lladregot
qui em fot mà a l’escarsella!)

i al capdavall carallot
no va vindre ningú
(ai, ni el mític rabadà de bardella!)

mes llavors que fugia anur
m’esguardí al mirall
i truja i godall
els dos érem u!

dóna’m pel cul capità
que ella i jo som el mateix
i l’home ver se serveix
del primer budell culà

buida-te-m’hi enfrú
ton suc no és sonso ni enfú
i d’en Polifem el monocle
es desfà en vescós llanocle
o pegat d’ull orgànic
que em prenya oceànic
de ferotge urc pànic

o com ili mecànic
m’escanya i em pateix
esclatat el jejú

el nostre fill tabú
s’assembla al cagalló
parit pel magí
d’espieta carrincló
qui al tocom secret
l’instant oportú
volent comonir
comonia el retret
del que tenen d’insegur
la natura i el destí.


~0~0~


(xera de marit no dura ni un xic)
(mes xera d’amant dura tot l’any)


~0~0~


Nòmada qui a tota moda diu no!


La meua dona s’apunta incondicionalment a totes les modes; n’és molt devota fanàtica. I doncs atès que llavors la moda era de menar el cotxe a tota velocitat de nit i sense cap mena de llums encesos, s’esqueia naturalment que fos ella qui menés el bòlid per la carretera – i jo al seu costat, completament cagat de por. El comtat on ens trobàvem era famós per sempre d’anar seguint d’una manera general les modes i les faisons de fer dictades pels afaiçonadors de les tendències i manies de l’instant. Per això, si mai hi havia qualque excèntric extravagant qui s’estimava més de no seguir-les, hi era pertot escridassat i avergonyit; hom l’hi tractava de retrògrad i hom l’objurgava de valent i el convidava a fotre el camp a indrets més encarcarats i nyeu-nyeus. Això és el que feia la dona si mai ens trobàvem cap mandroset vehicle amb cap llum encès, ni que fos d’allò més tímid i incoat. La dona, tant se val, feia espetegar el clàxon, i aviava un rebombori de caldéu. Si jo protestava flèbilment, també em queia un carxot.

Per sort, al cap d’unes hores, encara il·lesos, va començar de matinar. El cor se m’apaivagava molt a poc a poc. Mayhew, la capital del comtat, apareixeria en un parell d’hores. Un jorn més que veuria, em deia privadament, i n’estava d’allò més content.

Quan férem cap a Mayhew era l’hora on la quitxalla anaven cap a estudi. Tots, xiquets i xiquetes, anaven carregadets amb bosses de llibres i d’altres materials escolars. Amb aqueixos paquets damunt i tot, i rient i empenyent-se, es llençaven tots plegats a les piscines que, noves de trinca, seguint les molt severes injuncions de la moda, ara hi havien vora tots els carrers més fressats. Car, com dic, s’imposava ara que tothom anés pel món amb els vestits completament mullats. A les cantonades, els bobbies, benèvols, s’ho guaitaven tot amb equanimitat. Com la resta de ciutadans, fossin ancians, adults, mainada, tant se val, també els bobbies, sota llurs capells d’autoritat, se’ls veia que també duien els cabells tots grisos, car aqueixa era la moda, els cabells grisos per a tothom, inclosos els nadons, no fotem, i les xicotelles, les quals es divertien qui-sap-lo amb els cabells duts estil bruixota tot esborifada.

La dona exultava. Els seus cabells eren perfectes, grisots i hirsuts com els de l’eriçó. També els meus quatre cabells mal col·locats eren tenyits com calia, tret que això tant em fotia, la veritat.

Aviat, sense haver de cercar gaire, la dona va trobar un garatge on desar el vehicle. Després au, vam sortir corrent cap a llençar-nos de cap a la primera piscina que ens sortís al pas. No m’hi hauria pas llençat mai. Sabia que pel cap baix una pneumònia ara no me la trauria ningú. Així i tot, allà som, i jo tremolant dins l’aigua, i encara més en pic fora, com un estaquirot etzibant-me ara tot de cops als vestits perquè ploressin l’aigua, i alhora al cos perquè, de mig glaçat, es reviscolés.

Per les voreres, on totdéu si fa no fa anava xop, era difícil de passar-hi, car una altra de les modes era de jugar al futbol pertot arreu, tret que sempre en un nombre reduït de quatre jugadors, mesos cascú a un dels vèrtexs d’un rombe imaginari, i el xut del primer jugador ha de rebotre en els altres tres, sense que l’esfèric, sempre ran de terra, es desviï gens i així pugui arribar al jugador qui l’ha tirat en primer lloc. Això és molt difícil, però la qüestió és que significa un gol. Ara el segon jugador, hagi el primer reeixit o no en el seu intent, tracta també de marcar amb el seu llançament. I així anar fent. La meua dona de seguida ha començada una competició, a mi m’ha tocat és clar d’ésser un dels desgraciats implicats, més dos altres qui badaven pels voltants i qui tanmateix s’hi han apuntat força volenters. Quan la dona ha xutat, però, s’ha fet mal al peu, per dissort; i, per sort, hem hagut de plegar tantost començat el joc.

Ara, amb jo fent-li de crossa, hem entrat a un xibiu a esmorzar-hi. La moda era de menjar per tota menja esponges. Esponges si fa no fa edules, és clar, amanides amb tasts rai; i amb coloraines rai acolorides. La dona, tota l’estona plena d’un entusiasme gairebé infantívol, n’endrapà unes quantes, dient Que són bones, tu! Mentre jo amb la primera ja m’engargussava orxegant. Quina merda, pensava, tot menjucant molt desmenjadament, i així i tot dissimulant rai, no fos cas que, tantost la dona se n’adonés que no m’abellien gens, no comencés d’arrucar-me i de dir-me de reaccionari i d’espantat, i em fotés, sobre, de sotamà, qualque bolet o, pitjor, m’entaferrés pler de coents pessics.

Pagar pagàrem amb fruits podrits. Aquella era la moda. Ho manaven els déus de l’estil. Era l’obligada faisó de fer dels fers afaiçonadors de vestits, de pentinats, i sobretot de sobtats “costums” i d’instantànies “tradicions”. Prou hi deia el cartell de fora l’establiment: As the fabulous “fash pack” wishes, we also conform to the fashion of the day; thus currency consists nowadays exclusively in rotten fruits. Sort que, sempre a l’aguait del darrer crit, ben previsora, la dona havia jaquits al petarrell del Sol a la terrassa, durant gairebé dues setmanes allí abandonats, les bananes, les taronges... i els kiwis, préssecs, prunes, peres, pomes, cireres... i els gerdons, avajons, nabius i maduixes que abans s’amuntegaven als taulells de la cuina o eren als calaixos inferiors del frigorífic – i ara doncs en teníem prou per a pagar per pler de cosotes que tot d’una s’havien posades de moda.

Vaig demanar permís a la dona per a anar al canfelip. Mentre cagava vaig pensar que Quina sort que encara no hagin decretat, els llefiscosos pixavins, que calia, per a ésser fi, cagar cap per avall! Tret que, com tothom sap, tot el que un humà pot pensar, un altre ho pensarà. Confiéssim que quan arribi aquell dia jo ja sigui mort, o si més no, vidu i ben lluny.

Cada animal anava de malva, fos al zoo, o pel carrer, o als oceans; tant atrapat com estort, hom amb vàlvules-ventall astronòmiques els projectava raigs de suc malva i au, a fotre’s – màrtirs vulguis no vulguis de la puta moda, com jo. Màrtirs, ausades – moltes de les pobres bèsties, sobretot les més petites, i mant de peix gros i gairebé tots els ocells – car s’hi ofegaven, enverinats. Tret que tothom ho trobava perfecte; sempre hi ha d’haver sacrificats per al bé públic, en les grans revolucions. I que hi ha de més revolucionari que la moda dels collons? deien, maleïts inútils repulsius babaus.

Pel meu cantó, tots els modistes i les modistes i els altres dictadors de com cal fer ni anar, es poden podrir ara mateix!

Fóra collonut que la moda fos de pagar re amb els cossos assassinats dels darrers modistes podrits, subespècie infecta qui atreu com flor fètida i tuixegosa els volàtils, i sòmines i bajans, i en general tots els febles de senderi i els qui balafien l’existència per culpa de traginar un cervell tou, moix, estovat, lloca, sabater i tan podrit com els podrits qui els voldrien acabar de podrir, i amb ells la puta humanitat!

Qui sap, un dia o altre hi arribarem, vull dir, que quan calgui pagar els repel·lents esponjats, ho hàgim de fer, pels deures deguts a la moda mateixa, amb els darrers parracs de carnús corrupte d’allò que fou el modista postrem. I la humanitat... (tant de bo ho veiés...!) la humanitat tornarà als sacres orígens de fer-se malbé i putejar-se mútuament, això rai, tret que ara amb una arma menys, una arma molt insidiosament letal emprada pels pitjors enemics qui mai no hem tingut – els modistes vírics i invasors qui ens aritjolen l’esperit amb xaronades esclafadores, amb carrincloneries d’ofec, amb el mal gust més ferotge i anorreador. No en teníem prou amb feixistes i histèrics moralistes de merda, amb homes de rectitud i dones capadores, amb tota la púrria de la gent de bé, perquè ens vinguessin encara aquells malignes datspelcul de l’estil guerxat a emprenyar els qui ens voldríem independents o sense gaires dèries rucs, si més no!

Amb els budells ben nets, vaig sortir del canfelip, on un ocellet malva havia vingut, orb i extremunciat, a estavellar-se al vidre de la finestreta de dalt.

Ara, després de la catàrtica enrabiada tancat al canfelip (després d’aquella mica de saviesa pràctica, o fronesi, per tal descargolar-me els nervis part de dins, i poder respirar, tot i que entre bones pudors), sentint-me íntimament vindicat, acaronant i tractant de manyaguet mon magí alliberador, m’atansí (part de dintre, com dic, tot acomplit; part de fora, dissimuladament, com un llimac qui acaptés de fer-se perdonar els pecats de tanta de càustica bromera), m’atansí devers l’indret on... on... on no hi havia ni vestigis de la dona!

On s’ha fotut? que vaig dir.

Qui? féu l’hostaler (o el cambrer, o el que fos aquell capdecony).

Collons, la dona qui s’asseia ací! L’he jaquida tota eixarrancada, ensenyant la fufa a tothom, per a demostrar que també els pèls del cony se’ls havia pintats grisos. És que és molt fanàtica de la moda.

Ah, la dona dels pèls esfereïdorament eixarreïts al cony. Tothom els li tocàvem, no pas els fiblons de dalt, les rels amb les tovors; car les puntes semblaven punxes d’eriçó; de porc espí; o pitjor. Planyíem son marit, si mai hi hagués de cardar; fiçances rai, oi? I en acabat mort en delitós martiri, nou sant Sebastià crivellat part davant pels fiçons del cony de la dona i part darrere pels sàdics marietes qui, ara enforcat i amb el cul enlaire, tots se’l volien cardar alhora amb llurs caralls massa trempats i encaperullats amb didals molt esmolats de ferro roent, ha, ha!

Sí, tant com vulgueu – que li responc, amb una rialleta de conill, mes part de dintre ple de fàstic devers ell i els seus cabellots tots grisos i mal cardats, i pensant Bon altre, el malparit! i em trac un tomàquet tot podrit que, seguint la moda, portava escarxofat a la butxaca, i li ofereixc a tall d’estrena i demanant-li, polit – però no em sabreu dir pas si us plau on s’ha ficat?

Se n’ha anat a celebrar la fi del món, no se la volia perdre pas per re del món. Es veu que els grans manaies de la moda prou han ordenat que ara pertoca! Ho esbombaven a tot crit suara els mitjans de pertot i els altaveus de les cantonades.

La fi del món? Una altra!

Fogueres pudents de plàstics i cautxús a cada carrer. (Potser hi cremen les bruixes? Ei, baldament les hi cremessin!) Tot hi és fosquíssim; sense cel ni celístia, ni Sol ni lluna, ni llum enlloc, ni lot que no tinc; i, sense lot ni llum enlloc, és immensament difícil de veure-s’hi gens.

Pel llençol fosc de l’univers, la Terra, presa pels modistes invasors, roda tota boja com baldufa atesa i sense quest, fins que, ai, s’enfonsa irremissiblement per un boïga feta per ella mateixa; món criminosament incendiat, ja podem dir-li passi-ho bé que no el veurem mai més.

La densa fumera em fa estossegar, escopinaré els lleus i tot. Fi del món, doncs. Cap esperança del més mínim esdevenidor. I la fi, de tan pregonament blava, que semblava negra del tot.

Ensopegant amb ninots tot flonjos i flascs, mascarats d’estalzins i amb els cabellots socarrimats, amb ulls tots vermells i enlluernats per la promesa de veure-ho saltar tot i tornar al firmament de les cendres que com subpartícules es distreuen per l’espai il·limitat, talment fossin falenes ablamades qui en llur somni entomològic es creuen travessant les portes solars del cul de l’absolut, me n’havia de desempallegar com d’enormes enganxifosos xiclets. Es veia que la darrera moda devia ésser llavors de passar per difunt. Com si amb tots els cementiris i mausoleus esbotzats, cada hom esdevingut espantall espatllat, els morts se la campessin arreu. És que tots els ineptes zombis qui s’adapten llambrescament als modes més injuriosos ni engavanyadors de les modes més dadespelcul són crèduls de mena. I ací tothom semblava ara haver-s’hi apuntat. És clar que el fet que certes “veritats” molt dadespelcul siguin cregudes per “tothom” no les fa pas menys dadespelcul, tampoc el fet que una datpelculada sigui seguida per “tothom” no en disminueix molla el grau de datpelculada.

Tret que a aqueixes alçades poc val la pena de balafiar energies tractant, d’això, explicar-ho a ningú. No. Haig de fotre el camp com més aviat millor. Je eher, je besser, que em dic, zelosament espitxant-m’hi tantost trob peu ferm.

Nòmada qui a tota moda diu no, per què m’hauria de creure ara la fi del món? No hi tinc pas tampoc la dona a la vora per a fer-m’ho creure a clatellots!

Amb quines tisores no tallaré, tallador de l’autèntic doncs, no pas sastrinyoli esclavitzat, el fals llençol fosc, i eixiré il·luminat a la llum immaculada de l’aire pur, perquè llavors barca avinent em dugui cap a terres fantàstiques on els salvatges anem nus i despentinats, i mengem el que ens rota i quan ens rota i amb el que ens rota, i no ens mullem ni gota si fa mica de fred, i les fogueres les bastim per a rostir-hi qualque senglar qui hem caçat i per a torrar-nos-hi alhora els collons, enjogassadament esbaldregats, i els monstres crèduls doncs s’han fosos i negats als marges, esborronadorament vaporitzats, o horrorosament engolits pels goluts aiguamorts, perquè els escandalitzàvem en la nostra innocència i naturalitat i ens fugien terriblement acollonits...? Ah, respiréssim! Llurs perverses emissions de civilització verinosa jaquides enrere i oblidades tantost m’enfilava pels clars primitius camins de la raó. Pels clars primitius camins de la raó. Som-hi, Manel! Encara un esforç. A la merda Mayhew i el comtat sencer, i la maniàtica illa envaïda pels subhumans mortífers i enlletgidors. No m’enxampareu pas mai més!

No m’enxampareu mai més, infames inventors d’espantosos cassigalls; mai més, mai més, esgarrifosos talla-robes de l’alta costura qui veneu, als més betzols, sobtats sets i maliciosos descosits a preu de diamants. Ja hi sóc, esquerat, al caire de la darrera brèndola de la gàbia o del darrer barrot del niu on romania caganiu fins ara mateix... saltem-hi, a tocar de mà de la llibertat!

On et penses que vas, dormilega?

Una veu insultant transformava totes les meravelloses truites que somiava en rudes ventallades de paella al vult estultificat.

Era la veu de la dona qui em venia darrere amb rodes i, traient la mà dreta per la finestra, ja m’estrebava l’orella.

Puja al cotxe, que tornem a casa, canta-cançons.

Adéu-siau, evocada moda efímera de fugir vers les selves amazòniques! Ai, patir rai! Car... la moda que manin només les amazones urbanes encara no s’ha acabat.


~0~0~


Agraït a l’invent dels vestits


Al contrari (em diu la dona), al contrari, gamarús; has de donar les gràcies al carallot qui va inventar els vestits. Amb vestits, ningú no pot veure que cada cop que som plegats en públic, algun dels meus druts i jo, i tu tímidament pels voltants, El teu zizí es converteix en zuzú, la menina se t’escarranseix fins a límits de clítoris petitó, i les boletes de feminitzat emasculat ja et desapareixen, engonals amunt, del tot; de tal manera que és com si li diguessis al mascle Guaita, també jo et sóc disponible, també et sóc femelleta; dóna’m pel cul o fes el que vulguis amb mi, car és clar que allò que tens entre les cuixes No és ben bé ni zizí ni zuzú, és zuzí. I llavors, al contrari encara; quan som el drut i jo cardant o als prolegòmens del cardament, i tu espiant-hi d’amagat, sort en tens encara amb els vestits que et tapen el zuzí tot trempadet, de tal manera que, descobert, encara mig rai, car si anessis sense vestits segurament que el mascle se n’adonaria, que el teu zuzí és tot ert i sedegós, i ai, llavors, que potser es pensaria el mascle que et volies fotre l’agressiu, que et feies l’atrevit, o el qui demana partió del pastís, com si venies a fer-li la competència (Part en vull, part en vull! com un mammotrepte empudegador, com un marrec groller i aviciat), i, pel fet que tots sabem que els teus drets de marit són estrictament nominals, per a omplir el paperet, i doncs que en realitat no en tens cap (zero iniciativa, zero accés als diners, zero usdefruit dels orificis, zero permís per a re fins que a mi no em llegui de donar-te’n cap), i tu doncs et trobes ara, ecs, molt degeneradament, i en contradicció a totes les normes, trempant com un boig amb la teua menineta rudimentària, com si volguessis fer l’home, doncs és natural que el mascle mateix n’esdevingués (vull dir, agressiu) cap a tu, car no et pensaries pas que es faria l’orni i t’hi deixaria sucar (cavà?), que no s’alçuraria normalment com un mascle desafiat, i llavors, doncs apa, tu a rebre-hi de valent (som-hi, massa poc, car prou t’ho mereixies, merdós!); ei, doncs, i ja hi som; el que et deia, cada cop que sóc cardant amb algú, pobret de tu si mai vas despullat; n’acabaves, a sobre, amb un tacó de caldéu; macat arreu, ple de nafres i treps, i bo per a no re, vull dir, per a encara menys que no vals ara, bah!


~0~0~


Aliens d’Illa


Creixia el crepuscle com un capoll de sedes. Les sabes s’alçuraven pels botafions que enteranyinaven amb ganyotes els vents; els moixons feien adients aletes per a encaterinar olletes qui treien banya per feixes i cavallons, mentre el ressò de cap poeta que recitava a l’olivet, “com més impotent més orgullós”, surava entre el bellugueig bigarrat de l’eixam més quimerut.

Dos qui es destacaven del formigueig eren en Becut i n’Amat d’Illa.

Quines creatures, vós! Caminaven amb dos peus i la cua. A través del vidre de l’aparador de la botiga, això cogitàrem llavors l’aprenent i jo:

I ara quin gènere els vendrem? Fotrem goig, galdosos. Haurem de retocar-ho tot, patrons i models, i foradar els pantalons i les faldilles part de cul que hi poguessin treure l’apèndix caudal.

Allò va créixer. Hi havia ara membres de la premsa qui el que volien saber sobretot no era pas com tractaríem el gènere, mes exactament quin gènere fóra el que vendríem als pistolers amb cua vinguts de fora.

La conferència de premsa s’esdevenia en una sala de balls. Ens tocàvem els colzes l’aprenent i jo perquè ens dèiem baixet:

I si ara els pistolers amb cua, n’Amat i en Becut d’Illa ben coneguts, començaven de disparar a tort i a dret contra tots aqueixos repel·lents paràsits de la premsa?

Ens en rèiem part dessota el nas: Hi ha llibres que els sastres emprem per a veure quina estofa convé més a quina pell. Veiem que els honorables forasters tenen una pell així mig de simi pelut, mig de llangardaix. Sí ves, doncs haurem de trobar l’estofa més convenient. Una pell pot tindre moltes de vides. Hi ha pells que hom es treu com muda o despulla, i hi ha pells que et traeixen i esdevenen plenes d’escates o d’arestes... o de brians amb dents i queixals.

Parlant autobiogràficament, com a sastre acomplit, us puc dir que he romàs estabornit mantes de vegades per la, com se’n diu, l’elasticitat i la mal·leabilitat i la capacitat de transformació de les pells dels diferents personatges llunàtics, marcians i andins. La gènesi de cada pell crec que determina en bona part quina qualitat s’annexionarà pel que fa a bèsties de quin indret, vull dir...

Com veien que m’empatollava de valent, ens van deixar estar, giraren cua i es van acarar amb els pistolers.

Votarien per qui, a les presidencials que s’atansaven?

Els premsats ho volien saber. Mes els forasters musclejaven; llavors es grataven els collons i llençaven els paràsits qui hi trobaven als paràsits de la premsa, i l’aprenent i jo ens fotíem un panxot. Car com s’esglaiaven els membres de la premsa. Quina riota. Tantost els petits paràsits els aterraven a la pell, rere les orelles o rere les ulleres, o entre les calbes o a les mans o escots avall, o per les escletxes dels mitjons, com s’arrapaven els petits paràsits i com creixien... llurs cèl·lules incrementaven llur gruix acceleradament... les venes, el cor, els músculs... magnífic empelt tot plegat: al capdavall, en acabat de no pas gaire estona, es tornaven pitjors monstres que ja eren abans els membres de la premsa.

S’ho tenien ben merescut. Per sempre fotre el nas on ningú no els demana, i sobretot per sempre dir mentidetes, ca?

Ara els paràsits, crescudets, es barallaven entre ells. Cada periodista era un camp de batalla... o, calla, potser era un llit on tothom hi cardava de valent.

El cas era que cada camí que ens els guaitàvem, els paràsits els trobàvem més robusts, i tant l’aprenent com jo ens posàrem ara a cogitar quin nou gènere... i com afaiçonar-lo... convindria als nous mutants així premsats i repremsats... quelcom, és clar, que fos genèticament compatible tant per a l’hoste (els hostes) com per a l’amfitrió (això si doncs no se’l cruspien en un tres i no res, de tal faisó que només fos l’esquelet antic qui es fongués en ésser absorbit per les noves creixences).

Enyoràvem els científics, sastrinyolis sense gaire instrucció. Aqueixos ens ho haurien pogut dir. Baldament fossin tant escorniflaires els científics com els periodistes, deploràvem. Ara prou sabríem a què dedicar-nos de ferm, pobrissons.

Hi havia un ble d’espelma fumós que era, si ens ho esguardàvem de més a prop, la llengua de cadascun dels candidats afilerats a dir re. Confiàvem, tant l’aprenent com jo, que no es fotessin ara els pistolers amb cua a fotre de profeta. Car no hi ha re de més fastigós. Qui se’n creu les bisbètiques falòrnies! Caldria ésser boig com ells, i potser pitjor: encara més bavós.

Mancava un ingredient al quadre que teníem al taller. Vaig dir a l’aprenent: Saps què ens manca? Una rossa!

De seguida va treure el cap cap al soterrani i va cridar na Frederica: Puja, noia!

Fregant-se els ulls enlluernada, na Frederica eixí a la llum de la superfície. Modesta modisteta tallada a tall de valkírica cariàtide, també anava nogensmenys armada. Els pistolers amb cua, en Becut, n’Amat, llurs cues s’enrigidiren. Era allò que trempaven...? O era que reconeixien la rossa com algú de la família...? O... o ens amenaçaven cua-drets amb la mort de cada mestrívol artesà present...? Casuísticament parlant, no diguérem re altre que enviar-nos muts interrogants. Algú s’havia petat – la fortor era fortíssima.

L’aprenent gosà piular: Les lleis que regeixen els substrats gramatològics, senyors clients, m’impel·leixen a emprar el trop de l’el·lipsi, vull dir, de l’eclipsi velat, bo i proposant-los, molt respectuosament, tret que amb volàtil jovenívol impuls que potser mereixeria l’oprobi de gent molt menys generosa que vostès, aqueixes almeixies rutilants que voilà!

I, com màgic, l’aprenent s’embolicà en aquell teixit lluent d’on, sacsant-lo part de dintre i tot seguit fent-lo voleiar, ell mateix havia desaparegut. S’havia eclipsat. En realitat, petitó com era, s’havia amagat davall les faldilles de na Frederica, però això els pecs aliens no eren capaços de copsar-ho.

Les cues amenaçadores dels gàngsters es metamorfosaren en ceptres imperials, molt decorats ans cargolats amb joiells de duges resplendents.

Quins vestits més collonuts! Digueren amb llurs veus que ondulaven en onades deliciosament melangioses. Ens en fareu catorze mil per a cadascú.

Encara retrunyien a reculons els ecos adolorits de llurs encantadores veus (i ja no es veia ni ombra dels nostres estimulants clients de la darrera invasió), quan l’aprenent, xop a betzef de llefiscoses secrecions vaginals, s’escorregué tot avall cap a terra de les cuixes de na Frederica.

Patatxup, patatxap, els tres ens posàrem a ballar, allí mateix, rere el taulell, al llindar del taller. Catorze mil vestits per a cascun dels criminals estratosfèrics! No sols no ens fragmentaven amb els raigs espetegadors de llurs íntimes armes, ni ens transformaven en fenòmens genètics de dubtosa viabilitat, o en flascons transparents on rere el vidre de la nostra pell retornem a la barreja de microbis patògens d’on tots plegats no venim... ans ens oferien feina per a l’eternitat, i, tot afaiçonant-los aquells vestits estèticament sensacionals, inventàvem la moda més sublim, la que s’imposa pertot, car vestim el poder; tothom ens imitarà, ens envejarà, esdevindrem els modistes més corrents d’enlloc. I cridàvem:

Jotfot, visca les invasions!

Les infraestructures dels nostres cossos fenomenals col·lidien a velocitats simultànies que ens feien espetegar pels cresps cristal·lins en guspires enlluernadores. Satíricament inspirats, ens en fotíem de cada déu qui mai no ens havia visitat. Car cal ésser tros de contemptible estront per a fer-se vestir per nosaltres! Almeixies rutilants, ausades!

Convertim totdéu en ninots malfargats i encara els mistifiquem dient-los que ara semblen la gran cosa. Ximplets!

L’aprenent, esgarrifat pigmeu, s’esclafia gargantuesc, i, tot i que pudia a cony mariner, dialèctic responia a les seues grasses riallades amb les meues, sense plànyer-me’n, ans burxant-lo a indrets transcendentals i tot. En absència de les repulsives creatures, no ens cansàvem de fotre l’animal... quan tot d’una entrà a la botiga un heroi!

Maleïts herois del forat del cul, amb llurs caguerades de mai no acabar. Es volen menjar el món, però només es cruspeixen i fan malbé els febles i els innocents dels voltants, i s’escanyen i es trenquen la puta ferramenta si mai volien mossegar un bocí gros i poderós!

Enderrocs arreu, i pestilències i ferralla, i cossos corcats, només saben amuntegar pertot on passen abans no es moren rebregats com cucs malignes qui es “rebel·laven” només per a obeir llur putrefacta testosterona que els obligava a vessar, peti qui peti, espermes infectades i infectes per tants d’indrets com podien, i on ningú, és clar, no els volia veure ni ensumar el pèl safarós, ni els queixals regalimant farnat com fera rabiüda; car quina angúnia foten sempre, collons!

Em cag en els valents, gent repugnant qui només treballen per a fer la vida un femer ofenós encara més grossot que ja no ens ve servit per la cruel puta dictatorial mare natura qui va parir totes les malalties i totes les atzagaiades; per què serveixen els valents sinó per a fer les dolors més doloroses, les crueltats més cruels, les atzagaiades més destructores? Car atès que són uns repulsius datspelcul incapaços de gaudir amb el poc que hi ha, sempre han d’anar remenant la merda, com si la pudor normal no fos prou. Atien la mort perquè mati més; atien el neguit perquè tots plegats anéssim més de cul; atien la terror i la confusió perquè llur cervell ja és un caos desastrós, i no saben sinó encomanar el caos de llur cervell sense futur i sense seny ni enteniment perquè ens empesti a tots, i ens afanen ans lilen la quietud, la dolcesa, la contemplació, i àdhuc el bon cardar suau, perquè ens tenen enveja i ens envegen les nostres capacitats de rabeig amb el poc que tenim, i es fan el ridícul valent perquè no saben amb què omplir llur buit espiritual, i, per no tindre, no tenen ni personalitat ni presència, i per això es collons vesteixen d’heroi o de vés a sabre quina altra merda uniformada, de soldat, bomber, cambrer, bòfia, bastaix, i porter de porta d’hotel, patètics, els capsdecony, ha-hà, em fan rebentar de riure, xarons impotents, trossos de merda parençosa; milhomes, presumits, brutals, merdes, menjamerdes, mitgesmerda... els sinònims de valent són ben descriptius! Tifa, tifut, petulant, sapastre, baladrer. Un sinònim per a valent que sovint posen com a antònim és covard... com si un valent no fos un covard... l’és i n’és! No hi ha pitjor covard que el valent; els valents no poden viure amb la por que entrevé llur cervell... la buidor, l’agressivitat, la brutalitat, el caos i el desig assassí de mort en podrit barreig, els torna boigs i no s’hi saben enfrontar, i per això surten a emprenyar el món amb llurs heroïcitats de suïcida de merda. Sense imaginació, sense projecció de les catàstrofes que llurs actes covards d’heroi molt valent no desencadenen, es llencen a fotre mal a tort i a dret. Condemnats buits salvatges carregats de falòrnies del que és recte i moral, i és només bestial! Així es morissin tots (i tots els cagats carallots qui els vanten), i els altres poguéssim ja viure en pau, gaudint del que hi ha sense llur entremetiment de rabiós animalot.

Vinc esmeperdudament femant i llavorant la rebel·lió per tal de revenjar les astoradores morts dels premsats qui predicaven la llibertat en llurs noticiaris molt informats! Va dir, mig esbufegat, aquell betzol de capsigrany.

Quan tothom sap què esbombaven els dissortats venuts arreplegapets i estiracordetes de la premsa. Llibertat en llurs noticiaris molt informats...? Vols dir raspallades i saliveigs perquè els qui manen continuïn sempre manant, i els arbres caiguts, estelles rai.

Quants de vestits dieu que voleu encomanar-nos, doncs, senyor rebel? Féu l’aprenent, alhora que amb els ulls aviava senyal a na Frederica que es preparés.

Es va tombar cap a l’aprenent l’inútil heroi: Vestits? Cap!

Cap! Vaig dir, amb escarafalls, fotent-me el màrtir, sentint-me agredit pel pecat de la seua arrogància en fotre’s al nostre humil establiment a munyir debades o en tot cas a entrebancar fins a l’eixorquia el nostre honest treball.

Vinc a endur-me els minyons per a la rebel·lió, i les noies per al descans del guerrer, i, dels vells, en vull la patriòtica porció al comptat!

Llavors va caure, atès al cor. Na Frederica l’havia mort fent espetegar, de força prop, la seua arma. L’aprenent i jo, després de sacsejar-nos una mica les orelles per l’esclafit, agraïts li férem un bell somriure. Seguit, a puntades fotérem el cos destarotat de l’il·lús heroi al collons de carrer. A la merda, tu; amb invasions, en tenim prou i massa amb una a la vegada.

L’aprenent, vivaç, llavors féu veure que potser estava encara molt esverat. Ens senyalava que el cor li bategava bojal. Mama, mama, féu, i s’amagà garneuet de bell nou sota les faldilles de la modesta modisteta. Jo vinclava cap amunt el llavis, en qualque ganyoteta paternal o altra.


~0~0~


Na Zòsima es vesteix de groc; n’Epicaricaç de blau


Al reialme incert dels apunts íntims, els mecanismes neurals, que al nucli del saber-se un mateix asseguren les recepcions magnètiques, esdevenen incisius. Hom, ja no gens convalescent, es raspalla del cervell tota nosa i s’eixoriveix com xicòria alertada pel Sol. Els senyals elèctrics que les neurones enregistren, d’ubics i moribunds, s’han tornats prodigiosament únics i precisos, i vibrants. Ni mundans ni banals, molt significatius. No em faré pas ara de pretensiós matemàtic ni, truculent, injectaré al text redubtables fórmules que demostrarien, sense marge per a la redargució, que, només davant l’escrit secret, la nostra fauna neural espetega calidoscòpica i insurrecta, i més eixerits tots plegats que no un lliurador de pèsols, més trempats que no un culler de gínjols, més actius que els ulls de cap àliga escosint paisatges de misteri, i més obsedits i esbiaixats que un molt fer arreplec de linxadors d’estranys. Quan és palès que, a l’estèril vida de cada dia, no foten sinó pansir-se ultratjosament, i s’esvairien fins a l’extinció si mai no podien en els apunts íntims i retirats ressuscitar – teràpia única i urgent perquè llurs molt sàvies veus no siguin permanentment eliminades.

N’Epicaricaç Mox, el contraatacant, era un llegidor empedreït de guaitajorns privats. Sobretot els de les senyoretes de l’internat on hi feia de mestre de matemàtiques. L’ejaculació de la femella, la deposició de femtes pel cul femení, eren dues de les seues curiositats que amb més enveja i deler no volia descobrir en llurs escrits molt sincers i detallats de noietes sense inhibicions ara que vivien tancades en un món sense mascles (amb l’excepció molt lleugera del matemàtic Epicaricaç, el qual, de tant degeneradament finet, efeminat i ineficaç, no semblava pas tenir ni cuca ni moixó).

Insidiós, n’Epicaricaç Mox (un nom que l’ajudava molt a pretendre de tindre sempre mocs rajant-li als oronells, d’on que, molt puteta, fent veure que es mocava molt delicadament, portés gairebé sempre un mocador tapant-li la major part de la cara mentre a tort i a dret sos ullets es bellugaven conceptuant-ho tot), insidiós, dic, geperudet, vulturí, rondava sempre pels cantons dels corredors, prest a espiar quina noieta no venia ni anava al canfelip i a la seua cambra, sempre preparat per a entaferrar la ullera al trau del pany, o a cap escletxa, i si, itinerants, les minyones se n’anaven gaire estona, i llur guaitajorns molt secret romania doncs o mal desat o mal vigilat... extremadament dinàmic, el mestre de matemàtiques agafava la tangent més veloç i el furtava un instant i hi clavava un cop d’ull fotogràfic, dissector.

Car el matemàtic Mox és un cirurgià excel·lent pel que fa a les malalties imaginàries, psíquiques, de les senyoretes. N’endevina, amb quatre ventissos símptomes que hi detecta, fugaç, on cal tallar i enganxar, i subratllar i interpretar; les metàfores se li obren com cors migpartits pels estilets esmolats de les seues ungles i els roents escalpels de sos ulls; els ultimàtums i abominacions que hi mig llegeix, garbellant entre el dubtós candor d’aquelles mènades camuflades en col·legiales d’actituds normals de lascívia i menfotisme, el convencen, intuïtiu, que el que amaguen és encara molt pitjor, diabòlic, aràcnid.

Misogin, gens. L’únic que quan llegeixes que aqueixa vol ésser estuprada per cap vidu beduí qui se l’enduu, sibil·lí i pregon, per innombrables òrbites orgàstiques que ja no l’assolies, rabida, paradisíaca, ni amb cap vehicle d’estratosfèrica acceleració; o l’altra et diu que voldria caure sots tutela de cap sàdic qui la condemnés a tota mena de veneris turments, o encara hi ha aquesta qui s’esma patrona de casa de barrets, i àdhuc n’escarneix el to contenciós i l’èpic colcar amunt i avall de l’escales, vigilant que cada meuca de les seues no cardi com cal, és a dir, com vol exactament el rudimentari mestre qui la lloga, o el cabrit de general qui, bon altre, amb ses tendències simiesques, s’estima més d’ésser donat pel sés amb fruita diversa, cogombres, bananes, albergínies, que després mastega amb efusió, o el bisbe incongru qui amb mitra efervescent, ans raucant calapetenc, s’atipa de les cagades del bordell sencer, i es torca, rellepant, en cada barret dels clients altrament ocupats en llurs oblidoses tasques; o ja la qui viu en ambrosies de serrall, o la qui es desempallega de fetus cefalòpodes, o la qui penetrada, posseïda, pels fal·lus en corretja, godomassins adherits a les carranxes d’altres dones, el nas a la claveguera, coincideix a trobar-s’hi un homuncle marieta, esteta amb fonendoscopi qui n’ausculta els residus, i qui, amb un cloqueig suspecte, a cau d’orella, mentre les altres, per qualque defecte espacial de la volta on no són tampoc no hi senten re, li revela on es troba un tresor amb tot de joiells i pedres precioses que la fotran més rica que els collons, i, ja, què me’n dius, encara més perversa, de la llunàtica monògama qui es vol guardar la virginitat amb totes les polsegoses teranyines per a un rabadà tot líric qui a so de xeremia la transformarà en pet de llop tot vellet qui llavors serà penetrat (tretze són tretze, tossut, insistent, la banya al forat) pel pirotècnic ullal d’un elefant rebufegós? Què n’has de pensar? Quines peces! Com els faries expiar tantes de barbaritats? Oh, i espera’t! Veuràs encara què diran demà! Segurament pitjor!

Els apunts íntims de na Zòsima Sal·lústia Cric eren els qui li feien més de goig. Qui sap per quin enzim intel·lectual assassí amanits, servaven unes propietats narcòtiques que per onades propiciatòries me’l jaquien cada cop més enze, gairebé del tot atuït. Sempre temia adormir-s’hi, i llavors ésser sorprès en el seu gravíssim lapse moral, d’on se’n seguiria la ritual degradació, l’anatema, la petrificació, i el llançament postrem a les pernicioses escombraries dels rars delirants aires de l’atur i la fam. I ep, això si, més inefablement, no me l’embotien d’espetec en cel·la de ziggurat, on, de gaó en gaó, tot pujant, les penes no s’alentien en llur descentrada crueltat, i on gaons i d’altres capellans penitenciaris treien guspirejants estelles del tou cos ultramalmès. Tanmateix, el risc era excitant! Per això (a desgrat de la qualitat soporífica dels escrits) que s’hi estampés tantost li fos mig llegut per les circumstàncies del bellugueig de les virginals marcolfes, qui a lloure et rondaven per l’internat, com puus i cutibuts eixelebrats d’estany molt enfeinat.

De nits, al seu recambró, no pas luxós, ni enfinestrat, ni amb miralls, i amb parets roses i daurades, i amb cortines de seda i llits amples i alts, com les cambres balderes de les seductores estudiants... ans escarransit i grisot, i amb goteres, i amb llençols i flassades mal embastats, ai, amb esquinçalls de pollosos sacs... De nits, doncs, n’Epicaricaç, molt catalògic, treia detingudament suc de tota aquella vultura (cultura per a nocturns voltors com ell) sistemàticament espicossada i desada matemàticament al pap durant el jorn sencer. Cada xicotella tenia, en prestatge ocult, el seu cartipàs d’apercepcions psicològiques que ell escrivia assíduament sense que li rodés excessivament el cap; amb aquells atots a la màniga, com aquell qui diu, en coneixia, de cascuna, l’infal·lible rellotge intern. Sabia doncs si fa no fa com n’acabarien de típiques senyores putes al món exterior, ben casades i importants, molt histèriques, plenes d’enrònies i de follies, i d’absurdes inflexibilitats quant al manteniment de l’ordre fastigós, car si hom s’hagués ajustat a ensenyar-los matemàtiques i física, i les magnífiques idees dels utòpics, rai, mes, ai, que, a més de les execrables supersticions de la urbanitat, també els ensenyaven les molt més nocives de la religió!

Tant se val, fos com fos, el cas és que a pleret aquella collita constant dels místics escrits de les pubilles aritjolaren, com intrusos circells de qualque planta tuixegosa de qui els ubics bosons et trumfessin el cos, les així nogudes facultats gramaticals i lexicals del tímid mestre-tites. Cadascuna de les tendrals noietes tenien, en un mot, carallots tics del llenguatge. A aquella (qui s’esqueia que fos n’Avel·lina Vil·là de Çoncirera, dels iberuts Çoncirera i dels Vil·là de la masia ca n’Hàpax, a Flix) li abellia d’emprar tan sovint com li semblava l’absurda expressió “mestissa solitud”; aqueixa altra, na Llúcia Llosca, feia servir, vingués a tomb o no, el pseudo-proverbi “esmeperduda avinentesa la que avui ajorna nostra empresa” (també és clar, de trast en trast, la llosca anava dient “Santa Llúcia!” quan el que cercava se n’adona tot d’una que ho tenia davant), mentre la plúmbia, narcòtica, Zòsima no es podia estar de carregar tres o quatre vegades a cada full el solecisme “quin cisma inopinat de delirant inòpia!”. Sense adonar-se’n, n’Epicaricaç absorbia aquells glòbuls lluminosos que, d’improvís, en plena lliçó, de cops li sortien a relluir.

Posem per cal, tot explanant els cilindres i les propietats dels gasos continguts per llurs cuirassades formes, et deia: Si en col·loquem el pistó a mitja pressió sota la mestissa solitud d’un pes de quilo, observarem que l’aire comprimit pel pes susdit prova a aspirar cap a millors empreses, mes ah, esmeperduda avinentesa la que avui ens n’ajorna el deler; voler no és pas poder, car caldria l’impuls reaccionari d’un altre quilo pel cap baix perquè el pistó, en la seua delirant inòpia, forcés el cisma inopinat contra el feixuc repressor que el deprimeix.

Aquelles frases oximoròniques al capdavall van fer dreçar les orelles a les hamadríades més adormides. A algunes la mosca ja començava de pujar-los al nas; n’enraonaren entre elles, amb caretes de mal geni, i amb ganes d’esternudar estentòriament.

Na Zòsima Sal·lústia, molt malfiada, iracunda, ressentida, volia anar més lluny. Car la sòpita Cric, en afers d’esbrina-crims, potser tampoc no era tan sòmines. La sospita se li havia arrelat molt endins. I potser era la qui donava més vàlua als seus texts sense substància. (Que hom li violés els drets d’autor! Allò sí que l’enfellonia! Sabut és, i és incontrovertible, que com més incapaç és el grafòman, més tem que altri no li manllevi les pallusses collonades.) Uns texts, doncs, tan fastijosament hipnòtics que de vegades fins i tot havien posat en perill el furtiu llegidor, quan, serpeta i remeneta, s’havia embotit a la cambra de la rossa colossal, car, bo i llegint-los, immediatament s’hi perdia, no hi entenia re, s’hi ensopia, cuidava morir-se de son, allí mateix plantat i tot.

Tot és que, ambtant, la fada beutat va pensar de veure, amb un estratagema subtil, si algú no li ditejava doncs el guaitajorns tan colt. Estratègicament, va empegar amb saliva, no gens conspicu, un cabell tot ros i fi a través del cantó on s’obrien els fulls del seu preuat llibret.

I efectivament, tot tornant en acabat a la seua cambra, si més no dues vegades (car havia repetit el truc, no fos cas) va poder comprovar que l’escriny on tancava el seu tresor d’avorridíssimes confessions de favíssima col·legiala havia estat diguem-ne espanyat. La gegantina, silentment (el greuge se li rebregava als nítols), s’emprenyà qui-sap-lo. I així, l’endemà del darrer cop que havia copsat l’escabellament del seu meravellós dipòsit de bajanades, amb la bossa de la tovallola i el xandall, i a tret del matemàtic qui, bo i mocant-se flèbilment, romania a l’aguait, a un racó ombrívol, fent-s’hi el distret, com si no hi fos, digué, a qualque companya tot passant: “Me’n vaig dues o tres horetes al gimnàs”, i encara, per a millor mesura, també amb veu prou alta que ho sentís el sempre al·lèrgic mestret, qui tothora feia les orelles llargues rai, sobretot quan era enmig de perdre’s rere el molt llord, repugnant, mocador: “Em vull presentar a Miss Forçuda de l’Univers i prou cal que m’hi posi de ferm; això demana engatjar-s’hi, esmerçar-s’hi molt de valent.”

Naturalment, tantost va veure la costa desempallegada, el tites s’infiltrà a la cambra de la campiona. Immediatament s’adreçà a l’indret on l’íntim llibret dels secrets romania ocult. Se l’estava llegint molt de prop quan, assenyaladament, quelcom es bellugà al pany de paret daurada de la cambra de la brava xicota absent. Tret que absent, ni molla! Car quelcom que el pecaminosament encuriosit professoret no sabia pas era que na Zòsima Sal·lústia, per comptes de davallar de mantinent cap al gimnàs, havia eixit encontinent al pati, havia corregut cap a davall la finestra només ajustada de la seua cambra, havia escalat el mur fàcilment, i s’havia embotit a la cambra de parets rododendre i albercoc; cronològicament, pas a pas, ineluctable, s’havia vestida tota de groc; asseguda davant l’espill del lligador, s’havia quillada la cara amb polsim d’or (els cabells no calia, és clar, car prou n’eren ja, d’or) i s’havia estampada doncs al pany albercoc de paret. Ara badà els ulls que guspirejaven esfereïdorament, i, de faisó d’antuvi gairebé imperceptible, es desprengué del fons de la paret, talment com si de fora estant, lentament la travessés. Solell irat, astre fosc, la deessa de la revenja emergeix alhora tenebrosa i resplendent. Pobrissó maldestre delinqüent, amb els pixats al ventre! Que l’enxampessin en flagrant. Quin esglai no s’endugué! Se li aturava el cor i de poc que ja no s’hi quedava, ert, com dic, el no gens pràctic lilaire, molt pàmfil lladregot, de molt privades confessions!

I aleshores allò no fou pas que es barallessin; allò era el matx de boxa més injust del món; allò era el pes ultra-feixuc de la musculada Cric contra el pes microbià del pansidet Mox; allò... allò sonava com un escampall de bèsties boges qui colquen en la foscor de la nit, tret que no eren pas peülles que esclatessin damunt les codines i els clapers de cap prat, eren els cops de puny i els mastegots que l’atlètica Cric li etzibava al decaigut Mox; allò era l’espectacle molt penós de na Zòsima Sal·lústia atupant-lo de valent, i de n’Epicaricaç doncs rebent i més rebent, mig rebentat.

Greus distorsions trigonomètriques ans geomètriques s’abateren damunt el cos aparentment empedreït, fossilitzat, de l’infeliç desconfit. Les ulleres se li envolen com mosquits de vidre. Els cuquets helicoïdals de les orelles, solcats sobtadament d’abscisses hiperbòliques, se segmenten en esclats eixordadors. La tetraèdrica tarota té tot seguit els angles tot guerxats; les hipotenuses esquerdades, els angles aguts obtusos, els obtusos aguts, i als catets els neixen nous oronells escarxofats. Aquell nas un nyap. I els ulls molt de dol, vellutats de blau fosc. De fet, sota els esquinçalls i tot, de cap a peus n’acaba en Mox cobert de blaus.

Aquest és llavors el quadre, el severament alliçonat esdevingut una taca blava de mal distingir al rerefons rosa, amb, a primer pla, la titànica Cric, triomfal, disfressada de groc, fregant-se displicentment al rentamans els artells ensangonats per les nafres de l’altre, ara, massa tard, també molt escarransidament penedit ans ploricós.

Malament rai, nogensmenys, ton panorama, Epicaricaç Mox. Això no és cap vulgar calipàndria; això, déu-n’hi-doneret els malsdecap.

~0~0~


triant-se avinent espècie si convé


doncs pol·licant amb els pòl·lexs
hal·lucant amb els hàl·luxs
i amb les polides ales aücant
frueixc de la comèdia d’ombres
que arran del tacó rampant
que em fotien anit tot tornant
m’ofereixen a sagnies i sofrages
mos contrincants sangtraïts
guies per a mos senys adormits
per a ja sense més ambages
escosir cartògraf sincopant
noves vies cap a les terres verges
on ni el mal ni els brètols elefants
ombratge no hi fan ni hi interjecten
llurs agressives impulsions
car per a fugir d’eix món de boigs
sóc capaç de perdre’m entre espècies
com qui es bransoleja bransolejant
cuablau camagroc ditverd vitnegre cul-roig
i el nas al bec del bec trencafages
a d’altres racons de bosc tot ensumant
amb veres i sentides emocions
com si tot no fos fàcil facècia
molt cautament hi va ficant.


~0~0~