Q.Q. LXXXIX

incert guaitajorns de n’Eleuteri Qrim

en aquest incert guaitajorns


en aquest incert guaitajorns
on a trams mes admeses trameses són meses
m’és aparent que si les oques hi ploren
i que hi sagnen les haques enceses
i que els ballarucs hi creben
com creben els ulls enlluernats pels esglais excessius
i les sorpreses

i llavors pirotècniques
les ondulacions fantàstiques
al capdavall no menen sinó a lloc usual
de l’atzucac sobtat...

l’efecte tanmateix sovint sobreviu
abrasiu al primer esclat

i llavors...? doncs llavors
hom hi fa “oh” sisvol un instant durant

i això rai... car a què altre podíem aspirar
en aquest incert
tram a tram
cap enlloc?


~0~0~


Colom caçat pels de dalt i baix


A la vorera, coincidència:
mentre que treu la sirena el nas
per l’embornal amb eficiència
i sense ni mica d’embaràs
per l’olor que fa (de claveguera),
alhora hi fa cap un colom hòrrid
qui tot just escapava el tret tòrrid
d’un qui caça coloms amb visera
disfressat de captaire miop;

diu a l’ocell de bon averany
la prou pudent sirena hipogea:
“si em véns tot prop, colomet company,
cap arquer amb cap fletxa el cap t’arrea”;

i ho fa el banyut..., i el té al pap d’un glop.


~0~0~


Pixant a la paret fosca de l’estació


Si em taquen d’olis
o de qui sap quins unts de merda a la platja
haig de fugir ben lluny cap a la neu
on cercant-ne un bon anyoc
he enfonsada la mà
per a en acabat netejar’m la brutícia

Un bocí de vidre o una aresta
o potser una agulla de cosir
o el fibló de qualque animaló
ah esglaiosa sorpresa
em punxen un dit
oh amic oh amic li dic al passant ben carat
duus-me on no tindré tant de mal

Un bon company doncs m’acompanya
i a la primera porta on truquem
un altre bon home ens rep a ca seua

És un home qui hi té de tot
vull dir luxes a betzef
(i ni cal dir desinfectant)

Mes quan més a gust no hi som
ai que la seua dona en fer cap
el critica de valent
per què portes aquest parell de perdularis?
no en vull saber re!

Per això l’home sensible
ens convida a acompanyar’l a l’estació
a recollir l’equipatge de la dona

Quan som a les fosques vora l’estació
ell i jo ens posem a pixar
a la paret sense fanal de l’estació

Secretament (sense que doncs ningú no ens vegi
ni el meu company ni cap dels convidats)
es treu una pistola i me’n fa obsequi
penyora d’adéu mormola
i de mantinent s’ha ficat a l’estació

He romàs una estoneta a les escapces
què vol dir amb això?
vol que em suïcidi?
vol que li peli la dona?
amb pistola no em tacarà ningú?

M’he endinsat en la nit
pensava si caçaria un conill
són els conills nocturns?


~0~0~


Els cucs rucs i el godomassí miraculós


Es mig escolava l’any 53 i na Lídia Ermini, pageseta de la partida de Butsènit, se n’anà a Barcelona a comprar-s’hi un bon godomassí. Vora la cisterna, de petita, ullant a través d’un prou asclat calidoscopi eròtic que s’havia trobat per terra, hi havia visurats qualsque de fal·lus de colós. “Quins objectes més entranyables”, es va dir, “m’emocionen fins a tal punt que delitosos tremolins no em solquen pels més íntims dedins”. Aquell esparpillament monotemàtic (i no gens monòton) de tintes i colors que formaven enormes i emotius matrassos (ella en deia de rabiüts i coents botifarrons) la tingué nogensmenys neguitosa rai. Eren aquells vits tan desorbitadament trempats de debò humans? Eren molt més bonics que no els d’ases i bous i cavalls, i no cal dir gossos i bocs. I no s’assemblaven gens als vits dels marrecs dels voltants, ni tampoc als dels vells caducs i vulgars qui despreocupadament pixaven pels corriols. Fou el llosc capellà de la partida qui li va dir, confiscant-li la joguina per a desar-se-la a la sina amb l’argument que era pecat filustrar allò, (com pecat era tot el que al món, per poc que en fos, fos gens agradívol), que de fal·lus com aquells n’hi havia de dues menes, de sintètics i artístics, molt resistents i duradors; i els altres, efímers, fluixets, i subjectes a totes les malalties dels organismes orgànics i doncs als podriments i els entecs i contagis que t’encomanen a la bestreta els turments de l’infern, fets (sí ves!) de molt precària i fastigosa carn..., mes que en tot cas ni l’una mena ni l’altra no servien sinó per a congriar, sobre el cap de culpables i innocents ensems, tots els flagells divins... i que doncs no se li ocorregués per la mort de déu de ficar-se pas mai enlloc (i menys al teu conyet, Lídia; temple de l’esperit!) una abominació i una deshonor com aquella (que els entesos en deien, per als artesanals, godomassins, i l’església amb tota la raó interdeia perquè en realitat eren la banya del dimoni multiplicada immensament – milions i milions de banyes del dimoni rondant roents i irruint com bitxos bútxares i roïns pertot arreu – per tal al capdavall només de temptar les donzelles del món i dur-les en acabat, totes sollades i emmalaltides, als orcs definitius, car la vida era fet i fet un matx de futbol entre déu i el diable, i de moment encara triaven els jugadors, i així és com el diable en fitxava de nous, amb l’ham de la banya i l’esquer de la lleterada, per a tindre més i més jugadors que no déu, qui, pobrissó, era l’humil entrenadoret d’un equip sense gaires calers — certament, déu no era el president del Barça! — i amb un fill a sobre tot desnerit i tocaboires qui no solament no era cap figura al camp sinó més aviat el contrari, i el carallotet encara es permetia de criticar els altres – quin torracollons, tu! – de tal manera que els altres jugadors el convertien en l’ase dels cops i adu, qui sap si de per riure, el creuclavaren a la porteria i tot, i doncs son pare, com dic, mal equip rai, tot plegat, i, sense bons esquers ni cimbells prou genuïns amb els quals seduir nous jugadors amb prou classe, només en podia fitxar enganyant-los com a xinesos, fent-los prometences vanes i sense cap ni peus que amb ell guanyarien més copes, i lluents, i celestials, que no el banyut, encara que de fet, és clar, ningú sinó els il·lusos com ell es poguessin creure tals bestieses ni beatituds. Ep, i per això som on som. Ai!).

Tant se val. La qüestió que... ara que na Lídia Ermini, petita i tot, sabés per què servien doncs les banyes del diable, s’esqueia de trobar-se’n pertot arreu (colls d’ampolla, flascons de perfum, mangales, mànecs, còdols llargueruts) i, amb lleure, i a lloure, se les anava ficant,a burxadetes cada pic més expertes, ben amunt, i en acabat en gaudia un colló.

Després, l’any 53, en un llibre anti-sexual i pro-feixista, que els de la guàrdia civil et feien comprar molt car i a la força, o et fotien una multa descomunal per qualsevol infracció que s’empescaven allí mateix, i que ella es va trobar penjat entre feixos d’àpoques i albarans, i d’altres rebuts i capbreus amb les racions dels clients degudes i pagades, i paperots així, a la lleixa del despatx de son oncle Frederic, hi va llegir que els godomassins, apellats bisbes, perquè normalment figuraven un bisbe amb el barret faraònic o mitra del bisbe significant el gland de la cigala i el nas del bisbe, si hom se sabia col·locar el bisbe prou adequadament, estimulant el punt interior d’allò que hom en deia científicament clítoris o virolla, i que no era pas solament la claueta del plaer que sortia com un nasset al capdamunt del cony, ans tot el paladar superior del sifó del cony, amb un punt que hi havia, a mig dit de penetrar-hi, on encara et feia fruir millor si sabies, doncs, com dic, de pròpiament burxar-hi; un punt apellat punt G (o punt gratulls, volent dir punt miraculós, car gratulls vol dir això: miracle, car quan veus un miracle, que és una manifestació molt admirable de la natura o de la casualitat, et grates els ulls incrèdulament), doncs en aquell llibre verd, llord, feixuc i oliós hi va aprendre, dic, que els bisbes o godomassins, tot i que molt mal mirats per part de la societat com cal, eren venuts d’estranquis a les gran viles per l’element delinqüent, facinerós, subversiu, comunista, jueu i separatista.

Es resolgué, tantost amb prou estalvis, de viatjar doncs a Barcelona a comprar-s’hi un bisbe tan meravellós com aquells que tant calia prohibir, car a na Lídia Ermini, si cal dir la veritat, el penjollet dels xiquets (que ells anomenaven la pitxolineta mes que les xiquetes en deien amb tota la raó de cuc ruc, o, per als més menuts, cuquet ruc, o cuc ruquet) no servia per a gran cosa; era un cuc verament ensopit i malmirrós, primet, curtet, i no sabia fer gaudir molla, en tot cas no pas gens de cap manera com hom suposava que els excel·lents demoníacs godomassins, descrits als llibres enemics pels ximplets moralitzadors molt carallots, altrament es veu que hi reeixien, perquè tanta de gent s’hi dediqués a vendre’ls (ni que fos d’esquitllèbit o de molt amagat) i adu jugant-s’hi llibertat i vida, en presons i inquisicions pels invasors a la babalà pertot arreu (a Gardeny, al Castell, a cal burot de la sèquia i tot) instituïdes.

A Lleida pujà al tren. Al cap de set o vuit hores de sotracs, de túnels, de llefiscoses fumeres del fumeral de la màquina i dels cigarrets dels homenots, de brosses als ulls i de sentir parlar d’animalades rai, arribà a l’estació de Barcelona. Va baixar a l’andana i amb prou mal als ossos del cul d’haver estat tantes hores asseguda damunt aquella fusta punxent, sortí a caminar. Va trobar una estació del metro i hi estudià, a un gros mapa penjat, el laberint de la ciutat. S’hi va passar una estona llarga. No tenia gana ni set perquè, previsora, s’havia preparat una bona ampolla de vi i quatre entrepans, i havia doncs esmorzat, dinat i berenat damunt les vies. Ara, escorcollant amb un ditet entre els innombrables carrers de l’enorme urbs, de sobte al bell mig del raval, hi copsà un carreró (pitjor, un atzucac) que li saltà joiós als ulls. Portava el maleït carreró tanmateix un nom que li semblà de bells agalius i millor pronòstic, un nom lúcid, propici, predictor, providencial, o, com se’n diu, portentós. Era el carrer del Bisbe Gratulls! A quin indret més adient d’assajar ara de trobar el godomassí miracle que no al carrer que ja se’n deia, tu...! El carrer que ja es deia, ell mateix, sense romanços, tret que amb el nom una mica disfressat: godomassí miracle, és a dir, bisbe i gratulls!

Alfarrassà a quins trens de metro havia de pujar i baixar, pagà la peceta a la finestrella, i es ficà als pudents soterranis. Pel raval tot hi eren meuques, arlots, perdularis, bòfies i apotecaris d’ocasió. Na Lídia Ermini es féu demanar moltes de vegades si volia pujar? La volien fer pujar, homenets molt merdetes, no sabia pas on. No en feia cap cas. Car on volien que pugés, aquells enzes sense estil? No tenien ni cotxe, ni moto, ni bicicleta, ni sisvol patinet; tots plegats eren uns pobres desgraciats. La catipén que fotien, la suarda, l’alè fètid, quan li demanaven com es deia hauria fet caure un bou de cul. “Carrer Bisbe Gratulls, si us plau?” — els hauria volgut demanar, però sabia que tantost els adrecés mot s’ho prendrien qui sap com, com si els donés ales per a la conversa o qui sap què: rapte? estupre? xantatge? permís per a fer-se manllevar calers?

Algunes meuques se la guaitaven malament; alguns arlots molt intencionats ja me la volien fitxar allí mateix, pobrissons. Els bòfies era palès que tots eren uns venuts; addictes al règim tots plegats, i prou sabia què volia dir allò: seduïts, pitjor: posseïts, per la boja pruïja de fotre a qui fos, i sobretot de fotre-li mal, i com més mal millor; de fet, ni els apotecaris no eren gens de fiar: gomes? purgacions? — li demanaven fluixet, amb un racó de bec, i ella feia que no amb el cap, els elàstics de calces i sostenidors li funcionaven perfectament, i els budells li rutllaven d’allò millor, car prou que al repulsiu relliscós canfelip del tren i tot hi havia fets tanmateix caca i pipí sense no pas gaires taps.

Per sort, al capdavall, guaitant a les cantonades noms i noms de carrerons indistints, es trobà amb el cartell que hi deia Bisbe Gratulls. S’endinsà a l’ombrívol atzucac amb la plaent impressió d’haver emergit d’un garbuix marejador. Tret que en pic dins se n’adonava que ací tot hi era pitjor. La pudor a merda i pixats, i a buidarada i a rot de vinot, pujava molts de graus. I la gentota qui hi havia, tots beguts o drogats, amb uns quants de jaguts pels murs ja escorxant el gat; o potser fins morts i tot; la fortor de carronya no ho desdeia pas. Entre els esbaldregats tot d’una en percebé un de més estrany que no els altres. S’hi atansà, fascinada. Era un negre gegantí. “El primer negre qui veig a la vida, i prou et dic que, si tots són així, contentes que deuen viure les negres; no els cal pas anar a cercar enlloc cap bisbe miraculós; per això que no es mouen d’Àfrica; per tants de carrerots que no haig passat, i ni una negra no veus enlloc!” — es va dir. Car el negrot gitat per terra com un munt desproporcionat de parracs anava desbraguetat, i allò que pel forat hi treia el nassot no era pas cap pitxolineta ni cap cuc ruc, allò era vit d’ase, vit de mul, vit de brau (vit d’elefant, si mai n’havia vist cap)! Sense avís, uns tremolins efervescents d’orgasme regalimós la solcaren meravellosament. “Ai, i ara!”— agredolça es lamentà — “què diran a casa si concebia tot just un fill llor?” Car no pas que se n’entengués gaire, na Lídia Ermini, dels tètrics secrets de l’obstetrícia, vull dir, ehem, de les ginecologies del prenyat humà, és a dir, dels tocaments dels tocats tocòlegs, dels lleures equívocs dels abrivats embriòlegs, tots plegats fent-t’hi suspectes sopetes i herètics poti-potis pels dins d’alçurats budells transformatius, i..., en fi, qui se n’entén de debò, de tot allò altre de la panxota de les dones i l’alquímia mística que, garneus, totes plegades s’hi porten, en col·lusió amb les forces ocultes, i demoníaques i cabrunes, amb bocs bavosos i no gens arecs qui aenzen irresistiblement les pobretes bruixes qui després hom, molt eclesiàstic, cremarà de viu en viu, i sobretot, assenyaladament, pel que feia a les minyones d’ànima pura, com ella, sempre tan ben aconsellada pel repapiejaire capellà de la partida..., qui se n’entendria molla? No pas ella, encara. “Ja tinc setze anys” — mentí al sentinella qui al cancell d’un establiment molt rònec que tenia, sulla, una finestrota (no pas cap aparador), on damunt un taulell tot petit s’acumulaven mants godomassins de totes mides, semblava no voler deixar-la passar — “i això vol dir que tinc prou edat per a concebre, i vet aquí doncs que em calgui un bon bisbe que m’oclogui prou satisfactòriament l’ullet, no fos cas que altrament em prenyés cap moro, o gità, o pitjor, cap paràsit invasor; mon pare em matava, comprèn?”

El vigilant brandà la testa, però, mut, la deixà entrar. “Ah, una heroïna!” — ironitzà un jovencell qui dins la botiga començà fent morros perquè la campaneta el deixondia de la migdiada que devia fer ben assegut a una poltrona esgarrapada. “Tants de capsdecony qui entren a comprar heroïna, i per primer cop veiem el contrari: una heroïna que ve a comprar... què? Un capdecony?”

—No, senyor; un godomassí miraculós.

—Ah, mira-culós! Tots miren el cul, senyoreta, sap?

—Jove, no faci facècies sense gràcia i atengui més aviat com cal una clienta. No farà gaire negoci, fent el cafre, sap?

—Ui, quin espurneig esclatant d’ulls; ara sí que em cagaré de por.

—Em mostra la mercaderia adient i triaré en pau, dependent.

—Si el que vol ha de fer miracles... Hum... No sé pas, no sé pas... Un bisbe que ressusciti els morts... Això com aquell capsigrany de la història sagrada...

—No sigui pagà ni profà... vull dir, faci, faci com un prohom, però no pas sacríleg.

—És un bisbe per a la senyoreta, o és per a regalar?

—Ja em dirà què li pot fer a vostè?

—Home! Ho dic per la mida. Si és per a la seva mama, o per a seva àvia, o què ho sé jo, cal suputar les mides de... de l’organisme on s’embotirà... Que hi càpiga com cal, ca?

—Per a servidora.

—Doncs passi darrere la cortina que la mesurarem.

—Mani? No, no; jo no pas pas enlloc. Mostri’m la mercaderia que ja triaré; prou em sé les mides, pot pensar!

—Molt bé, molt bé; ara vinc... On dec haver posats els “miraculosos”? Un godomassí que eixorivirà els morts... els morts de fàstic (com si parléssim d’una revista teatral molt còmica i sarcàstica, i plena d’atraccions eròtiques rai), o escalfarà els morts de fred (com quan som petitets la sina d’una àvia grassa i moguda), o el morts de gana (com un brou tot fumós... quin peà més emocionat no entonen els emaciats envers el brou vitaminat que els reviscola!)... I els morts de pena? Amb quin godomassí els tornarem la joia (com per al malalt la salut que davalla sobtada d’un nuvolet fugisser)...?

—Dependent, no se’n foti de la parròquia, i ensenyi’m el mostrari. Aquesta no és manera de crear fama de bon botiguer. Potser me n’aniré sense comprar re i no recomanaré el seu establiment a cap de les meues innombrables amigues.

L’adònic jovencell se li’n rigué. Aixecà un braç i, fent-se una mica el maldestre, tot caient ell mateix, féu caure una capsa que en esventrar-se el colgà de joguines eròtiques. Eren periscopis, i calidoscopis, i estetoscopis i microscopis, i ulleres de llarga vista, i estereoscòpics opticons amb ulls de rap (vull dir, de llenguado, perdó) i encanellats o acanalats canons de massatge, cactus de baquelita (les pues fan pessigolletes on més cal, senyoreta), i, per a les festes d’hivern, arbrets de nadal tot gebrats amb mecanismes que els articulaven o desarticulaven, a tall de barnilles de paraigua, evaginant-ne les branquetes o invaginant-les, segons el gust de qui (o de les vagines i virolles de qui) els emprés. Així, tots els objectes fàl·lics feien doncs veure que servien (no pas per a pelar-se-la les dones i els marietes) per a quelcom d’altre, amb una aparença falsa i sovint trivial..., mes no, desencantem-nos-en, en realitat tots eren godomassins, és clar.

—Els miraculosos són a la capsa de darrere — va dir, bo i traient-se de sobre (adu un de la boca mateixa on li feia obscens vaivens) els diferents ormeigs d’autocardament.

Tornà a ficar-se de puntetes i aquest cop sense fer el plaga, s’emparà d’una segona capsa. D’aqueixa capsa, que va obrir damunt una tauleta baixa, en féu eixir pler de gruixudes espelmes llargues de pam i mig, totes amb un ble a la coroneta, que acunçà en ventall perquè l’exigent clienteta es decidís per l’exemplar que més l’atragués, o diguem-ne pel sant de la seua devoció.

—Heus ací els elets, els selectes, els més imbuïts de gràcia infusa, oi? Escaients catalitzadors de les més meravelloses efusions lúbriques, caòtiques, torbadores, mentre hom, transmès a les esferes celestials, nogensmenys se somorgolla reeixidament als més pregons tèrbols gorgs del plaer. Ep, i d’exquisit romanent, amb el sacre dipòsit en acabat d’evocatius enyors.

—Calli, vol? I deixi’m concentrar.

Eren petites estàtues prou dobles i si fa no fa cilíndriques, de cera flairosa, que representaven ausades els diferents sants del calendari catòlic. Sant Peret de Baix, sant Simeó Estilita damunt la molt convenient columna dòrica, sant Daixonses i sant Dallonses, franciscans de suaus cogulles, dominicans més rudes i toscosos, i ni cal dir bisbes amb bàcul i màrtirs lligats al costell, i inquisidors a betzef, amb instruments de tortura i encesos tions. Sant Sebastià Punxegut i Punxegós. Sant Llorenç rostidet, amb marques i osques brunes de les brèndoles de les graelles part davant i part darrere de la samarreta llarga que portava. Tots virolats, tots santificats, tots ben apropiats per a devotes i beates, i monges i fanoques de tot pèl. De tot pèl intercrural.

Mentre na Lídia Ermini triava entre els godomassins miraculosos, l’eixorivit jovencell se li posà a la vora. “S’ha ficat en barris perillosos, senyoreta. Per això li deia d’heroïna. Si semblava que me’n reia li’n deman disculpes. Sap què li recoman, senyoreta? Un bon cinyell de castedat. Li’n congrenyem un ben congrenyat, i qui vulgui atacar-la, sap què vull dir, qui vulgui forçar-la, se n’haurà d’espinyar. Se li estavellarà la cigala a la cuirassa i potser se li desmanegarà i tot. Potser li caurà morta per terra. Potser l’haurem de portar a la morgue; la cigala morta, vull dir. Estesa en un tovalló tot sangonós, com una serpeta trepitjada per un tramvia. A la llum incerta d’uns canelobres, cap professor Frankenstein no la sabrà pas fer reviure, vull dir, trempar, em comprèn.”

—No sigui tant mòrbid, jove, i emboliqui’m aquest sant Gustau tot lacerat als indrets més estratègics; fa cara d’home madur i tanmateix seriós i durador.

—Senyoreta, m’agradaria convidar-la a sopar.

—No sé si vull perdre el temps amb un xitxarel·lo sense experiència i amb un estellicó que es trencarà per poc que badéssim. N’haig vists massa, d’estellicons que es trenquen abans d’encendre re. Com llumins que fan figa en comptes de flama. Oi que m’entén? Per això si vostè fos un home madur i amb l’aparell adient i com cal, experimentat i durador; durador, resistent, cavà que m’entén? Doncs llavors encara rai. A part que, miri, el tren a Lleida se me’n va a quarts d’onze. Arribarem a Lleida cap a les vuit del matí de l’endemà, i encara vull veure una mica Barcelona, els coloms, i el monument a Colom, i encara m’haig de comprar els queviures per a sobreviure el viatge en tren. Ah, i un coixinet de goma per al cul. Oi que els apotecaris diuen que en venen? Tots em deien si volia comprar-los gomes.

—Guaiti, senyoreta!

—Ah, verge santíssima! Per què se’m descamisa? Què em vol ensenyar? La pitxolina? No li dic que no n’estic gens interessada!

—Sap com se’n diu aquest os? Neulella! Guaiti, un dia al vigilant de fora el vaig fer emprenyar i em va llençar unes setrilleres; érem a la cuina de darrere i ens apariàvem un berenar. Les setrilleres m’impactaren a la neulella, veu? Com qui diu l’epicentre del meu cos, car tan aviat com en vaig rebre el cop el cos sencer em va tremolar (una peristalsi fulminant o mística m’anunciava fenòmens taumatúrgics o d’ultratomba) i alhora la neulella reverberà, ressonà, vibrà durant una estona fins que me’n vaig adonar que allò (i era una inspiració, una revelació), allò era una busca! I que ja no tocava tres quarts de quinze com abans, que ara tocava l’hora justa! Esperi’s, escolti’m. Vegi, sóc un home especial. Sóc tot solet un rellotge de sol. Enmig de cap tundra ni desert, sé l’hora on som per l’ombra que si em pos cap per avall em fa la neulella al costellam! No em pot dir de bordegàs qualsevol, ni de pipioli ni d’aprenent, ni de nyap ni de bunyol. Sóc especial, sóc especial. Deixi’m acompanyar-la, veurà!

—No vull que es pensi qui sap què. Sóc molt decent.

—Seré el darrer a dubtar-ho, cregui’m! Si em permet, senyoreta, prou sé que sempre val més sol que mal acompanyat, però oi que gairebé sempre també val més ben acompanyat que no sol?

—Presumptuós! — va dir la pageseta bo i somrient, i doncs acceptant.

A tots ops, potser sort que na Lídia va dir que sí, car ara que sortien de la botiga, i s’havia fet fosc, aquells carrerons eren sinistres i criminals. Amb els fanals apedregats, els maleïts de nas ratat i pell gangrenosa t’esperaven a cada cantonada per a escorxar-te de viu en viu. Tants de monstres aplegats! La pageseta no se’n podia avenir, se’n feia creus. Si s’hagués comprat, per comptes d’en Gustau, un dels microscopis (per poc que funcionés) enlloc no hi hauria pogut veure, nedant infamement i indigna a l’altre bec, microbis ni paràsits tant prepòsters ni grotescs. Hi havia degenerats qui els desfaries amb un buf. I geperuts, i esguerrats, i nans, i idiotes, i soldats, i molt d’altre xarnec! Ecs! S’agafà al braç forçut del bell jovençà, qui anava armat amb l’atot d’un barrot espès com el del rei de bastons, tu. I fotia una cara de mal gènit i aviava a tort i a dret uns renecs esgarrifosos. No gens letàrgic, al contrari, molt bel·licós i pugnaç, prou demostrava saber anar pel món subterrani i traïdor dels baixos fons.

Sense pànic, exhalaren tanmateix tantost emergiren a la rambla. L’avinent i galant xicot li féu llavors una guerxina garneu. El garrot era un godomassí plegable com un canonet telescòpic d’almirall i de pirata del segle divuit (segons les pel·lícules). No hagués fet gaire mal a cap dels salvatges i barroers personatges nocturns qui rondaven pels carrerons podrits, tret que no n’hi havia cap amb els músculs del noi valent i ben parit.

—Escolti, Epirnuç (car així li havia dit que es deia el plantós paladí. (“Epirnuç. Rima amb lluç, senyoreta”) (“Doncs sí que porten noms estranys els barcelonins!”) (“Doncs el meu germà es diu Penetral; se l’imagina despatxant ell els bisbes gratulls? Encara que, ben pensat, potser és un nom més adient, no troba?”) (“Ara se’m fa el mocós, Epirnuç.”) (“Perdoni, Lídia; és el deliciós nerviosisme d’anar amb vostè; en realitat, sóc un home molt educat.”) (“L’home-rellotge. I molt especial.”) (“Ara es vostè qui em burxa, senyoreta.”), escolti, doncs, Epirnuç, i si fèiem via? No puc pas perdre el tren. Haig dit als de casa (sempre enfeinats) que a cal metge (que viu a Lleida) m’havien adiat per a una hora molt tardana i que passava doncs la nit a ca una amiga meua qui es diu Riquilda (i sa padrina Caçarilda; cavà que aquests noms també fan riure?). Bé, doncs, tant se val. On diu que em duu a sopar?

—Ara hi fem cap. A l’altre cantó de rambla. De seguida hi som. Hi fan unes escudelles que veurà si li faran goig.

—Quanta de sorollada, cavà?

—Pari compte! Es farà aixafar pel tramvia!

—Quin embalum esventat! Llença guspires pertot arreu. Vol dir que no fotrà foc als edificis? Quin caos, eh?

—Ara arribem. Vol? Per ací.

S’allunyaren al capdavall de la rosegadora lletania d’esclats i enlluernaments, de les múltiples incidències on pla es veia que caldrien prou tost pedaços desguitarrats i pròtesis (que farien sospitosos grinyols i escarritxos i garranyics d’anar mig espatllats ja d’arrencada) per als ossos i d’altres bocins dels exposats vianants; car no hi havia cap entesa ni protocol entre els qui caminaven i els qui anaven amb rodes; tothom es barrejava amb tothom, i qui rebés que es fotés. I els timpans patien qui-sap-lo. Per fortuna, després de tant circumambular pels dèdals mortífers, el seu heroic cavaller la portava sana-i-estàlvia a sopar.

A la tèrbola distòpica perifèria romania la ciutat entròpica. Na Lídia va deixar el mantell darrere la cadira. A la taula del costat una dona molt grassa i monstruosament prenys, i tanmateix molt estretament encotillada, enraonava esbufegadament de les conseqüències... les conseqüències... Allò sonava molt misteriós, ominós i tot. Tanta de necrofília, deia la farta, tanta de necrofàgia, vet per on la rel de la defunció esgarrifadora de totes les goles. Na Lídia no havia sentit mai a parlar dels redubtables vegetarians.

—No en foti cap cas, i endrapi. Ja veu vostè quina hipòcrita. Molta de prosopopeia, mes prou li veu la panxota!

—Què vol dir, eh... prospo... prospopipopella...?

—Prosopopeia; vol dir, home... quelcom com ara... fer que els morts prenguin la paraula, sap? En aquest cas, el pollastre qui ens mengem i el xai qui em sembla que es mengen ells.

—Verge, quines bestieses! Es deu considerar un animal, que els representa, la ximpleta! I en acabat, cavà? I si, tant d’usurpar el paper de l’animal, després pareix un marrec amb quatre potes?

—Escolti, com vostè diu, llavors... doncs massa poc!

Rient-rient, enllestiren l’àpat d’allò més amics. El godomassí Gustau començava de fer miracles. S’intercanviaren adreces. Lídia Ermini i Epirnuç Impí. Butsènit i Barcelona. Carrer Tort i Avinguda Groga. S/n i 324. L’idil·li començava.

Fora del restaurant i, en acabat de fotre un cop d’ull sense gaire interès al port i a en Colom, pas a pas, sense presses, s’atraçaren devers l’estació de tren. Xerraven molt animats de paradoxes de la vida, de com amb un godomassí com aquell qualsevol velleta el confonia per ciri d’animeta i l’encenia davant qualsevol ídola o imatge, qui sap si fins i tot sant Gustau mateix, així re-sacrificat! (Ni l’un ni l’altre no sabien qui fos sant Gustau, i jo tampoc.) I després, vingué a relluir el fet que na Lídia s’hagués endut de la botiga uns quants de pamflets o fullets que feien anunci d’espectacles eròtics que tenien lloc a indrets apartats, o fins i tot a pisos privats, ben enmig de la ciutat, en propietats de burgesos avorrits de la vida on femelles abandonades decebien llur solitud deixant-se ultratjar per negrots disfressats de lladres de camí ral... I enraonaren llavors de certs episodis cancel·lats a la ràdio perquè el règim els considerava massa atrevits, o potser massa plens d’incidents que hom podria interpretar “subversivament” tot i que tot plegat no re... Quan, amb un gest impressionant, na Lídia aturà el flux de la conversa.

—Upa-là! És aquest el seu doble, Epirnuç?

—Mani? Qui? Qui? Òspima, el meu germà Penetral! L’energumen ve d’un bordell; fem veure que no l’hem vist!

Pena perduda; el germà els havia clissats. Hi hagueren les presentacions. I ara en Penetral no els deixà en pau. Se’ls penjà al costat i s’acabaren les confidències i les intimitats entre els incipients enamorats.

—Camí de la botiga de mon germà Epirnuç, us voldreu creure que m’he tornat a perdre entre les gentades, els gratacels, als metros...? Tanta de galeria, tant de cau hipogeu, tant d’atzucac... o de via sens fi. I pertot hi sóc estranger.

—Tret del bordell.

—Re no trau cap enlloc; o tot ix arreu; tant se val, la qüestió que mai no ets on deuries. I per molt que demanis atraç, sempre t’atracen (els qui són prou amables de mai atraçar-te mica) a indrets inexistents.

—Ara m’ho crec.

—Entre el trànsit massiu, fosc, boig i embalat, la vida rau, molt precària, al capdavall d’un fil primet... perennement. Sabeu què? Anem a la llum, anem a la llum! Aquesta foscor, companys! Se m’engolirà, com goluda negror, un camió esventat!

—No hi ha perill. Escolta, sòmines; vols plegar de fer el mal comediant?

—Verge intacta! Potser em veus il·literat i que parlant pels descosits només traeixc el fet que visc com conill engabiat i sense il·lusions, ratat, atrofiat i blasmant l’enter continent emergit de les llordes aigües primordials.

—No, escolti, només veig que si no ens afanyem faré tard.

—Té un nas molt imperiós, verge puta! Em sembla que l’hauré de millorar amb un cop de puny! I si demà encara ets viva, t’haurem els mascles com cal sotmès irrevocablement a la nostra més repulsiva superioritat! — féu, horrible, en Penetral, i ara atià son frare menys resolut —. Som-hi, som-hi, no val a badar!

Car havien arribat a les envistes llunyanes de l’estació, i tanmateix es trobaven propíciament rai a l’ombra d’un mur sense finestres d’un gran magatzem desert i tot fosc en aquelles hores de la nit.

Na Lídia Ermini va veure el seu cavaller encantador qui se li tornava bròfec galifardeu, brètol violent i d’allò més malparit. Ara comprengué que, al restaurant, quan li havia dit que trucaria a ca seua per a advertir-los que sopessin sols perquè pel culpa de la feina faria tard, en realitat havia avisat son germà que vingués a ajudar-lo a violar-la. I ara s’hi col·locaven ambdós de ferm. S’havien acabats de soca-rel els compliments.

N’Epirnuç se li havia posat darrere i volia servar-li els braços, mentre en Penetral li feia pujar les faldilles i baixar les calces. Una calma enorme envestí la noia. Gens descoratjada, car quantes de vegades no havia ataconat els xiquets del barri qui li resultaven poc simpàtics o es fotien carrinclonament els perillosos? No tractava pas cada dia amb el rebec bestiar per no res, ni solcava el tros a cops de ben esmolat aradre servant-ne fort el sondrollat mantí. Els seus braços i cames eren homogèniament musculats, i tots fets de magre i tendó, amb ni molla de greix ni sacsons. A més, jotfot, era de nit. De nit, somiant truites, i escodrinyant al clar cel segrianenc els misteris de la cosmologia, quantes de vegades, també, no es volia satànica i invisible, compulsivament foragitant-se en esperit a escosir els panorames esotèrics d’entre-mons. Amb astronòmic sarcasme, trobava que tot ve lubricat per les més atzaroses circumstàncies, que res no és estàtic ni doncs gens estable, que tot es metastatitza enjondre, que cap transformació no és doncs rara, i que més val que t’esperis qualsevol malvestat a qualsevol instant ni cantonada, no fos cas que altrament et trobessis amb el cul enlaire com espantall de la cua de palla pel llamp sobtadament inflamat. Amb càustic impuls, ara mateix on en Penetral es volia treure el cuquet ruc pel trau de la bragueta, i el verm fastigoset ja llevava el nasset com feble capoll de pipiripip, amb renovellada energia, volent vindicta com fúria argüiblement sublim, es deseixí d’una potent estrebada del miserable congreny del bare paladí bord i botifler, i amb la mà que encara servava el sòlid godomassí, avià, en incursió fenomenal, de diví estrateg de mítica crònica, avià, dic, etzibà, burxada cabdal i cap dalt, tota plena de la dinàmica dels astres fatídicament empesos a l’impacte que els anorrearà. Òspic, tu! Si el batzac s’hagués estavellat a la pedra-clau del grandiós edifici, exhaust i xiulant et ben dic que s’hauria ensorrat.

—Gusteu d’en Gustau! — va dir la pageseta, i amb tota la força el colpí de valent a l’indret on al dissortat Penetral se li desniava el cuc ruc; niu que el magnífic cop afollà instantani. Res més no hi trempà ni hi digué ni piu. Al contrari, si el cuquet es retragué fins a l’infinit, el gamarús qui el duia (i qui aparentment no servia per a gaire altre que per a portar-lo a passejar pel món) s’ensulsià ensems, fins que aterrat, esterrossat, semblava mesquina panerola qui llavors trepitjaves sense emoció.

Alhora, amb l’altre braç, la pageseta havia cardat un cop de colze horrorós al plexe de n’Epirnuç, qui ara es rebregava també com tartrany atès, el rellotge del pit a tesa xemicat, com si roda de carro li passava part damunt. Amb la mateixa revolada que el godomassí massís havia eliminat el moixó (ara metamorfosat en cuca sagnant, com si fos trau de dona, tret que sense les bones qualitats) de l’un, ara l’objecte màgic s’estavellava al vult astorat de l’altre germà, qui va acabar de caure perxat, estossat, mig desdentegat, amb ulls de vellut, la tarota rajant — ambdós frares impius doncs absolutament fora de combat. (Ai, el doloret inempassable! Pobrets de nosaltres, només hàbils per a amollar lleus gemeguets!) Sacrificats a l’altar de l’alta justícia.

—Altar sacrificial rai, a les fosques i pudint a lleterada i a pixum, consagrats en acabat de la missa bufa de qualque altre sumaríssim judici — xanxejà l’heroica privadament al seu tranquil sensori —. Saps què? Ja us hi encendria una espelmeta. Una espelmeta anònima, si cap en servava, és clar.

Car la que servava, ampla com canell de boxador, prou que hom l’havia batejada i inscrita al capbreu d’eines aptes per a perfer jocs màgics. I tant.

Quant als dos datspelcul, que es fotin fotre, cavà? Massa poc, també.

Ep, i ara ja hi som. Si mica espies per la cantonada, au, allí el tens: el fitó il·luminat, i clar i esclet de l’estació — rutilant i atractiu com la mateixa lluna. La lluna en un cel tot fosc i sense bromes que no vull enyorar, car ben aviat hi serem, Gustau.

—Oh, estrènua pageseta, sota la llum dels somnis, mantes de nits belleu ens hi voldrem escórrer, assolir-hi qualque orgasme o altre. En la pau dels estels. Com és natural — suggereix en Gustau, ben embolicadet contra la gisca que s’aixeca de l’aigua pudent, oliosa, del port.

Sense relliscar en els tollets de sang que començaven de formar-se als voltants dels dos cossos caiguts, na Lídia Ermini, accelerà el pas. Travessava el vestíbul de l’estació amb vigorosa elegància. Se n’adonava que la locomotriu ja treia fum. En Gustau dels miracles mai no en trauria, altre que figurativament, és clar. Tant se val, a Lleida la bona, plàcida entre fèrtils planícies, hi mancava gent.


~0~0~


Psychos


Tots ens volíem Toni Perkins
fent-nos el miquetes i el vergonyós
davant la molt llepable beutat
mes llavors per un foradet d’esquitllentes
ens l’espiàvem com es despullava
a la cambra seua i amorosidament es dutxava...

i potser caldria esperar que qualque amant o altre
tost arribés a trucar-li discretament a la porta
perquè voldria cardar-hi ferm i tot

tret que tot d’una au i barrum
naltres som qui d’una revolada obrim la porta
i qui efusius l’assaltem
i l’acoltellem amb delitosa vigoria

car prou som dels qui ens adaptem
sempre resilients
al medi i a les influències
i ens fem absolutament obedients
com atletes molt ben entrenats
pels psicòlegs de l’art cinètic
o l’art atlètic o l’art mental
a les instruccions ni comminacions
dels idolitzats qui ens guien a l’acompliment
de les aspiracions més vitals

i per això desenvolupem
atributs que ans ens mancaven
i àdhuc membres extrusius addicionals
exacerbant llavors les nostres ocultes potencialitats
en un nostre cos fins ara desconegut
i a despesa doncs d’altres membres
que cal escarransir llavors fins a la desaparició

i si ara tenim un braç dret acoltellador
llarg i fort com tentacle de pop
gegantí i abissal
i en canvi hem perduda massa cranial
i no cal dir la totalitat del pipí...

som tanmateix amb millor raó
més perfectes atletes
de l’atac del tot despietat
on la carn s’esqueixa amb sorolls
d’albelló mig embussat.


~0~0~


No pas ni un pèl mal ficat


Me n’adonava que sortós m’havia tocat
la dona perfecta
sense no pas ni un pèl mal ficat:
pits essencials
cul meravellós
ment idònia
i em veia enyorós com cardaríem de bé
i tot manyagament fins a la fi dels anys

mes llavors per la finestra
com cap titella carallot
hi feia cap el seu amant
i ara hi apareixien pertot arreu els armats
soldadets verds i bòfia ignara
i ramats rai d’animals
sobretot els pops esparveradors
i el goluts peixets nus qui se’ls volien menjar

i tot aquell cuqueig d’afegitó fet cap de trascantó
em va empipar i començava de viltindre’ls
tots plegats fort
i deia a la dona com els trobava de ridículs
i els assenyalava rient i els tractava de massa mal·leables
ni febles i ninots

i amb un lliurador o una paleta els aplegava a munts
i els anava llençant a les escombraries:
soldadets verds i animalots llefiscosos
i els buròcrates i els pagerols
i encara l’amant al caire de la finestra fotia gests d’emprenyat
i la dona perfecta no feia tampoc gaire bona cara
i doncs vaig agafar l’amant i el vaig també llençar
a les escombraries
i al cul del cossi on també hi havien anat a parar
el romanent dels ninots humans i animals
aldarulls rai

i ara doncs desempallegat de tant d’enfarfec
me n’anava a reconciliar’m amb la dona perfecta
quan me’n vaig adonar que...
per la manera com es bellugava ni s’exprimia
si no fos que...
fos ella també ninot

ninot ella no pas com els altres
petitot i malgirbat
ans ninot titànic i colossal
ninot d’imperfectible beutat i grandiós
clàssic escultural
mes fet i fet nogensmenys
ninot al capdavall

i allò (aquella noció) m’atuïa bon tros
i m’aixecava la sospita que...
no fos cas que jo també fos ninot

i ho era

i una força invisible mes indeturable
m’agafava a sopols
em sollevava i...
em llençava de petit afegitó sobtat
llavors al cul del cossi
de les escombraries

aiguabarreig fastigós on ningú no hi respira.


~0~0~


Penúltima estació


Zumzeig de cacau en pols qui tomba com plugim
zumzeig dels fustots apilats en tirallongues infinites
zumzeig de no pas cap amic qui enlloc no em rau
zumzeig sollat
zumzeig bosquí de bosc nocturn
zumzeig de la penúltima estació
amb l’últim tren genuí
qui rabit s’espitxava vers ací...

mentre sense aturar’s el tren passava-hi
a l’andana la cusca noieta s’hi esvaí

anava disfressat d’ardit espahí
i volia reviure-la sense no gaire envair
i potser de dalt estant semblava
que me n’aprofitava ni la petonejava
i l’heroi gens mascarat d’estalzí
saltà àgil i isnell finestra avall
i va deixar el romanent de corporatius
amb un pam de nas asseguts a la taula
davall la qual se la pelaven
i damunt la qual repartien llur botí
de lladres de mai no amansir

qui voldràs matar ara heroi esgarrapat
(vaig dir)
i el zumzeig de les vies em revelava
que l’heroi només saltava
per a també fugir.


~0~0~


el més criminal el foten el jutge més gruixut


doncs ara no me’n record si mai he delinquit
segurament... car manta vegada sense sopar m’enviaven al llit
i, a casa i a fora, em deien que els malastrucs em nasqueren malparit

i malparit rai, car al mirall tort prou m’hi veig prou geperut
tret que els altres volien dir que els corcs al meu cervell ceballut
pels camps dels crims sempre m’hi peixien i hi han pascut

tret encar és clar que mai no seré tan carallot
de creure’m que “crim” vulgui dir el mateix a llur balb ceballot
i dins mon concepte del món, on el meu concepte és l’únic atot

per això dic que no crec pas que mai hagi delinquit
altre que en els ben bords caps de seny tot marrit
dels desgraciats censuraires amb per ull un repulsiu gargot
i per boca un altre forat del cul tot brut
maleïts il·lusos sempre pelant-se-la amb llurs lleis de l’embut
dins l’embut letal de llurs lleis on cau malalt tothom qui n’és glot.


~0~0~