q.q. lxxxiv

q.q. LXXXIV








Si sóc colom fent l’aleta






Si sóc colom qui ala bat

fins, del davant, la vorera

cul-encès i enamorat

o corprès i cul-morat

per l’ocella qui hom esquera

car vull heure’n l’himen cru...



M’embal com el marabú

geperut i malcarat

i passa un autobús negre

i s’enamora ell de mi...!



Ai com corc, o em desintegra

lamentant-me com felí...



Se’n fot, davant, la coloma

se’n foten tots els promesos...!



Si entre els botzineigs emesos

l’autobús me l’encoloma

a ella tots l’hi encolomen...!



Cada rèptil colom rude

coent lleterada exsuda...!



I de la colla fenomen

de cascú rep-ne ella el semen...!
v

Se me la carden i femen

mentre l’autobús se’m carda...!



Ah llepar-li’n la suarda

ara que tothom hi passa

(i damunt meu l’autobús)!



Me li jec davant, obtús

ranc, mig plomat i amb la passa

i li deman doncs la mà!



M’hi casaré molt heroic

i cada ouet seu ecoic

cov com fill meu, repatà!



Volgué el destí (i l’autobús)

que vingués al món cuguç!



I ara tot davalla fi:

jo fidel i ella fifí...



Ella ficant-s’hi vits rai

i jo sempre doncs bon xai

llepant-li el ressabagai!



Xanguet entre afàs i nansa

tastant-ne bella esperança!



Ah quin món doncs més perfecte

on mai no et vols interfecte!



Sobreviure és el que val!



Sóc el colom qui ala bat

i mai no va a l’altre costat!



Portar banyes no fa mal

molt de conductor ferotge

hi és per a fer-te’n de bo!



Amb son vehicle t’enfotja

t’uja, et mig pitja, i per ço

aixafat en surts, i blau

i amb un cul no pas encès

ans fos, capat, o defès

cada colló, o ja fet dau

que no pot fotre cap clau...



Sóc el colom sense vol

qui sa dona només vol

mantinguda amb estintol

viu, sencer i de bon pinyol...

i sobretot variat

pujant-li pel buderol!



Entre grinyol i grugol

sóc el colom eixalat

qui a l’ombra de la deessa

sense por i sense pressa

gaudeix quaix eixelebrat...



Si al seu pit de gàlib bell

en dolç recer doncs hi rac

part darrere al seu buirac

viratons de passerell

i de madur i de fort...

(tothom per l’orgasme absort)

rep-ne en cua encadenada...



Tornem doncs a la tornada:

si sóc colom qui ala bat

cul encès i enamorat

no em bellug d’aquest costat.







~0~0~








Exercicis sissis






Qalbet ai carallot

si de la dona el zuzú i la roseta

i de bocaterrosa i a la gatzoneta

són reservats per al mascle qui tot ho pot

sempre te’n roman la maneta

o el puny de llur mastegot.



(...)



Esdevens doneta tradicional

pel procés de feminització radical

on si la pega societat de la pega vol animal

que manis

no manes gens

ans n’ets totalment el manat.



(...)



El grau de masculinització del drut qui se’t carda la dona

es correspon directament amb el de la teua feminització:

gradualment, a còpia de druts, la teua feminització

esdevé completa

amb llur masculinització incrementada

i la dona ni cal dir satisfeta...

fins que del tot feminitzat

el sexe t’és barrat...

només existeix per a ells

i per a ella rai

i tu llur agraïdet lacai.



(...)



Si li parlaves de bon començ a la teua dona de fidelitat

et deia, rient, que quin concepte més absurd no fóra

per a ella comprometre’s a cap fidelitat

envers el cuguç beta i feminitzat!



—La fidelitat que serv és només envers els amants!

Cada cop que amb cap hi sóc

tu sexe no hi ensumes ni per caritat.

El beta s’aprofita únicament de l’absència del drut alfa

o de l’instant distret entre sessions amatòries entre triats

(el de suara i el d’adés ara mateix:

entre el qui m’entristia i el qui me’n durà consol).



Tu, en canvi, car et sóc ídola

em restes com cal eternament agraït i fidel!



La dona alfa es mereix això i molt més

mes ella rai, banyes te’n fot a betzef

i sovint despreocupadament

sense ni adonar-se’n que pler te’n col·locava:

arbòries, agrestes, esponeroses, puixants.





~0~0~







de cagats principis





pel pentenill i l’esfínter

sóc el sissi qui hi passa la pinta



sóc en Qarles Qalbet cuguç colló catifa,

llepant roseta em toca la rifa



esteta i refinat i tast merda del forat



llepant el cony de la rosa mística

o el sés de la roseta mística

sobretot si són gebrats per la llet dolcíssima

dels enamorats de la deessa

a pleret assoleixc la meua odissea

còsmicament fredolic embolicant-me en duges

com lànguid ofidi qui sempre tip

mai remçons no pidola



au, i aprés el jorn venia la nit

i amb això (llep, llep) el dia enllestit



tret que anant fent s’acostumava la llengua

i mos ulls entelats repassaven de la paret

la rica bibliografia amb maragdes excursions

anecdòtiques impertinències

almiralls als miralls vanament oceànics

llurs tites titàniques

els músculs tenaços irrigats per sangs roents

les esfinxs d’esfínters impassables

les humitats regalimoses al zenit incandescent

la insistent vergançó a l’era de batre

del seu cul sense horitzó

buits col·loquis copsats només de faisó fugitiva

i segons tota versemblança fort tocats del bolet



mon esperit dut del doi al consir

poetitza de vores amb còdols pels ximecs banyats



d’altres neguits mig esborrats

vagues enyors, anhels perduts

mandrosos em voleien per l’esment

damunt les capaces latituds



i els vaporosos sospirs s’hi perllonguen

en filagarses i pelleringues

escarafalls de cassigalls

rucs ambicions, diàlegs truncats

cordes lligams esguards vestigis

reviviscències de tendencioses incidències

qualque escunç o altre pus tost rar

i tantes de tanques a mig saltar



íntimes xanques per a esquitllar’s dels fangs

llangors, arrossecs i fantàstiques mortalles

amb víscids nilons i inflamats tendons dibuixats

mentre dits escorxats reus d’osteoartritis

pler d’altres deficiències bo i fiscalitzant no assenyalen



pengen llavors precaris els dilemes còsmics

les espirals ontològiques

les verdes paròdies

no gens afeblides re-suren les rutines llordes



hi ha piles de papers

s’hi passegen múltiples insectes

ells em fa que se n’entenen del que hi ha escrit

món altament indesxifrable, ja et dic

em sembla que en saben més que no sé



els retré homenatge ara que coincidim a l’ésser

claus immortals d’honestedat palesa

aimats insectes qui llegiu papers



bibliografia anodina monòtona

melancòlica barroca

d’inexorables demagogs:

no en trec cap prosperitat



part defora passa el carro dels fèretres

cap al sepulcre discordant

d’aitanta de malastruga barbaritat



ah tornaré a la beatitud i serenitat

sedentari aeròbic

terapèutic vigorós

o em refaré pastor



querant querrines mes també

qui quer quers molses

coccinel·les líquens

crisàlides salpetres de cariàtides

poliols, herbeis; remeis



burxant a l’osca tova

de la deessa crustàcia

anihilaré cada sentència

diagnòstic prosa

natura morta o ja gàbia de mims congelats



tot el que amolleu

amb ritme i sense

pels budells excèntrics

brous paradoxals irònics

orbes tautologies tòxiques

amb tècniques ni químiques

de l’ergonòmicament esclavitzat

medicat vàpid tanoca ètic

clínic meticulós al·lucinat

paradigmàtic entròpic demoníac

clercs del talent lliurat amb riscs

i sense, me’n ric lapidari

amb les costures tanmateix intactes



negligent bucòlic quirúrgic

per tendres boires

on les ombres de guspirejants tintes

omplen xeringues

que projecten tempestes

en paròdiques lents

amb coherència d’harpia

mon oníric ull

(silent virginal) l’abjecte cru epíleg

al subtítol omet



hermenèutiques buidors lliureu

discutint de l’oratge

mentre em fonc i us n’escarnuf

com el llamp sobtat i venint d’enlloc

amb son sòlit cerimonial de violència consolidada



reïx l’escàndol i l’incisiu cuguç

càustic aspergeix amb verins qui molt nouen

cada idil·li corcat amb fètides joies



pudents i superbs

sobirans bufen de les erudites goles

fúnebres embolics d’absoltes

i faig equip amb els boxadors

de molts de símptomes asimptomàtics

i dits de peus asimptòtics qui em canonitzarien les natges



columnes i columnes militaritzades

de paisatges totalment escàpols

em destralegen el cervell entomòleg

que sempre hi troba nogensmenys l’agulla invisible



car tot el que és ocult és falòrnia

tot és patent:

el que veus ni sents és

i només el que és és



en sòbria passejada per les jocundes línies

tot hi és ficte

els agressius mitgesmerda cupidos

les fúries commocions ignomínies

les contemptibles genuïnitats

les infames vanitats

els roncs ucasos

les aptituds sòpites

les rònegues virtuts

les beatituds forçades

les coreografiades injúries lúbriques

i els virus delinqüents



les circumspectes assortides actituds

els brodats adotzenats tanmateix (ui!) encriptats

les algues menja-sopes

els radicals sospitats

les epistemològiques harmonies

les metàfores parasitàries

els catàlegs epifànics

les morals ètiques fal·lus

les supersticions conceptes i façanes



i darrere no hi ha re

tot és façana

façana ensorrant-se re roman-ne (ni tu)



al principi fou la merda

i cada principi merda és



m’he empetitit fins al darrer fil del rebuig

cada premissa filosòfica

neus de bugada



el mort ha mort la morta

mes la mort ha morts els morts



de les dones qui am, llurs hams am

oh anell ambrat de mels emmelat, cimbell eclèctic!



paradís d’infern

pertot venç la puta

i com més puta més meravellosa, triomfal



vetusta mes encar venusta

na Minerva Mur!



ací arriba amb el motorista Corc Corcat

amb la seua moto d’ivori arnat



imatges despeses

contrasts i proeses

sabudes conteses

foteses rai



passaren llur edat en luxúries i etzigoris

en inversemblants ardiments

qui al melangiós enyor t’enfotgen



corromput t’erigeixes

sanglotant de joia ans barganyant xafardeigs

curullant el femer



sóc n’Eudald Dedalt i Sensexplic

l’home sense melic

I came for a little trip

and now the trip is over



m’envol cucut damunt l’estesa

foscor apresa

plevint-me de l’avinentesa

cap a quina altra comesa



bona nit bona nit.







~0~0~







Fa ara, un bri avergonyit, comentant els seus perllongats anys d’intensa investigació científica, en Macrobi Vlit, arestut neuròleg arreu conegut...



“Tots plegats, en ambient distès, amical, vestits amb colors cridaneres, de darrera moda, i bevent begudes fines, menjant car, dormint tou, tancats a casa, tanmateix assidus, molt dedicadament, sense atur, fent tothora números, guaitant fenòmens i galàxies per les finestres, jorn i nit, com dic, i descobrint (en llibres i mig destarotats escrits, i en fulls blancs repetidament estripats, i en teclats de màquines que sovint havíem de llençar, car, exhaurides, no els en podíem extreure re més), descobrint-hi, doncs, dic, nombres rars, seqüències, correspondències, fórmules... i cada cop que descobríem doncs cap nombre màgic, com ara el tres, el sis, el vuit, el setze, el divuit, el trenta-sis, el vuitanta-u... un raig de merda ens plovia al cap i ens inundava la casa, i havíem d’anar-nos-en (cau inservible per xaropós cataclisme virós)... i emigrar llunyet, a trobar-ne una altra, tots farcits encara d’un estrany entusiasme, una fal·lera il·lusa... a la percaça doncs d’un altre nombre màgic.”



Abans de pujar al tren, jo romanent assegut al banc de l’andana, encara m’ha dit: “Ah. I el disset cents cinquanta-u, i el vint-i-vuit mil i escadús.”



I potser algun altre, o potser ni aqueixos, car, és clar que a mi, això de fer numerots, malament rai, sempre m’ha marejat bontròs.






~0~0~






Com se m’embrancava per alçúries embafadorament vaporoses, morigerí: —Ací rai; veedor circumspecte, m’hi esmerç de valent, pragmàtic, al fit. I, com sabeu, només val el vist. Lliurant-m’hi, afaitadament, o sèdul, mes tranquil, com qui esguarda analític predeterminades funcions en d’altres cuques (escarbats, cargols), ço és, llurs espoderaments, dèries, cobermòrums, espasmes, verrinys...


—Quant als estels, sabeu què? Els tinc tots comptats!






~0~0~







Só en Samsó Calcetes i fa’m horror l’infinit







Car quin truc malparit de la natura boja m’impel·leix ans enfolleix a creure’m jo mateix? Car no sé mai per què em pens que sóc ningú si prou sé del cert que ningú no só.



Car com més vell et tornes, te n’adones que visqueres més vides de les que fins ara no creies i que tanmateix no et marcaven sinó amb vagues inquietuds d’incertes absències; les vides d’adés amb les d’ara no serven cap punt de contacte — una amnèsia total a llur respecte.



Car avui mateix perdies, al jardí de davant la casa d’una parella de vells (més que no tu i tot), les espardenyes grogues amb cercles negres que duies per casa i tanmateix sorties a caminar-hi... ei, i com et costava de pujar les escales del jardí d’aquella gent... ni en veure que llur auto s’atansava... com no tenies esme ni forces per a salvar’n la barana!



I així és com t’enxampaven... —Perdó, els deies, cercava les meues espardenyes, se m’han degudes embrancar al fang o damunt qualque caguerada de gos damunt l’herbei...



—No et preocupis, Samsó, diu la vella.



—Ara me les enduc, perdoneu, dic...



I encara no te n’has adonat que t’ha dit pel nom com si et conegués, i ara encara respon: —Vés-hi amb compte peunú, Calcetes, que no et clavis cap clau ni fragment de vidre...



I doncs ara t’esclata al cervell la veritat. Aqueixa dona et coneix íntimament. No sap solament el teu nom que ningú no et diu, car tothom qui et coneix et diu de Sam, ans sap com et deien ta mare i més tard la teua dona ans no se te n’anessin d’aquest món... Calcetes!



—Com és que sabeu com em dic?



—No te’n recordes com tornares de la guerra i t’allotjares a ca nostra durant quinze anys, Samsó! fa el vell.



—No, no! De quina vida meua em parleu? Ai, pobre de mi, com m’espanteu! No sabia que havia tornat viu de la guerra...! Vull dir, i de quina guerra...?



Quin embolic! Distàncies insalvables de somni, de malson, i del son i de la son. Sempre un altre estrany estranger qui es deu fer passar per mi. O jo per ell. Buit receptacle qui rep tothora una subtil infusió d’essències alienes. Identitats intercanviables. Emanacions qui s’adhereixen a les interfícies, els intersticis de fina teranyina, de ço que et deu teixir...



Telepàtiques ans hecaergues impressions qui t’envaeixen i llavors et sojornen vitals. A l’infinit.



Oh no! No-no-no-nò-no-no-nò-no-no-nò! Hòrreu infinit que el concret i segur escanya!



—Tan bé que no m’estava engabiat en límits nàquissos de quatre parets, contingut! els dius. Car si enlloc t’eixamples és als límits establerts dels mèdols vists!



—Qui vulgui renéixer que es mòrigui, fa el vell enigmàtic.



—A la merda els enigmes, dic. Només vull ésser u.



—Impossible, respon. Seràs volcà, bacallà, senglar. Dins la pudent carcassa de la biomassa, només hi ha abissos on en desfeta ignominiosa caus, com del ventre indolent l’incomprensible jeroglífic cagat.



—Vell pocavergonya qui em cuines balder llegendes i atmosferes d’atlètic espantall, príncep de la temptació.



—Roman estona catatònic, Calcetes, i dirà’ns què veus.



—Els ulls em deceben — hi veuen el que no hi ha. Una lleixa sens fi amb ous a frec d’estimbar’s.



—Cada ou et desclou la vida que en malbargany i sense gaire mònita balafiares.



—Impulsos de llondro, tramès a tondre. Amb cara d’asmàtic, carismàtic. Fornit amb banyes, sortilegi místic. Ja et dic que prou pots, afegeix la vella.



—Que prou puc! m’alçur, i jur contra llur jejú pur i cordur. Hom m’empelta, mirífic orinal, amb agònics espectres de dubtosa sublimitat, tots amb aparences de gàngsters qui em flecteixen les freixures, i, il·lícits i petulants, m’ocupen l’espai, i em dieu que prou puc?



Ningú no et respon. Vell i vella perdien potser personalitat...? Eren en procés d’invasió de cos gastat...?



—El cos és la casa, el cas la cosa, diu la vella, estranyament jove.



—On visc hi visc, fa el jove, suara vell.



—Em dic “M’ho dic”, responc, amb veu d’altri.



—Veig, Calcetes, que et feies un nus a la cigala per tal de fer memòria que mai pus no et serà llegut de cardar, la qui fou vella interposa.



Saluets d’onades m’eixorden i despullen, com si só mig desarrelat salicorn massa a prop de grops i maltempsades. I llavors, per quin cop de naips, tampoc no em reparteixen substància... i em mantinc broix i inert, ni amb intenció de mai jaquir’m llogar enlloc.



—Se’n van mos posseïdors sense estrèpit, relliscant, com si no hi són, i romanc exúvia... no só, darrere, en acabat de cada onada, sinó despulla sens ànima... pelleringa i esquelet claferts nogensmenys de taps i xacres, dic. Monòtons boscs farcits d’apòstrofs d’esglai; escales interminables d’hospital; infinits cels multicolors i apocalíptics; corredors de metros sense boca; llordes rajoles que xerriquen al pas de l’ombra que dec ésser, esciatèric sense Sol; o túnels sense eixida; camps ermosos sense viaranys aumon; vernissos de fresc, on relliscar-hi és obligat; ah, i els atapeïts concursos d’endevinalles on tothom hi guanya quelcom o altre... inútil, és clar; i els entremesos estesos en triangles amb llepolies i formatges; els trànsits rabits; els epitalamis amb garranyics i escarritxos d’incredulitat sardònica imbricats; el tedi intolerant de l’anar-se’n sense quest... catric-catrac, pengim-penjam.



—Arri avant, fan ensems els jerarques, absorts coneixedors de cada clau d’abstrús dilema, i jo llur embrió qui es rabeja com catxap ans el gatzoll dels queixals de la guineu no l’heguin.



—Amb rodes, amb rodes, insisteixen, i ara porten cucurulls de vestes insolents, i em volen boc expiatori o només discret afoll mort a l’ou de la pigota.



—Re no hi va, contradic.



Iconòlatra, m’evocaré femella sotmesa de tres amants ensems, com tinc trenta anys i ésser cuguç era doncs meritós, no pas com més tard, com la dona s’envelleix i no pot ja concebre. Ací els tinc, constants, icònics, ídols. En Gastó, en Jaume, en Joan Carles... visitada per iròniques possessions, pres per precaris edificis de carn, subjugat per tènues formes i contorns que falleixen amb el buf mateix de l’alè com s’accelera massa, cor i ormeigs del pit de qui el deler únic esdevé espetec.



—No, no! Llord i verge com closca ultratjada que cap ens molt flairós no habitarà gaire estona. Efímers passatgers de nas maniàtic i basca fàcil. Llurs íntimes aspiracions... devers millors horitzons, paisatges de més prestigi... Escamarlans i galeres, musclos, cargolets, pagellides... Cristal·lines cantimplores... De tendre tacte, contacte...



Em recorren sensacions. Amb aplom i tremolí d’atleta m’han dut, mig a sopols, fins a la porta de ca meua. M’hi llencen com caguerada.



Cada aparell del gimnàs amb tímids afalacs acaron ara. Cadascun d’ells rescatat anònimament de les fondàries. No pas mai gens violat, amb tots els nous gruixos i creixences, barbs, concrecions, monstruositats, doncs, de les milionades d’anys enfonsats jaquits intactes. —Ah, és que les relíquies europees som víctimes de les catastròfiques gambades (brams, garfis, ribots, queixalades!) dels brutals paleontòlegs (anorreadora horda irreductible) i de llurs ximplets catàlegs que ens despersonalitzen, tolen d’íntimes delitoses particularitats ans arrenquen cruelment al simbiòtic veïnatge, per a aïllar’ns en acabat en vitrines irrespirables, em diuen, marrits i estossegosos, i prou els comprenc amb ulls humectats i la cigaleta morta.



Davallant inestable inestables escales. Tentines, palpentes, i som-hi, esfigassat al raconet encara.



No sóc geni gens genuí per a esbrinar els vacus misteris dels voltants, només faig xup-xup i xau-xau xauxinejant en l’entreteniment mateix del cresp on m’escaic de raure-hi, camaleó de les lleugerament rutilants esferes imbricades que al cap em roden sense seny, com forassenyades roden i roden pels infinits incopsables firmaments, camaleó doncs, com dic, cuscament xiuxiuejant i arrupit a les parets, i qui a tota pedra mullada ni a verdet ni salpetre de celler prou perfectament s’adiu. Amb tendra commiseració em guait doncs cada objecte, de qui les emocions vull aprehendre’n ni que fos cap breu frec, esporuguit rai, i amb alta bonhomia.



A les fosques m’escany, dementre que l’esdevenidor son abisme abassegador se’m gita damunt. Cert que de disgustat gairell ull els lleons adés feréstecs i hostils, i ara paraplègics. Mai no he entesa la dubtosa estètica de la salvatjada del viure. Per això no vull aitampoc mai elevar’m gaire lluny del fang. Només damunt les petges efímerament immortalitzades pels orbs elements anteriors hi creixen els somnis.



Érem adés una colla d’erudits filòlegs rampant per a esclarir les enigmàtiques eròtiques peripècies del festeig entre dues o tres hipòtesis filtrades al buit de la pota il·lustre de qualque nematohelmint o festucari, de qui els irònics escrits damunt el tarquim despertaven, unànimes, els elogis. Col·loquials, amb burxes, busques, espases i sivelles, discrets com sordes serps, matinades i poncelles pels rudes camps catalònics sollàvem dolçament. Ah cels i sassos; del groc mostassa al groc safrà, tants de grocs no hi ha!



I ara? Tret de l’enyor, vols dir? Ah, llunyedà anar fent obliterat, eclipsat... Despesa la saó dels estudis, cap distreta empenteta del temps ja ens ha dut al naufraig. Món esbordellat. Primes esmolades esberles del lleny bojament sacsejat et fereixen en astoradors paradoxals indrets. Quin malson de merda! Si teníem ànima, tota se’ns desumfla, baló escaguitxat.



Adés ressorgeixen les tremolors exsangües de l’esglai del rabit pterodàctil qui tornaré a ésser... Politròpic caràcter qui per les esteses hilarants, on tard o (pus tost) d’hora no m’estavellaré... se n’adona novament que ha perdudes les espardenyes en molt sospitoses circumstàncies. Allà baix, allà baix... Vestigis hipnòtics em tenen encantat... Falorniaires esdevenidors, truites somiades...



Debades volia que els ferris braços tenaços dels inveterats verins de veïns em deseixissin. No em rabejaré pas al sòlit cocó... tot hi és aigua estantissa, angoixosa... —No, no!



Mes els vells, amb displicents remarques, em tanquen, com al capoll irrespirable, dins la meua “propietat”. —Inharmònic al·lucina-hi, capdecony, més a pler i inofensiva.



Com sentia cargolar’s al pany la clau, maniquees reminiscències em corsecaven el cervell. Ah, si finís l’època escanyadora de l’eixut i la pols i retornessin els pits maternals als murs feraços d’on visc mon ou!



M’hi amorrí.



—Ridícules passions, no sé pas per què voleu anar ni (pitjor) fer-m’hi anar mai enlloc... tan bé que s’està a caseta popant salabrors!



Expertes maletes nues raïen part de terra. Amb consens rai, se n’eren congriades en greu aplec resolutiu; amb posats severs, mes esparses, s’obrien com boques i es tancaven. Les senties, massa assenyades, examinar els fets essencials, cabdals, bàsics. Ah seriositats del cul! Llurs veus fastigoses desenvolupaven emergències, fallides, síntesis... conglomeracions, ... follies heurístiques, discrepàncies... tripijocs, rucades.



I eu arraulidet, sord com la noia de vidre qui al tou tebi del brac sibil·lina xiuxiuegés, la seua sinuosa silueta dibuixant a les fimbrants carenes dels lògics propers horitzons lletres de mots molt íntims, casolans, entenedors, tot-limitats, somiant-ne doncs eu lirismes, ans rimant, pancraci, sempre el mateix vers ranc... qui tendeix eternament devers la inassolible perfecció, acatalèctic.



—Popant salabrors... salabrors popant...







~0~0~







Anorc






Escolteu, sóc un veterà de la guerra dels Sexes.

Guerra guerrejada, estrènua i qui exhaureix.



Com us ho diré? En torní anorc.

Som-hi, ja hi som. On ans collons em penjaven,

ara desert pedaç, no m’hi penja re.



Em casí amb qualque dona qui em prengué els atributs.

Se’m ficà a guanyar calers i a fer’m doncs fer

totes les feines domèstiques: esquerava els plançons,

netejava el mas, romania fidel.



I ella tornava heroica i cada cop més mascla encar.



Fins que un jorn assolellat em guaití emmirallat

a l’estanyol on m’anava a esbaldir les lleganyes:

l’aigua era tèbia i ara em despull; ans no m’hi bany

esguardí’m al cresp llis i quelcom no m’hi manca,

cavà que sí, devers l’entrecuix...?



Els collons; ah, els collons, els collons...



I la guerra tocava a la fi i em trobava entre dues aigües.

Em dic: no crec pas que l’hagi perduda, la guerra;

només els collons; ells, i tant, adona-te’n:

ni aup dels collons, ni ensum. Sí ves!



Escolteu, d’aquella situació bèl·lica

en tornava veterà esguerrat; què hi havia d’estrany?

No pas re. I ara començava la pau.






~0~0~







An anorchist complies and adjusts







Hi, I’m Gammon, a simple monogam,

an anorchist who properly complies and adjusts...

but silence now, for when she talks, my wife Polly-Ann,

grovel and listen and nod one reverently must:



“Gammon, it ain’t a matter of fidelity,

but a matter of balls, plus the way they rebound

(back, Gammon, let them carom!);

see, the two you lost came to rest and roost on my lap;

that’s why I’m richly orchic and archly polyandrous,

and you simply an anorchist...

and hence also only a monogam.”







~0~0~







saps qui sóc, frugal pallàs






sóc sí doncs frugal pallàs

qui amb tot en té prou, i ras!



per què plat, si amb padellàs;

ni vestit, si amb cap pedaç;

ni cuixa i cony, si amb cap braç;

ni cara i ulls, si amb el nas,

prou sempre en tinc prou, i ras!



si la terra espetegàs

i ja doncs re no hi romàs,

i no hi tinc ni niu ni mas,

ni ningú qui m’hi atraç,

ni per jaç cap matalàs...



això rai, poc sóc pugnaç;

de tot això prou me’n pas;

jec nu i a l’erm, sant pancraç...



em ballen cucs per la faç;

amb el pipí em faig un llaç;

no dic mai ni ai! ni llas!



poc vull re del món fal·laç,

una pansa i cap carràs,

tot m’és massa gros o gras!



per comptes de pa, mannàs;

per comptes de rocs, sofàs;

per comptes de draps, boàs;

per comptes d’aixís, aixàs;

la gent són maharajàs:

no en tenen prou amb lilàs

(són pus que abelles, no pas?),

ni amb el que amb la mà no en fas,

serralls sencers els daràs

dels que gasten els baixàs...



ecs, me’n desdic, bon pallàs;

llurs manies i dadàs,

cotilles i panamàs,

catal·làctics tarannàs,

consciències i tatàs,

ànimes i ramadàs:

pensades tot de front ras!



tant se val, fem un capmàs;

guaitem doncs què hi ha al cabàs:

triar-hi serà embaràs,

de tot massa i de re escàs!



furgant-hi com escarràs

massa hi trob i per un cas

m’hi trobava i tot un as

del temps del coet fugaç,

o heroi de la millor aç

de l’exèrcit pus voraç...



o ja hi sóc mec de gimnàs

amb cada mà feta un maç,

i qui n’ix, procaç, loquaç

(a badass, with plenty of class),

vantant-se que es veu capaç

de guanyar sense cansar’s

tothom a cap torcebraç...



cada foto és prou veraç,

cada record hi és un vas

que reté com punyent gas

d’alta flaire pertinaç

intimitats de desglaç...



hi era òlim hom tenaç

qui mai s’enfonsa a l’ocàs...



talment com demà (o cras)

m’envolaré com pegàs...



cercant doncs cap bon percaç

que em cau damunt com cap zas!

o com cau, furaç, el forràs

sobre el conill suspicaç

ensumant pel sas feraç...



això rai, amb el que has

prou sempre en tens prou, i ras!



roman sols prou perspicaç

i, diamant sobre el tas,

contumaç prou trobaràs

cada reflex entrecàs

d’un univers eficaç

a fer-te’n veure, i ras,

de colors i pel sedàs

de cada seny que encar has...



i tot si et va a mal borràs

i cap no n’has, ni solaç

tu rai doncs, frugal pallàs,

qui amb re ja en tens massa, i ras!








~0~0~







A badass with plenty of class







L’altre dia, en un accident a la serradora, mentre apariava qualque flix del meu iot, agenollat a l’esturmàs, em rellisca del serjant l’ormeig guenyo i, nyac, que m’hi tolc les dues mans, aterrades ran de puny.



Malament rai, i, en estat de xoc, amb el coneixement a can pistraus, es veu que em duen corrents a l’hospital. Les mans al rampeu del boig xerrac se les deu cruspir el ca; la qüestió que a la taula d’operacions, ni ombra; i què fa doncs el cirurgià? Doncs amic meu, ell, o almenys conegut de lluny, molt faceciós, i sap com en sóc, de bon jan, i decideix d’empeltar-m’hi no pas les sengles manotes de cap escanyador just ajusticiat, mes dues migales gegantines que hi té a la gàbia de per riure i per a ficar-se-les per barret i fer veure que ha canviat de pentinat.



Quin èxit no esdevinc, tanmateix, no et fot! No pas que em manquessin dones, mes llavors, amb migales per mans, manoi, oidà!



—Oidà, Doret, som-hi, som-hi, que diuen, millor migales que no cigales per a acaronar’ns el cony!



Les dones doncs em plouen; reïxc a conquerir’n tres mil per jorn, i més encar cap al fosc. No sé on ficar-me-les, buf.



Les dones, prou és sabut, res no els aixeca tremolins d’emoció com les potes de l’aranya. Les esgarrifaós delitoses; res no les alta ni les exalta pus!



Ja us ben dic, si es basquegen per a veure’s solcades pels tentacles esborronadorets! Es destaroten de dilecció si mos dits tous, prims, llargueruts i peluts els pugen cuixes amunt! El contrast de llurs pells tan fines i mos eriçats aparells! I quan el boldró en cunç de múltiples ulls negres lluents se’l fica, marcial i seriós, cony endins! A reguardar’ls tots els secrets pus escondits! Ah, manela, i si... amb els fiblons hom els fibla dedins dedins... llavors... serva’t, tu...
car quin orgasme més excels ni verinós!



Ep, així que prou puc! Res a recriminar-li, jo et fot! Al meu amic cirurgià, al contrari, li n’estic, ni cal dir, d’allò pus agraït, i li duc pler de germanívola amor, i el recomanaré a tothom.



Car jo rai, jo et flic, no em patíssiu pas gens, car amb les dues migales amigues prou ho puc fer tot, i de tot fer-hi... i llavors pus, tostemps al sobrepuig!







~0~0~







dues amigues






na Paradís Paris i Speris

esfilagarsava certs llambrecs intuïtius

on les panacees hiperbòliques es reificaven

perquè la humanitat se salvés

en la joia del benésser



na Guïna Mèdol però

amb el seu cervell pigmeu molt envejosa

escalfeeix els esquers com pètals gegantins

dels seus oronells per a atraure-hi

la nècsia somiatruites:

aviram eixalat de qui l’assaig de vol és tot tentines



com pètals gegantins s’obren de na Guïna

del cony els pètals

i l’esquer del clítoris el seu llord vellut

decadent apèndix ebri de rancúnia

inic trucaportes de volcànic embut

qui en acabat ja duu a l’erupció dels epitafis



oncles desesperats empedreïts sens vergonya

a hòrrids perills l’ocella fràgil

qui a pútrids convents atapeïen

paranoides exposen



espietes i xerretes els ermitans epidèmics

pels voltants pul·lulaven com enjòlits verins



trenant intricadament riscs

per llefiscosa geografia

llimac gegantí escoseix el terreny

i amb turmells corcats silent s’hi atansa



debades vaccí! fa la pell no gens elàstica

himen empedreït



urpes de ronya tremolins disparen

escorxa-te’m lloca em deia ermità

qui espellava la roca

si de cascuna el clítoris col·lideix amb fúria



fins que ensems no ens moríssim

sant Antoni gloriós



amb salvatgesa els microscòpics vehicles

del plaer es foten la guerra



tots hi perirem sens dubte hom es tem

(i amb tota la raó – o follia – del món)



adamantina residència de les anatomies

ectoplasmàtic residu de cada excrement

engega la ràdio que el còrtex profani

el punt de fugida i mímic imiti

els vidres robats de la fascinació



havia jurat que última fóra l’expedició

mes a l’insospitat lliurament

de tantes de ramificacions hi penj els parracs

i nua com elles infoses vestals

(els sóc les dues ara me’n record

adés damunt adés davall)

esborrat pels afores

salabrós infusori hedonista qui als marges es perd

(fantasies de platges m’esclatin)

a esclat de mort en gra de sorra confoses

a cada faceta un nou moviment.








~0~0~







Màrtir colom del miracle







Si sóc colom de vorera

i veig cap paia pitera

qui passa quan plou granotes

(si et plau, o plou tisorotes

qui em plomaven ipsofacte)

demostr tenir força tacte

si me li enfony a la sina

com múrria serp serpentina

qui se li enfonyava al cony;



sots els pits li sóc breu bony

que la fan prenys d’un colom



o m’és l’opima pitrera

balcó omplert de gom a gom

pels alfes de la fal·lera

del fotre mal a tothom!



Llur falç a esplet aliè

fiquen... i trauen del cau

d’altri el conill epicè

amb la feina d’un esclau!



D’on que tregui l’ull pel trau

no fos cas que l’alfa hi fos...



I hi és! i glot se li atansa

traient-se del xap la nansa

i amb urpes d’inic unglós

arrapant-li pits i anques!



Fotré goig! on sou foranques

que m’hi pugui embotir?



On sou aixelles, melics,

conys, rosetes, embolics,

que s’hi amagui el colomí

tendre, tou, beta i sens fel?



Massa tard! pres a repèl

per les mans d’un campió!



I ara li etziba el fibló,

podrit serpent rovellat

qui amb no res m’ha escanyat;



i ara vénen les mossades

i esgarrapades d’adip...



Ah qui fos per les teulades

ni que fos entre mullena!



Entre els pits li sóc ganyip

al darrer drut de l’obscena;



mentre en goigs es deleixen,

esclata ansiós l’esgarip:

el fèiem ensems plegats

ella, ell i jo esclafats...



I un coltell qui ens separava.



Llas, si acorat em deleixen,

ella n’ix, de sang banyada,

mes incòlume i rient:

n’era sols la d’ací absent.







~0~0~