q.q. lxxxii

q.q. vuitanta-dos






Estranya humiliació. Amb 64 anys i cara d’extremunciat, la donota a la caixa del supermercat insisteix (“perquè prou és la llei a Virgínia, mestre”) a veure la meua llicència de menar vehicles per tal d’encertir-se que tinc prou edat per a comprar vi. Li dic que això és una vergonya i em repeteix amb irritació que avui vol complir la llei. Fa més de vint anys que mai no m’ha calgut en aquest mateix establiment ensenyar naturalment cap documentació, fins i tot a aqueixa farta marcolfa mateixa, i tanmateix què altre puc fer? Té ganes d’humiliar’m, dec fer cara de patidor; se’m veu d’una hora lluny que faig cara de banyut i de conformat. Tothom en fa estelles de l’arbre caigut. M’hi he de plegar, com sempre.


Mentre vaig recollint el recapte i caminant lentament i cap jup cap a la porta veig de cua d’ull que a ningú altre a cap de les caixes, inclosa la de la maleïda tervagant, hom demana cap carnet ni identificació a ningú qui compra també vi. Trist escunç, tot plegat.


Tornant cap a casa amb la bossa plena, una camió m’ha escatxigat amb tot de fang, i encara rai que no m’hagi aixafat. Sembla que s’hagi desviat a propòsit per tal d’accelerar damunt el toll que ell tenia al costat mentre jo passava tot cusc i arrupit per la voreta de la carretera.


A casa m’hi estic tot pansit. Com més hi som, més gent es veu amb cor d’humiliar’m. Em veuen cagat i indefens, víctima propiciatòria, cap de turc, ase dels cops. Pensaments foscs de suïcidi se m’emparen doncs novament. Me’n vaig a caminar al parc.


M’insulta la canalla sense cap mirament, i llurs mares no em guaiten amb gens d’afecció. M’he d’amagar, tret que amagat encara esdevinc més sospitós i algú es veuria temptat segurament d’engegar crits i paticles perquè encontinent fotés cap la policia... o àdhuc, amb prous companys, gosarien fotre’m tacó, o ja allí mateix matar’m.


Sóc el ninot desballestat qui tothom apedregaria amb deler. Més em val tornar al cau, embolicat com sempre entre quatre parets. De sobte, sóc fent drecera entre matolls i clac! Perdc el coneixement. Algú m’encertia el clatell amb un còdol llençat amb fàstic i forçota rai.


Ningú no em deu veure caigut part de terra, o si m’hi veien m’ignoraven, car qui vol complicacions per un pixavagant merdós qui escorxa el gat? Deuen les hores escolar’s. La qüestió que al capdavall bad els ulls i ja s’ha fet fosc. Amb penes i treballs intent redreçar’m i vet ací que qui no hi veig passar de mantinent pel caminet sota el fanal...? La tervagant qui m’havia humiliat al migdia al supermercat! És una donota porto-riquenya, grassa i lletja, bacona, tota pintadota d’una manera repulsiva i extravagant.


No dic pas re. Ni estossec. Que passi sense veure’m, no fos cas que s’engegués ella també a udolar que l’estuprava i atragués l’oïble autoritat. I llavors, pobre de mi, rebre rai, abans de poder ni badar la boca i tot.


I ara, quin espectacle sobtat i atroç! Una banda de tres o quatre tòxics galifardeus ataca la podrida tervagant. Li venten mastegots a tort i a dret; la bacona cau estamordida, i els brètols li tolen d’aquell coll d’hipopòtama seu el collar de carboncles i ep, au, ja foten el camp esventats.


Què us valen perles, brocats ni fermalls ni carboncles – (pens, mentre els quatre bordellevats esgarrapats s’esvaeixen dins qualque xibiu d’ombres o altre) – vosaltres rai, carallots! Joves qui sou i amb sonants collons entre els tibats tendons de les cuixes, i perdeu l’estona estomacant desdenyables bacones de bon mercat, i els toleu joiells que aitampoc deuen valer què? No re? Quin balafi, de temps i de cervell! Tant que hi ha per a saber, per a llegir, per a esprémer; tanta de dona que hi ha per a conquerir; tant de territori que hi ha per a mesurar amb la mirada; tant d’esperit per a conrear...


Ara que els trinxeraires s’han fos, em guait la gallimarsot de prop. Com m’arrisc, tanmateix! Si algú em guipés, segur que trobaven que era jo el criminal. Ara, i si fos morta...? Si potser és morta, pobra dona. Quin mal efecte faria si la deixava així i venien les guineus, i els rats i gossos, i els altres animalots depredadors de la nit i comencessin de cruspir-se-la de viu en viu! I si assagés de despertar-la, no fos cas que es morís sense atenció...? Mes... tinc prou temps d’anar fins a l’estany i portar-li aigua? I on la portaré, a la butxaca...? Tant se val; em trac el pipí i me li pix damunt. Ah, visca! Gemega, és viva! Ja puc fotre doncs el camp i rabent, ans no em clissi, ca? Empaitat per l’esglai de la truja, com serpeta doncs, m’esmunyc ben lluny del parc.


Ara,tanmateix, oi? Quina bona acció no acomplia, feliç de manguis! La porca estossinada s’aixecarà i ganyolant anirà a demanar socors. I la salvaran, és clar, i llavors es fotrà l’agreujada i molt digna madona, i demandarà la persona o les persones desconegudes qui li tolien el joiell, i les demandarà damunt pels mals del tacó, i l’endemà, o a tot estirar passat-demà, ja la tornarem a tindre terroritzant merdetes com jo rere la caixa del magatzem si fa no fa gegantí. Tot haurà tornat doncs a l’ordre. I qui sap si encara més tard no enxamparan els malparits peguissers quan voldran empenyorar els carboncles i, en pic portats a justícia, podrà presumir, ella, pobra dona, dels seus dots de crueltat, nequícia, avolesa, meselleria i brutalitat enormes, punxents. Sí ves, dic, tothom treu el plaer d’on pot.


Si cal, cal. Divendres torna a treure el nas al calendari de la cuina i haig de fer les meues compres hebdomadàries que tragín com dromedari del supermercat a casa, bo i passant per tresqueres estretes on els camions i els autobusos de l’escola cuiden, amb les riotes concomitants de camioners i autobusaires (i la podrida canalla), cuiden, dic, aixafar’m com coca de recapte mal untada.


Per fatalitats del destí em toca novament fer cua amb la truja de la setmana passada. Tret que aquest cop, qui sap per què; belleu, dic, fetillada per l’eixarm de la pixera amb què adés fa vuit dies no l’eixorivia, ja no és pas ni feixista ni porto-riquenya, fotent doncs de condemnada bòfia sense ésser-ne o pertànyer-hi, ans es capté com si la tinc enamorada. Cert que de mi ho sap ara tot, car em guipava la identificació; em sap l’edat, la condició, el nom, l’adreça, i si fa no fa doncs qui sóc ni qui fui. El que seré, deu col·legir, d’ella depèn. Collons, malament rai. Com me’n desixc?


Llavòrens, per comptes de tornar’m només el rebut ni cap cupó, em torna també un paperet on hi ha escrit que em convida al seu apartament aquell mateix vespre.


No sé si refiar-me’n, és clar. I si els de la bòfia infecta analitzaven ans escatien, via els residus de pixats, el meu cabal genètic, per a enxampar’m i engarjolar’m? I ara que em tenen pels collons, m’imputen crims pretèrits? Asseveren davant el fiscal creure del cert que sóc qui assalta paies tipes pels parcs?


He trucat a la seua porta amb delicadesa ans decor de petit esteta fi. I ara què hi faig, captiu? Car s’arrogava, tot just obrir’m i veure’m, l’ègida de protectriu. Dalt el tron exaltat de la seua certitud, conjectura com jutgessa eloqüent que, tot i els meus anys, sóc doncs oldà producte, un provecte vailet qui falsament acusat correria a ruïna extrema sense gosar proferir piulet d’exculpació. Retrunys percussors de la profusió irrefragable dels seus tallants mots saxons em fan astringent la pell de timbal d’un cervell empedreït per la sobtada incomprensió de no re.


A quina centúria tal·là-tal·lera, per exemple, no som? Amb quins vestits estrambòtics ara es va? De quins mons subterranis de tètrica buada inquisitorial no en sortiré sinó en cofí de bocins corporis qui hom donarà als gossos del mateix parc?


Sobretot que no m’esdevingui “íntima”, per la mort de déu! M’ha convidat a un vinet dolç que devia vindre enverinat. Car tot se’m fa enigma inescandallable, i trencaclosques prohibitiu, i llàgremes de pena em ragen sense cap raó.


M’ha violat mentre narcolepte surava entre somnis amb sílfides i lentes moles rodant-me estòlides al ventre xiroi? Si ho ha fet (tothom en té dret), no en serv pas record.


Una veu ronca d’homenot ix del racó sinistre. Go home now, man: it’s fucking late. L’esglai i el tremolor em fan fer ballar la porta. Per les escales, hi caic. Al carrer, aücs d’àvols bestioles, aürts d’embalums incerts...


Tot marejat, trobava el cau. El poc que hi tenia, tot regirat. Tothom hauria de sàpiguer que el que tinc i no re, si fa no fa. Ara, la vergonyota. Hom m’esgarriava no pas per cap afecte devers qui só ans per a emblar’m quelcom que hi tingués.


Potser trigaré a tornar-hi, a aquell supermercat. Hauré de caminar doble. Què hi farem. Per sort, a la ràdio (intacta) em diuen que els putejats Redskins avui han tornat a guanyar.





~0~0~





Romanc-ne peix, ço és, a les escapces






No sé per què hi ha món
ni per què hi ha univers
ni vers quin altre cau poixèvol no s’expandeix
ni per què ningú no mor ni neix.
Romanc-ne peix.


Ni sé de què collons serveix
amb ningú fotre’s grans cops:
hordes, conquestes, croades...
anar anorreant aquest o aqueix
si al capdavall tot és el mateix.
Romanc-ne peix.


Com treure-n’hi l’entrellat?
prou qui no pereix ara, en acabat pereix
no sé pas què es creia, i tanmateix
tal com apareixia, desapareix
malaguanyats sorolls i tafarres!
Romanc-ne peix.


La vida d’hom — un pudent bleix
el foc que et rosteix, el fibló que et sargeix
si la fera t’urpeix, el ferro et corroeix
el fred t’atueix, la febre eixarreeix
tot el que ara t’enllepoleix, llavors et repel·leix
hom s’hi perd si gens no hi reflecteix
i hi ha el queixal qui se t’alçura al queix
tard o d’hora al cos cada esqueix se’t podreix
...i encara en jurcaries cap escreix?
Romanc-ne peix.


Si no vull fills perquè se’m morin
ni taps ni xacres a les parts
ni embolics i baralles amb les dones
per què doncs tantost cap cony no veig
amunt la pixa tant no em creix?
Romanc-ne peix.


Per què qui més et consola t’afligeix
per què tota educació empegueeix
ni per què amb tot això morir m’esfereeix?
Romanc-ne peix.


Tota lògica em desconfeix
tot i que, si sé re, sé que menteix
ni que de cap atzucac no em desenguerxeix:
per què la merda al cul se t’adhereix
per què tot d’anys feixucs el temps al gep no t’afegeix
per què cada microbi si pot ja se’t cruspeix
ni per què doncs, carallot
visc en un cos qui se t’autodestrueix?
Romanc-ne peix.


On no hi ha re a capir, tothom diu que ho capeix
no pas jo, qui no en trac molla de cap de les històries
ni de les ciències que ningú diu que coneix
i cap dels tractats filosòfics mica m’abelleix
tota teoria astronòmica m’ensopeix
i qui sap per què cap cop de daus cada cop l’atzar aboleix.
Romanc-ne peix.


No sé pas amb quines falòrnies tothom s’esbalaeix
car vés a saber encara què t’emmalalteix ni guareix
ni quina merda cap secta assassina t’imparteix
(el més pec veus que és qui més crida quan discuteix
tot plegat si no vigiles t’endinya el feix o ja t’occeix).
Romanc-ne peix.


Si sabés per què re ningú encobeeix
si tothom igual en pateix i es panseix...
ni per què ésser amb no ésser exactament coincideix...
si sabés què collons çasús el Sol ens sofregeix
ni per què re no existeix...


Si sabés per què existir si no trau pas a cap
car prou tot el que existeix sucumbeix...


Si sabés, si sabés... i ni futil·la
cada ió al cel i al pou misteriós t’escintil·la
tant de ruc enigma rai et trasbalsa
i de tot el que es crea ni s’esbalça
no en tinc ni indici ni ditada de greix.
Romanc-ne peix, totalment peix.


I no sé, cervell, què te m’empatolles
ni què em sobreïxes amb tot d’idees falses
debades tot t’ho edifiques i tot t’ho col·lapses
i jo sempre badant com un xut.
Romanc-ne a les escapces.




~0~0~





Sóc el comptable Merdal Nas





Sóc el comptable Merdal Nas
em paguen, sortós bordegàs
per a cagar’m al cartipàs
on faig que hi afaiçon el capmàs.


M’hi cag doncs en nombre gras
xifres de diners que ni has
ni han cap dels peixos grossos
qui el món foten a trossos.


Hi donem ànimes i ossos
a quantitats sense cossos
car tots els diners hi són fal·laços
tan prims que pels sedassos
més estrets passen fugaços.


Són només façana o diem-ne envàs
tot buit, tret que la pudor en sent el nas
destapat dels qui no es duen al pap
cap falòrnia llur ni nyap.


Com ara que... perquè són rics
de capitals oblics
i xifres volàtils
que abasseguen fent amb els dàtils
mant tripijoc i zip-zap
poden dur-te (si volen) portàtil
cap on els passi pels collons.


Car per xo són ells els campions
beneïts pels déus del mercat.


I tu pencaire esgarrapat
qui, o calles, o a la graella versàtil
et trameten amb fàstic i desgrat
i “fregeixi’l, i llavors ja remati’l”
manen a llur escamot armat
de la bòfia qui tenen al sac.


Pagada per aquest comptable embriac
amb xifres cagades al cartipàs
màgic d’on la corporació rapaç
en subtilitza tot manament i ucàs
i els naps, damunt, per a l’oficial sequaç
que els fa obeir al pencaire...


Qui de tota aquesta merda no gaire
em sembla que se n’ensuma.


Potser perquè com en Moctezuma
té el nas a tres quarts de quinze i escaig
fent cas del capellà i del saig
i el venut a la televisió i al diari.


I no pas com el meu, bavós turiferari
amb el nas clavat al cul... de cada milionari.





~0~0~






lleó pansit tocaria ferro






el lleó, adés maleït tirà del boscot,
ara provecte, amb per dins un rosec inveterat
nas-ratat i boca-sec, i enyorant la crueltat
crescuts de veure’l tan cardat
els seus antics súbdits li etziben mastegot


la mula li fot guitza
el llop mossada al coll
el bou cop de banya al cul
el colom se li caga al cap
i tot en tot (què vols?) el lleó es fa fotre


no pot ni piular, massa anys me l’engavanyen
ni els senyals al cos ni els miralls no enganyen


sap que qui cau tothom l’estella
tret que de trascantó garneu li fa cap un titella
i me’l vol acaronar amb qualque relíquia infausta
de fotut profeta
de corcada fusta


enfellonit li diu osta i li diu fuig
i encar treu l’urpa i l’esgarrapa
i al fosc fanoc fa fotre el camp
i alhora toca el ferro de qualque llamp
i s’hi enrampa


no duraré pas gaire
massa anys m’entraven per l’escaire
es diu, i quin desencís, Narcís!
tu qui abans tothom daves pel cul amb tornavís
i ara fins els corbs cretins i ensotanats
ans els tèrbols voltors arnats emprenyar’t gosen
t’amarguen sense pietat les darreres hores
on entre angoixes i malvestats et descompons








~0~0~





tots ens la pelàvem





tots ens la pelàvem, i prou sovint
els sants, els generals, en Recesvint
en Recared, en Vamba, en Juli Cèsar
la seua dona ara balba ara encesa


els podrits caps de la inquisició
els pecs “herois” de cada passió
tots els Mafumets, Jesucrists, Moisesos
els xinesos i els pagesos despesos


els de Persèpolis i Babilònia
na Lucrècia i tota altra catalònia:
n’Agustina, na Joaneta Darc


les filles d’en Colom i els almogàvers
els pares del déu Sol, el curt i el llarg
els sogres d’en Moloc, i raig de faves.




~0~0~





orquestra del cos





diu el director d’orquestra
mastegot!
fiblada!
burxada!
pessic!


i els de l’orquestra hi anem fort
i qui rep és el compositor
qui hi torna
ai!
ui!
uf!
ahg!


musica onírica d’hom a qui els àtoms
se li enfugen cap als caòtics
ramats qui pel cosmos peixen
fotuts!
atiats!
baldats!
escorxats!
desconfits!




~0~0~






aneu’s-en a la merda i au





per què em vantaríeu l’individu? –


trist invent de cervellot decidu


car al capdavall això és l’humà –


una màquina i prou de cagar


i què fóra doncs la natura
on les màquines caguem? –


és un munt d’oradura
o, si ho voleu més pla, de fem.





~0~0~





ferms i apitrant ens afirmàvem





correguéssim en cunç
sense perdre mai els nervis
sobrarem les maltempsades romegueres taps
estàlvia i presta la núvia fos com fos hi farà cap
conduíssim-la de nit en fosca pluja
i tot dins aquest vehicle sense llums
per buides carreteres rònegues
tret que ça i lla qualque home escadusser i mullat
qui diries llimac entre còdols
mes qui esquivem alhora amb sort i habilitat
ens ix i qualque bèstia muda entre les boires


au, érem lluny i som a prop
endevinéssim-hi la casella o el requadre convenient
bons catalans en l’escaquer
col·loquéssim adequadament entre creuers i derelictes
el nostre bon vehicle orb
àngela! clavat!
davalléssim-hi doncs sense relliscar


les claus de la bústia no calen
burxéssim-hi amb els dits
les claus de casa hi són
tot hi és també en cunç
àngela! ja hi som!
sabem fer’ns valdre – som previsors!


i ara som-hi, cascú a son lloc!
felicitat de l’afirmació!
ens afirmàvem ferms i apitrant
celebréssim-ho trinquéssim-hi
ho hem fet!
casàvem els joves
i naltres amb això més rics i acomplits!





~0~0~




mons d’aumon





just a l’instant cabdal
del perillós despenjar’t
de l’alt edifici del desfici
saps ataràctic que tot durava
exactament el calgut
(i en acabat carxofa i tururut)


(...)


atès per l’afany de viure
amb un petit apetit per quelcom d’altre
a re no t’engatges
de ningú prens gatges
saboteges els garatges
i fuges a tot estrop


(...)


despenja’t pels edificis
caga’t als maleficis
salta’t les barreres
sense escallimpar’t les marreres


(...)


corre nu
com si ets l’u
travessant rabent cada cul buit
o cercle de foll foc
dels zeros de tots els temps...
(zeros o fitons sens fi que encertat bòlid acores
u esdevingut fugaç cairell
dinàmic aprimat anàlgic esfumat)
dels zeros de tots els balders temps de la matèria


(...)


d’u transformat en xifra incopsable
esdevens com dic de tan ràpid invisible
tot atlètic fantàstic
musculat gimnàstic
adònic olímpic colrat i tos
car prou és teu aquest univers
de constant petarrelleig ociós


(...)


transita’l doncs sincrònic i marca’l
amb el tresqueig de ton pas
alhora indeleble i efímer
que són termes intercanviables
o epítets equivalents
al teu món bon pic ben mirat


(...)


quant als altres universos... bah!
ni te’n creus de debò l’existència
altre que en qualque cap massa calent, fa?


(...)


fred i estort despenja’t doncs
dels edificis dels esbroncs
i ah... ah... ah...! prats frescs i barreres
que et saltes atlètic sense escallimpar’t
penjolls carúncules ni marreres
(ets l’u qui lluny es fon
i la velocitat mateixa mills esmola i ton).




~0~0~




Cançó del pastor amb ulleres





Jo qui ans havia ulls d’astor
ara haig de dur pertot ulleres
no pas que em calgui bastó
per als topants ni les geleres
mes prou per a llegir cap inscripció
ni insecte ni floreta màgica...


i romanc a mitja cançó
recitant encanteris d’amor
o acompanyant cap missa tràgica
que enmig del bosc s’esdevé
com ara de boc qui amb esbiecs salvatges
irrueix les segalles de barballeres castes...


o millor de pastoreta sense calces
per faune dur querada i de qui tastes
els guaridors regalims de sos homenatges...


mentre amb encrics llurs xones no realces
perquè els coguessin menys
ni la querrina fos feda ni la minyona prenys...


car sóc pastor qui tothom tracta bé :
cada be ni cada font d’aumon
ni cada cilindre ni con
ni cada nit ni cada matança
d’aquest estira-i-arronsa elàstic
entre enlluernadora i fosca estança
de tant de paisatge estocàstic...


on entre rous i sangs de glaç
a dents o a qualque antic padellàs
d’interpretació tampoc no gens bàsica
sots la toia lluna polifàsica...


m’hi entretinc a treure’n llaç
que deslligués el fotimer
de colgats detalls en tant de re...


car borinot en sóc, i rai
i amb prou feines veig el xai
sense ulleres o antiparres
i com llavors em trac ni li trac paparres...?


car veient-hi bé, tot és com sembla
mai no hi ha llop amagat
al bell cor del bell ramat...


i si el que natura t’embla
abans t’ho havia donat
i com t’omplia orri i ubla
què hi farem si en acabat
ella essent de mena voluble
ara només et ret un forat
perquè írrit hi raguis...


això rai que a muntanya re no hi put
més val doncs que t’hi pleguis i complaguis...


entre carenes rellisca-hi boig com cutibut
i més tard deixa’t remenar per barrot boterut...


i tot plegat tant se val tot
vi i formatge, pet i rot...


no siguis somera ni atzembla
estort, poc et cal corda més tensa
tornem-hi : el que natura t’embla
abans t’ho havia donat...


el joc sempre acaba empatat
que hi siguis amb ulleres... o sense.




~0~0~