Q. Q. LXXIX

cossos




els cossos, violentament tous, t’expel·leixen de tot racó
són sempre a frec molt fastigós d’esclafar’t

t’entren on ets i no pots fer-hi re

t’enfonsen la porta, res no els atura

són massa de cossos tous
que premen per cada obertura
sense dir re o dient frases curtes
en idiomes bàrbars que altri no entendrà mai

tot el que diuen et sembla insultant
quelcom massa grotesc i repel·lent
que només podria sortir entre les pudors del monstre
quelcom ficte i dit a la babalà, per a vexar’t

i ha de sonar com si el que diuen està carregat de raó
i per xo empenyen amb més engrony
la tovor repulsiva de llurs cossos cuidant estampar’t a la paret

tret que tractis d’esmunyir’t per cap escletxa
amb això renunciant a cap argument que poguessis presentar
contra llur invasió i llur violència de cos repugnant
tovament abocat a fagocitar’t

a ells no els cal cap argument
el mer fet de tindre un cos els dóna tots el drets
per a afeixugar’t, afetgegar’t, imposar-se’t

els teus voltants ja no en són pas
ara els pertany; re no és sòlid, tot és tou
se’t mengen el terreny
no hi caps...

fuig si pots
lluny
cap a les muntanyes més rònegues
els deserts més inhospitalaris

nu, sense pertinences ni cedularis
sense esperances ni les falòrnies vàries

nu, sense la vana inútil il·lusió
que mai trobaràs re que els cossos no envairan

tret que trobessis
ni que fos un beneït instant
l’immens benifet
d’un breu espai
inocupat.




~0~0~



dona de llum, home bisbètic



la dona qui am és solar
i jo llunàtic

tot el que veu ho veu tot clar
jo escotomàtic

se’n va optimista al sendemà
reb jo el viàtic

sóc encara al primer replà
ja és ella a l’àtic

mentre dalt s’envola, al replà
romanc reumàtic

cau dempeus, i jo em faig trencar
l’os zigomàtic

fa por de claror, i de ressò
sóc mut i afòtic

sap pujar per tot, i de to
estic anquilòtic

tot el que diu val cent per u
jo anacolútic

ardida ella, i jo immadur
i del tot mútic

sempre ella tan espatotxí
jo en estat crític

fent ella olor de gessamí
i jo mefític

amazona sense mercè
li prec, patètic

tinc por de tot, cagat obscè
ètic, emètic

ella és deessa, i jo epicè
i tot herpètic

tasta tothora el tec més sa
jo l’espermàtic.



~0~0~



Carles Calbet,
guaita’t a la paret;
no ets ni l’ombra de qui ets;
ninot desmanegat,
perdies els paperets;
amb cada fibló despuntat;
no ets amorfa taca d’oli,
ets boïga de paperot cremat
qui es retorç com torticoli.



~0~0~



(El ninotaire Filibert mig s’adorm damunt la taula on li rauen el badall encetat, els folls folis del tot dibuixats i els mig embastats, els llapis, les gomes, els tints... i fa... el llapis a la mà, la taula estesa, el badall mossegat, els fulls enllestits...)

ninotaire

ma mà
mon món
mos mossos
mes messes.



~0~0~


Si sóc colom...


Si sóc colom de vorera
faig el mort caient d’esquena
tota enlaire la marrera;
n’esper la meva condemna —

qui em vol fregir o trepitjar?
qui em vol dins la claveguera?
qui em vol oblidat cadàver?
qui em vol dotzena de frare?

sempre hi sóc com si no hi sóc,
ignorat pel poble tot.

Sóc mort com viu bromera,
mena de tèrbol gargot
qui hom esquiva com l’eterna
ombra constant de la mort.

No valc re, ni per a adob;
fins la gola del lleó
a la gàbia del vell zoo
té basca de dur’s al pap
la gens sàpida grisor.

Si sabés versificar
com el sòmines qui em fa
representant de la pau,
parrupava una cançó
qui el transformava en gripau
o amb el batall de la gola
el feia representant
del qui rep més que no toca
per fer’m animal inerme
qui a pleret es mor de fàstic.

Veieu-me amb arma i espàstic
terroritzar el continent;
m’estim molt més desfer el món
que sense fer re anar fent.

M’alç per xo i vol enlluny
a eixorbar els ulls dels orbes
qui fan llum a punts i corbes
per on es troba tothom.

Sóc oblic pare del caos,
el qui esborra tots els taos;
no hi ha camins sense fites,
em dius de bo i me n’enfites.

Sóc dolent i malparit,
menja-te’m, lleó marrit;
valc la pena, prou veuràs;
sóc ploma de matalàs
en bordell molt pertinaç;
sóc pitjor que Satanàs;
pels forats del meu sedàs
no hi passa ni el prim ni el gras:
tothom al mateix cabàs
mor, i infecte per l’audaç
verí de la meva ploma.

Sóc qui bomba es desploma;
colom, projectil letal
qui s’abat a l’hospital,
al càrcer, a la capital,
pertot el mitjà rural,
causant-hi un caos total.

Sóc l’esperit del dimoni
qui anorrea el patrimoni
d’una humanitat pollosa
qui gosava dir’m pacífic.

Sóc el terrorista mític
qui amb una llengua pastosa
declara mort l’edifici
d’un univers malgirbat.

Sóc el dèspota magnífic,
la historieta s’ha acabat.

Veus que caic d’un grau insòlit,
tothom davall va de bòlit.

Ara esclataré com flam:
barrum, barrim i barram.



~0~0~



Colom de guerra

“Bona nit esfera!”
Diu el colom de vorera,
orbitant el globus
i ferint-hi amb esponera.


~0~0~



Si sóc munta de vorera
colom de fusta i pintat
cimbell amb cor de perdiu
xerreta qui tot ho diu
tinc a cada ull una càmera
un micròfon amagat
al trau del sés, i del bec
em surt el crit sexual
de cada espècie inventada.

Si en sent ni percep de coses
rares que foten els vius!

Cada existent pensant-se ésser
i no essent sinó peó
gambitat en escaquer
sense caselles ni joc
ni regles ni jugadors.

Vanitat de vanitats.
Cada colom es despeny en munta
cada munta en colomot.

Això rai, som-hi, i re-som-hi
sols ho fem per a emprenyar.



~0~0~




i son cony és guillotina


quin xoc d’indignació no em pujava llavors davant l’àvol sorpresa amb què m’etzibava espiritual batzac; i ella rient-se’n com dilapidat conill entre les banyes del bou.

les dècades decadents hom les sobrepreua amb elogis boigs com si tot de miracles si haguessin escunçats.

la germanota es feia veure immensament irritada davant la intolerable inversió on queia el meu tarannà, ans solcat per tortes ones de rectitud, ara per rectilínies estructures d’obscenitat.

va voler plantar cara al meu successor; la confrontació es col·lapsà en qualque nou i vell vodevil piadós.

revoltat ans disgustat per cada ideologia d’hipòcrites podrimeners per essencials pinyols, mai no consultant cap altre torcaculs amb notícies reciclades eternament, car tot s’escau i re-escau fins a la infinitud, no pas seduït tampoc per cap fenomenologia proposada pels refusats, els dissidents, els juxtaposats columnistes d’exasperades solucions finals, no pas decebut per la infantil ficció de posseir cap sublim ni condemnada identitat, vaig doncs obrir la porta al dormitori.

en promíscua barreja l’estrany satisfà el matrimoni; s’inclina, gens humiliat, a tastar el clàssic ham orgullós, l’ham orgàstic; tots tres criden; potser criden massa, car la porta s’obr.

i amb quin plaer més vergonyós, no arribava aleshores, fingint escrúpols, el capellà de torn de la falòrnia religiosa ambiental.

tant se val; aquest environament és tot abocat a la generositat, els dic.

som-hi amb impunitat, germans; cardéssim sense miraments i amb el verriny més patètic; si tot és fet si fa no fa gratis, els inescandallables desigs sempre ens sortiran bon mercat!

en àvol delit ens trobàvem, els quatre plegats, nimfòmans sense altre trofeu que el del vergançó escarransit ans pansit.

i ara sense situacions subjacents conflictives ni malentesos rebecs qui encoratgessin el divorci, hi gaudim de valent, a instàncies ans exemples representatius de les actrius qui més s’hi coneixen en aqueixos tipus de penetració.

hom s’hi lliura en sacrifici qui prèmit rai rebrà; hom exerceix el perfecte fal·lus i llavors se’l submergeix als traus on el feble formigueig esdevé ara mateix extrem.

som-hi, som-hi, com deia, fidels vencedors de la compassió al descordat marit; ara tots ens entrecardem, tres mascles, una femella, encadenats en les tasques dels orígens, baules perfectes de l’escala qui mena, us hi jugueu collons el que volguéssiu, al paradís vermellós.

encadenats doncs en baules o dècades, cascú donant pel cul l’altre, una erupció de paral·laxis ens enterbolí ans fragmentà cada noció.

del pis de dalt sentírem retrunyir quelcom que queia i llavors l’esclat nerviós d’un altre marit qui efímer s’emancipa.

no sé qui sou, si pintors de parets o electricistes o decoradors o qualque capellà qualsevol, no sé si instal·leu mobles i cortinetes i merdetes, o pedaços i pegats a les animetes; només sé que si em torneu a demanar què em sembla la cagadeta que poseu o no feu, us dic, listen, I don’t give a shit about the paint, or the lights, or the pictures, or the furniture, or heaven and hell, or whatever, ok?

i just fucking follow, ok? she’s the fucking boss, ok? she’s got the fucking purse’s strings? she’s got the fucking law and nature on her side, she’s the one that’s allowed to deal with her body, she’s the producer; i’m a nobody, just a fucking poet; and i don’t give a shit about all those womanly trifles, only that unfortunately i’ve got to eat, and i’ve got to crash somewhere, that’s why i’ve got to follow; i wish i had a fucking dime to my name; i don’t have it in me to start again; so, i just follow and agree; hey, whatever you give me; it’s perfectly ok with me whatever the shit you do in here, provided you do it fast enough, and vacate the premises before she catches you, because she will find fault, rest assured she will find fault in whatever the fuck you are doing; whining is her anthem; me on the other hand the only thing i crave and care about is privacy; those are the goods i want; that nobody annoys me as I annoy nobody; just a fucking little poet am i, and happy to oblige if you keep your peace; but don’t fucking tell her that i told you that, or i’ll catch hell, and you’ll be coming back here for weeks on end righting all the wrongs she’s bound to find after you’ve said you were done; let me take the fall for you, if only you finish fast enough and just fucking go, go... go...

tantost el profeta de dalt frenava, els quatre prototips de baix aturàrem d’imaginar imatges incòmodes; esdevenim peculiarment pessimistes; sense fer-nos notar gaire sortim al balcó, cascú amb un cigarret al musell.

l’espinada de la meua dona era intimidant; sofregalls indelebles marcaven les dècades on tornava dels indecents gambits.

se’m tomba i em mostra el que duu als llavis; no és cap cigar; és un altre fal·lus d’home qui babau el perdé.

car son cony és guillotina.

el cap em balla; marejat, retalonegí fins a a l’armari; em fiquí l’uniforme que tant el cos em constreny; les insígnies rovellades diuen el meu rang; ella encara riu, congenial.

arruïnaves la meua reputació, amenaç flonjament.

amb dràstica empatia el capellà i l’estrany m’assenyalen cap a llurs entrecuixos; hi mancaven ja els fal·lus.

tornem-nos-en a la guerra, companys, enlloc com allí no trobarem la pau, concordàrem doncs.




~0~0~




Com era jove i podia escapar’m corrent, amb bones cames i vigoria excedent, espiava pertot, portes, finestres, balcons, ascles, escletxes, esquerdes, traus de pany; noietes qui se n’anaven a clapar; mares joves qui s’havien d’aixecar a donar de popar; dones qui se la pelaven, conyet tot vermell; parelles qui cardaven a qualsevol hora de la nit...


na Llúcia perdia la barça
na Trina se la trobava
del tel només en restava
cassigalls i la filagarsa.


De vegades, massa enamorat, havia de fer relliscar petits poemes anònims de la meua ardent declaració a les bústies o a les butxaques o als marxapeus o als llindars o als ampits... o els sedegosos paperets els jaquia secretament anar que s’envolessin i volessin (enduts pel benèvol llebetjol) devers llurs terrats, terrasses, galeries, balcons, entrades, barces... Eren odes flagrants vehementment dedicades a les caldes beutats qui tant m’exaltaven.

Una dona particularment avinent i galana a qui li fiu el poema propvinent, em va picar l’ullet, em va ensenyar la cuixa, un bell jorn qui ella tornava, carregadeta, de la plaça... i jo tot empegueït, fent veure que no me n’havia adonat... mes es veu que ella mateixa m’havia espiat una nit on jo era a la finestra de baix esperant que aparegués i ella era a la de dalt on hi havia el canfelip i s’hi havia repenjat i en aquell instant havia passat un automòbil i jo m’havia fet l’orni, el distret, i la llum dels fars em va nogensmenys denunciar, i ara ella sabia que era jo qui l’hi havia doncs tramès, per mètodes furtius, vull dir, el poema que potser al capdavall li va abellir bon tros...

I em va dir: Porta’m les bosses, Emili, vols?

I és clar, els li portava fins a la porta, i em va dir: Ets poeta, cavà? I es va treure de la butxaca el paperot on no feia pas gaire li havia dit que...


abans no torni amb passos bruscs
el vostre marit dels rims fuscs
i lleigs costums d’anals etruscs
(qui al mal trau van con si són lluscs),

ara us m’atans (follet d’ulls cuscs)
al pit i les mels dels dos ruscs
i, entre cuixes, als dos mol·luscs
de salabrors plens i bons muscs.


I vaig haver de fer, flèbil, que sí, vermell fins a la rel de la clepsa, i frèjol bon tros, i amb cames febles i tremolenques... ara pràcticament sense veure-hi de cap ull, ben marejat... i tot seguit vaig veure estranyat que es bellugava molt fimbradissa i es feia estreta i, a base de muscleigs i botets i escarransiments, sense tocar’s enlloc, vaig veure que es posava els sucosets embalums (natges, ventre, pits) amunt i avall fins que... fins que no li van caure les calces... i, amb posat murriet, me les va regalar!

I em va dir: Vine cada vespre a dos quarts de set; vull que em passegis el gosset.

I me’n vaig tornar a casa, a ensumar-hi adeleradament les calces, doncs, i a pelar-me-la-hi com un desesperat.

I a dos quarts de set ja li era a la porta i el gos (el gossot) era un malparit qui es cagava pertot arreu, qui bordava a tothom, qui se m’escapava contínuament. Esbufegat, li anava darrere fiqués on es fiqués, i n’acabava malament rai, fiblat per tota mena de bestiola de matoll espès, apedregat pels apedregadors de gossos, mossegat pels gossos enemics (el meu cul i cames objectiu molt més factible que no la gola de llop del gos), i bastonades i trets que calia esquivar rai... i ja, com al cap d’una hora o dues tocades, arrossegava aquell cabrit de ca a ca la bella mestressa imponent... ella (collons si feia goig! com més dura i imperiosa, més la trobava magnífica i adorable), ella, com dic, m’obria la porta i apareixia tota formosa i dominant, ídola de qui la condició d’íntimament inabastable és contingent al seu alt existir... i jo romania petit-petit, inclinat en el meu oferiment... i ella, ni cas... Agafava el gossot repugnant, i si em pagava amb un somriure oblic, ja me’n tornava a ca meua de joia ple i amb el cor sobreeixint, fent saltets i sense que re no em fes mal. I l’endemà hi havia de tornar, de grat (per força, però de grat). I allò va durar el que va durar. Molt de lluny en lluny, em lliurava, displicent, les seues calcetes brutes... i llavors, ah, escàndol de la felicitat extremadota! Com m’esventegava cap al meu racó... l’orgia i la disbauxa s’hi instal·larien fins a la bogeria i l’exhaustió.

Per les nits, re. Ara el gos em coneixia i, és clar, no gosava anar a espiar la meua deessa qui l’adust etrusc es cardava perversament. No fos cas que el gos em reconegués i ho revelés a l’àrid marit qui potser trauria l’escopeta i em fotia un ull enlaire pel cap baix.

Fins que per sort...


ah atroç velocípede
atrocitat veloç
velocitat insípida
m’ha trepitjat el gos.

Li vaig escriure aquesta noteta delicadament versificada damunt la desmanegada carcassa del ca accidentat que, ja amb eixams de mosques per gambuix, li jaquia estesa al llindar. I no m’hi vaig atansar mai més.

Tant d’espiar per traus de pany en la foscor, les insolents lluentors de dins m’enlluernen durament i m’encenen als ulls boïgues indelebles. Els boteruts ocel·lats escotomes esdevenen aparicions grotesques, procariotes absurds qui em suren i neden fins que m’han entrevingut, paràsits, el cervell, ara pergamí esvellegat perquè amebes i serps de vidre, i boes i tot, hi escriguin incessants llurs palimpsests.


ah nits bòrnies
d’escalabornades còrnies
de replecs amb hèrnies

perquè les pells ebúrnies
amb d’altres estructures càrnies
no em trastornin ni mig orb no em tornin

davant els erts matrassos en búrnies
oh astres nocturns
oh forats negres sense més espurnes
qui en fotria l’orni!

ara, oir converses d’agapòrnies
qui no amollen sinó falòrnies
això em treu de polleguera
canviéssim doncs de tresquera.


Rere l’esquer favot de l’esperança, s’amaga l’ham esmolat de la cruel realitat. Tant se val; el que veig i el que no veig, tot s’equival.


sóc com en Pancraç Carnal
escorniflaire atroç
qui per un trau espiava amb l’ull de vidre
qualque bord de dormilega pigre
i fou la seua diagnosi (errònia)
que doncs el que veia fos
bugre irrumant (i irrumar és ben humà)
irrumant son tigre
i que els roncs fossin doncs
del tigre alegre els roncs
(car corruqueig de tigre o gat
si fa no fa tot plegat).


I llavors les nits malastrugues. Trescant per la verdesca no pas idíl·lica ni amb els peus ans infernal i reptant, amb la ventresca, com llimac qui el bec inic percaça i se’l cruspiria, en l’abís infinit del no-re tot d’una empentat, ell qui encara és jove i no ha tastades les mels de manta llimaga, fugint jo així mateix de qui m’ha sobtat, i em ve darrere amb el trabuc a frec de tret.

Com tots els fugitius, llur sang la flor dels esbarzers, la meua per les arestes paral·leles de les banyes de l’escanyapolls lluent no rau. Cruel avolesa de l’esfera a mig arrodonir; maror de sofre ran de terra m’ofegava; eixams en esgambi em prenen per pinyol a corcar; covaré tanta de nafra dins qualque cova de garbuixos o arabescs plena damunt els murs vellutats, i em cagaré pels bruits de flèndits remoguts cada camí que les feres qui hi deuen viure no se m’atansaran.

Encara estic recordant la meua heroica jovenesa solitària. Massa de treps; m’he retirat. Rac al cancell esperant femelles.


com tots els Emilis duc sis dits a cada peu
monstre d’atàviques singularitats
molt preuat per les dones de misteris glotes

se’m guaiten l’amplitud de les botes
i llurs conys es tornen llefiscoses gotes
de vescs que collarien a llurs ulls de pop
els dotze tentacles d’un cony més autònom
qui fimbradís corregués pels velòdroms
pels sems cilis de tot lo món admirat.


No sóc com els putrefactes escàpols qui fugien de la badia de Nàpols; ara damunt els creixen bàbols, s’hi deporten holometàbols. Jo tornava a casa i festívol em llevava les sabates. Damunt cadira de boga, contemplant cada simple exemple, sóc el deuetó del temple, pit eixamplat. Les mestresses i menestrales saben quins peus no calç, i com la fot d’ampla, amorosívol baronívol sàtir, i no gens car.




~0~0~