Lletja (i en Vidiat d'afegitó)

Lletja







En l’esbandida caòtica, els abjectes mecanismes de circulació encetaven a la pell de l’espai nafres verinoses ans purulents. Després de la catàstrofe, entre els íncoles repel·lents del clavegueram mig estalvi, les anècdotes més malicioses sorgien arreu i amb astoradora vehemència. Túnels de brutícia havien esdevinguts els carrers i les avingudes on ans el Solell hi lluïa, i ara hi calien doncs potents lots i llanternes per a veure-t’hi si de cas no gaire enllà de la pruent probòscide, i al capdavall tampoc sense emmalaltir-te no hi resisties gens. Els escamots qui hi albiraves (mai cap cos sol, el qual tantost percebut hauria estat sobtadament devorat) anaven embolicats en llords corromputs llençols, i amb abstruses osques marcaven llur territori, el qual esdevenia doncs laberint defès altre que per als integrants de l’escamot particular qui l’ocupés. Sóc na Lletja i visc, cuquet de cèl·lula efervescent, a qualque perifèria o altra de l’indeterminat laberint. Per a esfereir els efluvis àvols, els intricats dissenys apotropaics que hom ha dibuixats a regalades cantonades i a frecs escalabornats de clots, prou cal desxifrar-los, i per a això em tenen; per a això els calc, presència irremeiable. No pas perquè pugui ésser designi de cap desig, pobra de mi, lletja com sóc, sota qualsevol perspectiva ni llum que hom no em guaiti. Ni menys per a dur infants al món. Massa som ja per a tan poc com no roman. La destrucció çassús, a la verinosa superfície, ha estat total; les radiacions, letals. Dissolc fils subterranis de significat mercès a la meva habilitat d’apariar alhora antropologia i nova pragmàtica. Conec els graus d’exageració on hom encripta i distorsiona els tòpics i premisses que hom plantifica als indrets més convenients com ara anuncis de dramàtiques incidències que hom negligiria de prendre seriosament només amb perill d’immediatament ésser esborrat de tot viable capbreu devers els horitzons tèrbols de cap supervivència. Hom subsisteix impròpiament amb fal·làcies; qui vol fer-ho de debò cal que, de tot el cabal o xorrèstic d’informacions, n’extregui només les més versemblants. Tothom darrere meu expectant, esdevinc doncs a cada cantonada regalimosa de laberint, heroïna; a cada tascó de mirall romput damunt tolls que potser amagarien pous infernals, amazònica colossa. Cap violació amb això de les regles estètiques, car per lletja que siguis, si la vida de l’escamot depèn de tu, esdevens deessa molt explícitament i esplèndidament ideal i doncs degudament colta ni que només fos de lluny rai. Tot això si més no durant l’estona interminable on el desconcert no batlleix. On les vies s’entre-esfilagarsen i tot és dubte, i el parany darrer badalla a cada abrupte malpàs ni ensopec. Cap altre motiu intrús no em cal, com ara l’arbitrarietat d’unts ni pròtesis, per a ésser llavors la femella més alzinada, de mantes de vàlues prenys i així mateix de virtuts admirabilíssimes. La meva traça provoca en l’escamot sencer ulls nous. Cada suc que trec que hom fins ara tenia per repel·lent esdevé dolça teobrominada, teofil·linada, delícia; esclau o solc que hom ensuma i empaita, devot, i amb tots els senys. Són les normes. Si l’ós pretèrit trobava la mel delitosa, l’home, i com més plutòcrata o oligarca pitjor, la gràcia que tinguis d’endevinar el fat, és a dir, el futur, troba afegitó harmònic ans ambrosíac. Amb l’imperi en ruïnes, res no floreix per als successors com les ales conjurades pels encenalls simbòlics que encenc amb el meu heurístic enginy. A la llum de les espelmes i les teies, falles i estelles, els centres on les propinqüitats més belles podran en acabat establir-se els sabrà trobar només qui sigui capaç d’escatir-ne els topants. Sóc a cada enigmàtica cruïlla l’escàs piu-clau qui de l’extingida infraestructura en sap reeixidament segmentar (amollant ivaçosament rai abscisses i ordenades en críptics passa-passes) tota fenomenologia. Car clàssiques estratègies ara no s’hi valen; calen nous llenguatges; els antics, redhibitoris, només ens duien al no-res infecte damunt les orbes galeries d’on qui tractés ara d’eixir-ne de mantinent i massa a prop peria d’ofec. Sóc inestètica, mes el meu cervell i son fi tranc sotmès a certes radiacions que hom ens etzibava, com dic, amb rebombori ans ubiqüitat durant el cataclisme absolut, em fan cabdal per a l’escamot. O això els dic. I que tots foren de llonga data fètidament morts si no els endevinava les calgudes vies. Cap dels altres sap interpretar els senyals jaquits pels antecessors qui sobrevisqueren. Sé quins ideogrames són els erronis, els que menarien a atzucacs maleïts d’on ningú adés ja no en tornà. Mos pèrfids ulls, sense tapalls ni aclucalls, hipertròfics sobrevolen les traces més febles de primitius detalls; signes com més anem més hipocròmics a la melangiosa plorosa pell dels llongs llebrosos soterranis que les multituds perdudes empraven d’ençà del malastre per a perdre’s definitivament o per a, sortoses, haver trobat cap mig mendraig ni menys insalubre santuari. Sentors de perilè, reflexos de reticles, habitacions dels darrers mutats microbis qui omplen ara els buits jaquits pels qui els esclats últims extingiren. Avencem a ritmes paral·lels, sempre cada columna de l’escamot seguint sense reticències les meves indicacions que neixen dels indicis que els esbrín, indiscutible pitonissa. Si cap de les dues columnes és engolida pels monstres, tot seguit els oblidem, enlloc no ens cap cap sentimentalisme. Hom sobreviu al caliu dels romanents; mai en la recordança dels desapareguts; això fóra encontinent recepta per al fracàs de l’escamot. Els qui ronden per les rodalies envaeixen incorruptibles el nostre territori i tampoc no som ni record en l’estona d’un esglai. Tronat espai que trepitgem, no en tenim cap altre; prou reconeguts n’estem; no negligim cap de les dades establertes; no fem cap al·lusió als anacronismes; no sabem d’esferes ni d’espires; tot és línia, torta i rectilínia, esbiaixada i zigzagant, costeruda i davallant. Ciclops ens caurien dels sostres, afamegats; llur percepció aguditzada; llur habilitat d’absorció; meres tautologies de sorollets de passos ells les filtren, metafòrics, per oronells vasts com coves; ensumen carn fresca; ens cauen damunt com goteres sobtades de material radioactiu; per comptes de morir desfets en químiques, queixals esmolats se’ns cruspeixen en un tres i no res. No hi ha mai testimonis, cada ciclop se’ns abat com sumptuari maelstrom, i a l’eix de l’ull del torniol sistemàtics ens enfonsem, transformats sobtadament en quil, quim, bol, mos. Fetillats pel monstre, esdevenim teca. L’ull roent ja ens cou; lluents escates fantàsticament imbricades ens fascinen com ballarins dimonis; hom ens mastega mentre banyem en l’única felicitat. Dessús la cridanera cuirassa del monstre, pantalles i tecles i botons de cibernètica qualitat. Hi pitges o t’hi repenges ans de morir i passar dejús la cuirassa, esdevingut carcassa sense distinció, esdevingut doncs monstre qui es menjarà, per procuració, ulteriors escamots esgarriats; i hi veus bacants amb llacets i cintes d’oceàniques colors; d’ací l’atàvica rel de tanta de felicitat mentre et mors ivaçosament mastegat. Cal vigilar, al més alt llivell de les nostres obsessions mentals sempre hi rau aquest desig d’ésser cruspit pel ciclop més banal. Ens punxem tot avençant amb indirectes que fan referència a l’índex d’interès o grau de somni que ens vol descoberts pel monstre interdit. Fins ací la deterioració patològica dels darrers humans. Fugim suposadament per a no morir, i tanmateix ens delim per ésser cruspits per un organisme molt més desenvolupat en aqueixos soterranis foscs i humits, insans. Cal plegar-se als fets: no sabem del cert qui foren els nostres damnats llunyans avantpassats (els qui ens dugueren a la definitiva catàstrofe d’on ningú no es refarà), mes prou sabem qui ens pren el lloc, molt més meritori, llangardaix apassionat. A la seva gola fatal hi serem bon brou; la dolor serà efímera mentre les seves potes d’ungles trinxants ens duen ignominiosament cap al trau pudent i gegantí de ferramenta infinita. Mentre pugem al pou d’on ningú no n’ix sinó paït, preeminentment emmerdissat, com hi gaudim! Re-aprenem tot de sobte de cantar en chor angèlic, quina coincidència, màrtirs de la novella inútil despesa. Homogenis davallem amb la inèrcia. Som merda; ah, frívola natura, mare merdosa! Condemnats al paltruu, ens perdem per les entranyes del monstre com ara per les entranyes de la gastada esfera. Mes calla, que veig a la cantonada l’emblema d’una espasa que travessa un tron. Aquesta frase la conec, o si més no la intueixc, la dedueixc. Via fora, companys; tot lliga: subtilitats i hipòtesis s’imposen, i una línia o nissaga de sentits s’alzina, creïble: les tendències teòriques escombren com a arcaics tots el vestigis inexpurgats: per recíproca capil·laritat, bèsties i antropòlegs se sobrepugen pels esglaons amorfs dels dobles eixos encreuats: veig palesament que això fou segurament escrit per cap etnògraf a frec d’ésser empassat per cap arrossegat insecte teixidor de xarxes o teranyines que són molt temptadors paranys per als supervivents. L’espasa o fibló se’t clavava molt íntimament entre natges. Els efectes no gens saludables de la verminosa complaença amb què te l’endinyava amunt i redundantment rai, creava girientorn una virosa ans repel·lent atmosfera els tràgics aspectes de la qual afectaven ans malmetien, com tràngols de total descreença, les realitats morals. Com a guardó físic, els trets de la teva fesomia es tornaven com els del serf còmic, o com els del lollard despitat i no gens atractiu. La teva pell té ara to de coriandre; les cames se t’arquen, pitjor que no garrelles, semblen parèntesis que inclouen la figura molt negligible d’un sexe pitjor que no exhaurit ni exsangüe, extint; la teva ànima adés dialèctica o si més no recacejaire ni escorcollaire, ara s’enfuig com fum llong a la faisó d’eixalat ocell de qui les plomes o escates o punxons o arestes cadascuna malda per a anar-se’n independentment rai a amples gambades o espoderaments, o cops gairebé inútils de molt curtes ales. Aquesta eixida doncs molt assenyats evitem. Anau-me darrere, minyons; seguiu-me sempre. Mon dit la banya del brau qui rufla per un aire net. Us duc incòlumes (com aquella tendra sastressa d’adés qui abans el generós suïcidi com rèptil gaudent s’enfilà pel fil de la badiella fins a trobar el melic cap a la vera llum) cap a la vera llum. Esquerdes tectòniques crearen aqueixes galeries qui els primers fantàstics troglodites pintaren amb pintures de catacumbes i en cocons naturals es pixaren ensems (tribus senceres) perquè els pixats lustrals ens inspiressin, espectrals encantaires qui vindríem aprés, a desxifrar-les. Prou podeu tenint-me, carallots! Què faríeu sense meu? Fóreu rancs cansats peons peonant carranquejadament cap a l’extinció. Us perdíeu per tàvegues tel·lúriques, per pregoneses no gens melòdiques, ecoiques en retrunys i tornaveus d’insospitades horrors. Ctòniques cosmologies màgiques veig arreu guixades i esgarrapades pels relleixos i els caus; constel·lacions d’imatges sempre significatives. Amb mi eviteu tot pogrom contra la minoria que sempre serem, car és destí de minoria d’ésser sempre eliminada amb raons molt ridícules dites amb monòtones retòriques eclesiàstiques, molt addictes sempre els eclesiàstics de tota cretina secta al crim subterrani. Esgarriats dissidents, la vostra pèrdua per ningú fóra plorada. Distòpies ens n’arriben a milions, us dic, antòleg. Sóc una dona feta de gelatina. Príaps, o amb les encara més luxurioses probòscides esbatanades, us te m’atansaríeu, lúbrics. Burxaires, i amb els buiracs o pells dels vostres atzeps cafits dels cairells ni les estralles de les projectades lleterades, amb urc m’hi anàveu; debades; atès que tot plegat només afegiríeu negligibles lletjoretes d’amorfia a la meva tova estàtua, car prou sóc tota ja semença: i sempre encaic: cada pensada meva deslliura una acció immediata. M’acaronaré sola, tabú qui us sóc per massa enraonada. Enraonant-me sola m’entenc, car qui altre de vosaltres? O homeiers us te m’atansàveu a toldre’m la instància vital, i recòndit us brollava part dedins un agre monòleg d’irresistibles resistències, car us sóc alhora deessa inviolable. Seny que teniu empenyorat a les fosques àvols divinitats d’allò per a vosaltres massa ignot. Garratibats per les cordes i els nusos indestriables de la suposició molt certa i colgada al vostre som i rom enteniment que, sense meu, sou epistemològicament nuls.



—Lletja!



—L’esglai!



—Em sents?



—Què mana?



—Deixa’t de grugols, parrups ni corruqueigs d’auto-satisfacció i per què no m’interpretes, tu qui et dius torsimany tan primfilat, aqueixa odorífera empremta!



—Malparida, grollera!



—La merda del soterrani no fa pudor!



—No en fiquis llepets pertot arreu! Escamots qui ens succeiran tractaran aleshores de treure’n l’entrellat...



—I es perdran com nosaltres irremeiablement. Car no veig mai que eixim del deleteri laberint. Les generacions s’escolen, i com més anem més pocs som, i malalts, i mai no hem arribats aumon. Al món inferior tota marca és merda. Al superior no ho sé. Car és irrespirable. Segurament, però, tant se val el de dalt com el de baix. Merda arreu, i prou.



—(No, no! No em diguis que de més a més de lletja gallimarsot no serveixc de re!)



—Anaeròbics hi deuen haver surats pitjors vergonyes ni nous epifenomènics guardons; gàrgoles amb potes de qui les petjades semiòtiques els escoltes ni reguardejants qui els laberints subterranis aritjolem mai no ens serà llegut ja no dic d’ensumar, de concebre. Les armes mentals que emprem per a escunçar amb compulsió rai cap forat de ratolí qui ens meni a cap seguretat no dic pas que ens valguin gaire, i em sembla que se’ns deterioren ivaçosament, i dins ta closca encara a un estrop més rabent, eficient.



—Heretge, no gosaries pas dir això davant el rovell de l’escamot aplegat en col·lotge. Te n’aprofites que som soles en raconet, dòcilment cagant.



—Som als llimbs, Lletja, esperant que del cel se’ns filtrin com per closca asclada d’ou covarot els verins termonuclears.



—No sóc com tu matrona timorata qui es guia pels agalius, mai pels signes genuïns jaquits enrere pels més supersticiosos ni excel·lents bruixots de les antanyasses clàssiques, els vers taumaturgs del que hem esdevingut, mares nostres qui encara colem molt agraïdes.



—No colc re. No sóc pas lletja, jo. A mi els homes se’m carden.



—Bare! Espera’t ara a quins orcs totes plegades no us duré!



—Qui et farà cas? Tinc testimonis que no saps merda.



—Sé, sé!



—No.



Ixen com inics reguitzells de talps les denunciants, dones de diferents beutats. Sóc na Lletja, qui és a frec de perdre la pàtina de respectabilitat. Sense la vàlua que descobreixc re, se’m cruspiran sense recances ni recels. Car per què altre els serveixc? Vels, cobriu-me, com el mussol, amb plomes! Manllevaré la tirania de l’accident i em declararé esporàdica Minerva eixida d’aquesta escletxa mateixa on hom adés hi desava monedes. Car qui recaceja caus sap els secrets. I sempre en tinc d’amagades per a qualsevol encanteri d’emergència — ors lluents que atien fins a graus triats els embadalits hostes qui se me’ls esguarden. Amb ressò de fogueres els les llenç als peus. Invàlides esdevenen mentre s’ajupen retudes a tanta de sobtada sumptuositat. I ara desfermeu-vos-em, mènades! Estripeu-vos recíprocament. Aprofitem l’anècdota de la troballa i esdevinguéssim novament infal·libles, com si ja pertanyíem a la pòstuma llegenda. Sóc únicament intel·lectual, sé dissecar tota irracionalitat; les musiques dels diners dringants fan ballar i aquièscer els més tibats. Com m’eixampl! Si ans era oprimit esfereït escarificat nan, com les escarot! Els dec semblar a l’ombra de les flames més que no pas substància boteruda ans obesa, hipnagògic penjoll ominós. Torneu-vos-em devotes, carallots! Car sóc qui pixa, per l’eix de la màsquera esborronadora, calers. Anava a dir, pels solcs glabel·lars mateixos em ragen tresors. No pas llàgrimes ni melangiosos bleixos per la cuirassa duríssima de cuir de feristela qui endurà tota tètrica pluja de mort. I ara obre’ls l’ombrel·la amb el dibuix del monstre ciclop. Salut i força que ara vinc! Com qui gestava túrgides metàfores, vinc transparent, ultra-prenyada amb porpres alçades d’organismes punxeguts qui s’assemblen molt als raspalls sexuals d’entrecuix, tret que vius i amb dents, i autònoms i famolencs. Fugiu-me del davant, osta, arruix! Pregonament desil·lusionades, les mans arruïnades, car cada moneda que arrapaven venia directament del foc, erupcions de bombolles, butllofes, nafres, els solquen braços amunt. Convulsions demogràfiques tindrem a l’escamot. Totes aqueixes beutats ara inútils, car sense mans on van, ja les podem declarar dements, cridar-ne funerals amb l’humor pròpia nostra, car ens en farem un tip mentre les obliterem, menjades mig cuites mig de viu en viu. I perplexa ja no m’enxampareu mai pus. Cap arrambatge com el de suara no patiré. Sempre, ans d’anar a cagar, a murs escrostonats ans rònecs ni ressuats de claveguera hi hauré vists vitals signes inexistents. D’estranquis, a l’avantguarda, per petites proeses, d’esquitllèbit, amb lleugers sofregalls, de fresc tothora me n’empesc. Això vol dir, tots aneu a parar ineluctablement on a la lletja mai li lleu. Delusió per delusió més us val la meva. Convergeixen les reiterades boixes de les rodes dels meus turmells cap on el fàstic em duu. Em sancionarien les potestats invisibles (si mai existissin, és clar) tant amb el gambuix santificador del cínic com amb la rialla desdentegada i esgarrifadora de l’impolit àvol diable de qui els verms i saballons als teixits de l’organisme li malsargeixen pinzellades de fosforescències i llepasses d’histèrics mosaics pampalluguejants. Us sóc alhora màrtir i botxí; us em reconec ensems esperançada i sense il·lusions. Tant pessigada pel glaç del ver nu i cruel com pessigollejada per la còmica falòrnia de la utopia sempre a l’abast de l’enjondre. Per les aspres samugues de la sobrietat paralitzada com pels andarivells d’un dolç lloc trobat d’atraccions si fa no fa paradisíaques ensonyadament arrossegada. Deixa’m esborrar amb la màniga aquest senyal massa planer, no fos cas que l’entenguessin àdhuc ells. Els és defès d’entendre re. Vull que continuïn d’ésser mandrosos i capsigranys, sempre dependents meus, qui em captinc, si vull sobreviure’ls, com duríssim tirà qui mai no pot afluixar. Entréssim a aquesta cova, aquèn percebc que als murs hi ha escrites proses, allèn romanguin ignorants els qui cremen les bruixes o les malcouen. Què hi diuen els tèrbols esgrafiats? Que a l’estiu sobtat enmig d’aquell hivern paracaigudes hi ploien, joguines fins llavors inconcebibles que els penyoraven l’existència. Tothom n’ix amb impressions indelebles a la pell i als teixits de l’organisme; tant se val l’individu, tant el lliure com el tímid; l’urbà com el salvatge; l’estrany com l’adotzenat, i ara doncs, a les pells impreses amb taques i estrips, bonys i geps s’hi rebel·len; branques noves s’hi descolguen; feixos de tendrums amb ungles i fiblons independents o autònoms caòtics s’hi succeeixen. Barons esdevenen femelles en caure’ls com panses cucades dels carrolls collons i xil·les. Les vides es despenen com negligibles espelmes enceses per cada bec, o pels esclats i les calors desfetes. Vincles d’aferrissats ramats es fonen com sota sobtat eixarm. Tots som enemics, i matar altri és obligatori, car per cada mort esdevingut fàrmac o víctima expiatòria que fornim als envejosos excèntrics teixidors de tant d’odi que ens escanya com exhaustiva teranyina,
ens imaginem una miqueta estalvis, com si som qui n’escriu l’epitafi sempre a molta honor dels qui del cel estant de bombes ens cafeixen, esclafen. Cada epíleg que estampem a cada pedra, paret o llosa amb mots inflamats i flamejants vanta la glòria dels qui ens anorreen, de puixança estovadíssims. Mos dits recorren secs. Són traces de lluerts o de serps qui aprenien d’escriure. Llurs febleses coincideixen amb les nostres. Diuen d’assumpcions sense solta ni volta, d’exactituds molt arbitràries, de quotidianes gelosies, de pous jeràrquics que tentinejant hom escala o davalla, de reietons miserables les misèries dels quals foren de plànyer si no fossin molt més de rebutjar amb ponderosa nàusea. Tot text ni dibuix és tendenciós, tot és nyap davant el qual ara m’esgarrif horroritzada, o florent m’exhilarava. Enderiats exiliats cap a tètrics caus amb sostres sense estels, tota llur cosmologia eclipsi. Humils individus precedents, llur actituds les contempl amb la mateixa intenció ni atenció que la neu radioactiva que ens caigués (visió darrera) com ales mortíferes. I tot el que diuen, efectivament, com deia aquella, és llefiscosa merda. Tret que això només m’ho dic a cau de dura orella.



—Lletja!



—Què mana?



—On ara doncs?



—Seguiu-me!



—Aviat hi serem?



—Confieu-hi, tard o d’hora!



Bleixava’m a la saga l’amorf embalum de la voluda en única columna. I em cantaven llavors glòries i triomfs.



—Albíxeres, hi serem! —Aür, tard o d’hora! —Som-hi, som-hi! —No val a badar! —Reenvingorits! —Dominant ens mena!



I tresquem, tèrbols, pels penombrosos revolts.






~0~0~

Vidiat

Joana al balcó. Testimoni de l’alternança entre pontífexs. (L’avi Jaume Vidiat, nou papa.)



“Fills meus, ja no us n’eixarengaré (eix-xeringaré?) més... M’és prou vijares que nyecs i crescuts us xopa el mateix sentiment i, doncs, que compreneu que de la dolor de toldre-se’l (aqueix element de perdició que tostemps ens fa badar, i ens crida a la dolenteria i a la brutícia contínues del veure, del conèixer, de l’aprendre el que tampoc no caldria, de la tafaneria maligna que vol la cognició dels enigmes del Benigne, i ens lliga a les vanitats que ens perden de per sempre), en neix la felicitat suprema del veure re, Re, tots els jorns d’aquesta passatgera, fugacíssima, vida. Eixorbeu-vos, fills meus. Poc us hi insistiré mai prou. No volguéssiu ésser sempre condemnats a la mateixa matèria vil, a la carn, als cossos tots fallits d’altri... Purs, sense cap pecat, amb cada mangalada de cec obriu una ungla més de les escrues, recalcitrants, portotes del paradís. Sense ulls, no sou ni glots, ni luxuriosos, ni crics, ni accidiosos, ni sobergs, ni envenjosos ni enfellonits. Car qui no veu ni el tiberi verinós, ni els traus apostematosos, ni relluir els pistrincs, ni les màrfegues i els coixins, ni els miralls, ni altri i llurs vanes possessions, ni l’estat repugnant d’eix món enfurismador, com pot sentir-se’n afectat ni cobejar-ne mica, si doncs no fos ja la vista mateixa, de què ell mateix, per amor a quelcom de molt millor, s’alliberava i ara se’n flixa a més no púguer, místicament?...

“—Som-hi, ara que podrem. Elevem-nos lluny de tota aqueixa porqueria. No en calciguéssim més, amb els ulls, les pasterades. Voléssim, per comptes. Amollem-nos-en amb l’esperit més viu, visionari, veedor... I ja, demanéssim perdó eternament per ço de no haver-ho fet abans…”

Responien els infants, cada camí més nàquissos, nyicris, escarransits: “Perdó!... Perdó!... Perdó i vènia…”

Dementre que dalt al terrat, per la terrasseta del voltant de la torratxa, la noia Joana i el seu animalet, el goril·la albí Mercè, tot just enaprés d’haver berenat, jugaven a l’all amb una pilota de drap, Sens’Ulls Stator, què fotia? Bo i sortint al capdavall de les ombres postes darrerament, s’adreçava cap al centre de la plaça...

“Som-hi, fills meus. Mou-t’hi, cadell, cap al poblat. Passejarem una estoneta l’ànima…”

S’havia aixecat amb dificultat (tantes d’hores alliçonant bo i assegut per terra, com un santinyoli, amb les cames totes entortolligades), i ara, oimés voltat empallegadorament de criatures gairebé begudes d’enteniment, hipnotitzades (i damunt bo i rebent, enmig del meló, batzacs perduts de gaiato), ara caminava força carracament.

La gent de la plaça, en veure’ls fer cap, de primer tot era córrer per tal de parar-los la millor gasama; en acabat, els esperaven cap-cots, respectuosament...

“Arriba el mestre, germans! Dones, preparem-li tecs, mams, cuixes, polseres, samitells, untets i matalassos! / Traiem al carrer sellons, porrons, albúrnies i oinocous. I deseu ben desats malremeis i potingues, els gerrics d’orpiment (molt tòxic pigment daurat) sobretot, que no fos cas que se’ns distrago i confongo (oh, traïdors de nosaltres) i se n’empassés de cop i volta cap raig aperitiu, estomacal, pseudoprofilàctic, ep!”

“—Mestre Stator, mestre Stator! Feu-nos la gràcia! / Permeteu-me ni sisvola de fregar-vos d’esquitllentetes la túnica sagrada! / Ah, benaurança, quan el veig, oeixc, odore, taste... Es fa de dia al meu cor! / Tu sol! Estorç-nos d’aqueix viure brut i perduus-nos cap al cel! / No ens faços trinar pus, Morenet!”

Amb esgarrifosa horror, ja ho he dit, se sobtà Joana, en sentir part de baix, la veu educada de son atrotinat padrí... Son propi padrí albardat i engalipat aitan ridículament!... Allò poc era de creure; gens! Foren xanxes de desvagat, o ja conyeigs senils, llençats tranquil·lament balcó major avall?... Ai, llassa, no pas, que allò es veia que anava de debonet assats o, ja, del tot!

Efectivament, guaità, repenjada damunt la mota, i el sorprengué ploramicosament agenollat llats a llats (i més que més donant-se l’esquena, puix que ambdós eren cecs) d’aquell nyeu-nyeu fastigós, colltort i amb més poca substància que la bromera d’un cargol.

“—Vènia, em dic Jaume, i vinc a confessar-vos-em, la Vostra Santedat! Oïu-me, car el que fiu, anit mateix, fou transgredir! Quin mal gust aitanmateix! Us assegur que no ho faré mai més! La feixuguesa de la malesa encara m’escanya ara i apar que se’m perenduu a l’Amant de peus i patac! Adéu-siau, veieu? Ja em fonc! I ben merescut, oi cavà? Car... Si sabíeu quina n’he feta! Agafeu-vos fort. Aquesta matinada el Sol (déu beneït) ens enxampava cohabitant amb la muller — impenedida, ah, llas, impenitent!... Feu-me-la fer perperir amb qualque embruix, o ja perpeleu-me a mi, d’arrel. Car enaixí no hi ha déu qui pugui continuar vivint!... Tothom apar tenir més gràcia que no eu! Això no va ni amb rodes. Aitant com fui, i ara ningú no em diu ni bèstia. Feu de mi quelcom que valgui novament la pena; re-infongueu-me l’aura i la visió, puix que, d’ençà que em manquen, àdhuc la dona me la fot. Amb veus estrafetes, oloretes concentrades o essències de forats de xiques joves, pells tibades de vés a saber quina mena de tarararat abominable (fet amb cadàvers i potser amb frescs escapçalls de noies vives), m’entabana aitalment (vull dir, en la seua fantasia, hi per-met tanta d’engrescadora realitat) que el piu tot se m’aixeca, on ella l’aprofita per ço de... Però, ai, què dic? M’eixerr de gaire, si supòs que pix fora de test, lluny d’osques d’allò pus? En canvi, hò, ací, humiliant-vos-em, això cal, implorant-vos perdó, apostoli, perdó! Per re del món poc volia donar a entendre ara que el cardar si fa no fot legítim fos de debò allò que m’interessés gens, ans... Com a vós — la visió inspirada de l’esperit, ve-t’ho aquí, això, això! Escolti, senyor, perdó, perdó!”

“I part d’aquí també! Perdó, perdó!” S’aviaven tots, esbravant ensems llurs pecats si fa no fa sexuals; també tombant, ci i ça, de genollons.

“Ep, ep!” Aquell trist traste de profetastre s’espantava amb escarafalls les mosques del nas. Histriònic, accentuava: “—Voleu ficar-vos-la al dallonses, eh? Aitant de rebombori, collons! Us haig de dir que us m’esteu fotent irremudament insalvables, inestorcívols; no sé pas què m’ensum que em put a fals... Encara em fareu eixir de regat; és que se’m vessa la barcella, xeic! Home, m’escarràs a pregar a mon pare Re per a vosaltres, em mortific el jorn sencer per tal de veure si us podia fer fer-li’n un bon paper... I enaixí és com m’ho pagueu. No solament pecant pels llits d’amagatotis, ans pecant davant meu i tot!... Compte amb manguis, que en prenc, de tot, esguard i guarda, eu! Que tampoc no sobti cap ganyota que, altrament, ja hi sou tots plegats... On? Com? Bada, re. Espetegant de vergonyes part d’ací d’allà damunt les esmolades fitores dels orcs, espuntant-vos-n’hi (ui, quin mal) pipetes i capolls, àdhuc (jatsia que açò no us faci patir tant) estavellant-vos-hi les olles balmades d’aqueixos caps de cul que veig que foteu!”

“Pietat, mestre Stator, pietat!”

“Inestorcívols, dic! La ira justiciera del castigador se us ha d’abatre damunt a cremadents. Barrum-barrum, ja la sent que baixa fotent-ho tot de creus! Ai, damnants! Us veig fregits!”

“No, mestre, no, persigna’m i estalvia-me’n, car he acomplertes totes les penitències que em manaves en privat, amb tota l’obediència del món i capes adjacents. M’escapçava de viu en viu les crestes del cony: eixescrestada del tot, mai més no me les faré ballar ni, farfolloses, parrupar; guaita-me-les, fill de déu! / I les meues, mossen! I jo, de més a més, mon marit, com receptàveu, li clavava estella pixa amunt. Ara pixar i tot li és un martiri de la creu. Açò tampoc no és prou preu de remença, senyor! / Sana’m, salva’m tu mateix. Ací porto un ganivet! I els ballarucs, ja els veus, empara-te’n, tots per a tu, oi? Mai aitan grossos ni madurs per a proferir-los a ton pare del cel! / Línia directa, bisbe ver! En pic arranos els d’aquest, sospesa els meus! Aquests sí que li faran gràcia (Re beneït) — els pus orifànyics, vull dir, elefantins i elefantíacs de tot On! Si vols ja m’emplego a eixtallar-me’ls jo mateix, i amb les dents!”

“A la gàbia, maleïts! Inestorcívols, aquest és el veredicte! No hi afegiré re més!”

Tothom s’empenyia a ensenyar-li els bonys empedreïts, els sangtraïts que encara s’eixamplaven, les nafres malencrosteïdes, d’on sangotes a mig eixarreir remintolaven... “Pietança, pietança! Guaiteu, guaiteu!”

En Sens’Ulls semblava emprenyat de debò. “Guaitar, guaitar! Per què hauria de guaitar re, eu? Per què hauria de voler guaitar re? Per què hauria de voler lligar-me per mà de la via dels ulls a aqueix món de merda i de podrimener? Per què hauria d’ésser aitan bestiota? Per què hauria de fer-me fer pecar guaitant les vostres carns podrides, eh?!”

“Ah, hò, i tant, ara hi caiem! Perdó, pobres de nosaltres, perdó! Clava’ns-les a cantó i cantó de sés, i àdhuc al sest!”

El trau del front, xop de secrecions, i allí, cabalment, la pipeta tota trempada, li relluïa d’algun gaudi dolorós. Isard, se’ls treia a mocs, puntades, bastonades, pets, cagades, reganyaments, capellans càustics, escopinades, fums d’orelles, flamarades d’oronells, espurnes de queixals... S’empatollava: “Po-po-po! Podrits, inestorçables! Ja us fareu fotre, condemnats! Veure-us, m’infecta. Lleixeu-me fugir! Amagueu-vos-em! Us vull colgats! Sota terra! Com tartranys, sense ulls! Trepitgívols! Fora, us dic! No em barreu el pas. És com si el barràveu a la vostra única aliada…”

“La mort, la mort!…” Extàtics, repetien; i equivocant-se, és clar.

“Eu, jo et flic, talossos, cabassots! Eu! L’única qui us pot perdonar!”

Mentrestant rebotia de cantonada en cantonada, i amb ell tota la púrria que se li carregava damunt, just com si jugaven a un joc dels quatre caus molt desmanegat i salvatge. Aviat, tantes d’anades i tornades, tota la plaça era com l’enruna vora el riu en acabat de la rubinada afuada per qualque furient tamborinada — parracs; dents, ossos, pelleringues, pròtesis, penques, membres, clapes de cabells estranys; carnussos escadussers de mamerris, de cabals-de-sang, inclosos cabres i qualssevol altres haveries casolanes; xúrria, ostions, petxines; carcasses de les tres o quatre classes d’animals; fragments de joiells i vidrets, de mobles safarosos i heteròclits, sembrats pertot arreu, regats profusament amb sangs i pus... I tot, de bell nou, per ço de collir-ne, al capdarrer, alguna molla perfuntòria, oblidívola, de seny... Per exemple, ‘que a la vora del riu, no t’hi faços lo niu; que, de la vora de l’orat, no en vulgos cap forat’...

“—Arruix, arruix!” D’eix trist mou tan ridícul, bo i nedant entre cossos mig desfets, es pelava els lleus a panteixar, aquell darrer redemptor de pa sucat. “—Si no us esteu quiets, no podré eixascendre ni emportar-me’n amunt cap. Lluny! No vull que em llasteu fins al cul de l’inframón! D’un en un, d’un en un! Us em plevesc que tots sereu servits!... Hò, doncs: fet!... No en seré flix fins que tothom no sigui hagut permenat dalt de tot, del qui en tingui més ops al qui gairebé se’n podria estar i peresperar-se una miqueta fins que li fes trametre un àngel subaltern... Au, au, deseixiu-vos-em, quina enganxifor més fastigosa. Oi que em feu por! És com si ja pertanyíeu part de les horrors eternes. Sou perillosos, ui! Fora, fora... Dubt àdhuc que no vulgueu cardar-vos-em el cap…”

“Quina pensada, vós!” Una samfainera gallimarsot d’allò pus se li emparrava amb pler de briu; amb una esgarrapada, se li havia penjada a la coroneta; llavors començava àvidament de refregar-se-li el parruf pertot arreu, fins que el tombava de memòria, és clar. Sense demanar-li’n ni la salut, ella rai, com serp feta un nus, se li encavallava damunt la cara, i apa manxar, fins que es feia escórrer, i açò amb una bestialitat esgarrifosa, d’allò més esbojarrada.

Tothom en restàvem astorats. La maror s’havia calmada amb un darrer bleix conjunt, feixuc, ple de malaveranys...


(…)


Quan la cavallot escorreguda s’adonava que tothom ens la guaitàvem sobreeixint de pressentiments mortífers, li agafava un empegueïment sobtat que la duia, matussera, a descavalcar de pet, a tapar-se, prou engavanyadament, les cuixotes, solcades a la baldor per les regateres llefiscoses que li baixaven del mullader de cul, i a esmerçar-se, destralera i ineficient rai, a bombar el pit del seu violat per amor, ah, llassa, a redesvetllar-li, amb aquell artifici foll, la respiració.

Stator, ni fava. No podia fúmer ni buf ni baf. Per no amollar, ni ranera no amollava. I açò a despit dels grans treballs de l’esverada, fogosa, termagant.

Es veu que l’Homenot del Cony-en-tost-d’Ull, aitantes d’emocions d’última hora, una feridura massiva, que no li’n gicava re per verd, se’l peremportava a millor món — totes les venes li esclataven de cop, i ara s’havia tornat tot porpradot, talment com menstrus estantissos.

Encara feia més fàstic que no abans.

Entre els qui, fanàtics i comparses, havíem de pendre’n el relleu, cuid que indiscriminadament, vull dir, a tornapilotes, alguns commiseràvem (estridentment) amb el màrtir ja mut, d’altres bescantàvem durament l’assassina.

“Empatx de peixot! També, filles! Quin mou més fastigós d’arribar-li el seu sant Martí! (S’entenia: encara era calent, i ja el tractàvem de bacó). / Pobrissonet, negat en sucs íntims de barjaula, com mosca en xaragalls de túixec melós! Tot i que, re-vera, sempre havia fotut cara de xinxa, fosc destí — desitja-li només al teu pitjor enemic!”

“—Tríbada puta, mare-de-déu, plena de nelets, recances i culpabilitats! Has badada tres vegades, i, a la tercera, la vençuda! / Qüestionar-te’n el cosiment, poc fóra prou; cal qualque altre acte força pus ferm, car qui, com tu, no camina ni viu en la por del Més Alt, li toca, com fruit infecciós, naturalment, la separació ans la crema! / I blastomar-te’n d’empertostemps les cendres, immediatament fetes pastadents per a cocodrils — ep, o aqueixes són totes les ordres!”

La rofregaire, feta un drap brut d’escarranxa, els demanava, vehementment, mercè. “Sóc pecadora; pecadora, ja ho sé! Però si em perdonàveu, us juro que m’esmenaré! Suara em flixaré de per vida sense crestes; àdhuc (com, amb aqueixa dèria que corr, adés feren les ara molt ascètiques amigues meues de l’antigor) m’escuaré!”

“Açò pel cap baix! / Tots els càstigs entre cap i coll, et mereixes! / Porteu-li un toro llavorer. Veuràs si n’apendrà de pressa! (Açò darrer cridava un jònec qui aparentment anc no havia encara tastada flor de mongetera i, mogut, s’havia d’amagar la mànega als sacsons de l’illada i als replecs del llençolet que portava per a tapar-se el cul.) / Ofeguem-la en llepadums d’ordiat! No concebo re de tant embafador, si voleu que invoqui la llei del talió! / Paràsita indesencastable i letífera com luxúria! Ja ho tinc! La podem destrènyer, perfectament i amb tota la simbòlica simetria, si la lligàvem de peus, coll i mans, nua al capdamunt d’una ara, i l’oferíem, vasta vagina, als cuquets fàl·lics que se’t devoren, enjús la pell, en exacerbador vaivé! / La meua és millor! Fermada i penjada, tota oberta, a un raconet de la Cova de les Ràbies, li entafores un vesperet ja sabeu on; ui, apameu de nits les tenallades dels indòmits muricecs!”

Dalt a l’ampit, na Joana, quin escàndol, pensava. “Sents les animalades, Mercè? Carall de gentotes, no fa? Puix que re cor enveja les fa moure, ni roseguen l’os ni a ningú no el lleixarien roure. Un traste freturen. Saps quin és?... Un jutjat fred i imparcial — ah, llasses, si això existís, en aqueixa societat aitan mal fonamentada, prou havíem de poder, encara!”

Part de baix, la rea se’n veia un bull abassegador. “Castigueu-me, eu, però no em feu patir així!”

“Com, que no? Ací vinc amb teies i esques. Embotim-li’n tots els forats i eixesfumem-li els genis qui la posseeixen. Ja veuràs tu la cridòria i l’espectacle. Enraona’m de focs artificial, amb els trons i les pluges de sofre, quan els dimonis l’hi fotran el camp!”

“Perquè després ens envaeixin a nosaltres, oi, desgraciat?” El contradeia, irós, un de la vora.

Enaixí, doncs, ja ho he dit: el merder s’emmetzinava; amb quatre rebentades i mossades més, la baralla entre els candidats al càrrec molt honorable de morro-de-vaques en cap s’havia espatllada de valent.

Ara allà tothom volia prendre la barcella. Allò semblava un mal sotraguejat orgue de gats, sovint potes enlaire, i on cadascun dels neguitosos coristes cerqués tothora, bo i treient unes ungles pus llargues que no les dels veïns, a esdevenir solista. Com hidra de moltes d’extremitats, qui, furgant-se adeleradament la vermina del melic, acaba feta un embull indesxifrable que s’enfremuna per cabal, allò (no hi havien d’altres tornes), allò, dic, aviat cuidaria a fer un pet que s’havia d’endur a l’altre barri alhora bèstia grossa i puces residents.

Xerrotejaven i udolaven tots ensems, s’aücaven i es mastegotejaven indiscriminadament; ara-i-adés s’agafaven impetuosament per trenes i cabells, i triomfalment s’esterrossaven (símbol de dominació completa); volaven els sarcasmes i, més contundents, pedres i coltells, i, ja, era vijares que cascú amanyagava la mateixa enrònia, el mateix malull — cabalment, el de liquidar com més socis millor.

Fins que, al cap d’estona, a un racó no començava de veure-s’hi una mica de disciplina...

“Eixacopeu-me’ll..., ll! Athí nyométh cguid jo..., ò!”

Efectivament, per mà de la veu foguejada de l’ex-sergent major, l’ordre feia forat a poc a poc.

Joana havia tornada a localitzar son avi. Ara el tenia enfilat al piló-pedrís de vora la porta de l’alfóndec de la cantonada. “—Megda eixetegna peg a totth elth millitagth! Que nyo he ethtat path vetegà de mollteth de gueggues peg nyo gue! Themblleu gueclluteth, collonth! Ja uth digué eu peg ony tigar...!”

Un jai vigoroset, de nom Latiny (ex-caporal d’intendència seu, inseparable d’innombrables incursions i croades), el qual, a desgrat de trobar-se ambdós en l’excedència, la inutilitat i el rebuig, i, doncs, la cor-secadora inactivitat, el si-no-fos enverinador, l’agra dissort sedega de revenges inconcretes però generals..., encara ara li servava el llum (més aviat, qualsevol altre traste que li calgués) amb tot l’entusiasme, i àdhuc (ves si se l’estimava) era sempre amatent al seu darrere a desar-li ben desat, en acabat de fer-n’hi uns catorze plecs, per a un sendemà de freds, cada pet que lliurés..., ara doncs, a cremadent, aqueix fidel subaltern, se li esquitllava incessantment pels voltants, bo i esbombant-ne, jatsia papissotament i mastollosa, les qualitats excepcionals — ço que esdevenia una propaganda espectacular i, pel que es veia, efectiva d’allò més.

Els deia que se n’adonessin com aquest altre profeta d’impressionant presència... (car, dementre que tothom s’esbatussava part de baix, ell, ranc que ranc, havia pujat ràpidament a casa; s’havia ficat a ensumar-s’ho i a regirar-ho tot com un xarnec — tapissos, catifes, terrises; ormeigs penjats, artefactes d’Esguerrat si feia no feia artístics; vells trofeus de guerra, rars estreps, esperons, dargues, pavesos, sagrats, caretes i atzagaies d’incults, de pagans i d’incivilitzats..., i al capdavall havia triat, escorcollant àdhuc pel meu aixovar tot just incoat, la dalmàtica ausades més múrria i rutilant. Havia llavors tornat a la plaça dels miracles, s’havia esconillat fins al seu superior; amb oli, indi i ambre gris, li sucava i enlluentia la seua pell de serp; el vestia amb tota femellesa, li alquenava ungles i narius, l’endiademava a betzef, virtualment com a odalisca de serrall, i, sobretot, li alcofollava a lloure, i amb un tot un maçam de colorets, els ulls invidents — cal dir que, tenint-ne la mà trencada, amb força de traça i tot. En acabat, li feia beure un aixaropet per ops de modular-li la veu i, apa, llest! Ara havia fet mans i mànigues, àdhuc emprant la trampeta dels mirallets, per tal d’atraure’s l’atenció del públic ausades distret, i, ja ho he dit, els peranunciava que reconeguessin...), com aquest nabí exemplar, ideal, d’estàtua, també era orb i visionari com el qui tot just se n’havia anat a xocar-la amb déu durant un instant fugaç (car maltrets i borrades i coses tortes, rai, part d’ací baix, encara), i, doncs, que s’esperessin que quin altre il·lusionista més versàtil no tindrien pas, amb ell, i que que bé que enraonava, tat?... I que vet aquí que, en estirar la pota l’antic, la seua ànima il·luminada transmigrava a la del nou mestre l’avi Jaume, sabeu?

“—Lla ganega de govellat eixethdevinyguda, amb nyo-gue, lluthtgosa elloqüènythia d’eixinyoxidable, com thi diguéthim…”

I, si us en voleu acabar de convèncer, muts; i escolteu-lo desminyonar hermetismes, trempat com qualque ariet inexorable...

Els altres, com si cap altra feina més no tinguessin al calaix, es tornaven a deixar embacinar. De fet, no els en venia d’un, d’embacinador. No re menys, com és pla sabut, això d’ésser embacinat, el patoll es veu que sempre en té una necessitat vital. I doncs, amb el posat, tots feien (i nosaltres): endavant, que no ha estat re.

Amb verb melós i llausanger, el goètic deia l’endreça; allò típic de: ‘sóc el millor, sou els millors, i esclatarem de llum de tal mou que hem d’eixeclipsar el passat.’ De sobte, és clar, es desfermava, esdevenia autoritari, assumia la responsibilitat de totes les bestiades que hom anava a perperpetrar. Allò els agradava pler. Badaven bavallosament, i aleshores eixexultaven com camells.

Enaixí, en pic enllestides les presentacions... “Duieu-me al davant la vaticida!”, fou el manament amb què s’estrenava el nou tirà de bot-i-fora.

La pecadora tremolava de por. El gran padrí pronuncià sentència: “—Tots els teus mals, només els remeiarà un expedient reintegrador, quelcom que t’ajudi a reacceptar-te, a fer les paus amb tu mateixa... Només l’aplicació d’aquesta decisió axial us permetrà, al teu esperit molt malmès i a tu, feix desballestat, de tornar al sòlit, companyonívol, culimerdeig d’abans del vostre crim inabsoluble, vull dir, indesneletable... I és clar. Enraon, cabalment, de l’eixeixorbament.”

Tothom ens eixexclamàvem: “Ah, que savi, adequat i exacte! / Ull per ull, penseu!”

Però tan s’esverava, la pobra rea, encara gisclava ensús de tot el gremi dels zelosos. També, cal dir, tota suada d’angoixa, llagrimejant a set deus, la pudor amb què enfortia l’ambient que pujava no era pas d’aigua de roses, precisament. “Açò sí que no, mestre Jaume! Pietat, pietat! Els ulls, no!”

“Eixorba’t! I prou! Ara mateix!” Tallava ell, com si encara donava ordres indiscutibles al seu antic escamot.

Ella se’n resistia, ço que eixexacerbava l’abuixida general: “Que et desullis, et manen! / No irritessis ara la paciència del mestre. El que ell diu, es fa, i s’ha acabat. / Encara rebrem els altres, per culpa teua!”

Al cap d’una estona, ja se li tiraven damunt i tot: “—Obeïm el missatger de Re amb fe cega! Tolguem-los-hi nosaltres!”

I un dels xiquets migmorts assolia de ficar-se davant de tot: “Jo! Ja ho faré jo, que és ma mare!”

“Pietat, fills, pietat! Ah...!” Amb això, és clar, els hi havien buidats, amb ungles, bastonets i puntes de ganivets, i ara els hi trepitjaven àvidament.

Encontinent, la nova cegueta anava a estavellar-se pertot arreu, espaordida, esgaripant de ferm, amb una cara que li rajava tota de sang.

“Viciosa, encara carina i es complany! / Calla d’un cop, malagossa, que t’ho tenies ben mereixcut... / Mercès hauries de donar al mestre! / Car mestre Jaume és just! / És just, és just!”

També, d’ençà de l’empara al caire del terrat, na Joana es planyia, amb virulents murmuris, a la seua germaneta. Perfectament, ara veia çajús com l’avi (i, amb ell, les escates que relluïen viroladament del seu — meu! — ric ardiens o gipó) s’ajupia convingudament fins a l’orella del fidel auxiliar i li contava belleu que li calia anar de cos, bescanviar la peceta o pentinar-se els pèls del nas... La qüestió era que Latiny Emthem es treia la simitarra i es posava a orquestrar la tropa: “Foga, foga! Tothom obeeïx ll’autènytic! Gueculleu! Cap a lla cllaveguega!”

Quan els tenia si feia no feia formats, el mestre podia vantar-los: “Així m’agrada, nois. Ja ho veig que, per un cop, us apreníeu si fot no fot les instruccions... Ordres que feren forat, en direm, breus, succints i expressius; capitosts oïts i escoltats, vull dir, de qui hom en feia al capdarrer cas... El vostre autèntic n’està, pse, no pas del tot desplagut... Ja us prorrataran els benifets derivats de la meua satisfacció. Au, aré. I ara, carrilet d’honor, que me n’haig de tornar... Ja us gicaré preparada la penitència per a demà…”

“Oh, no! Pobrissons de nosaltres, què farem? Ja ens abandona! / La vostra benedicció, la vostra benedicció, abans no ascendiu, mestre! / Desemparats, sense vós, on trobarem solaç al rabeig continu dels pecats atacants? / Tot serà mala-sort. Ja anc pus (fenomen diví que duia la flaire de l’edèn als entusiastes pobletans) ningú no neixerà amb la flor al sés! / Hò, un bocinet de la vostra roba! Qualque relíquia consagrada, tant se val, un escapoló dels calçotets! / O escopineu-nos, deixeu-nos quelcom d’íntim i de sòlid que puguem ficar a l’escapulari, eh? / Un mot de recomanació, una consigna de desllorigament, un consell sisvola, només!”

“Llis i net: entaforeu-vos-hi estelles de les forques on tots plegats penjareu. Jo, de màrtir, re. Ja l’he espitxada una vegada, eu!”

“És veritat, és veritat, miraculós!”

“Doncs, bah, prou! Arrere, dic! O els deures que us cardaré seran encara més peluts!”

“Pietat, pietat!”

“L’únic cami de l’estorçament passa per la pena, ja us ho he dit. I ara, au!”

“Més! Més!”

“La mare que us va parir, ací us ho encolom, estareu satisfets: demà, cap enllà leri-leri de migdia, tornaré a baixar, i amb una malallet de caldéu. Si no voleu rebre tots plegats una excomunicació vitalícia i irreparable, haureu de fer un culet, i propiciar-me de valent, amb quelcom que pagui un canvi d’humor. Per exemple, vull que cadascun de vosaltres, sense excepció, em tingui preparat un ull de la seua cara. El vull ben amanit damunt la millor safata de la casa. Serà la proferta que trametré a les altures celestials, i sobretot a Re, mon pare, per a apaivagar-lo, i fer-li de bo — un bon record de cadascun, no fa? I ja podeu començar a apariar-vos-em per a passat-demà, que bensenes que us demanarem l’altre. Ara a córrer, aré!”

“Ep, l’altre ull també? Oh, no; oh no! / On anirem a parar? (Al sot, ben tost.) Quina cara hi farem? (Dolenta rai; desullats, pitjor que no ara, jatsia que poc semblo possible.) / Però açò no és sinó la despulla, la lletja, rebutgívola, eixexúvia, oi, vós? Veureu la gerda gençor, i quin relluïment d’ales; veureu si presumirem de frescs i de bells, transformats al Xaró, oi, vós? / Hò i tant! No ens exiescombreguéssiu per re, profeta sagrat; ja farem tot el que maneu; pus us denyéssiu a entaferrar-nos, a fe!”

“M’eixerr de gens si us assever que el camí de la perfecció sempre és hagut difícil, soldadets de Re? Ni molla! Ves, cabàs; cada anàbasi, cada seguici, és una escrua travessada de rabiüts obstacles només per tal de fer cap al camp de la batalla, on, això sí, ep: la glòria us espera sigui com sigui. La glòria de la victòria, la glòria del martiri!... Oidàs, albíxeres, honors i cel guanyat sigui com sigui, dic!”

“Nestre, mestre! / Beneïu-nos, inspirat! / La vostra ombra és panacea contra tota mena de gam — jaquiu-nos-hi banyar! / La vostra flaire de santedat — ensumar-la ens tol de les misèries terrenals, ens fa surar devers els llimbs…”

“Treu-me’ls de sobre, Latiny.” On l’avi Jaume Vidiat girava cua i, amb les mans esteses, prou segur, ben guiat pel seu factòtum, el qual aviava mandrets a tort i a dret, s’encaminava cap a casa. Amb un peu al cancell, es confiava al seu valedor subaltern.

“—Guaita, noi. Ja tornem a tenir el nostre batallonet. Bones espatlles per a tapar-nos del vent, bones esquenes de geperut per a viure-hi... Hò i tal!” Bo i caient del ruc, abandonava de sobte el to de complicitat; cridava ronc, fet novament el ferotge sergent major: “—Ja m’heu portades les ofrenes, avui?”

“Són ací, mestre. En aquests tres cistellots…”

“Vinga cap dins, cap al meu nou santuari!” (És a dir, casa nostra, Mercè!)

Lleu, els quatre camàlics se’n tornaven, de recules, bo i reverenciant-lo: “Si goséssim, Sa Santedat... Giqueu-nos una paraula de consol abans de no lliurar-nos sense la vostra emparança al món i als seus pecats... / Una paraula, una paraula!…”

“(No gaire carot com a propina, Latiny.) Aneu en nom de Re, i no pequeu. No pequeu mai. Ni mirant, ni olorant, ni sentint, ni tocant, ni sisvola cavil·lant... Ni (què més?)... Ei, no pequeu, aré, ja està!”

“No, molt alt, no pecarem!” Féu un.

“Calla, tu, vanitós! Que no te’n recordes, que cascú peca set cops per jorn! I a la nit pus! Mentider! El maligne deu enraonar per mà del teu carbassot…”

“No, perdó! Perdó! No diré mai més re!”

“Arrossega’t! Arrossega’t ara mateix, com un cuc mocós i amb purgacions, fins a demà a l’hora que em roti de tornar a davallar-vos. I ja em pots fer, així, a pas de cargol, quatre centes voltes a l’illa de cases. Ep, i que no te m’aixequéssis pas per re! Veurem si et fem cagar una mica de tots aquests apetits sensuals que no et deixen viure... Fora!”

L’avi Jaume deixava aquell entortolligament fastigós de saballons al carrer i entrava del tot a la frescor de la casa. Tastava, amb en Latiny, les més engrescadores de les ofrenes. Li manava de desar-ne el romanent al rebost, i, una mica pet, se n’anava a jeure.

Çassús, Mercè arrencava un maó del barandat i el projectava cap al bell mig de la plaça. Espetegava, em pens, al cap d’un mort, o d’un qui, entre els ròssecs, se’l feia veure. Fet i fotut, tant se valia, és clar.