Els Coets — n’Hèctor i na Nèctar

Els Coets — n’Hèctor i na Nèctar










Desgraciat, m’has matat la migale!



Havia sentit doncs xivarri rai, i esgarips i aücs de boget, i llavors, amb allò de m’has matat la migale... redéu laputa, que em pensava que algú havia matada l’amiga d’algú altre, i em vaig esfereir tot, els cabells del clatell eriçats i els collons per corbata...



Eren, ja us ho diré, els meus nous veïns... una parella molt estranyota, sovint eixelebradota... Sense monejar gaire, som-hi, trucant doncs amb el mòbil la bòfia...



“Al·lò...? policia...?

“Em cag en déu escoltin, que em sembla que els meus veïns es barallen de valent i es volen acabar d’entrepelar perquè s’escau, guaita, bada, que un d’ells ja ha matada l’amiga de l’altre...?

“Sí, hò, hò... A poc a poc, i tant... Em dic Ladi, Ladi Lapislàtzuri.... el, a, pe, i (i com idiota, fa), es, el, a, te, ze (ze, ze... zeta, com forat de cul, vull dir, com roseta), u (u com upa-là, manela), er... i i... Lapislàtzuri... hò, hò... 23 H Street NW, hò, hò... La dels veïns on hi ha hagut l’assassinat...? 25 H Street NW, doncs... 25, 25... Molt bé... mercès... No cal, no cal; vostès facin, jo ja els veuré per la finestra... Mercès, mercès...”



Tant se val. Vingueren i hi foteren tota mena de daltabaix i de destrossa; al capdavall, com sempre, tot fet malbé; destralades i bales a dolls... I crits de bèstia... uf, i encara rai que ningú no n’acabava mort.



Bé, doncs ja ho veieu... Així és com coneguí els Coets... Hah, hah... En acabat de denunciar’ls, com dic, a la puta bòfia... La bòfia desastrosa arribant... enfonsant-los la porta...



Ja em direu el sorpresos i acollonits, pobra gent... Denunciats per un veí que algú hi havia occida l’amiga... Us imaginareu, vós mateix!



Tret que, és clar, no era cap amiga, la mortrida i anorreada... Cap amiga... una migale... Ah.



Na Nèctar Coet molt afeccionada a les aranyes... i s’havia comprada aquella només feia un parell de dies... i se l’estimava molt... I son germà n’Hèctor, amb quina rancúnia ni ho sé, l’hi havia aixafada... I les cridòries que els sentia amollar, testimoni ocult... I xerreta malparit qui sóc... trucant els pudents...



Tot humil i pansidet, vaig proposar als Coets, n’Hèctor i na Nèctar, de pagar’ls trinco-trinco les despeses... el que fos per a arreglar les desfetes ocasionades per l’atac terrorista de l’horrible bòfia... M’ho van acceptar molt emprenyats, i em van dir que de llavors endavant em fiqués el nas al cul...



Uns dies més tard em trobava a un bar on ella hi feia de puta, na Nèctar bellíssima... La vaig convidar a beure profusament... i més tard, durant la conversa, li vaig dir que no comprenia com migale era femení... Un animalot tan pelut i ferotge... Amb les dones sempre tan finetes, exquisides i de bona jeia... Em va revelar que gairebé totes les aranyes de debò, les qui sobrevivien i organitzaven famílies, ponien ous, fotien mossegades, caçaven tàvecs i borinots, etc... doncs que totes eren femelles, que els mascles les femelles només els empraven per a cardar-se’ls un cop i en acabat se’ls cruspien, si podien o si en tenien mica de ganes, i que a tots ops els mascles això rai, car un cop havien cardat un pic, doncs que ja no servien per a res més i se n’anaven geperuts i desguitarrats, els pocs qui sortien mig incòlumes de l’estreta, au... ranquejant... ça caic lla m’aixec... a un raconet rònec i solivern... a morir-s’hi de pena i de fàstic existencial.



Li vaig dir que sí que collons era curiosa la vida de les aranyes... i em va dir doncs aleshores que se les estimava bojament, molt més que no cap persona, i, encaterinat i amb la bava als plecs, li vaig proposar de casar-m’hi allí mateix, sense por que la primera nit se’m cruspís en acabat de la primera cardada... lluna de mel tacada de sang, tururut i drama.



Na Nèctar continuava guanyant-se les garrofes fotent de puta... Anava i venia de ca el veí son germà i ca nostra... i el tit encantat.



Aleshores esdevingué prenys. N’Hèctor Coet, massa tocat i posat, volia que ens encertíssim, per via genètica, que l’embrió fos “meu”, però ni na Nèctar ni el tit no hi donàvem cap importància.



Allí ens barallàrem. N’Hèctor fotent-se el valent, tractant-me de marit merdós, i na Nèctar tanmateix defensant-me, i a cop d’urpes i d’ullals per mica que calgués... No sabia què fer... tenia pessigolles als dits maleïts... i els ulls em feien pampallugues ullant la temptació bategosa del telèfon mòbil que em demanava a guerxines enormes que l’agafés i li toqués els ebris clítoris de les sedegoses tecles per a tornar a avisar la puta bòfia...



Aquell camí me n’estiguí. Em vaig tancar a la meua cambra, amb totes les migales per companyia, i els cantava cançons de bressol per a camuflar’ls i camuflar’m els crits ferotges dels veïns per tots naltres molt estimats.



Vaig sentir trucar a la porta. Vaig anar a obrir-hi, de fet vaig anar-hi a espiar-hi per l’espiell per a veure qui fóra. N’Hèctor, tot esgarrapador. El vaig obrir. Com anem, veí?



Em va dir, massa seriós... Vull que t’assabentis de la situació...



Quina...? que li dic. No em facis patir. I alhora m’hi amania bé, el convidava a seure’s al racó del foc, li duia conyac i ametlles torrades. Sempre l’havia volgut encoratjar a les confidències i a la intimitat, no solament com a bons familiars; també com a bons amics i tot. Li havia volgut fer veure que ell i man, pràcticament col·legues... Ell amb el molt honorable ofici d’arlot... que és com dir “mestre de senyoretes”... i jo professor de geometria cònica a l’American University de la Nebraska Avenue.



I ara que es veu doncs que m’anava a revelar secrets, aür, vós, la pell del cos m’anava baldera. N’estava opimament ple; d’orgull, vull dir, i de dolça expectació.



Sàpigues, Ladi, que com a na Nèctar li abelleixen les aranyes, a manguis els ocells. I que els meus ocells se li menjaven les migales i les altres cucotes qui li fan tanta de gràcia. D’ací la meua sospita que només es casés amb tu, el seu innocu veí, per tal de poder ficar a ca teua les bestiotes.



Home, vols dir? Alguna altra atracció hi deu haver. De tant en tant, dues o tres vegades per mes, prou em ve al llit, a plorar-hi i que l’hi consoli com un bon ver marit.



En veure’m tan ingenu, rebentava. No n’hi ha prou, capdecony! Un bon ver marit, això és molt més que no el que no fots. Amb la geometria poc n’hi ha prou. Psiquiatria, et cal. El molt oldà sistema límbic. Les poixeules pulsions afectives. La subversió de vàlues per bares insinuacions clandestines. La visió per túnel decrèpit i amb verdets del desesperat. El sentiment propi en ou balmat i pudent del suïcidari. Ma germana... Com dir-ho...? El pardal insuficient de la meua sor... l’enveja que té per posseir un moixó com el meu... Ja t’ho diré... Som molt íntims. De ben petitets ja delinquíem estimant’ns-ens... A l’orfenat ensems, nassets pigadets, candorosos, dormíem plegadets... I allò s’enganxava... Esdevenia incurable, la nostra atracció sexual mútua... Ella volent part del meu pardal... man de la seua cuca... La seua cuca menjant-se’m l’ocell... Doncs... El trauma...! Per això ningú no volia adoptar’ns-e... Ens tancàvem a tothom, com qui ajusta els finestrons a la llum... i els nostres gests reticents, que denunciaven certa violència amb prou feines estroncada... Les caramides imprevisibles dels nostres ulls... les ganyotes... guerxos... Oscil·lant de piga en piga... Comptant subtilment cada porus distint al nas i als polsos... Semblàvem no ésser-hi tots... Tothom ens posava al ban... acabàvem descurats, tinyosos, fètids... ostatges de no ningú... oblidats, abjectes. Fugírem. Quin escreix d’humiliacions no sofrírem aleshores, fóra ruc d’exhumar-les, no acabaríem mai. Ja ens pensàvem que duríem el penjoll abominable de la llufa del foragitat penjat a violari, quan qualque marmessor pervers aparegué al nostre horitzó, com si les bromes més negres ni redubtables se separessin perquè el Solell triomfant fotés acte d’aparença. Un arlot neòfit s’emparà de naltres. Rondàvem pel carrer i ens enxampa i ens fot a la banyera, i ens vesteix de net, i ens ven, vull dir, ens lloga, als amics, i més tard als coneguts, i aviat al públic en general. Aprenguérem ensems, ell de fotre l’arlot com cal, i naltres de prostituir’ns com déu mana. Teníem una clientela híbrida. Se’ns cardava tothom, capellans, dones, homes... cap foradet ni ganivetada no romania gaire estoneta verge. I així anar fent. Fins que a poc a poc les aixelles se’ns poblaren. Enllestida la dècada de rebre, abjuràrem de súbdits. Constrenyérem el nostre salvador a fer’s donar pel cull ell; llavors, lligat, el capàrem. En acabat d’aquell bon assenyalat impacte, la coexistència. Lloguem un piset. Discretament fem feina. Abans de comprar’ns la casa i esdevindre veïns teus, hem adquirit doncs un cert prestigi, una certa preeminència, anomenada. La gent se’ns carda molt inspiradament, hem esdevinguts arquetips. D’allò milloret que hi ha al mercat. I na Nèctar fa amigues. I aviat sóc el coordinador de totes les conjuminades, conxorxes, combinacions. Elegants especialistes tenim de cada mania. En conjunció amb l’obtenció inherent de calers, hi ha la defensa de les xicotes. Hom redueix els sostres d’exposició carnal, hom reforça les reixes a la gàbies, hom esdevé erosiu... Si cap amenaça fa mai cap, hom l’arrana d’arrel, abans no s’endanyi. Mon raor talla goles abans qui forneix l’amenaça no hagi acabat de dir’n l’amplitud. El coll de cap “valent” no és pas més dur de tallar que el de cap ocell. Hom tol caps humans com toldria el de cap estruç ni pollastre.



Estava molt content que em fos tan franc. Li demostrava la meua joia contant-li a tornajornals uns quants somnis de geòmetra cònic. L’altre matí sóc a les escalinates del pati central, molt mudat, i assegut a un esglaó del mig, amb les cuixes totes badades, entre la gent qui són xerrant, i qui incansables hi pugen i hi baixen, i ei, tota l’estona tinc ulls de titella mig articulat, nerviosament i esporàdica esguardant a dreta i a esquerra, car tinc consciència que em lleixava quelcom exposat... Ah, ara ho sé. El meu portamonedes en forma de cony... sé perfectament que el tinc caigut al costat de la butxaca esquerra; qui se n’adonarà? El neguit i la por que hom vulgui pendre-me’l... o no pendre-me’l; ai l’ofec, n’Hèctor! La suspesa indecisió, quina tortura, car... Qui me’l pisparà... Qui voldrà fotre-m’hi grapa? Qui... qui em plegarà el conyet, vull dir, el monederet?



No vaig poder acabar de contar-l’hi. Va dir, aixecant-se, psiquiatria, carallot, psiquiatria. S’havia preparat per a fotre el camp. Havia agafat el pom de la porta. Els dos havíem sentit trepigs a dalt, era la meua (la nostra) dona qui davallava les escales. Vaig tindre un tremolí. No sabia pas que era a dalt. Em pensava que encara era a ca n’Hèctor. Potser havia entrada per la porta de la cuina. Les esgarrapades que havíem sentides ara i adés al pis de dalt, no sé pas què n’havia pensat ell, jo em deia que eren les aranyes monstruoses de na Nèctar engrescades en qualque disbauxa de les llurs. Com ara quan cap vila es reuneix a celebrar qui sap què, un canvi d’estació. Davallava ella les escales. Duia avui un vestit molt estret; vellutat; se l’havia de pessigar amunt mentre davallava, molt delicadament ans esvelta, els esglaons. Vaig aixecar l’esguard. Mos ulls diagnosticaren com a molt sanitós el fet immemorial dels seus enormes pits. Allò era el col·lapse de totes les civilitzacions. Dues vies làcties projectades famolencament l’una contra l’altra. Els dos planetes terra dels meus ulls, llurs òrbites no gens predictibles, testimonis distants de l’enjogassadíssima fi del món. L’esguard de na Nèctar era massa poderós. Vaig triar doncs en canvi de guaitar-li, no pas els pits ni els malucs, els peus.



Davallava amb peus de plom. Palesament, no volia estrompar’s. Se sentien, llunyanes, sorollades de sirenes a la nit. Era com aquella altra nit fosca on havia sentit un soroll a fora; amb ofecs de por, havia despenjat el matxet, apagava tots els llums... espiava per l’espiell... Uf, era només na Cèlia, una deixebla meua, qui havia pujat a mostrar’m un croquis de carreteres rurals noves i delineades cònicament... Hi havien als marges de les vies camperoles les collites i els guarets, els rostolls i els bosquets, les paradetes clafertes de fruits per a vendre, les gernacions aturades a comprar’n, els gossos qui pixaven a les soques... tot aitan ben dibuixadet... Aleshores va veure el matxet despullat, es va esglaiar; molt agressiva i plena d’ungles, se’m llençà damunt; quin terrible combat doncs llavors entre na Cèlia i el tit!



D’aquella avinentesa naixia l’absència de mon lòbul dret. Amb el cervell lleugerament deteriorat per tall de matxet, sempre vaig si més no una miqueta equivocat. Caic al buit força sovint. Marejat, caduc, sots cua de moltó, me n’estic de fer res, espantat que no fos cas que encara si em bellugava no n’acabés aixafat. Les idees, com pinyols o llavors esgarriats per l’eixut guaret, no subsisteixen sovint sinó força vulnerablement. Mon cap no era rodó, era ara un cucurull de sang. A l’hospital em tractaven de víctima del llop. No denunciaria mai la pobrissona impressionable Cèlia. De tota manera, la repulsió al nelet, l’avorriment a la culpabilitat, d’aquell acte malastruc, l’omplia crònicament de furors expiatòries. Si man acabava sense lòbul, ella pitjor. Li creixien teranyines al sensori; el senderi se li esmicolava en abundants feraces llavors de l’arbre molt fragmentari dels oblits. Acabà a l’hospici per a orats — pagant son pare, és clar. La vaig visitar, puixant deessa, que li dic, el cervell té així mateix la tendència d’operar cònicament, reïx en una àrea més punxeguda, mes falleix en una altra de més voluble. Ca? Doncs mireu què us dic. Cal ésser fiçós i punxent. En res important, cal anar-hi de vaitot, a despit que tinguéssiu o no cap atot. Si mai us volguéssiu suïcidar, prou cal donar exemple. On floreix la plebs o poble baix, allí la letal iniciativa pren millors messions d’ésser admesa com a prolífic espectacle.



Em va dir que me n’anés a la merda, que segurament els cirurgians m’havien empeltats esquers salvatges per a atraure el xanguet sense quest de les idees folles a zones essencials, per exemple on fa figa la vorera del sistema límbic i s’obre per tant la claveguera de les pulsions rèptils...



Li vaig dir que què collons fos això del “sistema límbic”, que tothom semblava saber-ho tret meu, que devia ésser el tit l’únic ruc al món que n’era, quant al concepte, als llimbs.



Em va respondre que això rai, que ara és ben fàcil nogensmenys de saber el que pensa altri. I que qui vol ésser savi només cal que se’n faci. I de més a més que arruix i fora sospites ni suspicàcies! Els casats, els socis, els agermanats, els confabulats, els sectaris. Amb els empelts no pas al cervell, ans del cervell tot sencer, només cal intercanviar-se’l — cascú sap el que l’altre no pensa; molt bon sistema doncs per a les parelles qui no saben fins on arriba llur respectiu amor...



Li dic que ix per la tangent, que d’altra banda, analitzant-ho bé, una tàctica millor és la d’anar-se’n, per al suïcidi massa de pics ajornat, al subterrani per on hi passen aquells trens esventats sempre apuntant a la revenja... Encadenats pels humans a vies sempre idèntiques, infinites, paral·leles, n’envesteixen amb llur embranzida aitants com no poden.



No pas que entenguéssim gaire, ella esclafada per la seua depressió, man amb el cap esfigassat. S’escaigué tanmateix que fes cap en aquell moment son pare. I aquest sòmines també es va començar a empatollar de quelcom o altre. Em va retreure que m’hagués lleixat escapçar cap lòbul per la seua molt estimada ans fràgil filleta, qui ara, llas, l’angoixa la senyorejava i li estrenyia el cor fins a frec d’escanyament, i, també, recony, que quina poca traça havia tingut, jo tot un professor de geometria i ella només una adolescent amb el tel amb prou feines esberlat.



Avergonyit, li vaig guaitar només el peus, embolicats amb fortes botes. Abans no s’alçurés tampoc massa, vaig fotre el camp reculant. Com ara reculava, furtiu, mentre na Nèctar davallava, amb faldilles vellutades ans irisades, i molt estretes, i una panxeta de quatre mesos i escaig, les escales.



Per les clavegueres de mon esguerrat cervell, ragen trossejats cadàvers d’afollades idees. Sent, ensum o oïc no res i m’imagín qui sap. Confonc migales per amigues, germans per amants, enveges per revenges, dendrites i axons per barrets i cons, embrions per prions, cervells per circells, monstres i espectres per sostres i respectes...



Ladi, estigues-t’hi-te’n; quiet! No te’n vagis, mana na Nèctar, quan ja havia engrapat el pom de fora; vine’m a donar’m un petó; munta exquisida, m’atreu... m’atreu... amb una atracció de cal déu; no puc esmunyir-m’hi; al contrari, se m’enduu cap a ella, aspirat com per botris de molt de xucleig, o per molls filaments de resiliències irresistibles...



Ací sóc, penedit com cap mussol en acabat de cap malifeta.



Nyam, i per comptes de cap petó, ja ho veieu vós, em mossega, i m’arrenca de la mossegada l’orella esquerra. Ara en mastega el tendrum com cap xiclet sucós. Ran la mossada, he partit com un coet... i els Coets darrere meu, n’Hèctor amb un ast roent que em vol embotir recte amunt per a després, segurament, coure’m al foc... na Nèctar amb els ullals sedecs de més de sang, somrient-me massa atractivament... aitant que el cap no em roda.



I fet i fet perdia una preciosa estona demanant-me i consirant pels atzucacs de mon sensori naquis llur grau de civilització. Se’m cruspirien doncs cuit? Això els allunyava bon trons de la salvatgeria, de la primitivitat, de la cavernicolitat. Si haguessin volgut cruspir-se’m cru, després del bell tastet que l’esmoladeta ferramenta de la deliciosa Nèctar se m’havia endut, en forma d’orella, com qui amb les dents arrenca del cirerer cap cirereta cruixent i verosa, llavors m’haurien feta molta més por encara. Car els bàrbars, que no...? Llur crueltat i avolesa assegurades.



Així, eren com dic a frec d’enxampar’m que em vaig haver de llençar finestra, tancada i tot, enfora. Els vidres trencats m’entraren com metralla on tenia el crani esberlat pel matxet de l’excel·lent deixebla Cèlia. Ui, ui, ui, i tot plegat la cosa feia mal. D’esme, dec anar llavors d’un cantó a l’altre, per quins verals qui sap enfilant-m’hi mig de gairell.



Tot d’una doncs conscient. Si fa no fa. I me n’adon que, embrancat dins la borsa espectral de les tenebres de la nit, especulava, mig corrent, amb les nafres damunt la carn botxinejada pruint i pitjant massa, i doncs fent-me el cogitar-hi força confús, els pros i contres de la meua follia del fugir; no sóc gaire murri, no, lleixant enrere la meua estimada família, esdevenint de sobte foraster pertot; on balafiava mon cabal de lleialtat? Sí que sóc doncs traïdor! Maleït, si em podria morir! Una nàusea impaïble i un sentiment molt poderós que ja no valc res m’impel·leixen llavors devers un arbre cònic, de branques decreixents, on assaig amb els cordills de les sabates de fer-hi un llaç prou sostenible que m’ajudi a penjar-m’hi, criminal. Res. Tres vegades ho prov i tres vegades caic, nous verdancs inaugurant-se’m a natges i jonolls.



L’esbós del matí es dibuixa lla baix, amb llapis gegantí esfonsat en sucs de tèrbola mel. Massa tard per a penjar’s. Els oficinistes ja corren pels carrers, llurs rialles i arguments fent-me la vida un plaer. M’aixecaré del banc vora la font. Em compraré un bastonet ben torrat a cap fleca; el rosegaré amb força sobrietat. Ja no em sagna el forat on hi tenia l’orella, ni em sagnen els treps al front. Tot ho rentava a la font. I duc gorra d’hivern.



Mut i tot sol, com ara empresonat en la cel·la del meu cos, m’afiguraré tard o d’hora (lleure rai!) el camí ortodox. Uns marrecs anaven a estudi. Imitaven les meues petjades de còmic. Irrisori, carrincló, pobret. Hom ja em pren doncs per cap captaire, o a tots ops per cap aturat, de qui hom pot fotre-se’n sense conseqüències. No m’insurgiré pas contra la influència de les esglésies i els onerosos cossos governamentals. Ells manen que hom se n’ha de fotre de tots els qui no hi pintem res. Doncs endavant.



Uns reclutes passaren amb llurs impedimentes i embalums fent-los el trepig molt dur. Malastrucs, si els podia proveir cap relleu! Els militars empren les més sinistres tècniques triades en tot l’espectre de les coaccions inquisitorials per tal d’assolir en llurs rengs de perdularis cap cohesió. Amb aquell incentiu no se’m fa pas poc el cervell aigua! Qui pogués entrar a llur sòlid reialme de seguretats irrebatibles! Tret que la meua nàquissa infraestructura cerebral no em vol d’armat. Posaré per comptes l’èmfasi en fer-hi d’ajudant a les boiroses perifèries de qui en sap de ferm la legalitat o il·legalitat — què me’n dieu doncs d’esdevenir d’aquells qui duen gases, benes i antisèptics i qui, sempre escèptics i tanmateix prou reeixits, estanyen els impulsos sangosos dels cors massa esbombats, esverats? Si podia doncs entrar-hi d’infermeret...?



No, no, llas! Massa conceptualment feble. Una pausa, doncs. Ah, com me n’enyor, dels Coets, ells sí que en sabien, d’anar pel dret!



Aprofitant tot recrement, ja us ho diré, malvisc als marges dels camps marcials, recollint-hi les escombraries que em nodreixen, retent alhora menuts serveis a les bandarres qui segueixen els guerrers. Certes frases encara generen conflictes de comprensió en mon molt putejat cervell, de qui l’erosió és més i més palesa com més no anem enlloc. Ah, i els únics calers que no tinc són els que no em trob, xavalla rovellada, emmerdissada, pel carrer.



Mes xst, que Lapislàtzuri! crida el general.



Senyor, que responc.



Foc!



Disparàvem tots plegats ensems, cascú cap al seu cantó, o ja el cantó que pus li rotés. Món d’artifici, ves. Tot s’hi valia. Tothom alhora tira i rep. Idees o metralla, impactes imprevisibles. Així, com la de tothom qui ara conec, la vida em penjava d’un fil. D’un fil esfilagarsat. I les flames dels coets, obusos, abusives bombes noves, calaven arreu; breus filaments de goig esclatant. Il·luminades falenes carbonitzades pel llamp. Fulgurants, fugaces. Perills i ofecs totjorn rai. Follia del fugir, doncs. Com qui esquia per teranyina esboïgada.



Ara, dalt cap carena, el cel prou n’era, de bonic. De trast en trast, et calia fer, àdhuc, “oh”.







~0~0~