entre nul i nul i foc i foc

matar o morir... cruel dilema

anar anorreant per sistema

o en pic anorreat no veure’m

a cap ou estel·lar ni esquema

universal que en jo contreure’m

a la mida d’àtom o ió

ell es contregui parió

perquè hi càpiga com peixet

nedant en goteta de llet



o sallant amb urc al rabeig

del lent ambre o al xirigueig

de l’eixidiu d’un safareig

a l’empiri... enjòlit embut

de nan “forat negre” qui astut

jamai no es vol buidar del tot

bullint com vòrtex llefiscós



i jo repassant-hi els errors

com mòmia o estaquirot

quiet i mut patint tot transbord

febrint a l’empedreït crani

la perla de cada record

somiat fals o succedani



pec almirall... tot el que hi faig:

vaig de naufraig en naufraig



cruel fosc dilema del viure

no em vull ni morir ni proscriure

ningú del capbreu dels qui són



només vull ésser dalt al tron

invisible totpoderós

somrient-hi fotent-hi el gos

adormit bellugant l’orella

per a ostar-m’hi cap cantarella

que em retornés al rigodon

corretjós del mateix malson

del cruel dilema pregon



haig de matar o haig de morir...

sínia infernal... prenc la tangent

ixc esventat lluny de la gent

boig constel·lat tornat diví



deia aquell que “viu savi i bé

qui no cau en vil bogeria”



jo li diria... li diria...

o potser no... no em sentiria...

sóc massa lluny... ara entraré

a l’embut de vòrtex melós

sinistrors anant-hi i dextrors

resseguint cada meravella

a l’embús de la badiella



bona nit... i que bé m’estic

orb dins el buirac o baldric

de gelees denses i incògnites...



nits nítols i poc netes nòtules

amb mans de fum que tinc poc netes

trenant nusos sínies ròtules

de nits poc netes ni innòcues



enxampant penjolls d’idees

i amb llavis de denses gelees

el·lidir neguits d’aquell tema

i anant anorreant per sistema

intencions ninots d’anul·lar



ja em dic boirós xuclant els vacus

xarops del tub on sóc d’arrest

(i a cada bec hi rau no res

o hi rauen focs qui tot ho anul·len):

en branca encesa leri-leri

visc entre boscs d’enfollits focs

qui els desigs de tothom atxul·len



curta estada entre nul i nul

d’anar infinit cada individu



no faré pas... entre dos nuls

d’infinits mai no anar enlloc

escurçar-li la curta estada...?



encallat per sempre al funicle

que mai no em vegi nat al cicle

i que em sigui eterna l’estada

sens nul i nul ni foc i foc

eixordant-m’hi al cap cap anyoc

d’idea amb tast de melmelada

i on sigui coca no encetada

cada podrit cruel dilema

que em vol assassí per sistema

o ninot llençat a la crema.






~0~0~