darrera reverència

deteriorats (si bé no pas alterats) pel vici dels anys







la casa on fins ara hi era l’ase dels cops

i objecte de gras ludibri

fa massa dies que és buida

i me n’enyor: enyor els insults i els ultratges



per això m’he vestit i he davallat al carrer

i sense fer cas dels qui a la cantonada

hi donen debades diaris

(muntanyes de diaris que ningú no vol

il·legibles per llur constant no-res d’insípida xerrameca)

amb incerts trepigs m’adreç al parc



els qui adés tant se me’n reien i, sense gaire corruix

i pus tost de per riure i prou, sovint em colpien

llur crueltat adotzenada i sense gens d’esbojarrada esquírria

ara el vici, sobretot el vici dels anys

els ha deteriorats empobrits malmesos

llur salut una calamitat

llur aspecte verament dolorós

tret que encar...

tret que encar els rau esme

per a treure’s de la butxaca el coltell per a clavar-me’l

si em veuen arribar

no fos cas que amb set de revenja els vingués a tornar-m’hi



tret que a frec d’ells somric, mans, bonhomiós

“només hi venia a abraçar’ls!”



“car per què entrematar’ns

si enlloc no hi ha espectadors

si sempre actuàvem al fosc i en la buidor

si al parc com al bosc com a la casa no hi ha mai ningú

ningú qui doni cap figa lloca pel que féssim o desféssim

si mai...

si mai no hem fet el ruc sinó per a entretenir’ns

si tot era per riure

si tot...

si tot era...

si tot era per riure

tant les vostres riotes i estomacades

com els meus planys i lamentacions...?”



ni així però no volen que canviéssim cap dels rols

volen que tot sigui com era

jo rebent ells pegant

pels segles dels segles, o millor:

per als quatre dies que a tots plegats no ens resten de coll



així doncs el teatret que fem continuarà

tret que ara encar amb menys de vigoria

flasc mut escarransit

sempre erroni rudimentari primitiu

incrustat d’impureses

rovellat rugós feixuc fat

sense ningú...

sense ningú mirant-hi



fantasmal teatret de vells qui flonjament s’entrematen

s’entrematen de mutu amor odiós

manxols, fent-hi catúfols, tentines

coents, ja fonent-se en fètid vesc

entre llords parracs

a un racó rònec de l’inhospitalari parc fosc



arc de bosc llefiscosament amorós

bavadissament cansat

llepissós llapó amb microbis fútils

de qui tampoc no val la pena

d’observar’n l’angúnia

d’escoltar’n la ranera

de...

d’ensumar’n la darrera reverència

que es resol en pet

irrespirable i nul.