quan ja no tingueu a qui consumir esdevindreu autòfags

En honor a en Lévi-Strauss, perquè s’acabessin les suïcides conquestes. Ací, en la seua veu, el meravellós discurs d’en Claude Lévi-Strauss quan accepta el premi Catalunya, el tretze de maig del 2005, de mans del president català Pasqual Maragall. Elegíac, es lamenta del fet maleït que la fastigosa “conquesta” continuï – la “conquesta”, és a dir, la matança sense pietat, l’anorreament dels diferents, dels “indis”, dels “salvatges”, dels “inferiors”, és a dir, dels menys assassins, dels “retardats”, és a dir, dels més nets, dels qui tracten millor l’indret on som, els qui no el “consumeixen” perquè odien el proïsme (són incapaços d’emmirallar-s’hi), i no volen que l’“altre” (el “lleig”) hi pregui part, i menys en un futur que ha d’ésser, vulguis no vulguis, hegemònic per als antropòfags, és a dir, per als dogmàtics, els egoistes, els qui maten amb millors màquines, els covards, els qui maten a distància, amb armes impensades, i tan amples, perquè es creuen llurs predicadors, qui els diuen que la raó els pertany – i els pertany la raó de llur déu (aquell mestre de criminals). Ara, és clar, amb aqueixa política de foll en quin atzucac no et fiques! L’eliminació de l’“altre” vol dir que només roman, a les intencions dels assassins, la solució del suïcidi. ((())) Ens diu que el gran Ramon Llull, amb el seu genial invent de l’art combinatòria, ja era “estructuralista”. Vanta que la Generalitat tingués la iniciativa de crear l’euroregió Pirineus-Mediterrània, “vasta contrada transfronterera a la qual caldria afegir-hi les terres basques, i on ens retrobem, eixamplada, amb l’antiga marca carolíngia de la Gòtia que, d’altra banda, tenia el cap i casal a Barcelona.” ((())) Ens diu que cap cultura no es pot comprendre ella mateixa altrament que comparada amb d’altres, amb les quals ha de conviure. També que: “Cap fracció de la humanitat no pot pas aspirar a comprendre’s altrament que en referència a totes les altres.” ((())) Diu: “He coneguda una època on la identitat nacional era el sol principi concebible de relacions entre estats. Prou sabem quins desastres se’n seguiren.” “La població del món consistia en mil cinc-cents milions quan vaig néixer. Cap a l’any 1930, quan començava a treballar, ja érem dos mil milions. Som ara sis mil milions. Si cal creure les previsions dels demògrafs, haurem atesa en unes poques dècades la xifra de nou mil milions. És cert que ens diuen així mateix que això serà l’àpex i que llavors la població anirà avall – i tan ràpidament, afegeixen alguns, que en qualques centúries la nostra espècie es veurà amenaçada de desaparició. Haurà tingut temps tanmateix per a fer malbé la diversitat, no solament cultural, sinó també biològica – haurà anorreades bon tros de les espècies animals i vegetals. “Aqueixes desaparicions, causades per l’home, tindran uns efectes que l’atacaran a tornajornals. No en deu haver ni una, entre les grans tragèdies contemporànies, que, directament o indirecta, no tingui origen en el fet de la creixent dificultat que tenim de viure ensems, i això, obscurament, rosega la consciència d’una humanitat víctima de l’esclat demogràfic i qui (com aquells cucs de la farina qui, força abans que no els manqui nodriment, ja s’enverinen sense ni tocar-se, embolicats al mateix sac on són) ja es ficaria a autoodiar-se, car troba secretament, sense gosar confessar-s’ho, que no s’hi cap, que hi ha massa de gent perquè cadascú pugui gaudir a lloure dels béns essencials que són l’espai lliure, l’aigua pura, l’aire sense pol·luir... “Amb això no tindria altra eixida que la de reconèixer que, esdevinguda el propi botxí, la humanitat se n’adonés que ara no és millor ni pitjor que totes les altres formes de vida que fins ara s’havia esdernegat a destruir. “Si pel fet de viure, l’home té uns certs drets, reconeguts a la humanitat com a espècie, cal que se n’adoni que aquests drets limiten amb els drets de les altres espècies. Els drets de la humanitat cessen a l’instant on, emprar-los, posaria en perill l’existència d’altres espècies. “Només el dret a la vida i al lliure desenvolupament de les espècies vives encara representades a la terra pot ésser titllat d’imprescriptible, i això per la simple raó que la desaparició de qualsevol espècie estripa un buit irreparable per a nosaltres en el sistema de la creació. Aquesta és l’única manera de considerar l’home que totes les civilitzacions podrien acceptar. Començant per la nostra, car la manera de pensar que he dibuixat era la dels jurisconsults romans amarats d’influències estoiques, qui definien la llei natural com el conjunt de relacions generals establertes per la natura entre tots els éssers vius per a llur conservació ensems; la mateixa manera de veure les coses de les grans civilitzacions de l’orient i l’extrem orient, inspirades per l’hinduisme i el budisme, i dels pobles dits “subdesenvolupats”, inclosos els més humils, aquells sense escriptura estudiats pels etnòlegs. “Costums savis que erraríem de relegar al rang de les supersticions són els que restringeixen el consum d’altres espècies per l’home, i els que li imposen el respecte moral, amb regles molt estrictes que n’asseguren la conservació. Tot i les diferències entre aqueixes societats, totes estan tanmateix d’acord a fer de l’home una part entre els participants, no pas el mestre de la creació. “L’etnòleg aprèn d’aqueixes societats i fa vots perquè tantost s’afegeixin al concert mundial conservin intactes els mateixos principis, i que la resta sapiguem inspirar-nos-hi i seguir-ne l’exemple.” ((())) [Escoltar en Lévi-Strauss era un plaer, mes llegir-lo sempre serà exquisit.]