Eleuteri (lliurament novè)

capítol 9 al guaitajorns de n’Eleuteri Mut – (qui de cops també signa els escamarlats escrits amb el bon nom de ploma de Tul·li Muret) L’endemà el titular a tots el mitjans era: “Pagà!” “Pagà! (She paid!) “The beautiful black speaker paid in full all of Peret’s debts! He can stay home, he can keep his harem intact! His harem of black sculptural free women! The most exquisite black women in the world, his for the time being! His indeed exclusively – to enjoy privately for an unlimited spell! “Said Peret, after emerging as a smiling god from a secret interview with the supreme speaker Marjorie McDermott: Pagà! (She paid!).” Tothom ho sap ara: elles i jo, doncs – mercès a la més influent de les figures del món negre qui es compromet a pagar sense cap retret ni excepció tots els meus deutes (pilots i pilots deutes que cuidaven negar-me i àdhuc metre’m en garjola) – les meues innombrables concubines i jo, dic, qui me les card sens cessar, podem continuar gaudint, vivint i reproduint-nos en els nostres selectes apartaments. Les belles vellutades negres i eu, sempre en constant formigueig d’excels, esvelt, escollit, coit. Les escales, corredors, racons, foscors, portes secretes, respiralls, espiells, pisos i pisos del meu serrall, les baranes mateixes, tesos tendons rovellats, la casa sencera, doncs, ara salvada, pagada in toto per la formosa diva bruna de pell lluent, febrida; les cambres de bany, els luxosos llits, tots els estris i estances, nostres d’empertostemps, per a fer-ne ús meravellós de gairebé ininterromput forniqueig. Això imprimeixen i reprodueixen, en pic els ho he dit, al núvol boirós de representant de tots els mitjans: “She paid! The beautiful ‘negresses’ and I can continue therefore living together in highly lascivious harmony. Our exquisit many-layered abode the nest of our innumerable pairings, reproductions, orgasms”, per exemple. “Pagà, pagà. Les belles negrotes i eu podem continuar... etc.” (...) Féu cap amunt, i davant l’altra Porta Sublim en Peret de Dalt me li digué: I tu, doncs? Doncs eu, féu en Peret de Baix, l’únic que fotia tota la meua vida, cardar-me minyones, i petites rai, de sis a vuit anys, milers i milers, qui sap, probablement milions. Malament rai, que li deia el de Dalt. Home, collons, el de Baix respon, si n’he desminyonades tantes fou sempre en servei del soldà – fui tots aquells anys el seu desminyonaire de reglament a tots els serralls del seu imperi. Qui serveix el soldà, representant de déu allà baix, serveix déu, i doncs, noi, ben fet, en Peret de Dalt somriu, aquiescent. I la porta de bat a bat ampla li badà. ωωωωω (...) tornant de córrer pel bosc, per fer-li un favor, la seua motxilla a la noia li duc – ella, no sé per quin detall, havia lleixada la seua al “meu” amagatall (l’indret espinós on sempre lleix la meua) – ara amb la noia, sota el plugim, correm cap a casa pel bosc, i és ella qui sap els més recòndits viaranys – anem de rodes a pilans gairebé festejant – ens hem fet amics i, més tard, al cap d’un parell de mesos, àdhuc ens hem casat – quan me n’adon que és prenys, li dic que no m’avergonyeixi fent un infant negre o moro o mestís – em desdiu que és meu – li dic que com pot ésser meu si mai no hem cardat – diu tens raó, no hi havia pensat! – mes llavors cal no fer gaire soroll – som a la biblioteca de la vila i és diumenge i és plena de gent – i m’he volgut comprar un dels llibres usats i els deu cèntims amb què vull pagar el llibre vell són de col·lecció – potser la moneda val més de deu cèntims i tot, tot i que és tan antiga que, lluent i tot, fa pena de veure: aplanada, boteruda, desdibuixada – així doncs que potser val menys i tot – mes em diu qui em ven el llibre que no, que val exactament el que val, i au – d’on que tornem a casa tothom exactament amb el que valem – tret que és veritat que les nostres hores de festeig no ens les treu ningú – així que: que es foti tothom, i gaudim del moment eternament sota el plugim acompanyats per l’amazona pel bosc atapeït de secrets estretalls – car això val una vida, el que et sosvé en acabat del somni, del somieig o del breu instant beneït on (amoixat per un bleix d’enamorament) tot molt com cal fila. ωωωωω Però per què – li demanava el bòfia amb un tremolor esfereït a la veu que l’empegueïa i tot, massa emocionat amb aquell espectacle de tant de mort grotescament esguerrat, quelcom que potser no li fóra dat a hom veure ni a cap indret on pipiolis matussers dissequessin cadàvers a l’engròs, o en qualque escorxador on tractessin els animals sense gaire respecte, adu amb malignitat rai – per què l’excés...? Per què la disbauxa de destrucció del cos, la sangassa, la sànies, la brutícia, el carnatge... tant de farnat innecessari? Havíem promès de protegir la població, la gent... i per comptes d’això... els esguerrem, els triturem, els torturem, els assassinem, en fem bocins sense ni com ve ni com va... El militar es guaitava el bòfia amb un cert lleix de commiseració: No podem mai protegir tothom, és impossible... una entelèquia... no pots protegir tothom alhora... és evident... només protegir una part del poble contra l’altra... Nosaltres som una part del poble... la més important... qui ens protegiria a nosaltres si no fóssim prou forts per a protegir’ns nosaltres mateixos, eh? Tant l’un com l’altre tornaven de tallar mans i caps a betzef... Els escamots precursors d’acusadors i d’enxampaires, arribats massivament i de sobte, havien escridassats els reus, sorpresos en qualque festa o aplec o reunió de negocis, i posant-los les armes als polsos o amenaçant-los des d’indrets avantatjosos, els havien fets glaçar tots plegats fossin on fossin, davant la taula, als seients, als graons de les escales... i els havien falcats en costells, en ceps, en escarses, en pellerics, tant se valia el nombre – si n’hi havia vint, doncs vint; si eren quaranta, doncs quaranta; si era un pavelló ple, amb deu o vint mil persones, doncs això rai, tothom immobilitzat, en cormes i argolles, en metàl·lics paranys – i tot seguit arribaven ells, els de l’escamot policial i els de l’escamot militar, i amb les falcates molt esmolades tallaven mans i se’n reien, i tallaven en acabat els caps dels espunyats i se’n reien encar més fort. I ara el bòfia i el militar eren descansant, i el bòfia, una mica fluix – massa jove, o massa inexpert, o potser amb un inici de galipàndria, qui sap – n’estava una mica enlluernat, amb tanta d’exuberant matança, i semblava doncs que li requés el sobrepuig de crueltat o que no en capís prou bé el raonament. Sobretot que la ràtzia d’avui havia estada particularment salvatge. Un xicotet havia pispada una pistoleta negra que penjava del cinyell d’un dels soldats: era una pistoleta de joguina, només de fer veure, com les sivelles i insígnies i gorres i medalles: els uniformes dels militars sempre tan carrinclonament ornats. L’arma de veritat el soldat la duia als braços: una metralladora darrer model, mortífera a collons. Així i tot, que algú del públic pogués gosar dur una arma, ni que fos de riure, allò qui podia passar-hi...? No pas les nostres forces! Per això anaven esventats darrere el minyó, i dins la nit creaven un túnel llefiscós de mans i caps tallats a la babalà. Petés qui petés, caps i mans que trobessin pel camí saltaven tallats arran per les molt esmolades falcates, i aquells qui corrien a la perifèria del túnel d’horror creat pels escamots executors, queien crivellats per les metralladores; hom els esguerraria després, potser quan claregés, espantant a batzegades mosques, bracs i d’altres carnissers i enterramorts qui haguessin fet cap abans d’hora. Hom talla i crivella indiscriminadament fins que l’arma robada no aparegui – aquest és el procediment, i si ningú no sobreviu entre els qui hom troba passant, hom el condemna a la corma i al lent gradual escapçament, en represàlia, és clar, i sobretot per culpa molt greu d’ésser al mal lloc. Un lloc faitís, on el mal exemple se t’encomanava, segurament. Aquella pistoleta passava de mà en mà, i hi hauria passada fins a futurs massa insegurs, per això calia... per això prou calia... tallar cada mà... i cada cap per a millor mesura, és clar. Quant a les víctimes, això rai. Poc cal patir-hi gaire gens. Saps què? Són antics nazis, diguéssim que són antics nazis... esguarda’ls les boques, antropòfags... s’atipen generalment massa... la crueltat els sobreïx... els ulls els lluen com a les feristeles... les sangs de les viandes tabús els rajaven coll avall... O... són enemics, diguéssim que enemics avials, empedreïts, mesells... són competidors, exacte, el pitjor: competidors... i amb llurs productes il·legals disminueixen (fan minvar) els nostres profits... Però si llurs productes són il·legals, i els nostres són com els d’ells, la droga, els lletovaris, el peculat, els untets, els contractes... no hauríem d’ésser tan en fals... tindre tant de tort com ells...? Escolta, te n’adones, oi? L’il·legal ret més profit – per això hi som, no pas per cap afany de criminalitat, d’il·legalitat – això fóra absurd en nosaltres... al capdavall, oi?... prou som les forces de l’ordre. Si el cervell t’acceptés mai aital contradicció, ja et dic que pararies boig. No. Obeeix i moixoni, tu rai, prou pots. ωωωωω Contra certes insanes independències, doncs! Obeeix i moixoni, no fos cas! Ets boig quan el cervell se t’independitza! Quan la màquina no t’és subjecta! Quan fot el que vol! Bogeria rai! Car el cervell ha d’ésser sempre el teu maleït esclau i prou! Car tu ets molt més que no el cervell. Tu ets tu i la teua idea de tu, i la màquina de dalt i l’embolcall del cos! Tu ets tot això. I el cervell (la màquina balba, babau) ni ha de manar ni ha de fotre el camp a campar-se-les per cabal. Has de manar tu! I què millor per a tu que anar fent? Ço és, obeint i callant? Ca? Ca? Car manar és obeir. Ja ho veus. Totes ponent-te. Prou pots. ωωωωω 18 de setembre Me’n record perfectament. Avui fa 35 anys, vaig pujar al capdamunt del gratacels i fins al darrer instant no n’anul·lí l’apoteòtic copdecap que m’havia fet de daltabaix ja doncs llençar-m’hi. Les claus del meu desistiment, com les dels altres inexhauribles enigmes de l’anar morint (el morir dolorosament i a pleret que és l’afer costós de viure), rauen en fets adventicis que, com cap llamp vingut d’enlloc, sobtadament i arbitrària el cos no et cremen. En reps l’esglai i tot vira del tot al diferent. El fet, per exemple, que el meu suplent, n’Episodi, greument malalt per causa d’un altre tacó anònimament i furtiva administrat per l’autoritat ocupant, aquell matí hagués mancat a feina, m’havia dut a aquell excés de treball d’on s’empitjoria la meua melangia. En eixir del taller, els atapeïts canyons de la metròpoli m’escanyaven una mica més. D’esme, per maleït costum, vaig caminar com sempre, arrupit, mig ajupit, entre les cridòries i botzineigs de la voluda a bastament pol·luïda i boja. Per comptes doncs de voler respirar aire fresc i veure ni que fos els darrers raigs del Solell morent, d’adreçar’m xano-xanet cap als afores, cap a cap turonet ple de raïms, esperant trobar-me-n’hi qui sap si cap carroll encar mig estalvi dels pessics molt agressius i avariciosos de borinots i vespes xanes, tot fent abstracció en acabat potser dels epítets (i no pas pedres ni trets) que em llencés el ranc vellard vinyòvol, i corrent després astrugament, sense que cap cep em fes encar la traveta, esbufegat i mig content per la correguda i el saborós lladrunyeig, llas, vaig atraçar’m, com dic, jup i amb gep, al més alt i sinistre dels gratacels per a gitar-m’hi daltabaix sense contemplacions tantost arribat a dalt i haver salvat el parapet. Hauria acabat fet malbé, esdevingut finalment triomf del roent caos que sempre m’assetja per a posseir’m; hauria, dic, amb el meu definitiu enderrocament, permès que m’envaís ans posseís el nic destructor qui d’ençà que em nasqueren m’ha anat burxant sense descans per a envair’m, com dic, i destrossar’m, atomitzar’m, tornar’m absent i novament nonat sense remei. Com ho diré? Aclaparat pel pes del feixuc desesme, em negava, tot ofecs i asmes i asfíxies, com més anàvem més durament estret pels congrenys dels braços del fosc enemic, sota el posseïment del qual rebia’n espermes de foc que em feien prenys d’infame embalum, estrijolant zigot de què cap malèfic metge ni ginecòleg assoliria mai més tard alliberar’m – parasitat doncs per la foscor creixent que se’m menjava part de dins sense possibilitats ulteriors de perbocar’m ni d’evacuar’m – quan la vel·leïtosa memòria se’m fixà en el fat sofert per n’Episodi, el meu suplent sempre ataconat gairebé a mort pels mateixos saigs d’elm gallinaci rovellat qui l’acusen, en fugues cacofòniques d’algaraví flamencós dient sempiterns llur bavós catecisme, en farsa forastera que els Catalans mai no trobarem prou còmica, d’ombres de febleses de rebel·lió i d’arranar, sangonosos, repugnants bòvids senyals d’invasor. Bell fat atraçat, com múrria alosa damunt les margaridoies s’atraça cap al niu llunyedà, des de les alçàries impotents de la grofolluda, granelluda, eczematosa, megalòpoli que voldries deliqüescent com rude, terminal, vomitada enduta inflexiblement per la duad terrible de la darrera riuada. Em vaig dir: “Si ell, de bon zel mogut, vol tanmateix null secret trobar, agafant sovint el pom de la porta del migjorn, i enfonsant-se tot d’una a la nit pudent on els sacrificis rituals de la corrent inquisició realitza diumenges els turments i ara, àmbit desert, per fenelles d’àgates descobreix els àvols llevats d’espelmes que coven malsons en aquells antres d’adoració de monstres de lleig magí i refulgeixen als ulls dels ninots nefands qui operarien prodigis per als llanuts, i n’esmicola, entre qui sap els ictiònims, podrits peixots de subterrani com ara sant Sadurní, sant Lluc, sant Salomó, i amb aquells escalaborns se n’ompl butxaques i s’esmuny cap a la miscel·lània llum de l’empori i en llença, subreptici, als clatells dels qui llangueixen com simis en parcs, belleu per a eixorivir’ls, per què jo no fóra així mateix capaç d’emprendre cap acció subversiva... belleu allò m’oferia empenta i joia, escalfor...?” Mai no havia estat, abans aquell decisiu 18 de setembre, altre que acollonit beguí, titella manegat pels teològics falorniaires, missatgers continus de la mort. Esmentar’m a l’enteniment n’Episodi i els seus històrics sacrilegis, tots plegats d’una comicitat molt aromàtica, fou bàlsam que, tampoc no sé per què, em llevaren la mandra del cos. M’escarrassava ara abocant, a les cares dels pus badocs, tortells molt merdosos d’apòstata, de qui les ardides creences ara són pedrera d’on treure’n flagrants passatges on cada lexema i hàpax esbalaeix els baixos disciplinats qui aitantes de buides virtuts s’atribueixen i damunt dels quals doncs cagar-s’hi nodreix el sa esperit qui-sap-lo. La meua collita de renecs i flastomies per bordells i clavegueres era luxuriant prefaci a l’orgia ulterior de foragitar’ls, sense gaire risc, com fruita lloca, anònim, arrecerat als rerefons ombrívols, urta a urta damunt els vults repel·lents de confrares i “companys”, maçons, polítics, parroquians, brutals criminals molt carrinclonament, encarcarada, uniformats part de dins, de fora, i tota la púrria com cal i aprofitada de clients, llogrers, beneficiats, borsistes, inversors... Matrimonis, apotecaris, homenatjats i el romanent obedient i fanoc d’aitant de conciutadà contemporani eren apedregats per les connotacions de les hipòtesis que, còmic indefugible qui no feia cap gràcia, ara em pertocava, epicuri, d’etzibar’ls. Davallava del gratacels ja guarit, com qui diu. L’escales ja no pudien a desinfectant ni a caguerada, feien olor de timiana i d’espígol. Havia ullat dalt de tot el carboncle estel·lar i en davallava enlluernat. Baix de tot era de nit, i humit, i fumós. I hi treien de sobre un altre cadàver pel tràfec tot trit. Si s’escaigué que la vil despulla no fos la meua, el fet diguem-ne mig faust calia afegir’l, d’insabuda proesa, a les proeses exemplars de l’ínclit, per manguis molt preat, Episodi. Sant Episodi Catastròfic, i ep; aquell qui sense dir mai re sempre reblà que: “Si t’ataconen a la babalà i per no re, estifolla’ls el muntatge i el tripijoc tothora i de copdescuit, i sense cap raó ni motiu. Jotfot, i així seràs prohom dels de debò. “Ausades, amuntega sempre sobredany a tot conflicte, tant els al·ludits com els d’esquitllèbit ocults. Amb afany malanomena les usances; sigues mitjancer de l’envitricollament; amb agraïment difereix estentori dels qui les decisòries prenen; esmerça’t als qui jutjaven condemnar, i, en fi, tot mòlt i cernut, adona-te’n si et plau que amb el teu exemple resols nogensmenys les cabòries de mant d’encaboriat.” Cada 18 de setembre puig a l’indret pus alzinat i, muetzí com cal, em cag en cada déu i patum. Mon collaret d’espòndils relluu entre els inútils variòmetres que mai ja ni ull. I mon crit, sempre mut, incessant hi retruny. ωωωωω