Món anomenat

Anomena el món El català ben escrit perirà El català ben parlat perirà I Catalònia sencera perirà I el Solell al cel perirà I el cel perirà I la terra perirà I el firmament perirà I el món perirà I l’univers perirà A l’instant mateix on jo periré. Periré, i amb mi cada carrinclona passió: Ja no odiaré els terroristes dels estats veïns qui tant es desficiaven per esborrar’ns, i es delien per delir’ns, per anorrear l’idea mateixa on els catalans som arrelats. Ja no m’umflaré d’urc i de joia amb els actes dels alliberadors del poble basc, cors, sard, català... Ja no hauré de sentir la funesta flatulència, la femta falornienca dels capellans de tota sotana, ni les merdegades dels polítics qui creuen més en déus que no en mosquits. Ja no hauré de sentir vantar els uniformats assassins qui en cada guerra mortreixen gent a l’engròs només perquè al mercat no li tremoli el pols i llisqui amunt com supositori suïcida. Ja no hauré de veure com els humans millors i de debò espeteguen a les presons mentre els repugnants cadàvers coronats, ensotanats, uniformats, armats i enjoiellats són esbombats com a exemple per als menuts. Quin món de rats sense remei, podrits de cos i de cervell, qui es rabegen en fètids fems de sang i palters, on només pot tindre cap raó qui és més violent i mentider, qui creu en déus malignes i cruels com en ulls d’assassí emmarcats en triangles de pinacle on sura el cagalló més caparrut; quin món sense esperança on el cagalló major s’alzina en voltor qui s’enfita amb els cossos dels nadons; quin món on cap rat tornat voltor no sap veure’s no res altre que passatger sense bitllet en tren desbridat cap al balç del darrer prou! sense romanços ni compliments. Per què tant d’invent salvatge encara ara? Així periré: demanant-me per què tant d’invent salvatge encara, quan tots devíem sàpiguer que no hi havia altre que l’instant que ens fou malmès per les consuetes falòrnies del letal invent salvatge anomenat civilització.