combatents qui mai no es reten

Membres destrempats i destrempaires, els de la inintel·ligència La “inintel·ligència” – segons en Shaw, el contrari del cos intel·lectual o boldró d’intel·lectuals dit, per manlleu del rus, “intel·ligència”. Qui cal ficar al sac de la inintel·ligència entre nosaltres? Ah, en un mot, els xarnecs. [Sí, home, sí, els xarnecs. Els xarnecs – potser ja me n’he cansat de repetir-ho – són els qui a casa nostra parlen i escriuen en franquista – se n’enyoren tant que no hi poden fer més – treballen doncs, passivament o activa, a favor de l’enemic – parla de traïdor! Són membres del racisme rampant que ens vol extingits, ens vol anorreats, ens vol no-re... I ara anéssim a pams. Els passius són membres de la inintel·ligència potser perquè no en saben més, ai, pobrissons (aqueixa és la inintel·ligència de l’analfabet, que és exactament el que és tant de pobre lacai nat vassall); els actius ja fan més por, pertanyen a la inintel·ligència imperdonable, l’exclusiva del xarnec furibund (aqueix fóra el franquista més o menys alfabetitzat – hi havia abans el Mendonça, el Basques, el Marsete, i ara diuen que hi ha el Fafon, el Xisques, o què em sé – els llegirà durant tres cents anys seguits, si en sap, llur mare molt petaire ans decrèpita i empedera...] Ah, i llavors hi ha l’exemple inaesmable d’inintel·ligència del Putadella – ha confós el pujolisme pel catalanisme – collons, si deu repapiejar, el betzol! En canvi, és cert que pujolisme i franquisme, hum... Vejam... Pujol s’emmirallava al seu modelet Franco en el fet que també era missaire – de la fastigosa secta dels cristians com tothom sap totalment infiltrada pels castelladres. Oi més, ambdós eren borbonistes – el Pujol “salvava” el borbó qui a hores d’ara (a l’hora on se l’anaven a fotre de valent entre castelladres aturant-ne ell, el Pseudofranquet de bot i fora, la grotesca baralla que ens hauria aplanada la via, entre orxegoses hienes: els ultra-ultres del règim contra els simplement ultres) què fóra, dic, el borbó abjecte, a hores d’ara, sinó oblidat detallet irrisori entre els esponerosos i acomplerts catalans d’una Catalònia unida, independent i lliure...! Afegíssim-hi que tant l’un com l’altre, carrinclons fins al bessó, apostaven pel folklòric – ecs, virós femer on creix el bolet verinós de la inintel·ligència pobra – no dic pas la rica, o pikha, dels barcelonins botiflers i bares: aqueixos quilis ja tenen el flamenc i la “tauromàquia” (veuen la ironia!) (quin tip de riure!) – trien i vanten justament el folklore cagalló, no podria ésser altre: el folklore franquista (hà!), però troben pollós i arnat el propi. En Pu i en Fra, doncs, quin parell d’estaquirots nefasts... Ambdós es volien patrons, un amb les armes davant, l’altre darrere: lladres desagraïts, volien doncs que penquessin i callessin els súbdits – i que llavors es morissin. [És cert que l’un era brutal i sanguinari, i l’altre només meucarreta i merdetes. I que fóra de bajà (i jo bajà rai, mes mai fins a tal cim de marejar-t’hi i estimbar’t, i trencar-t’hi el carbassó), fóra d’ultra-bajà, dic, de dir que ambdós eren assassins. L’un l’era, i dels més grossos mai haguts. L’altre no fou ni mesquí governador qui mai hagués tinguda l’oportunitat d’estalviar cap vida per aliè jutge malparit damnada; no, no fotéssim cagarel·la, tampoc; entre poc i massa. Mes tant se val, el resultat, pel que fa al camí llavors fet per Catalònia, fou el mateix. Encara som on som. Al pou de la pudentor del canfelip més tètric.] Quines altres heroïcitats féu el Pujol de tall palesament franquista...? Cony, home, i tant, la més gruixuda i crespa! Sense piular molla va “regalar” els “valencians” (ara nom podrit per sempre pus!) als castelladres. [Els “valencians” – quina galdosa trajectòria! De pagerols lleidatans amb una certa empenta, a volpells vassalls del rei franquista, successor directe del qui els espolià i els jaquia a frec d’anihilació – fotrem goig, malastrucs, quina vergonya! – i n’hi ha qui s’hi abonen, feliços! Parla d’inintel·ligència!] Llavors patim-patam, ve el trist ans raquític albardà en Putadella i què fot...? Identifica aquest franquisme tou i malaltís, esblaimat i fluix, dit “pujolisme” amb el catalanisme. Cal ésser així mateix inintel·ligent! Doneu-li’n qualque prèmit! Catalanisme és tot el contrari del pujolisme. No és ni missaire ni folklòric ni negociant ni estalviador ni acollonit ni limitat ni vassall! Catalanisme és europeu, mai castelladre; el catalanisme porta Europa al pit, el castelladrisme se li queda enrere, molt apropiadament, com cagalló molt avorriblement rebutjat. Catalanisme és llibertat i independència, mai dependència ni cadenes; és català absolut, mai cagalló (en cagalló, re – i això durant tres cents anys pel cap baix); no és gens supersticiós (i doncs gens nacionalista); és doncs intel·ligent, mai xarnec. El catalanisme té rels però no hi viu com cap quera ronyosa, les desenvolupa en branques d’ajut mutu. I el catalanisme és internacional, decideix al món i hi duu l’empenta catalana que si doncs ha pogut resoldre el seu destí (si ha pogut doncs eixir viu d’aquest pou de merda on s’ha anat enfonsant – i aqueixos darrers trenta anys no pas menys ni amb menys impotència), pot ajudar amb fina mà trencada a resoldre el destí del món – un món ara a les urpes dels qui el volen desorbitat bocí de xerri cremat i abocat com vil escombraria per les esteses huracanades d’un firmament estossegós. Catalanisme vol dir estel adés esmorteït i ara molt refulgentment ressuscitat. Així doncs que som-hi. Perquè som contrincants, i lluitadors. I som dels qui no es donen. Som-hi. Tothom sap on és. Tothom (potser tret dels de la borda inintel·ligència balba o somorta, els quals qualque dia caldrà esmenar o d’un carxot trametre a dida), tothom coneix el seu camp. Tarit, tarit, tararat! Endavant les atxes, torxes, llumins, llànties, lluminàries, falçs i fanals. Endavant doncs una cosa o altra. La qüestió tanmateix no quedar’s encara enrere, una mica més somorgollats pel fang safarós que de l’insuportable canfelip sense aturall vessa. Vessa? Vessa? I tant. Vessa. Vessa de fètid espetec.