26 de vidriols als salpassers

Aclucallades (26) Plagiat de na Margaret Cho: –“Per què hauria d’observar el sàbat quan podria estar observant dues xicarronetes toquejant-se els pipinets...?” Tot el que no és, és: –Aquesta és (per a nosaltres: els qui pensem) la quiditat més extraordinària de l’ésser – que sempre és. Car si no fos, ja no fóra pensable. I tot el pensable és. Pots dir: “Això no és un Miró”, o “Això no és un Miró genuí”, però només cal que diguis: “Això és un Miró fals” per adonar-te’n que és un Miró [tret que fals, és clar]. O dius: “Això no és un Cho”, però et dic: “Ho és, un Cho fals” – i ho és. Dius: “No és independent.” Dic: “És dependent!” Encara millor. Dius: “No és viu.” Dic: “És mort!” És com si parlés a la paret: –I la paret m’escolta. El missatge: –El missatge és la mentida. Per què el qui pensa hauria d’ésser responsable del que fan els copròfags qui se’l creuen...? No hi ha ningú altre que pensi...? No hauria d’ésser “propi de l’home” la facultat de no creure’s el qui et ven falòrnies...? Val la pena una humanitat de pensament únic...? En aquest darrer cas, més val el suïcidi general. Polítics i generals, culpables de cada guerra; mestres i historiadors, culpables de cada odi. Cada fill de profeta armat, culpable de tanta de matança. I oi tots plegats que en rebran, de medalles i guardons...! L’amor a “déu” paga per les bombes que llavors ja no sacrificaran bocs qui ja no boqueixen, mes qui hom (els boquers) venen a llurs boqueries, les bombes sacrificaran ara “enemics” – cada boc i ovella qui el moro ha de matar ve taxada durament per l’estat, pel govern, perquè es transformi en bomba a emprar contra els “rebels”. La sang vol sang. Sacrifici de missa o altra merda religiosa només serveix per a acceptar el sacrifici dels qui van contra el poder. La sang de l’anyell duu sempre a més mort. I el romanent, devessall de femta malalta. Tot (sangassa) fot cap al mateix lloc, el duad, el riu atorrentat dels morts i tota la merda cagada. I on s’arramassa el duad – a la bassa que arrabassa cal forat únic del no-res, d’on res altre doncs no surt. Rebel: –Qui no vol fer diners (i més qui no vol “guanyar-ne”, car només en pots guanyar on altri en perd) és l’únic i autèntic rebel. Qui no vol fer diners (ni hi veu cap gràcia), el poder el puneix, el poder cerca a punir-lo amb esquírria i ferotgia. Hom el castiga a la pobretat, hom el castiga a la malaltia. Al mínim avalot, sempre surt rebent; qualsevol poder voldria anihilar-lo, esborrar-lo del mapa, treure’l del món – que no donés més l’exemple (altament càustic) del lògic i legítim. Per a tots els sistemes polítics, és a dir, d’opressió, no hi ha pitjor perversitat. Esdevé el tothora perseguit; pitjor: l’empaitat, l’apartat de tot arreu. Esclaus: –Maleïts agents totalitaris – culpables de fet que la voluntat absoluta del dictador pugui efectuar-se. Tot hi és de més: –Que hi hagi res per comtes de no res ja és excessiu. Que aquest quelcom s’esdevingui, afegeix excés a l’excessiu. Que aquest excés pugui, damunt, pensar-se, l’excessivitat ja sembla llavors boja. I tot sense que tregui cap a res. Tres aberracions, doncs, monstruoses – o: Sense excés, res. Com cada excés, cadascuna d’aqueixes tres grotesques aberracions s’estavellaran al cul de sac de l’atzucac i desapareixeran d’un espetec. I qui ho trobi poc convenient s’haurà de ben collons fotre. Cada accident com cada essència: –Sospitosos rai. Variacions culturals: –No ho comprendran mai – llur racisme contra nosaltres aixeca el nostre odi contra ells. Els pobles hegemòniques s’han tornats culturalment feixistes (ço és, nacionalistes d’estat) per tal de conservar els privilegis de llur hegemonia conquerida per la violència i el carnatge. Buits: –Quin buit deixa el mort? Un buit directament respectiu a l’espai ocupat en vida. Més gros, doncs, o més petit. De què s’ompl el buit deixat pel mort? De noves creixences. D’excrescències d’allò que romania a frec. Com més espai alliberat, més floració, floriment, ai, i floridura. Algun tou d’epígons genuïns i una estesa de paràsits amb botris i xucladors que fan anèmic el forat. Ara, quin buit deixa l’anònim? Cap. Allò innominat és sempre absent [no pas que fos mai inexistent per ell mateix, però ho era per a tothom qui hagués fallit d’anomenar-lo. Ara, desaparegut, tampoc no deixa forat; si no sabies que hi era, és com si mai no hi hagués sigut. Mai no ha existit, tot i que era: i hi era, i no fou trobat. Introbat, tampoc no pots trobar-lo a mancar]. Merda per als duals: –Si hom diu que som dos, carn i esperit, li dic que ens avenim malament rai. Els esperons lúbrics de la carn l’esperit em fereixen i ens duem ensems doncs a l’escorxador del bordell. Altre no hi podem fotre que fotre. Fotem cossos esperonats per la lubricitat esbojarrada de la carn qui ens cavalca, mestressa cruel, l’esperit acollonit. Llengües que es moren: –Vull dir, llengües que es moren de riure. Mentre totes les de la vora es moren de veritat. Com més riurem més viurem. Això diu el savi Douglas R. Hofstadter, a Le Ton Beau de Marot (1997), pàg. 487: “–Això de “llengua morta” és, és clar, una metàfora arrelada a la mort que pateixen els individus. Pel món, contínuament llengües s’esvaeixen, i hom podria adduir que aqueixes extincions, com les de cap individu, són tragèdies qui-sap-lo grosses. Mes, de la mateixa manera que podem demanar-nos si l’esperit o l’ànima d’algú qui es mor no continua vivint eslleïdament en el pensament o el cervell dels qui el conegueren, així mateix podem creure que tota llengua morta pot continuar vivint de manera esparsa i diluïda en la vida de les llengües més parentes i “amigues”. “–To make this concrete, suppose that the French language, in some improbable cataclysm, were suddently wiped out – no native speakers left anywhere. Would it be impossibly far-fetched to argue that some of the “soul” of French nonetheless survived in, say, the Italian or Catalan languages?” Car n’hi ha ja prou per a creure que si, després de centúries de jurcar-hi esmeperdudament, ni el gavatx ni el xarnec no han pogut assassinar del tot el català, aquest català serà al capdavall no solament el qui els enterrarà (sens dubte ha crescut més ferreny i sereny, empedreït, passat massa vegades per la pedra), sinó qui dins la seua terra, doncs, serà l’únic qui en conservarà les traces, o els indicis de l’ànima – una mica del geni (sovint maligne i sapastre, mortridor) qui adés les animava. Així que: Qui se’n riu més fortament i ronca, si doncs no qui el darrer se’n riu...? Els qui escriuen en provincià: –Els qui escriuen en provincià, me’n fot com d’un pià – que entre ells s’ho masteguin i que baldament cap gargall ennuegós no me’ls ennuegui tampoc a mort – només els mancava això, pobra copròfaga gent. Ara, molt més emprenyadors són els qui escriuen en català i llavors, enmig del text, et foten en provincià (en xarnec) els noms d’obres (films, novel·les, quadres, òperes...) no pas en llurs noms originals (en anglès, alemany, rus, japonès...) o en llurs noms naturals en català – no! te’ls foten per barret en provincià (en xarnec), d’on que pleguis de llegir-los en sec, d’espetec, i altament irat – car qui vol saber què diu un provincià – hi ha de dir, per força, merda, car té un cervell “ocupat”.