El màgic damunt la roca

El màgic damunt la roca. El màgic viu a la més alta i sòlida lleixa de la muntanya. Comoneix i mana les forces furients de l’existent. S’esmuny dels focs per les aigües fredes. De les aigües se n’esquitlla per subterranis respiralls. No es mor, s’esdueix. Es repenja en un bordó duríssim. El seu vestit és lleuger, mes és llarg a bastament. El seu capell mostra estels. El màgic et guareix. Coneix. I sap contar-te’n de bones. “És doncs càncer, mestre…?” — li demana, angoixat, l’atuït. L’alt màgic respon: “Mai no n’és, carallot! Teniu un fàcil cansament de les fibres del cos. El repòs us esmenarà.” Només el que veus és veritat. Calderes de foc tenen cors aïllats d’aigua glaçada. Al capdavall de cadascun d’aqueixos cors, Una eixida, per on la fimbrosa serp d’aigua del teu cos Rellisca cap a les eixutes, ben falcades, galeries… I ara, fill meu, acció.