Pel que duri. (Creences)

Pel que duri. (Creences)


Torna la fi i allò segueix que segueix a allò que segueix quan la fi torna.

Com més amunt puig, més paorosament inabastable esdevé l’horitzó de part davall.

Maleït cagadubtes qui no va enlloc. Pagellida qui tasta la mateixa sal de les onades fins a la mort. Cada mastegot de coneixement m’obri un nou pou d’inconsciència. Si no vull caure doncs encara, m’arrap a una noció com qui s’arrapa a una rel. Fins que la rel no es desix i no caic nogensmenys, i una nova rel no em salta a mà. Tant se val, el pou del desconegut és més i més pregon. I més i més fosc. Les il·luminacions dels fugaços peixos abissals enceses a cada embat de coneixement no duren sinó per a fer una miqueta de tremolosa llum a les profunditats com més anem més i més immenses de desconeixement.

Com era jove, sovint cantava una cançó jocosa que feia: “Cada dia sóc més ruc...” Recentment me n’adon que ara hauria de cantar “…cada hora sóc més ruc”, i vull suposar que, si em serv mig viu encara gaire, tost em caldrà cantar, mig estossegós, que: “…cada minut sóc més ruc”.

Com més et penses saber més ruc ets. Només els molt rucs es pensen que ja ho saben tot, que no els cal saber més. Aquells qui pretenen saber-ho ja tot, són els més rucs. Aquells qui per insuficiència cerebral s’empassen, tal com els vénen, les malmastegades buidarades dels pseudopensadors de l’avior, sovint desgraciats molt pecs, són els més de plànyer. Carallotades rai. Llur inòpia i mandra mentals els fa crèduls animalots gens mereixedors de respecte.

Car com més saps més reconeixes el que et manca per saber, i doncs menys saps; només saps que, en sàpiguer més, saps menys del que sabies pel que fa al total d’allò que pensaves que calia saber. Car ara hi ha més teca a sàpiguer…

I això no s’acaba mai. Torna la fi i allò segueix que segueix a allò que segueix quan la fi torna.

Quan som molt lluny d’on som, l’adí fosc de l’univers [quelcom al capdavall només suposat d’existència] no es capté de la mateixa manera, seguint les mateixes lleis quàntiques, que quan som a prop… Els fotons ja no serven llur establerta velocitat. Greu daltabaix. Massa de singularitats, d’excepcions a la les [gens immutables, doncs] lleis. Vivim en un absurd físic. Si podem llegir el que tenim lluny com a antic, per força hem d’ésser antics per al lluny. Si la distància és doncs el temps, tot és simultaneïtat, el temps just la corrupció de l’eixamplament…

Si l’energia féu la matèria, d’on ve l’energia? Tant m’és un electró com cap déu. D’on ix…? El gros espetec primigeni [idiota noció a la moda] d’on es nodreix…? La qüestió no es pot anar fent recular. Qui digui déu diu merda. Car déu d’on ix? Això no és cap explicació.

La qüestió és que hi hagi res per comptes de no-res. La resta és anar monejant amb el tap al nas. Demaneu-me per què hi ha res per comptes de no haver-hi res. I us respondré: això voldria saber.

L’energia és matèria. Tot és tot. Tot és déu, si déu és tot. Tots som déu, incloses les mosques i els cucs de carronya. Això de dir déu i no dir res, és tot el mateix. Definiu-me déu. Que no sigui cap nosa empescada pels repressors. Si us el defineixc, bonàs, dic: déu és tot. Per tant, tot és tot. Tautologia.

Els camandulaires amb llurs esborronadores falòrnies per a espantar i escarrutxar la gent carrinclona i ignorant [crèduls capdeconys] defineixen déu o els déus de formes tostemps contradictòries. [N’hi ha de força assenyats qui troben que déu és doble. Maligne-benigne, maligne atès el món tan malfet, amb les morts dels amats, benigne amb orgasmes i altres atacs de joia en orrupte.] Ara, una detall sembla gairebé ubic: els déus vetllen per nosaltres, ens vigilen per si fotem cap pecat. Si en fotem, ens castigaran com més cruelment millor. Si no en fotem, nosaltres rai, prou podrem. [Pare-pedaç, mestre-tites, morro-de-vaques malparit, capellà-qui-te-la-pela: tot d’un plegat.]

I tanmateix, ben pensat, la nostra ànima, en què es diferencia de l’ànima de les mosques o de la dels elefants…? Els elefants (africans) es veu que tenen la mateixa mania que tenim molts de nosaltres — són molt enrenouaires i escarafallosos pel que fa a les despulles de llurs compatricis. Les mosques en canvi no en fan cap cas. S’hi caguen. Qui es pensa que les ànimes dels elefants ben tractats tindran per això millor tractament que les ànimes de les mosques damunt les quals llurs sobrevivents congèneres s’hi han cagats…? Llur ànimes i les nostres tindran el mateix tractament. Nul.

El consol aportat per certs quadres dels aparells religiosos als humans (o altres animals) a frec de mort, és preable de totes totes. Més val morir assuaujat que no pas estrijolat per angoixes. Més val narcotitzat que torturat, millor cremat que podrit, etc.

La meditació, la dolça fosa en el tot, el somorgollament i el rabeig en el delit del somni… Totes les tècniques amables del ben espitxar-la valen. No seré pas jo, tan acollonit, qui se’n desdirà. D’il·lusions es mor. Amb il·lusions es mor millor.

I si vivim en un físic absurd [i el físic condiciona el psíquic, i ens diuen els astrònoms i d’altres savis que, l’observació del físic, el condiciona — com si els nostres ulls determinessin la realitat; en el qual cas, som déus; tret que som déus tan rucs que no en treiem l’entrellat; som déus absurds], per què no hauríem doncs de viure-hi també en un de psíquic…? Tot això ho comprenc.

El que no comprenc, que ens vulguin fer veure garses per perdius. Tan rucs som…? Això és un insult. Totes aqueixes religions organitzades en sistemes d’exacció crematística i anímica. Ens roben els diners i ens assequen la vida.

Moros, cristians, jueus, hindús…, tots aquests sistemes de rucades sense caps ni peus acollonint l’existència a tant de babau. Com pot ningú creure en bajanades tan crues i paleses…?

Aquell ximplet Jesucrist (o Mafumet, o Moisès o qui sigui — “sheep fuckers all”, en digué en Burroughs — bútxeres de cabrum — què altre eren, trists pallassos, pallussos?)…

Aquell o els altres, què collons té a veure llur vida d’ignorants esfereïts perquè ara tants de milions de persones hagin de fer la llefiscosa viu-viu entrepanats ferotgement per tan dures falòrnies…? On és la bonesa? En llur nom de datspelcul, els pitjors crims són comesos. A part que messies com ells n’hi ha a pilots a cada manicomi. Aquell Agça mateix, el turc tocat qui volgué deslliurar’ns d’aquell criminal “sant sobtat” — el pitjor assassí del segle vint — fins i tot ell es diu messies.

El pop suara traspassat — aquell ridícul feixista racista qui va prohibir el condó a l’Àfrica, d’on que el pitjor flagell del segle vint hagués fet forrolla, i ara els morts, sobretot infants, es compten pels centenars de milions — ni Colom ni Napoleó ni Alexandre ni Hitler no en saberen tant, d’assassinar [és clar que potser diran els llepaculencs apòlegs eclesiàstics que així produí més angelets negres qui no pas ningú, i que ara el cel n’és ple — fal·làcies rai, no tenen altre a vendre].

[Sant Tomàs dient que calia occir sense compliments cada heretge, sant Agustí dient que abans de mortrir’ls calia torturar’ls molt exemplarment. Sant Pau déu-n’hi-doneret les constants bestiades… Aquests són els sants de l’església catòlica, un sistema de crueltat esbojarrada.]

[Els heretges, l’oposició al monopoli. Fent perillar la màquina dels calers sapastres. Ficant l’enganyifa al descobert. Carall, tu, ni que fóssim vulgars bruixes… Antinòmiques, volent dir, heterodoxes o paradòxiques. Desviant els cabals… “Fotríem goig. On aniríem a raure”, s’escarafalleixen els sants. “Certes vídues o pobrets beneits del cabàs potser donarien a gentota no prou certificada, sacrosanta. I naltres, els venedors de fum pudent, ben tost fent molt menys; els bisbes havent de pencar! — greu pecat! — tant que ens hem avesats a gratar’ns la panxota!”]

[Heretge és qui tria sense constrenyiment — en hel·lè, “airesis” vol dir triar lliurement. Si em dius heretget em fas homenatge, capdecony.]

El messies turc volgué estòrcer’ns del martiri de servar aquell gargot de pop tants d’anys, i tothom el tractà [també amb raó, com amb l’altre] de boig. Potser, com va passar amb el Jesús dels collons, d’ací cinquanta, cent, cent cinquanta anys, li surten uns quant evangelistes — apòcrifs o no, lícits o no, amb malallet o sense — i n’aixequen un altre monument capciós que pugui continuar esporgant l’humanitat dels pobres. Mentides d’aquesta mena són tan fàcils de vendre. I qui ven aire es fa d’or. Guaiteu el vaticà.

Ara, quin déu més merda que s’hagi de fixar si portes o no portes condó…! Car què ha de veure sexe amb pecat…! Aquell titella malèfic [seguint tots els malignes i molt pecs “pares” de l’església, invent de màxima crueltat] ho prohibí — i quina culpa tenien els infants nats a malgrat i alhora fatalment envescats, si llurs pares havien estats enverinats per religions assassines…? Sant sobtat, ausades, com sant Hitler, supòs.

De vegades deu ser millor no saber — com els metges qui, en no dir prou, t’estalvien patir d’angoixa els darrers mesos. Deu haver-hi gent qui els satisfà de veure’s condemnats. Tot deu ser sospesable. No puc ficar cada capellà al mateix cove. Ara, és cert que veus sovint que qui més puja, a les esferes de poder, més podrit és. El món és mal cardat. Els homes el tap, les dones lo forat…

No m’empatollaré més per aquest costat. Creure en déu és d’il·lús. Car, déu, qui l’ha cardat? Si algú, aqueix és un déu més déu, car primer. Si ningú, per què cal déu…? Creure en l’ànima és com creure en l’ànima de la mosca… Si tu sí, per què ella no. El món és absurd car incomprès. Cada hora sóc més ruc.

Ara pel que crec al cantó més a l’abast. Parlant de “polac-oh”. Què més voldríem, que ésser polonesos…! Això no és ni un insult.

Els castelladregots volen la nostra eliminació. Doncs, són els nostres enemics. [Si qui et vol esborrar definitivament del mapa, a tu i a tots els teus, inclosa tota la cultura que us féu durant centúries, no és un enemic, què altre en fóra?] Els xarnecs són els quintacolumnistes de l’enemic. El nom xarnec el record ja en el pare Galiana, qui parla de “gos xarnec”, volent dir híbrid (mongrel, en diem els americans), un gos sense nèxia, mal barrejat. Els xarnecs a Catalònia es volen híbrids, no prou catalans, i doncs potencialment traïdors. Tenen d’altres malnoms, pikhos, venuts, botiflers, etc. Tenen tot el dret d’emprenyar, bordant i mossegant a tall de gos xarnec — i de rebre com a conseqüència de llur emprenyament.

Quant als espagacaganuyols o castelladregots, crec que, canviat el joc històric, nosaltres hauríem fet el mateix. Qui sap, dic jo. La nostra intrínseca bonesa en tot cas una collonada.

Res més fàcil que dividir’ls [com ara fan ells amb nosaltres, i estintolats per una constitució franquista on tot el poder de coacció pertany als uniformats mitgesmerdes, la púrria més pega]. Tantes branques nacionals: els asturians, els càntabres… No cal dir els andalusos — totalment contraris als castelladres — l’odi mutu tan palès fins i tot ara, al cap de tants d’anys.

El mateix amb la llengua. Per molt de fàstic que ens faci a nivell personal, el castelladre, encara és una llengua com qualsevol altra, ni millor ni pitjor [sovint dic que és una merda inensumable, però capdecony com sóc només ho dic per tornar-me’n dels assalts dels anihilaires de torn], un sistema de fonemes utilitzat per a dir coses — que ens sigui més o menys plaent a les orelles no té res a veure amb la qualitat comunicativa de l’embolic. Comprenc que el nostre idioma els faci a alguns tant de fàstic com a alguns ens en fa el llur… Tot això és massa palès. Poc cal estendre-s’hi.

Què cal fer…? Anar fent.

Si Europa fos una entitat on hi cabíem…! Si aleshores ens enteníem amb les forces atees del món, les úniques mínimament esclarides, i podíem esborrar el poder malèfic dels temples? Fer entendre a la gent de tot el món, amb qui a poc a poc ens unim en un sol procés, que hi ha molt per entendre encara…! Gairebé tot…!

I que una cosa és segura: totes les falòrnies dels antics molt pecs no ens poden continuar guiant a l’entredestrucció…

Si anul·làvem tot déu [per definició fals] fins a descobrir’n cap de debò entre les energies balladores de l’univers…

Si, doncs, anul·làvem tots els monopolis que sense déu no tenen raó d’existir i redistribuíem les comeses entre un poble racional i participatiu, no pas ofegat ni en nombre ni en misèria…

Ni amenaçat pels covards mitgesmerdes armats fins a les gorres…

Si somiàvem truites i ens queia un meteorit massiu al meló!

Cada minut sóc més ruc.

Servit. Un altre empastif. Una altra carxofa escarxofada.

Bah!