Ec, quina esgarrifaó!

Ec, quina esgarrifaó!

Pobre Maragall! Haver d’anar abraçant aquella fauna particularment repel·lent! Quin oi i quin esborronament només pensar-hi!

Han vista la foto recent on er Mono bavós (el cap del sapastre, assassí i genocida exèrcit castelladre) gairebé si doncs no el fagocita bo i estimant-se’l…?

—Ec, quin fàstic! Quina esgarrifaó de repugnància, haver de tindre bavejant-te a l’orella l’oliós falangista!

El que no fa el pobre Maragall per nosaltres! Digne de medalla al mèrit sofert!

Les esgarrifaós d’immens fàstic…, havent d’abraçar’s de continu amb aquell cagalló llefiscós, l’oliós rèptil letàrgic amb posats mitjamerdosos de menjamerdós falangista, el ministre de la força de covards estaquirots només empescada per a amenaçar’ns i acabar’ns d’anihilar…!

Màrtir Maragall, oferta xagneta a la boca corcada del molt fètid, piorreic fastigós…, i, en acabat (mai no n’hi ha prou, cal abraçar’ls fins a perir-hi, enganxifat al vòmit que ressuen, llur tortura més eternal i enderiada — franquistes de merda — que no als mateixos orcs), en acabat haver d’anar a abraçar la resta d’obscens llefiscosos espècimens — el sabater pudent, l’Iburro regalimós, l’esguerro supuraire, totes aquelles bèsties lluents de mocs orxegosos qui rellisquen entre cagarrines…, tant de llefardós llenegós del mateix partit de l’estintol pustulós del cagalló escaguitxós castelladregós que en diuen Espagacaganya.

Vormelosos escorpins de fàstic, maleïts paràsits…

S’esguarden bé la foto…? I no els ve talent de tragitar…? El gargot casernari, cosó, vescós i purulent se li esllenega enamoradament als braços, i alhora com s’estergeix, al sofertíssim vult d’en Maragall, la passió d’heroicament empassar’s l’expressió d’impaïble repugnància!

Heroic, prou ho dic!

Heroic com… Em ve a l’esment l’heroica gallina del “Cel protector”, una determinant novel·la que llegia aquest estiu…

“The Sheltering Sky”, d’en Paul Bowles, 1949. On de debò la capa del cel és el sostre impermeable de la borda o gàbia del bord món on ens podrim, el sostre lluminós i massís que t’aixopluga de l’horror ulterior, encara pitjor, d’enjondre.

Hi ha aquest trist episodi d’una altra mort sense sentit. La noia Yamina, empresonada sense cap raó, “during the third night of her imprisonment a gray scorpion, on its way along the earthen floor of her cell, discovered an unexpected and welcome warmth in one corner, and took refuge there. When Yamina stirred in her sleep, the inevitable occurred. The sting entered the nape of the neck; she never recovered consciousness. The news of her death quickly spread…”

—————————————


[…la tercera nit a la cel·la, un escorpí burell, bo i arrossegant-se per la pols de per terra, trobà un racó impensat i agraïdament escalfadet, i doncs s’hi arrecerà. Tantost na Yamina bo i dormint es bellugà, l’inevitable s’esdevingué. El fibló se li clavà al clatell, i ja no recobrà el coneixement. La notícia de la seua mort s’estengué ràpidament…]


—————————————


Amb aquest precedent (i imaginant esfereïdament quants de bares fiblons no rep tampoc diàriament aquell heroic president dels nostres pecats havent-se d’anar abraçant — per al nostre ulterior salvament — a tant de rèptil lànguid i llefiscós), cent pàgines més endavant, això trobem al llibre:

El dispeser “appeared carrying a fat hen, which he set down in the middle of the floor.

“—Against the vermin — he explained, pointing at the hen.

“—Vermin? — echoed Kit.

“—If a scorpion shows its head anywhere along the floor… tac! She eats it!”


—————————————


[…el dispeser aparegué portant una gallina grassoneta qui ficà a terra enmig de la cambra.

—Contra la vermina — explicà, mostrant amb el dit la gallina.

—Vermina? — repetí na Kit.

—Si cap escorpí gosa treure el nas per terra… nyac! Se’l menja!]


—————————————


Heroica gallina, ja ho he dit.

Veurem amb l’heroic Maragall qui es menja qui… “Encara un esforç… Tots al teu darrere, encavallerint-te com els culers de l’Hèrcules l’encavallerim. Fent ali i dient-te aiòs tan fort com sabem…”

En Maragall és molt més valent i intel·ligent que no tot aquell xurriburri falangista, aquella merdissalla traïdora, de cruel quadra grotesca — mes, és clar, ells són quadra, són regiment, i molt pecs i malignes…

Sempre són regiment, sempre són maligne regiment, obsedit empastifament d’escaguitxat malson nacionalístic, feixista, franquista, sofialitah, falangista, espagacaganyol… Sempre el mateix bassiot d’atapeïda merda d’on anc no ens es permès de deseixir’ns del tot…

Ho té pitjor que no l’heroica gallina — ausades, pitjoret, pitjoret — l’heroic Maragall, l’heroic, heroic Maragall, i no el veig prou grasset, llas, no, no l’hi veig pas, no el veig pas prou grasset i fortet, no pas, no… Vejam si fa una caparrada i s’hi tira com déu mana, i empeny i estreba, ardit, estrenu, pugnaç, i l’ajudem entre tots d’estòrcer’s de tanta de vermina esfigassosa i pestilent, i entre tots...

Entre tots…

Eixim del fanguissar merdós.