Em bocabades, hipòcrita Corralina, mes pas que m’ho empàs pas!

Em badaboques, hipòcrita Corralina, mes pas que m’ho empàs pas!



He llegit — en un diari que em vaig trobar l’altre dia rebregat amb altres escombraries — un diari gavatxot, molt ridículament jacobí, que es diu “Lemond” (cal ésser ximplet de dir’s del nom d’un ciclista; almenys l’Hèrcules d’Alacant es diu d’un semidéu de veritat, no pas d’algú qui amb prou feines si guanyava dues voltes a Gavatxàndia en bicicleta) — un articlet infame d’un d’aquells merdilenys qui també es diu Fanfisco — Fanfisco, com llur heroi, el Fanfisco Fanco — l’irrisori articlet tret del diari merdileny “Er paí” — perfectament anomenat, sembla, car ja et confessa de bell antuvi on vol anar a parar: a “pair” pel fastigós pap castelladre tota Catalònia, i es veu que ja en té mossegada bona part de cap a València i per allà, on el pallús abunda.

Llegint — l’articlet del carrincló merdileny Fanfisco Laporta de la Corralina (a l’esbufegós abat Gregori “Lemond” del dotze de novembre del 2005) — en romania, llas, bocabadat…

Hi deia textualment: “En pocs anys el PP [on precisa el gavatx: “droite espacagangole”] ha reeixit l’impossible [“HA REEIXIT L’IMPOSSIBLE!” — magnífics taumaturgs del Partit-oh Pheixist-oh]: trobar entre les línies de la “contitufion” trets espacaganyolistes i dogmàtics, els quals, a còpia d’ésser brandats amb exageració i agressivitat, han acabat per a fer’n, del text, una odiositat per a molts de naltres.”

El senyor Fanfisco de la Corralina troba odiós el text de la seua (i la llur, la de tots els Fanfiscos merdilenys) “contitufion”…? Això és la fi del món! Una “contitufion” tan perfecta, collons, on era impossible trobar-hi trets espagacaganyolistes i dogmàtics!

Què farem ara, pobrets de nosaltres! Correu-hi tots! Com “la fragance de la merde fout le camp”, l’espacaganyolida ara es romp i enrogeix! La miraculosa “contitufion” tenia el pecat original de trets espacaganyolistes tanmateix tan evidents que fins i tot els datspelculs del Partit-oh Pheixist-oh el han mesos en evidència massa palesa, ai, ai, ai!

Hi afegia el savi Fanfisco: “En aquest aspecte, l’asnarisme és una versió “contitufional” de l’aberració franquista. [Hum, que perceptiu! Ningú altre no se n’havia adonat!] (…) Estic cansat i molt apenat de dir-ho [Oh, un altre hipòcrita qui anirà al cel! Tant el fem patir, pobrissó!], mes [això de l’Estatut Tuturut] és la versió catalana de la famosa aberració. [L’ESTATUT ÉS LA VERSIÓ CATALANA DE LA FAMOSA ABERRACIÓ FRANQUISTA!] (…) Heus-ens novament ficats en la santificació del col·lectiu, en els tripijocs amb l’història, en l’autoritarisme lingüístic. [EN L’AUTORITARISME LINGÜÍSTIC, VALGA’M LA PUTA!] (…) Marcat per un microbisme obsessiu [el text boig del Tururut] s’oposa frontalment a certs principis “contitufionals” [NO HAVIES DIT QUE L’ODIAVES, LA MONÀRQUICA “CONTITUFION” DELS MERDES…?], mes això rai, car pot esmenar’s…”

El màrtir santificable Fanfisco acaba: “Som la majoria ocupats a treballar cada dia sense obsedir’ns amb cap bandera, ni amb cap estatut ni entitat històrica, sense voler castelladritzir, ni basquitzir ni catalanitzir ningú [SENSE VOLER CASTELLADRITZIR NINGÚ!], sense disfressar la religió de política, ni a l’inrevés, i ocupats doncs a anar fent, a respectar plaïblement els costums, la cultura i les llengües d’altri… (…) Sense discriminacions, ni de llur banda ni de la nostra. Som la majoria. I tanmateix heus-ens presos entre, d’un cantó, un partit espacaganyolista, aspre i fanoc i, de l’altre cantó, la darrera versió de l’aberració. Demanaríem massa a tots aqueixos maniàtics de la pàtria si ens deixaven batre el sègol en pau…?”

Ai, sí, fillet. Deixa’m torcar’m aqueixa llàgrima… I vés-te’n a batre el sègol al teu canfelip, tot el tranquil que vulguis, m’hi veuràs pas espiar-t’hi gens.



——————————————


I, ara que m’he torcats tants de plors de cocodril barrut, deixam-hi consirar miqueta, ca…?

Ah. És clar que tot això ho diu un xarnec i ho diu en els patuesos “contitufionals”, el xarnec i el gavatx.

I un cataloni on hi cap…? Enlloc.

El gavatx paripanteresenc se’n va a Perpinyà i hi té tots els drets — i els exigeix a cop de bòfia armada.

Un perpinyanès se’n va a París, i potser voldrà protestar que a cap escola no hi ha un trist datpelcul de professoret que li ensenyarà al seu fill de lletra en català. L’ataconaran, no sé pas si en sortirà amb la pell. No, capdecony merdós, l’aberrant perpinyanès no es mereix cap dret. Que es foti, que desapareixi; encara roda pel món…? Quina aberració, VOLER ELS MATEIXOS DRETS QUE ELS FEIXISTES GAVATXS I XARNECS AL PODER JA TENEN ARA!

I vénen els merdilenys i aparentats a bocoiades, vénen els Fanfiscos a allaus de buidarada, i a Catalònia s’hi troben com a casa — millor, “contitufionalment” millor que a casa llur, d’on han de fotre molt miserablement el camp — car “contitufionalment” hi vénen de conqueridors anihilaires…

Hi vénen a anorrear l’aberració nostra perquè la llur pugui fer plorar el Corralina de tan majestàtica, de tan enyorosa, de tan franquista, de tan imperial, de tan hipòcrita, de tan odiosa, que li calgui confegir un articlet mocós, on l’orgull de pertànyer a l’aberració monstruosament dominant li fa al capdavall (al sègol, hò) dolces pessigolletes d’orgasme bord.

Que se’n vagin tots a la merda. A qui enganyen encara…?