De tribus pecaires.

De tribus pecaires.


[Això ho espigol d’un guaitajorns meu antic (tret que no gaire, de cinc o sis anys enrere)… Hi cercava un bocí que sabia desat a una llibreta o altra… Enlloc de trobar’l, trob això altre…]


—El pecat dels xarnecs qui tanta de nyapa tregueren (i continuen de treure!) del franquisme.

—Bernhard Schlink, al seu llibre de 1987 que tracta de “qüestions jurídiques sobre la culpabilitat en acabat del tercer Reich”. Cercant en precedents molt antics sobre culpabilitat col·lectiva, troba que, entre les tribus germàniques, si algú n’esdevenia un malparit mortridor — molt menys tanmateix que no el titella sanguinari Franco qui tant féu pels xarnecs en detriment nostre — si l’expulsaven i l’avorrien, llavors re.

—Mes si acordaven de guardar’l (i pitjor, guardar’n els benifets que podrien deseeixir-se’n, com fa ara la comuna xarnega — i els canfelips orinalats o coronats — qui només s’aprofiten dels assassinats i les vastíssimes espoliacions i xorimangades franquistes — després de setanta anys encara!), llavors la culpabilitat havia de caure damunt tota la tribu.

—Podien haver’l rebutjat. I per comptes de rebutjar’l, l’acullen i se’n preen, d’aquell maleït botxí sanguinari, de tal manera que l’idea mateixa d’Espacaganya és ara una idea d’assassí. I continuen de plevir-se’n, continuen d’emparar-s’hi, continuen de fer-se’l seu, maleïda tribu dels castelladregots — i tot s’ho enduen a llur cova de lladres — avariciosament, malignament, de continu — i no veus ningú, cap castelladre, qui es desdigui de l’herència sanguinària de l’assassí malaltís qui tot els ho ha llegat. Franco, el botxí molt repugnant, no solament l’accepten i l’acullen, és el pare de llur nació de lladres culpables i assassins.

—Tribu doncs tan franquista i culpable com sempre!

—I, per culpable, esdevenint més i més criminal en continuar de plevir’s de les atrocitats del feixisme… Una espiral de violència sense eixida possible…

—Prou. O, penedits, ens deixen sobtadament via lliure a la llibertat. O, amb la força que els llega l’assassí, continuen d’anorrear’ns fins a llur perdició definitiva. La nostra mort és la llur molt més dolorosa, car alhora culpable de crims ja llavors inexpiables…

—Quin fàstic tot plegat. Quan els sents amb llur cançoneta feixista d’Espacaganya…! Ecs, assassins i idòlatres d’assassins…! Amb una (il)legitimitat que els pervé només de les malifetes salvatges d’un boig ninot genocida. A fer punyetes d’una puta vegada, collons.



——————————————


[Ves, i , al mateix full, aquest vers no gaire abstrús, d’impotència rabiüda… Com ara d’un valencià a mig pair i rebregat pel pap de l’assassí qui se l’assimilava, se’l cruspia a mig viure i tot…]


“Alafeixuc,
En cansós, incert, vol.

Comiatpansit,
Alatreballat,
Atret pel camp de força agre del seu odi,
Sé que caic a l’aspre ans llisquent bertrol,
Perienvescat.

Deglutit entre brams fort muts,
Esquer glutinós qui es debat a l’escaquer cacofònic.

Filharmònic enyor, alabatecs d’enjondre,
Arrodoniments totlany entelèquics de ça-enrere,
Escalaborns jaquits a la furient tronada.

Segrinys a manès, basques,
A cossers torniols, firetes repatànies del malestar.

Pel capdefibló de la inconsciència pres,
Cos tou envaginat,
Espasa qui vogeix, caprodós, sens gaire quest,
Coit interromput espiral avall del balder foure,
Molla pudent a batzegades des- i re-cargolant-se,
Escatxics qui em sollen a replans cada camí més llords,
Cairó mai no prou ben embagat,
Pitof atzep de llefiscós buirac,
Tostemps pobret i alegret ans massa amanidet,
Llas, fent-me malbé sens remei…

D’escreix, s’enranceix: mostassa de cony on fregíreu…

M’atans ranc al taüt…,
L’ham qui encara em sargeix els llavis,
Burot malenconiós, i hi desencall l’agulla,
Forcívol, perquè el fum al capdavall
S’esbravo, podrida figa.”