Oda als dos (fort benanomenats) Fortenbraç
Lúi i Lanç, oncle i nebot…
—“Oncle Lúi (féu en Lanç),
De ma vida faig balanç
I veig que no en trec ni brot.
Si la trompeta m’ensenyes
De tocar aniré pel món
Com qui al ver àpex del con
De l’ardent pira de llenyes
De què es fa la fama arreu
Hi és fardant com foc follet.”
—“Presumit xitxarel·let
(Fa en Lúi), veja’m, redéu,
Abans com bufes… Quin jai!
Bufa-hi doncs! Què fots, som-hi…!
Xiquet, no hi ha qui ho entomi:
Ni pots ni en saps. Doncs… ni mai!
El do no et ve automàtic,
Cal que t’hi fiquis bon tros…
Abans no et trenquis cap os,
Xiula’m en aquest pneumàtic…”
Nyicris, en Lanç, amb la llanda
De l’automòbil no pot.
Se’n troba, sola en un clot,
Una de bici… És un panda
De tan umflat quan hi bufa;
Mes ara que hi ha bufat,
I n’ha amanit tot forat,
Enllaminit, com si és fufa,
S’hi amorra sens descans.
—“Quin parell (diu la padrina),
Ningú bufa la veïna!
Aquell cony de goma en Lanç
Adossat a la llandota,
Aquell carall de trompeta
En Lúi; l’un bicicleta,
L’altre només per la nota.”
L’àvia no hi toca gens—
Cardant dones no es va enlloc;
Si ets marieta tampoc.
Si l’esforç és prou intens,
No sols triomfes: ho entens.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada