Ja ho cantàvem fort premonitòriament

Lo castelladre gilós (cançonella vella nova)







Lo castelladre gilós

(pitjor que no cap gos)

se t’amorra, se t’amorra

al parruf de la teua dona.



És tan gilós del que t’ha pres

que de viure s’estimaria més

al parruf, i fins i tot a la bunera,

molt llefec del cagalló, d’una altra

qui no és la seua.



Ai, castelladre,

ai, castelladre,

ai, castelladre gilós—

És tan gilós

d’allò d’altri

que al capdavall no té res.



Com l’en treurem,

com l’en treurem,

del parruf de la teua dona?…



Jo em casaria amb una elefanta,

l’elefanta té un parruf tan gros

i hi serva tal poder de xuclaó

que s’enviava sencer l’amorrat

castelladre gilós,

d’on hauria de tornar a néixer,

escamnat,

escarmentat,

i blau de les pixaós,

i cagaós,

i sagnaós…



“Massa guerra,

massa guerra”, que pensi d’un camí

lo castelladre gilós,

gità lleig, amorradet a lo parruf

de la femna aliena.



Jo em casaria amb un avió

bombarder de lluents escates,

i, si s’hi amorrava,

ai, castelladre gilós,

cap cagalló entre la fumera,

a la bunera i al parruf,

no hi trobava, ans una estossegaó

de caldéu i una bombarra,

ai, castelladre,

ai, castelladre gilós,

tramès als despús-demàs

d’un mai més gens gloriós.



I jo em casava amb una cocodrila

amb gana rai, ai, castelladregot,

qui una cua de pues t’empasses,

ja multiperforat,

fet un budell

molt esbellegat, estellat, esbaldregat,

i a mig pair, ai, castelladregot

gilós, d’un mai més gens gloriós.



I em casava jo amb un rusc

de bonior i d’enrenou i d’escatifenyós

barallar, pitjor que no les puces i cabres

al parruf on se’ns amorra, gilós,

lo castelladregot, d’on n’eixia

budell molt fiblat…



I jo em casava amb un sarcòfag

i que s’amorrés a la mòmia…



I jo, i jo…, fot el camp d’un puta camí,

castelladregot,

castelladregot,

castelladregot gilós.