Aprenent (I)

 

Aprenent de presoner (al parany).

(Carta de presentació.)

Encar n’aprenc, de no anar enlloc.

I una confusió total m’encoixina permanentment.

Confós totalment abans no del tot soc fos.

Un pretès filòsof i escriptor, el missatge del qual, al contrari dels qui es pretenen més greus ni seriosos filòsofs ni escriptors que no jo, és que, d’entendre, no hi entenc res, i que no hi he entès mai re, i que no pretendré pas ara d’entendre mai re.

I tanmateix (taula de salvació) rumii i escric. I de cops, tant se val, les engalt sense ni rumiar, i sovint, allò no rumiat sembla endevinar-ho una miqueta millor que no allò rumiat, on, com més rumii la cosa més se’m complica, se’m cabdella indestriablement en milers de fils morts, i la confusió acreix.

Autòmat d’ocellarra espatllat, adés raptat per poders desconeguts, qui de sa malvada sort se’n rancura, i se’n blasma ell mateix, mentre etziba desesperançats cops de bec a la gàbia.

////||||\\\\

(Molt pipioli aprenent del viure.)

Tot just fets els divuit anys, amb electroxocs i comes insulínics, em fregiren el cervell i em malmeteren el pàncrees. Alhora, és clar, amb els patiments de les tortures, em foteren el cor a parir parteres. I el collonut del cas és que, en lloc d’esborrar’m els suposats episodis traumàtics que em dugueren a aquell pregona depressió, la memòria dels anys d’abans els divuit són els qui m’han romasos més vius a l’esment, i els posteriors al tractament els més esborradissos.

I dels episodis traumàtics n’he dit ‘suposats’, car de traumàtics, re. En realitat la meua depressió venia de la realització que vivia, que havia estat ficat al món en un univers que era el pitjor i més cruel infern imaginable. La depressió era una reacció sana a les lluites infructuoses d’un organisme qui s’entotsolava en els misteris insolubles del viure. I encar n’aprenia. I encar n’aprenc. No n’aprendré mai. És impossible.

////||||\\\\

(Un de naltres hi és de massa.)

No sé pas qui fou, qualque mena de karateka carallot, dic jo, el poca-substància qui cosí el primer espai i temps. Fins que no els descosirem com déu mana no anirem enlloc, no ens entendrem ni hi entendrem borrall. L’espai és on s’endreça i desendreça la matèria. El temps és un invent com un altre per a mesurar la durada on les coses endreçades no es desendrecen, o a l’inrevés.

És com voler confondre (i relligar’ls mentalment) llimac i sangonera. No. Un llimac se’t cruspeix silentment els enciams més gerds. La sangonera se t’arrapa vora el turmell i t’hi fot queixalada, i lentament i reposada se t’atipa de ta sang. El llimac és l’espai, car se t’acomoda entre els enciams. La sangonera és l’estona on et dessagnes, segurament per al teu bé i tot, tret que no siguis a les últimes, on llavors sí que accelera la descomposició. En fi, tot això sense mirar gaire prim, ho reconec. Ara m’agradaria que el karateka carallot també reconegués que el seu pedaç al cul de l’univers és un pegat molt lleig i sense cap gràcia.

L’espai s’eixampla a mesura que les coses es multipliquen. Cal suputar doncs que, si mai comencen de minvar, l’espai no pas gens necessitat també s’escarransirà. Tot això és lògic, i comprensible per al meu enteniment de babuí qui ha ficat mig peu a un altre (diguéssim que més apujat) mesquí esglaó, ja ho sé. De tota manera, esglaons amunt no crec tampoc que res no faci cap enlloc. Deu arribar per força un moment on els esglaons es disgreguen i llavors cal tornar a anar avall, no fos cas que t’estrompessis d’espetec vers el no res.

No immiseraré pas, prepòster, el fet, per exemple, d’haver perduda la cua, la vergonya me’n guard, mes cert és que la vida del babuí i la de l’home, no sé pas qui dels dos hauria d’envejar l’altre. Així que això del progrés cal prou creure que tot plegat no és sinó enfarfec. Fútils martingales. «Acarona’m el còccix; potser se’m desperta, i la cua la posarem de bell nou de moda, vida d’absurditat manifesta.»

Cansats, dèiem els dels espais als dels temps, «Valtres al vostre, naltres al nostre. En aquesta (in)corporació, un de naltres hi és de massa.»

L’espai, aquesta vaga i vasta estesa d’ordinari esdevenir, essent ondulatori i gravitatori, amb dalts i baixos, puja i davalla estentòriament i espontània, i no saps mai quan caus o reemergeixes, d’ací el mareig que portes i els sorolls estranys que sents al pinyol de l’ànima cadascun dels minuts de ta vida.

A l’infern de la realitat, reapareixen, ubiques i en seqüencia, les togades mòmies amb el determini fermament establert de sotmetre’ns a l’extermini.

Culpable d’atiar, es veu, tota mena de falsament incriminats torts i d’autèntiques intimacions admonitòries, no sorties de la presó, aprés tantes d’operacions fortuïtes, sinó transformat en monstre, tos, xoll, capat, esguerrat, més mal apedaçat que no en Pèlops mateix. I l’espai on em reben, quina malaltia terminal...? Què de molt horrorós no li ha esdevingut? Irreconeixible. Els invasors de la mala sort, mena de merdosos infectes Muls Guits de Troia, qui amb l’alè letal i portadors de malsons i de flagells, ens la volen endinyar recte amunt, són pertot, i els indígenes hem minvats a llivells abissals. Les profecies d’adés eren veres; revera si n’eren! «L’horda invasora ha vingut i a la merda ens ha fotut.» Sense territori nostre no hi ha futur. És l’espai existent, la seua conservació, que ens assegura una continuació. Sense espai, ja ho he dit, se’ns ha acabat alhora el temps. Hem desaparegut.

////||||\\\\

(Un déu infantil per força ha de distribuir arbitràriament ses benediccions.)

Lacais en lliurea sirgaven llambrescs per l’aparent impenetrabilitat de les denses tenebres. Amb ulls erràtics, els recentment arribats tractàvem d’escaujar l’ondulatori territori de foscor. Visitàvem el colós, de qui les idiosincràsies i la irascibilitat eren proverbials, llegendàries, potser n’heu sentit a parlar.

Apologètics i amb avençades cefalàlgies, entràrem els nou o deu herois, elegíacs a la bestreta, car sabíem, que si en sortíem cap de viu, de l’avern on s’encofurnava el colós invisible, encar rai, vós.

Cal dir, evidentment, que només si el fèiem emprenyar prou s’encendria, i el podríem de debò veure, que al capdavall era l’objectiu únic de la nostra missió molt científica. Veure l’invisible déu de la mort qui , tantost no et percebia, se t’empassava d’un mos, com l’ogre aquell de les set llegües. Això ho dic, perquè entre els valents n’hi havia un de jovenot qui es volia novel·lista, i perquè volia anar més lluny encar que no el gran John Dos Passos, s’anomenava, crec, no em feu cas, Joan Sis (o Set) Passos, com si portés, per a anar-hi, les botes del mític Gat amb Botes, un gat qui es feia dir, segons li venia bé, entre els gamarussos veïnatges, ell amb les seues botes de set llegües lilades (emblades) al gegant qui escorxava el gat (o clapava la trompa) jagut a l’ombra d’un roure, Napbuf, Polzell, Patufet i Cigronet, i ara em deuen passar per ull qui sap quants d’altres noms de gats segurament fascinadors, i sortós aquell qui els hagués coneguts, vós.

Tant se val, ca? L’avial titànic criminal es feia adorar pels seus creients i hom li lliurava verges molt joves qui hi anaven que se les menges de viu en viu encantades. És clar, cap de les verges no tornà del seu viatge a l’infern, així, que, en un mot, per això hi anàvem nosaltres. Portàvem cascú un pomet de marxívols, que sabíem que era una flor que li feia molta gràcia. Devia prendre-la per a amanir les verges, què en sé jo, pobre de mi. La qüestió és que la foscor era absoluta, i només el solcaven, com dic, ondulades incandescències molt iridescents i diversament cromàtiques quan reeixies d’insultar’l, i llavors s’encenia i gemegava, i si t’aferrava, se t’embotia al pap d’una mossada, com crec que ja he dit i tot.

Per això li dèiem, lliurant-li a lloure, amb prou lleure i serenitat, i sang freda, i collons quadrats, els adotzenats marxívols, no pas per a solaçar’l, ans empipar’l, «On raus, curt de gambals? Per on vogues, tros d’ase? T’hem portat, maleït misèrrim pudent qui poixèvol exigeixes almoines, els marxívols de rigor, els vols...?» Li ho dèiem amb veuarres de mascle barrut, tot i que hem entrats amb veuetes escardalenques de meuquetes ploramiques perquè, per a ensibornar els fàmuls, hi veníem amb faldilletes i sense calcetes, als les vaginetes enlaire, com si érem ofertes verges.

Per què no es menjava els domèstics tan mudats qui introduïen els intrusos pels sòrdids afòtics laberints, direu. Doncs ara us ho dic, perquè no eren de carn i ossos, i doncs mortals; eren autòmats, allò que més tard en diríeu robots i ‘generadors fantomàtics’, crec (oi?), fets de sàvies fustes i murris metalls.

Érem nou o deu i en tornem un. M’espurneja l’ull del cul, car so l’únic que s’ha fet estuprar, i tanmateix viu em trob, d’on per a manguis més mèrit. Bombolles de brees ardents m’han obertes boïgues a cuixes i ronyonada. Me’n guariré ben tost, això rai. Se m’enflocaran tots sols els esquinçalls i tornaré a la lliça.

«Treu-te’m, monstruós, de mon pròsper pruriginós recte de dolces amoixadores flaires!»

Cal dir, és clar, que si em féu estuprar no fou pas amb aquell monumental instrument seu de les abracadabrantesques insolents depredacions, fet de tendrums amb consistència de pagodita i construït com un altre ziggurat de babel, ans, això també, molt violentament i estamenejada, només amb un dels seus índexs o àdhuc hàl·luxs que, durant les altrament inconfessables col·lisions, se m’introduí per a ben garfir-me, i amb els sotracs i les mucositats de l’òrgan adient, tan relliscós, l’intrús li relliscà, d’on esdevinguí estort i, cames ajudeu-me, fugint com un esperitat.

Sense que em guiessin lacais, només amb la sentor de l’aire vital que amb oronells esbatanats percebia, de l’avern n’emergia trossejat, mes al capdavall prou esmenable. La prova, que això, crònic, en crònica fic.

////||||\\\\

(Sents la portentosa bonior, cada cop més acusada, com ara d’un esparpallament de brúfols que ràpidament s’atansa?)

És clar que ningú... Ningú no s’allibera mai de re. Vivim en una gàbia de ràbia, mal dibuixada per un ninotaire abominable. Un inexistent ninotaire abominable qui és la ràbia del poble, i qui tant de la gàbia com de cada moble on es vol diable, de faisó gens amable prou cal fotre’l fora.

El soldà Sadurní deien que s’anava a morir i totes les putarrelles de son serrall dèiem que es fes fotre, ell, i cada mort mai hagut ni per haver. Malparits. Au, fora, un de més al munt del femer!

Jo i mes sorelles fórem, cap als tres o quatre anyets, venudes a l’eunuc en cap per la nostra mare, i llavors fetes, tantost arribades, dones consagrades. Entre les hordes d’hurís repetidament usades, penetrades, massacrades, per tota mena de barbres i uzbeqs, fórem de mantinent estuprades i del conyet tot estripades. I les granades ni les qui eren ja anant, força desmanegades, vers a l’ocàs definitiu, ens deien, envejoses, és clar, que, «Massa poc».

Entre el públic, pel carrer, tothom deien de la nostra mare, «Ha feta sort, aquella dona, totes ses filles esdevingueren putarroneretes. Esma-te’ns els dinerets!»

Portava, amb son cuguç i servent, el pare, una botiga de vetes-i-fils on es veu que si fa no fa sota el taulell, mig d’amagatotis, venien també fills. Car això prou sentia hom que deia la dona de rere el taulell a una clienta, o client o cap altre extra o comparsa, «Si fills no en venem gaires, de fils en venem força». Calia nogensmenys suposar que, si fills no gaire, filles tant com en vulguis. Tothom en coneixia, de pel carrer, unes quantes.

La dona de molts d’ells entre elles. Exemple. Més promíscua que na Penèlopa Popes, la dona del cuguç n’Odisseu Shiasseu, dominat, «marit amodorrit, només mica bo llepant culs al llit», el qual s’escau que fou fàcilment esclavitzat set anys seguits pel cony diví i la verborrea d’aquella bona altra, na Calipsa Seclipsa, tipa i atipadora, enormement xerraire, aclaparadora cotorra aristòcrata qui es dignava tanmateix de xafardejar amb lumpen i proletaris com ara ell.

Tornà a casa fet una merda. Va dir, «En atènyer la fi de ma desena edat, segons Soló, la mort no m’arribarà pas massa aviat; direm, tots plegats, en chor ben acordat, ‘ja m’era l’hora!’.»

A l’harem, hom hi reconeix na Celsa Grier, na Dolors d’Arret, na Punallet Nabò, na Quitèria Parrús... Un bon plec (o aplec) de les casades del poble també hi són. Qui sap què hi foten (de bo). Hi són de transients transeünts, sovint sondrollades pels tumults de la insanitat. Veteranes, molt ardides, amazones clafertes de cicatrius de tantes de guerres on assistiren, aprés victòries i desconfites, al turmentat sebollir de llurs companyes i de llurs destrals i espases, i buiracs i arnesos. Les jovencelles romaníem pensives i un bri desolades, adonant-nos-en a quines inescandallables pregoneses no havien caigudes. Car no n’hi havia prou que les estupressin, calia de pus en pus difamar-les. De vegades, feien els esclaus eunucs (aquell era llur gaudi) espetegar d’estranquis rares pirotècnies que foradaven i destruïen els voltants, i vèieu llavors les desbandades. Prestament, pler d’esfereïda dona vella vehementment lluny es desava. I els de més dels cops les de més ja no reapareixien. Sens atalaiar-se de, és a dir, sense neguitejar-se pel fet que retornessin o no, un alt nombre dels pixavins, fats i xarons, irrisoris, es banyaven els cabells d’insecticida i amb pintes de carei s’hi feien clenxes i xurrimpàmpols de fantasia.

////||||\\\\

(Transients transeünts pels turments de la insanitat sondrollats.)

D’on trac l’energia? Naixia assistit per una perversa energètica sucosa prodigiosa traça per a acabar, sempre i en totes condicions, la feina començada.

Com es pot ésser prou higiènic ni distès en aquest ambient rude, en aquest clima hòrrid i tòrrid, on gladiadors i xarlatans, i tifes en general, caòticament s’aferrissen, grotescs gripaus triomfants, a tindre raó, on de debò tot allò que diuen no són sinó desvergonyits potineigs, i allò que fan re altre que eixorcs xipolleigs de metzinosa bava.

Els homes de les feines senceres (fets tots un formiguetes) «enceren corretges, ajusten politges, n’ungeixen els engranatges...». But what’s the use? Tota construcció es deteriora, s’ensorra, esdevé ruïna; encarcarada, tesa com estocafix, a miques s’extingeix; al cap de no re, no en roman re. Tot treu al mateix, el buit. «Del buit ens traus, i al buit tornem» diuen cascuna de les efímeres construccions.

No siguis ruc. formigueta. Pren-te sempre prou lleure, home banal, circumstancial. Amb bleix pausat, val molt més sempre de jeure sota un cel d’estels i d’arcs iridescents que no pas basquejar’s com un camàlic anquilosat rere cap altra fútil fantasmada. Que les més esbojarrades tempestes causin les devastacions que vulguin, mentre romans hipogeu, bon sopluig o mendraig avall. Ja en sortiràs, del cau secret, quan torni, si mai torna, la pau.

Com enyores la innocent complaença prehistòrica quan ignoràvem encar que entre els cucs i nosaltres no hi havia, al fons de la realitat, cap distància ni una.

Vivia entre cucs i arnes, entre parracs i draps bruts, i somreia amb complaença, pagat de comprovar com tothom m’estimava. Cantussejava un aire lleuger a l’estil de la Bridgewater. Llavors un conegut dels anys de la picaó, de qui son semblant representava el quadre tètric de la més caricaturesca luxúria, em va aturar prop la via vora el castell. «Quin sant s’ha penjat? Ja t’han tret de la garjola?»

«Perdoneu» li dic, «em deveu prendre per altri. Soc el músic Sabater, pertot faedor d’un gran paper.» Car sempre has odiades les mòrbides hipocresies dels elogis i les elegies. Emanacions radioactives. Tribus, què són sinó famílies de dracs, tots alhora escopinant tothora llamps forcats?

Escarransidot, lletjot i sense un ral a la butxaca, no em podia pagar cap putarrona al bordell. I allò que no és putarrona, com s’hi accedeix? Mai ho haig pogut mai resoldre. Mes...

«Recorda-te’n que et caparen i esnarigaren a la cangrí!»

«I ben fet que feren. Car quin descans, vós! Un treball de menys! Només aniria al bordell, si em trobava posem per cas cap peça de pistrincs part de terra, a prendre-m’hi una menta, i per a la distracció i la companyia de les belles ànimes qui hi feinegen, com sempre feia àdhuc quan, diguéssim, encar era mig del món.»

Car, en efecte, dec ésser el més innocent dels carallots. Mai no he sabut interpretar les intencions de cap de les setanta-set femelles qui se m’han obertes de cuixes, i sota les faldilles només s’hi percebia, al fons, no pas cap gloriós tapament de calces de cotó blanques, ans, cada cop, un cony, un conyàs, tot plorós i delerós. Estrany que sempre ho interpretés com una manifestació espontània d’un altre element atzarós, com qui diu, atmosfèric.

Mos inclinacions presents entren en litigi amb mos instints palingenètics, i cal dir que aquests darrers els trob ben esmussats. No soc capaç d’albirar un cony ofert, i llençar-m’hi sobre com insistirien que fes els meus ímpetus ni brius ni braons avials. Sempre em sembla, al moment de l’exposició, que allò no deu ésser sinó un error de perspectiva, un miratge, un efecte meteòric, meteorològic, passatger, espuri. Un cony que ha passat per un trasbals o altre. Encar hi plou després de la tempesta. O s’hi ha escaigut no fa gaire una secreta congregació solemne de llimacs i xones. Qui sap. El món, tot hi són meravelles.

Grues i caderneres hi bullim indiscriminadament, a les calderes de les sopes heterogènies. Tot hi és incert dins l’incert de l’incert. Espai, temps, gravetat, tot hi fluctua i en contorsions es desenvolupa i ‘desendesenvolupa’, i hi és asexual i hi és simulacre, i hi excel·leix sovint en el més gran desavantatge.

Amb plomes de monal al capell, em transformava en guru, i m’afirmava, «Noi, noi, calma’t.» I em donava copets al muscle esquerra, i m’afegia, «No et desficiïs, saps? Ara mateix t’ho resolc.»

Allò que els manca als il·luminats de totes les èpoques és precisament més llums — per a entendre’ns, enteniment. Això ens cal doncs, d’aprendre i de saber d’enraonar amb si mateix. Una eloqüència universal, on tothom i cada cosa llavors clarament no em comprèn, de les falenes d’autumne als flocs de neu de darrers de març, i sobretot jo mateix, sigui qui sigui qui fos al moment d’escoltar-me. Un exercici molt entenedor d’evocació, exprimit tot fent dringar l’úvula o campaneta (en realitat, el batallet), i amb aquell so únic posar-me alerta davant l’evidència que, a despit de totes les adversitats, visc. Visc, tot i que els veig, de lluny, cars adips i dilectes voltors, qui se’m querellen pel cadàver abandonat prop el templet arruïnat enmig de qualque remot desert, amb hieroduls d’ambdós sexes, lascius i fecunds, dansant, en espiritual aiguabarreig, amb les sàvies besàvies, de qui les pítiques incursions verbals escarneixen i vilipendien tots i cascun dels suposats desllorigadors de l’inescandallable ni l’inescudellable.

Soc rere les misterioses petjades prop l’aiguaneix, no pas massa lluny de mon cadàver. Estranys grassos renocs, carques monarques de l’oceà Fangós, treuen el caparró, tornant de llurs reialmes subterranis de la mort. Què em diuen amb llurs llavis aparentment muts tot i que es belluguen sense arrest? Ni que els responc, alternatiu?

«S’escau que pertanys a l’horda ingent/ De mesquins poetes putrefactius.»

«Te’m torques al·lotell als voravius/ Si veus mon estre aixeta senescent.»

«Trontolles per assegadors d’oblits/ T’acomiades d’albirs i fragàncies.»

«Vell m’estavell — esborrades distàncies/ I obeeixc pòstum els senys aigualits.»

«Bonanit i bonhora, mestre del gros garbuix/ Transient transeünt qui es mor entre el rebuig.»

«Transient Transeünt, incert rebuig/ Llençat impunement al Gros Garbuix.»

Sorra infinita entre oceà i cel molt enemics. «Desert d’amics, de béns i de senyor/ Mai recollons no m’he trobat millor.»

////||||\\\\

(La importància de les petites impactants idees ara que ens trobem ran d’anorreament, i tot i que probablement ja sigui de tota manera massa tard.)

D’improvís, petites impactants idees irrompen al text i el trenquen, i s’hi incrusten, i desplacen i reemplacen certes assenyalades idees errònies, i tot llavors s’aclareix enormement.

Tot és diferent i ara, a la fi, ja era hora, tot es comprèn. On hi havia cap acollonidora figura metafísica de domini intens i indiscutible, com ara un ‘déu’, o el nom de qualsevol altre ésser ‘diví’, una petita idea impactant ho va substituint automàticament per ‘Monstre Pelut’, i al mateix temps, pertot arreu on hi rau el nom de l’heroi èpic, mític, bel·ligerant i esclau de la fal·lera idiota del bel·licisme, que la petita idea impactant s’hi impacti doncs, i hi digui, no pas el molt betzol i suposadament dramàtic nom ‘heroic’, ans simplement, ‘L’Erràtic Aberrant Ximplet’. I així anar fent.

On hi ha el parlament mefític i carregós del profeta qui no sap què collonets s’empatolla, o el del mal filòsof de les falòrnies evidents, que on hi digui «‘En Tal’ profetitzà o estatuí...», que hi digui tothora «‘Aquell qui Desbarrava pels Descosits’ aquest cop et sortia inversemblantment amb la capdeconyada que...»

Algú com jo, qui no crec en déus ni herois ni jutges ni profetes, que els duu una aversió extraordinària i perenne, i qui, per contra, es considera el més merdoset dels antiherois, mos victoriosos aürs no essent mai sinó febles dissonants espinguets escanyats, és natural que no es fiï gens ni mica de cap bestiesa proclamada per cap ‘cap de brot’ dels qui fonamenten ‘espiritualment’ (!) la conducta dels repugnants ‘directors’ d’aquesta esfèrula que sobreïx d’odi i malignitat, on els més desgraciats (els guerrers i els ‘rectes pares’) són els més escoltats i ridículament honorats.

Que cada ‘savi’ a l’estil del datpelcul Solomó, i cada ‘viu’ com el maleït fanàtic Ulisses, o cada ‘valent’ general de merda, tinguin el nom canviat pel nom que haurien d’haver portat d’arrencada. És a dir, ja ho he dit, el d’aberrant imbècil, i cada divinitat el de monstre fastigós, i l’adoctrinament dogmàtic i doncs criminal del públic en general no hauria mai arribat tan mòrbidament i fatalment lluny.

////||||\\\\

(Els multitascaires amusadament contemplats.)

En acabat d’haver estat interessat, per començar, en l’atletisme i la lectura; segonament, en el cinema i el teatre; tercerament, i molt pregonament, en la filosofia; finalment me n’adon que un interès que encar amb prou feines em roman és el futbol — el futbol resumit i un cop el partit acabat, ep!

Com no he suportat mai re llarg, tampoc un partit; crec que tot hauria sempre d’anar al gra; recordeu que sempre és massa tard; que només no fotent re, vivim; car viure és ésser enjondre, perdut en el somieig. I no et pots perdre en el somieig si vas gens enfeinat.

I també, si hom depèn d’un desenllaç qualsevol, no viu; pateix. Doneu-m’ho tot ben mastegat, si us plau — qui vol cansar-se mastegant re? Qui vol entretindre’s monejant dins els paltruus i les altres mecàniques intimitats del rellotge, quan sap que el temps és un concepte inexistent, un invent carallot dels mecanitzats individus, justament, no diré pas els meus enemics, diguem-ne els meus contraris, oposants, oponents?

Com mamuts espatllats, les feinades que nogensmenys no foten! Són pertot arreu adobant-ho i fotent-ho tot malbé, tant se val, la qüestió formiguejar-hi. Són els qui en dic multitascaires. Són bons per a la multitasca, és a dir, bons per a remenar el poti-poti per un pol i pel pol contrari. No en tenen mai prou amb una, de tasca; els en cal un munt. No els envejaré pas. Potser els hauria de plànyer una mica i tot. Car lleugerament astorat et demanes, «Quan els roman temps per a viure?» Jo qui crec que viure és no moure’s gaire, i sobretot no tindre la responsabilitat de cap obligació — la més mínima obligació em fot a parir, ple d’angúnia i de neguit fins que no puc dir ‘deure acomplit’, pobre de mi. Només puc entendre’m mica en la rutina i en la inèrcia. La inèrcia de la benaurança i la benaurança de la inèrcia.

Segur que els sobergs multitascaires en dirien, de mi, pel cap baix el contrari — que què hi dec fotre al món, un espantall inútil, un paràsit dormilega i sempre fatigat sense haver fotut mai re? I, és clar, que en realitat viure és fer, i que com més no fas, com més de tasques no duus a bon port, més vius!

No els contradiré pas. Cal donar’ls sempre la raó. S’emprenyen fàcilment. Esdevenen perillosos. Es pensen que una altra de llurs tasques és dur-te a l’extinció, si, sobre que els contemples com s’escarrassen, els contradius.

Pobra bona gent, que facin, que facin, no els seré pas mai cap entravanc, això rai, cap perill. Ep. I al món hi cabem tots. Ells feines rai, i jo ja els aplaudiré sense fer gens de soroll ni rebombori des del meu raconet.

Que sàpiguen que els trob d’allò més entretinguts. Em plau de contemplar’ls. Viure és contemplar. Sense compliments ni contemplacions, valentament, contemplar el món. Embadocar-s’hi i filosofar-hi suaument. Ara mateix contemplava un paper estripat, vist en el fons verd madur de la flassada de llana que duc a la falda. Al lloc de l’estripada, al perfil, s’hi dibuixa la carena d’una serralada. I em dic, «Quina diferència entre la carena dibuixada per aquest paper, estripat a la babalà, i la carena de les muntanyes de l’Himàlaia vista en la realitat contra el Sol que es pon, allà baix no sé pas on, la Índia, el Nepal, el Bhutan...? Amb el fred que deu fotre, vós!»

Cert que per massa badoc, per massa contemplatiu, les errades patides han estades i continuen estant múltiples. Què ho fa, per exemple, que tota botiga on vagi per a veure si em puc fer amb una mica de teca a bon preu esdevingui tot d’una buida? I quan no són buides al començament, al cap de les hores, per culpa d’haver badat, trobant-me que algú em pispava el recapte que havia reunit a un cossiet, i que aleshores, massa tard, totes les lleixes romanguessin efectivament amb no re de prou assequible? O que anant cap a la caixa me n’adoni desolat que m’han pispada la cartera amb tots els calers i documents? O pitjor. Com ara no fa gaire. Que esperava amb quatre d’altres vídues que traguessin a la fleca la darrera fornada, i un dels pastissers, un mongol sense camisa ni samarreta, amb el pit quadrat tot pelut i suat, de per riure, se’m foti damunt a l’esquena i m’arrapi fort, i foti doncs riure les quatre vídues de dol, bo i pretenent donar-me colossalment pel cul, i amb perill que el seu pes i els seus esforços no m’esclafin o m’asfixiïn?

Me n’he anat avergonyit i sense pa. Viu, tanmateix, que ja és prou. Quina exageració, aquell bestiota. Em sembla que canviaré de fleca i tot.

////||||\\\\

(Indrets d’eixarm i d’exorcisme, és a dir, d’infern.)

Els astrònoms (com estilites desnodrits, dalt llurs observatoris, sent-los buixir, probes i ímprobes, fúnebrement) albiren esverats als cels nocturns sogues sens fi de figues ferotges. Els metges, éssers incults als quals consulten, proposen el diagnòstic que el cel nocturn és un estómac a qui els fogons de la febrada fan coure tot un paisatge obscè de grolleres bugaderes qui al safareig immund de la nit hi netegen, amb immensa dificultat, això també, aquells tascons de suro amb els quals les deesses sovint han per molt bon costum d’obturar-se’n els monstruosos conys fets de mantes galàxies, els quals conys, com tothom sap, són capses de Pandora d’on totes les dissorts ni els mals guanys, com és així mateix universalment sabut, de continu i molt esgarrapadorament no ixen.

També els colpeix la intricada arquitectura dels asteroides, tant en llurs orbitals i tendres com en llurs violentes i molt directes, impactants, presències. Són els mateixos molt perspicaços astrònoms qui detectaren com el secretívol flogist escoseix el seu embruixat territori infernal, sabent, flogist molt savi, que els mapes còsmics són sempre nàquissos, que no fan mai ni la peça ni el pes. El cosmos i l’infern són cosa idèntica. Dos noms per a la mateixa horror. Un cosmos molt marejat, amb els rodaments de cap de les galàxies. I l’absència constant de cor i ment, i les contínues sorts diverses de les hostils efemèrides pels carrers lleigs de l’enlloc on s’hi estotgen els miratges, amb, darrere gairebé cada cantonada, els sobtats llampurnejants monstres dels tentacles esparveradorament pansits.

Al cosmos un dels asteriscs més barroers que s’hi troben és el Sol. El Sol, un petit estel boig, un asterisc, qui l’espifia de continu. Al mateix temps, un subjecte molt cínic, mai sentint-se responsable de re. Fotent les mil-i-una malifetes, i tanmateix fotent-se el desmenjat, com si no hi fos per a re. I tanmateix les bufades d’escalfor mortal que ens adreça, les desertificacions, i els llençols mal ensabonats de glaç, amb les glaciacions. I ara darrerement els astrònoms n’hem romasos petrificats. Encar pitjor. La pífia d’ara i avui fa cagar. Quina empipada hem agafada! Se’ns encén i se’ns apaga sense avisar. Fins que se’ns ha tornat semàfor. Tan aviat vermell, com verd, com carbassa. Un enorme semàfor al cel que parpelleja sense cap ni centener. Vòrtexs i vertígens rai. Col·lisions indiscriminades i permanents. Recony, vós, allò masseja. Sospitoses pessigolles les seues, anant tothora lluny d’osques amb els seus sotracs contingents i tàcits. Esqueixat malson. Malèvola fam de dur’ns la malastrugança sobre. Passant de qualsevol manera de catatònic a patint mantes d’amnèsies, i ha esdevingut sense més ni més al capdavall, com diem, una mena d’esmeperdut, calidoscòpic, gens sincrònic, força empedalec, senyalador de trànsit, imagineu-vos-ens-ho, un inconsistent seguit canvi de llums que ens etziba i, és clar, tots els planetes i satèl·lits anar agrament de cul rai. Descontrol total a l’univers proper. Qui sap si el llunyà. Una anarquia desastrosa. Ens reguardem entre naltres. De qui la culpa? Teua? Meua? Se’ns afebleix el senderi? Hem parats folls, tant titllar, carallotament apotropaics, els daixonses i els dallonses del cosmos amb noms i conceptes que a ells (unitats elementals les facultats de les quals ves a sabre on atenyen) no els foten mica de gràcia? Som davant una rebel·lió de les congregacions d’astres i de llurs acòlits més afins ni estiracordetes? Belleu no volen pas que hom, molt desgraciat, els adossi noms d’idiotes divinitats ni d’ignars personatges? «No ens abasseguéssiu estúpidament ni amb ninetotes ni amb ninotots — som iconoclastes absoluts! Sempre hem fotut allò que ens ha rotat ni passat pels ous, ni per les nous, pels nius, per les nuus, les naus, les neus... Ai, bèstia puta; l’apetit sexual de la femella astuta i la nostra, ni punt de comparació; el nostre estre, el nostre verriny, és clar, és colossalment superior, i ens duu a fer caparrades que les astutes femelles putes mai no gosarien ni s’empescarien, massa sòpites! Tothom ho sap. Amb furor uterina, ens pugen dels encesos úters descordats els dracs flamígers del desig veneri, i els objectes malastrucs amb noms de mascles de pèndul míser espotzim o piu esfilagarsat de boina bruta, més val que fugin esperitats i esparverats d’aquells conys afamegats, supernoves golafres, qui se’ls devoraven d’un mos i au, i a les perifèries oblidades les perplexes espatllades joguines, els humans tots plegats, flagell immund, de qui llavors a llurs queixals, ni als nostres, no en romanen ni insignificants microscòpiques negligibles desfiles!»

Recobraven els astrònoms altament reptats la humilitat obsoleta, i s’ennanien, i així, esdevinguts nans nanets, com ara mosques carronyaires, es volien al vodevil on volaven amb ales transparents, i tot hi eren contorsions i fioritures, i es conjuraven, dansant, a ja no mai més, fatxendes i clandestins, pretendre d’ordenar allò que és inordenable. Sucumbiren arrítmics a toldre’s recíprocament els genitals, en netes apofal·lacions oníriques, i amb llengües ofídiques, com qui tasta, i s’hi abelleix, vidielles, recacejaren i rostaren llavors pinyols de la carn endins, amb còmic efecte, i pels viscerals jardins de la castració, felins, embolicats en una exuberància de tovalloles ensangonades, com dansarines de translúcids vels caducs, amb esclats d’imprecacions i abominacions fascinadores, esmicolaren els tèrbols macabres bares telescopis de les infectes mentides, i així extingides les deus que els duien tostemps enverinats, estimbaren vers l’oblit definitiu les claus espúries i incompatibles que esperonaven llur perversa vanitat d’haver pretès d’haver entès re d’allò que és, per definició, totalment incomprensible.

Flegmàtics, acabada la dansa, es cofaren mutus, com si fos amb les vilipendioses coroces dels qui duen a la foguera, amb les carrinclones cucurulles dels vells bruixots, blaves i solcades d’estilitzats estels blancs, i enriolats i aparentment finalment feliços, es comprometien a no voler’ns fer beure mai pus a galet.

Ara farien bondat i ja no els lleuria en el futur d’apedregar’ns amb d’altres de llurs abstractes abstraccions, ubiques i paradoxals lletjors que només ens duen a desesperacions, i a falses frisances, i a horroroses desconfites. Una exageració repugnant de claus rovellats del taüt de tothom que és, ja ho saps, aquest maleït univers de merda.

(...)

I al capdavall, pitjor. A la malignitat del Sol aïrat ningú no se n’escapoleix.

Els boigs innombrables s’han descordats per una intensíssima pressió solar que els ha fotut el cervell damunt davall. Ara pertot arreu, trets de polleguera, tots els boigs certificats i les vastes multituds dels no certificats, en ple deliri ataquen tothom a tort i a dret de cop-descuit. On facis cap, t’hi trobes assassins brutals que foten a bocins tant se val qui, ens humà qui ensopeguin, les quals víctimes sobtades, amb molta menys d’energia efímera que no els boigs irreprimiblement exuberants, poc poden mai assolir d’escapolir’s mica enlloc. Vagis on vagis, per on les hordes de boigs no hi han colpit amb ferotgia incomparable (i prou ho ha fet pertot arreu; no crec pas que enlloc hi hagin gaires oasis estalvis) tot hi són ossos i carns, i sangs i budells, dels morts de fresc.

Extremadament pusil·lànime, nocturn, no m’hi barrejava pas. Vull dir, entre les gernacions contumelioses, ultratjoses, àdhuc les no pas encar del tot també molt perillosament boges, esbarriades, esvalotades, esventades, horroritzades i horroroses.

Arronsant-me per les parets, ombra dins l’ombra, he atès el meu indret. Romanc fosc al fons d’una petita galeria adjacent dins el centre si fa no fa del túnel llarguíssim on sense atur passen rabents els trens devers llurs il·lusoris destins en fugides desesperades.

Ombra objectivada, hi soc sense ésser-hi. Em dic, «Pensa’t com a objecte, i tracta’t com tractaries cap altre inert objecte al qual adscrius qualque vàlua que et duu plaer. Gerro blau. Vas de cristall, amb totes ses molècules preciosament i precisament emmirallades. O potser més modestament. Un altre qualsevol objecte adotzenat no gens diferent de cap altra pedra. L’única manera que ets algú és tractant-te d’objecte de tot escèptic. Demà m’afaitaràs, dius a cada esdeveniment amenaçador, a cada instant on romans encar en aquest univers irrecobrablement atziac i malastruc. I prou».

////||||\\\\

(‘Torreïficats’, i mai torrefactes. Invulnerables àdhuc a l’ira boja dels Sols.)

Xiulant estridulós tranquil·lament i anònima pel carrer, amb les mans a les butxaques i el capell groc de gairell, hom m’abduïa. Se m’enduien a palau, a ca l’emir de la remota Iltirdistan. Diu el bon home que els meus escrits on descric certes de mes meravelloses invencions l’han convertit. Que ara vol ésser mecenes dels genis més preclars mai existits. Començant naturalment per servidor. Que si li sap molt de greu d’haver mancat en Voltaire, no mancarà pas d’ajudar’m a mi, voltairià qui soc de força pes. Es declara encantat sobretot amb la meua invenció de l’home-torre. Àdhuc l’ha imposada al seu reialme, on tothom va ara pel món degudament ‘torreïficat’.

L’emir, molt amable, m’ha convidat per sempre més al seu palau, on tinc totes les oportunitats del món per a treballar en les millors (és a dir, més útils) invencions mai inventades. M’ha assignats un quants d’eunucs com a servents, i de dones, tres de les rebutjades del seu força nodrit serrall. El primer vespre mateix ja m’han embolicat ben embolicat, les tres alhora voltant-me, nues, grassetes, granades, ben aprofitades, com mai no n’he tocades de collonudes en ma vida, i voltairià vellard i lleig i caduc i més content que no un gínjol, encoixinat per llurs flairosos cossos com m’hi plac, vós, com un benastruc camell ben tip. Esmeu-vos-em, pobrissons, ressorgint pedrapiquer qui va picant pedra tendra en la foscor, i això sense gens de revulsió ni cap barruf de por d’encomanar’m cap gam ni pestilent entec.

Aprés un llong naufraig en oceans de carn on, rabejant-nos-hi, romanem, equipol·lents balançons titubant als vèrtexs tous d’uns més tendres esglaons trapezoidals formats per tres cossos femelles i un de mascle, i d’on no emergim (upa-là, upa-là!) a la fi sinó com sobtats esplets vernals plens de renovellada energia, esdevenim força familiars, sumits en escalfor domèstica, i llavors, en un d’aqueixos episodis de vida harmònica, la nena bonica (una de les filles de mes concubines odalisques) era al bidet netejant-s’hi son conyet, i era ella, ull viu, qui se n’adonava del pardal, i mig torcant-se’n i tot, m’ha pres amb la mateixa mà unes molles o pellucalles de l’entrepà, amb les quals, temptadriu, ha atret el pardal fins vora la finestra, i quan el pardal es disposava a ficar’s les molles al pap, li ha oberta la finestra per a estórcer’l alhora llençant-les-hi fora, cosa, ai llas, que ha aprofitada un altre ocell, aqueix negre, fi, amb el dessota de les ales marcat per unes línies vermelles, per a abocar-nos dins la cambra un insecte negre, gegantí.

De primer ens pensem que és una mosca colossal, i llavors quan ens brunzeix esgarrifosament a les orelles, ens n’adonen, esparverats, que és una vespa enorme, la qual en aquell altre instant pica, rancuniosa, la cama de la nena qui ha tornada al bidet a acabar-hi la feineta.

Com he corregut aleshores, heroic, a matar-li la vespa d’un clatellot, i tot seguit, abans la xicarrona no plorés massa, a desinfectar-l’hi la picada, i ui com les tres mares no m’han admirat encar més que no abans. Sí ves, soc així. No n’hi ha mai prou amb ésser un geni, cal alhora ésser prou gentil i saber amoixar el sexe feble — un sexe, com tothom hauria de reconèixer, molt agraït, i al qual soc molt parcial. Sempre he fet forrolla amb les femelles, totes sense excepció m’han perpètuament adorat amb frenesia. No pas que no m’ho mereixi, com dic. Ningú no les ha admirades, en massa i sense distincions, amb un més fi deler, ni un esfínter més fer.

Ah, les femelles, vós! Cantem-ne peans atòmics sense estroncaments ni penúries. Monuments. Naus immunes a tot desori ni enrenou, i de qui la rigorosa abolició fora desarrelament i terror de fi malaurada i irreversible! Meravelles naturals. Millors productores que no la irracional artificiosa màquina, la qual sovint cus tort, concep fals, col·lideix amb la realitat, defeca, esbiaixadament, monstres irrecognoscibles, sense mai acceptar-ne la pertinença.

No, vós, ja us dic. Les femelles, eix autèntic, dret, irrompible, del genuí real. A l’origen de tot aqueix magnífic espectacular inesmentable barreig, hi han, sempre, les vagines, plecs brutals, sorprenents, conspicus, que, en enigmàtics episodis, generen i despleguen estranys companys de viatge en gruix esgarrifós, incessant, mortífer. Això mereix. Cal pagar el millor sou possible a les afortunades possessores de les flairosíssimes vagines. Res altre de tan com cal no ens construeix la penosa i operosa, onerosa i quimerosa, vida. I envant, ja ho he dit.

Ara passarem a coses més serioses. Pel que fa a les torres individuals qui ara portem tots pel reialme, i aviat portarà la humanitat sencera, per als entesos, els detalls tècnics els trobaran al meu insigne «Tractat d’Arquitectura Inexhaurible». Per a la gent més normal, els diré que, bo i prenent exemple dels individus més intel·ligents existents a l’esfèrula — els crustacis, cargols, tortugues..., etc. — i sobretot els xufancs — és a dir, de tots els elements qui es belluguen pel món amb la casa sobre — la torre és un cilindre autosuficient d’un pes insignificant. Hi pots clapar dempeus. Hi pots fer les feines brutes en aparells d’autodestrucció instantània de les matèries improcedents. Hi pots cuinar amb aigua destil·lada directament de l’atmosfera mateixa, sempre prístina i pura, i sense fums ni olis, molt salutíferament.

Amb el teu cilindre inexpugnable pots viatjar pel món sense cap por, invulnerable, impermeable, hermètic, indestructible, si t’hi apliques la criònica incorporada a l’aparell i t’hi criopreserves en criopreservació acurada, hi pots viure mil anys sense que re no et molesti. És un aixopluc perfecte contra tot desastre còsmic, i no cal dir, tota bomba atòmica ni cap gas letal.

Un cop et ‘torreïfiques’, o esdevens ‘torreïficat’, pots anar pertot arreu, lleuger com un fi ocell alat. Hi vas impel·lit meravellosament per la força de tes cames, una força molt augmentada per la secreta maquinària mateixa de l’instrument màgic, tot i que, és clar que, emprant forces amagades, i no pas gaire recomanades, car allò usa massa (abusa) el cor de la font d’energia solar del cilindre miraculós, pots anar, en una emergència, fulgurant com un coet de ràpid, o més.

Àdhuc, quan et mors, el cilindre ho percep, i esdevé un crematori que torna en un tres i no res el teu cos, i tot el teu llegat, i el cilindre ell mateix en una vapor que es confon amb l’aire ambient sense afegir-hi, com dic, doncs, gens de pol·lució.

Als viciosos molt adeptes devots a la religió del sexe (i com tothom sap, no cal ésser ni acadèmic ni re, tota religió és porca ximpleria), a part que pots delitosament farcir el cilindre amb el cos d’una odalisca, i engegar alhora aleshores l’orquestra incandescent d’un moviment adient, pots així mateix, si pus et convé, extreure del cilindre un fal·lus geomètric qui pots introduir automàticament a una vagina molt amorosament subjugada d’un cilindre femella. Els cilindres els maridem i mullerem a ritmes sempre plaïbles i païbles. Hom no s’infligeix inútilment i idiota cap mena de masoquisme ni sadisme. Les perversions no s’adiuen gens amb les nostres torres sempre nobles i virtuoses. Tot és clar i net amb nosaltres. El diagnòstic és, «Viuràs benauradament per sempre, sense aclucalls ni abissos ni joiells, ans, al contrari, nu, elegant, elàstic, sempre peus a terra, mai marejat per re. Moltes gràcies».

(...)

(D’afegitó, aquesta petita nota.) (Escrita en el dia d’avui — cosa que a hores d’ara, no fotéssim cagarel·la, és clar que no cal ni dir.)

Sempre havia somiat que potser m’hauria abellit i tot d’esdevenir durant una estoneta si més no un dictador, i dictar llavors certes reparacions en les mesures dedicades a millorar el ben ésser general.

Atès que tant no deia creure-se’m, l’emir de la remota Iltirdistan, aprofití l’avinentesa i li vaticinava, molt seriosament i solemne, que em sabia molt de greu, mes que, segons mos de totes totes encertats càlculs indiscutibles i insubornables, es moriria sobtadament, l’endemà matinet mateix, abans no sonés la una de la matinada.

Em va demanar si no fora alhora prou savi d’escatir així mateix un remei, i li vaig respondre que l’únic remei era que demà no arribés mai. El temps, essent un propòsit inexistent, inventat pels usurers i d’altra cobejosa farfutalla paràsita, només calia decretar que, tantost arribats a mitjanit d’avui, tots els d’ençà d’ara inútils rellotges tornessin automàticament a la una de la matinada d’avui, i així l’endemà, això rai, no arribaria mai. De fet el concepte ‘demà’ fora obsolet i esborrat de tot diccionari ni llibre educatiu, i avui fora d’ara mateix en endavant l’únic dia eternament existent a tot el reialme.

Ens avençàvem d’un colló o més a l’estúpida humanitat romanent, encar ofegant-se al fang i a la sang de llurs fantasies vanes i de llurs conceptes extremadament merdes.

Ací, d’ençà d’avui mateix, s’han acabades les matràfoles i camàndules dels temps i els mesos i els dies, i què ho sé jo, centúries, eres, eons, carallotades. Ara, a la fi, tots som igual de vells i de joves, i doncs allò que compta no és l’edat (l’edat, una altra falòrnia inventada pels qui els abelleix, malèvols, d’embolicar la troca), allò que compta és l’habilitat que serves a l’instant on la serves, l’habilitat sobretot de saber hom (tu mateix) d’ésser-hi, present, al món, estort de tants de catralls ni de bobanys, és a dir, de tot verinós concepte ni abstracció, es digui consciència o metafísica, o ves a saber què, ànima, destí, heretatge, classe, mèrit, grau...

Tant se val. Avui doncs era el dia (el jorn i la nit únics), on tothom viu prou hi havia nascut, i on tothom mort hi havia mort. Les dates de la vida de tothom són a la fi (ja era hora!) idèntiques. S’han acabades les graduacions, les escales, les piràmides. Tothom al ras, ras, rasat.

No val a badar. Sempre és avui. Sempre és el mateix dia. Res no canvia. No hi ha fotut futur ni mai n’hi ha hagut. Sempre t’hi trobes el mateixos datspelcul dalt de tot. Quan un es mor, en posen un altre qui és en tot com l’altre, tret que encar viu. El mateix polític venut a les màfies criminals qui abasseguen l’argent, el mateix general assassí, el mateix jutge sedec de tortura i sang.

Que es fotin. Nosaltres rai. Amb un sol dia (sempre el mateix), ja no ens calien calendaris; ja no ens calia sobretot aquella altra mentida maleïda que hom n’havia dit història, ecs. Ja no ens calien ni evolucions ni revolucions; ja no ens calia sinó ésser en el moment mateix on ja no som, com fan la totalitat dels altres habitants més vius i integrats de l’esfèrula — una dissortada esfèrula martiritzada fins ara pels humans amb massa d’invents àvols i idiotes, inclòs el temps, com dic, i no cal dir, la religió, la filosofia, la història... Tantes de farses, tantes de bestieses sens fi.

Ja no ens calien ni records ni recances, ni revenges ni cofoismes, ni esperances ni desesperacions, ni efemèrides ni capgiraments, ni melangies ni enyoraments... «Enyoraments, dius! Si hem arribats a la perfecció. Si cada dia és avui, com no pot ésser de cap altra manera, com et pots enyorar d’avui mateix, tros de quòniam!»

Reialme beneït, i així anar fent. Segons la nostra demoscòpia de llavors, més del noranta-nou per cent, lliberts, havent-nos estoicament desfet d’aqueix jou escanyador i les pressions extenuants de la camanduleria del temps, ens trobàvem immensament satisfets. L’eliminació d’aqueixa empudegadora gaura, aqueix feixuc enjòdol, aqueix taparot, aqueixa nosa, aqueix cony d’engrony malaltís, com dir-ho...? Ens omplia de joia immarcescible.

Alhora, doncs, pràcticament ningú, menys de l’u per cent, com qui diu, cap persona normal, és a dir, no pas desagraïda, o en tot cas molt pocs, no gaires, els boigs i anarquistes de sempre, només per a portar envejosament la contrària, maldaren encar, subversius, per a tornar a la absurdes mesures d’abans, i qui ho fes, no pas que no fos pas és clar immediatament executat (escapçat amb un parell de cops de simitarra) pels escamots d’eunucs gegantins qui trametérem pertot, car l’ucàs, no fotéssim, vós, com tot bon ucàs, collons, prou calia complir’l. I si no el vols complir, paga, i prou. Nyec! Un cony de cap de capdecony de menys.

I s’ha acabat. I som-hi, i au.

Afables, nosaltres, rai, no ens guanya ningú, mes no pas mai aitampoc transigents amb els qui ens embacinarien amb llurs flagells d’idees corsecadores. Tips d’aquesta fastigosa color.

I apa, aür, i, nois i noies, ambdós punys alçats en signe de poder absolut, persones alliberades, remudes per la nostra invencible intel·ligència animal, de bell nou, esbombem-ho ben fort: «Mort imperible a l’esclavatge del temps!».

////||||\\\\

(Les ombres, quan el cos se’ns mor.)

Benvinguda als llimbs, noia.

Les ombres, quan el cos se’ns mor, som les úniques que pel fet que som insubstancials sobrevivim, i en acabat ací fem cap. Ací les veteranes us donem un llum, una llàntia, i amb la llàntia les novelles aneu on voleu, car amb la llàntia hi veieu, la nit sense lluna ni celístia essent ací perenne com veuràs, i amb la llàntia encesa hi veieu, pel llarg i ample dels llimbs infinits, així mateix les vives exactes inconfusibles colors on tot no és fet, i àdhuc nosaltres mateixes no en som fetes. Oi...?

I vosaltres qui us havíeu pensades que éreu fosques i sense altra color; com us enganyaven a la caòtica esfèrula! Amb la llàntia, la llum que hi lluu, precisament la mateixa que lluïa als somnis, us n’adoneu que sou fetes també de les mateixes colors tan ben definides, i tan colpidores i memorables, dels somnis!

Au, endavant, feu com a ca vostra, car a ca vostra sou, independents, mai més no enjovades a un cos qui es podreix constantment, àdhuc ja abans de néixer. Cossos ridículs, fàcilment peribles, i faves, betzols, idiotes. Car oi...? Si en feien, de ximpleries! Si se’n creien, babaus, d’esborronadores falòrnies! Quins monstres d’estupiditat, els cossos!

Ara rai. Prou podeu, novelles ombres policromes. Endavant, endavant. Ja ho veureu. Tot als llimbs hi és meravella! Cada altra ombra amb la qual t’atures a xerrar-hi, te n’explica de bones, i de tan bones, de cops, o prou sovint, que són boníssimes, prodigioses, polièdriques, oceàniques, i ondulants i extravagants i estratosfèriques, estrambòtiques... Això sí, mai insegures, ni incertes; mai incomprensibles, mai confuses... Sempre exactes, vives, colpidores, memorables, com les colors mateixes.

Fiquem’ns-e en aquest establiment de les ‘oloraines’. Hi ensumarem bones essències. I escoltarem les converses de les nostres ‘co-ensumaires’. O ja n’entaularem nosaltres mateixes, de tabes agradables. La curiositat mai no se’ns esmussarà. Les bestiades dels innombrables cossos qui haguérem de suportar són inexhauribles, inestroncables, i ens farien pixar de riure la nit eternal sencera, per mica que pixéssim, és clar.

«Hola, bon dia, ens hi podem asseure? Som catalanes. I vosaltres d’on sou? Sud-àfrica? Ah, i què ens en conteu?»

Això rai. De seguida et fas amigues. No hi ha ombra que no posseeixi totes les virtuts. Exemples immillorables d’infatigable lleialtat, peti qui peti i per dolent que no sigui el cos que ens ha tocat. Paciència. La qüestió que no patim (ni podem patir) pas cap dels vicis simiescs dels bípedes malagraïts fent-se malbé a la condemnada esfèrula... Nosaltres, immaterials, per força ni goles ni ràbies, ni cobejances ni luxúries, ni cap d’aqueixes merdegades, no ens atueixen... Mentre ells, immunds.... Guerres, enveges, competicions, gelosies, ambicions, cobejances, inquisicions, denúncies, diarrees, malalties... Atzagaiades a betzef. Nosaltres tot puresa, joia, color, amor... I totes artistes consumades... Càndies, honestes... I sense ombra de cap malícia al cor insubstancial...

Tot allò substancial comença en sang i merda. La merda i la sang als cossos mortals són a la gènesi de tota la dolenteria, i de tota la brutícia, i de tot el fàstic al món. Només l’insubstancial és pur a la font, i en roman per sempre pus.

Saps què? Per què no parem una miqueta l’orella? Escoltem’ns-les, aquelles d’allà què diuen...

«—Capó capat de tot talent ni facultat, se n’adonava, el pobre, que al món re l’obeïa. Les coses, per ínfimes que semblessin, sempre s’estimaven més d’obeir la sòpita gravetat que no pas ell, i quan se n’adonava que tot li queia de les mans, i que àdhuc ell mateix queia sense més ni més, i que tot li rodava, perquè tot rodava, la terra, l’univers, i sobretot el seu cap, no sabia com suïcidar’s.»

«—Eren els dies de la moda de fer-se, o fer-se fer fer, fotos o pel·lícules de personatges cèlebres o coneguts, en l’acte, tantost no haver cagat, de torcant-se el cul amb papers que mostraven les cares de personalitats enemigues, o amb papers que mostraven constitucions i programes d’equips d’esports contraris, o de partits polítics oposats, o de diaris i estacions en competició, o de sectes i esglésies de confessions diferents, i com era un mestretites i un llepafils, ho criticava tot, i sobretot que els cagaires caguessin i se’n vantessin públicament i els devots, cada vegada més fanàtics, els en preessin les merdes fins a límits on els ditirambes esdevenien absurds, i tothom banyava en brutícia, i així és com anava el món. Com llurs estronts buits que a la comuna sempre suraven per molt que hom volgués enfonsar’ls, els pitjors cagaires els veies tothora al pòndol i al timó de l’estat, indefectiblement manant.»

«—Ens coneguérem d’ombres a l’esfèrula, oi? Com es deia el teu cos?» «—Gardènia, i el teu? Zacaries, oi?» «—Zacaries, en efecte, ho veus? Com anem? No t’hi trobes collonudament, ací, noia?» «—I tant, i tant, mai no he estat enlloc millor.»

«I tu? Què ens en dius, del teu desgraciat?»

«El meu? Era cefalopodòleg; es deia Conrad. Conrad, nom compost, com tothom sap, de ‘con’, és a dir, ‘capdecony’, i de ‘rad’, és a dir, ‘content’, nom doncs que volia dir que el qui el portava, feliç rai, ell, d’ésser un capdecony. Amb això ja us el defineixc. De cognom Mantega, només li mancava això. Trobava que els pops i les sípies rere les actínies eren molt críptics, i se’ls enduia en aquaris a sestejar sota els salzes i en tenia ramats qui li vivien, sovint molt enemistats entre ells, a dispesa, i n’establia lligams afectius que ell mateix titllava de molt subtils, i, en diàlegs imaginaris, el molt carallot lliscava endavant, entre minúcies, en la solitud, i desvariejava a doll...»

«Quin plom de personatge, oi? Un altre artista ignorat. I tu, doncs? Fes-me’n cinc cèntims del teu, vols?»

«Era una esfinx. Un home parat, no deia mai re. I això que escorcollava pacientment pertot el món a la percaça de no sé pas quina papallona màgica. No ho deia a ningú, ni a la seua ombra. Així que... En fi, tant se val; ho escorcollava tot, anònim, més ombrívol que jo mateixa i tot, i filtrant-se en silenci, i primot com era, per cada esquerda o escletxa, per estreta que fos. Es deia Macàon, com el fill del guaridor Asclepi, i va tindre una filla i va fer que es digués Halisidota. Halisidota Tessel·laris, i amb l’ombra de la bona Tessel·laris ens fèiem molt. Era una ombra qui me l’he estimada molt. Tot i hi haig cercat de valent, encar és hora que la trobi pels llimbs. Si mai la veieu, oi? Ja em fareu signe. És una ombra singular, feta a tall de mosaic de rajoletes romboidals, i segur que, acolorida amb les seues colors de veritat, deu fer un goig sensacional.»

«—“Tolent collons, s’aprèn de capar.”» «—Mana, noia...?» «Era el lema a la porta del consultori del meu cos.» «—Era metge?» «—Cirurgià, i força famós. Al celler d’una casa sinistra, can Cavaller, al call. No pas solament hi vivia, també hi operava a tort i a dret. Clients rai. Tanmateix, sovint, pres per cap sobtada frustració, es veia sorprès per l’atac d’una innata tendència a tallar també pel dret. Al capdavall, el senties raonar íntimament, com res al món tampoc no volia dir re, que tallessis ací o aquí, o més amunt o avall, què hi fotia? Es deia Caifàs Esferes. L’emprenyava molt que el saludessin amb el típic “Què hi fas, Caifàs?”.» «—Però... Guaria gaire?» «—Home, dona, nafres i plagues a balquena, i els càncers més eloqüents, i els més tàcits, ai, i els inexistents. Molt de cos li romania a la taula de marbre. Segur que les ombres dels traspassats per causa seua no me’n voldran pas gens; sort que als llimbs ningú no es revenja de re, i les rancúnies i els ressentiments dels cossos corruptibles moren amb els cossos mateixos, culpables, ells, de tots els crims i mancaments, per moltes de falses disfresses de bonesa amb les quals es volguessin infructuosament mai tapar.»

«—Escolta, noia, oi que et reconec? Em fa que érem coetànies, als anys tremolencs on els salvatges sanguinaris qui s’alçaren inútilment contra les enlluernadores autoritats establertes (i tanmateix, entre ells, ebris, equànimes com amebes, romancers i mastega tatxes, bonassos rai), se’ns amagaren debades a les catacumbes. És clar, que sempre a les fosques subterrànies, sense Sol que ens lluís mai damunt, ombres difuminades, sigui més difícil ara reconèixer’ns. Te’n recordes? Fórem estupefactes hereves de ben galdosos exemplars. Pels soterranis àrtics, lúgubres destarotats bordells sense garrotxes ni moreres, ni orquídies ni senglars, desficioses i amb peus de plom, per aquells trencaclosques inèdits qui no s’hi perdia, embriac com el maleït cos mateix qui, entre ciclòpies hegemonies de crònics farragosos muricecs, ens malmenava, amb sempre vinclada espinada, aparentment indestructible, fins que cap atac cosmopolita tramès avall d’ençà de la superfície, no els les esborrava amb quatre burxades de relló entre les símfisis? Desengavanyades, com fugíem aleshores encontinent, i enceses, assolíem, com menèmeres, de saltar, amb genuïnes petjades d’àngel-aranya, qui amb el trapezi embalat, travessa alhora tinters que l’engruixeixen de negre, devers aquest paradís inoxidable de llimbs sensacional, cascuna de nosaltres (no pas, companyes?) trofeus estel·lars del verament existent.» «—Sí, noia, foren èpoques de mal viure-hi. Pertanyies a cossos amb els quals, mentre clapaven, pledejàvem, capciosament, com nèmesis incompreses, i llavors amb certa obsequiositat i tot, que el nostre endogalador fotés el fotut favor d’emergir, si més no adesiara, a la sanitat de la superfície amb les platges i els interludis, i els abissos i els avencs, i els ozons i els enzes furtius elefants amb ozena, i els jardins i les eufòrbies espinoses, on hom es distén, bo i fent xarbotar els tolls dels renocs, i fora-senyant-se per les àrees més distretes. I ells, arrelats a les pors i les follies, en somnis i tot, que no, que no, que no em lleu, com no em llevia adés, ni mai no em llegué, ni em llegarà, d’alliberar-me de la certesa idiota de la meua creença en la bondat del martiri i l’automutilació. Datpelcul ingrat qui no escolta els consells de qui els vol bé. Ai, com ventallàvem llavors bitzacs i guitzes a l’imbècil dormilega! Sempre es pensava en acabat que devien haver estats els esperits que els enviava un insípid, fat, cru, fatu, i inexistent, mes al seu corcat magí molt poderós, maligne.» «—Ha-ha-hà! Tens raó, brètols de mena, gambirots sense remei. No havíem feta tampoc gens de sort.»

Que on són les altres ombres? Les dels tigres i els pollastres? Els grills i les serps? Els talps i les garses? Home, dona, és natural, totes les ombres tendeixen a viure entre elles. És cosa del llenguatge. Qui es comprèn s’agrupa, ca? És com ací. Només s’hi troben ombres normals, de gent si fa no fa com cal. Les ombres d’escorxadors i botxins, de clergues i monarques, de dictadors i assassins, és clar que també els agrada viure reunides; llurs mateixes maneres d’enraonar, tan característiques. Res d’estrany.

No. Tens raó. Res d’estrany.

////||||\\\\

(«D’aigua passada, molí no mol.»)

Com ho diràs? Molc amb l’aigua del riu que em mou. Amb els bons llibres, com diu en Yuan Mei, hom, en llegir’ls, viu a l’època i en companyia de qui els compongué, immergit adesiara com qui hi respira més net i sobretot clar, definit.

Això em passà a mi amb mon ‘märchenbuch’, un llibre de contes en ignot estranger que em regalaren per nadal mos pares, perquè se’l trobaren a les escombraries, tot i que pretengueren haver’l trobat màgicament a la torre més alta del castell de Minerva, i que sense entendre-hi re, però trobant que els esglaiadors dibuixos hi fotien força goig, em passaren, fent-me, amb allò, sense que s’ho ensumessin, la il·lusió més gran de la meua betzola minyonia.

Amb ajut dels dibuixos, desxifrí tot aquell text de mots inventats — evidentment extraterrestres — als quals afegia significats únics que només he conegut jo tota la vida. «Jo ja m’entenc» — em sentiríeu en acabat dir sovint quan dic coses que lleixen la gent amb un pam de nas, i segurament pensant-se, amb raó, que no hi soc tot, o que si hi soc, soc enjondre, ben lluny del món per a ells molt adotzenadament present, els carallots.

Hom veu el món a petites dosis, a ben comprimides píndoles, de crua realitat. La resta és perifèria esborradissa, és bromera incerta i inaferrable de distracció, amb molts de trenquívols tentacles inútils, mes sense gaires caps ni peus sòlids de debò. I hom no descobreix re si doncs no s’hi fica, a bastament volcànic, sublimant-se, extraient de tot embalbiment ni letargia un fil foguer ben esmolat d’esperit ofensiu, inquisitiu, que el fa tallar entre la brossa i ensopegar amb miraculoses coincidències aritmètiques on tot esdevé confés, entès, orquestral, conseqüencial, deduït. Com jo amb el meu llibre de les adorables perversions.

Fou a les golfes on pujaves amb una escala de mà perversament ranca i amb pler de barrots absents, on moltes de nits, sagnant pels ulls, captiu pel llibre encantat, amb una tremolenca espelma, m’adonava a les ordalies de la meua dèria. Tant de neguit i tanta d’incompetència en la meua dedicació tan delicada! La llavor no esclatà en un clímax, sensacional per a mi, fins que no vaig comprendre, faves comptades, que l’ogre hi era un altre clergue d’esquena. I que l’infant a la imatge naturalment, tot i que només li veus bracets i cametes, hi ingereix excrescències de pèmfigs i flictenes a la seua verga. Tots coneixíem com eren els repulsius ingredients exògens a les vergues dels vescomtes i els clergues qui, molt pegaires, ens adoctrinaven perquè esdevinguéssim bons feixistes meravellosament cretinitzats.

Sort en tenia del meu altre món on vivia. Davallava del castell, derelicte com un ànec eixalat (encar ara m’abelleix d’esvarar-hi avall), i fenia llavors sense veure-hi de cap ull a través de l’abscés fastigós dels vehicles i el merder dels feixos fètids dels esbufegaires bípedes, i m’estintolava amunt, a tall de furtiu llangardaix o altre rèptil talla robes, i sense fer cruixir cap fusta de l’escala, devers els voris esquerdats de vores escalabornades, i tant se val, totes les altres oblidades endergues a les golfes.

Era un xiquet molt roda-soques, cul de mal seure qui feia malbé sabates sense pietat. Sort que no me’n compraven mai de noves. Totes proceïen també de les escombraries. Era molt escanyolit, el menjar em fotia vindre basca. Els minyons més robusts, marcials i monolítics, prou volien ataconar’m sense remissió darrere cada cantonada, tret que mai no fui sorprès, i és clar que era molt més ràpid, corria com el llamp. Més grandets, els minyons brutals, ara ensinistrats en la impunitat pels exèrcits, em trametien, desequilibrats, trets suasoris que mai no em convenceren perquè m’arrestés i, amb les mans alçades i agenollat, els fotés cap cas. Un llamp no és mai tan fàcil d’encertar.

Per a mi no hi havia pastís, ni temptació, ni pedra de toc, ni embruixador melòdic violí, ni etèria simfonia, que m’atragués com m’atreia el llibre misteriós, i els prístins plafons (els albires i t’hi corfons) dels marges, els quals a pleret omplia de subtils insinuacions de molt capaç torsimany, com si fossin tendres baules que indefectiblement i delitosa m’encadenaven al pur coneixement del místic llenguatge que, enmig de la descurança material general, brocal avall del pou de l’oculta saviesa, me n’obrien les inescandallables possibilitats.

Al cap dels mesos, sentia, efectivament, per exemple, enraonar les ombres — les dels arbres, i les de les cireretes i les magranes, i les dels edificis i les muntanyes, i les dels núvols i les cendres — les quals parlaven totes el meu idioma singular, i eren les meues úniques amigues i la meua única família.

Satoris a dojo en descobria, en la platònica realitat. Fins ara letàrgics molt amagats conceptes, fiblats transitòriament pel meu enginy de passavolant ull badat, íntim coneixedor de l’idioma de la veritat, se’m formaven pertot arreu en espurnejants lligams intel·ligibles. Punyent avantatge prenia damunt tot altre insípidament subjectiu ninot. Defectes trobava en tothom com si es tractés de putxinel·lis nafrats, tolits, víctimes de la selbstverstümmelung i tot — amb corquim al cor del grop i la calabroa. Els feia inapreciables almoines de caritat, bo i afartant-los, a tall de troquiscs eclèctics, i ep, això si els veia prou innocents i desarmats, amb ínfimes molt plausibles esmenes a la visió de l’univers, i en romanien tanmateix astorats, al llindar d’un laberint impassable i sense d’altre sortida possible enlloc, i ja no se sabien si eren dessús o dejús cap món endreçat, i l’endevinalla era, gens il·lustres ni il·lustrats ni il·lustrables aprenents de bruixot, que us n’adonéssiu que d’endreçable no hi ha re, que tot hi és inagençable, carallots. Que només gratant amb les llordes ungles de les urpes dels més malignes ni boigs dels dimonis qui rere la façana no som, en netejàvem, del molt repel·lent cognoscible ni revelable, una miqueta el clatell — un clatell evidentment afamegat de clatellots d’altrament inabastable intel·ligència.

I llavors era al bosc, cercant-hi per les escorces atzaroses senyals, i se m’acostà rere una soca la veïna poca-cosa, la qui és força ‘estranyeta’ i es diu Jammes — amb dues ‘ems’ — les quals escriu i fa escriure en majúscules, i dretes, no pas amb les potes avall — i acarades — les dues ‘ems’ (Ms) transformades en ‘es’ (Es) i amb les potes gairebé tocant-se, com si boxessin. Sabent-me, es veu, poeta enigmàtic, em volgué introduir als racons més arcans de la que en deia, amb reverència, ‘simbologia’. De sa persona se n’enfugien penetrants efluvis, no diria pas de sofre, mes de fòsfor — de fòsfor mig encès. Em digué que sense ajornar més la cosa, la solta a tots els enigmes que es veia d’una hora lluny que, pobrissó, tant no em rosegaven, raïen en invocar les representacions ocultes de l’entrellat del món invisible i seleccionar, així inspirats, fruits, als cors o pinyols dels quals apareixerien, si els sabíem escatir ni copsar, els signes que ens mancaven en les nostres investigacions als llibres altrament altament inintel·ligibles. La rebutgí, és clar, i petí a córrer lluny de la boja. Tret que quan menys m’ho esperava, m’emboscava de bell nou de rere d’una altra soca corcada i mocosa amb mollerics, i ara m’aporrinava amb severes recriminacions d’alta veracitat. Em retreia sobretot que no calia que m’amagués tant d’un esperit preclarament clarivident com el seu, que se’m percebia íntimament d’una hora lluny que la meua tan contundent misantropia no era sinó trista disfressa amb la qual em volia depènyer i esmaltar o envernissar, debades, l’obscena humilitat vergonyosa de la nul·litat que de debò debò no em creia d’ésser. Que m’havia clissat completament.

Amb allò, destarotat, mig convençut de moment que la cassigall devia saber de què s’empatollava, em fiquí a seguir ses instruccions. Violàrem un hort i n’emblàrem cascú un melonàs. Ara emprenguérem un llarg recorregut ensems, bo i avençant mig capitombats, caminant amb les mans, a força de braços, car les cames les dúiem plegades per a servar-hi cascú son melonot llarguerut ben niat a les sofrages.

Sense que cap dels dos fes basa sobre l’altre, férem cap, esbufegats, atletes sense combustible, alhora al capdamunt d’un turó glabre, on entrellaçats idíl·licament ja em creia que, havent expirats, no ens sebollirien esplèndidament els supersticiosos pagerols dels encontorns, quan ella, abans, es va treure de la butxaca unes llaminadures d’aquelles que deuen dur els rodamons professionals, les quals et fan recobrar encontinent les energies, i a tots ops la química de la cosa ens reviscolava tot d’una i com si re.

Ara badaríem els melons, i dins és clar que hi trobaríem joiells — segurament en forma de ‘ems’ o de ‘es’ tots incrustats amb diamants (i amb la mantissa obligada de llustrins i lluentons subsidiaris) — com aquell qui es troba perles a balquena als mol·luscs. Ja m’ho havia cregut. I allò, excitat com cap a altre subaltern captivat, seduït, pel seu capità tan carismàtic i poderós, com dic, em féu escalfar, i emprenguérem, com qui no vol la cosa, una sèrie de ferotges orgies que ens dugueren als oblits més palpables.

Les nanses de la cassola negra de la nit tragueren les orelles i ens trobàrem que no trobàvem enlloc, i menys en la densa foscor, els melons màgics amb les respostes decisives. Traguérem no sé pas d’on (o sí, de la flaquesa mateixa) les proverbials darreres forces, i ens fotérem a cercar’ls. Que no haguessin rossolats tos tossal avall.

Cercant, cercant, com un parell de llumeneres, avesats nogensmenys a tasques inversemblants, els dos històrics ans heroics al·lot i al·lota del conte meravellós, es feien tanmateix amenaçadorament buixir pels indignes gossots malignes dels malgeniüts masovers, la pertinença de bares fusells dels quals era indubtable.

Abjectes fracassats, ho lleixàrem per a una altra avinentesa. Que no s’esdevingué mai, perquè la veïna em digué, l’endemà de l’endemà, o l’altre, que tot era invent idiota per a seduir’m, i que prou podia (jo) que (ella) m’havia desminyonat. Que ara la vergonya potser se m’aprimava, i que agraït li n’havia d’estar, i no pas poc. Quin desencant, vós.

«Grotesc sòrdid naufraig.

Tot cau a raig.

El teló. El procés. La processó.»

Així, retrospectivament, tot en tot, quin llegat més galdós. Titella despagat qui, aürtat, s’estavellava sínia rutinària avall, i amb sos plors en acabat beneeix les rels dels prosaics naps i carxofes on s’esqueia d’aterrar. Sota pampolatges s’arrossega, encar insadollablement evocatiu, devers llindars on no entrelluca sinó les empremtes arxiconegudes de l’arnada realitat sense misteris.

I doncs a la fi, què? Res. Sant tornem-hi. Ja us dic, quina merda, oi vós?

////||||\\\\

(Tot allò que si fa no fa no visquí en ficta crònica crònicament ho fic.)

La casa esdevingué tot un entortolligament de ferros i pedres. Tot allò altre, fusta i teules, i d’altres més trivials elements, absolutament cremat, i els personatges qui hi habitaren, morts d’asfíxia o de ves a saber de què, mes, en tot cas, desapareguts o quasi, transformats essencialment en cendres i estalzins.

L’edifici havia estat mendraig o refugi de lànguids petrarquistes molt aflictes, és clar, a la cosa petrarquiana, i per tant només dedicats a despullar sense escrúpols, i fins als griers i les mitocòndries si calia, tant en Petrarca mateix com totes les legions de sos infectes epígons.

En aquell antre de troglodites vaig entrar-hi, recomanat per un oncle meu molt ‘poeta’, el pobre, i prou obsequiós ni sol·lícit reeixí que m’oferissin la petita ocupació de fotre’ls de molt baix ni rebaixat lacai. I així de ragatxo de servei no els feia durant uns dies, prou sedosament ni tan sèdulament com sabia, tret que aviat se m’ompliren els collons amb llurs idiotes lamentacions ni impetracions recitatives.

Execrant contra el petarrer Petrarca, hereu de l’encar més imbècil Dant, els fotia doncs el te i els amania les galetes i d’altres llepolies del berenar, i aquell dia es veu que, massa ultradament emprenyat o distret amb mareigs més importants, vaig oblidar d’apagar bé els fogonets. El resultat devia haver estat aquell foc devastador. No sé per què totes les venals llumeneres hagueren, però, de cremar simultànies, com ara verges màrtirs assassinades en massa pels repulsius enteniments de boigs fanàtics fabulistes.

Massa confiats en llurs inspiracions divinals, i massa atroçment sollats com els covards necròfils qui eren (exhumant hímens inhumans), sense dir res sobre el fet que els de més eren migrats i minvats físicament, per moribunda manca d’activitat (altra que per a declamar, amb un filet de veu, enrevessades ximpleries) per a tindre la petita iniciativa de fotre un simple botet ampits de les finestres avall. Cert que amb tants de volums amb verdets, plens de caguerades de lepismes, i en fi mig podrits, pels racons, la fumerada n’era d’allò pus emmetzinada. I allò me’ls noïa qui-sap-lo, i els atuïa segurament abans no se n’adonessin, tot i que havia cridat, abans de saltar, «Foc, foc, foteu el camp», i els meus crits (tret que segurament no prou pretrarquians) els haurien d’haver despertats a la crua realitat. Però no, es veu que no pas del tot, carregosos carrinclons, lúrids lírics, ells, fins al final.

M’interrogava la bòfia i els deia que l’únic que podia pensar que en fos la causa era que algú dels perennement mig adormits no fumés d’amagat, o que un fil qualsevol de l’electricitat no s’hagués encès tot sol, i em van dir que en això ja hi havien pensat ells, que tampoc no són tan rucs com tothom creu. No vaig dir re dels fogons perquè, ni llavors ni ara, encar no n’estic segur que fos jo el culpable de l’hecatombe, vull dir, és clar, de l’holocaust.

Cap consol manifest en acabat. I tanmateix, malfiat com qualsevol altre dels múltiples fugitius de la falsa justícia, m’afegia, gairebé d’estranquis, a les femelles qui acumulaven centúries de vida vegetativa, i amb les maleïdes benediccions d’un ramat fastigós de fraudulents bruixots, escoltí, cap cot, les miscel·lànies elegies que foren dites en mentidera honor als mags agònics, adés transformats pel sempre molt lleig irisat espectre de la pols cremada, i ara sebollits i oblidats per a l’eternitat.

Terrorista frustrat, tantalitzat per la proximitat de tantes de les eclesiàstiques jerarquies, qui generalment només hi són al món per a abolir tota mena de lleure sa als lacais i companyia, m’esguardava en aquella saó els reunits, i barroer marmessor alternatiu, fent un vaitot, trontollant pujava a la trona i, hipòcrita, recitava llagrimós egregis greixosos, totalment fallits, empelts de línies petrarquesques, i aquell xaró garbuix de tràgiques banalitats els sinistres encarregats de representar els massa atrafegats a abassegar rics-homes ho aplaudiren desmenjadament i tot.

Exonerat de tot pecat, amb allò ja havia complit. Amb el trist peculat que havia anat sostraient del cornet de la morralla que hom anava jaquint per a l’abastament de la cuina, vaig viatjar a Kenya i al Brasil, i l’enorme ull groc de la malèvola lluna m’empaitava tanmateix pertot arreu, acusant-me mudament de quin altre indescriptiblement terrible crim. Embat pertinaç d’aquell ull envejós en la nafra que no se’m clou.

L’astre mateix, en aquelles bàrbares geografies, es cabdellava i descabdellava cíclicament els cabells d’uns raigs que, llavors, en lloc de donar escalfor de vida, donaven fredor de mort. Enlloc no trobava ni llibres ni plantes ni pacífic racó de tranquil·litat i pau d’esperit, i cuidava sovint de suïcidar’m i tot.

Espigolant arcans engranatges de solució al meu embaràs, només m’asserenaven les fantasies amb hèlixs i ponts eteris, i, amb allò, vívids vols devers l’espai xorc i erm de l’estratosfera. A la fi concloc que, aeri, exempt de tot tabú, com ara molt ardit benastruc pirata croat o sarraí, els quals (l’un i l’altre, petit qui peti, passi el que passi, ben fanàticament segur cascú del seu harem al seu paradís privat, l’un amb angelets asexuats, sí, però amb quins bells culets, i l’altre amb immortals i inexhauribles hurís rai) tampoc no s’esgarrifen gens amb cap dels brutals sotracs que damunt no els etziben les sobtades abissals interrupcions interestel·lars entre ports d’acollida o de rebuig, tant se val, ans se’n van de dret, sense mirar prim, com les formigues o els abellerols, o qualsevol altra heroica ben parida espècie sense altres manies metafísiques — amb una situació clara a l’univers, el qual segurament només hi és perquè ell s’hi esplaï i s’hi rabegi — devers el fit perfecte on fotre-ho tot daltabaix a son pler i sense recances ni remordiments, ni d’altres bajanades, i pujava eu doncs llavors, amb estrafet aerodinàmic vehicle construït amb ferralla, claveguera dels xarlatans i de les mediocritats rabioses amunt, i m’enfilava al monòlit d’erecció més àrida ni exsangüe, i en el meu opulent sepulcre, dinasta així mateix dels més exquisits futurs, sallava envant pels atzucacs onírics, fins a no trobar’m, és clar, estavellat i estès a la platja deserta, naufragat de bell nou, sentint la indistinta perenne remor, els xiuxiueigs incessants de les onades, les quals, poixèvoles, d’insistir-hi mai no se’n lassaven, escatint eu al cap i a la fi que demanaven «Qui hi ha? Qui hi ha?», no pas «Qui ets? Qui ets?», no, ans «Qui hi ha? Qui hi ha?»...

I aleshores, carallot, què els contestes? No pots pas contestar’ls, com voldries «No hi soc, no hi soc», ans has de dir’ls, «Ningú, ningú», i te n’adones que, novament, de casualitat, has dita la més pura escleta veritat.

////||||\\\\

(Tot allò bo s’acaba de pressa; tot el dolent dura per sempre.)

Industriós, sempre m’ha agradat de fotre mà al calaix. Esporàdiques troballes econòmiques, tant gallinàcies com colossals, tant se val, sovint, qui sap mai, se’n segueixen.

De l’estalvi portat pel petit furt, me n’assabentí amb el costum de la intuïció. Qui no treballa no guanya, i amb allò, amb una imatge físicament i penosament prou desrengada, de cops gaudeix de la misericòrdia dels bons, sobretot quan feny, com dic, estralls somàtics que li engavanyen greument el viure. Hom el jaqueix al costat que, amb el repòs i el silenci, assoleixi potser de refer’s. Sorprès ran de certs atacs de pandiculació antiansietat (anxiolítics), pobrissó, allarga llavors més el braç que la màniga, i d’estranquis sa grapa felina se li fica tota sola on potser no hauria degut, la poca-vergonyeta...

Doncs bé, tant se val. Aquell dia n’extreia una carta electrònica d’accés a un club privat. «Persephone Club» hi deia.

La curiositat m’agullonava. No pas que em pelés els ous cercant-la, mes és cert que cada cop que, en les meues divagacions pels carres, veia en qualcuna porta estreta una d’aquelles escletxes adients per a inserir-hi una carta electrònica, més o menys d’amagatotis, ho provava. Com he après a les novel·les del gènere, sovint als llocs on rauen aqueixes menes de luxuriosos clubs de luxe per als plutòcrates més fets malbé físicament (nàquissos, amoixats, massa sems) s’hi penetra per portes insignificants, força negligides, sovint en molt mal estat, i en barri baix.

Un cop dins, es treuen les disfresses i, immundament mundans i abundants, prenen amb exquisida estupor un estòlid delit en les tortures dels inferiors, més desvergonyides que no d’habitud, car aqueixes d’ara fetes ‘de visu’ per a ells, i d’amagat del públic, i doncs sense bòfia ni jutges interposats, i doncs sense mirar gens de prim, anant directe al gra, al cru, a la carn.

Al cap dels mesos, una d’aqueixes menes de portes se’m badà, i m’hi endinsí. Allò no semblava menar enlloc. Tot era escrostonat i rates s’hi escorrien. Al capdavall de tant de corredor fosc el panorama s’eixamplà. Em trovava en una d’aqueixes estacions de transport subterrani mai obertes al públic per causes estranyes, com ara la sobtada aparició de dipòsits d’aigües freàtiques que en tallaven les vies d’un cantó o àdhuc de tots dos.

En tot cas, ara que hi era, vessava algun dels aqüífers, d’un cantó o de l’altre, car l’estació, plena de gangues i escòries, i de mecanismes espatllats, tot rovellats, romania mig negada.

M’esperava sentir-hi ecos de qualque mena de so ben carnavalesc i xaró, i en canvi, no sé pas d’on, espectral, retrunyien llunyans tètrics elegíacs acatists, mormolats aparentment pels muricecs qui, com turiferaris encensant a tort i a dret amb salives hidrofòbiques els assistents — en aquell call, l’assistent, en nombre d’u, car només semblava trobar-m’hi eu tot sull — celebraven antigues cerimònies en record dels anys de les orgies.

Un sentiment d’intranquil·litat m’embolicava. Em veia jo mateix com ara remotament, com si tornés a una infància mai viscuda. Com l’estrany fenomen del vell escombriaire somnàmbul qui es veié telequinèticament transportat a l’antigor més fúnebre.

Em trobava frustrat. I acollonit. En una paròdia de mi mateix, esdevingut retòricament poderós, havia volgut personificar-me d’espectacular, i fascinador, de cinemàtic, davallant les sinistres escales, amb una pistola a cada urpa, cridant, al darrer replà: «Gentilhoms dels daus, prohoms amb molta de bolla al món, au! Prou d’aberració aleatòria, datspelcul! Ací s’acaba la sublim fastigosa collonada de la vostra vida regalada!»

I fotre-hi, venjatiu, una matança. No sé on tenia el cap. En realitat per tota arma només portava a la butxaca un aerosol d’extracte de pebre picant contra gossos, atracadors, i d’altres brètols impertinents. Tret que aquell ambient angoixant em feia veure visions. Vanitós com helmint, allunava en el paisatge il·limitat de l’al·lucinació. I malament rai; malament rai.

Veia flotar al feixuc ambient, com en un dibuix ombrívol de n’Odilon Redon, els fal·laços daus que empra la paràsita plutocràtica oligarquia per a continuar el saqueig que exerceix sense d’altres sorolls ni riscs, car tota bòfia, i tot jutge i tot polític i tot clergue (tots els elements cruels de la societat), els duu ben controlats i a sou.

L’estació abandonada era l’epítom de l’infern on ja no anàvem de continu els esclaus, car prou a l’esfèrula en general ja hi som tothora. Som a l’infern dels plutòcrates i les imbecil·litats que ens vomiten llurs diabòlics capellans.

Com en certs monestirs de monjos mòrbids, hi veia, com ara eixuts superflus faquirs somnolents i hemorroidals, tots transformats en mòmies de pell i ossos, els antics clients del club, repenjats a foscs racons.

També me n’adonava que aquell era doncs el lloc de l’exili dels gripaus gegantins i omnívors, resolent de cop així llur desaparició que tan enigmàtica no semblava als carallots qui escrivien als diaris de dalt a la superfície. Els xiprers escorxats dels antics condemnats maleïts cementiris més derelictes ni delinquits, vull dir, derelinquits, només hi afegien tristor, com si n’hi havia prou al panorama.

I llavors, empeltat de llur vicis, potser, o atacat pels mefítics efluvis, conjures una exhibició de conys. Carn carn carn. Cru cru cru. Conys de garrelles i de sancalloses i àdhuc de dretes de cama, totes molt condescendents amb les grasses sanguinyoles qui les dessagnen.

Em trac la tremolenca anguila de la bragueta i li fot uns quants de mastegots perquè faci bonda, i t’entra llavors una gana que et devora, i ets monjo voraç qui es fot el pastís de bleda-rave (o de ruibarbre?) sencer, i no en jaqueix molla.

Hauria de fotre el camp d’aquest trau de mort, i per comptes, com qui cus i recús el cony de la geganta, pastós, ensopint-m’hi, em fot a escriure mon epitafi.

He degut haver tombat al bassal. Enrigidit, fent-hi d’esme el mort, m’he trobat surant de nit entre les porques aigües del moll.

Parlant dels daus de n’Odilon, somiava suara que em volien de sisè soci al «Quincunx o Quincunci dels Ganuts.» Per què voldrien ni els caldria un sisè soci? Es veu que sempre són a la percaça d’un sisè soci. Un sisè soci ideal, suposem, car cascun dels sisens socis qui troben no semblen durar’ls gaire, car al cap de poc ja els sents que en cerquen un de nou; les condicions deuen ésser particularment exigents; ara, segons prometen, per al qui reeixís d’esdevenir com cal el sisè, els apanatges, col·lacions i d’altres esplets, profits i beneficis foren abundants.

L’heroic uzbeq, el seu retrat l’havien tret covards malparits durant la nit, i allò m’emprenyava qui-sap-lo. El volia tornar a posar a la sala d’actes de la paeria on es reunia el misteriós Quincunx, i per això vaig tornar a casa a cercar un dels retrats que hi tenia del com dic heroi meu, l’alhora futbolista i gran estilista, l’escriptor Stalin, el jugador d’acer.

Me’n recordava de l’anècdota. Una veïna qui tornava tard de nit del gimnàs de vora de ca seua, amb el seu gos, Stalin, entrenant-se, trameté un xut tan poderós cap al gos que la pilotada s’estavellà al cap de l’animalot amb aital força que s’hi quedà, ert, a mig lladruc, i la veïna, exultant, amb aquella sort seua, el féu empallar, i casa seua esdevingué més tard com qui diu indret per a pelegrins adoradors del grandíssim jugador, d’on que dinerons, en fes prou, la punyetereta. El gos de la veïna és ara gairebé tan immortal com ell. Immortal, car aquest meu heroi, tot i que mort, miracles, ell, rai.

A cops de pilota esbotza portes dels garatges, i de les cases i tot del veïnat, esdevinguts monuments de la traça i força de l’heroi. És un veïnat visitat pels adeptes i els curiosos, i cada casa hi té el seu espantall tornat home, qui és una mena de titella eixut, amb els mateixos vestits de l’espantaocells, el qual havent totalment desaparegut, transformat doncs en l’home estrany qui ara es passejava miraculosament davant l’esguard de tots els badocs amb les divises del veïnat.

En conec un de prèvies aventures. Ell i jo, bohemi bons homes, xirois i de safaris, i doncs, estercoraris, detritívors, entre muntanyes de fems, brutícies i rebuigs, caçant teca, i paint amb ferramentes prou sanes i païdors de ferro el que anem trobant arreu, i sobretot, és clar, part de terra.

Parlant de caceres, mes orelles, llurs denotacions ran les detonacions eren paleses; em fan avinent que allò els nou i els cou qui-sap-lo — d’on que se m’escarransien com melics de cagadet, o com collonets de cugucet. De tant de soroll no en volien saber re, volien envolar’s com cusques falenes cap a silents fresques foscors... Com el meu esperit mateix. «Lleixa’t empassar», em deia una de les veus.

No em sabia despertar, tot i que d’altres veus me n’urgien.

Tret que com m’hi trac? «Avia, noi, que així, mastegant tatxes, hom es morigué», em retrac, i, «Qui no pot cagar, que evacuï la cagadora».

Sols que, és clar, quin altre defecte no m’enteca els teguments! Ja ho veus tu. Si el tema exigeix la concisió, esdevinc lat. Si el tema demana extensió, esdevinc breu d’allò pus. Qui en treu l’aigua clara? T’hi entendràs? No t’hi entendràs? On és el teu antic tu qui ningú no entenia, mes que pràcticament tothom respectava. Graciós, enginyós, per la teua edat. «Res, home, res; el minyó se n’entén de la cosa, i prou.» «I guaita, nan geperudet, si balla bé el garrotí, pobrissó!»

I ara? «Lleixa’t de garrotinades i d’altres estupiditats, fatigós napbuf, que ja ens coneixem.» A poc a poc, com jo mateix, tot comptant anys, també ells (els sobrevivents) anaren comprenent que de fet, jo, d’entendre re, ni all.

«Roman-t’hi, roman-t’hi!» Em diu la darrera veu, justament la meua. «Penjoll de mòmia arraconada, de l’estació sense futur (ja ho saps) no n’ix ningú.»

////||||\\\\

(L’home del soterrani.)

El subterrani tripijocaire, n’Emili Muricec, em va vindre a veure ahir, mal dormit, verminós i prostrat com sempre, tret que avui, així mateix, tot esglaiat de certs portents que es veu que, bo i traient el nas anit (cal dir que només el treu, i rarament, de nits), havia tot just vists al cel... uns núvols que de sobte es tornen una immensa carota sarcàstica... qui es resol a poc a poc, i tanmateix prou de pressa, en un cap de mort... i llavors de sobte el soroll esfereïdor d’uns gegantins virolats helicòpters, molt xarons d’estil... i pintats, damunt, amb pastels xocants i sense cap mena de suc ni de bruc... i amb mànecs verds, portes carbasses, poms safrans, la cua coral·lina, el nas groc cuguç o vitel·lí... amb una hèlix sèpia, l’altra fúcsia, etc... llarg de contar...

Tot plegat un trencaclosques de colors inadequades... i dintre qui sap quina altra mena d’exèrcit aliè qui venia a anorrear’ns sense compliments... i potser alhora no pas només anorrear’ns com a poble, ans fins a anorrear i tot el feble mútic inerme solitari abandonat planeta sencer... la fada, disgustada, condemnada... esfèrula.

I en la foscor, és clar... trontollant-hi ominosament i ombrívola... al·lucinats animals quimèrics... en un paisatge inhospitalari... goril·les molt lleigs i ferotges, l’un amb tanmateix potes i cua de vulgar pollastre...

Li vaig dir que s’assegués, home, i que es prengués un conyaquet, de fet alleujat que avui no vingués a vendre’m ni a proposar’m un altre “negoci del segle” que s’havia empescat mentre somiava.

Llavors, assegut al sofà, on seu i mig s’ajeu quan em visita i on rauen, permanents, qualcuns dels desenganxats i tanmateix molt atlètics patògens qui se li encasten i el posseeixen i qui potser l’esperaven per al reenganxament, m’era vijares, dic, que, mentre s’embolicava en les “crisis de religiositat” i en els “ensorraments de testosterona” de la damnada humanitat, d’on que “tot de bàrbules als horitzons eriçats amenacessin les esfèrules impactades i els pinyols corcats del sistema nebulós”, m’era vijares, torn a dir, que a poc a poc s’anava ensopint...

Em diu encar: “Incessant, incessant... el malson que, tot dormint, i amb molta de força de voluntat, fas aturar en el son... que tanmateix se’t torna així mateix malson... i que aturaràs en el nou malson... i que atures encar en el malson que...”

Li deia: “T’acompany, noi, en el teu sentiment d’astorament i de pena per la contemplació d’un pedacet d’univers reduït. Comprenc perfectament que n’hi ha per a acollonir tothom... ep, i això no és res... vist més gros, pitjor, molt pitjor...»

S’eixoriveix una mica. Fa: “Qui creus qui controla el meu univers?”

Faig: “El teu? Si és el teu, qui altre sinó tu?”

Diu: “No, no; ni jo. L’univers del qual enraon és, és clar, un ou infinit (encar que no sé què vol dir el mot ‘infinit’... crec que és un de tants de mots caguerada empescats pels caps de nap metafísics, sempre sense puta idea de què s’empatollen)... un ou infinit amb un immens monstre dins, un monstre (d’estil coleòpter sens dubte) mort... mort, i com més anem més podrit ... l’ou doncs només pot espellir’s (car per força la closca s’ha de trencar tard o d’hora, car les closques també es cansen, ni les petrificades)... l’ou només pot donar naixença a un exemplar final de mort eterna... car el monstre de dins l’ou, corromput fins a l’inimaginable, atès que s’ha anat fent malbé amb l’eixamplament de l’espai... representa la sola vida futura possible de l’univers... i llavors, per força, amb l’eclosió mateixa, l’univers nascut mort comença de reduir’s de mantinent i ràpidament en re, vull dir, en no re...”

Li anava a esmenar una miqueta la visió, dient-li: “L’univers potser no pertany a un sol monstre afollat. Potser, millor, és pandemònium, és gàbia on tots els histriònics monstruosos diables han de prendre consciència tard o d’hora de llur total futilitat... i en llur terrible frustració aleshores llençar-ho tot a rodar... és clar que no pas que no rodi tot ara mateix... i de qualsevol mou ni manera....” Tret que em deia que per què afegir por a la por? En lloc de la qual cosa doncs el reptava dolçament: “Ai què hi farem. Conformitat, noi. Si de nits clapessis en lloc de perdre’t pel firmament inescandallable...?” Tret que com li dius a l’home aranya, l’home cuca de forat... l’home muricec... que no surti de nits? Si amb el nom paga, home. Descendent dels Muricecs de Llers, dels llors de Llers, llurs llars, llurs llirs...

Tret que, vols callar? Com si m’hagués endevinat el pensament del mot no dit, féu: “Por de la mort? Absurd. La mort, essent no vida, no és re, és no re. Només la vida existeix. Enllà de la vida, res no pot existir.”

Qui era el pansit i frustrat individu? Qui era dels dos el de les pensades fosques i el fetge sobreeixit? Ell o jo? No el sabia tan desesperançadament positiu.

Reprengué: “Por de la mort? Mai. Només horror de la complicació. Per què un univers tan mal fet? Quin patafi, quina merda, d’univers! Res d’harmònic ni lacònic, res que rimi, res com cal. Tot enrenou. Tot embaràs. Tot garbuix. Univers cancerós, diarreic, celíac, casernari, conventual, nosocomial, manicomial, abissal...”

Continuà titllant l’univers amb els pitjors penjaments que li passaven per la clepsa... fins que se li trencà el darrer... en un ronc profund. Com li passava sovint quan xerrava mica... la somnífera monotonia del seu mateix discurs... o pitjor del discurs de l’altre... li encomanava una ingovernable lassitud... un tedi irreductible...

Em vaig aixecar i faig fer una mica de soroll, perquè potser s’eixorivís. De cap manera. Raïa cataplèctic (fent-se veure el mort?). Com me’l treia del pis? Parl del pis de dalt, el meu, car em viu de rellogat al soterrani, com he dit... Al soterrani, on es bull arròs i s’escalfa llet... i sobretot hi estudia i s’escarrassa a desxifrar-s’hi en Txèkhov i en Dostoïevskiï i en Henry James, llurs obres més curtes, i doncs més serioses ni pregones, més carregades doncs de profunda angoixa i de perpètua latent desil·lusió.

Vivíem lluny, a caire de desert, al carrer dels Bàlsams, que, en el parlar de la plebs ignara, es transformava, alternativament, en el carrer Malsà i en carrer del Malson. Cert que els horitzons del capaltard hi són sempre esglaiadorament apoteòtics, força idonis per als descarrilaments verbals o meditabunds de caràcters com el seu, del mateix ridícul tarannà dels epoptes i els mistagogs més o menys anagnorítics...

Malgrat les aparences, l’hipogeu Muricec no es gaire xerraire. S’adorm, com ahir, si la xerrameca dura gaire. Troba tota conversa, sobretot telefònica, fètida ‘ventegada’. I troba que és ‘betzolegada’ tot discurs de polític, o de capellà, o de cap altra mòmia repulsiva d’aqueixes. I totes les notícies (tots aquells incomptables quotidians desastres al món), i tots els fets de cada heroi (“tots tràgics figurants de l’horrorosa farsa”) qui mai hi surt (sigui del ram que sigui, gàngster, bomber, esportista, artista, cantant, botxí, dictador, o qualsevol altre pobre desgraciat), ‘merdegada’ de xarnec, o ‘xarnegada amb arengada’... I com més grossos ni grans ni immortals no es proclamen ni vanten, més miserables, infamants, poca coseta, i merdosos.

Em diu que sempre es diu (s’adverteix) ell mateix: “No diguis gaire re. Passa com mort, corsari de tornada. I para força compte, noi; greu tort comets, d’ésser mitjanament intel·ligent en un país de rematats idiotes. I garlar gaire, sobretot dient la veritat, perillós rai.”

No el contradic pas. Els psicòpates, amb llurs implexos desequilibris químics, amb llurs quimeres ni neguits... pitjor, llurs passions... més val portar’ls el ritme tan mel·lífluament com saps, car, així doncs baixant-los la intensitat de la dèria, com amb dosis compactes de bromurs la trempera, potser la narcolèpsia els pot.

S’esllangueixen, amb sort, i adormits, són llavors com angelets...

Volaven bo i rodant els voltors de la incertesa i remenava damunt els fogons la meua sopa al topí, i en Muricec potser en percebia la flaire nodridora i al capdavall s’eixorivia...

“Era ancià metal·lúrgic a qui rosegava al viu el rau-rau de la nostàlgia... li recava, crec, la pèrdua de les dents de tauró dels temps de les revoltes... i s’enyorava de les càrregues silents dels pistolers llogats pels patrons tirànics... i un pic despatxat i emancipat, sense altra feina ni traça, esdevenia negligit pellaire... qui copsa, mentre, amb el sac traucat per tot pertret, s’exhaureix, vagant i demanant caritat per les cases poc amigues... que si la nosa angoixosa de les esbojarrades incoordinades esferes al cel ja és prou maledicció d’incomprensible paisatge... què me’n dius de la misèria dels carrers... i les xifres d’autòpsies urbanes... i el conreu del ressentiment general... i com passaràs el rasclet en un front encar més nefari rere un front ja prou advers ni en quins climes anàrquics... de xafogors d’ofec i de tremolins esglaiats... on només hi suren amb escreix penúries vàries... i pinyols mal rostats... i inaprofitables becs d’espelma... i pertot on grates ni ensumes... només et nodreixen amb pius càustics amanits de blasmes i gelosies...”

“Doncs quin somni més bonic, doncs, noi, prou pots.” Li comentava sense haver-me’l escoltat. Amb cops de drap de cuina al clatell, l’empenyia cap a la porta de les escales que menaven al soterrani. “Hora de bufar cullera per a mi, així que tu, apa, noi, avall.”

El sentia davallar, relliscós, anant de trompis, fins que no s’esmorrava amb un patatxap als tolls immunds de sa sentina. “Siau, i sort”, encar vaig cridar, venial, caritatiu i tot.

////||||\\\\