Línies

 

Orgies de regurgitacions. (o Borborigmes d’enfitats malignes ogres).

Carles Reig.

En una altra ramalada de bogeria.

Es persuadeix en extàtic monòleg que la imminent processó per al seu enterrament, és per al seu espectacular triomf públic.

Vanitat la seua grotescament, monstruosament, lírica.

No sé pas perquè s’ha pensat sempre estupendament (i estúpidament) baronívol. Diminut i esfèric, es declara tanmateix multum in parvo, com si fos l’encarregat de molts d’afers reeixits de tota mena menats alhora, i no pas solament romàntics, tret que, és clar, l’únic que carrega són romanços.

El veus caminar, i camina com noieta qui corregués amb la faldilla massa estreta.

Gens reticent quant a ses imaginades proeses, sovint massa cordial i tot, víctima, es diu, displicent, d’un altre empatx eròtic, que se succeïx naturalment a l’enfit luxuriós de no fa gaire.

I s’acusa llavors àdhuc, només per a presumir, d’una nauseabunda feblesa d’esquàlid pervers greument gamat qui continua tanmateix, molt impudentment, infectant totes les altres dones qui es carda.

No és estrany veure’l amb un ull de vellut. O amb un ganivet penjant-li a l’abdomen. No té el seny complit, es pixa a taula, i es caga al llit. No n’hi ha pas pocs qui voldríem fer’l passar avall, per a depurar’n el barri. Massa d’altres fòssils com ell hi fluctuen, tronats, arnats pollosos, pallassos, pels tombants.

Camí de l’escorxador on feineges, els albires pel carrer, i potser els adreces, amb tibantor, un ditirambe, ple, part darrere, de menyspreança.

La teua frustració davant l’erm d’inanitats anhedòniques que sents arreu, arribes al magatzem de les matances, on entortolligats et rauen els ostatges, i etzibes, a tort i a dret, cops de sabres, amb sibilants bramuls o amb irritants xiulets de diapasó espatllat, i lliures, a la fi de l’exercici espiritual, munts d’hiperbòliques destrosses. Llurs carns han esdevinguts parracs inaprofitables, teca exclusiva per a zoològics.

Apaivagues amb prou feines els deler constant de sortir al carrer, amb el sabre a punt, i fer-hi carxena, com a dins l’escorxador mateix, amb tant d’oprimit, de penjat, de minvat, de toia, o d’estoic, o de joguina de les circumstàncies, de cocotte amb ombrel·la, de cuc oblic, de mite, d’ídola i de pal·ladi, i d’orfe geperut i abjecte, de teratoma amb tentacles i ullals, de viciós amb el vici hormonal de seu soliloqui clandestí, i el seu verb massa eloqüent, incomprensible, alhora concret i abstracte.

Apegaloses melodies de blasmes universals les teues; t’entrevenen el crani, fins que la febre de la revenja que consistents insinuen, t’obsedeix i et desafia estrènuament a l’acompliment.

Les maleïdes llavors creixen i esdevenen tangibles, i et consumeixen i t’envileixen, i et petgen repetidament i feixuga fins que la massa cerebral és fangós aiguamort on sura la gasòfia. El xafardeig, les cabòries, la rancúnia, hi són peixos morts que empastifen l’ambient i el fan irrespirable.

T’ofegues si no occeixes descordat. Les escleròtiques et regalimen sangs. Revulsius tremolins et solquen la corpenta. Martelleigs suspectes al cor et reblen els claus rovellats del coratge.

Amb quina elació ni entusiasme no surts a l’ataca. Aquella metàl·lic nosa plou a les goles de mants de passavolants. Llur empegueïment quan els cau el cap escapçat part de terra fora immancable raó de mofa i gresca generals.

Jaqueixes la teua empremta en la societat. T’has ben guanyada la fama, heroic escorxador que els murs del robust edifici de les constants execucions ni estronquen ni obstaculitzen, pertinaços i impertinents, la teua sacra voluntat. I aleshores castigues arreu i pertot, com cal, com sempre ha calgut.

Ens en recordarem tota la vida. Tindràs estàtues a tots els establiments on la sagrada història místicament no es mitifica i es duu als núvols de la glòria immarcescible.

Ben fet, campió qui estabilitzares, quan s’afluixava, l’ordre degudament inflexible de la civilització, ço és, de la nostra societat.

(...)

L’executor Ravaillac li tocava avui d’ésser executat.

Com esparpall de brúfols, amb quin baveig d’anticipació no sortim a l’atac el sometent, ço és, el comitè armat del comtat, congriat íntegrament per parells d’erastesos i d’eròmens (de granats amants i jovenívols amats) (com qui diu, per comptes d’Apol·los i Dafnes, només hi som Eustaquis i Ananies).

Els cavalls, qui abans entretinguts volíem fer tres o quatre cosetes alhora, sense saber ben bé quines, ara, com a l’auditori del conservatori del poble, els oients cridats per la ferma batuta a escoltar terriblement, hi anem tots, unànimes i dedicats, com talps enlluernats, a l’horrorosa feina que hom, a cops d’esperó i d’estrep si cal, ens encomanen ni encarreguem d’acomplir.

L’esparagme, o mort per estireganyament bestial de les quatre potes del condemnat alhora, tindrà lloc indefectiblement a les tres passades migdia i no volem fer-hi tard.

Hi arribem amb prou feines a temps.

Transició sobtada de la fàtua atmosfera que ara es rabeja en el verí de la tronada. Recíprocs, franquets de séquia, així com falenes, canaris i tèrmits, tanquem la barraca. No volem, prolèptics, saber re del que vindrà. Ens ensumem el desastre.

Plouen òrgans humans i no trobem aixopluc altre que sota l’arbre dels penjats. El Sol s’ha apagat. Tot se n’anava a la merda.

Amb una fesomia de cristal·lina opacitat, el dilapidat aristòcrata dels gasosos sacsons força ressagat féu cap a l’espectacle. S’encabí com pogué a la soca de l’elm mort i amb prou desesme, aparentment distès i relaxat, es ficà, amb un mocador de cap groc i vermell, a polir i febrir els seus esperons. Mentre ho feia, amb arrítmia i trontolls rai, el gep semblava orbitar-li l’esquena, a tall d’inestable satèl·lit qui tothora cuidés d’espetegar-li damunt com esfèrula de ferro.

Tots els xitxarel·los amb prou feines havent superada la dura pubertat temíem que no esclatessin alhora, ell i el satèl·lit, i tornés llavors a ploure òrgans. Com si fos arribada l’hora promesa pels diversos messies de les sapastres disseccions ensems de tots els vius i els morts.

A pleret, el comitè armat es dispersava. El cel satànic era encès com un xoriç. Un xoriç amb llardons fets de xinxetes que et cogués i t’estripés part de dins només si te’l miraves. Que se’l mirés sa mare, ens dèiem, els ulls a terra, i sense fer cap mena de xivarri.

Davant el sopar, tots vomitàrem. Els gossos hi férem festa. Ens diguérem, això rai. Allò que no mata, engreixa, i desgraciat del cuc qui se’ns fot a la panxa. Tot ho llepàrem ben net, i, cínics, en acabat, de cua d’ull, ens esguardàrem els malalts. Els sabíem inics i no en donàvem cinc cèntims.

Els malalts, mentrestant, esvaïts i sense gaires forces, amb sanglots que trencaven el cor de les espectadores més sensibles, i xarrupant amb el nas com si patíssim de coriza, ens atansàvem als rebosts i hi calàvem foc. Els nostres cobermòrums llavors eren palesos. La prohibició de tot aliment. Per això ficàvem a cada porta el cartell que n’interdeia l’entrada. «Defès», feia el cartell. I emigràrem vers els prats i els boscs. I als estanys, i als rius i a les fonts i als oceans, colze a colze, amb les cusques nàiades hi nedàrem, i, per llurs eixarms seduïts, hi prosperàrem, immersos de moment al luxe enlluernador dels cívics reialmes submarins.

Fou llavors que sonà l’abell, o l’orquestra entomològica i, encantats per la melodia, com el fabulós ocell verd qui féu niu a la piscina, penitents pagàrem. Pagàrem amb la pèrdua progressiva dels òrgans inútils, començant per braços i cames.

Car qui tot cobeja, tot ho perd, tard o d’hora, i per sempre.

La tempesta ens trencava l’escaquer. Totes les peces hi anàvem de bòlit. Joc indecent, socis i sòcies, aquest de viure. Fas un vaitot i la partida s’esvaeix en la buidor de la fi sobtada.

(...)

Tot hi és de xanxa. Hom s’obstina de continuar jugant fins que ineluctablement hi perd bous i esquelles.

Tant se val, doncs. Tornéssim, socis, al saucy parany que, perillosament, tant no ens atrau.

Amb lúcida pupil·la viréssim doncs ara vers els dúctils plecs de la bresca que tastem. Dens aixarop de cony. È come il burro! Dolça mantega de mel.

Mentre somies despert repenjat a la soca del faig, fas moixaines a les suaus troballes dels bosc, els bons bolets al cistellet, i no pas a les cuixes ni natges de la princeseta bosquetana qui et sedueix quan es banya a l’estanyol amb el luxuriós abandó de qui es banya a la banyera.

Les bombolles que fa bo i nedant ens fan fruir com el xampany qui ens bevem imaginàriament com sumptuós magnats o com magnets qui aferrissats ens cardem fèrries espícules.

Sovint, tots solets, emboscats als munts de boll, ens immolem a l’era, amb el descarat visatge al cel. Cel sempre mut, tret quan s’emprenya com un imbècil i s’obsedeix a fotre’ns-ho tot damunt davall.

Masturbacions èpiques les nostres que desafien els déus. Els quals, llurs carrinclones bateroles, quin mal ens poden fotre si no hi creiem?

Èpoques aquestes inversemblantment atrofiades, els presagis no són gens bons. Apareguts pels sots i les esquerdes de pertot arreu degenerats, gens perspicaços, nadons d’estifollats tarannàs. Es foten a xerrar a la babalà amb desesperant levitat, i de qüestions de les quals mai no n’han sentit a enraonar ni a discutir-hi amb prou sindèresi. Són com les faves xafarderes, ràncies pàries qui no se n’entenen de re, i nogensmenys no saben pas callar.

Per què no els escoltem una estoneta?

(...)

Autobiografia.

Hom no s’amaga de re; si peca (que no pas que pequi!), peca per un excés d’exhibicionisme.

Tota la ficció que escric és en realitat la realitat, la ‘veritat’; conta, amb tots els ets i uts, la meua vida. Passada la ficció, no hi ha re més. Tot és ficció en el viure. T’ho pots prendre a la valenta; error terrible. O t’ho prens com cal, sense escarafalls, sempre inútils.

Totes les ximpleries que diuen i pensen els meus personatges (i sense els meus personatges, no pas que tingués mai re a dir) (jo com a persona, més em valdria d’ésser mut; amb això viuria més feliç, no em caldria altra excusa), doncs això, tot allò que diuen i pensen, és clar que soc jo qui les diu i pensa. I com més ximples són, més ximple soc.

(No diré pas que totes les bestieses que fan sigui així mateix jo qui les faci, car n’hi ha, entre ells, de molt més valents, és a dir, d’idiotes, que no pas jo, qui soc un cagat qui gairebé qualsevol ‘acció’ troba massa idiota de fer-la.)

Només hi ha una ‘visió’ — la meua. I això és tot. S’ha acabat.

És natural. Per què allò pensat, imaginat, empescat, hauria d’ésser menys que allò més o menys fet? Quina vida més merdeta la meua si hi hagués d’excloure tot allò empescat, ideat, rumiat, trobat!

Mes ‘autèntiques’ idiotes realitzacions, és a dir, mos ‘fets, fetes i proeses’ — excloses doncs les pensades, i com més exagerades més exloses — no omplirien ni mig full. En canvi, ampla vida la meua si hi incloc somnis, somieigs, idees, manies, invents...

Per als pertinaços imaginatius, la vida, com dic, és molt més ampla, n’estic segur, que no pas per als mancats d’imaginació, per als quals m’imagín que deu ésser molt més estrictament estreta, dogmàtica, restringida, és a dir, una trista vida de no re. Una pena de vida.

Una pena de vida en pena, depesa doncs en una pena més grossa que no la pena dels imaginatius, ni encar que siguin propensos a la depressió, és a dir, a imaginar sobretot penes.

Crec que tot això és prou evident. Tret que qui exclouria que m’errés de mig a mig? No pas jo.

(...)

Hi prenia tan sols un enciamet.

Hi prenia només un enciamet. Amb poc en tinc prou. Soc una humil ànima nàquissa.

Era a un raconet, ben amagadet, car mai no m’ha agradat haver de menjar vora ningú, no fos cas que m’ho prenguessin, o volguessin si més no tastar-hi. Ja ens coneixem.

S’esqueia que m’havia afegit al repàs que donen en acabat de l’enterrament.

Anava de dol pel suïcidi del botifler despietadament embarassat i maltractat per l’enemic, qui, per comptes de premiar el pobre extraviat caragirat, el tractava a baqueta.

Hom s’acomiadava de la vídua senil i, contraintuïtivament, li incrustava al maluc un pessiguet d’afecció.

Ai, què has fet, miserable! En culls un cataclisme. Collita sangosa se’n segueix. Els sotracs són agressius d’allò més. Volen els plats, les posts. Surten les armes. Espeteguen els trets. Infiltrats entre els dolents, hi havia partidaris d’ambdues bandes. S’entre-occien tranquil·lament.

Amb allò, la vídua cridanera, m’arrapa per la bragueta i se m’enduu a la seua cambra. Una cambra blindada, vós. Em guareix (o pus tost em fa guarir per la infermera qui la guarda) l’esgarrapada que ella mateix no m’acaba de fer a mitja galta.

Com sap que faig de poeta, em demana, al peu del llit, que li recomani què fer que la consoli mica. Li dic que, és clar, que no hi ha re que consoli tant de les tràgiques desgràcies de la vida com de confegir poemes, sobretot si són en fina prosa. Fets amb cura i atenció, amb inspiració i complaença, et rescaten de la fastigosa feixuguesa mundanal, adotzenada, trivial i carrinclona. Tants de neguits i de cabòries al món banal, no s’hi pot altrament viure. No cal ésser gaire perspicu per a adonar-se’n, d’allò, oi, que és prou diàfan. L’oblit de la pesantor de l’existència mentre et construeixes un món ideal és el remei idoni.

Li contava l’avinentesa on havia d’empenyorar el darrer llençol que m’abillava, ço és, la meua fastigosa mortalla. I com en acabat tornava, nu com un cuc, a nit colgada, al racó hipogeu on sota l’hibisc hi visc.

Com amb papers trobats a les papereres i bocins de llapis trobats part de terra prop les escoles, a les palpentes, amb majúscules i un branquilló més o menys dret que em fa de regle, vaig alineant frases. Línies mestres dignes de perenne recordança. I com amb allò ni fred ni gana no em roseguen.

M’admira la senyora (la infermera sembla fotre-se’n, deu ésser atea i cínica; no sé pas per què no me la tramet a pastar fang; pels voltants, només hi emprenya).

Li recoman així mateix el reig bord, pres amb moderació. Car sense qualque ajut de les muses químiques, no és pas tothom qui vol que pugui fer mai gol. Això dels versos i les frases imperibles, s’ha de saber sempre afinar, refinar, copel·lar...

Si confegeixes a jova, et surten pans com hòsties. La inspiració se’n malfia, dels destralers qui treballen a preu fet. No apareix (ella) sinó a qui l’invoca ni convoca amb reverència, paciència, i prou devoció, convençut del seu poder infal·lible.

I amb un cervell net i blanc com paper de vàter abans no l’empres, potser alhora perfumat amb sentors d’essències psicodèliques, llavors, si li fas el pes, si no et troba mentalment naquis, o advers a l’equilibri elocutiu, t’hi empelta verges idees prenys de possibilitats verbals.

Et comença el vers i tu l’enllesteixes. I te’n comença un de nou qui s’hi concatena, i tu, amb els matisos que calguin, hi forneixes la resta. I així anar fent.

Fins que feliç t’hi encalles. Ara entres al molt merescut lleure. T’adorms acomplit, ço és, havent complit. Quina satisfacció. Has pagada la remçó. Ets lliure. La musa s’ha treta una altra nosa. Te l’encomanava. I ara també pot clapar vora teu, escalfant-te, apaivagada.

Demà serà un altre dia. I qui sap què et porta amb el garranyic de la seua politja rovellada. Potser qualque beutat vídua, a la qual, degudament geperut i xeringat, et sotmets, i qui àrduament ardida, i amb prou zel poètic, et troba que li fas mig peça.

I et convida aquella altra nit, ja no dic pas al llit, a la glorieta del jardí, a guipar-hi líricament celísties, estels, llunes... esferes astrals efímeres com bombolles de sabó... heures qui lleument cruixen mentre grimpen... talla-robes, mortifuigs, tardígrads, cerastes, serenes, quimeres... espatangoides, sitatungues i bantengs... varietat d’efemeròpters... ametàbols amb dits enfigassats... centcames, amebes... tot de nocturnes iniquitats amb sorolls amèlics d’oficleides, de rossecs d’impermanents lliurees pertanyents a pelfudes falenes...

I vídua poètica i poeta orfe a poc a poc, amb tant de lirisme ubèrrim i eclògic, s’endropeixen als bressols cascú dels braços de l’altre...

I ens enfredorim, i demana l’assenyada logística dels bons estrategs que, com cucs prènsils, encar enramats, tornéssim al niu. Fita com qui diu atesa, sense socors altre que el mutu i recíproc, un darrer tomb i som a casa, palau altívol, altament acollidor.

Que bé que hom hi respira! I hi som som sols, aimia! Cap botxí titellaire, règeu, sever, no ens titlla de tocatardans ni ens repta molla. Recordeu, el marit és mort. Ja ens calia.

Moble de quatre petges, andròmina amorosa, quadrúpede animaló, pugem els esglaons de gruix considerable, vint-i-tants i escaig, sense comptar els replans.

Un feix de pisos, els nombres dels quals escrits amb gruix blanc a les parets negres de nit closa. Trobem el tàlem...

El romanent s’escriu sol, madona. No us calen pas crosses. Cavà...?

(...)

«El crani és una cripta amb tot de mòmies.»

Enmig de l’extermini, arreu hi ragen recitals de renecs, obscenitats a doll, i un batibull d’ordres i contraordres, les de més espúries i arbitràries.

Després, els heroics assassins s’arrosseguen penosament, com ara sanguinyoles massa tipes de sang.

Qui els persuadeix que depredin i matin indiscriminadament? Ve llur odi assassí de llurs pròpies entranyes o per ideològic adoctrinament? La doctrina cretina de la conversió vulguis no vulguis a llur molt abjecte credo, és a dir, el credo dels infectes, del maleïts infectes qui, perquè els infectaven, cal que infectin també totdeu, no hi ha re al món de més nociu.

Què tenen d’altre? El treball rutinari els ve gros, els anquilosa, com anquilosa tothom. Quant als lleures, els són extenuants; l’aprensió llavors els tenalla.

Més val guerrejar — com els propagandistes qui en trauran tot el profit d’altra banda no manen (i sempre han manat) de continu. Guerrejar, és a dir, morir, matar... vaporosos, negligits, anònims.

Car és massa acollonidor de viure si fa no fa lliure.

Esdevenir doncs no pas qui rep l’angoixa, ans l’esplèndid flagell qui tothom desola. La guerra és el llevat que et rehabilita; nat de nou, atlètic i tot, ja no contemples el no re que t’espera, la fosquedat eterna.

Die einsicht in des nichts, de moment s’estronca.

Ben arrambat al cosmos, n’escoltes, gens estugós, quin brou s’hi cou. Res no et fa fàstic i menys les morts, les maripens (d’altri).

—Zona d’esquerdes on els conreus raïen

Bruixots de la brutícia qui matem o esguerrem

I gens no ens en xautem si qualcú àdhuc

Il·lès lleixem (feina ajornada).

—Víctimes del xaronisme ambient

Molt estufats de vana passió

Orbs obeïm a la invitació

De l’espasmòdica eliminació.

—(Amb l’equanimitat de la cornella

Escandall l’horitzó d’ençà de la cornisa

Mentre romp el canó al so de cornamuses.

—Inspeccion el recapte que s’hi conserva.

N’escric acuradament cada conversa.

Soc salamandra qui emprenya la serventa.)

Surant ran de terra, brunzeixen borinors de melolonts, escarabats qui dormim, i ronquem i somiem, volant.

Atès que, àpters, els sorges a sou clapem a l’estiribel, entre murmuris de líquens i d’armes (sarbatanes i simitarres), prou esborifats i ultracuidats, amb tants d’afalacs com ens adreçàvem mútuament després de la indubtable i desequilibrada victòria (érem hordes incomptables contra quatre gats indefensos), no volem tampoc filustrar gaire francament i de front un firmament del qual qui en tragui trellat, prou que el planyem (heretget qui rebrà i no pas poc).

Allò (voler entendre-hi re) deu portar a la follia. No pas per a nosaltres, convençuts d’heure la raó d’avançada, segons apreníem de ben nyecs, dogmes incontrovertibles.

En canvi, enyorem insomnes el ritme del bastó del pastor. Preguem per què en romangui cap. Ens escanya la por que no ens en resti cap; que ja ningú no resti per a anorrear. Què faríem desvagats? Deperir lamentablement, és clar. Qui ho païa? No hi tenim, entre els nítols indesxifrables, prou pedreny, vull dir, cap grier prou fort. Si més no per a viure gens sense cap objectiu d’extinció a la vista...

Ens aixecàvem de nit i calàvem foc al bosc.

Destructors, isoteus. Arboricides, silvicides, bàrbars, la gran foguera ens esborrava les cabòries. Allò sí que ens fa contents...

Això és viure. Clarors, clarors...

Clarors, calors, clamors...

Colors.

(...)

Incapaços (de romandre desvagats).

Indret vicissitudinari, esguardaven els estels.

La por còsmica els atuïa.

Els calia com sempre fer abstracció de tota existència altra que la del mai no extingit del tot enemic, ficció inventada pels tot-cobejosos propagandistes qui els dogmatitzaren a pleret.

El dogmatisme els assassina els cervells. Ja els poden llençar. No els serveixen de re.

La prova, que no se’n serveixen pas. Quin entrebanc en temps de guerra un cervell sa i doncs pensant, no fotéssim!

La guerra. Infinita Destrucció — Infinita Distrucció.

Què vol dir ‘infinit’?

Un colló de gros. Un altre mot per a dir ‘molt’.

Molt de què?

Del que sigui. A mi què m’expliques?

—El crani és una cripta amb tot de mòmies

Carallots mestres-tites podrits per idees fixes

Que es dissolen en l’entropia dels mals consells

Que amollen a discreció.

—De debò res no existeix.

Tot és idiota fantasia.

—Què hi havia ans no hi hagués re?

No re.

—Què hi haurà després?

No re.

—On era el temps ans no comencés?

Enlloc.

—On mai no anirà?

Enlloc.

—Què vol dir eternament recomençar?

Re-acabar.

—Eternament?

No ho sé.

La nit s’esfumava. Hom s’aixecava ple de fúria assassina. Calia matar, matar, matar.

—Morir?

Si s’esqueia.

Tot menys perdre’s pels laberints horrorosos de l’entendre re.

Hora de l’exhibicionisme, nois! Els herois són cridats a fer-se veure, tan carrinclonament com sempre! Som-hi, valents!

Amb imprudència, amb arravatament, insolents. Amb desori, amb esverament, a tall de rosegadors d’intranquil·litat perenne i suïcida.

Som els senyors de l’esfèrula. Els directors únics a la gàbia rodolant eternament a les engires de l’infern.

—L’univers és nostre!

Inclòs l’infern?

Per què no? Afegim-nos-el. Petita torna.

Espigolant espòndils pels rostolls de les esquenes dels asservits. Prou s’ho mereixen. Massa poc.

Això és ésser heroic. Existir com cal. Inexistentment.

Som-hi, doncs, som-hi, tant se val, aür, a una! Nafrem, nafrem, del dret i de gairell! Sang i budells!

Ningú no em guanya a repelós, i fastigós, i malparit! Faig torts a tort i a dret! Que saltin fetges, melses, freixures, cervells. Merda d’humans qui hi són de massa! A mort, a mort!

Que bé que dormirem anit!

Sense anitis de morenes ni restrenyiments. Car qui bé mata, bé paeix. Per això som al món. Som-hi, guerrers! Menjar beure ficar treure. El món és perfectament ben fet. Fet a mida per a nosaltres, els únics amb dret a gaudir-ne fins a les acaballes. Fet!

(...)

Preludi al darrer traspàs.

Hi libàvem espondaicament, i en fruíem a betzef. Les espones totes rebregades dels conys de les beutats condemnades eren com els cantonets o voretes accidentalment fesos de rics calzes ara curulls de licors marejadors.

Supersticiosos com tots els ésser superiors qui exhibim públicament la nostra vàlua incommensurable, no en vessàvem goteta. I si en vessàvem per distracció cap miqueta ens en signàvem com amb aigüeta beneita.

Sota els roquets hi dúiem tots la ‘Sacra Constitució’ per a no caure mai en errades en cas imprecís de dubte. Hom no es guia mai per sa capacitat de raonament, ans, és clar, per allò que dicta el text fet llei.

I com al llibret sagrat hi diu que tota beutat és bondat, xarrupàvem fins al solatge el suc envigoridor dels calzes condemnats. Car al fons de l’ésser és clar que no hi havia enlloc ningú més bo (ni bell) que nosaltres, tots plegats els de la nostra magníficament impenetrable secta, i prou.

De lluny en lluny, hom arroplega de part de terra, entre ruïnes de jàsseres i cairats damunt davall, un calze amb un cantó fes, amb el qual calze, degudament en acabat enlluentit, i amb bombons i nilons a la butxaca, d’afegitó, i així mateix després d’apariar una miqueta el cantó fes amb un ribot rom també trobat pels voltants, ix a flirtejar per eròtics verals. Troba senyoretes als xamfrans i els llença ferotges amoretes, i son cos oscil·la amb il·lusòries ficcions de ventisses copulacions, fins que se’ls abraona de veritat, i s’esperona a l’agre de l’atac veneri, Burxa, manel! És ara o mai!

I gens tocatardà li toca d’ejacular distretament.

I uns coneguts t’aplaudeixen. I et troben com cal, i et diuen, Jo també, tot el que és pretesament irracional (supersticions, religions, honors, morals) té el meu vist-i-plau; allò que en diuen racional (mentides només d’ateus i infidels) sols em mereix l’anatema.

Hom vetlla en hores de respit i sílfides el visiten. Quan l’entesa és més ardent, un cirurgià amb pinçanàs irromp a escena i et trenca la visió amb fort opressives prediccions de gams esfereïdors. El tramets a pastar fang. No se’n vol anar. Se t’arrapa als calçotets. T’arrenca l’aparell genitori sencer. Malament rai. Les sílfides, fastiguejades, toquen el dos. El cirurgià se’t menja l’aparell. Era ell el pitjor gam esfereïdor. Era ell el cranc voraç. Per què el jaquies que se t’atansés? Les maleïdes sílfides t’havien distret massa, còmplices del furtiu antropòfag, llurs probòscides xucladores en acció barrant-te tota via ni vista antiprocel·lària a l’aposemàtic ominós exterior.

Empaitant-lo amb l’espasa, caic obcònic, de barret. Farem goig. Veient el món a l’inrevés. Ni cap ni peus.

Absurdament, a bursades, com ara bèstia afligida d’aigüerols, tot torna a mare.

Com qui es desperta d’un somni tenaç, reprens la via vers el mateix enlloc de sempre com si re no s’hagues esdevingut, car, havent-se ja esdevingut, el dubte s’instal·la encontinent. Dubtes, dic, que fos veritat el seu pas. Amb quines seqüeles t’ha oscat? N’estàs segur- segur que eixes escares provenen d’aquell cas? Tot és tan imprecís. Res mai prou clar.

Quin enfit de possibilitats davant!

I darrere?

Darrere re de fiar.

Re no et sap greu?

Cap recança, no. A què trauria cap?

Orbament esclafat per camió bomba qui porta una barreja de corpentes vers l’aclofament final del cementiri, d’on neix tot d’una un doll furiós de font de lava qui em bateja com a fortuït molt gloriós viàtic. Remut, rescatat, rabit, robat.

Al paradís, vull dir, al Valhal·la, cançons pàtries, marxes marcials, i buits baladreigs i jactàncies rai. Només hi cabem marcats guerrers i bèl·liques valquíries.

Tret que és clar tot això és fantasia inexistent. Que si t’enterren viu només vols esgarrapar la terra per a mirar de sobreeixir la capa de brutícia que t’asfixia.

Ara, quan ets mort, bona nit.

Per què creus ara, amb en Cató, que, «Ningú no fot més com quan no fot re, ni es troba menys sol com quan més sol no és»...?

Potser per això. Perquè la comèdia macabra del viure, quan ets en estreta companyia, sobretot de sorges tan rucs com tu, ni fas ni vius. Mates i cagues i menges, això també, però sense adonar-te’n, només xerrant pels descosits, és a dir, balafiant la puta estona, car xerrar (discutir, bromejar, torturar, injuriar) et trau el discórrer sobre la teua situació existencial. I llavors no existeixes, altre que com a peó del mal tirant els daus de la dissort per a l’innocent, com si fossis tan infame i tan cruel com el déu qui dius que t’empara. Para’t i pensa-hi.

(...)

Trista resurrecció del personatge.

«S’assaja amb noses

Els obstacles es multipliquen

Les presons no es tanquen

Les bústies ens mortifiquen

Som els ostatges de la crueltat

Les ments quelcom maquinen

Estesos draps mal rentats.»

...

La repetició suposa la repartició dels horitzons segons la reputació adquirida.

Amb aquella recapitulació, la redistribució dels papers és inevitable.

La representació esdevé re-prestació que paguem amb la penyora del desgast.

Qui dia passa tot això que deu.

Ressuscites fins que els cabals orgànics no et duren.

...

Cel i oceà presenten a escena la mateixa fosca blavor dels verdancs.

Pell abusada de l’esfèrula.

Colpidor hi era l’engarjolament de les orbes falenes qui, a risc d’auto-denunciar-se i perdre-hi la vida, s’abandonaven a adventícies confidències, en les quals s’abraonaven ardides amb la rel de l’enderroc moral on es veien salaçment inserides.

Al cim del ventall de possibilitats d’exploració, trobaven, un si no és cofoies, que el préstec llegat per la situació i les estrictes condicions al seu ús gratuïtament adherides pels prestadors, no els valien per a re, i, socràtiques, s’aprestaven al suplici o al suïcidi.

Quan el moribund pincerna et duia la ceguda, degudament entuixegat peries.

Què se n’havia fet dels teus comparses? N’hi havia cap que plorés gens? O és que, àdhuc, mitòmans et negaven? Se t’afiguraven amb més mèrits? Amb quin substrat de vulgar i epidíctica eloqüència no convertien la plebs amb llurs discurs traïdor? Hi haurà en acabat gaire baralla? Suspesos en romanem, tret que abans una pausa còmica, per amor a la distensió dels nervis, fa?

...

No gaire lluny diatribes mudes entre albardans.

El mim primer fa de pare (o d’oncle o de bon pedòfil) qui serveix al mim segon (qui fa d’infantó innocent) un pastí ben gros (espectacular, amb crema dins i nata sobre).

El primer fa al segon, amb gests, Oi que em permetràs de tastar’l?

Se segon muscleja, somrient, anticipant que hi farà un mos exigu.

I tanmateix, sense voler-ho, el mim primer, amb un mos ínfim molt demostratiu, només amb la punta de les dents del davant, per dissort la resta del pastís segueix. Li penja molt còmicament de la boca. No sap què fer? Què faríeu vós? Fer-vos-el caure de la boca al plat? Maleducat! Us l’heu d’empassar sencer. Al plateret del pastís només hi roman una miqueta de nata.

El segon dels mims es fica a fer el ploricó. El públic espeteguem barroerament a riure.

El teu company del cor, qui et fa de coprotagonista, pren el relleu i els contava una anècdota.

Un pobre dimoni passava tranquil·lament, quan sentí un humà qui aparentment bescantava un altre humà tractant-lo de dimoni. «Aquell dimoni d’home!», deia.

El pobre dimoni va pensar, ‘Tornem-los la pedreta’ i, quan en bescantava, mentalment o entre amics, un altre dimoni, deia, amb molta més raó, «Aquell humà de dimoni!».

El riure d’un únic espectador potser distret sonava a fals.

...

Romandrem a la sala per a la represa.

El teatre sona a buit.

Quina pena més grossa veure ressuscitar ningú!

Te n’imagines, per exemple, la immensa fortor? Les rares tumefaccions? Els paràsits? Els paranys d’infecció a les carns?

Xalests aniríem, vós. Faríem goig.

Qui s’hi vol posar?

...

Tothom ha tocat pirandó.

(...)

Pell prodigiosament putejada de la mare.

Vida fada, recony, vós, la meua, sense avinenteses d’esdevenir altre que allò per al qual fui nascut. El cos és mon destí, cavà que ja ho he dit pler de vegades? Tot allò que faig ve decidit pels qui darrere meu m’anaren pastant. Cascú dels qui em precediren hi afegiren a la pasta el llevat, o l’ingredient si fa no fa modificador, qualque contingent engruna o altra de què sé jo, d'instint, de tirada, d’idea, de tarannà...

Fill de pirates i de servents, d’esclaus i de violadors, no tinc més remei que d’ésser com soc, i de creure el que crec, tot i que m’erri de mig a mig. Poc hi puc fer re més, fora d'anar contra natura, si volgués apartar’m del que soc. M’arrap i em sopluig a la fe (o mentideta) que em manté. Què hi farem. I qui no n’estigui content que es foti.

Sovint, desertor de l’irreal, faig intrusió a l’altre reialme, el de la realitat nua i crua, sobretot crua. Enfonsat a l’abís.

De minyó, sempre m’interessaren les pedretes. És així com esdevinguí mineralogista. Expert en conseqüència en l’empre de la dinamita. Res no t’empedreeix tant com fer-ne ús. La irrupció sobtada al ventre de la mare terra és per a ella una gimnàstica fantàstica. El tabú rampant de la seua impenetrabilitat totalment anorreat. Com hi gaudeixes. Com una bèstia intoxicada.

La pràctica de la salvatge violació constant de la mare enfosqueix totes les proves i els assaigs que mai poguessis elaborar a recer dels gens higienics laboratoris.

A la natura, subreptici, et mous a lloure part d’arreu, judiques la implantació del terreny que vols agredir, i estableixes una diagnosi prou segura per a llençar-t’hi amb tots els terribles elements de què disposes.

Als llocs més impensables, tràgicament, a onades vigoroses, hi trenques, ubic, i, al trenc més gros, hi efectues llavors una immersió abassegadora.

Hi mines sense compliments ni romanços, i per hipogeus laberints espaordidors, com seràfic colomí sifilític, hi imposes la sínia infatigable de la teua iniqua extracció.

No hi ha delicte pitjor. La santa mare terra, repetidament estuprada, perd sos nimbes o gambuixos, i sos lliris i ses lires, i, per a escàndol de tot el sistema planetari, no és altre ara que una altra pobra prostituta infecta.

Egocèntrics, com cal, li robem cada tresor que la garneua ens amagava. Tot mineral, i tot oli, i metall rar, que contingui, ja l’has vist prou, putarrona! Et faràs ben fotre!

Hom assoleix en un tres i no res de jaquir-la bo i podrint-se en la vergonya.

I com rèiem, nois, esguardant enrere, fugint en horda llambresca, mentre dels cràters per nosaltres inaugurats, focs furients infructuosament no ens ruixaven.

Ineptes espines ens reptàvem mentre escapàvem. Inútilment, car estrenu les desemmotllàvem amb divertit emprenyament. Anem armats amb tota mena de malèfica màquina ni mamotrecte, i au, envant, valents, que no ha estat re.

Som el darrer flagell universal, i no saps com n’estem, d’amples, d’ésser els darrers. Quina honor! Aprés nosaltres, tot ben net. Que hi recomenci, si en sap, la comèdia! Llavors esparses perdudes pel firmament, rai, que no els en mancaran. Amunt, doncs, i ja us ho fotreu, hà!

Jaquim enrere la plebs corrent i banal qui, miseriosos, de dol, incoherents, incorren llavors en les perversions més patètiques amb les irrespirables escombraries que els llegàvem. A hores d’aleshores, però, naltres rai, vós. Partírem en coets enjondre, a paradisos llaurats durant eons on robàvem, com borinots recacejant opulents pol·linis, la mare i tots sos fills tan grotescs, lleigs i mesells.

La mare, sos borborigmes d’enfitat ogre maligne, ara que la buidàvem, fot un darrer rot de ranera, i plega de viure. Aviat, aviat... I com riurem d’allà dalt, o baix, o d’on sigui. Au bah!

(...)

Monejant amb els pentacles.

Les rajoles del terra, llur dibuix és el pentacle, i per això tot allò que hi invoques, cerca per territoris fantàstics de màgicament a personificar-s’hi. I llavors et diuen que veus fosforescents visions.

Si, a tall de rus, expel·leixes l’expressió, Que el dimoni se m’emporti si... El teu dimoni encontinent ho aprofita per a mirar de raptar’t, i per això et sents estrebat per cada membre, i quin paper que no fots llavors, com atacat per mil atacs de fort espasmòdiques epilèpsies, i pestilències, i ‘tak dàlie’, malalties diverses a betzef.

Per sort, sovint el teu dimoni (com tu mateix) és força anèmic i, de més a més, un pollós caquergue (gens bon treballador) i sos espectrals gemecs, quan tracta d’endur-se’n al seu infern particular, fan creure a la gent (els quals són tots uns albercocs qui no entenen re) que com un boig parles en llengües estrambòtiques, i et cerquen a la coroneta la flameta del colomí cagat, i quan no la veuen, fan signes profilàctics, i et declaren ‘anatema!’ i ‘endimoniat!’, i ja pots córrer, carallot, car si t’enxampaven, malament rai, pobret de tu!

Fúnebre tornada a la intempèrie. Cel entelat. Ulls tremolencs. Et fa l’efecte que veus el llop pertot arreu. Un llop amb ullals sangosos. Invoques el minervenc mussol apotropaic. No apareix pas. Ai infaust! No ets pas damunt cap pentacle, no sé pas si te n’adones. Ets entre llimacs qui se t’esguarden amb un cert discerniment. Què deuen pensar de tu? T’hi ficaràs? No t’hi ficaràs?

On?

A la tomba oberta enmig d’enlloc, no gaire lluny de l’arbre mort, dit ‘Dels Penjats’.

Colpit per la llum repetitiva del far, hi anorrees el reu qui hi fou, ara convertit en pols, i aixeques els ulls fins al llivell més ras, més ran de terra, de tal faisó que l’enlluernament que ve del moll, amb la pedra tombal de visera, no et fereix.

Se t’atansen carnívors en forma de quadrúpedes, hienes, gossos, fennecs, mangostes... «Tites, tites», els dius, greu insult que les irrita encar pus. És clar que l’escletxa per on els espies és mínima i qui volgués esmunyir-s’hi, s’arriscava a rebre la feixuga llosa al cap. Et rabeges en llurs ganyols d’ira. Ets pus tost malparit, de temptar’ls tan múrriament.

Una orgia de regurgitacions, la llur, quan et vilipendien a tornajornals. Se l’hauran d’espinyar. Si volen que s’entre-cruspeixin, car aquella nit no et tasten pas.

Un pic tanques, t’emboliques en la blana desolació, i hi exerceixes tots tos drets d’escleta solitud. Delitosa contribució a l’estat de la qüestió anti-existencial. Una altra de les selectes fites assolides en el teu programa d’allunyament progressiu de tota dolor dita ‘espiritual’. Felicitacions.

Deu ésser el matí i escoseixes per l’esquerda l’horitzó davant teu. Cap tita s’hi escarota. I l’escarit far ha callat. S’hi veu. Solell alt.

Et sap greu que fins ara no t’has nodrit sinó per insinuacions d’ambigus testimonis. Reconeix que no entens re, ni saps com desenvitricollar la maleïda realitat que se t’ensulsia damunt a cada pas.

Un dinar fastuós rostint crancs. Les meues incursions són com ara abruptes sortides, erupcions impensades, que no reben cap plaent acolliment de la part de cap altra cuca viva. Si la cuca és grossa i perillosa, soc vora la tomba i només em cal saltar-hi.

D’humà no n’has vist cap al cap de mesos. Quina sort, bèl·lues sanguinàries, d’oblic assassí esguard. Sense excloure’n els auto-declarats ‘savis’ i llurs verins de merda.

I llavors, d’ençà del sendemà que te’n felicitaves, amb quina fugacitat, com ivaçosa empusa, no s’esvaeix i reapareix, bo i més a prou teu amb cada aparició, la imatge d’un home somrient, mostatxut, amb gorra i jaqueta blaves, i un abric castanya força esvellegadet, qui porta una destral rovellada que vol segurament engreixar amb carn viva i sang.

Sota els somriures, ses dents masteguen llàgrimes.

Què li has fet? Per què la freda cruel rancúnia que li demana revenja? Quin embolic! De nit, aprofitant una de ses absències, t’esconilles lluny de ton niu i t’enfiles per les muntanyes.

Totes tes aventures s’esdevenen llavors a la intimitat esborronadora de ton crani envaït per monstres qui et surten de trascantó. Allò no va ni amb rodes. Caldrà prendre una resolució. Ferma. Què me’n dius de...

Estimbar’t cingle avall? Negar’t al torrent? Emprendre el vol a tall d’oc?

Per què no? Qui pogués ésser en Simbad, i fer-se prendre i donar pel cul per l’ocell Roc! I veure’s dut a un llivell novell amb niu inhabitat! Fàcil fora, vós! A cap cràter escaient, amb escalfors adients per a fer-s’hi ous ferrats de gavots i somorgollaires gens entestats a vigilar’ls a totes hores.

L’home de l’abric esvellegat es deu creure al reialme de les Síndries, on les llàgrimes són nèctars. Sempre el veus fent el mateix paper. Plorant, somrient, mastegant, assestant a tort i dret destralades. És un destraler certificat qui només apareix per a fotre cop de destral a un coll o altre. Fins ara no ha estat mai el meu. Sempre troba un ens o altre davant meu abans. M’he fet voltar d’espantalls qui belluguen la cua. Te n’escapça sovint un o altre. Hom s’hi acostuma.

Es diu, diu, Soberg. Deu ésser un nom nòrdic. És borni. No te n’havies adonat fins avui que se t’atansava massa. T’havies trobat cloc-piu aqueixes darreres setmanes i no renovellaves l’exèrcit d’espantalls. El tall sangós de la destral rovellada et passà xiulant ran d’antitragus.

Quin dimoni d’home! Paràsit! No et jaquirà mai tranquil. Potser que maquinis amb determinació, per a un dia d’aqueixos d’ara mateix, el termini de la seua darrera aparició.

Com deia que es deia? Soberg. Et construeixes amb branquillons ben enfonsats un pentacle i l’invoques. «Soberg, Soberg! Per què no vens, home? Et vull ensenyar això.»

No te’n fot cap cas. Un cas com un cabàs. Et gica a l’estacada, i esperant-lo amb candeletes, amb el parany parat.

I ara pateixes. Quina en deu maquinar a tornajornals? Vaivé. Sempre va així. Ara tu, ara jo. I qui es mori primer, més tranquil...

Però pateixes, això tampoc no ho pots negar. D’on et caurà el cop? La seua nova aparició serà la darrera? Car de cop sobte t’haurà escapçat.

Haver badat massa. Trobant-me apaivagat en veure que s’absentava tan llongament, sense dir ni bèstia què fots ací; pensant-me’l doncs mort, esfumat, cremat com més carbó a l’infern particular del seu reialme apellat Sobergueria.

Un parany tan collonut que no li parava! Hauria caigut de cap cràter avall, això segur, sobretot amb l’ull borni foradat.

I ara?

Amb la por que pot reaparèixer a qualsevol instant. No tindràs pau enlloc de l’esfèrula. Gàbia massa nàquissa. Ansietat. Hordes. Bombardeigs. La por. La por. No. Enlloc on amagar’t.

Que vingui la nit de totes les nits.

(...)

Línies escrites amb fang damunt les lloses.

—M’estic tornant prim, primet, primet, cada cop més, fins a l’extinció, per manca de matèria, com un fil blanc endut pel ventijol.

—De zero a zero, el camí era curt. Immòbil, sense moure’t, romanent a lloc i prou, hi has arribat. No podies sinó arribar-hi. El camí mateix era zero. Cercle tancat. La resta collonades, insubstancialitats, esteticismes.

—Com diu el savi, «Més val la tranquil·litat que ve de l’estalviar-te de discutir, que el buit plaer que en trauries de guanyar la contesa». Al cap i a la fi, ningú no té mai raó en re ni de re.

—L’única sinceritat és la dels esquelets.

—Tot allò que diem que les coses són és quelcom dit, cosa dita, i prou. No vol pas dir que sigui veritat. On tu hi fiques un mot, un altre te n’hi fica un altre, i tot ha canviat. El món canvia segons la definició que rep. I qui diu el món, diu tota altra cosa ni concepte. Al fons, és palès que res no vol dir re. I que només compta per a tu allò per al qual t’has despès prou com ara per a trobar-hi un definició que trobes adequada. És a la dir, la ‘veritat’ te l’has de trobar tu mateix, i això solament en el cas que t’interessi gaire de trobar-la. En general, la recerca de la ‘veritat’ és un balafiament de l’estona, tret que de cops et plau íntimament de trobar-hi una definició que et fa content. No pas que pretenguis que la teua és la ‘bona’, prou saps que fora d’idiota que ho pensessis.

—Ídoles sinistres àvols aboleixen tot els altres tòtems, no fos cas que se’ls emancipessis, i els fotessin la competència. Entre demoníacs poders, cal parar sempre molt de compte. Les fòbies hi abunden. Ai pobrissó, per molt alt que no raguis, de sobte et trobes suplantat i banalment al sot!

—Els demoníacs poders, pèssims espècimens en llarga convalescència. Sempre a trenc d’enderroc. Els collonets per corbata. Ara, és divertit defora veure’ls com s’espedacen. Tranquils com tórtores, o tintorers, els plebeus auto-ensinistrats en fruïm (no diguis pas que no) com d’un excel·lent espectacle.

—Les veritats no es poden dir. Si de cas potser una aproximació a cap ‘veritat’ la trobaríem, qui sap, en fulls esparsos i perduts. Fulls rebregats de llibres prohibits.

—Hi ha pensament més malèfic que el divulgat pels cretins? Amb l’acte de confessió, per exemple, se t’immisceixen al pensament, i te’l roben i te’l buiden, i te l’omplen d’infern i confusió. Tot cretí és condemnat a l’infern i la confusió del viure en un món ja prou infernal i confús per si sol com per a, sobre, afegir-hi llur merdosíssima doctrina.

—Qui posseeix un forat de carn més o menys calda no pot pas presumir de re davant el qui posseeix a lloure un bocí de pa i un tros de formatge. L’honor sollada a causa de la pèrdua d’un forat no és sinó una merdeta de pèrdua si ho comparàvem amb la vera tragèdia de la dignitat perduda a causa de forta carpanta o ofegadora set insadollables per causa d’extrema pobretat. És de ximples no endevinar on rauen les prioritats, o de morir per bestieses i no pas de set i fam. Allò concret s’ho val. L’abstracte és fum qui nou. Qui persegueix ors i propietats, com qui persegueix forats, assoleix buidor. Qui va peixat, va content i se sap plaure sol. No li calen endergues ni mareigs.

—Símptomes pertot i sempre de desencant persistent. Gros damnatge se’n segueix.

(...)

Partint gens a desgrat.

Condemnat a haver de sentir pertot la reaccionària banalitat del discórrer pels descosits sobre els carrinclons enigmes del món, t’agenolles impúdic davant les vaques del prat, trobes que llur retòrica és tan interessant, que els sucs de les herbes que els ragen de les comissures són tan flairosos, com l’última i irremissible fallida dels brutals colonialistes qui tant no es rabejaren amenaçant i assassinant els indígenes, els quals ara, empesos per les immenses multituds generades allí baix, els envaeixen sense possibilitat de sortir-se’n altre que amb l’anorreament, quan és clar que els anorreats seran ells, car el pes de les forces multitudinàries ha canviat, i ara són ells, els nous invasors, qui, cruels, us aniran robant fins que no us romandrà ni el més primet buf de vida; massa poc.

Amb bonhomia pòstuma, després d’aquell duel hilarant on la teua pistola resultà ésser de joguina, pensaves, tot morint-te, que

quina aixecada de camisa, vós!

I t’enriolaves entotsoladament.

Amb ulls de palpebres a mitja llum, ulls que somien incessants, t’havies llevat encar a mig quest i a mig trempar, avençant doncs instintiu pels rengs del tofut laberint on les sors a cada cantonada, mig nues, aixecant-se els uniformes, i gratant-se descaradament el cony, t’esperonaven vers el clímax de la sortida. M’havia de presentar a un duel on m’havien convocat per no cap raó. Es veu que havia comès no sé pas quin pecat d’idolatria. Carallots.

Sí ves, et deies, coses que passen.

I t’aprestaves, patètica tasca, a desafiar-te, a aquelles hores barbàriques, tan dejorn al matí, amb el capellà més ortodox que no havien trobat per les rodalies. Això rai, no els costà gens, n’hi havia a carretades. Tots amb la petulància del babuí qui pretén posseir exclusivament la ‘veritat’, és a dir, la pitjor mentida. La part més enorme, gairebé exhaustiva, de la població, en són, babuïns petulants, capellans ortodoxos, xurma incorregible. Merda de món de crèduls datspelcul.

Món que s’acabava. Tornem-hi, massa poc.

A frec de putrefacció, quina banal anagnòrisi no et reprèn? La palesa del ‘Es veu que ja has durat prou’. I au, avall, avall...

Un pic mort, t’aclapara la catarsi. L’oblit hi és suculent. Tots tos records, ja pots vantar-te’n, són com escatxics que els embornals (que tot ho foraden com ratat formatge) s’enduen sense retorn clavegueres avall.

Pregons embornals torrencials, de qui els ximecs et taquen com si fossin càustics, i et marquen, com paelles per a castanyes, la pell de la biografia, que se t’escola sense remei pels pouets en forma de memòries mal formades i molt fugisseres. Estrany colador, o ja pus tost embut o tremuja, per on s’espitxa rabent l’incert ens qui et pensaves il·lusament d’ésser.

Embornals de llavis i genives que riuen i assagen de dir re. I ostenten ferramentes sanguinàries. Els sents? Els sents? Què et diuen?

Passeu-ho bé? Passeu-ho bé?

I et demanes, bo i fonent-te, On? Quan?

On?

Quan?

On m’ho passaré bé? Quan m’ho passaré bé?

Degoteig d’ànima despesa et respon. Plom que es desfà definitivament. Ploc ploc ploc...

(...)

Lluís tretzè el Traïdor (o Tot tron és pútrida cagadora).

Meteòric com la imatge de l’emaciat estranger al mirall, qui, maliciós i pertorbat, inspecciona d’un cop d’ull com rau la situació, per si de cas res s’ha mogut gaire, em passa per l’esment la idea que qui usurpa, fill de son filldeputa de pare, el poder, i l’empra, ridícul espantall, per a trair’ns, quan declaràvem amb sobirà aplom la nostra república, només es mereix que l’assassini. I amb l’acumulació dels mitjans necessaris per a acomplir l’estrenu fet és com despenc a lloure el lleure de ma vida.

Jo qui soc de sempre l’enemic de tota màquina, m’he fet amic de certes andròmines metàl·liques que, adormides sota les lloses d’aquells fastigosos edificis que en diuen catedrals, es despertaran tot d’una, i enfonsaran les lloses perquè els sots creats s’obrin alhora com cràters d’infern, i això, és clar, quan més inversemblantment imbècil no serà la repulsiva cerimònia.

La pols del safrà roent els rosegarà despietadament totes les obertures, i així la merdosa sencera cúria i la totalitat de la repel·lent congregació cortesana periran unànimes i ensems.

I tot això sense gens de soroll ni polseguera, dos dels flagells que sempre he avorrits amb totes les forces. Sols si de cas un agrós malagradós fumet en puja mentre eternament (eternament!) es cremen, i couen, i no sé pas si àdhuc (ecs!) es rosteixen.

I adeptes al règim les irrisòries ploramiques! Quines vomitives processons de restitució de la perduda honor! Per a pixar-s’hi.

«Llàgrimes ploc», diu la grotesca gàrgola del melangiós àngel del cel, cada cop que llença cap esguard displicent vers aquells desgraciats simis engabiats davall seu.

Què hi foten els simis? Malaurats! Trossos d’estront! Amb quin gran escarniment no es prenen l’escassa vida! Amb això es distreuen, abassegant piràmides. Piràmides de cranis, sobretot. Absurd!

L’existència mateixa dels simis, nafra que no es tanca, gàbia infectada, necròtica, extremunciada.

No en parlarem més. Res. No hi ha tutia. No hi ha opopònac. Poble infamant, que es morin de fam.

Mentre jo, absort, abstrús, estruç, absent, abstret, rai... havent fugit de la pestilència que són la hoi pol·loi, la xurma, la plebs, els lumpen, de degenerats de tot gènere... de tanta d’interminable simiesca canina escombraria... romanc sull i de passeig... atipant-me ara i adés d’un sumptuós, opim, tec o altre... segons les saons... d’agrassons, raïms, nabius, gerdons, mores, maduixes, avajons... algues i bolets... escarabats, cucs, larves, llagosts, cigales, saltarel·les... Magnífic! Inexhaurible! I un so satíric de cítares t’ho acompanya.

Sents veus monstruoses. Són les veus dels horrorosos monstres de laboratori apellats ‘gossos’. Flagell dels més immensos. Com anorrear-los per a la pau dels pocs estorts qui romanem encar? No ens rancuràvem pas mica, al contrari, si cap passa ivaçosa vingués a eliminar-nos-els tots plegats sense excepció.

Laboratoris a la feina sou cridats. El mal que heu fet, és per a vosaltres d’estòrcer-ens-en. O només serviu per a fer mal?

El gossos, mentrestant, no pas que hi hagi cap perill. Soc incaçable. A re no em guanyarien. Soc inensumable. Inguipable. Immenjable. Inassolible.

Inensumable, sense pudir a re. Entonéssim doncs un sentit peà mormolat als lleials oronells — oh heroics foradets qui respireu el darrer aire encar mig net que no roman enlloc de l’extremadament cagada gàbia. Merda infinita que cap simi no ha sabut mai netejar. Solladura sobre solladura, i sobre solladura, solladura — això és tot el que mai han sabut fotre. Embrutits i embrutidors fins al moll. Un absolut mal bargany, fill meu, t’ho miris com t’ho miris.

(...)

L’infant qui presentava símptomes inequívocs d’apofal·lació (d’haver perdut bon bocí del vit per mossegada del seu amant molt devot) ara cicatritzada, conquereix nogensmenys tota una molt perversa coalescència de falòrnies.

—I doncs que has après aquest matí a catecisme?

—Doncs veuràs, papa, això. Que la porta del cel és un esfínter.

—Ah sí?

—Sí. Un esfínter que es tanca i s’obr, i mai millor dit, a la babalà.

—Ah, a la babalà.

—I els estronts qui hi volem entrar, difícil, difícil, ui, difícil.

—Difícil?

—Els de més dels estronts hi patim, en el procés, una esgarrifadora fragmentació; l’esfínter se’ns tanca a mig accedir-hi, i au, ja ho veus, mig estront mig endins, i mig estront mig enfora, i això a part els fragments que ens en romanen adherits al mateix celestial esfínter.

—Doncs sí que farem goig!

—Oi? Li ho volia comentar al capellà, però és tan malparit que em fot por que em condemni a la ‘tortura terrenal de l’infernal esfínter’, com en diu ell.

—Quin poca-vergonya, també, aquell!

—Oi? Oi?

—No et pensis pas que no els conec. També he estat infant, no te n’oblidis.

—Subjecte a les mateixes tortures metafísiques, vols dir?

—O pitjors, pitjors. El nostre ens deia, confidencialment, de vegades, que sos lúgubres budells, quan eren sobris, vivien horroritzats. Se salvarien...? No es salvarien...? Per això se li empiocaven tan sovint. I per això havien anat els clergues tota la vida tan de cul. Calia comprendre’ls, i compadir’ls, i donar’ls força bones caritats, pobrissons.

—Garneus, els orcs personatges.

—Què hi vols fer?

—Maleïts invasors, d’on deuen sortir? No sé pas de quin maligne planeta no ens fan cap!

—El pecat fou nostre, d’haver nascut.

—Pretendràs que no hi tenies res a veure, papa...

—Home! Quan hom és jove, la natura et para travetes i...

—La natura és molt puta, ella també...

—Com ta mare, noi, què hi vols fer?

—Una santa dona. Puta sí, però quins pastissos de xocolata no ens fa, cavà?

—S’ha de reconèixer.

—D’allò milloret al món.

—I la millor de les dones, universalment parlant, fillet. Fent de puta, col·labora al peculi familiar, i fent pastissos ens afalaga l’apetit. Què vols més?

—La millor de les mares... Se’m mullen els ulls...

—I a mi, a mi... Dins de tot, hem fet sort a la vida, no diguis.

—I tant, papa, i tant. Consola’t, consola’t...

—I tu, minyó, i tu...

—Apa, apa... Ja anirem fent...

—Ja anirem fent, i tant, i tant...

—La nit perpètua serà llarga... Mentrestant...

—Tu ho has dit. Mentrestant, entoma.

—I au.

(...)

A la cruïlla enverinada.

És una cruïlla enverinada, senyoret. Cascun dels pollegons, n’acabeu vaporitzat.

Com pot ésser? Forca de cinc pollegons i cap no es prou bo?

En menys de mig segon, tant vós com tot allò que hom hagués mai pogut haver noció que existís pel veïnatge, és a dir, que depengués del Solell, vaporitzat, senyoret, com dic, l’instant mateix on aquest decideix d’esdevindre sobtadament supernova (!).

Supernova!

S’occeix elleix com l’occident sencer s’occeix cada vesprada.

Per què viure condemnat en aquest món condemnat? No és això massa de condemna? Un excés bestial. Ara, a qui fotre-li la culpa? N’hi ha per a tornar-se boig i morir rient. No és l’única solució?

Malaguanyada rialla, senyoret. «Nam risu inepto res ineptior nulla est.»

Tu ho deus saber,

«Car res no hi ha de més ruc que un riure ruc en ruca hora.»

A qui dius ruc?

El destí de cascú a l’univers penja d’un fil. Tots hi som delicadament sargits amb fil blanc. Un pedaç cascú de naltres totalment insignificant, afegits (perquè sí!) a un cul que creix sense atur, de tal faisó que va tothora espedaçat. Els pedaços caiem irremissiblement, malgrat els fútils intents de romandre cosidets...

I tot allò altre? Les idiotes fal·leres del parèixer? Les cobejances? Les gelosies? Les feridores indiferències? Les nues hostilitats? Els assassinats incessants?

Els mecanismes d’immunitat absolutament compromesos... Els sorolls de les trepanacions...

També, també. Encar me’n record. Sempre me’n recordaré.

Sempre? ‘Sempre’ no vol dir re.

I les relíquies de xocolata? En un exercici de pareidolia en desfèiem i hi endevinàvem el futur al cul de la tassa...

Les formes de la xocolata sempre us duien, senyoret, a mons ideals.

Mons ideals, mons ideals, quina raó que tens! Enyor. Retorn als mons ideals de la infantesa. Són els únics mons que es valen un all! Tots els altres, els de ‘veritat’ (ja ho sé, ‘veritat’ no vol dir re), són una irredimible merda.

Molt bé. I doncs, amb la cruïlla, què fem, senyoret?

Què vols que féssim? Anar enrere, sempre enrere, enrere, enrere... Única fi.

És a dir, únic inici.

Tant se val. Una cosa o altra. Amunt els muls, noi.

Amunt, amunt.

Tornem-hi.

(...)

Na Messalina i en Burxeta.

La qui a casa porta el pòndol, estàtica com estàtua emmurriada, expressant tothora una aversió tan histèrica que amb l’esguard t’espatlla, pots fer carota d’innocència, amb crueltat et cala, et travessa, amb ulls fits com garfis d’àncores, el vernissos escabrosos juxtaposats a l’enfony més pregon de l’ànima on hi deses els monumentals desigs que exposa als catorze vents de l’odi més palès.

Et volies marbre i esdevens neu. Amb guants suavíssims de sol·licitud, assidu assages d’ablanir la seua tèrbola impassible passivitat.

Et desconfeix com ha desconfit sempre tot trofeu que li has portat. L’acèrrim esborronador esguard arrelat entre les baranes espinoses del seu perímetre infrangible aboleix els teus esponjosos horitzons. T’ha abreujat fins que els fleixos del teu ens no espeteguen, saltant pels aires, apotèoticament trencats en escruix en no abraçar ja re.

Laberintí sures fet miasmes de pols. Fa centúries que perderes tota reputació d’individu, ets candela despesa del tot, ets cel·luloide cremat.

Amb quina emoció de propvinent alliberament no albires com s’atansa acceleradament el crepuscle d’un món aviat totalment inhabitat! Comences a veure fugir, embarassats profundament, cascun dels sobergs sempre estressats carnívors qui sempre se te’n foteren molt grollerament. Ridículs subjectes, adés presumptuosos, carrinclonament crescuts, guerrers, ara esdevinguts agemolits nans mutants, molt noguts per l’oceànic pànic coral, universal, de qui les exclamacions d’horror davant la instantània obliteració retrunyen llongament pels túnels totalment foscs del mai més.

No seràs pas tu qui molt sòbriament els aconhortaràs. Prou feina tens a estòrcer’t finalment de la qui t’ha tingut segrestat i estrangulat, amb l’esmeril dels seus dits, durant centúries, esclau sacrificat, amb plaer inoblidable, a obeir encontinent cascun de sos superflus capricis.

Car no es pot negar que t’hi rabejares al principi com putxinel·li, adés en posició fetal i fecal, embrionària, i llavors manta de vegada ressuscitat per a un nou acte d’amorfa fidelitat, llepant llapons a exhilarants escletxes que et duen a l’esment els urticants vescs rectals de les Pasífaes Cal·lipígies d’estatuesca memòria...

I t’esmes aleshores fent com fefaent fervent paleontòleg qui, amb dedicat delit, acrobàtic escorcollés matrius d’ossamentes amb vagues adherències en interioritats suspectes, que, si les esbrinés tanmateix com cal, segurament li desllorigarien el dilema de quina nomenclatura assignar-li, fins que, llas, la impolida puel·la qui amb la llengua esponcellaries no et fotia guitza i et duia a frec d’enterrament.

«Ic! ic!» vas cridant, esdevingut curt de gambals de nafrat cervell, sumit al daltabaix higiènic amb tantes d’altres adotzenades carronyes singlotant pels soterranis, minotaures de garangoles, d’embornals, de clavegueres, vandàlics bocs de qui l’escalfament esdevé magna amarga frustració; la magnitud de llur detumescència testimonia l’actual futilitat de tota fertilitat; ambigu esfondrament vers l'extinció; cap cony no vessarà mai més plançons; ventres passats i traspassats pel doble tall de les acerbes llengües de les ja de lluny xorques cosines, i un òrgan, les esperances escatològiques del qual han esdevingudes doncs tan fàcilment fungibles!

Tu qui so una de les més orques persones existents, l’escàndol t’empaità sempre tant se val on fotessis cap. Érets el típic satiriàtic, cínic satíric, antipàtic, amb la fal·lera disparada vers l’asimètrica disbauxa, on érets qui feia gruar les nòmades del teu harem; hi érets sempre l’amant de servei qui refusava de fer el seu servei.

No pas, com en la realitat, ai, totalment acollonit davant la femna fatal amb el teu cap de mort a la sagnia del seu braç esquerre.

Aquella maleïda dona, quina femna! Femna de gran formositat, amb fam de fama, rai; es creu deessa, i sos lil·liputencs còmplices adoradors, vesper esquerdat, avesats a rebre tota mena de torts ni trasbalsos. Rats marrits qui se li reten amb rots morruts.

Astènic galdós vesper, elegíacament sedegós rere la gran seua cagada, salivating after her shitload of dung, massa inútilment aqueferats, cap d’ells volent ésser tanmateix jaquit de banda, madly toiling, lest the last on the list lusts after all’s lost.

Res no t’engeloseix, et llepes les nafres als enfonys on les foscors són relatives; quinqués, foguerons, robustes espelmes, suats rovells de noctiluques, te n’endolceixen l’atzabeja d’oblivió que les negrors angoixoses de la nit perenne no suscitarien.

T’és vijares que adormit, mentre cavalques coixins, essent un virtuós pel que fa a emprar justament les tendències dels anolis per al camuflatge, bo i copsant llavors remots atots, tenint-ho tot ben compassat, sabent-te tots els mots de pas... bèstia feréstega de sobte t’ha engrapats els ous! Cinc esperons si fa no fa cilíndrics te’ls perforen i arrenquen enmig d’estranyes commiseracions molt portentoses de part d’un chor normalment prou circumspecte. Fulgurant rebuig et ruixa de dalt a baix. Tes escates ctenoides envides saben evitar que ton ànima esdevingui xopa i de crúor presa. Balb i covant, un poderós escalf, un xubec se t’apodera. Febre letal. Tot fa fendi. I avall que no ha estat. Allò ta mort fou. I prou.

Cendres se t’enduu, amb son glavi odiós, a tall de ventall irós, l’oratge, i la pesta i sos flagells afins ha anorreat ton llevat, amb el qual haguessis mai pogut incrustar’t en rasts i rasts de xacrosos descendents amb instints de cuïcs mig escanyats per anar alhora tot arreu i enlloc, amb incomptables mocions, i a cremadent.

Cap esclató de rebec mocós, amb tots aqueixos anys darrere, i a través vastes edats, que prou t’ho esperaves. Desaparèixer a l’orba cruïlla de les zero eixides. Eixim homòdroms tota la patuleia. Ja ens tocava, vós. Fi.

(...)

Hom ho ha fet tan bé com hom ha pogut.

Hom s’ha trobat totjorn com ara afetgegat dins un món abstrús. No hi ha entès re. I no s’hi ha cregut mai cap de les absurdes explanacions que els set-savis i els mestre-tites (els idiotes saberuts i els tothosaus) han molt vanitosament avençades. Hom ha continuat doncs tota sa puta vida ignarament perdut a un món abstrús amb absurds explicadors de merda. Un panorama infinitament merdós. I endavant. Què d’altre?

De més a més, amb els gens tot espatllats, mercès a la feina dels bares destralers als laboratoris, essent ara com sempre l’anarquia dels incontrolats la tirania dels idiotes, hom farà goig.

Gust perpètuament amarg, quan hom ha de tastar per força l’ambient, ara que tot se n’ha anat a perir parteres. Tot pertot hi són camps cremats i genocidis perfectament definits i degudament finits. Cada cop som menys els qui hauríem volgut re entendre.

Pertot arreu, seriosament enfellonits emmurriats pedagogs, a tall de tòtems, se’ns tornen inescrutables predicadors, aleshores lliurant sermons a la babalà, aital com els brollen dels collons.

Els cretins pelegrins qui cap cas els en fotien, segueixen llavors els xerris de les boníssimes cabres; així trobaran les millors dreceres, per a arribar, a la fi, al palter màxim, la gran caguerada.

Davant, hi preguen, idòlatres, com esborneiats cavalls qui escarnissin les veus i les estúpides meditacions dels lloros.

Troben mefistofèlic el perímetre de l’estratosfera, bifurcada sovint en opacs sinistres defectes de l’aire, com si corbins indiscrets hi romanguessin, surant arbitràriament, ara i adés, com ara a fortuïtes sacsades.

Prop la llacuna morta, hi grull elegíaca la grua, i empra llavors d’altres perduts trescs d’abelles qui llanguiren, llongament nogudes pels verins emmagatzemats a les corol·les.

La Gran Merda Coronada rep amb tebior el gruix dels ramellets oferts; ni que ho fes amb ira assassina; tant se val; és massa carismàtic perquè cap dels devots mica s’ofengui; i encar mercès que no se’t carregava; ella rai, prou tenia sempre qui li emmantegaria els pans; torna-te’n doncs, cretí carallot, per on has vingut; tampoc no li calies ni li has calgut anc per a res de re, un pic t’ha ben buidades les butxaques i l’antiga inútil virior d’un cos ara aitan malmès.

Polimorf, es metamorfosa davant quisvulla qui ha triat per a acollonir a mort; es fon davant hom, i es reconstrueix gairebé alhora en bestiota tota diferent, i la mortalla que l’abillava originalment, a tall de pell de camaleó molt més especialitzada, se li torna si fa no fa prou escaient per a cada novella forma, i és llavors doncs adient uniforme de drac, o de guàrdia urbà, de muricec gegantesc, o d’àrbitre, de rei, o d’un altre idiota hipnotitzador qui, amb ominoses cadències psitacistes, decreta que t’adormis i obeeixis, o ja que et moris d’espetec. Car calgueres per a tot el que havies de caldre. I hi ets de massa.

Triomf discernible del qui assumeix que les polivalències als miralls on els polimorfs enemics no es disfressen és irrompible. Qui sap doncs que les autoritats cobejoses sempre seran les mateixes. Probablement dimonis combinatoris qui se t’infiltren furtius al crani, i et sabotegen el cervell, i et castiguen, o fan que et castiguis tu mateix, si et desvies de solc que et condemnen de trepitjar. Solc que mena, ja ho saps, a l’enlloc opac d’un laberint encar més fosc i tancat. Ningú en surt, ni incòlume, ni nafrat.

Vists per prismes novel·lescs, tos ulls d’urçols vigilants, concisos com els gaiatells, de qui els tremolins assenyalen que els turmells dels nuvis qui es negaren en el naufraig del vaixell on celebraren el casament entraven novellament en acció, poden concentrar’s en un detall particularment flagrant. Hom hi fita. Què hi galiva?

Cap novetat. Matances incessants. Genocidis continus. Tants de cadàvers. Ningú no els tornarà mai més a despertar. Tanta de carnussa i de carnassa que la terra s’engoleix, i transforma en energia que s’evapora i fuig disposada a destruir encar pus l’univers.

Hom se n’adona perfectament que tota acció genera anarquia, és a dir, transformació en energia perduda amb què l’entropia s’engreixa i acreix. Més valdria ni moure’s.

Car al capdavall, què és hom? Ficte individu, ninot, a qui, saltironant si fa no fa filosòficament entre miratges de gebres i rous, i de cruanys i brases, hom li va fument fer la ballaruga, unes piruetes d’allò més ximpletament ni perdudament inútils, i en un confús, del tot inaprehensible, simulacre. Una repulsiva farsa.

Porositat osmòtica entre el ventríloc i el seu ninot. Qui mana qui? Qui imposa a l’altre l’envitricollat banal raonament de la pròpia ventissa pensa?

Hom (el ninot) observava pàmfilament, al pati del veí, els fútils moviments sense solta ni volta dels diminuts bessonets i llur gosset. Els tres anaven perduts en un món incomprensible. Què hi fotien? Què hi fotien? Per què aquell càstig? I aleshores hom hi queia. Vivien a l’instant, a l’ara mateix. Tot és ara. I allò que fou i allò que serà s’equivalen, línies nascudes de les rels d’abscisses i ordenades que, esdevingudes immediatament asímptotes en el temps, no assenyalen tampoc re. Passat i futur els dos bessons, amb el gos de penjoll absurd, qui alhora s’emmirallen i es perden infinitament en la ignorància pròpia i d’altri.

Tot allò que s’esdevé, si t’atures a contemplar-ho, no són sinó instants observats instantàniament per ulls sempre anònims, que podrien ésser tant els d’hom com els del gosset. Per a cap dels quals tot allò no vol dir re. La ràpidament passatgera manifestació d’un instant que s’esborra tot sol tantost copsat.

Els instants s’escapoleixen sense jaquir traça. Ves-los darrere amb un flabiol i un tamborí emprenyant. Si de cas un fràgil ròssec qualque instant diguem-ne fort jaqueix de cops, a qualsevol raconet oblidat del sensori; empremta incerta, quelcom tothora leri-leri de desaparèixer definitivament, a mercè de l’atac irreprimible del novell instant, fort i fluix, pel qual el palimpsest que representat perilla d’alterar’s de tal faisó que serà irrecognoscible de llavors endavant. Esborrat a l’instant propvinent on l’instant novell osta l’antic i es disposa a substituir’l, si més no en part.

Tots els instants són efímers, s’escolen instantàniament al pou inescandallable de l’oblit. Tantost el fet fet, s’oblitera tot sol, com si no l’haguessis fet mai. De què serveix doncs viure? De fer com els bessons i el gosset? Trampejant-la sense ni com ve ni com va, despenent l’estoneta a la babalà. Aquells tres hi eren com ell. La diferència si de cas era que encar no havien adquirit, cap dels tres, aquell parany suïcida que en diuen ‘consciència’, és a dir, allò que t’individualitza, perquè, així ensarronat, t’escarrassessis fútilment encadenat als instants que se succeeixen per a la teua peremptòria tortura indeturable (altre que quan se t’acabi la precària corda).

Hom escriu exclusivament per a fixar instants. Per què? Hom suposa, potser erròniament, que el temps vindrà... Més tard, si hom ha sobreviscut mica, quan les facultats minven i minven, i no poden sinó minvar... On emprarà els instants novells per a rabejar’s en certs instants de llonga data ara escolats. Així hom s’entreté. Innòcuament, fins a l’instant mestre. El de l’extinció, és clar.

Abans del fet darrer, però, i per no cap raó discernible, ridícules dones ‘pietoses’ li portaven flors i hom, fort malagradós, els deia, I d’això què en fotré? Què en fotré?, i n’hi havia de totes menes, varietat rai, entre les dones qui partien ploramicant i xarrupant mocs, i les qui renegant esclataven com boges de mal tancar... I hom hi musclejava, gens concernit, i continuava, somiós, d’escombrar avall avall... I segurament pensava, putes merdoses, hipòcrites devotes pietoses bruixes, et porten flors com si ja ets mort, i cada dia fos tots sants. I més tard, de bell nou en llur forma real de guls, i vampires, i aranyes, robaran el teu cadàver, i t’escorxaven, bavoses, per a afegir ta saborosa pell de drac a llur brou. Et puja la basca, ecs. Brou de consistència espermàtica, com l’oceà mateix, i de moc de llimac, tret que molt pitjor, de moc bruixa fanoca, moc infecte, contagiós, letal.

Coratjoses com procel·làrids, filant fils beix de semen assecat, o pentinant-se cabells d’itri, les modistetes d’un vòrtex oceànic o altre, amnèsiques com embrions de tendres tendrums, s’aixequen, com boira de la llacuna, i esborren dels mapes i cròniques totes les vàcues eulògies, t’etziben quatre mastegots si la histèria luxuriosa et pren, i t’apliquen, orella dreta endins, mentre et sedueixen, cianur. Et veuen com allò que has esdevingut. Un simi monstruós, de malson. Una altra imatge horrorosa de xaró camafeu reial o religiós.

Hom sent enraonar ara velles bugaderes i troba que no deuen anar gaire lluny d’osques, en tot cas molt menys que no van els deleteris mefítics colèrics grans teòrics qui teoritzen i ens terroritzen amb llurs inferns presents i, encar pitjor, els ulteriors.

A tots ops, de llurs sovint força remarcables converses hom n’extreu bons sucs, sòlids, tangibles, tastívols. Hom en roman astorat. Se n’entenen efectivament molt millor, es veu, d’allò que de debò no és viure en encadenament sens fi, d’extincions a repetició, de mort contínua, baula rere baula, eternament.

Res no resta tal qual, el foll entortolligament de tentacles, circells, llampecs, no sap pas cessar. I llavors al·ludeixen sovint a la mà closa de la mort qui tot ho engruna, i les microscòpiques engrunes mateixes que no serveixen sinó per a apilar condemnats a ésser a llur torn engrunats fins al darrer còsmic sospir, fart, el cosmos, llavors, de tanta i tanta d’engruna ultracuidada qui es creu amb dret de fer engrunes que faran engrunes condemnades a engrunar’s. Quin paperet tot plegat tothom!

I si, aparentment contradictòriament, en avinentesa de furient tempesta que sobtadament esclata prop, es signen o fan signes apotropaics contra el llamps assassins, hom creu que aitambé ho encerten. Car cal ésser supersticiós segons les situacions. Tots els jugadors som supersticiosos. Tots els qui vivim, si en som prou conscients, som jugadors. Ens hi juguem la vida. Què altre tenim?

A la família apreníem, d’ençà de nats, a viure creuclavats. Érem conscients que, tard o d’hora, l’imperi ens creuclavaria, car pertanyíem a la raça maleïda dels irredempts. I així doncs els pares ens creuclavaven cada jorn una mica més d’estona. Era com ara un joc, un joc tanmateix força educatiu. A l’hora del ver creuclavament, potser reeixíem, resistents avesats, de sobreviure passades les hores d’extrema vigilància, i els nostres militants ens podrien, qui sap, rembre viu enmig de la fosca inclement espaordidora nit.

Tot camí mena a Mort. Amb el sudari escumejant, com coet que s’enlairés del fons de l’oceà espermàtic, nau que s’enfonsà i ara, exorcitzada, ressuscitava, llençada amunt de ben lluny, duta pels aires, com el ruc proverbial vantat i extolt pel qui el duu a la fira i te’l vendria, hom es presenta davant son assassí de fa poques setmanes. Hom veu el malastruc tot escaguissat i allò l’adelita. L’engrapa i se l’enduu a les aigües negres. Voluptuosament, l’enfonsa al malson. Com enfonsat al malson, el rossinyol xiula tot desguitarrat, així el malastruc quan s’ennuega i en nega repetidament a les aigües negres de tots els perills, amb serps i caimans i diferents carnívors, candirus, piranyes, morenes, qui el mig degluteixen i, claferts de repugnància, llavors el regurgiten. El malastruc es penedeix d’haver-me mort. No n’hi ha prou. No n’hi ha mai prou. Que pateixi l’amunt i avall del malson on se’l mengen aparicions terrorífiques fins a la fi dels temps, uns temps on les transformacions, ço és, les entropies, no cessaran pas ni cap ni una de les salvadores imaginàries politges de cap abrupte pescador visionari l’apujaran, a tesa nafrat, i el menaran a l’asil de la jungla salvatge on amb déu i ajuda, i sobretot cames ajudeu-me, assajarà d’eixir. D’eixir, però, d’on? I cap on? D’on? Cap on? D’on? Cap on...? Mai no ho escatiràs. El malson dura fins a la fi.

Poble de llanuts qui us preneu per ramat i us jaquiu menar pel malparit en cap i sos gossos de saigs i sicaris, patireu... patireu el mateix fat que el ramat oví... en acabat que hom us ton, vers l’escorxador us duen.

Torna-te’n al llit. I adorm-t’hi, si pots.

(...)

La processó m’anava grossa.

Delectació en la benaurança de les coincidències. La filustrava i el rellotge marcava exactament l’hora catalana de les onze i onze, i sabia doncs que aquella, la més magnífica, formosa, i tocada i posada, em diria que hò i tant! La primera al món. Segurament la definitiva. L’única. La triada! Li ho vaig demanar directament, no pas anc frenat per la impertinència de cap tabú al món, Cardaríeu amb mi, donzella?

I ara! Quin poca-substància! De quin forat no traus la tarota, cuc estranyot?

Amb prou lleure, seré caporal del nostre exèrcit. Venjarem, intrèpids i impertèrrits, per res anc intimidats, totes les indignitats i les injúries, i les impudències i petulàncies, i els torts i greuges, rebuts de part del volpell carrincló merdós enemic; ja ho sé que una mosca no fa estiu, però és que amb l’afegida vigoria que la fermesa adquirida cardant amb vós, capitana, no m’investeix l’esperit, seré no pas mosca, ans eixam sencer, i l’enemic només de guipar’m, malament rai per a ell, ja ens en roman esmeperdut i cagat sense remei, hò, i espera’t.

Hò i espera’t, dic, car, escaients i episòdics, passaven segurament llavors pel carrer veedors i vereders, i frares i lladres, i els uixers dels oficials edificis contigus, cascú amb son feix de neguits i de rogalls, malicosos, convalescents, amb malalties que els condemnaven encontinent al taüt, i cofats, oimés, amb lligadures feixugues i lletgíssimes, i me n’adonava que no hi havia enlloc element tan elegant i bemparit com eu. Així que cosa feta.

Que la verge immaculada m’hagués sortit amb una absurda negativa, no urtava ni sobtava pas gens els meus sentiments d’exímia superioritat. No la blasmaria pas, ni ara ni de mantinent, no voldria pas causar-li la lletgesa fortuïta dels sanglots i els xarrups de nas.

Amb el que li he dit avui, de nits hi pensarà, i se la pelarà pensant-hi, i qualssevol d’aqueixos jorns venidors de prop, em caurà a la falda com fruit avinent a la queixalada. Només em caldrà ésser present davant o engir seu durant aqueixa crítica climatèrica setmaneta.

Som-hi doncs, sense cap por. Roman tranquil i parsimoniós, i esperant pla que caigui.

I llavors, ui, l’esdeveniment inesperat.

Incandescent minyona, se’m ret en somnis, i sé que he guanyada la batalla... ai... i ella la guerra contra la vida, car roncat com un lladre, de sobte la perdia. Un esguerro determinant entre les rebeques entranyes, els dissectors n’esbrinaran entre els distinguos.

He volgut apuntar’m al seu enterrament, mes hom me n’ostava com si de sa mort n’hagués estat de debò culpable. Com s’assabenten de re qualsque persones? Semblen pecs part fora, mes part de dintre quelcom els treballa i els fa endevinar de xiripa veritats que hom voldria ocultes. Un excés d’orgasmes se n’ensumaven, crec, que fora l’origen del mal funcionament dels nítols atesos de la beutat meravellosa.

Portaré dol i serà el meu nou uniforme. Mosca endolada d’exèrcit indeturable. Brunzint severament, ponderoses absoltes, l’en voltaré la carronya i hi pondré ouets, i aquella serà la nostra imbatible descendència. Tothom hi guanya. Victòria rere victòria. Guerrers indestructibles. Honor i glòria. Tot casa.

(...)