Sargint la boïga [k]

(Tron a l’abís.)

Érem la noia blau cel i jo encaminant-nos a l’ascensor i teníem davant dues dones no gens elegants, i grassonetes i madures, qui xerraven pels descosits, i de sobte dues noietes molt ruquetes, i amb els cabells bufats i brillantment vermells, passen corrent i s’hi fiquen primeres, i les vellardes del davant nostre s’aturen en sec i xiuxiuegen, «No hi pujarem pas! Fugim-les, bandegem-les, car ai quina por, la malastrugança que duen! Les atziagues pèl-roges, tothom ho sap, del primer déu-vos-guard fins al darrer adeu-siau, el perill mortal que porten amb llur presència sempre serà present. Sobretot no facis re aeri. Re aeri, no, no; si cap bruixa, per molt disfressada que vagi (tret dels cabells flamígers del dimoni, que això no poden amagar-s’ho), veus que hi és o hi puja... Porten un mal giny horrorós! Si ets a un avió, ja has begut oli, fadugament, fatal, l’aparell condemnat en ple vol i quan és més alt... Ja de bon principi tituba l’avió, i aviat s’estavellarà! Si ets baló i la pèl-roja es treu el capell i apareix el signe del diable, ja saps que immediatament el baló es desumflarà quan és dalt de tot i au, bona nit viola, espetec monumental. O àdhuc ascendint puigs alts, vés-hi amb pèl-roja i ja et veig al fons del penya-segat car per descomptat que t’estimbaràs...»

La noieta blau cel em qüestiona amb l’esguard i potser s’estimaria més agafar un altre ascensor. Mes jo, carallot, fent-me el valent, amb un dur mormol li dic, «Re, dona! “Txipukhà!” Bestieses! Supersticions de ximpleta vellarda, pugem, pugem...!»

I llavors allà som, amb les dues noietes molt ruquetes, tan enjogassadates, divertidetes, i rient de no res, i és clar, fent bellugar enrioladament llurs malèfics encesos cabells, fúlgids i bombats.

També amb un parell d’homes aparentment molt (massa) comcals — muts (de moment) i àdhuc potser furiosament empudegats per qualque fosca raó.

Que qui és la noia blau cel? Home, una estudiant qui m’assignen de companya perquè n’aprengui. N’aprengui de jo, d’un com si diguéssim, mestre. Mestre sàviament hipersensibilitzat devers els moviments anímics i emocionals dels individus i boldrons, i sobre les subtileses que calen doncs per a escatir què duu realment al carbassot la balba blana baldera plebs — i això així: bo i badant de bat a bat tant els oronells, com les ben escurades orelles, com els ulls de ben nets llagrimalls, sense lleganyes, i amb múrries palpebres i amb garneues pestanyes esdevingudes cortinetes o vels rere els quals allò que no mires prou ho veus, ca?

Simpàtic pel món, i evidentment amb pler de bon do de gents, hom es barreja per on les multituds vulguin eixamenar’s, i perspicaç hi escateix i i hi esbrina quines foren les alhora bigarrades i embolicades, i fades i ingènues, opinions de la gent pedestre. I ella, què? Doncs al meu costadet, fixant-s’hi molt, assídua aprenenteta del tit, ardit campió, i encantada, és clar. Encantada, l’avinent noieta del vestidet blau cel, ample i lleuger. Vestidet prometedor. Per això, abans de dur-la al Ultrahipersupermagatzem, de tants de pisos i andròmines i tant de públic a ensumar, sentir i clissar, li he volgut ensenyar una altra de les meravelles acomplides pels designis del nostre partit. El partit liberal, per descomptat.

La duc al Pol Expansiu del nostre Polígon Contemporani, a l’indret que hom en diu Ciutat de les Antenes. A la Ciutat de les Antenes, on cal dir que les antenes són fetes de xapes o càpsules d’ampolles de begudes transformades per fusió i recomposició (demostrant alhora amb això, li dic a la pubilla, que són incomparables la superior enginyeria, i el geni, i la originalitat, i la indústria i diligència, dels catalans), s’hi congrien els vents. Els vents, vós. Les antenes magnètiques creen llivells encontrats de pressions atmosfèriques que provoquen caòtics vents llavors aprofitats per a generar electricitat i d’altres potències energètiques. La duc, ara que la tinc extasiada amb la vasta operació científica, on, dins la Ciutat, hi conec el passatge cobert que en dic el Túnel dels Vents.

Els vents hi bufen de pertot amb força huracanada. Ai, xiquets! Com se m’abraça llavors. El vestit se li envola pertot arreu, i ella mateixa no vol ésser enduta pels bojals vents barrejats. Amb inescrutables ulls d’astor, la tinc d’esquitllèbit ben estudiada. La pupil·la al cau popliti, i és clar que no hi roman, que se li clava ben més amunt, a d’altres secretes cavorques encar pus prometedores, nemoroses, de sentors emboscades. De tal faisó que, ben agullat, li puc, amb l’enrenou, àdhuc ficar subreptici els sedecs dits d’una mà al conyet tot sedós i rosset i tot. I alhora com riem! Com riem, vós, com riem, encar ara me n’enyor, tot i el seu desagraïment ulterior.

Tant se val. Tot d’una, doncs, som a l’ascensor, que pujàvem a un altre pis, xafarderets inconspicus, a trobar-hi què hi mastegaven els de per allí, quan un dels dos homes sorruts, el vell degenerat, artrític i escorbútic, es fot, desesperat, a fotre crits i a pegar cops als botons de l’ascensor amb una bolleta de cautxú d’aquelles que de cop empren els artrítics per a exercitar els artells.

Diu el pureta fastigós que és senador republicà, i efectivament em sembla reconèixer’l de veure’l retratat als diaris. Un d’aquells repulsius de l’ala encar més podrida del podrit partit republicà. Un diguem-ne enemic meu jurat, jo qui pertanyc, com déu mana, i com dic, i amb molta d’honra, a l’ala progressiva del partit liberal.

I s’exclama, «Collons de merda, era enmig del meu discurs, i m’ha vingut caguera i m’he excusat un segon, i he sortit de la sala de conferències, i he anat fins a les cagadores, i eren totes plenes, segurament d’aquelles perennes dones qui es passen el jorn sencer cagant i xerrant a les cagadores, i he hagut de pujar a pisos superiors fins que no he trobada cap cagadora desocupada i, després de cagar-hi la meua copiosa contribució a la caguerada universal, ara que tornava de pressa a baix, a acabar-hi el meu molt cabdal, molt cretí, discurs, em trob que aquest maleït ascensor no vol baixar! Baixa, maleït, baixa! Soc un senador essencial per a la pàtria! Baixa, em cag en déu! Soc senador republicà! Tinc sempre prioritat!»

I amb mans enterques (o més aviat, com dic, amb la piloteta de goma amb la qual feia exercicis per als ossets atrofiats) es fotia a copejar doncs els botons; debades, és clar. Hom li explicava amb bones maneres que allò era un ascensor automàtic, que pujava fins on el primer piu havia estat pitjat, i que servava a la memòria tots els pius pitjats i que era de molt idiota i de datpelcul de confondre’l (l’aparell automàtic, l’ascensor intel·ligent) amb tanta de pitjamenta de pius, que ara, aquell ascensor particular, es passaria el jorn i la nit davallant i només davallant, fins que qualque dia algú (un excavador del futur remot) no se’l trobaria a l’infern.

I així, de sobte, ai! L’ascensor malaurat accelera embogit cap amunt. Tots caiem els uns damunt els altres, les paies i jo cridant esfereïdament, el noi seriós i de “ferma moral” no dient re, i el moribund senador repugnant traient encar foc pels queixals. Quin guirigall, quin batibull, abans de la molt segura mort!

Esborronadorament embalat cap al terrat, l’ascensor irromp i trenca la caseta de dalt de tot, i ara s’esllavissa vers l’abís; caurà segur avall avall, cinquanta pisos avall pel cap baix! De moment, però, només qualsque cables que espeteguen i espurnegen ominosament en serven la gàbia...

«Tron a l’abís, vós! Ja ho havien predit les fetilleres sibel·lines vellardes! Pujàvem gloriosos al cel, només per a fotre’ns de trompis de cap a l’avern d’una faisó encar més demolidorament espectacular! Merda, doncs!»

De més a més hom elucubrava que ens electrocutàvem. I aleshores, sort. Providencialment, l’homenàs qui pren cura dels helicòpters que aterren al terrat, amb un ferre tort, ens obre la porta i ens diu, amb perfecta claredat, que sortim d’un en un i sense bellugar’ns altrament gens, i que desfiléssim cap a la porta esbotzada de la caseta i que prenguéssim les escales avall, que allò anava a fotre un pet ara, dins qualsevol propvinent segon.

Fervents i trontollant, vagament acrobàtics, el senador escaguissat i el noiàs petri ixen, i llavors la blau cel i jo, i...

No. No, ni ombra.

Pel que fa a les maleïdes pèl-roges, te n’adones finalment que no són enlloc — s’han esfumades com dimoniets malignes. A veure, vós, doncs, oi...? Si encar serà veritat que...

Tant se val. Som als pisos de baix, i (per tal de dir-ho a les hienes de la televisió qui, sens dubte, havent ensumada sang, de seguida fotran cap) vull convéncer alhora la “meua” blau cel i el malapedaçat penca llarg i fort, ultraseriós, amb carota de peix impassible, amb uns cabells blancs als polsos que diries que porta teranyines a les ganyes, que tot ha estat culpa del degenerat vellard republicà, malalt, molt iracund, que colpia els pius de l’aparell, no pas amb cap piloteta de goma, ans amb una clau anglesa! Car al capdavall tot s’hi deu valdre contra la instauració del feixisme cretí.

Mes res a fotre-hi.

El gegant marmori m’ho retreu emprenyat. Diu que troba repel·lent que cerqui un tan innoble avantatge polític de rel d’un mer accident (d’un “acte de déu”, diu), imprevisible, aleatori, i dissortat.

«Mentre aquesta noble senyoreta no es rebaixaria mai a tal llivell d’iniquitat; al contrari, ho denunciaria públicament i molt heroïca!»

Etcètera. I pas que som ruc, vós. Prou me n’havia adonat que a poc a poc la noieta s’havia anada atansant a aquell “sòlid ciutadà”, aquell “home recte”, estopenc i disgustat, sense gràcia i sense empatia envers ningú, amb la seua carota de miserable jutge xarnec, sense unça de seny de l’humor i menys de la ironia*, ni perspicàcia estratègica, i amb ànima falsa, de botifler... Aquella mena de tòtem, d’estaquirot. D’estaquirot sense suc ni bruc, fanàtic, qui, ambtant, em continuava arrucant, reptant, aporrinant, objurgant, i bescantant...

[*Tot, per als curts de gambals i d’esperit, és a dir, per als dretans, és molt seriosa merda. Quan és clar que en realitat re no hi ha de més irònic que la merda, i car tot al capdarrer (llei d’escatologia) és merda, se segueix que tot cal ésser doncs pres amb una bona (sana) mesura d’ironia.]

Veig que el mec altrament enrampat es belluga alhora estranyament, robust melòman dansarí, com si li pruís el cul, segurament de servar’l massa hores i hores massa estretet i rebregadet, per culpa d’haver d’anar tan recte ni pensar tan correcte, pobre capdecony.

«Véns? Som-hi, anem?» Li dic a la Felixa, la noia blau cel. I què em respon? La traïdora em respon no, que roman amb ell. I no cal endevinar qui roman llavors absolutament tallat.

Els guip, els fil, els filustr aleshores anar-se’n de bracet, i em lleixen amb la cueta tota vermelleta i escarransideta, i altrament ridículament empegueïdet.

D’emètic a nemètic (del fel a la revenja, com qui diu), mon esperit es compon sense gaires entravancs més. Això rai, que em dic, i bon profit, noia, au, per a tu fotràs.

Car segur que no sap quina li n’ha tocada, pobrissona. No hi ha dubte que, la tita, ell deu fer-la fa llarga i forta, i que allò la Felixa la farà feliç unes quantes setmanes, hoc, però en acabat què...? Ajuntada amb un tros de fusta (corcada amb corcs molt moralistes), al capdavall, oi? Fotrà goget, galdosa, malament rai!

I ben merescut, tu, per haver’t passat a l’enemic.

(...)

(Lluna rodona que cau al forat quadrat.)

Era dalt del puig on hi ha l’ermita, i avui devia ésser la festa del desgraciat fantasma honorat per l’ermita, i molts de pelegrins (em sembla que se’n diu) hi pujaven, panteixant i repapiejant entre ells, i jo, qui no m’ha calgut mai coldre, i qui doncs mai no he colguts, vull dir, colts, ni morts (“que els morts entèrron els morts”, com deia aquell barbut revolucionari lleidatà tan conegut) ni fantasmes ni màrtirs ni merdes d’aqueixes, havent ascendit de bon matí, com de costum, ja em disposava a davallar, com faig sempre, no pas per les escaletes que emprava tothom, ans pel molt inclinadot tarter, i unes vellardes, unes bruixes cretines, vaticinen en veu alta que m’estromparé, que les pedres són avui molt relliscoses i que em faré mal, i que potser, en estrompar’m, en faré a la pobra gent, i els he dit que se la desin i se la confitin (la llengua inútil?), que no sé pas si veuen aquella barraqueta al peu de la muntanya, aquella amb la teulada plena de molsa i un fumeral extint? Doncs allò és ca meua, i fa trenta anys que, plogui o troni, nevi o no nevi, he pujat al capdamunt del puig i tot seguit, després de respirar l’aire pur del capdamunt, he davallat corrent a tot estrop exclusivament pel tarter, i que el tarter és el meu amic, i que ens coneixem perfectament, i que davallant tan esmeperdudament com puc mai no he caigut ni cauré.

I he partit esperitat i d’allò pus atlètic, i de sobte, les bruixes havien raó, un forat imprevist, si fa no fa quadrat, d’uns cinc o sis metres de perímetre, i que mai no havia vist, ha aparegut enmig del tarter, i tantost l’he vist, massa tard, hi he caigut, i queia i queia (i hi queia tot dret, carregat de peus per les feixugues botes de muntanya), i ambtant allò no s’acabava mai, i calibrava que o bé em desfeia en estavellar’m al fons, amb una quarantena d’ossets trencats, o... O potser, com això semblava pou de mai no acabar’s, milles i milles avall, potser espetegava en líquid, tret que fora liquid roent, lava, vós, i amb allò la fi (molt millor) fora immediata, fregit de cop.

I no pas. De debò que espetegava en líquid, mes era líquid fred, era aigua, i m’hi mantenia, com qui hi caminés, i he esguardat amunt amunt i he vist al cel un foc, i n’he romàs encantat, i el foc s’ha resolt i era la lluna, una lluna immensa que s’atansava ràpidament, i dic, la lluna ens cau al cap, i sort que soc al fons del pou, car efectivament la lluna espetega damunt la terra i tot es belluga bestialment, com si és la fi, i tota llum que venia de dalt es fon.

I és clar que no sé pas si la còsmica ensopegada ha tramès la terra a parir parteres enjondre, prop del Sol o qui sap si molt més lluny, i tant se val; el cas, tanmateix, és que visc en terreny hipogeu, i encar rai, amb certes llums fosforescents, certes lluors glauques (fluorescents?), com ara les de les vàrgules, aquells luminescents (lluminosos?) ostracodes, que veig a la superfície de qualsque coves que volten l’estany on he anat a raure, car, altrament, em creia orb, ço que, ep, només empitjorava momentàniament la prou greu situació.

I què deuen dir part de dalt els qui han sobreviscut l’espetec determinant, això, és clar, suposant que ningú hagi pogut fer-ho, sobreviure, car la destrucció ha degut ésser absoluta. I doncs, encar que encar hi hagi algú mig cuejant, d’altres problemes i neguits prou els deuen entravancar les idees per a balafiar’n cap pensant en l’il·lustre vidu de la barraqueta al peu de la muntanya qui sempre exhibeix els remeis més ambiciosos, i entre ells el de l’extraordinària dinàmica interna duta per la marató quotidiana amunt i avall del puig de l’ermita.

Més val que dels de dalt me n’oblidi definitivament. De moment, rai. Respirem a pler! Subversiu per ningú ara amenaçat, i doncs lliure de raure hores i hores al rabeig de l’idil·li ombrívol i temperat que jo i les meues projeccions no ens sabem menar al paradisíac reialme d’un inframon sense fantasmes.

Tota la meua vida he pensat que només tres coses són essencials. Les tres “t”, que en deia. Heus-les: Teulada, Teca, i Text. I ara, fet: Teulada, assegurada. Vivint subterràniament, no hi ha teulada més ferma. Teca, tots aqueixos peixets i cucs albins qui volten mig part de terra mig part d’aigua, amanits amb bolets, i aquàtics enciams emblanquits. L’únic que em manca, ai, és el Text. Abans, el Text me’l trobava pertot arreu, diaris que la gent llençava, llibres que recobrava de les escombraries, de cops biblioteques senceres de lletraferits morts que els pecs hereus llençaven com si fos brutícia. I doncs, què voleu, em veig compel·lit, agradablement, això també, a fer’m el Text jo mateix. Amb una pedra llarguerudeta hi escric damunt la sorra i, rupestre i neoprimitiu, hi dibuix, amb molt adients llegendes apodíctiques sota, als murs mig escrostonats i bonyeguts de les grutes més pregones, les quals passats els anys, a pas tranquil, tornaré a visitar per a admirar’n la ingènua ans meravellosa tècnica, i, dels Texts, com dic, la freda equilibrada sàvia sensata harmònica sofrosínica, gens grotesca, veracitat — sempre fabre de perfectes frases, eu.

Aristòcrata prosa sens erra la meua, mai no sotmesa a les depredacions (constant infernal verema de malsons) dels desafortunats correctors ni crítics, garlaires sofrents, com tothom sap, de les pitjors privacions intel·lectuals i emotives.

Apa, i amb la benastrugança afegida que segur que ara ningú no m’esmenarà doncs la plana durant pel cap baix milions i milions d’anys; som-hi!

(...)

(Interrompem la corrent emissió per a...)

Àdhuc en Clemens, sempre tan seriós i digne, ningú a les ones més creïble ni clafert de credibilitat, àdhuc ell es permet, per un cop, trencar la seua proverbial equanimitat amb un somriure d’immensa satisfacció. La novella nova que ara mateix ens impartirà deu ésser meravellosament bona, la millor del món!

I efectivament, diu:

«Com és a bastament sabut pertot arreu tot borbó put a merda i corrupció, a sangassa i carronya, a podrimener i mort. Sempre la mateixa repulsiva trepa, degenerada nissaga d’ingent malignitat, llur fastigosa història, incessant sobredosi d’horror; cadascun dels seus abjectes integrants, de balbuceig a repapieig, del cuc verinós acabat de néixer al més senil dels podrits monstres ancians...

«Doncs bé, tant se val, albíxeres! Felicitats!

«No en roman cap!

«Els maleïts darrers borbons, llurs caps grotescs i infectes, en altes piques han estats aquest vespre mateix al capdavall (i ja era redeu hora!) públicament passejats per a l’extrema joia de tothom al món!

«Els cloquers exulten, ciutadans!

Escolteu-ne els eufòrics retrucs!»

(...)

«Per un dia soc na Nèmesi», es deu dir en Clemens; «heroi irònic, només hi soc per a restablir la justa situació.»

(...)

(Hom diu prou.) (Interpretant en Northrop Frye, filòsof acomplit.)

(Tot i que na Nèmesi sempre actua neutralment i només vol el reequilibri de la situació, perquè re no faci tombar el món...)

(Hom l’invoca sense cansar-se’n mai. Hom invoca na Nèmesi, car qui l’ajuda s’ajuda.)

(Car qui s’ajuda l’ajuda, i tant.)

(Car... Quan ens n’haurem atipat que ens atupin sense tornar-nos-hi...?)

(Prou!) (Que aquest cop — i cap altre cop jamai — no hi hagi perdó per als botiflers i cinquena-columnistes, és a dir, els xarnecs i els aixarnegats.)

(Que collons de fer’ls la farina blana...! Qui recony s’ajup perquè el botxí acabi d’anorrear’l a flingantades...?)

(Cal anar-hi tostemps amb la pitjor malallet. Que jamai més la malallet constant no vingui cap a nosaltres només de llur podrida part...! Que en rebin pel cap baix tanta com ens en foten entomar...! I amb una mica més de força que en rebin setze mil cops més...!)

(Sempre ens hem disminuïts per a millor atacar en acabat. I en acabat ens n’estàvem. Ridículament.)

(Cal mai no estar-se’n. Cal assestar el cop mortal quan l’ocasió es presenta. Ara és hora d’atacar i prou. Incansablement, per sempre més, debò debò. La disminució s’ha acabat.)

(La disminució s’ha acabat.)

(...)

(Castigat per quines ignotes potències del mai més.)

Per un sobtat defecte mental, m’he ficat a papissotejar com si soc cap altre xarnec! Ai la puta, vós! I doncs quina vergonya! Quina vergonya si badava boca!

En conseqüència, he esdevingut, de cop i volta, sobri, tàcit, auster, més que lacònic ni telegràfic, retret, circumspecte, taciturn; àdhuc mut de totes totes, si puc! De tal faisó que pràcticament només em faig entendre (no costa tampoc gaire!) molt superficialment amb signes si fa no fot escaients. I si mai cal dir imperiosament re, curt de mots i reticent rai.

(...)

[Reminiscències del pec immatur de qui, a tanta d’estòlida vanitat, massa tardanament presentava, de gran (quasi senescent), ara dolgudes esmenes.]

En efecte! Com el pedant pretensiós petulant cagallonet qui de jove era sovint, per a més tard, ai, patir solet a un raconet fosc absolutament rosegat de recança, ara encar me’n record que solia fanàticament voler esmenar algú o altre, sempre un “inferior”, i de bell nou, és clar, no era pas jo qui tenia cap raó, i no me n’adonava fins al capdavall, al cap de mesos, i mai més ja no esmenava ningú, massa escamnat, collons, i tant, vós.

M’haig de menjar trist i soliu les amargues impaïbles paraules que en la meua estúpida rauxa expel·lí.

Pensa-t’ho (sospesa-ho) bé abans de dir-ho. Sigues lent en respondre (i sovint més val no dir re de re).

Qui no parla, escriu. I és clar que val molt més més escriure que no parlar. “Escrivint hom s’entén”, com remarcà fa segles l’axiomàtic filòsof Carlets Carlinga, psicofísic.

(...)

I, a tomb amb tot això, afegeix l’eximi psicofísic Carlets C.:

«Per què balafiar estona volent convèncer una ànima ja concreta, solidificada, és a dir, inconvertible?

«Als qui no se saben crear una justificació d’allò que són (d’allò que han esdevingut sotmesos a les circumstàncies), no els roman sinó el suïcidi.

«Per això tothom (qui resta) rau convençut que té raó, que la pintura que es fa d’ell mateix és la bona, que fa el que fa perquè és lògic (per a ell), que en sentir’s i voler’s viu, no és pas raonable altrament que de viure com ha acabat vivint — i doncs, al capdavall, si no vol autodeclarar’s boig, és algú, com tothom qui ha arribat a la conclusió que és com és perquè ésser com és és la sola opció, és algú, dic, inconvencible — la seua opinió d’ell mateix creada pel seu interès (a continuar essent, a sobreviure), és a dir, la seua aposta precisament per a allò que ha esdevingut, el seu si mateix justificat, no pot ésser canviada per cap raonament aliè, és a dir, presentat per altri.

«Hi ha tot un espectre d’opinions, cert, mes cascú s’agafa a un sol color i hi roman fins a la fi.

«Només un cop al cap, un bon trep, un trep dels bons, i en conseqüència un cervell trastocat, pot fer que ningú enfoqui el món amb una vista diferent.

«Car de què serveix el joc retòric? La retòrica, no hi ha activitat més inútil, només convenç els convençuts.»

(...)

I encar féu en C. Carlinga, qui estudià la psicofísica.

«Els efectes de les sensacions creades pels senys en els cervells són passatgers.

«Les melodies oníriques d’en Мuçоrgskiï, en Rimskiï, en Txaikovskiï, en Schubert... et poden tranquil·litzar, com poden (per exemple) fer dolçament somiar àdhuc les bèsties més bèsties.

«O els diferents llums estocàstics que insistents bateguen a ritmes compassats, i que quan ets jagut et percudeixen ulls o palpebres, et poden dur a la rialla i al goig, àdhuc a l’exaltació, els instants que duren, fent-hi veure infinites perfectes incessant variacions geomètriques en blanc i negre, que per força entusiasmen certs centres del cervell...

«Són, però, efectes que no duraran gaire enllà. El cervell a poc a poc tornarà a mare.

«Quan surts de l’embruix ets de bell nou tu mateix. En acabat del delitós episodi, tota idea fixa fixa roman.

«Res a fer-hi. Tots els qui sou al món abandoneu tota esperança. No hi ha esmena ni redreç possibles.

«Arbres torts. Arbres torts pel que us resta, vós!»

(...)

(Cascú sos neguits.)

Els neguits d’altri només poden ésser ventissos, passatgers. Mentre que els propis s’encasten i estanquen als plecs de l’ànima, i constantment hi rauten, i t’obsedeixen i t’angoixen i t’ofeguen.

Massa ocupar’s dels neguits d’altri fora massa ficar el nas en merda aliena.

Així, ocupar-se’n gaire més enllà que per a distreure’t una mica de la fortor de la teua, no solament és distracció irresponsable, és obstacle per a resoldre’n, dels teus neguits, tampoc cap.

(...)

(I’m a satirist, sir.)

El seu vit de pedra com arbre en carlinga
S’insereix a l’estret conyet
Ah ma hamadríada!

Arbre en carlinga, Carlets.

Com ase qui carda carda en Carlets
Tot solet en l’onírica intimitat
Com ase carda amb el seu vit de pedra
Miracle de l’enginyeria personal.

Arbre en carlinga, Carlets.

Vit de pedra en l’edat de pedra
Obelisc obelisc
Antena antena
Tòtem tòtem menhir menhir
Amb palps o esperons atàvics de l’enfonsat ahir
Gruixuts trempats com arbres
O dits o caralls muntanyencs.

Arbre en carlinga, Carlets.

La seua pusil·lanimitat
La seua timiditat
En l’onírica intimitat
Cauen transitòriament en oblit i en hostilitat.

Arbre en carlinga, Carlets.

Fiblades de llongament enyorats esperons
Vinguts de la dura carn d’avantpassats furtius
Se li desperten i els interpreta erts i penetrants.

Arbre en carlinga, Carlets.

Sucumbeix com ells al llivell dels goril·les
En segments brutals de públiques matances
Carxenes escèniques amb òrfenes dòcils.

Arbre en carlinga, Carlets.

Perdut en laberint
Per esvoranc obert instantàniament
Per sortós meteorit amb idea de lleterada
Ix de confusió finalment l’humil peó.

Ni arbre ni carlinga, Carlets.

Roncs ara de pregona clapada
I endavant que no ha estat res.

(I que sigui aquest doncs
Un altre peà ben merescut al bon peó Carlets.)

(...)

(No cal que cap mestre merda m’ensenyi de renegar; prou aprenguí tots els renecs a dida.)

La meua dona, llas! La meua dona, no hi podem fer res més, un esperit de bona monja la té presa (posseïda, llas!) irremissiblement pels ous.

Cada filldeputa repulsivament necessitós la volta perquè sap que hi sucarà. (I com més repulsiu, amb més possibilitats encar! Quin panorama, vós!)

Africans pidolaires i poixeules, i no cal dir d’altres supersticiosos primitius, que n’hi ha de totes les putes races, la volen encontinent de capellana, de sacerdotessa, de grotesca productora del ritual malson retributiu.

I ella, per descomptat, sempre avinent per a les cerimònies més ridícules i doncs idiotament escaients. Cantarà les lloances dels morts, siguin els qui siguin, per malparits que hagin estats, no fos cas que els peguíssims celebrants rebessin llur visita, la visita fantasmal del morts revenjaires, nemètics, venjatius, ai quina por! Que no fos cas que els vinguessin a emprenyar (o a posseir i tot també) durant la perillosa nit, i es llevessin l’endemà, si mai es llevaven, tots fets malbé, amb els ulls putejats, els òrgans malmesos, damnats i condemnats a una mort propera molt dolorosa — ep, merdegades d’aqueixes —i així anar fent...

Qui creu en totes les increïbles cretinades dels creients? Cal ésser lamentablement curt de gambals!

No crec pas que hi cregui molla, mes el seu bon cor (un cor pàmfil, ai, ai, ai!) (un cor pàmfil de dona pàmfila), sí, hò, hoc, el seu cor lacrimabund, no, no, no hi pot fer altre. Totes les cretinades religioses s’hi avé. Les troba prou innòcues! Esfereïdor! Greu cagada! Car... No hi ha re més abominable al món que permetre les cretinades religioses, els idòlatres de les necrosis, d’existir enlloc!

I no cal dir, alhora, vós (en un apartat més lleuger, no fotem, és clar)... Així mateix... Cada paiet qui arribi, i qui amb ullets prou trists li digui que se la vol cardar, mai no rebrà cap no! Ella rai, se li obrirà molt monjament ans favament de cuixes tantost o de mantinent, només que trobem un raconet prou amagadet, perquè el bútxara s’hi esplaï a cor què vols i hi burxi doncs de grat i tan fort com pot, i així, benaurat, s’assuaugi l’aitan neguitejada ànima, pobrissó. Una santa de cloquer capgiradot.

Puc afirmar-ho taxativament. Greu error...! Greu error ningú de casar’s amb dona d’ànima mongetera, jotflic!

(...)

(Tres gotetes d’aigua escleta en molleta.)

Quan vivíem, força aïllats, al remot poblet de Petauixnoc, era sol a casa amb el petit, i me n’adonava que el pobrissó queia malaltet.

Li vaig dir, tot amorosament, que per a la seua malaltia hi havia un impecable remei. Tres gotetes d’aigua escleta en molleta.

Ara únicament ens calia trobar aquella aigüeta impol·luta i pura, i cercàvem la solució quan, màgicament, fora, la pluja aparegué. Vaig llavors apujar l’ala de dalt de la finestra de guillotina de ca nostra a Petauixnoc i vaig empènyer-hi el braç. Amb el revers de la mà, car és evident que el revers és acostumadament més net que no la vola o l’anvers, vaig lleixar-hi tombar la bentrobada pluja. Llavors, de damunt la taula vaig arrencar amb l’altra mà, d’un pessic, una molla del pa, i, amb molta de cura i de lentitud, inclinant lleugerament la mà benauradament ploguda, hi vaig fer davallar tres (una... dues... tres... i prou!), tres gotes damunt la molla. Perfecte! No va caldre repetir el subtil joc de mans. Car si no eixien (les gotes) ben distintes i clares, prou caldria haver-ho fet tantes de vegades com calgués, atès que aleshores el resultat no hauria valgut, la medecina no fora eficaç.

En acabat d’haver-hi reeixit, nogensmenys, rai, només calia llavors que la molleta, degudament embeguda, el petit se la prengués, ço que va fer aitant esperançat com eu mateix.

I doncs, i tant: màgica metgia feta de màgica pluja i de màgic pa, i crec que, providencialment, és a dir, de bolla (de xiripa) (per sort), rutllà. El menut, al cap de ben poc, es trobà millor. I sovint, en conseqüència, empràrem la mateixa metgia, que ell més tard emprà amb els seus fills petits (i qui sap àdhuc, vós, si la tradició s’estendrà mica encar en el tostemps dubtós molt pelut esdevenidor).

(...)

(Cada jutge d’un jutjat de setze jutges sargeix els seus mitjons.)

(1) Amb el cotxet damunt la neu, si n’he presos, de revolts, abans no he encertat el bon camí estret! I aleshores m’he vist obligat d’haver de passar, amb cura extrema, tot un ramadet de femelles. I la més granada (la mare, segurament), quan l’he passada, s’ha llençada damunt la neu i s’ha agafada al paraxocs de darrere el petit vehicle, com ara si m’implorés que em detingués, ço que és clar que feia, compadit.

Tantost detingut, com s’ho fan, poc ho sé pas!

La mare ha oberta la porta del cotxet, un cotxet la porta del qual s’obre part davant, enduent-te el parabrises i la reixeta del carburador amunt i tot, i, sense romanços, la seua mà se m’adreça al coll, on m’obre la tràquea fàcilment, com ara si fos finestra, o encar millor porta, i llavors, encar més estrany, tant la mare com les onze filles, dels sis als disset anys, se m’han ficades dins! Cos avall!

L’orgia, doncs, ara rai, som-hi, vós... Serà sempre constant.

(...)

(2) Al capdavall autodestructiu, un corc em va corcant. És com si el conec íntimament. Desorientat, gens pràctic, paràsit. És un corc com el corc qui so si mai, trobant-lo prou gustós, començ de rostar cap altre llibre, entre els fulls del qual, assidu i curós, els queixals no enfons.

(...)

(3) Les passejants ens amagàvem del Sol amb les ombrel·les, i els barrets d’ales amples, i les ulleres fosques. Dues vianants aparentment banals, caminàvem vora els meandres, quan, rere un bosquet de verns, qualsque pollosos (cinc o sis) feren acte de voler’ns violar.

Greu espifiada de llur part! Quin fat malfadat i maleït el llur que condemnava llur ja trontollant òrbita malaurada, malastruga i faduga, a estavellar’s en la soliditat immòbil i incommovible de les bessones supernoves qui érem? Ignorants com són, no deuen ésser pas capaços ni d’imaginar que les burgeses colombianes totes prou duem automàtiques a les escarcelles.

En un tancar i obrir el ulls, encar entre els mateixos meandres, cinc o sis pollosos morts hi ragueren estesos de mantinent.

(...)

(4) Era a la cuina amb les cols, els enciams, els espinacs, les bledes-rave, tot el bededeu de verd damunt les taules, i la patrona ha fet cap, com fa sovint, de bon matí, a donar’m instruccions, i m’ha volgut mostrar, com fa també sovint, atès el meu bon gust, les calces noves que s’ha comprades, i són d’aquelles molt ajustades al cul, molt elegants, de color que en diuen nu, és a dir, un color que s’adapta al de la pell, de tal faisó que la dona és com si no en portés, i li dic tot allò que li dic sovint, que que boniques, i que que bé li escauen, i que quina elegància, vós, i que és cert que tot li escau tan bé amunt i avall del meravellós cos seu, mes que, per la quasi transparència del fi teixit, i la transparència total un pic suï gaire de la carranxa, o es mulli gens, les fa no gaire útils per a passejar’s per casa i encar menys és clar pel jardí, o a la platja, i m’ha dit que efectivament, que tenia tota la raó, que calia que s’hi posés pantalonets, avui, carall, que volia sortir al jardí només amb unes faldilles amples, i amb el ventijol que fa, i que ara no podrà doncs mostrar-les als convidats de la manera que té de fer-ho, és a dir, com si no ho volgués, per descuit, car no té els pantalonets adients, i li he suggerit que potser uns pantalonets dels de banyar del patró, i m’ha dit amb raó que amb tot l’espai balder per a acomodar-hi els collons segurament serien absolutament ridículs, a part que li caurien, vols-t’hi jugar, i és cert que el patró és fort i gegantí i els collons li deuen pesar un colló, i aleshores he pensat que potser encar tinc aquells pantalonets que emprava per a banyar’m fa uns trenta anys, i els he anat a cercar a la meua capsa dels vestits que tinc desada sota el llit a la meua cambra de domèstic dalt les golfes, i li he dit que potser trobava la solució, i he corregut dalt, i he trobats els pantalonets i, en lliurar-li’ls, immediatament s’ha tretes les calces i s’ha ficats els pantalonets i li anaven collonuts, jo essent encar més petit que ella, qui és allò que se’n diu esculturalment bella i ben feta, i jo escarransidet, amb els collonets minúsculs, i amb allò no arreglàvem tanmateix re, car el propòsit era de poder ensenyar les calces noves sense que hom no se n’adonés que les ensenyava, per tal de fer trempar els homes i de fer envejar les dones, però, així i tot m’ha dit que gràcies pels pantalonets i que ja trobaria mètode alhora de portar’ls i de mostrar les calces noves, i se n’ha anat remenant el cul, i abans d’ocupar’m novament de les magnífiques verdures damunt les taules de la cuina, me n’he anat un instant al vàter a pelar-me-la una mica.

(...)

(5) Em diu, «Què, cardem gaire?» («Hey, fucking much?» — that’s how Catalonians of all ages habitually greet each other).

Li dic, «Com saps, a ca nostra, les vetlles hom les empra sobretot per a cardar. Per a cardar en aplec de noces. Cardar nós amb nós: el nostre selecte, exquisit, boldró de filòsofs nus. Nus, ço és, entenedors. Entenedors, i acomplerts àrbitres del bon tast sexual (entre d’altres que no fan al cas).

«Fluïditat i limpiditat, sense retencions ni reticències, així és com ens explanem, tant jovent iracund com iracunda gent gran. Amb integèrrim estoïcisme davant la ubiqua horror. Descendint anímicament sencers, bé que somàticament prou esguerrats, al darrer clot sobtat. Per això així mateix trobeu que aitan equànimes no som.»

(...)

(6) A Eivissa, en lluna macabra, l’egregi plany la follia del cel, plora l’abdicació dels estel nàquissos, és a dir, escassos. Tot hi és, als seus ulls com més anem més eclipsats, un pretast, un amarg tastet, una tràgica provocació... Bordant als núvols, es condol a propòsit de la (co)incidència de tants de signes que acumulats l’aculen, les crueltats, els esclavatges, els cementiris, cada lloc esdevingut aversiu, pecaminós, del qual hom doncs fuig amb rebuig, excoriant-lo, pres de pànic, sense altre fosc desig que d’obviar’l, car ja es veu, amb tota la raó al rabeig de còsmiques tortures aprés la total catàstrofe.

Qui és l’egregi? L’egregi soc jo, l’exclòs, el cast.

L’egregi, introspectiu, inquireix com monòtona fòrmica font, al safir tastat de la luciditat, per què cada branca eixuta hi escriu, vaporosament lapidària, un missatge tan tètric, un epitafi tan espaordidor, apocalíptic...?

Bo i caminant, un adhesiu el sobta, l’atura, l’esfereeix, el desarrela, el fot a parir...

Què hi diu a l’adhesiu rodó? Hi diu “Saint Ann”, mes amb l’obnubilació hi llegeix “Shaitan”! I d’arrel ja hi troba la creu (d’una color groga merdosa) molt suspecta, bequeruda, amb borles als costats dels quatre becs, i se l’esma naturalment satànica, i doncs, orb iconoclasta, percudeix, colpeix, destrueix, sense més romanços, l’automòbil fosc vermell (robí o més tost color pirop) del rèprobe.

On aniré ara...? Enlloc, car dormir mai més ja no puc; encar doncs una nit més a despendre les hores maleint l’oceà que ens dugué les malignes columnes, les pompes, els balafiaments, les pèrdues, els símptomes unànimes de la condemnació.

(...)

(7) Només us dic que cal desenganyar’s. Que l’única eternitat que (amb prou feines) existeix és l’efimeríssima eternitat de l’ara mateix.

I prou. Les altres eternitats són nul·les — ara us ho dic — pura falòrnia.

Hom assoleix potser temporalment de reeixir en el determini que hom s’ha fet enguany de veure atansar’s, horitzó ençà, totjorn el mateix resplendent vaixell equivocat, ço és, la rosada imatge del món tinguda pels sapastres ignorants, esmant-se segurament que així haurà viscut un any feliç, i nogensmenys, ai, nogensmenys, dia rere dia, l’endemà, en llevar’s, se n’adona que durant la nit li ha caiguda la mateixa pedregada, el mateix diluvi d’àcid que tot li ho ha cremat. Car la nit no pot ésser mai ensinistrada. Tota idioteta il·lusió de teleologia hi és estripada, l’estreta esfera d’experiència es veu constantment fesa per la neutral autoesquediàstica adaptació mecànica duta per cada nou esdeveniment que et cau damunt, i si esguardes llavors l’horitzó, veus que el vaixell és alhora de pirates i fantasma, i que el teu cap de mort hi és pintat al gomfanó sobrevivent, parrac tanmateix sollat de sang, de merda, i malaltia.

(...)

(8) Les vides qui s’encenen i comencen de fer flama fins al més viu, això engatja mon interès, això em revifa. Ara, no em revifa gens, al contrari, m’esmorteix i deprimeix, quan les flames foten figa i les vides s’apaguen i desfan d’empertostemps.

Veig en somnis una mena de pel·lícula de tall highsmithià on els tripijocs de tres anònims amics, amb cartes de crèdit suposadament robades, i amb complicats barreigs d’identitats, assoleixen molt reeixidament de cometre, en remot motel, el necessari assassinat de la dona d’un d’ells, el qual era aquells dies tan lluny com a l’altra banda d’esfera. Somni inútil, m’he dit, i he provat d’heure’n cap de més potable, tret que insistent se m’insinuava novament, com si soc culpable de qualque (ara volgudament oblidat) tripijoc semblant. Tripijocs de crematori, o d’hospital, o de vaixell d’esclaus i pirates, o de bordell, o de govern de guerra. Collons, recargolat cosmos el de l’excitat cervellot, que amolla, sense ni com va ni com ve, ara anul·lades permissions, ara llevades restriccions...

Així que, sense son, neguitós, he encetada una nova biografia. Fulls de renaixença. Aires nous, esclets, de vida estrenada.

(...)

(9) Un instant, ara t’ho dic: és això: als vells tot ens atueix. Misantrop, hiperventil, amb espoderaments arquetípics. Titànic sollament, aposemàtica roentor furiosa al vult sencer: la ira em deforma, i em vol desconfit, pitjor, anorreat.

Unremembered dreams. Ullprès inconscientment pels remots llambralls de somnis inremembrats. Sovintejades, violentes, mutacions: semblants a bojals tempestes internes. I t’has de tornar a demanar: «Quin altre dels meus sobtats al·lòtrops se m’hi empelten, sovint amb ximples pantomimes de lacai...? I hi guixa ara al palimpsest novelles rucades...?»

(...)

(10) Repel·lent joc el de viure – qui hi juga, perd. Vinc, els dic avui, a sincerar’m. Hom en general es plany que ni urbà ni pulcre no en soc gens. Car anc ni hi risc ni hi pisc.

Els dic, què altre voldrien?

D’antropòleg a misantrop, pas natural, car com més coneixes els homes més fàstic no et foten.

Del jorn on hom el neixen fins al jorn on l’espitxa, l’habitual camí és anar de pàmfil novici a aviciat viciós.

Signes i resignes cada matí el tàcit contracte que et vol sobrevivent. I no sents (no vols sentir) els cassàndrics mormols de la fatalitat:

«Si t’autodeclaraves recipiendari de la donació, et reinsereixes al cercle dels pecs i babaus donataris qui puden al cel i empestiferen girientorn.»

«Si t’autodeclaraves recipiendari de la donació, et reinsereixes al cercle dels comuns donataris, sempre àvols, bruts i bestials.»

(...)

(11) El carrer era ple de putarrones joves ensenyant el cul. Culs de dones, anava dient, en un to d’infatuació preludi de mes ben tost prou descordades fantasies...

D’això, de culs exposats, és de l’únic que podem dir que n’hi ha avui més que no mai abans.

Ans suràrem pròspers i resplendents, ans rai, ans hem set magnífics, hem set com ara ardits i estudiosos voltors i hem volats meteòrics i sense mordasses... Mes ara què...? No som sinó com ara acòlits i estrangers, obsolets escatòlegs de languiditats plúmbies, dels qui signem tothora fútils armisticis.

En un mot, adés fórem mecs oceànics i excessius, i ara sols som com els orats d’adés, quan els metges et medicaven a tentipotenti, i doncs els més plàcids i mudats dels orats, vull dir, els més elegants en llurs capteniments, i prou.

Sabeu què? No es pot ésser honest. L’honestedat oi que no paga? Gens.

Aquest matí havia fet un cop d’ull al rebost, hi pengen sols magra mangosta, qualsque pots amb tritons confitats, qualsque crisàlides, res, no gaire, poca teca... Com enyorava aleshores el rebost de mos pares, totes aquelles llaunes de popets, aquells pernils penjant, aquelles muntanyes de xocolates de totes les menes...!

(...)

(12) L’ordinari a l’alba ens lliura un immaculat paisatge bellament arcàdic, encar tènuement nocturn, amb escanyapolls, bontròs dels quals encar romanen arraïmats al fanal, i les notes de llurs flonges banyades, cromàticament no gens extravagants, ens duen a l’esment (en mode fos) els motets i les gavotes dels moixons matinals, qui, entre els ranuncles, amb flors que diries petits perfectes ous ferrats: el demig tot groc de la flor, el rovell, i amb els pètals blancs del voltant fent la clara, lleu seran a xiular’ns, tret que ells amb llurs rondalles melòdicament més picades.

I tanmateix, si ens aixequem somnàmbuls i anem a rentar’ns, i les aixetes de les fonts ragen sangs i fangs, naltres, què altre faríem que, acusar’ns de decrepitud, amb les foscúries depriments calcificades dins el crani, bo i amb això tractant d’exonerar la realitat, quan de fet la realitat segurament (probablement) és encar pitjor, molt pitjor.

Tret que és clar que, malauradament afligits (o sortosament beneïts!) amb cervells pornogràfics, ens estimem molt més de veure-hi, al paisatge, arcàdies i gerds culs, coreografiats en avinent escenari.

I per això oblidem, ens ho esborrem del cos amb una somnolent sacsada, les sangs i els fangs, i tornem al teatre.

(...)

(13) Això em recorda... Al teatre, ai, com m’ho faré...? Gens promiscu ni gregari (al contrari, fort primmirat i lligamosques), trobeu-me esfereït i en pregona aversió afetgegat i encaixonat, davant aquelles gentades coll-llarguerudotes qui s’eixamenen entre els vellutats cortinatges de les entrades tant a l’amfiteatre com a platea, cascú adeleradament enfeinat a assajar de copsar les meravelles a l’escenari, de pispar un petit ventís esguard del que s’hi esdevé de tant terpsicòriament extraordinari. Tothom petrificats per l’espectacle, pel treball encantador del “meu” molt maniàtic coreògraf, al qual li duc, exprés, tot aquest paquetot de carn de boc que se’m farà malbé a les mans si encar trig gaire a lliurar-l’hi, molt acomplit vespral ordinari.

Un excels personatge, el cèlebre coreògraf, un geni tanmateix sorrut i ceballut, cal reconèixer, qui només se’n fia al món de quatre gats, i, dels quatre, pel que a la distribució de la “seua” carn, únicament de servidor, per ell personalment no ha gaire encar afermat. En menja quotidianament, de carn de boc, com si per a ell, com per a la tia Pepa, cada dia fos sant Roc. On deu parar...? Ha de raure ara al prosceni, on em cal de totes totes infiltrar’m, perquè, encar darrere, entre bastidors, a la improvisada cuineta, tot seguit hi faci coure la seua necessària, tota fresca, carn de boc, com prou dic.

Ah, quina enveja! Qui pogués ésser el cambrer superheroi, aquell qui, enigmàtic, presumit, tibat i encarcarat, altiu, amb força urc, passa de pressa (Passing through! Passing through!), imperiosament, per ningú impedit, amb una safata duta ben alta, damunt tots els caps, amb sos èpics atots, una ampolla daurada de xampany i qualsque copes de cristal·lins reflexos!

Ambtant, com me’ls trec del davant, em dic, anguniós, els petrificats...? Els inamovibles, com els mous...? Car d’heroi, tu, gens, no riguem! A quin desdentegat xantatge no et veus constret a sotmetre’ls perquè escampin la boira, si més no uns quants durant l’instant de fer’m un caminet...?

Caricatural, gòtic, grotesc, amb el meu farcell de carn ben aixecat, hom exprimeix, amb veu bategosament (trepidantment!) ferma, aqueixa certitud inapel·lable: Obrin pas, secrets oficials! Aqueixa cartera és claferta de secrets escrits que corregiran tots els nyaps de la presentació! Perfecció, senyors, perfecció!

I en el meu mareig portat per l’emoció d’ésser capaç de consolidar’m per un cop a la vida, em sembla que l’eixam que triava, tots ells, com insectes, cuïc o cucs, vespes, borinots, llagosts, èmuls i trèmuls, corregudes en joli rai. I m’hi enfilava, estalvi, fins als esmorteïts fanals dels costats que em guien fins a l’orquestra i la porteta de sota. No crec que hagi interromput la funció ni menys empudegat els ballarins o esguerrades cap de llurs subtilitats sublims.

Aquell triomf llunyà roman belleu el pic més alt atès en la meua victoriosa vital projecció.

(...)

(14) Anit m’he transformat en ens quimèric, meitat euga, meitat eruga. L’euga-eruga veig que esguarda un horitzó que se li ompl de llacunes. El far tenebrós de l’eclipsi l’esbalaeix: se li acarnissa rizomàticament i a l’escorça tota esborronada. L’euga-eruga entrelluca llavors el col·lapse de l’individu, i allò el corprèn, i es consumeix i s’encén i s’esquinça, i sap que lleu de la seua quimera re no en romandrà, ni pell lluent ni metzinoses fibril·les. Aquell despullament que altri potser hauria enllepolit, l’empoixevoleix qui-sap-lo, i alhora l’entristeix.

Car en la foscor del sepulcre qui els sentirà ni respirar...? Tot i que et pots imaginar les rucades. Honoraran l’euga-eruga amb una altra cerimònia inútil.

Honorem el nostre mitòleg qui sense noses ni recances, amb nimbe o gambuix aurat i làuric, sempre animf, individu intrencable, mai sotmès a d’altre voler doncs coercitiu, còmplice inequívoc de les reencarnacions tostemps estètiques, sabem que tot sol, com fou capaç de tant fer i desfer ran de terra, es dessebolleix enigmàtic i qui sap llavors la gloriosa manifestació. No el donéssim sobretot pas per mort! La seua meitat eruga esdevindrà segurament lleument alada...

Ensems els muts assistents al tabernacle (tots saberuts erudits d’alta volada) mosseguen amb ulls com taronges l’esplendorós esquer i (ah batzac espiritual com cap altre) n’esdevenen creients en escreix. Car l’hipnòtic C.M., papilionaci mec, son imatge ara banyada en l’ambre del projectors, estén, sota llur majúscul microscopi, els ventalls sospitosament il·lustrats de les seues amples quimèriques ales. Els professors i jurisprudents, bo i abandonant ara els arcans teoremes que els proliferaven caòtics pels rònecs, xorcs, environs, on com pòstums bolets es podrien, sense servar jerarquies ni irrisoris vernissos, plegats alhora exultaven i es blasmaven d’opacs, d’obtusos, d’opípars, en llur inòpia.

Ah, tot i a deshora, tanmateix pel palès miracle ens hi estrompem! Quina pèrdua de vida molt malaguanyada fins ara on no te’ns crèiem, sublimíssim C.! Dissortats, maleïts, a quin atzucac de malson no ens érem fins ara sinistrament embrancats, com bernats pudents angoixadament presos tots fastigosament alhora en flascó hermèticament clos? Ens suïcidaríem com ens pertoca si no fóssim al mateix temps tan volpells! Coratjós home papallona, mercès per obrir’ns sensori i esperit a l’entortolligada inspiració que dinàmicament ens recorr com nova sang, a onades on pipiolis voguem a glops vivificants, que ens retorna doncs al fanàtic ramat dels conversos urgents! Som teus. Som teus com freturats llambordins d’empedrat revelatori, d’hermenèutic mosaic, que a tot secret respon amb molt acurat veredicte. Ja ens diràs com ens formem! Car els científics, com saps, ànima mal·leable, rai a collons.

Ni que hagués volgut no hauria sabut contestar. Car com renillem les erugues?

(...)

(15) Moribund, no diré gaire, estalviaré les paraules. Hom no té l’espai infinit de les onades litorals qui, en llur aparentment sempre idèntic ritme llunàtic, balafien i fan malbé llurs pleonàstiques i sòpites digressions. Orquestres adormides, per sobtats malsons només momentàniament eixorivides, esperaré el meu esglai entre coixins fúnebres com negre matalàs darrer, fatigat atleta, esquena-romput atlant. Només us diré, lapidari, bona nit.

(...)

(16) Aleshores, prou. He aixecat el cap i enfora he guaitat per la finestra.

Quin goig fotia veure’ls! Com ara duts per potes innombrables de legions i legions de formigues, milions i milions (i milions i milions i milions) de volums qui tornaven al bosc!

Les biblioteques d’arreu es buidaven soles. I sola es restaurava la balança!

A la merda tants de mots mots mots, maligne degoteig d’obstacles, xacres que trenquen la balança, i abans el balanç prou el veies: tractant de destruir d’empertostemps la natura, la qual ara, tota sola, es rescabala! Prou mots! Prou volums! Prou allaus de bestieses contra la veritat de l’única realitat: sense idees!

(...)

(El reialme de la pedra part damunt els diferents reialmes.)

Dalt, des d’un punt màgic, esguardava admirat les meravelles arquitectòniques de mon veïnatge, quan quelcom vingué un instant a espatllar’m la imatge.

Al capdamunt d’una de les cuculles espiraliformes de cap a la dreta d’un bell ans majestuós edifici, una insolent lluita aèria com ara em corroïa el cel·luloide al cos vitri de l’ull. Tres voltors i una gallina molt ferotgement hi anaven. Tot seguit s’hi afegia una àliga amb un gos negre a les urpes; llas, sempre havia cregut que els animals qui conquerien l’aire, ocells, muricecs, insectes, per llur ambient, vull dir, pel mitjà on evoluïen, ja eren més dignificats, significats, insignes, que no els altres, i tanmateix, allò, aquella guerra, és ara extremadament bruta. Les gallines, car ara se n’han afegides, a la brutal contesa, no solament cavalcaven imperials els gossos, sempre van amb llurs becs molt feridors vers els ulls de llurs enemics els voltors, alhora que les adelerades cobejances d’exclusivitat d’aligots i àligues, amb ales esteses que ombren sinistrament bona part de l’acció, em desagraden talment que em fic a reconsiderar mon parer.

I com si allò no fos prou, és així com, encontinent com qui diu, al punt alzinat on soc, no fan cap uns quants dels guerrers aeris, i una bossa argentada cau llavors, potser a propòsit, del bec d’un desastrós aligot, allí mateix davant meu, com si l’aligot, sobri, silent, complidor, més que no pas voler agreujar’m amb aquell ultratge, se’n desatengués totalment d’un mer bípede terrícola, i ho fes en canvi més noblement perquè el gos agonitzant que hi ha dintre, més tard, en acabar de perir, fos consumit zoroastrianament, com cal; mes, llas, la pudor del quasi cadàver és irresistible i he volgut anar-me’n, disgustat, i encar tanmateix he hagut de presenciar de massa a prop la guerra bruta on els gossos, desgraciats ens atrapats sempre al vil terrós, han de dur totjorn les de perdre i les aspres ardides gallines totjorn les de guanyar, amb voltors i àligues de comparses aparentment i estranyament (car qui ho hauria dit?) disputant-se les escorrialles.

Tant se val, el cas que ara sempre apostaré doncs pel món de la pedra arquitectural davant el món animal, ni que fos, àdhuc, el món, només al capdavall un pèl millorat, dels ens tanmateix tan astoradorament voladors.

(...)

(Mon company, el pintor, m’abelleix bontròs ficar-la tota histèrica.)

Ujat, em pengí al bastigi, i féu el bastigi figa i cuidí estrompar’m, i el pintor, sovint oblidant-se d’ésser, com voldria, sublimment subtil, caient llavors ell mateix en deliris d’eixelebrament, amb quina desil·lusió, i en quin alt grau ressentit, em bescanta, et titlla àdhuc d’embarassant, i m’ompl oimés d’insalubres moralines.

Li havia dit tot entrant, Quin dia, tu! Perllongat malson, jotflic! Destrets episòdics a balquena. Ara, no pas que el jorn de bon matí hagi començat gens malament. Albíxeres, car, si més no, llavors, tot això ja teníem de guanyat. De l’hortet n’he arrencades tres bleda-raves de mesures considerables. Les he dutes a la cuina, les he rentades, les he ficades a la nevereta. He passat pel teatre còmic on de cops em compren gags i esquetxos, i acabaven un esquetx (no pas dels meus) per a la televisió, i m’ho he guaitat, i quan han acabat, feien una festeta de celebració i m’he atansat a una de les actrius principals, la qual, en aquell instant es trobava sola, repenjada al marc de la porta, i li he dic que no n’havia entès re, de l’esquetx, i que si d’allò que es tractava era que la minyona havia regades les plantes del jardí amb benzina, o com s’entén, si doncs no, car quan ha sortit la mestressa, tota fina, ella, i ha encès un cigarret amb filtre i ha llençat el llumí a les flors, les flors s’han enceses, i tothom s’ha ficat a riure, per a mi totalment d’una faisó totalment incoherent, és a dir, incomprensible... i re... l’actriu no em fot cap cas, no em vol ni contestar, aixeca lleugerament els muscles i es fon entre els amics; he romàs trist i pansit, empegueït com un gosset faldiller qui hom ha reptat per massa poca-vergonyeta. He sortit del teatret i, humiliadet rai, he anat a fer les coses que havia sortit a fer, sobretot comprar pa. Mes, badant badant, on m’he ficat a passar...? Per mal tresc de debò, aquest camí. Pels afores boteruts, i me n’adonava que els bonys al terreny eren gairebé tots ocupats al capdamunt per pipiolis posadors, fent-se, com qui no ho vol, mes volent-ho massa, com dictatorial, molt rebec, nenet japonès qui vol les joguines geomètricament de faiçó exacta a com les vol, fins que pare i mare s’han de suïcidar, doncs així, fent-se, els arrogants pipiolis, desesperadament el model qui es passeja televisiu per la passarel·la de les fantàstiques exclamacions, entre neons i neocons (neocons molt capsdecony), entre ximplets presumits molt empudentits i alcofollats, mostrant massa palesament alhora doncs la misèria llur, pensant-se, pobres desgraciats, que anaven al capdavall també d’allò més ruquetament mudadets, i llurs figures potser podrien aleshores enamorar agents teatrals o cinematogràfics o de la molt presumptuosa i fútil alta costura i tot, quan en realitat, com dic, la pena, tu. Te n’esmes el panorama? En romania tot aturat un bon moment. Com ara paròdics, al tros dels múltiples geps de reble, calçobre i runa, de cada cometa a cada petit cim de turonet, amunt i avall, per torns, ocupant ara un monticle, ara un altre, lents i posats, els desnerits o amorfs cagallonets engiponats, els impúdics postulants, els petulants posadors qui posen perniciosament, xarons, xerecs, xarnecs (hi ha re més repulsivament ridícul que un torer?), com si es veuen, a instants estatuaris, on creuen doncs potser esdevenir estàtua o monument, com carrinclons ninotots, titelles i espantalls de fang o guix a les esglésies, amb suplicants aires carismàtics, pobrissons, patint suplicis, amb sòrdids drapots damunt, de colors melodramàtiques i obscenes, i us modelen irrisoris modelets dissenyats i cosits, amb dits balbs, per ells mateixos, o per llurs sacrificades àvies, amb el mateix estil imaginat que modelarien models de bigarrada roba dissenyats pels primers tisores del fastigós negoci de l’alta costura, com dic... Mes tant se val, segurament, en faig un gra de massa. «Mènip menopàusic,» em reny, esbufegant rere les velles, «capdecony, què fas, de satiritzar tant, i a tort i a dret, i per tant poca teca, mesquí, més que mesquí! Abstín-te’n, collons, no siguis tan ordinari!» Car sort que caminant davant meu, com dic, dues vellardes de més de noranta anys anaven fent, i jo content, pensant que si elles arribaven a aquella edat, i anaven al pas que anaven, potser encar em romanien qualsque anys de corda i de camí. I ara m’he ficat pel viarany que duu al mercat, vora el delta del riu, prop l’indret on adés, no en fa pocs, d’anys, els meus condeixebles l’Esquerra i la Roca s’amagaven als vespres foscs a cardar-hi, ep, i admirablement només tenien tretze anys, i m’havia d’arrambar de valent, car pel camí de sirga avui eixamplat em trobava amb els camions dels canons que tornaven del camp de Mart i veia que els soldats em saludaven com si creien que era un superior, fins que me n’he adonat que no, que probablement saludaven uns militars qui caminaven darrere meu. Els he lleixats sobrepassar’m i he continuat darrere d’ells, a una considerable distància, i llavors un soldat ras darrere meu, molt descarat, ha començat, com si volgués comprometre’m, a crits ben forts, a demanar’m raons, per exemple, que per què volia anar al quarter general a inscriure’m, si em pensava que fer la guerra era tan fàcil, li he dit que se n’anés a pastar fang, que faria allò que més em convindria, que s’ocupés del seu moc, que ja ho sabia que era massa vell per a fer’m soldat, que no calia que em desrespectés, i m’he desviat perquè em lleixés en pau, i on m’he ficat ara? Pitjor. Era el barri dels mig morts prostituts, tots malalts de malalties venèries, quin fàstic, la basca, tu! I hi havia una banda de tres o quatre prostituts antropòfags qui havien improvisada una taula damunt un bidó, i empraven la llorda taula de taula de dissecció, i hi disseccionaven un mort qui no sé d’on l’havien tret, i n’havien un altre part de terra, a la vora, ja força disseccionat, i me n’adonava que triaven fetges i ronyons com a bocins exquisits per a, amb greix humà, fregir’ls de mantinent a la paella rovellada damunt una foguereta que havien mig preparada, i he pensat quina sort de trobar’m una taronja part de terra, bo i suputant, tu, que l’àcid de la taronja potser anorrearia uns quants dels microbis que exhalen els prostituts, i l’he pelada amb els dits i l’he tastada, i ecs, car havia un gust de podrit insuportable, i ara no sabia on escopinar-la i on llençar-la i me n’he adonat que era darrere el magatzem on anava a comprar el pa, i hi tenien al voltant de la gran porta del darrere els vins amuntegats en caixes, i he pensat que no podia escopinar ni llençar la taronja podrida davant les càmeres que hi devia haver, i quina angoixa fins que no he trobat un cossi d’escombraries no pas del tot clafert part davant el magatzem.

A cal pintor, aquell qui ha la cabreta fermada en bastó (un bastó provisionalment plantat ci i lla), a baix al jardí, perquè, a cercles, li vagi assídua segant l’herba, la manyaga cabreta qui és amiga meua i sempre em plau bontròs d’acariciar, tot just, com dic, en acabat d’haver tornat de l’atrafegada peripècia nova, on el pa s’acabava al magatzem i tanmateix n’he hagut, per la commiserativa bondat d’un dels qui tancaven, un parell (de pans eixuts) i, tot sortint, en acabat del diluvi i la inundació, he hagut de salvar dels peixos llisos, aparentment còmics, mes voraços d’allò més, els dos innocents infantons bruts i mocosos (tret que aquell seguit d’incidents i avinenteses, invertit, era ròssec d’un somni semblant i diferent, no me n’adonava fins més tard) i, amb tot allò només havent perduda una de les tres bosses dels diners que llavors (les dues salvades) ingressava reeixidament al banc, passant llavors per la farmàcia, on per comptes de la medecina bona, he hagut de satisfer’m amb un succedani, me li manifestava retut, i em repenjava al bastigi, amb conseqüències nefastes, com és conegut, i ell em reprenia fort i sec, amb força indigests penjaments; taxonòmicament, es veu que li esdevinc quimera grotesca, degenerada... O terrífica gàrgola. Gàrgola teratoide, atroç, clitoromegàlica.

En Peret, m’abelleix ficar-la histèrica. Llavors en copii d’amagatotis les esbojarrades exclamacions (cal dir, de més a més, que és un pintor gairebé exclusivament d’indignacions i ramalades; la indignació l’inspira i es fot de mantinent a fer ballar els pinzells diries que a la babalà, i com més felló ell, més collonut el resultat). Tothom hi surt guanyant. Ell reïx a pintar quelcom aprofitable i eu — de molt complaguda “víctima”, ferotgement invectivada — més tard, del seu terratrèmol d’imprecacions, què en faig? En destil, com dic, tot solet, sumptuosos versots.

Pintor molt abstracte ell, en Peret Manet-Monet. Escriptor clos i reclòs eu, en Mènip Lanòmal. Ja em coneixeu, autor de l’immortalíssim recull «Problemàtica (poemàtica selecta d’en Mènip Lanòmal, ínclit, inclòs son clítoris). (Tot allò que el ver artista escriu ho escriu com cal, és a dir, en Catalanot Total, i amb Llibertat Absoluta i prou, i sense més Ostietes.)» Títol llarguerudet, mes incontestable.

Dos artistes únics, és a dir, prou adotzenats. Una exposició de futilitats, recíprocament, doncs, cal esperar-se-la. Esdevinguda la civilització tan esmolada, sovint insolents i llampeguejants (o si això no, desmoralitzats i miserables), els intel·lectuals, magres i grassos a batzegades doncs, sempre albardats per eixorques anècdotes, i teories vanitoses, i crítiques banals, ens afigurem esbotzar atzucacs enmig d’un desert ofegador o un àrtic tot pla, sense parets, ni laberints, ni tanques, on el vent, a trompades, se t’enduu el paraigua a parir parteres. Eròtiques parteres, dic, de qui l’higiènic vessant et cuina tot un ventall de reflexos mil·limètrics fins que atenys, en certes parts estratègiques que em guard prou d’esmentar, gruixos i fluxos estel·lars. Niell de front impassible, entomes llavors, sense cap mena de frustració aristotèlica, els fiblons verinosos que apareguts arreu al llarg del recorregut, tanmateix la teua lànguida carn, amb el vaccí de l’experiència, i la corretja i la retenció, sap combatre prou i batallar-hi, de tal faisó que l’exèrcit avortat de la paràlisi, roman amb cara d’albercoc, desfet per la ficció.

Li dic, Ara que me’n record, amb el pa tot mullat que he hagut de llençar als gossos, i amb les mans a les butxaques, sense idees, dia remaleït, m’he trobat tanmateix al port. Ah meravella. La blava mar llisa sembla cridar’m, i entre els blaus (blaus d’un gris metàl·lic pus tost) destructors i portaavions aparcats (com se’n diu? recalats, ancorats), hi ha una barca claupassada, antiga, de l’any del GEE, el Gros Espetegós Espetec, i veig que, a l’asclada coberta, s’hi rebolquen, entre el cordam esvellegat i esfilagarsat, i un munt de molt gastats bossells de fusta dels d’abans, d’una color vermella terrosa o fosa, una atlètica anciana, d’uns vuitanta anys, i el seu negret (un minyó d’uns set o vuit anys tot nu, com ella, i amb la titoleta dreta), i m’he animat, i m’he dit, si a ells els és llegut, per què no pas a manguis? I hi havia entre els enormes portaavions una barqueta blava (gairebé una joguineta) que semblava fer’m l’ullet i m’hi he ficat i, bo i remant amb les mans com aletes de peix, volia perdre’m a l’horitzó tot blau i llis... I ara merda, com sempre, dalt les monstruoses carraques, uns militars m’amenaçaven amb llurs canons... Calia desistir-hi, he tornat tot seguit al moll, i amunt, tu, que no ha estat res...

Pretén en Peret que darrerament, en el seu molt colt exercici pictòric, ha hagudes troballes catedralícies.

Em diu, Si sabessis, Mènip! Com qui sotja dins les intricades pregoneses del somni just ara mateix visitat.. Somrient cargol qui fa equilibris damunt l’esmolada fulla del raor. Els tothora babaus observadors: nassos de cera arreu — una nuvolada. I a l’estrada, fent ganyotes, guaitant el sostre, amb cariàtides com atlants qui duen a l’esquena les bigues, bigues on pengen capolls i crisàlides, de papallons qui eixiran ensems, en eixams, amb cranis i ossos nus a les ales, l’ignorant profeta, l’antic obscur arqueòleg qui escorcollà sarcòfags als abissos submarins dels reialmes llongament negats... Tothom sap que no costa gaire en aquest món de fotre l’endevinaire datpelcul... N’hi ha un, aquest qui dic, molt lleig, qui presagia el caos que s’atansa, les tombes obertes de bat a bat, els cadàvers torts i drets, qui fenyen o fingeixen molt escardalencament plànyer’s. Rapsòdies d’embrions. L’enterramorts en canvi troba que de caos enlloc gens. Que només cal ésser una mica educat i conèixer la història de l’univers tostemps desequilibrat. El caos exhilarant permet la realitat. Sense caos, sobtada extinció de la matèria. I nogensmenys, darrere ells dos, el fosser i el nigromant, sinistre paisatge entre la fastuosa neu. Relluu la prístina iridescent destral del predador tremend: amb somriure de psicòpata esporugueix mant de fava. Al bosquet, no gaires arbres verges de penjat. Holocaust sense recances, àdhuc el majordom de l’astrònom qui menjava tan sovint com podia tipes sangoneres crues l’ha palmada, i no cal dir el tèrbol eunuc, i les fins ara il·lustres llumeneres de totes les adjacents especialitats. Els escassos pòtols als peus de les creus heus qui s’hi embenen, amb parracs bruts, brutes plagues. “Tot mundi principes, tanta potentia, in ictu oculi clauduntur omnia.” Tot aquest món de prínceps tan potents, en un cop d’ull, au, tots a la merda. Una constel·lació de cofins salpebrats amb cadàvers tot avariats d’aristòcrates dins. Qui les escolta...? Les extravagants ximpleries dels capellans de totes les peguíssimes supersticions apellades religions, aparentment cregudes per vastes multituds d’imbècils, pels adotzenats betzols de pertot. Aquelles hordes carnívores als extrems qui rabentment escurcen les distàncies... Per a caure’ls damunt imminents. Onades de brètoles voludes, de vàndals folls. Més ençà, els capellans i els ben apresos escolans. Amb careta d’innocents ens foten de bocadents...

Davant aquella vívida distòpia, on àdhuc els distrets qui passàvem per allí esdevenim ferals, prenc aixopluc, a manca de carxofes a la planxa, en la poesia. Per exemple... De l’excels poeta Lanòmal, Mènip, el famós dístic que (que jo sàpiga) ha estat publicat pel cap baix a tres publicacions. I (sobretot!) ja a una llosa. «Hom ens engabia / I els caòtics electrons per les anfractuoses circumval·lacions de nostre cervell fan via.»

T’he parlat, li deman llavors, de la nina qui salmodia, convulsiva i bòrnia, davant els peixos esbalaïts...? Extingeix en tothom tot apetit la seua perversa virginitat. Hi xiulava vora el riu un gris esmolat com flingantada. M’hi esmava en matins assolellats d’estiu vaivens d’hams enlairats. Son germà, un bri més gran, també anava a caure-hi. Els peixos, amb senys ultrasensibles, mostraven salivosos llurs queixals. Explicació, no n’hec ara mateix de millor: altruista de mena, m’hi he llençat a salvar’ls. De la milionada que anava a ficar al banc, producte del premi literari que et volia dir que he guanyat, una tercera part el riu furiós se l’ha enduta enjondre, enllà de múltiples vicissituds, devers horitzons d’empertostemps inaccessibles.

Jaquint-los enrere, havent insistit a dir’ls que tornessin a casa si n’havien, reveig la meua figura enfredorida. S’escarrassa entre esbarzers, argelacs, galzerans, gatoses, i cards i arços (esgardís rai!), i amb trets grotescs i sangosos, llavors ja no en surt sinó per un trau tot rovellat. La inquietud del foraster se li traça als trets. Ha entrat a un magatzem a eixugar-s’hi. També a comprar-hi pa. La tovallola hi era com aquells mocadors de la seua remota jovenesa, amb tantes de lleterades més tard tornades tendrums, et raïen el nas i tot. Si de jove et volies antic i vell i posat, per a no haver de perdre tanta de preciosa estona capficat només en la cosa del cardar (un deler sempre infructuós), ara agraeixes el rampell de la carn quan se solleva tota sola i seriosament s’enrigideix. Amb salacitat d’estalagmita, saludes els espectres, el negret a la barqueta, els soldadets al camí de sirga, els canoners als portaavions... Guaites el llum solar al trebol. Durant el zenit, els sàtirs, amb ferramenta de marraix o de solraig, hi mosseguem soques bo i cardant...

Sense adonar-me’n, la tita se m’esmuny defora. Ai, tu, guaita, què en faig! On la ficaré, ara que me l’he treta?

Per tota contesta, ell, en orrupte, zap, zas, zap! Me la pinta de vermell amb el pinzell, de faisó que ara sembl gos cercant esmeperdudament gossa.

Aquesta deu ésser la teua obra mestra, Peret...! Escolta, això es treu amb alcohol de fer fregues?

L’he degut tornar a punxar. Incoherent, amolla ple d’epítets oprobiosos. Me n’apunt bontròs, i hi rebl. O pinta’m això, Peret, bo i esborifant-me els quatre cabellots. Guru vaginal hilarantment voltat d’hidres com en cap altre prou degradat purgatori...

Abans no em llenci la paleta al cap, prou isnell me n’acomiadava. Estaràs bonet. Ens veurem demà mateix, o qui sap, un d’aqueixos jorns... Fa?

(...)

«I ara que ets fora, ja has pres comiat de la cabreta d’en Peret?» — em dic, ventríloc.

Em responc, «Tens raó, perdona’m.»

I m’he agenollat davant l’estimada mamífera meua i em trac el guant, i veus que li acaron barbeta i panxeta i engonals i carranxeta, alhora que li canviava el bastó d’indret, i, bo i rosegant i remugant, i arrufant un nasset tot envernissat, he cregut que, potser agraïda, i a tots ops molt loquaç, quelcom em deia.

I m’assec a l’herba, admirat qui-sap-lo, astorat i tot. Car em dic. Què és allò? Quelcom em diu...?

Mite! Miracle! Ventrilòquia!

O se m’ha engegada tota sola la ràdio a la butxaca...?

No! No!

És ella, qui em diu: «Mènip Lanòmal, llegendari poeta de nom immortal! (Immortal pel poc que el món duri, oi que sí? I tant! Prou pots!) Tu qui creares triomfals poemes com aquell del GEE!»

Creia somiar. Se’n recordava doncs del meu instant de glòria imperfectible? El meu perínclit poema del GEE! Que fou àdhuc traduït internacionalment en evanescent revisteta, l’únic exemplar que en guardava, en ensenyar-li tot cofoi i ple d’urc, ella, d’una mossada, se’l cruspí. Creia somiar, ja ho he dit. Car... Oi que era normal que hom ho trobés gairebé inversemblant i tot?

Ara era eu l’immensament agraït. La petonejava i tot.

(...)

(Tot es tornà ull del cul.)

Gros fou l’espetegós espetec!
Sencer llavors llur univers...
Es tornava ull del cul:
Un estront de gruix mai vist.

(...)

(Everything went asshole.)

What a big bang we heard!
Their whole universe...
Everything went asshole.
Biggest turd anyone ever saw.

(...)

(El monument avui aparegut enmig de l’avinguda.)

Enmig de l’Avinguda dels Herois Qui Prou Trigaren De Morir, m’hi trob amb estupor un monument a algú qui es deia, es veu, com em dic. Havia estat, es veu, científic i poeta ensems, i en romanc, com dic, palplantat. Qui l’hi ha col·locat de tranuita? Car ahir aquest monument ací no hi era. Segur que anit anava una mica trompa, i que, a marrameus, resseguia les llambordes a les palpentes, i que a la Font dels Innocents*, a l’inici de l’avinguda, l’enigmàtica intuïció m’escometia que potser hi havien rere els tamariscs ombrívols emmascarats qui cacoètics monejaven pels encontorns.

[La Font dels Innocents, on antanyasses hi havia ragut (petit constret joiell arquitectònic) aquell curós delicat templet (prou mereixeria, en descriure’l, un sublim peà ecfràstic, el qual malauradament ja no soc capaç de fer), més tard covardament bombardejat pels inquisidors de torn. Te’n recordes de la nàiada? Surt sinuosa de la mosquea i concupiscent se t’insinua...? Encar en tremparies ara, si no fos que tots som morts, i fa cosa per aquest altre costat rumiar-hi.]

Me n’adon, bo i esmeperdudament ara fent tombs al voltant del monument, que ja hi ha nogensmenys qui, amb maldestres grafits d’estranquis, l’acusa (el meu homònim, per no dir’n el meu sòsia) de diguem-ne crims fort peluts, com hom me n’ha acusat ben sovint a mi de semblants i pitjors. Hom el tracta (i ben pla; no cal ésser pas torsimany de grafits ni d’altres criptogramàtiques idiotades per a entendre-ho), hom el titlla, doncs, de rufià, de luètic, de sodomita... L’estàtua dedicada a l’heroi qui morí vell me n’adon, així mateix, que potser és si fa no fot simbòlica. Qui sap. Hom l’esculpia representat amb un capell antic amb glicines a la cinta i amb un mocador sollat mig caigut a una butxaca de darrere els pantalons. I amb un ample i llarguerut cogombre a la mà dreta (no pas cap mena d’artefacte electroquímic o de laboratori ni de ploma o palma d’escriptor, remarquéssim), una mà dreta que descansa part dessota el melic i que serva doncs un cogombre que li arriba al genoll i tot. Veig així mateix que és lleugerament geperut i que a l’aixella esquerra hi serva, ben arrapats, allò que en diries que són trofeus de dissecció en forma d’afolls apilotats, no sols afolls humans, sinó també de certes espècies estranyotes de saures i ocells.

Llegint la inscripció al peu de l’estàtua (tot plegat, com sempre, un enfilall de ximpleries), te n’assabentes oimés que la seua infantesa, com la meua, fou d’allò pus infraprivilegiada, i que (ara eixarcolant per certes vegetacions genealògiques qui-sap-lo avials) podria haver estat que, per via borda, hagués pogut descendir de qualque invasor nòrdic arribat tot de sobte en horrorós drakkar, i d’ací, doncs, hom suposa, l’àncora prou defectuosa damunt la qual la seua sabata esquerra recolza (per cert, vós, les sabates, ambdues amb esperons, malgrat que no parlem ni pensaments de re eqüestre, car de cavall ni molla).

Ses muses, diu la llegenda, foren batallons de dones mogudes, car fou pujat a un piset, on tot al voltant hi eren modistetes, gerdes beutats brodant lúgubrement i sovint esplenètica el dia sencer, i de qui les sentors vulvars i vaginals eren ofegadores, llurs calfats organismes només somiant taujanament d’eixir d’aquella feina tan pareguda a la dels galiots (elles les galiotes!), per als ben merescuts instantanis moments de lleure (d’oci i respit), i trobar-hi mascle amb qui astronòmicament cardar, com deia, es veu, un dels “seus” més celebrats versets (de fet escrits d’amagatotis pel tit — i afegiré ací que modestament crec que, de totes les “seues” composicions, les més reeixides sempre han estades les meues).

Torturat per una deformació de l’espinada, xicarró feble, sempre amenaçat de veure’s violat per les xardoroses femelles dels voltants, afeixugat pel sexe d’altri, doncs, se li esvaeixen a poc a poc les freixures, i hom (potser el mateix fosc anònim espectador qui a l’immediat replà de dalt tant en gaudeix) argüeix ara (fictament auster) que és així com l’heroi esdevé asmàtic, i com una paüra i un desdeny feral devers totes les dones no se li instaura, amb raó, d’empertostemps, a l’enteniment. Per les estretes tenebroses escales ombres el sedueixen, i li llepen (i alhora, ai, asclen!) els sempre prou nàquissos ous o nous, i això fins que l’ingenu no reïx a posar fi al seu turment amb l’atroç elefantí procediment de ventar a les assaltants un tanmateix prou hàbil joc de ganivetades. Aquell ben besunyós punitiu carnatge ocasionava la següent paroxismal causació, ço és, els incontinents col·lapses simultanis (car qui sospitaria un xicarronet de no re, cinc o sis anyets i tan viciós i conseqüentment escanyolit?) alhora de casa seua i la de les modistetes. Car on tothom és sospitós, més val fer net. El maleït casull dels pecats, hom (qui?), amb qualque embriònica autoritat o altra, pretensiosament justicier, sense més provocació, manava que fos enderrocat de mantinent. Ço que, és clar, ben sol·lícits, gens erístics ni doncs amics de la controvèrsia, els destructors professionals (innombrables arreu), i amb forta eufòria, no feren de mantinent amb quatre càrregues de dinamita més o menys ben instal·lades.

A la porta de la catedral, tibava l’arnat escarransidet petitó el tènar, i una comtessa tropical i poca-substància per baterola se n’afal·lera i mana al lacai que al carruatge, amb ella, el meti. Se l’enduu més tard, com dic, a la seua virolada contrada, on els graus atenyen constantment xifres tòrrides i, a cops de bastó cald com tió encès, robust tirà tutor el coreografiarà fins que se n’aprengui, enllà de les beceroles, totes les espècies d’infelicitat que endenyen el mesquí fat de cada primat (humà o no).

Així, sobrades tantes de benaurades maltempsades, acabarà, de grat o per força, el reduït ans fort primet deixeble, rude i quasi grasset acadèmic, l’excel·lència del qual d’antuvi només servirà per a fer resplendir encar pus els bigarrats flocs mai gens desembullats de la també (i cada dia pus) raquítica aristòcrata, mes que més tard, ceballut ell, mercès a la revolució a l’illa i a la guerra, i a unes noces faustes (per a ell) amb la (tost fort desencantada) neboda de la protectora, de qui n’hereta allò que se’n diu un feix, les circumstàncies (inspirades modistetes de la deessa Fortuna!) cusen i teixeixen per a ell un passeig tot encatifat de triomfs científics, amanits també, adesiara, amb l’ajut incidental d’uns quants negres com ara jo*, amb triomfs poètics de caire o tall prou ximplet — és a dir, com els meus, macarrònics i ridículament nostradàmics.

[*Jo disfressat doncs de molt líric negre seu. Ara es pot dir: Sense avantconsir, ço és, gens cerebral... (Cerebral...? Com prou n’és testimoni en Berlioz, el cervell també pot servir d’argamassa — encertada metàfora: el cervell, morter de la mort — morter per a mantenir més o menys sencer — molt temporalment ni ventissa, això igualment — si doncs no l’esquelet, si més no el cos del mort.) Diguem-ne gens deliberat, doncs, li construïa qualcuns dels “seus” poemes, bo i escoltant alhora volums i volums d’harmònics swings i blues — belles cantúries, vós! — que em donaven gratis (gairebé automàtic) el ritme i el reble de la rima.]

Alhora teratòleg i quiromàntic, entre d’altres fenòmens, estudià profundament, el nostre monumentalitzat prohom, el moblatge intestinal i la seua, diguem-ne, estructura estructural, i, amb això, la funció dels diverticles als diferents budells del païdor dels monstres diferentment afollats per mantes d’espècies humanes i sàuries, i volàtils, i etcètera. Els eutanitza i els metamorfosa en acabat en espècimens meravellosament muntats qui fan la glòria de qualsque museus, on els badocs aprés s’hi xalen bontròs.

Als diverticles s’hi amaguen (volcàniques, a l’aguait) les llavors que enverinen i fan malbé les semences que eventualment crearan teratosis, monstruositats. Hom ejacula una semença tota aigualida i ben breu, distorsionada, degenerada, que per força haurà de generar, no pas cap querubí si fa no fa afrodisíac, ans quelcom d’astoradorament abstrús, un híbrid despòtic, patològic, macular... Màcules roents, ulls flamífers... Un esborronador híbrid, salaç i colossal, demoníac, qui hauràs de destruir sense més collonades abans no faci més mal. Car sovint t’ha morta i tot la pobra dona. Fot-l’hi, jotfloc! No cal pas ponderar-hi gens; el llegat del maligne canviot, de l’embrió embruixat, és altrament horror contínua!

Sempre he anat curt de coratge, sempre he fet naquis pel que fa a l’estoïcisme (l’estoïcisme és clar més o menys ostentós). I tanmateix coratge i estoïcisme és el que (a la vida) més cal. No he gosat, doncs, assajar de corregir o si més no de millorar miqueta ni llegenda ni grafits.

En acabat, bona nit. Partia capficat. Ragut per un dubte, sobretot.

Car no crec pas que aquell fos un monument, no pas a un homònim qualsevol, ans que fos realment un monument en honor meua, un monument dedicat a mi personalment. Ja ho dic que no ho crec pas, mes al capdavall qui sap. Qui en pot estar segur...?

N’hi ha qui triguem un colló a espitxar-la. Trigues a espitxar-la i, si tot és prou possible a la vida (una vida, com tota vida, feta exclusivament d’accidents), encar amb més raó si vius gaire enllà d’un colló i tot, no fotem. Així que...

Si me’n record, hi tornaré a passar demà, potser tindré les idees més clares.

Tret que és clar que l’endemà l’estàtua enmig de l’avinguda haurà tornada a desaparèixer. Monument itinerant. Un altre somni. Car què altre, si hi penses molla, són els somnis...? Què altre poden ésser que monuments itinerants...?

(...)

(No ens n’enduguérem ni les angúnies.)

(Endegat el sostingut daltabaix planetari l’extinció fou quasi general.)
(Abans no fos total, els esguerros qui romanguérem ens escorreguérem vers pregones esplugues.)
(Hipogeus, desapareguts, hi romanguérem generacions.)
(Intervinguérem durant llongs sojorns a diferents caus en les tènues existències dels petits dolguts ens subterranis.)
(De cap mitjà d’adaptació no ens en desdiguérem.)
(En terregallers ultramàfics, basses efervescents bogals ens sostingueren.)
(Rònecs organismes els nostres de qui l’orb mecanisme evolutiu volgué que nogensmenys al capdavall prou ens ho maneguéssim.)
(Com mags molt polítrops hi esdevinguérem a la llarga lànguides larves.)
(Larves de diferents constitucions segons l’espluga on cascú havia ragut.)
(Esdevinguts larves, larvàtics, al cresp i endins, en aigües ferruginoses, agrumollats hi ciavoguem.)
(Amb ulls com boïgues i cervells escarransits, avui doncs definitivament benaurats — tira peixet! — encar bateguem.)

(...)

(Em dic Voltor i so filòsof.)

El filòsof Voltor fa interminables somioses filosòfiques voltes pel mateix tram de tresc per ell sol lleument calcigat, al voltant doncs si fa no fa del seu niu dalt el bon turó que rau entre dos boscs.

Em diu, Hores de lleure i esgambi, al bo i a l’agre de l’escleta llum, els voltors anem a esplaiar’ns entre les oníriques capes d’aire, bo i fent dins el cel blau, entre els flocs de cotó dels petits núvols benèvols, molt fàcils (amb qualque lleugera inflexió d’ala n’hi ha sempre prou), innombrables, cercles meditatius. Ni inútils i complicats arabescs ni banals fioritures. Contemplativament, en sacre estàtic moviment, fent cercles d’entotsolat recolliment, dolçament bressolats pels vents adients, ens lleixem endur pel lúcid idoni plaer vital. Dalt i solius, perduts en somieigs, els nostres vàgils mentismes llavors fan com ara deliciosa festa de grat espectacle lent i tranquil, i ens és dat llavors doncs de visitar els llocs més fantàstics, hipnopòmpics, hipnagògics, en un estat de tot harmoniosa pau.

Em diu, Són cercles perfectes, voltes sublims; en un mot, voltes de voltor. Me’ls esguard imponents, enjòlit, somnàmbuls gairebé i això tant ells com jo, abandonats en airoses vagueries, abandonat jo mateix, com us dic, en vagueries altrament ponderoses, ells i jo pregonament doncs meditatius, lleixant nostres sengles intel·lectes vaguejar a lloure, somieig aleshores immensament productiu, acomplerts filòsofs tots plegats, els divinals voltors al cel, jo llur menys envolada ombra al més tangible cresp humilment, molt humilment, llas, terrenal.

(...)