Entrada destacada

Recordeu, si us plau. Alguns dels llibres formats d’extractes d’aquest dietari, hom se’ls pot desar, si així li rota, i de franc, anant a aqueixa adreça.

Recordeu, si us plau. Alguns dels llibres formats d’extractes d’aquest dietari, hom se’ls pot desar, si així li rota, i de f...

Dietari execrable

<a href="http://archive.org/details/@cr_morell/">Dietari execrable</a>
  • http://archive.org/details/@cr_morell
  • dilluns, de juliol 27, 2020

    Sargint la boïga [h]



    Capiculades cardem les dues papallones amb l’extremada tendresa que ens caracteritza. Llongues hores passat migdia en aquella calor de juliol, sota les fulles de l’ample faig, la femella blau fosc, dalt, de trast en trast ventalla amb ses decorades ales, mentre davall, mascle groc més petit, tot estret, aletes plegades, em solquen sovint espasmes d’orgasme.

    Quants de cops no t’escorrs, murriet?

    Cul enlaire, la femella tanmateix, tot el tendrament que vulguis, m’aplançona zelosament. Fent-me pagar quina desconeguda relliscada? Duia el virolat mallot (res de massa cridaner, ep), pobre de manguis, innocentment, de tal faisó que revelava massa de ma ceba a d’altres papallones a la platja? Com em faré ara condonar? Esdevindré mai absolt per un pecat nogensmenys incomès?

    En acabat, pròpiament insaculada, quan aquesta nit m’abandonarà in secula seculorum, i m’alliberarà d’aqueix amarg captiveri, tindré encar esme per a cap tiberi? A boca de quina moribunda flor, del tot gastat, no em moriré?

    (...)

    Esdevingut carronya, qui t’acarona tret les sarcòfagues cuques?

    Amb sort (amb sort, dic), potser t’acaronen més perennement ni amable també els dits de les rels de l’arbre on esdevens, nat potser de cap llavor que ans de morir no t’empassaves.

    (...)

    Tàlem cismàtic, en acabat de certes desavinences al vesper.

    Als llençols d’esquitllentes ensuma’n tu ara, i tasta’n, àcides cendres de llurs seguides cardades.

    (...)

    Se t’atansen imperials les cames engrescadores de l’escarcellera. En la intimitat impenitent, insolent, sense concessions, se t’asseu al cap i t’asfixia. T’hi fa enfonsar la grufa, et fa llepar-li esmeperdudament el cony. Ara, tantost s’escorr, ses cuixes hercúlies et fan petar el cap com un ou.

    Les closques del crani crebat, entre les colors cridaneres de l’abrupció, reble i rocalla, àntraxs i col·lapses, escombrats devers les fosques del mai més.

    (...)

    (Seeing her & at once falling flat
    Nose agroof upon her twat
    .)

    Cony que albires
    cony on et somorgolles
    grufant-hi grufant-hi.

    Hi vas grufant fotjant
    llepant i xarrupant.

    Herpes universalis.

    (...)

    No ha estat pas gaire fàcil d’esdevenir tan humiliat que saps que no vals re. La ment, l’enteniment, ho sap, que no ets sinó cap petita misèria efímerament llençada a l’ésser, la qual, a frec de darrer pas vers la inexistència eterna, desaparèixer, anorreada, no pas que costi gens.

    En vana introspecció, el cos, tanmateix, sempre ha servada la mateixa ceba, sempre s’ha pensat qui sap què, l’il·lús.

    Cos malaurat, que la mort va rostant, corcat part de dins, vulguis no vulguis, apresta’t a fer amb mi aquest darrer pas.

    (...)

    Humil, immodulat, camandulaire, la saludes pèndul, i, entre doladures madures ondulant a la dula, l’adules i adules, i ella per torna, t’humilia més assíduament ni goluda.

    (...)

    Allí era, bo i recitant-li de bell nou mentideres meravelles a propòsit la seua única, vull dir, última, creació, ço és, ximpletament i múrria novament nodrint la seua vanitat, quan...

    Prou la conec. Se t’eixarrancarà, ofensiva, perquè la llengua hi mullis, pila baptismal.

    She puts out a lot, shows off her pussy’s fine hairs for anyone to take a good sniff at.

    (...)

    Haig d’agrair de tot cor els qui m’humiliaren. Sobretot, ni cal dir, la dona.

    Tota humiliació disminueix l’angoixa.

    Car com menys ets (com més a prop d’ésser cuc d’humus, de fang, de terra, confós en l’humus, en el fang, en l’agre), menys por de desaparèixer en l’anorreament, atès que, enfonsat en la terra, què altre ets gairebé que terra, ço és, no pas re particular, ni menys tan particular, ans un altre efímer amàs de partícules que es fonen en el tot, és a dir, el re.

    (...)

    Per una d’aquelles casualitats, del no re caplleves. Per cap raó, esdevingut llavors si fa no fa organisme, si pots et particularitzes. No dic pas que t’omplis de coloraines. Sobretot, com deia, res de massa cridaner. N’hi ha prou que cometis l’error letal d’imaginar’t mica sencer.

    Amb això, malament rai.

    Car ai que queies pla al bertrol on tots els organismes qui es particularitzaven mica o gens, prou no queien així mateix!

    Car a l’instant mateix on et reconeixies il·lusòriament fora de context, tota mena de neguits, pegats i penes de debò en reguitzell ineluctablement damunt no se t’abaten.

    (...)

    Enveja envers l’objecte.

    Amb quin ressentiment hom es deleix a esdevenir’n — objecte sense sentiments, neutre, observador impassible, molt superior a totes les pobres essències movents, amb desigs i opinions, cabòries i impulsions, pellerofa.

    (...)

    Què és viure sinó unes xicotetes vacances després del molt cansat ofici de raure en el no ésser durant una eternitat, per a tot seguit haver de tornar-hi, en el no re, una altra eternitat?

    Una altra eternitat a no ésser-hi, en el no re infinit. Quin avorriment, vós.

    Per això, a la terra, descanséssim-hi. Descanséssim-hi, i prou.

    (...)

    Els àvids, ço és, els qui es desficien, els qui “treballen”, no saben re, no saben ni que han vingut al món de vacances, malaurats!

    Massa curtetes vacances que caldria aprofitar, sobretot no lleixant-se enganyar per tant de desficiós professional de l’engany. (Llur fatxenderia, ecs!)

    (...)

    Glory be, I’m your exemplary shirker, and proud of it, of course; I find all duty execrable; all tasks deadly; all work putrefactive, as soon as I hear there’s something to do, I get too sick to be able to even think about doing it; or anything else, for that matter; “Hey, look, I can’t lift a finger, work would kill me...” And worse if we are talking about something “fun”; I hate fun more than anything alive, let others have all the fun they can and more; only don’t mix me in it nor (awful!) with them... And the fairs, the amusements, the holidays..., and the trips, the companionable hours of leisure and conversation, the feasts and parties, and dinners, and barbecues... Celebrations, junkets... Plus the wife, hey, ok, fine, let the fuckers fuck her, only not me, couldn’t face that one onus, too fucking heavy... My doctor, let me alone, I say, let others take the silly trouble to be sick and die, too onerous, too much worrying and fretting and bothering; too boring also; let the worriers worry, let the ill-minded get ill; let the dutiful be heroic and die, but soon; the sooner the better, good riddance; let the others, let me, be; let me float with the rocking earth as it takes it easy, just getting round and round, and round, its routine. There will always be crazy pricks dying to amass, to show off, to get ahead; to get ahead, where...? wanting to reach their point of extinction faster, surely.

    (...)

    Som els capellans qui ens adonàrem, vius de mena, ciència infusa, miracle del cel, llamp injectat de sagacitat sobtada per al xicarronet eixerit, que allò del treball era la pitjor maledicció.

    El déu dels cretins mateix descobrí que aquell ninot seu, n’Adam, volia ésser savi, és a dir, viure sense treballar, on el déu dels cretins, cretí i déu, i doncs malparit a collons, s’emprenyà com un simi amb una fístula roent al recte, i quin súbdit impropi no es trobava doncs, d’on que el condemnés; diu, «A treballar sense descans, fins que, totalment fastiguejat, ja no l’espitxis».

    Els creguts, Adams sense respit, irrespitables; malauradament ningú anc no els agraciarà, gens.

    (...)

    Capellà a qui no li cal confessar, mes qui es confessa, en article de mort, per a dir la veritat.

    Que al cap i a la fi què altre fou que un home, una totalment insignificant cuqueta anònima més, perduda en el temps etern, i que llavors, veient la cosa, calia viure — i doncs, posats a triar, quina millor vida que enganyant els imbècils?

    Gens de pena ni recança ni cap ximpleria d’aqueixes de consciència — d’enganyar imbècils no és cap pecat. Els imbècils hi són per a ésser enganyats. Llei de vida, res més natural.

    Els qui es creuen amb ànima immortal i divina, viltenibles vanitosos qui troben místics llurs borborigmes i tot. Quantes d’atzagaiades no es mereixeran?

    (...)

    Això diem els savis de totes les èpoques. «Wei wu wei.» Com el tao, vós. «Fer sens fer.» Això cal, anar fent tot anant fent.

    Car som, som-hi!

    Només els morts de cervell es poden afegir a les estrambòtiques construccions dels datspelcul qui s’empescaren les sectes per a tindre els ignorants endogalats, i els boigs boigs, els cagats cagats, i el pobres pobres i inermes. Ni fe ni esperança ni caritat.

    És de boig la fe en l’absurd, és de cagat l’esperança en cap carallotada ulterior, és de lladre assassí la caritat... Etc.

    (...)

    Segons el lavatívic levític, un dels “llibres” més eixelebradament ni datpelculament divertits de la salvatge bíbula, els hebreus (ai, perdó, els llevantins), sempre plens d’eixuta (i somalla) merda, es passaven bona part de la vida fornicant amb dimonis.

    Dimonis disfressats en bocs i querrines. Amb les conseqüències que hom es podia esperar: Bona part de la població feta de capricorns, sàtirs, faunes, caprotines i egipans.

    El mòmia Moisès, sedec de genocidis, en veure llavors que s’estimaven més, hircins, sollats, no gens higiènics, i això tant les dones com els homes, “comerciar carnalment” amb les sempre lascives cabres, pobrissones, i no cal dir els luxuriosos bocs —les tragos i els aïcs — s’empescà, diu l’“èxode”, ço és, el boc emissari, per a desacostumar’ls, en veure’ls, tràgicament ans sacrificadament cremats, com els fugia entre les putes flames, el dimoni.

    (...)

    «Al bon capellà/ No li cal cardar/ Prou es carda sol/ Molt més que no vol/ Duu membre i membrana/ Sota la sotana.»

    Malarmat, se sacsa el pistil, el molt migrat suquet del qual llavors es torca a la llorda sotana.

    Als «Secrets del Celibat Eclesiàstic», s’hi revela que, originalment, només els hermafrodites esdeveníem capellans.

    No pas com ara, llas, on només ens en foten els pederastes i els feixistes, i els aprofitats.

    Sota les faldilles negres, lluents, i pudents de boc, sempre pelant-me-la. Capellà, tu i la dona sou u.

    Disbauxes de confessor: avarícia i odi, cobejança i rancúnia.

    (...)

    I must say there are days when I’m very bobby.
    Here. I confess that I find the word “bob” very congenial to my nature. I have a tendency to burp with a certain explosive emphasis where the word “bob” always comes very handy.
    I’m everlastingly calling Bob, my presumptive friend, my implied pal, the very one I just need right now. Bob, that’s him, the one that’s needed, the one who’s often called...
    As others, also more or less disguising the sound, and for who knows how many reasons, and more or less dire necessities, you hear them all the time, or also often enough, call for the aid of sundry other phantoms of their own imaginations: Be it gods, moms, angels, demons..., as I was saying, sundry monsters sans end...
    Me also then, ok? I’m just only always calling Bob, my man, my faithful Bob, saintly fellow he, always so ready to help, though true that nobody else seems ever to see him answer the sudden summons (just as it happens to the others, unless as one suspects they hear voices in their crazy brains).
    Which after all it must be slightly odd.

    (...)

    Ara me n’assabent.

    Avui fa vint-i-sis anys que et vas morir i, en sentir-ho per la televisió, corcrebat, les llàgrimes em brollaren, i vaig sortir i vaig córrer per tot el poble de la costa amb el pit tot bategós, cercant-hi la biblioteca municipal, la qual ningú, cap vellard a la plaça ni assegut davant els bars, em va saber dir on parava ni tan sols si n’hi havia cap.

    Al capdavall, vaig trobar per comptes una llibreria rònega en un racó d’un carreró, i per sort, entre tot de llibres estranys, en llengües turístiques, en vaig trobar un de teu, tot primet i rebregat.

    Quin consol tornar a sentir els teus mots. Llibre talismà que sempre he guardat.

    (Pel que fa a aquell poble de plepes, és clar que ja no hi he tornat mai més.)

    (...)

    Ja ho sé que només comptava tretze anys al món, mes tothom em coneixia pertot per l’home de la gavardina (alternativament, l’home de la gavardina blava).

    Havia estat no feia gaire l’únic qui havia reeixit, incòlume i frescal, a travessar, nu i a peu, el desert, i a l’hora del lliurament de l’inútil trofeu, m’hi havia presentat embolicat en l’enorme gavardina blava, i les fotos es dispararen ubiques i la meua imatge anònima aparegué als aparadors dels fotògrafs i als fulls dels diaris i revistes locals, i tot i que ningú no em coneixia de re altre, ni per descomptat pel nom, tothom sabia qui era. L’home de la gavardina (blava).

    Els molt deteriorats puretes i antanyassos qui s’asseien pels bancs del sinofòs, finalment guarits de tota estúpida esperança, se’n fotien de tothom. Deien, Tothom es desficia, tothom anant de cul rere ximpleries de ridícula “vida o mort”, tret l’home de la gavardina blava. Només ell passa com si no hi fos i com si no vingués ni anés enlloc. Prou sap de ben marrec que re no serveix de re, que ans i en acabat d’això, aquest brevíssim interludi idiota, tot roman en re, en absolut no re, en buidor infinita.

    I sovint fotent distretament cap cop d’ull pels cementiris, els qui sebollien llurs morts es demanaven que hi venia a fotre l’home de la gavardina, i es demanaven si l’anònim no hi fos no pas a tafanejar sense ulteriors propòsits ans si no fos cas que voldria en acabat heretar quelcom, qualque misèria material, i tornaven a desficiar’s per rucades inexistents, a neguitejar’s per banalitats sense cap pes. Car només hi era per casualitat, havent-m’hi dut l’incessant immotivat passeig.

    Trens i ascensors inevitables sempre m’han dut arreu, llocs desconeguts que anc no han volgut dir re, car tot lloc desconegut és sempre el mirall exacte de tot altre lloc conegut.

    Algú ha gosat mai llençar qualque atemorida admonició a l’home anònim de la gavardina blava? Si ho ha fet, no l’he sentit. I de tota manera, el seu repulsiu insignificant crit de pudent fava s’ha perdut sense cap retorn pels abissos sens fi del buits eterns.

    (...)

    Morts glutinosos de cementiri amb gàrgoles
    D’estranquis n’hi ha qui de nit indistints i fètids
    Al cul ens hi encolomen aixarops estranys.

    Crec que deu tractar-se del clàssic vell remei
    L’adés molt vantada “Resurrectina!

    Mes ai que llavors només se’ns aixeca
    (Upa-là tanmateix!) vós l’orfeneta tita.

    (...)

    Me n’adonava tot d’una que cada còdol era un ull. Un ull qui tot ho vigilava. I que no volia re fora de reng. L’ull cada còdol d’un ens autocausat qui viu imaginàriament dirigint l’univers com qui se la pela — ara sacsant-lo sense pietat, ara descarregant-lo, i llavors ben destrempador anihilant-lo, i ara mateix, qui sap al cap de quant, fent-lo renéixer amb un inici, més o menys sobtat, de trempada.

    Me n’adonava perfectament. I me n’adonava així mateix que trepitjava ulls.

    Què faràs? Lleugerament angoixat. Cal dissimular, cal fer veure que no ens n’adonem, que els trepitjàvem per badoqueria, que continuàvem en la crassa ignorància, pobrissons.

    I per això tanmateix, sense fer soroll, com qui no hi és, com qui va amb el cap a tres-quarts de quinze, me n’allunyava discretament.

    Per a anar aquest cop a trepitjar, tan falsament ignorant com sempre, els pèls de la bèstia: els irritats brins d’herba.

    (...)

    Part damunt i part davall
    M’endollaven per vies elèctriques
    Sémens de cavalls.

    I part del mig
    Incessant en paria d’enormes:
    Cavalls tots blancs
    De crines al vent.

    (En procés infinit i circular
    Hi soc el conducte.)

    (...)

    Cos que es desmanega, te’n desixes com d’embogit vehicle en marxa, vehicle que creies menar i ara enfollit saps que només vol estavellar’s sense remei.

    Partíssim peres, saps?

    El cos (el vehicle esbojarrat, l’esventat automòbil beix) cap a una banda. Jo (qui em creia menar’l) (ara davallant-ne perillosament) cap a una altra.

    Acomiada-te’n, bah. «Ja t’ho fotràs.»

    (...)

    Els catalans pel sol fet que no existim, no som; sense existència, no podem ésser, no podem esdevenir re, ni merda.

    Esborrats arreu pels ressentits xarnecs, és clar que amb l’assistència inestimable dels xovins de merda.

    (...)

    Com els ho explicaràs, als forasters nou-arribats. És una miqueta marejador.

    Qui són els castelladres? Qui són els xarnecs?

    Els castelladres parlen xarnec, com els xarnecs parlen castelladre, els dius. És fàcil.

    (...)

    Els vells, els puretes i antanyassos, escorrialles qui ens escolem pel forat de l’aigüera; més gràfic, cagallons al remolí de la cagadora.

    I el moribund d’ençà de néixer i qui no acaba de morir’s mai, què? Cagalló sense pes, d’aquells que el remolí de la cagadora es nega a engolir’s i que doncs roman surant i surant, i surant.

    (...)

    (Del meu «Emili» company qui em fou de cambra.)

    Havia un amic bestial i atlètic
    Gran campió dels vuit cents metres tanques
    Qui (com tot hom perfectament estètic)
    Una por que tant de bellugueig d’anques
    Sovint el garfia com puny hermètic:

    Que en cap d’aquelles insomnes nits blanques
    No fóssim víctimes d’ardat pirètic
    Qui ens violés amb vits grossos com branques.

    Li deia (poeta sense ressorts
    Minso i degenerat i amb els ulls torts)
    Que cap escamot patètic no el trauca
    Que es fiï de mi qui soc qui escriu l’auca.

    I que ningú no el donarà pel cul
    (Tret que em vulgui «actiu» com en Catul).

    (...)

    (Record de minyoneta eixarrancadeta.)

    M’he volgut un instant estrafent en Catul
    Qui tothom si pot donava pel cul
    I veig clarament que això no és possible
    Altrament que de faisó metafòrica
    Car bon proctòleg romanc impassible
    Davant cap anus ni roseta eufòrica.

    L’única excepció que magnífic taül
    Anc davant dels de cap minyona en recul
    M’enllamineixen prou i els els adul
    I ni de llepar’ls-els soc gens gandul.

    Si hi accedien entre frecs de tuls
    Ben eixarrancadetes damunt baguls
    Potser hi anava gos de llengua sensible
    Amb deler animal i intraduïble
    Perquè llavors amb joia meteòrica
    Indeleble proesa estrambòtica
    Se’m marqui etern secret de paradís factible.

    (...)

    Babuí anorc, i tanmateix delerós de còpula amb femella adient, roman repenjat a l’incert pleixell i, amb ull clínic, i pler d’aplom, el còsmic foc d’encenalls (ço és, el món que el temps podreix) alfarrassa.

    Un instant, no sap per què (petita al·lucinació mental a la bromera del consirer), mes, molt carallotament, es vol exempt.

    I ep. Rebutja l’anorreament. Es creu alció arriscat enmig dels maremàgnums qui la gelosia de tothom tanmateix no gens no afligeix ni altera.

    Termes d’entendriment l’acovardeixen. Sense cap raó, bàlsams fuls d’un pòstum prestigi el gombolden.

    I ara? Se sobreïx de fel subreptici, dispèptic misantrop qui pedestre es palpa l’espinada i ja es veu com se li escorren avall, duad avall, els ossets. Separats espòndils, tornats individus, com ilis i isquis, diguéssim, cascú amb el foll deler d’esdevenir fòssil. Record anònim i si fa no fot perenne en la insoluble nit.

    Ossi eixam guerrer endut avall. Esbojarrat mentisme, les imatges cerebrals caòtiques al consirer, entre les quals, impresa, memorable, la representació o imatge al sensori del boig torrent tornat més boja torrentada que tot s’ho emporta. Enlloc, enlloc.

    Com cloca que no covés re, ha romàs arraconat i sepulcral, enrampat com fulgòrid barrufell qui, davant el pirotècnic malson de l’espurneig infernal dels llampecs oculars que li fulgeixen amb corruix, de demble obscurament lletraferit, desconfit i avergonyit, es colga encar sota capes de bruts xaragalls, i escabroses clavegueres, i circs esquerdats, la bistre bita amunt, a l’aguait, com esperançat bolet, que l’era del vell mandarinat finalment no es clogui. I li toqui també sucar miqueta a ell.

    Al podrimener plutòcrata el greix se’ls enagreix. Afolls virosos, vescosos, vírics. Llurs empelts prepòsters.

    Mentre la maleïda precària esfera, tost feta fum, carbonitzada o, si ho vols (tria), bombolleta de sabó que amb cap espeteguet es fon, desapareix de l’univers. Un univers o altre (el qual de tota manera tost desapareixerà, si ho vols com bombolla de sabonet — paf).

    Se’ls estronquen les galivances (prou n’era hora). Rucs com apofènics coloms. Veuen (i creuen!) el que no hi ha. S’havien cregut que re servava cap lògica. I ara, natura esventrada, n’esbrinen les tripes i brutícies. Tothom cau del ruc. Apocalíptics esborraments. Els monstruosos destruïts, els teratoides trits, i els alienistes barroers, rara facilitat de buida facunditat, encar inanitats bramant. Tothom els coneix. Vanta’t, ruc, que a vendre et duc. (I el babuí, astorat: Per què...? Per què...?)

    Oh, i tal, no ens n’oblidéssim. I cal jutjar els jutges. Tots rucs, tots venuts. I condemnar’ls a mort tots. I tant. Llur propi verí. Morta la bèstia.

    (...)

    Bombolla, cruany, enjòlit i a trenc de pet. O ou de capellà (aquesta condemnada esfera).

    [Ou de capellà. Això ve de l’anècdota del capellà convidat a sopar a cal bisbe. Li ofereixen un ou tot podrit. I el bisbe se n’adona i li demana si ja és prou bo, l’ou. Per por de l’autoritat, el capellà diu que no és pas del tot dolent.]

    Aquest món, el pitjor i més tràgic bunyol possible. Parasític infern. Invent atroç del “creador” més maligne imaginable. I els capellans, i els cretins de tota entusiasta mida, dient-ne (apotropaics, per acolloniment supersticiós, no fos cas que encar els caigués vingut d’enlloc un altre llamp al cap) que no, que no, que és cosa d’un mític paio al cel collonut d’allò pus.

    Mateixa merda davant el mort pudent en blanca (hipòcrita) mortalla, quan comencen amb les falòrnies i les ximpleries més barroeres: de perdons, de paradisos i de molt penosos, vull dir, gloriosos, déus. Ecs, i encar, ecs.

    (...)

    Hom s’ho demana.

    Què collons hi dec fotre al món si no se m’hi ha perdut re?

    Com més hi dures, més el ridícul no hi fots.

    (...)

    Com ells (per estranyes raons diguem-ne tanmateix aquest cop «llegues»), et fas més minúscul que ja no ets.

    I vius en minúscula — la més minúscula de les minúscules més minúscules. Perquè belleu així els déus, ço és, la mort, potser no se n’adonarà ni que (si fa no fa) hi ets, perquè és clar que quan se n’adoni et farà, com a tota altra cosa, de cop sobte no re.

    (...)

    Vehicles s’estimben i estavellen. Casa de ma mare, on els invasors, com cuques (o gossos) amb la part de darrere esclafada (i que nogensmenys, amb les potetes del davant, encar progressen) (devers l’extinció?). Duen el propi cos com si el pengés, encarcarat afoll, de l’eixorca vidiella.

    Trist embalum, funeral sens fi. I llurs laments de fanocs, elegíacs grinyols. Falòrnies de fúnebres èlitres.

    S’estripa el vel o conopeu verd que formen les capçades dels arbres vistes (vertiginosament rai) de dalt de tot. Casa buida.

    Arribant-hi una mica com el nedador d’en Cheever, amb un pam de nas (molt més tràgic, ells, el llur) de trobar-s’ho tot fet una merda.

    No ho sabíem. Capellans, agents feixistes.

    Va aparèixer mort del tacó que li foteren. Digueren que va morir ataconat pel fet que era homosexual, però és clar que no n’era.

    Fou ma mare qui em va dir que no digués re als capellans, que tot ho revelaven a la bòfia.

    (...)

    Tot bòfia i uniformat posseeix la mateixa vocació — d’assassí.

    Què hi vols fer? — deia la padrina —. Si el fa feliç!

    (...)

    Sí ves, tant se val. Tothom el neixen esguerrat. I ulteriorment amb l’educació l’esguerren pitjor.

    Ara, tot el que cregui cap cretí, ha d’ésser per força merda. Qui diu «déu», enraona de rucades.

    Tot concepte ni idea que ja ve mastegat (i sovint àdhuc d’allò més malpaït) per altri, ha d’induir encontinent al propi rebuig de preventiu vòmit.

    (...)

    Era com si digués «Hi soc i no hi soc». Un drap vermell que s’amagava pertot: a la neu, al fang, al bosc.

    Al cel? No, al cel no. Era un drap vermell sense ales. Un drap vermell amb l’ànima d’un llangardaix.

    No pas que el volgués acaçar ni heure’l (com abans no em fiblés cap malfaent formiga-vespa tancada amb mi a la mateixa hermètica cambra). Només volia que quan jugava al futbol no em distragués, ni quan lúcid trempava al llit no em distragués de l’àrdua tasca tampoc.

    Drap vermell sempre escàpol. Només el fixaràs al text. Fora, continuarà amb el seu enganyós bellugueig.

    (...)

    Si a enfonys arcans incursions de dits
    Volen i cacen els musclos de nit
    ...

    (...)

    Joc d’endevinalles entre la parròquia, on cal endevinar quin animal alat diries que caça la nit?

    De mantinent et ve a l’esment, és clar, el mussol, i doncs respons, ans ningú altre, “mussel!

    Tothom molt estranyat.

    Només tu, en un atac sobtat, t’esclafeixes. Et pixes llargament de riure.

    Uix! (“Ouch!”) T’havia vingut al cap abans el nom català que no el de la parròquia: “owl!

    Sort que prou saben que ets mig tocat.

    (...)

    Tothom s’anava suïcidant
    Tothom adormia l’elefant.

    Els suïcidats ens anàvem succeint
    Seduïts pels qui ho feien més sovint.

    Ens suïcidàvem tants de cops com calgués
    Amb duresa o embolicats amb papers.

    Cantàvem les sòlites cançons dels suïcides blans.

    Suïcidats ens suïcidarem de nou
    I altra vegada, i altra, i vint-i-nou.
    I tant se val som-hi som-hi!
    Minyones i minyons cascú la seua nou!


    No cal que trinis
    Era el nostre un suïcidi a terminis.

    Mentrestant els ignoràvem
    Els ignoràvem pla
    Ignoràvem els elefants
    Els quals esdevenien més i més grossos
    I grassos
    I grans.

    (...)

    Corrent per la carretera
    Ens trobem una pantera.

    És una pantera groga
    Com el teulat d’una pagoda.

    I si fos ara un gat ben groc
    Com llimona o albercoc?

    Era una pantera o un gat
    Allò que corrent ens hem trobat?


    (...)

    Te’m mullerí amb cara de bacó
    Te’m maridares amb cara de truja
    Quan el pec qui ens casà diu la cançó
    Tempesta cau amb irritada pluja.

    Un matrimoni que propici puja:

    Encar no jau a la soll el lletó
    Marit i muller els fibla l’escurçó
    Del cru fastig i cascun ja se n’uja.

    Ja et dic que no arribarem gaire lluny
    Allò no fou pas plugeta de juny
    Fou molt esfereïdor huracà
    Que tot l’esdevenidor subratllà
    Amb el roent vermell del greu perill.

    Hi esgüella el vent com si ens veia a l’espill.

    (...)

    Perdut com sempre en cabòries, no me n’adonava on parava.

    Sota la pluja constant, sort que som a l’estiu, i em dic que reconec la passarel·la damunt la via del tren. El mateix pontet estret, amb forats rodons de trast en trast, on minyons, quan s’esqueia que la locomotriu passava part dessota, no hi ficàvem, molt carallotament, la boca. Eren uns forats fets perquè s’hi escorregués l’aigua de pluja, però per on també pujava el blanc agre evanescent vapor, i un fum burell i dens, amb gust d’estalzins i de cremat, i per als estossegosos pulmons no gens fugitiu ans cancerígenament indeleble.

    I hi haig consirat. Vet ací doncs, em deia, que em trobi segurament anant a la botigueta de ma mare.

    Tret que no ho faig pel bon camí, que hi vaig per costers i tarters, i canarons marrats, per tàlvegs amb cards i eixordigues i cadells, i sobtats esbarzerams, que qui acobitia ni carda ni penetra...? I tot allò, entre d’altres raons, a causa de les firetes que s’escau que hi fan pel camp que abans prou no travessava bo i fent drecera, ara rere tanques, i amb pler de casetes on quincallaires i regatons voldrien que els compressis llurs galindaines i ximpleries, casetes al capdavall cap de les quals potser per culpa del temps no gens concorregudes.

    I bo i ficant-me les mans a les butxaques, encar me n’adonava llavors que eren absolutament buides. No, a les butxaques, ni mocador no hi duc. Calla, només hi sé trobar, arraconats als vèrtexs de la borra, dos minúsculs bocinets de llapis. Els llapis sols, sense el paper que sempre hi duc acompanyant-los; el paper on prenc notes, i creia recordar que aquell jorn precisament n’havia preses no pas poques...

    I bo i caminant, feia memòria. Com és que ho perdia tot? Soc tornant d’un llarg viatge per contrada irrisòria, i nogensmenys vet ací que de bagatge, zero.

    I m’he vist cagant. L’ops m’impel·leix a entrar en una d’aquelles execrables comunes públiques. Sense cabines ni trons, vull dir, sense les típiques cagadores de ceràmica aixecades i si fa no fot higièniques, embotides en recambrons on serves tanmateix un mínim de privacitat. No pas els llurs; llurs indrets on desembudellar són inadmissibles. Una sèrie de deu o quinze forats pudents on et podries potser asseure si no fos que vessen merda pertot arreu i on tothom caga alhora i com pot.

    Assajava de fer-ho massa dret, de tal faisó que el palter en espetegar es fragmenta, i els escatxics m’embruten pertot, amb (pitjor!) bocins llenegosos de cagallons d’altri que rebotent se m’han ficats pels camals!

    Quina desesperació! On hi ha l’aigua, on hi ha l’aixeta, on hi ha l’aigüera, on són els papers? Res. Enlloc.

    Bo i servant-me els pantalons, sense cordar-me’ls, he corregut cap a la font que me’n recordava que hi havia a una cantonada no gaire lluny...

    Font estroncada. Ni gota. Algú ha passat, un altre ignar obrer desvagat, aquest presumint molt bajanament que fan «vaga a la japonesa». Tallem l’aigua, i la merda s’acumula arreu, i ningú no es pot rentar re, ni el cul, i hom s’irrita encar pus, i allò esdevé ràpidament inhabitable, i els cleptòcrates amollen una miqueta la bossa, i l’aigua torna i els gossos s’han morts de set, i tothom exulta.

    Ara em ve a l’esment com perdia el paper amb les notes. L’havia emprat, és clar, per a torcar’m micoia. I el mocador igualment.

    I els documents? Toc, sac i peres, ja ho tinc!

    Tot llord i repel·lent, sense saber on tombar, segurament tractant d’ensumar on parés cap esbós de riu, per escarransit que fos, tombava tot d’una una cantonada per aquell barri suburbial moderadament benestant, i què t’hi trobes, feliç? Vora la vorera, al costat d’una casa amb parets blanques i jardinet atapeït, un gibrellet providencial amb força aigua no pas gaire bruta.

    Era rentant-m’hi apassionat de valent, i qui tomba la infausta cantonada? Dues xicotelles de quatre o cinc anys qui, tantost em perceben, es foten esglaiades a esgaldinyar esborronadorament.

    Qui ve a llur darrere? Llur meravellosa mare, un dona de figura perfecta, magnífica, molt autoritària – tant, que només de guipar-la ja m’he ficat bledament a trempar. Duu, molt cenyit, un vestit verd amb flors liles de gitam i grogues de tanarida. I s’esguarda amb fàstic l’aigua no gens neta.

    Sembla que, molt ventissament, s’enfolleix; en tot cas, s’enfelloneix; en re no m’afavoreix; s’enforteix, treu els músculs; quatre mastegots em forneix; he romàs mut i baldat. Durament indignada, diu, Tota aqueixa aigua preciosa! I ordena, Buida això al canaló, i vine al bidó que ho tornaràs a omplir!

    Anava a demanar-li perdó, però no pas que m’ho permet. Prou! Qui mana ací? La decisió és feta. A obeir, i s’ha acabat, sense romanços ni peròs. Ah, glòria, nogensmenys. Escoltar-la enraonar era com ara benauradament amorriar’s al rabeig de ses salives. M’eixoriveix amb un carxot d’afegitó. Allò em fica oli als molinets i coixinets de les articulacions. Vós direu, l’haig d’obeir orbament, i en tot; no admet discussions ni estossecs.

    Documentació? – ha fet ara, i li dones, força empegueït, la cartera. Cartera que ja no veuràs mai més.

    En llurs escassos vestidets de bany blaus i negres, a l’estil de les cuques rosalies, les dues petitones, qui ara gosaven atansar-se’m, troben que faig massa de pudor. Ecs, ecs!

    Cert que, mesquiter qui fui, jo rai, diries, prou avesat a totes les pudors, i tanmateix no puc negar que dec pudir encar pitjor que re de molt putrefacte ja no put normalment.

    La dictatriu re no l’ablaneix. Es veu que he incorregut en un pecat encar més gros, car impúdic he provat de treure’m i llençar qualque peça de les més cagades. Les ingènues putetes, llurs rialletes reeixiren a encetar’m calfreds. Contret i contrit, fat, insípid, vaig tornant a replegar les peces descartades, quan una guitza al cul de sa superba majestat em tramet de trompis al canaló.

    I ara fot el camp immediatament, s’ha acabat el bròquil, prou, au! No t’hem de veure mai més!

    Fugitiu, hidròfan tornat a la realitat opaca, no em vantaré de re, amb un apendicle bategós i umfladet de cua-espès megateri, sinó d’haver borinotejat efímerament en arcàdies estrangeres.

    (...)

    «Com més esclau, més lliure.» Més lliure per a crebar-ho tot d’espetec.

    L’esclau esclata sublim al cor de la malignitat del poder, on tanmateix molt estúpidament hom no li donava accés com a servidor ignorat, com a súbdit negligit, i aporrinat i ataconat.

    Humiliat molt mòrbidament i repugnant, els “senyors” pujant-li a lleure a cavall i sotmetent-lo a les crueltats més vils. Omplint-li els voltants de les orelles amb llurs lletanies obscenes que nogensmenys no el penetren pas mai. El tracten a baqueta, sense cap mena d’higiene, i el cobreixen de llurs secrecions més fastigoses, mocs i merda i infecte pus.

    I ell es diu, Això rai!
    Comunes rucadetes de ximplet, no passareu pas pel sever sedàs de la meua orella.
    Només paraules i mots prou ardits i doncs prou substancials seran acceptades. Ni tautologies, doncs, ni clixés, ni psitacismes, ni peudebancades. Cap d’aitantes ridícules obvietats. Paraules i mots sense collons.

    En canvi, els mots i paraules que vull dubtaran una miqueta al saltador del tragus abans de no llençar’s a la pregona, intimidatòria, foscor de la piscina del timpà, per tal de somorgollar’s aigües tèrboles avall de la consciència, per a finalment inscriure-s’hi
    .

    (...)

    (Copromàntic.)

    Torcar’m el cul amb paper on d’altres en altres temps es torcaren els llurs, i ara la merda seca, mig fossilitzada, s’escrostona; tret que dessota el crostam hom aprofita el paper doncs ben aprofitat.

    Palimpsests de merda.

    Ço és, els texts més autèntics, sense les rucadetes dels maleïts moralistes ni sermonejaires de merda qui gosen escriure per a un públic de morts ambulants; llegir i cagar sempre han anat junts en la mentalitat dels qui no hem tingut d’altre paper per a torcar’ns el cul que l’imprès en forma de molt fragmentaris llibres llençats a les escombraries; d’ací els texts escatològics, coprolàlics.

    Res més fàcil: «Car tot escrit és merda, tota merda és escrit.»

    Només cal veure què diuen els qui llegeixen paperots, amb carota de tres déus botiflers i mig, els fastigosos de tota mena, caps d’estudi, bòfies, polítics, militars, jutges, capellans! Només perboquen merda. Els manaments, els dogmes, la moral benentesa dels collstort, les honors repulsives, les sanes doctrines, l’ordre públic, la propaganda asfixiant de la criminal cúria mercantil en pro dels verins i malignes mecanismes sorollosos.

    Els papers adients, hom els subdivideix en dues subdivisions. Els torcaires i els llegibles. Els papers torcaires són els que són si fa no fa verges de merda. Tot i que anc no aprenies de llegir, és clar, no vols pas llegir merda que no és de debò merda, ço és, que és només presumptuosa, ultracuidada, vàcua, fastigosa, xerrameca. En aqueixos, no gaire o gens cagats, doncs, el cul t’hi torques, i àdhuc, cal dir, amb aleteigs i aires de revenja.

    En canvi, beatíficament distret, en els que ja t’arriben multicagats, hi llegeixes mentre cagues. Són els papers llegibles, car només llegeixes merda genuïna. No val pas la pena, món de misèries i esfereïdorament fugaç, de perdre l’estona llegint altre.

    (...)

    Una meravellosa minyoneta de set o vuit anys.
    Em fa la figa, rient. Ai bagasseta! Rient grollerament.
    Fa la figuereta, i veig que no porta calcetes.
    Ai, quin salt al cor! Li veia la figueta!
    Putarreta, putarreta! Li veia la figueta i faig figa.

    Una escalfor final.
    Tot em fa figa, els genolls em fan figa; el cor em fa figa, embalat fins a la bogeria; el cap em roda; tot roda; i el cervell se m’acomiada...
    Ai, que caic; el vertigen, el darrer vertigen, rodant, rodant, definitivament avall, mareig, fins al fons de l’abís sense fi.

    Repenjat al mur d’un jardí qualsevol, l’ànima em fuig, vull dir, l’esperit, vull dir, l’alè. Bona nit, s’ha acabat.
    Vell pedòfil qui tothom apedrega, i per això quantes de vegades ha de canviar de dispesa, anant de més en més lluny devers els camps que volten la metròpoli.

    «Der alte Pädophile wird diesmal nicht ins Gefängnis gehen.» «Le vieux monsieur pédophile n’ira pas cette fois mourir en prison.»

    Prou es morirà al carrer mateix.

    (...)

    Pren-te la vida com el que és — una merda.

    Tost tot ho has de perdre.
    Pèrdua final, total, imminent, concloent.

    Som-hi. Ja hi som.
    La por de perdre et fa cínic.
    El cinisme atenua la cruesa de la fallida on tantost tanmateix t’estavellaràs.
    Per això t’ho va repetint, no pas ressentit, més aviat al contrari, amb delers exorcistes.

    Res del que tens ni res del que hi ha no val una merda.
    I au.

    (...)

    Natura sempre malèvola. Per poc que pogués, tothom anorreava tothom.

    Car tot hi és menjable — sobretot tu.
    Quin mos més suculent no fots per a milions de boques afamegades, salivoses, goludes.

    (...)

    (Història de l’eternitat.)

    Fulletó infinit on el passiu Fernand hi és el fat, fadíssim, protagonista únic.

    Lliurament rere lliurament, interminablement, per sempre pus, sense fi, el carallotet Fernand hi contempla la malèvola natura i la veu estúpidament bella i contemplable. I s’hi extasia. S’extasia davant un toll, una font, un estany. Un còdol, una flor, la dent d’un peix. Ulls, ulls.

    I així anar fent: fulls i fulls; una eternitat de fulls que no et llegiràs al capdavall mai.

    Ambtant, a l’altre costat de la cambra, joguina monstruosa, ninotet pelut, qui esdevé posseït de maligna activitat i ara em diu les veritats — que els miracles existeixen i que tot el que percebia fins ara no era sinó la pell peluda, la façana de joguina rere la qual s’amagava la realitat — m’aüca, restrident i reganyós, fent-me entenent que no he vist encar l’allò cru, la pell pelada, ni la carn sangosa, ni encar menys el cor nu, esclatat d’incompressible terror, que serà la seua imminent confessió on tot serà dut a enderroc irremissible en trau de buidor infinita.

    (...)

    No hi ha argument en la vida de ningú. Per curta ni llarga que sigui, tota vida no pot embolicar sinó unes poques anècdotes sense il·lació altra que pretesa.

    (...)

    Ningú, ni el Sol, no pot fer el que vol
    Ni el Sol pot sortir quan vol.

    (...)

    Derivacions de la realitat, i la realitat mateixa derivació de què? D’una casualitat de concatenacions de partícules que arreu i enlloc deriven sense cap ni centener.

    (...)

    La vida és la noia
    Qui amaga la toia.

    Sense escarrassar’ns
    Que suri el romanç.

    Conreada amiga
    Ens obre la figa.

    Quan pongui el piupiu
    Amb l’ou fem l’ull viu.

    (...)

    Al capdarrer, trobem la casa fosca.
    Amb més gust hi romanc fora.
    No entraré pas a la casa de la festa.

    La festa és al cel, un cel de fina pluja. Llàgrimes de silent rialla.
    No afegiré xorc xorrèstic a la insípida xerrameca.

    Entre tantes de tan vanes sortides assortides no immisciré pas les molt viltenibles meues.
    Fullaraca tost eixuta, tost encesa.

    (...)

    Algú ha llegit aquest llibre amb desesperació. S’hi arrencava a cada pàgina els fins cabells blancs. Era un llibre desesperant.

    Que què hi deia el llibre? No hi deia altre sinó que et mors.
    I què més? Doncs que et mors. I que et mors, i et mors, i et mors...
    No hi deia res més. Que et mors, i mors, i mors. Indefinidament. Eternament. I prou.

    (Italics mine.)

    (...)

    Són totes les mares meucarres?

    I pitjor que meucarres. Prou han cardades, i a sobre han gosades cometre el crim capital de parir un altre desgraciat per a nodrir la mai prou sadolla mort.

    Són les mares religioses les més meucarres de totes?

    Jotfot, i tant! Les més maleïdament criminal de totes. Llurs excuses pèssimes, infectes.

    (...)

    Us me n’estalvieu. Deseu-vos-ho. Prou de vindre’m esparverats que els capellans només s’obsedeixen, molt impúdics, amb les parts pudendes.

    Què voleu que fotin? Sense sexe, no hi hauria relectura del cos, és a dir, no hi hauria religió. Car religió és rellegir’s, rellegir’s el cos, veure-se’l i tornar-se’l a crear en clau sexual. Transformació cabdal, anagramàtica. On érets home (o dona) (o qualcú ambigu), esdevens en acabat altre, altri, sublimat. Tot ens religiós el veus “sexualitzar” amunt i avall com el monstre on en acabat no es metamorfosava.

    (...)

    Car et plouen del cel magmes i cendres
    Seràs encar entre sogres i gendres
    Si fa no fa immortal
    A l’oceà abissal.

    Esdevingueres roca.
    T’has mort com cal: quan toca.

    (...)

    Baixant les escales verticals de frèjoles baranetes cuidava caure de mareig, i de rodacaps i de vertigen, i ara, glaçat d’esglai, ni em moc — no podré mai més ni pujar ni davallar. L’únic que puc fer és tard o d’hora caure i estavellar’m al terra de ciment del pati interior on, expectants, els pers d’escombraries de la casa i els veïns no rauen.

    (...)

    Pensa sempre, company, en el vertigen.
    Quan caus en vertigen adona-te’n
    Que el cos piadós t’enganya
    Si et fa creure de cops que re no es mou.

    Que re no es mou, tret de tu mateix per la teua voluntat, quan de fet l’univers és rodes dins rodes on re no és mica estable.

    Tot és inestabilitat, i bellugueig sense solta ni volta.

    Són instants revelats de l’única realitat:
    Que tot roda, que tot és rodes dins rodes dins rodes... i que rodis caòtic on tot ensems roda al teu voltant és natural; és l’única veritat.

    (...)

    Ombra soc qui va passant sempre envant
    sense recances ni cues de panses
    ombra burella qui passa la rella
    trenca el terròs llaura el seu tros
    i amb cada escull reflectit a l’ull
    sense aclucalls hi guipa els badalls
    per on s’esmuny i no gaire lluny
    guaita a l’entorn llums de nou jorn
    sap que a cap born no hi ha retorn
    que en aquest pot de cucs molt rucs
    que és el món rovellat no haurà trobat
    millor racó que on l’ombra rau
    fa dringar la clau i se li obre el cau
    pel forat on cau un forat s’escau
    que se li obre i com colobra
    a clarors emergeix llisquent com peix
    ombra burella qui hi passa la rella
    nova contrada d’acurada amplada
    hi creix arbre furtiu qui per terra escriu
    branques d’argent-viu hi fem la viu-viu
    muts ocells de nit ja ho tenim tot dit.

    (...)

    Entre febles fanals amb baixa gonella blanca
    amb passos d’elegància finals
    com un altre dels millors estoics
    despès davallava a la mort.

    Davallava d’esme cap al fons darrer
    i devers els darrers graons ai com em sabia ara greu
    rebut al darrer replà
    pels crits enjogassats de les tres venus en flor
    avui mateix convidades a casa.

    Com em sabia greu ni amb quin cor més feixuc no em recava ara
    d’haver fetes malbé tantes de manyagues
    com encar potser no estotjava en aqueixes suaus mans.

    Mans suaus d’home greu
    dut al món a no fer-hi altre a la vida que d’amoixar-hi joveníssimes venus.

    Fadat a fer-ho
    acaronar-les acaronar-les
    per això
    per això m’havia mès hom al món.

    Prou llambresc encar
    sense carranqueigs ni rellisqueigs
    davallava
    davallava dic entre febles fanals
    i rebut al darrer replà
    per les tres enjogassades mai encetades venus
    esperonadors eren ara llurs crits de joia
    crits de joia que es desfilaven fatalment
    fatalment
    en fumets de venustes formes.

    (...)

    (Amb cullera de boix remenes el recapte
    Ho tastaràs amb cura ans declarar-ho apte.)

    La dona i el drut són al dormitori
    Cuguç servent els duc tec supletori
    .)

    Eren en ple simplegma amorós
    I no m’havien pas sentit entrar
    A l’espona amb peu ben cautelós
    Els lleix força estimulant berenar.

    (...)

    El ros el negre i el bru
    Troben de cardar-se-la força escrú.

    Vinc d’Evarist Gal·lès
    A fer-m’hi avui el sorprès.

    Són al llit ella i els tres
    Rebregat cascú i empès
    Bavós per un sexe encès.

    Voldria resoldre’ls l’estrès
    Geòmetra inoportú
    No gaire astut ni madur
    Qui hi entra com un confès.

    On ficar el cuc de cascú
    A quin trau o cau o fo-
    rat la cua no escau dur.

    N’eixiré pepet il·lès?
    Diré descobert i pres
    Sí ves de bou em disfrès
    De bou mesell i dejú
    Amb banyes de fluix cautxú.

    I a dur la pau hom m’ha mès
    En aquest món malaprès.

    Cal voler tothom distès
    És a dir distès i tes
    (Ben tes on calgui és clar tu!).

    Que hom cardi és ben palès
    Que no ho trob lleig ni cru
    De cardar tothom n’és remès
    I prou d’arguments sobrers.

    Hi soc testimoni nu
    Ullar cardar és “nombre u”.

    Poueu-hi de ferm i fers
    Miraculosos plaers
    I tots verges o ningú.

    (...)

    Som qui som per la gràcia dels altres — són els altres qui ens creen com a persones i qui ens menen com a titelles — els altres t’anomenen, et donen un rol, i esperen que, ara que t’han donada una identitat, et captinguis exactament com hom ha decretat que facis, fins a les darreres conseqüències. Desvia-te’n i esdevens buit de contingut. Un no ningú.

    Només vull anar passant com si ni he passat, sense aixecar mai la més mínima polseguera, com un airet tan tènue que ni la mort no el nota. Passat per alt àdhuc per la puta Seca.

    El teu cos és un bomba que a qualsevol instant pot esclatar en letal malaltia.

    El cruix hipnòtic dels fòssils quan s’eixuguen; l’eixarm dut pel mormol episòdic dels fòssils qui nogensmenys pertanyeren a carcasses de qui, bo i vivint, les iniquitats foren descominals, i ara, anòmals, emmetzinen l’aire de l’àrea on abstret romanc de molt burxaires punxeguts patògens. I em veig transportat als atàvics caòtics abans. A l’adés de l’esplèndida horror. Angoixat, desesperadament pul·lulant als malignes eixams dels immediatament extints.

    En la foscor, monstres glaucs i enfebrosits es desencasten dels murs, monstres avials, qui a ramalades t’envesteixen, envaeixen, cruspeixen.

    (...)

    De jovenet, amb vocació llavors de monstre fosc qui es desprèn, plàstic, del mur, m’arronsava tant com sabia a les parets.

    Tant arronsat, m’hi volia fondre. Millor fat. Fat preferencial. Me’n record perfectament.

    (...)

    Mai no m’ha feta cap gràcia l’inframon.
    Tot i ésser casat amb el dimoni l’he visitat molt rarament.
    Tot m’hi és estrany i malgrat la xafogor la humitat la trob encar més emprenyadora.

    Mes m’ha vingut a veure un fill meu d’un previ matrimoni.
    Un noi molt entenimentat i molt intel·ligent i molt assabentat havent anat a les millors universitats.

    L’ha volgut veure i aprofitant que com sempre el banyut de dalt es trobés molt enfeinat entretenint molt repel·lent gent important l’hi he menat.
    Té un ull d’arquitecte i ha anat sospesant com si l’entengués gaire l’estranya distribució de tot allò.
    Vastes cambres i interminables corredors i ubiques i sobtades escales que qui sap on duen en aquell fosc laberint que m’alça calfreds només de reveure’l en imaginació.
    Les sorollades hi eren màximes.
    Allò era encar pitjor que la xafogor i la humitat.

    L’infern sempre hi fa fer reparacions de tota mena i d’ací l’estrèpit continu que n’emergeix i potser per això així mateix el tràfec i les recepcions inútils als pisos de dalt.
    El dimoni mai content amb el que hi té.
    La vanitat el rosega.

    Li he dit al fill que tot ho trob estrany que no hi reconec re que no hi vinc mai que prou feina tinc dalt amagant-me pels racons més tranquils.
    Que em fan fàstic les novetats.
    Que tot el que hom fa que no sigui l’essencial per a anar fent és en efecte molt repulsiva i fútil vanitat.

    Per exemple per què serveix això?
    I he premut una espècie de lluent botó quadrat tot vermell roent que sobresortia d’un mur a mig fer.
    I amb allò havia apagats tots els focs de l’infern.
    He fet sí ves mig aixecant l’espatlla.
    I pugem pugem empenyent-lo li he dit que el capdecony si ens hi veu es tornarà a ficar com una histèrica.

    (...)

    Havent perdut algú, o quelcom, o àdhuc, com suara, ai, un manuscrit on has anat treballant-hi tots aqueixos darrers dos anys, això rai. Tard o d’hora te n’adones que...

    Perdre, perds molt; mes mai no ho perds tot.

    Fins que et mors.

    (...)

    Érets a la clínica malalt i s’escaigué, aprés qualsque jorns, que vingués nadal, i un migdia passada l’hora de dinar, quin esfereïdor desastre no veus que se t’atansa molt amenaçador? Un parell d’odioses monges qui van repartint una ampolleta de xampany dolent i mitja rajoleta de torrons merdosos per cap, i comprens de mantinent que per a rebre aital miserable teca, et caldrà abans petonejar els peus d’un ídol que porten damunt, un ninotet fastigós que en diuen, en xarnec, és clar, car les fastigoses feixistes naturalment n’eren, “Khetsutsito”. Veig que els malalts jaguts als llits previs tots s’hi han avinguts, i ara t’arriba a tu decidir, i quina idea més higiènica fotre els llavis on els altres repulsius malalts no vénen pas de fotre els llurs, ca? I tanmateix què fots? Fas veure que també t’hi sotmets, car de bursada què has pensat?

    Que si París prou valia una podrida missa...

    Uns torrons i un xampany ínfims també valen potser prou (de fer continent de fer) (amb el subtil estratagema d’un copet de mentó) un petonet a un ídol per a cretins, sostingut per les mans d’una cretina monja de qui els dits puden, és clar, a cul maltorcat.

    Humiliació, humiliació. De mínimes autobausies el món n’és fet.

    (...)

    Era la moda per al si fa no fot mascle jovent d’anar pel carrer fent bellugar un dit per la bragueta. Hom ficava el braç sots el cinyell i els pantalons i hi treia com dic un dit. I amb allò érem d’allò més elegants ni dandis patorrats.

    Tret que, encar més audaç que no ningú en la teua timidesa, treies no pas el dit, ans la titoleta.

    Per exhibicionista fastigoset, et duien davant justícia.

    Vejam, ens l’ensenyes, feia la geperuda ans molt mentidera jutgessa.

    Ningú se n’esgarrifa gens. Per comptes comenta la repel·lent paia togada, Ens fots el camp i no ho fas mai més. Com diu el límerick, “de minimis non curat lex”. Amb aqueix tan minúscul òrgan de “sex”, qui gosa anar enlloc? Mills amagar’l d’empertostemp.

    Prou feina hem. No es fica la llei en coses sense importància
    .

    (...)

    Vit abreujat, esperit capat.

    (...)

    Com la dona del cuguç, l’artista fa el que vol amb el seu cony, vull dir, amb el seu art.

    Els qui anem vestits de pell de bou riem i cacem pels paisatges verges on tot animal és alhora amic i enemic, segons les circumstàncies, i riu o caça com nosaltres, els aventurers dels temps on l’aire encar era respirable.

    Ara, llas, les màquines tot ho han dut a la merda, i sobretot l’aire enverinat, fosc, deleteri, putrefacte.

    (...)

    El cony de sor Desiderata
    És el proverbial casalot del pirata
    I el casalot del pirata
    Una desclosa flor escarlata
    Que cull a cops de gaiata
    La meua cua de rata.

    (...)

    N’Hug Al-padrí, llegidor de mans.

    No pas que fos quiròleg, que en llegís de les mans les incisures a les voles, les faitisses trajectòries als palmells.

    Era, però, això sí, intèrpret per a sord-muts, i, quan somiava, el seu teatre oníric era recitat només per mans.

    (...)

    —Li fa mal el maluc a n’Hug
    Caquètic indocte caduc.

    (...)

    Arriba “ekhpana”! — s’esgargamellava, bavós, el pobre xarnec.

    I tothom pensàvem, On vols que arribi? Ni a la sola de la sabata — una altra merda de gos.

    (...)

    N’Aristarc Verdura, cap de guerrers, cardava quan volia i amb qui volia.

    Els guerrers sempre ho fotérem així.

    Romanços de bardaixí cosó, carrinclonades de pàmfiles femelles, xaronades de ximplets romàntics i de cagats trobadors, no és pas mai cosa nostra.

    «Així que a la merda les lleterades. Cuixes en V de victòria i som-hi, la truja, que prou haig després molt millor a fotre.»

    (...)

    Havíem guanyat i exultants ejaculàvem, Aür! Aür! Aür! Som els campions d’ara, d’ahir i del futur!

    I, ennuegats i rogallosos, encorcobits, els verinosos enemics nostres expectoraven, tolits i a la fosca, un seguit molt inharmònic de juraments d’odi.

    En allò que tu penses, hom s’hi caga — havíem dit. Et vessa santòrum pels intersticis de la carcanada. Oi que m’entens, talòs? Per les esquerdes de l’espatllada carcassa, llords regalims de sang, merda i lleterada, barrejats amb gelees lubricants, bo i reglotant, et brollen a llefres glops que en llur horrorosa fastigositat tothom esglaien.

    Inics enemics col·lidien llavors ells amb ells entre els enderrocs.

    (...)

    Distorsions de l’ofici, es veu que dius merda “massa sovint” i n’hi ha qui t’ho retreu: «Monòtona matèria fecal!»

    Home vergonyós, i de classe ínfima, saps que el millor que pots fer quan hom et repta és callar. Tanmateix, barrines: La matèria fecal no és mai monòtona. N’hi ha de totes colors, odors, sabors, textures i musicals aventures.

    Demaneu-li-ho sinó als peixos del Carib.

    (...)

    Sobtat un cop de fibló s’enduu el iot a tres quarts de quinze i romanc a mercè dels taurons.

    Per a distreure’m me’n record que un moment àdhuc sanglotava d’emoció estudiant a lloc la complexa química de les matèries fecals en contacte alhora amb els llavis dels peixos goluts qui les tastaven enderiats, i adelitats les consumien, i per la segurament miraculosa substància aquàtica que embolicava el Carib.

    Salvat doncs pel caixot providencial.

    Una de mes principals comeses al iot hi és cada migjorn de buidar’n el caixot, i això ben lluny rere els aups o ròssecs del vaixell.

    Allò em duu estranyament a l’esment...

    També providencialment salvats per cap fustota enduts per l’esbojarrada marea enmig d’enlloc, i l’abundosa barba de mon oncle l’elèctric (qui aquells dies feia teatre d’afeccionats) iridescent als raigs del Sol despietat.

    Amb veu greu i estossegada i escanyada em diu que s’ha cruspit el besnet qui duia a la panxota.

    Ens hem adormits cremats i a mercè dels corrents marítims d’un oceà estúpidament exaltat.

    En estrany lloc i en estranya contrada hom pren conhort que el món no és sinó escorça bé que en els de més dels indrets tristament massa mullada.

    Estultífera nau vaixell dels folls entre trontolls de fulletó i abominacions diverses, quina embranzida no prens vel·leïtós devers aquells llimbs d’aspecte d’encenall?

    Era un pla pla — pla com l’oceà calm és pla — mes qui es fia del monstre qui es pretén adormit?

    (...)

    Era un llogarret que es veu que en deien Ca la Rossa, i llavors demanant-me que de quina dona rossa avial no volien dir, quan bo i adonant-me on parava, al capdavall d’un espadat remot, ara hi caic, i em dic segur que antigament ho empraven de canyet, i la rossa (encar es devia escriure amb accent: ròssa) no fou sinó cadàver de més o menys coneguda mula qui s’hi podrí a pleret.

    (...)

    Canyet que fou...
    Quina rossa avial...?
    Tret que no fos fa cadàver de mula.

    I aquell ros llarguerut i prim qui s’entenia amb ma mare?
    Venia de Cal Ros
    La botigueta al peu del penya-segat tallat dret i en sec per l’espasa d’un tità prehistòric.

    Tot daltabaix
    Davallen llordes catifes mobles esquerdats màquines espatllades
    Descarregant d’estranquis
    Anells de diamants d’amants o de casades histèriques
    Els brètols hi llencen torxes i d’altres objectes incandescents
    Tota mena d’endergues i rebuigs i immundícies
    Folcs sencers de bens
    Penya-segat avall
    Intensament malodorós.

    Ton pare ataconat i lleixat per mort
    Somera al gorg.

    Feien córrer que hom l’havia ataconat i mort per homosexual
    Com era la moda de fer entre els invasors feixistes
    Quan eren ells la bòfia invasora els qui n’eren de debò d’homosexuals.

    Una galdosa...
    Una galant...
    Bella persona ta mare.

    Recitant bestieses al capellà
    Car qui en rebia la penitència més forta aquell guanyava.

    Mon oncle l’elèctric i jo
    Adormits panxotes amunt fent el mort
    Ens allunyem de la platja
    Quatre o cinc jorns i nits a alta mar
    Meravellós per al sistema digestiu.

    Em diu que s’ha menjat el besnet
    Una fustota ens permet descansar drets dins l’aigua.

    M’havia anat alliçonant
    Entre els 21 i els 25 les noies veuen el futur molt problemàtic
    Cerquen posicions i amb això es volen arrapar on puguin
    S’arrapen a tot i confien que aquell ham serà el bo.

    A la platja mon oncle l’elèctric ensenyava de nedar xiquetes
    Jo massa vergonyós aprenia a estar-me’n per sempre més.

    Les ensenyava a nedar tot i que veies que prou n’hi havia que en sabien pler.

    Ses dues mans fan feina alhora — la dels pits i la del cony
    Aqueixa es desprèn un instant per a amb un polze aixecat dir “òptim!”
    Mentre aquesta els dits maseguen sots el mallot de bany de l’aprenent.

    Per sant Joan l’hora de la revetlla l’oncle n’havia trobades dues qui volien cardar
    Nit del jorn on tot és permès
    Mes com ara pres de fàstic fugia esgarrifat i el lleixava sol.

    Al bar un vespre havia pensat reconèixer una amiga d’estudi en dues dones qui assegudes xerraven
    Me’ls atansava barroerament i se’m trauen de damunt
    On l’elèctric llavors els diu totes les veritats ben clares
    On en el meu empegueïment elles ho reconeixen.
    Hi són per a veure quin calet ni quin altre peix ben carallot no prenen fent el bol.

    Em diu Què impel·leix les dones a voler cardar sense arrest?

    Respon Un cuquet maligne i insolent qui se’ls mig amaga al cau encès, i, com culet en finestra, hi trau tostemps el nas amb esbojarrada curiositat i desfermada fam.

    Empegueïdora reacció
    Magí el meu descordat
    L’oncle esguarda polze aixecat dient “òptim!” la tosseta que em fa el titot
    «He’s risen!».

    (...)

    gits del guit per als quatre gats pus aguts

    en Qrim son incert guaitajorns