Qrim Qatalà

q.q. lxxxiv

2012-01-30T19:25:00.000-08:00

q.q. LXXXIV

Si sóc colom fent l’aleta

Si sóc colom qui ala bat

fins, del davant, la vorera

cul-encès i enamorat

o corprès i cul-morat

per l’ocella qui hom esquera

car vull heure’n l’himen cru...

M’embal com el marabú

geperut i malcarat

i passa un autobús negre

i s’enamora ell de mi...!

Ai com corc, o em desintegra

lamentant-me com felí...

Se’n fot, davant, la coloma

se’n foten tots els promesos...!

Si entre els botzineigs emesos

l’autobús me l’encoloma

a ella tots l’hi encolomen...!

Cada rèptil colom rude

coent lleterada exsuda...!

I de la colla fenomen

de cascú rep-ne ella el semen...!
v

Se me la carden i femen

mentre l’autobús se’m carda...!

Ah llepar-li’n la suarda

ara que tothom hi passa

(i damunt meu l’autobús)!

Me li jec davant, obtús

ranc, mig plomat i amb la passa

i li deman doncs la mà!

M’hi casaré molt heroic

i cada ouet seu ecoic

cov com fill meu, repatà!

Volgué el destí (i l’autobús)

que vingués al món cuguç!

I ara tot davalla fi:

jo fidel i ella fifí...

Ella ficant-s’hi vits rai

i jo sempre doncs bon xai

llepant-li el ressabagai!

Xanguet entre afàs i nansa

tastant-ne bella esperança!

Ah quin món doncs més perfecte

on mai no et vols interfecte!

Sobreviure és el que val!

Sóc el colom qui ala bat

i mai no va a l’altre costat!

Portar banyes no fa mal

molt de conductor ferotge

hi és per a fer-te’n de bo!

Amb son vehicle t’enfotja

t’uja, et mig pitja, i per ço

aixafat en surts, i blau

i amb un cul no pas encès

ans fos, capat, o defès

cada colló, o ja fet dau

que no pot fotre cap clau...

Sóc el colom sense vol

qui sa dona només vol

mantinguda amb estintol

viu, sencer i de bon pinyol...

i sobretot variat

pujant-li pel buderol!

Entre grinyol i grugol

sóc el colom eixalat

qui a l’ombra de la deessa

sense por i sense pressa

gaudeix quaix eixelebrat...

Si al seu pit de gàlib bell

en dolç recer doncs hi rac

part darrere al seu buirac

viratons de passerell

i de madur i de fort...

(tothom per l’orgasme absort)

rep-ne en cua encadenada...

Tornem doncs a la tornada:

si sóc colom qui ala bat

cul encès i enamorat

no em bellug d’aquest costat.

~0~0~

Exercicis sissis

Qalbet ai carallot

si de la dona el zuzú i la roseta

i de bocaterrosa i a la gatzoneta

són reservats per al mascle qui tot ho pot

sempre te’n roman la maneta

o el puny de llur mastegot.

(...)

Esdevens doneta tradicional

pel procés de feminització radical

on si la pega societat de la pega vol animal

que manis

no manes gens

ans n’ets totalment el manat.

(...)

El grau de masculinització del drut qui se’t carda la dona

es correspon directament amb el de la teua feminització:

gradualment, a còpia de druts, la teua feminització

esdevé completa

amb llur masculinització incrementada

i la dona ni cal dir satisfeta...

fins que del tot feminitzat

el sexe t’és barrat...

només existeix per a ells

i per a ella rai

i tu llur agraïdet lacai.

(...)

Si li parlaves de bon començ a la teua dona de fidelitat

et deia, rient, que quin concepte més absurd no fóra

per a ella comprometre’s a cap fidelitat

envers el cuguç beta i feminitzat!

—La fidelitat que serv és només envers els amants!

Cada cop que amb cap hi sóc

tu sexe no hi ensumes ni per caritat.

El beta s’aprofita únicament de l’absència del drut alfa

o de l’instant distret entre sessions amatòries entre triats

(el de suara i el d’adés ara mateix:

entre el qui m’entristia i el qui me’n durà consol).

Tu, en canvi, car et sóc ídola

em restes com cal eternament agraït i fidel!

La dona alfa es mereix això i molt més

mes ella rai, banyes te’n fot a betzef

i sovint despreocupadament

sense ni adonar-se’n que pler te’n col·locava:

arbòries, agrestes, esponeroses, puixants.

~0~0~

de cagats principis

pel pentenill i l’esfínter

sóc el sissi qui hi passa la pinta

sóc en Qarles Qalbet cuguç colló catifa,

llepant roseta em toca la rifa

esteta i refinat i tast merda del forat

llepant el cony de la rosa mística

o el sés de la roseta mística

sobretot si són gebrats per la llet dolcíssima

dels enamorats de la deessa

a pleret assoleixc la meua odissea

còsmicament fredolic embolicant-me en duges

com lànguid ofidi qui sempre tip

mai remçons no pidola

au, i aprés el jorn venia la nit

i amb això (llep, llep) el dia enllestit

tret que anant fent s’acostumava la llengua

i mos ulls entelats repassaven de la paret

la rica bibliografia amb maragdes excursions

anecdòtiques impertinències

almiralls als miralls vanament oceànics

llurs tites titàniques

els músculs tenaços irrigats per sangs roents

les esfinxs d’esfínters impassables

les humitats regalimoses al zenit incandescent

la insistent vergançó a l’era de batre

del seu cul sense horitzó

buits col·loquis copsats només de faisó fugitiva

i segons tota versemblança fort tocats del bolet

mon esperit dut del doi al consir

poetitza de vores amb còdols pels ximecs banyats

d’altres neguits mig esborrats

vagues enyors, anhels perduts

mandrosos em voleien per l’esment

damunt les capaces latituds

i els vaporosos sospirs s’hi perllonguen

en filagarses i pelleringues

escarafalls de cassigalls

rucs ambicions, diàlegs truncats

cordes lligams esguards vestigis

reviviscències de tendencioses incidències

qualque escunç o altre pus tost rar

i tantes de tanques a mig saltar

íntimes xanques per a esquitllar’s dels fangs

llangors, arrossecs i fantàstiques mortalles

amb víscids nilons i inflamats tendons dibuixats

mentre dits escorxats reus d’osteoartritis

pler d’altres deficiències bo i fiscalitzant no assenyalen

pengen llavors precaris els dilemes còsmics

les espirals ontològiques

les verdes paròdies

no gens afeblides re-suren les rutines llordes

hi ha piles de papers

s’hi passegen múltiples insectes

ells em fa que se n’entenen del que hi ha escrit

món altament indesxifrable, ja et dic

em sembla que en saben més que no sé

els retré homenatge ara que coincidim a l’ésser

claus immortals d’honestedat palesa

aimats insectes qui llegiu papers

bibliografia anodina monòtona

melancòlica barroca

d’inexorables demagogs:

no en trec cap prosperitat

part defora passa el carro dels fèretres

cap al sepulcre discordant

d’aitanta de malastruga barbaritat

ah tornaré a la beatitud i serenitat

sedentari aeròbic

terapèutic vigorós

o em refaré pastor

querant querrines mes també

qui quer quers molses

coccinel·les líquens

crisàlides salpetres de cariàtides

poliols, herbeis; remeis

burxant a l’osca tova

de la deessa crustàcia

anihilaré cada sentència

diagnòstic prosa

natura morta o ja gàbia de mims congelats

tot el que amolleu

amb ritme i sense

pels budells excèntrics

brous paradoxals irònics

orbes tautologies tòxiques

amb tècniques ni químiques

de l’ergonòmicament esclavitzat

medicat vàpid tanoca ètic

clínic meticulós al·lucinat

paradigmàtic entròpic demoníac

clercs del talent lliurat amb riscs

i sense, me’n ric lapidari

amb les costures tanmateix intactes

negligent bucòlic quirúrgic

per tendres boires

on les ombres de guspirejants tintes

omplen xeringues

que projecten tempestes

en paròdiques lents

amb coherència d’harpia

mon oníric ull

(silent virginal) l’abjecte cru epíleg

al subtítol omet

hermenèutiques buidors lliureu

discutint de l’oratge

mentre em fonc i us n’escarnuf

com el llamp sobtat i venint d’enlloc

amb son sòlit cerimonial de violència consolidada

reïx l’escàndol i l’incisiu cuguç

càustic aspergeix amb verins qui molt nouen

cada idil·li corcat amb fètides joies

pudents i superbs

sobirans bufen de les erudites goles

fúnebres embolics d’absoltes

i faig equip amb els boxadors

de molts de símptomes asimptomàtics

i dits de peus asimptòtics qui em canonitzarien les natges

columnes i columnes militaritzades

de paisatges totalment escàpols

em destralegen el cervell entomòleg

que sempre hi troba nogensmenys l’agulla invisible

car tot el que és ocult és falòrnia

tot és patent:

el que veus ni sents és

i només el que és és

en sòbria passejada per les jocundes línies

tot hi és ficte

els agressius mitgesmerda cupidos

les fúries commocions ignomínies

les contemptibles genuïnitats

les infames vanitats

els roncs ucasos

les aptituds sòpites

les rònegues virtuts

les beatituds forçades

les coreografiades injúries lúbriques

i els virus delinqüents

les circumspectes assortides actituds

els brodats adotzenats tanmateix (ui!) encriptats

les algues menja-sopes

els radicals sospitats

les epistemològiques harmonies

les metàfores parasitàries

els catàlegs epifànics

les morals ètiques fal·lus

les supersticions conceptes i façanes

i darrere no hi ha re

tot és façana

façana ensorrant-se re roman-ne (ni tu)

al principi fou la merda

i cada principi merda és

m’he empetitit fins al darrer fil del rebuig

cada premissa filosòfica

neus de bugada

el mort ha mort la morta

mes la mort ha morts els morts

de les dones qui am, llurs hams am

oh anell ambrat de mels emmelat, cimbell eclèctic!

paradís d’infern

pertot venç la puta

i com més puta més meravellosa, triomfal

vetusta mes encar venusta

na Minerva Mur!

ací arriba amb el motorista Corc Corcat

amb la seua moto d’ivori arnat

imatges despeses

contrasts i proeses

sabudes conteses

foteses rai

passaren llur edat en luxúries i etzigoris

en inversemblants ardiments

qui al melangiós enyor t’enfotgen

corromput t’erigeixes

sanglotant de joia ans barganyant xafardeigs

curullant el femer

sóc n’Eudald Dedalt i Sensexplic

l’home sense melic

I came for a little trip

and now the trip is over

m’envol cucut damunt l’estesa

foscor apresa

plevint-me de l’avinentesa

cap a quina altra comesa

bona nit bona nit.

~0~0~

Fa ara, un bri avergonyit, comentant els seus perllongats anys d’intensa investigació científica, en Macrobi Vlit, arestut neuròleg arreu conegut...

“Tots plegats, en ambient distès, amical, vestits amb colors cridaneres, de darrera moda, i bevent begudes fines, menjant car, dormint tou, tancats a casa, tanmateix assidus, molt dedicadament, sense atur, fent tothora números, guaitant fenòmens i galàxies per les finestres, jorn i nit, com dic, i descobrint (en llibres i mig destarotats escrits, i en fulls blancs repetidament estripats, i en teclats de màquines que sovint havíem de llençar, car, exhaurides, no els en podíem extreure re més), descobrint-hi, doncs, dic, nombres rars, seqüències, correspondències, fórmules... i cada cop que descobríem doncs cap nombre màgic, com ara el tres, el sis, el vuit, el setze, el divuit, el trenta-sis, el vuitanta-u... un raig de merda ens plovia al cap i ens inundava la casa, i havíem d’anar-nos-en (cau inservible per xaropós cataclisme virós)... i emigrar llunyet, a trobar-ne una altra, tots farcits encara d’un estrany entusiasme, una fal·lera il·lusa... a la percaça doncs d’un altre nombre màgic.”

Abans de pujar al tren, jo romanent assegut al banc de l’andana, encara m’ha dit: “Ah. I el disset cents cinquanta-u, i el vint-i-vuit mil i escadús.”

I potser algun altre, o potser ni aqueixos, car, és clar que a mi, això de fer numerots, malament rai, sempre m’ha marejat bontròs.

~0~0~

Com se m’embrancava per alçúries embafadorament vaporoses, morigerí: —Ací rai; veedor circumspecte, m’hi esmerç de valent, pragmàtic, al fit. I, com sabeu, només val el vist. Lliurant-m’hi, afaitadament, o sèdul, mes tranquil, com qui esguarda analític predeterminades funcions en d’altres cuques (escarbats, cargols), ço és, llurs espoderaments, dèries, cobermòrums, espasmes, verrinys...

—Quant als estels, sabeu què? Els tinc tots comptats!

~0~0~

Só en Samsó Calcetes i fa’m horror l’infinit

Car quin truc malparit de la natura boja m’impel·leix ans enfolleix a creure’m jo mateix? Car no sé mai per què em pens que sóc ningú si prou sé del cert que ningú no só.

Car com més vell et tornes, te n’adones que visqueres més vides de les que fins ara no creies i que tanmateix no et marcaven sinó amb vagues inquietuds d’incertes absències; les vides d’adés amb les d’ara no serven cap punt de contacte — una amnèsia total a llur respecte.

Car avui mateix perdies, al jardí de davant la casa d’una parella de vells (més que no tu i tot), les espardenyes grogues amb cercles negres que duies per casa i tanmateix sorties a caminar-hi... ei, i com et costava de pujar les escales del jardí d’aquella gent... ni en veure que llur auto s’atansava... com no tenies esme ni forces per a salvar’n la barana!

I així és com t’enxampaven... —Perdó, els deies, cercava les meues espardenyes, se m’han degudes embrancar al fang o damunt qualque caguerada de gos damunt l’herbei...

—No et preocupis, Samsó, diu la vella.

—Ara me les enduc, perdoneu, dic...

I encara no te n’has adonat que t’ha dit pel nom com si et conegués, i ara encara respon: —Vés-hi amb compte peunú, Calcetes, que no et clavis cap clau ni fragment de vidre...

I doncs ara t’esclata al cervell la veritat. Aqueixa dona et coneix íntimament. No sap solament el teu nom que ningú no et diu, car tothom qui et coneix et diu de Sam, ans sap com et deien ta mare i més tard la teua dona ans no se te n’anessin d’aquest món... Calcetes!

—Com és que sabeu com em dic?

—No te’n recordes com tornares de la guerra i t’allotjares a ca nostra durant quinze anys, Samsó! fa el vell.

—No, no! De quina vida meua em parleu? Ai, pobre de mi, com m’espanteu! No sabia que havia tornat viu de la guerra...! Vull dir, i de quina guerra...?

Quin embolic! Distàncies insalvables de somni, de malson, i del son i de la son. Sempre un altre estrany estranger qui es deu fer passar per mi. O jo per ell. Buit receptacle qui rep tothora una subtil infusió d’essències alienes. Identitats intercanviables. Emanacions qui s’adhereixen a les interfícies, els intersticis de fina teranyina, de ço que et deu teixir...

Telepàtiques ans hecaergues impressions qui t’envaeixen i llavors et sojornen vitals. A l’infinit.

Oh no! No-no-no-nò-no-no-nò-no-no-nò! Hòrreu infinit que el concret i segur escanya!

—Tan bé que no m’estava engabiat en límits nàquissos de quatre parets, contingut! els dius. Car si enlloc t’eixamples és als límits establerts dels mèdols vists!

—Qui vulgui renéixer que es mòrigui, fa el vell enigmàtic.

—A la merda els enigmes, dic. Només vull ésser u.

—Impossible, respon. Seràs volcà, bacallà, senglar. Dins la pudent carcassa de la biomassa, només hi ha abissos on en desfeta ignominiosa caus, com del ventre indolent l’incomprensible jeroglífic cagat.

—Vell pocavergonya qui em cuines balder llegendes i atmosferes d’atlètic espantall, príncep de la temptació.

—Roman estona catatònic, Calcetes, i dirà’ns què veus.

—Els ulls em deceben — hi veuen el que no hi ha. Una lleixa sens fi amb ous a frec d’estimbar’s.

—Cada ou et desclou la vida que en malbargany i sense gaire mònita balafiares.

—Impulsos de llondro, tramès a tondre. Amb cara d’asmàtic, carismàtic. Fornit amb banyes, sortilegi místic. Ja et dic que prou pots, afegeix la vella.

—Que prou puc! m’alçur, i jur contra llur jejú pur i cordur. Hom m’empelta, mirífic orinal, amb agònics espectres de dubtosa sublimitat, tots amb aparences de gàngsters qui em flecteixen les freixures, i, il·lícits i petulants, m’ocupen l’espai, i em dieu que prou puc?

Ningú no et respon. Vell i vella perdien potser personalitat...? Eren en procés d’invasió de cos gastat...?

—El cos és la casa, el cas la cosa, diu la vella, estranyament jove.

—On visc hi visc, fa el jove, suara vell.

—Em dic “M’ho dic”, responc, amb veu d’altri.

—Veig, Calcetes, que et feies un nus a la cigala per tal de fer memòria que mai pus no et serà llegut de cardar, la qui fou vella interposa.

Saluets d’onades m’eixorden i despullen, com si só mig desarrelat salicorn massa a prop de grops i maltempsades. I llavors, per quin cop de naips, tampoc no em reparteixen substància... i em mantinc broix i inert, ni amb intenció de mai jaquir’m llogar enlloc.

—Se’n van mos posseïdors sense estrèpit, relliscant, com si no hi són, i romanc exúvia... no só, darrere, en acabat de cada onada, sinó despulla sens ànima... pelleringa i esquelet claferts nogensmenys de taps i xacres, dic. Monòtons boscs farcits d’apòstrofs d’esglai; escales interminables d’hospital; infinits cels multicolors i apocalíptics; corredors de metros sense boca; llordes rajoles que xerriquen al pas de l’ombra que dec ésser, esciatèric sense Sol; o túnels sense eixida; camps ermosos sense viaranys aumon; vernissos de fresc, on relliscar-hi és obligat; ah, i els atapeïts concursos d’endevinalles on tothom hi guanya quelcom o altre... inútil, és clar; i els entremesos estesos en triangles amb llepolies i formatges; els trànsits rabits; els epitalamis amb garranyics i escarritxos d’incredulitat sardònica imbricats; el tedi intolerant de l’anar-se’n sense quest... catric-catrac, pengim-penjam.

—Arri avant, fan ensems els jerarques, absorts coneixedors de cada clau d’abstrús dilema, i jo llur embrió qui es rabeja com catxap ans el gatzoll dels queixals de la guineu no l’heguin.

—Amb rodes, amb rodes, insisteixen, i ara porten cucurulls de vestes insolents, i em volen boc expiatori o només discret afoll mort a l’ou de la pigota.

—Re no hi va, contradic.

Iconòlatra, m’evocaré femella sotmesa de tres amants ensems, com tinc trenta anys i ésser cuguç era doncs meritós, no pas com més tard, com la dona s’envelleix i no pot ja concebre. Ací els tinc, constants, icònics, ídols. En Gastó, en Jaume, en Joan Carles... visitada per iròniques possessions, pres per precaris edificis de carn, subjugat per tènues formes i contorns que falleixen amb el buf mateix de l’alè com s’accelera massa, cor i ormeigs del pit de qui el deler únic esdevé espetec.

—No, no! Llord i verge com closca ultratjada que cap ens molt flairós no habitarà gaire estona. Efímers passatgers de nas maniàtic i basca fàcil. Llurs íntimes aspiracions... devers millors horitzons, paisatges de més prestigi... Escamarlans i galeres, musclos, cargolets, pagellides... Cristal·lines cantimplores... De tendre tacte, contacte...

Em recorren sensacions. Amb aplom i tremolí d’atleta m’han dut, mig a sopols, fins a la porta de ca meua. M’hi llencen com caguerada.

Cada aparell del gimnàs amb tímids afalacs acaron ara. Cadascun d’ells rescatat anònimament de les fondàries. No pas mai gens violat, amb tots els nous gruixos i creixences, barbs, concrecions, monstruositats, doncs, de les milionades d’anys enfonsats jaquits intactes. —Ah, és que les relíquies europees som víctimes de les catastròfiques gambades (brams, garfis, ribots, queixalades!) dels brutals paleontòlegs (anorreadora horda irreductible) i de llurs ximplets catàlegs que ens despersonalitzen, tolen d’íntimes delitoses particularitats ans arrenquen cruelment al simbiòtic veïnatge, per a aïllar’ns en acabat en vitrines irrespirables, em diuen, marrits i estossegosos, i prou els comprenc amb ulls humectats i la cigaleta morta.

Davallant inestable inestables escales. Tentines, palpentes, i som-hi, esfigassat al raconet encara.

No sóc geni gens genuí per a esbrinar els vacus misteris dels voltants, només faig xup-xup i xau-xau xauxinejant en l’entreteniment mateix del cresp on m’escaic de raure-hi, camaleó de les lleugerament rutilants esferes imbricades que al cap em roden sense seny, com forassenyades roden i roden pels infinits incopsables firmaments, camaleó doncs, com dic, cuscament xiuxiuejant i arrupit a les parets, i qui a tota pedra mullada ni a verdet ni salpetre de celler prou perfectament s’adiu. Amb tendra commiseració em guait doncs cada objecte, de qui les emocions vull aprehendre’n ni que fos cap breu frec, esporuguit rai, i amb alta bonhomia.

A les fosques m’escany, dementre que l’esdevenidor son abisme abassegador se’m gita damunt. Cert que de disgustat gairell ull els lleons adés feréstecs i hostils, i ara paraplègics. Mai no he entesa la dubtosa estètica de la salvatjada del viure. Per això no vull aitampoc mai elevar’m gaire lluny del fang. Només damunt les petges efímerament immortalitzades pels orbs elements anteriors hi creixen els somnis.

Érem adés una colla d’erudits filòlegs rampant per a esclarir les enigmàtiques eròtiques peripècies del festeig entre dues o tres hipòtesis filtrades al buit de la pota il·lustre de qualque nematohelmint o festucari, de qui els irònics escrits damunt el tarquim despertaven, unànimes, els elogis. Col·loquials, amb burxes, busques, espases i sivelles, discrets com sordes serps, matinades i poncelles pels rudes camps catalònics sollàvem dolçament. Ah cels i sassos; del groc mostassa al groc safrà, tants de grocs no hi ha!

I ara? Tret de l’enyor, vols dir? Ah, llunyedà anar fent obliterat, eclipsat... Despesa la saó dels estudis, cap distreta empenteta del temps ja ens ha dut al naufraig. Món esbordellat. Primes esmolades esberles del lleny bojament sacsejat et fereixen en astoradors paradoxals indrets. Quin malson de merda! Si teníem ànima, tota se’ns desumfla, baló escaguitxat.

Adés ressorgeixen les tremolors exsangües de l’esglai del rabit pterodàctil qui tornaré a ésser... Politròpic caràcter qui per les esteses hilarants, on tard o (pus tost) d’hora no m’estavellaré... se n’adona novament que ha perdudes les espardenyes en molt sospitoses circumstàncies. Allà baix, allà baix... Vestigis hipnòtics em tenen encantat... Falorniaires esdevenidors, truites somiades...

Debades volia que els ferris braços tenaços dels inveterats verins de veïns em deseixissin. No em rabejaré pas al sòlit cocó... tot hi és aigua estantissa, angoixosa... —No, no!

Mes els vells, amb displicents remarques, em tanquen, com al capoll irrespirable, dins la meua “propietat”. —Inharmònic al·lucina-hi, capdecony, més a pler i inofensiva.

Com sentia cargolar’s al pany la clau, maniquees reminiscències em corsecaven el cervell. Ah, si finís l’època escanyadora de l’eixut i la pols i retornessin els pits maternals als murs feraços d’on visc mon ou!

M’hi amorrí.

—Ridícules passions, no sé pas per què voleu anar ni (pitjor) fer-m’hi anar mai enlloc... tan bé que s’està a caseta popant salabrors!

Expertes maletes nues raïen part de terra. Amb consens rai, se n’eren congriades en greu aplec resolutiu; amb posats severs, mes esparses, s’obrien com boques i es tancaven. Les senties, massa assenyades, examinar els fets essencials, cabdals, bàsics. Ah seriositats del cul! Llurs veus fastigoses desenvolupaven emergències, fallides, síntesis... conglomeracions, ... follies heurístiques, discrepàncies... tripijocs, rucades.

I eu arraulidet, sord com la noia de vidre qui al tou tebi del brac sibil·lina xiuxiuegés, la seua sinuosa silueta dibuixant a les fimbrants carenes dels lògics propers horitzons lletres de mots molt íntims, casolans, entenedors, tot-limitats, somiant-ne doncs eu lirismes, ans rimant, pancraci, sempre el mateix vers ranc... qui tendeix eternament devers la inassolible perfecció, acatalèctic.

—Popant salabrors... salabrors popant...

~0~0~

Anorc

Escolteu, sóc un veterà de la guerra dels Sexes.

Guerra guerrejada, estrènua i qui exhaureix.

Com us ho diré? En torní anorc.

Som-hi, ja hi som. On ans collons em penjaven,

ara desert pedaç, no m’hi penja re.

Em casí amb qualque dona qui em prengué els atributs.

Se’m ficà a guanyar calers i a fer’m doncs fer

totes les feines domèstiques: esquerava els plançons,

netejava el mas, romania fidel.

I ella tornava heroica i cada cop més mascla encar.

Fins que un jorn assolellat em guaití emmirallat

a l’estanyol on m’anava a esbaldir les lleganyes:

l’aigua era tèbia i ara em despull; ans no m’hi bany

esguardí’m al cresp llis i quelcom no m’hi manca,

cavà que sí, devers l’entrecuix...?

Els collons; ah, els collons, els collons...

I la guerra tocava a la fi i em trobava entre dues aigües.

Em dic: no crec pas que l’hagi perduda, la guerra;

només els collons; ells collons, sí, adona-te’n,

ni aup dels collons, ni ensum. Sí ves!

Escolteu, d’aquella situació bèl·lica

en tornava veterà esguerrat; què hi havia d’estrany?

No pas re. I ara començava la pau.

~0~0~

An anorchist complies and adjusts

Hi, I’m Gammon, a simple monogam,

an anorchist who properly complies and adjusts...

but silence now, for when she talks, my wife Polly-Ann,

grovel and listen and nod one reverently must:

“Gammon, it ain’t a matter of fidelity,

but a matter of balls, plus the way they rebound

(back, Gammon, let them carom!);

see, the two you lost came to rest and roost on my lap;

that’s why I’m richly orchic and archly polyandrous,

and you simply an anorchist...

and hence also only a monogam.”

~0~0~

saps qui sóc, frugal pallàs

sóc sí doncs frugal pallàs

qui amb tot en té prou, i ras!

per què plat, si amb padellàs;

ni vestit, si amb cap pedaç;

ni cuixa i cony, si amb cap braç;

ni cara i ulls, si amb el nas,

prou sempre en tinc prou, i ras!

si la terra espetegàs

i ja doncs re no hi romàs,

i no hi tinc ni niu ni mas,

ni ningú qui m’hi atraç,

ni per jaç cap matalàs...

això rai, poc sóc pugnaç;

de tot això prou me’n pas;

jec nu i a l’erm, sant pancraç...

em ballen cucs per la faç;

amb el pipí em faig un llaç;

no dic mai ni ai! ni llas!

poc vull re del món fal·laç,

una pansa i cap carràs,

tot m’és massa gros o gras!

per comptes de pa, mannàs;

per comptes de rocs, sofàs;

per comptes de draps, boàs;

per comptes d’aixís, aixàs;

la gent són maharajàs:

no en tenen prou amb lilàs

(són pus que abelles, no pas?),

ni amb el que amb la mà no en fas,

serralls sencers els daràs

dels que gasten els baixàs...

ecs, me’n desdic, bon pallàs;

llurs manies i dadàs,

cotilles i panamàs,

catal·làctics tarannàs,

consciències i tatàs,

ànimes i ramadàs:

pensades tot de front ras!

tant se val, fem un capmàs;

guaitem doncs què hi ha al cabàs:

triar-hi serà embaràs,

de tot massa i de re escàs!

furgant-hi com escarràs

massa hi trob i per un cas

m’hi trobava i tot un as

del temps del coet fugaç,

o heroi de la millor aç

de l’exèrcit pus voraç...

o ja hi sóc mec de gimnàs

amb cada mà feta un maç,

i qui n’ix, procaç, loquaç

(a badass, with plenty of class),

vantant-se que es veu capaç

de guanyar sense cansar’s

tothom a cap torcebraç...

cada foto és prou veraç,

cada record hi és un vas

que reté com punyent gas

d’alta flaire pertinaç

intimitats de desglaç...

hi era òlim hom tenaç

qui mai s’enfonsa a l’ocàs...

talment com demà (o cras)

m’envolaré com pegàs...

cercant doncs cap bon percaç

que em cau damunt com cap zas!

o com cau, furaç, el forràs

sobre el conill suspicaç

ensumant pel sas feraç...

això rai, amb el que has

prou sempre en tens prou, i ras!

roman sols prou perspicaç

i, diamant sobre el tas,

contumaç prou trobaràs

cada reflex entrecàs

d’un univers eficaç

a fer-te’n veure, i ras,

de colors i pel sedàs

de cada seny que encar has...

i tot si et va a mal borràs

i cap no n’has, ni solaç

tu rai doncs, frugal pallàs,

qui amb re ja en tens massa, i ras!

~0~0~

A badass with plenty of class

L’altre dia, en un accident a la serradora, mentre apariava qualque flix del meu iot, agenollat a l’esturmàs, em rellisca del serjant l’ormeig guenyo i, nyac, que m’hi tolc les dues mans, aterrades ran de puny.

Malament rai, i, en estat de xoc, amb el coneixement a can pistraus, es veu que em duen corrents a l’hospital. Les mans al rampeu del boig xerrac se les deu cruspir el ca; la qüestió que a la taula d’operacions, ni ombra; i què fa doncs el cirurgià? Doncs amic meu, ell, o almenys conegut de lluny, molt faceciós, i sap com en sóc, de bon jan, i decideix d’empeltar-m’hi no pas les sengles manotes de cap escanyador just ajusticiat, mes dues migales gegantines que hi té a la gàbia de per riure i per a ficar-se-les per barret i fer veure que ha canviat de pentinat.

Quin èxit no esdevinc, tanmateix, no et fot! No pas que em manquessin dones, mes llavors, amb migales per mans, manoi, oidà!

—Oidà, Doret, som-hi, som-hi, que diuen, millor migales que no cigales per a acaronar’ns el cony!

Les dones doncs em plouen; reïxc a conquerir’n tres mil per jorn, i més encar cap al fosc. No sé on ficar-me-les, buf.

Les dones, prou és sabut, res no els aixeca tremolins d’emoció com les potes de l’aranya. Les esgarrifaós delitoses; res no les alta ni les exalta pus!

Ja us ben dic, si es basquegen per a veure’s solcades pels tentacles esborronadorets! Es destaroten de dilecció si mos dits tous, prims, llargueruts i peluts els pugen cuixes amunt! El contrast de llurs pells tan fines i mos eriçats aparells! I quan el boldró en cunç de múltiples ulls negres lluents se’l fica, marcial i seriós, cony endins! A reguardar’ls tots els secrets pus escondits! Ah, manela, i si... amb els fiblons hom els fibla dedins dedins... llavors... serva’t, tu...
car quin orgasme més excels ni verinós!

Ep, així que prou puc! Res a recriminar-li, jo et fot! Al meu amic cirurgià, al contrari, li n’estic, ni cal dir, d’allò pus agraït, i li duc pler de germanívola amor, i el recomanaré a tothom.

Car jo rai, jo et flic, no em patíssiu pas gens, car amb les dues migales amigues prou ho puc fer tot, i de tot fer-hi... i llavors pus, tostemps al sobrepuig!

~0~0~

dues amigues

na Paradís Paris i Speris

esfilagarsava certs llambrecs intuïtius

on les panacees hiperbòliques es reificaven

perquè la humanitat se salvés

en la joia del benésser

na Guïna Mèdol però

amb el seu cervell pigmeu molt envejosa

escalfeeix els esquers com pètals gegantins

dels seus oronells per a atraure-hi

la nècsia somiatruites:

aviram eixalat de qui l’assaig de vol és tot tentines

com pètals gegantins s’obren de na Guïna

del cony els pètals

i l’esquer del clítoris el seu llord vellut

decadent apèndix ebri de rancúnia

inic trucaportes de volcànic embut

qui en acabat ja duu a l’erupció dels epitafis

oncles desesperats empedreïts sens vergonya

a hòrrids perills l’ocella fràgil

qui a pútrids convents atapeïen

paranoides exposen

espietes i xerretes els ermitans epidèmics

pels voltants pul·lulaven com enjòlits verins

trenant intricadament riscs

per llefiscosa geografia

llimac gegantí escoseix el terreny

i amb turmells corcats silent s’hi atansa

debades vaccí! fa la pell no gens elàstica

himen empedreït

urpes de ronya tremolins disparen

escorxa-te’m lloca em deia ermità

qui espellava la roca

si de cascuna el clítoris col·lideix amb fúria

fins que ensems no ens moríssim

sant Antoni gloriós

amb salvatgesa els microscòpics vehicles

del plaer es foten la guerra

tots hi perirem sens dubte hom es tem

(i amb tota la raó – o follia – del món)

adamantina residència de les anatomies

ectoplasmàtic residu de cada excrement

engega la ràdio que el còrtex profani

el punt de fugida i mímic imiti

els vidres robats de la fascinació

havia jurat que última fóra l’expedició

mes a l’insospitat lliurament

de tantes de ramificacions hi penj els parracs

i nua com elles infoses vestals

(els sóc les dues ara me’n record

adés damunt adés davall)

esborrat pels afores

salabrós infusori hedonista qui als marges es perd

(fantasies de platges m’esclatin)

a esclat de mort en gra de sorra confoses

a cada faceta un nou moviment.

~0~0~

Màrtir colom del miracle

Si sóc colom de vorera

i veig cap paia pitera

qui passa quan plou granotes

(si et plau, o plou tisorotes

qui em plomaven ipsofacte)

demostr tenir força tacte

si me li enfony a la sina

com múrria serp serpentina

qui se li enfonyava al cony;

sots els pits li sóc breu bony

que la fan prenys d’un colom

o m’és l’opima pitrera

balcó omplert de gom a gom

pels alfes de la fal·lera

del fotre mal a tothom!

Llur falç a esplet aliè

fiquen... i trauen del cau

d’altri el conill epicè

amb la feina d’un esclau!

D’on que tregui l’ull pel trau

no fos cas que l’alfa hi fos...

I hi és! i glot se li atansa

traient-se del xap la nansa

i amb urpes d’inic unglós

arrapant-li pits i anques!

Fotré goig! on sou foranques

que m’hi pugui embotir?

On sou aixelles, melics,

conys, rosetes, embolics,

que s’hi amagui el colomí

tendre, tou, beta i sens fel?

Massa tard! pres a repèl

per les mans d’un campió!

I ara li etziba el fibló,

podrit serpent rovellat

qui amb no res m’ha escanyat;

i ara vénen les mossades

i esgarrapades d’adip...

Ah qui fos per les teulades

ni que fos entre mullena!

Entre els pits li sóc ganyip

al darrer drut de l’obscena;

mentre en goigs es deleixen,

esclata ansiós l’esgarip:

el fèiem ensems plegats

ella, ell i jo esclafats...

I un coltell qui ens separava.

Llas, si acorat em deleixen,

ella n’ix, de sang banyada,

mes incòlume i rient:

n’era sols la d’ací absent.

~0~0~

q.q. lxxxiii

2011-12-27T10:06:00.000-08:00

Esplets i proeses d’en Qarles Qalbet (àlies de n’Emili Cuguç, ço és, d’en Zacaries Mur i Cec)

En Qarles Qalbet només assistia a la fira dels grans ramaders per a veure-hi de sobtar-hi, i admirar-hi si l’hi sobtava, les habilitats seductores de la seua dona.

Admirar-hi secretament les activitats encaterinadores de la seua dona, la facilitat amb la qual és capaç de convèncer aquell qui ella tria perquè l’hi endinyi al cap de ben poc romanç ni festeig (i això quan n’ha rebutjats graciosament vint o trenta, car és molt triada i n’hi ha pilots qui mai no li foten del tot el pes, ço és, els troba naquis), és un esport que en Qarles Qalbet no es perdria per cap altre espectacle ni a l’espai ni a l’hiperespai.

S’esqueia en aquest cas nogensmenys que, enmig de la fira, dementre que en Qarles Qalbet ullava de lluny les felicitats amoroses de la seua dona, quan la preciosa sedueix justament un mascle molt prometedor d’envit enamorat força forçut, ambdós asseguts a la barra d’una caseta de refrescs, que tot d’una algú (un dels ramaders armats, i n’ha vinguda busnada, de ramaders armats, en aquest gegantí aplec texà), algú (dic) s’enfelloneix amb qualque gos i li entaferra un tret que el mata. Ja hi som. Tothom comença doncs a amollar trets. Els qui no volen gossos, assassinant doncs gossos; i els qui amen els gossos, assassinant doncs assassins de gos. Amb el tiroteig esbojarrat, en Qalbet s’amorra a terra, s’arrossega fins darrere una font de pedra blanca, i, és clar, amb això perd l’esclau o l’aup de la seua dona. Quan emergeix, çafont, de rere la font rosada, amb la batalla interrompuda, amb els cossos dels gossos i els diguem-ne humans més o menys mal colgats, i amb la gernació doncs tornant a admirar caps de ramat, no albira ara tampoc la seua dona enlloc.

Espiant el trobarem, tard, per edificis rere les finestres dels quals belleu la seua dona hi fos, i gaudint-hi força al llit... fruint-hi segurament de les moixaines d’un drut molt valent, sense por de bales, palesament, i amb lleterades oimés cabaloses i densament fluents.

(...)

Oh, ollaó, on ella em diu per la finestra: Me l’he endut a casa; desa’t enjondre i perd-t’hi unes quantes d’hores, ximplet.

Ara, mastegant desfiles, tot fent hores (esperant que acabin), m’entretinc esguardant el partidet. Ep, tot i que hi sóc molt endarrere, i tort, a un vèrtex del petit estadi, i veig doncs la cort de tennis tota esbiaixada, en realitat, quan m’hi atans, me n’adon que no eren pas els meus ulls ni la perspectiva falsa, que la cort és (de fet) mig curta i torta, mal retallada, i tan esbiaixada doncs com adés la veia de lla dalt (al vèrtex marginal, de mal guipar-hi), amb el camp del qui tira amb bales de ping-pong i no sap jugar gens, essent doncs molt més curt; i el camp del qui en sap (de jugar), molt més llarg, i tirant alhora, ell, amb bales de tennis plomades, per tal potser de fer el joc més igualat.

L’espars públic s’hi diverteix... En tot cas, esperem tots plegats que ens aparegui la nova cuca fera. Allò del partidet de tennis entre el qui en sap i el qui no sap gens només és un aperitiu pus tost sonset.

I ara algú ve a prendre de tothom les raquetes i a traure la xarxes, i algú altre anuncia sense gaires inflexions l’arribada doncs del nou marraco. Tothom s’omple d’aspiracions, sobretot les marmanyeres i d’altres venedors ambulants, i els qui anuncien restaurants propers. Si la gent parla en català, és clar, alguns dels anunciants, anuncien també llurs bondats en francès, en italià, en anglès, en qualque dialecte àrab i asiàtic, no fos cas que al capdavall qualque turista manqués d’assabentar-se’n, dels benifets que els podrien fornir, els venedors o els representant de les cases properes, vull dir.

Ah, i ara tots ens atansem a la balustrada, car apareix el cuc ferotge per a enguany, presentació virginal per als privilegiats qui ens trobem, desvagadots, al petit estadi. És, el bon monstre, com un milpeus gegantí, color castanya sobretot, lluent, articulat finament; com ara de dos homes d’alçada, mes llong, llong de mai no pair, com llonganissa de guíxols o tatxes de pitjor raure; i va amb altes escates de vidres a l’esquena, a tall de dinosaure, mes amb antenes bellugoses i ulls vius, i un somriure sorneguer, a la cara; mig còmic, mig monitori; per a fer por, però tampoc no gaire.

No gaire lluny meu, un pare seriós retreu al germanet que sigui tan abassegador ni cric; car es veu que, com fa sempre o sovint, s’estotja gerds, raïms i olives a la cogulla gitada enrere de la seua caçadora. Quan el germanet gran se’n plany i el pare doncs el repta, el petit marrec cobejós qui abassegava dàtils, nespres i cireretes assaja subreptici d’amagar’n els pinyols, i així es denuncia encar pitjor.

Tots aquests detalls em diuen tanmateix que fa de bo estar-s’hi entre la gent pacífica, sobretot, és clar, quan hom viu sol i sense responsabilitats. Això és vida, efectivament, observar l’espectacle dels qui no s’occeixen per ridículs motius. I ara, lleuger, me’n vaig del coquet recinte a passejar vora el riu.

Com hi enraonen els qui hi rauen: de controvèrsies admirables i de complots molt sospitosos! I com mormolen dels fiblons de les carxofes: asseguren que molt silentment et nafren a mort, això pels mocs de verins que hom hi empastifava adés d’amagatotis!

Par l’orella pertot. I m’assabent de memorials sencers on el culpable mai no es retrau. On algú dispara la virolla d’una ombrel·la, i els ventricles o els budells de l’atès secreten sofres càustics. O qui t’hipnotitza ja et converteix d’il·lusori en somnàmbul, i de somnàmbul en anguniat peix dels abissos. Ei!

I ara mig ajupit m’estic cordant la sabata i em passa part la vora una coixona (vull dir, una noieta coixa, pobrissona, escassaneta i clopeta, qui ranqueja i carranqueja, amb penetes i esforcets rai); és una minyona no gran cosa, molt cassigall, dinguilleta; i tampoc no gens porqueta, el tresor; al contrari, va polida i ben fregada, i es capté tota cusca i com cal.

Llavors li cau de la màniga el mocador! Damunt una de les cagueradetes de l’home de les firetes! L’home de les firetes és un homenet molt simpàtic i filosòfic qui tanmateix pertot arreu hi jaqueix ses merdetes. És com si fos alhora la cabreta i el pastoret: camina que caminaràs, i arreu hi jaqueix el palteret; discurseja i et convenç, somrient com mamerri, i pertot t’hi emplastrava el seu pilotet de xerri. És un nanet molt net i coindet, i doncs a cundescs i afectacions addicte. Llefec, lligamosques, llepafils, a tothom tramet floretes de dolceses i, d’un gran fàstic, els calfreds i tremolins. Tot li ho perdones, i alhora el mataries. Clenxinat i d’aromes cafit, és com cabrit de circ. La dona i sa mare ara fa anys em van dur al circ. En tinc molt mals records, del circ. Ni de petit m’hi trobava a pler. Tot m’hi fa vindre basca, sobretot pallassots i animalots. Si de cas, i encara, només els acròbates em valen gaire. L’homenet de les cagarulles és un altre d’aquells pallassets llords i repulsius. I les moralitats que avia m’esgarrifen de ruïnoses. Car l’única moral al món és que no n’hi ha. No hi ha moral que valgui, i qui moralitzi amb moralitats sobre la moral, ja saps que és un home merda qui es passeja empudegant. Caldria fotre’l daltabaix del primer cràter roent i enfellonit que t’ensopeguis amb ell distret davant.

Tant se val. Vaig rembre el mocadoret cagat i ara no sabia què fer’n. La noieta, en veure el meu empegueïment, riallera em va dir que el llencés a qualque per per a la brossa o ja que me’n desempallegués sense més miraments.

Llavors gira cueta i entra al bordell, fent-me signe, és clar, que hi entri també. Mes em dic: Esglésies corals, el cervell t’escanyarien; fuig-ne!

Pel fet que tant de debò m’esparverin els càntics (i més els de les bagasses prostitutes, massa crus i pudents), sense recança davall cap al riu, a veure-hi de prop els pescadors al·lucinats. Si, marit molt connivent, mai no fotia el salt a la dona, tot i que ella la sorprenc sovint en vehements contorsions amb qualque crònic gimnasta o altre damunt mon propi llit (ambdós aviant kíries rai, i el matalàs devastat gemegant esgargamelladament), só borinot amatent qui tot d’una, rampellut, fot corrents el camp, no fos cas que sos verges esfínters patissin llavors cap perill. Car quina arquetípica aversió no tinc devers qui crida gens!

Sucumbeixc com pigmeu trepitjat per ramat d’elefants boigs, quan xiscles incisius qui m’osquen el màstic de l’esperit massa poètic em trenquen els cuquets de l’orella qui pugnaços vigilaven com morbers que cap huracà de mots fora de to no em penetressin a esborrar’m de personalitat. Se m’esconilla l’ànima cap a òrbites inescandallables. Urçols i d’altres residus monstruosos m’usurpen els indrets crucials del cos en reacció a tanta de fònica agressió. Car sóc líric, com dic, collons. I tota cacofonia em dissol em partícules contrincants.

Vull rentar’m els dits sollats al xipolleig d’entre els còdols, quan obsequiós se m’atansa amb un pom de jacints i falgueres el pescaire mut. Sense relliscar damunt la molsa, tract d’endevinar, un xic condescendent, la seua pantomima indesxifrable. Es veu que em vol dir pler de secrets, mes me’l trac de damunt amollant-li amb un mormol sord que: L’únic secret és que no n’hi ha. No hi ha secrets enlloc. Tot és palès. Només cal guaitar. Rere la façana, re. Tots som damunt el mateix sedàs; mentre ens servem als cuixplecs o entrecuixos de les fibres que lliguen riscle endins el garbell, és a dir, mentre ens aferrem a les cruïlles on teixim i ordit s’entrecreuen, rai: si fa no fa existim en essència; mes si rellisquem a una banda o altra dels malucs i engonals de cada forat, au, jaquim d’existir... o existim, diguéssim, només en potència. Tot el que veus i t’ensumes hi és. I rere això (amunt i avall), no hi ha sinó el mateix, filtrat, en estat latent. I prou. Secrets, doncs, no cap. Capfica-t’hi doncs gens.

Se m’allunya el pescaire mut, desencantat, tot pansit, pessigant-se la menina, el seu cuc d’ham incorporat, la minúscula cigala, titoleta tota titulada per tatuatges amb títols esfereïts trets de llaunes de conserva: Ans empre sacseu-hi fort. Deseu en lloc cald. Remeneu-hi si tou. Potser hauria hagut d’haver’l avisat que amb els pinyolets exposats corria el risc de fer’s engrapar pel marrec abassegador de festucs, codonys i albercocs (llurs closquetes, llavors i pinyols xiulets d’entelèquia) que llavors no xucla pas, ans es fica, sedec i racós, a la cogulla de la caçadora, tret que com dir-li-ho ni amb quins signes més complicats, carallot; ves, que es faci fotre, ca?

I ara (mans netes, em sembla), em perdré una miqueta pels camps sense flors — hi lluquen llucs, això hò, i al bec de cada lluc un ull hi lluu; qui cull l’ull per a veure-hi mills o més lluny, posi-se’l on se’l posi (al melic, al cul, al clatell), mentre se li marceixi, rai, és clar, car, quan es marceix i s’eixuga o es podreix, l’ull li produeix a qui el posseeix deletèries visions on es pot veure jeure ja sebollit amb una llosa que hi diu, per exemple: Hi jac amb manta rancúnia, saps...? O es veu vidu qui col qualque minso escalaborn de la llosa de la qui fou nimfa heroica ans impune: la seua dona puríssima i puta... O, encara embrió, es veu al ventre mana de qualque beociana qui mai no el parirà... O el volten animacles presos de follia... O viu en un món on tot no és sinó il·lusionisme pictòric... O reneix de sobte en bordell on sempre arriba a l’hora de l’apuntament que tenim els sàdics, i hom li escalfa la tafarra i li estintola la titola i l’escapollen molt enllepolidorament només per a tot d’una, com un llamp, amb un punyal bombollejar-hi, d’on que el seu cuixplec o entrecuix romangui ara ermós, sense res doncs que hi creixi ni pugi, tret borbollons d’irada sang, i d’agra no pas mai nada lleterada.

Jaqueix-me doncs tornar a vila on urbà suraré. Empal·lideixc astorat davant l’espectacle de la civilització tan reeixida. Caic de cul d’admiració davant el triomf de l’horitzó, amb els altius niells dels gratacels on tantes de vides com ninots derelictes naufraguen, o com cassigalls estripats per l’huracà, i on tants de personatges mínims i llambrescs com vímets tanmateix anem fent, mai no encomanats per vanitats ni enveges ni ambicions, ni emulacions ni gelosies, ni merdes d’aqueixes. Som-hi, tu; tot s’hi val, als marges sense interès.

I ara em demana valença un altre carallot borni qui diu que té un pià (o potser un “piano” i tot) a pujar dalt el pis, i ningú no l’ajuda tret la dona i la sogra, i si fóra doncs prou solidari per a dar-li una mà. Mes que li dic que: Ec, que tinc tasques a assolir enjondre. I que ningú no s’ha d’avergonyir de cap fallença si prou ha fet si fa no fa el que podia; que pot llençar el pià pels bancals, que hi toquin les feristeles com els caramells toquen címbals quan suaument desglaça i es desglacen. I em tramet a la merda, és clar. Que és mentalment el que faig amb ell. I amb aquest altre qui se m’atansa. Que diu que ha set testimoni de l’assassinat (per brètols russos molt brutals, amb mans nues escanyaires de totdéu), albirava l’anorreament, doncs, de tota la seua família, asfixiada davant seu, i que, com s’escapolia i tanmateix el coneixen, la seua vida no val ni un ral, i si l’albergaria. Ai, banau, que li dic, i on? Ca “meua” hi mana la dona, i m’hi fa fora quan hi té cap cardaire, així que ni eu, compreneu, no hi tinc cabuda. Au, demaneu a altri amb més d’autoritat, car eu molla no en tinc ni en serv.

I al qui em ven al·lucinògens el jaqueixc penjat com pell de conill a la seua cantonada pudent. Car per què me’n caldrien, si ja veig prou meravelles amb el que hi ha realment? I potser em cansaré de tanta de peripècia i ara m’asseuré a qualque banc, i compondré i composaré elogis; primer, al treball descansat; llavors, al descans treballat. I sospiraré, i bleixaré, acomplit. I potser pesaré figues, esperant que pugui tornar a casa. Que no hi hagi moros de vit encès; com adés cap bon pagès (i assenyat) qui torna al mas i qui al tros entre cavallons jagudet s’amagava mentre durés la puta ràtzia. Car mai no sóc pas l’altre: qui morirà heroic, mes morirà. Pagès ben faixat amb la falç la terra ha alliberat; cada invasor n’ha arranat i llavors a la feina ha tornat. Tot això és massa cansat.

I ara veig que toquen a tard. S’ha fet fosc. Els vehicles augmenten llur violència agredint-me amb raigs d’abominable llum. Vaig capjup, cella-burxant, en reacció a llur agre repel·lent per a enlluernar’m ans eixorbar’m. De voltaire desvagat i menfotista, sens quest, esdevinc suspecte tort i irredempt, com si sóc cap altre desenfranquit adolescent fitó de les llordes jeremiades dels covards militars i púrries afins, sempre armats fins al suc del cap i sempre cagats, cagats del tot: de suc a hàl·luxs. Potser que m’amagués rere cap arbre fins que el triomf horrorós i expressionista de les feridores lluminàries projectades com coets d’esclats cerebrals no minvin. Pixa-t’hi com el gos, i al tollet de pixats avalua-t’hi narcisista, molt més net i higiènic, és clar, tanmateix que no pas cap gos, animal indecent i feixista. Quin corol·lari no en treus...? Ets magnífic en la teua solitud. Fort i servant-te, incòlume.

Als afores, la nit s’espesseeix. Flagel·lat amb circells polivalents i molt mòbils ned en la foscúria. Amb guants espasmòdics etzib desafiaments a tort i a dret. El miratge encàustic de la ciutat darrere meu em deu envernissar l’esquena amb adhesius llunàtics, safirins. Confiem que cap dels ramats de vells urs i bous oldans, o de llops, guineus, gossos rabiüts, o brètols conxorxats qui a lloure es veu que se les campen nocturns, no em vulguin de fitó, ni que confongui llurs bafarades d’enfit (prevaricant, tifuts, suara es passaven porros i porrons) pel zèfir qui corr.

Les vibrisses a fòvees i esfínters i a d’altres íntims clotets se m’alçuren i omplen de coratge. Els esvellegats serrells botànics a l’horitzó no gens concret, àgates, ònixs qui, escabellats, em fan la guerxina, afegeixen rerefons de versemblança al paperet que faig d’heroic animaló qui, no pas tampoc reticent ni amb cap tristor, s’esquitlla del cataclisme. Ara hauria de caure-hi l’aeròlit o esclatar-hi el dipòsit nuclear, urbícoles natjats amb mans roents qui t’atenyen amb cada mastegot els ossos de l’esquelet. Ah, tost llavors quin oceà de cendres ni sofres! Fariseus amb frac qui, nimfoleptes, miops ensumaven hisops a les carranxes de llurs òrfenes apostoletes, dementre que llurs mullers, subtils odalisques amb màsqueres fàl·liques, estifollaven els vidres de llurs godomassins qui amb ulls de camaleó i llets èdules de lletsó les adulaven sol·lícits.

Quitis i quiets, a la mort somreien. Beutats amb pits d’òrries alletaven morents. Amb decor d’esteta no apareixc sinó a l’espill orb de rere la festa. Algú no gens propici tirarà la copa de xampany al vidre criminal qui s’asclarà per a denunciar la meua fallença.

Fuig, carallot, per soterranis de rajoleta blanca. Davalla encara per estretors de pregones escaletes. Sempre intens a la percaça d’assajar de tampoc no perdre-t’hi. Au, admira’t ara d’assolir-ho més sovint que no fóra d’esperar. Tot i que els guardons ni satisfaccions que de cada reeiximent en reps vagin minvant, insisteix-hi. Dius tau-tau, anar fent, i continues enfonsant-hi, llorigó qui la serp de la por empaita. Aprèn-ne els noms nous. Nous noms t’obren noves estacions on anar més lluny. Tot el secret rau en anomenar l’esdevenidor immediat. Col·locant-les com cal, on cal, les noves denominacions se t’alcen davant, tangibles ans tocadisses.

Hello, it’s me. La jutgessa emfiteuticària, ombrívol volcà d’epicants pronunciats i a qui en acabat de l’etzigori, pel cansament i desengany sòlits de finida festa boja, se li corca la cara, em sotja com si vol disgustada suprimir el follet qui prendria per fàrmac, ço és, per boc emissari, expiatori. Gens oportú me li plantava a casa. Microbi de carn, em trepitjarà, i com per a mi el terra és la Terra, moriré amb el món.

~0~0~

En Qarles Qalbet no parirà pas llet

Qarles Qalbet, cusc i coindet, vergonyoset

s’arrupeix al raconet

oeix els sorollets a la paret

es trau ara el pipinet

i se’l sorolla tot tocadet i posadet

sense recança ni retret, ni gens distret.

Orgasmaven tots tres ensems

el drut i la druïdessa a llur part de mur;

al seu ho hauria fet el dur

os de raure

qui nogensmenys quan n’era a l’encaure

llas! no paria pas llet

ans castigat mastegava bromur.

Tot hi era buidor d’aire

car poc tenia permís per a pus,

es digué, clafert d’il·lògic seny

sos orelles trencapedres

son alè de puput

amb el nou gep a l’esquena un poc més boterut

havent fet tot el pogut i degut

per a assolir el mateix cim

tothora inconegut.

~0~0~

Nan de deessa té permís de pesantor servar

Els qui no tenim permís de re

encara tenim permís de massa.

Si caminem pel carrer

i rellisquem en colomassa

tenim permís d’estrompar’ns

com si som dels gegants

a coll-i-be... i, ara caient, som els nans

qui ens volíem vans sus la massa.

~0~0~

Qarles Qalbet l’han dut a la jutgessa

en acabat que tot crim a totdéu confessa

dit-elle à la tête du tribunal sublime

madame la juge : rien ne justifie ce crime

faut le punir sévèrement

mais madame (je lui offre avec mainte pantomime)

moi si réprimé et excité dans mon fol éperdument

quand ma femme était en train de baiser avec J.

et ici près point une enfant toute rouée aimant du chocolat farci

et je le lui échange contre un bref bisous sur sa chauve “mons veneris”

je ne vois là où est-elle donc une si terrible pédophobie...

mais la dominante à la toge hargneuse insiste tranchante:

ça ne justifie en rien votre pathétique aventure avec la petite

maintenant jamais plus la très sale galactite

ne pendillera de votre pitoyable stalactite

et votre tête tranchée deviendra-t-elle donc assiettée concomitante...

gardes, sus!, son cou, et à bras raccourcis, faites vous vite!

cette tête de porc mordicus... derechef à la marmite!

~0~0~

plec de precs (inútils) a la Deessa

tot el que dic put a pet

deia en Qarles Qalbet

transformat en esquelet

qui a la deessa prega

i de qui decadent adés la caca frega

amb la llengua que ara li manca

car és, de pingüí, carcassa

al desert de la sorra blanca

si pogués trempar, deessa!

sense bava per cada forat

el prec li vessa

si pogués trempar!

prega, ostatge sens demà

i desarrelat del temps

cacofòniques tecles ses dents

i ses cavorques flascons

on ni els cucs qui hi foren hi són

(un esquelet ni trempa ni té esme

ni espoderaments ni tenesmes

ni àdhuc cervell ni doncs idees

només el zel i l’instint i les inercials volees

que el volen com abans

invertebrat, mig als llimbs

patint sòlits oprobis

i amb budells i badalls i sanglots

i un llimac proterviós entre camotes)

vòrtexs xarons, atureu el quequeig

només comprenc la O que m’atrau com magnet

brou i aixarop on la llengua em nedava

la meua llengua, delicat nauxer d’esquinç

es cabussava entre mels

per a emergir’n entre dents

amb les perles dolcíssimes del goig i l’orgasme

no tremparé mai més!

èpic isard, megateri portentós

esqual sense aletes

llop espellat... amb les goles tot seques

teranyines ens glaçaven la ganyota

món enigmàtic mai clar amb cap exegesi

la boca només sap confegir la mateixa O

la boca diu cony on fan niu les abelles

esferes, esferes, parides pels morts

còmic reialme on la voracitat tot-nafradora

es barreja amb somnis neguits recances desigs

col·lapsa’t, desastrosa il·lusió

només hi vinc com breu nina genuïnament verge

a remenar les cendres en aquest gresolet

de foc extingit

i en acabat em fonc

fenomen aeri d’aspecte incopsable

bona nit, pàpula al cel

qui t’esborres sens rastre

si ara no hi sóc, que comenci la festa.

~0~0~

Qarles Qalbet, qatalà qrestat, eixalat, escorxat, sense greix

tots són de barrila, mentre eu en barrín;

pesticides evit, i fums, remors, i brams;

i per soliues esplugues m’esm lluny damunt el munt.

oh, que la voluda es fongui i no ens decebi pus amb mirallets;

escalabornada identitat, aitan fràgil entre els emmirallaments!

fora, les voreres vénen grosses de gossos capats;

ultratjats pels conyacs, hi ha els ofesos i traïts

qui es freguen amb àgils brutícies qui suren als quitrans;

la histèrica tasca que tots tenim de viure manegats

quan el desmanec omnipresent ens té escanyats,

ens duu a pensar’ns gripau neguitosament encantat

entre albellatges d’olor, i qui esdevindrà frenètic trofeu

per lúbrica gimnasta de roses llacets a borseguins i bigudins,

i als pèls del cony, en astruc instant, zelosament repixat;

de colgats en racó, a lluitar amb elm i raor:

així ens sobreeixim, com de capoll en foc;

amb quin ormeig delitós ara no ens xurriaques,

gimnasta del carnal cinyell d’un cony xaró xiroi?

la sivella o el micròfon del teu clítoris

a vius i revius ens toca i retoca pels guarets ajornats;

ens n’amorrem com pútrides molècules

qui ullen de gairell els obscens actes als llençols;

en destralegen els rostolls com dents de cargols;

plànyer’ns-en, no pas gens, gripaus gratament sorpresos

doncs al naixement d’un col·lapse encar més gloriós;

badem les boques de cuir estireganyat estrafetes en got

al cald xampany d’aromàtica escarranxa;

encantats cantem al magatzem desguitarrat;

gargaritzàvem, desencantats pels raigs de pluja sobtada;

se’ns feia malbé el disseny, ens hem degenerats;

xops, venim per la vorera com avis bandejats

anunciant amb parrup escardalenc

la fi abrupta de l’incògnit continent on inermes ens gitaven,

pets.

~0~0~

Fins a deu esdevé “adéu”

Si sóc colom de vorera,

mistagog fit la partera;

li compt bleixos i sospirs;

a cada nou, fonedís,

amb el bec osca li faig

a la clepsa, com el saig

a la destral fet el fet.

Am les dones, i poc vull

que es pensin que han fet mal fet

quan de llur cony com del trull

giten cap nou ingredient

que s’afegeix a l’ingent

nombre d’inútils humans.

Sospirant fins a nou cops

es diuen com els ciclops

dels ulls buidats qui amb les mans

a no caure daltabaix

cerquen debades: Qui naix

per a morir ja beu oli;

n’acaba escolat en merda.

Al cap per xo els fot esquerda:

perquè el mal les reviscoli;

perquè oblidin les cabòries

i les penes i disfòries

d’haver parit un mortal.

Sempre dic: cada animal

és un ésser molt moral;

i el colom encara més:

amb el bec signem papers

que afirmen que: Fins a nou

pots plànyer’t, i llavors prou;

qui a deu n’arribés, a tard

el salvàvem. Sens reguard,

atanseu’s-ens a la plaça,

desesperats de pertot!

Us grapegem com exvot,

us piquem fort la carbassa,

o us ens caguem ara al nas

que us raja com calamars

a cada vegada nou

que dèieu: Ai, aquest jou

de viure és massa feixuc!

Tan fàcil desfer-ne el nuc!

Desxifréssiu el marruc

que aviem a tota estona!

Diem: Que als nou retrucs sona

l’hora de l’eixorivir’s!

Caguerada qui es pansís

rebia, o bec a l’ull

o, verinós esgardís,

a la galta esgarrapada!

Som de tot ço que al món bull

la crema qui angelitzada

sura fins als llimbs vitals

on els deus són immorals.

Ni les deus ni els déus, els deus

qui delmen tant filisteus

com gent com cal i d’alou;

si ningú passés de nou...

si a deu no arribés ningú...

si els clascs a mort fessin fi

als nou repics, i en dejú

ragués cada cuc d’orella

al rabeig del buit sens fi

del nou que tot ho anivella...

si cascú al vuit enfrú

en tingués prou amb el nou,

i el deu fos sempre anatema...

si abans del terme rodó

ens dèiem: Re no em sangcrema;

m’hi atur un pas abans

i n’estudii el problema;

m’assec en aquest socó,

i, al límit, pas que m’hi atans;

veig que és un límit de mort

on enlloc trob cap conhort.

Més em val anar enrere,

cap al vuit, el set, el sis,

el cinc, el quatre, i drecera

cap a l’u i el bell encís

de renéixer’s tot concís!

~0~0~

enterc, arrelat a l’hàlit

si sóc colom de vorera

i despert ara tothom

amb mon parrup metal·lúrgic,

hom em llença un sabatot

i engeg un gemec litúrgic

i caic en un torterol

hom em confon per icona

al cap de cap qualsevol

qui del nas els mocs s’eixona

o qui mig rellisca al sot

o es remena com cap mona

el penjoll que duu el malnom

emocions sentimentals

s’eleven, i unes rialles

dels passants no gens plurals:

si uns ho troben miracle

els altres barret prandial

si el desgraciat s’ho raspalla

amb sos esfereïts tentacles,

caic enterra ert com perpal

ja em plomen a sinistrors

i a dextrors per a tots fer-se’n

cap càlam calamitós

sort que més tard es dispersen

admirats del cas estrany:

on sóc mort amb ulls d’aranya,

m’aixec com estapolany

a esteranyinar la banya

del més alt dels déus al cel:

gàrgola de gratacel

car els ressuscit, fidel

al principi paral·lel

de cada colom d’esplai:

perdre coneixença, rai;

ara, morir del tot, no mai.

~0~0~

Esguardant-me caure l’ilerget colom Cristòfor

Per l’alta finestra veig com s’enrampa en el reòfor

l’heroic mes un quelcom fastigoset colom Cristòfor...

Ara, a qui li caigo per barret, ves, doncs que se’n cofo

o que l’agafo si vol i que amb trumfes se l’estofo.

Mes el bord qui del Sícoris o de l’Huracans estant se’n mofo

llavors l’agaf man i, de safranòries farcit, l’estof... o

si s’escau d’ésser (armat) un pudent o mastigòfor

llavors me n’estic, de moment, sense cacofo-

nitzar ni piular gens, mes flèbil si de cas, adu psicofo-

nastènic, faig veure’m com si no hi sóc, trofo-

neuròtic, desmenjat, fonedís, llisquívol, atrofo-

dermàtic, i alhora rumiant el cop amagat: i ho fo-

tem tot com cal, ben fonyat, fonat, el pla haptòfor

de les cacofòniques piules que, un jorn perioofo-

rosalpingític de juny, la falç al puny, el cromatòfor

del cel roent i umflat, durem al fet: ara per l’espermatòfor

o recte la piula li afetgeg, també a l’ull o fotòfor,

d’on, és clar, del cap desclòs ans esclatat cap craniòfor

no en serva els padellassos... i (ja colofó-ficant) colofo-

fic dient que son cervell al pavelló d’esports no fo-

galleja gens com la pòstuma colomassa de qui fou Cristòfor.

De cap botumflat botifler (maleït fofo!)

grofolludament esclofollant tautofo-

nies pel seu aliè bec verinós de llord bavós lofòfor

no en sofreixc el repulsiu foraster cofo-

isme que llufat ens voldria (cada ilerget) (ecs!) d’espanyofo.

~0~0~

Els almogàvers de n’Indíbil vs. els almogàvers d’en Mandoni

Es rabegen els procariotes en el meu dèficit concupiscent ara que la senyoreta de les “Novetats Iltirdenques” m’omple d’estimets mullats les galtes i amb les potes em grapeja potser per a fer’m pessigolletes. Els llavis amples (que un pintallavis garneu ha il·luminats de cony humit, lluent, i absorbent) accedeixen als raconets més vestigials, d’on (com d’un dit rostit) un vertigen obsedit se n’esfuma que em mareja i ja em curt-circueix de per videta amb tota mena filharmònica de fòbies, d’hipocondríaques falòrnies, i d’acusmàtiques reinterpretacions de misteris. Ah, deessa, si te m’aclofessis per sempre pus a cagar’m la merdosa cara de talòs que faig! Fóra en escreix delícia interminable, doll de plaers de la deu inestroncable del parruf rabiüt qui sempre raja.

Tort i arrupit, escarransit, arronsant-me per les parets, gos ataconat, pelleringa derelicta qui la deessa llençava després d’haver-s’hi mocat i torcat, somiant encara en l’ideal de la deessa del gambuix resplendent, radiant, tota de lluïssors covada, dormiré, pelant-me-la damunt el matalàs, una eternitat d’adolorida depressió.

Ara, amb disfressa d’escorxat, amb elm de motorista (incubadora per a un cap encara a mig formar), sí! Em gic sovint gomboldar [pels tobogans o esgoladors dels barris al·legòrics on l’infern conrea els virus i bacteris dels flagells fugaços que furtaran de sobte la humanitat de futurururu-tu-tururururu-tu(r)...], em gic sovint gomboldar per les restes de sèrie del món del cardar: blennorràgiques, diarreiques, escleròtiques, com ara si han viscudes tothora davall la tensió elèctrica, cap-fregides, oligofrèniques, tocades de l’ala – cuïcs desmanegats pels huracans – xanguet estripat pel sícoris brogent, esvalotadament atorrentat – marcolfes moribundes, en tòrrid convent – en actes si fa no fot teúrgics – em volen itifàl·lic (ço és, rònec marrec tothora trempant, somiant-se drap de neteja al serrall o bordell, carçre d’orquídies badades on cada gargall de lleterada... iridescent joiell... xarrupant absorbeix).

Pels espatlladers i timbes de les tècniques amoroses pus bestials, s’esbaldrega, padellàs rere padellàs, sencer al cap i a la fi, mon altre apèndix totjorn glaçat. Al rampeu del penya-segat, s’hi esderneguen les estercoràries i les detritòfagues; enlluernament del darrer descrèdit, oh, meravella: on vénen a acabar-hi d’espetegar les més fetes malbé ni nàquisses, i minvants, hom encara insisteix a voler-me-la ajuntar, ans a a-, i a en-, i a re-dreçar-me-la i tot. Pena perduda, car a les pregoneses m’enfonyc... a l’infinit no res m’arrel... au, bah!

Tret que encara: Per què? per què? sí que deman abans de morir’m escolat, ça sus, dalt al cim on la visió em duia, i afegeixc, assenyadament rai: Per què... sí, per què... si, doncs, quan la darrera engruna de la pols sonsa dels meus inútils ous no es poso, ja haureu perides, i el treball romandrà per força sempre una mica encetadet, llas, i ja prou, car qui, en acabat de valtres, vestals de la memòria, es curarà d’assaborir’n l’espècia estantissa i rància – ausades, i amb totes les de la llei, com cal – oblidada...?

Funambulant per fils elèctrics, emperesits a arronyacades branques, xuts i corbs bescanten, xerricant, les lletjors de la teua ranera. I, tanmateix, et sotsobra ridícul malgènit. Els increpes: Esgarriats al vostre atzucac evolucionari, quines altres monstruoses malvestats no coveu, sacerdots d’una altra carrinclonada? Us desclouran ans esclataran als nassos. Ah, capsdecony, toixos, tanasis, poseu’s-em a tret, i una puntada als marros no us la trau nidéu. I si mai us tenim lluny d’abast encara, mal sabatot forcat (ja dic) no us toc i del tot ja no us eixalo...!

Car com dir-ho? De mena tísic, tanàtic, catalèptic, em faré el mort, i quan fóssiu a pernoliar’m o ja a emblar’m d’esquitllèbit la darrera dent d’or, d’un cop de grapa, maniàtic del ritme, no us escany. Veurem llavors qui haurà estat el pot de la pega de qui! Lloeu-me a canvi a bastament, de lluny venint, no fos cas que no prou estovat hagiogràficament, pels torts que us allev no us torci (ideopràctic) els colls prou rabentment ni sobtada.

Ençà, cuit a l’ast damunt les brases tremoloses de castanyer i roure, el pudent puput xauxina absoltes. El capsigrany, d’escolanet, dirigeix els encoratjaments del públic – cadascun dels meus dits n’esdevenien mascotes. (Aplaudiu-m’hi, aplaudiu-me’n, carrincloníssims bon-moters de la puta merda pútrida dels collons cagats.)

I cendres amunt? Cendres amunt, rai. Cap fènix no en reneix... ni de cap forat de cul invisívolament suspès enlaire l’enderiat Fufú no retorna... en Fufú esfumat, el mític ocell dels pets qui isnellament s’orbita elleix: ell mateix (i com més anem més rabentment, i aitampoc no pas per a renéixer’s, un xicot no gaire llest, l’ocell de l’autoengany, ans per a embotir’s, sense ni acomiadar’s, massa segur d’elleix, al propi forat de cul), ell mateix desapareix rodant esfínter de forat negre qui tot ho vol, àdhuc la llum... i cada representació del fantàstic individu inexistent altre que com a noció: tu i jo.

Conte veraç, som-hi i au, tova porteta cap al no res que cap forrellat ni dogmàtica (ço és, estirabot bestialment empastifat) porta perlada no impedeix. Per sort, oidà en Banyeta! Quan els rosegadors ja et tasten, copses de cua d’ull el cap d’estopa d’un camàlic força forçut a despit del fet que amb prou feines si mai no menja. “Collons, minyó; m’has feta suar la gota negra; pujant ací, haig cuidat trencar’m, de més a més del mànec de la forca, l’os del carpó” – que es plany – tu retorquint: “Doncs a tard us arramia a re. Envides si m’hi veig. Animant totdéu no animem dingú.”

Car no vols pas mai barallar’t amb cap altre catalònic. Salvar’n els cromosomes i els gèns, ve-t’ho ací, aitant els seus com els meus: els nostres; els nostres, ca?

I ara ixen ganivets. Xst, quina por. Serv aferrissadament els mànecs del paracaigudes. Alfarrassant ulls avall on cauré: Home, pus tost damunt les falgueres que no pas els esbarzers.

Queien volves; trepitjant conglat; gisca em glaça el clatell; pòtol esparracat; catipèn de suarda: bromidrosi; mans a les butxaques; talismà perjurat que Banqueta avall s’abonyega entre les pedres rieres d’aquest riu qui ara ja sembla sovint llord albelló i infecta claveguera.

Fent terribles marrades cap a casa; ventre buit, i tanmateix ple de marees feixugues del fàstic d’haver perdut.

Entr a l’hostal. Hi deman recapte. Tot hi són tendrums. No donc comiat. Ara que me’ls esmunyc, la traveta que em para un marrec llor.

Llogrers – que els dic – flagell que els ilergets dels anys cinquanta molt estoics hem de patir; quan, en acabat de mant combat, ens en traurem l’entec, maldarem de seguida per prendre’n el vaccí per tal que aitan podrit maleïment no ens caigo sobre mai més. Mai més. Mai més.

Sent aplaudiments, aixec els ulls: en Gagàrin, coets. A la cantonada de la baixada de la Trinitat, la castanyera em fa la guerxina. A veure, doncs, conquessa bufona, barrisqueu-m’ho.

Em torna: Tot enrasat, inclosa la síndria, i l’esperit sant, vull dir, el portallatzèries columbí, cuit a les graelles, m’hauríeu de donar si més no la salut mental dels teus tres primer plançons anys a venir.

–Au, sangonera, jotflic.

–Les pells de llúdries i bevres ja s’ho valen sols.

–Menys del rast de nesples, doncs?

–Tot inclòs, xiquet, o marramau.

Bruixa disfàsica amb bigots d’escarbat, la pugó qui es rabeja a la platja dels seus peus plens de brutícia la deu pessigollejar, car prou se’m belluga, cariàtide grotesca qui el sisme latent és a trenc de runa fer’n.

La tinc leri-leri damunt – highly unstable molecule, vós, malament rai.

Episodi clos: li acop tot d’una, fot el camp, cames ajudeu-me, amb una resolució tota feta al cap: ja tampoc no em casaré mai. Casaré mai. Casaré mai.

A la porta de casa la mama em diu un si-no-és poruga: Afanya’t, amaga’t; es veu que algú ha mort amb un raor esmussat el bidell de baix.

On bleixc amargament: Sant tornem-hi – i faig: Llegenda daurada; ep, vida habitual; repetit ja el tinc. Repetit ja el tinc.

Demà el veuré al diari: cara de ximpanzé, és clar, clenxa molt dreta, “com el ròssec al cel tot blau d’un avió a reacció”, dirà l’esbós hagiogràfic que (per comptes de nota necrològica també arcaïtzant on hom retratés de debò el seu tarannà coent i repulsiu, la seua ultracuidança sense fons ni fonament, el seu tirant lladre, avariciós, falsificador i genocídic, típic d’espanyòfol) el llepaculs de reglament haurà bavejat damunt el torcaculs oficial.

Revenja casolana: en pic dempeus, allò primer que faig: em pix càusticament finestra avall un pèl esbiaixadament de ple damunt l’hortet de la vídua: “Un rar xaloc roent us ha bleïdes, ves, totes les bledes i les pastanagues; pega rai. Per les traces, qualque rasaire o sapador, fot-li’n un talp-grill o altre, us rosta les hortalisses de sotamà ans subterràniament ni càustica; això dels grills-cadells, flagell esfereïdor d’aquells que et fan canviar de casa cagant ostes.”

Osta l’hoste qui vingué i ens tragué de...

Comença l’enquesta policíaca. Truquen. Qui hi ha? Ara mateix baixem. Insostenible: massa traülls, massa d’assassí manant. Com la cabra qui perd el coneixement al primer esglai de no-res, ma mare s’esbaldrega per les escales. Com el cairell de n’Herakles (el virató de n’Apol·lo, tant se val) mai no assolirà el fitó del tot, tard o d’hora també ella ha de fotre cap al replà del cancell.

Pensa’t part de dins que això rai, que ets culeret triomfant de l’Hèrcules fins a la mort (i amb més raó del Lleida, i sobretot del Barça, hedging my bets, per si de cas els altres, com s’escau llas massa sovint, cap mal jorn o nit poc suraven pas); en canvi, part de fora, t’estalvios pas l’esclató, altrament ben motivat – astora’n ans atabala’n els pudents, qui són gentota fort curta de gambals. Amb llur cara d’animalot ja paguen.

Esvaït el primer trasbals d’insults molt raonables: “Puta merda de capsigranys paràsits”, aigualeixc l’acusació: “Veuen què passa de trucar tan fort? Pobrissona, davallava corrents...”, i amb quin decor aitanmateix no deman potestat per a aitambé cridar l’ambulància: “És que les dissorts mai no s’apropinqüen àzigues.”

S’ennuega el corcat clerc de la secreta quan em respon: “Eh?”, i el vímet que serva tothora com comandant britànic molt mitjamerda se li fica a tremolar com vareta de saurí calentó-calentó. Fins que li sonen per les buidors molt vastes del meló els esquellerincs de la repapiejant idea: “Ah!” I crida el primer merdacaner uniformat qui duu per la vora. Li ha manat: Acompanyi el senyor a l’hospital; amb sa mare, ca, amb sa mare, la qual sembla haver’s asclat el clatell, ans trencat lo coll i tot.

“Assassins”, aniré cantant, començant de cara a la bubianesa esbalandrada, vídua recent del bidell traïdor.

“Reïxen palesament a pelar cada ancianeta qui troben. De tant que ens estimen, ens apunyeguen, fet. I per tal com han punyejat (ca?) falcejaran després”, d’on la dona de l’hort, de cul damunt els sisalls i els cadells, m’ha comprès perfectament.

“Assassins, assassins”, dirà la veu; i per totes les graderies: “Assassins.”

Fins que no guanyem, fins que no guanyem, fins que no guanyem, i cada jorn ni nit molt més.

Ni n’Herakles, doncs, ni el mateix en Jou, si cap d’ells hagués vingut al seguici, no l’hauria clavada millor. I ara passava ma mare el pont d’esqueneta dins la seua gairebé sumptuària caixeta de roure envernissat i de nanses febrides. Anava mudadeta, ultra les pells de llúdria, furot i bevre, amb tot de volants, farbalans i ruixetes de cisclató i de samitell. Un barret extremadet, mes avinent d’allò pus, li amagava les bestials carnadures dels xiribecs de la caiguda i les vanes operacions posteriors de sapastres cirurgians militars. Si les veïnes, totes les antigues amiguetes del Canyeret, veteranes de les timbes esvalotades que es manegaven cada dijous, divendres i dimarts, a la quadra ara de l’una ara d’una altra, s’esbravaven en escarafalls belleu encara més apujats per la presència dels estòlids pudents, man em ficava els pinyols i el vitet a la boca i mastegava fins que, enmig del pont mateix, no escopín ni, vehement, dispar i, amb el primer tret, encert el forat del cul del cavall emplomallat tot negre i lluent qui duu el carretó amb el taüt...

D’on renilla com un boig i, au, que es desboca, notfot, i man de bell nou cridant: Ja hem begut oli, no hi ha tutia, i sóc, és clar, el primer a reaccionar, i ben justificadament, darrere el bòlid.

Darrere, és clar, tothom va de bòlit: el pitjor el traginer qui una guitza ja em gitava per terra fet malberet, agonitzant, i alhora bo i alfarrassant, banau, si ell, bon escarràs, potser tindria de franc el tronat sebolliment.

Oms enllà, saltant bardisses de boix, de grèvol, de vesc, espurneig a tota erra, i isnell.

De mantinent sóc a Bell-lloc; a les seues envistes, tot i que ranqueig, encara acceler. Som-hi, doncs. En aqueix clap de cel ben dret m’hi enfonyc, companys, abans no se’m tanco de per vida en una tronada infinita.

I amunt i avall per viaranys solius i per reblertes calçades encara ara corc, encara corc ara, corc encara ara, ara encara corc, corc ara encara...

Corc pels almogàvers del Sícoris, de l’Huracans, del Barça sobretot; i corc pel Lleida, corc per l’Hèrcules, corc pel Mallorca, corc pel Badalona; pel Mataró corc. Corc en aquest clap de cel, ja ho he dit, on m’enfonyava esclet.

Vet ací vós per què feia bondat i ben assegudet. Atès que ací sou, mes, maldéssiu, no fa, si us plau una micoia, per tal de treure’m d’aquest envitricoll.

D’on d’espetec tot té lloc, bitllet enllà de la ratlla i ben rutllívolament. Oh! Oh! Oh!

~0~0~

q.q. lxxxii

2011-11-28T17:44:00.000-08:00

q.q. vuitanta-dos

Estranya humiliació. Amb 64 anys i cara d’extremunciat, la donota a la caixa del supermercat insisteix (“perquè prou és la llei a Virgínia, mestre”) a veure la meua llicència de menar vehicles per tal d’encertir-se que tinc prou edat per a comprar vi. Li dic que això és una vergonya i em repeteix amb irritació que avui vol complir la llei. Fa més de vint anys que mai no m’ha calgut en aquest mateix establiment ensenyar naturalment cap documentació, fins i tot a aqueixa farta marcolfa mateixa, i tanmateix què altre puc fer? Té ganes d’humiliar’m, dec fer cara de patidor; se’m veu d’una hora lluny que faig cara de banyut i de conformat. Tothom en fa estelles de l’arbre caigut. M’hi he de plegar, com sempre.

Mentre vaig recollint el recapte i caminant lentament i cap jup cap a la porta veig de cua d’ull que a ningú altre a cap de les caixes, inclosa la de la maleïda tervagant, hom demana cap carnet ni identificació a ningú qui compra també vi. Trist escunç, tot plegat.

Tornant cap a casa amb la bossa plena, una camió m’ha escatxigat amb tot de fang, i encara rai que no m’hagi aixafat. Sembla que s’hagi desviat a propòsit per tal d’accelerar damunt el toll que ell tenia al costat mentre jo passava tot cusc i arrupit per la voreta de la carretera.

A casa m’hi estic tot pansit. Com més hi som, més gent es veu amb cor d’humiliar’m. Em veuen cagat i indefens, víctima propiciatòria, cap de turc, ase dels cops. Pensaments foscs de suïcidi se m’emparen doncs novament. Me’n vaig a caminar al parc.

M’insulta la canalla sense cap mirament, i llurs mares no em guaiten amb gens d’afecció. M’he d’amagar, tret que amagat encara esdevinc més sospitós i algú es veuria temptat segurament d’engegar crits i paticles perquè encontinent fotés cap la policia... o àdhuc, amb prous companys, gosarien fotre’m tacó, o ja allí mateix matar’m.

Sóc el ninot desballestat qui tothom apedregaria amb deler. Més em val tornar al cau, embolicat com sempre entre quatre parets. De sobte, sóc fent drecera entre matolls i clac! Perdc el coneixement. Algú m’encertia el clatell amb un còdol llençat amb fàstic i forçota rai.

Ningú no em deu veure caigut part de terra, o si m’hi veien m’ignoraven, car qui vol complicacions per un pixavagant merdós qui escorxa el gat? Deuen les hores escolar’s. La qüestió que al capdavall bad els ulls i ja s’ha fet fosc. Amb penes i treballs intent redreçar’m i vet ací que qui no hi veig passar de mantinent pel caminet sota el fanal...? La tervagant qui m’havia humiliat al migdia al supermercat! És una donota porto-riquenya, grassa i lletja, bacona, tota pintadota d’una manera repulsiva i extravagant.

No dic pas re. Ni estossec. Que passi sense veure’m, no fos cas que s’engegués ella també a udolar que l’estuprava i atragués l’oïble autoritat. I llavors, pobre de mi, rebre rai, abans de poder ni badar la boca i tot.

I ara, quin espectacle sobtat i atroç! Una banda de tres o quatre tòxics galifardeus ataca la podrida tervagant. Li venten mastegots a tort i a dret; la bacona cau estamordida, i els brètols li tolen d’aquell coll d’hipopòtama seu el collar de carboncles i ep, au, ja foten el camp esventats.

Què us valen perles, brocats ni fermalls ni carboncles – (pens, mentre els quatre bordellevats esgarrapats s’esvaeixen dins qualque xibiu d’ombres o altre) – vosaltres rai, carallots! Joves qui sou i amb sonants collons entre els tibats tendons de les cuixes, i perdeu l’estona estomacant desdenyables bacones de bon mercat, i els toleu joiells que aitampoc deuen valer què? No re? Quin balafi, de temps i de cervell! Tant que hi ha per a saber, per a llegir, per a esprémer; tanta de dona que hi ha per a conquerir; tant de territori que hi ha per a mesurar amb la mirada; tant d’esperit per a conrear...

Ara que els trinxeraires s’han fos, em guait la gallimarsot de prop. Com m’arrisc, tanmateix! Si algú em guipés, segur que trobaven que era jo el criminal. Ara, i si fos morta...? Si potser és morta, pobra dona. Quin mal efecte faria si la deixava així i venien les guineus, i els rats i gossos, i els altres animalots depredadors de la nit i comencessin de cruspir-se-la de viu en viu! I si assagés de despertar-la, no fos cas que es morís sense atenció...? Mes... tinc prou temps d’anar fins a l’estany i portar-li aigua? I on la portaré, a la butxaca...? Tant se val; em trac el pipí i me li pix damunt. Ah, visca! Gemega, és viva! Ja puc fotre doncs el camp i rabent, ans no em clissi, ca? Empaitat per l’esglai de la truja, com serpeta doncs, m’esmunyc ben lluny del parc.

Ara,tanmateix, oi? Quina bona acció no acomplia, feliç de manguis! La porca estossinada s’aixecarà i ganyolant anirà a demanar socors. I la salvaran, és clar, i llavors es fotrà l’agreujada i molt digna madona, i demandarà la persona o les persones desconegudes qui li tolien el joiell, i les demandarà damunt pels mals del tacó, i l’endemà, o a tot estirar passat-demà, ja la tornarem a tindre terroritzant merdetes com jo rere la caixa del magatzem si fa no fa gegantí. Tot haurà tornat doncs a l’ordre. I qui sap si encara més tard no enxamparan els malparits peguissers quan voldran empenyorar els carboncles i, en pic portats a justícia, podrà presumir, ella, pobra dona, dels seus dots de crueltat, nequícia, avolesa, meselleria i brutalitat enormes, punxents. Sí ves, dic, tothom treu el plaer d’on pot.

Si cal, cal. Divendres torna a treure el nas al calendari de la cuina i haig de fer les meues compres hebdomadàries que tragín com dromedari del supermercat a casa, bo i passant per tresqueres estretes on els camions i els autobusos de l’escola cuiden, amb les riotes concomitants de camioners i autobusaires (i la podrida canalla), cuiden, dic, aixafar’m com coca de recapte mal untada.

Per fatalitats del destí em toca novament fer cua amb la truja de la setmana passada. Tret que aquest cop, qui sap per què; belleu, dic, fetillada per l’eixarm de la pixera amb què adés fa vuit dies no l’eixorivia, ja no és pas ni feixista ni porto-riquenya, fotent doncs de condemnada bòfia sense ésser-ne o pertànyer-hi, ans es capté com si la tinc enamorada. Cert que de mi ho sap ara tot, car em guipava la identificació; em sap l’edat, la condició, el nom, l’adreça, i si fa no fa doncs qui sóc ni qui fui. El que seré, deu col·legir, d’ella depèn. Collons, malament rai. Com me’n desixc?

Llavòrens, per comptes de tornar’m només el rebut ni cap cupó, em torna també un paperet on hi ha escrit que em convida al seu apartament aquell mateix vespre.

No sé si refiar-me’n, és clar. I si els de la bòfia infecta analitzaven ans escatien, via els residus de pixats, el meu cabal genètic, per a enxampar’m i engarjolar’m? I ara que em tenen pels collons, m’imputen crims pretèrits? Asseveren davant el fiscal creure del cert que sóc qui assalta paies tipes pels parcs?

He trucat a la seua porta amb delicadesa ans decor de petit esteta fi. I ara què hi faig, captiu? Car s’arrogava, tot just obrir’m i veure’m, l’ègida de protectriu. Dalt el tron exaltat de la seua certitud, conjectura com jutgessa eloqüent que, tot i els meus anys, sóc doncs oldà producte, un provecte vailet qui falsament acusat correria a ruïna extrema sense gosar proferir piulet d’exculpació. Retrunys percussors de la profusió irrefragable dels seus tallants mots saxons em fan astringent la pell de timbal d’un cervell empedreït per la sobtada incomprensió de no re.

A quina centúria tal·là-tal·lera, per exemple, no som? Amb quins vestits estrambòtics ara es va? De quins mons subterranis de tètrica buada inquisitorial no en sortiré sinó en cofí de bocins corporis qui hom donarà als gossos del mateix parc?

Sobretot que no m’esdevingui “íntima”, per la mort de déu! M’ha convidat a un vinet dolç que devia vindre enverinat. Car tot se’m fa enigma inescandallable, i trencaclosques prohibitiu, i llàgremes de pena em ragen sense cap raó.

M’ha violat mentre narcolepte surava entre somnis amb sílfides i lentes moles rodant-me estòlides al ventre xiroi? Si ho ha fet (tothom en té dret), no en serv pas record.

Una veu ronca d’homenot ix del racó sinistre. Go home now, man: it’s fucking late. L’esglai i el tremolor em fan fer ballar la porta. Per les escales, hi caic. Al carrer, aücs d’àvols bestioles, aürts d’embalums incerts...

Tot marejat, trobava el cau. El poc que hi tenia, tot regirat. Tothom hauria de sàpiguer que el que tinc i no re, si fa no fa. Ara, la vergonyota. Hom m’esgarriava no pas per cap afecte devers qui só ans per a emblar’m quelcom que hi tingués.

Potser trigaré a tornar-hi, a aquell supermercat. Hauré de caminar doble. Què hi farem. Per sort, a la ràdio (intacta) em diuen que els putejats Redskins avui han tornat a guanyar.

~0~0~

Romanc-ne peix, ço és, a les escapces

No sé per què hi ha món
ni per què hi ha univers
ni vers quin altre cau poixèvol no s’expandeix
ni per què ningú no mor ni neix.
Romanc-ne peix.

Ni sé de què collons serveix
amb ningú fotre’s grans cops:
hordes, conquestes, croades...
anar anorreant aquest o aqueix
si al capdavall tot és el mateix.
Romanc-ne peix.

Com treure-n’hi l’entrellat?
prou qui no pereix ara, en acabat pereix
no sé pas què es creia, i tanmateix
tal com apareixia, desapareix
malaguanyats sorolls i tafarres!
Romanc-ne peix.

La vida d’hom — un pudent bleix
el foc que et rosteix, el fibló que et sargeix
si la fera t’urpeix, el ferro et corroeix
el fred t’atueix, la febre eixarreeix
tot el que ara t’enllepoleix, llavors et repel·leix
hom s’hi perd si gens no hi reflecteix
i hi ha el queixal qui se t’alçura al queix
tard o d’hora al cos cada esqueix se’t podreix
...i encara en jurcaries cap escreix?
Romanc-ne peix.

Si no vull fills perquè se’m morin
ni taps ni xacres a les parts
ni embolics i baralles amb les dones
per què doncs tantost cap cony no veig
amunt la pixa tant no em creix?
Romanc-ne peix.

Per què qui més et consola t’afligeix
per què tota educació empegueeix
ni per què amb tot això morir m’esfereeix?
Romanc-ne peix.

Tota lògica em desconfeix
tot i que, si sé re, sé que menteix
ni que de cap atzucac no em desenguerxeix:
per què la merda al cul se t’adhereix
per què tot d’anys feixucs el temps al gep no t’afegeix
per què cada microbi si pot ja se’t cruspeix
ni per què doncs, carallot
visc en un cos qui se t’autodestrueix?
Romanc-ne peix.

On no hi ha re a capir, tothom diu que ho capeix
no pas jo, qui no en trac molla de cap de les històries
ni de les ciències que ningú diu que coneix
i cap dels tractats filosòfics mica m’abelleix
tota teoria astronòmica m’ensopeix
i qui sap per què cap cop de daus cada cop l’atzar aboleix.
Romanc-ne peix.

No sé pas amb quines falòrnies tothom s’esbalaeix
car vés a saber encara què t’emmalalteix ni guareix
ni quina merda cap secta assassina t’imparteix
(el més pec veus que és qui més crida quan discuteix
tot plegat si no vigiles t’endinya el feix o ja t’occeix).
Romanc-ne peix.

Si sabés per què re ningú encobeeix
si tothom igual en pateix i es panseix...
ni per què ésser amb no ésser exactament coincideix...
si sabés què collons çasús el Sol ens sofregeix
ni per què re no existeix...

Si sabés per què existir si no trau pas a cap
car prou tot el que existeix sucumbeix...

Si sabés, si sabés... i ni futil·la
cada ió al cel i al pou misteriós t’escintil·la
tant de ruc enigma rai et trasbalsa
i de tot el que es crea ni s’esbalça
no en tinc ni indici ni ditada de greix.
Romanc-ne peix, totalment peix.

I no sé, cervell, què te m’empatolles
ni què em sobreïxes amb tot d’idees falses
debades tot t’ho edifiques i tot t’ho col·lapses
i jo sempre badant com un xut.
Romanc-ne a les escapces.

~0~0~

Sóc el comptable Merdal Nas

Sóc el comptable Merdal Nas
em paguen, sortós bordegàs
per a cagar’m al cartipàs
on faig que hi afaiçon el capmàs.

M’hi cag doncs en nombre gras
xifres de diners que ni has
ni han cap dels peixos grossos
qui el món foten a trossos.

Hi donem ànimes i ossos
a quantitats sense cossos
car tots els diners hi són fal·laços
tan prims que pels sedassos
més estrets passen fugaços.

Són només façana o diem-ne envàs
tot buit, tret que la pudor en sent el nas
destapat dels qui no es duen al pap
cap falòrnia llur ni nyap.

Com ara que... perquè són rics
de capitals oblics
i xifres volàtils
que abasseguen fent amb els dàtils
mant tripijoc i zip-zap
poden dur-te (si volen) portàtil
cap on els passi pels collons.

Car per xo són ells els campions
beneïts pels déus del mercat.

I tu pencaire esgarrapat
qui, o calles, o a la graella versàtil
et trameten amb fàstic i desgrat
i “fregeixi’l, i llavors ja remati’l”
manen a llur escamot armat
de la bòfia qui tenen al sac.

Pagada per aquest comptable embriac
amb xifres cagades al cartipàs
màgic d’on la corporació rapaç
en subtilitza tot manament i ucàs
i els naps, damunt, per a l’oficial sequaç
que els fa obeir al pencaire...

Qui de tota aquesta merda no gaire
em sembla que se n’ensuma.

Potser perquè com en Moctezuma
té el nas a tres quarts de quinze i escaig
fent cas del capellà i del saig
i el venut a la televisió i al diari.

I no pas com el meu, bavós turiferari
amb el nas clavat al cul... de cada milionari.

~0~0~

lleó pansit tocaria ferro

el lleó, adés maleït tirà del boscot,
ara provecte, amb per dins un rosec inveterat
nas-ratat i boca-sec, i enyorant la crueltat
crescuts de veure’l tan cardat
els seus antics súbdits li etziben mastegot

la mula li fot guitza
el llop mossada al coll
el bou cop de banya al cul
el colom se li caga al cap
i tot en tot (què vols?) el lleó es fa fotre

no pot ni piular, massa anys me l’engavanyen
ni els senyals al cos ni els miralls no enganyen

sap que qui cau tothom l’estella
tret que de trascantó garneu li fa cap un titella
i me’l vol acaronar amb qualque relíquia infausta
de fotut profeta
de corcada fusta

enfellonit li diu osta i li diu fuig
i encar treu l’urpa i l’esgarrapa
i al fosc fanoc fa fotre el camp
i alhora toca el ferro de qualque llamp
i s’hi enrampa

no duraré pas gaire
massa anys m’entraven per l’escaire
es diu, i quin desencís, Narcís!
tu qui abans tothom daves pel cul amb tornavís
i ara fins els corbs cretins i ensotanats
ans els tèrbols voltors arnats emprenyar’t gosen
t’amarguen sense pietat les darreres hores
on entre angoixes i malvestats et descompons

~0~0~

tots ens la pelàvem

tots ens la pelàvem, i prou sovint
els sants, els generals, en Recesvint
en Recared, en Vamba, en Juli Cèsar
la seua dona ara balba ara encesa

els podrits caps de la inquisició
els pecs “herois” de cada passió
tots els Mafumets, Jesucrists, Moisesos
els xinesos i els pagesos despesos

els de Persèpolis i Babilònia
na Lucrècia i tota altra catalònia:
n’Agustina, na Joaneta Darc

les filles d’en Colom i els almogàvers
els pares del déu Sol, el curt i el llarg
els sogres d’en Moloc, i raig de faves.

~0~0~

orquestra del cos

diu el director d’orquestra
mastegot!
fiblada!
burxada!
pessic!

i els de l’orquestra hi anem fort
i qui rep és el compositor
qui hi torna
ai!
ui!
uf!
ahg!

musica onírica d’hom a qui els àtoms
se li enfugen cap als caòtics
ramats qui pel cosmos peixen
fotuts!
atiats!
baldats!
escorxats!
desconfits!

~0~0~

aneu’s-en a la merda i au

per què em vantaríeu l’individu? –

trist invent de cervellot decidu

car al capdavall això és l’humà –

una màquina i prou de cagar

i què fóra doncs la natura
on les màquines caguem? –

és un munt d’oradura
o, si ho voleu més pla, de fem.

~0~0~

ferms i apitrant ens afirmàvem

correguéssim en cunç
sense perdre mai els nervis
sobrarem les maltempsades romegueres taps
estàlvia i presta la núvia fos com fos hi farà cap
conduíssim-la de nit en fosca pluja
i tot dins aquest vehicle sense llums
per buides carreteres rònegues
tret que ça i lla qualque home escadusser i mullat
qui diries llimac entre còdols
mes qui esquivem alhora amb sort i habilitat
ens ix i qualque bèstia muda entre les boires

au, érem lluny i som a prop
endevinéssim-hi la casella o el requadre convenient
bons catalans en l’escaquer
col·loquéssim adequadament entre creuers i derelictes
el nostre bon vehicle orb
àngela! clavat!
davalléssim-hi doncs sense relliscar

les claus de la bústia no calen
burxéssim-hi amb els dits
les claus de casa hi són
tot hi és també en cunç
àngela! ja hi som!
sabem fer’ns valdre – som previsors!

i ara som-hi, cascú a son lloc!
felicitat de l’afirmació!
ens afirmàvem ferms i apitrant
celebréssim-ho trinquéssim-hi
ho hem fet!
casàvem els joves
i naltres amb això més rics i acomplits!

~0~0~

mons d’aumon

just a l’instant cabdal
del perillós despenjar’t
de l’alt edifici del desfici
saps ataràctic que tot durava
exactament el calgut
(i en acabat carxofa i tururut)

(...)

atès per l’afany de viure
amb un petit apetit per quelcom d’altre
a re no t’engatges
de ningú prens gatges
saboteges els garatges
i fuges a tot estrop

(...)

despenja’t pels edificis
caga’t als maleficis
salta’t les barreres
sense escallimpar’t les marreres

(...)

corre nu
com si ets l’u
travessant rabent cada cul buit
o cercle de foll foc
dels zeros de tots els temps...
(zeros o fitons sens fi que encertat bòlid acores
u esdevingut fugaç cairell
dinàmic aprimat anàlgic esfumat)
dels zeros de tots els balders temps de la matèria

(...)

d’u transformat en xifra incopsable
esdevens com dic de tan ràpid invisible
tot atlètic fantàstic
musculat gimnàstic
adònic olímpic colrat i tos
car prou és teu aquest univers
de constant petarrelleig ociós

(...)

transita’l doncs sincrònic i marca’l
amb el tresqueig de ton pas
alhora indeleble i efímer
que són termes intercanviables
o epítets equivalents
al teu món bon pic ben mirat

(...)

quant als altres universos... bah!
ni te’n creus de debò l’existència
altre que en qualque cap massa calent, fa?

(...)

fred i estort despenja’t doncs
dels edificis dels esbroncs
i ah... ah... ah...! prats frescs i barreres
que et saltes atlètic sense escallimpar’t
penjolls carúncules ni marreres
(ets l’u qui lluny es fon
i la velocitat mateixa mills esmola i ton).

~0~0~

Cançó del pastor amb ulleres

Jo qui ans havia ulls d’astor
ara haig de dur pertot ulleres
no pas que em calgui bastó
per als topants ni les geleres
mes prou per a llegir cap inscripció
ni insecte ni floreta màgica...

i romanc a mitja cançó
recitant encanteris d’amor
o acompanyant cap missa tràgica
que enmig del bosc s’esdevé
com ara de boc qui amb esbiecs salvatges
irrueix les segalles de barballeres castes...

o millor de pastoreta sense calces
per faune dur querada i de qui tastes
els guaridors regalims de sos homenatges...

mentre amb encrics llurs xones no realces
perquè els coguessin menys
ni la querrina fos feda ni la minyona prenys...

car sóc pastor qui tothom tracta bé :
cada be ni cada font d’aumon
ni cada cilindre ni con
ni cada nit ni cada matança
d’aquest estira-i-arronsa elàstic
entre enlluernadora i fosca estança
de tant de paisatge estocàstic...

on entre rous i sangs de glaç
a dents o a qualque antic padellàs
d’interpretació tampoc no gens bàsica
sots la toia lluna polifàsica...

m’hi entretinc a treure’n llaç
que deslligués el fotimer
de colgats detalls en tant de re...

car borinot en sóc, i rai
i amb prou feines veig el xai
sense ulleres o antiparres
i com llavors em trac ni li trac paparres...?

car veient-hi bé, tot és com sembla
mai no hi ha llop amagat
al bell cor del bell ramat...

i si el que natura t’embla
abans t’ho havia donat
i com t’omplia orri i ubla
què hi farem si en acabat
ella essent de mena voluble
ara només et ret un forat
perquè írrit hi raguis...

això rai que a muntanya re no hi put
més val doncs que t’hi pleguis i complaguis...

entre carenes rellisca-hi boig com cutibut
i més tard deixa’t remenar per barrot boterut...

i tot plegat tant se val tot
vi i formatge, pet i rot...

no siguis somera ni atzembla
estort, poc et cal corda més tensa
tornem-hi : el que natura t’embla
abans t’ho havia donat...

el joc sempre acaba empatat
que hi siguis amb ulleres... o sense.

~0~0~

Aristarc XXXVII

2011-10-27T21:39:00.000-07:00

Aristarc Verdura, mort (i remort) (37)

N’Aristarc la seua truja repel·lent de fementidota dona sempre el duu de corcoll. Es diu de dona lliure i emprenedora, mes de fet és una mala puta i prou... una bandarra bruta i virosa qui sistemàticament i sense gens de decor, ni recança ni vergonya, prou sovint, i amb animals de tot gènere, son trist espècimen de naquis marit no encuguceix.

Té na Tecla un cotxot de color verd; de verd de merda, de merda de marmanyera, de verdura podrida i de cuc corcat.

Així mateix té (ella) un fill vermell com un pebrot qui es diu Dionís i juga al futbol. Ha anat avui a veure’l jugar. Ara, els pares de tots els altres minyons s’asseien a taula a fer la berenada campestre en acabat del formós matx infantil, i fou llavors que sense solta ni volta na Tecla Verdura trià la vàcua estona per a demostrar’ls a tots plegats el seu domini de tres esports alhora: bàsquet, trinquet i futbol. Els pares arrufaven el nas com si de na Tecla n’eixissin efectivament efluvis pútrids, bafarades d’enfit, mentre que les mares (totes putes i qui es grataven d’amagatotis on els pruïa) un estrany tremolor d’anques les prenia i suquets lascius els davallaven pels amples glabres cuixams.

“Reialme maleït de les lúbriques idiosincràsies” remugà n’Aristarc, qui espiava de lluny, rere uns arbres roïns.

La xiqueta Agnès, germaneta d’un dels jugadors, aixecant-se ja les faldilletes i abaixant-se les calcetes per a deixar anar el rajolí, l’hi descobrí. Abans no cridés i el tractés de letal pedòfil, n’Aristarc la va voler fer callar amb un mastegot a la boca. Vés a saber per quina mística afinitat, el crit que anava a fer la xiqueta nogensmenys li brollà a ell. “Maleït pedòfil a l’aguait!” esgaripà, i com al seu bram bragut amb desesperació terminal un ramat de pares molt agressius encontinent no fes cap, els mostrà l’acte del fugit pedòfil: la xicotella amb la cara sangosa i la nua roent carranxa enlaire.

“Us el creguéssiu pas!” digué la veu heroica de na Tecla darrere l’escamot assassí, “sempre s’ha vist molt atret per la quitxalla; és amb els únics amb qui gosa treure-se-la; xil·la enxonada, incompleta, quimèrica, nana; només amb prou feines incoat pseudo-adminicle, vull dir, apendicle, xemicat ans botxinejat per la qui se’n fastigueja, se n’horroritza i mana; una dona normal no pot fer-hi altre, se li n’hi riu i l’hi n’etziba guitza o tisorada”.

Pobre Aristarc, la mort imminent li corroeix el pinyol; no hi ha remei, es diu; i cau agemolit, esfondrat, retut, espinyolat, com ninot sense borra.

En acabat que l’han ataconat de valent i lliurat a la bòfia, encara tanmateix viu, l’advocat gratuït de torn, en Narcís galdós, del guerxós ofici, li recomana...

–Hauries d’anar que et garrotessin de mantinent, malparit. Per casualitat, i qui sap si sort o dissort, s’esqueia que, en acabat de molt de furgar-hi tota mena d’escamots d’experts ni voluntaris de benemèrita valença, uniformats com cal amb uniformes d’una estrafolleria o altra, no troben al conyet de la minyona cap mena de lleterada. I mira que hi escandallaven amb cercapous i aparells així mateix discrets, i hi ficaven el braç fins al colze. Et salves del sacrifici com àvol cabra mana i amb qualque signe diabòlic entre banyes. T’enviarem doncs pus tost a l’ermitatge dels treballs forçats.

“Allí, això rai, t’hi atonyinaran sistemàticament; car... per qui sap quin fenomen arquetípic... nat de la delusió més boirosa, estil esperit religiós envejós, exacerbat per qualque neguit rosegador que els rata o arna un poc més l’esfilagarsada consciència on la raó no hi cap ni té on penjar-s’hi, teranyina flonja... les tèrboles ximpletes brutals natures (vull dir, la brivalla psicòtica), aplegades amb tu a la cangrí, consideren amb totes les de la llei que els torts molt bàrbars que elles perpetraren, com ara estossinar malament rai (amb sangassa i ossos trinxats en un cercle macabre on reconstituir cada cos fóra de boig i d’il·lús), posem per cas trenta-i-cinc vianants i mig, amb qualque bomba de mà o altra per tal d’assajar d’obrir una furgoneta blindada i extreure’n quatre pistrincs... consideren, dic, que això, posem per cas, no és res comparat amb el crim molt més poderós ni paorós de voler mai acaronar amorosament el culet d’una poncella.

“He parlat amb na Tecla Verdura, llorda bagassota sempre presta que hom l’esbotzi, i he vist doncs al primer cop d’ull qui és la dominadora despietada i qui el malastruc dominat — i si com vagament pretens, dius que no saps si ets dominat per la teua Tecla més que molt tocada, matxucada, saps què...? Inverteix les esdevinences — o demana’t: quina escaiença existeix que els escunços s’intercanviessin...? Cap, ni pensaments!

“Car... hauria ella pres per telèfon l’encàrrec de la teua amant qui t’esperava a tal hora a tal indret? T’hauria ella esperat que tornessis de la bestial cardada repetida que va durar fins a les sis de la matinada? Et cap al cap que potser t’hauria ella demanat humilment, tantost t’havies jagut al llit tot cansat, que li ensenyessis si us plau el sexe perquè pogués admirar-te’l com te l’havia l’amant fet malbé amb el descordat ultra-ús...? Al contrari, carallot!

“Per començar, no hauria pas pres l’encàrrec, i encara menys no hauria agraïda fleumament la trucada a la rival... I en arribar tu a casa t’hauria fotut un gec de garrotades... I això si no et foradava amb un punxó, amb un atiador o amb un piolet, alhora manant-te que immediatament reneguessis d’aquella donota... I tu aleshores què...? Sobrevivint (que tampoc no és gens segur), hauries obeït tot seguit... i molt, molt, molt acollonidament.

“Cert que això teu, al plec crural, és una mena de clítoris mascle i prou... Ets als percentils més baixos, gairebé fora de mapa, de gràfic... tan mínim que caus part de baix al raconet de l’esquerra... La brutalitat de la safarosa deessa serva un punt de defensabilitat... Com ara si casant-t’hi l’haguessis enganyada. Rai encara que es veu que teniu un matrimoni estil de porta amb dos envans, vull dir, amb dos batents... és una porta amb manies... per a na Tecla porca i rude s’obre dels dos costats, sense entrebancs, i hi entren i surten a lloure els amants i les amants... Amb tu, cagarrines, no s’obre de cap cantó (només n’entren i n’ixen, remots, tortots, els retrunys, les repercussions, els mormols tèrbols de l’incert mareig).

“Saps què? Per a salvar’t la pell... no pas intacta, car adobar-te-la te l’adobaran... mes si més no la servaràs si fa no fa collada als ossos. No t’espellaran, diguem-ne, com farien els cucs del cementiri. T’escapollaran, això sí, et perforaran cada forat... Mes sobreviuràs, confiem-hi.

“Tret que, com dic, per a això, ens n’hem d’empescar un millor... un millor estratagema.

“Et faràs passar per dona. Si et fas un tall, et donarem desinfectant. Fes-te’n un de ben visible, clava’t una forquilla al nas. Amb el desinfectant, rai. Davall el teu clítoris diguem-ne mascle d’amagatotis fes-t’hi en acabat una ascla... allò serà el teu cony. Algú amb cony és una dona, no hi ha millor definició. Desinfecta-te-la els dies que durarà el juí. L’allargaré fins que el nou cony sigui palpable... car sàpigues que tots te’l voldran palpar... el jutge Jeroni, el fiscal Jaumet, els saigs i els batllius, els experts i els escombraires, els uixers, els magistrats dels marges...

“Els dius que sempre fores dona, que no era pas que la teua repulsiva dona et feminitzés totalment, de tal manera que ara, emasculat del tot, tothom et tractava en femení... i sobretot les seues amants, veritables molt malparides mènades... de qui n’érets sempre podrida esclava. Esclava masoquista, car prou t’abellia pler que tant la colossa com les seues sicàries et maltractessin. I cap de tots els teus incessants gemecs ni precs no foren mai eixoïts... Més dures que no escíbals, aquelles donotes, aquelles güínes, aquells gallimarsots, cavallots, tervagants...! Prou pots! Totes et ponien!

“A propòsit, sí, els assegures que et fan menjar llurs estronts, xarrupar llurs diarrees, menorrees, gargalls, perbocs, etcètera... T’oïm, mes qui t’entén, esclava (et diuen), i et valdria més no fer-te pas oir gens, no fos cas que encara et castiguéssim a no rebre gens. No rebre, bufa. Per a un masoquista, no hi ha pitjor càstig.

“Tret, és clar, que sense ésser llur esclava masoquista, de què els serveixes...? De res!

“Tot això diràs al jutge Jeroni. Que tenies tanta de por que quan no els serviries de res, ni per a fregar’ls el terra, gratar’ls els peus, llepar’ls la figa... et tallarien el cap... com a n’Orfeu... I que aquell jorn maleït al camp de futbol de l’escola... tu, doneta esclava, et veies orfeònica, cantant absoltes, com una bogeta inofensiva, esgarriadament anant de bosquet en bosquet, de font en font, de corriol en corriol, de nàiada en nàiada, de paitida en paitida... com el cap de n’Orfeu, pilota de futbol escaguitxada, derelicta, tinyosa, i... i...

“I... senyoria, com podria ésser pedòfil? En tot cas pedòfila, mes com...? Amb una xiqueta...? (diràs mostrant a totdéu ton cony idíl·lic, només amb la mínima curiositat d’un clítoris una mica grosset). I en Jeroni caurà de cul. I tothom.”

(...)

En Jeroni Barbablava ha pujat al terrat del jutjat. A parlar-hi amb el destarotat ni espellifat professor qui hi viu (hi fa la viu-viu cruspint-se desganat allò que en Barbablava l’hi duu o allò que als ocells predadors qui volen part damunt seu mai no els hi cau, per badocs, de les urpes).

—Professor, tenim a baix un altre cas com un cabàs. La bòfia i els veïns (qui com sabeu són encara pitjors, car tenen la crueltat més apujada) m’han portat que enviï instantani al garrot una pedòfila qui segons ells hauria volgut seduir una criatura... tret que era una criatura femella!

—No em fotis riure, Jeroni. Amb què l’hi hauria “llevat l’honor”, que en diuen els carrinclons... amb el clítoris...?

—Precisament!

El jutge se n’anà rere la porta del terrat i, estrebant-lo per l’orella, va fer-hi entrar n’Aristarc(a), tremolenca engrillonada rea.

Quan la recent femella es va veure entre aquells dos inquietants homínids, el seu assaig anatòmic, que d’un temptatiu xicarronet n’havia fet dubtosa bandarra, periclitava; se li fonia, se li marejava, no sabia cap on treure cap; de por que en tenia, d’ouets diminuts i tímids, encauats, virava, vull dir, el tripijoc a la carranxa, a confusió llefiscosa.

El professor i el jutge s’ho guaitaven ben interessats. La peri-glútia glutinosa metamorfosi en curs, sobretot.

—Això deu ésser allò que en diuen, els qui se n’entenen encara menys que no el tit, “hermafroditisme al xup-xup”... somatització carranxívola a mig cuinar... en procés d’assoliment ni d’assolament (decretà el professor). Saps què...?

—Vós direu, professor.

—Jeroni, condona-la ara mateix! M’hi casaré, vull fer-li un fill “especial”... fenomenal... d’allò que no hi ha!

—Som-hi.

—Car, recony de déu, tu, l’experiment prou s’ho val... Què en sortirà, què sortirà, eh...? Enigma cabdal. Em sembla que... n’estic segur. El resultat de la barreja és potencialment decisiu per a la història de l’univers. Tot petarà potser amb la creació d’aquest collons de messies més collonut que no cap. T’imagines...? Se’m fa la cigala aigua! A tu no...? Un professor de capacitats cranials astronòmiques i una mitja femella a mig fer, com qualsevol teratogen organisme ignot qui fètid brolla dels fangars magmàtics de la més reculada ni cagada avior! Haig de cardar-me-la ací mateix! Faldilles amunt, datpelcul! Tret que no et donaré pel cul. Pel cony!

—La foteu massa grossa, professor! (se li’n reia el jutge Jeroni Barbablava com veia que el geni no era capaç d’endinyar-li gens endins).

—Jeroni, càgum déu, porta el teu del martellet de silenciar la cort, hi burxarem amb el mànec! Deu ésser que el tel de l’himen de la meua dona amb els anys s’és massa empedreït ... verge inveterada... de tel massa eixarreït... ho diuen els clàssics de les ciències estel·lars i aqueològiques... i les obs... tètriques... i les no pas tan tristes i tot...

N’Aristarc(a), desesperat/da, per aventura per a estalviar-se tantes de tortures ni iniquitats afegides, feia acte que es volia llençar daltabaix del terrat, mes els dos energúmens, farsants, el/la tenien ben aferrat/da.

El mànec de la maceta li conreaven, nafra de l’entrecuix amunt, tota mena de florents peritonitis. Els estellats budells s’esguardaven el letal intrús amb ulls estelats... On anirem...? (es demanaven, passius, privats de tot peristaltisme ni d’espoderaments), ai, més ens val un suïcidi col·lectiu!

Amb tot això, doncs, n’Aristarc(a) es moria. L’esperit, tot ensangonat, se li envolava, tot i que (indecís també en aquesta més etèria condició), ni cuca ni moixó, tampoc no sabia si pujar o davallar, envolar-se cap a la dreta, cap a l’esquerra, terra endins, cel enllà...?

Els dos violaires ni estripaires de carn innocent i fava bleixaven ans panteixaven feixugament, l’un cardant, l’altre esclafint-se. L’esperit no gens concret de n’Aristarc(a), llas, es veia aspirat, empassat, per les dues salvatges mediocritats...

Apareguts pigments iridescents blasmaven debades les pells dels agressors — eren part de dins les impotents ditades o grapades de l’ànima de n’Aristarc(a) qui pugnava per tal de no ésser absorbida del tot en els àcids corrosius dels cossos d’aquelles dues obres mestres humanes. Dos parangons de la humanitat qui doncs a n’Aristarc(a) se li cruspien l’esperit i tot... se l’hi cruspien... se l’hi cruspien a pleret i de pressa... fins a anorrear-lo ni del record dels lectors d’aquest relat incertament tacat ci i lla per les ubiqües minúcies rudimentàries d’un episodi sense solta, només fugaçment intuït, o... qui sap... sentit... remot... al fur intern... dormint... despert...

Tot això deu passar cada dia... a un lloc o altre... ben a prop... mes qui mai... qui se’n recorda mai, eh...? Ni fins i tot... qui... qui s’ho creu...?

El jutge Jeroni, com dic, s’esclafia... Allò era massa còmic; el professor perdent una petita part de la seua enorme dignitat bo i manxant amb el vit encès en un cadàver qui pus tost semblava titella irrisòria. N’hi havia per a contar-ho més tard a l’ateneu dels juristes — com s’espetegarien de riure, esgargamelladament!

~0~0~

Aristarc Verdura sa femme l’énorme salope
à la sortie de Paris s’est plantée pour faire l’auto-stop
le camionneur qui l’a pris, lui et son compagnon
l’ont baisée sis fois avant même d’arriver à Avignon
où son mari l’attend tremblotant d’amour, poupée de son.

–Avez vous, ma profonde altesse, eu donc un bel trajet?

–Ri, charlot, car j’ai voyagé avec le camionneur abject
qui assassine et étripe les gonzesses d’ici à Bradford
et je suis pourtant encore là pour te raconter la bourde.

–Oké, merci, déesse, mais pourquoi rire si fort?
Vous me faites là une peur noirâtre, et lourde et balourde.

–Il sais où j’habite, il a la clé en plus de l’appart
il reviendra la nuit à son retour adventice
et montera à mon lit et t’y trouvera novice!

–Quoi, maîtresse, moi? Pas plus habillé en poète anar
mais en femmelette sissy comme la sœurette de Ford
qui était putain et vierge et riante jusqu’à que la mort
ne l’éventre entre cris d’abordage et autres voix divines?

–Devines bien, cornard; pantin riant aux paradoxes vitales
tu dors ici habillé en belle dame aux vices paradoxales
et lui, vampire affolé, s’en léchant les saignantes babines
un con ricanant t’ouvre des basses parts rudimentaires
jusqu’aux yeux toujours friands de cochons mystères.

~0~0~

Aristarc Verdura his turdy wife was a fat stinking whore called Daisy. And if there was one thing Aristarc hated was Daisy’s fig. And yet he had to put up ever so often with the same whimsical sudden slap of a shamefully obscene command... to wit, the following: “Come here, cuck, and suck my fig,” barked in this awful tone, or in an even worse one, to boot; always the tenor of her injunctions going along a terrifying trend that involved in fine some sort of added dangerous enough physical discomfort to the mere malignant fact of having to lap up the ordure of her discomfiting fig.

Whatever the tone, though, little couldn’t he help it. Gagging and floundering, helplessly flapping his fins, he would then comply, utterly disgusted and nonplussed, and fearing (as stated) for his life... He... the while the ordeal lasted... only that little bit of a sliver of foul breath of being smothered, of finishing all finished, and strangled and choked, both by the stercoraceous muck of her fig and the unendurable pressure of her enormous and morbidly flaccid thighs into whose juggernautish masses, shaken, he faded, gulped, as if absorbed.

He had to incontinently fall in with every one of her wishes, even when so gruesome as that one... of having to suck her hideous and poisonous fig... until she catastrophically came; he was compelled to acquiesce all along... or else Daisy would get so mad he then ran the risk of being crushed, or shot and stabbed, or even condemned to a narrow dark room without food or water for weeks on end.

Contrariwise, if there was a thing Aristarc loved was avocados. He relished them, and often after having sucked Daisy’s fig to her sleepy satisfaction he was rewarded with the permission to eat a more or less sizable bit of one.

As the gourmand who prefers the meat stuck to the bone, he particularly enjoyed, from the avocado as a whole, its nut; he loved to put it whole in his mouth and lengthily clean it with his rattish teeth and lizardly tongue. Only that while he was performing such a delicious activity, he was also pestered with an anguishing thought...

What if the slippery nut escaped his mouth in a sudden inward rush... and invidiously lodged itself in his narrow gullet...? He would for certain then choke to death.

With loving care, he taught Daisy the Heimlich maneuver. True that while teaching her to practice it on his body, she managed to break a couple or so of his ribs. No matter; she at last knew, and Aristarc could always trust that when the need arose... his fat whore would know how to press under his diaphragm with the right address... in order to dislodge the murderous nut... albeit with the unavoidable painful annoyance of a few more cracked ribs.

He truly hoped Daisy would make good on her learning and save his life; she had nothing to gain by letting him stifle to death. For who else would afterwards have sucked her foetid repulsive fig with such assiduity and proficiency and conformity as him...?

Be it as it might, once it happened that Daisy wasn’t home, gone fucking, probably with some sick dirty fortuitous creep in the tenebrous unwholesome corner of a perilous alley... and Aristarc, enthused, elated, breathing much better, tasting the acrid piquancy of giddy freedom... saw that the coast to the joys of the kitchen was clear.

He knew that often nights, when the fat stinking whore was too sleepy or too drunk or too stuffed up already, she made such a mess in the counter that some of the goodies she was rummaging with and forcing down her hole fell through the cracks behind the drawers, where the teeming vermin also hid... and some heavenly items thus became providentially unaccounted for, the horrendous termagant thinking that in her stupor she herself had surely consumed them the day before.

Now Aristarc, a palmy beast of prey, liberated, sinewy, erect as the very scepter of a king of his house, fell head first into this balmy chancy treasure. Astounded, the chary roaches fled. And the booty they had motherly watched over all those longish nights was great... the trove, the find that awaited the unharnessed hero topped all hopes.

An avocado was there not yet too spoiled, just slightly mangled, but toothsome and somewhat still congruous nonetheless. He ate it all, relishing every bit while muttering catchy shreds of some crimpy insistent little song under his easier purling breath.

One thing he didn’t dare do, however, seeing that his big weirdo piece of shit of now no doubt over-soiled whore wasn’t there to cover so to speak his throat in case the nut became stuck in his neck, was to put that avocado nut in his mouth... He cleaned and scoured it instead carefully with a little spoon and also with a knife until he was satisfied that none of the luscious flesh remained attached to its burnished skin... then through the window he furtively tossed the traitorous remains of rind or peel and verily the all-cleansed nut of the avocado... far past the road below into the shadows.

This all the time being aware lest the monstrous fucker should suddenly appear... not wanting for anything on earth to be disastrously surprised... her irruption demolishing all his pleasure, plus his digestion, and even... if she felt aggressive enough... his skeleton... He then actually with a stilted ear leaning outside for fear to be taken unawares, and a stalked eye on the ready, trying to see backwards and sidewards... everywhere at all... for her ominous... frightening sinister comical shape... already staggering on her way home... before it became too lunatically late... Aristarc managed to ingest still a few more pickings among the scant lot of the not quite rancid nor too moldy of the ensconced treats. Then to crown his feast... he found, intact, a Calimyrna fig, tasty, pulpy, sleek; for a change an uninfected fig that forthwith he flung down his eager too euphoric palate.

Alas, slippery thick unwieldy morsel! And to top it all no time for chewing, this! Neither this (the fig...) nor this (the time...) nor even that (the chewing...) nor yet... what...?

For indeed minatory alarming steps were thunderously approaching. The fig (this innocent natural fig, not that other one, the frightening all-guilty maggoty repetitious fig of his profligate and atrociously criminous whore,) this one, this harmless blissful stoic survivalist of a natural fig, alas – alas, yes – oh well! – was the one that got stuck in his throat and in a trice choked him to death.

The last he heard was the equivocal key fumbling on the lock, as if the doors to mortality itself... were having trouble swallowing another... lethiferous unwieldy abysmal all-encompassing... fig... fig... of infinite sloppiness... and... and darkest deepest (nothing deeper, obviously) eternity.

~0~0~

Vespre de vespra de Martror

Era la vespra de Martror i, on abans, colgat el vespre, de ressopó, bonament ho celebràvem amb vi dolç i panellets, i castanyes i nyams rostits... ara, llas, pilots de pares aprovincianats, colonitzats, talossos, feien sortir llur canalla pollosa al carrer, cada infant disfressat de monstre repel·lent... i els empenyien que gosessin, sense por de represàlies, d’emprenyar tant com poguessin la gent... els atiaven que burxessin de valent els qui casolans s’arreceraven a llurs domicilis... i insistien que els xarons espantalls agitessin llurs obscens cassigalls i que truquessin a les portes, i que aüquessin i escarnissin i brandessin esquellots i xerracs perquè algú hi fes cap... i amb grolleres invectives els ensinistraven que n’anessin aporrinant els invisibles estadants, fins que quan doncs cap dels esglaiats estatgers al capdavall no tragués el nas... fos rebut, molt esgarrifadorament, amb escardalencs crits de lladre...

—Volem llepolies, o daltabaix les gemonies! —Amolleu pler de bo per als becs, o hi haurà mà de gemecs! —Aboqueu recapte a grapats, o n’acabeu escapçats o capats! —Doneu-ens de dolç, o us fotem la casa pols! —Tireu-ens batialles, o foc a les estovalles! —Ompliu-ens la bossa, o tètrica mort us destrossa! —Càgum déu, perboqueu pistrincs com en Moloc babiloni, o a la gehenna se us enduu l’altre dimoni!

Tafoi, tot plegat! La bordissalla estentòria, quin flagell! Col·lisions i esquerdes se seguien a manta pels carrers. Aviat tothom doncs massa empudegat; i en la foscor ja ningú no sembla llucar-hi de cap ull; armes esclaten, les ràbies s’exacerben...

En Tarquet Verdura, vuit anyets, els seus pares molt malparits ans bajans l’han disfressat de botxí encarregat de la guillotina. A part que té fred al cul, tapat només amb unes escarides braguetes de cuir, la careta de sàdic morro de vaques tampoc no li permet de guipar enlloc gens bé... Les de més de les vegades doncs no sap ni on es fot, col·lideix i s’esquerda seguit a cada cantonada o bony, o s’enfonsa al sot, o s’escallimpa els secs a les arestes d’esglaons i voreres.

Tant se val, pobre xiquet; ara pujava les ronyoses escales devers qualque ombrívol pis llunyà... i algú o altre obria una porta d’una revolada... i amb l’aürt el carallotet rodolant daltabaix, com si per les gemonies que dic hom l’esbalçava. Tot de sobte, gemecs rai a les escales infernals! Quin xivarri ni cridòria, i quin vaivereig de veïns! Un grapat d’esverats hi fotia cap. “De qui és aquest marrec desmanegat?” esgaripaven al replà de baix. “Cal dur’l a l’hospital que té un trep al cap que hi passaria un poncem, ah, i (nyec!) afegiu-hi el coll romput.”

Érem el ramat de ploraires i carrinclons doncs a l’hospital, i en Tarquet Verdura, tot fet malbé, l’esconillaven cuita-corrents cap a operar.

A la taula del quiròfan, amb filagarses de l’uniforme criminal mossegant-li les nafres, hi rau, magre, escarransit i encara més exposat, el cos absent, desmemoriat, d’en Verdureta. Una cirurgiana rossa i gemada, quillada com cap artista molt vana de cinema, amb aires aristocràtics veus que s’hi atansa. Li cus tanmateix eficient rai l’esvoranc a la closca... Llavors, dominant la cosa, demana ganivets, escalpels, broques, mandrins, i brocs addicionals... En acabat, al coll del feble carnífex fals, maniàtica s’hi aferrissa. Llas, quan més delicada era la tasca, d’un dels fanals més lluents de cap enmig, una aranya gegantina en rellisca i se’n desprèn; no cau del tot... d’un no gens higiènic cordillot roman, ballant, penjada! És una aranyota peluda i negra, d’ulls vermells i fulgurants, grossa, com dic, pel cap baix de la mida d’un boc banyut, de drap, orelluda com un muricec, i amb una cinta groc mostassa en forma de llaç, a tall de bava o verí que li tombés, com moll filacteri, que als ullals se li arrapa... i on hi diu... “confit o patac, confit o patac, confit o patac, confit o patac!” en ondulat circuit sens fi.

L’esglai de la cirurgiana és colossal. Amb el cop emocional se li espatlla de debò la continença. Tràgica esdevé. I els romanents, si fa no fa. Ensems amollant un mut bleix d’horror, ulls com taronges, etcètera. Era com si queia un llamp al poètic i molt inspirat cenacle silenciós. Tots amb carotes de macabre sacrifici ritual que en revenja equitable vira cap a la resurrecció del monstre umflat i amagat qui s’estotjava latent al cos esbocinat de l’innocent assassinat... O quelcom d’aquest tenor o jeia...

La qüestió, tant se val, que el gest sobtat de por que la impressionada metgesseta no feia amb el ganivet, és clar, en rodó escapçava en Verdureta. La seua clepsa encara mig emmascarada cau de la taula i rodola pel terra relliscós del quiròfan. Sang pertot arreu. Quina pilota més llorda! Gosar aixecar-la i mostrar-la al public fóra de brut mesell. I tanmateix la infermereta lletjota ho fa, a tall de gladiadora fula. Ningú no l’aplaudeix. No som ni bàrbars ni folls. Ni això és cap cinta xereca de cinema ruc. Ni al quiròfan s’hi desenrotlla cap revolució de cel·luloide amb mòrbids caps escapçats estintolats al capdamunt de cap pleixell terrós que adés no gaire escandallava cap talpera prop cap cep o llambrusca broixos, gords. No, no! Hè! Lluny d’osques que n’ets pas poc, gamarussa! Ull viu!

Al contrari, els foraviats benèfics allí reunits ens en fèiem creus. Ni sabíem que aquell hospital fos de fantasia, per espectres forasters també envaït... infames, repulsius... espectres de dol... ecs, posseïts per ridícules dèries supersticioses, ço és, xops de religiositats... de fúnebres falòrnies pel tàndem maligne i indecent de l’església i el comerç incessantment martellejades als venuts mitjans...

Ni podíem, pobres de nosaltres, endevinar tampoc quina fou la mà fatídica, cruel i esquelètica que de la galana metgesseta en féu esbalaïda, petrificada, homeiera. Foren els seus pares...? O, qui sap, els de qualque altra metgesseta immadurota...? Els pares de l’anestesista jovenot i pipioli qui encara el veien com un infant digne de gracietes...? Que simpàtics, ca? Amb llurs caps infantilitzats, no havien trobada millor manera de demostrar llur afecte que amagant la monstruosa aranyota de riure rere el pàmpol del potent fanal damunt la capçalera de la taula del quiròfan...? Fou la ferotge culpable la infermereta lletja i matussera qui, farcit al seu torn el seu caparró de bestieses, pels descordats comerciants injectades, no trobà tampoc millor...? Quin altre fantasma eixelebrat per les propagandes irritants no rondava furtivament, i belleu també horriblement disfressat, per aquell hospital de malson...? Rere cada bata de metge, d’infermer, de frega-terres i d’escura-orinals, quin espectre no s’hi cela...?

Ens entreguipem, agres, aspres, no gens loquaços, com si tothom sospita de tothom. Al capdavall, tots plegats enteranyinats i enverinats per l’aranya llefiscosa, fosca, eriçada, fastigosa... del negoci insuls.

Els fustanys de les míseres disfresses ens aixequen poixeules borrallons d’esgarrifances a les pells. Malfiats, ens mataríem. Més val fotre el camp d’aquest camp de batalla on tot foren fallences. Cap cots, cloc-pius, desfilàvem cap al carrer vergonyós on el mal gust imperava. Ens neguitejàvem per a tancar’ns a casa com més aviat millor. Amargs.

~0~0~

q. q. lxxxi

2011-09-27T19:55:00.001-07:00

Q. Q. 81

N’Antelm en temptació tombat

—Com va l’home? Fa dies que no el veig.

—Sabeu que s’ha apuntat a la secta dels skapci?

—Escapi’s?

—No, no; skapci. Els Skapci, secta de cretins capats... És perquè... —skapç? — demana el sacerdot suprem... i —skapci, skapci! — respon humil el postulant, cada cop que t’accepten per primer pic a llur església molt dogmàtica i com collons cal.

—Ah.

—Tots sanats com déu mana. Aquest és el primer manament que anc cal seguir — tantost hom s’hi apunta te la tolen; collons inclosos, ni cal dir.

—I les dones?

—Les dones van de bòlit, totes amb furor uterí.

—Com vós, doncs?

—Ah murri; som-hi doncs, bah!

I na Minerva se m’obria de cuixes. Al seu cony avesat als vits més gegantins del món, com sovint em presumeix son marit, hi saltava balder com saltamartinet tot de verdet vestit; eren les venes de ma cigala qui me la feien semblar verdosa, venes castes durant mesos seguits que cap dona no se m’atansava, ensinistrada ni adondada, amanida a jaquir-s’hi fer damunt tot ço que em rotés, com adondats i ensinistrats, i amanits a jaquir-se fer tot ço que als sacerdots els rotés, els no gens afligits (es veu) aspirants a pertànyer a l’església dels Skapci i a qui hom infligia doncs un capament sensacional, a cops de destral, entre la consternació de les femelles i les rialles dels idiosincràtics ex-mascles de la congregació, i això rai, car en acabat collons i cigala hom els els ficava en capces de sabates, això com a llevants del bestial capament, i rient com babuïns tots plegats tothom venia a trepitjar la capsa de sabates com qui en volgués fer vi, i els suquets safarosos que n’eixien, semblants als que eixien si de petit trepitjaves emprenyat la capsa de sabates amb els cucs de fer seda i llurs capolls, feien vomitar catàrticament i caquèctica desigualment qualcuns dels damnats dels presents. Com l’acte s’escunçava d’escunçar-se sempre a l’hivern, hò i més, el fumet que en sortia, semblant al fumet qui sura misteriós de les piles d’escombraries i els femers, feia que les més malèvoles de les dones pretenguessin intoxicar-se’n, i per a apagar els focs sords de les capces de sabates trepitjades s’hi pixaven damunt i se n’anaven tentinejant a cardar, com na Minerva, amb el primer desgraciat de fora de l’església (com potser jo ara mateix) perquè els féssim (no pas fills, per la mort de déu!) filles i prou.

Escigalament i escollonament sempre anaven ensems, feina ben feta. Pipins i ouets de tota cabuda i formosor eren doncs escapçats en acabat d’haver estats tolts per la força de la destral destrament manejada pel suprem, el qual ens feia guerxines i ganyotes d’astut i de garneu com si ens comunicava que si érem prou llambrescs ni ivaçosos ens en podríem emparar i menjar’ns-ho cru i tot. Tret que cap dels convertits, ni els més recents i doncs convençuts ni fanocs, no érem capaços de fer-li gens de cas; es veu que no teníem les espatlles prou amples ni teníem prou energia humana per a ésser tan profligats ni dissoluts per a menjar’ns com si fossin crancs de platja bruta les parts dels nostres nous coreligionaris. Al contrari, sentíem com ara jo mateix unes punxades a la pròstata i una agonia anal en veure que també aquells carallots es jaquien destralejar els paràsits d’entrecuix.

Els paràsits, sí. Un valent estrenu homuncle paràsit tot plegat el pipí, i els dos bons escuders seus els collons, qui alhora ens robaven l’adí o la propietat pròpia. Aquesta era la doctrina que irreverent ens envaïa els músculs del meló. Per això calia toldre’ns els paràsits, perquè fóssim molt més nosaltres mateixos que no quan ens ocupaven (per les diabòliques forces del mal allí místicament cardats ans no fóssim ni tot nats) els maleïts aritjolaires posseïdors, de qui els fenòmens epistemològics, heretats dels anys de la picor on el pecat original ens marcava amb els estigmes dels penjolls sexuals (aqueixa com dic era la teoria dogmàtica on l’església tan cretina com qualsque de les altres no es basava), no ens jaquien viure una vida prou dedicada al déu capat i capador. L’aiguabarreig, o iliggós vertigen, de les altes etèries esferes hedonistes se’ns obrien pures i d’intrencables vidres tantost perdíem els penjolls qui ens lligaven al tarquim terraqüi que ens emboirinava la raó.

Rucades semblants i les contràries, ni cal dir, com en tota altra religió. Fos com fos, i sense gaire satisfacció em vaig escórrer en aquell cony massa estireganyat, subseqüència heretada de tant de repetit cigalot allí immergit en sempre irresolut circuit de maniàtic manxar-hi per part de tots els mascles del planeta i encontorns, sense oblidar-ne les estàtues als jardins, de qui com tothom sap els anòmals apendicles genitoris són sovint informes, monstruosos, colossals.

M’adormia tanmateix en tovors. Llavors els circells setinats de sos obscens dits em retransformaven de neutrí a babuí. Tornava a trempar. Sinònims dels sacsons amb què se’m sacsejava no en trobava sinó en les engatjades ridícules anades i vingudes dels herois encavallats qui s’assumien cavallers amb missió. Em vaig fotre a riure i ella amenaçava de quitar’m. Doncs —quita’m, vaig dir; —ja m’he escorregut prou i prou heterogèniament per a avui. Guaita que som un hom qui tira cap a vell.

Aquell agençament no li fotia gens de gràcia. Es va erigir en deessa dotada de tots els derivatius existencials més acollonidors. Ara m’escanyava amb els peus. Totes les meues estructures circulatòries ensenyaven vermell de feixuc risc. I érem llavors incestuosa piràmide. Els fills en projecte que a raig li queien del cony em cardaven intrusos el nas. —No ets gaire atractiva vista així, engargussadament li fiu sentir, —i tinc la intuïció que qualssevol models, fins i tot de les contrades on no passen fam, reflectien millor que no tu als ulls dels pudents manufacturaires de modes femellenques, i si les lleterades de tots els milions qui no t’han descarregats a la vagina no m’eixorbessin ambdós ulls, fins i tot hi afegia a la llur la meua veu i en el mateix sentit.

Em sembla que al cel negre de la nit de sobte hi espetegaven esferes incendiades, i que per això la badoc ara em permetia respirar. Tanta d’estona sense aire als músculs del meló tanmateix havia oblidat què fos un sintagma. Sabia què volia dir genealogia i també ideologia, però no pas sintagma, d’ací que les estructures del que digués, si bé eren si fa no fa prou acurades etimològicament i substancialment, car àdhuc havia emprat un adjectiu espontani de la paraula íliggos quan enraonava de confusions, vertígens i aiguabarreigs, les viciaven nogensmenys certes cèl·lules viscerals atrofiades que m’empenyien inexorables a nocions secessionistes. Emmascarats els ulls pels cicles i cicles reciclats de milers i milers de lubricacions, i llefiscositats (llas!) més oneroses, llençades pels tirsos rebregats de mant tità qui en disbauxes seculars i religioses al llarg de les edats s’asserien sense gaires controvèrsies matrius endins i a l’engròs de la colossa, no hi distingia mirant amunt cap dels seus factors d’encant i m’atacava doncs un accés asexual. Plàcidament, com qui torna del bordell o de confessar’s als frarets, en acabat de dècades massives de tirania paranoide, m’esmunyia en la foscor. Pels carrers d’allà baix es perseguien els ciutadans. Un cel desencantat els havia tots trets dels llits on es cardaven algú o ningú, o filtraven filtres; i els capats ens distrèiem jugant a jocs agònics, mímics, aleatoris i foscament emocionants. Les putes ja no ens deien re. És veritat doncs que l’escigalament i l’escollonament et podien salvar!

Les cel·les perfuntòries de les presons són òptimes per a la inhibició, com els capaments per a l’angelització. Vet ací com tot tornava al sintagma. Agonitzaven en veure el cel ple d’esclats els ciutadans encara amb collons. Pobrissons, com els ridiculitzàvem. Estratègicament el·líptics, els de l’església dels Skapci argüíem convincentment a favor de la fruitosa fosa imminent de l’univers. De tota fosa noves formes poden formar’s a l’enclusa serena de les des-passions. La perfecció és a tocar. —Derelictes de totes les religions, prenguéssiu sense risc el viatge cap a la puresa, declamàvem a sons de clarins, i brandàvem alhora les destrals de sanar ras. Ningú no venia a confrontar’ns. Tots plegats anaven pel món massa cagats.

No eren tanmateix lubricitats de lubrificants llefiscosos els que em solcaven densos els ulls; eren llàgrimes. Trasbalsat segurament per haver perdut l’antic manyac parellet d’ouets i la gallineta. Convençut a empentes i rodolons que en el meu entreson la dona de n’Emili no m’havia també capat de certa manera o altra, bé amb tisores, bé amb qualque depriment ans pansidora malaltia galopant, entre lleganyes tanmateix petit a petit hi viu quelcom... Hi viu el reps ratat de la catifa en un relleu monitori, com si figurés innombrables escamots de soldadets amb piques qui em picarien les pupil·les. Ah lletjor de lleig presagi...! Una suor em solca estona que no puc bellugar’m; només se’m belluguen els nítols fumats, qui eleven aücs de tristes sosvinences.

Més tard, encara arrupit, sostinc, malament rai, amb bracets d’escuradents, la meua insostenible corpenta. —A quin sentdemà no som ara de malèfiques conseqüències, em dic, farcit d’esveraments, estabornit, esfondrat, avergonyit.

I llavors me’n record, suaus imatges idíl·liques: com pardals esquerats s’envolaven els pipins, tot just dels ouets desclosos. Eliminada màquina maligna dels desviats pensaments qui altrament contemporània t’entrevé la ment com carnal espectre paràsit. Ah quin descans, n’Emili i els seus! I quin estrany enyorament meu de no haver-m’hi apuntat... tret del fet, és clar, que re religiós ni “sobrenatural”, és a dir, supersticiós, no em fa cap gràcia; al contrari, un fàstic immens, i un cansament ni de començar a pensar-hi. Quan algú diu “déu” o “ànima” o “vampir” o “heroi” o “fantasma”... ja ho jaqueixc córrer, sense ni piular, fotent el camp; a la merda, tu; per què hi perdria ni una centella de temps?

Ara no recordava pas haver sentida la porta amb algú qui se n’anés de casa. Això volia dir que la incursió de la colossal Minerva no havia enllestida encara? Em guaitava l’exhaurit sabre jagut a l’engonal crostós. No s’apuntaria pas a cap duel entre gegantins estrenus brutals genitals, per molt que l’hi arramissin. Na Minerva mateixa vindria debades a desafiar’m, ni per molt que m’ensenyés ni m’oferís més elàstics esfínters que no pas el de suara. Ja no estic per a festeigs; una cardada al dia mon límit molt estricte. I això estirant i essent generós. No puc pas pus.

Mes membranes al múscul cerebral entraven en seriós consell. Esvaïts bleixos de gimnàs percebíem ensems; ara, obscenament fecals, intuíem que tant d’esglaiat panteix no fos sinó amuntec de no gens ambigus espoderaments. Monòtons davallaven estronts i cagallons. Així són les dones, ai. Cardar i cagar. —Ja ho veus tu, em deia, —com, en acabat d’escórrer’t, passes ivaçosament de fi trobador molt inspirat i de cor inviolable... a salaç eruptiu malparit; d’hipèrboles, ditirambes i afalacs... a robust, llord, immund i sollat. Què hi farem si ho vol la natura amb pipins i ouets! La natura de qui la reputació per a la traïdoria i la rapacitat és universal, i cap dita ni endevinalla aumon, per molt que hom la prengués pel caire hipòcrita i llepaculs, gènere Eumènides, no pot mai endolcir gaire, només emana flaires de femer.

—M’heu omès gaire, Antelm?

—Voleu dir si us he trobada a mancar?

—Doncs això. Ja veig que torneu a gosar ésser tan rectificador i encagallonat gramàtic com abans de l’atac de verriny o de deler de ficar la tita al cau que calgui.

—Som així els encara entitats (o les entitats encara amb tita) de superflus, vanitosos, ventolans, vel·leïtosos, cafres. El vostre marit, però, rai; estort i lliure; pardal esquerat, sense sorrades ni llasts.

—I que no rebrà cap de les dots que pensava llegar-li abans de gaire.

—Mes prou val més la llibertat que cap quantitat d’estercorari tresor material, m’hi jug. I per a ell, filòsof, un cabàs de pus, crec, pus tost.

—Doncs mal fet; pas t’ho creguessis, carallot. O aviat s’hi encasta quelcom adequadament ortopèdic o no surarà enlloc. Saps què? Una ocupació per a vós i tot. No negligíssiu de preparar-li’n l’obituari i tot.

—No fotem, fóreu folla d’anar massa lluny. Voleu riure? Us dic que pel cap baix pecaríeu de capcalent (si em permeteu de fotre’m a braire com qui litúrgies asinines no bramés) i belleu àdhuc ausades us engarjolaven sinistres els matalassers.

—Ca, i no us penseu pas que fos jo qui l’hi portés, a l’altre barri. S’hi portaria sol. Car segons els auguris diàfan perceps que tothom capat, inclosos els dofins, per traça o dissort, no van mai gaire lluny. I això és d’ara mateix, no pas imatges que llegireu o veureu com a notícies o esdeveniments qui sap els anys o els anys-llum pus endavant. Marfugues rai, i que se’ls enterboleix encontinent la closca, se’ls escaliva el cervell, se’ls acluquen els símptomes de la vivor, no atenyen cap rigor, el cor els té massa de sobresalts, el diagnòstic és de pronòstic, no n’hi ha cap d’eximit. És clar, sense collons, ja sé sap. Volpells, cagats, sense virior, i que l’impuls vital no hi té cap interès arrapant-s’hi molla, cavà?

—Doncs prou puc que no sóc religiós.

—I tant. Envejable consol!

Em surava sobre i em sotsobrava com Neptú. —Antelm, de sostremort atlant, va dir, —ui que sou fortet, com voleu!

Somriguí com si vingués a tomb. Se m’encavallava. Era l’escollit, pel seu dit enlairat el meu dit s’enlairava, mimètic i agraït, recíproc i gratuït.

No faré pas al·lusió a les tècniques malauradament gairebé geriàtriques per als qui com jo envaeixen ara un espai claupassat. Convuls, amb amargor d’eixams i rampoines certes d’anar a l’extinció, patia llavors certes mutacions relacionades al xampany sacsat. El tap tanmateix es refusava a esclatar. Aquella dona em duia de corcó.

—Mestressa Minerva, perdó, mes per molt que escuréssim no trauríem pus llet. Tota l’espremíem ans; i la venidora només és “re infecte”, com sabeu, cosa encar no feta, nàquissa, només entelèquica, i, ai, prou propensa a la infecció d’insectes i fongs.

—Prou querimònies, collons! La qüestió és assolir el grinyol i l’esgarrifança eteris a coll-i-be de les tisores de l’amor crural.

—Voleu dir que em tornareu a ofegar? No sé si sobraré la tasca; em veig magolat avençant per cap sas eixorc i ple de riscs letals, i a l’horitzó de cap manera ni incòlume ni mig il·lès; i ara per un vertigen pres, em vull esvair badant, i amb prou feines bleixant.

—Antelm, ni amb cap dels meus quotidians perruquers no podeu competir? Mireu si en són de marietes; i tanmateix em saben destralejar qualques estelles de tremolí rudimentari, no fotem!

Que caigui implacable el nou vespre i que se me li enfonsi el canell insistent fins a l’úter i què em sé quins seus paltruus, en eclèctic exorcisme de capbussament de retornat extremunciat salmó. Fins que l’enderiada caparruda peça roent al fètid buit no faci el saltiró sagrat i la posseïda orgàstica no s’envoli doncs a la percaça de rèptils naixents dimonis de genoma ominós.

Arran llavors de les assídues anàlisis de les llampants imatges subliminals que dolçament m’embadaleixen, una guitza al cap, no pas furtiva ni menys metafòrica, em provoca a re-avaluar les il·lustracions mig somiades. Ah sí, encara sóc prou en risc, al períbol on la deessa de la inèrcia no rau.

—Encara no en teniu prou?

Mes mon prec ressona vacu, com si mentrestant jo esdevenia mèdium de tots els pobrissons vescs orgànics i inorgànics despesos en els repetits actes de molt agra amor.

—Estic tota mudada; tinc urgent una reunió. Només em temia, per això t’etzibava bitzac, que no te m’haguessis fos com qui es fon al bosc i ignot li passen damunt les èpoques fadades fins que no esdevé nutrient del sòl i tot. Ja no et veuré anc pus, Antelm, tret que a qualssevol sospitoses cantonades no et trobi de captaire qui atret per la meua lluentor se’m vol suaument ensopegar, com qui veu el cim inabastable i, emmirallat i decebut per les possibilitats, pensa que podria pujar-hi, el capdecony. Au.

Espetegava la porta i s’apaivagaven ja les feixugues sentors. No em planyia pas per cap dels revolts del destí; tot s’hi val si encara ets viu i sencer. Encara eixarmat, em tocava arreu com qui rebia bombarda tot a prop. I em trobava sense cap nafra greu. —Bona, vaig dir, i anava recollint la runa del meu solc neural... que es reformés en quelcom prou vàlid ni honest. Ara ja començava i tot de pal·liar els nostres malentesos; al contrari, un respecte enorme em ressorgia del pinyol; tot augurava, com la colossa havia predit, que prou tost li aniria darrere per si volia donar’m cap micoia d’almoina. Sense gaires esperances de re, és clar, ja ho sé.

~0~0~

Ni un tàmpax per a la gola

Per la porta d’arrere m’he ficat al supermercat

Quina innovació, deuen ésser en renovació

Tot hi són corredors no gaire clars mes molt llargs

De murs cendrosos i hom diria que tous i sensibles

Com si sóc dins qualque rusc flairós i desert

Ah i sense re enlloc, sense ni lleixes ni calaixos ni capses

D’ací que no pugui comprar-hi re, dur-m’hi re a la bossa

Ni tampoc cap mal tàmpax per a embotir-me a la gola

He de sortir-ne doncs en porreta i tombar cap endavant

La porta principal és inaccessible; les obres hi són massives

Prou hauré de trobar cap altre indret doncs on hi venguin quelcom

Caminant camí dels pobres veig que les autoritats no hi són

Deuen ésser enjondre on llurs porres i assassinats calen millor

Ep i sense les autoritats els més valents se salten les tanques

Del pont... i jo amb ells... corrent corrent corrent...

Corrent damunt barreres mèdols reixes teles metàl·liques

Palanques i àdhuc els cossos dels qui carallots us cauen davant

Sempre darrere els més esventats, sense perdre’ls de vista

No fos que cas que et perdessis i... malament rai

Incessants... prenent dreceres com cal

Car cal ésser sempre clandestí tantost es pot

La glòria del córrer contra la llei mai no s’ha de desaprofitar

I som-hi i amunt, i apa i au... quines feinades

Jo qui només volia per a avui cap tros de pa.

~0~0~

Domneig

Per la idolatrada dona domat

per sa cruel bondat adondat

per sa dolça mà dura ensinistrat

Oh oradura constant dels daltabaixos

aiguabarreig de ferotgia i bonesa

de formosor i monstruositat

i d’eixelebrament i manyagueria

De quin pou no trac el nas

sovint ni escateixc fins que só sa

i estalvi entre violes

de cementiri endreçat

amb lleis exactes de capteniment

on la podridura mateixa

obeeix les formes curosament

I em veig felicitat

per la felicitat

d’ésser felicitat

pels feliços enterramorts

entre els quals só feliçment

acceptat.

~0~0~

Conte del jovenet carallot a la part alta de Barcelona

Se n’era una vegada jo de jove carallot, i això o quelcom de paregut em sembla que ja ho he contat, tret que ara ho contaré com si fos un conte per a infants i així hi podré afegir una moral capdecony al capdavall, i vet ací que me’n vaig anar a Barcelona i trobar-hi dispesa no era per a mi tan fàcil com això, car es veu que devia fer si fa no fa cara de dolent, i a més a més els deia que era estudiant tot i que m’havien expulsat el primer any on assagí d’anar a la universitat, pel fet que no fos prou franquista i no volgués doncs jurar els principis del “moviment”, del moviment peristàltic del mal cagar, càgum déu, tant se val, i això d’ésser estudiant vol dir que has de tindre el llum encès massa estona a la nit, i si els deia que ja pagaria el cinquanta per cent del rebut de la llum jo mateix, tampoc no em sortia bé, pel fet ara que era noctàmbul i em passava la nit rondant amunt i avall, sobretot espiant per les finestres i pels traus i les escletxes de les portes perquè era un escopòfil declarat, molt tímid i acollonit, i molt enamorat de veure culs de dona, i si hom els els cardava millor.

Un cop vivia a la part alta de Barcelona en un piset bastant nou i del tot nu, amb una dona qui em llogava una cambreta, i el seu fill, qui devia tindre uns quinze anys, cinc menys que no jo.

A diferència de les de més de les meselles, balbes i malparides dones velles qui em llogaven cambra (les de menys tenien aspiracions artístiques i milers de gats qui es cagaven pertot i sovint, si més no de bon antuvi, em trobaven prou “bohemi” per a somiar que belleu apreciaria llurs habilitats artístiques molt amagades), la dona aquesta es veu que estava contenta amb mi. Pel fet que la meua cambreta s’obria a un balcó i el balcó rebia la llum del cel i del Sol i, damunt, a les nits la llum d’un llum de fora al carrer, un fanal que feia molta de llum amb la qual hom hi podia llegir i tot, i d’ací que despengués poc en electricitat, car sóc molt aprofitat i estalviador, sempre ho he estat, en vinc de mena, gairebé garrepa, doncs això, que no tenia gaire el llum encès per la nit, i, damunt, pel fet ara que el balcó fos al primer pis, d’on em podia despenjar al carrer a espiar-hi de nits, i en acabat, quan començava de matinar, sense que ningú passés, m’hi podia tornar a enfilar, així doncs no emprenyant ningú, doncs això, la dona em trobava adequat i prou convenient.

I llavors la dona, qui devia tindre uns cinquanta anys i no era gran cosa, però, és clar, era una dona, amb secrets flairosos, i esquers i osques, i el cul i el cony, i pits i boca i tot allò altre, doncs se’m va vindre a seure al llit un vespre vestida només amb una camisa blanca lluent de dormir. Els pits escarransits li feien llepívols botets i, damunt, se’m gratava el cony ara i adés com si hi tenia qualque arna o puça qui hi monegés, car no crec que fos que s’havia ragut part del pèl del cony i l’hi piqués la pell, car llavors les dones això no feien, només ho feien les dones de l’espectacle i els homes elegants qui es feien passar per dona i es mig despullaven als escenaris, com ara el cèlebre Coccinel·la, però no pas les dones diguem-ne normals, les quals anaven peludes, com havia pogut comprovar mantes de vegades espiant per portes i finestres mentre se la pelaven a caire de llit o de qualsevol manera estirades per terra. Tant se val, doncs bé, bé doncs, doncs gratant-se el cony i respirant de pits, la dona se m’havia assegut al llit i em donava conversa, i va veure que no era pas façana que fos tan tímid ni acollonit, car no gosava mirar-li ni pits ni carranxa gratada, i a tot el que em deia responia que —sí, sí.

I així la dona de la part alta, no gens rica, abandonada pel marit, amb un xiquet de quinze anys, amb un piset nu, sense mobles ni re a les parets, segurament havent-lo adquirit amb la intenció d’especular-hi i fer-hi, revenent-lo, alguns dinerets, em temptava allí damunt el llit, i jo cap cot, ulls jups, dient a tot que —sí, i tant, fins que em va dir que necessitava la cambra i que em proposava un lloc millor, i jo no tenint esme per a altre que per a dir —és clar, és clar, vostè dirà.

Amb aquella demostració meua, la dona va veure que era, efectivament i sense cap dubte, molt merdetes, molt passiu, inofensiu, i compassiu, i se’m va endur l’endemà de bon matí, caminant, a un altre piset de la part alta. Era aquest un piset encara més petit, un quart d’àtic, dalt de tot, a un pis catorzè, amb un balcó molt alt, doncs, que feia cantonada, i tenia una barana força baixa i hi veies confluir, a baix de tot, tres o quatre avingudes meridianes i paral·leles plenes de vehicles, i et deies —collons, si fóra ací fàcil de suïcidar-t’hi.

Em va presentar els vells qui hi vivien, eren els seus pares, un vell i una vella d’uns vuitanta anys qui vivien a llur cambra i controlaven la cuina i la comuna, i hi havia en acabat un corredoret i una altra cambra i un rebostet on només hi cabia un llit.

I la dona, vigilada per sa mare, qui era una dona petitona, primota, molt escarransida, em va ensenyar el rebost, i em va dir —què us en sembla? I em va dir que m’havia triat a mi perquè ja veia que era tan “responsable i de fiar” i ja es veu que traduïa mentalment i gentilment de “tímid i merdetes i inofensiu”, i que qui altre (sobretot no pas un home!) gosaria ella (deia) posar en un pis, amb els seus vellets de pares i les dues noietes qui llogaven la cambra del costat?

Dues noietes! Allò em va eixorivir bon tros. Les dues noietes treballadores llogaven la cambra que eixia al balcó, i el “meu” rebostet interior i fosc, sense llum, amb només lloc per a un llitet, tenia a l’envà, a dalt, una finestreta que eixia a la cambra de les noietes per tota ventilació.

Sabia que enfilat fins la finestreta hi espiaria cada nit, callant com un mort, i que les hi escoltaria fer-se picants confidències, i les hi sentiria, com qui viu al paradís, roncar i petar... i qui sap i... ah, glòria infinita, dues noies en la intimitat més íntima!

I sense pensar-m’hi gens, i al contrari, immensament agraït, ja m’hi vaig instal·lar. Amb un cor qui em bategava de delit i, com se’n diu, de deler i de neguit.

Tret que llavors la nit ja feia hores que durava i a la cambra eventualment paradisíaca del costat no s’hi atansava ningú. Al capdavall, però, oh miracle, efectivament, les veus de dues dones! Ara tot va molt ràpid. I no m’he mort de cap atac a un cor massa esventat. Però en un tres i no res, tot s’ha enllestit. És que demà deuen tindre feina aviat. La qüestió que re, diuen quelcom, se’n riuen una mica, apaguen el llum, es fiquen a dormir. I jo durant unes quantes hores més hi sóc el mort del costat, qui no gosa bellugar ni un dit.

M’ajec al capdavall sense haver vist re ni sentit doncs gaire, i m’adormc. L’endemà m’he despertat massa tard, les noietes han fugit.

Ah, desgraciat qui sóc. La vella m’ho diu: —no l’han molestat gaire, anit?

—No, gens; gens.

—Hi havien fins ahir a la seua cambra del costat un parell de treballadoretes molt com caleretes, però ahir es veu que es van barallar i ara diuen que no es poden ni veure. Les noies d’anit no eren les qui vivien ací; bé, sí, una sí, però no l’altra. Era la d’anit la noia qui se’n va i una amiga seua, amb la qual m’ha dit que se’n va, mentre que la noia que s’ha quedat la cambra, doncs anit no va venir perquè se n’havia anat a dormir a ca una amiga seua per tal de no trobar-se amb la noia amb la qual han partit peres. Comprèn?

—Sí, senyora, i tant, i tant.

—Ai déu meu, què farem ara? Una noia sola no podrà pagar la cambra. Haurem de trobar-ne una altra qui visqui amb ella. Tot són complicacions. Aquesta joventut d’ara!

En fi, tant se val. La qüestió que torna la benaurada nit, i ara som al cap de setmana i —llas, llas, i rellàs! Car a dormir a la cambra de les il·lusions ni hi ve ningú ni s’hi sent cap mosca... Ni tampoc l’endemà! Per la meua finestreta maleïda no hi veuré mai més noietes qui es despullen ni discuteixen enriolades de mides de fal·lus, ni rapsoditzen de petons i d’amors... ni de qui sap ni... ai, maleït, malastruc, pobrissó!

Per sort, tanmateix, la noia qui roman ha trobada al capdavall companya amb la qual compartir el preu. Les he vistes avui al balcó. La noieta original és rosseta i de bon veure. La seua companya qui l’ajudarà doncs a pagar la cambra convivint-hi, o si més no venint-hi a clapar cada nit, és grossa, lletja. Grossa i lletja, però dona, vós, que és el que importa, és a dir, algú amb tots els hams i esquers a lloc... cony, cul, pits, natges, flaires...

Llas, tornem-hi. Només hi dormen les dues plegades aquella mateixa nit. Sense dir-se re. I llavors, llas, la rosseta no hi torna mai més. Només hi ha ara la grassota. M’hi avinc. Què hi vols fer? Amb poc ja estic content. Poc és molt millor que no re. Conformitat, minyó. No pixéssim pas més alt que el mànec no pot...

Ah i que ningú no pateixi... No em suïcidaré pas, només hi vinc a llegir a la llum del Sol qui es pon... I ara hi romanc, i per la persiana de llates hi veig la lletja qui es despulla... —ah, com m’escorc als pantalons!

I ara sóc al meu llit a les fosques i oïc la porta qui s’obre, i hi veig la noia grossa lletja qui hi entra, i tot trepidant em faig l’adormit i em deleixc alhora perquè se’m tiri sobre i em violi... —oh, redéu, si fos veritat! Tret que amb la minsa llum que entra del corredoret només la veig, la seua silueta grassa, regirant les meues coses. No gos pas dir-hi re... —les dones sempre tenen raó.

No sé si ha trobat el que volia. Diners no pas. No pas només perquè no en tinc, perquè, ni que en tingués, els tindria a la butxaca dels pantalons, els quals prou duc dormint, o fent-ho veure. En tot cas, potser això és el que ella es pensa també, car prou la tinc a la vora. En sent la fortor. Pobret de mi, estic trempant... —toca’m; toca’m, si et plau, tipa deessa; m’escorreré de nou!

Tret que no em va tocar. Al cap d’estona, se’n torna, ajusta la porta, tanca el llum de fora. Tinc el cor encara tot tremolós. Sort encara rai que no m’he mort del nerviosisme i l’expectació.

Toc, tanmateix! L’endemà me n’assabentaré! La vella m’ho diu, tota esverada... —no sabíeu que han tornada a ficar la noia al manicomi?

—Eh? Quina noia?

—La noia qui us dormia al costat. Havia ganivetejat algú i l’havien ficada al manicomi; ara es veu que era fora, i anit va tornar a ganivetejar algú altre, al bar de baix, i ara se li n’han tornada a endur.

—Al manicomi? Ah sí? Doncs ja em perdonareu, no en sabia res, no.

—Com se’n diu, traumatitzada, la noieta qui vivia amb ella no tornarà més. Massa de mals records. I ara, ja em dirà vostè, pobrets de nostres. A qui llogarem la cambra? No sap vostè de ningú? No coneixeríeu cap parellet d’homenets tan assenyats com vós?

—No, no.

—La nena haurà de tornar a ficar-hi anuncis. “Cambra per a dues noies treballadores en lloc molt quiet, tranquil, familiar i inofensiu; no gens lluny del metro. Preus molt assequibles.”

—Veurem si haurà sort... Li vaig dir, i em vaig dir, tot pansidet, molt comprensiu, compassiu.

(Tret que ves, no. No en va haver gens. Al cap de quatre o cinc dies llogaren la cambra qui sortia al balcó a dos cambrers nocturns, homosexualets molt discrets.)

(...)

Ah, i la moral? Doncs la moral, aquesta: “De vegades paga dir que NO, fins i tot a les dones. No fos cas que, dient sempre SÍ, et trobessis amb un ganivet clavat al cor... i tu (ca?), per comptes, quina desil·lusió... tota l’estoneta esperant-hi, ple de delerós delit, un petonet... o un pit flonget, sobtat, sortós, de dona... o, qui sap, potser millor, un pessigolloset borrissol de flairoset pentenill... de cony... de dona. De dona. De dona.”

Sí ves.

~0~0~

No havia encara mai cardat

Cremaven totes les bombetes de casa

allò era una conflagració

les ombres s’havien totes foses

només hi vull ara veure l’aparició.

—No us amaguéssiu mai més, conys!

cridava perquè volia aprendre de cardar.

—Ja tinc trenta-un anys, collons!

Algun dia m’haurà de tocar!

~0~0~

—Què hi foten els fal·lus afil·les pels infundíbuls, ampul·les i fol·licles d’en Fal·lopi?

—Que què hi foten? Foten, foten, afal·lerats i fal·laços, itifal·lòfils, infal·libles, i inefablement feliços.

~0~0~

Lluita a mort entre titans

Sempre vol que l’acaroni

i la meua vida es perd en acaronar’l.

Avui li he dit que no l’acaronaré mai més

i només ha callat tot despitat

i llavors amb un bleix amarg ha dit —m’acaronaràs

i mai més altre no fotràs... o moriràs.

I aquesta és la lluita fatal entre ell i jo

no l’acaron de cap manera durant la claror

mes a la nit esdevé monstruós i criminal

esdevé colós amb urpes i ullals d’enormes dimensions

i em destrossa el cos.

Mes no l’acaron... no l’acaron

i roman durant el jorn sencer altament irritat

trempant fins a límits d’ennuec i aixafament

amb un ull tumefacte qui esputa metzines i verí

enfurit Caront d’Aqueront d’agror sobreïxent

i em rosega àcid els voltants estantissos d’on rau

i viure m’esdevé un cansament constant.

De tal faisó que amb el vespre caic retut

perquè ell es desvetlli gegantí a ratar’m

amb urpes i fiblons de dimensions cabdals

i cuida’m en l’ensopida foscor trencar’m en mil bocins

perquè mai més no el vull acaronar

poc hi puc... ho tinc per dignitat defès

mes ell no hi entén ni hi vol entendre res.

Titans de jorns i de nits

els dos ens morirem ensems

ell des-acaronat amb el cor d’ira roent

jo per manca de cos in-nafrat

ple de blaus i d’ofecs i d’infarts

per mon propi fal·lus contrincant

boig de despit i de fel sobreeixint i bullent

finalment acorat

com per arpó o trident encesos enrampats molt esmolats

i conseqüentment de molt mal acaronar

per mos febles membres claupassats.

~0~0~

Quatre coloms assassins

Quatre coloms assassins

ens recollim a les cruïlles dels camins

hi confegim fraseologies qui totdéu a l’avalot foten enclins

hi maquinem greus implosions doncs des de dins

hi barrinem guerres i desconfites als confins

hi complotem els motins d’encenalls, llustrins, neons i neutrins

hi amanim els triomfs dels nihilistes més bel·luïns ni clandestins

i dels més genuïns ni diamantins del mandrins adulterins

que per letals tremolins uterins

causen destrosses i tragins als recaptes vitel·lins

de tal faisó que no s’hi valen receptes ni vaccins

perquè tota altra fornada no ragui atrapada irremeiablement als succins

o diguem-ne als sucs eixarreïts dels ventres malandrins

com adés cuques i escorpins dels temps nàquissos ni virginals sense godomassins

ni d’altres invents llibertins...

I hi conspirem perquè tota conxorxa reïxi als més roïns

i perquè les calamitats s’abatin sobre els bons i xics i els fotin a bocins...

I empenyem a l’èxit arnes i corcs contra escriptures i usatges i pergamins

i hi procurem que els vernacles es tornin algaravins...

I fem que els cretins i llurs folles pells de xagrins

s’emboliquin ara en baralles inextricables de mortals veïns

i que els babuïns i els escurçons sibilants i sibil·lins

afollin damunt llurs cadàvers com sapastres ballarins...

I si mai cap carallot esgarriat s’atura a la cruïlla a esbrinar la ruta

ens li cruspim ulls i cervell en sobtada falconada resoluda

de tots quatre a l’encop i enconats ensems

sideris assassins constants i persistents

qui consirem amb fàstic que la humanitat sencera és fems

i cada cos d’humà munt de malalties i virus immanents

que cal anihilar ras

no fos doncs mai cas

que la corrupció ens arribés als àmbits intestins

de la nostra societat tota lluent, escleta i pura

només integrada de justiciers no gens mesquins

vehementment dedicats a la neteja del pinyol de la natura

d’aquesta terra algun dia exempta dels infectes homínids, llurs verins

i les femtes pestilents de gossos i simis afins.

~0~0~

D’harmonia rea diu l’aranya Tea :

“Sóc rònega aranya en un cantó

xuclant-ne de mosques munió

car aqueixa és ma comunió

amb l’harmònica creació...

(...)

“Sóc Tea l’aranya creient

bec el suc potent de mant d’insecte

bec i bec com mana el manament

fins que un bec d’ocell no em fa interfecta...

(...)

“Sóc Tea l’aranya amb set de justícia

qui inquisidora jutja amb excel·lència

i assassina qui pot amb prou nequícia

com ordenen els cànons de l’església

i si (miracle de la sinestèsia)

no sent el dolor de qui amb paciència

turment fins a pèrdua d’existència

tampoc el recte bec qui se’m duu al pap

per ordre de déu mon dolor no sap

d’on que tot sigui com cal i amb magnèsia

ens paeixi el bon cel amb harmonia

i sense error i amb exacta sintonia

els crits de dolor es mesclin del botxí

i de la víctima qui ens duu el destí

l’engranatge de la palingenèsia

és ideal idíl·lic tripijoc

si abans fores no re i llavors renoc

reneixes a la beneïda amnèsia

del cel qui molt et vol o al catacroc

etern de l’horror enteranyinat

tot fineix rai del cel amb l’anestèsia

o al just infern en turments atrapat

que fan molt més de mal per molt que et pèsia

perfecte ho trobem tot clients d’Aracne

aràcnids creients amb el nap ple d’acne

fastiguejat ventrell llengua pastosa

amb no pas cap cervell just balba nosa.”

~0~0~

Pudent comuna destruïda

El pitjor de la selva són les ubiques cuques

i els animalots furtius i sobtats

i amb famèliques ferramentes a frec d’arranar’t

tot plegat no et jaqueixen lliurar a cap lleure ni descans

llavors la xafogor s’hi afegeix

dalt al cel rarament visible l’enemic hi rau i hi apareix

sempre tanmateix present i vigilant

a onades incessants ens encercla i ens cerca

de lluny i de dalt amb aparells volants

i a la selva mortífera ens hi manté tancats

i sovint ens hi bombardeja amb un encert divers

la vida hi és a fe galdosa rai

tret que avui un esglai continu ens tenalla

crits de feres immediates ens assetgen

diem —què és això tot astorats

els aücs ens paralitzaven

hem apagat el foc

eren un xiscles angoixats i molt estridents

d’antuvi pensàvem si no fos un altre estratagema

que el maliciós enemic de ja prou vasts mitjans ara no emprava

però s’esqueia al capdavall que no

que eren gent normals qui fugien esfereïts

i sense d’altre damunt que el que portaven

de part del riu i de part de la carretera caòtics s’apilaven

es veu que hom havia anunciada a tot el món

sense marge d’error la fi dels temps

la imminent destrucció total del planeta

davant l’anorreament qui candorós i xerricant els cau damunt

tot era ara doncs confusió fora

per l’esbotzec al transsepte de la rònega capella

de mesos inevitables transformada en pudent comuna

ens penetraven espinguets d’esgarrifaó

estridulacions gemegoses d’una humanitat agonitzant

xivarri de grinyols i garranyics

aücs esborronadors d’una gernació esbojarrada

els esgarips estentoris naixien dels accessos de desesperació

que els eixien sense més ni més de l’ànima nafrada

perdut tot quest hom semblava trobar

un cert refugi de privacitat dins l’espessa selva

un asteroide esqueixat de qualque planeta

molt més gros que no el nostre

i si fa no fa tan gros venia com un bòlit a esclafar-se’ns-hi

no hi havia aquest cop cap esperança

el mateix massiu enemic nostre s’havia desbandat

la por a tot i a tots delirant s’encomanava

instantàniament de mantinent encontinent

tot bulliria

tot fóra bocins

tot cremaria

tot es desfaria en l’infinit

(...)

—hem guanyada la guerra! — vaig dir

estranyament calm

amb una pau d’ànima que no havia sentida ans anc

i els companys no em feien cap cas

es dispersaven pudents cap al riu

parant compte d’evitar els ciutadans esparracats

pel vertigen de l’horror de veureu-ho tot fet malbé

es lamentaven tremolencs tentinejants

com rèptils tendres qui les feres trobaven massa fàcils

i continuaven venint cap al cau infernal

on ens havíem salvats com dic durant mesos i mesos

tots fotien cares d’espectres o d’extremunciats

caminaven amb cames balbes

aviaven sovint plors i crits d’angúnia i de neguit inguaribles

eren crits d’animals atacats per les famèliques ferramentes

d’animals més agressius qui ara cuidaven cruspir-se’ls de viu en viu

a contracorrent jo exultava

mastegava pa

em rabejava a la voreta del riu

—ja era hora! — havia dit

i sense enfarfec d’ales

veia com s’enfugia la meua ingràvida figura

com l’eunuc infatigable

mai pels grollers ous feixucs tristament sorrat

—autèntica deslliurança — feia — heus-lo enjòlit

mon cos d’adés...

evaporat!

~0~0~

T’esmunys pels respiralls

—Per què aquesta mania de prendre sempre la mala porta?

Mira que n’és de gros l’edifici

mira si en té de pisos i escales i sostremorts i celoberts

i sempre t’has de fotre a l’indret rar o defès

d’on pengen les claus oblidades

o on algú s’ha distret i mal tancat

o és que et fots per cap forat entre reixes o llates desplaçades

i ara amunt i avall

i a cada lloc hi fas malbé quelcom

i inaugures inconscient els incendis i les alarmes

de tal manera que quan al capdavall reïxes a eixir al carrer

darrere teu les cridòries i els evacuats esfereïts desemboquen

i ara t’esquitlles com si mig ni hi ets

innocent fins i tot al fur més íntim

—jo? — et dius — si només mirava de sortir-me’n

m’he ficat a l’edifici i sempre m’hi perdia

cert és que m’abelleix molt més la via estranya

que no l’habitual ni mastegada

cert és que els nous camins em fan més de goig ni patxoca

cert és que tinc un esperit descobridor i alhora retirat

d’intimitat íntimament afalagada

home — què hi farem — de fantasia disparada

qui es rabeja en les silents possibilitats inusitades

farcides de colpidores possibilitats

qui de les roents ni estridents remoteses

obren horitzons d’instantània promesa joia

qui efímera s’escola cap al trau de la claveguera sidèria

—oh univers de finestrelles i escotillons mal closos!

~0~0~

Pont dels suïcidis

Sempre que he volgut travessar el pont

amb un llibre obert davant el nas

llegint-n’hi l’elevada poesia

m’he fet aturar per les autoritats

suats monjos de faldilles brunes

bòfies animals d’uniformes llampants

car s’ha esdevingut sovint que fos l’hora sobtada

on la mainada ix a amorfs ramats

acusadors mestres enfaldillats

grossos i pudents com porcs

i fastigosa bòfia densament armada

no m’hi volen doncs i comencen de tractar’m a baqueta

sense cap provocació

tret que avui sobreeixint de roent ràbia

sóc jo qui els ha acusats

de xaronisme carrincló

de brutal fanoqueria

de badoc superstició

de ridícula porqueria...

la conversa ha estada llarguíssima

els fogots creixent-me en incendi inapagable

altrament que amb el meu llençar-me daltabaix

en acabat que ja en tenia prou de tanta d’injustícia

ni de rebre sense cap ni centener

llurs arguments de merda anihilats pels meus

molt més lògics justs i intel·ligents

car si algú enverina la quitxalla són ells

qui els violen de continu el cervell

que els els quadriculen amb lleis de càstig de fàstic de fastig

perquè cadascun de llurs deixebles de cervells assíduament violats

esdevinguin si fa no fa com ells

acusadors i inhibidors constants i malignes

dels eteris

volants

surants

poetes qui el bon ample riu s’engoleix

perquè reneixin libel·lulalitzats

en delicades alades damisel·les

sense d’altres apetits que el de tastar pureses d’aires fins

món acolorit

sense porcs en faldilles

ni sabres mesquins.

~0~0~

Damisel·la só qui amb la cua escriu al lletós estantís estany

Abruptes deixebles poixeules

em tolien la serp

m’hi entaforaven cruany

car em volien eunuc

breu encenalls encès i despès

Virolles d’ombrel·les em burxen

com si só cargol ja tot en bromera desfet

Rellisqueu-m’hi hores llargues de lleure

els qui jugueu damunt meu a flèndit

i les qui hi jugueu a palet

D’orfe a foll i de foll a absent

la meua aberrant trajectòria

mena al triomf

de la mònita i de l’estètica

Amb pler d’idees tots plegats si us plau

signeu-m’hi el manifest

donzelles i donzells incessantment violats

Oh palimpsest dels sémens

de mestres monjos capellans i autoritats!

~0~0~

T’hi perds t’hi perds

Fuig a tot estrop

amunt i avall per les enormes lluents escalinates roses

de la gegantina universitat

T’hi perds t’hi perds

sempre sense designi missió ni cap quest

desvagat sens esme no hi trobes ni els vàters

I ara fora fes cues immenses

per a atrapar els autobusos

que tampoc no assoliràs

Lila de passada fent-te petitet entre les faldilles

de les dones xerraires qui no s’han ni adonat

dels dos elefants del circ qui s’exerciten al pla de lluny

i ballen molt feixugament ensems

Pispa de passada ajupint-te entre cames i engonals

un parell de llibres vells

un parell de llibrots sense cap interès

lila’ls i enfonya-te’ls a la sina i torna a emergir

entre les cares de les dones suades qui discuteixen

de rucades sense suc ni bruc

i continua fent cua fins que n’estàs massa marejat

Esmuny-te’n fora

i torna-te’n a peu tot i que no saps ni on pares

i els llibres que ara duus a la mà

fes-te’ls xuripescar per qualque brètol minyó

mentre no pots acabar d’escalar entre columnes

precàries de troncs qui pericliten

ni assolir doncs el replà que et duria belleu

a certes endreçúries potser més avinents en acabat devers

on vius... qui sap

Fes-te mirar malament per tothom tot i que en caure

no t’has fet gaire mal

Fes-te convidar llavors per “una bona ànima”

qui pretén que et pot donar dos dels seus llibres

millors i tot segurament que no els que suara

et lilava el capsigrany galifardeuet

Veus que són llibres robats a un museu

que no gosaràs doncs endur-te

ni gosaràs a canvi fer l’amor a l’ànima caritativa

car tens por de guanyar-ne a canvi

cap contagi letal

Abans la dona prima i la seua companya

tan bruta i miserable no se t’emprenyin a mort

i et clavin al ventre cap xi

pretén que ets impotent

o potser ni et cal pretendre-ho

n’ets!

Els ho mostres

i que et treguin cortinotes enllà

defora llur xibiu i que se’n rigui la gentada

això rai

la rialla esmorteix la duresa

fa minvar la crueltat

Torna-te’n mig nu per carrers foscs.

~0~0~

Som-hi ja hi som

Quan a l’aviador li cau la careta

fa cara de cavall

la careta era de cuir

li donava un rampeu als adusts muntanyers

qui fan pasturar cabres pels cims nevats

—ai quines dents de cavall no fa!

tots tenim por que ens mossegarà!

fugim a la babalà i ens estrompem

i ens repleguem malament rai a bocins

i tanmateix continuem corrent

i caient doncs i n’acabarem ben nafrats

mes prou hem de córrer i fort

si volem servar’ns mica vius

car quina por l’aviador qui ens empaita

i qui si ens atenyia ens mossegava a mort

mentre com si re els altres avions aterren

i despenguen per la pista inacabable

on ens perdem

i ens hi amagaríem debades

car qui trobarà racons en aqueixa infinitud

i hi pitgem i hi pitgem incessants nogensmenys

car qui s’arriscava a fer-se heure

amunt amunt lluny si es pogués fer

enllà dels límits d’aqueixa aparentment il·limitada

pista d’aterratge on ens cauen al cap

massa d’avions

qui en llur indiferència més i pitjor no ens retallen.

~0~0~

Esdevinc element amb cara i ulls

Serpentí i a corre-cuita

a quin altre racó no em ficaré

si a cap on em fic sempre ve un altre desgraciat a treure-m’hi

perquè tampoc no vol que el clissi la policia?

a frec de freu

—aqueix era el secret...

te’n desixes sobtadament i rabent

te’n despenges

te’n desprens

i a tot estrop vires oblic d’esbiaix a la biorxa

on érets grumoll indistint de ramat

ets lluny ara remot

remut

estort

nombre únic

xifra indetectable

singular

primet

mínim

separat

negligible

in-comptat

ni aixarop ni pegellida

sobrevolant

com perfectament esfèric electró

lliure

els angoixants monuments

i al centre

d’ulcerat melic

el pati del patir

on els estimbats ramats s’esvincen.

~0~0~

Versificat pels elements

Mort i a mig podrir

tastets de regust fi

rosecs del son llarg

—somia’t al parc

pels verms ben llaurat

cada solc comptat

cada verm un vers

cada vers un verm

cada verm un bes

cada verm un crit

d’orgasme adormit.

~0~0~

Q.Q. LXXX

2011-08-24T19:00:00.000-07:00

Q. Q. LXXX

Les irreversibilitats

Així de fàcil perds els amics (les incompatibilitats)

Així de fàcil de no veure’ls mai més (les sobtades absències)

Així de fàcil rets aquiescència als desconeguts (les generalitats)

Així de fàcil et fas empènyer fora d’indret (les obstaculitzacions, les intransigències)

Així de fàcil et perds ara per escales i rosts (les desorientacions, les incapacitats)

Així de fàcil esdevens qui més desentona a l’ambient (les indehiscències, les incomunicabilitats)

Així de fàcil de veure’t amb no re i prou (desarmat, les impotències)

Així de fàcil és de no trobar ni on vius o raus (les transmutabilitats, les contingències)

Així de fàcil d’endinsar-te a la pedregosa nit (les desertificacions, les inconsciències)

Així de fàcil de fer-t’hi belleu agredir (les inevitabilitats, les incidències)

Així de fàcil de témer perir-hi de fred (les incompetències, la insignificança)

Així de fàcil tornar al zero inerme (les nul·lificacions, les desindividuacions)

Així de fàcil de veure’t exposat i sol-i-vern (les dependències als daus de l’astrugança)

Així de fàcil de no treure’n l’entrellat (les perplexitats, les confusions, la falsa balança)

Així de fàcil... ets tot activitat i ells indolència; tu humilitat, ells prepotència

Així de fàcil... amb decor i tapat tu, i ells impudicícia i indecència

Així de fàcil (les irreversibilitats, les incolumitats, la inversemblança).

~0~0~

Tingues de tot por — per molt que en tinguis mai no en tens prou

Odia i tem plantes animals minerals proïsmes

De tot por en tingues força — mosquits tempestes homes

Por en tingues de tot — contagis enveges cobejances

Avorreix de tot cor — competències propagandes gelosies

Cuques i llamps i bèsties... només hi són per a matar-te

Amb uniforme o sense, els assassins només hi són a fer-te la pell

Tot i tothom et vol anorreat — asteroides verins ànimes

Vulgues ésser no re — voler ésser re és sempre letal

Fuig i endins, només l’amagatall t’hi val

Feliç i longeu, i sobretot indemne, sots abrigall anònim

En íntim aixopluc conegut, deçà la sana penombra

Només enamorat del pensament qui astronòmic no salla

Tot ho veus per un forat, excelsament isolat

La por qui et guarda el cos la integritat et guarda.

~0~0~

Sempre vull el que em cau

Molt mills voler el que ja obtens

Sense esdernegar-t’hi doncs gens

Que mai voler obtindre re.

Car qui mai jurqués devers re

Obtingut es destrempa i decau.

Qui es plau amb el que li cau

Prou sura indefinidament.

Sempre vull el que em cau

Fos el que fos rai i content

De tot cacau lluny perennement.

Cuca de cau amb el que cau feliç

Ni treure el nas no li cal

Per a albirar si s’escau que re no cau.

Inconspícua i com si enlloc no rau

Poc jaqueix cap ombra a cap mur

Ni petja a cap palimpsest.

Poc pren part a cap altre frau

De l’individu inexistent

Qui espia el món per cap trau.

Si re sóc, sóc, i prou, el trau

I si re m’hi cau: rou, llàgrima

O gargall de gripau

Me n’ompl lo pap, i au.

~0~0~

sóc un trau, limitada absència

un buit amb no gaire presència

m’hi entr i surt sense consciència

sortir-me, però, és la tendència

ja només m’entr, d’on que el trau s’estrenyi

aviat serà tan tit que per molt que empenyi

cap entrebanc ni re que emprenyi

poc ha de reeixir re que a proesa atenyi

no m’hi val cap reny que em constrenyi

a tot improperi ofereixc resistència

aclucant l’únic ull qui em donava vigència

ara cluc, no hi ha atiador que no desdenyi:

ni hi sóc ni hi serè ni hi haurà ciència

que em restauri ni del foc del no re em desenllenyi.

~0~0~

Després de fer cua per a sortir

sóc l’únic de tots els qui veig passar davant

qui no paga, qui el paguen!

Em diuen: a dòlar per any — 64

per la paciència d’haver-m’hi estat hores i hores

(tot i que tampoc en tanta d’estona no hi he comprat re

mes devia ésser, com diu el caixer, per l’endurança demostrada

car m’hi estava tot el dia i doncs col·laborava en crear ambient

en fer d’afegitó constant a la multitud

i tot això prou els valia la pena pagar-m’ho)

ep, diu ben fort el caixer, no pas que ho féssim gaire sovint

mes prou ho fem de lluny en lluny

qui sap, potser la setmana propvinent, potser d’ençà vint anys, eh?

quan tothom se n’oblidava...

tret que la idea romania al cap de molta de gent

qui així hi tornava i hi tornava

en eix complex gegantí de botigues

fent-hi embalum, creant-hi gentada, animant a comprar.

(...)

És com a la vida (filosofen per l’altaveu)

aquest home: 64 anys de veure-hi de tot

gent qui se’n va i en acabat qui torna...

o qui mai més no torna

cridats fins a l’exhauriment dels lleus

plorats fins a l’eixugament dels ulls

enyorats fins a l’esborrament de l’ànima

l’esborronament dels integuments

el marciment implícit del dimoni

l’anihilament dels palimpsests de senderi, magí i cosiment...

64 anys de veure-hi animals esquarterats

silentment patint qui-sap-lo

sacrificats per l’ambició dels brutals i criminals

de tots els qui han anat a estudi que els inculquessin

les ciències de la crueltat

64 anys avorrit de veure els impertinents participants

en les corregudes folles per a no arribar enlloc

i els tractors embarrancats

els inconsolables pollastres mesos a lloure enmig la via

esca del vici, la dona qui se li despulla tota a l’estretor del muntaplats

les ulleres perdudes als supermercats

entre els escamots contraavalots i els esvalotats esfigassat

i en l’eternitat de la seua solitud

els paisatges de fa milions d’anys qui recurrents li retrunyen

entre les fites resilients de la fantasia

64 anys 64 anys...

64 anys descomptant-se davant les allaus dels qui proliferen

perquè els corcs paràsits se’ls cruspissin

i els innombrables guanyadors de fums fètids

encapsulats en andròmines modernes i lluents

la masovera esmocada

l’estelló opulent qui es masturba simiesc i qui

per l’èxtasi corprès

s’ofega en la lleterada

els escurçons desdentegats i les mambes ranques qui s’hi congrien

abstemis a rabejar-s’hi

els glops de vi dolent

els anus malnets dels vailets

les baves del caudatari

els esglaons d’aigua pujats amb feinades rai

els líquids laberints dels llimbs

amb tant de ximplet penitent ullprès pel guardó al remot extrem

i qui al capdavall es declara, cusc, ou buit tot closca

i sempre, al rerefons, en ombres

quequejant repapiejant balbucint d’ires sense decor ni solta

el drac palès qui preterir fóra debades

car badallant deleteri peus-clavat roman-t’hi

i així anar fent, tresor de manta de vàlua

inexhaurible inescandallable

absolt estruç

etrusc polit qui en aiguamorts d’encenalls encesos us debatíeu debades

collons que tot això prou deu valdre quelcom

quelcom com ara el premi de dolaret per any

ací els teniu, sortós client, 64!

64, gaudiu-ne!

(...)

Au, que contentet que tornareu al carrer

a vagar-hi llardós entre les druïdesses d’avesats escafoides

llurs esquers arnats, llurs hams rovellats

llurs plectres de xerrics esgarrifadors

o a delejar-vos entre ombrívols electors i furtius electes

esplaiat encara més entre les percussores ones dels oradors volubles

ah platges dels mots embafants enfavants infamants

on les eixutes sorres riallerament us ennueguen

o trist gir de full procel·lós

on hom us ensuma neguitós entre basardes de foscors sobtades

i els ganivets sobtats o les sobtades bescollades

i polsinat pels elements

fat espantall

els tràmpols, les maltempsades

els xàfecs i bufaruts

i, eixarmat, entre bromes

o, al reialme dels restobles, els fongs.

(...)

I pels carrers ploguts a les fosques en acabat

he de trobar-hi on clapar

car casa no en tinc

ni lloc on arribar.

~0~0~

A Moscou els barratges simultanis dels parlants m’acaben marejant

i d’ací que em decideixi d’ensenyar el cul (com si no li tinc gens de por)

al monstre de molts de caps i llengües, cada boldró d’íncoles esdevingut

fera salvatge qui treu fums densos i alens agres, i eu en canvi

el displicent valent qui ignora el collerat i celerat amuntec

qui despitat no gruny encar i cada cop, com més me n’esmuny, més lluny.

Amb les mans curulles de raïms madurs vagava en acabat

pels corredors lluents i protrets, amb l’ombra de la busca de carn

del meu rellotge amorós damunt el ras engonal de les meues hores

fent ara ocres ziga-zagues, dreta, esquerra, dreta...

fins que sentia sensitiu els udols dels còdols llescats en llivanyes llises

que les rajoles xerricants el llisquent terra no feien.

M’aturí ara davant la cambra d’algú qui palingenètic no renaixia de ses cendres

lliri o jacint convalescent qui qualque vespa impecable té l’encàrrec

amb tota tendror de fer resurrecte... la vespa aristocràtica i triada essent eu

qui amb la busca de carn de mes amors ara dreta ara jaguda ara a mig tren

i no pas amb la trompa àpida li insuflava tenaç llefiscosa vida claferta de gèrmens vivaços.

No em fotrà pas al carrer cap infermera diabòlica en repetició d’actes tediosa

car res no es com fou ans tot és transcendent i especial en aquesta hora orgàsmica

les cristal·litzacions orals ja no em fiblen amb fiblons falsos de llagrimejat pànic

els retrets dels autoritaris s’estronquen exsangües com les hemorràgies de les ximpleries

i no en fotem mai cap cas; al clímax de la renaixença d’escrutinitzar-ne els mitjans

fóra ultratjant; poc hi vinc a brodar incrustacions funerals ni en sepulcrals vicissituds

laxativament cagar-hi cap vernís merdós que la pluja s’endurà.

Hi vinc objecte partenogenètic a re-parir el malalt

amb la intransigència del qui refloreix vulguis no vulguis

vull tots sos instints retrospectius ressuscitats

l’obscura relació familiar qui ens uneix més forta que la fragmentació

dels intrusos símptomes, ah vívida intimitat que els castigats nusos

amorosos ara esmena i aparia.

Abracem-nos, frare del cor, sense aprensions ni aprehensions,

instintius amfitrió i hoste d’una mateixa taula adés curulla de sucosos plats

i on qui ara volgués sec anatomitzar-nos

no en trauria xàldiga d’entrellat, car som irrepetibles

flama qui creix en formes antropomòrfiques d’inextricables constel·lats

bessons qui begueren i amollaren la mateixa llet.

~0~0~

A propòsit, a Logan m’hi torn a trobar the Sprightly Spring Widower, tret que aquest cop diu que hi és per a pujar a l’avió i tornar-se’n a París.

—Aquests darrers sis mesos no m’he mogut de Boston. Recordareu, Eleuteri... (què som, l’agost? doncs pel febrer), recordareu que pel febrer m’hi vau trobar, ací si fa no fa, i us deia que venia a l’enterrament del venecià Il·lustre. Havia llegit a un dels guaitajorns especialitzats en òbits que s’hi havia mort el cèlebre arquitecte i ninotaire n’Il·lustre Industriós. Doncs bé. Cap a l’enterrament que hi vinc. Prou sabeu que la dona no és gens lúgubre ni com se’n diu, fúnebre, i no s’atansa doncs mai al sepeli o disposició qualsevol de despulla de cap seu ex-amant, i que doncs és una feina que per força (i per discreció i decor) em pertoca.

“Doncs bé, som-hi. Vaig localitzar l’adreça, vaig fer-m’hi, atraçat a l’indret per bostonians amables, i en pic hi truc i em surt la dona de n’Il·lustre i li dic que hi vinc a l’enterrament, em diu, pruna agra, ella: l’enterrament de qui, amb cara com dic de llençar’m planxa i post al cap. Li dic: que de n’Il·lustre Industriós, si li plau. L’Il·lustre és pas mort, brètol! Doncs si no és mort, millor; ja em perdonareu, m’han decebut els d’un diari digital que fins ara era prou de fiar, mes atès que sóc ací i vinc de prou lluny, del continent, em faríeu la bonda de permetre’m veure’l i saludar’l una mica? I vós qui sou i de què el coneixeu? Us haig d’avisar que per molt amic que temps ha fóssiu d’ell, no us reconeixerà pas. Vell qui és i, damunt, que el va picar una d’aquelles cuques mínimes i molt malignes qui porten els cérvols, se’m va estar doncs tres mesos a l’hospital, si la diny no la diny, i ara no hi xapesca gens; el cervell en orris. Doncs, dona, potser a mi no em reconeixeria, mes segur que reconeixia la dona; van ésser els anys vuitanta molt estimats amants, i allò llur va durar quatre, cinc anys. Malparit! Maneu? Pensava que ho sabíeu; una dona tan avençada com vós, periodista destacada a la televisió local i tot. Malparit, el trec de casa! No feu això, per culpa meua!

“Com s’havia ficat! Tot ho fotia en doina, el paraigüer daltabaix, el gerro per barret, i jo ostant-me’l i les flors rajant-me com mocs virolats, i anant-li esbufegadament i tot amarat darrera... Pujant, baixant, i arreu la gorgona despenjant quadres de les parets i estavellant-los de qualsevol manera... i jo seguint-la fent-me fer treps qui-sap-los... fins que no es va aturar a la cambra del pobre n’Il·lustre, tot tapat al llit, amb cara d’absent. D’una estrebada, sense pietat, aquella bestiota de dona me’l va tirar per terra i ara a puntades me’l volia fotre fora. Al carrer, al carrer! cridava. I el meu admirat n’Il·lustre no hi comprenia re, i feble, i desnodrit, ell qui havia estat un gegant vital i molt vivaç, repapiejava, balbucia, i gemegava, ai..., ai... I la seua criminal de dona esgaripant com una boja: malparit, i jo com una carallot canviant-te els bolquers i contant-te historietes a la nit i portant-te a passejar amb la cadira de rodes... Mai més, mai més!

“Ja ho faré jo, escolteu; ja ho faré jo, li vaig dir; no el maltracteu, pobrissó, tan bon home com era quan estava en son propi delit!

(...)

“Doncs, això, Eleuteri, drama rai; us ho podeu imaginar. I ja ho veieu, ara m’hi he estat sis mesos pel cap baix... fent-li de suau infermera, canviant-li els bolquers, torcant-li bé el culet, distribuint-li impecablement els lletovaris i comprimits, ensenyant-li de llegir i escriure novament, duent-lo a passejar, fent-lo riure amb manyagueries i bimbirimboies, nodrint-lo amb les millors llepolies... I, espereu, pel cantó intel·lectual, mentre el tinc entretingut al bressol o em dorm com un albat, li endreç i acunç amb tota traça papers i plànols, i dibuixos i projectes; i li encalaixon com cal i curosa tota la correspondència; li faig la feina fàcil al seu moròsof biògraf, perquè el capdecony li estigui mills predisposat i doncs el jaqueixi fet (al llibre) l’ídol qui sempre fou (per a mi si més no, i qui sap per a quants d’altres admiradors dels seus ninots lúbrics i excelsos). Tant se val. I ep, tot això no pas pagat, ni un ral; amb prou feines si la seua dona no em vol fer pagar llit i teca, molt garrepa i vindicativa... i, per l’altre cantó, no pas gaire més galdós... la meua dona, na Minerva, amb tota la raó, el seu permís d’estar-m’hi molt estireganyat, molt a contracor, jo insistint-hi, apel·lant a la seua immensa generositat, i ella enyorant-se’m els serveis que no li he poguts administrar tots aquests dies, i de vegades m’ha trucat neguitosa i molt dubtosa de tot el tripijoc: encara no se’t mor? et ressuscita de les cendres? sempre ha estat molt mandrós; cardant rai, sovint s’agraeix; ara, protreure tant la mort... quin escalfa-braguetes de la flaca! Envia’l a fregir cols, si no enllesteix prou tost; ei, i la seua dona malagraïda qui es foti, saps! Ja em perdonareu, deessa, però he donada la meua paraula i fins i tot hi ha un fill d’un company seu qui li escriu la biografia... car l’escola veneciana és a l’àpex de les escoles del segle vint, pel que fa als estudiants d’ara com ara, i hi sortireu, vós, deessa (a la biografia), us ho garanteixc, i hi fareu molt de goig...

“És cert tanmateix que de vegades fins i tot jo hi perdia els estreps. Me, I fucking hate industry, li retrec a n’Industriós, amb la paciència a can pistraus, all the noise, the dust, the slag, the smoke, the poison... eek, revolting! Mes prou tost me’n penedia; amb el bon record dels beneïts temps d’adés, em tornava la calma i se m’escarransia el despit. And yet, despite your Venetian quiver of trickeries, and your woggish skills, and woppish styles... and... and... oh, forgive me, I like you, I’m so fond of you... let me take care of that... sorry... I just get so silly and hysterical... too much work and worries, sometimes... sorry... Here, here... is that now any good...? does it feel right...? do you find it worthwhile...? nice, ha...? I li xarrup, tot empegueït, i croi i contrit, el vit.

“Tot ho faig en honor de la meua dona, és clar. No vull ni puc ésser cruel amb els seus amants descartats; sóc custodi del bell bon nom de la dona, és clar, i del llur; i els dec, damunt, tot l’agraïment del món, m’han donat tots plegat tant de plaer vicari a través del sedàs sucós de la druïdessa durant tots aquells anys i panys divinals on les banyes m’atenyien els astres més lluents ni rutilants...! Ah, en fi, sempre esdevinc aitan poètic, quan em tornen a l’esment els druts més adònics ni acomplits, com aquell magnífic venecià qui al cel sia, condottier colossal, lleonard musculat, masactxi longeu, caravaggi de l’estilet pregon, ticià entusiasta ornitorinc desminyonador, o giorgiò meravellosament dotat i afavorit amb el vit més enorme dels anys vuitanta, ah!

“Ah, me’n vaig acomplert, lucrat amb una ànima adés amb qualques sets i arnats, i ara apedaçada amb pedaços més fins ni blancs; si sabéssiu com respir de net, Eleuteri; si l’avió avui fes figa, no descendia pas enlloc, m’envolava angèlic als llimbs encontinent. Au bah, que em criden; estigueu bonet, ja ens veurem.”

~0~0~

Carles Calbet, cocu complice

aime se plier au doux supplice

de se voire écraser l’écrevisse

avant que ne parte la maîtresse

(parfaite d’abord mais alors outragée druidesse)

se faire faire mainte cicatrice

qu’à son retour il léchera comme vautour d’entrefesse

qui adore mettre son bec dans la crevasse

toute crue et pleine du lait fugace

(que je ne la lui tâtasse et laitonnasse!)

de quelque dru son homard en liesse.

(Carles Calbet, cocu de haute aumône

fauconnier qui envoie sa fauconne

toujours chasser des homards hors donne.)

~0~0~

Niais nounours, Carles Calbet

en se regardant la quéquette

qui à jeun demeure tous ces années

en fait donc de simagrées!

C’est un nounours sissy et sans recette

sa quéquette ne peut pas puiser

ni dans le zouzou ni dans la rosette.

Il se met donc à élaborer

de gros ziggurats de sornettes.

Ronronne après comme une chatte

la chatte de sa maîtresse

quand elle revient de la chasse

à la grosse bite qui puise sans cesse.

~0~0~

Taronjomància

A la merda doncs les lleis de la natura

ara em guiaré per la taronjomància.

Tota taronja podrida em diu segura

on s’escaurà la propera immarcescència

car per on es marceix, prou poca-substància

sóc que hi veig, amb cor contradictor, la futura

utòpica Xauxa qui creix amb diferència

damunt tota altra contrada en importància

al mapa de la cítrica podridura.

Me n’hi vaig rient, ridícula presència

qui passiu, penós, i amb cap bel·ligerància

s’ho passarà collonut, sense cultura,

com puça evanescent qui tostemps atura

al cul de la meuca més llorda i doncs pura.

~0~0~

avec de mes mains maudites

je fais tout ce que vous me dites

(à présent je coupe ma bite)

qu’il faut vous dites enlever la rouille?

(j’y ajoute donc guilleret les couilles)

maintenant je suis dans la cuisine

où je m’expose en vitrine

appelez donc les voisines

qu’elles goûtent à votre œuvre

cuisson d’œufs en couleuvre

qu’on y rie et crie en cursive

et qu’on y chante et qu’on y dérive

en bacchanale et en débauche

chaque amie en ménade qui embauche

chaque juteux morceau qu’elle fauche

à nourrir son moi exacerbé

son moi futé que rien peut arrêter

ah quel bonheur vos dévouées ouailles

partout de chacune j’en suis trouvaille

repues après chacune des louves

qu’elles se répandent dans les douves

qu’on y convie donc à la queue leu-leu

chaque amoureux à la raide queue

qu’il passe avec sa sublime obliquité

par le pont-levis levé à optimale degré

pour qu’il y apporte sa gloire ou glaire

dont tous (même moi) aiment s’en plaire

(oh kraks aux conduits de chaudes chairs peints!)

dans le fossé maudit qui enceint

du paradis féminin la canaille entournure

(oh déclin et dépouille de toute armure!)

(oh hameçons enduits avec de mes entrailles!)

on y pêche séduit au-delà de ses murailles

ah enfin quelle belle mise en pièces!

je vous en remercie divine ménade

(et après l’exquis délicat pince-fesse

quel beau repos n’aurez vous sous l’atroce sérénade!).

~0~0~

la meua dona té un pessigolleig al cony

torna a fer com quan era jove

a la percaça surt de cap dret bony

per a ficar-se’l a la part tova

ara li arregl la roba

ara li arregl les pintures

ara li pentín el pentenill

amb essències d’ambres i setrills

i quan veig que tot li prova

l’hi acomiad amb pler de floritures

com torna a casa en acabat

sembla sempre feta a jova

cusc li embroc l’indret nafrat

prenc cura de cada cove

per on ha rebut l’embat

i cada cop la deix com nova

perquè pugui de nit ben aviat

tornar a sortir a fer-hi la lloba.

~0~0~

N’Apol·ló i sa bèstia grossa

Al fossat i la lliça del consirer esventat

rere la barbacana grisa del teu visatge malpintat

t’hi xauxinen l’escarn insolent el blasme exagerat

i el desdeny fètid que pels matacans dels ulls oronells i boca et ragen

com per clavegueres desbotades els verins abjectes d’oblidats miratges.

Amb deliri de liró sorprès al calaix esventregat dels sons i somnis

qui no desxifra instantani ara de què va l’estrepitosa sobtada sarabanda

què diràs ara, petulant i impudent animal de n’Apol·ló Butllofes?

T’aixeques tentinejant com peó inharmònic a qui l’esfera balla

trompa anit i a qui ara les cendres de la feina obligada cuiden fotre-se’l

com les dents (quina basca!) de qualque marquesa al celler dels ciris

el tàrtar amb bombolles i xerrics de crémor horroritzat.

A peu clop surts de la comuna... obscura figura amb una aversió per a l’ejaculació

entre els arams de la cuina a la llivanya marbrada

del taulell et jauen i rauen el cafè l’ametlla la torrada.

Fas al mirall cara balba de vedell mes t’hi endosses mant de zingàric joiell

rere la teua semblança de gàngster s’hi amaga un caràcter rient o hilarant

ton elefant amb la trompa tira naips i tu li n’ets l’ajudant.

Per boca teua parla l’elefant i dels naips en dius què foren i no

i n’endevines doncs el significat que el destí els projecta indefectible

d’on que el públic astorat sovint s’hi diverteixin un ou o prou pus.

Atiades pels naips i les evocacions feixugues de penetracions que n’alleves

llurs reminiscències s’hi refocil·len i hi xarboten rai

tantes de sòlites unicitats els suren a la consciència pobrissons!

Els teus acadèmics peans a la maternitat els acoren

acomiadaments punyents els ennuvolen

i troben que al capdavall les sessions s’ho valien prou.

Les seqüències on convoques l’eminència de les coincidències màgiques o místiques

oh com els subjecten als seients i els alleugereixen i els omplen de goigs!

I et fas l’humil i refuses el nom que t’autoatorgues de “geni”

i els fas tots plegats fer rialletes de conill amb tes ironies inoïdes

i llavors de trascantó els tramets remarques minimitzants

envers els qui a molt els abelleixen les propietats

i als qui maniqueus tot ho veuen ja mastegat per divinals espectres

exactament tan carallots com ells.

I ara llurs ànimes o dimonis troben que tot el que dius ho fas malament

i tot sembla virar cap als borrassos i els agalius dolents

i si perillosos et llencen ells oblocucions

ton paquiderm qui presenta un aspecte boiant

mostra d’esquitllentes ses àvols intencions

(tothom les sent i són palesament assassines)

sos ullets traïdorencs i ses orellotes sútzees i asclades

així com la barbacana grisa de son visatge malpintat

et pronostiquen abominables la ruïna i una vida de llimac

sense crosses o de bou escornellat qui a l’escorxador fa cap

a peu clop com qui va a la comuna... obscura figura

a deposar-hi nocturn no pas només la darrera palterada

ans el paltruu sencer sense remei forat etern negre i pudent avall.

Guarda’t si pots de l’animal bestiota

per a ell tots tos naips pinten lleigs

com als miralls de cascú la carota.

~0~0~

Sempre feliç

He tinguda una infantesa... feliç!

(a cal cruel dentista hi llegia la revista

al contrari d’a contracor car es tractava de Serra d’Or)

He tinguda una adolescència... feliç!

(somiava cada nit en fenelles de femelles

i me la pelava sull fins que se’m veien les costelles)

He tinguda una flor de l’edat... feliç!

(m’engatjava com un ruc als moviments per la llibertat

per això em tancaven amb pany i forrellat)

He tinguda una maduresa... feliç!

(assidu confegia delicades poesies

que hom em llençava a les sorpreses humiliades fesomies)

Tinc una vellúria... feliç!

(tot em fa por i em recepten per al cap un tornavís

tot em fa mal i visc al darrer pis)

Tost tindré una mort... feliç!
(abans no em colguin penjaré a l’improvís

jorns i nits del capdamunt de l’espatllat pont llevadís).

~0~0~

Anvers

Sóc molt pervers i malparit

tinc el triomf desagraït

mon pipí és un superflu ambulacre

ma vida fastigós simulacre.

Mon ego és l’encetall on tot roda.

Mon cul predestinat a la comuna,

com mon adminicle a la poda,

cada àtom mateix cap on tot s’engruna,

i així i tot mon foll desig s’imposa:

farcit de raó es diu campió,

que tret d’ell, tot i tothom és nosa,

i obre les aixetes de la lògica

perquè en ragi la llet hipnagògica

que la truita el món fa a sa faisó.

~0~0~

Revers

Sóc sempre sincer i bemparit,

tinc el discurs empegueït,

tota incolumitat m’és xacra,

tota injúria massacre.

A la humilitat faig l’oda

com ermità entre la runa;

res al món no m’incomoda,

cada àtom meu lloa la lluna.

Dins el si tot em reposa,

sé que só menys que no un corcó

o que el guspireig de no cap llosa

que marqui la forma anagògica

d’adés cap carronya escatològica

ara també pòstum parangó.

~0~0~

(Temes eclesiàstics cum teològics: avui sant Cacauet)

Com els cretins adoren sant Pau,

un paio d’allò més babau,

els savis del Kagaïtant

creuen que el cacauet

és el xerri sagrat i sant

que feia llur déu renoc

transformat en boc.

~0~0~

La meua dona és molt grassa;

ni sisvol pot respirar.

Li he de bufar la carbassa

just pel punt on fa cacà.

Lleva l’àncora galiassa

amb el vent prou hem d'orsar.

Ara salla com cuirassa

pel pacífic oceà.

~0~0~

Q. Q. LXXIX

2011-07-31T14:00:00.000-07:00

cossos

els cossos, violentament tous, t’expel·leixen de tot racó
són sempre a frec molt fastigós d’esclafar’t

t’entren on ets i no pots fer-hi re

t’enfonsen la porta, res no els atura

són massa de cossos tous
que premen per cada obertura
sense dir re o dient frases curtes
en idiomes bàrbars que altri no entendrà mai

tot el que diuen et sembla insultant
quelcom massa grotesc i repel·lent
que només podria sortir entre les pudors del monstre
quelcom ficte i dit a la babalà, per a vexar’t

i ha de sonar com si el que diuen està carregat de raó
i per xo empenyen amb més engrony
la tovor repulsiva de llurs cossos cuidant estampar’t a la paret

tret que tractis d’esmunyir’t per cap escletxa
amb això renunciant a cap argument que poguessis presentar
contra llur invasió i llur violència de cos repugnant
tovament abocat a fagocitar’t

a ells no els cal cap argument
el mer fet de tindre un cos els dóna tots el drets
per a afeixugar’t, afetgegar’t, imposar-se’t

els teus voltants ja no en són pas
ara els pertany; re no és sòlid, tot és tou
se’t mengen el terreny
no hi caps...

fuig si pots
lluny
cap a les muntanyes més rònegues
els deserts més inhospitalaris

nu, sense pertinences ni cedularis
sense esperances ni les falòrnies vàries

nu, sense la vana inútil il·lusió
que mai trobaràs re que els cossos no envairan

tret que trobessis
ni que fos un beneït instant
l’immens benifet
d’un breu espai
inocupat.

~0~0~

dona de llum, home bisbètic

la dona qui am és solar
i jo llunàtic

tot el que veu ho veu tot clar
jo escotomàtic

se’n va optimista al sendemà
reb jo el viàtic

sóc encara al primer replà
ja és ella a l’àtic

mentre dalt s’envola, al replà
romanc reumàtic

cau dempeus, i jo em faig trencar
l’os zigomàtic

fa por de claror, i de ressò
sóc mut i afòtic

sap pujar per tot, i de to
estic anquilòtic

tot el que diu val cent per u
jo anacolútic

ardida ella, i jo immadur
i del tot mútic

sempre ella tan espatotxí
jo en estat crític

fent ella olor de gessamí
i jo mefític

amazona sense mercè
li prec, patètic

tinc por de tot, cagat obscè
ètic, emètic

ella és deessa, i jo epicè
i tot herpètic

tasta tothora el tec més sa
jo l’espermàtic.

~0~0~

Carles Calbet,
guaita’t a la paret;
no ets ni l’ombra de qui ets;
ninot desmanegat,
perdies els paperets;
amb cada fibló despuntat;
no ets amorfa taca d’oli,
ets boïga de paperot cremat
qui es retorç com torticoli.

~0~0~

(El ninotaire Filibert mig s’adorm damunt la taula on li rauen el badall encetat, els folls folis del tot dibuixats i els mig embastats, els llapis, les gomes, els tints... i fa... el llapis a la mà, la taula estesa, el badall mossegat, els fulls enllestits...)

ninotaire

ma mà
mon món
mos mossos
mes messes.

~0~0~

Si sóc colom...

Si sóc colom de vorera
faig el mort caient d’esquena
tota enlaire la marrera;
n’esper la meva condemna —

qui em vol fregir o trepitjar?
qui em vol dins la claveguera?
qui em vol oblidat cadàver?
qui em vol dotzena de frare?

sempre hi sóc com si no hi sóc,
ignorat pel poble tot.

Sóc mort com viu bromera,
mena de tèrbol gargot
qui hom esquiva com l’eterna
ombra constant de la mort.

No valc re, ni per a adob;
fins la gola del lleó
a la gàbia del vell zoo
té basca de dur’s al pap
la gens sàpida grisor.

Si sabés versificar
com el sòmines qui em fa
representant de la pau,
parrupava una cançó
qui el transformava en gripau
o amb el batall de la gola
el feia representant
del qui rep més que no toca
per fer’m animal inerme
qui a pleret es mor de fàstic.

Veieu-me amb arma i espàstic
terroritzar el continent;
m’estim molt més desfer el món
que sense fer re anar fent.

M’alç per xo i vol enlluny
a eixorbar els ulls dels orbes
qui fan llum a punts i corbes
per on es troba tothom.

Sóc oblic pare del caos,
el qui esborra tots els taos;
no hi ha camins sense fites,
em dius de bo i me n’enfites.

Sóc dolent i malparit,
menja-te’m, lleó marrit;
valc la pena, prou veuràs;
sóc ploma de matalàs
en bordell molt pertinaç;
sóc pitjor que Satanàs;
pels forats del meu sedàs
no hi passa ni el prim ni el gras:
tothom al mateix cabàs
mor, i infecte per l’audaç
verí de la meva ploma.

Sóc qui bomba es desploma;
colom, projectil letal
qui s’abat a l’hospital,
al càrcer, a la capital,
pertot el mitjà rural,
causant-hi un caos total.

Sóc l’esperit del dimoni
qui anorrea el patrimoni
d’una humanitat pollosa
qui gosava dir’m pacífic.

Sóc el terrorista mític
qui amb una llengua pastosa
declara mort l’edifici
d’un univers malgirbat.

Sóc el dèspota magnífic,
la historieta s’ha acabat.

Veus que caic d’un grau insòlit,
tothom davall va de bòlit.

Ara esclataré com flam:
barrum, barrim i barram.

~0~0~

Colom de guerra

“Bona nit esfera!”
Diu el colom de vorera,
orbitant el globus
i ferint-hi amb esponera.

~0~0~

Si sóc munta de vorera
colom de fusta i pintat
cimbell amb cor de perdiu
xerreta qui tot ho diu
tinc a cada ull una càmera
un micròfon amagat
al trau del sés, i del bec
em surt el crit sexual
de cada espècie inventada.

Si en sent ni percep de coses
rares que foten els vius!

Cada existent pensant-se ésser
i no essent sinó peó
gambitat en escaquer
sense caselles ni joc
ni regles ni jugadors.

Vanitat de vanitats.
Cada colom es despeny en munta
cada munta en colomot.

Això rai, som-hi, i re-som-hi
sols ho fem per a emprenyar.

~0~0~

i son cony és guillotina

quin xoc d’indignació no em pujava llavors davant l’àvol sorpresa amb què m’etzibava espiritual batzac; i ella rient-se’n com dilapidat conill entre les banyes del bou.

les dècades decadents hom les sobrepreua amb elogis boigs com si tot de miracles si haguessin escunçats.

la germanota es feia veure immensament irritada davant la intolerable inversió on queia el meu tarannà, ans solcat per tortes ones de rectitud, ara per rectilínies estructures d’obscenitat.

va voler plantar cara al meu successor; la confrontació es col·lapsà en qualque nou i vell vodevil piadós.

revoltat ans disgustat per cada ideologia d’hipòcrites podrimeners per essencials pinyols, mai no consultant cap altre torcaculs amb notícies reciclades eternament, car tot s’escau i re-escau fins a la infinitud, no pas seduït tampoc per cap fenomenologia proposada pels refusats, els dissidents, els juxtaposats columnistes d’exasperades solucions finals, no pas decebut per la infantil ficció de posseir cap sublim ni condemnada identitat, vaig doncs obrir la porta al dormitori.

en promíscua barreja l’estrany satisfà el matrimoni; s’inclina, gens humiliat, a tastar el clàssic ham orgullós, l’ham orgàstic; tots tres criden; potser criden massa, car la porta s’obr.

i amb quin plaer més vergonyós, no arribava aleshores, fingint escrúpols, el capellà de torn de la falòrnia religiosa ambiental.

tant se val; aquest environament és tot abocat a la generositat, els dic.

som-hi amb impunitat, germans; cardéssim sense miraments i amb el verriny més patètic; si tot és fet si fa no fa gratis, els inescandallables desigs sempre ens sortiran bon mercat!

en àvol delit ens trobàvem, els quatre plegats, nimfòmans sense altre trofeu que el del vergançó escarransit ans pansit.

i ara sense situacions subjacents conflictives ni malentesos rebecs qui encoratgessin el divorci, hi gaudim de valent, a instàncies ans exemples representatius de les actrius qui més s’hi coneixen en aqueixos tipus de penetració.

hom s’hi lliura en sacrifici qui prèmit rai rebrà; hom exerceix el perfecte fal·lus i llavors se’l submergeix als traus on el feble formigueig esdevé ara mateix extrem.

som-hi, som-hi, com deia, fidels vencedors de la compassió al descordat marit; ara tots ens entrecardem, tres mascles, una femella, encadenats en les tasques dels orígens, baules perfectes de l’escala qui mena, us hi jugueu collons el que volguéssiu, al paradís vermellós.

encadenats doncs en baules o dècades, cascú donant pel cul l’altre, una erupció de paral·laxis ens enterbolí ans fragmentà cada noció.

del pis de dalt sentírem retrunyir quelcom que queia i llavors l’esclat nerviós d’un altre marit qui efímer s’emancipa.

no sé qui sou, si pintors de parets o electricistes o decoradors o qualque capellà qualsevol, no sé si instal·leu mobles i cortinetes i merdetes, o pedaços i pegats a les animetes; només sé que si em torneu a demanar què em sembla la cagadeta que poseu o no feu, us dic, listen, I don’t give a shit about the paint, or the lights, or the pictures, or the furniture, or heaven and hell, or whatever, ok?

i just fucking follow, ok? she’s the fucking boss, ok? she’s got the fucking purse’s strings? she’s got the fucking law and nature on her side, she’s the one that’s allowed to deal with her body, she’s the producer; i’m a nobody, just a fucking poet; and i don’t give a shit about all those womanly trifles, only that unfortunately i’ve got to eat, and i’ve got to crash somewhere, that’s why i’ve got to follow; i wish i had a fucking dime to my name; i don’t have it in me to start again; so, i just follow and agree; hey, whatever you give me; it’s perfectly ok with me whatever the shit you do in here, provided you do it fast enough, and vacate the premises before she catches you, because she will find fault, rest assured she will find fault in whatever the fuck you are doing; whining is her anthem; me on the other hand the only thing i crave and care about is privacy; those are the goods i want; that nobody annoys me as I annoy nobody; just a fucking little poet am i, and happy to oblige if you keep your peace; but don’t fucking tell her that i told you that, or i’ll catch hell, and you’ll be coming back here for weeks on end righting all the wrongs she’s bound to find after you’ve said you were done; let me take the fall for you, if only you finish fast enough and just fucking go, go... go...

tantost el profeta de dalt frenava, els quatre prototips de baix aturàrem d’imaginar imatges incòmodes; esdevenim peculiarment pessimistes; sense fer-nos notar gaire sortim al balcó, cascú amb un cigarret al musell.

l’espinada de la meua dona era intimidant; sofregalls indelebles marcaven les dècades on tornava dels indecents gambits.

se’m tomba i em mostra el que duu als llavis; no és cap cigar; és un altre fal·lus d’home qui babau el perdé.

car son cony és guillotina.

el cap em balla; marejat, retalonegí fins a a l’armari; em fiquí l’uniforme que tant el cos em constreny; les insígnies rovellades diuen el meu rang; ella encara riu, congenial.

arruïnaves la meua reputació, amenaç flonjament.

amb dràstica empatia el capellà i l’estrany m’assenyalen cap a llurs entrecuixos; hi mancaven ja els fal·lus.

tornem-nos-en a la guerra, companys, enlloc com allí no trobarem la pau, concordàrem doncs.

~0~0~

Com era jove i podia escapar’m corrent, amb bones cames i vigoria excedent, espiava pertot, portes, finestres, balcons, ascles, escletxes, esquerdes, traus de pany; noietes qui se n’anaven a clapar; mares joves qui s’havien d’aixecar a donar de popar; dones qui se la pelaven, conyet tot vermell; parelles qui cardaven a qualsevol hora de la nit...

na Llúcia perdia la barça
na Trina se la trobava
del tel només en restava
cassigalls i la filagarsa.

De vegades, massa enamorat, havia de fer relliscar petits poemes anònims de la meua ardent declaració a les bústies o a les butxaques o als marxapeus o als llindars o als ampits... o els sedegosos paperets els jaquia secretament anar que s’envolessin i volessin (enduts pel benèvol llebetjol) devers llurs terrats, terrasses, galeries, balcons, entrades, barces... Eren odes flagrants vehementment dedicades a les caldes beutats qui tant m’exaltaven.

Una dona particularment avinent i galana a qui li fiu el poema propvinent, em va picar l’ullet, em va ensenyar la cuixa, un bell jorn qui ella tornava, carregadeta, de la plaça... i jo tot empegueït, fent veure que no me n’havia adonat... mes es veu que ella mateixa m’havia espiat una nit on jo era a la finestra de baix esperant que aparegués i ella era a la de dalt on hi havia el canfelip i s’hi havia repenjat i en aquell instant havia passat un automòbil i jo m’havia fet l’orni, el distret, i la llum dels fars em va nogensmenys denunciar, i ara ella sabia que era jo qui l’hi havia doncs tramès, per mètodes furtius, vull dir, el poema que potser al capdavall li va abellir bon tros...

I em va dir: Porta’m les bosses, Emili, vols?

I és clar, els li portava fins a la porta, i em va dir: Ets poeta, cavà? I es va treure de la butxaca el paperot on no feia pas gaire li havia dit que...

abans no torni amb passos bruscs
el vostre marit dels rims fuscs
i lleigs costums d’anals etruscs
(qui al mal trau van con si són lluscs),

ara us m’atans (follet d’ulls cuscs)
al pit i les mels dels dos ruscs
i, entre cuixes, als dos mol·luscs
de salabrors plens i bons muscs.

I vaig haver de fer, flèbil, que sí, vermell fins a la rel de la clepsa, i frèjol bon tros, i amb cames febles i tremolenques... ara pràcticament sense veure-hi de cap ull, ben marejat... i tot seguit vaig veure estranyat que es bellugava molt fimbradissa i es feia estreta i, a base de muscleigs i botets i escarransiments, sense tocar’s enlloc, vaig veure que es posava els sucosets embalums (natges, ventre, pits) amunt i avall fins que... fins que no li van caure les calces... i, amb posat murriet, me les va regalar!

I em va dir: Vine cada vespre a dos quarts de set; vull que em passegis el gosset.

I me’n vaig tornar a casa, a ensumar-hi adeleradament les calces, doncs, i a pelar-me-la-hi com un desesperat.

I a dos quarts de set ja li era a la porta i el gos (el gossot) era un malparit qui es cagava pertot arreu, qui bordava a tothom, qui se m’escapava contínuament. Esbufegat, li anava darrere fiqués on es fiqués, i n’acabava malament rai, fiblat per tota mena de bestiola de matoll espès, apedregat pels apedregadors de gossos, mossegat pels gossos enemics (el meu cul i cames objectiu molt més factible que no la gola de llop del gos), i bastonades i trets que calia esquivar rai... i ja, com al cap d’una hora o dues tocades, arrossegava aquell cabrit de ca a ca la bella mestressa imponent... ella (collons si feia goig! com més dura i imperiosa, més la trobava magnífica i adorable), ella, com dic, m’obria la porta i apareixia tota formosa i dominant, ídola de qui la condició d’íntimament inabastable és contingent al seu alt existir... i jo romania petit-petit, inclinat en el meu oferiment... i ella, ni cas... Agafava el gossot repugnant, i si em pagava amb un somriure oblic, ja me’n tornava a ca meua de joia ple i amb el cor sobreeixint, fent saltets i sense que re no em fes mal. I l’endemà hi havia de tornar, de grat (per força, però de grat). I allò va durar el que va durar. Molt de lluny en lluny, em lliurava, displicent, les seues calcetes brutes... i llavors, ah, escàndol de la felicitat extremadota! Com m’esventegava cap al meu racó... l’orgia i la disbauxa s’hi instal·larien fins a la bogeria i l’exhaustió.

Per les nits, re. Ara el gos em coneixia i, és clar, no gosava anar a espiar la meua deessa qui l’adust etrusc es cardava perversament. No fos cas que el gos em reconegués i ho revelés a l’àrid marit qui potser trauria l’escopeta i em fotia un ull enlaire pel cap baix.

Fins que per sort...

ah atroç velocípede
atrocitat veloç
velocitat insípida
m’ha trepitjat el gos.

Li vaig escriure aquesta noteta delicadament versificada damunt la desmanegada carcassa del ca accidentat que, ja amb eixams de mosques per gambuix, li jaquia estesa al llindar. I no m’hi vaig atansar mai més.

Tant d’espiar per traus de pany en la foscor, les insolents lluentors de dins m’enlluernen durament i m’encenen als ulls boïgues indelebles. Els boteruts ocel·lats escotomes esdevenen aparicions grotesques, procariotes absurds qui em suren i neden fins que m’han entrevingut, paràsits, el cervell, ara pergamí esvellegat perquè amebes i serps de vidre, i boes i tot, hi escriguin incessants llurs palimpsests.

ah nits bòrnies
d’escalabornades còrnies
de replecs amb hèrnies

perquè les pells ebúrnies
amb d’altres estructures càrnies
no em trastornin ni mig orb no em tornin

davant els erts matrassos en búrnies
oh astres nocturns
oh forats negres sense més espurnes
qui en fotria l’orni!

ara, oir converses d’agapòrnies
qui no amollen sinó falòrnies
això em treu de polleguera
canviéssim doncs de tresquera.

Rere l’esquer favot de l’esperança, s’amaga l’ham esmolat de la cruel realitat. Tant se val; el que veig i el que no veig, tot s’equival.

sóc com en Pancraç Carnal
escorniflaire atroç
qui per un trau espiava amb l’ull de vidre
qualque bord de dormilega pigre
i fou la seua diagnosi (errònia)
que doncs el que veia fos
bugre irrumant (i irrumar és ben humà)
irrumant son tigre
i que els roncs fossin doncs
del tigre alegre els roncs
(car corruqueig de tigre o gat
si fa no fa tot plegat).

I llavors les nits malastrugues. Trescant per la verdesca no pas idíl·lica ni amb els peus ans infernal i reptant, amb la ventresca, com llimac qui el bec inic percaça i se’l cruspiria, en l’abís infinit del no-re tot d’una empentat, ell qui encara és jove i no ha tastades les mels de manta llimaga, fugint jo així mateix de qui m’ha sobtat, i em ve darrere amb el trabuc a frec de tret.

Com tots els fugitius, llur sang la flor dels esbarzers, la meua per les arestes paral·leles de les banyes de l’escanyapolls lluent no rau. Cruel avolesa de l’esfera a mig arrodonir; maror de sofre ran de terra m’ofegava; eixams en esgambi em prenen per pinyol a corcar; covaré tanta de nafra dins qualque cova de garbuixos o arabescs plena damunt els murs vellutats, i em cagaré pels bruits de flèndits remoguts cada camí que les feres qui hi deuen viure no se m’atansaran.

Encara estic recordant la meua heroica jovenesa solitària. Massa de treps; m’he retirat. Rac al cancell esperant femelles.

com tots els Emilis duc sis dits a cada peu
monstre d’atàviques singularitats
molt preuat per les dones de misteris glotes

se’m guaiten l’amplitud de les botes
i llurs conys es tornen llefiscoses gotes
de vescs que collarien a llurs ulls de pop
els dotze tentacles d’un cony més autònom
qui fimbradís corregués pels velòdroms
pels sems cilis de tot lo món admirat.

No sóc com els putrefactes escàpols qui fugien de la badia de Nàpols; ara damunt els creixen bàbols, s’hi deporten holometàbols. Jo tornava a casa i festívol em llevava les sabates. Damunt cadira de boga, contemplant cada simple exemple, sóc el deuetó del temple, pit eixamplat. Les mestresses i menestrales saben quins peus no calç, i com la fot d’ampla, amorosívol baronívol sàtir, i no gens car.

~0~0~

Q.Q. LXXVIII

2011-06-30T13:01:00.000-07:00

Q.Q. badant al banc de la plaça (78)

A un banc de la plaça Estació
faig córrer la imaginació
(d’altres volen que els corri la musa)
i em vincl amb dissimulació
per a guipar vèrtexs d’hipotenusa
entre les cuixes de cada mare qui n’abusa
vinclant-se a fer cas del minyó.

~0~0~

Sóc na Katiuixka Espargaró,
virago de cor traïdor;

com fa cap a casa el marit,
li fot un bony,
li trac el vit,

si hi ensum cony,
un tall li n’hi faig... en rodó.

~0~0~

El savi ocult
és qui faculta
sovint l’estult.

Cofoi té el vult
quan me l’insulta:

–Raus sense indult,
ningú t’indulta...

És (cony!) d’incult
de dir-me “inculte”!

~0~0~

Via franca al progressiu Morell!

Heus ací el progressiu Morell,
cada dona s’enamora d’ell,
li mostra les calces de samitell;
els homes rere el finestró vermell
s’amaguen avergonyits, i mai
no deixen d’admirar’l ni dir renoi!

Els menuts el veuen de ninot heroi;
les velles se senyen i es caguen d’esglai.

Via per a en Morell, el progressiu!
Que se’ns pixi al cap, que ens hi faci un riu
on vulgui, o que en pau ens torturi el piu!
La qüestió que ens tingui de veïns de niu!

Car tindre’l a la vora vol dir no dir mai ui!
i dir, al contrari, prou estic i sóc millor avui
que mai de la vida ni fiu ni fui;
tothom qui ens contradiu pot aixantar la mui!

(I, si no l’aixanta, lluny de la utopia
al ganyó, sense cap prosopopeia,
el fem naufragar... i, si és doncs paia,
ja pel cul molt lentament li puia,
molt patètica, del naufragat l’ampoia.)

(Car tothom prou s’ha de fer fotre
si no n’està d’acord o fa el neutre,
si per cap mala idea es deixa escometre,
d’heterodòxia en beu un litre
o s’equivoca, retrògrad, de teatre.)

Ucasos d’en Morell progressiu!
Estàtues per al progressiu Morell!
Cal adorar’l i obeir’l... o, ull viu!
Ens titlla la història de poble mesell!

~0~0~

monument jacent

fos hi rac
estatuesc
la meua beutat closa
fosquedat dels trops
invisibilitat dels fils
velluts de verdet
fugisser esguard
impacte d’ió
lluentor nova.

~0~0~

Sóc el mitjamerda “Serafín”,
la meua dona és diu Josephine,
i la tita faig... napoleònica.

Quan davant d’ella me li afín
i li dic que, ara venint, li desaixafín
el cony qui amb els ulls encofín...

em respon amb rialla sardònica,
i em diu que, pobrissó, prou desafín,
que, si tinc la dèria faraònica,
i la imaginació hiperbòlica...

la tita la tinc no pas autèntica...
just residual o simbòlica,
espectral, platònica,
preliminar, embrional,
rudimentària, residual,
seràfica, entelequial,
degenerada, borbònica.

~0~0~

exposa-ho i presumeix-ne

tothom es veu que s’escarrassa
devers un màxim vanitós...
per xo alguns a doll fem rajar el setrill
i no diem pas que som dolents...
ens diem, plens d’urc, els pitjors!

i no diem que la fem petita...
diem que la fem tan petita
que se’n menja la tita la tita
pensant-se que fos gra de mill!

~0~0~

Va passant distret, sense gens d’ínfules, estort i allerat,
dient-se que tot el que tenim al cap, algú o alguna cosa ens ho ha ficat;

després, amb el que hi té dins, el cervell manefla trena nous fils,
que, si és ambiciós i presumit, vol que s’enfilin pel cervells dels veïns,
i, si no n’és doncs, diu: falòrnies rai, i no en fa ni muntanyes ni escarafalls;

s’ho desa tranquil — s’estima més llepar una figa que no cap fil.

~0~0~

Juggernaut

Això és mamotrecte no apte
(que és clar que no vol dir inepte,
encara que en aquest cas ho sigui);

com monument sagrat, carro corrupte,
o carraca amb ninots de pompós concepte,
baixa pel carrer amb soroll interrupte,
i els badocs volen que algú els pessigui;

tot i que cascú és prou crèdul, i beneit i accepte,
pretenen que no es creuen ara el barroer recapte
que gros els envesteix, embalat i en orrupte,
i diuen que potser volen que algú els en desdigui;

“que patums i panjandrums i llur rescripte
(car no som prou teòlegs), ens donin el propi precepte!

“què cal fer quan ens fa cap abrupte,
i mentre gloriós de sang ens escatxigui
aquell altre pas de qui hom és adepte,
religiosament oferint-nos-li-n’hi al rapte?

“com als peücs de l’ase qui duia aquells altres a Egipte,
ens l’hi llencem a les rodes i que ens hi peucalcigui...?

“o ens li apartem del davant com fementit copte
(més tard de l’infern condemnat al roent exabrupte)...?

“o morim xemicats i contents... és clar... excepte... excepte...
que, per fer que llavors el ric qui el mena més fort no se’ns en rigui,
no serà pas que déu (el seu, el nostre, o un altre) també més fort no ens castigui?”

~0~0~

Arc de Triomf

(o del pont dels ases en un imf
al dels asos en un omf)

Érem els campions de la rucada
i del vers fàcil i pansit,
mes llavors fa cap l’erudit
més pampana o eixerit
i, vés a saber què fotza,
mes resol que som del dotze
o del quinze, o del divuit...

vull dir, segles... sengles segles,
sigles, segles de conduir rebuig...

i, on abans fórem d’albellons caca,
ara som al sobrepuig
del vers gràcil, nocions esteses
(perles de les savieses),
i bon humor gras i sa,
i som dignes del Parnàs,
de la musa padellàs,
i de fer pam i pipa amb un nas
tot pigat pel mal gavatx...

i els rucs dels segles vintens
es faran ben fotre pla;

tots lligats a la mateixa estaca,
hom els permet de peixar
només al voltant del femer on som
(puputs naltres campions
i crescuts crestuts crestats;
pobres faves ells, amb l’enginy tot rom),
rodant i rodant com cabra histèrica,
o com boc qui jeu al llaç,
sense poder mai anar més lluny
ni veure-hi enllà del nas...

com erudit acadèmic,
vull dir, d’estil gavatx, veient de bah,
de bé, de bo, de buh, i de vi, maleït endeví,
en vellúries i endreçúries,
imperis, plèiades, Empúries...

i no pas en els sòmines qui ens pixàvem ací,
als peus dels arcs de les velles glòries espúries...

ell hi ensuma flaires transcendents de mòmies,
naltres ximpleries, putrefaccions,
bòfies, diarrees, piúries.

~0~0~

Colomí

—colomí, què fots ací?
tan llunyet de la vorera?

—tinc por de les colomines,
tinc por també del faquir
qui a la cantonada espera
prendre’m amb ses urpes fines.

—tens por de les colomines?
per xo estàs tan arrupit,
covant a la canalera...?

em sembla que ets estranyet!

—tinc por que em xafin tot net;
heu vist com treuen el pit
i belluguen el darrere?

—això és perquè són putetes,
com totes les femelletes;
no vol dir que et faran mal
ni que et rompran el perpal
que duus entre les cuixetes.

—això dieu; i el faquir?

—ah, el faquir és una altra cosa;
si té gana, sense nosa
que t’enxampa i se’t cruspeix;

se’t fot com el moix el peix;
d’això tens raó de témer...

mes sàpigues que tot crema;
crema part de dalt el Sol,
i crema el bec del mussol,
crema el bec de l’esparver,
el de l’astor... i el cuiner
qui apunta per la lluerna...
t’engrapa pel coll o perna;
de tu en fa manta de derna,
i, au, al pot que bull no vas!

si vols, arrufa-hi el nas,
mes només t’ompl el cabàs,
la vida (i és divertit),
de perills, i bona nit!

—collons, més acollonit
no estic doncs encara ara!

quina vida més avara!

per baix faquins i faquirs,
per dalt astors i cuiners...

(em dieu que així és com és:
que tantost hom existís,
pot jeure o jugar al parxís,
fer la guerra, o pujar el cim...
tant se val, l’atrapa el crim
de viure per a morir!)

—tens raó, mon colomí;
per xo et dic: què fots ací?

tant se val tot el que facis,
que cardis, o t’escarrassis
que ningú et pugi a cavall...

tant si ets damunt com davall,
sempre quelcom ja t’enxampa,
com llamp sobtat qui t’enrampa...

és la Mort, i ja has fet prou!

—fotre’m goig; em cag en l’ou!
ja em podeu ficar al calaix,
em tiraré daltabaix!

—de re et serveix; pots volar.

—volaré doncs fins al Sol!

—volar-hi, no hi vola qui vol.

—moriré en l’empresa, heroic;
o potser acorat, estoic,
per l’espasa de l’estàtua!

—quina idea, noi, més fàtua!

tenim un Colom famós;
no l’eclipsaràs ja pas!

—un Colom tenim famós?

—l’inventor de l’indi gras!

—se’l menjava cuit o cru?
(no em digueu que sou perjur!)

mengem, els coloms, persones?

—el Colom tones i tones!
i és català, com tu i jo!

—“com tu i jo, fot-te’l rodó;
com jo i tu, cruspeix-te’l cru!”

català i cafre és tot u!
pertot arreu la maror!
amb ous i cua de q!

—era un Colom destructor;
el flagell d’un continent!

—ai, collons, si em feu content!

vull ser, amb tanc i avió,
com ell, i occir milions d’homes!

ara revisc, prou de bromes!
s’ha acabat, com cada jorn,
de dalt estant, fent el sorn,
espiant les colomines,
i pelant-me el ble cremat!

ara faig força al terrat
i, amb ires columbines,
tost seré Colom salvatge
qui es fot humans per farratge!

això és viure: anar matant!

—(collons, se n’ha anat volant.

ai, joventut, joventut...
sempre reus del desencant.

me’n vaig a prendre el vermut.)

~0~0~

Si sóc colom de vorera

Si sóc colom de vorera
tot tacat de colomassa
cap a la font de la plaça,
no pas gaire romancera,
peon com la pastissera
tota prenyada de pans.

No m’hi envol com fan els fans
qui alenen el Vic i el Reus;
hi vaig com els bons ateus
qui van a missa de Rams,
a escoltar-hi cretins brams,
estil dels dels elefants
com hom els treu un queixal.

Car bon pic prop el bassal
davant la font de la plaça
m’hi voldria rabejar
i fer net de colomassa...
com qui el van a batejar,
m’ixen noses i ànsies vàries,
car hi veig a les fondàries
mant de burgès ofegat
per tanta d’hipocresia
que, mentre viu i fa via,
l’ha anat encarcarant.

Es veia, jove, gegant
i, on s’hi hauria pixat,
ara, nan, hi duu el fill gran
que el bategin de cretí.

Em bres com al balancí,
sincer i dubtós colomí :
em fic o no em fic ací?

Si em trac la merda que duc
per a posar-me’n de nova
és com qui cova minova
perquè en desclogui nou cuc;
més val engrut conegut
que no el que et pon el cucut.

Perquè cap altre no em nogui
ja em trauré el mal quan ens plogui.

Així que dic passi-ho bé
a la font dels ofegats;
potser, tot merdós, els gats
encara m’emprenyaran menys.

A la vorera també
hi passen colomes prenys,
com pastisseres amb pans
al si de llurs davantals.

Tots prou naixem esperits sants!
Als becs no hi tenim queixals,
tampoc a les llengües pèls;
som de debò els reis dels cels;
alats volem pels alts dalts;
per les parets fotem salts,
pels funicles equilibris;
som dels missals els ex-libris.

Si hom de vorera és rei,
poc li cal cap més remei.

~0~0~

Sóc el colom qui al greal es caga
un cop l’any, amb ambre acampte,
que el colomaire amb molt de compte
recull com en pergamí transsumpte
que del palimpsest de greu assumpte
repeteix per a la cretina nissaga
els manaments que la fa exempta
de tot símptoma que l’irredempt tempta.

De l’atroç colomer al transsepte,
cagant-hi jo, tot hi és enrenou prompte;
xixelles, tórtores, tothom m’intercepta,
tudons i xurres segueixen la recepta;
aturarien mon vol, no volen pas assumpta
la meua caca pura; sota cap concepte
que la meua divinal merda, presumpta-
ment alada, que el colomaire aprompta,
atempti la fugida sense pagar acompte.

Car el colomer sencer prou descompta
que de la merda de llur campió,
panacea santa que de tot pecat destempta,
en romangui prou entre els de llur boldró.

–Que es fotin els cretins i llurs atrafegats ofecs;
poc serem solidaris amb l’espècie maleïda
qui ens vol tots ponent-los, o beneint-los, o ja fregits;
de bones intencions l’infern n’és ple; som-hi tots, i fem recompte!

A l’aldarull i al garbuix, i amb revolades, engelosits!
La seua merda és nostra, oh, pàtria envaïda!
Caguem-nos tots ensems al greal ara, en roí apedrec,
i prou veurem com el pec colomaire se’n bescompta!

Guaiteu, els cretins ja es tornen més i més flacs,
afalaguen llurs déus perquè els tornin els afalacs;
mes ara llurs déus som nosaltres i caguem mortal;
se’ns moriran com qui confon remei per orinal.

(No saben els cretins que, només amb ossos d’ocell
i alats, foren celests, i sublims tant ella com ell.)

~0~0~

Si sóc colom de vorera
fic notes a la carrera
de cada vivent qui oïsc
creença dir barroera.

De qui s’hi arrisca, el risc;
cada cagada, asterisc*.

*(Més val que visquis com visc;
no et trencaràs el menisc
ni et faràs lliscar cap disc...

Ni faràs mal a ningú
si et cagues al cap d’algú
qui es pretén més alt que tu.

Tot és fer i ocultar el cul;
suputar fóra de nul
que qui et sura, paraclet,
o guaita pel parapet
és qui se’t caga damunt.

Se’t caga qui ja ha fugit
com un altre sant esperit
cap a un altre transeünt.)

~0~0~

Si sóc colom de vorera
i em confonen per ampolla
com si fos cosa de vidre
i algú se’m vol beure net...

a l’embriac la marrera
li espicós, sens fer forrolla,
i als collons, com si són hidra
(com si m’assadoll de sidra)
me li bec sang a galet.

~0~0~

Si sóc colom de vorera,
farcit d’anys, llosc i miop,
ulls vermells, amb tels a sobre,
no veient bé qui és qui cobra,
ni qui rep fort de retop,
ni qui se’l menja cap fera;

ni qui amb altri s’estavella,
ni qui recullen amb pala,
perquè n’hi ha un qui s’embala
i passa, damunt, la rella
qui cada tija anorrea
de passant per pas de zebra...

(Groc de rovell qui es rovella,
vermell viu damunt la brea,
sang i asfalt i, sobre, el gebre
dels bells bocins de cervell...)

És com qui em treu de gairell
gràcies i joies del viure:
veure d’altri com l’espitxa!

És tan trist de fer-se vell!

Veure els humans fets salsitxa,
carall, tu, per a això hi som!

Ulleres vull per a viure,
o altrament no sóc colom
com cal, satisfet i lliure!

~0~0~

l’organista magritxol
i l’oda seua al greal

n’hauria dit flor ideal
que ensumava amb goig humil,
tret que una nosa banal
me li lleva el punt focal;

era un mosquit sens estil
qui de l’ample gladiol
en davallava el pistil
(de prop aparia esqual
qui em mossegués el pernil
o que amb dents de cocodril
anés pel meu engonal)
(calfreds em van pel bigal)

mes ara que estic tranquil
diria que s’equival
a un altra imatge infantil:

l’efígie meua, fecal,
davallant pel peristil;

en aquella hora vespral
a l’orgue perdia el fil;
hi tinc un públic hostil;

més tard, fregant-me l’urçol,
esglaons de peristil
davall com fa, sens estil,
el mosquit no gens gentil;

era el mateix mosquit sol
qui se’m fot al faristol
mentre toc el “Parsifal”
tot endalt la catedral!

“quin organista més ful
(deia cada datpelcul),
s’erra de nota cabdal;
transforma el bleix en bramul!”

“calleu, bah, m’ompliu de dol;
no veieu que al faristol
la pota del mosquit sol
em fa el fa, re, i el re, sol?”
(els retrec no gens subtil
com si són el meu pupil);

(em repten com al futbol,
amb espinguets d’anafil)
(i qui no xiscla, fa un ganyol
del més indecent guinyol);

ja com cargol de juliol
me’n vaig sense dir mormol,
amb mal de ventre, i el vol
eixalat, i amb un llençol
que em tapa els ulls de mussol;

a casa sobreïxc de fel,
i ara em gratava a repèl:

per si era poc l’infidel
mosquit qui de soca-rel
se m’enduu el jorn al sorral,
m’ha picat amb molt de zel
just a la regió anal!

ara hi burx amb molt d’anhel
com si hi sóc mosquit cruel;

per fibló, l’ungla fatal
qui em forada el pobre cul,
qui em fa fotre amunt l’udol
que rima amb el so irreal
d’aquell cony d’orgue gandul
i l’alterat faristol!

tot plegat, quin paral·lel
amb allò del “Parsifal”:
ell el drac de l’orinal,
i jo el mosquit pagerol;

ambdós matem l’animal
per heure l’hora com cal;

ell amb crits i gens manxol,
jo anar fent amb la mel
de l’opi, de l’alcohol,
filtres d’amor en vial,
somiant truites com betzol...

maleint en Titurel,
la verge puta, i l’asil
del mag qui sempre pren mal
repenjat al barrastral...

trists contes rucs i de ral
pintats en auca pueril...

fum de narguil
pluja d’abril
plor de bacil
invent senil
te’m menj l’alfil
meuca viril
paga-me’n mil.

~0~0~

manxista

mireu que bé – atansem’ns-hi tots;
bufarem volves a pler.

mireu qui ve – atansant’ns-e;
bufant fort i sencer.

manxa i manxa,
manxaire,
sense jaquir de manxar mai.

a cada forat hi manxa
i aixeca molta de pols,
i brossa,
i estalzí,
i abelles i vespes i eixams
de cuques de totes colors,
de tots escàndols,
de totes llavors de flors.

el seu manxisme
estimula les dones;
se li obren els forats
perquè hi manxés si li vagava mica.

manxaire manxista,
al manxisme més dogmàtic,
més pragmàtic,
més magnètic,
més partenogenètic ell sempre tan dedicat.

quin disbarat d’home
més meravellós,
uberós (saps què? ple de llet)
i colós,
no gens vergonyós,
d’enveges i desigs estovador,
com matalasser amb flingants i vergançons
d’alta qualitat.

~0~0~

Obrer pencaire, taciturn,
sense vans anhels de glòries ni cap neguit al món,
ni picaós irritants d’heroi qui àvol dimoni mena a la catàstrofe,
ni l’afany d’abassegar-ho tot que impel·leix el monstre exuberant
qui la genètica cruel fa creure gall de panses,
i qui arrabassaria doncs tota la merda, i els conys i els jutges,
molt poderós ell (i me li’n ric), empès per la voluntat d’imposició
que malignament i aliena el posseeix, esclau de ses tendències folles.

A la feina se’n va o en torna l’obrer desposseït de constrenyiments obsessius
que el durien a restrènyer’s i a enllordir’s un esperit seu,
enjòlit inconsútil immaculat,
sense fúries,
ni llogaters embogits pels mirallets de les capsetes buides.

No sent sanglots ombrívols ni renills de malaltes cavalcadures
qui els flagells ens duen, o la darrera invasió per ara,
ni panteixa amb l’esforç que es pren amb l’adient mesura
ni retorna a cap pàtria enyorada ni distòpica:
sap que Ítaca és la mort,
amb no cap pressa s’adreça a la propera etapa.

~0~0~

l’univers és un racó infecte

l’univers és un racó infecte,
l’univers és mamotrecte relicte,
convicte estront putrefacte,
cagat per qui sap l’aspecte
de quin contacte selecte
entre productes en conflicte;

el veredicte no pot ser més suspecte,
fa tot l’efecte que el cagaire interfecte
s’afegeix al femer estricte
i n’és un altre abjecte addicte
al rodar sense cap cap ni prospecte;

en aquest univers dejecte
tot el que hi existeix és defecte,
cada subjecte objecte incorrecte,
tothom subproducte imperfecte
parlant el mateix dialecte o eructe
del... “et fotré si fotre puc-te”...

tots hi rebem el mateix tracte indocte,
cada reducte qui som rep l’impacte
del mateix dilecte delicte:

amb cada atac o bac inflicte,
ens periclita el cos derelicte,
i allò ens tol vida o intel·lecte,

o esdevenim ficte cos aflicte,
abstracte artefacte inducte
amb tots els mals del trajecte;

ficte cos o estrany extracte
qui sempre amb la mateixa conducta
en zona d’interdicte pernocta;

la nit és infinit districte
on dicta l’edicte d’eterna vindicta
la casualitat de l’arquitecte afecte;

allí tot hi neix i mor sense cap respecte;
s’injecta indirecte qualsevol lligam electe
i el que en surt, tu, jo, o l’insecte,
cossos de ficta secta qui s’autodetecta;

tost, si pogués, se’n retracta:
la mort pertot, re no jaqueix intacte;

per molt capdecony predilecte
que et creguis, i de més a més catafracte,
com tot el conegut és ficte
(ficta la física, tota la història ficta),
vius doncs com visc, en un món ficte,
i si et penses que mai ningú en surt invicte,
o mig erecte i heroic, amb caient circumspecte,
o si més no, “espiritual”, qui l’olfacte
o la intuïció a “quelcom” connecta,

beu del mateix noc qui tant et delecta;
la teua ruqueria t’ho fa veure tot refracte;
jo de tu, ficte projecte, em moriria a l’acte.

~0~0~

Home amargat
banc escrostonat
ànima nua
el cel hi menstrua
horitzó apagat
t’hipnotitza el forat
fosc irrespirable infinit
on absent i extingit
tot se t’esborra...

~0~0~

Els 4 genets de la merda-eclipsi -- capítol 77

2011-06-20T20:26:00.000-07:00

Q.Q. setanta-setè

N’Eleuteri Mut i Nu, no gaire ningú, versus n’Òmfal Ventúries, deessa.

N’Òmfal Ventúries, puça poixeule, es fica pertot. L’altre dia era a ca meua i tot de sobte es va aixecar, irritada, com dic, i em va dir: La teua benevolència em compel·leix a la crucifixió.

D’antuvi les meues hipòtesis eren un garbull; ni amb telescopi no en desniava, escatia, la millor. Qui era el creuclavat...? qui el creuclavaire...? hum...? Mes llavors el meu bon dimoni m’adverteix: Ei, Mutinú! (com qui invoca en Manitú), ets tu qui vol compel·lir a l’aspra eixorca barra de fusta, i clavar-t’hi ple d’estelles molt empudegadores ans infeccioses i tot. Ets tu qui vol esborrar, guaita-te-li el visatge ferotge de botxí, i els ulls de lloba assassina i les espirals de fumet de sàdica anticipació que no li ixen de les orelles roents!

I li vaig respondre: Recony, tens raó. I ple d’angúnia i de por em vaig treure el barnús i, mut i nu, vaig córrer cap on tinc les eines, anava a dir les armes, de quan era cirurgià i operava molts d’ulls de gentota interrompuda en llurs garranyigoses activitats per les estretors de llurs mires que se’ls curullaven de tintes i carbons i els feien el món si fa no fot visible gairebé opac, i plegant-me i desplegant-me llambrescament, com un d’aquells ocellets de paper amb què, per comptes d’omplir’ls amb xifres de costs i afegitons de fantasia, no transformava tota la paperassa confessional i llavors oficial dels operats, de tal manera que al capdavall el metge en cap em foté fora de l’hospital, i ja sense examinar quina mena d’escalpels no agafava, un per mà, em vaig llençar contra la dòmina.

N’Òmfal no s’esperava pas la meua reacció; els de més dels seus dominats o víctimes, al contrari, se li foten encontinent com embrions tremolencs davant perquè amb els seus mastegots i xurriacades, i esgarrapades i ganivets, no els examini ni operi ni els clafeixi i esclafeixi i esclafi de cops... de cops fins a la mort i tot, si calgués o s’escaigués, qui sap – llurs gemecs i somics estimulant-la, damunt, a etzibar-los garrotades més fortes i tot; rèptils en àvol delit, n’acaben tot plegat en delit pèssim; ara, això també, els sobrevivents plens d’il·lusió, no solament d’haver sobreviscut (ara doncs menys culpables, més quitis de pecats), sinó també perquè, bon pic si fa no fa restablerts, podran tornar-hi, que n’Òmfal no els ataconi un poc pus, ençà dels límits mortals, letals... o, amb una mica de sort, ep, això rai, albíxeres, enllà i tot – bona faisó aquesta, jotfot, de partir peres amb aqueixa esfera corcada, de gorjuts, ganuts malparits sobreixint.

No sé qui li donava l’adreça, mes se m’havia presentat tota vestida, molt lluentment i estreta, de negre, els seus generosos bonys de carn cap al cul, cuixes, pits, i els bonys típics dels atletes a cames i braços, amb prou feines aturats per l’elàstic teixit que cuidava estripar’s i esvellegar’s a cada felí moviment que ella no feia, ah, i amb el coll voltat de cadenes i punxes, i a les mans unes xurriaques... i jo, carallot, ingenu, ja ho veus, convidant-la a seure’s, a beure ni tastar quelcom, ganyips, gatzims, menjucs, aperitius, sempre tan immutable en el meu sentit de pertànyer a un ramat selecte, qui, per català, rep d’entrada un vist-i-plau i un passavant d’immunitat, i ella veies que li pujaven les colors i que no li prendria pas una setmana, ni sisvol un dia sencer, ni ja una hora, sinó gairebé instantani, que fóra que la seua ira imparable s’encengués com matoll ressec en tòrrid desert.

Amb la seua innata superioritat, m’havia mesurat despectivament de dalt a baix, inflamada, rere les onades de fum del seu cigar, i jo m’havia anat escarransint; de boterut que era tantost no la veia (si més no tocant a la carranxa), llavors, així com la tenia, gegantina, a prop, i li esdevenia doncs negligible nan, una passa o entec d’aquells galopants que et trameten a fer catúfols en un tres i no res em va atacar de dins enfora i, polidament, vaig voler recular, amb les espardenyes a retaló, pensant arribar a la cuina i fugir per la porta de part d’arrere. Tret que ella havia vingut a fer la seua feina, pagada no sé pas per qui, i com dic, amb un mastegot, em va fer naufragar contra els esculls dels mobles del menjador. Brutalment telescopat pel carxot, vaig acabar prop la vitrina on hi tinc les eines de metge i, com dic, engrapava pels mànecs sengles punxons d’aquells que tallen tant. Amb mal pertot arreu, i bramant i braent com qualque bèstia nafrada, començava a rodar, com un d’aquells ebris capellans dels faldillots acampanats, o com el matràs qui bat nata o mantega, i sense cap compunció, socorrent-me jo mateix, com el llobató assetjat, pujava a taula, doblement punxegut, com dic, disposat a defensar’m... i ella rient-se’n a tota màquina, amb les corretges ferrades de les xurriaques bategant totes alhora, manejades impromptu i amb collons la traça... i, tot impactant-me, fent-me encara més raquític el pipí, qui volent-se fer absent, amb les dues boletes ensems, els tres plegats com granets de sorra en dunes esmunyedisses, granets anònims, dic, qui s’escapoleixen cap on menys oxigen no hi fos, al cul de la piràmide o al meu centre mateix, rere el melic... llurs esperances ateses ans eixoïdes, ni ells no respiraven, ni ja jo, i esdevinc doncs tot blanquet i estic a punt de desmaiar’m i tot, quan es trau del sarró la màsquera del maníac morro-de-vaques, i som-hi, ja em veig executat com un altre collons de sant crist.

Ara doncs començava l’etzigori. Ambdós hi anem, l’un contra l’altre, amb fiblons, virolles, capçats, broques, caps de frare i mandrins tots esmolats, de consternadores fiçances, jo de dalt el quer estant, el quer més alt de l’abrupte i pedregós camp de batalla, ella, gegantina damunt aquelles sabatotes de metre i mig d’alçada, tanmateix més alta que no jo qui, com dic, rac com un estaquirot damunt la taula.

Sota el meu camuflatge de valent, torniols de mareig m’atrapaven, com si sóc al gorg entre ximecs qui m’eixorben; si si més no no anava nu...! si portava doncs arnès, pavès o cuirassa...! Sóc al llindar de perdre el coneixement, massa madur, pudent com els fal·lals més decrèpits, a frec doncs de caure, quan l’oprobi que em moriré a eines d’una altra cruel mala puta a minve sou d’un podrit faceciós, em fan escarransir encara més, fins que, triomfant, no sóc sinó com qui diu microbi... un microbi qui quer la salvació per vies incògnites, anònimes, no vistes pel comú dels mortals, i encara menys, és clar, pels gegants. On t’has fotut, diu ella, amb els ulls esgarriats pels racons, escosint-hi ni reguardejant-hi debades, car li sóc davant i, més que no davant, pujant-li pel cuir negre (groc a les soles de merda de gos) de les botes, minúscul cavaller errant qui s’aventurarà per l’arriscada pedrera o mèdol dels seus músculs, seguint la sentor poderosíssima del seu cony on hi mossegaré amb pinces, arpes i fiblons d’insecte molt tuixegós. Tret que de bell nou la bona pudor de cony és massa forta, requereix que entre ganyotes eixavuiri; amb estuforns de caldéu que avien núvols de capellans que em traeixen. M’ha clissat! Per a atuir’m o ja matar’m, em fot ara un cop de guant ferrat amb la mà que no engrapa el fuet, i sent seguit que fot un crit, pel cop al cony que s’ha fotut, i encara més petit i tot, i ara alat, de retop, cuixes trements avall, li caic bota endins, com si m’hi han llençat amb encertat canó, i me li col·loc a l’hàl·lux del peu esquerre. Que què hi faré...? Doncs re, llepant-hi el salpetre com llepolia fins que, l’hora complida, tornant a ca seua, no es tregui el mitjó, on ja miraré d’esmunyir’m en acabat a un lloc o altre, invisible en la meua exigüitat, fins que no pugui eixir per cap escletxa a la finestra a agafar-hi el tramvia nocturn a la primera cantonada.

Ja ho veieu, doncs. Una altra de les meues amors així d’empertostemps enllestida. Estrany sovinteig de semblant escena. Finició doncs aquesta com tantes – com totes, llas, vós – de mes amors; després de tant de fiçó ni de punxó, ves, que tot s’acabi rom, sem, sonso, insípid, sense intensitat, com el serrill o la cendra més molles. Dient adéu definitiu, sense possibilitat de retorn... i alhora gaudint-hi, car mai no s’està millor que sol-i-vern, enamorat al capdavall de l’única donzella qui mai no et desencantarà – la mort... la mort qui mai no sabràs vèncer, ni amb xàquies i argúcies ni amb coratges i fortituds. Ei, bona nit.

~0~0~

Ací som (quin paperet!), un de més en l’estantissa bertrolada

Puça poixeule

qui amb prou feines té prou vímet

per a avençar gens en aquest lloca globus encallat,

cascú com lepidòpter empalat xup-xupejant a l’embús èpic,

on promiscu cada insecte ambigu ni creatura marcescent

faria per fer cap enlloc...

guaitava vers el cel caqui com qui n’esperés l’aliè renat

qui esquerp com cap rabàs comencés de fer neteja.

I res. I res.

El vòrtex celest es tornava molsa resseca

i els penellons efímers s’enganxifaven als volants;

els vents panteixaven, aücaven ululants els clàxons

i els codonys de cada tèrbol visatge o crani mal assaonat

engabiat en roent gàbia de vidre i metall

es tornaven nespres confoses per pellucalles i bequetejades per fiçosos eixams.

Les químiques fonyegaven les cotnes dels vehicles convalescents,

els fums n’empitjorien les plagues;

quimèriques simfonies iridescents de planys d’insectes trepitjats en capllevaven,

i amb veus escanyades continuàvem de voler deseeixir’ns-en debades,

com per mig fosos jous envescats a cada seient;

i ens veiem als retrovisors com neguitosos lliris presos per dits folls.

Si fóssim metàl·lics ens podrien, fallits, tornar a fàbrica,

mes som de carn, llas,

i re no ens renovarà com per eixarm;

serem líquid pútrid qui s’eixamorarà tot lent

com minso pixum de vaca de subterfugis sàvia.

Car ah, qui pogués jeure en prat, produint llet,

o, encara millor, haver nascut de ferro i vidre,

punxant dret.

~0~0~

Si sóc colom de vorera

Si sóc colom de vorera

trac el pit blanc com nevera

i em barall amb el més prim;

part de l’ala me li he enduta

amb el bec, i aprés el crim,

ja me li card doncs la puta.

Ella se m’obr infidel

i rep mos bons homenatges;

li bomb, bomber, fort les natges

i el vençut té a l’ull un tel.

~0~0~

No, no; cap dels meus xiquets no és meu genèticament parlant; “només” meus per parentiu matrimonial amb la dona; la dona els té de mascles de primera; les dones “alfes”, belles i intel·ligents, ja ho heu degut llegir a un lloc o altre, es casen amb baldraguetes o calçasses, masclets de segona, femelletes, faldilletes, sotmesos, casolanets, agraïts i obedients... i alhora, cardar de veritat, carden amb els mascles alfes com elles; els avantatges per als fills són enormes; nature plus nurture, vós! Reben el plançons naturalment un cabal genètic triomfador, i alhora són pujats per algú qui els és sempre present, dolç, acurat, i qui els nodreix cos i esperit amb pregona amor paterna... i els ensenya, sèdul, insistent i delicat, amb totes les ciències a l’abast, de númens excedit, content i trempant, optimista, cent per cent a ells dedicat... car la dona feines rai, amunt i avall, car prou és ella qui a casa duu els collons, i té tot el poder... el control i iniciativa i, no cal dir, els diners, i les decisions d’on ficar-los, i on ficar la família, i què fotre en general, en exclusiva, amb autoritat absoluta... i amb el cuguç no tenint dret sinó a ésser-li agraït d’allò pus, car ella sempre l’endevina, no pot pas no endevinar-la, on aniríem a parar: la seua superioritat tan palesa que eixorba, prou us dic.

(...)

No, no; no traïm gens els infants. Al contrari, no se n’adonen perquè són petitets, però cascun ha estat pujat també, a part de la llengua de sa mare i de l’indret on som...

(...)

La llengua del pare? El pare putatiu, direu. El català, voleu dir. Home, l’aprenen automàticament. Però el català no serveix de re; el català és un dels idiomes més importants del món, i doncs tothom el sap... o si més no tothom se l’ensuma d’espetec, tantost no el senten i tot per primer cop, nyac, ja s’hi enganxen; és la koiné mediterrània; grans pensadors ho han sempre dit, i l’eximi Anthony Burgess, que amb el català és va a tot arreu; és el llatí universal d’ara; no serveix doncs per a re; en tot cas, vull dir, no pas per a dir-te secrets al nas de tothom altri; per això serveixen tant les llengües rares: el letó, el massai, el georgià (el georgià per a trametre’t i tot missatges escrits, amb aquelles lletres tan bèsties), i això és allò que aprecia la canalla, l’habilitat de poder-se passar secrets i confidències davant la víctima innocent. I, allò que deia, a part de conèixer naturalment l’idioma de la mare i de l’indret on s’escaigui que som, és a dir, on llur mare es trobi destacada internacionalment... doncs aquesta és la meua aportació diguem-ne lingüística més important... parar compte que aprenguin també el del pare autèntic de cadascú... i això rai, al contrari, millor, car... mentre els els enseny, els idiomes dels pares llurs, doncs, també els aprenc jo; no tan bé com ells, no cal dir, car els infants són capaços d’aprendre una llengua sense pensar-hi, amb la plasticitat del cervell, sobretot com més joves no l’aprenen, i els nostres els aprenen tantost nascuts, al bressol literalment, i llavors ensems, per òsmosi, ca...?

(...)

Maneu? Ah, doncs per a un el massai, per a l’altre el georgià, per al tercer el letó...

(...)

Negret el primer? Home, bru com zíngar.

(...)

Exacte. Bru com zíngar, com jo. No sabeu que mon pare era zíngar lleidatà? No sabeu que els zíngars portàvem un estel bru, cortesia dels nazis, i ens duien als forns a cremar, i ens gasaven i ens anihilaven, perquè a naltres no ens adreçava nidéu? Si d’una altra cosa estic orgullós és d’ésser zíngar, i d’haver estat perseguit tota la vida pels maleïts cretins, pels feixistes del canfelip merdanyol, pels hereus dels nazis, pels paios putrefactes tan morals i ben pensants, tan dretans i tan asfixiants, d’aquells qui sempre parlen en franquista i sovint es fan passar per esquerrans i tot... Per què m’hauria de blegar a llur model tan repugnant? Ni per què en voldria llur anorreadora benevolència? Ecs, va dir en Txèkhov, del putrefacte més val rebre’n coltellada al coll que no pas cap afalac. Si ells no em poden veure, jo els voldria veure tots morts. Zíngar català independentista faldilletes cuguç i esquerrà de debò, comunista com cal, mereixedor doncs d’estels de gairebé totes les colors. Els inquisidors cretins ja no sabien com assassinar-me ni esborrar-me de llur infern. Em mereixia tots els mètodes d’extermini inquisitorial i apostòlic, i “imperial” i “universal”, condemnats merdegades de la pàtria del cagalló.

(...)

Els cretins, sí; he dit els cretins; aquells de la creu i la crueltat. Sabeu que sempre esperen, maleïts babaus, el “retorn” del “merdies”, o el messies? I que se’ls endurà tots plegats, de patacada, reptats o rabits al cel o al paradís, o a l’harem d’allà dalt? I que els altres (els moros, zíngars, jueus, ateus, gent com cal i solidària, sis milers de milions pel cap baix) romandrem tots a l’atrotinada terra, ara, per l’odi de llur déu odiós, esdevinguda terrorífic infern, en infinites flames i continus turments bullits, i per a l’eternitat, per a l’eternitat...? Fastigosos degenerats! Repulsius criminals! Se’ls pelaran els atrofiats ouets esperant! En canvi, la meua deessa redemptriu, la meua dona divinal, electró lliure, i poliàndrica, resplendent, em torna cada mes, al cap d’un parellet de setmanes o tres, i (ah aparició felicíssima!) compleix totes les meues esperances, profusament cardada per homes forts, marcada amb delicioses marques amoroses damunt les quals plor de joia quan en acabat, a caseta, en prenc cura... Mentre que els cretins cruels i fanocs, carrinclons diabòlics, encara esperen ara, i es moriran esperant, com tota la gent mesquina i assassina i rancuniosa, esperaran milers i milers d’anys, i s’hauran tots morts i llur déu infernal, repulsiu, abjecte, i al capdavall inexistent, mai no haurà collons aparegut enlloc; que es fotin, dic, massa poc!

(...)

Per què em serveix el massai? Badaríeu! Serveix per a tot, com l’anglès o el català; quina qüestió més poc digna de vós! A part que és la llengua, una de les tres llengües, amb el georgià i el letó, on els nostres testaments, el de la dona, i per ínfima derivació el meu, no són escrits, i on finalment es revela als infants quins no foren llurs pares mascles ni per què.

(...)

Per què? Doncs perquè sóc mentalment impotent, i volíem tindre bons fills, i la dona va triar els mascles més ben dotats físicament i psicològica per a impregnar-se’n. I jo els pugí amb tota l’amor, com si fossin mig adoptats, devot com sóc a la dona, uxori, i monogin.

(...)

No, impotent de veritat, no el sóc, ni en sóc; tant de bo en fos, menys distraccions. Però tant se val, tot ve al mateix. Sóc beta, i el beta espera i fa el que la deessa mana. I és bo per a tothom. I enterament lògic. Per al beta mateix, de qui els seus fills ara són molt millors que no si fossin “directament” seus... i la dona té fills com cal (no pas mig de segona) i, damunt, ben pujats, i, és clar, els fills tots els avantatges. Tothom content. No m’ho discutireu pas.

(...)

El pare? El pare també s’hi ha divertit... hi ha gaudit com un rinoceront... no heu sentit ni vist vós la dona jeure!

(...)

Això rai, serem tots morts. Prou malsdecap tindran llavors... (Els malparits no manquen mai, i de més a més saben sempre enfilar-se al capdamunt del femer, com l’escuma safarosa o el cagalló balmat, i de dalt de tot, com al tron o al presídium o la presidència, esbargir la femta rai, les injustícies, els mals repartiments...) Prou malsdecap tindran llavors per a capficar-se doncs en les bones excuses de les generacions prèvies. Així com el putrefacte cerca i troba sempre excuses per a fer mal, la bona persona en cerca i troba per a continuar confiant de millorar la vida. Ells rai que si més no van ben preparats espiritualment i genètica, amb amor pujats i a mantes de ciències sense manies molt intel·ligentment introduïts.

(...)

Decebeu-vos-en, carallot; ningú al món més feliç que no jo, escolteu. Àdhuc... mils d’exemples... Per exemple, els meus íntims i molt pregons instints maternals paterns, mercès a la generositat de la dona ideal, tan sovint poguts posar en operació fefaent. Us diré pus. La dona ideal... força sovint eixoint els meus precs... i assuaujant les meues ansietats quant al benésser i propi desenvolupament dels infants... i llavors assentint doncs a anar parcialment de vacances qualque estiu escadusser a l’estrany indret d’on ve el pare natural... Ho veieu? No pas que jo no tingui iniciatives... o si més no suggestions d’iniciativa... i ella donant-hi generosament el vist-i-plau...

(...)

Ah, em sembla que diuen que l’avió ja ha aterrat. Deixeu-me atansar a la porta. Ara estic tot frisós i il·lusionat.

(...)

Sí; ja ens veurem.

~0~0~

Més carEmiliets

Rosegant caramel·lets de làudanum i sucre d’ordi, qui se t’apareix vora el banc on ets badant a l’aeroport? Encara n’Emili Cuguç, tornant per a fer-se veure això o allò per l’especialista, o és que hi és per a l’enterrament d’un altre Hèrcules. I llavors quines no te n’escopina a l’ull com capellans corrosius, o confitats pètals triats; acolorits, apujats episodis al seu periple agredolç; rosegats amb rabeig, els seus carEmiliets de regressió i anapodisme.

Passiu-agressiu, feble esteta garneu, ell, en Cuguç, sempre amb l’ull al retrovisor, arqueòfil, palintrop, retrospectiu, llepafilosament analític (car és ell per exemple qui et té tots els amants de la seua dona d’aquests darrers trenta anys catalogats i puntuats; no pas la seua dona mateixa, qui els usa com mocadors per a no gaires usos i tot seguit llençats; fidel cronista doncs, ell, i alhora anacrònic; molt precís en les dates i dades, i alhora constantment revisant-ne i reinterpretant-ne cada detall)... I se t’asseu a la vora i au; només li cal un instant per a esborrar-se’t querúbic i ressuscitar-se’t diabòlic, i, com dic, te n’amolla llavors de crespes, i farcides d’al·lusions alhora genitals i caníbals rai.

(...)

[Hom evolueix – diu la meua dona (dona i madona) (senyora i majora) – si abans érets homenet beta, ara homenic omega] [si abans encara podies confiar a endur-te cap dona al llit si (amb la condició inexplicable que mai se’t tirés a sobre i t’ho donés tot mastegat), ara la remotíssima possibilitat no entra ni al teu mentalisme ni doncs esquema mental; si abans deferies a l’alfa qui se’m cardava, ara defereixes a tots els mascles, car has esdevingut al teu esquema mental el darrer dels mascles qui fan cua per a posseir la deessa].

(...)

Em deia ma mare, arrugada de fels, “don’t you realize that everyone was laughing at you for having yourself hitched to such a hussy that plenty of men were already enjoying?”

Li deia, “maleïts despits d’enveja, eh? Don’t you realize yourself que això mateix era allò que m’atreia irreprimiblement cap a la qui fóra la meua molt aimada, mai traïda ni pensaments, sempre admirada, molt colta dona? Que tots se l’haguessin ja cardada molt enjogassadament i joiosa? Que això m’omplia de goig i de contemplació? Tanta de beutat per tothom reconeguda! Qui podria ésser més sortós! Mare, collons, on tens el cap? Allò volia dir que tindria sempre prou meu una dona de veritat, sense manies, exaltada, progressiva, activa, i meravellosament degustada per cada mascle com cal!”

(...)

“Ton cocu a bien de la chace parce que tu baises toujours comme une ogresse”, li diu cada drut esgarrapat, i sóc tostemps el cuguç més ben afalagat del món. La deessa és l’ogressa, i com no té d’altra carn on enfonsar urpa i ullal, hi té, al rebost resclosit de la voreta del llit, cadàver vivent, ací el tit.

(...)

em guait el pipí flagrant –

full many a flower is born to blush unseen –

mels de mon pipí florent –

només hi tasten les sílfides fulgents –

impalpables genetes dels zèfirs benvolents.

(...)

gat esgarrapat

cuca de forat

rat cellard

no gens gallard

la dona m’atacona

cada assot m’assaona

un nou pany de pell

com ella se’n va amb ell

em llep tot joiós

durícies i tendrors.

(...)

Em demana si comprenc les forces i li dic que hò, i tant, i que s’hi jugui el que vulgui.

Que la relativitat de l’acceleració on me’n vaig s’anul·la amb la tensió dels fils llepissosos on elàsticament no sóc pres. Que aquest crani boterut meu fa els límits de l’univers... les intersubordinades constel·lacions de neuròtiques neurones (per partícules divergents internes així mateix forçades) no hi esclaten sinó amb idees de pres al capdavall molt fermament pres. Que per inèrcia per tant no em moc, tot i que la força centrífuga em voldria lluny d’aquest podrit de cony qui em fot banyes a doll, i en canvi la centrípeta m’hi vol seduït i amorrat per les mels i els vescs saborosíssims que no amolla, i tot roman encara doncs a lloc, les lleis de la pesantor donant-me, sobre, uns collons tots blaus i feixucs, de plom, que m’ancoren a les pregoneses gravitatòries dels possiblement permesos acaronaments, i contraresten doncs tota vaga intenció de moció enlluny devers les remogudes remoteses de l’espai tortuós de filamentoses llums qui es destrien en llàgrimes i plors de metàl·liques lluïssors de taüt qui estocàstic ans estroboscòpic es desfà en llustrins qui ornen les barbes flagrants del temps autoimmolat.

I em respon, llunyà, un lleuger toc de campanes, i, a la llarga (d’ella), un ronc perllongat.

(...)

Tothora extàtic davant mon beneït dinamisme estàtic.

L’energia de tota ma matèria es dissol en ígnia flor ignorada al desert inguinal; l’esforç per a apagar’n la floració em despèn fins a l’etern retorn del mateix zero obturat.

Ni a les golfes ni als soterranis del meu ésser no hi rau sinó el rau-rau de saber que al ver centre de la construcció tampoc no hi rau re.

Com arreu, rere les façanes plaents, les cambres de les implacables horrors.

Escorcollant la lleterada, a la percaça d’homuncles esfereïts, t’hi trobes sempre el mateix: remor de ronc bleixat per la marmòria beutat impassible.

Tot recomença a frec d’inexistència.

Fins que àdhuc el somni no farà un pet.

Tot es resol en el sòlit estirabot sense solta.

~0~0~

–Ah, Emili; per quins trencacolls no heu fet cap?

–Cascú se sap els seus; tothom els llurs.

–Enigmàtic?

–Aquesta és la jeia avui de mon entecat enteniment.

–Ho veig prou.

–Moc, magmàtic moc per on l’homuncle intern no s’esmuny. Caurà a qualque ascla fesa al cul de la monstruosa mare terra.

–L’en farà gràvida?

–No; s’hi cremarà com volva eixuta; ni espurna ni fum instantanis; regalims de roents llefiscositats el fonen.

–Me’n veieu sobrejoiós.

–Us erreu, Eleuteri. No hi ha re de bo en l’anihilació. La voluda posa l’èmfasi en el magnificat clot on ens colguen el cos. Hom hi veu túnel ominós ans corrosiu, mes sense noses, devers els fonaments encara més evidents d’una tramoia que (tot elevant-se en ariet o manganell que atacarà les torres perlines) duu al capdavall cap al solaç lúdic suprem, per passos subtils on a cada nínxol o fornícula s’hi amaguen metàfores de vagues substanciacions paradisíaques. Fins que tot no esdevindrà màgicament sensible i àdhuc sòlid. Els triats per un cervell massa intel·ligent sabem, però, que tota construcció s’ensorrarà i que la carronya suplantarà tota beutat ni flairosa fantasia. El més banyut de tots serà sempre el geni més ple de la més poderosa racionalitat.

–Voleu dir que paga ésser doncs ruc?

–No, gens; què hi guanya el pec qui, com el gos qui és feliç recobrant un bastonot, és feliç recobrant-se en la imaginació “salvat” entre impúdiques animetes? A la cuculla de la cua a ambdós els flameja la mateixa flameta pentecostal de la cacofònica bestiesa i els oxímorons sentits i dits amb veus d’idiomes massa grotescs; tot els parla, el·líptic, ventríloc: vagines, culs, conys, cuixes... Com si es calava foc al galliner o al gineceu.

–Sí ves; viure és confús, Emili, i més per a qui s’atura a pensar-hi.

–El que més m’aïra ni empoixevoleix són les gelatinoses hipòtesis nades del pànic. Us descriuré un vespre crònic. Us en diré, xemic per randa, la crònica. Damunt les espelmes de l’envelat, les esferes al cel simfòniques ans harmòniques s’entenien, com ara si a l’edèn dansessin. Mes després me n’adon: la il·lusa lent de mecanisme intricat amb què les guaitava ja ha ultrapassada la data de caducitat; se’m romp allí mateix; de sobte, només m’hi veu, molt nítid ni prístin, un cosmos ruïnós. Tot se m’alçura, i sobretot pels paltruus més anònims de la idoneïtat que em creia. Per exemple, els llivells marítims ressorts amagats me’ls estavellen als caus més ombrívols del cervell en cercles feridors. Eixams de rares espècies corrosives em despullen les carns, m’hi expel·leixen els ossos i, com cap mag el reguitzell de subtils mocadors de colors, l’esperit sense esclau de carns ni merdes m’estorcen i avien cap als aires resclosits dels negres firmaments. Hi sóc sense singularitat un altre atribut musical, de més monejant entre l’estrident caos perdut. I ara? Talment al·lucinés. Car obscens croats robusts pel cel volant en flascons de vidre no em desen com si els sóc microbià espècimen.

–Aparencen déus pagans.

–Tot era matraca i dispèpsia en xibiu de mala mort; hi havia anat amb en Fritz Capoll i les bessones Òmfal i Psique Ventúries, portallatzèries, llas; lletges i cavallots com erinyes. Amb neons intermitents, hi vèiem accidentalment tabús assortits per ninots perpetrats amb corretges, ganivetots, menstrus i tòtems. Amb l’esglai esdevinguí dislèxic durant un fragment de segon. Volia dir-hi quelcom picant i alhora innocu, com ara: escorcollar ni mortrir rosetes ni fufes o zuzús amb objectes fútils de carn ni metalls qui tallen com punyals de trinxar és, vós, com implorar que el moment que et mors et visitin els pollosos follets de les famoses al·lusions celestials, car res al capdarrer no et redimeix de re.

–I què vau dir?

–No ho sé. Palesament evocatiu, manllevava a les promiscuïtats fonètiques medievals les més vicioses i ancianes derivacions. Deia greus fastigs, es veu, als dignes ans espectacles actors i actrius, i algú, qualque no gens espectacle batlliu, carrinclonament uniformat, venia part darrere amb un ast no pas de gratar conys ans de rostir-hi embostes de carn i no pas que me l’embotís a l’orifici dels orígens, ans, per a despatxar’m (diríeu), me l’embotia al mateix clatell.

–Vau deure veure tota mena de visions.

–M’hi assassinà el bocí rèptil. Ara no puc fer ni dir re que no sigui altament racional.

–Per això patiu més que no l’altra gent.

–Per això, per això.

–I hi cerqueu cap remei?

–Remeis? Extàtic, rabit, sóc davant el tòtem. Amb urpa i ullal li feria la carcanada. M’havia despullat. Cercant amb delitós neguit caldes ascles per a llaurar-hi. On les femelles fetus hòrrids no caguen. Em vull educat i eufemístic, i amb quina sorpresa no em faig tanmateix amb el terme desitjat! Tret que els miralls m’esgarrien. Hi he perdut, i a escena, l’esclau dels meus pensaments. Anava a dir quelcom com ara on les carícies seran prioritàries o potser on la virtut rau, rau l’honorabilitat no pas gens sollada, i llavors mateix ni me’n recordava de no pas haver dit les sicàries estripaires, o les xicoires tripijocs, o potser les turpituds nedadores, o els sadolls triümvirats entre lloques, o ... Quin embolic, quin embolic! Algú se’n reia amb rialla rovellada. Vaig sentir un clic al fur intern; el rellotge del cap em feia sorolls de carracota. Tot d’una, allà dalt, tornava a ésser-hi el nyec sense consciència i massa forçut que no fui. M’aixecava de nits i, somnàmbul, amb la gorra de cop a tall d’elm emplomallat damunt el capçó suat, me n’anava a entrevindre l’edifici sencer; les velles qui em tractessin de manyac xaiet amb immensa hipocresia, n’eixien esgarrifosament mutilades; les assassinava si podia a cops de bergansí, i m’arregussava el menudall per a cagar-m’hi, fent abstracció de la basseta, o pensant-me que llurs boques, que la ranera eixeixamplava com les dels peixots qui s’ofeguen, en fossin el foradet. Només respectava, ja de rebuscall mig boig, qui a mastegots em tragués de ca seua ni que fos llençant-me daltabaix de l’ampit d’un quinzè pis.

–Supòs que d’aquell pont dels ases massa empegueïdor us en tragué el vostre amic Fritz.

–No me’n treu nidéu. N’Òmfal i na Psique hi afegien llur imprimàtur, i demostraven llur talent en exacerbar sempre la ignomínia, bo i esdevenint catalítiques perquè el caos més violent reeixi al lloc més lúgubre ni serè ni boirós i tot. S’havien tretes les xurriaques de les butxaques i xurriacaven, psicòtiques, el jaspiat piano perquè gemegués mentre, oracles cadavèrics, calumniaven tothom. En Fritz, ja mig porta d’eixida enllà, havia esdevingut afònic i jurava doncs omertà. Els llops més intransigents entre l’horitzó tèrbol de furots i batllius qui hi havia a la sala abandonaren llurs píxides on els sanguinolents licors exhibicionistes es rebregaren amb angoixes de trepitjada carn, i declarant-se massa ultratjats per aquella colla de degenerats, corregueren a eclipsar’ns com larves elidides pels ombrívols mecanismes de llurs subtils atrocitats. Tret que, és clar, primer, ans l’encontre cataclísmic del nostre destronament no s’escuncés, esclataren les ovacions que els afolls obscurs i piadosos qui com mones omegues, o sense privilegis, s’arreceraven al galliner, no ens atorgaren, pacients com molècules sense individualitat i de qui el rigor crític, com sabeu, no val re, o val exactament el que val el de Le Monde i d’altres torcaculs jacobins, apèndixs infectes i provincians dels pecs nacionalistes mal parits per les racials supersticions.

–En sortíreu doncs incòlume.

–Com a cada novella concepció marcat per l’imminent llepís formatjós de l’experiència.

–Ah.

–Ja no he pujat mai més a cap escenari.

–No.

~0~0~

Sóc qui se’n va incòlume

entre els de la voluda (i llur cridòria)

(llurs fútils litúrgies, llurs cerimonials querimònies, llurs graduals esvellecs);

tot em recreix i, quan sóc sol, impecable.

Impecablement sencer (mentre els de la voluda s’endormisquen)

(n’hi ha de nafrats, d’embriacs, de despesos,

d’escarransits qui mai no tornaran a créixer)

(com les flors amb les quals batallaven

o els llunyans tam-tams ara muts).

Intocat, tot negre i lluent, a través la nit

(cap a una nit més densa i sense bruits).

~0~0~

Les autoritats em trobaven al capdavall “impossible”, vós. Els meus pares s’havien “cansat” de treure’m la son a mastegots; els mestres a treure’m la mandra a garrotades; els capellans (després d’anar traient tots llurs dits envescats del meu forat del cul, disgustats amb les pròpies lleterades que els empastifaven part de dins les sotanotes) també es declaraven doncs “fastiguejats” d’haver de treure’m la luxúria a devotes xurriacades.

Tot plegat doncs que havien de fer tots plegats? Doncs re, vós, trametre’m, pagant l’estat, a can boig. “Cal recuperar aquest treballador – només té catorze anys; encara li’n podem treure suc durant cinquanta o més.”

A can boig els metges se’m diuen l’“escandalitzats!”

“Pobre bordegàs, quina brutalitat, quanta de crueltat... voler treure-li les dèries i manies, i altres nàquisses identitats, i intricats complexos i descolorides tintures d’arquetip... a cops de corretja i barrots...! Collons amb els llecs! Què saben ells de maltractar els tocats! Els carquinyols a tort i a dret que ha hagut d’anar patint, pobrissó, només perquè està malalt del cap i no sap plegar’s a les ordres de l’autoritat que cal eixorivir’s i treballar, treballar, treballar! Cada dia treballaràs, i si no treballes et moriràs, això ho sap tothom, mes amb quins mètodes de bàrbar no hi van; redéu, redéu, si en són, de salvatges i d’animalots!”

I encontinent els bons embatanats em van endollar el bolet corcat a esgarrifosos aparells elèctrics, i m’hi foten passar animalades incessants de volts i watts, i d’altres cremúries i roentors, ei, i n’acab que ni sé tampoc on collons sóc, ni qui. Sense esme ni sest ni quest, com un carallot qui s’ha perdut al laberint en la foscor. Ei, ei, ei, qui sóc, ni on! Mes, per contesta, amunt va, bah, som-hi, que no ha estat re, i m’injecten apòzemes rai, i amb embut m’engorgen amb gatxull i verrim, o m’hi enganxifen rars cassigalls d’emplastres corrosius, o, ja si m’he despertat gaire, em tornen als horrorosos mecanismes guspirejants, vull dir, m’hi tornen a endollar. Màquines elèctriques d’aspecte monstruós perquè l’electricitat m’atuís en passar’m pel trèpid timorat gallinaci cervell, i socarrimant-me’l tot; escarransit com caguerada de cargol ressec, cervell electrocutat repetidament; vós, o potser me’l carbonitzaven i tot, car al capdavall pensava, a estonetes arbitràries on tornava del coma, com mai deu pensar un cremall o cruany o escarandaix, un bocí qualsevol de carbó mig encès o apagat, o apagat del tot; pensava pensaments d’absoluta negativitat; tots mos pensaments negres; negres i buits de tot altre tret, tret que fos el de negror...

Ni rastre ara ja doncs ni de son ni de mandra ni de luxúria. Cervell torrat i esborrat; esgrunat en brosses i carbonets i cendres, i boïgues, i xàldigues foses i estalzins... Arrucat, un més del ramat, engalipat, perdent el son, la benanança, la trempitud... Fotrem goig, malament rai...

Fins que (aürs i albíxeres, julis i oidàs!), a poc a poc i ja més grandet, no em tornen tots els instints ni inclinacions, girades ni vocacions, singularitats, qualitats, mos tremps, mos tarannàs, tirats, fal·leres, jaients... i som-hi, torn a ésser jo mateix, sòmines, dropo, calent, tot fent-ho a dretcient, seguint índole, caràcter, delit, personalitat. Mon cos així creat, i gràcies als déus de la natura qui em pariren, sempre ell mateix, tendint cap a les pròpies glòries de la indolència, la dormilegueria i la trempera... tothora acaronades tendrament.

Manyagament, íntimament ben tractat, i sempre plantat. Plantat, contra totes les maltempsades ni traïments del proïsme envejós i podrit. No gens vinclable ni guerxable; de cor intocat, incremable; de nucli de metall més rar i esclet, infusible. Nu i pur, cap al florent futur. I que es fotin, ca?

~0~0~

Tres bateigs

Vasts maçams d’espermes regalimen de fufa i roseta de la dona quan torna de cardar amb sos llavors eixespremuts mascles superiors de despesos bells druts – me’n frec de dalt a baix molt pietosament per tal d’intentar així de rembre i quitar bon tros dels pecats de massa de culpabilitat quan, fent-ho, en gaudeixc com qualque epicuri hipopòtam enfonsat a l’embaumat salutífer brac.

(...)

Les dones llurs gràcils menstrus on aitant m’abelleix, contemplatiu, de rabejar’m. Sabes lustrals on em cabús com a l’opim vesper del cràter glaçat on es mulla l’univers d’asfixiants secrecions perquè quin altre déu aparegut de trascantó no el doni pel cul.

(...)

Flairoses calces i embaumats tampons on, colgat, em tocava la pereta i, pel minúscul trau de la pereta, doncs, son minsoi cuc solitari qui malda alhora per sortir i romandre-hi, com si fos badiella cap al naixement en l’ultraespai de la pau eterna. Sucs de menstrus, de secrecions vaginals, de caquetes oblidades, com amebes que em profanessin còrnies i budells, amollaven renecs de mènades qui a l’estany estantís de l’hort clos de la meua ment volguessin negar-m’hi. Ah, èpica jovenesa de molt estrenus actes d’on no en trec el nas sinó, com àvol obsedida serp, amb la molt sollada ni estripada despulla enrere.

~0~0~

De petit somiava encaterinat en el caos i l’anihilació del món, perquè abans no em morís pogués cardar-me milers de conys morts sense que ningú hi empudegués per les vores. Després, més grandet, viu que només la reconeixença del nom valia de debò per a la impunitat, i a poc a poc em vaig anar fent dir de doctor... jutge... bisbe... general... president... Estic tot ple de sacrosants noms que no volen dir re. Ah felicitat, ah, excelsitud, tanmateix, d’ésser alhora no-ningú i ésser immensament reconegut pel boldró, per la voluda, fins i tot per la sencera, si fa no fa, esferota balmada i boteruda, abonyegada i sense quest, rebotent flascament pels caòtics firmaments de mútues assegurades destruccions.

~0~0~

Mort de n’Aristarc

Aristarc Verdura, cloròtic,

tenia un pare despòtic;

se li cardava el culet

i el castigava a la paret.

Després se n’havia de confessar

i el violava el capellà,

qui el denunciava a la bòfia

perquè l’estupressin fins l’atròfia

(tothom sap que en terreny adobat

hi creix millor la piula i son esclat).

Cada cop més cloròtic

s’encomanava al narcòtic.

Somiant es veia campió...

i de sobte el matà un xarampió.

~0~0~

Mort d’en Verdura

Aristarc Verdura, eròtic,

es fot, robòtic,

son pare prehistòric,

el capellà retòric

i el bòfia domèstic;

a tots els aboca xorrèstic

o teca rai, com un animal,

i els ompl de suc lustral

fins que no se n’ha buidat...

ells tots encesos, ell apagat.

~0~0~

De pagat a apagat

En deixondir-me força de matins em trobava amb el fal·lus falcat a qualque coveta o clotet circumdant, i els lligams de l’angoixa amb l’objecte atrapat s’escurçaven fins assolir patrons de bessonada, com dos roents pans al soler del forn besats per umflaós i propinqüitats foramidades; d’ací, em deia, aquest cop, merda que me’n sortiré pas. La remor de les onades només albirades per equivocació si els quers i les roques de la costa se les empassava qualque altra gola sobtada de terratrèmol prou potent, se’m retien als timpans amb insistència com més anàvem més abassegadora, i mos dots de premonició esdevenien nàquissos, i poc podia, doncs, esbrinar vies d’esmunyiment gens excel·lents. De fet, com dic, el cap se’m marejava i només sentia sorolls i urgències, i empenys i fiçances, i ja, per comptes d’extreure el fal·lus, collons, com déu mana, l’estrebava de qualsevol manera, d’on que n’acabés sovint amb forces mancances.

Així, doncs, cada dia, de bon matí, com sempre. El que durant la nit havia estat tot empenta i optimisme, i home al capdavall prou pagat d’ell mateix, de jorn malament rai, el contrari, home apagat i amb ressaca, i amb filaments i pelleringues de carn per comptes de fal·lus enorme i trempat i qui es cardés la terra mateixa, falcat entre les dents rocoses de na Gea de pler de conys ubics i multiformes.

Sí ves, què hi farem. La il·lusió del buit fa que el fal·lus (el més íntim fal·lus sobirà) es vulgui alhora plenitud i estètica incontrovertibles, i còsmic es fiqui a escandallar, enlluernat per la foscor del buit, cada clotet ni boca famolenca d’al·legòric ans esplèndid monstre nocturn. El gaudi eixorbador que segueix a l’orgasme de l’orgia del sacrifici, fa que a les palpentes surti l’asclat hipospàdic fal·lus a recacejar per estanys corsecats, diapírics badalls de plutònics arribistes i calderetes de volcà i tot, a la percaça, oblic, de l’obscur paó mullat de qualque cony de na Gea molt colta. La seua cosmovisió, pel botxinejat monocle, esdevé múltiple espectre, la cronològica seqüència del qual fa giravolts curullats de tremolins i ressons semblants constantment als de l’allau. Cada matí el fal·lus i jo aprehenem (massa tard), anellats a qualque obaga de recent cataclisme, quina altra tumbaga abrupta de trencada ans nafradora geologia no portem tota nova ans feixuga – tan feixuga que sovint ens anul·la el jorn sencer fins que no tornem a albirar la nit on, pels cataclismes de l’adoració i el sacrifici, els fal·lus totals no es tornen a eixorivir, i l’orgia i els orgasmes recomencen.

Cada cau caquèctic (il·lusionat, el fal·lus itifàl·lic t’hi titil·la), l’ull del borni ditiràmbic hi escateix, alhora balb i sensible, damunt la pedra, escallimpant ans esmolant urents cantons amb remor de mussolina. Membre orfe, borni, pron i enclí com serp a immiscir-s’hi, i amb la mateixa psique violent de l’ofidi irascible, cardant-se doncs el món amb sublims passions de regicida. No blasmarem pas ni ell ni jo els atzarosos conys de pedra ni posarem el focus dels nostres planys en l’aparició miraculosa de tantes de fútils finestres cap a les entranyes roents de la tan ben dotada mare nostra, l’esfèrica terra, deessa dels firmaments, amb crani d’ombrel·la i queixals d’ós qui es cruspeix amb delit els colls de moltes de virginals minyonetes qui eixien a muntanya d’excursions d’estudi sencer (menys les malaltes, qui romanien a casa perquè els terratrèmols no ens les colgués amb runa incoherent i sobtada), estudi, dic, per a xicotelles de conyets molt àvids. Eixam d’innocents pels fal·lus hipnotitzades... llurs boques no s’hi tanquen (a escapçar-hi doncs fal·lus; a escapçar-ne amb simptomàtic enferritjament) fins que al capdavall no endevinen (ensems immergides en laberints vidus on tota sortida es descompon en malaguanyats desavantatges) que qui tan fort no els crida a sagnant revenja és el lli flasc de llur primer pèl vulvar, jurat, si us plau, a amors un pèl menys salvatges.

Ah, en Tità Titola, qui titànic es va cardant, com tascó adequat, cada ascla de la planeta molt substancial de terra-cuixa i prou banyada arreu d’oceà-secreció – em saluda en Fritz Capoll, el burot de la porta de Migjorn, quan del camp de les disbauxes torn a la vila dels retòrics lletrats homes de lleis.

Li dic que hola, amb el fal·lus pus tost ajagut i trencadot, i me li assec a la garita a fumar i prendre-hi un refresc.

Tità Titola, em diu.

Fritz Capoll, li dic.

I rumiem llongues tirades de mudes estones rere els fums adormidors de les nostres pipes. Així si fa no fot s’escolen els jorns sense interès, sense que ningú a través et porti d’estranquis mercaderies sabateres, car tothom prou esperem només les hores bones de la nit.

Ni amb acadèmica irrellevància ni amb escorxant fanoqueria no ens adonem, mecànics, al joc fastigós dels motius de discussió; ambdós coincidim en la idoneïtat de la pròpia burocratització del catàleg insípid dels temes; només es pot parlar civilitzadament rai dels estrambòtics capricis fàl·lics. Tots molt repatanis a evitar les impureses de les fades matèries vanes, ço és, ciències, religions, economies, polítiques... tots els milions i remilions de volums a aqueixes rucades sense solta ni volta dedicats, tothom estem d’acord a suputar que haurien d’ésser eradicats, potser àdhuc cremats en foguerades purificants, i que cada presumptuós carallot qui es confessés només d’erudit, condemnat a estrènues penitències fins que ell mateix no fos capaç d’abstreure’s altament als defectes i a les desfetes de les ambicions orquestrades, adés ça-enrere a les eres simiesques, per àvols cervells per malalties múltiples malaguanyadament oscats. Amb flagrant descreença i àdhuc amb físic malestar, tant en Fritz com eu mateix, amb posats icònics de funeral, ens admirem que encara hi hagi gent prou pallussa ni gamarussa per a veure de trobar raons al caos de l’ésser. Ecs. Amb oprobi els trametem als llimbs dels datspelcul més il·lusos mai no fets néixer per qualque equivocada concatenació d’àtoms de rebuig. Re de bo no se’n desix de llurs enteniments tot lloscs, lloques i corcats.

Ah, Fritz! – m’exclamava llavors, car me n’adonava amb esglai que un dels dos guants grocs de cuir que havia jaquits a l’ampit de la finestra en entrar ara es veia, malastruc, endut pel vent.

Tità, malament rai – em respon.

I ambdós guaitem amb ulls de son com el guant s’esbaldrega i cau damunt qualque tomba anònima. Quin fantasma de corprenedora vitalitat no se l’emportava amb misterioses energies fins a l’indret fantàstic on ningú no reposa per a l’eternitat. L’eternitat, tanmateix, oi, quina enganyifa! – li dic, i els dos ens esclafim, obscenament tremolencs. Com tremola l’obscena ruïna on el guant groc de cuir no se n’ha anat a descansar com ara també enyorant-se del no-re etern.

Ja m’esperaré prou a la nit per a rembre’l – li dic –. Tot i que no sé pas amb quins mètodes
no assoliré pas tal objectiu. Potser empaitat pel fosc neguit, em faré enclí a ésser una miqueta més àvol que no sóc; tothom sap que només amb qualque maldat més grossa que no l’antiga pots esborrar la maldat original que tant t’empudegava. Hà! Te’n recordes, burot, quan qualque tanoca metafísic no va voler transformar, qui sap amb quins jocs de mans de miop mòpia ximplet, Gea la morta en Gaia la viva...? I que volia que sortíssim de nits a fecundar-la amb noves espècies, per la força constrets, i a favor doncs de les desigualtats, les pestilències i les senilitats més voluptuoses? Sort que amb prou paciència els sans profans de seny reeixírem a esmicolar tal gàrgola fins a la pols més fina ni tendra. I que tota nosa científica ja mai no podrà fer ressuscitar.

Tità, l’extravagant afer entre Gea la morta i Gaia la viva, tens raó, fou l’anacronisme sobirà; empresa incoherent i mal plaçada a collons; sistema orellut i sense cap ni peus; escena criminalment ridícula... on reverberaven tanmateix els extrems perills que de debò la morta esdevingués prenys. Goig hauríem llavors fet tots!

Rialleta hi aviava per mostra de complicitat. I en acabat... hiats rai. Instants glaçats s’anellaren com baules. Taral·lejàrem, melangiosos, la vella cançó...

Tots érem dones i cagàvem sang:

En suaven els acorats rostolls.

Aprés érem homes eixits del fang

Perbocat pels cataclísmics trontolls.

Semences de fal·lus vessen cocons

Petris, abruptes, codolencs, marmoris.

Tornem-hi, esguerros mutilats, crestons,

Cucs nocturns esdevinguts incorporis.

Esberlívola, de fangs i sangs secs,

Terra qui es trenca entre pegues de fal·lus,

Com amorfes exsudacions de tal·lus.

Debades ens hi esderneguem, cecs;

No n’apariem crètua ni escara

Ni estanyem on es dessagna la mare.

(...)

I ara s’atansava la nit i ens moríem d’angúnia i de neguit perquè s’accelerés. En Fritz, després del seu accident amb la darrera dona existent, és l’arquetip del doblement cama-escapçat qui, monòpode, camina pertot arreu només amb el fal·lus superdesenvolupat. És ell qui ens duu a l’esment l’obsolet model de dona. Car és cert que, ans no s’extingissin per massa balderes, la natura no trobant-ne doncs cap necessitat, els fal·lus de les dones o ogresses eren abassegadors. I prou agressius. Esgaripaven i esgarrapaven, elenfantíacs. Les dones llurs fal·lus eren els fastigosos fetus qui els brollaven incessants, per imperatiu biològic i compulsió procreativa, per les carranxes sempre sagnants. Aleshores cap home, ni de fal·lus monstruós, no podia, pobrissó, mentalment disminuït, competir amb els fal·lus de les dones qui ignominioses parien constantment.

En Fritz es posà dempeus, vull dir, demfal·lus. I au, que contents que no sortírem cap a la novella disbauxa nocturna!

Cridàrem, ara tu ara eu, Lleterada inicial de campionat! Em bull lo vit! Bombolles hi caplleven!

I de jonolls: Ah déu meu, quin càstig nou aquest! Quin nou flagell haig de patir! I amb quin dolorós plaer! Disparèunic, tot hi és foc! Ardent intumescència, fanal encès d’últim explorador! Sortosament algolàgnic, jotfot!

I entre retrets i sanglots, pitofs: Prou pots, feliç catàdrom espatotxí peixet apedaçat qui per l’oceà flairós qui la mare és no ets perds i reperds, marejat! Sàvia gallineta dels abissals femers d’enjondre, què portes al bec botxinejat: palimpsests esvellegats de destí escrit!

Fal·lus, injecteu-vos-ens, tel·lúrics, esquerdes avall de les difuntes esferes; jaquiu-hi, sempre moribunds, les etèries llavors; com les tisores del xufanc ixen de la rellogada closca, sorgíssiu, camuflats en closques de meteorits vinguts de distàncies inconcebibles, i signéssiu-hi l’apoteosi.

Disfressats o curiosos paràsits de meteorit (hi som el verm qui corca el gra, i com el verm qui del gra corcat surt, hi sortíem), meteorit qui féu cap en acabat de veure’s oprimit per innombrables ordalies físiques i d’altres ritus psíquics etzibats per cruels contrincants esferes mares – dissortat, no en relataré pas les pàssies – esgaripàrem amb veus atees inimaginables dissidències mentre eixextrèiem, fets a bocins, els vel·leïtosos volàtils fal·lus qui donaren pel zero les incisives superfícies rocoses.

Infatuació termodinàmica de les pedres, llurs estranyes reaccions, anava a dir sempre (o almenys força de cops, estadísticament significatius) ens giquen de pedra; climes separats se’ls inauguren sovint pels voltants, basses hi brollen amb tòpics renocs i samarucs, i cucots i salients amb caps de martell qui, cardant i sense, s’intercanvien químiques, qui... o els redueixen a mínims... o ja els asfixien o marceixen, bo i omplint alhora l’atmosfera amb rosegadores pudors qui ens fan fugir cap a noves escletxes de la repel·lent carcassa tectònica qui ens cardarem tanmateix amb la mateixa inèrcia. Car per a això són, i prou, les obreptícies nits.

Exhaurits ens retroba el cofí grogós qui s’ancora al cel, colofó feixuc qui si descarregués part del sorrat lluminós que no duu potser faria via amb més estil i menys de fastig. Com naltres, com sortim de nits, llambrescs, atlètics, acrobàtics, faraònics, òrfics, simiescs. Caramel·lets de làudanum i benjuí ens donen les darreres forces fins a les bordes, borges o garites on vigilarem que no s’escorri el maleït tòrrid jorn on els trontolls epocals i els flagells agònics de cucam efímer i molt verinós no es tornaran a escunçar, perquè la terra se n’atipi, el seu cassigallós arnès botànic de bell nou nogut pels fels i els focs, i el cresp catafracte de durs minerals esdevingut indestriablement caòtic, perquè nous conys de pedra secant no se li formin perquè de saba onírica no els li tornéssim a omplir, complidors.

Com avorrim mentrestant el paradís invisible de les dones dansaires al cel dinàmic d’horrors per on, orbes i escabellades, sallen, sadolles d’espuris vents de salvació. Eminents barrets perdem per les bufegades i de vegades els guants grocs, qui estrènuament a la nit no assolim de retrobar, cada matí una miqueta més orfes, despullats.

I ara hi tornaríem, en Fritz i eu, ambdós de tan bon tarannà, en un diàleg sense ires, fat i enfú, paint sense sotracs pèrdues i traïments, tampoc no gens influïts per cap dogmàtic sorrat, això rai. No tinc pas memòria de mai haver combatut per re ideològic, no pas mai comès a cap de les sangoses idees, vós. La vàlua de cap exegesi essent sempre negativa, car misteri enlloc poc que n’hi ha ni hi ha hagut anc. Ens garantim l’un a l’altre un cert contrapès col·loquial, això hò, i prou. Ah, i enraonem de cops de remeis exòtics, com ara d’extractes de caquetes amb benjuís i làudanums, de qui, tot plegat, qui fóra prou carallot que en dubtaria l’exquisitat, tot i que de fet siguin de nul·la efectivitat, és clar.

I au, res més. Patint de tremolins de febre i d’agrípnia constant, i sempre el mateix paper del xut, esperant que s’obri la nit, tothora amb l’orella atenta als mormols de xaps i cebes, que els llefiscosos vits (fàl·lics projectils mal arrelats) prou foradaran per a ejacular’s, sedecs, devers fora, doncs, i cap al sa estupre, corrosius, anihiladors, de nous conys ni trencacolls per la podrida esfera de fresc acollits mercès als sòlits cataclismes diürns; i naltres amunt, avall, d’esbiaix, sense veure-hi gaire, o ja gens, pels diabòlics abissos, pigmeus molt hipòcrites ni obrepticis ni llagoters, dient de glòries i de magníficats a la xorca brutícia de la terra, frenètica en els orgasmes, en consens de cagallons qui ben cagats i quan s’escau, segons la cèdula, coincideixen a impregnar la mateixa convoluta metafòrica fesa qui fen la dura crosta terràqüia com adés els conys el tou cos. I tot quiets i enfeinats, sèduls, esmerçant-nos-hi fins al darrer bri, ni que hi moríssim, caquèctics, sense adreçar-li tampoc ni invectives ni enfarfecs de mots inventats, i en canvi rics amb lèxics pròpiament hidrogràfics, metal·lúrgics, mineralògics, topogràfics, etc.

Mes tant se val, sabeu què? Tot això ja ho he dit abans.

~0~0~

El cregut esperit és el paràsit (cuc sense nas) qui s’aprofita del cos – com el xufanc de la buida closcota. Tret que l’esperit és un xufanc... o bé malalt (qui aritjola un cos per a morir-hi)... o bé molt pec (qui aritjola quelcom sempre a mig podrir, a les últimes, i qui, bo i morint-se, el mata). Quan esperit i cos viuen en simbiosi, una certa calma s’assoleix – ah, si durés! si el cos no fos una màquina orgànica equivalent al femer o al podrimener! si l’esperit fos al capdavall quelcom que de debò existís! Tret que l’esperit (cregut o ignorat) és un subproducte del cos, màquina del vivent condemnada orbament a l’autoreproducció mentre, en acabat, individualment desapareix.

~0~0~

L’ordenada mestressa penja els mobles

Si sóc dona i em guait als espills

i m’hi veig rea de la senectud,

pertot amb marques de servitud,

llepies del cruel pont dels perills

de cada any qui s’escola com mut

animal sense esme ni renills

empassat per la gola de taüt

del monstre del temps qui es menja sos fills,

prenc cada moble, cada entretingut

atuell o andròmina, i, amb cordills

o claus, pengen com penjolls d’assut

part les parets, o ragen com setrills

ampits avalls perquè amb sol·licitud

no els recullin els més garneus conills

dels poetes del queixal garfiüt

i ara, amb llurs geriàtrics xants de grills,

em diguin que, gens de decrepitud,

que maduresa m’exalta, i que mills

que jo doncs enlloc, ni cap anacolut

s’estalvien per a dir’m que òptims sills

de flairosa beutat, com és solgut,

no em vessen entre esquerdills i serrills

molt nobles de mon alta plenitud.

És clar, que no diuen, els malparits,

que sent demà tornaran les nits

on la vellúria més endins s’arrela,

i dels mobles penjats tot és seqüela

ruïnosa, i cada altra bagatel·la

llençada als sedecs barruts és trits

rebuigs... com adés llurs escrits ni crits.

(...)

Així em captinc, com m’he captingut,

tot fent-ho passar pel mateix embut.

Com cruel mestre temps lliga amb vencills

feixos de jorns i nits com julls i mills,

faig jo amb tots mos inútils ets i uts :

escanyats i mesos en multituds

de penjolls enjondre, perquè els ulls

malacunçats perdin comptes i fulls,

i els ulls dels mateixos traïdors espills

tot ho vegin nou, de mareigs curulls.

~0~0~

Si sóc dona

Si sóc dona i em rabeig al bany (tot tebi)

i em grat el cony somiant somiant (i que hi nevi)

i que hi aparegui (prec) l’amatent colós (ora pro nobis),

tot colrat damunt l’alba bromera fèrtil (en microbis)

i obscè i brutal (i colossal) (i tot sobri)

m’ordena i mana (i malmet les cuixes) (perquè més no me li obri)

i és l’escuma més agrera (i el cresp tèrbol com tremolor)

i manxa son cul petri (i tot és maremàgnum, maelstrom, capdefibló)

i hi bombollegen els espermatozous en caldes cataractes (de sanes lleterades),

fins que casta, i banyada, no m’aixec puríssima i composta (una altra de les fades

de les fonts sagrades), tocada pel toc eteri afrodisíac (de la pròpia amor),

angèlica m’enduc jo mateixa com cap a l’himen net (portada per les ales de l’excels pudor).

~0~0~

Estigmes de meteorit

Mon nebot Guillemó Lluert és pilot de proves. Puja molt alt amb les darreres màquines encara no pas del tot patentades i tot. Avions de la darrera fornada, secrets i malparidots rai. L’altra matinada es veu que era al verdanc del cel i véu caure, com un fruit pansit de l’arbre podrit del firmament, un bony estrany, un sant pedrot; tragué doncs la mà i, apa, enxampà un meteorit corcat! Un meteorit, jotflic, de vuit lliures; caga-t’hi, si us plau. Li féu un foradot a la vola o palmell de la mà, fotent-se’n rai del guant doble de cuir groc i tot. Ara la mà no se li guareix mai del tot, i presumeix doncs de dur els estigmes on els carallots de la ridícula secta dels cretins creuen, molt crèduls, que els sants més sants els han de portar, mimant els que porta llur “déu” (un datpelcul clafert de delusions qui, damunt, es féu creuclavar), així dibuixat o esculpit pertot arreu en aquells bordells llurs que en diuen esglésies. I amb això, em diu (i no sé pas, és clar, si tot el que em diu és la vera veri), es carda pler d’impressionables minyonetes molt estimulades per la mà estigmatitzada; són senyoretes fanoques, carrinclones, faves, de les que abunden en la irrisòria secta dels cretins, i que se les carda, diu, molt cruelment, i doncs sense culpabilitats, car prou s’ho mereixen.

Diu que els diu mentre se les carda, entre fastigs, retrets, penjaments i renecs rai, una oració molt devota i tot, que fa: Meteorit corcat, cau-me al cap, que els teus cucs i els meus es casin en acabat. No sé què en fan, del prec, les senyoretes transformades en putes bacants per la vista dels estigmes molt sacrosants (o potser aquest segment de la narració del nebot és afegitonet de tifa, floritura i fantasia).

Tant se val. El cert és que tots els meteorits pel cel vénen corcats. Els cucs qui els corquen es moren carbonitzats quan travessen aquella merda de cosa estranya que envolta la terra que en diuen atmosfera. Sense atmosfera tots fórem anaeròbics, tròfics pel costat del cul, com qui diu.

Em diu en Guillemó que la nit abans el meteorit no cuidés (l’esglai, oncle, l’esglai!)... no cuidés anorrear-lo allà dalt, encavallat a la seua màquina icàrica, damunt totes les estratosferes, havia somiat que a la seua màquina d’escriure, vull dir, al teclat del seu ordinador, tecles noves de trinca hi creixien com qui diu orgànicament, amb signes i lletres nous que feien tot text molt més coherent i esclatant. I que el presagi o la premonició es complí amb l’embertrolament, per l’embut groc del seu guant, del míssil còsmic o projectil olímpic pels qui sap quin dels impensables déus més infectats estossegosament no escopinat. I doncs, és clar, corcat. Car tots els meteorits cauen corcats, em repeteix. L’únic que la repel·lent atmosfera els crema quan els fa passar pel seu criminal adreçador. Mes la sort i fortuna, i la consagrada casualitat, han volgut que el cuc del seu meteorit sigui magníficament viu! Aquest cuc de meteorit afegeix una nova tecla a l’acordió orgànic de la vida a la terra, oncle! És ben viu i cuejant, i qui sap quins ouets de novetat meravellosa no cova!

Espatotxí com un gínjol, de miracle en miracle, en Guillemó puja i baixa dels jovians dominis, i sovint, beneït ell, si passa a veure’m, és un bleix d’aire fresc i eixorividor per al meu fondre’m com frèvol verm de terra qui l’atmosfera mateixa implacable ni obsessiva no ofega, perquè fet i fet no em sigui doncs possible d’esdevindre mai cap altra tecla generativa, llas, enlloc pus.

Qui festuc no pot, rosega tramús.

~0~0~

Sonet Dos Quarts de Sis ans no es torni el Sonet Dotze

2011-06-01T20:13:00.000-07:00

Sonet 2/4 de VI (que cap al darrer vers es torna el Sonet XII)

Als quatre anys cardaire precoç,
Abans la cosina de dotze
Al suc del seu cony pruïnós
No volgués piu qui hi esbotza,

La festegí fent-li versets
Dient de l’àvia i jo el col·lotge:

“—Deus tindre espatllat el rellotge
(Em retreu si ens banyem nuets).

No se’t belluga mai la busca
De dos quarts de sis, set o cinc.”

“—Sí ves, àvia, no sé què tinc;
Mes potser si hom entrellusca

La cosina banyera amunt,
Diu la busca les dotze en punt.”

Eleuteri XXè

2011-05-24T20:47:00.000-07:00

Eleuteri XX

nocturn diürn nocturn

amb un mal estrany a l’esquena

un nou gep o tumor o esquinç o os roent de l’espinada

ací m’estic

carregat d’humil paciència

esperant en fosca nit de guerra el tren.

el tren que m’hauria de dur de la vila provinciana

a la gran ciutat on hom diu que els metges prou en saben.

aixec el braç esquerre i crid com els vaguistes o els revolucionaris

no pas perquè en segueixi les dèries

(tot i que tampoc no és pas que hi tingui gaire a dir en contra)

ans pel fet que el costat esquerre és el costat adolorit

i em fan menys mal el braç i el nou gep quan aixec el braç

i cloc la mà com un picacancells i alhora esgarip :

Revolució!

o Visca els vaguistes i llurs reivindicacions!

és com si em trec doncs un pes feixuc de sobre.

al capdavall foscs en la foscor apareixen damunt les vies relluents tres vagons

on llavors un rajolí escarit de gent no es fica.

me’n vaig a la finestrella a comprar-hi algun bitllet.

l’home em diu que ja no hi ha tiquets cap enlloc.

li’n faig cinc cèntims pel que fa al meu estat

li dic que potser hauria d’ésser a la gran ciutat sovint bombardejada pel fet

oi?

que haig de visitar-hi un gran especialista...

somrient suau i amable

llepa tres segells color de malva i me’ls enganxa al dors de la mà.

em diu que amb això cap revisor no em dirà res.

li ho agraeixc amb ulls que em deuen espurnejar i tot.

em tusta l’esquena i em diu que no és pas res :

Honor de bon ferroviari en temps de guerra i de reivindicacions.

els tres vagons al cap d’hores que sóc assegut a un racó

amb dues dones grosses qui em ronquen a la vora

es veu que una locomotriu força silent

tot i que fuma molt

se’ls enduu a pleret cap endavant.

a la matinada som a la capital.

haig d’esperar sots el plugim

encara en la foscor

que faci cap un autobús.

li dic al conductor que voldria baixar a Veterans

però que no sé pas on para pel fet que sóc de fora

si em faria doncs el favor de dir-m’ho quan hi féssim cap.

em diu que me li assegui a la voreta i que m’ho farà avinent tantost hi espeteguéssim.

em veu aixecar el braç esquerre i tancar en picacancell la mà

i fa ell el mateix i em somriu i em diu que no cal que em tregui el canvi de la butxaca

que ja ho trobarem.

els ulls em llampurnegen :

Tanta de bondat en temps de foscor, invasió i guerra!

a Veterans la claror comença d’instal·lar’s

mes tot i que s’hi veu em perdc per carrerons

fins que no sé trobar la clínica que a la vila provincial

on m’amagava no em recomanaven.

al capdavall la clínica els raigs del Solell hi espeteguen ara que acaba de sortir

i veig que és una caseta tota petiteta.

em diuen que dins no hi cap ningú.

que el metge em veurà si sé esperar’m fora una estoneta.

hi ha al carreró dones qui ja comencen de cosir prenent doncs el dolç Solell

assegudetes en menudes cadires de boga davant les portes de casa llur.

una dona de davant la clínica veig que a la seua vora hi té una altra cadireta

on ningú no s’hi asseu.

li deman si m’hi puc asseure i s’arronsa d’espatlles.

assegut ara rere la dona prima i adusta qui tanmateix saluda

i és saludada per tothom qui passa pel carrer

estic espiant contínuament l’entrada a la clínica.

no esguard gens cap enrere

sóc mig dedins la cambra de la dona qui em mig permetia d’asseure’m a la seua cadira sobrera.

tinc la impressió que a la penombra hi ha algú qui encara hi dorm.

el seu home, potser :

potser malalt...?

no vull però abusar de la confiança de ningú

tots hem de viure amb normes dures

més estrictes encara que no pas normalment

i sobretot en aquest temps maleït on ronden de trascantó els enverinats guerrers

qui ens envaeixen amb enrònies d’anorrear’ns.

les hores s’escolen i la dona se’n cansa

i entra a ca seua amb la seua cadira.

no tanca la porta perquè la cadira on sóc assegut

justament és mig endins de la seua cambra

i li falca doncs la porta mateixa.

ja devem anar cap a migdia.

veig un dels eminents cirurgians qui s’adreça cap on sóc.

entra a la cambra i anuncia que l’operació serà molt greu

mes que sortosament encara hi ha un fil d’esperança.

estic tot espantat :

Si encara ni m’ha vist...!

que dic

i em somriu, molt amatent.

no em deia pas res a mi.

ho anunciava al pacient de dins la cambra en tenebres colgada.

i em veu somriure

i em tusta l’esquena

just a l’indret on em fa tant de mal

– i miraculosament ara no me’n fa gens.

i ara doncs esperaré molt més animat.

a desgrat dels bombardeigs

a desgrat de la foscor nova que s’atansa

a desgrat del fet que la dona m’ha fet aixecar

i s’ha enduta la cadireta i ha tancada un bri bròfega la porta.

i que ara m’estic esbaldregat damunt la vorera

esperant humilment que la nova nit no s’escoli i l’endemà l’especialista

potser em pugui veure...

les bombes il·luminen el cel.

els esclats m’engavanyen els somnis.

el plugim damunt l’impermeable

m’acompanya amb la seua pausada musica

cap a un sendemà com dic de noves glòries...

de noves glòries, la-là.

~0~0~

(Setè lliurament amb el vidu primaveral)

A O’Hare m’hi ensopec n’Emili Cuguç, disfressat avui de Vidu Primavera.

Com ha anat l’avió?

Bé, he pogut dormir-hi i tot.

A Xicago, doncs, novament?

Prou sabeu per què, Eleuteri.

Veniu a veure-hi el metge? L’oculista, el dentista, el cardiòleg?

Hi vinc de vidu.

Una altra vegada! Ei, i som a la primavera.

És quan se me’n moren més.

I na Minerva?

Anar fent.

Trista?

Pse. Ella rai. Teca jove té per a rosegar. A part el que treballa, és clar. No pot pas anar a cadascun dels enterraments dels seus antics amants.

I us hi envia a vós.

Home, m’hi tramet, i de gust que hi vinc. Els seus vells amants li ensenyaren molt, i els n’estem molt agraïts, i jo mateix a l’època de màxima acció els respectí un colló, i sempre els he tinguts, i els hi tinc (i els hi tindré) (molt reconegut) en el delitós record. Eren tots homes d’una gran categoria. Mascles de debò debò.

I així doncs el vidu sou vós.

Sí ves, coses de l’edat. Quan érem a Amèrica, érem joves, i la dona més. S’encaterinava llavors amb homes madurs. (Ara li fan més gràcia els marrecs.) Els madurs s’anaven fent vellets, i ara es van morint, i jo, tant com els apreciava i respectava, doncs cada dia més marrit, de vidu continu, com aquell qui diu.

Cada dia més marrit? No us veig pas gens desmillorat.

Home, marrit quan els haig de sebollir. Altrament, no; a casa no; amb els nous amics de la dona (jovent, sabeu?), entretingut rai. Escolteu, ja en parlarem; no vull fer tard, l’ofici és ara a les vuit.

Arreveure, doncs.

Us trucaré abans d’anar-me’n; podrem dinar junts, si voleu; la dona em diu que puc despendre a lloure per a avui fins a vint-i-tres dòlars i seixanta cèntims i tot. Sempre tan generosa, dona ideal!

Siau. Bon responsori.

És clar, mercès.

~0~0~

encar que sóc qui posseeix la cullereta més petita

mai no m’ha estat permès de remenar al pot petit

de la meua dona –

els sobrecocs amb llurs llosses enormes sí poden

i quan al pot petit hi ha la confitura ben remenada

això també s’ha escaigut

nits de sort

tanmateix

coquí orfe i desert

de naquis vehicle

entre sobrecocs subtilment amagadet

com test d’olla inconspicu

o fust balmat de naufraig

entre atzarosos niells

hom m’ha permès

no pas amb la cullereta

mes prou amb la llengüeta

de fer-hi cap tastet!

~0~0~

Dilema del profús banyam

Les banyes valen per individu o per acte?

Car si duc una banya per cada drut de la dona

tinc un cap tot eriçat com garota.

Ara, si el que val per banya és cada cardada

llavors fretur, monstruós, una galàxia de caps eriçats

com hidres, meduses o garotes

qui orbitessin un Solell

meravellosament lluminós

tot de banyes fet.

~0~0~

[Dilemme d’une outrance de cornes

Les cornes, ça compte par gars ou par acte?

Car si j’en porte une pour chacun des amants de mon épouse

j’ai une tête toute hérissée comme oursin.

Or, si est plutôt valable que chaque baise en soit une

alors j’ai besoin, monstrueux, d’une pléiade de têtes hérissées

comme hydres, méduses ou oursins

qui allassent autour d’un Soleil

merveilleusement plein de lumière

et tout de cornes fait.]

~0~0~

Ho jaquirem, Minerva, per a un altre cop

Deuen ésser coses de la sang : mandreja i no m’assoleix amb prou vigoria els indrets del cervell que caldria perquè llavors em sentís prou bé... Cames i braços : se m’adormen. Em mareig : caic si no vigil; cauria si no em servés... Vinc carranquejant i ajudat amb la mangalota fins a la teua porta, mes no gos pas trucar-hi; poc vull que em vegis en aquest estat; i tanmateix, si m’hi morís, ací, com mig podrit estaquirot estant, potser encara hi trucaria, si hi fossis, dins, perquè traguessis el nas per la finestra i em veiessis anar-me’n, i així me n’anés amb la teua imatge de deessa enregistrada al meu magí mandrós, no pas prou regat per una sang prou vigorosa... I nogensmenys hi ensum, a la teua porta, no pas cap pixada de gos, la petjada dels teus peus, la flaire del teu pas quan t’afanyes, com sang vigorosa, per les artèries de la ciutat, tret que abans, has d’eixir de casa, i en acabat entrar-hi, i així anar fent...

Ara me n’adon : sóc el cervell del teu transitar damunt la terra, no dic pas el cervell principal, potser un d’adjacent, d’assessor, d’assistent, substitut, ersatz... Un cervell subsidiari, aparegut de trascantó i condemnat a l’atròfia abans de no gaire, car em morc, em morc; em morc sense remei.

Amb el mànec del bastó hi truquí, i ningú no respongué. T’havia mancada per mil·lèsims. No valia doncs la pena de morir’m llavors.

Me’n torní a casa, oblidós de gairebé tot. Només m’hi romanen les tòrrides sessions als tròpics, deessa; mercès.

~0~0~

I ara davalla de l’avió en Falorni – en Falorni Winnipeg. Se’n fa sovint i moltes te’n conta (vull dir, l’orni i falòrnies).

Sembla no ningú, com sempre, i tanmateix quan t’enraona et fascina. Té el do del poeta del fi afalac. Presumeix sense presumir, anònim i anomenat. Sempre diu, si fa no fa líric, el que hom volia sentir-se dir. Esdevens sots sa recargolada musica -minent (vull dir, pree-, e-, pro- i im-), gairebé un monument (molt avinent).

Aquest és el seu secret; sense haver fet mai ni brot, ni començar amb cap ral a la butxaca, ja té ara, gens xaruc, cap als setanta, i sempre ha viscut amplament; tothom qui li interessa de convèncer convenç amb mots escollits d’adients tonalitats on altrament s’amaguen, molt ran de cresp, blanes carícies cap a l’amansit oient.

Amb vers pervers perversifica i te n’amolla fins que encaterinat no li’n somrius que prou deu tindre tota la raó. Et diu sovint que la seua dona... altíssima senyora qui es fa amb mant cap de democràtic estat... (mes si li demanaves quins, fa l’orni).

O que va reeixir de fugir (de ben marrec encara) de la seua llunyana pàtria moribunda – llavors (i ara) plena d’invasors sempre dominats per qualque dictador ridícul i molt sanguinari – i en fugí sense voler-ne mai aprendre (dels anihiladors) la llengua tan cagallona, sempre enraonant-los nogensmenys en la llengua saborosíssima de la seua envaïda pàtria perduda, per què els “mestres” de l’enemic me li cremaven la llengua amb teies, cigarrets i atiadors de braser, i, escapant-s’hi, sense un ral a la butxaca, doncs, ni cap coneixement altre que l’adquirit vivint, féu cap al Canadà, on només oferint-los poemes que tanmateix li porten pler de tec pagat o camisa regalada, a pleret es guanya amistats rai... (mes fa l’orni si li demanes quins són ni on els famosos amics).

I que es va casar doncs amb una noia d’alta volada, filla de cèlebres científics, i amb castells i masos, amb la qual féu una mà de filles i fills, ara tots científics d’anomenada, o advocats, o caps molt respectats de les millors associacions... (mes sempre fa l’orni si mai vols saber-ne el nom). I és doncs feliç i mou molts de fils...

I tot et sona a falòrnia, tret que després penses : I tanmateix, al capdavall, no és pas aquesta si fa no fa també la teua història?

~0~0~

pàtria moribunda, empeltada de castelladritis

fot-ne el camp i no en tornitis.

(pàtria a les últimes, empalterada amb traïdors

te’n desentens, t’osques millor pàtria a l’intradós)

~0~0~

què vol el bub-bub

que tan iracund

sense cap parrup

borda al vagabund

amb cul de zub-zub

vermell, furibund

elevat al cub

son crit nauseabund

em fa eixir del cup

i a fotre-li’n un

bitzac al xup-xup

del musell immund.

~0~0~

sóc en Falorni Winnipeg

qui et versifica d’espetec;

sóc en Dandi Patorrat

qui viu d’allò que ha cantat;

de la lírica rosa visc

que et lliur troquisc a troquisc

no pas com ofenós capellà

qui et vexa com a cap de bestiar;

la seua falòrnia bestial

i monçònega morral

no tenen cabuda en mi,

filantrop refinat i fi;

tothom m’és persona (i tu)

mai no amenaç pas ningú

ni tract ningú d’animal

vigilat per cap déu viral,

patró cruel i repugnant

qui et don pel sac sermonant;

si el que et dic t’afalaga

no vulguis millor triaga

per als verins de malviure;

sóc qui fa el vers que et deslliura

de tots els pecats de l’angúnia :

desvia dic tota rancúnia

cap als qui et volen animal

persona única ets, i venial

cada malplec al teu tarannà,

i ets entranyablement peculiar;

per poc que tens, tu rai pecúnia;

en tot pom de flors lluus com petúnia.

~0~0~

sóc l’il·lús Vilòbit, diletant ximplet;

no em cal espill – tinc l’ombra a la paret.

~0~0~

il·lús V.

qui un dia es va trobar re

i es pensava que era la gran cosa

però era no re.

~0~0~

La cosa tenia pebrots; la veu del poeta Dandi Patorrat ressonava amb mínima autoritat. Chor cacofònic de nous de qui les closques són estrepitosament aixafades semblava l’estàtic amb què la seua veu no retrunyia. S’omplí la mui de confits els quals pels niells de la ferramenta i els buits dels queixals llevats, on les ceràmiques i esmalts dels dels costats oferien pantalles de so d’on el tritlleig de cada confit com perla lliure en closca d’ostra s’obtenia, havien de zigzagar com tests d’olla enduts pel desglaç; tests d’olla o ostracons on cada mot que en Dandi no volia dir s’oscava com esgrafiat, i si el mot era massa punxegut podia àdhuc nafrar genives, d’on que mant d’abscés s’hi encetés, abscessos que llavors foren per al líric beis d’on extraure’n o millor extorquir-ne nous verbs, d’on que ses frases esdevinguessin, ai, encara més complicades, com si l’atzep de la llengua hagués per excés de zel trencats els hímens on s’enniaven, enouats, els mots fiçosos d’invent, mes no pas encara inventats; fiçances les llurs no pas gens heretges ni condemnables, no fotéssim, car tothom (o gairebé) qui és a frec de néixer té una certa pressa, ca? No fos cas que encara l’atròfia el guanyés i acabés nat mort o pitjor, empelt paràsit d’un bessó seu qui com tascó més esmolat hagués sabut esmunyir-se per l’escletxa del cony cap al naixement. En Dandi s’hi rabeja ara, tot i que ningú dels qui potser se l’escoltarien no l’entén. Com mormó qui prediqués les seues bestieses, diu i diu, i si copsa cap nou mot en flagrant, pren el risc i el diu encara més fort i el met en estratègic indret i ardit el repeteix. I ara plou, mes plou aigua-ros (tan feliç no sóc), i tota l’esplanada és toll no pas de sang ni paltruus, d’aigua-ros, i la palestra vaixell d’aigua-ros. I tota recança se li esvaeix i el guariment se li instal·la, i no es troba ni xaruc ni feixuc, ni mica soca ni caricatura de poetastre obtús, i s’autodedica extravagants afalacs... (Afalacs que em duc) (prou me’n calen, car sinó jo mateix, qui) (ni tampoc a qui nouré amb açò?)

A qui nouré amb açò?

A ningú no noc si em dic de genuí

i de bon actor i de millor ballarí.

I que cap vers meu pas que put com noc

ni re del que dic, ara que no em sent ningú, hagi ningú nogut.

Entre trons i trons sóc campió

i entre llamps i malls trobaire faroner.

Els homenets verds anem a velocitat d’estàtua;

i tampoc no tenim sexe, a tall d’ocells.

Ara, si ve la foscor, sobtadament ens belluguem

a velocitats de llampec, i així cardem.

Ballet i conversa, emparellats com cal, vulvars i cònyics,

com tríbades; i això ha nogut gaire ningú? No, gens!

Entrevingut pels esperits de mos pròdroms més vius

visc la glòria de l’instant com un altre truncat con.

Reposos i repassos dels més ínclits poetes d’antany

els filtr per l’embut de mon enginy nuadís.

Muscleig i em cauen de la cabellera xopa

fils d’or d’una èpica de nyandús qui s’enyoren.

Doneu-me (prou en fóra hora) les putes palmes mèrdiques;

pigòfil me’n ventaré; me’n ventaré, me’n ventaré.

Venia pertot d’il·lús, diletant ximplet;

mes amb les proeses de suara ja no em moriré d’aprenent.

Món dinàmic – la pluja i el vent n’afaiçonen les roques

de la muntanya on ubic ni negligit no raus.

Avall, encara, la costa – les roques, les coves,

les caletes, els crustacis i la llum de qualque cony divinal.

Enlluernava l’ullet de mon borni atzep el cresp

per on davallen els ostracons – llurs cossos esdevinguts sobtadament gelees.

Gelees a les platges, de químiques corrosives totes xopes,

diran Life’s sometimes swell, death’s always perfect.

Ruminating about sundry matters, o rumiant d’altri,

la vida sovint s’ho val, mes la mort és harmonia eterna.

No me les encolomareu pas, passatgers de l’odi;

el nas de mant home veus que m’ensuma.

Sóc el qui s’esgargamella i només l’ou la pluja.

~0~0~

Visions

els ulls me’ls banyaven llunes

tot ho veien cristal·lí

persones creia albirar’n mantunes

mes eren totes nyaps torts de mi.

~0~0~

[les chiures des oiseaux de passage

avaient marqués mes jours

jusqu’à qu’ils arrêtèrent de passer

et mes yeux sans chiures

ne virent que dalle.]

~0~0~

[I had eyes varnished with shit – and all I saw was shit.

My brother, the whoremaster, fucked for free all his whores, and made a bundle besides; his eyes were green.

Zachary, our other brother, the writer, bathed his eyes everymorn with petals of roses – all he saw was pink – including his wife’s twat and the pricks of all her lovers which he incessantly craved to lick... and occasionally he could... and his life was pinkier then.]

~0~0~

iconoclasta, esbocín tots els prismes

per a no guipar re

sinó amb mos ulls banyats de sang

per les esberles dels vidres

esbombats per la trencadissa.

~0~0~

Si sóc colom de vorera

i ronc d’aquella manera

si de cornisa en xarnera

vaig pujant cap al terrat

si em diuen d’enamorat

no s’erren poc d’aparat :

són els budells democràtics

que alfarrassen matemàtics

per a tothom qui avall passa

quanta en vol de colomassa.

~0~0~

A boqueta de fosc

The red-haired girl, she hates tall guys. Na Merla Blanc, pèl-roja plena de rancúnia, ha mort en Gustau Netastets. En Ludwig von Arschenloch, el professor encarregat d’escatir-hi, vull dir, al crim, és molt baixet. Per què, na Merla, occíreu en Gustau, un noi tan ben plantat?

Fa ella : Tan ben plantat? Justament!

Poc ho entenc.

Collons, avorreixc els mecs alts. Es pensen que, perquè la fan de metre, tenen totes les opcions. S’alleven privilegis i et tocarien el cony ans que els en donessis permís. Mentre que a mi allò que m’abelleix són masclets així com vós. Amb xil·la miniatura i amb ditets de nina de jugar-hi quan tens cinc anys.

Oh, sou tan generosa, Merla!

Amorreu-vos-m’hi!

Perdonada! Direm que qui occia el carallot Gustau era el capità de la bòfia, per envejós.

Exacte. El mateix dissortat que metre’m volia a la garjola. Datpelcul de merda, ca!

No hi ha perdó per als traïdors, Merla adorada!

Treu-me amb les dents la camalliga! I on tens l’ocell? Ah! Oh que és petitó! És així com m’abelleixen, von Arschenloch!

Petitó, inadequadet i no gens precoç, ma Merla!

No gens precoç? És doncs altrici! Altricis els am! I amanits amb les pansetes de dos collonets gairebé invisibles! Oh que és dolç, tant, tot!

Sempre he dit que això de la magnitud no resol cap ratador problema ni qüestió rosega-paltruus. Que el que compta no és ni la confitura ni la grandària del pot. Bon resoledor d’abstrusos crims, allò que compta, sempre he dit, les dèries de l’impertèrrit heroi qui trasllada a l’acte la proesa del crim. Les dèries, ço és, els abelliments i els avorriments. Allò que ens abelleix estalviem; allò que avorrim, si som prou heroics, mortrim.

I ara que em ve talent de pixar, beu-te’m el xampany.

Provecte, ara hi vinc, ranquejant.

Repulsiu vidu nu, em sembla que et terebriré el forat del cul. On tinc el bisbe de ferre rovellat?

Em perdonareu, senyoreta Blanc. Tot i que sempre he volgut ésser casat amb diabòlica mestressa, pèl-rojota i bandarra, com vós, no és pas que vidu en sigui gaire, ni, llas, gens; la meua muller, n’Inverecunda Emfiteuta, prou cueja i és tota blancota, com ceballot que hom descolga, repel·lit.

Manfred! Manfred!

Qui crideu? No pas cap conxorxat pelut perquè em trameti a l’altre món?

No; no s’hi val a patir, Arschenloch. Vull que vingui l’esguardaire Manfred. L’espieta del pis. Li vull ensenyar com la feu de petitona. No patiu. Tot i que lleig rai, sempre s’amaga rere un ventall eriçat amb pues de cues d’escorpí. És un ventall amb un trau de pany borat enmig. Per allí li brolla sempre un ull i mig, fecunds d’esguards molt punxeguts.

És negre? Ai quina por!

No; va llord de sutge i de saïm irisat; també s’hi ficaria quitrà, com antic mariner, de qui els bels avergonyirien el boc més agressiu.

Ah, és que com que l’albirava tan febrit, com negre esclavitzat, ja em veia amb l’ànima fugaç i el cos al magatzem dels cirurgians, negociants malèfics qui amb la meua melsa fan diners, jo qui només en treia fiblades i rares melangies.

Melsut, oi? Amb la ganyota de fàstic t’ho reconec tantost no et veig entrar per eixa porta, manyac.

Ah, Merla! Ah, Merla! Ah!

Ja te m’escorrs? Què dirà en Manfred? Manfred, gustau-ne tastets! Lleterada de maduixa i avajons, no fot?

Senyoreta Blanc, no dic re. Port dol, apagat heroi, de tristor ni de tebiesa curullet. A part que sóc dels qui hi sóc i no hi sóc. Espiant.

Cert.

Doncs per quins set sous (dic jo, el professor Ludwig von A.) no em tastaríeu? Si més no, d’estranquis. Ja tombarem l’esguard i hi tastareu com ara d’esquitllèbit, i sense tremendismes ni prenent-vos-ho aitampoc com negligible anècdota; en acabat ens en fareu cinc cèntims.

Ecs!

Què vol dir ecs! Ecs és el que diem els qui hem de guaitar, car som professors de l’escatir i l’esbrinar, i tots els qui portem a can gànguil, a la cangrí, per crims contra la humanitat i contra el bordell, i són doncs condemnats a veure’s esquarterats, doncs això : els hem de guaitar com els esquarteren, com llurs ventres esclaten i la merda s’escampa arreu, i sabeu que veure un nan esquarterat rai, mes que veure’n un gegant malament rai?

Jo els condemnaria a un pocs zigzags de vímet al vit. De fet ho posaria de moda. El gladiol líric, amb pantomima fetillera de botxí ballarí tot solcat per oblics rovells de viciós vertigen! Allò fóra espectacle! I per comptes de fàstic i vòmit, impel·lia al trempament i al millorament, doncs, de la societat.

Matalot de merda! Véns a impugnar amb pànics i agrors les lleis de la terra! Maleït babuí amb esclops! Porta aquest ventall babilònic! Guàrdies, guàrdies!

Senyoria!

Emmanilleu-me aquest malparit que esmenaria sense estudis ni diplomes les ordres judicials de la jurisprudència ínclita. Màcula piacular! Afegiu-me’l al pogrom que parla de fogueres. Que hi sigui bri o tija. Secs. I que me li mossegui el cul un gos rabiós. T’hem enxampat en fals, macarró! I et devem quelcom de força retributiu per greu falta comesa. Car fort la cagares suara, rebutjant mon esperma a qui, si sóc a palau, pler de prínceps enllepolits s’hi engatgen, i hi rellepen. Qui no sap el que és bo, millor que es mori. I ara, en un estil tot estripat, com qui té cap queixal corcat i li fa de caldéu un mal, au, t’engeg ja a la puta merda, animal.

Collons, quin jutge més ferotge no foteu, von Arschenloch!

Cavà que sí, ma Merla?

Ah mariner, de qui la casa era totes les aigües qui es vessen lluny de cada pla terreny! I ara a l’estiribel dels infectes vents terraqüis em marceixc. (Així em planyc, jo, Manfred l’esguardaire, qui saigs s’enduen rudes a rostir de viu en viu pel xaró pecat del malgust.) Què hi fotrem! Prou sabia, ficant els peus en la podrida terra, que el meu fat malastruc el segellaven les tres fètides fotudes fastigoses efs del : flam, fum, foc.

L’extrema proximitat de la mort et fa ubic. Ja no ets ni ací, pus tost enjondre. Prou pots, espieta de supositoris i coses semblants, enveja i succedani del submarí on ja no et volen, per caduc. Prou pots que ets alhora a dues bandes. Aquesta, desagraït, és una gràcia que et fem els terraqüis legals, legítims i amb totes les de la llei.

Sou tan generós, mestre Ludwig.

Au, vós a la vostra, diabòlica. El mariner pagarà. Ell, per mal tastaire, serà, és clar, qui occí de lesa sapiditat en Gustau.

Passeu-ho bé, inspector. Saludeu n’Inverecunda Emfiteuta; segur que ni sap pas quina vàlua no té de minúscul marit.

Malaputa, no pas. Arribaré a casa i argüir-hi rai. Tot m’ho redargüeix : les propietats de la matèria, la rodonesa del globus, la cosmografia de l’aigua, les fàcils relliscades devers les últimes foscors, la psicopatia dels psicòtics qui amen els sorolls i les pampallugues dels focs artificials, la superficialitat dels executats, quan, dalt llur estrada o cadafal podrien arribar a llivells declamatoris que depassessin tot oblit... D’ira m’ompl massa sovint; amb el llos del raor osques distintives m’obr com tatuatges d’alquimista indesxifrable a les lànguides estructures del cos així gratuïtament penalitzat, quan el que voldria, és clar, és arranar-li’n la gola, tret que un potent sentit de la propietat em supervisa, estratègic, i no em permet de violar cap norma civilitzada. Ara, apocalíptica retòrica de clergue brutal, això, per als crims més mínims com el vostre, doncs rai, com prou heu vist, amada Merla.

Els descreguts es regolfen a l’empara de les exempcions; no sé per què tantes de lleis els protegeixen; no hi podríeu fer re, professor? Els averanys que avien els més madurs dels meus clients, car com sabeu faig de puta cara, són, segons em confessen a l’hora de les secrecions, prou concrets com ara per a diagnosticar que tot estrany organisme que d’ací poc encara trobi que li cal oxigen per a respirar es trobarà aleshores amb anomalies o aberracions, anormalitats espontànies, que els buidaran de tota arquitectura si fa no fot humana. M’ho diuen, no gens escèptics, tant en Díl·linger Rofrec com en Terrassa Jònec, l’un l’hereu de les millors concessions, l’altre l’hipotètic director de les correlacions amb els segments més lleugerament associats (perifèrics) dels metamòrfics. No és pas que me n’entengui molla, ara, sembla efectiu el fet que les variants genòmiques que correlacionen les emocions dels cervells amb els còrtexs orbitals dels raigs estocàstics que destruiran tota carn vulguis no vulguis, i això molt més aviat que ningú no pas ensenyat no s’afigura, s’escuncen de sotamà i a cops d’atzar, de tal faisó que com més insà es cregui ningú, segur que el podem convèncer que l’endevina de mig a mig, que no hi ha eco per a cap ambigüitat, i doncs que més val que ell mateix cometi l’abraçada assassina de barrejar-se directament amb els morts del món dels morts. Allò ens treu recapte de les presons. L’estalvi que hom s’embutxaca, professor. Penseu-hi, ca, seguiu-me’n el fil metafòric, i us n’adonareu eufòric que poc o molt ja ho tinc tot dit.

Benvinguda al cercle; tinc un nas! M’ho ensumava tantost veure-us.

Sacrificarem els peons.

Gambitarem els cavalls.

La partida sempre és nostra.

Passeu-ho collonut.

I vós.

~0~0~

Uatarà, Uatarà, d’on ve ni on anirà?

Va aparèixer de sobte, profeta acollonidor.

Fill de la Marieta Barjau, qui els guerres nazis van violar. Els Barjau tenien calers, van encolomar la Marieta a en Pep Fuster, fuster embriac, caduc, vidu, carregat de fills, en tenia tretze, com el seu veí Senén, sis nens, set nenes, i li van dir si no era triskaidekòfob, i que fóra menys malastruc si en tenia un altre amb una paia tan jove, i amb una dot de tants de pistrincs (i així el poble pallús no l’assassinava, pobra xiqueta, d’anar prenys sense ésser casada, i sobre de l’enemic).

El pacte fou fet. Es casaren. El vidu fent-li aquell favor i la Marieta Barjau, després de consumada la primera nit, mai permetent-li d’atansar-se-li, home pudent, xaruc, malaltot.

I n’Uatarà fou nat. I tots sos germans, xinxes xerecs, li’n deien, petitet i tot que era, de bordet, mes la Marieta Barjau, la Marieta, al contrari, li deia que era fill de cap déu, en Jou, en Zeus, qualcú poderós en excés, qui, armat i lluminós, durant una nit horrorosa de guerra va davallar del cel i li’n va fer present, dient-li que li digués que el fill fóra fill de déu i que valia a proclamar-ho ben alt. I ja ho veus tu quin infant més fastigós no es va tornar n’Uatarà. Sempre el veies mai no treballant, ociós i desvagat, llegint datpelculades de la religió.

En Pep reptava la dona tan pretensiosa... “Que li omples el cap de falòrnies repugnants, carallot, mala barjaula! N’acabarem rebent tots; que en rebi ell, rai, empeltat amb ínfules de boig, insaculat amb totes aqueixes nocions criminals de déus qui davallen a cardar-se’t perquè els d’ací baix no som prous bons. I el teu mocós no sé pas que es deu creure que és, capdecony! Em sembla que ja el tenim de repulsiu predicador fanoc del sud de l’Amèrica i tot. Amb dotze anys i ja vomita tot el femer dels il·luminats dels collons. Caldria esclafar-lo com maligne escarbat verinós abans no faci més de mal, tragitant com tragita incessant infàmies de molt abjecta bíblia.”

La Marieta l’enviava a pastar merda. “Mon fill ens posarà tots plegats al mapa, pollós!”

I n’Uatarà ningú no sabia d’on sortia ni on anava, però el cas és que es fotia enmig la placeta i anunciava cada dia la puta fi del món. I molta de gent anava cagada i no comprava re, i els comerciants i d’altres negociants es van emprenyar. I cada vesprada es confabulaven i el fotien tou a tacons.

I n’Uatarà se n’anava a un racó a llepar-se les nafres i es planyia al seu déu inventat per la Marieta. “Pare, m’has abandonat?” demanava. I ell mateix es contesta, foll : “No, fill meu; tens tota la raó; la fi del món és per a demà, jo te’n faig costat, no flaquegis, no fotem!”

I profeta acollonidor, cada dia més fet malbé, de jorn tornava a anunciar la fi del món i el retorn del reialme de son pare inventat, i ell d’estiracordetes de son pare mon malparit i venjador.

I aquella nit, els negociant van dir “massa és massa” i ja l’aixafaren com paparra. Mentre l’espitxava, n’Uatarà paparra, esventregat, amb els budells enmig del camí, anava encar demanant “pare? pare? em cag en déu, pare...?”

~0~0~

L’inquisidor Eimeric / es va guaitar el melic / i rere les gruixudes antiparres / se t’hi trobava paparres!

Les condemnà a dura tortura / allí mateix dins la sutzura / del seu ventre repel·lent / com si els insectes fossin gent / gènere moro, bruixa o jueu / o qualsevol altri de qui el preu / o el predi fossin prou alts / perquè els lladres de papes, cardenals / bisbes, capellans i tota la púrria / eclesiàstica els pogués, molt múrria / així robar, tot impunement / tret que no comptava segurament / el fastigós inquisidor sense manies / que ell mateix per d’altres vies / es veiés aixecat de sobte / pel garfi d’algú qui opta / ara treure-se’l d’entre la femta de l’anus / l’anus, dic, d’un mec immens qui es deia Janus / i hi veia pertot arreu / i era un déu molt més déu que no el seu / qui era un déu merdós, molt cabró / lladre, assassí i inquisidor.

Li diu en Janus al rènec Eimeric : / tothom foteu un salt de melic a melic / o d’anus a anus, o de pou a pou / (melic, anus o pou plens de no re i prou) / i el vol efímer que hi feu / fes-te’n creus, galifardeu! / no és sinó salt de paparra / qui com més tipa de sang més la marra.

Feta rènec repugnant / no va enlloc, cau enterra / i ara passa un déu nan / qui bada al cel i sol xerra / i mentre tot xiula al voltant / l’esclafa en horror esclatant.

~0~0~

Saurins espasmòdics encerten d’endevinar d’ensopegar un xoll colgat de brou d’embrió, Ai, ai, ai, correm-hi tots, sense fòbia, aviséssim la puta bòfia i les altres patums de la merdegada, tret que llavors, una miqueta més tard, el forènsic tothosaus hi ensuma amb la tarota i diu : Això no és cap embrió aixafat ni colgat per afollaires clandestins, això és que el veí anit hi buidava el paltruu, i ara tots, joguines de les circumstàncies, s’ho prenen de bell nou com quelcom que fa de debò riure.

Què hi farem, hem presa una altra caguerada per fetus esclafat. I això que tots entre el suquet l’hi admiràvem el fal·lus – que no devia pas ésser altre que un altre estront de la buidarada! Si això no és còmic, companys!

I s’esclafien, i se’n fotien especialment del forense amb la nàpia bruna i pretenien que hi havia tastat, ço que l’altre denegava tanmateix amb posat divertit.

(...)

S’esguarda el forense els fastigosos buls de la panxota farta i els greixos excedents, i es torca una llagrimeta en record de tots sos fills. Sempre us he volguts llambrescs com primets contorsionistes de cirquet, fills meus. I per tant uròfags. Tots els qui us m’heu morts i us em calia sebollir, us em moríeu contents, car us em sabíeu, d’ençà de nadons per exercicis naturals i constants, de mastegar-vos-em molt manyagament la cigaleta.

I ara sense fer-se esperar, sempre emparat per la intuïció que, entre les intricacitats de les vicissituds quotidianes, li diu quan cal anar-hi, bada els llavis i aüca, Us em penseu per la propaganda dels garrepes tips que potser sou tan carismàtics ni epifànics, mes en realitat, pallussos, us rau la morbiditat i tampoc no cobreu gaire. I ara fot el camp corrent, no fos que encara l’haguessin sentit.

Entre els altres, tothom es gratava cicatrius i s’amoixava gangrenes, i si alguns es van tombar cap al crit mut, llurs ulls entelats poc passaren examen a l’histrió qui ara es fonia en un horitzó d’escombraries.

Bru com zíngar, negligible, fui testimoni, al rerefons, de la retòrica desfeta. Ara, al celler de les fetals fatalitats, el metge trampós no havia volgut albirar-hi cap luxúria onírica ni apoteòtic vertigen de cap hipotètica orgia de matança d’excedents minyons. Aquesta era una de les seues privades victòries. Qui altre que no jo vívid invocaria doncs episodis esvaïts ans rovellats d’òlims mig oblidats, de ça enreres colgats sots lloses de llongs mesos escolats? Lloses sens escletxes o estanyades amb els màstics de denses salives i grumolls de gargalls de xerrameques sense aturador? El timpà em surt de polleguera pel pànic engargullat de l’aixeta dels mals records per on les cendres i els estalzins del tràgic setge perpetu on tant d’innocent no fou esclafat volen estòrcer-se. Tret que si dic re, esdevinc més sospitós que ja no sóc. Trenes d’erosió es dibuixen letàrgiques damunt el caos estantís d’aquell camp de sacrifici massa pretensiós. Una insípida lluïssor amb confins de glaç iridescent l’orla part damunt com ponderós llevat que volgués parir-hi si fa no fa còsmics jocs d’òptica. Només jo, idíl·lic ans anecdòtic, els sé guipar. Catifa de pòrfir, ambigu portent, estigues-te’n, ja els ho diràs demà.

~0~0~