Faules d'en Jaume Çafont de Çonjeroni [26, 27 i 28]

XXVI

(La faula d’en Dicterí Sibiuda.)

Què hi farem? Mon llambrec tan penetrant proditori prou les penetrava, i, pobres dones, tost les senties caure en l’excessiu orgasme.

Mes ella, n’Anfracta Cargolí, no pas que s’ho cregués gens. Em menyspreava, supernal, em viltenia.

—Tu? Buf! Fastigós coleòpter pitogènic, escapat de cap muntanya de fems! Què més voldries! D’entre totes les fimícoles ombres lletges i de mal borràs, la més seriosament carrinclona! No em fotis pessigolles! Teus són tots els coneguts ingredients per a fabricar, antropomorfitzant-les si fa no fot, d’ençà de munts d’escombraries, cap monstruós ni absurd ni malparit desguitarrat robot dels rebomboris, dels rebomboris de carraca! Seriosament, noi, tot plegat quin espaterrant ninot desmanegat!

I nogensmenys, al replà del mig de les escales que duien a ca seua, prou m’hi plantava de peücs i li’n feia qualque demostració. Només si passaven noies i dones prou boniques i presumides. Quina vergonya quan els penetrava la fufeta i, pobrissones, no sabien pas d’on els venia (tret que no vingués de mos ulls flamígers!), d’on els feia cap, dic, el vit diabòlic que espantosament no se les cardava.

—Convinguéssim — li deia — que qualque influència en dec tindre, no fa? Prou te les assenyal, i sens erra, cadascuna de les paietes triades, com mig s’atura d’espetec, i com s’estarrufa i envermelleix, i bleixa i panteixa i xiscla, esglaiadorament burxada amb extremada vigoria, sens dubte vagineta amunt. Aparentment, “virtualment i espontàniament, sense que ningú no em toqui”, tret de qualque geni maliciós transformat en boirina quasi tangible, qualque mena de nebulós gegantí infame coleòpter, com dius, eixit dels femers, qui li puja tanmateix cuixes amunt i, al bon tovet humit indret, no es fiqui, murriet i repatani, a mortificar-la.

Em tracta la Cargolí ara d’engalipador, de falsari, de venedor de bufes de bou, i prou.

—Un pobre desgraciat mag de firetes, magnetitzador de pa sucat amb oli, el qual, qui sap com, ni amb quins ridículs tripijocs, va ajornant quotidianament el retorn a la garjola, d’on no hauria d’haver eixit mai.

—De les diferents exegesis, rebudes a llivells de proporcions grotesques pel meu art molt acomplert, totes coalescents en críptiques quinta-essències — a saber, estranyes sobtades enrampades, mals averanys i prolepsis menats per atzars i concatenacions d’iridescències, o d’esborneiadores radiacions (d’electrons, fotons, muons, gluons... fot-li’n) — i afegim-hi, és clar, els hipnotismes, les ectoplasmàtiques desorientacions, les mosaiques banyes amb prou feines visibles, els enlluernaments excitants, les connexions paranoiques, i etcètera — ah i les propulsions nuclears, les inexplicables emissions dels vacúols oculars, nuvolets, evaporacions, evocacions, de làbils i fungibles partícules qui abans de no fondre’s del tot s’immisceixen, s’introdueixen a l’osqueta, al trauet, a la goleta del llop — cap de tan feble (exegesi, dic) com la teua.

—Dicterí Sibiuda! No vull que m’insultis més! Trucaré a la porta de ma mare i, si segueixes així, amb tu que hi surti cap altra víctima, saps? Prou de veure’ns! Tret que, qui sap, en un futur no gaire llunyà, potser a les novelles de la televisió, hi treuen el teu cap escapçat, vestigis d’un cos botxinejat per la justícia, com et mereixes!

—Per la “justícia”...? No siguis còmica. Quina...? No em deus pas parlar dels obedients criminals buròcrates sense cervell ni consciència? Servidors orbs dels paràsits malignes, els cobejosos plutòcrates, amb els maleïts armats sicaris i d’altres psicòpates infiltrats, i finalment l’afegitó dels pecs, el gros de l’horda ignara, els datspelcul naturals, nascuts imbècils, qui s’embadoquen, pelats, amb allò que hom apella poder, ço és, la constant i insistent espoliació i desposseïment de la generalitat? Tant se val, sí, bah; au, ves; torna amb ta mare, pren-te un bon paregòric amb cap ben cald brou ametllat de llet i ou i rom (“llet de polla de la padrina”, en dèiem a casa), i en acabat fica-te’ns ben acotxadeta al llit i, si hi clapes prou de gust, somia-m’hi, si us plau, èpic, estoic, xorc i erecte, silent i creixent com la sobreïxent bromera, oh, magnífic fascinant corb rosat perxat rere les fulles, elusiu, inconspicu (més: inaccessible, misteriós, enigmàtic!), qui, de cop-descuit, ai, com a totes, també a tu t’ataca i te l’enforca fort, i molt fort, i de més en més fort, quan menys (ai carallot!), quan menys, quan menys no t’ho esperaves!

—Ai que és brut!

—Intrèpid, robust, sense mancances! Les dones l’adoren! Si mai sabessin qui fos, se’l rifaven a embats i combats, a ganivetades i pitjant-hi de valent, sense compassió, egoistes, deleroses de com se’n diu? Ah, sí, d’amor!

—Patètic. Tos furtius trists esplets els mateixos de cap salaç sollada bubota de tètrica cantonada de cementiri, en nit atziaga i de freda pluja. Allò que exhales quan te’n vantes, fums infectes.

—Uix! Això fa mal. Rocs roents m’espetegaven al front i a la clepsa sencera. Corb al torb, caigut, no trob ara enlloc on trepitjar ni trepollar, ni a cap dels gaiatells ans tan segurs, per no dir al brancam més elevat dels roures. Me’n record que hi descabdellava amb deseiximent l’enorme carcassa enmig de l’aigua, i aquell tsunami de vituperis, com em destarota! Gràcies, nogensmenys, deessa, car així és com n’aprenc! A sobreviure.

—Fuig! Les teues agressions... Em fas vindre al cap aquells incests als eucaliptus.

—Quins incests?

—Oh, terribles actes espintrians damunt els morrissans bords a una clariana del bosquet de dellà el barri.

—Espintrians, eh? Descobriren mai el diguéssim-ne “criminal”?

—N’Evarist Pedres de la Capçalera? I tant.

—I el penjaren? I els setze jutges, fent ferum de truges, amb sentors de sutges, se l’en menjaren prou el fetge?

—El gran comediògraf lleidatà, en Jaume Çafont de Çonjeroni, heroi de la resistència, pujà a la trona de la catedral...

—El fetge cru, com el de na Marieta...

—Pujà a la trona de la catedral...

—Fa la fi de la historieta: «Si el penjat es despengés, qui fora llavors qui setze fetges es mengés?» Revenja, revenja!

—En Çafont de Çonjeroni... Vols callar? En aquell ambient exòtic d’oasi resclosit, castigà, suant d’aixelles, còmic, plaent, empàtic, i no cal dir amb son llengut verb d’excel·lent lingüista i molt eminent lletraferit, tots els coribants massa avariciosos qui no jaqueixen lleguts orificis de vestals per als altres. Volia fer en acabat, envejós, la seua al·locució el del bàcul, tret que amb lumbago portava aquell vespre crosses. El bisbe, camell lletós, bo i pujant els esglaons, va caure de cul, amb les faldilles fins a la barbeta, quan les ragudes corroïdes crosses, corcades per corcs del diable i diversos altres rellotges de la mort, encontinent se li tornaren pols. Aquell fou el discurs, com se’n diu, el sermó més eloqüent que mai no fou capaç de produir. Com riguérem amb rialletes de conill, fins i tot les vellardes més fanoques! En canvi, com si fos d’un trampolí, ensems, al mateix temps, saltà atlètic, sense malmetre faristol ni regala de la vorada de la trona, en Çafont de Çonjeroni, i tothom l’aplaudí.

—Quin figurí!

—Enveja tu també, malastruc?

—Ca! Ni mica. En Jaume (en Çafont de Çonjeroni), abans no fos pseudofamós (som del mateix any i escrivíem les mateixes rucades, i ell tocà les bones tecles i jo les equivocades, i ara qui em coneix, ni ma mare), doncs bé, tant se val, sortírem junts a ballar, vespre de sant Joan, a la revetlla, on era permès i llegut, com dius, pràcticament obligat, per a les treballadores, de poder (i gairebé haver de) cardar amb els companys de la sempre tanmateix ajornada revolució. Així que ara el coneixes millor també tu.

—Que ets...!

—Però això tant se val. Et dic que, noia, amb el que em contes de l’incest segurament imaginat, no saps quina fibra no m’has tocada. Em venen ombres iròniques al sensori. Mos pares amanint-s’hi abans de la tradicional anada al camp salutífer. Ma mare, “Muda’t, nen, i som-hi; amb tanta de gentada i coneguts, avui cal sortir ben endreçadet, amb un vestidet de la teua germaneta, quin goig ni quina patxoqueta no fas!” Dia d’anar a menjar la mona, i berenàvem al prat, no gaire lluny de la font de sant Jeroni, i hom, caganiu encar en condició com qui diu altrícia, ja se sap tanmateix fer ressò de la peguesa generalitzada de les flàccides catèrvoles. Al començament, abans el vi no faci efecte, incessant bonior sibilant de colltorts, com a l’església. Entre la bertrolada, a la llarga, com si, havent mastegat alls, em ve la basca, i hom es demana què més hi voldria pelar — entre aquells nicis qui et tracten de nena només perquè en vas vestit. Viure-hi, conviure-hi, ja llavors, hom en palesa la impossibilitat de gaire reeixir-hi, i allò (massa jovenet, sense recursos) em petrifica en la desesperació. Aire! Arrupidet, com sargantana, he davallat a la vora del riu. L’oncle Joaquim hi era, secret, rere els canyissos. De tarannà epicuri, jagut i sovint pelant-se-la, només em moc — diu que diu — quan no hi ha més remei. I de sobte, ara, “Què fots al nostre oasi, tanasi?”. Se m’atansaven enemics, uns galifardeus forasters, ja d’uns nou o deu anys, qui, sense la intervenció de l’oncle Joaquim, em fotien a l’aigua entre els remolins (i aquell dia de març encar feia massa fred per a remullar-hi altre que el porró, d’on que una pulmonia, potser letal, qui se la treia en acabat de damunt?). Tituléssim l’episodi «L’impromptu deturpat del pobre invertebrat». Car els galifardeus, pel garrot de l’oncle brutalment ostats, ens llençaven odiosos còdols. Ens queien meteorits i ens oscaven. “Agulla-t’hi bé, Jacint!” Una pedra d’en Jacint m’encertava el clatell devers l’occípit. “Ai, ai, ai!” Esgaldinys de porcell assassinat. Fan cap, atrets pels crits, els irats nassuts. Els galifardeus acusen l’oncle Joaquim de voler violar-me. Si no paràvem compte ja el linxaven. “Si a qualcú se li atribueix cap blasme és al Jacint i a la seua canilla de brètols. L’oncle Joaquim, al contrari, m’ha salvat”, que dic sense que ningú no m’escolti. L’hipòcrita capellà de la parròquia s’aixeca i, se’ns atansa, ponderós. Estrany així mateix que l’oncle fes olor de santedat i el capella pudor de peix fet malbé! No el coneixíem els marrecs prou! Dogmàtic, vora meu, bo i havent lleixat anar un clatellot on la plaga em pruu i batega, ja jutja i condemna, i dictamina, “Nen, ets massa gentil i faldilletes, no siguis estruç ni passerell, i calla. Si algú et volia adormit i sense coneixement per a millor no tocar-te els collonets era l’oncle, qui anc no fou, com prou en corr la brama que sempre té raó, la raó del poble, anc no fou altre, l’oncle, dic, que un maleït degenerat pervertit qui perverteix i corromp la canalla, bord i sord pianista a les palpentes, apàtic i gastrònom, adonat al vudú i a la rifa, endut per l’esllavissada moral fins a boga de l’avern. Prou! Vull amb això exhortar tothom a afollar-lo d’una vegada. Pengeu-lo per la mort de déu!” Gosa piular l’oncle Joaquim, “Només reptava els agressors...” “No et tany a tu reptar ningú!” “A qui hauria tangut? No hi havia ningú altre que el protegís, desvalgut butzac!” “De les teues proteccions, déu ens en protegeixi! Molt d’insà culat entre els qui insaculares, pobres infants!” Etcètera. Pàssim. Massa marejat, em desmaiava. Totes aquelles acusacions falses! Vaig caure en profunditats de sangs, estalzins i icors. L’endemà, els familiars, vidus, grinyolant, amb el carro curull, havíem arrodonit el trasllat, havíem fugida la pandèmia, volíem oblidar l’horrorós miratge. Un corb perxat al meu escut cuita a recordar-m’ho cada nit. Al·ludeix a allò que mos ulls clucs, després de la meua albaïna, nogensmenys massa clarament no atalaiaren. Amb impunitat, i total immunitat, com es rabejaven, luxuriants, els sentinelles execrables; colpien amb l’acostumada fredor, i el fang es tornava nafra i gangrena, i l’escarranxada belitralla, sobre, com hi gaudien. Espectacle viciós. Trompes i trempant i, de la sinistra tronada berenada, alhora paint-ne els fastigosos pasts o repassos llurs.

—Ai, patidoret! Fill meu, mare meua! Vine’m que t’agomboli la mama.

—Potser d’aquella feta que em ve la força als ulls. Car, oi, carona? No pots pas negar l’evidència. Tos ulls t’enganyarien? Tos ulls, meravella, uns ulls de totes totes prou sensats i equànimes, uns ulls molt comcals! D’altra banda, ai, és clar que no són pas tos ulls que em fan eixorivir de baix tota l’estona.

—I els teus uns ulls de poca-vergonya!

—Per a convèncer’t del tot, vols que ho assagi amb tu? «No hi ha pas caça per al qui no fita.» [J.V.] Et sotjaré ben de fit a fit i me’n tornaràs contesta.

—Mai, mai!

—Romandràs virginal pel que et roman? No et lleixaràs penetrar ni pel llambrec d’ulls ulls enamorats? Modesta, honesta, constreta, soliua, hom llogarà cadires per a observar, ulls dissectius, mòmia tan excel·lentment mai no encetada, com qui observa, desglaçat, ou de dinosaure part de dins (llas!) ara tot podrit. Qui acabarà a les firetes seràs tu. Quin destí deplorable! Com si ho veiés. Cap bon agaliu. Els averanys, de malson. O pitjor, macabres circumstàncies t’hauran duta a l’abjecta obediència. Mal maridada. L’aiguamort on distretament no et vas enfonsant...

—Que ets dolentot! I no vull que em miris tan fixament!

—No cal que etzibis totes aqueixes ganyotes ni carotes. No tinguis por; no et tocaré pas els tendrums peri-inguinals. No soc cap gos. Només vull veure-te’ls i ensumar-te’ls. T’hi faig un bon massatge, ets estesa panxa avall, cap perill, al clatell no hi duus els ulls. No ets en Janus, l’home dels nassos, ni som a la nit de cap d’any.

—Home, si és així, prou. D’esquena. O ho podem fer de nit, finestres closes, sense ni un llum d’acetilè amb fortors de carbur, com mon pare al forn, quan se li’n va la llum. Ja te n’hauràs adonat. Em fan por tos ulls.

—Mos ulls de mag de firetes, rere les ulleres de Sol, quina devastació de fufes satisfetes davant meu. Darrere, totes les femelles, una sensació d’immens acompliment. Deuetó molt benèfic ton protector. Prou pots.

—Tot benaurances, doncs. I ca nostra, Dicterinet, un altar.

—Amb tu d’única imperfectible vestal, n’Anfractona. I els coribants, “k lièixamu” (amb els altres trols i follets, a fer la mà).

—Com tots els inútils “patriaques”. Exacte.

XXVII

(La faula d’en Mamuri Çapera, o triomf de la tragèdia del pollós pansit titella.)

Na Melpomena Viladomat i Gruixdegreix, quan viatja, dona finíssima, sempre duu el lluent bordaló prest per a ficar-se’l molt modestament i conspícua sots les faldilles — sempre molt elegants, a la moda, d’organdí amb voravius brocats, per exemple, com avui. Car no pas que per re al món la veiéssiu (ella!) embrutant-se el cul (un cul totjorn immaculadament mal torcat!) a la cagadora pública del vagó, ni que sigui de proto-primera per a aristòcrates i merdosa reialesa, on és clar que la brutícia n’és tothora inescandallable, i per tant les letals infeccions (cocs, microbis, virus, bacteris, tots sedecs de penetrar-t’hi!) ubiqües.

En Mamuri Çapera, pòtol pansit pollós perdut pel món — un món que amb raó ell es figura pus tost com a baló desumflat o globus corcat — se n’adonava, ans no saltés, com tostemps, furtivament i clandestina, i amb doloroses xacres rai, la tanca que separava la carretera de la via, bo i esguardant-se de prop un pobre tartrany, al qual era massa tard poder-li salvar la vida, se n’adonava, dic, que el seu fat era el del tartrany (qualsevol dels milions de tartranys qui contínuament erren la via), qui, sense saber-ho, s’aventura, enllà del fresc herbei, vers la letal ariditat del desert de l’asfalt infinit de l’autovia. Mai més no hi trobarà, i això benauradament prou tost, que la més tràgica mort. Trepitjat, o cremat i dissecat, o altrament perit per causa d’inanició i d’intempèrie... L’herbei humit, terra promesa, sempre enyorat i mai més atès.

Cal afegir (llas!) que en Çapera acabava de rebre, d’urpes de molt fastigosos racistes invasors, un enorme tacó. Greument colpit i ple de blaus i nafres, el malastruc, al cap de poc, ja queia mort vora la via.

S’esqueia ara mateix que un tren passés veloç amb una dona finíssima dintre, la qual s’esqueia així mateix que obria discretament la finestra i el bordaló hi buidava.

A la vora de la via, doncs, en Mamuri Çapera, molt fet malbé cadàver nogensmenys nou de trinca, hi rep de ple la buidarada del bordaló de la deessa, vull dir musa, na Viladomat Melpomena.

No sap pas per què, molt afalagat cadàver, quelcom l’inspira a remembrar el dístic ranc confegit pel propietari de la funerària “Pompes a Doll”, l’altrament molt celebrat poeta lleidatà en Simfori Fortbregós. «Ma musa, ma musa, ma musa Melpomena/ Em fa l’immens favor, son xantre m’anomena./»

—Quin delit de melit, de dolcíssim aixarop de pixats i merda de dona (vull dir musa, vull dir deessa) finíssima! — s’exclama, així mateix ell també exquisit aede, embrancat perdudament en l’excelsitud, el benaurat cadàver.

Car si allò no és bateig devers la glòria, vós! Triomf de la tragèdia, hi puges esventat. Sant Pere, sublim senyor de les claus, t’ensuma embadalit, i t’obre encontinent ses portasses amb unció i un nas d’allò pus agraït i allongat.

—Benvingut al cel, ungit senyoret!

—Soc al cel, soc al cel. Mercès, deessa, pel teu bitllet de dona finíssima, vull dir, amb calers i pells i perfums, i títols i accions, i propietats amb vaquetes i cavallots. I...

—Tots hi sereu, noi, al port, amb la ben coneguda. I al cel — de prova — amb el ben conegut emfiteuta delegat i mestre encarregat de cerimònies i de tot el romanent de la tresca i la verdesca, el rector en Pere, servidor. A manar, diguem-ne.

—Per totes les atencions, us en regracii enormement i monstruosament, pobre de manguis, yes.

—Això, com veus — car eventual llogater — és un paradís.

—El paradís, crec!

—Creu el que vulguis, per tu fotràs. En dius, si vols, més encertadament, una celestial masia. O poséssim-hi, pus acuradament encar, una excel·lent residència per a ànimes. Per a ànimes amb possibles. El cel, com ho entendràs? El cel (és escrit a totes les cèdules acceptades dogmàticament!) és de moment el predi o feu d’en Pere, un indret molt adequat per als qui poden permetre-se’l, un oasi molt comcalerament apellat “Çon Pere”.

—Eh? No entenc re. Ja em perdonareu...

—Endavant, per ací... Veus? Això, aqueixa cambra per a tu tot sol! Hi encens l’encens i hi jeus, ample com vols, festa cada jorn i cada nit, i teca sublim, i tots els luxes que no t’esmaries, i au, rabeja-t’hi, company, tot hi és tous matalassos, i airejol sempre condicionat a les millors condicions, i finors i cuixes de donzelles tothora puríssimes, i les innombrables televisions en relleu i hologramàtiques, hologràfiques, i millor i tot, amb les quals espies i xafardeges damunt tots els planetes habitats amb els diferents capsdecony qui hi penen i pateixen exorbitantment, i amb prou feines si hi sobreviuen, i tanmateix s’hi deleixen per tal d’acomplir fites ridícules, enduts fanàticament per llurs molt esborneiadores vanitats.

—Òndia, voleu dir, no us en rieu part dessota la tarota?

—Xst, orella, noi! La cosa no et costarà pas gaire, un preu de lloguer força mòdic. Fàcilment assolible, assequible, per als trilionaris, i tant, per als trilionaris pel cap baix. I prou. Molt exclusius som, oi, és clar. Comprens. Ho has comprès tota la vida. Tot plegat, què hi dius. Ep, un vaitot, noi, la cosa es recomana sola. De més a més, tu rai, segurament, car prou ensumava suara que prou hi vens magníficament recomanat. Un atot afegit a la màniga. Per a tu sens dubte, doncs, que un esforç no pas massa grosset. Els trilionaris qui us ho he guanyar com déu mana, acumulant desficiosament, prou sabeu i coneixeu — prou heu el nas pel que fa a allò que s’ho val!

—Home, pagar, però! Pagar...? Pensava que el cel, si te’l mereixies, venia de franc! Pobre de mi, escolteu, bon senyor sant Pere! Amb qui us penseu que parleu. Soc només en Mamuri. En Mamuri Çapera, perdulari perdut per òrbites imprecises. Quant a calers... Guaitéssiu, les butxaques buides, i amb forats grossos com punys, ni borra ni engrunes, encar menys ni pèmpins ni escrupolet de moneda, vós! Centimets, qui els tocaria! Se t’escapoleixen com les mosques mateixes. No hauria pas anat tan afamegat i malalt altrament! Si us podia pagar amb polls i puces i paparres, rai!

—Xe! Quina manca d’etiqueta! A part que collons si n’ets, de ximple, noi! Car... Cal ésser carallot, xe! No m’hi puc avesar, l’estupiditat d’alguna gent! A quin univers vius! A quin univers vius! No has sentida mai la màxima infal·lible? “Pagant, sant Pere canta?” Doncs no és pas solament que canti, és que, pagant, la teua cambra personal de meravellós benaurat és segur llavors que sant Pere prou que et llogui, tu! Sense més qüestions ni noses ni empudegaments. Aclarit? Entesos? Doncs em fots el camp avall amb aquesta guitza al budell culà (mariot o budellol), carrincló de merda! Avall, avall, avall al foc apagat de l’abís on només les espetegaires flames del baf dels dracs fan llum — i de lluny en lluny, encar. I a les breus clarors aviat hi veus que allò que hi trepitges no pas que sigui cap mena de pudent fang al xup-xup — albira-te’ls, els desmesuradíssims dracs, com no els han pas gens clucs, els ulls (del cul)! On, tret que no siguis un altre sant Jordi, farsant histrió, com cap tossut o ludió mecànic, sens fi ocupat a la revoltant matança del drac, ai fillet, allí, ja et dic, tu, malament rai. Nedant en femta i pixats, i eternament cruspit pels dracs.

Quin albardà més murri, en Peret de Dalt, quin foteta irrisori, quin plaga més maliciós qui es mofa dels infernats! Hom qui havia sucumbit de jovenet a la plèiade podrida dels irrisoris mestres-tites ensotanats (qui ells mateixos, adoctrinadors despòtics i mentiders, es deien d’educats i àdhuc d’il·lustrats), i a llurs repugnants bé que titàniques pruïges de bruixot! Què hi fotrem! De què em servia cap fervent denúncia? I a qui? Si tots van conxorxats! Som-hi avall, sense por, no pas que ja no n’hagis passades prou, de magres, amb el que portes carregat, carcassa punida i vexada fins al moll tot rebregat! Au, doncs, som-hi, sant tornem-hi, de bell nou, que no ha estat re. Quest tenebrós. Fent un tomb per les ruïnes encantades, continuant sempre perdut, pel cel com adés dins la gàbia asfixiant de l’esfera maleïda, pilota abominablement malastruga de l’olla barrejada més banalment mal intencionada. Apa, re, arri, reu, una altra estona sempiterna pels cismàtics caminets del més avall, que, per molt cismàtics que apareguin, al capdavall no et duran tanmateix sinó sempre al mateix lloc, al bell mig de l’angoixa del no re marejador.

Com no n’enyores d’adés el torturador vertigen, no és pas que te’n deleixis aitampoc ara gens per allò abans pels de dalt (ah traïdors!) vilment promès. Sempre la mateixa escanyadora historieta. Ens la sabem fins al pitjor de l’embafament. Tira, ves!

(>>>)

I

XXVIII

(Faula de l’homaranya i les sogres de l’ogre.)

Si les sogres han, entre totes plegades, totes les altres claus del castell-palau, eu hec la de la cambra, per a elles maleïda, amb les mortes maridades, llur filles d’adés, en un nombre com més anem més considerable (a hores d’ara pel cap baix ultrant una vintena), mortes amb els mel·liflus sucs de les quals el meu sistema digestiu, minúscul i extremadament simplificat (bellament instal·lat a la cruïlla on el coll fallit, atrofiat, veus que prou reïx a articular-se enginyosament amb els braços i les cames) n’ha prou per a distribuir tota l’energia calguda per a un cos tan meravellosament especial com el meu.

El comte i senyor del castell, l’ogre n’Apel·les Barbablau, s’havia llegits els clàssics, i les noietes amb les quals es mullerava, totjorn tan tendretes com podia (vuit, nou... dotze, tretze, anyets), les triava, al llarg i ample de son predi immens, de son vast reialme, com qui diu, amb milions de vassalls esgarriats i esbarriats qui li pertanyien, les triava, dic, quan vivien soletes amb llur mare, i sobretot no havien ni germans, ni (tan primmirat en certes qüestions, ell) cosins ni oncles potencialment i idiotament venjatius. Llurs mares sempre les acollia, en acabat de la feliç cerimònia, al castell, on esdevenien mig mestresses i tot, encar que, de fet, a mesura que llur nombre creixia, les sogres, molt envejosa cascuna vers totes les altres, només esdevenien mestresses de la part del castell que els corresponia per molt savi decret de llur gendre i amant.

He dit amant, car per això sobretot no es mullerava ell amb les noietes tendres. Per a accedir a lloure a llurs mares.

Era un ogre, el comte n’Apel·les Barbablau, al qual sovint senties bramar. «—Quina sentor de cony urgent que olc!» I com es llençava llavors a un dels a hores de llavors tretze o catorze llits (i més tard molts més) on no senyorejaven les per a ell molt magnífiques, molt amades, sogres!

Em deia l’ogre l’altra nit, un pilot de llunes ça-enrere, «—So el vell ogre qui ol de moltes de milles lluny les sentors dels conys qui demanen urgent atenció. Saps que havia fets els set anys, i un veí nostre, amic meu, em va convidar a dormir a ca seua. Mon pare ho permeté. Allò que no devia saber mon pare, tan estricte i dogmàtic, i coent i rònec i cretí, era que n’Arquimbau, el noiet amic meu, encar dormia amb sa mare. Sa mare (grassoneta i boniqueta) ens ficà un a cada costat seu, ella, dominant, majestàtica, enmig. Durant la nit, no sé si ho saps (tu, qui de vit, no cap), però als mascles se’ns aixeca la titola, bo i dormint, de trast en trast. És el cos adormit qui va comprovant com cada mecanisme corporal que l’integra no es porta (si es porta gaire bé o si més no com déu mana). Doncs bé. Durant una d’aquelles ereccions inconscients, mon vitet entrà en paradís! Quelcom de molt tou, que, tot cremós, cremava; quelcom de bla i tendre, i roent i mullat, quelcom d’inescrutablement meravellós, l’embolicava pruent i flairós. I aquella flaire, oh, aquella flaire, ja anc pus no me n’he pogut estar! Sentor de cony urgent, fill meu, et duu a cardar-te encontinent àdhuc els més furients dels vents! Per això viatj tant, per això les sogres han prou lleure per a cercar-te i trepitjar-te. Totes (castratrius com s’escau sempre amb les mares de filles úniques de sobte privades de poder sobre llurs filles) (a part és clar del lleig i esgarrifós que ja no ets, pobrissó) volen odiosament la teua mort. Totes et volen mort i més que mort. Ai, mon car Arquimbau, et volen esclafat i fet una coca de repulsives limfes i gargalls part de terra. Filustrar allò, aquella samfaina repel·lent de carn i sang, les duria al cel. Hi fruïen, hi gojaven, hi suraven nebuloses! Ull viu, doncs, noi. No n’hi ha pas ni una que no et vulgui tot seguit desaparegut del castell. Ets llur única nosa. La molt temuda cuca qui guarda la cambra on rauen els cadàvers qui enlloc no troben, els cadàvers (per tu excel·lentment dissecats) de llurs tretze o catorze o quinze filles... Quantes? Saps que me n’he descomptat? Tant se val. Les filles qui molt ridículament elles creuen encar vives. Galdoses galivances d’entrompades nyeu-nyeus.»

Els conys de les sogres han, es veu, doncs, si fa no fa la mateixa paradisíaca sentor on l’ogre Barbablau va romandre, als set anyets, totalment eixarmat, encantat, sotmès, pres, captivat, enredat d’empertostemps com en teranyina psicològica. És, poséssim, una miqueta el seu cas com el meu. Eu so, diguéssim, l’enamorat idealment corprès per na Kali, la deessa renegrida, la deessa delicadament engarlandada amb tants i tants de caps sangosos d’homes escapçats. Per a manguis, cadascuna de les adés tendres i ara tot marcides verges penjades a la cambra prohibida, són una Kali qui colc i ador, cada jorn i cada nit un poc pus. Si no fos que el meu deure em vol, dalt o baix o arrecerat dins qualsevol esquerda al mur, totjorn davant la porta, sotjant, vigilant que cap de les sogres no vulgui violar-la, quasi anc no em mouria pas de dins, damunt un renegrit cos o altre, rabejant-m’hi, amorós. Només caldria que mon pare, l’ogre, em llencés de trast en trast un llop, una hiena, una lleona, una gossa, tant se val, qualsevol bèstia morta amb prou suc per a anar fent.

La dèria de l’ogre pels conys banyats, segons ell, de sentors embruixadores, no s’adiu gaire, cal dir, amb la meua modesta experiència. L’ogre, suputéssim, és probablement tristament paròsmic, car, com dic, a manguis per exemple els conys de les vídues no pas que em semblin ni tan aromàtics, ni tan gran cosa, ni aitampoc especialment pudents; em semblen uns conys corrents, uns conys tau-tau, i no pas que no m’hi conegui, ca? No n’he ensumats pas pocs! És clar, nogensmenys, que a les mares (com adés a les filles) no els faci gens de gràcia de saber-me de cop-sobte sota llurs faldilles. Recollons els esgaldinys horroritzats! I esguardéssim, si volem riure, la cuca qui so còmicament llavors esmunyir-se’ls ivaçosament lluny i zigzagant de valent, com si ho fotés, no pas amb quatre, amb sis o vuit potes!

Car d’això es tracta, cavà? De sobreviure, de saber o poder veure l’endemà. Re altre no compta a la vida. Ni a la vida d’un homaranya, ni a la de cap ogre, ni a la de cap sogra, ni a la de cap altre no ningú. Tota altra intenció empal·lideix davant la de l’animal viu qui es vol tostemps amb un futur sòlid davant si més no de vint-i-quatre hores. I prou.

Nat només amb un caparró força grosset, àdhuc gegantí, un caparrot amb, ran d’orelles, dues cames i dos braços prims, però forts, plens de negres músculs, i nervis i venes, i tendons estireganyats. Exagerant, doncs, diguem-ne, una aberració, anava a dir còsmica, tret que, més aviat, és clar, simplement genètica, una anomalia del procés generatiu, una incompatibilitat entre els generadors qui em generaren i em pariren, fossin qui fossin, ep; tot plegat, un antic monstre de firetes massa semblant a una aranyota perquè hom no el nomenés, gairebé tantost nat, molt lògicament, “homaranya”.

Cert que l’ogre m’ha dit, de cops molt escarsers, d’Arquimbau, com adés, quan ell era petit, es veu que se’n deia son amic i veí, amb la mare del qual s’entengué molt enyoradament. I cert així mateix que les sogres, en horda, quan són de conxorxa, i m’albiren ni que sigui d’esquitllèbit, com s’estarrufen, i esfereeixen i esgavellen, i esborifen i esborneien, i com xisclen, clafertes de fàstic i de por, i com criden, gens sol·lícites, «—Que ve la Cuca! Que ve la Cuca!» D’on que prou m’és llegut, crec, de deduir que mon nom de veritat pugui ésser quelcom com ara el de n’Arquimbau Cuca, geni molt prestigiós de les lletres lleidatanes.

Aprocte, sense forat de cul, només em puc nodrir amb sucs que extrec (degudament podridets) de tota mena d’animal (de gos i gat, i ieti i iac, i vedell i bou, i bèstia grossa i petita, i garrí i pollí, i infant, i verge tendra) qui puc, o bé (molt rarament!) atrapar, o bé que mon pare, l’ogre, no em lliura qui sap si agraït pels meus serveis, o per atracció sanguínia. Amb cap víctima llavors enxampada (ara sotmesa i emmetzinada), diguem-ne la teranyina de les meues bavoses abraçades amb la qual l’embolic és àcida, de tal faisó que els músculs i els òrgans de mantinent se li desfan, i llavors no em cal sinó fer-hi, a la teranyina, o corrosiva mortalla de mes cristal·litzades bavalles, una clarícia, i aplicar-hi els llavis, i xarrupar ben de grat, content i satisfet, celestial.

Si l’ogre em diu de fill, puc inferir, crec, que és mon pare. I si és mon pare, quina de ses sogres és ma mare? No crec pas haver-li-ho demanat mai. Ni de per riure. No pas que gosi gens, no fos cas, car un ogre essent un ogre, si s’enfelloneix, malament rai. Secrets, tothom ama prear-se’n de desar-ne; un ogre, emperò, per sa gruixària mateixa, en vol per a ell tot sol molts més i tot. I més ocults. I si el burxàveu... Enfellonit, irat, rabiüt, aneu llavors a sabre. No podem pas dir que eu sigui cap mena de cuca indestructible. Pus tost al contrari. I sobretot per cap mastegot escapolit per cap massa distret o incoordinat ogre totpoderós.

Parlant de les sogres, tractant d’escatir quina fos ma mare, cal dir que, ben alfarrassades, totes han prou un aspecte fosc i aràcnid. Ja he dit que no sé pas d’on treu mon pare que llurs conys siguin tan extraordinàriament embaumats, perfumats, delitosos. Potser ha un nas, ell, especial, molt més fi i llefec, poséssim. Tant se val. La qüestió ara que, atès que cap de les sogres fos ma mare, em deman, curiós i curós, m’hauria ofert, mon pare putatiu, una mitja germana perquè me la mengés? Home, un ogre és capaç de tot. Segurament que hò, doncs. Un ogre no mira gaire prim.

Hauré, crec, de tastar les sogres per tal d’esbrinar si n’hi ha cap de qui el tast sigui la meitat (o belleu millor, una quarta part) del que tastí en menjar-me la meua putativa mitja germana. En aquest palau sens fi, cascuna de les sogres clapa senyorial a la seua palatina cambra. Puc anar-m’hi introduint enmig de la nit i, damunt la nova dorment, fotre-hi una mossadeta, i una xucladeta i una xarrupadeta a la cuixeta, i comprovar-ho. No pas que sigui tot plegat fàcil. No sé quina de les tendres verges fou ma mitja germana ni sé si cap de les sogres és de debò ma mare. Tota aqueixa combinació de tasts em mareja una mica. Mes, atès que de feina l’homaranya anc no gaire (sobretot un homaranya tan privilegiat com eu, a qui son pare o protector prou llença prou sovint carcasses a raure), estona rai.

«L’indolent contra les difidents.» «Contra les nervioses receloses, l’amplament relaxat pacient.» «L’innocent Homaranya contra les atroces detestables Erínies.» Títols del proper capítol de la meua vida...

On tard o d’hora (tant se val, car tots els pèndols del castell no en fa pas poques, de centúries, que es desferen, es fongueren, i l’espai, en conseqüència, hi creix sense pausa ni repòs) hi faré la troballa sensacional (i que tampoc no servirà de re a ningú, a part l’estona inconcreta d’entreteniment que dic). Tret que llavors, als llimbs del nirvana, badant badant, badoc, massa encantat, fetal, disbauxat de joia en el triomf... Ep, manel, què fots! Hec por ara mateix, enmig la nit, abans d’iniciar l’èpica empresa, que al capdavall no em traeixi eu mateix. Amb l’amor filial desvetllada tan sorprenentment, segur que, carallot de manguis, ma mare, m’hi atansaré a tocar-la tantost haver-la tastada, i quin esglai quan la deixondiré.

—Mama! Mama!

Pobra dona! M’haurà esborronadorament damunt, com un tangible grotesc dimoni de malson, i de bell nou som-hi, cames ajudeu-me, em sembla! Car ai la imminent fi del món!

Crec que caldrà força vigilar doncs llavors (no sé pas si me’n recordaré prou, amb l’emoció de l’instant magnètic i tot allò) a fugir fort, abans no obri del tot, finalment, ma flamant mare, els ulls horroritzats, no fos cas que, ja, amb la sola d’un sabatot seu, massa astorada, morta de por, sense sentir-se gens maternal envers meu, no m’esclafi definitivament...

On, és clar que molt poèticament, s’hauran acabades així totes mes sublims ans solemnials aventures. Com altrament era de preveure d’ençà del començament.

Cada figura son destí, vós. Cada rol son fat. Cada tec son rot. Cada rot son pet. Cada pet son pot.

Tant se val. I així anar fent.

(>>>)